Sèries: Stargirl (segona temporada)

No tot l'univers DC televisiu està lligat. Existeix el que coneixem com a Arrowverse (Arrow, The Flash, Supergirl, DC's Legends of Tomorrow, Batwoman i Superman & Lois), però també hi ha sèries que van per lliure, encara que participessin en forma de cameo al creuament de Crisis on Infinite Earths fa un temps.

Una d'aquestes sèries va ser de les coses més refrescants del gènere que vaig veure l'any passat, i ara que n'he vist la segona temporada em ve de gust parlar-ne. 

La segona temporada de Stargirl, les coses com són, ha acabat sent molt diferent del que em pensava. Primer, perquè assumia que ens oferiria una nova guerra de la JSA contra la ISA, aquest cop representada per les filles i els fills dels membres de la Societat de la Injustícia derrotats a la primera temporada.

I segon, perquè, per alguna raó estranya, destaca al "cognom" les paraules "Summer School", com si fos un aspecte rellevant de la trama. Això em va fer pensar que seria el que deia més amunt de la guerra entre adolescents, tot plegat amanit amb escenes típiques d'institut amb el "morbo" de l'enemistat adquirida entre alguns d'ells amb el final de la ISA... però al final, i per sort, no ha estat això.

Al primer episodi, però, semblava que la cosa aniria per aquí, perquè la premissa és que ha arribat l'estiu i la Courtney ha d'anar a classes de recuperació perquè ha suspès algunes assignatures. També la Yolanda, que es passa la temporada traumatitzada pel fet d'haver matat en Brainwave, un dels enemics principals de la primera part de la sèrie, i ara té al·lucinacions al respecte.

És un tema clàssic en els còmics de superherois: que l'execució o la derrota letal d'un dolent, per molt dolent que sigui, és una línia vermella que s'intenta no creuar mai, i si es fa les coses no tornen a ser com abans. Li passa a la Yolanda i també li va passar a l'antiga JSA, però hi tornarem més avall.

En paral·lel a tot això, la Cindy intenta reclutar altres adolescents, generalment fills dels antics membres de la ISA, precisament per tornar a formar un grup de superdolents, que era el camí que hom podia esperar després dels esdeveniments de la primera temporada. 

Però no, al cap de poc es veu que la cosa va per una altra banda: la filla d'en Dragon King té un misteriós diamant que conté l'Eclipso (Nick Tarabay), una entitat que s'alimenta de la foscor i la negativitat de les persones, que busca la manera d'alliberar-se del seu captiveri dins del diamant i tornar a provocar el caos.  

La JSA original és precisament el grup que el va segellar al diamant fa una dècada, després que matés la filla del Dr. Mid-Nite, i gràcies a aquesta connexió podem veure els seus membres en algunes escenes de flashback, perquè a la primera temporada els havíem vist de manera molt testimonial.

Malauradament, el que sabem és que per poder acabar amb l'Eclipso van decidir, en no trobar cap alternativa, matar-ne l'hoste, un humà, i aquella decisió va deixar la Societat de la Justícia ben tocada, perquè va ser fruit d'una votació molt ajustada. Com sabem, al cap de poc de tornar-se a unir gairebé tots ells van perdre la vida contra la ISA. 

El temible enemic dona a la temporada un to molt més fosc que no pas el de la primera, en què tot plegat era més aviat alegre i teatral, encara que hi hagués morts. A la segona veiem com l'Eclipso manipula la ment dels personatges i els provoca al·lucinacions per aprofitar-se de les seves pors, els seus dubtes, els seus traumes, les coses de què es penedeixen... 

I aquella decisió de creuar la línia vermella, encara que fos per necessitat, plana per sobre dels personatges, en Pat inclòs -perquè tot i no haver-hi participat directament es lamenta de no haver intentat evitar-ho amb més vehemència-, i té conseqüències en el present, on l'Eclipso es vol venjar i on la nova JSA té també problemes propis, com el de la Yolanda, el del divorci imminent dels pares de la Beth o la mala relació d'en Rick amb el seu oncle, sense oblidar en Mike, el germanastre de la Courtney, que se sent frustrat perquè li agradaria formar part de la JSA i sempre hi ha alguna cosa que ho impedeix.

També és una temporada en què debuta la Jennie-Lynn Scott (Ysa Penarejo), la filla del Green Lantern original, tot i que és més aviat com si fiqués els dits dels peus a la piscina per veure si l'aigua és gaire freda, ja que apareix cap al principi i cap al final, encara inexperta i amb un poder molt més gran del que pot controlar.

Sense voler entrar en més detalls, la temporada acaba com la primera: amb una batalla final èpica, amb participació de tothom i una resolució sorprenent. Tanmateix, ha estat una història força diferent, tràgica, funesta, pertorbadora per als seus personatges. Ara bé, s'acaba tot obrint possibilitats molt interessants de cara a la tercera pel que fa a la configuració de la JSA i les relacions entre els adolescents que són fills o hereus de la generació anterior tant d'aquest grup com de la ISA. L'esperaré amb ganes.

Lectures: Earth 2 - The Tower of Fate

Ha passat més d'un any des que vaig fer la ressenya del primer recopilatori d'Earth 2, i això és així en part perquè he trigat molt a comprar-me el segon (esperava trobar-lo d'oferta), però també perquè he acumulat tantes entrades que les he programat de manera que aquesta, com moltes altres, es publica aproximadament un mes i mig després d'haver-la escrit.

En qualsevol cas ja és aquí la meva opinió d'aquest Earth 2: The Tower of Fate, que reuneix els números 7 a 12 de la col·lecció (de febrer a juliol de 2013) a més del 0, de novembre de 2012, tots ells amb guió de James Robinson i dibuix o bé de Nicola Scott o bé de Yildiray Cinar (i Tomas Giorello al 0).

Si Earth 2: The Gathering era una impressionant introducció i posada en escena en què es revelaven les noves i rejovenides encarnacions dels superherois que coneixíem de la JSA, però en versió The New 52, The Tower of Fate... continua en la mateixa línia, perquè està bàsicament dedicat a la presentació d'un altre dels personatges clàssics de la formació, en aquest cas amb identitat civil completament nova.

Es tracta del Dr. Fate, un clàssic de la JSA que evidentment també havia d'aparèixer en aquesta etapa de The New 52, però aquí, com deia, té una nova identitat, que és la d'en Khalid Ben-Hassin, un doctor en arqueologia que, pel que ens expliquen, ja havia assumit l'uniforme fa un temps, però el cost que això havia tingut per a la seva salut mental va fer que ho deixés córrer.

Entre els superherois confesso que els que menys m'agraden són els que fan servir la màgia. N'hi ha molts, amb les seves respectives col·leccions i un microunivers de relacions comunes que sovint s'esmenta en els còmics de personatges més convencionals, que davant la presència d'enemics amb aquesta mena de poders es queden una mica sense saber com reaccionar, però per més que estigui acostumat a veure'ls de tant en tant... no m'acaben de fer el pes. Qüestió de gustos. Tanmateix entenc l'aparició del Dr. Fate i la seva presentació és prou entretinguda, a més de ser un nou origen, cosa que pot ser molt útil per als nous lectors i que no fa gens de nosa quan tampoc no coneixies ni estimaves gaire el personatge original. 

No és que el guionista deixi completament de banda els ja coneguts Flash, Green Lantern i Hawkgirl per tal de centrar-se només en el Dr. Fate, perquè per exemple l'Alan Scott alterna les seves connexions esporàdiques amb el tema principal del llibre i la investigació dels fets relacionats amb l'atemptat en què va morir el seu xicot, tasca en què l'ajuda una Hawkgirl que al seu torn esdevé el canal a través del qual coneixem el nou personatge, i en Flash continua creixent com a personatge, tot inspirant en Khalid, mentre s'enfronta amb dificultats a l'enemic principal del volum, en Wotan, i als perills que conté la torre on l'obliguen a entrar per tal de trobar el casc del Dr. Fate.

Però sí que tot plegat representa una mena de pausa del que ens estaven explicant fins ara, perquè encara no tenim una nova JSA completament reunida. I a més ens obren noves línies argumentals en revelar, per exemple, que l'Steppenwolf, el líder de la invasió terrestre que Apokolips va intentar fa uns anys (i que va ser sufocada gràcies al sacrifici d'en Superman, la Wonder Woman i en Batman), continua a la Terra. O la rivalitat entre el comandant Khan, responsable del departament d'éssers amb poders de l'exèrcit mundial, i el malvat Terry Sloan, l'home més intel·ligent del planeta, rivalitat que fa l'efecte que acabarà molt malament.

Així, The Tower of Fate continua desenvolupant els personatges, n'introdueix de nous (o més aviat ens presenta les seves versions de The New 52) i ens mostra com van aprenent a dominar els seus poders i a enfrontar-se a les amenaces que només poden eliminar tot combinant unes habilitats que els converteixen en les noves meravelles de la Terra, però que no els han garantit encara l'aprovació unànime de les autoritats i la ciutadania. La introducció de la col·lecció, doncs, s'allarga, però s'anuncia clímax de cara al tercer recopilatori, que espero tenir i llegir aviat.

Visionats: Green Lantern

Quan la van fer al cinema em vaig quedar amb les ganes de veure-la perquè llavors el Verdi no apostava encara pel cinema comercial en versió original subtitulada i l'única opció que tenia, l'Icària, em quedava lluny i a la seva cartellera aquesta pel·lícula va durar molt poc, però bé, l'he acabat veient a casa i he de dir que Green Lantern (2011) m'ha agradat força.

Tenia ganes de veure-la malgrat les males crítiques del que va esdevenir un altre film basat en un personatge de DC Comics que no aconseguia l'èxit que caldria per a garantir una pel·lícula de la Lliga de la Justícia en un futur no gaire llunyà, i repeteixo que m'ha agradat, si bé reconec algunes de les mancances que se li atribueixen. 

En fi, Green Lantern és una pel·lícula introductòria del personatge i el seu univers, mai més ben dit, que entendran millor els lectors dels còmics, sobretot de la magnífica etapa del guionista Geoff Johns, però que els neòfits també poden trobar interessant. 

 

Tal com se'ns explica als còmics, el protagonista de la història és en Hal Jordan (Ryan Reynolds), un pilot de proves de l'exèrcit que és escollit com a successor de l'Abin Sur (Temuera Morrison) per a fer-se càrrec del sector espacial 2814, una de les demarcacions en què van dividir l'univers fa mil·lennis els Guardians, que dirigeixen les operacions de pau al cosmos i els 3600 membres del Cos dels Green Lanterns que les duen a terme.

I trien en Hal perquè és un home capaç de superar la por, però en realitat el que veiem a la pel·lícula és un paio molt segur de si mateix, temerari i bastant imbècil (un dels problemes del film, ja que el Hal Jordan dels còmics és un home força més seriós i responsable), que després de ser apartat del servei per les seves imprudències acaba acceptant el seu nou càrrec interestel·lar i fent front a la gran amenaça que s'acosta a la Terra.

Aquesta amenaça és en Parallax, la personalització de la por, que s'alimenta del temor dels éssers vius i es vol venjar dels Green Lanterns per haver-lo tancat fa temps, i concretament de l'esmentat Abin Sur, que és qui ho va aconseguir. Però un cop mort aquest, en Parallax centra la seva ira en el protagonista, que és qui ha agafat el relleu del primer. 

Un dels instruments que empra per a desfer-se d'en Hal Jordan és l'Hector Hammond (Peter Sarsgaard), un científic més aviat introvertit que gràcies a una agència secreta del govern dirigida per l'Amanda Waller (Angela Bassett) té l'oportunitat d'examinar el cadàver de l'Abin Sur, el primer extraterrestre que s'aconsegueix capturar, encara que sigui ja mort, i que a resultes d'això és "infectat" per en Parallax. 

El passat comú amb en Hal i la Carol i el seu fort complex d'inferioritat, a banda de la mala relació amb el seu pare, el senador interpretat per en Tim Robbins, fan que els poders que adquireix amb aquesta "infecció" esdevinguin l'amenaça principal d'en Hal a la Terra.

 

I aquí tenim la Carol Ferris (Blake Lively, protagonista de la sèrie Gossip Girl), que és la filla del propietari de Ferris Aircraft, on treballen tant ella com en Hal i, anteriorment, el pare d'ell, que va morir en un accident mentre feia una exhibició. 

Evidentment és la noia de la qual està enamorat en Hal, i tots dos ens proporcionen la part romàntica, evidentment amb entrebancs i tensions, que es pot trobar en qualsevol pel·lícula (o còmic) de superherois. Per cert, hi ha una petita picada d'ullet, en el seu àlies de pilot, a aquells que saben què passa amb el seu personatge als còmics.

Explicats els problemes d'en Hal a la Terra, hem de parlar necessàriament de la part espacial de tot plegat, i és que l'anell ve d'Oa, el Centre de l'Univers, i el personatge ha estat escollit per a formar part de l'esmentat Cos dels Green Lanterns. Aquesta organització acull en Hal Jordan i veurem breument alguns dels seus membres més estimats pels seguidors dels còmics, com són en Tomar-Re (amb veu d'en Geoffrey Rush), que és el de la dreta de la foto i qui li dóna la benvinguda, i en Kilowog (amb veu del recentment desaparegut Michael Clarke Duncan), el "monstre" que als còmics és conegut com a entrenador de nous reclutes.

De seguida seran substituïts, però, per en Sinestro (Mark Strong, el dolent de Kick-Ass), que lidera els Green Lanterns per tal d'enfrontar-se a en Parallax tot i el pessimisme inicial dels Guardians. Ell entrenarà en Hal i li ensenyarà que si vol ser útil al cos haurà de deixar de tenir por i emprar la seva voluntat, representada pel color verd, per a crear les armes amb què lluitarà, amb l'únic límit de la seva imaginació. 

Dels Green Lanterns que no són en Hal aquest és el que té més minuts a la pel·lícula de Martin Campbell, i aquesta és una de les queixes dels seus fans: poc aprofundiment en els altres Lanterns, malgrat que tenen molt de suc. 

Especialment en el cas d'en Sinestro, que s'ha de tornar dolent com sap qualsevol que tingui una mínima idea de la història de Green Lantern, la sensació és que tot es deixa per a una hipotètica seqüela que, a causa de la mala rebuda crítica i comercial del film, té poques opcions de veure la llum. 

Green Lantern és una pel·lícula entretinguda, que agradarà als espectadors que no hagin llegit ni vist mai res del personatge, i també als fans amb una mica més de bagatge que, com jo, estiguin disposats a mirar-la amb la ment oberta. 

Però sí, tot i que és divertida i els efectes especials estan ben aconseguits, sobretot en el cas de les armes creades per la ment o la voluntat d'en Hal Jordan, la sensació és que es volen explicar moltes coses en poc metratge (no arriba a les 2 hores i, en el cas dels films de superherois, no es considera exagerat que durin fins a 2 hores i mitja) i hi ha poques escenes realment superheroiques i un lamentable desaprofitament de la resta de Green Lanterns, que als còmics treballen en equip i al film, en canvi, tenen un paper massa petit.

A més hi ha temes que queden oberts, pel que sembla expressament pensats per a ser desenvolupats en una seqüela, i això és una aposta arriscada, tenint en compte que no podem saber si se'n farà mai cap o s'optarà per al rellançament total d'aquí a uns quants anys. Mireu aquest vídeo només si ja heu vist la pel·lícula o coneixeu la història:

Us poso aquesta escena de després dels crèdits, que a la "versió" que vaig veure a casa no s'incloïa i que apunta clarament a una seqüela. De fet qualsevol coneixedor dels còmics de Green Lantern s'esperaria una escena així i, efectivament, existeix. 

Llegeixo a la Wikipedia que el segon film ha perillat, però que encara hi ha esperança i que, si més no, en Ryan Reynolds en principi està disposat a tornar a fer de Hal Jordan almenys a la futura pel·lícula de la Lliga de la Justícia. En tot cas, recomano Green Lantern? Sí, encara que sigui per tal de veure que no és un desastre com s'ha dit sovint, sinó que simplement es podria haver fet millor. És força entretinguda. 

   

Lectures: Green Lantern - The Sinestro Corps War

No acostumo a parlar gaire de Green Lantern en aquest bloc, però això no vol dir que no segueixi les aventures d'aquesta particular franquícia dins l'Univers DC. De fet ja havia comentat el primer volum de la llarga i aclamada etapa del guionista estrella Geoff Johns, Green Lantern: Rebirth, i vaig dedicar una ressenya també al macroevent Blackest Night, que afectava tots els còmics de l'editorial però que estava íntimament relacionat amb els de Green Lantern.

Precisament després de veure la magnífica feina del senyor Johns i el dibuixant Ivan Reis a Blackest Night, la saga que m'ha agradat més (fins ara) de totes les que he llegit als còmics de DC, vaig decidir posar-me seriosament amb l'etapa d'aquest equip creatiu i vaig llegir l'esmentat Green Lantern: Rebirth, que recuperava en Hal Jordan com a Green Lantern principal. Des de llavors he continuat llegint volums recopilatoris d'aquesta etapa, que no he comentat perquè tampoc no faig entrades sobre tot el que llegeixo. El volum que ens ocupa avui, però, és una excepció.

De Green Lantern: The Sinestro Corps War calia parlar-ne, i és que és un volum que recull l'esdeveniment espectacular que va ocupar les col·leccions Green Lantern del 21 al 25 (setembre de 2007 a gener de 2008) i Green Lantern Corps del 14 al 19 (setembre de 2007 a febrer de 2008) i que s'inicia amb el Green Lantern: Sinestro Corps Special (agost de 2007). 

Després de més de 2 anys remodelant Green Lantern el senyor Johns i els seus col·legues ens presenten aquí un daltabaix per al cos dels Green Lanterns, que s'han d'enfrontar a l'amenaça més gran de la seva història quan tot just recuperats de la destrucció que va causar en Hal Jordan quan l'ens anomenat Parallax el va posseir es troben amb què en Sinestro, el famós Green Lantern desterrat que va ser el mentor d'en Hal, ha organitzat el seu propi cos de soldats que es mouen en nom de la por, en contraposició al poder de la voluntat que motiva els Green Lanterns.

I no s'estan de res, perquè en Sinestro pot ser el que vulguem, però no és un ésser que s'arronsi, i amb els poderosos aliats que aconsegueix per tal de dur a terme la seva conquista de l'Univers (perquè els mètodes dictatorials que van provocar la seva destitució del cos dels Green Lanterns no els ha perdut mai) provoca el caos i la mort per tots els sectors del cosmos. 

Bàsicament es dedica a reclutar guerrers que considera que tenen l'habilitat d'infondre por, tal com els Green Lanterns són escollits per la seva habilitat de superar la por, però també busca aliats més poderosos que la resta, entre els quals un ressuscitat Anti-Monitor (vist a la famosa Crisis on Infinite Earths de 1985), el Cyborg-Superman que va debutar a la també cèlebre saga de la mort de l'Home d'Acer (que va ser, per cert, l'origen de la destrucció del cos de Green Lanterns quan en Hal Jordan va embogir en veure desaparèixer la seva ciutat) o en Superman-Prime (el Superboy-Prime de l'esmentada Crisis on Infinite Earths però també de la més recent Infinite Crisis, que va canviar el seu nom per una disputa legal sobre els drets del nom "Superboy"). Però també es recupera la figura d'en Parallax (l'essència mateixa de la por), que aquest cop posseeix un altre Green Lantern.

El resultat de tot plegat, que neix de les trames que Johns havia anat desenvolupant des que es va fer càrrec de Green Lantern, és una batalla èpica narrada de manera excel·lent que ens manté enganxats i que no avorreix en cap moment, on tot està ben lligat i té sentit (no com a les més conegudes Infinite Crisis o Final Crisis) i on trobem moments inoblidables a banda d'escenes d'allò més espectaculars.

Entre elles destaquen les composicions plenes de personatges que són obra de l'Ivan Reis i que no tenen res a envejar a les d'en George Pérez, conegut per la seva capacitat d'omplir les pàgines de personatges dibuixats amb gran detall. El volum intercala números de Green Lantern amb altres de Green Lantern Corps, on el dibuix, ben diferent, és responsabilitat d'en Patrick Gleason, que tampoc no ho fa gens malament, tot i que és evident que no dibuixa amb un estil gens semblant al de Reis. 

En aquesta pàgina ho veiem, i també ens serveix per mostrar un dels combats més espectaculars de la saga, perquè a Green Lantern Corps, en principi la col·lecció "secundària" de Green Lantern, el protagonisme se l'enduen els altres Green Lanterns, i encara que aquests números no els escrigui en Geoff Johns (ho fan en Dave Gibbons, dibuixant de Watchmen, i en Peter Tomasi en el cas dels números 18 i 19) són igualment interessants i almenys a mi m'han provocat, com em va passar amb Blackest Night, ganes de saber més d'aquests personatges que cada cop que participen en un crossover amb la col·lecció principal assoleixen la notorietat que normalment no tenen. 

Green Lantern: The Sinestro Corps War és un dels punts clau del pas de Johns (i companyia, perquè treballaven en equip) per les aventures d'aquests personatges, i marcaria el destí del cos dels policies de l'Univers en canviar les seves lleis per culpa d'unes circumstàncies que hi obligaven. A més, seria el principi dels esdeveniments que conduirien a l'esmentada Blackest Night. 

Jo vaig llegir aquella macrosaga fa temps, sense saber gaire cosa dels Green Lanterns, i en vaig gaudir molt. El mateix passa amb aquest gruixut volum recopilatori (que anteriorment havien editat en 2 parts): si som coneixedors de la mitologia de Green Lantern amb més o menys profunditat serà millor, però si no... els guions de Johns no només ens presenten històries que atrapen i narrades d'una manera ben clara, sinó que també ofereixen repassos necessaris i en dosis digeribles per a aquells que tinguin menys bagatge. Per tant, absolutament recomanable.

Alan Scott, gai en la seva nova encarnació

El tema d'avui no és pas notícia, o si més no es tracta de quelcom que els fans dels còmics de DC saben des de fa unes setmanes, però com que el 28 de juny és el dia de l'Orgull LGBT (lesbià, gai, bisexual i transsexual) és avui que en parlaré.

Diversos mitjans no especialitzats en còmics, tot demostrant més o menys coneixements dels còmics de DC, se n'han fet ressò, i és una llàstima perquè això significa que l'homosexualitat encara no està normalitzada, però jo també ho vull fer perquè, tot i que penso que és una cosa de la qual no hauria de ser necessari parlar, és un pas endavant per a l'esmentada normalització dels personatges LGBT als còmics.

Resulta que el nou Alan Scott, que fins ara havia estat el Green Lantern de la primera col·lecció que va dur aquest nom i un estimat membre dels herois de l'Edat d'Or que apareixia al present com a anomalia del multivers juntament amb altres superherois veterans, ha estat redissenyat com a gai en la seva nova encarnació dins l'onada de rellançaments que DC Comics va aplicar a totes les seves col·leccions la tardor de 2011.

En aquest cas concret passa al número 2 d'Earth 2, que pertany a una nova onada de col·leccions i que en teoria té data d'agost, però altres fonts en situen la sortida el 6 de juny. El cas és que ja es pot trobar per internet, i així l'he llegit. Aquí els herois de Terra-2, els superherois envellits que coneixíem abans del rellançament, apareixen redissenyats amb nous orígens i un aspecte jove, tot i que en el món actual (o una de les versions del món actual), i l'Alan Scott és gai. 

Podem veure en aquestes pàgines que manté una relació a distància però estable amb un home i que fins i tot li proposa matrimoni, tot plegat amb molt bon gust i sense estereotipar cap dels dos personatges. Curiosament, però, l'única relació de l'Alan Scott amb l'homosexualitat abans d'aquest redisseny era que un dels seus fills, l'Obsidian, era gai (i en aquesta pàgina hi tenim una broma al respecte):

S'ha de dir, però, que malgrat tota l'atenció que aquest tema ha despertat entre els lectors de còmics i els mitjans de comunicació generalistes i morbosos, la gran majoria de pàgines dels dos primers números de la col·lecció mostren altres herois, i se sap ben poc d'aquesta nova versió del Green Lantern de Terra-2, que serà el protagonista de la tercera entrega. 

Lectures: Detective Comics de Ed Brubaker

L'Ed Brubaker és un dels guionistes més cotitzats del món dels còmics de la darrera dècada i escaig. Especialista en el gènere negre i autor d'aclamats guions de còmics que no tenen res a veure amb els superherois, també ha revolucionat el gènere amb treballs com Daredevil, Captain America, Gotham Central, Batman o Detective Comics. I és precisament la seva etapa en aquesta última col·lecció la que va recopilar Planeta fa un temps al llibre de tapa dura Detective Comics de Ed Brubaker.

Conté els números 777 a 782 (febrer a juliol de 2003) i 784 a 786 (setembre a novembre de 2003) de Detective Comics, i fent honor al títol que va veure néixer el personatge d'en Batman el guionista li dóna el to detectivesc que de vegades s'ignora a les aventures del Cavaller Fosc i que tant li escau, a ell, com a professional.  

Al primer arc argumental, el més llarg i dibuixat per en Tommy Castillo, el que tenim és un cas en què algú s'està dedicant a matar (o intentar matar) els dolents de Gotham, els de tota la vida, en el que sembla una venjança. El nostre protagonista haurà d'aturar-lo i impedir que aquells que li donen sempre tants maldecaps perdin la vida. Ja sabem que en Bruce Wayne és incapaç de matar un enemic seu per molt fill de puta que sigui, però... si ho fes una altra persona seria moralment acceptable? 

No és aquest el dilema que es planteja el detectiu en aquesta història, on té clar que els ha de salvar i, de pas, descobrir els orígens d'aquests atemptats. I els motius que hi ha en la seva gestació són, ironies del destí, uns que haurien de fer emprenyar encara més en Batman amb els seus enemics.

La segona història, més curteta, a mi m'ha agradat més, argumentalment i pel que fa a l'apartat visual, a càrrec d'en Patrick Zircher. En Batman i l'Alan Scott, el Green Lantern original, s'han d'associar per mirar de resoldre uns assassinats que connecten amb un cas de fa més de cinquanta anys que va quedar sense resoldre, i que tenen molt a veure amb l'etapa d'en Green Lantern com a protector de la ciutat de Gotham, moltes dècades abans que en Bruce Wayne es posés la disfressa i comencés a fer de justicier.

Aquesta segona història m'ha agradat més, com deia, i a més té un detall que trobo interessant: l'acceptació del pas del temps (no a ritme creïble, però sí més proper a la realitat) dels herois veterans de la JSA, com aquest Green Lantern, fa que es pugui parlar dels anys quaranta en un còmic de 2003 i que no hi hagi incongruències. No és gaire habitual, això, ja que sempre s'ha assumit que les dècades passen però que alhora en Batman, per exemple, va començar la seva carrera justiciera fa uns deu o quinze anys, estiguem al 2011 o al 1975. 

Deixant de banda aquest detall que em satisfà a mi, personalment, he trobat la lectura d'aquest volum entretinguda, sense que sigui cap clàssic imprescindible d'en Batman, i m'alegro que Planeta decidís recuperar aquesta part que havia quedat inèdita en dedicar els últims dos volums del segon col·leccionable, El caballero oscuro, a la saga Hush (Silencio).

Lectures: Green Lantern Rebirth

L'altre dia vaig acabar la lectura del recopilatori Green Lantern: Rebirth, escrit per en Geoff Johns i dibuixat per l'Ethan van Sciver, que és una minisèrie de sis números (d'octubre de 2004 a maig de 2005) amb la qual es volia rellançar la col·lecció d'en Green Lantern en el seu quart volum, després de molt temps a la deriva amb la llarga etapa protagonitzada per en Kyle Rayner (personatge que a mi m'agrada molt i que era "el Green Lantern" per a mi, pel poc que havia tocat aquesta franquícia). Vaig oferir-ne un petit tast en forma de curiositat històrica, però avui toca parlar del contingut de tot el volum.

La idea era fer tornar en Hal Jordan, el Green Lantern de tota la vida, a l'estatus del que podríem anomenar "vius" i "bons". El 1994, durant els esdeveniments del volum La Muerte de Superman, la ciutat d'en Hal Jordan, Coast City, quedava destruïda, i allò el traumatitzaria tant que, després d'una sèrie de fets que seria massa llarg i complicat explicar aquí, va acabar perdent la xaveta i es va convertir, tristament, en un enemic dels nostres herois. 

Després de morir com a conseqüència d'aquella saga anomenada Zero Hour (i que no va agradar gaire, com tampoc el canvi de situació del personatge) el seu esperit va passar a ser l'hoste de l'Espectre, el complicat personatge de l'Univers DC que representa l'esperit de la venjança de Déu. 

Allò li va permetre continuar apareixent de tant en tant als còmics de DC, però la gent el trobava a faltar, i el volum 3 de Green Lantern s'estava enfonsant sense aturador. Així que havien de fer tornar en Hal Jordan del tot, viu i com a heroi "normal". Això és el que ens explica Green Lantern: Rebirth, que va ser el primer tast de la llarga i espectacular etapa, que ja dura més de 5 anys, des que els guions de la col·lecció són responsabilitat d'un dels guionistes estrella de l'editorial, en Geoff Johns, artífex entre altres coses de Blackest Night.

Jo, com he dit abans, no sóc cap expert en Green Lantern. Cada cop en conec més coses, tant gràcies als articles que llegeixo dins els còmics com als còmics en si mateixos, però si en Batman i en Green Arrow són els que més domino, en Green Lantern (qualsevol d'ells) passaria al grup de "per descobrir" de tots els personatges que m'interessen. I aquest volum que he llegit és ideal per a gent com jo: gent que en sap quatre coses però que s'ha perdut el més important de la vida d'en Hal Jordan. 

Ja ho podem llegir a la introducció del volum en la seva versió original: Green Lantern: Rebirth suposa una revolució necessària dins la capçalera però de pas ajuda els nouvinguts (o gairebé nouvinguts) a sentir-se com a casa. És un començament des de zero, un homenatge a la llarguíssima història d'un personatge creat el 1959 (com a Hal Jordan, perquè el primer Green Lantern, l'Alan Scott, és de 1940) i alhora l'inici d'una etapa aclamada per crítica i públic que encara dura i que els fans de tota la vida es mereixien des de feia molts anys. Una barreja gens fàcil d'aconseguir, però en què Johns reïx, molt ben acompanyat pels dibuixos realistes i detallistes de l'Ethan van Sciver, que més endavant seria substituït pel no menys magistral Ivan Reis. 

La narrativa del que ja és un dels meus guionistes preferits (juntament amb en Judd Winick) és, com ja havia vist a Blackest Night i als números de Green Lantern que corresponen a aquella macrosaga (que sí, en certa manera serien spoilers respecte a aquest inici d'etapa, però queden tan lluny que gairebé ni es noten), d'estil molt amè, en molts moments fins i tot d'aire cinematogràfic, amb salts d'escenari i seqüències breus però suficientment entenedores que al final acaben prenent sentit.  

Green Lantern: Rebirth és el retorn d'en Hal Jordan al regne dels vius i al lloc que li correspon, després d'haver causat molt mal a l'Univers DC per les causes que he explicat abans molt per sobre, i en aquest tom, com bé diu el mateix Johns, més que redempció el que busca és senzillament tornar, posar les coses al seu lloc, amb emocionants batalles còsmiques incloses i sentiments contradictoris per part dels seus excompanys de la JLA. Evidentment, dóna explicacions sobre el que li va passar, i per primera vegada se'ns explica tot amb detall i d'una manera comprensible (aquí en Johns també ha fet feina per tal de cohesionar la història sobre la caiguda d'en Hal Jordan, que tenia caps sense lligar, i ho fa d'una manera gens forçada). Tot plegat sense deixar en l'oblit els seus companys del cos dels Green Lanterns, especialment en Kyle Rayner, que segurament si hagués estat pel públic hauria desaparegut de la sèrie. 

En resum, un tom absolutament recomanable per a qualsevol que senti interès per en Green Lantern (personatge que a mi, abans, admeto que no m'interessava, fos qui fos l'home sota l'uniforme, però que poc a poc m'ha anat captivant), vulgui introduir-se en el seu univers particular o simplement hagués seguit les seves aventures fins a l'etapa malvada d'en Hal Jordan i l'hagués abandonat llavors o en qualsevol altre moment. És a dir, Green Lantern: Rebirth és el moment perfecte per començar amb els Green Lanterns o per recuperar-los si s'havien abandonat. 

Un cop de puny amb història

Acabo de finalitzar la lectura del volum Green Lantern: Rebirth, una minisèrie de sis números entre 2004 i 2005, escrita pel gran Geoff Johns i dibuixada pel també gran Ethan van Sciver, que comentaré molt aviat. Però abans vull compartir amb vosaltres una imatge que em va fer molta gràcia, perquè té una llarga història al darrere. 

En Hal Jordan, que tot just s'ha reincorporat al cos dels Green Lanterns, s'havia passat més d'una dècada arrossegant una sèrie d'actes malvats que va cometre per uns motius que s'expliquen precisament en aquest volum. Vaja, ja s'havien explicat, però aquí en coneixem una nova versió, que és definitiva. En Batman, que és el personatge més desconfiat de l'Univers DC, el vol aturar perquè no sap de la missa la meitat i rep aquest cop de puny que el fa anar a terra, una tasca gens fàcil. 

En segon pla, entre el puny d'en Jordan i la cara d'en Batman hi veiem l'expressió de felicitat, el somriure i el puny alçat, com si celebrés un gol, d'un altre Green Lantern, en Guy Gardner. Per si hi ha cap despistat a la sala, el cop de puny d'un dels seus aliats a un altre (que no és un Green Lantern però també forma part del bàndol dels bons) li provoca alegria perquè el 1987, al número 5 de la col·lecció Justice League (al volum 1 de la col·lecció Clásicos DC: JLA/JLE de Planeta, si us interessa) passava això:

En aquella mítica etapa de la JLA dels anys vuitanta, de marcat caire humorístic, creada per l'equip artístic format pels guionistes Keith Giffen i J. M. DeMatteis i els dibuixants Kevin Maguire i més endavant Adam Hughes, probablement l'escena més recordada és aquesta, en què en Batman perd els estreps després d'aguantar l'insuportable Guy Gardner i li clava aquest cop de puny, expressant físicament el que la resta de la Lliga de la Justícia mantenia en l'àmbit de la fantasia. D'aquella ofensa en Gardner no se n'havia oblidat, i quan anys després en Geoff Johns escriu aquest homenatge que demostra que coneix bé la història de DC, el Green Lantern més indisciplinat de tots se sent, per fi, venjat, encara que sigui a través d'un col·lega. Senzillament magnífic.

Lectures: Blackest Night

Des de la clàssica Crisis on Infinite Earths de 1985, que va significar un autèntic terrabastall per a l’Univers DC, esporàdicament l’editorial de còmics de superherois rival de la Marvel ha planificat altres “crisis” o grans esdeveniments que se suposava que canviarien els seus còmics tal i com els coneixíem. Sovint es tractava de complicades trames amb implicacions còsmiques i/o temporals, o simplement batalles de categoria universal, però amb poc suc i amb unes conseqüències exagerades per temes de màrqueting que a l’hora de la veritat no provocaven gairebé cap canvi. 

Hem vist Zero Hour, Infinite Crisis i altres espectaculars i aterridors títols, i l’última decepció va ser la feixuga Final Crisis d’en Grant Morrison. Per fi, però, ha arribat Blackest Night, el gran esdeveniment de la DC des de juny de 2009 fins a maig de 2010, orquestrat pel gran guionista Geoff Johns i extremadament interessant i recomanable. BN també ens obliga a seguir diverses sèries alhora, i com de costum és una mica embolicada de seguir si no ho fem amb un ordre de lectura correcte, però val la pena, tant el procés com les repercussions que té en cadascuna de les col·leccions de l’immens Univers DC. Aquest cop sí.

Encara que no seguiu les aventures d’en Superman, en Batman, la Wonder Woman, en Flash, en Green Lantern i companyia, deveu saber (o no us estranyarà) que hi ha personatges que han mort al llarg dels anys, i que alguns d’ells han ressuscitat només per demostrar un cop més que als còmics de superherois les morts acostumen a ser provisionals i tenen com a únic objectiu crear un dramatisme que potenciï les vendes de les col·leccions. Però què passaria si els morts-morts (els que no han tornat) s’aixequessin de la seva tomba convertits en enemics dels seus éssers estimats? Qui hi ha al darrere de tot això? Què passarà amb els herois que sí que havien ressuscitat? És el que ens planteja Blackest Night.

No és la resposta de DC als Marvel Zombies, sinó un treballat argument que transforma l’Univers DC en un immens camp de batalla entre cadàvers reanimats (els Black Lanterns) i els estupefactes herois (tant del cos dels Green Lanterns com dels altres colors de l’espectre, i també la resta d’herois) que es troben davant la necessitat de tornar a enviar a la tomba vells enemics morts però també persones estimades, missió enormement complicada per les seves implicacions emocionals. I és que els morts han tornat carregats de mala llet, fent retrets a uns herois que arrosseguen sentiments de culpa per les tràgiques morts de tots ells. A Blackest Night hi veurem de tot, però sobretot moments èpics, de gran dramatisme i també de terror, que ens atraparan com no ho havia aconseguit cap supersaga des de feia molts anys.

L’estructura de l’esdeveniment es basa en una sèrie principal, Blackest Night, dues que hi estan molt lligades (Green Lantern i Green Lantern Corps), minisèries especials de les principals col·leccions (Superman, Batman, Wonder Woman, Flash, JSA i Titans) i aquells números de la resta de sèries que es veuen afectats per tots aquests fets. Però hi ha un ordre, a l’hora de seguir aquesta imprescindible història. De fet, n’hi ha més d’un, però compartiré el que he seguit jo i que, en general, funciona. Feu clic aquí si us interessa poder tenir la llista en un bloc de notes. I no us espanteu, perquè no cal llegir-ho absolutament tot. Si es fa, es gaudirà al 100%, però la meva recomanació és llegir les principals que esmentava (BN, GL i GLC), així com les minisèries de “les grans” i, si s’escau, els números d’altres col·leccions que ens fem i que es veuen afectades per Blackest Night. Com a curiositat, també han "ressuscitat" per a una darrera entrega col·leccions que ja havien arribat al final, en alguns casos feia un temps i en d'altres molts anys, seguint la numeració on s'havia quedat.

Jo l’he llegit versió original, però Planeta DeAgostini ha publicat amb poca diferència de temps la versió en castellà de Blackest Night i dels principals còmics que cal llegir per entendre-la bé, deixant inèdits només alguns dels menys importants.

Una lectura trepidant, commovedora en alguns moments, i que ens farà gaudir d’una gran saga (i ja era hora) dels còmics de la DC. Era molt difícil aconseguir la correcta coordinació entre tots els equips creatius que li anaven donant forma, però s’ha aconseguit amb ben poques incoherències, si és que n'hi ha cap que es pugui qualificar així. Reverència als guionistes i dibuixants que l’han fet possible, amb una menció especial als espectaculars dibuixos de l'Ivan Reis i els seus col·legues. De seguida, però, es van posar amb la continuació de tot això, Brightest Day, que ja veurem si és a l’alçada de Blackest Night. S’ha de dir que, per sort (si no volem rebentar els prestatges ni estem enganxats a DC), es pot llegir BN i deixar-ho aquí.

Aquest article el vaig publicar originalment al portal Multivers.cat, ja descontinuat.

Còmics pel meu 29è aniversari

Avui és el meu aniversari. Gràcies, gràcies. N'he fet 29, i com que ahir ens anava bé a tota la família, ahir que ho vam celebrar. I em van regalar una pila de còmics, que tot seguit passo a documentar. Tinc lectura per a força temps, i d'estils diversos. 

Comencem per Musculman, una col·lecció mítica que m'estimo especialment (la seva versió animada és la sèrie de dibuixos que més m'agradava de petit) i de la que em van regalar els números 11, 15, 16, 17 i 18, de manera que m'acabo la col·lecció i ja la puc llegir sencera!

Kimagure Orange Road, també en català, un manga mític dels 80 conegut sobretot per l'anime que es va emetre a Telecinco a principis dels noranta, i que jo no vaig veure. No sé com acaba la història, i de moment continuo sense saber-ho, però ara que m'han regalat els volums 5, 6, 8, 9 i 10 també me l'he acabat i me la podré llegir en condicions. Per cert, el volum 1 el tinc signat.

El volum Green Lantern: Rebirth, amb la minisèrie de 6 números (2004-2005) que representa l'inici de la llarga i exitosa etapa del guionista Geoff Johns i el dibuixant Ivan Reis al capdavant del volum actual d'un dels superherois de la DC que menys conec i que més ganes tinc de conèixer. 

The Question: Pipeline, amb tota l'etapa en què la Renée Montoya, com a Question, acompanyava com a complement els números 854 a 863 (2009-2010) de Detective Comics, guionitzada per en Greg Rucka, un guionista que ha donat a l'exdetectiu de la policia de Gotham la seva identitat actual i també, des de fa temps, una profunditat notable al personatge. 

L'acompanyava escrivint Gotham Central un altre guionista que en sap força, del gènere detectivesc. És l'Ed Brubaker, i precisament la seva etapa a Detective Comics va ser recopilada per Planeta no fa gaire a Batman: Detective Comics de Ed Brubaker, que recull els números 777 a 782 i 784 a 786 (tots de 2003) de la primera col·lecció del Cavaller Fosc i que no havien estat inclosos al segon col·leccionable. 

Per fi, el segon volum de Gotham City Sirens, amb el nom de Songs of the Sirens, que recull els números 8 a 13 de la col·lecció (tots de 2010), a més d'un que no m'esperava: el 83 de Catwoman, que reobria excepcionalment la col·lecció, amb motiu del macroesdeveniment Blackest Night, després d'haver estat cancel·lada al número 82 del seu volum 4. 

El volum de tapa dura i en edició de luxe de Batman: The Return of Bruce Wayne, la minisèrie de 6 números (maig a novembre de 2010) amb què en Grant Morrison fa tornar el Batman de tota la vida a l'època que li pertoca. Ja tenia ganes que l'editessin, l'he demanat tan bon punt ha deixat d'estar exhauria a la botiga en línia on em compro els còmics (sí, són regals però els vaig demanar jo, que sé quins són, com es compra en aquesta botiga, etc.) i ja el tinc amb mi. Queda pendent un altre volum, que deu estar a punt d'arribar, que és el Time and the Batman, que recopila els números 700 a 703 de Batman. 

Acabo amb un que no és un còmic, sinó un llibre que volia des de feia molt temps, un clàssic de la literatura dels Estats Units que llegiré de seguida que acabi A la carretera, la novel·la que llegeixo actualment. El Gran Gatsby és un imprescindible d'en Francis Scott Fitzgerald publicat el 1926 que, per fi, podré llegir. 

Molt content amb els regals, naturalment, i amb una quantitat de lectura que m'hauria de tenir ocupat durant una bona temporada, fins i tot si no tinguéssim en compte tot el que ja tenia pendent de llegir abans del meu aniversari.