Lectures: Inu-yasha

Ja he acabat de llegir l'obra més llarga de la Rumiko Takahashi (Ranma 1/2, Maison Ikkoku, Urusei Yatsura, The One Pound Gospel...), i també el manga més llarg publicat mai en català, que sembla que no serà superat per Naruto després que EDT hagi perdut els drets de les obres de Shûeisha i l'obra d'en Masashi Kishimoto hagi passat a la poc catalanista Planeta. 

Parlo d'Inu-yasha, 56 volums d'un còmic que ha estat criticat precisament per això, per la seva durada excessiva, però tot i que reconec que realment es podria haver explicat en 20 volums menys, a mi m'ha agradat molt i penso que la Princesa del Manga ha sabut com mantenir l'interès de l'obra, mentre altres autors allarguen les seves creacions d'una manera maldestra. 

No és el cas d'Inu-yasha, un títol que ens explica una història d'uns quants mesos mentre que al món real es va estar publicant de 1996 a 2008 a la revista setmanal Shônen Sunday, i que Glénat (la que ara s'anomena EDT) va publicar en català entre 2005 i 2011 sense que a mi, personalment, m'hagi arribat a cansar mai.

L'èpica història d'Inu-yasha comença quan la Kagome Higurashi, una estudiant de secundària de 15 anys del Japó modern, és absorbida per un monstre al pou que hi ha al petit temple xintoista situat als terrenys de casa seva, on per cert viu amb la seva mare, el seu germà petit i el seu avi. El monstre l'agafa i se l'endú al fons del pou, i la noia apareix al Japó de l'era Sengoku (període de guerres entre els nostres segles XV i XVII). 

Allà hi coneix l'Inu-yasha, un semidimoni amb aspecte d'humà i algunes característiques canines que la sacerdotessa Kikyô (a la imatge) va clavar en un arbre amb una fletxa 50 anys abans. La sacerdotessa va morir i es va fer incinerar amb l'Esfera dels Quatre Esperits, una bola de poder incalculable que es diu que pot concedir qualsevol desig al seu propietari, per tal d'evitar que caigués en males mans, però el cas és que va tornar a aparèixer dins el cos de la seva reencarnació, que és... exacte, la Kagome. 

Alliberat l'Inu-yasha, que salva la Kagome del monstre, l'Esfera acaba sortint del cos de la noia i en un altre atac es fa miques i els seus bocins s'escampen, de manera que els protagonistes hauran de reunir-los, ella per tal d'evitar, com la Kikyô, que caigui en males mans, i ell per tal d'aconseguir fer realitat el seu somni, que al principi no sabem si és esdevenir un dimoni complet i així superar les febleses de la seva part humana, o bé esdevenir un humà complet i complir la promesa que li havia fet a la difunta Kikyô 50 anys abans. 

El problema és que els fragments no han anat per terra, sinó que se'ls han quedat éssers, tant humans com dimonis, que n'han aprofitat el poder i s'han dedicat a fer el mal, per tant el duet protagonista s'hi haurà d'enfrontar, vèncer-los i recuperar els fragments de l'Esfera que tenen dins el cos.

És aquest el fil argumental d'Inu-yasha, i l'excusa per a les aventures, els combats i les coneixences que aniran fent la Kagome i l'Inu-yasha, que pel camí faran amics de manera que el grup anirà creixent de la mateixa manera que les amenaces a què haurà de fer front. I ara és el moment de parlar dels personatges principals de l'obra:

La Kagome és la protagonista femenina d'aquest manga, ja n'hem parlat però faltava identificar-la físicament. Duu el seu característic uniforme mariner escolar, que curiosament no es canvia mentre viatja en les seves aventures (sí quan de tant en tant passa per casa a través del pou i estudia per als exàmens), i al principi sembla fràgil, de fet l'Inu-yasha es passa els dies protegint-la dels perills, però els poders heretats de la Kikyô (una gran punteria amb la fletxa i la capacitat de percebre fragments de l'Esfera, per exemple) seran decisius en més d'un i dos combats. 

De l'Inu-yasha també n'hem parlat, i si no se li veiessin aquestes orelles de gos semblaria humà del tot, però també té unes bones urpes i un olfacte caní. És tossut, es fa el dur i oficialment és dolent, però en realitat és un tros de pa i malgrat que rondina molt es fa estimar. 

És un gran lluitador, molt fort i determinat, i amb una espasa, la Tessaiga, una arma feta a partir d'un ullal del seu pare i que mentre està en repòs sembla una katana atrotinada, però en acció es transforma i amb el temps va adquirint nous poders, sense els quals la gran majoria de combats no es podria resoldre. Un cop al mes, quan hi ha lluna nova, perd la seva força i els seus característics cabells blancs i el grup queda notablement afeblit, però les amenaces no descansen. Però a més, quan és a punt de perdre un combat perd els estreps i es transforma pràcticament en dimoni, cosa que li proporciona força però alhora fa que no distingeixi els seus aliats dels seus enemics.

En Miroku, el meu personatge masculí preferit, és un monjo budista que es dedica a exorcitzar dimonis, sovint de manera fraudulenta, per a guanyar diners. A més, és un pervertit i s'aprofita de les noies a qui se suposa que salva, i encara que al principi s'enfronta a l'Inu-yasha perquè ell també vol l'Esfera, ràpidament esdevé aliat d'ell i la Kagome i els ajuda en les seves aventures. 

Els seus poders són els propis de la seva professió, amb segells de paper tant ofensius com defensius, i el Vòrtex, el forat que té a la mà dreta per una maledicció hereditària i que ho xucla gairebé tot, però que amb el temps està destinat a devorar-lo tal com va fer amb el seu avi i el seu pare anteriorment.

La Sango, el meu personatge femení preferit, s'uneix al grup quan la gent del seu poble d'assassins de dimonis cau víctima d'una emboscada i ella n'és l'única supervivent, juntament amb el seu germà, que és precisament qui mata tots els altres a causa d'una manipulació.

Traumatitzada pels fets que va haver de viure i amb un caràcter força seriós, la Sango lluita amb el Hirai Kotsu, una mena de boomerang gegant, i té una interessant mascota, la Kirara, que normalment és petita però que multiplica la seva mida i la duu volant al seu llom.

En Shippô és un nen guineu que també vol aconseguir l'Esfera per tal d'esdevenir més fort i venjar el seu pare, però aviat s'uneix a la colla i proporciona els moments més humorístics i de distensió. A més, és l'ase dels cops de l'Inu-yasha, que no tolera el seu caràcter. La seva màgia, bastant poc desenvolupada, serà útil de manera esporàdica.

En Kohaku és el germà de la Sango, i precisament en el seu primer dia com a assassí de monstres va ser manipulat i va acabar matant els seus companys, entre els quals hi havia el seu pare. La Sango va quedar ferida, i ell mateix va morir en el combat, però el podrem veure gràcies al fet que un bocí de l'Esfera dels Quatre Esperits ha estat col·locat al seu cos i ell és, ara, una mena de titella sense records.

Aquesta és la Kikyô, la sacerdotessa reencarnada en la Kagome, que tot i que mor 50 anys abans de l'inici de la història torna a la vida, d'aquella manera, quan una bruixa pren a la Kagome una part de la seva ànima i crea una mena de segona Kikyô amb fang.

Al principi la Kikyô mostra una actitud venjativa i no li fa cap gràcia haver estat substituïda per la Kagome, però amb el temps s'anirà acostant més als protagonistes, si bé no formarà mai part del grup pròpiament dit.

En Sesshômaru forma part del grup dels enemics que acaben esdevenint personatges entranyables i pels quals és fàcil sentir simpatia. És el germanastre gran de l'Inu-yasha i és un dimoni complet (l'Inu-yasha tenia la mare humana), i al contrari que la resta de personatges no té cap interès en l'Esfera, però cada cop que es creua amb el seu germà i els amics d'aquest es produeix un combat a mort, encara que amb el temps s'anirà estovant lleugerament i fins i tot el veurem preocupar-se per la Rin, una nena a qui salva la vida amb la seva espasa, la Tenseiga, també feta a partir d'un ullal del seu pare, que inicialment guareix en comptes de matar, una gran ironia per a un personatge no tan malvat com vol semblar.

En Kôga és un altre enemic entranyable, que s'enamora de la Kagome i es passa el dia barallant-se amb l'Inu-yasha, però tampoc no forma part de la colla i el veurem aparèixer només de tant en tant. Tot i així és un dels personatges més carismàtics d'una obra on el llistó està molt amunt en aquest sentit.

I ara sí, ara hem de parlar del gran enemic de la història, en Naraku, que és al darrere de totes les coses dolentes que els han passat als altres personatges: ell va crear el malentès original entre l'Inu-yasha i la Kikyô, que s'estimaven i en canvi van creure que s'havien traït mútuament. Ell va maleir l'avi d'en Miroku i fins que no mori no es tancarà el Vòrtex de la seva mà. Ell va manipular en Kohaku i va causar la tragèdia que va desgraciar per sempre les vides del noi i de la Sango.

Un autèntic malparit que va néixer, de fet, quan el bandit Onigumo es va deixar consumir per diversos dimonis mentre jeia ferit i la Kikyô en tenia cura. A partir de llavors en Naraku s'ha dedicat a buscar l'Esfera dels Quatre Esperits tant per a aconseguir més poder (i no en té precisament poc) com per a aconseguir l'amor de la Kikyô segons la seva lògica retorçada.

 
Tot i que al principi els enfrontaments amb en Naraku, esmunyedís com ell sol, es produeixen després d'uns quants combats de dificultat menor, més endavant els seus intents de fer-se amb els trossos de l'Esfera que l'Inu-yasha i companyia reuneixen es fan més freqüents i esdevindrà el que, per a mi, és un dels millors enemics de còmic que he vist mai, encara que també hi ha gent que el considera pesadíssim pel fet que toca els dallonses durant tantíssims volums.

Jo trobo que la mestra Takahashi va fer una feina magnífica a l'hora de concebre'l, i és que té diverses maneres d'atacar: per una banda controlarà altres dimonis, i per l'altra anirà creant alter egos que esdevindran personatges carismàtics per si mateixos i que, gairebé sempre, el trairan i hauran d'acceptar el seu càstig.

És el cas de la Kagura, sense dubte la més entranyable de les creacions d'en Naraku, que domina el vent i és un dels enemics més potents de la colla protagonista, però que acaba odiant encara més el seu amo precisament perquè la controla i no li permet independitzar-se. No es pot qualificar d'aliada, però l'odi que sent per en Naraku li farà fer coses que es poden considerar clarament una ajuda als bons.

N'hi ha més, com la Kanna, en Musô, en Moryômaru, en Hakudôshi, en Byakuya o l'Akago, tots amb diferents opcions, que van des del simple atac a l'espionatge, passant pels intents d'en Naraku de desfer-se de la seva part d'Onigumo, que és el que el fa feble perquè conté l'amor per la Kikyô.

És això el que fa que en Naraku no cansi tot i que és l'enemic permanent durant tota l'obra, però de tant en tant també lluitarà personalment i demostrarà que només un intel·ligent i ben calculat atac en grup podria arribar a contrarestar el seu principal poder, que és el de la manipulació.

Durant aquesta aventura èpica que és Inu-yasha, molt més seriosa i madura que la resta d'obres de la Rumiko Takahashi, que tot i així són obres mestres, també hi ha espai per a l'humor, capítols més relaxats i quotidians i naturalment l'amor.

És obvi que l'aparició de la reencarnació de la Kikyô i la resurrecció, encara que no sigui ben bé ella, de la Kikyô, suposen un problema sentimental de primer ordre per a l'Inu-yasha. Certament no deu ser fàcil passar pàgina, tornar-se a enamorar en conèixer algú i compartir-hi centenars d'aventures, i al mateix temps veure com la persona que estimaves i que havia mort en circumstàncies injustíssimes ha tornat a la vida. Qui triarà, l'Inu-yasha?

Inu-yasha és un manga excel·lent, una aventura èpica que manté l'interès gràcies als recursos narratius que tan bé domina la mestra Takahashi i a una altra qüestió clau en totes les seves obres i que sempre ha defensat: la importància que dóna a tots els personatges, sempre clarament diferenciats i sense que cap d'ells hi sigui només per fer bonic.

A banda dels esmentats, i ja n'eren molts, podria haver parlat també del vell Myôga, el minúscul servent de l'Inu-yasha que sembla una versió miniaturitzada d'en Happôsai de Ranma 1/2, la Kaede, la germana petita de la Kikyô, ara anciana, o qualsevol dels enemics de diferent entitat que es van trobant els protagonistes en el seu llarg camí i que permeten a l'autora fer un gran desplegament d'elements del folklore japonès. Tots valen la pena i fan que l'obra es llegeixi de manera amena.

Malgrat tot suposo que no és tan amena quan es llegeix al ritme que estableix l'aparició de cada volum al mercat quan l'obra està en publicació, però en el meu cas m'ha anat bé no posar-m'hi seriosament fins que no els he tingut tots (cosa motivada especialment perquè sense ajuda en forma de regals en ocasions especials encara no me l'hauria acabat), o sigui que admeto la possibilitat que es faci llarga, però a canvi en recomano la lectura, o la relectura, més o menys seguida per tal de no perdre el fil. Val moltíssim la pena.

Una altra opció és veure'n la versió animada, en dues sèries de 167 i 26 episodis, respectivament de 2000 a 2004 i de 2009 a 2010, i 4 pel·lícules, tot plegat emès també en català, a més d'una OVA de 30 minuts anomenada La Tessaiga Negra. Evidentment també se n'ha fet molt de marxandatge, i videojocs.  

Els meus personatges femenins preferits (còmic)

Com que avui és el Dia Internacional de la Dona (Treballadora, entre parèntesis perquè no sempre se l'anomena així, i perquè a més trobo que és obvi i innecessari), la meva contribució personal és fer un repàs als meus personatges preferits del món del còmic, amb la particularitat necessària d'ésser femenins. Som-hi (i els aniré posant tal com em vinguin al cap, no pretenc ordenar-los).

La Batgirl, la primera que va dur el nom i la disfressa, la Barbara Gordon, filla del Comissari Gordon dels còmics d'en Batman i que, per culpa d'en Joker, va haver de reorientar la seva vida de bibliotecària de dia-superheroïna de nit cap a una nova tasca de 24 hores al dia com a imprescindible mestressa de la cerca d'informació al servei dels bons, la que ara coneixem com a Oracle, personatge no menys interessant que la seva antiga identitat de Batgirl. Una dona amb caràcter, sensible però forta, que sempre ha lluitat per no enfonsar-se davant les desgràcies personals. Primera aparició: Detective Comics 359 (1967).

La Mia Dearden (la nova Speedy) va néixer a les pàgines del Green Arrow d'en Kevin Smith com a adolescent rescatada per l'Arquer Maragda de la prostitució infantil. Poc després es va convertir en la nova identitat sota la màscara de l'Speedy, ajudant clàssic d'en Green Arrow, gràcies al seu esforç i a un dur entrenament, que també l'han ajudat a enfortir-se davant la notícia del contagi per VIH causat per la seva traumàtica experiència. Tot i així, té un sentit de l'humor molt característic i la seva presència sempre anima les aventures en què participa. Primera aparició: Green Arrow vol.3 número 2 (2001).

La Renée Montoya, la dona policia més coneguda del Gotham City Police Department, va adquirir importància a la saga No Man's Land, que va revolucionar l'Univers Batman durant el 1999, i la seva compassió per en Harvey Dent (Dues Cares) va fer que aquest la malinterpretés i se n'enamorés. Però perdia el temps: la detectiu Montoya juga en una altra lliga, com el mateix Dues Cares va descobrir i es va encarregar de fer públic a Gotham Central, magnífica obra mestra del còmic de gènere policial on la Renée era un dels personatges més importants i on coneixíem els seus problemes de contenció de la ira però també la seva integritat com a persona. Més endavant l'hem vist  heretant el paper superheroic de The Question del seu amic Charlie Szasz. Primera aparició: en còmic, al Batman 475 (1992), però tot i que a la sèrie animada d'en Batman va aparèixer després, s'havia concebut com a personatge que debutaria a la sèrie.

La Dinah Lance (Black Canary) és la dona d'en Green Arrow, el meu segon personatge preferit de DC, i he estat dubtant si incloure-la a la llista o no, perquè no sabia si m'agradava per això o per ella mateixa. Si l'he acabat posant és perquè m'agrada pels seus propis mèrits. Una artista marcial extraordinària, amb el superpoder del crit del canari i una gran afició per les motos de gran cilindrada. A més, té un caràcter fort però prou flexibilitat i paciència com per suportar el nen gran que és el seu home. Són moltes les versions sobre el seu origen que se li han assignat en el cacau de Terra 1 i Terra 2, però el que jo conec i la Black Canary que m'agrada a mi és l'actual, la Dinah Laurel Lance, no pas la seva mare, que era la Black Canary original. Per tant, primera aparició de l'encarnació actual: Justice League of America 219 (1983).

Passem a l'Arimi Suzuki, un dels personatges secundaris de Marmalade Boy. Al principi se'ns presenta com una noia sense sentit de la vergonya, obsessionada amb en Yû i disposada a reconquistar-lo com sigui. Com que se suposa que estem de part de la Miki, la protagonista, no ens hauria de caure gaire simpàtica, però després va mostrant el seu costat més sensible, i és que en el fons sap que no té res a fer amb en Yû. No puc evitar sentir simpatia per aquest personatge que fa el cor fort i sempre va amb un somriure a la cara però que en el fons està fet pols per dins. I acaba trobant la seva parella ideal, en Ginta, el meu personatge masculí preferit de Marmalade Boy.

La Shampoo, de Ranma 1/2, és entre el gran repartiment femení de la sèrie la meva preferida. Se suposa que és mig dolenta, com la Kodachi, però l'únic que passa és que està una mica tocada del bolet. És la millor lluitadora amb diferència (sense comptar la versió femenina d'en Ranma) i està enamorada del protagonista. No és pas l'única, però sí que no n'hi ha cap altra que es llanci tant com ella. Potser per això en Ranma no hi està interessat, tal com li passa a l'Ataru amb la Lamu, que tot i que és obra de la mateixa autora i s'hi assembla molt no té cap parentesc amb la xinesa.

La Kozue Nanao és un personatge secundari de Maison Ikkoku, probablement la meva obra preferida de la Rumiko Takahashi. D'acord, des del principi volem que en Yûsaku acabi amb la Kyôko, i està cantat que la Kozue i ell no acabaran junts, però a mi em cau molt bé, i em fa molta pena com ell no té els pebrots de dir-li que no vol estar amb ella, que hi va començar a quedar per un malentès, i per culpa d'aquesta indecisió ella es pensa que són parella i va fent. Al final no es queda sola, i en realitat no arriba a patir gaire perquè és tan innocent, pobreta, que no s'adona del que passa, però a mi em té el cor robat.

Continuem amb personatges de la mestra Takahashi, aquest cop amb la Sango, d'Inu-yasha. He aconseguit, de moment, no menjar-me gaire spoilers d'aquesta llarguíssima obra de 56 volums, i les poques coses que he vist procuro no recordar-les, ara que està a punt d'acabar de publicar-se en català, que és com segueixo el manga, però aquest personatge em va agradar des del primer moment, i no crec que canviï en tots els volums que em falten per llegir. Sembla que les secundàries són la meva debilitat. És una bona lluitadora, porta una mascota que mola molt, la Kirara, i té un bumerang gegant, el Hiraikotsu. A més, té una tràgica història i hi ha una tensió sentimental amb en Miroku, el meu personatge masculí preferit. Què més se li pot demanar?

La Tsunade és la meva preferida de Naruto, una obra coral on hi ha molts personatges que m'agraden força i que em fan complicat triar-ne un de sol. Amb els nois ho tinc més clar, és en Shikamaru, però amb els personatges femenins em costa més. Guanya la Tsunade, la Cinquena Mestra Hokage, una dona extremadament forta i assenyada quan vol, però que té debilitats importants com la seva addicció pel joc i la por a la vellesa, que és el l'ha dut a conservar un aspecte jove a més de cinquanta anys d'edat, a través d'una tècnica ninja.

Ho deixo aquí. No he parlat de cap personatge de Marvel perquè senzillament sóc de DC i he llegit poc de la competència, i per tant no conec els seus personatges femenins amb prou profunditat com per parlar-ne adequadament. Pel que fa a DC, faré un esment especial a la Wonder Woman, la Power Girl, la Batwoman, la Caçadora i la nova Batgirl (Stephanie Brown), que m'agraden però que tampoc no els he vist prou profunditat com per jutjar-les amb prou elements. Així, Feliç Dia de la Dona!