Cinema: Captain Marvel

Aviso sempre que si d'alguna cosa hi entenc, i només relativament, pel que fa a còmics és l'Univers DC, però que de Marvel vaig més perdut. Tot i així, segueixo tan religiosament com puc les adaptacions cinematogràfiques, que al final són el meu referent pel que fa al cànon, amb personatges i històries que conec més o menys, segons el cas.

Del personatge anomenat Captain Marvel l'únic que sabia era que era un home i que moria de càncer en una història mítica que fa l'spoiler ja en el títol, per tant... res a veure amb la versió que ens ha arribat ara en forma de pel·lícula. De la qual, per cert, no vaig voler saber res de res abans d'anar-la a veure, perquè volia gaudir-ne amb la ment en blanc.

L'únic que sabia, això sí, era que ens explicaria coses del personatge al qual es fa referència al final d'Avengers: Infinity War, i que ha de ser cabdal a la propera Avengers: Endgame. I que la seva protagonista la interpretava la Brie Larson, guanyadora d'un Oscar a la millor actriu protagonista per Room.

En fi, dirigida pel duet Anna Boden i Ryan Fleck, la 21a pel·lícula de l'anomenat Marvel Cinematic Universe (MCU) fa de pont entre les dues entregues finals (?) dels Avengers cinematogràfics, però alhora és una excel·lent pel·lícula d'orígens i, per fi en aquest ja extens univers fictici, tenim una protagonista femenina, perquè de personatges femenins potents de Marvel al cinema n'hi ha hagut alguns, però fins ara cap no havia protagonitzat cap film, així que podem dir que Marvel ja té la seva Wonder Woman a la gran pantalla.

Poca cosa sabem del passat de la Vers, ella mateixa no en recorda res, però és una kree que s'entrena amb el seu mentor, en Yon-Rogg (Jude Law), i duu a terme missions amb la seva unitat Starforce encaminades a combatre els skrull, la famosa raça alienígena de l'univers Marvel, tan temuda per la seva capacitat d'adoptar l'aspecte de qui sigui i, per tant, uns autèntics mestres de la infiltració.

En una d'aquestes missions la capturen i, mentre escapa, va a parar a la Terra l'any 1995, on coneixerà uns més joves Nick Fury (Samuel L. Jackson) i Phil Coulson (Clark Gregg), agents de S.H.I.E.L.D., mentre intenta impedir que els skrulls aconsegueixin una tecnologia desenvolupada precisament al nostre planeta i intenta esbrinar per què té fragments de records d'una vida a la Terra, cosa que, juntament amb el ritme general, fa que consideri Captain Marvel un dels films d'orígens més ben fets que hi ha.

Espectaculars persecucions, combats amb raigs d'energia que surten de les mans de la Vers i girs de guió que ens mostren que les aparences enganyen i que a les guerres mai no s'hi enfronten el Bé i el Mal absoluts conformen el gruix d'un film que també ens arrenca més d'un somriure amb coses relacionades amb l'ambientació norantera que ara en semblen ridícules, però que van ser el nostre pa de cada dia fa 20 anys, a més d'alguna picada d'ullet autorreferencial o els homenatges (en plural) al desaparegut Stan Lee.

És una pel·lícula, també, que permet que en Samuel L. Jackson s'ho passi bomba amb aquesta versió més alegre -o menys amargada- d'en Nick Fury, que ens regala moments d'humor que agraïm i que expliquen la relació especial que forja amb la protagonista, fet que serà essencial en el futur, com veiem en aquesta recta final d'Avengers. Però també hi ha missatges molt seriosos.

Són missatges de feminisme, i n'hi ha uns quants, i s'hi insisteix, però no queden en absolut forçats. Potser sí que es va forçar que als Estats Units i a Europa la pel·lícula s'estrenés el 8 de març, el dia de la dona, però el que ens explica el guió hi encaixa (i és) ben natural i alhora, per desgràcia, cal anar-ho recordant perquè ens queda molta feina per fer per tal d'assolir un món amb igualtat d'oportunitats per a ambdós gèneres i respecte per al que encara està en inferioritat de condicions.

De fet, el personatge va tenir la seva primera col·lecció pròpia el 1977, Ms. Marvel, que ja contenia un missatge feminista, i des de 2012 és ella la Capitana Marvel, títol que, en masculí, pertanyia al personatge que va morir fa tants anys.

És per això que deia, al principi, que Marvel ja tenia la seva Wonder Woman. No només perquè la Capitana Marvel és un personatge poderosíssim, sinó pel missatge de la seva pel·lícula, que gràcies a això i a la seva qualitat esdevé un referent. No us la perdeu.

Cinema: Thor - Ragnarok

No és gaire difícil, anant a la pestanya de Cinema de la part de dalt del blog, veure que moltes de les pel·lícules que critico -a la meva planera i inexperta manera- estan basades en còmics, però de les d'en Thor no n'havia parlat mai.

En part és perquè no en tenia gran cosa a dir, però sobretot perquè, de tot l'Univers Marvel, probablement de les històries que menys m'interessen una és la del Déu del Tro, perquè en general la mitologia nòrdica no és el meu fort i, almenys en els còmics de superherois, confesso que m'estimo més els escenaris urbans.

Tot i així, ara que he vist Thor: Ragnarok, la tercera pel·lícula protagonitzada pel personatge, que també apareix a les dels Avengers, sí que em ve de gust parlar-ne perquè és un film especial, diferent dels altres, veurem si per bé o per mal.

Partint de la premissa que en Thor s'ha passat dos anys buscant Gemmes de l'Infinit per l'espai, el més seriós que passa en aquesta tercera pel·lícula en solitari és que el Ragnarök, l'Apocalipsi d'Asgard, s'acosta i ho fa en la forma d'una temible enemiga interpretada per la Cate Blanchett, no oblidem que guanyadora de dos Òscars, entre altres premis, i que sembla que no fa escarafalls a un film de superherois farcit d'efectes especials i acció desenfrenada.

Amb el nom de Hela, pretén conquerir Asgard i per tal de fer-ho envia a un exili forçat, o més ben dit, expulsa, en Thor, que passa bona part de la pel·lícula a Sakaar, un planeta abocador en què li tocarà fer de gladiador, a més de trobar-se amb un vell amic, com el tràiler es va encarregar de mostrar-nos un cop rere l'altre i, tot i així, com sol passar per a la meva estupefacció, va provocar les rialles dels espectadors el dia de l'estrena tot i la desaparició de l'efecte sorpresa.

Perquè amb Thor: Ragnarok, dirigida per en Taika Waititi, hom riu, i m'hi incloc, però alhora crec que no és així com hauria de ser. No trobo pas malament que hi hagi humor als films de Marvel, però precisament als d'en Thor n'hi havia poc, mesurat i just, i de sobte, de la segona pel·lícula (Thor: The Dark World) a la tercera, el que passem a veure és un producte més similar a Guardians of the Galaxy que al Thor que coneixíem.

No ho dic per l'ambientació espacial -que també s'allunya de la idea que tinc de Thor, tot i que admeto que n'he llegit ben pocs còmics i no sé si acostuma a sortir d'Asgard-, sinó per un augment considerable de les escenes humorístiques i la mena de dinàmiques entre els personatges, amb l'afegit d'alguns secundaris extraterrestres que acaben de reforçar aquesta reminiscència.

A més, no és una pel·lícula dels Avengers, però gairebé: en Thor no treballa en solitari, sinó que compta amb l'ajuda d'en Hulk, la Valkyrie (Tessa Thompson) i un Loki que hi col·labora a contracor i, com sempre, amb plans propis.

Cal reconèixer que tot plegat és divertit, i que la pel·lícula és molt entretinguda i té moments èpics, amb l'espectacle de llum i so que esperaríem d'un film de superherois, i ens prepara per al que trobarem a la propera pel·lícula dels Avengers, anomenada Avengers: Infinity War, per a 2018, però simplement trobo que amb l'humor se n'ha fet un gra massa.

Una altra cosa que ha canviat és una banda sonora de sintetitzadors que recorda els anys 80 -també ho fa la font triada per al títol-, i això naturalment no em molesta, però també dona a tot el conjunt un aire més d'aventura espacial que no pas de les més serioses aventures de personatges de la mitologia nòrdica que almenys jo associo al personatge.

Vull fer un esment especial al divertit Grandmaster, interpretat per en Jeff Goldblum, així com a un parell de picades d'ullet, com l'escena del teatre que es troba en Thor quan torna a Asgard després d'una llarga absència -més que res, qui són els actors- o la metareferència brutal en presentar el cameo del Doctor Strange. 

En qualsevol cas, tot i que em vaig passar bona part de la pel·lícula arrufant el front davant de l'evident canvi de to, el cert és que mirat de manera independent Thor: Ragnarok és un bon producte que encaixa perfectament a l'Univers Marvel, encara que paradoxalment no ho faci del tot en la seva saga.

Cinema: Ant-man

Confesso que malgrat que vaig a veure totes les pel·lícules de superherois que fan, n'hi ha que els conec ben poc, i aquest és un dels casos. 

Per a mi l'Ant-man havia estat sempre, per culpa dels meus limitats coneixements del personatge, en Henry "Hank" Pym, un dels membres fundadors dels Avengers, i en sabia poca cosa més. Però no vaig tenir cap dubte a l'hora de decidir que aniria a veure la pel·lícula que se n'ha estrenat aquest 2015, i encara menys quan des del principi és evident que no només forma part del reeixit Univers Cinemàtic Marvel (MCU en anglès), sinó que ben aviat veurem el personatge a les pel·lícules dels altres superherois, començant per Captain America: Civil War l'any vinent. 

També em motivava el fet que les crítiques la consideraven força divertida dins els estàndards del gènere i que en Paul Rudd, el seu protagonista (vist cap al final de Friends, però també un habitual de les pel·lícules d'en Judd Apatow), és un actor que m'agrada força i trobo que aquest paper li escau molt.

Però a banda de saber-ne les quatre coses bàsiques i reconèixer alguna picada d'ullet com la del sintagma "Tales to Astonish" (nom del còmic on va debutar el personatge), que el nom civil del protagonista fos Scott Lang m'agafava totalment per sorpresa. No coneixia en absolut aquesta encarnació de l'Ant-man, però això no vol dir que no m'hagi agradat.

 
Celebro, tanmateix, que l'original, en Hank Pym, tingui una presència tan notable a la pel·lícula, interpretat per en Michael Douglas, i que hi hagi referències a l'aquí desapareguda en combat Janet van Dyne, la seva dona, que també era la superheroïna Wasp (Vespa).

Així, dels 4 noms que he trobat que han fet d'Ant-man, sembla que la pel·lícula agafa els dos més importants, un d'ells evidentment l'original, i els dóna força protagonisme. No es tracta d'un simple relleu: els Pym tenen corda per a estona i n'anirem sabent coses en el futur de l'Univers Cinemàtic Marvel.

Però parlem del protagonista: l'Scott Lang és un lladre -no refinat, però sí decidit a no atracar ni robar per la força- que ha passat una temporada a la presó i ara, en sortir, vol refer la seva vida sense caure en la delinqüència, amb l'objectiu principal de ser un digne pare per a la seva filla petita, que viu amb la mare (Judy Greer) i el seu nou marit (Bobby Cannavale).

La missió no és gens fàcil, perquè a banda de saber lluitar i de les habilitats adquirides en el passat com a lladre, l'Scott no sap fer gairebé res més, i aviat s'adona de la dificultat que comporta intentar dur una vida honesta, a sobre amb els antecedents gravats al seu expedient per sempre.

El cas és que un dia s'assabenta d'un "cop" que li resulta d'allò més interessant i resulta que el botí no és altra cosa que l'uniforme d'un antic i força desconegut superheroi, l'Ant-man, que el protagonista hereta amb la missió d'aturar en Darren Cross (Corey Stoll, vist a House of Cards), deixeble d'en Hank Pym que experimenta amb la reducció corporal d'una manera, diguem-ne, poc ètica i saludable.

Perquè és clar, encara que sigui una pel·lícula introductòria, i tingui humor -que en té, ja ho he dit al principi-, hi ha d'haver un enemic formidable (no "formigable", compte -és bo, ho sé-) per tal que es pugui considerar una autèntica pel·lícula de superherois.

I és en Yellowjacket, la reinterpretació de precisament una de les identitats del senyor Pym als còmics, que aquí és malvada o, si més no, corrupta. Com que té més o menys les mateixes habilitats que l'Ant-man el resultat és un enfrontament de dos homes miniaturitzats voluntàriament -però que poden tornar a la mida natural sempre que vulguin- amb l'ajuda dels efectes especials de què disposem actualment.

No ens ha de sorprendre, ni és la primera vegada que es fa, però les habilitats dels dos enemics permeten explorar paisatges que no són res més que entorns quotidians magnificats, i aquest és un dels atractius de la pel·lícula, que presenta combats espectaculars que tenen lloc, de vegades, en pocs metres quadrats.

També ho és un immens Michael Peña, el millor amic del protagonista, que aquí interpreta un mexicaníssim personatge barrut i alhora amb un cor enorme, que cau simpàtic des del primer moment i és fonamental per a l'humor del film. Ens arrenca més d'una rialla, garantit.

L'Evangeline Lilly, la inoblidable Kate de Lost, interpreta aquí la filla d'en Hank Pym, la Hope, que és un personatge d'una línia alternativa dels còmics però que l'MCU ha adoptat intel·ligentment i que, malgrat el que sembla durant tota la pel·lícula, si veiem els crèdits veurem que no és pas (o no únicament) un personatge femení decoratiu. Aquí no gaire aprofitada i un producte molt estereotípic la veurem, segur, en properes pel·lícules de Marvel.

A Ant-man hi tenim una pel·lícula de superherois diferent. És clar que forma part de l'Univers Cinemàtic Marvel, i que tenen pressa i no s'esperaran a fer-ne una segona part abans de lligar els seus personatges a les històries col·lectives dels Avengers -al capdavall als còmics l'Ant-man n'era membre fundador, tot i que la versió d'en Hank Pym-, però és refrescant perquè ens explica una història atractiva (amb tòpics i estereotips com la redempció, la superació personal, un punt de drama...), sí, i alhora ho fa amb un to inusualment humorístic que tot i així no desentona ni en el gènere ni en l'entramat audiovisual de què forma part.

Obra mestra? No ho sé, però els escèptics amb el cinema de superherois potser li haurien de donar una oportunitat. Novament, tot i que forma part del que forma part, es pot entendre de manera independent. Diguem-ne, com es pot dir de totes les pel·lícules i sèries de la Marvel dels darrers anys, que és un producte autònom. 

A favor:

-És divertida, espectacular i relativament original

-El seu protagonista i el seu millor amic són personatges rodons i els interpreten magníficament dos bons actors

-S'ha fet tard, però per fi s'ha dedicat una pel·lícula a un Avenger dels de tota la vida que encara faltava


En contra:

-Com totes les primeres pel·lícules de superherois és introductòria, i no aprofundirem més en el personatge abans que passi a formar part d'una pel·lícula coral, cosa que hauria estat bé

-El personatge de la Hope està poc aprofitat, ja ho he dit, però es redimeix amb la promesa que veiem als crèdits

Sèries: Daredevil

En aquests moments del partit suposo que queda poca gent mínimament aficionada als còmics o als universos de ficció que s'hi generen que no conegui l'Univers Cinemàtic Marvel, un conjunt de productes audiovisuals interconnectats en un grau major o menor i que està donant com a fruits meravelles com les pel·lícules de superherois dels darrers anys, en general al voltant dels Avengers però amb excel·lents resultats també a la televisió. 

Després dels que ja vaig repassar, que són Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D. i Marvel's Agent Carter, la tercera sèrie en arribar ha estat Daredevil, aquest cop no a l'ABC sinó a Netflix, amb els 13 episodis distribuïts de cop i un criteri més permissiu amb el vocabulari (hi sentirem "shit" a tot estirar, però) i la violència, que ha gaudit d'una aprovació entusiasta i unànime per part de crítica i públic des del principi. 

Val a dir que el llistó de les adaptacions d'imatge real del personatge no estava gaire amunt. No en tinc un record especialment dolent -encara que jo sempre em miro les pel·lícules de còmics amb molt bons ulls i tinc el meu criteri personal, mentre que la majoria d'espectadors està formada per gent que sembla que entri al cinema amb ganes de trobar defectes a les pel·lícules-, però es considera que la protagontizada el 2003 per en Ben Affleck (el Batman actual) és una de les pitjors adaptacions cinematogràfiques d'una sèrie de còmics. 

Per tant, suposo que no era exageradament difícil fer-ho millor, però a sobre s'ha presentat un producte excel·lent, només cal veure'n les notes mitjanes a IMDB o, encara més recomanable, visionar els 13 episodis de la primera temporada per tal d'arribar a la conclusió que, com a mínim, el Daredevil televisiu és un dels millors productes basats en còmics que s'han fet mai. Compte. 

La història o la premissa d'en Daredevil ja la coneixem i roman intacta: en Matt Murdock (Charlie Cox, vist a Boardwalk Empire) és un advocat invident per culpa d'un accident que, de retop, li va proporcionar un brutal augment dels seus altres sentits, cosa que complementada amb un rigorós entrenament el converteix en un superheroi de ple dret, sense res a envejar als altres, ni tan sols el sentit de la vista, que compensa amb els altres, com ja he dit potenciats per l'accident. 

Però oblidem les coloraines i els combats hollywoodians, perquè no és això el que ens espera a Daredevil. A The Flash, que fa poc vaig considerar que era probablement la millor sèrie televisiva de superherois i que ara empata amb aquesta, la intenció és una altra. Daredevil és una mena de Batman Begins però en televisió, i si us va agradar l'estil de la primera part de la trilogia del Batman de Christopher Nolan us agradarà aquesta sèrie, que s'hi assembla en més d'un aspecte.

Per exemple, en el to fosc, tant en el sentit figurat com en la fotografia. A Daredevil gairebé tot passa de nit, en carrerons foscos, al capdavall el superheroi és cec i els criteris pels quals es guia són igual de vàlids quan hi ha sol i quan no n'hi ha.

O en el fet que al principi cometi errors, sigui vulnerable i triguem moltíssim a veure-li l'uniforme pel qual el coneixem -i, a sobre, quan el veiem no podem evitar pensar en el d'en Batman-, de manera que durant gairebé tota la temporada en fa servir un de més senzill que sabem que és provisional però amb el qual l'acabem identificant sense adonar-nos-en. 

També és cert que es tracta d'un personatge seriós, taciturn, torturat per dins i amb dubtes sobre el que fa, al qual només se li il·lumina la cara en ocasions comptades, com ara quan és amb el seu amic i company de bufet Foggy Nelson (Elden Henson), el contrapunt humorístic de la sèrie, i tot i així amb més moments dramàtics que de comèdia, perquè es tracta d'una sèrie on el drama pesa molt més que l'humor, a diferència del que acostuma a passar amb els superherois. 

En Foggy, però, no és l'únic que li arrenca un somriure: la infermera Claire Temple (Rosario Dawson, una de les cares més conegudes del repartiment), de paper secundari però que tornarà a la segona temporada, li guareix les ferides que es fa a la seva feina nocturna i li guarda el secret que fora d'ella, almenys quan comença la sèrie, no coneix ningú més. I entre ells hi ha un estira i arronsa romàntic força interessant, també.

Tanmateix esdevé un triangle -i amb un altre angle format per en Foggy Nelson podríem parlar de quadrangle o quadrilàter- si hi afegim la Karen Page (Deborah Ann Woll, vista a True Blood), la secretària d'una empresa que li ha volgut encolomar un assassinat i que passa a ser la secretària del modest bufet d'advocats Nelson & Murdock, a més de ficar-se en diversos problemes a causa de la seva imprudència i la seva ànsia per a descobrir la veritat. 

  

Normalment ho fa acompanyada pel veterà periodista -i vell conegut dels fans de Marvel- Ben Urich (Vondie Curtis-Hall), l'última gran història signada del qual, precisament, havia estat sobre Union Allied, la companyia on treballava la Karen. 

Uns personatges interessants i sòlids que, evidentment, s'havien d'enfrontar als que pertanyen al bàndol dels criminals que ofeguen el barri de Hell's Kitchen, a Nova York, escenari de les aventures d'en Daredevil des que se'n van estrenar els còmics el 1964. 

I un dels enemics clàssics del personatge és en Wilson Fisk (o Kingpin), aquí interpretat per un Vincent D'Onofrio en estat de gràcia, físicament canviat gràcies al cap totalment pelat i l'absència de pèl a la cara, que ha estat el que més m'ha agradat de la sèrie.

El seu home de negocis implacable és un home intel·ligent, calculador i aparentment calmat i fins i tot tímid, amb una to de veu baix i rogallós, però precisament per això quan cedeix als atacs de ràbia fa encara més por. En aquesta temporada veiem també el seu vessant humà, perquè viu una història d'amor amb la Vanessa Marianna (Ayelet Zurer) però també perquè els seus crims i les seves males accions neixen del seu honest -tot i que deformat- convenciment que està salvant la ciutat. Si cal, comprant policies, advocats i jutges, o decapitant gent, però amb la millor intenció del món.

He dit abans que no era una sèrie de superherois plantejada amb un estil hollywoodià. A veure, no cal que ens pensem que es tracta de cinema independent, tampoc, perquè hi ha efectes especials i escenes de lluita molt espectaculars dins d'una intenció realista i amb molts moments en què la lluita no és física, sinó dialèctica i també legal, però està tot tan ben fet i amb tant de gust -fins i tot l'origen dels poders del protagonista és una qüestió sobre la qual es passa de puntetes i el funcionament dels seus sentits amplificats es presenta d'una manera allunyada de les típiques imatges de sònar a què estàvem acostumats també els que hem llegit molt pocs còmics d'en Daredevil- que estic convençut que pot agradar igualment al públic que defuig els productes d'aquest gènere. 

A més, tot i que hi ha un parell de petitíssimes referències als Avengers, és l'obra que té menys connexions amb l'Univers Cinemàtic Marvel, per tant és més per a tots els públics i se'n pot gaudir d'una manera totalment independent.

Les interpretacions són, en general, convincents, tot i que s'ha criticat per exemple la d'en Foggy, i personalment he de dir que de vegades en Charlie Cox em fa pensar que està forçant el seu accent nord-americà (ell és londinenc) i que no vocalitza quan parla ràpid, però no en tinc grans queixes, i sí lloances sobretot, com he dit abans, per a en Vincent D'Onofrio, conegut per exemple per les seves 10 temporades encapçalant Law & Order. 

Defensa els seus propis interessos com a home de negocis, naturalment, però a Daredevil veiem altres criminals interessants, com en James Wesley (Toby Leonard Moore), mà dreta d'en Fisk, la xinesa Madame Gao (Wai Ching Ho) o el comptable Leland Owlsley (Bob Gunton). 

Llevat d'en Fisk, que a més d'un aspecte imponent té una força gairebé sobrehumana, els altres són criminals poderosos però en el sentit econòmic, lluny dels colors i els poders d'altres dolents de còmic. Potser d'aquests ens en trobarem a la segona temporada, però la primera de Daredevil és una obra mestra de ritme i to perfectes que no s'hauria de perdre ningú.

Ah, i heu vist que al tràiler se'l considera el primer Defender, oi? Això és perquè formarà equip amb altres superherois que en els propers anys també aniran protagonitzant sèries individuals, i que són concretament la Jessica Jones, en Luke Cage i l'Iron Fist. Paciència.