Visionats: Tenkû no shiro Lapyuta (El castell al cel)

M'encanta l'Studio Ghibli. Tot el que fa sota aquest nom, el que havia fet abans d'esdevenir la "Disney japonesa", i fins i tot els projectes dels quals sento a parlar m'agraden abans que es facin realitat. Quan em demano per reis, sants, aniversaris o nadals les pel·lícules en DVD que van sortint me les regalen, però suposo que pensen que sóc massa ganàpia per veure dibuixos animats. Se me'n fum. Les pel·lis de l'Studio Ghibli les hauria de veure tothom. Algunes tenen un to infantil, d'altres tot el contrari, i d'altres estan a mig camí, però la seva bellesa, tant visual com narrativa, converteix totes les obres de l'estudi en visionats imprescindibles. 

Això no treu que jo vagi posposant aquestes sessions ghíbliques i que desprecinti els DVD mesos i mesos després que me'ls regalin, però ep, quan en veig una la comento. Ja ho vaig fer amb Nicky, la aprendiz de bruja, i també amb Cuentos de Terramar i Nausicaä del Valle del Viento (aquestes dues després de veure-les al cine). 

Avui és el torn de El castell al cel, originalment Tenkû no shiro Lapyuta, que traduïda al castellà correctament hauria estat Laputa, el Castillo del Cielo. Per raons òbvies, el seu director i guionista, en Hayao Miyazaki (sí, el de la Heidi, el Marco, etc.), va fer la que suposo que és la concessió de més bon grat de la seva carrera en adonar-se que en els països de parla hispana hi havia alguna cosa que grinyolava, i va acceptar que es conegués internacionalment amb el nom de Castle in the Sky. Això sí, durant el metratge s'esmenta el nom del lloc diverses vegades i no s'ha pogut evitar que els personatges l'anomenin i que sembli que, en realitat, estan sorpresos per alguna cosa. Però això va ser fa relativament poc, perquè al principi es va deixar igual i a la versió en castellà deien "Lapuntu".

Tocat el tema del polèmic nom, entrem en el que és pròpiament la pel·lícula, que molts consideren la millor de la història de l'Studio Ghibli i que, de fet, va ser la primera que es va fer amb la productora oficialment constituïda. Llançada originalment el 1986, és una història original però té influències de Els Viatges de Gulliver de Jonathan Swift, on hi apareix també una illa voladora anomenada Laputa.

Com sempre, en l'aspecte visual hi ha reflectides experiències d'en Miyazaki, en el cas d'aquesta pel·lícula la vida dels miners que havia pogut observar a Gal·les dos anys abans. En general, a més, l'ambientació és d'aquelles que fan les delícies dels fans de l'steampunk, un món tecnològicament avançat però basat en les màquines de vapor, encara que a diferència de Nausicaä no se situa en un futur post-apocalíptic, sinó senzillament en un país fictici però d'ambient pseudovictorià, de finals del segle XIX, amb la presència de les esmentades mines, els trens de vapor i l'aparició d'un únic automòbil com a aparell llavors poc estès. Els sofisticadíssims avions són, per la seva banda, la característica més steampunk del film, perquè estan fets de fusta però alhora fan la impressió de ser molt avançats.

És en aquest punt on Laputa ens recorda fàcilment l'anterior pel·lícula d'en Miyazaki, Kaze no tani no Nausicaä, feta dos anys abans, perquè en aquella història hi tenien molta presència els objectes voladors (i també per l'aparició, a Laputa, de gats-esquirol com el que acompanyava la Nausicaä). De fet, els avions són la passió del Disney japonès, afició que queda ben clara, a banda d'aquests dos films, amb Porco Rosso, del que ja ha dit que aviat farà una seqüela situada temporalment a la Guerra Civil Espanyola. 

També és inevitable, en veure els dos protagonistes, la Sheeta i en Pazu, pensar en Conan, el noi del futur, la mítica sèrie de 1978 que també és de visionat imprescindible i de la que ja parlaré un altre dia, ara que la tinc tota baixada (i que em vinguin a buscar, que l'edició en DVD no porta el català i per tant no pot ser delicte). 

Però centrem-nos ara en l'argument del film. En Pazu és un noi que treballa ajudant a la mina i que viu sol, i un dia que està acabant la seva jornada veu caure del cel una noia, la Sheeta, que al seu torn havia caigut d'un dirigible on la tenien segrestada uns homes misteriosos que volien un penjoll que duia. 

El cas és que en Pazu se l'endú a casa i ella es desperta allà el dia següent sense saber ben bé què ha passat. Ell està fascinat amb la Sheeta i la seva manera d'aterrar (literalment) al poble, i l'haurà de protegir quan vegi que la persegueixen diverses faccions per culpa del penjoll, que té propietats màgiques i que està relacionat amb l'illa voladora de Laputa, un indret llegendari que el pare d'en Pazu havia vist però al qual no va poder arribar mai, un somni que va morir sense poder satisfer, i que naturalment en Pazu s'ha marcat com a objectiu a la vida. 

Pel que fa als perseguidors de la Sheeta —que era una noieta que en quedar-se òrfena havia heretat una granja que portava ella sola i on vivia tranquil·la abans de ficar-se en aquest merder—, el que volen és la pedra que duu penjada el coll (no pas per casualitat, ja ho veurem), que se suposa que guiarà el seu portador a Laputa, on cadascun dels grups que persegueixen la noia pretén arribar per motius diferents. 

Tot això dóna lloc a una magnífica pel·lícula d'aventures amb l'animació i els dissenys marca de la casa Ghibli (la Dora, la líder dels pirates, per posar un exemple, té aquella cara de senyora gran que s'ha vist en tantes produccions de la companyia), paisatges bellíssims, animalons de tota mena, un missatge clarament ecologista però al mateix temps compassiu amb els robots, la preciosa banda sonora composada per en Joe Hisaishi (com sempre, però probablement una de les millors que ha fet), i un ritme que, tot i els moments de silenci que a les versions americanes anteriors van modificar afegint-hi més música de la que hi havia, és prou trepidant com per mantenir-nos enganxats i interessats durant les dues hores ben bones que dura la cinta. 

Una de les coses que més m'agraden de Laputa, narrativament parlant, és que en Miyazaki aconsegueix crear una història prou interessant i rica i alhora mantenir el misteri sobre què és exactament l'illa (només se'n sap que havia estat habitada, provocava el terror en "els veïns de sota" i  finalment va caure en desgràcia), i de retruc ens fa reflexionar, entre altres temes típics d'ell com la lluita entre la tecnologia i la natura, sobre la situació històrica del film: si Laputa formava part d'una avançadíssima civilització que va morir sense transmetre's a la població de la superfície terrestre, és una història futurista, en realitat, o un univers alternatiu?

 

 

Acabo, doncs, recomanant amb totes les meves forces aquesta pel·lícula a qualsevol que tingui un mínim interès en l'animació, i que entengui, com per desgràcia no gaire gent entén, que no és només per al públic infantil. Als seguidors de l'Studio Ghibli que encara no l'hagin vist, per descomptat. Una aventura amb moments bellíssims, d'altres que ens faran posar nerviós (sobretot si no ens agraden les alçades) i uns altres que ens arrencaran somriures, i també personatges entranyables, com els pobres i abandonats robots o alguns que comencen la pel·lícula com els dolents però que ens acabarem estimant sense poder-ho evitar, i en general tots els elements típicament Ghibli que han donat a l'estudi una fama i un èxit que de manera injusta només han esdevingut internacionals en temps relativament recents. 

N'he posat un minitràiler perquè el tràiler sencer trobo que és menys emotiu i fa massa spoilers, però amb aquesta mostra n'hi ha prou, suposo, per veure una mica com és Tenkû no shiro Lapyuta, juntament amb Kaze no tani no Nausicaä i Hotaru no Haka la meva pel·lícula preferida de l'Studio Ghibli.