Compres al Japó

Ja vaig dedicar una entrada a les compres de videojocs que vaig fer al Japó, òbviament a 3 Botons i START, un dels meus altres blogs. Però com que sobretot vaig comprar-hi molts còmics i altres coses relacionades amb el manga i l'anime, com és natural també havia d'escriure una entrada en aquest blog.

En aquest cas no hi va haver gaires sorpreses ni les possibilitats eren tan àmplies: sabia que els còmics pesen i ocupen lloc a la maleta (sort que el nostre bitllet ens permetia portar dues maletes o bosses de fins a 23 kg. a cadascun, a banda de la motxilla), per tant anava amb unes idees força clares del que volia adquirir. Sí que m'hauria agradat comprar-me coses com ara Galaxy Express 999 o Ashita no Joe, però és que tampoc no tinc lloc a casa per posar-les.

Volia, per exemple, posar-me al dia de Mix (els volums 7, 8 i 9), l'obra en què treballa actualment el meu autor preferit viu, en Mitsuru Adachi, i que fins abans de decidir que enguany anàvem al Japó comprava poc a poc, en encàrrecs amb altres coses, sempre amb l'ai al cor per si m'ho aturaven a duanes. Amb l'enviament els còmics acaben sortint, de mitjana, com els que es publiquen en castellà i català, però comprats directament al Japó són realment barats -el paper també és més dolent, les coses com són-. 

Però ja que hi era volia mirar si trobava altres coses d'aquest autor en diverses botigues com les famoses Mandarake o Book-Off, i gràcies als consells de cerca d'en Marc Bernabé em vaig orientar força: allà cal buscar per editorial, i també segons el format de publicació. Per tant, cal anar-hi amb els deures fets. Així vaig poder, per exemple, comprar-me tres col·leccions senceres del mestre Adachi.

Una va ser Rough, la de natació, que vaig adquirir en format butxaca, millor per al meu espai disponible i, a l'inrevés del que passa amb els llibres aquí, amb un paper més bo que no pas el de l'edició estàndard. No la vaig trobar sencera en un mateix lloc, sinó que em vaig arriscar a anar-me-la fent segons els volums que trobés a cada botiga, i al final, com que des del Japó podia comprar al seu Amazon sense pagar enviament i fer-m'ho portar a la botiga de conveniència que volgués, la vaig completar així.

El mateix va passar amb Niji Iro Tôgarashi, em fa l'efecte que el manga més estrany de l'autor, però com que només eren 6 volums en edició de butxaca vaig pensar "què collons...".

Nine, la seva primera obra en solitari, que en butxaca només són 3 volums, la vaig comprar d'un prestatge de volums a 100 iens, que són els que estan en més mal estat -en comparació amb els altres-, després d'haver-la deixat escapar en un Mandarake en més bon estat, però almenys me la vaig poder fer.

Em faltava també un dels volums únics d'aquest senyor, Bôken Shônen, i també el vaig trobar, de manera que si no vaig errat només em falten Oira Hôkago Wakadaishô, de 2 volums, i H2, que em quedarà com una espina, perquè és la seva obra més llarga, de 34 volums (20 de butxaca, que és com me la compraria), perquè ocupa massa i comprada des d'aquí em sortiria massa cara. 

L'altre gran nom de les compres de còmics del Japó ha estat, i de retop perquè no hi vaig pensar fins tard, la Rumiko Takahashi. Una de les meves autores preferides, en realitat em falten coses com Urusei Yatsura (que no m'hi cap) i Rinne (que no he començat), però almenys volia completar les seves històries curtes, i he pogut.
 

 

Per una banda tenim Rumic World, en 2 volums reeditats el 1995 com a Kessaku Tanhenshû. Allò que s'havia publicat parcialment en castellà com a El mundo de Rumiko. Doncs bé, en vaig trobar un de segona mà i l'altre el vaig haver de comprar a Amazon.

Per l'altra, les històries curtes que no pertanyen a la col·lecció Rumic World, sinó a Rumiko Gekijô, o Rumic Theater, que comprèn volums únics d'històries curtes, com el publicat en castellà La tragedia de P. Doncs bé, com que l'interès de les editorials barcelonines per les històries curtes d'una autora tan important és sorprenentment nul, m'ho he continuat en japonès. Fa temps vaig adquirir Unmei no tori, i ara que era al Japó m'he fet amb Senmu no inu i Akai hanataba, reeditats, això sí, com a Rumiko Gekijô 2 i 3, i amb el més nou, de 2015, que és Kagami ga kita.

Sense ser històries curtes, però sí una obra menys esmentada habitualment, hi havia la saga de les Sirenes, la Ningyo Series, que vaig comprar directament per Amazon perquè no l'havia vist enlloc. Són 3 volums i per fi la tinc.

En tercera posició en importància tindríem el duet Yudetamago, del qual em vaig comprar uns quants volums de la seva ressuscitada Musculman, ara ja no en català. A casa tenia el 37 i el 38, els dos primers que eren inèdits, i al seu país d'origen vaig comprar els volums 39 a 45. Van pel 55, però no m'hi cabien. Ja els compraré per internet més endavant.

Una de les coses que volia comprar però que no esperava trobar eren els dos volums extres d'Astroboy, aquells que Glénat/EDT deia un cop rere l'altre que acabaria publicant, incomplint les dates també un cop rere l'altre (fins i tot es van mofar de mi quan els vaig preguntar per ells en un Saló del Manga), fins que va tancar sense haver-ho fet. Eren uns volums especialment difícils d'aconseguir per a mi, perquè no estaven en estoc en anglès (o els venien caríssims tot i ser de segona mà) i en japonès per internet no els veia mai. 

No els vaig veure en cap botiga, però casualment els tenien a la del Museu Osamu Tezuka, i no m'ho vaig pensar ni 10 segons. A més, els tindria de primera mà.

També en un museu, en aquest cas el Fujiko F. Fujio, vaig comprar, per la gràcia, el primer volum de Doraemon, amb un material que es va publicar fa mil anys en català en format grapa i en sentit de lectura occidental i, per tant, emmirallat. Els altres 44 no me'ls compraré, no m'hi caben. 

Pel mateix motiu vaig comprar també el primer volum de Bola de Drac, que el tinc en altres idiomes però em faltava en japonès.

El 49 de Crayon Shin-chan, el penúltim dels que va dibuixar el desaparegut mestre Yoshito Usui, inèdit a casa nostra, l'havia d'aconseguir perquè és precisament on es recopila la història en què vaig aparèixer jo, posteriorment adaptada a la sèrie de televisió.

Sí, en Shin-chan surt vestit de torero a la portada, però és el que ens hem d'empassar: els japonesos encara veuen Barcelona -i no són els únics- com una mena de capital del flamenc i tot allò que és espanyol, a més del lloc on hi ha la Sagrada Família.

I una sorpresa agradable: no en coneixia l'existència, però a més de Nausicaä el mestre Hayao Miyazaki havia dibuixat un altre manga, que no va esdevenir mai pel·lícula (sí programa de ràdio, però). Es tracta de Shuna no tabi, un llibre en color, amb il·lustracions precioses i que es pot considerar còmic, tot i que el text és en narració i no en globus. Ja en faré la ressenya quan el llegeixi.

Per acabar amb els còmics, un altre d'inesperat, més que res perquè no hi havia pensat. A l'aeroport de Narita vaig comprar Naruto Gaiden: Nanadaime Hokage to Akairo no Hanatsuzuki, el volum únic que fa d'epíleg de Naruto i que sembla que Planeta no està interessada en publicar. Per 400 iens, perquè a sobre en ser a l'aeroport m'estalviava els impostos, no m'ho vaig pensar gaire.

Però no tot són còmics. També volia veure què hi havia de marxandatge i productes relacionats amb el manga i l'anime. No volia omplir-me la casa de figuretes, tampoc, perquè em manca l'espai per posar-les, però de tota manera em va decebre l'altíssim preu de tot plegat. Brutal. No com al Saló del Manga, on un diorama de 5 centímetres ja val 15 o 20 euros -fa pocs anys es podia comprar per 7 o 8-, però allò que tothom diu "a Akihabara les figures estan tirades de preu" és mentida.

Només me'n vaig comprar una, aquesta d'en Son Goku, perquè hi ha una cadena, Volks, on les figures són de segona mà i en poden tenir diversos exemplars a preus diferents segons criteris, pel que vam suposar, de valoració de la qualitat del pintat, perquè aquesta és una altra: si són noves són per pintar. Almenys moltes d'elles. En fi, aquest Goku em va costar uns 12 euros, i per l'aspecte i la mida estava molt bé. Sí que vaig veure alguna altra ganga -molt comptades-, però havia de pensar en l'espai. 

No són ben bé figures, però vaig comprar 4 gashapons que eren màscares de Musculman per tapar ampolles. De les 10 diferents que hi havia em vaig plantar després de treure aquestes 4, de les quals la del Mongol és la que més m'agrada, i les altres no excessivament. Em vaig quedar sense les d'en Musculman i en Musculator el Gran. 

 

Com podeu veure, és una obra que m'agrada molt. Sempre dic que de petit l'anime de Musculman era el meu preferit, per sobre de Bola de Drac, i que escrivia al meu diari els progressos de la sèrie. És per això que també em vaig comprar aquesta samarreta, que no és res de l'altre món, però entre les que hi havia en aquesta línia que la cadena Uniqlo ja estava liquidant -sembla que va sortir al gener-, era la que m'agradava més. Les altres, en general, tenien dissenys poc atractius i els estampats semblaven de mala qualitat. Una llàstima.

Una altra samarreta que em vaig comprar va ser aquesta de la Lamu que vaig trobar en un Don Quijote, una cadena de supermercats on tenen de tot, ben caòtica. 

Una de les cadenes que més vam veure al Japó va ser Donguri Kyôwakoku, plena de productes oficials de l'Studio Ghibli (i alguna altra franquícia, com ara Moomin). Són coses cares, però no tant com a la botiga del museu.

Hi vam comprar aquests imants per a la nevera basats en El meu veí Totoro i El castell al cel, i també el còmic que esmentava més amunt, Shuna no tabi.

Fora d'allà, concretament a Yodobashi Camera, perquè per alguna raó eren notablement més barats, vam comprar també puzzles d'El meu veí Totoro, Kiki l'aprenent de bruixa i Nausicaä de la Vall del Vent.

I ja per acabar, al Museu Osamu Tezuka, em vaig comprar aquests punts de llibre. No n'havia comprat mai i em va fer una mica de mal, però eren d'obres emblemàtiques per a mi i vaig caure en la temptació d'adquirir-los tots.

No té res a veure amb els còmics ni l'animació, però com que no faré una entrada de 3 Botons i START només per això, poso aquí la foto del joc de cartes de l'UNO edició Super Mario, que ens va fer gràcia.

I això és tot. Potser us pregunteu "on fotrà tot això?", i tindreu raó, perquè he hagut de moure diverses coses per tal de col·locar-ho tot, havia sobrevalorat l'espai lliure que encara tenia, de manera que dins la mala fortuna de no poder anar al Japó cada dos per tres, com a mínim sé que no m'hauré de canviar de pis la propera vegada que compri còmics.

Visionats: La Ponyo al penya-segat

I torno a veure un llargmetratge de l'Studio Ghibli, en aquest cas el més recent dels que ha fet la productora japonesa responsable, entre altres, d'imprescindibles obres com Kaze no tani no Nausicaä, Majo no takkyûbin, Gedo Senki, Tenkû no shiro Lapyuta, Porco Rosso, El meu veí Totoro o El viatge de Chihiro. 

Com és habitual, la tenia precintada des que me la van regalar fa una pila de mesos, pel sant. Tinc casos pitjors als meus prestatges, tant de pel·lícules com de còmics, creieu-me. Doncs bé, l'altre dia vaig veure, per fi, La Ponyo al penya-segat, títol català de Gake no ue no Ponyo, que es va estrenar als cinemes en la nostra llengua i que, seguint la lògica (tot i que no sempre és així), inclou l'àudio en català a les versions domèstiques de DVD i Blu-ray. 

Estrenada el 2008 al Japó, va ser un autèntic èxit de crítica i públic. El film és responsabilitat d'en Hayao Miyazaki, que el va dirigir però també el va escriure, inspirant-se lleugerament en el clàssic conte de La Sireneta d'Andersen. Una altra influència que es nota és l'òpera de Wagner La Valquíria, musicalment però també en algunes coses de l'argument (com ara l'autèntic nom de la Ponyo), malgrat que he de reconèixer les limitacions de la meva cultura i admetre que només em vaig adonar de la part musical i, tot i així, l'únic que vaig pensar va ser que "semblava" Wagner. 

Ja que parlem de l'argument, Ponyo ens explica la història d'un nen, en Sôsuke, que viu amb la seva mare (el seu pare és mariner i para poc per casa) en una casa dalt de tot d'un poble de la costa i que un dia es troba un petit ésser marí amb cara humana. Gràcies a la màgia de la factoria Ghibli el nen, lluny d'espantar-se, decideix adoptar-la instantàniament i l'anomena "Ponyo", que és una onomatopeia que representa el soroll que fan les coses petites i tovetes. En conèixer en Sôsuke, la Ponyo decideix que vol deixar el món marí on viu i convertir-se en humana per poder estar sempre amb el nen.

A partir d'aquí comença una senzilla història de to bastant més infantil del que és habitual en les obres de l'estudi (sí, sempre són de dibuixos, però per a petits i grans, mentre que aquesta és directament una pel·lícula infantil), amb un argument sense extremades complicacions, sense grans reflexions ni denúncia de problemes socials, deixant de banda el tema de la contaminació del mar, que es toca de passada. 

No diria que és una de les meves preferides, però tot i així la trobo molt bona. És una bonica història d'amor infantil amb el toc Ghibli que sempre és garantia de qualitat. M'agraden més, ja ho sabeu, els relats dramàtics o que et fan patir durant molta estona, però de tant en tant ja m'està bé que una pel·lícula em deixi amb un somriure. És el cas de Ponyo, perquè un cop t'adones que és diferent del que estàs acostumat a veure en els films d'en Miyazaki i companyia ja no li demanes el que li demanaries a Nausicaä o d'altres de to més dur, i fet aquest canvi de xip en gaudeixes. 

Naturalment, l'argument no seria interessant si no hi hagués dificultats per resoldre, i n'hi ha, però saps que no és La tomba de les lluernes, per entendre'ns. Mentrestant, ens passa per davant una pel·lícula plena de colors, personatges entranyables (això no falta mai, amb Ghibli, i aquí el que sembla "el dolent" ni tan sols ho és) i un disseny que també és una mica diferent de l'habitual, més senzill (els escenaris semblen com dibuixats amb llapissos de colors, per exemple) i més artesanal, aspecte que el director, que va dibuixar personalment les onades del mar, volia potenciar. 

La banda sonora és a càrrec del gran Joe Hisaishi, com de costum, i hi fa una bona feina, tot i que no una de les més enganxadisses. El que sí que s'enganxa, i molt, és la cançó Gake no ue no Ponyo, que fins i tot ve en versió karaoke (en castellà i en japonès, no pas en català) a l'edició "especial" del DVD editat per Aurum. Entre cometes perquè, per desgràcia, es tracta d'un nou cas en què des del Japó no s'ha volgut compartir material extra amb les edicions europees i ens trobem amb la típica edició de dos discs amb estoig metàl·lic que, en realitat, surt més cara que la senzilla però no porta gairebé res. 

Una pel·lícula que s'ha de veure, com tot el que ha fet i farà l'Studio Ghibli. Són joies de l'animació que no poden faltar als prestatges de cap amant dels dibuixos animats i del bon cinema en general. Us recomano també que llegiu l'entrada que n'ha fet l'Eli, que va veure amb mi la pel·lícula. 

L'anime frustrat de la Pippi Långstrump

El logo de Google, com ja deveu saber, de tant en tant es disfressa per tal de celebrar determinades efemèrides, i precisament ahir (i avui) hi va aparèixer celebrant el 65è aniversari la Pippi Långstrump, la protagonista d'una famosa sèrie de llibres infantils suecs, escrits per l'Astrid Lindgren, que es va fer internacionalment famosa gràcies a la sèrie de televisió que va començar el 1969 i que en castellà es va conèixer com a Pippi Calzaslargas. De fet, en tots els idiomes es va traduir el seu nom respectant el significat original, per exemple Longstockings en anglès, Nagakutsushita en japonès o Calcesllargues en català, malgrat que no em consta que s'emetés en la nostra llengua la sèrie, però sí que ha tingut adaptació teatral.

Doncs bé, una de les adaptacions que se'n volien fer i que no es van materialitzar va ser la d'en Hayao Miyazaki i l'Isao Takahata, els dos animadors que amb el temps acabarien fundant l'Studio Ghibli (Nausicaä, Tenkû no Shiro Lapyuta, Porco Rosso, El viatge de Chihiro o Ponyo del penya-segat, entre moltes altres).

Volien fer una pel·lícula anomenada Kutsushita no Pippi: sekai ichi tsuyoi onna no ko (Pippi Calcesllargues: la noia més forta del món), i el 1971 havien començat a treballar-hi, però quan van anar a Visby (Suècia) per tal de veure la localització i entrevistar-se amb l'escriptora, alguna cosa no va anar bé a la reunió i se'ls va denegar el permís per tirar-ho endavant.

D'aquell projecte frustrat en queden alguns dissenys, però també diverses referències o homenatges que en Miyazaki va anar escampant entre les seves obres, com ara l'aspecte de la Mei de Totoro amb les característiques trenes del mateix color que les de la pèl-roja Pippi, un certa retirada en el personatge de la Ponyo o la localització de la pel·lícula Nicky, la aprendiz de bruja (Majo no Takkyûbin), que com ja vaig dir és un poble inspirat en Visby. 

És evident que al mestre Miyazaki li va quedar una espina clavada pel fet de no rebre el permís per dur endavant aquella idea, i mai no en podrem estar segurs, però probablement hauria estat una obra del nivell i l'estil de Heidi (Arupusu no shôjo Haiji) o Marco (en realitat anomenada Marco, de los Apeninos a los Andes i en japonès Haha wo tazunete sanzenri, que en anglès es va traduir més fidelment com a 3000 Leagues in Search of Mother).

Visionats: Tenkû no shiro Lapyuta (El castell al cel)

M'encanta l'Studio Ghibli. Tot el que fa sota aquest nom, el que havia fet abans d'esdevenir la "Disney japonesa", i fins i tot els projectes dels quals sento a parlar m'agraden abans que es facin realitat. Quan em demano per reis, sants, aniversaris o nadals les pel·lícules en DVD que van sortint me les regalen, però suposo que pensen que sóc massa ganàpia per veure dibuixos animats. Se me'n fum. Les pel·lis de l'Studio Ghibli les hauria de veure tothom. Algunes tenen un to infantil, d'altres tot el contrari, i d'altres estan a mig camí, però la seva bellesa, tant visual com narrativa, converteix totes les obres de l'estudi en visionats imprescindibles. 

Això no treu que jo vagi posposant aquestes sessions ghíbliques i que desprecinti els DVD mesos i mesos després que me'ls regalin, però ep, quan en veig una la comento. Ja ho vaig fer amb Nicky, la aprendiz de bruja, i també amb Cuentos de Terramar i Nausicaä del Valle del Viento (aquestes dues després de veure-les al cine). 

Avui és el torn de El castell al cel, originalment Tenkû no shiro Lapyuta, que traduïda al castellà correctament hauria estat Laputa, el Castillo del Cielo. Per raons òbvies, el seu director i guionista, en Hayao Miyazaki (sí, el de la Heidi, el Marco, etc.), va fer la que suposo que és la concessió de més bon grat de la seva carrera en adonar-se que en els països de parla hispana hi havia alguna cosa que grinyolava, i va acceptar que es conegués internacionalment amb el nom de Castle in the Sky. Això sí, durant el metratge s'esmenta el nom del lloc diverses vegades i no s'ha pogut evitar que els personatges l'anomenin i que sembli que, en realitat, estan sorpresos per alguna cosa. Però això va ser fa relativament poc, perquè al principi es va deixar igual i a la versió en castellà deien "Lapuntu".

Tocat el tema del polèmic nom, entrem en el que és pròpiament la pel·lícula, que molts consideren la millor de la història de l'Studio Ghibli i que, de fet, va ser la primera que es va fer amb la productora oficialment constituïda. Llançada originalment el 1986, és una història original però té influències de Els Viatges de Gulliver de Jonathan Swift, on hi apareix també una illa voladora anomenada Laputa.

Com sempre, en l'aspecte visual hi ha reflectides experiències d'en Miyazaki, en el cas d'aquesta pel·lícula la vida dels miners que havia pogut observar a Gal·les dos anys abans. En general, a més, l'ambientació és d'aquelles que fan les delícies dels fans de l'steampunk, un món tecnològicament avançat però basat en les màquines de vapor, encara que a diferència de Nausicaä no se situa en un futur post-apocalíptic, sinó senzillament en un país fictici però d'ambient pseudovictorià, de finals del segle XIX, amb la presència de les esmentades mines, els trens de vapor i l'aparició d'un únic automòbil com a aparell llavors poc estès. Els sofisticadíssims avions són, per la seva banda, la característica més steampunk del film, perquè estan fets de fusta però alhora fan la impressió de ser molt avançats.

És en aquest punt on Laputa ens recorda fàcilment l'anterior pel·lícula d'en Miyazaki, Kaze no tani no Nausicaä, feta dos anys abans, perquè en aquella història hi tenien molta presència els objectes voladors (i també per l'aparició, a Laputa, de gats-esquirol com el que acompanyava la Nausicaä). De fet, els avions són la passió del Disney japonès, afició que queda ben clara, a banda d'aquests dos films, amb Porco Rosso, del que ja ha dit que aviat farà una seqüela situada temporalment a la Guerra Civil Espanyola. 

També és inevitable, en veure els dos protagonistes, la Sheeta i en Pazu, pensar en Conan, el noi del futur, la mítica sèrie de 1978 que també és de visionat imprescindible i de la que ja parlaré un altre dia, ara que la tinc tota baixada (i que em vinguin a buscar, que l'edició en DVD no porta el català i per tant no pot ser delicte). 

Però centrem-nos ara en l'argument del film. En Pazu és un noi que treballa ajudant a la mina i que viu sol, i un dia que està acabant la seva jornada veu caure del cel una noia, la Sheeta, que al seu torn havia caigut d'un dirigible on la tenien segrestada uns homes misteriosos que volien un penjoll que duia. 

El cas és que en Pazu se l'endú a casa i ella es desperta allà el dia següent sense saber ben bé què ha passat. Ell està fascinat amb la Sheeta i la seva manera d'aterrar (literalment) al poble, i l'haurà de protegir quan vegi que la persegueixen diverses faccions per culpa del penjoll, que té propietats màgiques i que està relacionat amb l'illa voladora de Laputa, un indret llegendari que el pare d'en Pazu havia vist però al qual no va poder arribar mai, un somni que va morir sense poder satisfer, i que naturalment en Pazu s'ha marcat com a objectiu a la vida. 

Pel que fa als perseguidors de la Sheeta —que era una noieta que en quedar-se òrfena havia heretat una granja que portava ella sola i on vivia tranquil·la abans de ficar-se en aquest merder—, el que volen és la pedra que duu penjada el coll (no pas per casualitat, ja ho veurem), que se suposa que guiarà el seu portador a Laputa, on cadascun dels grups que persegueixen la noia pretén arribar per motius diferents. 

Tot això dóna lloc a una magnífica pel·lícula d'aventures amb l'animació i els dissenys marca de la casa Ghibli (la Dora, la líder dels pirates, per posar un exemple, té aquella cara de senyora gran que s'ha vist en tantes produccions de la companyia), paisatges bellíssims, animalons de tota mena, un missatge clarament ecologista però al mateix temps compassiu amb els robots, la preciosa banda sonora composada per en Joe Hisaishi (com sempre, però probablement una de les millors que ha fet), i un ritme que, tot i els moments de silenci que a les versions americanes anteriors van modificar afegint-hi més música de la que hi havia, és prou trepidant com per mantenir-nos enganxats i interessats durant les dues hores ben bones que dura la cinta. 

Una de les coses que més m'agraden de Laputa, narrativament parlant, és que en Miyazaki aconsegueix crear una història prou interessant i rica i alhora mantenir el misteri sobre què és exactament l'illa (només se'n sap que havia estat habitada, provocava el terror en "els veïns de sota" i  finalment va caure en desgràcia), i de retruc ens fa reflexionar, entre altres temes típics d'ell com la lluita entre la tecnologia i la natura, sobre la situació històrica del film: si Laputa formava part d'una avançadíssima civilització que va morir sense transmetre's a la població de la superfície terrestre, és una història futurista, en realitat, o un univers alternatiu?

 

 

Acabo, doncs, recomanant amb totes les meves forces aquesta pel·lícula a qualsevol que tingui un mínim interès en l'animació, i que entengui, com per desgràcia no gaire gent entén, que no és només per al públic infantil. Als seguidors de l'Studio Ghibli que encara no l'hagin vist, per descomptat. Una aventura amb moments bellíssims, d'altres que ens faran posar nerviós (sobretot si no ens agraden les alçades) i uns altres que ens arrencaran somriures, i també personatges entranyables, com els pobres i abandonats robots o alguns que comencen la pel·lícula com els dolents però que ens acabarem estimant sense poder-ho evitar, i en general tots els elements típicament Ghibli que han donat a l'estudi una fama i un èxit que de manera injusta només han esdevingut internacionals en temps relativament recents. 

N'he posat un minitràiler perquè el tràiler sencer trobo que és menys emotiu i fa massa spoilers, però amb aquesta mostra n'hi ha prou, suposo, per veure una mica com és Tenkû no shiro Lapyuta, juntament amb Kaze no tani no Nausicaä i Hotaru no Haka la meva pel·lícula preferida de l'Studio Ghibli.