Sèries: House of Cards

House of Cards és moltes coses. Per començar, és la novel·la de 1989 escrita pel senyor Michael Dobbs, excap de personal del govern conservador de Margaret Thatcher. Seria la primera d'una trilogia de thrillers polítics, per cert. 

També és el nom de la minisèrie britànica de 1990 que adaptava la novel·la, i finalment de l'adaptació d'aquesta, més que remake, que des de 2013 esdevindria la primera sèrie de producció pròpia de l'ara mitificada Netflix, la plataforma de distribució digital de moda. 

Com acostuma a passar, les versions nord-americanes de les sèries o pel·lícules britàniques es fan molt més conegudes i populars, i House of Cards no ha estat una excepció. Jo mateix confesso que no he vist l'original, i que m'he enganxat directament a l'americana.

No ens ha de sorprendre: ens ataquen on ens fa més mal i ens presenten una proposta dirigida -almenys als dos primers episodis- per en David Fincher (Se7en, Fight Club, The Curious Case of Benjamin Button, The Social Network o Gone Girl, entre altres), encapçalada pel cinematogràfic Kevin Spacey al costat de la Robin Wright, unes quantes cares conegudes més i uns estàndards de producció que van més enllà de l'afirmació que les sèries actuals tenen una qualitat excel·lent i, en el cas d'aquesta sèrie, són directament cinematogràfics.

Val la pena veure el tràiler per tal de fer-se una idea de què trobarem en aquesta sèrie que, sens dubte, pot semblar poc atractiva per al públic no gaire -o gens- interessat en la política, i potser aquest públic li dóna una oportunitat i se'n cansa al cap de 3 o 4 episodis, però probablement no, perquè al cap i a la fi és un thriller, una sèrie de suspens, en què excepcionalment no cal que entenguem totes les subtrames i els tecnicismes per tal de gaudir-ne.

Personalment, com que no conec a fons el sistema polític estatunidenc, hi ha diverses línies de diàleg que em costen d'entendre pel seu contingut, però al capdavall es tracta de quedar-se amb la idea, i la idea és que el seu protagonista és un dels malparits més mal parits que he vist en cap producte audiovisual.

Interpretat per en Kevin Spacey, en Francis "Frank" Underwood és, al principi de la sèrie, Cap de la Majoria de la Cambra de Representants, pertany al Partit Demòcrata, que és al govern en aquell moment, i la seva feina consisteix a convèncer els membres del seu partit -i del rival, si és possible- per tal que, malgrat els seus diversos orígens i interessos com a representants dels moltíssims districtes electorals dels Estats Units, votin segons la voluntat del govern. 

I quan dic "convèncer" em refereixo a fer-ho amb tots els mitjans possibles, que en el cas del senyor Underwood sovint inclouen suborns, xantatges i amenaces. Per tant, és una feina ideal per a un manipulador, que és com podem definir aquest home fred, malvat i extremament ambiciós que, com era d'esperar, anirà escalant posicions al llarg d'una sèrie que ja duu 4 temporades i tindrà la cinquena l'any vinent. 

Al seu costat hi ha la Claire Underwood (Robin Wright, directora també de diversos episodis), la seva dona, que comença portant una ONG però després s'implica directament en la política, ja que en el fons és l'única persona a qui en Frank escolta, la seva millor consellera.

És freda i ambiciosa, com ell, tot i que no arriba als extrems del seu marit, i sota diverses capes d'un escut aparentment impenetrable s'amaguen molts retrets, penediments i secrets. Quan xoca, el matrimoni Underwood trontolla i provoca terratrèmols, però quan no, és l'equip més poderós del món.

Per sota d'ella en aquest sentit hi ha en Doug Stamper (Michael Kelly), cap de personal d'en Frank que també és la seva mà dreta. Sembla que l'admira i el respecta profundament, però és un home en el fons insegur i plenament conscient que, si cal, el seu superior se'n desfarà sense dubtar ni un segon. Que li faci la feina bruta encara fa que sigui més real aquest temor.

Trobo que és un dels personatges més interessants de la sèrie, perquè mostra moltes febleses que sembli tan dur amb aquells que sí que pot esclafar. El seu alcoholisme n'és una mostra més.

Precisament una de les víctimes de les seves maneres, sempre sota les ordres d'en Frank, és en Peter Russo (Corey Stoll, vist a Ant-Man i la sèrie The Strain), congressista per Pensilvània al qual el protagonista i en Doug manipulen a través de paranys i xantatges tot i que és del seu mateix partit.

En Remy Danton (Mahershala Ali) és un home polivalent que va canviant de tasques i feines durant la sèrie, de vegades al bàndol d'en Frank i d'altres representant interessos totalment contraris al personatge interpretat per en Kevin Spacey, cosa que el converteix també en un dels més interessants del repartiment.

Per la seva banda, en Freddy Hayes (Reg E. Cathey, vist a la cinquena temporada de The Wire) és el que probablement es podria considerar l'únic amic d'en Frank Underwood. Regenta un petit local de barbacoa, molt modest, al qual el polític va amb certa regularitat.

Evidentment, a mesura que en Frank va escalant posicions, aquesta curiosa amistat va patint transformacions o adaptacions a les circumstàncies. Potser no és un personatge necessari per a la trama, però permet veure el component humà (o inhumà) del protagonista.

A House of Cards hi ha moltíssims personatges i trames i, com passa sovint, no puc parlar de tots ells, però no podia deixar fora la Zoe Barnes (Kate Mara), la jove reportera tossuda que estableix una relació mútuament beneficiosa amb el protagonista: ell li passa informació que li interessa que es difongui i ella la publica i es va fent un nom en la professió.

El vessant periodístic de la sèrie està representat per ella i també altres professionals que al principi no fan gaire cas dels avisos de la noia sobre la maldat d'en Frank Underwood, però després se'n convenceran només per acabar veient que, facin el que facin, ell té el poder i sempre se'n sortirà.

Perquè és aquesta mena de protagonista, en Frank Underwood. Al marge de l'interès que té la sèrie com a thriller polític, que en té i molt, tenim un personatge principal terriblement poderós, fred, malvat i indiscutiblement malparit, però per molt que ens repugnin els seus actes i la seva manera de pensar, ens fascina i ens fa enganxar a la sèrie. I, de pas, ens preguntem si la sèrie és molt patriòtica o tot el contrari, en retratar les corrupteles del sistema polític nord-americà en forma de ficció perfectament versemblant.

Cinema: Ant-man

Confesso que malgrat que vaig a veure totes les pel·lícules de superherois que fan, n'hi ha que els conec ben poc, i aquest és un dels casos. 

Per a mi l'Ant-man havia estat sempre, per culpa dels meus limitats coneixements del personatge, en Henry "Hank" Pym, un dels membres fundadors dels Avengers, i en sabia poca cosa més. Però no vaig tenir cap dubte a l'hora de decidir que aniria a veure la pel·lícula que se n'ha estrenat aquest 2015, i encara menys quan des del principi és evident que no només forma part del reeixit Univers Cinemàtic Marvel (MCU en anglès), sinó que ben aviat veurem el personatge a les pel·lícules dels altres superherois, començant per Captain America: Civil War l'any vinent. 

També em motivava el fet que les crítiques la consideraven força divertida dins els estàndards del gènere i que en Paul Rudd, el seu protagonista (vist cap al final de Friends, però també un habitual de les pel·lícules d'en Judd Apatow), és un actor que m'agrada força i trobo que aquest paper li escau molt.

Però a banda de saber-ne les quatre coses bàsiques i reconèixer alguna picada d'ullet com la del sintagma "Tales to Astonish" (nom del còmic on va debutar el personatge), que el nom civil del protagonista fos Scott Lang m'agafava totalment per sorpresa. No coneixia en absolut aquesta encarnació de l'Ant-man, però això no vol dir que no m'hagi agradat.

 
Celebro, tanmateix, que l'original, en Hank Pym, tingui una presència tan notable a la pel·lícula, interpretat per en Michael Douglas, i que hi hagi referències a l'aquí desapareguda en combat Janet van Dyne, la seva dona, que també era la superheroïna Wasp (Vespa).

Així, dels 4 noms que he trobat que han fet d'Ant-man, sembla que la pel·lícula agafa els dos més importants, un d'ells evidentment l'original, i els dóna força protagonisme. No es tracta d'un simple relleu: els Pym tenen corda per a estona i n'anirem sabent coses en el futur de l'Univers Cinemàtic Marvel.

Però parlem del protagonista: l'Scott Lang és un lladre -no refinat, però sí decidit a no atracar ni robar per la força- que ha passat una temporada a la presó i ara, en sortir, vol refer la seva vida sense caure en la delinqüència, amb l'objectiu principal de ser un digne pare per a la seva filla petita, que viu amb la mare (Judy Greer) i el seu nou marit (Bobby Cannavale).

La missió no és gens fàcil, perquè a banda de saber lluitar i de les habilitats adquirides en el passat com a lladre, l'Scott no sap fer gairebé res més, i aviat s'adona de la dificultat que comporta intentar dur una vida honesta, a sobre amb els antecedents gravats al seu expedient per sempre.

El cas és que un dia s'assabenta d'un "cop" que li resulta d'allò més interessant i resulta que el botí no és altra cosa que l'uniforme d'un antic i força desconegut superheroi, l'Ant-man, que el protagonista hereta amb la missió d'aturar en Darren Cross (Corey Stoll, vist a House of Cards), deixeble d'en Hank Pym que experimenta amb la reducció corporal d'una manera, diguem-ne, poc ètica i saludable.

Perquè és clar, encara que sigui una pel·lícula introductòria, i tingui humor -que en té, ja ho he dit al principi-, hi ha d'haver un enemic formidable (no "formigable", compte -és bo, ho sé-) per tal que es pugui considerar una autèntica pel·lícula de superherois.

I és en Yellowjacket, la reinterpretació de precisament una de les identitats del senyor Pym als còmics, que aquí és malvada o, si més no, corrupta. Com que té més o menys les mateixes habilitats que l'Ant-man el resultat és un enfrontament de dos homes miniaturitzats voluntàriament -però que poden tornar a la mida natural sempre que vulguin- amb l'ajuda dels efectes especials de què disposem actualment.

No ens ha de sorprendre, ni és la primera vegada que es fa, però les habilitats dels dos enemics permeten explorar paisatges que no són res més que entorns quotidians magnificats, i aquest és un dels atractius de la pel·lícula, que presenta combats espectaculars que tenen lloc, de vegades, en pocs metres quadrats.

També ho és un immens Michael Peña, el millor amic del protagonista, que aquí interpreta un mexicaníssim personatge barrut i alhora amb un cor enorme, que cau simpàtic des del primer moment i és fonamental per a l'humor del film. Ens arrenca més d'una rialla, garantit.

L'Evangeline Lilly, la inoblidable Kate de Lost, interpreta aquí la filla d'en Hank Pym, la Hope, que és un personatge d'una línia alternativa dels còmics però que l'MCU ha adoptat intel·ligentment i que, malgrat el que sembla durant tota la pel·lícula, si veiem els crèdits veurem que no és pas (o no únicament) un personatge femení decoratiu. Aquí no gaire aprofitada i un producte molt estereotípic la veurem, segur, en properes pel·lícules de Marvel.

A Ant-man hi tenim una pel·lícula de superherois diferent. És clar que forma part de l'Univers Cinemàtic Marvel, i que tenen pressa i no s'esperaran a fer-ne una segona part abans de lligar els seus personatges a les històries col·lectives dels Avengers -al capdavall als còmics l'Ant-man n'era membre fundador, tot i que la versió d'en Hank Pym-, però és refrescant perquè ens explica una història atractiva (amb tòpics i estereotips com la redempció, la superació personal, un punt de drama...), sí, i alhora ho fa amb un to inusualment humorístic que tot i així no desentona ni en el gènere ni en l'entramat audiovisual de què forma part.

Obra mestra? No ho sé, però els escèptics amb el cinema de superherois potser li haurien de donar una oportunitat. Novament, tot i que forma part del que forma part, es pot entendre de manera independent. Diguem-ne, com es pot dir de totes les pel·lícules i sèries de la Marvel dels darrers anys, que és un producte autònom. 

A favor:

-És divertida, espectacular i relativament original

-El seu protagonista i el seu millor amic són personatges rodons i els interpreten magníficament dos bons actors

-S'ha fet tard, però per fi s'ha dedicat una pel·lícula a un Avenger dels de tota la vida que encara faltava


En contra:

-Com totes les primeres pel·lícules de superherois és introductòria, i no aprofundirem més en el personatge abans que passi a formar part d'una pel·lícula coral, cosa que hauria estat bé

-El personatge de la Hope està poc aprofitat, ja ho he dit, però es redimeix amb la promesa que veiem als crèdits