Visita al Museu Ghibli

Com alguns i algunes de vosaltres ja sabeu, perquè sobretot em llegeix gent que em coneix personalment i/o amb la qual ens seguim a les xarxes socials, aquest any les vacances d'estiu han estat molt especials, ja que m'he casat i he anat de viatge al Japó, somni de feia més de 15 anys.

Una de les visites obligades com a aficionat als còmics i l'animació japonesa era, evidentment, el Museu Ghibli, obert el 2001 a Mitaka, un suburbi de Tòquio. Com ja saben tots aquells que hi han anat, per tal d'entrar-hi cal comprar l'entrada amb mesos d'antelació i estar a l'aguait, perquè des de l'estranger, almenys des de Catalunya, s'ha de fer a través d'una agència concreta de viatges, que s'endú la seva comissió i converteix en 1.500 iens els molt raonables 1.000 que costa en realitat l'entrada a un dels punts de pelegrinatge dels amants de l'animació per a petits i grans. I les entrades volen.

Doncs bé, per fi hi he pogut anar i volia compartir amb els meus lectors i les meves lectores el que m'ha semblat el famós museu.

El camí des de l'estació de Mitaka al museu és molt directe i fàcil, i les ganes d'arribar-hi augmenten a mesura que ens hi acostem, perquè a sobre hi ha rètols i parades de bus on trobem l'omnipresent Totoro, protagonista d'El meu veí Totoro i mascota dels estudis.

Un cop allà, tot i que ja ho havia llegit i no va ser cap sorpresa, estricta política de no fer fotos a l'interior del museu (cap problema amb les terrasses i els patis), però òbviament en vam fer algunes d'amagatotis, i ens van cridar l'atenció -molt amablement, això sí- unes treballadores vestides de blau que trobàvem més sovint que l'esmentat Totoro.

La decoració del museu, amb predomini de la fusta, és -com no podia ser d'una altra manera- d'estil europeu (tots els rètols amb les explicacions només en japonès, això sí), molt bufona i acollidora i més aviat inspirada en el segle XIX, i les seccions són sorprenentment poques però molt interessants. Si serveix com a referència, nosaltres ens hi vam estar aproximadament 2 hores.

Comptant el curt que tocava aquell dia, Mei to Koneko Bus (La Mei i el petit Gatbús), una mena de spin-off de El meu veí Totoro protagonitzat, com diu el títol, per la petita Mei i una cria de Gatbús. Divertit, i segurament el més popular dels 9 que existeixen i que es van alternant segons el dia que es visiti el museu. Llàstima que només es puguin veure allà i no n'existeixi una edició física, però suposo que és un dels al·licients del museu. Llàstima també que només es pugui veure el que toca aquell dia i una sola vegada.

Precisament una de les seccions està dedicada a aquests curtmetratges, mentre que les altres són sobre el procés d'elaboració d'una pel·lícula, amb materials molt interessants exposats, els orígens del cinema en general amb exemples dels diversos sistemes adaptats a l'univers Ghibli, contes infantils il·lustrats per la companyia, i el mític Gatbús que és una zona de jocs infantils... i que des de l'actualització del museu -reobert precisament, i per sort, 13 dies abans de la nostra visita- té també una versió per a totes les edats on vam poder seure.

Un dels llocs més esperats del museu era la seva teulada, on hi ha una reproducció a mida "real" del robot de El castell al cel. Allà sí que hom s'hi podia fer fotos.

I la gran decepció va ser la botiga del museu: tot caríssim, més del que es podia esperar per als estàndards d'una botiga de museu, i massa centrat en el Totoro dels nassos. I n'érem encara més conscients perquè havíem vist productes Ghibli en algunes botigues (imprescindible la cadena Donguri), no diré que barats, perquè no ho eren, però almenys no tan exageradament inflats.

Vam marxar d'allà quan consideràvem que ja ho havíem vist tot i, casualment, a la tarda teníem previst visitar el mirador de la torre Môri, a Roppongi Hills (Tòquio)... on amb el preu de l'entrada s'incloïa una gens petita exposició temporal precisament de l'Studio Ghibli!

No se solapava amb la visita al museu, al contrari: la complementava amb coses molt diferents, com un recull de pòsters de totes les pel·lícules, anuncis en mitjans de comunicació en paper, objectes relacionats amb la producció dels films, marxandatge i articles promocionals de tota mena (i no a la venda, encara que hi havia una botiga oficial d'aquesta exposició amb productes més convencionals i tan inflats com al museu...) i una zona que reflectia l'obsessió del mestre Miyazaki pels vehicles voladors.

Per tant, en realitat vam visitar dos museus Ghibli diferents el mateix dia, i em vaig quedar amb ganes de tornar a veure les pel·lícules que tinc i veure per primer cop les que encara no he vist, algunes de les quals sí que tinc però no he desprecintat. Mateu-me.

Visionats: El viatge de Chihiro

Cada cop que surt una pel·lícula de l'Studio Ghibli en DVD sé que tard o d'hora me la compraré, però el que no sé és quan la veuré. La que comento avui, El viatge de Chihiro (Sen to Chihiro no Kamikakushi en japonès) és de les que tenia des de feia més temps, però encara l'havia de veure, si bé és cert que fa molts anys la vaig veure descarregada d'internet i amb una resolució pèssima. Ara ja n'he pogut gaudir, per fi, en pantalla de 32 polzades i amb àudio en català. 

Estrenada el 2001 al Japó, va esdevenir amb 274 milions de dòlars la pel·lícula de més èxit comercial de la història en aquell país, per damunt de Titanic, i en principi aquesta dada encara és vàlida. A més, va guanyar l'Oscar a la Millor Pel·lícula Animada i l'Ós d'Or al Festival de Berlín. 

Després d'aquestes impressionants dades cal que continuem endavant i parlem de la pel·lícula, digirida per en Hayao Miyazaki, líder de l'Studio Ghibli, i amb el que potser és la més gran concentració d'elements característics de la productora. 

Per començar tenim la protagonista, com gairebé sempre femenina i encara en la infantesa, que s'està mudant amb els seus pares i descobreix, amb ells, el que sembla una fira abandonada. Mentre la nena explora la zona, els pares s'atipen del menjar que troben i que tenen intenció de pagar després (si no fossin japonesos simplement s'ho menjarien tot i fotrien el camp), però quan ella torna se'ls troba transformats en porcs. 

És llavors quan, espantada, s'endinsa en un món fantàstic ple d'esperits del folklore japonès, els yôkai, representat en aquest cas per una casa de banys on els clients són déus tradicionals d'aquell país. Per tal de desfer l'encanteri que ha caigut sobre els seus pares haurà de passar desapercebuda fins que trobi una feina que li permeti l'estada en aquest lloc. 

Qui ho ha de permetre és la Yubaba, la típica vella Ghibli, que aquí és una bruixa que lidera la casa de banys i que accepta a contracor donar feina a la Chihiro, tot i que li canvia el nom per Sen (aprofitant el primer kanji del seu nom, que també es pot llegir així), fet que té més transcendència de la que sembla: amb el temps la bruixa compta amb què la Chihiro oblidi el seu autèntic nom i també d'on ha vingut, de manera que no pugui tornar mai al seu món.

Precisament això és el que li va passar a en Haku, un noi que ajudarà la Chihiro d'amagat, tot i que oficialment és l'ajudant de la Yubaba. Amb ell es completa, per cert, la també típica parella protagonista de molts dels films de l'Studio Ghibli.

Però no la podrà ajudar tota l'estona, ja he dit que ho fa d'amagat, i la Chihiro s'haurà d'espavilar sola i confiar en el seu instint per tal de sortir-se'n i no només sobreviure a la casa de banys dels esperits, sinó també trobar la manera de tornar al seu món i recuperar els seus pares.

És aquest, el viatge de la Chihiro del títol català (en japonès seria una cosa així com "La desaparició divina de la Chihiro i la Sen"), on la nena passa de repel·lent i ploramiques a valenta i generosa i, de pas, aconsegueix una maduresa que no tenia quan va entrar en aquest món.

Tot això se'ns explica amb la concentració més gran de màgia i personatges fantàstics de tota la filmografia de l'Studio Ghibli, on fins i tot tornen a aparèixer els susuwatari, els esperits del sutge d'El meu veí Totoro. Hi veurem també personatges humanoides, granotes antropomòrfiques, l'entranyable Kamaji, que és el portador d'un dels típics mostatxos-barba que acostumem a veure a la factoria Miyazaki, i altres éssers que acompanyen la Chihiro en aquest viatge espiritual on creix com a persona però on també aprèn a desfer els embolics que ella mateixa provoca. 

El viatge de Chihiro conté, com totes les pel·lícules de Ghibli, alguns missatges que van més enllà del que el públic infantil pot apreciar en un primer cop d'ull, com són el respecte pel medi ambient (en aquest cas concretament pel que fa a la brutícia d'un riu), el respecte també per les tradicions i una crítica a la societat moderna i consumista, que condueix a bombolles econòmiques que rebenten i provoquen crisis, cosa que els japonesos ja van viure abans que nosaltres. 

No considero aquesta pel·lícula una de les meves preferides de l'Studio Ghibli, però és que el llistó és molt amunt i, al cap i a la fi, tothom té films més estimats que d'altres. Això significa que igualment la trobo d'allò més recomanable i un producte excel·lent que qualsevol aficionat a l'animació, tant japonesa com general, hauria de veure com a mínim una vegada.