Sèries: Arrow (quarta temporada)

Continuo amb les entrades sobre temporades d'Arrow i, havent arribat a aquest punt, amb la presentació de personatges ben enrere en el passat i les característiques pròpies de la sèrie ja superades i conegudes, faré un breu repàs del que ha estat aquesta quarta temporada d'una sèrie que sens dubte ha incrementat la popularitat i el coneixement del públic no habituat als còmics d'un personatge veteraníssim de DC.

Deia a l'entrada sobre la tercera temporada que se suposava que la quarta havia de tenir un to menys fosc. Bé, el primer episodi sí que sembla sortit de Desperate Housewives, amb un to gairebé paròdic d'aquesta sèrie i de la mateixa Arrow, però després la cosa afortunadament canvia, i molt. 

Ho fa amb l'arribada d'en Damien Darhk, interpretat pel sempre calmadament terrorífic Neal McDonough, un personatge que ja s'havia esmentat a la tercera temporada i que, tot i que als còmics té un altre origen i una altra història -de fet, no és ni de Green Arrow-, representa que havia estat rival d'en Ra's al Ghul -un altre que pertany a uns còmics diferents- pel lloc de... Ra's al Ghul.

El cas és que té poders màgics mentals com la telecinesi o una certa invulnerabilitat, i fa anar de corcoll els protagonistes, més ben preparats, entrenats i experimentats que mai però també més superats que no els havíem vist en cap moment de la sèrie per culpa de la naturalesa desconeguda d'un enemic que, amb els seus poders, la seva intel·ligència i un exèrcit de soldats anomenats "Fantasmes", manipula tota la ciutat amb aires, objectius i recursos de superdolent conquistador del món.

Durant la sèrie, però, encara hi ha certes connexions amb tot allò que té a veure amb en Ra's al Ghul, i una d'elles és la utilització, en benefici dels protagonistes, d'un dels pous de Llàtzer amb què el dolent rejoveneix i allarga la vida durant segles. En aquest cas fan tornar a la vida la Sara, tot i que la principal utilitat argumental d'aquesta "correcció d'una correcció" és que pugui ser un dels personatges d'un altre spin-off, del qual ja parlaré, anomenat DC's Legends of Tomorrow.

No és l'única "correcció", però. Amb la presumpta mort d'en Ray Palmer (Atom), la ciutat de Starling City es canvia el nom, cosa que havia suggerit ell, pel de Star City, com als còmics, i si la Felicity sempre havia fet un paper molt semblant al de la Barbara Gordon des que es va haver de retirar forçadament del seu paper de Batgirl, en aquesta temporada ja no intenten ni dissimular-ho: es queda en cadira de rodes i li posen un sobrenom, Overwatch, després de descartar el d'Oracle perquè "ja està agafat".

Tanmateix, aquí també fan, tot i que de manera parcial, una "correcció de la correcció", un gir exageradament optimista que contrasta, però, amb el declivi de la relació entre l'Oliver i la superhacker, que jo no m'havia arribat a creure mai.

Les referències a l'Univers DC en general, de les quals ja hem esmentat una, continuen, així com els crossovers amb The Flash i la nova DC's Legends of Tomorrow, i hi veiem noves i breus aparicions de personatges d'altres còmics, amb versions particulars, com The Calculator, la Vixen o en Mr. Terrific, aquí (encara?) civil.

Però a la quarta temporada d'Arrow també hi ha lloc per a la tragèdia. Des del final del primer episodi ens fan un teaser amb una escena de cementiri que es resoldrà més endavant i que ens tindrà amb l'ai al cor, però al final sorpresa: mor la Laurel i amb això es carreguen del tot la "correcció" que havien fet eliminant la Sara i posant sota la disfressa de Black Canary la seva legítima propietària. Un cop d'efecte brutal, però.

La meva sensació durant tota la temporada és que el superenemic únic d'aquesta tongada d'episodis substitueix, sí, el monotema de l'esmentat Ra's al Ghul, que va ocupar la tercera, per construir-ne un altre. A més, introdueix l'element màgic en un microunivers que no hi està preparat, cosa que per una banda està bé, perquè descol·loca els herois i els posa en dificultats desconegudes i els fa desesperar-se com mai, però per l'altra fa que Arrow perdi l'encant del subgènere urbà i relativament realista de superherois que tenia fins ara.

I és l'excusa per a uns flashbacks més pesats, molestos i avorrits que mai, perquè l'Oliver torna a a Lian Yu per enèsima vegada i casualment veiem com hi va entrar en contacte amb la màgia. Parlant de màgia, gràcies a això també s'ha pogut fer un petit crossover amb el personatge d'en Constantine, que va veure cancel·lada la seva sèrie molt abans d'acomiadar-se del públic en aquesta.

Veurem què ens ofereix la cinquena temporada després que els protagonistes hagin hagut de fer front a uns desafiaments inèdits i hagin perdut molt més del que estaven disposats a aguantar. De moment, el "Team Arrow" acaba la quarta temporada desmembrant-se. Hi haurà neteja? Tornarà tothom o només alguns?




 

Lectures: Earth 2 - The Tower of Fate

Ha passat més d'un any des que vaig fer la ressenya del primer recopilatori d'Earth 2, i això és així en part perquè he trigat molt a comprar-me el segon (esperava trobar-lo d'oferta), però també perquè he acumulat tantes entrades que les he programat de manera que aquesta, com moltes altres, es publica aproximadament un mes i mig després d'haver-la escrit.

En qualsevol cas ja és aquí la meva opinió d'aquest Earth 2: The Tower of Fate, que reuneix els números 7 a 12 de la col·lecció (de febrer a juliol de 2013) a més del 0, de novembre de 2012, tots ells amb guió de James Robinson i dibuix o bé de Nicola Scott o bé de Yildiray Cinar (i Tomas Giorello al 0).

Si Earth 2: The Gathering era una impressionant introducció i posada en escena en què es revelaven les noves i rejovenides encarnacions dels superherois que coneixíem de la JSA, però en versió The New 52, The Tower of Fate... continua en la mateixa línia, perquè està bàsicament dedicat a la presentació d'un altre dels personatges clàssics de la formació, en aquest cas amb identitat civil completament nova.

Es tracta del Dr. Fate, un clàssic de la JSA que evidentment també havia d'aparèixer en aquesta etapa de The New 52, però aquí, com deia, té una nova identitat, que és la d'en Khalid Ben-Hassin, un doctor en arqueologia que, pel que ens expliquen, ja havia assumit l'uniforme fa un temps, però el cost que això havia tingut per a la seva salut mental va fer que ho deixés córrer.

Entre els superherois confesso que els que menys m'agraden són els que fan servir la màgia. N'hi ha molts, amb les seves respectives col·leccions i un microunivers de relacions comunes que sovint s'esmenta en els còmics de personatges més convencionals, que davant la presència d'enemics amb aquesta mena de poders es queden una mica sense saber com reaccionar, però per més que estigui acostumat a veure'ls de tant en tant... no m'acaben de fer el pes. Qüestió de gustos. Tanmateix entenc l'aparició del Dr. Fate i la seva presentació és prou entretinguda, a més de ser un nou origen, cosa que pot ser molt útil per als nous lectors i que no fa gens de nosa quan tampoc no coneixies ni estimaves gaire el personatge original. 

No és que el guionista deixi completament de banda els ja coneguts Flash, Green Lantern i Hawkgirl per tal de centrar-se només en el Dr. Fate, perquè per exemple l'Alan Scott alterna les seves connexions esporàdiques amb el tema principal del llibre i la investigació dels fets relacionats amb l'atemptat en què va morir el seu xicot, tasca en què l'ajuda una Hawkgirl que al seu torn esdevé el canal a través del qual coneixem el nou personatge, i en Flash continua creixent com a personatge, tot inspirant en Khalid, mentre s'enfronta amb dificultats a l'enemic principal del volum, en Wotan, i als perills que conté la torre on l'obliguen a entrar per tal de trobar el casc del Dr. Fate.

Però sí que tot plegat representa una mena de pausa del que ens estaven explicant fins ara, perquè encara no tenim una nova JSA completament reunida. I a més ens obren noves línies argumentals en revelar, per exemple, que l'Steppenwolf, el líder de la invasió terrestre que Apokolips va intentar fa uns anys (i que va ser sufocada gràcies al sacrifici d'en Superman, la Wonder Woman i en Batman), continua a la Terra. O la rivalitat entre el comandant Khan, responsable del departament d'éssers amb poders de l'exèrcit mundial, i el malvat Terry Sloan, l'home més intel·ligent del planeta, rivalitat que fa l'efecte que acabarà molt malament.

Així, The Tower of Fate continua desenvolupant els personatges, n'introdueix de nous (o més aviat ens presenta les seves versions de The New 52) i ens mostra com van aprenent a dominar els seus poders i a enfrontar-se a les amenaces que només poden eliminar tot combinant unes habilitats que els converteixen en les noves meravelles de la Terra, però que no els han garantit encara l'aprovació unànime de les autoritats i la ciutadania. La introducció de la col·lecció, doncs, s'allarga, però s'anuncia clímax de cara al tercer recopilatori, que espero tenir i llegir aviat.