Lectures: Hunter x Hunter (toms 1 a 5)

Yoshihiro Togashi és un autor conegut per Yû Yû Hakusho (1990-1994) clàssic del shônen que també és un dels 20 títols més venuts de la història de la revista Shônen Jump, però que ha estat superat per l'obra que avui ens ocuparà, Hunter x Hunter. 

També és conegut per la deixadesa amb què va acabar la seva primera gran obra, tant a nivell gràfic com argumental, encara que no puc parlar-ne perquè és ara que me l'he comprat gràcies als packs de liquidació d'EDT, i com que el primer volum no el tinc perquè no hi entrava i està descatalogadíssim, m'he d'esperar a tenir-lo abans de poder llegir sencera la versió manga d'aquesta història que, en dibuixos animats, es va poder veure al K3 fa uns anys. 

Sí que puc parlar, en canvi, dels primers 5 volums de Hunter x Hunter (sembla que pronunciat Hunter Hunter), un supervendes al Japó que va començar el 1998 i que encara està en marxa, però no perquè dugui 60 volums ni res de semblant, sinó que de moment se n'han recopilat 32. 

Aquesta vegada el mestre Togashi s'ho està prenent amb força calma i s'agafa llargs descansos cada relativament poc temps, cosa que explica aquesta mitjana d'aproximadament 2,2 volums a l'any, molt baixa. Per tal que ens en fem una idea, Inu-yasha va generar 56 volums en els 13 anys que va estar en publicació, però és clar, la Rumiko Takahashi és una mangaka incansable i s'ho pot permetre.

El cas és que pel XVIII Saló del Manga l'editorial Panini ens va sorprendre llançant el primer volum d'un manga que el públic reclamava des de feia molts anys, d'aquells amb què hom ja no compta, però la jugada de moment li ha sortit bé i està funcionant comercialment. 

I a més el va promocionar amb un preu temporal de 2 euros que em va fer picar a mi també, encara que tenia poques ganes d'iniciar una altra col·lecció llarga, més que res per l'espai que tinc a casa. Però posem-nos ja a parlar del manga en si mateix.

Protagonitzat per en Gon Freecss, un nano de 12 anys alegre, ingenu i amb un gran talent natural per a la lluita i la resolució de problemes (d'aquells protagonistes que no m'acostumen a agradar, tipus Goku o Tsubasa Ôzora, però que en aquest cas sí que em cau molt bé), es tracta d'un manga que gira al voltant de la professió de hunter, que són persones que van pel món a la recerca d'objectes rars, espècies d'éssers vius no confirmades o fins i tot fugitius. 

És una professió envoltada de cert misteri, amb una sèrie d'avantatges fora de l'abast de qui no sigui hunter, i per a la qual cal superar unes dures proves, que són el que es coneix com a examen de hunter, que ocupa els 5 primers volums de l'obra, precisament els que ja s'han publicat en castellà i he llegit. 

Com no podia ser d'una altra manera, un dels grans atractius de Hunter x Hunter és l'aparició de personatges secundaris de gran carisma, com és el cas del meu preferit, en Leorio, un paio amb poca paciència que té pinta d'haver de ser l'ase dels cops, però que acostuma a sortir bé de les situacions.

Igual que la motivació d'en Gon per a esdevenir hunter és trobar el seu pare, en Ging Freecss, un hunter llegendari, en el cas d'en Leorio el seu objectiu és que la llicència de hunter li permeti estudiar de franc Medicina.

En el cas d'en Kurapika, un altre dels personatges que passen a formar part del grup protagonista, la motivació és trobar el grup d'assassins que va acabar amb el seu clan. No és, però, un personatge que de moment hagi fet gran cosa, i per tant no m'ha cridat gaire l'atenció.

En canvi, el quartet es completa amb en Killua, un assassí entrenat des de la seva infantesa que vol fugir del "negoci" familiar però que encara mostra la crueltat amb què ha conviscut durant els seus primers anys de vida. 

Amb un nivell similar al d'en Gon (si no superior), en Killua és el perfil de personatge que s'entén que és rival del protagonista, però que de moment és un més dels seus companys. 

Tots junts aniran enfrontant-se als altres participants de l'examen de hunter, una excusa que l'autor aprofita per a mostrar-nos tota mena de personatges, alguns més pintorescs que altres, entre els quals en Hisoka, un paio inquietant i, aparentment, molt per sobre de la resta en termes d'instint assassí, però que de moment ha reprimit la seva força.

Així, l'examen de hunter ens ha permès veure en Gon, en Leorio, en Kurapika i en Killua construir la seva amistat (al capdavall és un shônen i això no podia faltar) i superar els reptes de l'examen, que són proves diverses que tenen a veure, entre altres coses, amb la resistència, l'habilitat culinària, la caça o la presa de decisions en moments de tensió, a banda de la lluita, naturalment. 

El resultat és un manga trepidant d'aventures que enganxa de mala manera (això és el que em temia, però no ens enganyem: sóc completista i ja calculava que continuaria comprant-me'l), amb personatges molt ben construïts i situacions dissenyades per a atrapar el públic aficionat al manga per a nois. 

Segons la ressenya que en Marc Bernabé, el seu traductor, en va fer 3 anys abans que es comencés a publicar aquí, un dels problemes que té l'obra és que segurament aquesta saga de l'examen de hunter és la més interessant, i que després hi ha alts i baixos, amb més baixos que no pas alts. Ja ho anirem veient.

El que sí que he vist és un Togashi mandrós a l'hora de dibuixar. He fullejat Yû Yû Hakusho i he estat capaç de percebre que la part gràfica tenia més qualitat que no pas la del còmic que ens ocupa, però m'empipa especialment veure coses com aquesta. Fixeu-vos en la vinyeta que he posat damunt d'aquest paràgraf i ara en la que, al còmic, trobem immediatament després:

Absurd, i per desgràcia trobarem molts més dibuixos d'aquest estil, que fan pensar que l'autor no només ignora l'ús de les trames, sinó que directament dibuixa esbossos a tinta i es queda tan ample. 

Pel que fa als aspectes tècnics de l'edició també en tinc algunes queixes: de la traducció res a dir, és tan bona com s'espera d'un professional amb l'experiència d'en Marc Bernabé, però l'editorial ha descuidat altres coses. 

Una d'elles són les onomatopeies, que ja fa anys que s'acostumen a deixar en japonès, com demana el públic i, en tot cas (la mateixa Panini ho fa així habitualment), es transcriuen en petit. L'objectiu és alterar el dibuix original el mínim possible, però aquí les trobarem transcrites/traduïdes, i molt típiques de l'anglès. A més, els textos que a l'edició original queden per sobre del dibuix però no van emmarcats aquí reposen sobre un quadre blanc que elimina part del dibuix. No seria, doncs, el millor manga pel que fa a retolació i retocs.

Tot plegat em va fer pujar la mosca al nas, però el que vaig veure a la vinyeta que he fotografiat (amb tanta qualitat com he pogut) i he posat aquí dalt em va confirmar les sospites: és un text en italià (hi posa "Aspet...", que és "aspettate", "espereu" en italià), per tant queda clar que Panini aquest cop ha treballat sobre materials de l'edició italiana, que no vol dir que sigui una traducció de l'italià, repeteixo. Així doncs, una edició indigna en aquest sentit. 

Lectures: Inu-yasha

Ja he acabat de llegir l'obra més llarga de la Rumiko Takahashi (Ranma 1/2, Maison Ikkoku, Urusei Yatsura, The One Pound Gospel...), i també el manga més llarg publicat mai en català, que sembla que no serà superat per Naruto després que EDT hagi perdut els drets de les obres de Shûeisha i l'obra d'en Masashi Kishimoto hagi passat a la poc catalanista Planeta. 

Parlo d'Inu-yasha, 56 volums d'un còmic que ha estat criticat precisament per això, per la seva durada excessiva, però tot i que reconec que realment es podria haver explicat en 20 volums menys, a mi m'ha agradat molt i penso que la Princesa del Manga ha sabut com mantenir l'interès de l'obra, mentre altres autors allarguen les seves creacions d'una manera maldestra. 

No és el cas d'Inu-yasha, un títol que ens explica una història d'uns quants mesos mentre que al món real es va estar publicant de 1996 a 2008 a la revista setmanal Shônen Sunday, i que Glénat (la que ara s'anomena EDT) va publicar en català entre 2005 i 2011 sense que a mi, personalment, m'hagi arribat a cansar mai.

L'èpica història d'Inu-yasha comença quan la Kagome Higurashi, una estudiant de secundària de 15 anys del Japó modern, és absorbida per un monstre al pou que hi ha al petit temple xintoista situat als terrenys de casa seva, on per cert viu amb la seva mare, el seu germà petit i el seu avi. El monstre l'agafa i se l'endú al fons del pou, i la noia apareix al Japó de l'era Sengoku (període de guerres entre els nostres segles XV i XVII). 

Allà hi coneix l'Inu-yasha, un semidimoni amb aspecte d'humà i algunes característiques canines que la sacerdotessa Kikyô (a la imatge) va clavar en un arbre amb una fletxa 50 anys abans. La sacerdotessa va morir i es va fer incinerar amb l'Esfera dels Quatre Esperits, una bola de poder incalculable que es diu que pot concedir qualsevol desig al seu propietari, per tal d'evitar que caigués en males mans, però el cas és que va tornar a aparèixer dins el cos de la seva reencarnació, que és... exacte, la Kagome. 

Alliberat l'Inu-yasha, que salva la Kagome del monstre, l'Esfera acaba sortint del cos de la noia i en un altre atac es fa miques i els seus bocins s'escampen, de manera que els protagonistes hauran de reunir-los, ella per tal d'evitar, com la Kikyô, que caigui en males mans, i ell per tal d'aconseguir fer realitat el seu somni, que al principi no sabem si és esdevenir un dimoni complet i així superar les febleses de la seva part humana, o bé esdevenir un humà complet i complir la promesa que li havia fet a la difunta Kikyô 50 anys abans. 

El problema és que els fragments no han anat per terra, sinó que se'ls han quedat éssers, tant humans com dimonis, que n'han aprofitat el poder i s'han dedicat a fer el mal, per tant el duet protagonista s'hi haurà d'enfrontar, vèncer-los i recuperar els fragments de l'Esfera que tenen dins el cos.

És aquest el fil argumental d'Inu-yasha, i l'excusa per a les aventures, els combats i les coneixences que aniran fent la Kagome i l'Inu-yasha, que pel camí faran amics de manera que el grup anirà creixent de la mateixa manera que les amenaces a què haurà de fer front. I ara és el moment de parlar dels personatges principals de l'obra:

La Kagome és la protagonista femenina d'aquest manga, ja n'hem parlat però faltava identificar-la físicament. Duu el seu característic uniforme mariner escolar, que curiosament no es canvia mentre viatja en les seves aventures (sí quan de tant en tant passa per casa a través del pou i estudia per als exàmens), i al principi sembla fràgil, de fet l'Inu-yasha es passa els dies protegint-la dels perills, però els poders heretats de la Kikyô (una gran punteria amb la fletxa i la capacitat de percebre fragments de l'Esfera, per exemple) seran decisius en més d'un i dos combats. 

De l'Inu-yasha també n'hem parlat, i si no se li veiessin aquestes orelles de gos semblaria humà del tot, però també té unes bones urpes i un olfacte caní. És tossut, es fa el dur i oficialment és dolent, però en realitat és un tros de pa i malgrat que rondina molt es fa estimar. 

És un gran lluitador, molt fort i determinat, i amb una espasa, la Tessaiga, una arma feta a partir d'un ullal del seu pare i que mentre està en repòs sembla una katana atrotinada, però en acció es transforma i amb el temps va adquirint nous poders, sense els quals la gran majoria de combats no es podria resoldre. Un cop al mes, quan hi ha lluna nova, perd la seva força i els seus característics cabells blancs i el grup queda notablement afeblit, però les amenaces no descansen. Però a més, quan és a punt de perdre un combat perd els estreps i es transforma pràcticament en dimoni, cosa que li proporciona força però alhora fa que no distingeixi els seus aliats dels seus enemics.

En Miroku, el meu personatge masculí preferit, és un monjo budista que es dedica a exorcitzar dimonis, sovint de manera fraudulenta, per a guanyar diners. A més, és un pervertit i s'aprofita de les noies a qui se suposa que salva, i encara que al principi s'enfronta a l'Inu-yasha perquè ell també vol l'Esfera, ràpidament esdevé aliat d'ell i la Kagome i els ajuda en les seves aventures. 

Els seus poders són els propis de la seva professió, amb segells de paper tant ofensius com defensius, i el Vòrtex, el forat que té a la mà dreta per una maledicció hereditària i que ho xucla gairebé tot, però que amb el temps està destinat a devorar-lo tal com va fer amb el seu avi i el seu pare anteriorment.

La Sango, el meu personatge femení preferit, s'uneix al grup quan la gent del seu poble d'assassins de dimonis cau víctima d'una emboscada i ella n'és l'única supervivent, juntament amb el seu germà, que és precisament qui mata tots els altres a causa d'una manipulació.

Traumatitzada pels fets que va haver de viure i amb un caràcter força seriós, la Sango lluita amb el Hirai Kotsu, una mena de boomerang gegant, i té una interessant mascota, la Kirara, que normalment és petita però que multiplica la seva mida i la duu volant al seu llom.

En Shippô és un nen guineu que també vol aconseguir l'Esfera per tal d'esdevenir més fort i venjar el seu pare, però aviat s'uneix a la colla i proporciona els moments més humorístics i de distensió. A més, és l'ase dels cops de l'Inu-yasha, que no tolera el seu caràcter. La seva màgia, bastant poc desenvolupada, serà útil de manera esporàdica.

En Kohaku és el germà de la Sango, i precisament en el seu primer dia com a assassí de monstres va ser manipulat i va acabar matant els seus companys, entre els quals hi havia el seu pare. La Sango va quedar ferida, i ell mateix va morir en el combat, però el podrem veure gràcies al fet que un bocí de l'Esfera dels Quatre Esperits ha estat col·locat al seu cos i ell és, ara, una mena de titella sense records.

Aquesta és la Kikyô, la sacerdotessa reencarnada en la Kagome, que tot i que mor 50 anys abans de l'inici de la història torna a la vida, d'aquella manera, quan una bruixa pren a la Kagome una part de la seva ànima i crea una mena de segona Kikyô amb fang.

Al principi la Kikyô mostra una actitud venjativa i no li fa cap gràcia haver estat substituïda per la Kagome, però amb el temps s'anirà acostant més als protagonistes, si bé no formarà mai part del grup pròpiament dit.

En Sesshômaru forma part del grup dels enemics que acaben esdevenint personatges entranyables i pels quals és fàcil sentir simpatia. És el germanastre gran de l'Inu-yasha i és un dimoni complet (l'Inu-yasha tenia la mare humana), i al contrari que la resta de personatges no té cap interès en l'Esfera, però cada cop que es creua amb el seu germà i els amics d'aquest es produeix un combat a mort, encara que amb el temps s'anirà estovant lleugerament i fins i tot el veurem preocupar-se per la Rin, una nena a qui salva la vida amb la seva espasa, la Tenseiga, també feta a partir d'un ullal del seu pare, que inicialment guareix en comptes de matar, una gran ironia per a un personatge no tan malvat com vol semblar.

En Kôga és un altre enemic entranyable, que s'enamora de la Kagome i es passa el dia barallant-se amb l'Inu-yasha, però tampoc no forma part de la colla i el veurem aparèixer només de tant en tant. Tot i així és un dels personatges més carismàtics d'una obra on el llistó està molt amunt en aquest sentit.

I ara sí, ara hem de parlar del gran enemic de la història, en Naraku, que és al darrere de totes les coses dolentes que els han passat als altres personatges: ell va crear el malentès original entre l'Inu-yasha i la Kikyô, que s'estimaven i en canvi van creure que s'havien traït mútuament. Ell va maleir l'avi d'en Miroku i fins que no mori no es tancarà el Vòrtex de la seva mà. Ell va manipular en Kohaku i va causar la tragèdia que va desgraciar per sempre les vides del noi i de la Sango.

Un autèntic malparit que va néixer, de fet, quan el bandit Onigumo es va deixar consumir per diversos dimonis mentre jeia ferit i la Kikyô en tenia cura. A partir de llavors en Naraku s'ha dedicat a buscar l'Esfera dels Quatre Esperits tant per a aconseguir més poder (i no en té precisament poc) com per a aconseguir l'amor de la Kikyô segons la seva lògica retorçada.

 
Tot i que al principi els enfrontaments amb en Naraku, esmunyedís com ell sol, es produeixen després d'uns quants combats de dificultat menor, més endavant els seus intents de fer-se amb els trossos de l'Esfera que l'Inu-yasha i companyia reuneixen es fan més freqüents i esdevindrà el que, per a mi, és un dels millors enemics de còmic que he vist mai, encara que també hi ha gent que el considera pesadíssim pel fet que toca els dallonses durant tantíssims volums.

Jo trobo que la mestra Takahashi va fer una feina magnífica a l'hora de concebre'l, i és que té diverses maneres d'atacar: per una banda controlarà altres dimonis, i per l'altra anirà creant alter egos que esdevindran personatges carismàtics per si mateixos i que, gairebé sempre, el trairan i hauran d'acceptar el seu càstig.

És el cas de la Kagura, sense dubte la més entranyable de les creacions d'en Naraku, que domina el vent i és un dels enemics més potents de la colla protagonista, però que acaba odiant encara més el seu amo precisament perquè la controla i no li permet independitzar-se. No es pot qualificar d'aliada, però l'odi que sent per en Naraku li farà fer coses que es poden considerar clarament una ajuda als bons.

N'hi ha més, com la Kanna, en Musô, en Moryômaru, en Hakudôshi, en Byakuya o l'Akago, tots amb diferents opcions, que van des del simple atac a l'espionatge, passant pels intents d'en Naraku de desfer-se de la seva part d'Onigumo, que és el que el fa feble perquè conté l'amor per la Kikyô.

És això el que fa que en Naraku no cansi tot i que és l'enemic permanent durant tota l'obra, però de tant en tant també lluitarà personalment i demostrarà que només un intel·ligent i ben calculat atac en grup podria arribar a contrarestar el seu principal poder, que és el de la manipulació.

Durant aquesta aventura èpica que és Inu-yasha, molt més seriosa i madura que la resta d'obres de la Rumiko Takahashi, que tot i així són obres mestres, també hi ha espai per a l'humor, capítols més relaxats i quotidians i naturalment l'amor.

És obvi que l'aparició de la reencarnació de la Kikyô i la resurrecció, encara que no sigui ben bé ella, de la Kikyô, suposen un problema sentimental de primer ordre per a l'Inu-yasha. Certament no deu ser fàcil passar pàgina, tornar-se a enamorar en conèixer algú i compartir-hi centenars d'aventures, i al mateix temps veure com la persona que estimaves i que havia mort en circumstàncies injustíssimes ha tornat a la vida. Qui triarà, l'Inu-yasha?

Inu-yasha és un manga excel·lent, una aventura èpica que manté l'interès gràcies als recursos narratius que tan bé domina la mestra Takahashi i a una altra qüestió clau en totes les seves obres i que sempre ha defensat: la importància que dóna a tots els personatges, sempre clarament diferenciats i sense que cap d'ells hi sigui només per fer bonic.

A banda dels esmentats, i ja n'eren molts, podria haver parlat també del vell Myôga, el minúscul servent de l'Inu-yasha que sembla una versió miniaturitzada d'en Happôsai de Ranma 1/2, la Kaede, la germana petita de la Kikyô, ara anciana, o qualsevol dels enemics de diferent entitat que es van trobant els protagonistes en el seu llarg camí i que permeten a l'autora fer un gran desplegament d'elements del folklore japonès. Tots valen la pena i fan que l'obra es llegeixi de manera amena.

Malgrat tot suposo que no és tan amena quan es llegeix al ritme que estableix l'aparició de cada volum al mercat quan l'obra està en publicació, però en el meu cas m'ha anat bé no posar-m'hi seriosament fins que no els he tingut tots (cosa motivada especialment perquè sense ajuda en forma de regals en ocasions especials encara no me l'hauria acabat), o sigui que admeto la possibilitat que es faci llarga, però a canvi en recomano la lectura, o la relectura, més o menys seguida per tal de no perdre el fil. Val moltíssim la pena.

Una altra opció és veure'n la versió animada, en dues sèries de 167 i 26 episodis, respectivament de 2000 a 2004 i de 2009 a 2010, i 4 pel·lícules, tot plegat emès també en català, a més d'una OVA de 30 minuts anomenada La Tessaiga Negra. Evidentment també se n'ha fet molt de marxandatge, i videojocs.