diumenge, 27 de novembre de 2016

Lectures: Wonder Woman de Brian Azzarello i Cliff Chiang

Sovint em queixo que les ofertes dels recopilatoris de còmics de superherois en anglès ja no són tan bones i tan freqüents com fa uns anys, i que és per això que trigo a comprar-me les coses, de manera que les llegeixo amb massa separació respecte a la publicació original dels números individuals. Però de vegades això té avantatges.

És el cas dels còmics de què parlaré avui, ja que en aquest cas ressenyo una etapa sencera, que he pogut llegir quan els volums que la formen han baixat dràsticament de preu. Es tracta de la Wonder Woman del guionista Brian Azzarello i el dibuixant Cliff Chiang, aclamada per mèrits propis i des que va començar un clàssic modern i una etapa de referència per a aquest personatge que va néixer gairebé fa tant com els altres dos membres de la "Trinitat" de DC Comics, el 1941, creada per un psiquiatre anomenat William Moulton Marston que volia enviar, amb ella, un missatge a favor de la dona i que elles acabessin dominant el món.


Quan DC Comics va decidir rellançar totes les seves col·leccions la tardor de 2011, amb l'anomenada The New 52, alguns personatges van patir més canvis que altres, i el de la princesa amazona va ser un dels casos en què es va fer més net, en aquest cas, pel que sembla, de manera encertada, tot i que no exempta de polèmica inicial.

Perquè resulta que el mestre Azzarello, un dels guionistes estrella del còmic nord-americà, va decidir que el seu mític origen com a figura de fang ja no era canònic i en va pensar un altre, que canviava la perspectiva i la convertia, de fet, en una semideessa, cosa que de retop canviava la seva relació amb les companyes amazones, ara molt més hostils envers la protagonista.


Però no només això, sinó que també ens explica, al llarg de 35 números -a més del 0 i el Secret Origins-, un relat farcit de referències de la mitologia clàssica, cosa que no és nova a la història de la Wonder Woman, només cal veure l'etapa clàssica del gran George Pérez, però que el guionista amenitza al màxim amb una narració dinàmica, versions modernes dels personatges i fins i tot un toc de soap opera que hi encaixa perfectament, sense convertir aquests còmics en quelcom banal i lleuger.

No vull entrar en detalls sobre la trama per tal de no fer spoilers, però la premissa és que Zeus ha desaparegut i els seus germans, els seus fills i la seva dona es disputen el tron vacant de l'Olimp. Aquesta guerra intestina posa en perill tots els candidats, però també enfanga qualsevol possible hereu, com és el cas del fill nonat d'una humana, la Zola, personatge de nova creació que aviat esdevé d'allò més entranyable.


La Diana s'erigeix en la seva protectora, però aviat es veu ella mateixa immersa en aquesta disputa cruel i sanguinària que es complica i ramifica amb la profecia que diu que un dels fills de Zeus acabarà amb el principal candidat al tron, l'Apol·lo, que no sospita que aquest podria ser un altre, un fill oblidat del déu suprem que veurem més endavant.


Tot això, com deia, narrat d'una manera amena, com ja esperava del senyor Azzarello, que fins i tot diria que dissenya un dels personatges, l'Ares o déu de la Guerra, a la seva imatge. O potser és cosa del dibuixant, ignoro si per decisió pròpia o a petició del guionista.

En fi, si l'esment de la mitologia clàssica us crida poc l'atenció, perquè certament hi ha gent que troba aquest tema avorrit, traieu-vos del cap el pensament. Aquesta etapa de Wonder Woman fa sortir el panteó grec d'una manera fresca i captivadora, poques vegades m'he trobat tan temptat de llegir uns còmics tots seguits, sense dosificar, i aprofita per a tocar temes que per desgràcia encara són d'actualitat, però en què el guionista es posiciona en defensa de la dona davant les agressions masclistes, físiques o verbals. Contempleu aquesta magnífica pàgina:


Acabo comentant l'apartat visual d'aquests còmics, a càrrec d'en Cliff Chiang, que té un estil aparentment senzill, no excessivament espectacular i amb una paleta de colors reduïda, però dinàmic tot i l'ús de línies força rectes i un traç gruixut, que recorda més aviat els còmics independents, o si més no fora del gènere de superherois -de fet en tornaré a parlar aviat, quan llegeixi una nova obra d'aquest estil que també dibuixa ell-, però que després de les reticències inicials encaixa molt bé amb la història.


Recomano moltíssim, doncs, aquesta etapa de la superheroïna primigènia, que malgrat haver viscut diverses bones etapes a la seva història de 75 anys i amb l'esperança que la incipient carrera de la seva versió cinematogràfica -per fi!- li proporcioni la popularitat mundial que es mereix, no és tan fàcil trobar grans còmics imprescindibles com sí que passa amb els seus companys Batman i Superman. Doncs bé, aquest n'és un.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails