dimecres, 27 d’agost de 2014

Lectures: Yû Yû Hakusho

Malgrat que és un dels manga més populars de la història (un dels 10 més venuts dels serialitzats a la revista Shônen Jump com a mínim), i que se'n va emetre la versió animada en català, fins fa poc jo era un complet ignorant de Yû Yû Hakusho, més enllà de conèixer-ne l'existència i prou.

No en mirava la sèrie de dibuixos, ho reconec, però quan va sortir el manga tampoc no m'hi vaig interessar, en part perquè esperava que sortís en català. N'hi havia precedents, amb Kimagure Orange Road, que sí que van editar en català només perquè uns anys enrere s'havia emès en la nostra llengua, tot i que era una obra enyorada sobretot per una generació que l'havia vist i llegit en castellà. També és cert que obres com Ranma 1/2, que milers de persones vam seguir al 33, podrien haver sortit en català quan Glénat va tenir aquella època pletòrica en què ens anava portant còmic japonès en el nostre idioma, però el cas és que Yû Yû Hakusho no va tenir la mateixa sort.


Van passar els anys i Glénat, que ara es diu EDT i ha deixat de publicar manga, va perdre totes les llicències de manga de l'editorial japonesa Shûeisha i va haver de desfer-se, tot liquidant-les, d'un munt d'obres que cap altra editorial d'aquí no va voler comprar. Va ser el cas del manga que ens ocupa, escrit i dibuixat pel senyor Yoshihiro Togashi (Hunter x Hunter), i va ser així com me la vaig anar comprant.

En total són 19 volums que recullen el material serialitzat a la Shônen Jump entre 1990 i 1994, un shônen més aviat curt i que podria haver donat molt més de si, però que tot i haver-se acabat de manera precipitada (i criticadíssima) m'ha deixat molt bon regust i en conjunt he de dir que m'ha agradat més que no pas els 15 volums que duc llegits de Hunter x Hunter, una obra amb sagues d'interès molt irregular.


En fi, la història de Yû Yû Hakusho comença quan el seu protagonista, en Yûsuke Urameshi, el brètol més temut de l'institut Sarayashiki, mor atropellat en salvar un nen, escena molt típica del manga i l'anime, sincerament no sé per què als autors japonesos els agrada tant aquesta situació. Per cert, la seva mare és una alcohòlica que el va tenir quan només tenia 14 anys.

Com que era un brètol però s'ha sacrificat per salvar una vida, a l'Altre Món no saben si enviar-lo a l'Infern, on havia d'anar en principi, o a l'equivalent japonès del Cel, i al final ni una cosa ni l'altra: li proposen recuperar la vida a canvi d'esdevenir detectiu espiritual i resoldre casos, doncs, relacionats amb els esperits.


Qui el guia en tot aquest procés és la Botan, una noia de cabells blancs (o grisos clars) que viatja damunt d'una mena d'escombra voladora i li va encarregant, en nom d'en Koenma (el fill del personatge mitològic del Rei Enma, vist també a Bola de Drac), les diferents missions que duu a terme i que donen al principi del manga una estructura d'històries autoconclusives, d'un o dos capítols com a màxim.

Aquestes primeres aventures donen a en Yûsuke cada cop més habilitats i li desperten la força espiritual que té dins (sobretot aprèn i desenvolupa el seu atac característic, el Reigan, un raig energètic que surt del seu dit), però també li permeten conèixer alguns personatges que es quedaran al seu entorn fins al final de l'obra.


Un d'ells és en Hiei, un dimoni baixet, però esquerp, molt violent i amb poders sobrenaturals atorgats pel seu tercer ull, a més de velocitat sobrehumana, habilitat amb l'espasa i atacs d'energia basats en el foc. A mesura que avança el manga coneixerem el seu tràgic passat, que en part justifica la seva manera de ser.


En Kurama és molt més amable, de fet és un dimoni que ha posseït un humà i s'ha acostumat a la vida a la nostra dimensió, però quan lluita és tan terrible com qualsevol altre, i el seu poder és el de dominar les plantes i transformar-les en armes letals.


Amb qui ja es coneixia abans és amb en Kazuma Kuwabara, considerat el segon brètol més temible de l'institut, que considera en Yûsuke el rival a batre, cosa que no aconsegueix mai ni de bon tros malgrat que té un físic més imponent, i que acaba considerant un amic. 

En Kuwabara esdevé un company inseparable d'en Yûsuke ben aviat i és el quart membre de la colla que forma el protagonista amb ell i els dos dimonis esmentats més amunt. Aparentment és el més feble, i és més irreflexiu encara que en Yûsuke, però és extremadament resistent als cops i posseeix un sisè sentit que el fa apte per al desenvolupament de poders espirituals al llarg de l'obra. El típic brètol entranyable.


No és una lluitadora (si bé quan s'emprenya envia en Yûsuke a can Pistraus d'una bufetada), però la Keiko Yukimura, amiga de la infantesa del protagonista i es podria dir que la seva xicota, és també un personatge important dins la trama, tot i que sense passar mai de secundari. 

Un cop està format el quartet de lluitadors, amb en Hiei i en Kurama reconvertits d'enemics a aliats, les trames del manga comencen a ser més llarga i aviat s'entra en la dinàmica dels tornejos de lluita o, en el seu defecte, les competicions, que a Bola de Drac ja s'havia demostrat que agradaven especialment el públic. 


El més espectacular, i de fet ocupa uns 6 volums dels 19 que formen el manga, és el Torneig Infernal, que enfronta en Yûsuke i companyia a un seguit d'equips de dimonis, cada cop més perillosos (però entre els quals hi ha també personatges entranyables que acaben bé amb els protagonistes), i ens permet veure com es llueixen tots quatre, però també la Genkai, l'anciana que en un punt anterior de la història entrena els encara verds Yûsuke i Kuwabara. 

Ara bé, el més destacable d'aquest torneig és en Toguro, un dimoni espectacular i sens dubte un dels personatges més carismàtics, aquí en sentit negatiu, que ha creat el senyor Togashi.


Una de les coses que més m'han agradat d'aquests combats, que l'autor presenta amb el seu propi estil però sense res a envejar als d'Akira Toriyama pel que fa a espectacularitat i interès, és que si per una banda sabem que en Yûsuke és qui ha d'acabar sempre amb l'enemic més fort, els altres tres personatges tenen moments de glòria i els veiem evolucionar, inventar nous atacs, potenciar els ja existents i renéixer de les seves cendres un i altre cop.

Acabat aquest torneig, segurament la saga més coneguda del manga (i l'anime), el nou enemic és l'amenaça d'invasió demoníaca del món terrenal per part d'en Sensui i els seus esbirros, cosa que dóna lloc a un seguit de combats ja no sobre una tarima, sinó en terreny obert i marcats per les característiques especials de cadascun dels seus enemics. Una trama que va guanyant en interès a mesura que avança, però que no arriba al nivell d'espectacularitat de l'anterior.


Després d'això i de tants esforços per impedir que s'obri un túnel entre el món demoníac i l'humà, els protagonistes es veuen involucrats en les disputes territorials dels líders dels dimonis, i ben aviat al mestre Togashi se li acut resoldre-ho amb un altre torneig de lluita que promet enfrontaments interessantíssims, però quan tot just començava en va tenir prou i va deixar la saga inacabada, explicant-ne la resolució a través de diàlegs després d'una el·lipsi i dedicant els pocs capítols restants del manga a tancar històries personals i tornar als orígens: la resolució de casos d'investigació espiritual. 

Aquest final precipitat ha estat durament criticat i s'acostuma a considerar el gran defecte de Yû Yû Hakusho, així com la baixada de qualitat en el seu dibuix. Personalment no hi estic del tot d'acord: és cert que deixar una saga quan tot just arrencava i tancar-la així és lamentable, i potser és perquè estava preparat per al pitjor, però en certa manera també és original. 


Pel que fa a la presumpta baixada de qualitat del dibuix, no entenc les queixes: té vinyetes millors i pitjors, una constant durant els 19 toms que no trobo que s'agreugi de manera perceptible al final, però continua sent molt millor que el de Hunter x Hunter, obra que l'autor dibuixa des de 1998 i que 16 anys després encara duu només 32 volums recopilats, amb moltes (i llargues) pauses, i un dibuix molt més senzill. D'acord, és un dropo, però és evident que amb Yû Yû Hakusho es va buidar, la seva salut se'n va ressentir (o això deia) i amb la seva següent obra llarga s'ho està prenent, en tots els sentits, amb moltíssima més calma.

El cas és que a mi Yû Yû Hakusho m'ha agradat força, entenc que el 1993 guanyés el Premi Shôgakukan al millor shônen i en recomano la lectura, que és molt amena. Sense ser perfecta, i tenint en realitat alguns defectes evidents, hi ha de tot: combats, personatges entranyables que evolucionen al llarg de l'obra, enemics espectaculars, humor i drama, a més de tòpics del shônen com ara la companyonia i l'esforç, que sempre agraden. Ara bé, actualment és molt díficil trobar-ne els packs de liquidació i els dos primers volums són objecte d'especulació en no haver format part d'aquests packs. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails