Sèries: House of Cards

House of Cards és moltes coses. Per començar, és la novel·la de 1989 escrita pel senyor Michael Dobbs, excap de personal del govern conservador de Margaret Thatcher. Seria la primera d'una trilogia de thrillers polítics, per cert. 

També és el nom de la minisèrie britànica de 1990 que adaptava la novel·la, i finalment de l'adaptació d'aquesta, més que remake, que des de 2013 esdevindria la primera sèrie de producció pròpia de l'ara mitificada Netflix, la plataforma de distribució digital de moda. 

Com acostuma a passar, les versions nord-americanes de les sèries o pel·lícules britàniques es fan molt més conegudes i populars, i House of Cards no ha estat una excepció. Jo mateix confesso que no he vist l'original, i que m'he enganxat directament a l'americana.

No ens ha de sorprendre: ens ataquen on ens fa més mal i ens presenten una proposta dirigida -almenys als dos primers episodis- per en David Fincher (Se7en, Fight Club, The Curious Case of Benjamin Button, The Social Network o Gone Girl, entre altres), encapçalada pel cinematogràfic Kevin Spacey al costat de la Robin Wright, unes quantes cares conegudes més i uns estàndards de producció que van més enllà de l'afirmació que les sèries actuals tenen una qualitat excel·lent i, en el cas d'aquesta sèrie, són directament cinematogràfics.

Val la pena veure el tràiler per tal de fer-se una idea de què trobarem en aquesta sèrie que, sens dubte, pot semblar poc atractiva per al públic no gaire -o gens- interessat en la política, i potser aquest públic li dóna una oportunitat i se'n cansa al cap de 3 o 4 episodis, però probablement no, perquè al cap i a la fi és un thriller, una sèrie de suspens, en què excepcionalment no cal que entenguem totes les subtrames i els tecnicismes per tal de gaudir-ne.

Personalment, com que no conec a fons el sistema polític estatunidenc, hi ha diverses línies de diàleg que em costen d'entendre pel seu contingut, però al capdavall es tracta de quedar-se amb la idea, i la idea és que el seu protagonista és un dels malparits més mal parits que he vist en cap producte audiovisual.

Interpretat per en Kevin Spacey, en Francis "Frank" Underwood és, al principi de la sèrie, Cap de la Majoria de la Cambra de Representants, pertany al Partit Demòcrata, que és al govern en aquell moment, i la seva feina consisteix a convèncer els membres del seu partit -i del rival, si és possible- per tal que, malgrat els seus diversos orígens i interessos com a representants dels moltíssims districtes electorals dels Estats Units, votin segons la voluntat del govern. 

I quan dic "convèncer" em refereixo a fer-ho amb tots els mitjans possibles, que en el cas del senyor Underwood sovint inclouen suborns, xantatges i amenaces. Per tant, és una feina ideal per a un manipulador, que és com podem definir aquest home fred, malvat i extremament ambiciós que, com era d'esperar, anirà escalant posicions al llarg d'una sèrie que ja duu 4 temporades i tindrà la cinquena l'any vinent. 

Al seu costat hi ha la Claire Underwood (Robin Wright, directora també de diversos episodis), la seva dona, que comença portant una ONG però després s'implica directament en la política, ja que en el fons és l'única persona a qui en Frank escolta, la seva millor consellera.

És freda i ambiciosa, com ell, tot i que no arriba als extrems del seu marit, i sota diverses capes d'un escut aparentment impenetrable s'amaguen molts retrets, penediments i secrets. Quan xoca, el matrimoni Underwood trontolla i provoca terratrèmols, però quan no, és l'equip més poderós del món.

Per sota d'ella en aquest sentit hi ha en Doug Stamper (Michael Kelly), cap de personal d'en Frank que també és la seva mà dreta. Sembla que l'admira i el respecta profundament, però és un home en el fons insegur i plenament conscient que, si cal, el seu superior se'n desfarà sense dubtar ni un segon. Que li faci la feina bruta encara fa que sigui més real aquest temor.

Trobo que és un dels personatges més interessants de la sèrie, perquè mostra moltes febleses que sembli tan dur amb aquells que sí que pot esclafar. El seu alcoholisme n'és una mostra més.

Precisament una de les víctimes de les seves maneres, sempre sota les ordres d'en Frank, és en Peter Russo (Corey Stoll, vist a Ant-Man i la sèrie The Strain), congressista per Pensilvània al qual el protagonista i en Doug manipulen a través de paranys i xantatges tot i que és del seu mateix partit.

En Remy Danton (Mahershala Ali) és un home polivalent que va canviant de tasques i feines durant la sèrie, de vegades al bàndol d'en Frank i d'altres representant interessos totalment contraris al personatge interpretat per en Kevin Spacey, cosa que el converteix també en un dels més interessants del repartiment.

Per la seva banda, en Freddy Hayes (Reg E. Cathey, vist a la cinquena temporada de The Wire) és el que probablement es podria considerar l'únic amic d'en Frank Underwood. Regenta un petit local de barbacoa, molt modest, al qual el polític va amb certa regularitat.

Evidentment, a mesura que en Frank va escalant posicions, aquesta curiosa amistat va patint transformacions o adaptacions a les circumstàncies. Potser no és un personatge necessari per a la trama, però permet veure el component humà (o inhumà) del protagonista.

A House of Cards hi ha moltíssims personatges i trames i, com passa sovint, no puc parlar de tots ells, però no podia deixar fora la Zoe Barnes (Kate Mara), la jove reportera tossuda que estableix una relació mútuament beneficiosa amb el protagonista: ell li passa informació que li interessa que es difongui i ella la publica i es va fent un nom en la professió.

El vessant periodístic de la sèrie està representat per ella i també altres professionals que al principi no fan gaire cas dels avisos de la noia sobre la maldat d'en Frank Underwood, però després se'n convenceran només per acabar veient que, facin el que facin, ell té el poder i sempre se'n sortirà.

Perquè és aquesta mena de protagonista, en Frank Underwood. Al marge de l'interès que té la sèrie com a thriller polític, que en té i molt, tenim un personatge principal terriblement poderós, fred, malvat i indiscutiblement malparit, però per molt que ens repugnin els seus actes i la seva manera de pensar, ens fascina i ens fa enganxar a la sèrie. I, de pas, ens preguntem si la sèrie és molt patriòtica o tot el contrari, en retratar les corrupteles del sistema polític nord-americà en forma de ficció perfectament versemblant.