Lectures: Naruto

Ha acabat al Japó, i com que és una d'aquelles obres que la gent comenta sense tenir en compte que està fent spoilers als que, com jo, tenim costum de seguir els còmics al ritme dels volums traduïts, m'he vist obligat a llegir en pantalla —cosa que no m'agrada, per diverses raons— el tram final per tal d'acabar alhora que els més impacients, i com que ja n'he llegit el final aprofito per a fer la ressenya del conjunt d'un dels meus manga preferits, l'únic shônen realment llarg que he seguit en els darrers anys. 

No ha estat fàcil, llegir-lo. Per una qüestió idiomàtica, perquè vaig començar la col·lecció quan Glénat, en un moviment sorprenent, atès que havia editat altres còmics en català però gairebé sempre amb la tirada que tenien les obres gràcies a la versió animada emesa a Catalunya, va decidir que Naruto, d'en Masashi Kishimoto, també havia de sortir en llengua catalana. 

Comercialment, com tantes altres coses que va fer la ja desapareguda editorial, va ser una mala decisió (mercat petit, mai no se n'havia emès l'anime en català, diversos volums per darrere de l'edició en castellà, etc.), i quan la companyia va perdre les llicències de l'editorial japonesa Shûeisha va ser Planeta DeAgostini, ara Planeta Cómic, qui es va quedar Naruto. 

Mesos de silenci respecte al que passaria amb l'edició catalana van fer minvar els ja escassos lectors que tenia en aquest idioma, i és natural, perquè no és una empresa excessivament sensible respecte al nostre país i la seva cultura, però al final —diuen les males llengües que un contracte hi obligava— l'editorial barcelonina va anunciar que també continuaria en català i, aquí reconec que em va sorprendre molt positivament, acceleraria la periodicitat d'aquesta edició per tal d'equiparar-la a la castellana, com ha estat el cas. Panini, per la seva banda, es va quedar Bleach, però n'està editant un volum a l'any, allunyant-la cada cop més de l'edició en castellà, en el que sembla una rebequeria que confirmaria els rumors sobre aquesta obligatorietat contractual, segons el meu parer.

Ja em perdonareu la llarga introducció, que encara no acaba, però he pensat que era necessària. El cas és que des del volum 55, que es va fer esperar moltíssim, i si no hi ha cap daltabaix fins el que serà el volum 72 i últim, Naruto duu el segell de Planeta, ara amb el "cognom" DeAgostini però quan acabi, el 2015, amb "Cómic". 

Potser no l'ha llegit gaire gent, en català. Diuen que som un parell de centenars de persones a tot estirar. Però des que va arribar al volum 57, amb què va superar Inu-yasha, va esdevenir el manga més llarg editat mai en català, que es diu aviat. I dubto que n'arribem a veure cap que se li acosti.

Trobo que és important, i me n'alegro, que tinguem en la nostra llengua un dels manga més importants de tots els temps. Potser el qualificatiu de "nou Bola de Drac", que s'ha assignat massa sovint de manera equivocada, pertany amb més motiu a One Piece, que ja fa temps que és el manga més popular i venut de la història, però Naruto no queda gaire enrere. 

No n'hi ha per a menys. Estem parlant d'un títol que s'ha publicat a la Shônen Jump, la revista japonesa de referència pel que fa a shônen o manga per a nois, entre 1999 i 2014, 15 anys gairebé ininterromputs que han donat lloc també a dues sèries d'animació, una colla de pel·lícules i un fotimer de videojocs, entre altres productes com ara spin-offs. 

I, ara sí, entrem en matèria. Sense rebentar res, caldria parlar de l'argument per si hi ha cap lector del bloc que no el conegui o que en tingui només una idea vaga. 

Naruto és la història de l'aprenent de ninja Naruto Uzumaki, que viu a la Vila Oculta de Konoha, del País del Foc, un dels que formen el món fantàstic i atemporal en què té lloc aquesta llarguíssima i èpica aventura. Comença amb 12 anys, és entremaliat, maldestre i mal estudiant i els altres li fan el buit perquè a dins hi duu segellat el Kyûbi, un monstre que anys enrere va atacar la vila. Però com que té un caràcter alegre mai no defalleix ni perd el somriure, i està convençut que algun dia serà un ninja digne d'esdevenir Hokage o líder dels ninges del País del Foc i obtindrà el reconeixement d'aquells que sempre, per ignorància i por, l'han deixat de banda.

Al seu costat hi ha els altres dos membres de l'Equip 7, o Equip Kakashi, que són en Sasuke Uchiha, un geni, un prodigi, però esquerp i taciturn, i la Sakura Haruno, enamorada d'en Sasuke en secret i amb rampells temibles de què acostuma a ser víctima en Naruto, que li va al darrere malgrat això, de la mateixa manera que considera en Sasuke el seu rival però també el seu millor amic, sentiment no correspost.

El món de Naruto és extremament ric en personatges, tant a Konoha com a la resta de territoris que apareixen durant la història, i l'autor els caracteritza gairebé tots amb un nivell de detall i profunditat, fent que cadascun d'ells sigui únic i prou diferent dels altres, que és un dels punts forts de l'obra i un dels motius pels quals m'agrada tant. 

No és estrany ni infreqüent que durant uns quants capítols no aparegui el protagonista, i en canvi l'acció se centri en els combats d'altres personatges, sovint també en forma de flaixbacs que lliguen amb els esdeveniments del present i alhora ens permeten aprofundir en els anys de joventut dels personatges més veterans. 

  

Són desenes i desenes de personatges prou importants, tots ells amb un o més moments de glòria, en el que es podria dir que és una obra coral, característica que celebro i que trobo a faltar, ho he dit més d'un cop, en d'altres obres similars com ara Bola de Drac, tan centrades en el seu protagonista.

Com que fer una pinzellada dels més importants seria una tasca gairebé impossible, en part perquè la selecció seria massa difícil de dur a terme, sí que esmentaré que els meus preferits són en Shikamaru, la Tsunade, en Rock Lee i la Hinata, tots ells secundaris de luxe.  

Feta aquesta peculiar presentació dels personatges, cal parlar de l'argument o la sinopsi. De què va, Naruto? Doncs és la història del seu protagonista, sí, però en general és la història de la seva missió, que consisteix a recuperar el seu amic Sasuke després que un malentès el converteixi en un temible enemic —és l'únic spoiler que faig, però pertany al tram inicial del còmic—, i pel camí s'enfronta a un seguit d'altres enemics que posen en perill la pau al món. 

Mitjançant la força latent que li proporciona el monstre que duu dins, així com la bonhomia i un coratge que neix del seu caràcter imprudent i despreocupat, i gràcies també al seu optimisme i la seva perseverança, aconsegueix fer créixer sense parar el nombre d'aliats que li faran costat en veure que, efectivament, es va transformant en l'heroi que sempre havia dit que seria. Fins i tot alguns dels seus enemics acaben convençuts per les seves idees i li permeten tirar endavant. 

Però no tot són flors i violes. Hi ha morts, malentesos, moments dramàtics (esquitxats per gags humorístics sàviament col·locats per part de l'autor), i moments de molta tensió. Sobretot, Naruto és un manga de combats èpics, amistat, valors com l'esforç i la lleialtat i un missatge esperançador però no ensucrat, i situat en un món ric en conceptes relacionats amb les jerarquies i tècniques ninja (les jutsu), tan diverses com els seus personatges i les habilitats que aquests tenen. 

Però també és una crítica a la guerra en general, al fet que l'organització del món ninja en què se situa està pensada per a mantenir la pau a través de l'amenaça, les aliances que sempre perjudiquen terceres parts i les mentides, que destrossen famílies i pobles. El cicle inacabable d'odi i venjança és també un dels temes principals d'una obra que té més capes de profunditat del que es podria esperar d'un shônen comercial pensat per a entretenir i prou.

Ara bé, no és un manga perfecte. Li trobo, en principi, dos problemes, o almenys són dos els que a mi m'han semblat les febleses d'una obra mestra: per una banda, l'allargament de la trama fa que en alguns moments sigui difícil de seguir, perquè la complexitat d'una història —i aquesta, per la seva durada i la diversitat dels personatges, ho és— esdevé una arma de doble tall: rica i interessant (fa la sensació que tot estava ben lligat des del principi, i amb tants detalls no era pas feina fàcil) i confusa a la vegada. El mateix es pot dir dels combats: de vegades cal mirar-se'ls dues vegades per tal d'entendre què hi ha passat, al marge de la seva espectacularitat i bellesa. L'altre problema és la tendència de l'autor a recórrer als diàlegs filosòfics, prou ambigus com perquè costin d'entendre i la seva traducció no hagi estat mai fàcil. 

Pel que fa a la trama en si, i com passa sempre en aquests casos, molts seguidors consideren que els últims anys eren sobrers i avorrits. També es diu de Bola de Drac i d'una manera més radical, amb moltíssims lectors i televidents situant el punt ideal de finalització en el moment que en Goku es feia gran, quan l'obra era a un terç del total. Jo, ja ho vaig dir, el situo al final de la saga d'en Cèl·lula.

En canvi, potser perquè sóc de veure les coses amb bons ulls, he gaudit molt amb Naruto fins al final, malgrat les crítiques que feia més amunt, que no han fet que la història em semblés gens avorrida durant el que hauran estat 72 volums. Tanmateix admeto que al final la trama s'ha allargat més del que calia, que semblava que l'autor volgués esprémer l'argument fos com fos, i ja parlant del final pròpiament dit (sense spoilers), trobo que responia a una situació que esperaven els fans, però que a hores d'ara ja no calia. M'ha entretingut i emocionat? Molt. Però reconec que el fil s'ha estirat massa. El final, preciós i ben lligat, ho compensa tot.

Són molts volums per a recomanar una obra a algú que l'ha de començar des del principi, però ho faré igualment, perquè és un shônen amb tots els ingredients que es necessiten per a l'èxit d'aquest demogràfic i més. Per una història més que interessant, un munt de personatges entranyables (i carismàtics enemics que mai no són dolents del tot i ens permeten identificar-nos amb ells fins a cert punt), combats espectaculars, una mitologia rica, sorprenents girs de guió i un dibuix atractiu des del principi fins al final, tot i la clara evolució que hi veiem en comparar els dos extrems. Com a mínim és un dels manga més importants de la història i un fenomen mundial ben justificat.

 

Els meus personatges femenins preferits (còmic)

Com que avui és el Dia Internacional de la Dona (Treballadora, entre parèntesis perquè no sempre se l'anomena així, i perquè a més trobo que és obvi i innecessari), la meva contribució personal és fer un repàs als meus personatges preferits del món del còmic, amb la particularitat necessària d'ésser femenins. Som-hi (i els aniré posant tal com em vinguin al cap, no pretenc ordenar-los).

La Batgirl, la primera que va dur el nom i la disfressa, la Barbara Gordon, filla del Comissari Gordon dels còmics d'en Batman i que, per culpa d'en Joker, va haver de reorientar la seva vida de bibliotecària de dia-superheroïna de nit cap a una nova tasca de 24 hores al dia com a imprescindible mestressa de la cerca d'informació al servei dels bons, la que ara coneixem com a Oracle, personatge no menys interessant que la seva antiga identitat de Batgirl. Una dona amb caràcter, sensible però forta, que sempre ha lluitat per no enfonsar-se davant les desgràcies personals. Primera aparició: Detective Comics 359 (1967).

La Mia Dearden (la nova Speedy) va néixer a les pàgines del Green Arrow d'en Kevin Smith com a adolescent rescatada per l'Arquer Maragda de la prostitució infantil. Poc després es va convertir en la nova identitat sota la màscara de l'Speedy, ajudant clàssic d'en Green Arrow, gràcies al seu esforç i a un dur entrenament, que també l'han ajudat a enfortir-se davant la notícia del contagi per VIH causat per la seva traumàtica experiència. Tot i així, té un sentit de l'humor molt característic i la seva presència sempre anima les aventures en què participa. Primera aparició: Green Arrow vol.3 número 2 (2001).

La Renée Montoya, la dona policia més coneguda del Gotham City Police Department, va adquirir importància a la saga No Man's Land, que va revolucionar l'Univers Batman durant el 1999, i la seva compassió per en Harvey Dent (Dues Cares) va fer que aquest la malinterpretés i se n'enamorés. Però perdia el temps: la detectiu Montoya juga en una altra lliga, com el mateix Dues Cares va descobrir i es va encarregar de fer públic a Gotham Central, magnífica obra mestra del còmic de gènere policial on la Renée era un dels personatges més importants i on coneixíem els seus problemes de contenció de la ira però també la seva integritat com a persona. Més endavant l'hem vist  heretant el paper superheroic de The Question del seu amic Charlie Szasz. Primera aparició: en còmic, al Batman 475 (1992), però tot i que a la sèrie animada d'en Batman va aparèixer després, s'havia concebut com a personatge que debutaria a la sèrie.

La Dinah Lance (Black Canary) és la dona d'en Green Arrow, el meu segon personatge preferit de DC, i he estat dubtant si incloure-la a la llista o no, perquè no sabia si m'agradava per això o per ella mateixa. Si l'he acabat posant és perquè m'agrada pels seus propis mèrits. Una artista marcial extraordinària, amb el superpoder del crit del canari i una gran afició per les motos de gran cilindrada. A més, té un caràcter fort però prou flexibilitat i paciència com per suportar el nen gran que és el seu home. Són moltes les versions sobre el seu origen que se li han assignat en el cacau de Terra 1 i Terra 2, però el que jo conec i la Black Canary que m'agrada a mi és l'actual, la Dinah Laurel Lance, no pas la seva mare, que era la Black Canary original. Per tant, primera aparició de l'encarnació actual: Justice League of America 219 (1983).

Passem a l'Arimi Suzuki, un dels personatges secundaris de Marmalade Boy. Al principi se'ns presenta com una noia sense sentit de la vergonya, obsessionada amb en Yû i disposada a reconquistar-lo com sigui. Com que se suposa que estem de part de la Miki, la protagonista, no ens hauria de caure gaire simpàtica, però després va mostrant el seu costat més sensible, i és que en el fons sap que no té res a fer amb en Yû. No puc evitar sentir simpatia per aquest personatge que fa el cor fort i sempre va amb un somriure a la cara però que en el fons està fet pols per dins. I acaba trobant la seva parella ideal, en Ginta, el meu personatge masculí preferit de Marmalade Boy.

La Shampoo, de Ranma 1/2, és entre el gran repartiment femení de la sèrie la meva preferida. Se suposa que és mig dolenta, com la Kodachi, però l'únic que passa és que està una mica tocada del bolet. És la millor lluitadora amb diferència (sense comptar la versió femenina d'en Ranma) i està enamorada del protagonista. No és pas l'única, però sí que no n'hi ha cap altra que es llanci tant com ella. Potser per això en Ranma no hi està interessat, tal com li passa a l'Ataru amb la Lamu, que tot i que és obra de la mateixa autora i s'hi assembla molt no té cap parentesc amb la xinesa.

La Kozue Nanao és un personatge secundari de Maison Ikkoku, probablement la meva obra preferida de la Rumiko Takahashi. D'acord, des del principi volem que en Yûsaku acabi amb la Kyôko, i està cantat que la Kozue i ell no acabaran junts, però a mi em cau molt bé, i em fa molta pena com ell no té els pebrots de dir-li que no vol estar amb ella, que hi va començar a quedar per un malentès, i per culpa d'aquesta indecisió ella es pensa que són parella i va fent. Al final no es queda sola, i en realitat no arriba a patir gaire perquè és tan innocent, pobreta, que no s'adona del que passa, però a mi em té el cor robat.

Continuem amb personatges de la mestra Takahashi, aquest cop amb la Sango, d'Inu-yasha. He aconseguit, de moment, no menjar-me gaire spoilers d'aquesta llarguíssima obra de 56 volums, i les poques coses que he vist procuro no recordar-les, ara que està a punt d'acabar de publicar-se en català, que és com segueixo el manga, però aquest personatge em va agradar des del primer moment, i no crec que canviï en tots els volums que em falten per llegir. Sembla que les secundàries són la meva debilitat. És una bona lluitadora, porta una mascota que mola molt, la Kirara, i té un bumerang gegant, el Hiraikotsu. A més, té una tràgica història i hi ha una tensió sentimental amb en Miroku, el meu personatge masculí preferit. Què més se li pot demanar?

La Tsunade és la meva preferida de Naruto, una obra coral on hi ha molts personatges que m'agraden força i que em fan complicat triar-ne un de sol. Amb els nois ho tinc més clar, és en Shikamaru, però amb els personatges femenins em costa més. Guanya la Tsunade, la Cinquena Mestra Hokage, una dona extremadament forta i assenyada quan vol, però que té debilitats importants com la seva addicció pel joc i la por a la vellesa, que és el l'ha dut a conservar un aspecte jove a més de cinquanta anys d'edat, a través d'una tècnica ninja.

Ho deixo aquí. No he parlat de cap personatge de Marvel perquè senzillament sóc de DC i he llegit poc de la competència, i per tant no conec els seus personatges femenins amb prou profunditat com per parlar-ne adequadament. Pel que fa a DC, faré un esment especial a la Wonder Woman, la Power Girl, la Batwoman, la Caçadora i la nova Batgirl (Stephanie Brown), que m'agraden però que tampoc no els he vist prou profunditat com per jutjar-les amb prou elements. Així, Feliç Dia de la Dona!

Lectures: Naruto 19

La lectura que vull comentar avui pot sorprendre perquè no es tracta d'un còmic únic ni de la nova entrega d'una col·lecció de la que hagués parlat abans, però tot té una raó de ser. Naruto és una obra enormement comercial, i això significa que no és un còmic profund i d'aquells que guanyen premis més enllà del seu àmbit, però també vol dir que té unes qualitats que atreuen grans masses de públic.

L'han anomenat en alguna ocasió "la nova Bola de Drac" i jo no hi estic del tot d'acord, perquè si bé ja l'ha superat en extensió, Naruto és completament diferent. A Bola de Drac, que sabeu que m'encanta, sempre era en Goku qui treia les castanyes del foc als altres, per més que els seus companys l'ajudessin més o menys en els combats, però Naruto és una història coral on desenes de personatges ens poden sorprendre a cada volum i sempre tenen alguna cosa a dir. És per això que també m'agrada molt i no la considero excessivament inferior en importància a les obres imprescindibles com les d'en Tezuka, per posar un exemple.


Però per què parlo del volum 19 si no havia tocat abans la sèrie? Doncs per diversos motius. Naruto té moments tirant a avorridots, d'aquells de molta xerrera, per bé que afortunadament no duren gaire, i hi ha toms amb una mica de tot, però el 19 és d'allò més trepidant, l'acció és contínua i el combat que hi té lloc és espectacular. D'acord, hi té alguna cosa a veure que la protagonista d'aquesta entrega sigui un dels meus personatges preferits, la Tsunade.

També és veritat que es tracta d'una part de la història que no coneixia en absolut, malgrat que per motius professionals m'he menjat spoilers dels sis o set volums anteriors abans de llegir-los i també del que vindrà després, i a sobre també em toca treballar amb els toms japonesos pràcticament al ritme d'aparició al seu país d'origen. Però tot i així encara em quedava una franja d'esdeveniments que no coneixia, tot i que podia imaginar-me'ls perquè en sabia el resultat, i aquest volum 19 s'emmarca en aquests pocs llibres que m'estan oferint informació completament nova.

Ara, deixant de banda el meu cas especial, recomano el número 19 a qualsevol seguidor de Naruto que encara no hi hagi arribat i a qui estigui pensant a deixar la col·lecció, que espero que no sigui gaire gent. Però si n'hi ha, els dic que tinguin paciència, que la cosa s'anima i que aquesta entrega és per no oblidar. Potser m'he flipat, és molt probable, però aquest número m'ha agradat molt i volia fer-vos-en partíceps.