divendres, 22 d’agost de 2014

Lectures: Green Arrow - The Kill Machine

A l'última ressenya que vaig fer del Green Arrow modern ja vaig dir que es començava a apreciar una lleugera millora després de literalment anys de decadència. Uns anys (tampoc no gaires, eh? Potser dos o tres) en què no he gaudit llegint les aventures del que és el meu segon personatge preferit del còmic de superherois (després d'en Batman) i en què l'he vist ficar-se en sagues que no aportaven res a la seva història.

El reinici de l'Univers DC conegut com a The New 52 tampoc no li va fer cap favor: els còmics eren insípids, caòtics i poc memorables, i els nous personatges no permetien oblidar, ni de bon tros, el repartiment que havia format part de l'entorn de l'Arquer Maragda, tant en el bàndol dels bons com en el dels dolents, durant anys i panys.


Doncs bé, tot això canvia amb l'arribada del quart volum, Green Arrow: The Kill Machine, que conté els números 17 a 24 de la col·lecció, editats individualment d'abril a desembre de 2013, a més del 23.1, un especial de l'esdeveniment que DC Comics va dur a terme amb el nom de "Villains Month", o Mes dels Dolents, on cedia el protagonisme a un dels brivalls de cada col·lecció afectada.

N'havia llegit coses bones, sabia que en aquesta quarta entrega era on començava el bon Green Arrow, però m'ha agradat encara més del que m'esperava. Hi ha un canvi total d'equip, entra el tàndem format per en Jeff Lemire (guió) i l'Andrea Sorrentino (dibuix) i el resultat és el millor Green Arrow en molts anys. 


I és així per diversos motius. Per una banda, i ja que és el primer que crida l'atenció veient-ne una mostra, l'aspecte visual: l'estil realista i gairebé fotogràfic del dibuixant italià, la composició de pàgina i l'ús de les ombres que aplica ell mateix com a entintador és senzillament espectacular, tant que no hi fa res que treballi amb paletes de colors molt reduïdes, al contrari. És una delícia per a la vista.

Pel que fa al guió, després de diverses arrencades en fals el que aconsegueix el nou responsable de la part escrita és una mena de reinici en què es queda el mínim imprescindible d'elements dels tres recopilatoris anteriors, agafant allò que li agrada i eliminant, mitjançant el guió, el que li sobra. I la premissa que proposa és el que crec que hauria d'haver estat el número 1 de la col·lecció, no el 17. 


Al seu Green Arrow li acaben de prendre el que ja estava perdent, poc a poc, en els últims mesos: l'empresa, el finançament de la seva tasca justiciera, el que li restava d'estil de vida i fins i tot el que ell creia que era la història de la seva família. 

També li passen coses bones: obligat per les circumstàncies, i havent-se de reinventar sense el suport econòmic de Queen Industries i la seva divisió tecnològica Q-Core, es crea l'anomenat Team Green Arrow, format per ell i dos assistents tècnics (un de l'etapa anterior i un de nou, exemple dels ajustaments que deia abans que hi fa Lemire). A The Kill Machine tot canvia, en definitiva, incloent-hi els detalls de l'origen del personatge. 

Ho fa amb l'aparició de dos nous i potents personatges, en Magus i en Komodo, una aparició que al principi ens desorienta tant com a l'Oliver Queen, però que a mesura que anem llegint els còmics entendrem sense problemes. I no són potents només pel seu carisma, que també, sinó perquè involucren el protagonista en una odissea a la recerca d'una relíquia anomenada The Green Arrow, que és una de les que busca un grup anomenat The Outsiders (res a veure amb la formació superheroica pre-The New 52 que es deia aixi).


Una aventura no volguda en què l'Arquer Maragda segueix a contracor les indicacions d'en Magus i troba en l'anomenat Komodo un rival que possiblement està un pèl per sobre d'ell, però les ramificacions d'aquesta saga el duen més enllà i és llavors quan els fans del personatge, que en aquest punt estem gaudint amb la història, veiem que assoleix una nova fita: la saga no només és bona, sinó que recupera personatges de l'era anterior a The New 52, amb un origen nou, sí, però excel·lent de totes maneres. 

Hi ha alguna lleugera referència als aliats, de fet només una, en forma d'esment a en Roy Harper —una relació que, en el que duem de nou Univers DC, encara no s'ha explicat massa—, però el que aquí recuperem són 3 enemics clàssics com són la Shado, en Richard Dragon i en Count Vertigo.

 
Precisament aquest últim és el gran protagonista de la segona meitat del recopilatori, i on més brilla l'art de l'Andrea Sorrentino en plasmar en la col·locació i la forma de les vinyetes l'efecte vertiginós dels poders del personatge. 

De fet, l'especial 23.1 que esmentava al principi està protagonitzat per aquest enemic de tota la vida d'en Green Arrow, un número que explica el seu nou origen i que, tanmateix, lliga perfectament amb la resta del volum i és, en el fons, part de la mateixa història.

Green Arrow: The Kill Machine està tan ben fet, enganxa tant, arregla tants problemes que arrossegava la capçalera, que gairebé no ens adonem que la trama queda inacabada i que haurem d'esperar uns mesos per tal de veure com es tanca (o continua) aquesta història que promet noves emocions en el futur, i que en aquest llibre acaba amb l'aparició d'un personatge creat a la sèrie de televisió. L'espera, a mi, se'm farà llarga.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails