Sèries: The Flash (novena temporada)

Ja fa uns anys que, en escriure l'habitual entrada sobre les temporades de The Flash, manifesto el meu cansament com a espectador, i és que trobo que les trames s'han anat tornant cada cop més rebuscades, confuses, i la sensació que s'ha allargat innecessàriament i sense gràcia no m'ha abandonat del tot, per molt que en algun moment hi hagués petites guspires d'esperança.

La temporada que avui ens ocupa, però, és l'última de la sèrie, ja no n'hi haurà més, la història s'ha tancat, i arribats a aquest punt no podia deixar de parlar-ne, de manera que aquí tenim el comiat de la que fa temps havia estat considerada la millor de les sèries del, ara sí, desaparegut Arrowverse.

La novena i última temporada de la sèrie ha estat més curta que les altres, amb 13 episodis, i ha acabat amb un final dels que deixen bon regust, un final feliç on tot encaixa meravellosament bé. El final ideal, vaja.

Tot i així, si la sèrie ja feia temps que es caracteritzava pel que deia més amunt, trames cada cop més rebuscades, en aquest tram final hem estat testimonis d'esdeveniments més forçats, complexos i contradictoris que mai. 

Ha estat un festival de motius científics incomprensibles -jo no pertanyo pas a aquesta branca, però se suposa que el públic general hauria d'entendre més o menys el que passa-, relacions causa-conseqüència agafades pels pèls i retorns de personatges que semblava que només volien passar a saludar abans que toqués tancar la paradeta, cosa, aquesta última, que té més a veure amb el fanservice que amb la coherència de les trames.

La temporada comença amb un divertit capítol de bucle temporal, i també hi ha una estranya aliança d'en Barry amb antics enemics de segona, però en general comença amb un despropòsit monumental amb la creació d'una nova versió de la Caitlin Snow que no és ni la Caitlin ni la Frost, sinó un ésser misteriós que es fa dir Khione i que té un paper místic que s'anirà desplegant durant la temporada.

A continuació, l'amenaça d'un nou velocista que té un compte pendent amb en Flash, però que resulta que, en la seva identitat civil, és la versió d'una altra línia temporal d'una vella coneguda de l'Arrowverse. 

Reconec que em va agradar tornar a veure la Batwoman després que la seva sèrie s'acabés abans d'hora, i que té la seva gràcia veure'n una versió alternativa i enemiga, però cal reconèixer que aquest petit arc argumental era una mostra més del descontrol argumental de la sèrie.

Abans de la saga final, de 4 episodis, en venen 4 més que són històries autoconclusives amb més o menys interès, i en què es mira de donar més importància a personatges secundaris que van adquirint més i més poder perquè el Team Flash sigui alguna cosa més que un superheroi i un grup d'ajudants experts en suport tècnic, sanitari o emocional. Com a idea, està bé. I s'aprofita per tornar a veure personatges, amics i enemics, en excuses argumentals com una festa d'aniversari sorpresa d'en Barry Allen i la restauració del multivers.

I, ara sí, el tram final és una saga anomenada A New World en què un cristall blau busca el nou avatar de la Força de la Velocitat Negativa, i acaba sent ni més ni menys que l'Eddie Thawne, l'avantpassat de l'Eobard Thawne que va deixar la sèrie al final de la primera temporada en suïcidar-se per veure si així eliminava el seu malvat descendent (i no). 

S'agraeix tornar a veure el personatge, però la trama és forçada, artificiosa i, per acabar-ho de rematar, hi té lloc un enfrontament final entre el Team Flash i una agrupació de grans enemics de la sèrie que sembla el boss rush d'un videojoc, però que es resol d'una manera massa decebedora.

L'episodi final de la sèrie té moments de vergonya aliena, certament, i segur que no m'havíeu vist mai ser tan dur amb una sèrie, jo que m'ho empasso tot i tinc poc esperit crític, però em quedaré amb l'ensucrada escena final i el record que, al capdavall, va ser una sèrie que m'havia agradat molt. 

Sèries: Arrow (vuitena temporada)

La sèrie que va començar el que es coneix com a "Arrowverse", és a dir l'univers DC en versió televisiva, força ben lligat però totalment independent del DC Extended Universe cinematogràfic, ha arribat enguany al seu final, i com que he fet entrades sobre cadascuna de les seves temporades no podia deixar la seva conclusió sense un article.

Vaig voler publicar primer, però, l'entrada sobre el gran crossover de les sèries de la temporada actual, no només perquè l'encreuament era prou important com per tractar-lo de manera individual, sinó també perquè l'última temporada d'Arrow no s'entén sense ell, està condicionada pels seus esdeveniments, i parlar-ne en un altre ordre no tindria gaire sentit.

Amb 10 episodis en comptes dels 23 (22 a la setena) habituals, i per tant amb la sensació que li haurien clavat la tisorada abans, però que han allargat la història perquè pogués acabar en plena Crisis on Infinite Earths i deixant un bon regust, la vuitenta temporada d'Arrow és certament més interessant que les anteriors, o almenys que algunes de les anteriors, perquè com ja vaig comentar la setena m'havia acabat avorrint, mentre que la sisena havia representat, per al meu gust, una remuntada.

En aquesta continuen els flashforwards que ens expliquen les aventures dels fills adults de l'Oliver Queen, i continuen sense entretenir-me gaire, però per sort el pes el duu el present.

Un present excepcional en què el protagonista ha d'acceptar que morirà i ho ha de fer entendre als altres, que tot i així -i com es podia esperar- no el pensen deixar sol en les missions que li encarrega el Monitor i que el duen a situacions estranyes com ara reviure un mateix dia diverses vegades per tal que en tregui un aprenentatge o conèixer els esmentats fills del futur, portats al present pel misteriós ésser còsmic.

Al final, la temporada situa l'Oliver i els seus aliats fora de la zona de comfort, i l'excusa argumental permet que revisitin escenaris i es retrobin amb personatges del conjunt de la sèrie, en el que acaba sent un comiat que l'espectador fidel agraeix.

També se li pot agrair el to lleugerament èpic que impregna la breu temporada, si bé hi ha algunes situacions més aviat aleatòries que es justifiquen amb l'element fantàstic que forma part de la Crisi, i que aquí explica resurreccions i altres girs de guió.

Arrow, aquest cop, és probablement la sèrie més afectada pel crossover i més lligada als seus esdeveniments, i -si esteu llegint això ja no crec que puguem parlar d'spoilers- la profecia es compleix i el protagonista cau tot fent un paper heroic que el redimeix de tots els seus errors passats, tant de quan era un noi ric i despreocupat com de la seva primera i sanguinària etapa com a justicier.

El vuitè dels deu episodis és on s'acaba la connexió de la sèrie amb l'encreuament i on l'Oliver troba el seu final, i els dos capítols que queden ens mostren les conseqüències del final de la Crisi.

Tanmateix, el més important de la temporada és el sacrifici del primer superheroi de la DC televisiva unificada, i un comiat emotiu per a aquesta sèrie, la més veterana de l'Arrowverse, que ha tingut alts i baixos, però que ha acabat amb un registre satisfactori.

Sèries: Crisis on Infinite Earths

Ja fa anys que segueixo les sèries televisives basades en còmics de DC, i en vaig ressenyant les temporades a mesura que acabo de veure-les. I ja s'ha convertit en costum que en algun moment diverses d'aquestes sèries es creuin per oferir-nos l'esperat crossover anual, amb més o menys encert i interès.

Tard o d'hora, però, havia d'arribar el gran crossover, el que duu el nom del que probablement és el crossover més famós de la història dels còmics, encara que argumentalment s'hi basi d'una manera força superficial perquè les circumstàncies de les trames de cadascuna de les sèries són diferents de les versions en paper de 1985-1986. I com que ha estat més important i impactant que les altres vegades, tot i que no és una sèrie en si mateix es mereixia una entrada pròpia al blog, en comptes de l'habitual menció als articles sobre cadascuna de les temporades de les sèries.

Crisis on Infinite Earths ha marcat els inicis de les temporades d'Arrow (que ja acabava l'anterior amb una clara orientació a l'esdeveniment), The Flash i Supergirl, mentre que DC's Legends of Tomorrow bàsicament començava durant el crossover i Batwoman es troba en la seva primera temporada, de manera que abans de veure's afectada per Crisis on Infinite Earths havia pogut desenvolupar-se força.

 

Ja ens en donaven pistes a les acaballes de les respectives anteriors temporades, però el cas és que un ésser anomenat Monitor (LaMonica Garrett) arriba per avisar que la realitat és a punt de desaparèixer, i que per tal d'evitar-ho hauran de morir en Flash i en Green Arrow.

L'Oliver Queen està obligat a ajudar en Monitor, atès que precisament al crossover anterior, Elseworlds, va demanar-li ajuda perquè no morissin en Barry i la Kara (Supergirl), i a canvi el misteriós ésser li va dir que un dia li hauria de tornar el favor. Doncs bé, ha arribat el moment.

Mentrestant, en Flash pot veure milers de milions de possibles futurs i l'únic en què no desapareix la realitat és aquell en què ell mor, s'hi resigna i intenta preparar els seus éssers estimats per a aquesta certesa i per a la defensa de Central City quan ell no hi sigui.

L'onada d'antimatèria va esborrant terres del multivers i això tard o d'hora s'acaba sabent a les diferents sèries, algunes de les quals situades en universos paral·lels, amb personatges que es troben només de tant en tant, precisament als crossovers, i per tal de fer front a l'Anti-Monitor, l'ésser contrari a en Monitor, han d'unir forces els Models ("Paragons" en anglès) dels valors Coratge, Honor, Humanitat, Esperança, Destí, Veritat i Amor, que són òbviament personatges que ja coneixem, almenys en la seva majoria.

 

No cal entrar en gaires detalls més perquè no es tracta de fer un resum de tot això, que a més té una certa complexitat, però a partir d'aquí els herois i les heroïnes el que fan és seguir les directrius del Monitor, tot qüestionant allò que no els sembla bé i salvant tanta gent, sigui de l'univers que sigui, com poden.

 

 

Això, i les escenes de destrucció en els casos que no es poden evitar, dona l'oportunitat de mostrar breument terres que no s'havien vist fins ara, i esdevé un festival del fanservice que fa caure la bava a qualsevol amb un mínim coneixement de DC Comics i les seves adaptacions prèvies. 

Voleu un Superman interpretat per en Brandon Routh (que a l'Arrowverse és en Ray Palmer) com va fer a la pel·lícula Superman Returns (2006)? Aquí el trobareu. O veure quina fila fa actualment en Tom Welling, en Clark Kent de Smalville (2001-2011)? I no molaria que sortís el ja ancià Burt Ward, el Robin de la sèrie Batman de 1966, en una Terra-66? O veure, per fi, en Kevin Conroy, la veu del Batman de la sèrie animada i de molts videojocs, interpretant el personatge també amb el cos i la cara? I què us semblaria, la primera connexió oficial (ja era hora, tot i que és molt poc i massa tard) entre l'Univers DC televisiu i el cinematogràfic?

 

 

Tot això i molt més, incloent-hi cameos del guionista del còmic original, en Marv Wolfman, i d'altres personatges televisius de DC del passat i del present -perquè ara també hi ha sèries de DC que no formen part de l'Arrowverse, com per exemple Black Lightning, Titans o la futura Stargirl, és el que trobem en aquest gran encreuament de personatges, vides i universos que s'han anat formant durant anys i que ara han confluït en una gran festa televisiva basada en les creacions de la rival de Marvel. 

La història com a tal probablement té llacunes i l'execució dels efectes especials té el nivell habitual en aquestes sèries televisives que no destil·len -no ho han fet mai- qualitat cinematogràfica, però el crossover és trepidant i un plaer per als coneixedors del material amb què treballa. Es pot veure sol? Suposo que sí, però aquells que no estaven veient almenys les tres sèries principals de l'Arrowverse (Arrow, The Flash i Supergirl) es perdran coses, o no entendran per què els personatges que sí que segueixen es troben momentàniament en una trama que interromp la seva. 

 

 

Així, Crisis on Infinite Earths és un premi a la fidelitat dels seguidors d'aquestes sèries, i si se'n veuen d'altres i es coneixen coses que faciliten el reconeixement dels convidats i les picades d'ullet, encara millor. Exactament com quan hi ha encreuaments als còmics.

Sèries: Arrow (setena temporada)

Tornem a tenir, a finals de primavera o principis de l'estiu, com cada any, una nova ronda d'entrades sobre temporades de sèries de superherois, i aquest cop la començarem amb la setena d'Arrow, la que ho va començar tot pel que fa a DC Comics a la televisió. 

Comento això també perquè ja se n'albira el final: està previst que hi hagi una vuitena temporada que serà l'última i que tindrà menys episodis del que és habitual, 10 en comptes dels 22-23 de sempre. Però no ens avancem als esdeveniments, no fem flashforwards com els que han poblat la temporada, i concentrem-nos en el que s'ha vist fins ara.

En parlar de la sisena temporada vaig dir que em semblava una de les millors de la sèrie, per la seva ambientació urbana, per un enemic potent que venia dels còmics (com en el cas d'en Prometheus la temporada anterior) i per, en general, oferir una imatge del mite d'en Green Arrow més propera als còmics.

Acabava amb la revelació que el protagonista acceptava complir condemna a canvi que l'FBI deixés estar els seus companys, un sacrifici immens que ens el situa entre reixes al començament de la nova temporada.

Des d'allà poca cosa pot fer per combatre el mal, concretament un Ricardo Díaz que encara belluga i que amenaça la integritat física de la seva família, a més de fer-li la guitza a l'Oliver a través dels contactes que té a la presó. Però ell, allà dins, amb molta paciència i enfrontant-se diàriament a enemics que sovint va contribuir a col·locar allà ell mateix quan no en compartia l'estatus jurídic, aguanta com pot.

La resta del Team Arrow, sense el seu líder, tampoc no s'està de braços plegats i mira de fer caure en Díaz, un home tan poderós que gairebé no hi ha ningú a Star City que no tingui en nòmina.

En forma part a partir de cert punt un vell conegut, en Roy, que havia deixat la sèrie i a la sisena temporada hi havia aparegut com a convidat. Aquest cop apareix en uns quants episodis, tant del present com dels flashforwards dels quals parlaré més avall, i cobreix així una mica l'absència de la Thea, que com ja vaig explicar va marxar a la temporada anterior.

La trama d'en Díaz i la de l'Oliver a la presó ocupen bona part de la temporada, però el protagonista no triga gaires episodis a sortir de la presó fent un tracte amb l'FBI per ajudar la policia federal a acabar amb l'enemic, i fins i tot el veiem, juntament amb els seus companys superherois, treballar oficialment per a la policia per tal d'evitar la llei antivigilants que els impedeix actuar amb llibertat, cosa que al final resulta que més o menys poden continuar fent.

Però la subtrama de tota la temporada és la de la nova Green Arrow, que actua misteriosament quan el titular de la identitat està empresonat, i que després acaben descobrint que és l'Emiko Queen, personatge nascut als còmics de l'etapa The New 52 i que és germana de l'Oliver per part de pare.

Ha arribat a Star City amb la intenció de venjar-se de la família del pare, que les va abandonar tant a ella com a la seva mare després de dur una doble vida durant un temps, i tot i que en alguns moments sembla que s'hagi d'aliar amb els herois, s'acaba mostrant com una temible enemiga, deixeble d'un nou i misteriós enemic anomenat Dante, i lidera un grup terrorista, el Novè Cercle, que, com en Díaz i com sembla que tants altres, té la intenció de destruir la ciutat.

El seu problema és que aquesta venjança retorçada i sense gaire lògica, molt visceral, l'encega i, tot i que posa contra les cordes el seu germà i els seus aliats amb molta habilitat, tot embrutant-ne la imatge pública amb muntatges -com si no tinguessin prou problemes de percepció-, la manca de concentració en els objectius de l'organització provoca tensions amb la resta dels seus membres.

Els flashforwards són, aquest cop, la manera de mostrar-nos dues històries paral·leles, característica d'Arrow des que va començar, i en aquesta ocasió ensenyen una Star City dictatorial l'any 2040 en què queden pocs dels membres del Team Arrow, envellits (no gaire bé, segurament per temes de pressupost i agenda, com sol passar a la televisió), i es dona pas a una nova generació d'herois i heroïnes, joves però adults, entre els quals en William, fill de l'Oliver, la Mia, també filla d'ell i en aquest cas amb la Felicity aportant l'altre 50% -i l'embaràs de la qual és una de les novetats de la temporada al present-, i la Zoe, filla d'en Rene, entre altres.

És una trama confusa, ambientada en una angoixant zona emmurallada i molt basada en la tecnologia, que personalment m'ha avorrit i no m'ha arribat a interessar gaire en cap moment. No és el primer cop que això passa, però. Sempre m'ha agradat més veure el que passava a la història principal.

Una història principal, la de la setena temporada, que també he de reconèixer que m'ha acabat avorrint una mica, tot i que començava bé. Crec que no serà pas una cosa dolenta, que la sèrie s'acabi, perquè es nota la manca d'idees, i aquesta setena tongada d'episodis sembla que vulgui explicar massa coses, que vulgui fer massa girs de guió, i els flashforwards només distreuen l'atenció, a més de ser innecessaris.

Però també hi ha hagut lloc per a episodis curiosos, com un que està fet en format documental, i el ja clàssic crossover amb les altres sèries de l'Arrowverse, en aquest cas anomenat Elseworlds, com la línia d'històries de DC en què se'ns ensenyen universos alternatius o històries no canòniques. Aquesta vegada els herois han de recuperar un poderós llibre amb què s'ha reescrit la realitat, amb el curiós efecte que l'Oliver Queen i en Barry Allen s'han intercanviat els papers, o més ben dit els cossos. De pas, es presenta la versió televisiva de la Batwoman, que tindrà sèrie pròpia.

En fi, la setena temporada d'Arrow m'ha agradat menys que la sisena, tot i que no trobo que hagi estat cap desastre, i acaba en clau força emotiva i dramàtica, amb uns esdeveniments que enllacen amb el crossover de la propera temporada, el de Crisis on Infinite Earths, una referència al crossover més famós de la història de DC Comics.

Lectures: Green Arrow - The Outsiders War

Una altra lectura retardada -més de tres anys- per culpa de la desaparició dels anys daurats en què els recopilatoris en anglès es podien trobar rebaixadíssims sense haver d'esperar gaire, però val més tard que mai, i per fi continuo la lectura del millor Green Arrow en molts anys, després que The New 52 no arrenqués gaire bé. 

Ja vaig dir en parlar de The Kill Machine, el quart recopilatori d'aquesta etapa de la col·lecció, que ens trobàvem davant d'un nou reinici, però aquesta vegada encertat i decidit a arreglar tots els problemes que arrossegava una sèrie que no sabia on anava des de feia, almenys, tres anys.

A The Outsiders War, que recopila els números 26 a 31 d'aquesta etapa, publicats originalment entre febrer i juliol de 2014, continua l'espectacular -en tots els sentits- trama que havíem vist al volum anterior, i que obliga un al principi desorientat Oliver Queen a formar part d'una complexa guerra per una arma totèmica, orquestrada pels Outsiders -altre cop, res a veure amb el grup de superherois del mateix nom-.

L'etapa, meravellosament escrita per en Jeff Lemire i amb un espectacular dibuix de l'Andrea Sorrentino que ens manté enganxats a cada pàgina per tal d'admirar el magistral ús d'uns dissenys realistes, grans masses d'ombra i un nombre de colors reduït, a més d'una imaginativa composició de pàgina, recupera elements clàssics del personatge, però en una història totalment nova i reinventant algunes coses, a més d'afegint alguna picada d'ullet al fan de l'Arquer Maragda.

A contracor, i sobretot a causa de certes revelacions familiars -més d'una, de fet-, l'Oliver Queen, recolzat pels seus ajudants a distància, encara s'enfronta, amb l'ajuda de l'enigmàtic Magus, al temible Komodo, que és la cara visible -és una manera de parlar, ja que duu màscara- dels esmentats Outsiders, però també ha de fer front al descobriment del veritable motiu pel qual va estar atrapat a la famosa illa. 

Tot plegat es va desvelant poc a poc, sovint de manera críptica, igual que els detalls i girs de la trama, cosa que posa el lector al nivell del protagonista i li trasllada l'angoixa de la situació perfectament.

  

En Green Arrow és lluny de Seattle -reassignació de la seva base d'operacions, per cert, que ve de la mítica etapa de Mike Grell, encara que tradicionalment es consideri que la seva ciutat és la fictícia Star City-, i no pot estar per combatre enemics en aquest entorn urbà, però que inevitablement hagi de deixar-los per a més endavant no significa que no tinguin connexions amb tot això dels Outsiders. 

Com deia més amunt, la saga recupera elements clàssics de la sèrie, el més destacat alguns personatges, evidentment. 

Ho podem veure amb els dolents, vells i no tan vells coneguts d'en Green Arrow, però al capdavall veterans en major o menor mesura. Que s'associïn per fer-li la guitza en un moment tan desesperat fa que el proper volum, Broken, on es tanca tot plegat, es presenti d'allò més atractiu.

Però de moment, en aquest hem pogut veure escenes espectaculars, sagnants combats, girs inesperats i el retorn de personatges com la Katana, introduïda a la història d'una manera suau i justificada, però també un cert aprofundiment en la mítica Shado, que ja sortia a The Kill Machine i que té uns orígens diferents dels clàssics, però tanmateix interessants.

El cinquè recopilatori, segon d'aquesta magnífica etapa, és una lectura apassionant i visualment espaterrant que no s'hauria de perdre cap fan del personatge, ni els que no l'hem abandonat malgrat la mala ratxa ni els que sí que ho havien fet. 

I si no el seguíeu, però arrel de la sèrie de televisió -amb la qual en realitat argumentalment comparteix ben poc, l'única cosa destacable el personatge d'en John Diggle- se us ha despertat l'interès en en Green Arrow, feu-me cas: agafeu el recopilatori anterior i comenceu a llegir-lo des de llavors.

Sèries: Arrow (cinquena temporada)

Una temporada més d'Arrow, la sèrie més veterana de les que es basen en els còmics de DC, la iniciadora de l'anomenat Arrowverse, que ja inclou, a més de la primigènia, The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow. 

Sèries que van començar més o menys bé, però que s'han consolidat, mentre que Arrow ha tingut alts i baixos, correccions, correccions de les correccions i algunes etapes una mica estranyes. La quarta temporada va fer un gir a la foscor del qual la cinquena no ha sortit, fins i tot hi va introduir la tragèdia, però em sobrava una mica l'element màgic, que ja vaig comentar que no considerava gaire adequat per al personatge, i per sort a la cinquena aquest ingredient ha desaparegut.

Després del final agredolç de la temporada anterior, amb la mort de la Laurel i el desmembrament del Team Arrow, l'Oliver Queen ara és l'alcalde de Star City i està en principi retirat de les tasques de vigilant. 

Tampoc no sembla que vulgui fer gaire cas del consell de la Felicity pel que fa a formar un nou equip, però al final accepta, tot i que el període de formació serà dur per al ja conegut Mr. Terrific (Echo Kellum), en René Ramírez o Wild Dog (Rick González), en Ragman (Joe Dinicol) i l'Evelyn Sharp (Madison McLaughlin). 

Més endavant, i continuant amb les correccions i les correccions de les correccions del personatge de la Black Canary, que sembla que no s'acabin de decidir amb quina versió fer servir i com s'anomena la seva identitat civil, s'uneix al nou grup, on també hi ha problemes, la Dinah Drake (Juliana Harkavy), una metahumana amb el poder del crit del canari (quina casualitat!) que té el nom de la Black Canary original dels còmics, després reconvertida en mare de la Dinah Laurel Lance, a la televisió predecessora d'ella. Un embolic, vaja.

M'agrada la nova Black Canary, tot i que s'ha aprofundit poc en el seu passat com a policia, i per als fans de la Katie Cassidy, tranquils, que com que ara existeixen diversos universos, l'actiu torna a aparèixer, tot i que en una versió dolenta. 

Per la seva banda, la Felicity flirteja amb Helix, un grup de hacktivistes que és molt útil per als protagonistes en un moment determinat, especialment per rescatar un John Diggle que, turmentat per haver matat el seu germà, no vol lluitar contra un injust empresonament sorgit d'un muntatge. 

El problema és que aquests grups de hackers anònims tenen el seu particular codi i quan les seves accions entren en conflicte amb les del Team Arrow la noia es veu obligada a decidir a quin bàndol pertany. 

Si la Felicity és una mena de versió de la Barbara Gordon en la seva identitat d'Oracle, no pas de Batgirl, un altre element de l'univers Batman que ja fa temps que es fa servir a Arrow és el de la família Al Ghul, però en aquest cas sobretot perquè fa la seva aparició televisiva la Talia Al Ghul, la filla més coneguda d'en Ra's, interpretada en aquest cas per la Lexa Doig.

No té gaire rellevància, en realitat, però la veiem als seus flashbacks ajudant l'Oliver a abraçar la seva part fosca, amb què començaria les seves activitats de justicier assassí, a més de saber que també va entrenar el gran enemic d'aquesta temporada.

Es tracta d'en Prometheus, un enemic que tradicionalment és d'en Batman, però que va perjudicar tràgicament la família Queen al volum Justice League: Cry for Justice i que aquí té una identitat civil diferent, que no revelaré tot i que la vaig trobar especialment fàcil d'endevinar. 

Es dedica a matar civils llançant-los shuriken, però després veiem que té fixació amb en Green Arrow, i és l'enemic més temible a què s'han enfrontat des de l'època d'en Merlyn, i sense recórrer a la màgia. En aquest sentit ho he trobat refrescant, atès el camí que havia agafat la sèrie a la quarta temporada.

El que no canvia són els pesats flashbacks, que trenquen el ritme i que en aquest cas ens expliquen una cosa que no ens havien explicat, és cert: el pas de l'Oliver per la Bratva, la màfia russa, i la seva definitiva conversió en Arrow, després Green Arrow. 

El més interessant d'això és l'aprofundiment en el personatge de l'Anatoli Knyazev (el txec David Nykl, amb un rus prou creïble si no fos per alguna errada clamorosa que el delata), que ja havia sortit breument a la primera etapa de l'Oliver a l'illa de Lian Yu. També tenim com a convidat especial el llegendari Dolph Lundgren, que fa de Konstantin Kovar. 

Finalment volia esmentar el crossover multitudinari de quatre parts (oficialment 3, però no és ben bé així) Invasion!, amb els personatges de The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow, de tema alienígena i, per tant, segurament amb els personatges d'Arrow més fora de lloc que els altres. Però bé, almenys fa que tots plegats es coneguin en pantalla i per als seguidors dels còmics de DC és una delícia.

La cinquena temporada d'Arrow m'ha agradat més que la quarta. Hi ha molts canvis, però també coses que tornen al seu lloc, de manera que el resultat final és una barreja del millor d'abans amb el millor d'ara, com quan un equip esportiu fa canvis encertats a la plantilla. 

Hem vist també l'Oliver lluitant per la justícia de manera pública, com a alcalde, com ha intentat refer la seva vida sentimental amb èxit desigual, una nova Black Canary i un enemic formidable. No se li pot demanar gaire més. Bé, sí, un final que ens deixa amb l'ai al cor fins a la propera temporada, i ens l'ha donat.

Sèries: Arrow (quarta temporada)

Continuo amb les entrades sobre temporades d'Arrow i, havent arribat a aquest punt, amb la presentació de personatges ben enrere en el passat i les característiques pròpies de la sèrie ja superades i conegudes, faré un breu repàs del que ha estat aquesta quarta temporada d'una sèrie que sens dubte ha incrementat la popularitat i el coneixement del públic no habituat als còmics d'un personatge veteraníssim de DC.

Deia a l'entrada sobre la tercera temporada que se suposava que la quarta havia de tenir un to menys fosc. Bé, el primer episodi sí que sembla sortit de Desperate Housewives, amb un to gairebé paròdic d'aquesta sèrie i de la mateixa Arrow, però després la cosa afortunadament canvia, i molt. 

Ho fa amb l'arribada d'en Damien Darhk, interpretat pel sempre calmadament terrorífic Neal McDonough, un personatge que ja s'havia esmentat a la tercera temporada i que, tot i que als còmics té un altre origen i una altra història -de fet, no és ni de Green Arrow-, representa que havia estat rival d'en Ra's al Ghul -un altre que pertany a uns còmics diferents- pel lloc de... Ra's al Ghul.

El cas és que té poders màgics mentals com la telecinesi o una certa invulnerabilitat, i fa anar de corcoll els protagonistes, més ben preparats, entrenats i experimentats que mai però també més superats que no els havíem vist en cap moment de la sèrie per culpa de la naturalesa desconeguda d'un enemic que, amb els seus poders, la seva intel·ligència i un exèrcit de soldats anomenats "Fantasmes", manipula tota la ciutat amb aires, objectius i recursos de superdolent conquistador del món.

Durant la sèrie, però, encara hi ha certes connexions amb tot allò que té a veure amb en Ra's al Ghul, i una d'elles és la utilització, en benefici dels protagonistes, d'un dels pous de Llàtzer amb què el dolent rejoveneix i allarga la vida durant segles. En aquest cas fan tornar a la vida la Sara, tot i que la principal utilitat argumental d'aquesta "correcció d'una correcció" és que pugui ser un dels personatges d'un altre spin-off, del qual ja parlaré, anomenat DC's Legends of Tomorrow.

No és l'única "correcció", però. Amb la presumpta mort d'en Ray Palmer (Atom), la ciutat de Starling City es canvia el nom, cosa que havia suggerit ell, pel de Star City, com als còmics, i si la Felicity sempre havia fet un paper molt semblant al de la Barbara Gordon des que es va haver de retirar forçadament del seu paper de Batgirl, en aquesta temporada ja no intenten ni dissimular-ho: es queda en cadira de rodes i li posen un sobrenom, Overwatch, després de descartar el d'Oracle perquè "ja està agafat".

Tanmateix, aquí també fan, tot i que de manera parcial, una "correcció de la correcció", un gir exageradament optimista que contrasta, però, amb el declivi de la relació entre l'Oliver i la superhacker, que jo no m'havia arribat a creure mai.

Les referències a l'Univers DC en general, de les quals ja hem esmentat una, continuen, així com els crossovers amb The Flash i la nova DC's Legends of Tomorrow, i hi veiem noves i breus aparicions de personatges d'altres còmics, amb versions particulars, com The Calculator, la Vixen o en Mr. Terrific, aquí (encara?) civil.

Però a la quarta temporada d'Arrow també hi ha lloc per a la tragèdia. Des del final del primer episodi ens fan un teaser amb una escena de cementiri que es resoldrà més endavant i que ens tindrà amb l'ai al cor, però al final sorpresa: mor la Laurel i amb això es carreguen del tot la "correcció" que havien fet eliminant la Sara i posant sota la disfressa de Black Canary la seva legítima propietària. Un cop d'efecte brutal, però.

La meva sensació durant tota la temporada és que el superenemic únic d'aquesta tongada d'episodis substitueix, sí, el monotema de l'esmentat Ra's al Ghul, que va ocupar la tercera, per construir-ne un altre. A més, introdueix l'element màgic en un microunivers que no hi està preparat, cosa que per una banda està bé, perquè descol·loca els herois i els posa en dificultats desconegudes i els fa desesperar-se com mai, però per l'altra fa que Arrow perdi l'encant del subgènere urbà i relativament realista de superherois que tenia fins ara.

I és l'excusa per a uns flashbacks més pesats, molestos i avorrits que mai, perquè l'Oliver torna a a Lian Yu per enèsima vegada i casualment veiem com hi va entrar en contacte amb la màgia. Parlant de màgia, gràcies a això també s'ha pogut fer un petit crossover amb el personatge d'en Constantine, que va veure cancel·lada la seva sèrie molt abans d'acomiadar-se del públic en aquesta.

Veurem què ens ofereix la cinquena temporada després que els protagonistes hagin hagut de fer front a uns desafiaments inèdits i hagin perdut molt més del que estaven disposats a aguantar. De moment, el "Team Arrow" acaba la quarta temporada desmembrant-se. Hi haurà neteja? Tornarà tothom o només alguns?




 

Sèries: Arrow (tercera temporada)

Com que després de l'entrada sobre la primera temporada vaig dedicar-ne una segona a l'adaptació televisiva de l'Arquer Maragda suposo que no és cap sorpresa que ara que ha acabat una nova temporada arribi la tercera entrada sobre aquest producte audiovisual més que notable basat en personatges de DC Comics.

Assumiré, com ja vaig assumir al final de la segona, que llegiu això amb coneixement de causa i, per tant, aniré amb menys miraments pel que fa als spoilers que si estigués presentant una sèrie en el seu conjunt o una primera temporada. Aquesta mena d'article és, senzillament, un recull de les meves impressions sobre quelcom que entenc que el lector o la lectora ja ha vist. 

Deia que a la segona temporada Arrow havia continuat fent les coses bé, havia crescut, havia presentat nous personatges i trames més interessants. En general s'havia anat acostant més a les aventures d'en Green Arrow que els fans dels seus còmics coneixem. I en segons quins aspectes la tercera temporada ha evolucionat en el mateix sentit, però també hi ha hagut unes quantes coses que no m'han agradat.

La temporada comença amb les habituals aventures autoconclusives i urbanes del protagonista i els seus aliats, que l'havien ballat magra al final de la segona, però ben aviat arriba una tragèdia, una mort que recol·loca sota la disfressa d'una identitat superheroica la identitat civil que li coneixíem els fans, després de la bifurcació nascuda de la tampoc inadequada sorpresa de guió que es va establir a la primera temporada. La màgia de les adaptacions.

Aquest mort provoca una sèrie de conseqüències que s'estenen durant tota la temporada, i van des de l'esmentat reajustament -i l'entrenament per a arribar-hi, cosa que també propicia l'arribada d'un altre personatge clàssic de DC, en Ted Grant (J.R. Ramírez)- fins al desplegament d'una complicada i exagerada venjança que esdevé el tema principal de la temporada i, per a mi, el seu punt feble.

Abans de tocar aquest tema, però, vull parlar de les coses bones d'aquesta tongada de 23 episodis. A banda de la identificació -tot i que la versió amb la Sara tampoc no em feia nosa- de la per fi ben aprofitada Dinah Laurel Lance amb la Black Canary, en aquests capítols veiem per fi en Roy fent del superheroi que li pertoca, amb el clàssic nom d'Arsenal i la indumentària vermella que sempre l'ha caracteritzat.

Veiem també el sentit del sobrenom de la Thea, "Speedy", i una faceta desconeguda d'en Malcolm Merlyn, a més de la recuperació d'en Vertigo, aquesta vegada amb la cara d'en Peter Stormare (Fargo, Prison Break...), l'aparició de la Cupid (Amy Gumenick) -personatge creat precisament per l'Andrew Kreisberg, un dels responsables de la sèrie, al guió del número 15 de Green Arrow/Black Canary (2009)- i la de la parella formada per en Maseo Yamashiro (Karl Yune) i la seva dona Tatsu (Rila Fukushima), que no és altra que la Katana, una altra vella coneguda de l'Univers DC.

No són pocs els personatges extrets de còmics de fora de l'àmbit immediat de Green Arrow que debuten en aquesta temporada, i un d'ells és en Ray Palmer (Brandon Routh, conegut per haver protagontizat la fallida Superman Returns el 2006), el mític Atom, que aquí compra l'empresa de l'Oliver Queen amb la intenció de sanejar-la, però aporta l'element romàntic en esdevenir el tercer angle del triangle amorós d'una afortunadíssima Felicity.

La tercera és una temporada en què la sèrie continua donant la benvinguda a personatges dels còmics de DC, i on sens dubte hi continua havent les picades d'ullet a aquells que estem més atents als detalls, però amb la introducció d'un d'aquests personatges la cosa degenera i dóna lloc a una segona meitat de temporada per al meu gust poc interessant i sense gaire sentit.

Es tracta d'en Ra's al Ghul (Matt Nable), que des de l'aparició de la seva filla menys coneguda Nyssa i la Lliga dels Assassins sospitàvem que acabaria apareixent a la sèrie. A més, va estar a punt de fer-ho d'una manera espectacular: el mateix Liam Neeson, que el va interpretar a Batman Begins i The Dark Knight Rises, estava disposat a fer-ho, però no va trobar la manera de quadrar horaris amb altres feines.

Una llàstima, perquè hauria estat la primera connexió real entre una pel·lícula i una sèrie basades en còmics de DC, companyia que continua tenint problemes per a crear un univers audiovisual coherent com el de Marvel.

El cas és que la introducció d'aquest potent enemic d'en Batman dóna lloc a un combat memorable que ens va deixar amb l'ai al cor a la pausa d'hivern, però trobo que ha adquirit un pes massa gran, i aprofitant el seu protagonisme han volgut tocar conceptes vistos als còmics del Cavaller Fosc, concretament el de l'obsessió d'en Ra's per tenir un successor, un hereu al capdavant de la Lliga dels Assassins, i casar-lo amb la filla (a la història original, la Talia, que de resultes d'això esdevindria la mare de l'únic fill biològic d'en Batman).

No és que estigui malament reversionar certs esdeveniments, com tampoc no em molesta que s'alterin els orígens o les identitats dels personatges pel bé de l'originalitat d'una adaptació -sempre dic que sóc força flexible en aquest sentit-, però aquest tema l'he trobat molt forçat i tota la saga d'en Ra's al Ghul excessivament llarga, repetitiva i amb moviments previsibles.

S'ha desvirtuat també la idea de la ciutat oculta i tibetana de Nanda Parbat, fins al punt que els trajectes entre Starling City i aquesta localitat són tan freqüents i senzills que gairebé sembla que els personatges agafin el metro i paguin només una zona. 

Pel que fa als flaixbacs, herència de les dues primeres temporades, no m'han agradat gaire. La nova trama de Hong Kong, amb un Oliver obligat per A.R.G.U.S. a dur a terme una missió, no m'ha convençut, m'ha semblat confusa i he d'admetre que precisament perquè no aconseguia concentrar-m'hi no l'he entès gaire.

Si tot plegat estigués pensat per a introduir la Katana, que veurem també a la pel·lícula Suicide Squad el 2016 -amb tots els personatges ja coneguts interpretats per actors de més renom, una altra cagada-, encara tindria una mínima justificació, però hi té un paper molt petit en favor del seu marit, que als còmics és molt menys important.

En qualsevol cas sembla com si, havent mostrat la formació de l'Oliver Queen a l'illa de Lian Yu durant dues temporades, ara la sèrie no sàpiga tirar endavant sense aquests continus flaixbacs, i en aquesta tercera temporada no han estat gaire bons, ni eren necessaris.

El final tampoc no m'ha agradat, i no em sap greu dir-ho: massa allunyat del to de la sèrie -que diuen que a la quarta temporada serà menys fosca- i del caràcter d'aquest Oliver Queen, a més d'inversemblant en l'aspecte sentimental.

Tanmateix ha tingut moments bons, sobretot abans de la saga d'en Ra's al Ghul, i m'han agradat les connexions amb la sèrie The Flash, que va néixer precisament com a spin-off d'Arrow i de la qual vaig parlar fa poc, així com l'evolució de la major part dels personatges, amb un Diggle i una Felicity cada cop més sòlids i importants.

Però la tercera temporada de la sèrie de l'Arquer Maragda s'ha desviat, en la meva opinió, del bon camí per on anava, ha menyspreat algun personatge -hem vist en Roy en un brevíssim moment de glòria i ja li han pres la identitat-, ha fet un pas en fals en presentar l'Atom, que ha esdevingut una mena de còpia barata de l'Iron Man -amb uns efectes especials, per a acabar-ho d'adobar, per sota dels estàndards- i ens ha marejat una mica amb els inacabables problemes del protagonista per a decidir què és, en què creu i quina mena de vida vol portar. Potser amb els 46 primers episodis n'hi havia prou, per a resoldre aquest tema.

Lectures: Green Arrow - The Kill Machine

A l'última ressenya que vaig fer del Green Arrow modern ja vaig dir que es començava a apreciar una lleugera millora després de literalment anys de decadència. Uns anys (tampoc no gaires, eh? Potser dos o tres) en què no he gaudit llegint les aventures del que és el meu segon personatge preferit del còmic de superherois (després d'en Batman) i en què l'he vist ficar-se en sagues que no aportaven res a la seva història.

El reinici de l'Univers DC conegut com a The New 52 tampoc no li va fer cap favor: els còmics eren insípids, caòtics i poc memorables, i els nous personatges no permetien oblidar, ni de bon tros, el repartiment que havia format part de l'entorn de l'Arquer Maragda, tant en el bàndol dels bons com en el dels dolents, durant anys i panys.

Doncs bé, tot això canvia amb l'arribada del quart volum, Green Arrow: The Kill Machine, que conté els números 17 a 24 de la col·lecció, editats individualment d'abril a desembre de 2013, a més del 23.1, un especial de l'esdeveniment que DC Comics va dur a terme amb el nom de "Villains Month", o Mes dels Dolents, on cedia el protagonisme a un dels brivalls de cada col·lecció afectada.

N'havia llegit coses bones, sabia que en aquesta quarta entrega era on començava el bon Green Arrow, però m'ha agradat encara més del que m'esperava. Hi ha un canvi total d'equip, entra el tàndem format per en Jeff Lemire (guió) i l'Andrea Sorrentino (dibuix) i el resultat és el millor Green Arrow en molts anys. 

I és així per diversos motius. Per una banda, i ja que és el primer que crida l'atenció veient-ne una mostra, l'aspecte visual: l'estil realista i gairebé fotogràfic del dibuixant italià, la composició de pàgina i l'ús de les ombres que aplica ell mateix com a entintador és senzillament espectacular, tant que no hi fa res que treballi amb paletes de colors molt reduïdes, al contrari. És una delícia per a la vista.

Pel que fa al guió, després de diverses arrencades en fals el que aconsegueix el nou responsable de la part escrita és una mena de reinici en què es queda el mínim imprescindible d'elements dels tres recopilatoris anteriors, agafant allò que li agrada i eliminant, mitjançant el guió, el que li sobra. I la premissa que proposa és el que crec que hauria d'haver estat el número 1 de la col·lecció, no el 17. 

Al seu Green Arrow li acaben de prendre el que ja estava perdent, poc a poc, en els últims mesos: l'empresa, el finançament de la seva tasca justiciera, el que li restava d'estil de vida i fins i tot el que ell creia que era la història de la seva família. 

També li passen coses bones: obligat per les circumstàncies, i havent-se de reinventar sense el suport econòmic de Queen Industries i la seva divisió tecnològica Q-Core, es crea l'anomenat Team Green Arrow, format per ell i dos assistents tècnics (un de l'etapa anterior i un de nou, exemple dels ajustaments que deia abans que hi fa Lemire). A The Kill Machine tot canvia, en definitiva, incloent-hi els detalls de l'origen del personatge. 

Ho fa amb l'aparició de dos nous i potents personatges, en Magus i en Komodo, una aparició que al principi ens desorienta tant com a l'Oliver Queen, però que a mesura que anem llegint els còmics entendrem sense problemes. I no són potents només pel seu carisma, que també, sinó perquè involucren el protagonista en una odissea a la recerca d'una relíquia anomenada The Green Arrow, que és una de les que busca un grup anomenat The Outsiders (res a veure amb la formació superheroica pre-The New 52 que es deia aixi).

Una aventura no volguda en què l'Arquer Maragda segueix a contracor les indicacions d'en Magus i troba en l'anomenat Komodo un rival que possiblement està un pèl per sobre d'ell, però les ramificacions d'aquesta saga el duen més enllà i és llavors quan els fans del personatge, que en aquest punt estem gaudint amb la història, veiem que assoleix una nova fita: la saga no només és bona, sinó que recupera personatges de l'era anterior a The New 52, amb un origen nou, sí, però excel·lent de totes maneres. 

Hi ha alguna lleugera referència als aliats, de fet només una, en forma d'esment a en Roy Harper —una relació que, en el que duem de nou Univers DC, encara no s'ha explicat massa—, però el que aquí recuperem són 3 enemics clàssics com són la Shado, en Richard Dragon i en Count Vertigo.

 

Precisament aquest últim és el gran protagonista de la segona meitat del recopilatori, i on més brilla l'art de l'Andrea Sorrentino en plasmar en la col·locació i la forma de les vinyetes l'efecte vertiginós dels poders del personatge. 

De fet, l'especial 23.1 que esmentava al principi està protagonitzat per aquest enemic de tota la vida d'en Green Arrow, un número que explica el seu nou origen i que, tanmateix, lliga perfectament amb la resta del volum i és, en el fons, part de la mateixa història.

Green Arrow: The Kill Machine està tan ben fet, enganxa tant, arregla tants problemes que arrossegava la capçalera, que gairebé no ens adonem que la trama queda inacabada i que haurem d'esperar uns mesos per tal de veure com es tanca (o continua) aquesta història que promet noves emocions en el futur, i que en aquest llibre acaba amb l'aparició d'un personatge creat a la sèrie de televisió. L'espera, a mi, se'm farà llarga.

Lectures: Green Arrow - Hunters Moon

A les darreres entrades, de fet les de l'últim parell d'anys, dedicades a ressenyar les lectures del Green Arrow contemporani ja he dit més d'un cop que la col·lecció i el personatge no passaven per la seva millor època. 

Sembla que ara la cosa remunta una mica, però encara que els anys 2000 van ser, per a mi, molt bons per a l'Oliver Queen i companyia, molta gent considera —i no descarto fer-ho jo també amb el temps, quan l'hagi llegit— que el millor Green Arrow va ser el del guionista Mike Grell, el dels anys 80 i 90, que es va publicar fa moltíssims anys en castellà com a Flecha Verde a través de la desapareguda Zinco, no van reeditar ni Norma ni Planeta ni ho està fent ECC i que ara, per a fortuna meva, DC Comics sembla que està recuperant en reeditar-ne recopilatoris. 

No sé si tindrà prou èxit com perquè es reeditin els mítics 80 números escrits pel senyor Grell (i demanar que facin el volum sencer ja és una utopia), però de moment amb Green Arrow: Hunters Moon (que també se sol veure escrit com a Hunter's Moon, però no és això el que posa a la portada) tenim els números 1 a 6 de la col·lecció, originalment publicats de febrer a juliol de 1988. 

De fet, amb aquests números s'iniciava la primera col·lecció d'èxit (va durar 137 números i després se'n va reiniciar la numeració quan en Kevin Smith va recuperar el personatge) protagonitzada per un superheroi que fins llavors havia tingut un paper molt secundari dins l'Univers DC i que anava sobrevivint a base de sèries limitades i aparicions estel·lars en d'altres col·leccions. El miracle va ser possible gràcies a una minisèrie, The Longbow Hunters, precisament escrita i dibuixada per en Mike Grell el 1987 amb grans resultats, fins al punt que encara ara és una referència ineludible dins la història d'en Green Arrow.

Doncs bé, a la col·lecció regular el senyor Grell es va fer càrrec dels guions i va deixar els dibuixos a l'Ed Hannigan i, l'entintat, al desaparegut Dick Giordano, cosa que dona com a resultat un aspecte visual no del tot trencador amb The Longbow Hunters i una composició de vinyetes pròpia d'aquella època i del to seriós i realista que es va voler donar a aquesta etapa.

Són 3 històries de dos capítols, el que veurem aquí, començant per la que dóna nom al recopilatori, on el protagonista i la seva xicota, la Dinah Lance s'identifiquen, precisament pels fets de l'esmentada novel·la gràfica —dels quals encara s'estan recuperant com a parella—, amb el cas de l'Annie Green, terapeuta de la Black Canary que fa 18 anys, quan era petita, va ser l'única supervivent d'una sèrie de tortures i assassinats de nenes per part d'un paio que ha deixat la presó després d'aconseguir que es reobri el seu cas.

A la segona, The Champions, l'Oliver Queen es veu obligat a acceptar un encàrrec que l'enfrontarà amb un altre mercenari en un cas que no li desperta la més mínima simpatia, però que té a veure amb una potencial arma biològica i podria acabar prou malament com per provocar una nova Guerra Mundial.

  
Finalment, a Gauntlets, una sèrie d'assalts a homosexuals crida l'atenció de l'Arquer Maragda i en combatre'ls descobreix que van ben amunt en l'entramat de les bandes de criminals organitzats que contaminen Seattle, la ciutat de la qual és justicier des que s'hi va instal·lar.

Són 3 històries en 6 números que es resolen una mica massa ràpidament, ens deixen amb ganes de més, potser es podrien haver allargat més i que duressin, com a mínim, 3 entregues cadascuna, perquè la impressió que fan, almenys a mi, és que la primera part és una introducció i la segona un desenllaç, sense l'habitual nus.

Ara bé, aquesta sensació queda esmorteïda gràcies a la manera amb què el guionista lliga les històries, que no tenen res a veure entre si però que l'Oliver i la Dinah, el seu nexe comú, ens recorden en fer-ne alguns esments, deixant de banda que també hi ha referències a un trauma que s'arrossega, com deia abans, des de The Longbow Hunters. En realitat, com que l'ambientació és la d'aquella novel·la gràfica, es percep una sensació de continuïtat amb l'univers creat llavors, simbolitzada potser en la floristeria que porta la parella, Sherwood Florist (com veieu una referència més al personatge d'en Robin Hood, per si el propi Green Arrow no era prou).

Green Arrow: Hunters Moon és el primer recopilatori d'una etapa de caire més realista, una etapa fosca i seriosa (a les portades originals fins i tot un missatge la recomanava al públic adult) que, almenys de moment, situa les aventures d'en Green Arrow en un ambient allunyat dels superherois, amb "missions" que podria dur a terme qualsevol detectiu de ficció sense poders ni ginys comprats amb els diners i enemics que, per desgràcia, són del tipus que encara ara podem trobar a la nostra vida quotidiana.

Però també és una etapa que, concordant amb el que havíem vist anteriorment en el Green Arrow de Mike Grell, i per tant mantenint la coherència, retrata un Oliver Queen que no s'assembla gaire al posterior d'en Kevin Smith i successors, que era bromista, alegre i de vegades una mica pesat.

El Green Arrow de Mike Grell és, ja ho havia dit a la ressenya de The Longbow Hunters, un paio dur, una mena de Harry el Brut, amb algunes coses d'antiheroi, també, com per exemple l'absència d'escrúpols a l'hora de matar si ho veu necessari. De fet, hi ha qui diu —i havent-ne vist dues temporades hi estic d'acord— que l'Oliver Queen de la sèrie Arrow s'assembla més a aquest que no pas a la versió moderna, la que veiem als còmics des de l'any 2001.

Haurem de tenir paciència, sembla que tenen previst treure dos recopilatoris a l'any, però a mi aquest tom m'ha agradat força i ja tinc ganes de veure què m'espera a Green Arrow: Here there be dragons, amb els números 7 a 12 de la col·lecció.