Adeu a Jordi Vila i Matthew Perry

Avui he de fer una altra entrada de comiat a persones que pels meus interessos culturals han estat importants i ens han deixat en els darrers dies, i justament el passat diumenge 29 d'octubre ens despertàvem amb dues defuncions que em saben particularment greu.

Una d'elles era la d'en Jordi Vila, actor de doblatge que també havia cantat algunes cançons de dibuixos animats molt emblemàtiques, com l'opening de Bola de Drac, el de Musculman, el de Ranma 1/2 o les dues cançons de Conan, el nen del futur, i fora de l'anime el recordo també per la cançó d'entrada de Garfield i els seus amics, sèrie que m'agradava molt, i Les fabuloses Tortugues Ninja, una de les meves sèries preferides fora de les japoneses. 

La seva característica i inconfusible veu la tenim gravada al cervell els que vam créixer amb Bola de Drac gràcies a la seva cançó d'obertura, des de les paraules "anem-la a buscar...", però també venen al cap fragments d'altres cançons com ara "no és només un, sempre en són dos...", "els tens quan els necessites, i fins i tot quan no els vols..." o "per què el cor tremola així i els braços van cap al cel?". 

I no només es dedicava a cantar cançons de sèries que ens van marcar, sinó que també doblava personatges, des del mateix protagonista de Musculman -i en Garfield- fins al monstre Bû de Bola de Drac, el vell Myôga d'Inu-yasha o diversos papers més petits en múltiples produccions, com ara pel·lícules de Bola de Drac, Doraemon o Shin-chan. 

Ens ha deixat als 76 anys, però el seu llegat és innegable, i va tenir un gran moment quan es va celebrar a l'Auditori Fòrum un concert de música de Bola de Drac per part de l'Orquestra Simfònica del Vallès, amb la presència tant del cantant original japonès, Hiroki Takahashi, l'any 2019:

Com he dit al principi, però, no és l'única mort d'un famós dins de l'ampli àmbit del frikisme que hem hagut de lamentar, i és que també ens deixava, a l'encara més prematura edat de 54 anys, en Matthew Perry. 

L'actor, conegudíssim sobretot, i amb molta diferència, pel seu paper de Chandler Bing a la coral i aclamada (i llegendària, i inoblidable, i tots els apel·latius positius que se li puguin dedicar) sitcom Friends, va començar bàsicament als anys 80, però va ser amb l'arribada dels 90 que va obtenir els seus primers papers importants, com ara a la comèdia Sydney (1990) o protagonitzant Home Free (1993). 

Als 24 anys, però, i després que no tirés endavant el pilot d'una sèrie que s'havia de dir LAX 2194, va poder participar en el d'una altra sèrie anomenada Six for One, que després es va rebatejar com a Friends, on era el membre més jove del repartiment. Sobre aquesta llegenda de la televisió estatunidenca ja en vaig parlar en una entrada fa temps, concretament una dècada. Vegem-ne alguns grans moments del sarcàstic personatge interpretat per en Matthew Perry:

Després d'allò, que va durar fins al 2004 i va ser el seu èxit més gran, va continuar fent algunes pel·lícules i sèries, sense ni tan sols acostar-se a la fortuna que havia fet Friends, però en podem destacar igualment Studio 60 on the Sunset Strip (2006-2007), Mr. Sunshine (2011), Go On (2012-2013), The Odd Couple (2015-2017) o l'episodi especial Friends: The Reunion (2021), que no era ben bé una sèrie, sinó més aviat una celebració nostàlgica.

Les addiccions a l'alcohol i els calmants van marcar la seva carrera -va arribar a dir que no suportava veure's a Friends perquè els seus canvis notables de pes reflectien en quin tipus d'addicció es trobava en cada moment- i les seves relacions personals, a més de la seva salut. Quan escric aquesta entrada encara no s'han esclarit les causes de la seva mort, que va ser a casa seva, però tenint en compte el seu malaurat historial la cosa no pinta gaire bé. Sigui com sigui, que descansi en pau i gràcies per haver-nos fet riure tantíssimes vegades. 

 

Els meus 5 animes preferits

Fa temps vaig publicar una entrada sobre els meus dibuixos animats preferits de quan era petit, i vaig fer l'esforç de reduir la llista a només cinc títols. Vaig deixar fora coses que m'agradaven força, però volia fer un Top 5 i em vaig reprimir.

Avui vull fer una nova llista, aquest cop només d'animació japonesa, o anime, i com que actualment -i des de fa anys- gairebé no en miro mai, per manca de temps -ni tan sols llargmetratges animats japonesos, miro, tot i que es poden consumir en menys de dues hores-, la llista estarà formada per produccions que em fascinaven de petit i adolescent. I he de dir que també em costarà cenyir-me a cinc noms.

Aquesta vegada, però, m'he vist capaç de fer una llista ordenada, i començo per la cinquena posició, que és per a Fly, el nom amb què es coneixia aquí l'anime Dragon Quest: Dai no daibôken, o "Dragon Quest: La gran aventura d'en Dai", per tal d'evitar l'homofonia entre "Dai" i l'anglès "die".

M'encantava aquell univers de fantasia heroica amb dissenys simpàtics, moltíssims monstres i encanteris de tota mena, i aquelles cançons d'entrada i sortida, i poc m'imaginava, quan era petit, que es basava en un manga que es va publicar aquí parcialment i després no va poder ser editat com calia per problemes de llicències que semblen irresolubles.



Tampoc m'imaginava que se situava al mateix univers de la saga de videojocs de rol Dragon Quest, perquè a Occident va arribar molt tard malgrat l'espectacular èxit que té des de sempre al seu país d'origen. Una saga que és la meva preferida d'aquest gènere dels videojocs, i que aprofito per dir, perquè encara hi ha gent que difon informació errònia, que no té cap joc amb l'argument d'aquesta sèrie.

A la quarta posició tenim Ranma 1/2, adaptació del manga del mateix nom de la Rumiko Takahashi a la qual no vaig fer cas quan s'emetia en castellà a Antena 3, i que a diferència de molta gent vaig conèixer realment quan se'n va començar a publicar el manga en aquell erroni format encolat de 48 pàgines, que va ser cancel·lat i que anys després es va recuperar com calia.

Ara que el tinc sencer en una edició adequada serà el moment de llegir-me'l seguit i bé -ja ho vaig fer fa molts anys entre el que hi havia en castellà i el que vaig continuar en francès-, però aquí he vingut a parlar de la sèrie animada, que em va marcar.

L'opening -horrorós, per cert, encara que el cantem amb nostàlgia- és diferent en tot de l'original japonès, que sí que van respectar força en castellà a l'hora de traduir-lo. Vegem-ne, però, la versió catalana, que encara que sigui pitjor va ser la que vaig sentir més vegades:



Era una sèrie amb un munt de personatges interessantíssims, situacions absurdes -molt en la línia de la mestra Takahashi, però no al nivell de Lamu-, combats trepidants i una estructura autoconclusiva dels episodis que en aquest cas no em suposava cap problema, perquè permetia gaudir d'històries  d'allò més diverses i explicades en alguns dels segments de 20 minuts més ben aprofitats que he vist mai en un anime.

A la tercera posició hi he de posar Captain Tsubasa, el primer anime, el de 128 episodis, el que es va estrenar amb Telecinco -i del qual recordo haver captat alguna imatge en un vídeo de presentació del canal i haver-me emocionat- dos dies després de les primeres emissions definitives de la cadena -sí, ho he buscat-. El que anomenàvem popularment "Oliver y Benji", però que se suposava que es deia Campeones.

Venia d'un manga de 37 volums que amb els anys es va acabar publicant aquí -substituint aquelles edicions piratíssimes en color, com les de Candy Candy en el seu dia-, i que després va tenir diverses seqüeles al Japó, on encara es publica. Aquí va arribar alguna versió més de l'anime, però ja no les vaig seguir. 



Aquesta cançó, com en el cas de Ranma 1/2, també era de nova creació, però en aquest cas sí que m'agradava (i m'agrada) molt.

Sempre s'ha fet molta conya sobre les possibles dimensions del camp, un problema de l'adaptació televisiva i la necessitat d'allargar escenes que al manga se solventen en unes vinyetes (també passa a Bola de Drac), i és veritat que hi ha xuts d'efectes impossibles i diverses violacions de les normes (un nano jugant lesionat, un altre amb problemes de cor, cops amb sang sense que l'àrbitre aturi el joc, etc.), i deus ex machina per justificar situacions (lesions dels jugadors invencibles perquè els partits tinguin un mínim d'emoció, per exemple), però... com gaudia d'aquella sèrie.

Encara ara recordo força resultats dels partits, i les històries de rivalitat amistosa entre diversos personatges, i el carisma dels equips secundaris. Tinc ganes de tornar-la a veure gràcies als DVD que em vaig comprar fa anys.

Al número dos hi ha Bola de Drac, que ja va sortir en aquell listat de sèries de dibuixos animats en general, i que necessita molt poca presentació, si és que li'n cal cap.

Una sèrie que em va canviar la vida, em va fer interessar-me per l'animació i el còmic del Japó -en aquella època, per aquest ordre-, i per extensió va motivar el meu interès per la cultura japonesa i el seu idioma. Es podria dir que no treballaria on treballo si un company de classe no m'hagués parlat d'uns dibuixos sobre un nen que llançava energia ajuntant les mans i volava en un núvol màgic.



Quins moments ens ha proporcionat aquesta sèrie que coneixem de memòria, moments als quals he dedicat diverses entrades, perquè és un univers riquíssim. I ara ha revifat amb Bola de Drac Super i Bola de Drac Heroes, el temps dirà si en un encert o una equivocació.

A mi m'agradava tot, no poso la línia a Bola de Drac Z com fa tantíssima gent, però he de reconèixer que m'encantaven els tornejos d'arts marcials, tot i que després ni l'autor es prenia seriosament. Bola de Drac és un anime (i un manga) que m'agrada revisitar de tant en tant, i un dels més importants de la meva vida.

I si Bola de Drac no ocupa la primera posició és perquè aquesta és, ja ho he dit altres vegades -i parlo d'anime, perquè en manga la meva obra preferida és Touch-, per a Musculman, una sèrie que em tenia fascinat quan era petit, i n'escrivia coses al diari i tot.

El motiu és que m'encantaven els seus combats de lluita lliure i humor absurd, els seus variadíssims personatges, amb secundaris molt interessants com en Menjatallarines, els seus canvis de to que feien que la cosa passés de l'absurd a situacions i parlaments èpics, i en general una història de rivalitats amistoses d'allò més emocionant.



Aquí tenim un exemple d'això que deia, i aquesta sèrie m'agradava tant que no vaig dubtar ni un moment a comprar-ne el manga, publicat aquí exclusivament en català, quan va sortir. Al Japó va tenir seqüeles, i amb els anys els autors van reprendre la història original, que segueixo poc a poc en japonès i que va fer, de retop, que l'edició catalana esdevingués incompleta.

Com vaig fer l'altre cop, i com que he hagut de deixar coses fora, permeteu-me que esmenti també, com algunes de les meves sèries d'anime preferides, Conan, el nen del futur, Maison Ikkoku, Dr. Slump, Sakura, la caçadora de cartes, Marmalade Boy o, més recentment, Nana. Quins són els vostres animes preferits?

Els meus dibuixos animats preferits de petit

Suposo que més o menys tothom mirava dibuixos animats quan era petit, i fins i tot ara, encara que sigui per acompanyar els fills o en forma de pel·lícules d'animació, ja sense aquella freqüència diària i obsessiva que caracteritzava el nostre consum televisiu a la infantesa.

En el meu cas, he estat pensant en els dibuixos que més m'agradaven i he volgut fer una selecció de només 5 títols, cadascun amb alguna anècdota personal.

D'Artacan y los tres mosqueperros, estrenada al Japó el 1981 per Nippon Animation amb el títol de Wanwan Sanjushi, va arribar a Televisió Espanyola el mateix any que vaig néixer jo, el 1982, i diuen que quan era un bebè ballava al parc -el dels bebès, no l'espai públic- quan en sentia la cançó. Ara em posa la pell de gallina, però no ballo, perquè de fet ja no ballo amb res.

De la sèrie en si en tinc records molt vagues, cares, personatges com la Milady (la gata) o el Cardenal Richelieu, però es basa en la novel·la d'Alexandre Dumas Els tres mosqueters, que és un dels meus llibres preferits. 

Com és natural, es va suavitzar per tal de convertir-la en una sèrie infantil, amb animals antropomòrfics, i com vaig saber en llegir el llibre es van canviar molts elements argumentals per tal de fer-los més "per a tots els públics", ja que a la novel·la hi ha morts, traïcions i infidelitats que haurien estat fora de lloc en uns dibuixos animats.

Els Bobobobs és una sèrie catalana, de BRB Internacional per a TV3, que va constar de 26 episodis emesos el 1988. Es basava en una sèrie de llibres i còmics infantils dels holandesos Henk i Nerida Zwart, i narrava les aventures d'uns éssers que viatjaven per l'espai de camí a la Terra.

Com que ja era més gran la recordo millor, i m'agradava moltíssim. Recordo amb nostàlgia el meu àlbum de cromos de la sèrie, que no era de Panini, sinó que el patrocinava la marca de llet Letona, i em feia una il·lusió tremenda -crec que no m'ha passat amb cap altra col·lecció d'aquest tipus- aconseguir els que em faltaven, després de molt de temps -magnificat per l'edat- imaginant com seria aquell número que no tenia. 

També recordo que amb una nou, plastilina, escuradents i un tros de tela o plàstic la meva mare em va fer una rèplica de la nau dels Bobobobs. Quins records!

Un altre clàssic és David el gnomo, una creació del llegendari Claudio Biern Boyd que es va estrenar el 1985 i es basava en els llibres holandesos d'il·lustracions Die Kabouters. La banda sonora és una de les més populars de la infantesa de la meva generació, i encara ara quan la sento (i l'escolto, perquè normalment ho faig expressament) se'm posa la pell de gallina i un calfred em recorre l'espinada.

No en recordo gran cosa, tampoc, perquè era molt petit quan la mirava, però era una sèrie amb un apartat visual preciós i un missatge de respecte a la natura. Me'n fascinaven l'enorme guineu, les galtes vermelles dels gnoms i els lletjos trols. En tenia ninots de goma, d'aquests dibuixos animats, però el més destacat eren els trols, molt més grans i pesats. Em sona que existia també l'esmentada guineu, però no la vaig tenir mai.

Més conscient de les coses, ja a la preadolescència, em vaig enganxar moltíssim a Musculman, al Japó Kinnikuman. Una sèrie de lluita lliure humorística, surrealista tot sovint i amb moments lacrimògens i tràgics que fomentava valors com l'amistat i l'esforç, més enllà dels prejudicis contra el manga i l'anime.

Amb moments èpics, combats espectaculars, humor, drama i un reguitzell de secundaris interessantíssims, puc afirmar que era el meu anime preferit de petit, i em tenia tan obsessionat que n'escrivia els esdeveniments al meu diari. Anys després en vaig poder llegir la versió original, el còmic.

No sabia si afegir-la, perquè és potser massa òbvia i segur que tothom l'esmentaria, però evidentment Bola de Drac és una de les meves sèries de dibuixos preferides. Ara i sempre.

És innegable que va ser tot un fenomen social també al nostre país -o especialment al nostre país, on va triomfar abans que als Estats Units però també que a la resta de l'estat espanyol-, i jo en vaig viure la febre amb l'anime, els còmics, tot el marxandatge possible i la reproducció de combats a l'escola.

Aventures, humor i sobretot lluita, molta lluita, en una sèrie que amb el temps va evolucionar d'una manera que no va agradar a tothom, però que no va fer que per a mi deixés de ser la Bola de Drac de sempre. 

Malgrat les crítiques dels adults de llavors, també fomentava valors relacionats amb l'amistat, l'esforç i la defensa del Bé contra l'amenaça del Mal, i sens dubte ens va deixar un fotimer de grans moments, cadascú sap quins el van marcar més, personatges, tècniques i escenaris inoblidables.

Com que m'he imposat una llista de 5 sèries he hagut de deixar fora algunes obres que espero tornar a veure algun dia, segurament acompanyat de la meva descendència, i com a mínim vull esmentar títols com La vuelta al mundo de Willy Fog, Captain Tsubasa o la saga Érase una vez... També són alguns dels dibuixos animats que més m'agradaven de petit.

Compres al Japó

Ja vaig dedicar una entrada a les compres de videojocs que vaig fer al Japó, òbviament a 3 Botons i START, un dels meus altres blogs. Però com que sobretot vaig comprar-hi molts còmics i altres coses relacionades amb el manga i l'anime, com és natural també havia d'escriure una entrada en aquest blog.

En aquest cas no hi va haver gaires sorpreses ni les possibilitats eren tan àmplies: sabia que els còmics pesen i ocupen lloc a la maleta (sort que el nostre bitllet ens permetia portar dues maletes o bosses de fins a 23 kg. a cadascun, a banda de la motxilla), per tant anava amb unes idees força clares del que volia adquirir. Sí que m'hauria agradat comprar-me coses com ara Galaxy Express 999 o Ashita no Joe, però és que tampoc no tinc lloc a casa per posar-les.

Volia, per exemple, posar-me al dia de Mix (els volums 7, 8 i 9), l'obra en què treballa actualment el meu autor preferit viu, en Mitsuru Adachi, i que fins abans de decidir que enguany anàvem al Japó comprava poc a poc, en encàrrecs amb altres coses, sempre amb l'ai al cor per si m'ho aturaven a duanes. Amb l'enviament els còmics acaben sortint, de mitjana, com els que es publiquen en castellà i català, però comprats directament al Japó són realment barats -el paper també és més dolent, les coses com són-. 

Però ja que hi era volia mirar si trobava altres coses d'aquest autor en diverses botigues com les famoses Mandarake o Book-Off, i gràcies als consells de cerca d'en Marc Bernabé em vaig orientar força: allà cal buscar per editorial, i també segons el format de publicació. Per tant, cal anar-hi amb els deures fets. Així vaig poder, per exemple, comprar-me tres col·leccions senceres del mestre Adachi.

Una va ser Rough, la de natació, que vaig adquirir en format butxaca, millor per al meu espai disponible i, a l'inrevés del que passa amb els llibres aquí, amb un paper més bo que no pas el de l'edició estàndard. No la vaig trobar sencera en un mateix lloc, sinó que em vaig arriscar a anar-me-la fent segons els volums que trobés a cada botiga, i al final, com que des del Japó podia comprar al seu Amazon sense pagar enviament i fer-m'ho portar a la botiga de conveniència que volgués, la vaig completar així.

El mateix va passar amb Niji Iro Tôgarashi, em fa l'efecte que el manga més estrany de l'autor, però com que només eren 6 volums en edició de butxaca vaig pensar "què collons...".

Nine, la seva primera obra en solitari, que en butxaca només són 3 volums, la vaig comprar d'un prestatge de volums a 100 iens, que són els que estan en més mal estat -en comparació amb els altres-, després d'haver-la deixat escapar en un Mandarake en més bon estat, però almenys me la vaig poder fer.

Em faltava també un dels volums únics d'aquest senyor, Bôken Shônen, i també el vaig trobar, de manera que si no vaig errat només em falten Oira Hôkago Wakadaishô, de 2 volums, i H2, que em quedarà com una espina, perquè és la seva obra més llarga, de 34 volums (20 de butxaca, que és com me la compraria), perquè ocupa massa i comprada des d'aquí em sortiria massa cara. 

L'altre gran nom de les compres de còmics del Japó ha estat, i de retop perquè no hi vaig pensar fins tard, la Rumiko Takahashi. Una de les meves autores preferides, en realitat em falten coses com Urusei Yatsura (que no m'hi cap) i Rinne (que no he començat), però almenys volia completar les seves històries curtes, i he pogut.
 

 

Per una banda tenim Rumic World, en 2 volums reeditats el 1995 com a Kessaku Tanhenshû. Allò que s'havia publicat parcialment en castellà com a El mundo de Rumiko. Doncs bé, en vaig trobar un de segona mà i l'altre el vaig haver de comprar a Amazon.

Per l'altra, les històries curtes que no pertanyen a la col·lecció Rumic World, sinó a Rumiko Gekijô, o Rumic Theater, que comprèn volums únics d'històries curtes, com el publicat en castellà La tragedia de P. Doncs bé, com que l'interès de les editorials barcelonines per les històries curtes d'una autora tan important és sorprenentment nul, m'ho he continuat en japonès. Fa temps vaig adquirir Unmei no tori, i ara que era al Japó m'he fet amb Senmu no inu i Akai hanataba, reeditats, això sí, com a Rumiko Gekijô 2 i 3, i amb el més nou, de 2015, que és Kagami ga kita.

Sense ser històries curtes, però sí una obra menys esmentada habitualment, hi havia la saga de les Sirenes, la Ningyo Series, que vaig comprar directament per Amazon perquè no l'havia vist enlloc. Són 3 volums i per fi la tinc.

En tercera posició en importància tindríem el duet Yudetamago, del qual em vaig comprar uns quants volums de la seva ressuscitada Musculman, ara ja no en català. A casa tenia el 37 i el 38, els dos primers que eren inèdits, i al seu país d'origen vaig comprar els volums 39 a 45. Van pel 55, però no m'hi cabien. Ja els compraré per internet més endavant.

Una de les coses que volia comprar però que no esperava trobar eren els dos volums extres d'Astroboy, aquells que Glénat/EDT deia un cop rere l'altre que acabaria publicant, incomplint les dates també un cop rere l'altre (fins i tot es van mofar de mi quan els vaig preguntar per ells en un Saló del Manga), fins que va tancar sense haver-ho fet. Eren uns volums especialment difícils d'aconseguir per a mi, perquè no estaven en estoc en anglès (o els venien caríssims tot i ser de segona mà) i en japonès per internet no els veia mai. 

No els vaig veure en cap botiga, però casualment els tenien a la del Museu Osamu Tezuka, i no m'ho vaig pensar ni 10 segons. A més, els tindria de primera mà.

També en un museu, en aquest cas el Fujiko F. Fujio, vaig comprar, per la gràcia, el primer volum de Doraemon, amb un material que es va publicar fa mil anys en català en format grapa i en sentit de lectura occidental i, per tant, emmirallat. Els altres 44 no me'ls compraré, no m'hi caben. 

Pel mateix motiu vaig comprar també el primer volum de Bola de Drac, que el tinc en altres idiomes però em faltava en japonès.

El 49 de Crayon Shin-chan, el penúltim dels que va dibuixar el desaparegut mestre Yoshito Usui, inèdit a casa nostra, l'havia d'aconseguir perquè és precisament on es recopila la història en què vaig aparèixer jo, posteriorment adaptada a la sèrie de televisió.

Sí, en Shin-chan surt vestit de torero a la portada, però és el que ens hem d'empassar: els japonesos encara veuen Barcelona -i no són els únics- com una mena de capital del flamenc i tot allò que és espanyol, a més del lloc on hi ha la Sagrada Família.

I una sorpresa agradable: no en coneixia l'existència, però a més de Nausicaä el mestre Hayao Miyazaki havia dibuixat un altre manga, que no va esdevenir mai pel·lícula (sí programa de ràdio, però). Es tracta de Shuna no tabi, un llibre en color, amb il·lustracions precioses i que es pot considerar còmic, tot i que el text és en narració i no en globus. Ja en faré la ressenya quan el llegeixi.

Per acabar amb els còmics, un altre d'inesperat, més que res perquè no hi havia pensat. A l'aeroport de Narita vaig comprar Naruto Gaiden: Nanadaime Hokage to Akairo no Hanatsuzuki, el volum únic que fa d'epíleg de Naruto i que sembla que Planeta no està interessada en publicar. Per 400 iens, perquè a sobre en ser a l'aeroport m'estalviava els impostos, no m'ho vaig pensar gaire.

Però no tot són còmics. També volia veure què hi havia de marxandatge i productes relacionats amb el manga i l'anime. No volia omplir-me la casa de figuretes, tampoc, perquè em manca l'espai per posar-les, però de tota manera em va decebre l'altíssim preu de tot plegat. Brutal. No com al Saló del Manga, on un diorama de 5 centímetres ja val 15 o 20 euros -fa pocs anys es podia comprar per 7 o 8-, però allò que tothom diu "a Akihabara les figures estan tirades de preu" és mentida.

Només me'n vaig comprar una, aquesta d'en Son Goku, perquè hi ha una cadena, Volks, on les figures són de segona mà i en poden tenir diversos exemplars a preus diferents segons criteris, pel que vam suposar, de valoració de la qualitat del pintat, perquè aquesta és una altra: si són noves són per pintar. Almenys moltes d'elles. En fi, aquest Goku em va costar uns 12 euros, i per l'aspecte i la mida estava molt bé. Sí que vaig veure alguna altra ganga -molt comptades-, però havia de pensar en l'espai. 

No són ben bé figures, però vaig comprar 4 gashapons que eren màscares de Musculman per tapar ampolles. De les 10 diferents que hi havia em vaig plantar després de treure aquestes 4, de les quals la del Mongol és la que més m'agrada, i les altres no excessivament. Em vaig quedar sense les d'en Musculman i en Musculator el Gran. 

 

Com podeu veure, és una obra que m'agrada molt. Sempre dic que de petit l'anime de Musculman era el meu preferit, per sobre de Bola de Drac, i que escrivia al meu diari els progressos de la sèrie. És per això que també em vaig comprar aquesta samarreta, que no és res de l'altre món, però entre les que hi havia en aquesta línia que la cadena Uniqlo ja estava liquidant -sembla que va sortir al gener-, era la que m'agradava més. Les altres, en general, tenien dissenys poc atractius i els estampats semblaven de mala qualitat. Una llàstima.

Una altra samarreta que em vaig comprar va ser aquesta de la Lamu que vaig trobar en un Don Quijote, una cadena de supermercats on tenen de tot, ben caòtica. 

Una de les cadenes que més vam veure al Japó va ser Donguri Kyôwakoku, plena de productes oficials de l'Studio Ghibli (i alguna altra franquícia, com ara Moomin). Són coses cares, però no tant com a la botiga del museu.

Hi vam comprar aquests imants per a la nevera basats en El meu veí Totoro i El castell al cel, i també el còmic que esmentava més amunt, Shuna no tabi.

Fora d'allà, concretament a Yodobashi Camera, perquè per alguna raó eren notablement més barats, vam comprar també puzzles d'El meu veí Totoro, Kiki l'aprenent de bruixa i Nausicaä de la Vall del Vent.

I ja per acabar, al Museu Osamu Tezuka, em vaig comprar aquests punts de llibre. No n'havia comprat mai i em va fer una mica de mal, però eren d'obres emblemàtiques per a mi i vaig caure en la temptació d'adquirir-los tots.

No té res a veure amb els còmics ni l'animació, però com que no faré una entrada de 3 Botons i START només per això, poso aquí la foto del joc de cartes de l'UNO edició Super Mario, que ens va fer gràcia.

I això és tot. Potser us pregunteu "on fotrà tot això?", i tindreu raó, perquè he hagut de moure diverses coses per tal de col·locar-ho tot, havia sobrevalorat l'espai lliure que encara tenia, de manera que dins la mala fortuna de no poder anar al Japó cada dos per tres, com a mínim sé que no m'hauré de canviar de pis la propera vegada que compri còmics.

XVIII Saló del Manga

Un any més, i com no podia ser d'una altra manera, he anat al Saló del Manga. Per primera vegada en 16 anys, a més, s'ha fet a Barcelona, concretament al Palau 2 de la Fira de Barcelona, a l'Avinguda de la Reina Maria Cristina, un espai sens dubte molt més adequat per a un esdeveniment així, tant per la qüestió de les cues com per al moviment dins el recinte. Al final es veu que hi han anat 112.000 visitants, gairebé el doble que l'any passat i uns milers més que al 30è Saló del Còmic. El canvi de lloc ha estat més que encertat.

Tots els Salons, tant els del manga com els del còmic, tenen, a banda de botigues de novetats, números endarrerits, marxandatge i tota mena de material relacionat amb els còmics (en aquest cas japonesos) i els videojocs, uns temes. Enguany un dels més destacats era el 20è aniversari de la primera edició del còmic de Bola de Drac a l'estat espanyol, tant en català com en castellà. 

Aprofitant l'ocasió, a banda d'una exposició que ara comentaré, s'organitzava divendres a les 13 hores un intent oficial de Rècord Guinness de persones disfressades de personatges de Bola de Drac, i es va superar, amb 307 persones, amb un llistó de 250 que hem de reconèixer que no era gaire alt. Però en fi, hi havia disfresses d'un gran nombre de personatges diferents (alguns de fàcils com la Videl o l'A-17) i n'hi havia que estaven molt ben fetes, com també n'hi havia que van aixecar més d'un "oooooh":

Personalment no m'agrada disfressar-me, no ho faig mai i tinc un mal record de quan m'obligaven a fer-ho a l'escola primària, però això no vol dir que no m'agradi veure els altres disfressant-se, sempre que ho facin amb esforç i bon gust i sense fer trampes.

Tornant al tema de l'exposició, certament era força completa, amb exemplars de totes les edicions que ha fet Planeta DeAgostini de l'obra d'Akira Toriyama, tant en català com en castellà (llevat d'aquesta última de luxe commemorativa de l'aniversari), ninots, pòsters, revistes originals, informació interessant sobre el procés d'arribada del manga (i les dificultats que hi va haver per part del més aviat poc catalanista Lara, president de Planeta, per a apostar per una llengua que després va donar molt bons resultats econòmics, ja que al cap i a la fi Bola de Drac a Catalunya s'havia vist només en català), i fins i tot alguna fotocòpia d'aquelles que circulaven per les escoles en un entramat totalment il·legal però que compensava la manca de còmics quan aquests encara no havien arribat a casa nostra.

Mereixia també una exposició la pel·lícula Porco Rosso, estrenada precisament fa 20 anys (al Japó), una agradable mostra de la màgia de l'Studio Ghibli en un producte que s'allunyava dels temes i universos habituals en les pel·lícules de la productora liderada per Hayao Miyazaki.

Cal destacar, de fet se suposa que era el gran tema del Saló, el tema de la gastronomia, exemplificat en la interessant exposició Manga a la carta, on es podien conèixer uns quants títols del gènere culinari del manga, que encara que a nosaltres ens sorprengui ha donat lloc a moltes obres, algunes d'elles de moltíssims volums. Més mesurat, però, és Mr. Ajikko, el manga que va originar l'anime que nosaltres coneixíem com a El gran Sushi. 

A banda de presentar obres d'aquest gènere també s'hi podien veure textos i imatges dedicats a curiositats gastronòmiques dels manga més populars a casa nostra, com ara les preferències culinàries d'alguns personatges o l'origen en el món del menjar i la beguda d'alguns personatges de Musculman, Dr. Slump o Bola de Drac.

També hi havia projeccions d'anime (essent en versió doblada al castellà no m'interessaven gens), concursos de karaoke, para-para, cosplay i altres coses que em cridaven menys l'atenció, però naturalment el gran atractiu per a mi eren les compres, que us explico a continuació:

Pel que fa a la primera mà, és a dir les novetats, les vaig comprar abans aprofitant el descompte que em fan a la meva botiga habitual, i són les següents: el volum únic d'en Shôtarô Ishinomori, el Rei del Manga, Hokusai; el volum 1 de l'esperada Master Keaton directament en edició definitiva, del mestre Naoki Urasawa, autor també del volum 19 (i de tota l'obra, de fet) de Cinturó Negre; el volum 3 de la nova edició de Sailor Moon, el 5 (de 6) de Q&A i l'1 de Hunter x Hunter, un dels shônen de més èxit al Japó malgrat els llargs descansos que es pren el seu creador, en Yoshihiro Togashi, i que duu 30 volums des que va començar el 1998 (per tant ja veieu que proporcionalment n'han sortit poques entregues). Va ser sorprenent la seva llicència per part de Panini, després de tant de temps i tants volums, però que tingués un preu promocional i temporal de 2 euros va contribuir a que m'hi llancés.

En la segona mà tenim dues coses diferents: per una banda els volums que he trobat en parades del Saló, on hi havia estats de conservació entre bons i acceptables i preus entre bons i espectacularment bons, que vaig aprofitar per a omplir forats en les meves caòtiques col·leccions: tenim el 3 (de 9) de l'edició definitiva de Monster, el 8 (precintat!) de 20th Century Boys, el 3 de Billy Bat i el 5 (de 8) de Pluto pel que fa a en Naoki Urasawa, els volums 10, 13, 15 i 16 d'X, de les CLAMP, obra que duu 10 anys en pausa al Japó però que vull completar per tal de llegir-la d'una vegada, el 4 de Honey & Clover, el 12 de Sakura, la Caçadora de Cartes i el 3 d'Ikkyû (en català, és clar), que buscava des de feia molt de temps perquè era l'únic que em faltava.

EDT va treure un pack amb els 4 volums que la formen a preu molt reduït i sense possibilitat de fer-se amb només un d'ells, i només em quedava l'alternativa de la segona mà, però en aquest mercat ja se sap, que t'ho trobaràs algun dia, però no quan vulguis. Doncs bé, el que a mi em faltava era l'únic volum d'Ikkyû en català que hi havia de segona mà en tot el Saló (i suposo que de primera mà també), i el vaig trobar. Genial.

El segon dia vaig trobar un parell de coses més a preu irresistible, concretament el volum 4 de Billy Bat de segona mà i el 2 de Mankan Zenseki (les històries curtes d'Akira Toriyama, antigament Teatro Manga) precintat però a preu de ganga, que encara que em falti el volum 1 no podia deixar escapar.

Pel que fa a compres a particulars i a preus encara més bons, modalitat que he estrenat en aquest Saló, he adquirir els 4 primers volums de Bakuman, col·lecció que volia començar des de feia temps, i els toms 4, 5 i 11 (del total de 14) de Love Hina en català, després d'haver-me venut fa uns anys la versió en castellà.

I acabem amb el que he aconseguit en el tercer dia a la famosa happy hour de la botiga de Norma, de la qual havia sentit a parlar però que fins avui no havia experimentat. En resum: cap al final, poc abans del tancament del Saló (enguany un quart d'hora abans), tot el que hi ha per allà damunt (no pas el que tenen en reserva) es ven al 50% del preu original, i per tal d'aconseguir endur-te el que vols has d'estar atent des d'un parell d'horetes abans, col·locar-te a primera línia de la zona que t'interessa potser una horeta i 20 abans i esperar, tot aguantant primer els comentaris dels venedors ("aparteu-vos, que hi ha gent que vol comprar ara", o "però si encara falta més d'una hora") i després la pressió física de la gent que s'hi va acumulant quan passa l'estona.

L'espera és avorrida i cansada, però també serveix per a negociar amb els "companys" què agafarà cadascú per tal d'evitar baralles innecessàries i recol·locar els volums que es tenen al punt de mira per tal de tenir-los més a l'abast. És per això que he aconseguit el 5 i el 8 de Bakuman, perquè el 6 i el 7 se'ls ha quedat un altre. En canvi, només he pogut comprar el 3 de Las vacaciones de Jesús y Buda (que era la col·lecció que més m'interessava comprar amb descompte perquè és molt cara per la quantitat de pàgines que té) perquè el 2 també podria haver estat meu, però aproximadament quan m'he posat a primera fila se l'ha endut, sense pagar, un noi amb molta barra. En fi, un any més de Saló del Manga, alguna nova experiència com aquesta i m'he firat més que en els dos últims anys junts, segurament, però les gangues són un estalvi futur, per tant estic més que satisfet.

Situació actual del manga en català

Avui faré una entrada de les que feia fa anys, una reflexió sobre un tema en un to molt seriós. La situació del manga en català i, per tant, d'EDT, el que abans es coneixia com a Glénat. 

Sempre he estat un gran defensor de Glénat com a editorial de manga. Com a empresa és irresponsable perquè s'ha posat econòmicament en perill en apostar per productes que en una altra editorial, per no dir "Planeta DeAgostini", haurien durat 7 números, però ha fet un gran bé al nostre país en editar en català còmics que qualsevol altra empresa hauria descartat, i que són precisament els que més diners li han fet perdre. 

Aquest mes sortirà el 52 de Naruto, es va acabar de publicar Inu-yasha amb tots els seus 56 volums, s'ha editat també Sakura la caçadora de cartes, el gens comercial Ikkyû, Fushigi Yûgi directament en una edició definitiva que tot just ara arribarà també en castellà, Musculman només en català, Bleach actualment a 3 volums per any, Love Hina encara que sigui una traducció de la versió en castellà (sospito que Sakura també), Kimagure Orange Road malgrat que el nucli dels seus fans la va viure en castellà als anys 90, i una Cinturó Negre també només en català que ara es publica a un ritme semestral perquè sembla que fa perdre calés.

Fins no fa gaire la continuïtat de Glénat perillava, però sembla que se'n surt i fins i tot ha rellançat diverses col·leccions de les que no es venien gens (per desgràcia cap en català) a preu reduït, que sempre és millor que tenir-les ocupant lloc en un magatzem de lloguer. 

Tot això està molt bé, i també que els seus màxims responsables l'hagin comprat a la casa mare francesa i l'hagin fet seva en comptes de permetre que una companyia de la competència l'absorbís, amb canvi de nom inclòs. Ara es diuen Editores de Tebeos i els primers volums amb EDT al llom ja haurien de ser a les botigues, però tot plegat ha tingut una contrapartida que no m'ha agradat gens: el seu propietari, en Joan Navarro, acusat des de sempre d'independentista "radical" per apostar pel català, ara que no depèn de ningú ha decidit que el manga en català és un fracàs, que no hi haurà col·leccions noves (això ja es veia venir) i que en principi no es tallarà res que estigui en marxa, però sí que es canviaran periodicitats per tal d'assegurar aquest últim punt.

I de moment s'han vist afectades per aquesta mesura Cinturó Negre (que havia de tenir el volum 18 a l'abril i al final no serà així), Bleach i, anteriorment, Kimagure Orange Road, que va ser posada en pausa després del 7è volum i que tal com va prometre l'editorial va acabar després que finalitzés la versió en castellà (l'únic cas d'edició simultània i, fins aquell moment, al mateix ritme). 

Repeteixo que admiro l'editorial pel que ha fet per la nostra llengua, però malauradament els números són els números i ni tan sols el preu inferior del principi (5 euros per volum) i lleugerament per sota de la versió en castellà més endavant (6,50) han ajudat a aixecar les vendes. I a sobre les crítiques dels otakus espanyols amb poques simpaties per Catalunya no han parat d'arribar des que tot això va començar.

El que m'estranya és que l'editorial se'n sorprengui, però és ben senzill d'entendre: quants de nosaltres hem deixat de fer una col·lecció en castellà, ens l'hem tret de sobre i ens l'hem recomprat en català? Segur que ben pocs. I quants han decidit que a) estaven acostumats a fer-se-la en castellà, b) no quedava bé al prestatge la diferència del color del llom de les dues edicions, c) no podien esperar que l'edició catalana atrapés la castellana o si més no el punt on s'havien quedat en castellà? Ja us ho dic: gairebé tot el públic potencial. 

Llevat de casos concrets que només s'han publicat en català perquè pràcticament només eren coneguts entre el públic catalanoparlant, estava clar que tot el manga que ja s'hagués editat en castellà o s'estigués editant en castellà es vendria poc en català. Per desgràcia els dos casos exclusius en la nostra llengua no han acabat de funcionar perquè apel·laven a un públic nostàlgic que no s'ha mogut gaire, fins i tot en el cas de Cinturó Negre, que hauria d'haver tingut més sort per l'efecte Naoki Urasawa (Monster, 20th Century Boys, Pluto, Billy Bat...). 

Per acabar de rematar aquesta caiguda del manga en català, si és que mai hi ha hagut ascens, m'entristeixen encara més oportunitats perdudes com treure Ranma 1/2, una altra obra que moltíssima gent va veure en la seva versió animada en català i que no ens arriba en paper en la nostra llengua tot i que en castellà s'està reeditant (hauria tingut més sentit que Kimagure Orange Road, que també es va emetre en català però feia relativament poc i sense el mateix boom), o cagades (no vull suavitzar la paraula) com la plaga de pàgines en castellà que es van colar en diversos volums en català fa un temps. 

Pel que sembla deu ser cert que l'únic manga en català que funciona és Bola de Drac...