Lectures: Hunter x Hunter - Saga de Greed Island

Fa força temps vaig escriure una entrada sobre les meves impressions del primer arc argumental de Hunter x Hunter. No ho vaig fer amb la intenció de ressenyar tota l'obra, ni tampoc ho descartava, sinó que més aviat la meva idea era anar comentant sagues a mesura que les llegís i sempre que em vingués de gust.

Precisament ara que he acabat de llegir la de Greed Island, que es troba entre els volums 13 i 18 de l'obra actual (i des de 1998) del senyor Yoshihiro Togashi, em ve de gust parlar-ne, i aquest cop, al contrari que amb la primera saga d'aquesta veterana obra de lenta publicació, no ho faré en uns termes gaire favorables.

No m'havia deixat gaire convençut el desenvolupament de la saga anterior, la de la ciutat de Yorkshin, amb tot el tema de les subhastes i les intrigues que va arribar un moment que, de tan complexes, costaven d'entendre. Al final, com ja havia vist a Yû Yû Hakusho, l'autor havia optat per desviar-se i havia deixat uns quants caps interessants sense lligar.

Però ens havia enganxat, perquè hi havia hagut un fotimer de moments entretinguts i molta tensió. En canvi, a Greed Island es parteix d'una bona idea i la cosa degenera, perquè no s'acaba d'executar del tot bé, i vull deixar clar que tampoc no se m'acut una proposta alternativa.

Els esdeveniments d'on surt aquesta imatge, l'enfrontament de baló presoner (sí, a mi també em sona estrany, però es veu que com a esport té molta més tradició al País Valencià i "pilota presonera" dóna molt pocs resultats a Google), són els únics que realment van despertar el meu interès, i estem parlant de 6 volums. I bé, el senyor Togashi és un expert en crear desenes de personatges, cadascun amb un nom estrafolari, però tampoc no els acabem de conèixer gaire.

Fora d'això és una saga que m'ha cansat, m'ha avorrit i m'ha desorientat per culpa de la inacabable xerrera dels personatges, tot plegat agreujat per la irregularitat amb què Panini ha publicat aquests números per culpa d'uns misteriosos "problemes logístics" i argumentalment per un sistema de regles i normes que se suposa que donen consistència al joc de cartes que hi ha dins el videojoc on van a parar els personatges.

No veig malament la descripció d'un videojoc dins un manga, encara que visual i narrativament xoqui perquè és difícil traslladar el concepte a les pàgines d'un còmic o d'un llibre, però crec que l'autor es va excedir en introduir les cartes i, potser sóc massa curtet (tot és possible), unes normes que en molts moments he estat incapaç d'entendre i no m'han encaixat amb segons quines situacions. No em demaneu quines, perquè no les sabré localitzar. Deixem-ho en què és una sensació que m'ha acompanyat durant tota la saga.

Tanmateix hi ha moments relativament interessants, alguns combats físics i els entrenaments dels dos protagonistes —per cert, hi he trobat a faltar, i molt, en Leorio i en Kurapika, que m'agraden més que en Gon i en Killua—, però també a Greed Island s'enceten idees que queden penjades, precisament en aquests entrenaments que ens diuen que han donat com a resultat una nova tècnica especial d'en Gon, però que no he acabat de veure com funciona, i em preocupa que la cosa es quedi així tenint en compte els precedents.

En resum, no m'ha agradat massa, Greed Island. No n'esperava gaire, de l'apartat visual, perquè com ja vaig dir a l'entrada dels primers volums considero que en Yoshihiro Togashi ha afluixat respecte a Yû Yû Hakusho, però sí que esperava una saga millor que l'anterior, i ha estat a l'inrevés. Confusa, ambiciosa però mal executada i per enèsima vegada deixant algunes coses sense resoldre o sense aprofundir en d'altres que semblava que tenien més suc. Per exemple, m'hauria agradat veure l'aplicació dels efectes de les cartes, més que no pas les intrigues per a aconseguir-les.

Espero que la saga de les formigues quimera, que s'inicia a les últimes pàgines del 18è volum recopilatori, m'agradi més. De moment sembla interessant.

Lectures: Yû Yû Hakusho

Malgrat que és un dels manga més populars de la història (un dels 10 més venuts dels serialitzats a la revista Shônen Jump com a mínim), i que se'n va emetre la versió animada en català, fins fa poc jo era un complet ignorant de Yû Yû Hakusho, més enllà de conèixer-ne l'existència i prou.

No en mirava la sèrie de dibuixos, ho reconec, però quan va sortir el manga tampoc no m'hi vaig interessar, en part perquè esperava que sortís en català. N'hi havia precedents, amb Kimagure Orange Road, que sí que van editar en català només perquè uns anys enrere s'havia emès en la nostra llengua, tot i que era una obra enyorada sobretot per una generació que l'havia vist i llegit en castellà. També és cert que obres com Ranma 1/2, que milers de persones vam seguir al 33, podrien haver sortit en català quan Glénat va tenir aquella època pletòrica en què ens anava portant còmic japonès en el nostre idioma, però el cas és que Yû Yû Hakusho no va tenir la mateixa sort.

Van passar els anys i Glénat, que ara es diu EDT i ha deixat de publicar manga, va perdre totes les llicències de manga de l'editorial japonesa Shûeisha i va haver de desfer-se, tot liquidant-les, d'un munt d'obres que cap altra editorial d'aquí no va voler comprar. Va ser el cas del manga que ens ocupa, escrit i dibuixat pel senyor Yoshihiro Togashi (Hunter x Hunter), i va ser així com me la vaig anar comprant.

En total són 19 volums que recullen el material serialitzat a la Shônen Jump entre 1990 i 1994, un shônen més aviat curt i que podria haver donat molt més de si, però que tot i haver-se acabat de manera precipitada (i criticadíssima) m'ha deixat molt bon regust i en conjunt he de dir que m'ha agradat més que no pas els 15 volums que duc llegits de Hunter x Hunter, una obra amb sagues d'interès molt irregular.

En fi, la història de Yû Yû Hakusho comença quan el seu protagonista, en Yûsuke Urameshi, el brètol més temut de l'institut Sarayashiki, mor atropellat en salvar un nen, escena molt típica del manga i l'anime, sincerament no sé per què als autors japonesos els agrada tant aquesta situació. Per cert, la seva mare és una alcohòlica que el va tenir quan només tenia 14 anys.

Com que era un brètol però s'ha sacrificat per salvar una vida, a l'Altre Món no saben si enviar-lo a l'Infern, on havia d'anar en principi, o a l'equivalent japonès del Cel, i al final ni una cosa ni l'altra: li proposen recuperar la vida a canvi d'esdevenir detectiu espiritual i resoldre casos, doncs, relacionats amb els esperits.

Qui el guia en tot aquest procés és la Botan, una noia de cabells blancs (o grisos clars) que viatja damunt d'una mena d'escombra voladora i li va encarregant, en nom d'en Koenma (el fill del personatge mitològic del Rei Enma, vist també a Bola de Drac), les diferents missions que duu a terme i que donen al principi del manga una estructura d'històries autoconclusives, d'un o dos capítols com a màxim.

Aquestes primeres aventures donen a en Yûsuke cada cop més habilitats i li desperten la força espiritual que té dins (sobretot aprèn i desenvolupa el seu atac característic, el Reigan, un raig energètic que surt del seu dit), però també li permeten conèixer alguns personatges que es quedaran al seu entorn fins al final de l'obra.

Un d'ells és en Hiei, un dimoni baixet, però esquerp, molt violent i amb poders sobrenaturals atorgats pel seu tercer ull, a més de velocitat sobrehumana, habilitat amb l'espasa i atacs d'energia basats en el foc. A mesura que avança el manga coneixerem el seu tràgic passat, que en part justifica la seva manera de ser.

En Kurama és molt més amable, de fet és un dimoni que ha posseït un humà i s'ha acostumat a la vida a la nostra dimensió, però quan lluita és tan terrible com qualsevol altre, i el seu poder és el de dominar les plantes i transformar-les en armes letals.

Amb qui ja es coneixia abans és amb en Kazuma Kuwabara, considerat el segon brètol més temible de l'institut, que considera en Yûsuke el rival a batre, cosa que no aconsegueix mai ni de bon tros malgrat que té un físic més imponent, i que acaba considerant un amic. 

En Kuwabara esdevé un company inseparable d'en Yûsuke ben aviat i és el quart membre de la colla que forma el protagonista amb ell i els dos dimonis esmentats més amunt. Aparentment és el més feble, i és més irreflexiu encara que en Yûsuke, però és extremadament resistent als cops i posseeix un sisè sentit que el fa apte per al desenvolupament de poders espirituals al llarg de l'obra. El típic brètol entranyable.

No és una lluitadora (si bé quan s'emprenya envia en Yûsuke a can Pistraus d'una bufetada), però la Keiko Yukimura, amiga de la infantesa del protagonista i es podria dir que la seva xicota, és també un personatge important dins la trama, tot i que sense passar mai de secundari. 

Un cop està format el quartet de lluitadors, amb en Hiei i en Kurama reconvertits d'enemics a aliats, les trames del manga comencen a ser més llarga i aviat s'entra en la dinàmica dels tornejos de lluita o, en el seu defecte, les competicions, que a Bola de Drac ja s'havia demostrat que agradaven especialment el públic. 

El més espectacular, i de fet ocupa uns 6 volums dels 19 que formen el manga, és el Torneig Infernal, que enfronta en Yûsuke i companyia a un seguit d'equips de dimonis, cada cop més perillosos (però entre els quals hi ha també personatges entranyables que acaben bé amb els protagonistes), i ens permet veure com es llueixen tots quatre, però també la Genkai, l'anciana que en un punt anterior de la història entrena els encara verds Yûsuke i Kuwabara. 

Ara bé, el més destacable d'aquest torneig és en Toguro, un dimoni espectacular i sens dubte un dels personatges més carismàtics, aquí en sentit negatiu, que ha creat el senyor Togashi.

Una de les coses que més m'han agradat d'aquests combats, que l'autor presenta amb el seu propi estil però sense res a envejar als d'Akira Toriyama pel que fa a espectacularitat i interès, és que si per una banda sabem que en Yûsuke és qui ha d'acabar sempre amb l'enemic més fort, els altres tres personatges tenen moments de glòria i els veiem evolucionar, inventar nous atacs, potenciar els ja existents i renéixer de les seves cendres un i altre cop.

Acabat aquest torneig, segurament la saga més coneguda del manga (i l'anime), el nou enemic és l'amenaça d'invasió demoníaca del món terrenal per part d'en Sensui i els seus esbirros, cosa que dóna lloc a un seguit de combats ja no sobre una tarima, sinó en terreny obert i marcats per les característiques especials de cadascun dels seus enemics. Una trama que va guanyant en interès a mesura que avança, però que no arriba al nivell d'espectacularitat de l'anterior.

Després d'això i de tants esforços per impedir que s'obri un túnel entre el món demoníac i l'humà, els protagonistes es veuen involucrats en les disputes territorials dels líders dels dimonis, i ben aviat al mestre Togashi se li acut resoldre-ho amb un altre torneig de lluita que promet enfrontaments interessantíssims, però quan tot just començava en va tenir prou i va deixar la saga inacabada, explicant-ne la resolució a través de diàlegs després d'una el·lipsi i dedicant els pocs capítols restants del manga a tancar històries personals i tornar als orígens: la resolució de casos d'investigació espiritual. 

Aquest final precipitat ha estat durament criticat i s'acostuma a considerar el gran defecte de Yû Yû Hakusho, així com la baixada de qualitat en el seu dibuix. Personalment no hi estic del tot d'acord: és cert que deixar una saga quan tot just arrencava i tancar-la així és lamentable, i potser és perquè estava preparat per al pitjor, però en certa manera també és original. 

Pel que fa a la presumpta baixada de qualitat del dibuix, no entenc les queixes: té vinyetes millors i pitjors, una constant durant els 19 toms que no trobo que s'agreugi de manera perceptible al final, però continua sent molt millor que el de Hunter x Hunter, obra que l'autor dibuixa des de 1998 i que 16 anys després encara duu només 32 volums recopilats, amb moltes (i llargues) pauses, i un dibuix molt més senzill. D'acord, és un dropo, però és evident que amb Yû Yû Hakusho es va buidar, la seva salut se'n va ressentir (o això deia) i amb la seva següent obra llarga s'ho està prenent, en tots els sentits, amb moltíssima més calma.

El cas és que a mi Yû Yû Hakusho m'ha agradat força, entenc que el 1993 guanyés el Premi Shôgakukan al millor shônen i en recomano la lectura, que és molt amena. Sense ser perfecta, i tenint en realitat alguns defectes evidents, hi ha de tot: combats, personatges entranyables que evolucionen al llarg de l'obra, enemics espectaculars, humor i drama, a més de tòpics del shônen com ara la companyonia i l'esforç, que sempre agraden. Ara bé, actualment és molt díficil trobar-ne els packs de liquidació i els dos primers volums són objecte d'especulació en no haver format part d'aquests packs. 

Lectures: Hunter x Hunter (toms 1 a 5)

Yoshihiro Togashi és un autor conegut per Yû Yû Hakusho (1990-1994) clàssic del shônen que també és un dels 20 títols més venuts de la història de la revista Shônen Jump, però que ha estat superat per l'obra que avui ens ocuparà, Hunter x Hunter. 

També és conegut per la deixadesa amb què va acabar la seva primera gran obra, tant a nivell gràfic com argumental, encara que no puc parlar-ne perquè és ara que me l'he comprat gràcies als packs de liquidació d'EDT, i com que el primer volum no el tinc perquè no hi entrava i està descatalogadíssim, m'he d'esperar a tenir-lo abans de poder llegir sencera la versió manga d'aquesta història que, en dibuixos animats, es va poder veure al K3 fa uns anys. 

Sí que puc parlar, en canvi, dels primers 5 volums de Hunter x Hunter (sembla que pronunciat Hunter Hunter), un supervendes al Japó que va començar el 1998 i que encara està en marxa, però no perquè dugui 60 volums ni res de semblant, sinó que de moment se n'han recopilat 32. 

Aquesta vegada el mestre Togashi s'ho està prenent amb força calma i s'agafa llargs descansos cada relativament poc temps, cosa que explica aquesta mitjana d'aproximadament 2,2 volums a l'any, molt baixa. Per tal que ens en fem una idea, Inu-yasha va generar 56 volums en els 13 anys que va estar en publicació, però és clar, la Rumiko Takahashi és una mangaka incansable i s'ho pot permetre.

El cas és que pel XVIII Saló del Manga l'editorial Panini ens va sorprendre llançant el primer volum d'un manga que el públic reclamava des de feia molts anys, d'aquells amb què hom ja no compta, però la jugada de moment li ha sortit bé i està funcionant comercialment. 

I a més el va promocionar amb un preu temporal de 2 euros que em va fer picar a mi també, encara que tenia poques ganes d'iniciar una altra col·lecció llarga, més que res per l'espai que tinc a casa. Però posem-nos ja a parlar del manga en si mateix.

Protagonitzat per en Gon Freecss, un nano de 12 anys alegre, ingenu i amb un gran talent natural per a la lluita i la resolució de problemes (d'aquells protagonistes que no m'acostumen a agradar, tipus Goku o Tsubasa Ôzora, però que en aquest cas sí que em cau molt bé), es tracta d'un manga que gira al voltant de la professió de hunter, que són persones que van pel món a la recerca d'objectes rars, espècies d'éssers vius no confirmades o fins i tot fugitius. 

És una professió envoltada de cert misteri, amb una sèrie d'avantatges fora de l'abast de qui no sigui hunter, i per a la qual cal superar unes dures proves, que són el que es coneix com a examen de hunter, que ocupa els 5 primers volums de l'obra, precisament els que ja s'han publicat en castellà i he llegit. 

Com no podia ser d'una altra manera, un dels grans atractius de Hunter x Hunter és l'aparició de personatges secundaris de gran carisma, com és el cas del meu preferit, en Leorio, un paio amb poca paciència que té pinta d'haver de ser l'ase dels cops, però que acostuma a sortir bé de les situacions.

Igual que la motivació d'en Gon per a esdevenir hunter és trobar el seu pare, en Ging Freecss, un hunter llegendari, en el cas d'en Leorio el seu objectiu és que la llicència de hunter li permeti estudiar de franc Medicina.

En el cas d'en Kurapika, un altre dels personatges que passen a formar part del grup protagonista, la motivació és trobar el grup d'assassins que va acabar amb el seu clan. No és, però, un personatge que de moment hagi fet gran cosa, i per tant no m'ha cridat gaire l'atenció.

En canvi, el quartet es completa amb en Killua, un assassí entrenat des de la seva infantesa que vol fugir del "negoci" familiar però que encara mostra la crueltat amb què ha conviscut durant els seus primers anys de vida. 

Amb un nivell similar al d'en Gon (si no superior), en Killua és el perfil de personatge que s'entén que és rival del protagonista, però que de moment és un més dels seus companys. 

Tots junts aniran enfrontant-se als altres participants de l'examen de hunter, una excusa que l'autor aprofita per a mostrar-nos tota mena de personatges, alguns més pintorescs que altres, entre els quals en Hisoka, un paio inquietant i, aparentment, molt per sobre de la resta en termes d'instint assassí, però que de moment ha reprimit la seva força.

Així, l'examen de hunter ens ha permès veure en Gon, en Leorio, en Kurapika i en Killua construir la seva amistat (al capdavall és un shônen i això no podia faltar) i superar els reptes de l'examen, que són proves diverses que tenen a veure, entre altres coses, amb la resistència, l'habilitat culinària, la caça o la presa de decisions en moments de tensió, a banda de la lluita, naturalment. 

El resultat és un manga trepidant d'aventures que enganxa de mala manera (això és el que em temia, però no ens enganyem: sóc completista i ja calculava que continuaria comprant-me'l), amb personatges molt ben construïts i situacions dissenyades per a atrapar el públic aficionat al manga per a nois. 

Segons la ressenya que en Marc Bernabé, el seu traductor, en va fer 3 anys abans que es comencés a publicar aquí, un dels problemes que té l'obra és que segurament aquesta saga de l'examen de hunter és la més interessant, i que després hi ha alts i baixos, amb més baixos que no pas alts. Ja ho anirem veient.

El que sí que he vist és un Togashi mandrós a l'hora de dibuixar. He fullejat Yû Yû Hakusho i he estat capaç de percebre que la part gràfica tenia més qualitat que no pas la del còmic que ens ocupa, però m'empipa especialment veure coses com aquesta. Fixeu-vos en la vinyeta que he posat damunt d'aquest paràgraf i ara en la que, al còmic, trobem immediatament després:

Absurd, i per desgràcia trobarem molts més dibuixos d'aquest estil, que fan pensar que l'autor no només ignora l'ús de les trames, sinó que directament dibuixa esbossos a tinta i es queda tan ample. 

Pel que fa als aspectes tècnics de l'edició també en tinc algunes queixes: de la traducció res a dir, és tan bona com s'espera d'un professional amb l'experiència d'en Marc Bernabé, però l'editorial ha descuidat altres coses. 

Una d'elles són les onomatopeies, que ja fa anys que s'acostumen a deixar en japonès, com demana el públic i, en tot cas (la mateixa Panini ho fa així habitualment), es transcriuen en petit. L'objectiu és alterar el dibuix original el mínim possible, però aquí les trobarem transcrites/traduïdes, i molt típiques de l'anglès. A més, els textos que a l'edició original queden per sobre del dibuix però no van emmarcats aquí reposen sobre un quadre blanc que elimina part del dibuix. No seria, doncs, el millor manga pel que fa a retolació i retocs.

Tot plegat em va fer pujar la mosca al nas, però el que vaig veure a la vinyeta que he fotografiat (amb tanta qualitat com he pogut) i he posat aquí dalt em va confirmar les sospites: és un text en italià (hi posa "Aspet...", que és "aspettate", "espereu" en italià), per tant queda clar que Panini aquest cop ha treballat sobre materials de l'edició italiana, que no vol dir que sigui una traducció de l'italià, repeteixo. Així doncs, una edició indigna en aquest sentit.