Visionats: Zack Snyder's Justice League

Jo que no soc de veure les pel·lícules gaires vegades, i encara menys dues vegades seguides, aquest cop, i sense que serveixi de precedent, he fet una excepció. L'he fet perquè no tinc gaire memòria per als arguments, cosa que em permetria veure els films diverses vegades, paradoxalment. Però en aquest cas volia fer una comparativa entre la versió que coneixia i la nova que se n'ha llançat i que ha aixecat tanta polseguera.

Vaig veure Justice League al cinema, un altre cop a casa per preparar-me per a Aquaman, i un tercer cop fa uns dies perquè volia ser conscient de totes les diferències que hi hauria a la versió desitjada pel seu director, que com ja se sap va haver de deixar el rodatge del film pel suïcidi de la seva filla, de manera que el va acabar en post-producció en Joss Whedon (The Avengers, Avengers: Age of Ultron), que de fet havia reescrit bona part del guió tot plegant-se a les exigències de la Warner Bros., que ja havia mostrat la seva disconformitat amb la proposta de Snyder mentre estava vinculat al projecte, i que va prendre mesures al respecte sense que el finalment absent primer director hi pogués dir gran cosa per la situació personal tan dura que estava vivint.  

Zack Snyder's Justice League, o com es coneix també popularment, Snyder's Cut, és la restauració de la visió que el director tenia per a la pel·lícula, després d'haver dissenyat les línies generals del que havia de ser el DC Extended Universe -la contrapartida de la gran rival Marvel amb el seu reeixit Marvel Cinematic Universe-, i ha vist la llum després d'uns anys de polèmiques com ara la forta pressió dels fans, que a través de la campanya #ReleasetheSnyderCut, l'exigien -sembla ser que fins a límits irrespectuosos amb el personal de Warner Bros. i tot- basant-se en el costum de Snyder de tenir sempre alguna versió més llarga o diferent dels seus films que sol veure's ja al mercat domèstic. 

Fomentada també per les picades d'ullet del mateix director, que va dir públicament que existia una versió no estrenada, al final els executius de la Warner van accedir a permetre que l'acabés -inicialment van estar d'acord amb llançar-la tal com estava, però ell va demanar poder-la acabar, cosa que va costar algunes desenes de milions de dòlars addicionals-, i després de veure-la convidats a casa del matrimoni Snyder (ella, la Deborah, és, per cert, productora del film) van aprovar-ne el llançament.

Malgrat que durant un temps es va especular amb què es faria pública tant en forma de minisèrie de 6 episodis com en pel·lícula, al final es va decidir que només es veuria com a film, directament a la plataforma HBO Max -al nostre mercat, per sort, sense pagar res més i inclosa a l'HBO estàndard-, de 3 hores i 52 minuts de durada i el format 4:3 (amb un resultat com el que es veu a la imatge), dues decisions que poden fer arrufar el front a bona part de l'audiència potencial, però que no deixen de ser llibertats creatives, discutibles o no, que no serien possibles segurament al cinema. 

Donada l'excepcionalitat d'aquest llançament, la mala sort que va tenir el muntatge cinematogràfic l'any 2017 i tota la polèmica arrossegada, gairebé és un miracle que això ara estigui disponible per tal que el públic ho vegi, i certament hi ha tantes diferències amb la versió de Joss Whedon, popularment coneguda com a "Josstice League", que m'alegro d'haver-les vist totes dues amb pocs dies de diferència i haver-ne apreciat els canvis.

Sense entrar en detalls de l'argument, les línies generals del qual ja hi eren a la versió estrenada als cinemes (i publicada posteriorment en format domèstic), a més que ja n'havia fet la crítica en el seu moment, Zack Snyder's Justice League presenta un munt de canvis respecte a la versió que coneixíem, que de fet no són canvis, sinó la recuperació de la versió que ell volia, i qui va fer els canvis va ser precisament el seu substitut, encara que llavors es va dir que havia respectat força la visió del senyor Snyder: escenes afegides i filmades després -i per això hi ha escenes d'en Superman amb un bigoti eliminat digitalment però amb presses-, moltes d'eliminades, canvis en diàlegs... 

Coses com el redisseny de l'enemic, l'Steppenwolf, però també de l'uniforme d'en Superman, versions més llargues d'escenes que havíem vist al cinema i que sí que algunes semblen més llargues del que haurien de ser -bé, en realitat per a mi només a l'inici de la pel·lícula-, però que aporten coherència, rerefons de la història i la sensació que l'Snyder Cut, tot i ser llarguíssim, és Justice League molt més ben explicada. A més, es recupera la banda sonora de Tom "Junkie XL" Holkenborg, substituïda per la del llegendari Danny Elfman quan Snyder va deixar el projecte.

Ja vaig dir en el seu moment que Justice League m'havia agradat, dec ser dels pocs que en vam gaudir, però a còpia de llegir quines són les mancances per a l'opinió general, doncs sí, hi són. No tan greus com per considerar-la una porqueria, aquí no m'hi trobaran, però sí que ja havia dit que, tot i agradar-me, trobava que arribava massa aviat en la construcció de l'Univers DC cinematogràfic, sobretot perquè tres dels membres de la lliga no havien tingut una pel·lícula pròpia i el lligam emocional de l'audiència amb ells no era, per culpa d'això, gaire fort.

Aquesta nova versió, però, soluciona el problema tot donant força més metratge i explicant la història i les motivacions de l'Aquaman (que va tenir film propi, però més tard), en Flash i, sobretot, en Cyborg, que esdevé l'ànima de Zack Snyder's Justice League, però també de l'enemic, l'Steppenwolf, que aquesta versió descriu molt millor, irònicament en posar-lo per sota d'un altre de molt més poderós i conegut. De fet, sempre havia estat així, però la van retallar salvatgement i el públic es va quedar sense aquest element tan important.

És fascinant, havent pogut comparar les dues versions, veure com canvia una història, que bàsicament és la mateixa, segons com se'ns explica. Segurament les gairebé 4 hores de durada haurien estat excessives per projectar al cinema, i probablement no tot el que veiem en aquesta versió era necessari ni fa grans aportacions, però la versió d'en Zack Snyder és netament superior -no m'estranyarà, però, que hi hagi gent que renegui també d'aquesta- en termes generals, amb un to més fosc -i un grau de violència d'acord amb això i un humor molt mesurat-, diàlegs més versemblants, la sensació que tot està molt més ben explicat -fins i tot jo notava, a la versió anterior, que semblava que s'anés per feina i s'ometessin moltes coses i, efectivament, s'estaven ometent- i combats més espectaculars, perquè ho són, i molt. 

Fins i tot un punt que per a mi era feble de l'anterior versió, el paper d'en Batman, millora amb la visió d'Snyder, ja que té un rol més important en el desenvolupament de les batalles i no es queda en un simple líder i reclutador dels altres superherois. 

On Snyder arrisca, o més ben dit es delecta en la seva victòria en la lluita per poder presentar el film tal com ell l'havia concebut, i alhora s'aprofita que oficialment no es considerarà canònic, és en l'aparició de personatges i escenes que apunten a les que haurien estat pel·lícules de l'Univers DC que inicialment havien estat planificades, però que ja no veuran la llum, com la versió de Ben Affleck de The Batman o les dues seqüeles que estaven previstes per a Justice League.  

Zack Snyder's Justice League és la curiosa i rara història d'una pel·lícula que té una segona oportunitat fora dels cinemes, i no és clar l'abast que tindrà ni fins a quin punt netejarà la imatge de la versió dels cinemes i quina influència tindrà això en futurs films de DC, però trobo que ha estat un gran encert, per part de tothom implicat, posar-la a disposició del públic.

Dedicada a l'Autumn, la difunta filla dels Snyder, és també un regal per als fans, que la van demanar amb vehemència, i trobo que també per als que no en sabíem res fins fa poc, i dins d'aquests, jo mateix, que ja m'ho vaig passar bé amb la versió de Whedon, però que he devorat aquest "monstre" amb fruïció i dins les possibilitats que m'ha donat el meu temps lliure. No us la perdeu, pertanyeu al bàndol que pertanyeu.

Cinema: Justice League

Per fi ha arribat el dia. Feia molts anys que DC intentava fer una pel·lícula del seu grup de superherois més famós. No hi havia manera, entre altres coses perquè els projectes individuals dels personatges anaven massa per lliure o no acabaven de sortir bé i no rebien ni tan sols una seqüela.

El que Marvel estava fent tan bé, i que va culminar en The Avengers, DC no era capaç de fer-ho... fins que després d'estrenar Man of Steel va decidir que la seva seqüela no seria una seqüela normal, sinó un crossover pensat com a preludi de la futura pel·lícula de la Lliga de la Justícia, en què se'ns presentaven també el nou Batman, interpretat per en Ben Affleck -i que no nega l'aclamada trilogia de Christopher Nolan, sinó que ens mostra un Cavaller Fosc envellit i amb dues dècades d'experiència a l'esquena-, i la Wonder Woman, en el que seria la seva primera representació cinematogràfica abans de l'estrena del seu esperat i molt aplaudit film en solitari.

La fórmula de la presentació prèvia de superherois abans d'unir-los que havia dut a terme amb èxit Marvel Studios està sent imitada ara per DC amb el seu DC Extended Universe, tot i que la idea del grup de superherois és originalment seva, havent creat ja la Justice Society of America als còmics el 1940 i la que ens ocupa, la Justice League of America, el 1960. Els Avengers, per la seva banda, van debutar el 1963. Les coses, com són.

De tota manera no s'ha esperat a establir del tot els personatges i que el públic els conegués bé, almenys en alguns dels casos: en Batman, com a personatge, no necessita presentació -en vam tenir prou a Batman v Superman amb la nova caracterització-, i s'ha considerat que amb una pel·lícula d'en Superman i una altra de la Wonder Woman n'hi havia prou per fer aquest esperat salt que és Justice League, dirigida per en Zack Snyder.

Pel que fa als tres altres membres d'aquest grup fundador, que són en Flash (Ezra Miller), en Cyborg (Ray Fisher) i l'Aquaman (Jason Momoa, vist a Stargate Atlantis i a Game of Thrones), a l'esmentada pel·lícula van sortir breument perquè sabéssim qui eren i que sortirien al film del llavors "massa llunyà" 2017, però trobo un encert que les seves cintes en solitari ens arribin en els propers anys, ja que no són prou populars -llevat d'en Flash, que al capdavall ja triomfa a la televisió, encara que interpretat per un altre actor- com per retardar l'arribada de Justice League, que ens ha permès conèixer-los una mica i això, de retop, farà que les seves aventures en solitari tinguin més espectadors. 

En fi, una història que reuneix personatges de tan diferents poders i habilitats -i circumstàncies- per força havia de tenir un to diferent del que trobaríem en cadascun dels productes individuals, i segurament qui més se'n ressenteix és en Batman. 

Ja passa als còmics de la Lliga de la Justícia, de fet. El seu hàbitat natural és Gotham de nit, treballar en solitari -de vegades fins i tot allunya els seus aliats, la Batfamília-, i fer front a amenaces d'aquest món, per més fortes i/o enginyoses que siguin. En canvi, a Justice League era evident, tal com passava a The Avengers, que l'amenaça havia de ser quelcom que els superés tots plegats i els obligués a col·laborar, i qui està més fora de lloc en un enfrontament entre éssers amb superpoders és en Batman. 

  

Això no vol dir que el seu paper es redueixi a ser la persona que els reuneix tots per fer front a l'enemic que ell ja fa temps que investiga, perquè en realitat és el cervell del grup i qui disposa dels mitjans econòmics i tecnològics necessaris per tirar endavant l'empresa.

La interacció entre personatges és quelcom que també s'ha de cuidar molt en una pel·lícula coral de superherois, i tal com veiem a la proposta de Marvel -ja em disculpareu que les compari constantment, però l'ocasió hi convida-, a Justice League és un aspecte cuidat i equilibrat, en què les diverses personalitats dels membres entren en conflicte o permeten que congeniïn, segons el cas. 

Val a dir que es nota que s'ha posat esforç en dedicar el mateix temps als tres nous personatges, el seus orígens i el seu caràcter, però al final acaba destacant més en Flash, que posa el contrapunt humorístic, amb aquesta versió poruga, innocent i inexperta que particularment no m'agrada, i menys encara amb el magnífic Barry Allen que tenim a la televisió cada setmana, però que entenc el paper que fa al grup i a la pel·lícula i, per tant, no em molesta. 

Pel que fa a l'enemic, i ja vaig acabant, es tracta de l'Steppenwolf (Ciarán Hinds), un dels Nous Déus creats per en Jack Kirby el 1972, que arriba a la Terra per tal de conquerir-la per al seu amo, en Darkseid, aquí només esmentat. 

Personalment, aquesta mena d'enemics monstruosos, possiblement alienígenes i extremament poderosos no acaben de ser del meu gust, a més que es repeteixen força a les pel·lícules de superherois, però reconec que és normal que en un film de la Lliga de la Justícia els personatges s'hagin d'enfrontar a aquest tipus d'amenaça, encara que sigui al preu de col·locar el meu personatge preferit, en Batman, en un paper més secundari. 

Sabia que Justice League seria una pel·lícula d'acció molt pura i constant, d'explosions i cops que envien el rival a 300 metres, però m'agrada també que es cuidin els detalls i que es doni paper als personatges secundaris, com és el cas de la Lois Lane (Amy Adams, esplèndida com sempre), l'Alfred (un Jeremy Irons que ja no em va convèncer del tot a Batman v Superman) o el comissari Gordon (el gran J.K. Simmons, que debuta en el paper, sorprenentment petit per la importància de l'actor, però alhora comprensible perquè no és un film d'en Batman).

Sembla que aquesta pel·lícula tampoc ha agradat en general, però a mi sí -per variar, també, que sóc de satisfacció fàcil-. No esperava més ni menys de la versió cinematogràfica de la Lliga de la Justícia, i friso per veure les properes pel·lícules alhora que m'agrada que es donin pistes sobre futurs membres de l'equip. Ara bé, el to, el ritme i fins i tot la banda sonora de Batman v Superman: Dawn of Justice em van agradar més.  

Cinema: Wonder Woman

Durant les darreres dècades hem vist pel·lícules d'en Superman i d'en Batman, amb més o menys fortuna, i afortunadament DC està aconseguint crear el seu particular crossover cinematogràfic, amb un primer intent que és Batman v Superman: Dawn of Justice, una pel·lícula que, nedant a contracorrent, a mi em va agradar molt, i que també destaca perquè allà es va presentar, en un paper més gran del que semblava, la primera Wonder Woman cinematogràfica, que un any després havia de tenir la seva pel·lícula en solitari.

Era una pel·lícula molt esperada, des que es va saber que es faria i sobretot des que vam veure la israeliana Gal Gadot interpretant-la a l'esmentada pel·lícula d'en Batman i en Superman, i les expectatives eren molt altes.

Al capdavall, a diferència dels altres dos membres de la Trinitat de DC Comics, ella no havia tingut presència a la gran pantalla i, a la petita, en imatge real -als dibuixos animats sí que havia sortit molt-, només a la sèrie de 1975-1979 protagonitzada per la Lynda Carter, ara fent un paper esporàdic a Supergirl.

Les expectatives eren molt altes i jo trobo que han estat satisfetes. Lluny de ser un simple pròleg per a la unió definitiva amb altres superherois a Justice League la propera tardor, cosa que ja va ser la seva presència a Batman v Superman: Dawn of Justice, abans i tot de tenir la seva pel·lícula, a Wonder Woman trobem una pel·lícula d'orígens, però que no fa més referències de les necessàries a la seva connexió amb el Cavaller Fosc i l'Últim Fill de Krypton.

Si de cas, potser recorda el primer film del Capità Amèrica, de la competència, per la coincidència de l'element bèl·lic -en aquest cas la Primera Guerra Mundial i no la Segona-, perquè en el fons és una pel·lícula de guerra en què la superheroïna en qüestió, igual que l'Steve Rogers a Marvel, marca la diferència amb els seus superpoders.

En la comparativa guanyaria Wonder Woman, però, perquè la Segona Guerra Mundial la tenim molt vista, i perquè hi retrata coses com les conseqüències de la guerra per als civils amb una mica més de detall del que estem acostumats a veure en films de ficció històrica i especialment en els de superherois.

Era un producte delicat, perquè era una primera vegada, i per sort l'equip liderat per la directora Patty Jenkins hi ha treballat amb cura i amb molt d'encert, tot agafant elements de la llarguíssima història del personatge, creat per William Moulton Marston el 1941, i barrejant-los sense que res ens sembli forçat.

Hi veiem, per exemple, les Amazones, les guerreres creades per Zeus per fer front al seu fill, el déu de la guerra, Ares, i gràcies a això veiem els orígens de la Diana en una Themyscira inspirada en la Grècia clàssica que ens recorda la magnífica etapa d'en George Pérez al còmic a finals dels anys 80. També hi veurem cares conegudes com la de la Connie Nielsen, que fa de reina Hyppolita, i la Robin Wright, la general Antíope.

A més, un altre encert: l'autèntic origen de la protagonista va ser canviat de manera lleugera però determinant a l'excel·lent etapa del guionista Brian Azzarello al còmic, que vaig ressenyar, i a la pel·lícula s'ha introduït aquest canvi recent. Ho aplaudeixo.

Un canvi que sí que, si no vaig errat, introdueix la pel·lícula, és precisament el de la guerra retratada. Aquest cop el pilot Steve Trevor (Chris Pine), el gran amor de la història de la Wonder Woman -perquè el fet que la protagonista sigui el personatge més poderós de la pel·lícula i no necessiti tenir parella no està renyit amb el fet d'enamorar-se, peti qui peti-, fuig dels alemanys, però encara no nazis.

Ignoro per què es va decidir canviar la guerra, potser sí que va ser per variar una mica, però també és veritat que aquest entranyable personatge, un bon jan i més obert de ment del que per desgràcia era habitual en aquelles èpoques, fos la guerra que fos, ha tingut moltes versions i no passa res perquè n'hagin fet una altra. Es tracta d'entendre que la Diana va viure fa un segle i ara té el mateix aspecte que llavors.

Wonder Woman és un film bèl·lic, com deia, en què hi ha lloc per a demostracions de coratge, inspiració, companyonia, triomf i tragèdia, però també per a l'humor, trobo que presentat en dosis més que adequades.

L'amazona entra en contacte amb el "Món de l'Home", sobre el qual fins ara només havia llegit, de la pitjor de les maneres, directament a la Gran Guerra, i es veu obligada a superar el xoc cultural i adonar-se que els valors que formen la seva personalitat són admirables, però de poca aplicació al món real.

En qualsevol cas, Wonder Woman és una adaptació excel·lent d'un producte que no n'havia tingut cap d'aquestes característiques, i l'han encertat a la primera, i de manera molt respectuosa, a més de ser una pel·lícula prou bona per si mateixa, sense que en realitat necessiti el recolzament de l'univers de còmic d'on surt.

Veurem què passa a la segona part, però de moment sembla que la Wonder Woman d'imatge real funciona tant acompanyant altres personatges com en solitari.

Cinema: Batman v Superman - Dawn of Justice

Suposo que no sorprendrà cap lector ni cap lectora habitual -si és que en tinc, d'habituals- que, parlant de tants còmics d'en Batman i algun d'en Superman, tot i que fa temps que això no passa, ara publiqui la meva crítica personal de la pel·lícula que feia tant de temps que estàvem esperant, acabada d'estrenar quan escric aquestes línies i ja vista per sentència per part meva. 

Fa gairebé 3 anys, al juny de 2013, s'estrenava Man of Steel, el nou intent de ressuscitar cinematogràficament el personatge d'en Superman després d'aquella fallida Superman Returns de 2006, i com que els fans són gent difícil de satisfer va resultar que agradava, però no convencia tant, ni de bon tros, com la trilogia de Christopher Nolan del Cavaller Fosc. Per a mi era una més que notable pel·lícula d'orígens i una refrescant nova visió d'un dels personatges més icònics de la història del còmic, però la seqüela que s'esperava inicialment per al 2014... es va transformar en un crossover que ens ha arribat ara, tot despertant moltíssima expectació.    

Les reticències inicials respecte al film dirigit per en Zack Snyder eren importants: sobretot es temia per la interpretació que en Ben Affleck havia de fer del Cavaller Fosc. Atès que es considera gairebé universalment un mal actor, en fer-se càrrec d'un personatge tan important l'aposta era arriscada. Personalment he de dir que jo sóc defensor d'aquest senyor, tot i que reconec que és força millor director que no pas actor. I després d'haver fet de Daredevil a la vilipendiada pel·lícula de 2003 i de Superman, de manera indirecta, a la notable Hollywoodland, a mi personalment m'agradava la idea.

La qüestió amb què jo tenia reserves, no sé si compartida amb gaire gent, era que Batman v Superman: Dawn of Justice no fos la seqüela que mereixia Man of Steel, sinó un crossover que arribava després de només un film de presentació d'en Superman. Trobava que li faltava una pel·lícula més. I ara que l'he vist puc dir que m'ha convençut completament en la seva doble funció de seqüela, perquè ho és, i pròleg del que serà el DC Universe Extended, la contrapartida del Marvel Cinematic Universe, amb la presentació de personatges de la Lliga de la Justícia que tornaran a aparèixer en pel·lícules individuals i a la de la mateixa JLA en els propers 3 o 4 anys.

El punt de partida argumental és coherent amb Man of Steel i alhora dóna l'excusa per a l'altrament improbable enfrontament entre en Batman i en Superman: la batalla amb el general Zod que va provocar terribles pèrdues humanes i materials al final del film de 2013 ha fet que la condició d'heroi de l'últim fill de Krypton sigui posada en dubte, i des de les institucions se'l vol fer responsable dels danys col·laterals que les seves activitats -o les dels alienígenes que va atraure a la Terra- han provocat. La gent vol saber quines són les seves intencions i el govern el vol tenir controlat. Previsible i lògic.

Per altra banda en Bruce Wayne, que era a Metropolis el dia d'aquell èpic combat, també el posa al seu punt de mira, perquè ni tan sols ell, amb la seva demostrada intel·ligència, pot evitar sentir desconfiança d'un ésser pràcticament desconegut que té els poders d'un déu. Un ésser que, al seu torn, també desconfia del vigilant de Gotham i els seus violents mètodes.

La qüestió és que el terreny estava preparat per a una col·lisió que havia de tenir lloc tard o d'hora, i l'empresari Lex Luthor -que no havia aparegut a Man of Steel-, i que aquí interpreta en Jesse Eisenberg amb un estil que no m'ha agradat gens, encén la guspira que ho fa esclatar tot, gairebé literalment, i és llavors quan es produeix l'enfrontament de titans que se'ns promet al titol.

Com és possible, amb la diferència de forces que hi ha? Bé, com tothom sap en Superman té una debilitat, la kryptonita, que a la primera pel·lícula no es va ni tan sols esmentar, i en Batman sempre s'ha caracteritzat per ser un superheroi amb molta força física, però també molts calés i enginy, que fa servir tota mena d'armes i aparells que en aquest cas li permeten enfrontar-se a l'Home d'Acer en desigualtat de condicions al seu favor.

En aquest sentit Batman v Superman: Dawn of Justice és pur espectacle, no hi ha cap dubte que els combats que hi veiem són impressionants i els efectes especials de primera, però... i la resta d'aspectes de la pel·lícula?

Argumentalment reconec que tot plegat és una mica forçat, que la construcció dels personatges es deixa una mica de banda -per exemple, d'aquest Batman que es desmarca del Batman de Nolan, que per cert també està ficat a la pel·lícula com a productor executiu, només en sabem que li van matar els pares (i ens ho tornen a explicar per enèsima vegada) i que té un majordom d'allò més capaç, però poca cosa més-, que durant una bona estona del principi del film no acaba de quedar clar cap on vol anar ni quines són exactament les subtrames, i que aquests Batman i Superman menys escrupolosos amb els atacs letals impacten força i s'allunyen de les versions dels còmics, però el film també té moltes coses bones. Moltes.

Per exemple, que després de tants anys d'intentar posar al lloc cinematogràfic que es mereixen en Batman i en Superman, amb resultats desiguals, Warner Bros. (propietària de DC Comics) per fi comença a donar forma al que Marvel està fent de meravella -no pun intended- des de fa uns anys: la unió dels seus superherois més emblemàtics en una història compartida.

Allò que ja està executant a la televisió amb Arrow, The Flash, DC's Legends of Tomorrow i Supergirl, però en pantalla gran, amb productes realment ambiciosos i, sobretot, la Trinitat de DC com a centre. Perquè l'aparició de la Wonder Woman -per primera vegada en una pel·lícula tot i que va ser creada el 1940- se sabia des de feia molt de temps i el resultat és una participació més aviat misteriosa, de poques paraules i podríem dir que de cameo de força durada.

I per si no acabava de quedar clar que Dawn of Justice vol dir, en realitat, Dawn of Justice League, no només està anunciat que l'any vinent en tindrem pel·lícula, sinó que a Batman v Superman ens en donen pistes, ens mostren presències breus -però reiterades, no fos cas que ens les perdéssim- d'altres superherois que en formaran part, i argumentalment ja ens hi encaminen amb la promesa d'una amenaça terrible que ve de l'espai i que requerirà que els més poderosos defensors de la Terra uneixin forces.

El millor és que tot això no passa de ser mel als llavis, i per tant permet que aquest film es desenvolupi a la seva manera i sense excessives distraccions. És una seqüela de Man of Steel, sí, perquè el personatge d'en Superman es continua construint, i també ens presenta una versió d'en Batman més madura, brutal i roçant el feixisme, que beu directament del celebrat i canònic The Dark Knight Returns tant en moments del guió com en referències visuals i el mateix enfrontament entre els dos herois.

Pot semblar que a Batman v Superman, doncs, s'hi volen ficar massa coses: continuació d'una història, introducció d'un personatge que fa de coprotagonista més que de secundari, múltiples referències a un còmic concret d'en Batman en un film teòricament d'en Superman -que també en té moltes de pròpies, i s'inspira força en la trama de The Death of Superman-, nous personatges i la llavor d'un univers cinematogràfic que ja s'està desplegant... i tanmateix no he tingut la sensació que es deixessin coses al tinter.

Per tal d'evitar que es considerés un simple pròleg de la pel·lícula de la JLA tampoc no podia faltar el combat èpic que ocupa la darrera part del film, és clar, i és un combat absolutament trepidant i melodramàtic que per força ha de ser excitant per a qualsevol seguidor d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman. Inoblidable.

Per tot plegat, i per unes interpretacions convincents -més criticada la d'en Henry Cavill, que ja a Man of Steel feia un Superman força ensopit-, jo he quedat molt satisfet amb aquesta pel·lícula, cosa que no vol dir que no hi trobi algun defecte, ja esmentat. Però sempre ho dic: jo sóc benèvol i m'acostumo a mirar les coses amb bons ulls, a més que sóc un analista totalment nul. De públic eternament emprenyat i insatisfet sempre n'hi ha, públic que tenia ganes de buscar-li les pessigolles a aquesta pel·lícula des del principi i s'ha endut unes quantes garrotades, perquè sembla que després de Superman: The Movie (1978) no s'hagi fet cap film bo de superherois. M'ho esperava, però se me'n fum. A mi m'ha agradat molt. I, per cert, si us heu adonat de diverses referències més o menys ocultes dins la pel·lícula, segur que aquí trobareu les que us falten.

A favor:

-Per fi els dos superherois més populars de la història junts en una mateixa pel·lícula

-Sempre s'ha volgut fer un film sobre The Dark Knight Returns, i fent-hi tantes referències aquí s'ha solucionat de la millor manera

-Crossover, seqüela, punt de partida d'un univers cinematogràfic... aquest film és totes aquestes coses i ho aconsegueix amb solvència, per a mi, diguin el que diguin

-Les múltiples referències a l'Univers DC que emocionen els fans quan les localitzem. Fins i tot n'hi ha alguna al videojoc de lluita Injustice: Gods Among Us, que és el primer que vaig pensar quan es començava a saber de què aniria aquesta pel·lícula

-Un Batman i un Superman diferents dels dels còmics -genial la frase d'en Perry White en aquest sentit, "Ja no és 1938"-, però igualment interessants

En contra:

-Una mica de caos durant bona part del principi i alguna subtrama poc desenvolupada

-L'amanerada interpretació d'en Lex Luthor que fa en Jesse Eisenberg. Massa inspirada en el Joker d'en Heath Ledger i allunyada del caràcter del personatge als còmics

-Que no hagi agradat tant com caldria per a l'impuls adequat de les pel·lícules que han d'arribar

Un cop de puny amb història

Acabo de finalitzar la lectura del volum Green Lantern: Rebirth, una minisèrie de sis números entre 2004 i 2005, escrita pel gran Geoff Johns i dibuixada pel també gran Ethan van Sciver, que comentaré molt aviat. Però abans vull compartir amb vosaltres una imatge que em va fer molta gràcia, perquè té una llarga història al darrere. 

En Hal Jordan, que tot just s'ha reincorporat al cos dels Green Lanterns, s'havia passat més d'una dècada arrossegant una sèrie d'actes malvats que va cometre per uns motius que s'expliquen precisament en aquest volum. Vaja, ja s'havien explicat, però aquí en coneixem una nova versió, que és definitiva. En Batman, que és el personatge més desconfiat de l'Univers DC, el vol aturar perquè no sap de la missa la meitat i rep aquest cop de puny que el fa anar a terra, una tasca gens fàcil. 

En segon pla, entre el puny d'en Jordan i la cara d'en Batman hi veiem l'expressió de felicitat, el somriure i el puny alçat, com si celebrés un gol, d'un altre Green Lantern, en Guy Gardner. Per si hi ha cap despistat a la sala, el cop de puny d'un dels seus aliats a un altre (que no és un Green Lantern però també forma part del bàndol dels bons) li provoca alegria perquè el 1987, al número 5 de la col·lecció Justice League (al volum 1 de la col·lecció Clásicos DC: JLA/JLE de Planeta, si us interessa) passava això:

En aquella mítica etapa de la JLA dels anys vuitanta, de marcat caire humorístic, creada per l'equip artístic format pels guionistes Keith Giffen i J. M. DeMatteis i els dibuixants Kevin Maguire i més endavant Adam Hughes, probablement l'escena més recordada és aquesta, en què en Batman perd els estreps després d'aguantar l'insuportable Guy Gardner i li clava aquest cop de puny, expressant físicament el que la resta de la Lliga de la Justícia mantenia en l'àmbit de la fantasia. D'aquella ofensa en Gardner no se n'havia oblidat, i quan anys després en Geoff Johns escriu aquest homenatge que demostra que coneix bé la història de DC, el Green Lantern més indisciplinat de tots se sent, per fi, venjat, encara que sigui a través d'un col·lega. Senzillament magnífic.