Menú

dimecres, 19 de novembre del 2014

Lectures: Naruto

Ha acabat al Japó, i com que és una d'aquelles obres que la gent comenta sense tenir en compte que està fent spoilers als que, com jo, tenim costum de seguir els còmics al ritme dels volums traduïts, m'he vist obligat a llegir en pantalla —cosa que no m'agrada, per diverses raons— el tram final per tal d'acabar alhora que els més impacients, i com que ja n'he llegit el final aprofito per a fer la ressenya del conjunt d'un dels meus manga preferits, l'únic shônen realment llarg que he seguit en els darrers anys. 

No ha estat fàcil, llegir-lo. Per una qüestió idiomàtica, perquè vaig començar la col·lecció quan Glénat, en un moviment sorprenent, atès que havia editat altres còmics en català però gairebé sempre amb la tirada que tenien les obres gràcies a la versió animada emesa a Catalunya, va decidir que Naruto, d'en Masashi Kishimoto, també havia de sortir en llengua catalana. 


Comercialment, com tantes altres coses que va fer la ja desapareguda editorial, va ser una mala decisió (mercat petit, mai no se n'havia emès l'anime en català, diversos volums per darrere de l'edició en castellà, etc.), i quan la companyia va perdre les llicències de l'editorial japonesa Shûeisha va ser Planeta DeAgostini, ara Planeta Cómic, qui es va quedar Naruto

Mesos de silenci respecte al que passaria amb l'edició catalana van fer minvar els ja escassos lectors que tenia en aquest idioma, i és natural, perquè no és una empresa excessivament sensible respecte al nostre país i la seva cultura, però al final —diuen les males llengües que un contracte hi obligava— l'editorial barcelonina va anunciar que també continuaria en català i, aquí reconec que em va sorprendre molt positivament, acceleraria la periodicitat d'aquesta edició per tal d'equiparar-la a la castellana, com ha estat el cas. Panini, per la seva banda, es va quedar Bleach, però n'està editant un volum a l'any, allunyant-la cada cop més de l'edició en castellà, en el que sembla una rebequeria que confirmaria els rumors sobre aquesta obligatorietat contractual, segons el meu parer.


Ja em perdonareu la llarga introducció, que encara no acaba, però he pensat que era necessària. El cas és que des del volum 55, que es va fer esperar moltíssim, i si no hi ha cap daltabaix fins el que serà el volum 72 i últim, Naruto duu el segell de Planeta, ara amb el "cognom" DeAgostini però quan acabi, el 2015, amb "Cómic". 

Potser no l'ha llegit gaire gent, en català. Diuen que som un parell de centenars de persones a tot estirar. Però des que va arribar al volum 57, amb què va superar Inu-yasha, va esdevenir el manga més llarg editat mai en català, que es diu aviat. I dubto que n'arribem a veure cap que se li acosti.


Trobo que és important, i me n'alegro, que tinguem en la nostra llengua un dels manga més importants de tots els temps. Potser el qualificatiu de "nou Bola de Drac", que s'ha assignat massa sovint de manera equivocada, pertany amb més motiu a One Piece, que ja fa temps que és el manga més popular i venut de la història, però Naruto no queda gaire enrere. 

No n'hi ha per a menys. Estem parlant d'un títol que s'ha publicat a la Shônen Jump, la revista japonesa de referència pel que fa a shônen o manga per a nois, entre 1999 i 2014, 15 anys gairebé ininterromputs que han donat lloc també a dues sèries d'animació, una colla de pel·lícules i un fotimer de videojocs, entre altres productes com ara spin-offs


I, ara sí, entrem en matèria. Sense rebentar res, caldria parlar de l'argument per si hi ha cap lector del bloc que no el conegui o que en tingui només una idea vaga. 

Naruto és la història de l'aprenent de ninja Naruto Uzumaki, que viu a la Vila Oculta de Konoha, del País del Foc, un dels que formen el món fantàstic i atemporal en què té lloc aquesta llarguíssima i èpica aventura. Comença amb 12 anys, és entremaliat, maldestre i mal estudiant i els altres li fan el buit perquè a dins hi duu segellat el Kyûbi, un monstre que anys enrere va atacar la vila. Però com que té un caràcter alegre mai no defalleix ni perd el somriure, i està convençut que algun dia serà un ninja digne d'esdevenir Hokage o líder dels ninges del País del Foc i obtindrà el reconeixement d'aquells que sempre, per ignorància i por, l'han deixat de banda.

Al seu costat hi ha els altres dos membres de l'Equip 7, o Equip Kakashi, que són en Sasuke Uchiha, un geni, un prodigi, però esquerp i taciturn, i la Sakura Haruno, enamorada d'en Sasuke en secret i amb rampells temibles de què acostuma a ser víctima en Naruto, que li va al darrere malgrat això, de la mateixa manera que considera en Sasuke el seu rival però també el seu millor amic, sentiment no correspost.


El món de Naruto és extremament ric en personatges, tant a Konoha com a la resta de territoris que apareixen durant la història, i l'autor els caracteritza gairebé tots amb un nivell de detall i profunditat, fent que cadascun d'ells sigui únic i prou diferent dels altres, que és un dels punts forts de l'obra i un dels motius pels quals m'agrada tant. 

No és estrany ni infreqüent que durant uns quants capítols no aparegui el protagonista, i en canvi l'acció se centri en els combats d'altres personatges, sovint també en forma de flaixbacs que lliguen amb els esdeveniments del present i alhora ens permeten aprofundir en els anys de joventut dels personatges més veterans. 

  
Són desenes i desenes de personatges prou importants, tots ells amb un o més moments de glòria, en el que es podria dir que és una obra coral, característica que celebro i que trobo a faltar, ho he dit més d'un cop, en d'altres obres similars com ara Bola de Drac, tan centrades en el seu protagonista.

Com que fer una pinzellada dels més importants seria una tasca gairebé impossible, en part perquè la selecció seria massa difícil de dur a terme, sí que esmentaré que els meus preferits són en Shikamaru, la Tsunade, en Rock Lee i la Hinata, tots ells secundaris de luxe.  


Feta aquesta peculiar presentació dels personatges, cal parlar de l'argument o la sinopsi. De què va, Naruto? Doncs és la història del seu protagonista, sí, però en general és la història de la seva missió, que consisteix a recuperar el seu amic Sasuke després que un malentès el converteixi en un temible enemic —és l'únic spoiler que faig, però pertany al tram inicial del còmic—, i pel camí s'enfronta a un seguit d'altres enemics que posen en perill la pau al món. 

Mitjançant la força latent que li proporciona el monstre que duu dins, així com la bonhomia i un coratge que neix del seu caràcter imprudent i despreocupat, i gràcies també al seu optimisme i la seva perseverança, aconsegueix fer créixer sense parar el nombre d'aliats que li faran costat en veure que, efectivament, es va transformant en l'heroi que sempre havia dit que seria. Fins i tot alguns dels seus enemics acaben convençuts per les seves idees i li permeten tirar endavant. 


Però no tot són flors i violes. Hi ha morts, malentesos, moments dramàtics (esquitxats per gags humorístics sàviament col·locats per part de l'autor), i moments de molta tensió. Sobretot, Naruto és un manga de combats èpics, amistat, valors com l'esforç i la lleialtat i un missatge esperançador però no ensucrat, i situat en un món ric en conceptes relacionats amb les jerarquies i tècniques ninja (les jutsu), tan diverses com els seus personatges i les habilitats que aquests tenen. 

Però també és una crítica a la guerra en general, al fet que l'organització del món ninja en què se situa està pensada per a mantenir la pau a través de l'amenaça, les aliances que sempre perjudiquen terceres parts i les mentides, que destrossen famílies i pobles. El cicle inacabable d'odi i venjança és també un dels temes principals d'una obra que té més capes de profunditat del que es podria esperar d'un shônen comercial pensat per a entretenir i prou.

Ara bé, no és un manga perfecte. Li trobo, en principi, dos problemes, o almenys són dos els que a mi m'han semblat les febleses d'una obra mestra: per una banda, l'allargament de la trama fa que en alguns moments sigui difícil de seguir, perquè la complexitat d'una història —i aquesta, per la seva durada i la diversitat dels personatges, ho és— esdevé una arma de doble tall: rica i interessant (fa la sensació que tot estava ben lligat des del principi, i amb tants detalls no era pas feina fàcil) i confusa a la vegada. El mateix es pot dir dels combats: de vegades cal mirar-se'ls dues vegades per tal d'entendre què hi ha passat, al marge de la seva espectacularitat i bellesa. L'altre problema és la tendència de l'autor a recórrer als diàlegs filosòfics, prou ambigus com perquè costin d'entendre i la seva traducció no hagi estat mai fàcil. 


Pel que fa a la trama en si, i com passa sempre en aquests casos, molts seguidors consideren que els últims anys eren sobrers i avorrits. També es diu de Bola de Drac i d'una manera més radical, amb moltíssims lectors i televidents situant el punt ideal de finalització en el moment que en Goku es feia gran, quan l'obra era a un terç del total. Jo, ja ho vaig dir, el situo al final de la saga d'en Cèl·lula.

En canvi, potser perquè sóc de veure les coses amb bons ulls, he gaudit molt amb Naruto fins al final, malgrat les crítiques que feia més amunt, que no han fet que la història em semblés gens avorrida durant el que hauran estat 72 volums. Tanmateix admeto que al final la trama s'ha allargat més del que calia, que semblava que l'autor volgués esprémer l'argument fos com fos, i ja parlant del final pròpiament dit (sense spoilers), trobo que responia a una situació que esperaven els fans, però que a hores d'ara ja no calia. M'ha entretingut i emocionat? Molt. Però reconec que el fil s'ha estirat massa. El final, preciós i ben lligat, ho compensa tot.

Són molts volums per a recomanar una obra a algú que l'ha de començar des del principi, però ho faré igualment, perquè és un shônen amb tots els ingredients que es necessiten per a l'èxit d'aquest demogràfic i més. Per una història més que interessant, un munt de personatges entranyables (i carismàtics enemics que mai no són dolents del tot i ens permeten identificar-nos amb ells fins a cert punt), combats espectaculars, una mitologia rica, sorprenents girs de guió i un dibuix atractiu des del principi fins al final, tot i la clara evolució que hi veiem en comparar els dos extrems. Com a mínim és un dels manga més importants de la història i un fenomen mundial ben justificat.



 

2 comentaris:

  1. Després d'acabar "Del cielo al infierno (Tenjoh Tenge)" i "Hellsing" i d'aturar Bleach, és l'únic manga que segueixo a dia d'avui. I sóc un cas curiós, perquè la vaig començar quan va sortir ja fa anys en català (fins quasi el volum 40), després l'he seguida en castellà (fins a on he quedat ara, el volum 65) i penso terminar-la en català si és possible. El fet és que la majoria de números els he comprat de segona mà a partir del 20, així que sempre m'he mogut en packs grossos i deixant de banda una mica l'idioma en favor del bon preu xD.

    De Naruto es podria parlar molt i molt, però jo resumiré dient que, en la meva opinió, és el millor dels denominats succesors de Bola de Drac (no m'agrada gaire One Piece ^^u). Una obra amb una història bastant profunda per ser un shonen, plena de flaixbacs (a mi m'encanta aquest recurs), que lliga tradició, passat i present i que, en general, no sembla que estigui agafada amb pinces, tot i que algunes coses poden ser una mica forçades. Sense dubte, el seu millor aspecte es la coralitat (estaria ben dit?) que té: és fàcil que t'agradin molts personatges al marge del o els protagonistes, i tots tenen la seva importància. Els meus preferits són l'Itachi, el Quart Hokage i en Rock Lee, a més de ser total fan de Gamabunta xD.

    Tenc ganes de terminar-la per saber el final (he aconseguit no rebentar-me'l pel moment), tot i que la gent del meu entorn em diu que no es gaire bo i supós que no és gens fàcil posar punt i final a una història com aquesta (tot i que sembla que treuran més productes ambientats en aquest món). A veure si quan acompanyi una mica més l'economia personal agafo els que em falten.

    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És curiós el que comentes, perquè precisament Naruto en català era més barat, però bé, cadascú té les seves circumstàncies i no vull jutjar. De fet, sé que dels pocs que la comprem en català n'hi ha que van passar al castellà en aquells mesos de silenci en què no se sabia si Planeta la reprendria també en català. Per sort, ho va fer.

      El final, sense voler-te'l rebentar, esperava que agradés a poca gent. Més que res perquè hi ha un nombre increïble de persones que portaven anys parlant malament d'aquesta obra, però si t'ha agradat fins ara jo crec que t'agradarà. Potser el que no ha agradat és que al final en Naruto i en Sasuke no fossin gais, vés a saber.

      Elimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails