Lectures: Naruto

Ha acabat al Japó, i com que és una d'aquelles obres que la gent comenta sense tenir en compte que està fent spoilers als que, com jo, tenim costum de seguir els còmics al ritme dels volums traduïts, m'he vist obligat a llegir en pantalla —cosa que no m'agrada, per diverses raons— el tram final per tal d'acabar alhora que els més impacients, i com que ja n'he llegit el final aprofito per a fer la ressenya del conjunt d'un dels meus manga preferits, l'únic shônen realment llarg que he seguit en els darrers anys. 

No ha estat fàcil, llegir-lo. Per una qüestió idiomàtica, perquè vaig començar la col·lecció quan Glénat, en un moviment sorprenent, atès que havia editat altres còmics en català però gairebé sempre amb la tirada que tenien les obres gràcies a la versió animada emesa a Catalunya, va decidir que Naruto, d'en Masashi Kishimoto, també havia de sortir en llengua catalana. 

Comercialment, com tantes altres coses que va fer la ja desapareguda editorial, va ser una mala decisió (mercat petit, mai no se n'havia emès l'anime en català, diversos volums per darrere de l'edició en castellà, etc.), i quan la companyia va perdre les llicències de l'editorial japonesa Shûeisha va ser Planeta DeAgostini, ara Planeta Cómic, qui es va quedar Naruto. 

Mesos de silenci respecte al que passaria amb l'edició catalana van fer minvar els ja escassos lectors que tenia en aquest idioma, i és natural, perquè no és una empresa excessivament sensible respecte al nostre país i la seva cultura, però al final —diuen les males llengües que un contracte hi obligava— l'editorial barcelonina va anunciar que també continuaria en català i, aquí reconec que em va sorprendre molt positivament, acceleraria la periodicitat d'aquesta edició per tal d'equiparar-la a la castellana, com ha estat el cas. Panini, per la seva banda, es va quedar Bleach, però n'està editant un volum a l'any, allunyant-la cada cop més de l'edició en castellà, en el que sembla una rebequeria que confirmaria els rumors sobre aquesta obligatorietat contractual, segons el meu parer.

Ja em perdonareu la llarga introducció, que encara no acaba, però he pensat que era necessària. El cas és que des del volum 55, que es va fer esperar moltíssim, i si no hi ha cap daltabaix fins el que serà el volum 72 i últim, Naruto duu el segell de Planeta, ara amb el "cognom" DeAgostini però quan acabi, el 2015, amb "Cómic". 

Potser no l'ha llegit gaire gent, en català. Diuen que som un parell de centenars de persones a tot estirar. Però des que va arribar al volum 57, amb què va superar Inu-yasha, va esdevenir el manga més llarg editat mai en català, que es diu aviat. I dubto que n'arribem a veure cap que se li acosti.

Trobo que és important, i me n'alegro, que tinguem en la nostra llengua un dels manga més importants de tots els temps. Potser el qualificatiu de "nou Bola de Drac", que s'ha assignat massa sovint de manera equivocada, pertany amb més motiu a One Piece, que ja fa temps que és el manga més popular i venut de la història, però Naruto no queda gaire enrere. 

No n'hi ha per a menys. Estem parlant d'un títol que s'ha publicat a la Shônen Jump, la revista japonesa de referència pel que fa a shônen o manga per a nois, entre 1999 i 2014, 15 anys gairebé ininterromputs que han donat lloc també a dues sèries d'animació, una colla de pel·lícules i un fotimer de videojocs, entre altres productes com ara spin-offs. 

I, ara sí, entrem en matèria. Sense rebentar res, caldria parlar de l'argument per si hi ha cap lector del bloc que no el conegui o que en tingui només una idea vaga. 

Naruto és la història de l'aprenent de ninja Naruto Uzumaki, que viu a la Vila Oculta de Konoha, del País del Foc, un dels que formen el món fantàstic i atemporal en què té lloc aquesta llarguíssima i èpica aventura. Comença amb 12 anys, és entremaliat, maldestre i mal estudiant i els altres li fan el buit perquè a dins hi duu segellat el Kyûbi, un monstre que anys enrere va atacar la vila. Però com que té un caràcter alegre mai no defalleix ni perd el somriure, i està convençut que algun dia serà un ninja digne d'esdevenir Hokage o líder dels ninges del País del Foc i obtindrà el reconeixement d'aquells que sempre, per ignorància i por, l'han deixat de banda.

Al seu costat hi ha els altres dos membres de l'Equip 7, o Equip Kakashi, que són en Sasuke Uchiha, un geni, un prodigi, però esquerp i taciturn, i la Sakura Haruno, enamorada d'en Sasuke en secret i amb rampells temibles de què acostuma a ser víctima en Naruto, que li va al darrere malgrat això, de la mateixa manera que considera en Sasuke el seu rival però també el seu millor amic, sentiment no correspost.

El món de Naruto és extremament ric en personatges, tant a Konoha com a la resta de territoris que apareixen durant la història, i l'autor els caracteritza gairebé tots amb un nivell de detall i profunditat, fent que cadascun d'ells sigui únic i prou diferent dels altres, que és un dels punts forts de l'obra i un dels motius pels quals m'agrada tant. 

No és estrany ni infreqüent que durant uns quants capítols no aparegui el protagonista, i en canvi l'acció se centri en els combats d'altres personatges, sovint també en forma de flaixbacs que lliguen amb els esdeveniments del present i alhora ens permeten aprofundir en els anys de joventut dels personatges més veterans. 

  

Són desenes i desenes de personatges prou importants, tots ells amb un o més moments de glòria, en el que es podria dir que és una obra coral, característica que celebro i que trobo a faltar, ho he dit més d'un cop, en d'altres obres similars com ara Bola de Drac, tan centrades en el seu protagonista.

Com que fer una pinzellada dels més importants seria una tasca gairebé impossible, en part perquè la selecció seria massa difícil de dur a terme, sí que esmentaré que els meus preferits són en Shikamaru, la Tsunade, en Rock Lee i la Hinata, tots ells secundaris de luxe.  

Feta aquesta peculiar presentació dels personatges, cal parlar de l'argument o la sinopsi. De què va, Naruto? Doncs és la història del seu protagonista, sí, però en general és la història de la seva missió, que consisteix a recuperar el seu amic Sasuke després que un malentès el converteixi en un temible enemic —és l'únic spoiler que faig, però pertany al tram inicial del còmic—, i pel camí s'enfronta a un seguit d'altres enemics que posen en perill la pau al món. 

Mitjançant la força latent que li proporciona el monstre que duu dins, així com la bonhomia i un coratge que neix del seu caràcter imprudent i despreocupat, i gràcies també al seu optimisme i la seva perseverança, aconsegueix fer créixer sense parar el nombre d'aliats que li faran costat en veure que, efectivament, es va transformant en l'heroi que sempre havia dit que seria. Fins i tot alguns dels seus enemics acaben convençuts per les seves idees i li permeten tirar endavant. 

Però no tot són flors i violes. Hi ha morts, malentesos, moments dramàtics (esquitxats per gags humorístics sàviament col·locats per part de l'autor), i moments de molta tensió. Sobretot, Naruto és un manga de combats èpics, amistat, valors com l'esforç i la lleialtat i un missatge esperançador però no ensucrat, i situat en un món ric en conceptes relacionats amb les jerarquies i tècniques ninja (les jutsu), tan diverses com els seus personatges i les habilitats que aquests tenen. 

Però també és una crítica a la guerra en general, al fet que l'organització del món ninja en què se situa està pensada per a mantenir la pau a través de l'amenaça, les aliances que sempre perjudiquen terceres parts i les mentides, que destrossen famílies i pobles. El cicle inacabable d'odi i venjança és també un dels temes principals d'una obra que té més capes de profunditat del que es podria esperar d'un shônen comercial pensat per a entretenir i prou.

Ara bé, no és un manga perfecte. Li trobo, en principi, dos problemes, o almenys són dos els que a mi m'han semblat les febleses d'una obra mestra: per una banda, l'allargament de la trama fa que en alguns moments sigui difícil de seguir, perquè la complexitat d'una història —i aquesta, per la seva durada i la diversitat dels personatges, ho és— esdevé una arma de doble tall: rica i interessant (fa la sensació que tot estava ben lligat des del principi, i amb tants detalls no era pas feina fàcil) i confusa a la vegada. El mateix es pot dir dels combats: de vegades cal mirar-se'ls dues vegades per tal d'entendre què hi ha passat, al marge de la seva espectacularitat i bellesa. L'altre problema és la tendència de l'autor a recórrer als diàlegs filosòfics, prou ambigus com perquè costin d'entendre i la seva traducció no hagi estat mai fàcil. 

Pel que fa a la trama en si, i com passa sempre en aquests casos, molts seguidors consideren que els últims anys eren sobrers i avorrits. També es diu de Bola de Drac i d'una manera més radical, amb moltíssims lectors i televidents situant el punt ideal de finalització en el moment que en Goku es feia gran, quan l'obra era a un terç del total. Jo, ja ho vaig dir, el situo al final de la saga d'en Cèl·lula.

En canvi, potser perquè sóc de veure les coses amb bons ulls, he gaudit molt amb Naruto fins al final, malgrat les crítiques que feia més amunt, que no han fet que la història em semblés gens avorrida durant el que hauran estat 72 volums. Tanmateix admeto que al final la trama s'ha allargat més del que calia, que semblava que l'autor volgués esprémer l'argument fos com fos, i ja parlant del final pròpiament dit (sense spoilers), trobo que responia a una situació que esperaven els fans, però que a hores d'ara ja no calia. M'ha entretingut i emocionat? Molt. Però reconec que el fil s'ha estirat massa. El final, preciós i ben lligat, ho compensa tot.

Són molts volums per a recomanar una obra a algú que l'ha de començar des del principi, però ho faré igualment, perquè és un shônen amb tots els ingredients que es necessiten per a l'èxit d'aquest demogràfic i més. Per una història més que interessant, un munt de personatges entranyables (i carismàtics enemics que mai no són dolents del tot i ens permeten identificar-nos amb ells fins a cert punt), combats espectaculars, una mitologia rica, sorprenents girs de guió i un dibuix atractiu des del principi fins al final, tot i la clara evolució que hi veiem en comparar els dos extrems. Com a mínim és un dels manga més importants de la història i un fenomen mundial ben justificat.

 

Lectures: Pluto

Amb la cancel·lació de facto de Cinturó Negre, en abandonar EDT la publicació de manga i deixar totes les seves col·leccions a l'aire, el còmic que ressenyo en aquesta entrada esdevé la primera obra d'en Naoki Urasawa que llegeixo sencera, tot i que és cert que també és culpa meva perquè tinc incomplets diversos dels seus treballs a causa de la meva llegendària dispersió.

El pitjor de tot és que Pluto està formada per només 8 volums, que recopilen el material serialitzat a la revista japonesa Big Comic Original entre 2003 i 2009, però com que els volia anar comprant de segona mà l'adquisició completa ha estat lenta. 

Abans de llegir-la, a banda de voler tenir els 8 toms volia també rellegir la història original en què s'inspira, una de les més populars del manga Astroboy, d'Osamu Tezuka, que es pot trobar al volum 3 d'aquesta col·lecció, editada per Glénat parcialment (21 dels 23 volums que la formen), i que es va serialitzar al seu torn a la revista Shônen entre juny de 1964 i gener de 1965.

En aquest muntatge que circula per internet podem veure la comparació entre el disseny dels personatges originals d'aquella història creada pel Déu del Manga i l'adaptació moderna i amb el seu propi estil que en fa un dels altres autors que més m'agraden. Una adaptació necessària, tant en l'aspecte visual com pel que fa a l'argument, però que no deixa de ser un homenatge al manga que, segons les seves paraules, va captivar el mestre Urasawa i el va convèncer que de gran seria dibuixant de còmics.

Us podeu imaginar les ganes que li tenia, atès que es tracta de la "col·laboració" entre el desaparegut Osamu Tezuka, el pare del manga tal i com el coneixem, i uns dels autors més admirats de les darreres dècades. Cal esmentar, també, el coguionista Takashi Nagasaki, col·laborador habitual d'Urasawa, i el fill del Déu del Manga, Macoto Tezka (així li agrada que s'escrigui el seu nom) com a supervisor d'aquest experiment que, entre altres guardons, es va endur el Gran Premi a l'edició de 2005 del Premi Cultural Osamu Tezuka, però que al principi l'hereu de Tezuka no veia amb bons ulls, i de fet es veu que Urasawa el volia dibuixar amb l'estil original, però el van convèncer de treure-s'ho del cap i fer servir el seu dibuix habitual. 

El que fa Urasawa a Pluto és agafar aquella història dels anys seixanta del segle XX, amb el to naïf, simplista i clarament orientat al públic infantil de l'època —però no per això menys interessant, trepidant i amena, us ho dic després d'haver-la llegit dues vegades, una abans de Pluto i l'altra just en acabar, a més d'una altra fa anys— i, respectant els esdeveniments generals, fer i desfer a la seva manera i amb el seu estil. Per començar, el protagonista ja no és l'Astroboy, sinó en Gesicht, un robot policia de l'Europol que investiga uns assassinats que tenen a veure amb el fictici, però inspirat en la Guerra de l'Iraq, 39è Conflicte Euroasiàtic. I a la història original és un dels personatges amb menys protagonisme!

Als personatges els dóna un rerefons que no tenien al manga de Tezuka (més enllà de quatre pinzellades que es desprenien d'un sol globus de text), els proporciona un passat en comú i una coneixença mútua en molts casos, i també adapta les motivacions de bons i dolents als temps moderns i al realisme que exigim ara a totes les obres de ficció. A més, enfosqueix notablement el to de l'obra, ja que al capdavall es tracta d'un manga seinen o per a adults. 

Com deia més amunt, la trama parteix de les conseqüències d'una guerra en què els Estats Units de Tràcia van envair el regne de Pèrsia després de considerar que s'hi fabricaven robots de destrucció massiva. Us sona? Ehem... 

El cas és que, amb diversos graus d'implicació, els 7 robots més avançats de la Terra hi van tenir alguna cosa a veure, i ara els ataca i els destrossa un misteriós i temible enemic nascut del rancor d'aquella guerra injusta. Aquest enemic és en Pluto, i l'autor el tracta amb una aura de misteri que no ens permet veure'l sencer fins gairebé el final de l'obra, a diferència del que passava al manga original.

Ja he dit que el protagonista és en Gesicht, que és el centre de la trama en investigar els assassinats tant dels altres avançats robots com d'alguns científics que hi estan relacionats. Però el robot alemany té els seus propis traumes, que consisteixen en uns malsons que sospita que podrien ser records esborrats, un exemple dels rerefons collita Urasawa de què parlava més amunt.

Ja ho feia Osamu Tezuka a Astroboy, però a Pluto els temes que es tracten són, entre altres, l'absurditat de les guerres, els límits de la intel·ligència artificial (a mi m'agraden especialment els robots més primitius, els que no s'assemblen gens als humans, perquè són molt entranyables), l'equiparació dels drets dels robots i els humans i fins i tot la preservació del medi ambient. També en això Urasawa recupera el missatge de Tezuka. 

Però l'autor torna a demostrar amb Pluto que és un mestre del thriller i encerta totalment el ritme amb què va revelant els fets i els interessos dels personatges, així com els moments en què ha d'introduir drama, amb la seva coneguda mestria a l'hora de dibuixar diverses expressions facials, especialment les dels personatges quan ploren. 

Uns personatges que, com sempre, estan excel·lentment definits i, en alguns casos, són creacions del mestre Tezuka que l'autor adapta al nostre temps amb un equilibri perfecte entre allò que ens podem creure ara i el que recordem amb afecte de l'època d'Astroboy. De fet, es permet fins i tot algunes subtils referències a d'altres històries d'aquell manga i altres de Tezuka, com Black Jack, Jungle Taitei, les sagues futuristes de Hi no tori (Fènix) o la mateixa residència Tokiwa-sô, on tant ell com molts altres mangaka de la seva generació van arribar a viure.

En definitiva, una lectura totalment recomanable, de dibuix exquisit i detalladíssim i guió a l'alçada del millor Urasawa, amb una edició força correcta de Planeta DeAgostini que inclou algunes pàgines en color —per desgràcia només al principi de cada volum, no pas en algunes pàgines interiors que també es nota que originalment eren en color—, i que no requereix llegir la història original d'Osamu Tezuka, però sabent que es localitza al tom 3 d'Astroboy crec que no representa cap problema fer-ho i, així, gaudir encara més de la proposta d'Urasawa i Nagasaki. Ara bé, si ja s'és fan del Déu del Manga, i també de Naoki Urasawa, Pluto es llegeix automàticament amb delit. 

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 17 i 18

Bon Any Nou a tothom! Encetem el 2014 sense ressaca i amb una nova entrada del bloc, que serà un nou repàs dels volums de l'edició definitiva de Bola de Drac, també de dues entregues, com l'última vegada.

Els volums 17 i 18 d'aquesta edició catalogada com a definitiva però que espero que, pels seus molts errors de traducció i retolació, no sigui l'última en la nostra llengua, marquen el final de la saga dels Guerrers de l'Espai i l'inici de la del planeta Namek. I també la meitat de l'obra, que té un total de 34 entregues en aquest format.

Una etapa que em fa l'efecte que no és especialment popular, perquè es fa una mica pesada, però potser aquesta impressió està afectada per l'allargadíssim combat contra en Frízer, sobretot a la versió animada, amb els famosos 5 últims minuts de vida del planeta, que van durar setmanes. Abans, però, tenim els fets que van conduir a aquell èpic combat, que no són pocs.

El volum anterior ens deixava en un punt de clímax, amb el final del combat contra en Vegeta a punt de produir-se, i és aquí on el veiem després que en Son Gohan li caigui a sobre transformat en mico gegant tot i els esforços del guerrer de l'espai per a evitar-ho.

No em canso ni em cansaré de dir que en Goku va perdre aquell combat, però que la Terra es va salvar gràcies a la intervenció fonamental d'en Son Gohan, en Krilín i en menor mesura en Iajirobai. El segon del que he esmentat, malgrat el nivell de l'enemic, accedia a petició del seu millor amic, el protagonista de Bola de Drac, a deixar-lo marxar viu, cosa que marcaria el destí de la sèrie per sempre i en el futur ens proporcionaria un dels aliats més imprescindibles. En aquest punt encara faltava molt, però, per a tot això.

Fet el recompte de morts i ferits, i com que tant els guerrers de l'espai com els terrícoles havien arribat a la molt casual conclusió que si Déu, el creador de les boles, era d'un altre planeta allà també hi devia haver boles de drac, el pla per tornar a la vida els desapareguts passa per viatjar al planeta Namek i convocar el drac d'allà.

Després de diversos plans descartats, la solució arriba en forma de la nau espacial amb què Déu va arribar a la Terra de petit, enviat pels seus "pares" (tot i que ja sabem que els nameks es reprodueixen de manera asexual, llançant ous per la boca). El cas és que la modifiquen per tal que obeeixi les ordres en japonès (català a la traducció) i cap allà que se'n van la Bulma, en Son Gohan i en Krilín, mentre en Goku es guareix a l'hospital de les greus ferides perquè, ai las, ara mateix no hi ha mongetes màgiques disponibles.

Al cap d'unes setmanes el trio que pren el relleu a en Goku com a protagonista de Bola de Drac de manera temporal (i si em coneixeu sabreu que em sembla una bona idea) arriba al planeta d'origen de Déu i per tant en Cor Petit i emprèn una nova cerca de les boles de drac, quelcom que no passava des de feia molt de temps en aquest còmic, si més no de manera que la recerca esdevingués l'aventura en si mateixa.

I què ha passat amb en Vegeta? Doncs que també es recupera de les seves ferides, i com se'ns comença a explicar d'una manera més aviat repetitiva en ser un guerrer de l'espai cada recuperació després d'estar a prop de la mort li multiplica la força.

I amb la mateixa idea que els terrícoles el príncep dels guerrers també se'n va cap a Namek tan aviat com pot, on comença a buscar les cobdiciades 7 esferes amb l'objectiu d'aconseguir la vida eterna (a la versió catalana sovint mal traduïda com a "joventut eterna", que és diferent) i dominar l'Univers.

No és l'únic que ho ha pensat, perquè com ben aviat descobriran en Krilín i els altres hi ha altres extraterrestres amb el mateix objectiu i la mateixa indumentària que els guerrers de l'espai, sota les ordres d'un personatge molt més temible del que demostra la seva aparença.

Parlem, evidentment, d'en Frízer, el tirà de l'Univers, que tenint en compte la por i el respecte que li tenen els més forts dels seus esbirros (i ho semblen molt, de forts) podem deduir que ell ho és encara més, però d'una manera que quan el vam veure per primera vegada, sense saber què passaria, no ens podíem ni imaginar.

Amb aquesta força i influència es dedica a assaltar poblats nameks on hi ha les boles de drac i assassinar-ne tots els habitants, contribuint així a la disminució sobtada d'una ja de per si minúscula població que fa moltíssims anys va quedar afectada per un fort canvi climàtic al planeta i tot just s'estava recuperant.

Evidentment això és quelcom que en Krilín i en Son Gohan, quan se n'assabenten, no poden tolerar, però mentre el primer actua amb prudència el fill d'en Goku té tendència a empipar-se i, quan això passa, desperta la seva força interior i en aquest cas la demostra fent caure un dels esbirros més poderosos d'en Frízer. Una trobada que, per cert, fa que coneguin en Dende, un nen namek que serà cabdal en el futur.

Com que en Frízer i els seus homes depenen molt del dispositiu detector d'energia, i gràcies al fet que el cap del poble els espatlla abans de ser assassinat, els aventurers de la Terra tenen un cert avantatge a l'hora de moure's, perquè poden fer-ho sense desprendre energia, però en Dodòria els ha vist i els persegueix sense treva.

En canvi en Vegeta, que només de veure que a la Terra els lluitadors ho feien ha après a detectar l'energia per si mateix, no té aquest handicap i aviat es carrega en Dodòria, sense intenció d'ajudar els protagonistes, que havien esquivat el subordinat d'en Frízer amb la destresa tàctica d'en Krilín, que aquí estrena la mossegada del Sol d'en Ten Xin Han per tal de despistar-lo.

En Vegeta sens dubte s'ha tornat molt més fort que no es pensava en Frízer, però contra en Sarbon no ho té tan fàcil i rep la pallissa de la seva vida després que el seu atacant es transformi en un monstre i multipliqui la força.

Mentre se succeeixen els combats i els assassinats de nameks en Son Gohan i en Krilín, que s'esperaven que tot plegat seria una mena d'excursió, fan el que poden i de moment es beneficien de l'amistat amb en Dende: el Venerable Ancià del planeta, el pare de tots els seus habitants actuals, li confia la bola a en Krilín i de pas li desperta la força que té adormida dins, però a la pràctica això és quelcom que només l'ajuda a desplaçar-se a més velocitat, perquè la diferència de nivell amb els enemics encara és abismal.

Com que en Vegeta té una de les boles de drac i en Frízer el necessita viu per tal d'interrogar-lo dóna ordres que el guareixin, però el subestima i aquest li roba les boles que el tirà havia acumulat. I no només això, sinó que les coses li comencen a anar bé quan localitza en Krilín i la Bulma, derrota en Sarbon d'una manera aclaparadora quan aquest el localitza a ell al seu torn i s'endú la bola que en Krilín acabava de rebre del Venerable Ancià.

Però sense que en Vegeta ho sabés en Son Gohan ha anat amb el radar a buscar la bola que ell mateix havia robat i quan el príncep dels guerrers de l'espai comptava amb aconseguir la vida eterna en qüestió de minuts es troba que no les té totes 7, o sigui que clama venjança.

I què fa, en Goku, mentrestant? Recuperat gràcies a les mongetes màgiques (n'han sortit més) va cap a Namek amb una nau fabricada pel pare de la Bulma amb tecnologia inspirada en la de la nau amb què el protagonista va arribar a la Terra quan era un bebè. I mentre viatja s'entrena amb un sistema de control de la gravetat que després seria recurrent a l'obra, perquè ha estat informat de l'existència i els plans d'en Frízer i lluny de seguir les recomanacions d'en Kaito, que li prohibeix que s'hi enfronti, ja frisa pensant en el combat.

Aquesta etapa de l'inici de la saga de Namek, més enllà de començar d'una manera una mica avorrida, sobretot quan veiem pàgines i pàgines de xerrera sobre el viatge en si, és el començament, com deia abans, d'una nova recerca de les boles de drac, que les últimes vegades que havien sortit s'havien reunit en quatre vinyetes perquè es donava molta més importància als combats.

També representa l'aparició d'un munt de personatges d'una raça que fins fa poc ens pensàvem que només compartien en Cor Petit i Déu, i d'enemics de força inimaginable encapçalats pel temible Frízer. A més, l'autor cedeix temporalment el protagonisme a personatges que no són en Goku, incloent-hi un Vegeta que encara percebem com a dolentíssim, perquè es dedica a matar innocents per a aconseguir els seus objectius, però que indirectament està ajudant els bons en carregar-se també la gent d'en Frízer, i que a la propera ressenya veurem com esdevé aliat d'en Son Gohan i en Krilín. Mirada amb bons ulls, trobo que no és una mala etapa.