Cinema: Captain Marvel

Aviso sempre que si d'alguna cosa hi entenc, i només relativament, pel que fa a còmics és l'Univers DC, però que de Marvel vaig més perdut. Tot i així, segueixo tan religiosament com puc les adaptacions cinematogràfiques, que al final són el meu referent pel que fa al cànon, amb personatges i històries que conec més o menys, segons el cas.

Del personatge anomenat Captain Marvel l'únic que sabia era que era un home i que moria de càncer en una història mítica que fa l'spoiler ja en el títol, per tant... res a veure amb la versió que ens ha arribat ara en forma de pel·lícula. De la qual, per cert, no vaig voler saber res de res abans d'anar-la a veure, perquè volia gaudir-ne amb la ment en blanc.

L'únic que sabia, això sí, era que ens explicaria coses del personatge al qual es fa referència al final d'Avengers: Infinity War, i que ha de ser cabdal a la propera Avengers: Endgame. I que la seva protagonista la interpretava la Brie Larson, guanyadora d'un Oscar a la millor actriu protagonista per Room.

En fi, dirigida pel duet Anna Boden i Ryan Fleck, la 21a pel·lícula de l'anomenat Marvel Cinematic Universe (MCU) fa de pont entre les dues entregues finals (?) dels Avengers cinematogràfics, però alhora és una excel·lent pel·lícula d'orígens i, per fi en aquest ja extens univers fictici, tenim una protagonista femenina, perquè de personatges femenins potents de Marvel al cinema n'hi ha hagut alguns, però fins ara cap no havia protagonitzat cap film, així que podem dir que Marvel ja té la seva Wonder Woman a la gran pantalla.

Poca cosa sabem del passat de la Vers, ella mateixa no en recorda res, però és una kree que s'entrena amb el seu mentor, en Yon-Rogg (Jude Law), i duu a terme missions amb la seva unitat Starforce encaminades a combatre els skrull, la famosa raça alienígena de l'univers Marvel, tan temuda per la seva capacitat d'adoptar l'aspecte de qui sigui i, per tant, uns autèntics mestres de la infiltració.

En una d'aquestes missions la capturen i, mentre escapa, va a parar a la Terra l'any 1995, on coneixerà uns més joves Nick Fury (Samuel L. Jackson) i Phil Coulson (Clark Gregg), agents de S.H.I.E.L.D., mentre intenta impedir que els skrulls aconsegueixin una tecnologia desenvolupada precisament al nostre planeta i intenta esbrinar per què té fragments de records d'una vida a la Terra, cosa que, juntament amb el ritme general, fa que consideri Captain Marvel un dels films d'orígens més ben fets que hi ha.

Espectaculars persecucions, combats amb raigs d'energia que surten de les mans de la Vers i girs de guió que ens mostren que les aparences enganyen i que a les guerres mai no s'hi enfronten el Bé i el Mal absoluts conformen el gruix d'un film que també ens arrenca més d'un somriure amb coses relacionades amb l'ambientació norantera que ara en semblen ridícules, però que van ser el nostre pa de cada dia fa 20 anys, a més d'alguna picada d'ullet autorreferencial o els homenatges (en plural) al desaparegut Stan Lee.

És una pel·lícula, també, que permet que en Samuel L. Jackson s'ho passi bomba amb aquesta versió més alegre -o menys amargada- d'en Nick Fury, que ens regala moments d'humor que agraïm i que expliquen la relació especial que forja amb la protagonista, fet que serà essencial en el futur, com veiem en aquesta recta final d'Avengers. Però també hi ha missatges molt seriosos.

Són missatges de feminisme, i n'hi ha uns quants, i s'hi insisteix, però no queden en absolut forçats. Potser sí que es va forçar que als Estats Units i a Europa la pel·lícula s'estrenés el 8 de març, el dia de la dona, però el que ens explica el guió hi encaixa (i és) ben natural i alhora, per desgràcia, cal anar-ho recordant perquè ens queda molta feina per fer per tal d'assolir un món amb igualtat d'oportunitats per a ambdós gèneres i respecte per al que encara està en inferioritat de condicions.

De fet, el personatge va tenir la seva primera col·lecció pròpia el 1977, Ms. Marvel, que ja contenia un missatge feminista, i des de 2012 és ella la Capitana Marvel, títol que, en masculí, pertanyia al personatge que va morir fa tants anys.

És per això que deia, al principi, que Marvel ja tenia la seva Wonder Woman. No només perquè la Capitana Marvel és un personatge poderosíssim, sinó pel missatge de la seva pel·lícula, que gràcies a això i a la seva qualitat esdevé un referent. No us la perdeu.

Lectures: Marvel Gold Capitán América - La leyenda viviente

És gairebé una llàstima que sigui molt més aficionat a DC que a Marvel. Tot i que també tinc unes quantes coses de la Casa de les Idees, la gran majoria dels meus còmics de superherois pertany a la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman, no precisament ben tractada per les editorials que n'han publicat les edicions en castellà, fins al punt que ja fa uns anys que només els compro en versió original.

Però sense ser-ne client habitual puc veure que Panini fa una bona feina amb el material de Marvel, amb diverses línies per a diversos tipus de públic i formats per a totes les butxaques. Un dels formats que més m'atrauen és el de llibre de tapa dura i moltes pàgines, i l'exemple més clar d'això són els volums més gruixuts de Marvel Gold -línia que també té volums gruixudets de tapa tova-, també coneguts com a Omnigold. 

Són llibres molt gruixuts i cars, normalment a 39,95 € cadascun, però al 32è Saló del Còmic de Barcelona (2014) vaig tenir la sort de trobar el primer dels dedicats al Capità Amèrica a meitat de preu (se'm va escapar, mentre m'ho pensava, el dels 4 Fantàstics) i és així com m'he estrenat en el format.

Com que és un dels personatges de Marvel dels que tinc més coses (repeteixo, no són gaires) i un dels que més m'agraden juntament amb l'Spider-man, m'interessava tenir aquest recopilatori on es recullen les primeres aventures del Capità des de la seva resurrecció durant els primers anys de l'editorial.

Aquest llibre conté, doncs, els números 58 a 99 de Tales of Suspense, el 100 de Captain America -que és on es rebateja la col·lecció que fins llavors oferia 10 pàgines del Capità i 10 de l'Iron Man-, el 114 de Strange Tales, el 13 de Sgt. Fury and His Howling Commandos i el 4 de Avengers, tot plegat publicat originalment entre novembre de 1963 i abril de 1968 i amb un total, portades i algun article explicatiu inclosos, de 568 pàgines.

En aquest recopilatori conegut com a La leyenda viviente -curiosament el títol es repeteix d'un altre material clàssic que Panini ja havia tret, però no hi té res a veure més enllà del protagonista- se'ns explica la recuperació d'un personatge que s'havia creat el 1940 amb intenció propagandística en un moment en què els Estats Units sabien que haurien d'acabar participant a la Segona Guerra Mundial.

Aquells anys de propaganda bèl·lica pura i dura i del Sentinella de la Llibertat atonyinant nazis al camp de batalla van ser tot un èxit, però la idea es va anar gastant, més endavant ja no funcionava de la mateixa manear i la periodicitat de la primera Captain America es va anar estirant, de manera que al final es va cancel·lar la col·lecció als anys 50. Amb el sorgiment de Marvel com a tal es van recuperar alguns personatges de feia dècades, i el venjador de les barres i estrelles va ser un dels escollits, però primer es van fer provatures per tal d'estudiar la reacció dels lectors.

Després de presentar un impostor al 114 de Strange Tales es va decidir recuperar l'autèntic Steve Rogers, tot inventant el seu conegut renaixement causat per la descongelació del bloc de gel on havia passat 20 anys en animació suspesa, i va viure una primera aventura amb els Avengers al número 4 de la col·lecció del grup de superherois més forts del planeta.

I, ara sí, va estrenar col·lecció, tot i que aquesta afirmació té uns matisos: no la va estrenar, sinó que s'hi va ficar al número 58, i a més no n'era l'únic protagonista, ja que la meitat de cada número era per a pàgines de les aventures de l'Iron Man, fins que va arribar el que seria el número 100, que com he dit més amunt va significar un canvi de nom de la revista, des de llavors Captain America.

Què és el que ens trobem en aquest fotimer de números (que semblen més dels que són en realitat, perquè com he dit molts d'ells són "mitjos números")? Doncs al principi aventures contemporànies i autoconclusives del Capità Amèrica en què se'ns explica un cop rere l'altre la seva enorme habilitat en la lluita cos a cos i les meravelles del seu llegendari escut, però després comencen altres històries de més durada, amb trames de 2 o 3 entregues, i més interès argumental.

En aquestes ens trobem dos tipus d'història: les que permeten als seus responsables, l'Stan Lee i en Jack Kirby (amb alguna substitució esporàdica en el dibuix), explicar aventures de la Segona Guerra Mundial amb les més digeribles tècniques narratives del present dels anys 60, on coneixerem el gran enemic del protagonista, en Red Skull, però també algun futur aliat com en Nick Fury; i les que se situen a l'època en què el Capità ja havia superat la congelació, amb nous enemics -sovint vinculats a les missions de S.H.I.E.L.D.- com en Batroc o el Superadaptoide o el ressorgiment d'organitzacions i personatges dels anys de glòria de l'Steve Rogers, com el mateix Red Skull, que curiosament també es va saltar 20 anys sense envellir-ne ni un.

Grans valors universals i absoluts (tot és blanc o negre) en unes propostes sovint ingènues, amb molt de text en què una veu en off ens narra en to altisonant el que de fet ja podem veure a les vinyetes, o els mateixos personatges expliquen en veu alta cadascun dels passos que fan, típic de l'època i hereu de les dècades anteriors, que es començaria a superar als anys 70 a favor d'una manera de narrar més centrada en l'acció i el poder de la part visual dels còmics.

És un material clarament passat de moda si el comparem amb els còmics actuals, però té un innegable valor històric que seria més gran, segons el meu parer, amb la inclusió no de la setantena de números de la segurament insuportable obra original, però sí almenys el número 1 de Captain America, de 1940, tal com es va fer anys enrere a la primera entrega de la Biblioteca Marvel de Planeta DeAgostini, en blanc i negre.

Però si deixem de banda aquest problema, Capitán América: La leyenda viviente m'ha semblat sorprenentment amè, sobretot avançat el llibre, gràcies a la relativa suavitat amb què enllaça el passat i el present del personatge i la profunditat de la caracterització del protagonista, proporcionada pels seus dubtes, remordiments i traumes per la desaparició en combat del seu estimat company Bucky Barnes 20 anys abans, a més de l'inevitable xoc psicològic de viure en un món que ha avançat dues dècades sense ell i al qual, per tant, li costa adaptar-se.

Febleses afegides per l'Stan Lee en un personatge que quan va néixer havia de ser perfecte, però que als anys 60, i seguint la línia marcada pel mateix guionista en tants personatges i grups, havia de ser humanitzat per tal de fer-lo més proper als lectors.

Són aventures d'acció, de recerca de respostes, d'intriga, amb un to com deia abans ingenu i propi del gènere i l'època, plenes de deus ex machina i tecnologia inexistent i insatisfactòriament justificada, i de tòpics gastadíssims sobre la manera de parlar dels estrangers, amb aquells accents exagerats i gens naturals, però que val la pena llegir perquè són històries entretingudes i també perquè representen l'origen del Capità Amèrica tal i com el coneixem.

Tenint en compte això i que l'edició és prou satisfactòria, amb material restaurat, paper blanc i net -tot i que no satinat, o sortiria massa car-, una bona retolació i una traducció no del tot dolenta -però sí amb unes quantes traduccions literals i l'odiós ús relativament freqüent del pretèrit perfet simple per a accions del mateix dia-, espero poder adquirir a bon preu, en algun moment, els altres dos Omnigold del personatge que han sortit fins ara i anar omplint, així, forats a la col·lecció per tal d'aprofundir en la història de l'Steve Rogers al llarg de les dècades.

The Shield (primera temporada)

El gènere policíac, en la ficció, sempre m'ha agradat. Sobretot quan es tracta d'obres ben fetes i amb personatges d'aquells que no pots evitar estimar-te des de pràcticament el principi. És el cas de The Shield, una sèrie que es va emetre als Estats Units de 2002 a 2008 i que aquí a Catalunya TV3 va rebatejar com a Vick Mackey, en honor al seu protagonista. 

A diferència del que faig amb altres sèries, com que aquesta està penjada en català a Totsrucs, és en aquest idioma que la segueixo. Són 7 temporades de 13 episodis, trigaré una mica en acabar-la però val la pena. Des d'aquí vull agrair a la Llextirem que me la recomanés. De la mateixa manera jo li recomano el còmic Gotham Central, unànimement lloat i desgraciadament cancel·lat al seu quarantè número.

Doncs bé, The Shield és una magnífica (pel que he vist fins ara, que és poc, però també pel que n'han dit les persones que l'han vist sencera) sèrie policíaca, un gènere que cada cop m'agrada més. És curiós, perquè m'agraden tant les històries sobre el crim organitzat com les dels agents de la llei i l'ordre.

El seu protagonista és en Vick Mackey, l'actor Michael Chiklis, conegut també per haver interpretat La Cosa a les dues pel·lícules dels 4 Fantàstics que s'han fet en aquesta dècada, fins que Marvel torni a sortir amb què vol rellançar la franquícia, contractin nous actors i considerin inexistent el que han fet fins ara. Però bé, centrem-nos. En Vick Mackey és un fill de puta, comencem per aquí.

És un poli rabassut, amb un físic que transmet duresa, i una manera de treballar que consisteix en fer les coses amb diligència, ràpidament, matant mosques a canonades si cal, però al cap i a la fi força eficient. El problema és que té un codi moral propi i no dubta a eliminar (de vegades literalment) tot allò que (o tot aquell qui) representa un obstacle en el seu camí. Però té alguns valors, sobretot els familiars, que encara que no compensin les coses dolentes que fa és fàcil que en més d'un moment despertin la nostra simpatia, i almenys jo m'he sorprès volent que les coses li sortissin bé malgrat que en realitat es mereixeria anar a la presó. Com que només n'he vist, de moment, una temporada, espero que ningú no em rebenti res sobre aquest tema en concret, i en general sobre cap altre.

També tenim personatges com el detectiu Holland "Dutch" Wagenbach (Jay Karnes), que de moment és el que em cau millor. D'ell hem vist que és un home honrat, sensible i molt intel·ligent, però que també té febleses i inseguretats. Confesso que, precisament per tot això i perquè és el meu preferit, pateixo pel que li pugui passar.

La capitana Claudette Wyms (CCH Pounder) és una senyora entranyable, que es posa dura quan s'hi ha de posar, però que de moment fa la impressió de ser com una mare per al cos de policia del fictici districte de Farmington de Los Angeles. Companya inseparable d'en Dutch, estic convençut que amaga alguna cosa que no m'agradarà, però temps al temps.

En David Aceveda (Benito Martínez) és el boss de la comissaria del districte, un home que sembla que vol lluitar contra la corrupció i que intenta acabar amb en Mackey per aquest motiu, però sense proves es troba lligat de peus i mans. Tot i la simpatia inicial que provoca, anirem veient que la seva ambició va en un altre sentit i que de vegades serà capaç de posar-la per sobre del bé comú i de l'honradesa de la que oficialment fa gala.

El detectiu Shane Vendrell (Walton Goggins) és el número 2 del grupet d'en Vick Mackey, molt més cap de trons, poca-solta i bromista, però en el fons bona persona (dins el que cap, esclar).

L'agent Julien Lowe (Michael Jace) és novell, i té un "problema" personal que tot i que es desvetlla a l'episodi pilot m'estimo més no tractar aquí. Ha anat a parar en una mala comissaria, en aquest sentit, perquè és un món molt tancat, corrupte i on la lleialtat és una cosa que ve i se'n va, segons els interessos de cadascú i de cada moment.

La sergent Danielle "Danny" Sofer és la companya d'en Julien, la seva superior, de fet, i pel poc que s'ha aprofundit fins ara en el seu personatge podem deduir que és una persona honrada, però malauradament no l'hem acabat de veure més enllà del seu paper d'interès amorós d'algun dels seus companys. Espero que en les properes temporades l'anem coneixent més.

Presentats els personatges, només em queda dir que és una sèrie que va creixent en interès, almenys pel que he vist fins ara, i que durant els dos primers anys va rebre diversos premis i nominacions, tot i que després sembla que va desaparèixer del mapa (pel que fa al reconeixement) fins l'any després del seu final. Veurem si això vol dir que la història es desinfla i realment només tenen interès les dues primeres temporades i la darrera o què, però tant se val. El que sé és que té tots els elements necessaris per a crear una obra interessant en aquest gènere: acció policíaca, vides privades dels personatges, corrupció, xantatges, traïcions, problemes ètnics i d'orientació sexual, èxits i frustracions... En altres paraules, que no tot és blanc o negre, i que les simpaties i antipaties que sentim pels personatges poden canviar en qüestió d'un parell de capítols. De moment, doncs, m'agrada, me n'han parlat molt bé, m'enganxa i ja tinc ganes de començar a veure'n la segona temporada.