Visita al Museu Ghibli

Com alguns i algunes de vosaltres ja sabeu, perquè sobretot em llegeix gent que em coneix personalment i/o amb la qual ens seguim a les xarxes socials, aquest any les vacances d'estiu han estat molt especials, ja que m'he casat i he anat de viatge al Japó, somni de feia més de 15 anys.

Una de les visites obligades com a aficionat als còmics i l'animació japonesa era, evidentment, el Museu Ghibli, obert el 2001 a Mitaka, un suburbi de Tòquio. Com ja saben tots aquells que hi han anat, per tal d'entrar-hi cal comprar l'entrada amb mesos d'antelació i estar a l'aguait, perquè des de l'estranger, almenys des de Catalunya, s'ha de fer a través d'una agència concreta de viatges, que s'endú la seva comissió i converteix en 1.500 iens els molt raonables 1.000 que costa en realitat l'entrada a un dels punts de pelegrinatge dels amants de l'animació per a petits i grans. I les entrades volen.

Doncs bé, per fi hi he pogut anar i volia compartir amb els meus lectors i les meves lectores el que m'ha semblat el famós museu.

El camí des de l'estació de Mitaka al museu és molt directe i fàcil, i les ganes d'arribar-hi augmenten a mesura que ens hi acostem, perquè a sobre hi ha rètols i parades de bus on trobem l'omnipresent Totoro, protagonista d'El meu veí Totoro i mascota dels estudis.

Un cop allà, tot i que ja ho havia llegit i no va ser cap sorpresa, estricta política de no fer fotos a l'interior del museu (cap problema amb les terrasses i els patis), però òbviament en vam fer algunes d'amagatotis, i ens van cridar l'atenció -molt amablement, això sí- unes treballadores vestides de blau que trobàvem més sovint que l'esmentat Totoro.

La decoració del museu, amb predomini de la fusta, és -com no podia ser d'una altra manera- d'estil europeu (tots els rètols amb les explicacions només en japonès, això sí), molt bufona i acollidora i més aviat inspirada en el segle XIX, i les seccions són sorprenentment poques però molt interessants. Si serveix com a referència, nosaltres ens hi vam estar aproximadament 2 hores.

Comptant el curt que tocava aquell dia, Mei to Koneko Bus (La Mei i el petit Gatbús), una mena de spin-off de El meu veí Totoro protagonitzat, com diu el títol, per la petita Mei i una cria de Gatbús. Divertit, i segurament el més popular dels 9 que existeixen i que es van alternant segons el dia que es visiti el museu. Llàstima que només es puguin veure allà i no n'existeixi una edició física, però suposo que és un dels al·licients del museu. Llàstima també que només es pugui veure el que toca aquell dia i una sola vegada.

Precisament una de les seccions està dedicada a aquests curtmetratges, mentre que les altres són sobre el procés d'elaboració d'una pel·lícula, amb materials molt interessants exposats, els orígens del cinema en general amb exemples dels diversos sistemes adaptats a l'univers Ghibli, contes infantils il·lustrats per la companyia, i el mític Gatbús que és una zona de jocs infantils... i que des de l'actualització del museu -reobert precisament, i per sort, 13 dies abans de la nostra visita- té també una versió per a totes les edats on vam poder seure.

Un dels llocs més esperats del museu era la seva teulada, on hi ha una reproducció a mida "real" del robot de El castell al cel. Allà sí que hom s'hi podia fer fotos.

I la gran decepció va ser la botiga del museu: tot caríssim, més del que es podia esperar per als estàndards d'una botiga de museu, i massa centrat en el Totoro dels nassos. I n'érem encara més conscients perquè havíem vist productes Ghibli en algunes botigues (imprescindible la cadena Donguri), no diré que barats, perquè no ho eren, però almenys no tan exageradament inflats.

Vam marxar d'allà quan consideràvem que ja ho havíem vist tot i, casualment, a la tarda teníem previst visitar el mirador de la torre Môri, a Roppongi Hills (Tòquio)... on amb el preu de l'entrada s'incloïa una gens petita exposició temporal precisament de l'Studio Ghibli!

No se solapava amb la visita al museu, al contrari: la complementava amb coses molt diferents, com un recull de pòsters de totes les pel·lícules, anuncis en mitjans de comunicació en paper, objectes relacionats amb la producció dels films, marxandatge i articles promocionals de tota mena (i no a la venda, encara que hi havia una botiga oficial d'aquesta exposició amb productes més convencionals i tan inflats com al museu...) i una zona que reflectia l'obsessió del mestre Miyazaki pels vehicles voladors.

Per tant, en realitat vam visitar dos museus Ghibli diferents el mateix dia, i em vaig quedar amb ganes de tornar a veure les pel·lícules que tinc i veure per primer cop les que encara no he vist, algunes de les quals sí que tinc però no he desprecintat. Mateu-me.

XVIII Saló del Manga

Un any més, i com no podia ser d'una altra manera, he anat al Saló del Manga. Per primera vegada en 16 anys, a més, s'ha fet a Barcelona, concretament al Palau 2 de la Fira de Barcelona, a l'Avinguda de la Reina Maria Cristina, un espai sens dubte molt més adequat per a un esdeveniment així, tant per la qüestió de les cues com per al moviment dins el recinte. Al final es veu que hi han anat 112.000 visitants, gairebé el doble que l'any passat i uns milers més que al 30è Saló del Còmic. El canvi de lloc ha estat més que encertat.

Tots els Salons, tant els del manga com els del còmic, tenen, a banda de botigues de novetats, números endarrerits, marxandatge i tota mena de material relacionat amb els còmics (en aquest cas japonesos) i els videojocs, uns temes. Enguany un dels més destacats era el 20è aniversari de la primera edició del còmic de Bola de Drac a l'estat espanyol, tant en català com en castellà. 

Aprofitant l'ocasió, a banda d'una exposició que ara comentaré, s'organitzava divendres a les 13 hores un intent oficial de Rècord Guinness de persones disfressades de personatges de Bola de Drac, i es va superar, amb 307 persones, amb un llistó de 250 que hem de reconèixer que no era gaire alt. Però en fi, hi havia disfresses d'un gran nombre de personatges diferents (alguns de fàcils com la Videl o l'A-17) i n'hi havia que estaven molt ben fetes, com també n'hi havia que van aixecar més d'un "oooooh":

Personalment no m'agrada disfressar-me, no ho faig mai i tinc un mal record de quan m'obligaven a fer-ho a l'escola primària, però això no vol dir que no m'agradi veure els altres disfressant-se, sempre que ho facin amb esforç i bon gust i sense fer trampes.

Tornant al tema de l'exposició, certament era força completa, amb exemplars de totes les edicions que ha fet Planeta DeAgostini de l'obra d'Akira Toriyama, tant en català com en castellà (llevat d'aquesta última de luxe commemorativa de l'aniversari), ninots, pòsters, revistes originals, informació interessant sobre el procés d'arribada del manga (i les dificultats que hi va haver per part del més aviat poc catalanista Lara, president de Planeta, per a apostar per una llengua que després va donar molt bons resultats econòmics, ja que al cap i a la fi Bola de Drac a Catalunya s'havia vist només en català), i fins i tot alguna fotocòpia d'aquelles que circulaven per les escoles en un entramat totalment il·legal però que compensava la manca de còmics quan aquests encara no havien arribat a casa nostra.

Mereixia també una exposició la pel·lícula Porco Rosso, estrenada precisament fa 20 anys (al Japó), una agradable mostra de la màgia de l'Studio Ghibli en un producte que s'allunyava dels temes i universos habituals en les pel·lícules de la productora liderada per Hayao Miyazaki.

Cal destacar, de fet se suposa que era el gran tema del Saló, el tema de la gastronomia, exemplificat en la interessant exposició Manga a la carta, on es podien conèixer uns quants títols del gènere culinari del manga, que encara que a nosaltres ens sorprengui ha donat lloc a moltes obres, algunes d'elles de moltíssims volums. Més mesurat, però, és Mr. Ajikko, el manga que va originar l'anime que nosaltres coneixíem com a El gran Sushi. 

A banda de presentar obres d'aquest gènere també s'hi podien veure textos i imatges dedicats a curiositats gastronòmiques dels manga més populars a casa nostra, com ara les preferències culinàries d'alguns personatges o l'origen en el món del menjar i la beguda d'alguns personatges de Musculman, Dr. Slump o Bola de Drac.

També hi havia projeccions d'anime (essent en versió doblada al castellà no m'interessaven gens), concursos de karaoke, para-para, cosplay i altres coses que em cridaven menys l'atenció, però naturalment el gran atractiu per a mi eren les compres, que us explico a continuació:

Pel que fa a la primera mà, és a dir les novetats, les vaig comprar abans aprofitant el descompte que em fan a la meva botiga habitual, i són les següents: el volum únic d'en Shôtarô Ishinomori, el Rei del Manga, Hokusai; el volum 1 de l'esperada Master Keaton directament en edició definitiva, del mestre Naoki Urasawa, autor també del volum 19 (i de tota l'obra, de fet) de Cinturó Negre; el volum 3 de la nova edició de Sailor Moon, el 5 (de 6) de Q&A i l'1 de Hunter x Hunter, un dels shônen de més èxit al Japó malgrat els llargs descansos que es pren el seu creador, en Yoshihiro Togashi, i que duu 30 volums des que va començar el 1998 (per tant ja veieu que proporcionalment n'han sortit poques entregues). Va ser sorprenent la seva llicència per part de Panini, després de tant de temps i tants volums, però que tingués un preu promocional i temporal de 2 euros va contribuir a que m'hi llancés.

En la segona mà tenim dues coses diferents: per una banda els volums que he trobat en parades del Saló, on hi havia estats de conservació entre bons i acceptables i preus entre bons i espectacularment bons, que vaig aprofitar per a omplir forats en les meves caòtiques col·leccions: tenim el 3 (de 9) de l'edició definitiva de Monster, el 8 (precintat!) de 20th Century Boys, el 3 de Billy Bat i el 5 (de 8) de Pluto pel que fa a en Naoki Urasawa, els volums 10, 13, 15 i 16 d'X, de les CLAMP, obra que duu 10 anys en pausa al Japó però que vull completar per tal de llegir-la d'una vegada, el 4 de Honey & Clover, el 12 de Sakura, la Caçadora de Cartes i el 3 d'Ikkyû (en català, és clar), que buscava des de feia molt de temps perquè era l'únic que em faltava.

EDT va treure un pack amb els 4 volums que la formen a preu molt reduït i sense possibilitat de fer-se amb només un d'ells, i només em quedava l'alternativa de la segona mà, però en aquest mercat ja se sap, que t'ho trobaràs algun dia, però no quan vulguis. Doncs bé, el que a mi em faltava era l'únic volum d'Ikkyû en català que hi havia de segona mà en tot el Saló (i suposo que de primera mà també), i el vaig trobar. Genial.

El segon dia vaig trobar un parell de coses més a preu irresistible, concretament el volum 4 de Billy Bat de segona mà i el 2 de Mankan Zenseki (les històries curtes d'Akira Toriyama, antigament Teatro Manga) precintat però a preu de ganga, que encara que em falti el volum 1 no podia deixar escapar.

Pel que fa a compres a particulars i a preus encara més bons, modalitat que he estrenat en aquest Saló, he adquirir els 4 primers volums de Bakuman, col·lecció que volia començar des de feia temps, i els toms 4, 5 i 11 (del total de 14) de Love Hina en català, després d'haver-me venut fa uns anys la versió en castellà.

I acabem amb el que he aconseguit en el tercer dia a la famosa happy hour de la botiga de Norma, de la qual havia sentit a parlar però que fins avui no havia experimentat. En resum: cap al final, poc abans del tancament del Saló (enguany un quart d'hora abans), tot el que hi ha per allà damunt (no pas el que tenen en reserva) es ven al 50% del preu original, i per tal d'aconseguir endur-te el que vols has d'estar atent des d'un parell d'horetes abans, col·locar-te a primera línia de la zona que t'interessa potser una horeta i 20 abans i esperar, tot aguantant primer els comentaris dels venedors ("aparteu-vos, que hi ha gent que vol comprar ara", o "però si encara falta més d'una hora") i després la pressió física de la gent que s'hi va acumulant quan passa l'estona.

L'espera és avorrida i cansada, però també serveix per a negociar amb els "companys" què agafarà cadascú per tal d'evitar baralles innecessàries i recol·locar els volums que es tenen al punt de mira per tal de tenir-los més a l'abast. És per això que he aconseguit el 5 i el 8 de Bakuman, perquè el 6 i el 7 se'ls ha quedat un altre. En canvi, només he pogut comprar el 3 de Las vacaciones de Jesús y Buda (que era la col·lecció que més m'interessava comprar amb descompte perquè és molt cara per la quantitat de pàgines que té) perquè el 2 també podria haver estat meu, però aproximadament quan m'he posat a primera fila se l'ha endut, sense pagar, un noi amb molta barra. En fi, un any més de Saló del Manga, alguna nova experiència com aquesta i m'he firat més que en els dos últims anys junts, segurament, però les gangues són un estalvi futur, per tant estic més que satisfet.