Visionats: The Marvels

Ja he dit més d'una vegada, i ho continuaré dient, que per circumstàncies personals això de seguir les pel·lícules de superherois al cinema s'ha acabat, per a mi, almenys durant una temporada. Així, les que vagi tocant aquí aniran inevitablement a la secció Visionats, que diferencio de Cinema, reservada per quan efectivament vaig a veure-les en pantalla gran, i últimament això està sent amb la meva filla gran, que encara és petita de tota manera.

En qualsevol cas, per sort tenim Disney+ i, molt a poc a poc, vaig veient aquelles pel·lícules de l'MCU que surten, i aquest cop li ha tocat el torn a una que va després de Captain Marvel i la sèrie Ms. Marvel.  

The Marvels, film de 2023 dirigit per Nia DaCosta, és la seqüela de Captain Marvel, però també de l'esmentada Ms. Marvel, i en certa manera també neix de Wandavision. Un triple origen que es correspon amb les tres protagonistes d'aquesta història que probablement és de les que més es beneficien d'un context sòlid, però malauradament, en el meu cas, no vaig tenir l'oportunitat de repassar la pel·lícula de la capitana de 2019, si bé tenia més o menys fresca la sèrie de la seva admiradora i superheroïna adolescent interpretada per la Iman Vellani i algun record d'on venia la tercera, la Monica Rambeau (Teyonah Parris).

El cas és que, a diferència dels respectius productes on se'ns explicaven els seus orígens, The Marvels és la seva primera gran aventura juntes -de fet, excepte per al personatge interpretat per la Brie Larson, és la seva primera gran aventura en general-, i té a veure amb un complex concepte de l'entrellaçament quàntic, que aquí es tradueix en el canvi de lloc entre totes tres quan fan servir els poders alhora, siguin on siguin, cosa que dona lloc inicialment a alguns moments humorístics en plena batalla però que també serveix, avançada la pel·lícula, per emprar tàctiques úniques a l'hora de combatre l'enemic.

Tot plegat ha estat provocat per la Dar-Benn (Zawe Ashton), la líder dels Kree, que vol salvar el seu moribund planeta i troba un braçalet com el de la Ms. Marvel, gràcies al qual pot fer grans salts espacials i buscar l'altre. És un d'aquests salts, i les distorsions que provoca, el que crida l'atenció de l'estació espacial S.A.B.E.R., dirigida per en Nick Fury (Samuel L. Jackson), i el punt de connexió de l'accidental grup de superheroïnes i alhora el d'elles amb l'exèrcit enemic.

Així, tenim una pel·lícula de combats còsmics, efectes especials a dojo -alguns dels quals no m'han acabat de convèncer, tot sigui dit- i coreografies d'arts marcials, a més d'un desplegament d'ètnies i paisatges d'allò més sorprenents. 

The Marvels és pràcticament pura acció, amb alguns moments, tampoc gaires, de construcció de la relació entre els personatges, de drama -amb una Carol Danvers que s'enfronta a les conseqüències d'accions del passat- i de situacions més aviat de comèdia -provocades sobretot per diferències culturals, generacionals o planetàries-, de vegades fregant l'absurd (una paraula: gats), una convencionalitat que no és necessàriament bona, no per al film en si, sinó per la comparació amb els productes d'on ve tot plegat, que van ser molt ben rebuts per un motiu o un altre i van ser més trencadors.

La primera pel·lícula era quelcom més emotiu, més reposat tot i que no estava exempt de combats espacials, la sèrie de la Kamala era una història urbana i adolescent i la que tenia un paper més petit de totes tres, la Monica, era una simple humana amb una història d'adquisició de poders inversemblantment pròpia dels còmics de fa dècades, com el propi guió de The Marvels apunta en una picada d'ullet a l'espectador, però també amb un trauma important que s'explica a la sèrie de la Scarlet Witch. 

A banda d'això, trobo que té algunes situacions i explicacions que s'aguanten pels pèls, si és que s'aguanten, i demana de l'espectador més coneixements previs de l'MCU que de costum, que ja és dir. O potser és que s'espera que hagi acumulat tots aquests anys de consum de films i sèries -i ho haurà fet de gust- i el que em passa a mi és que he perdut el ritme i tinc la memòria que tinc, però trobo que, de tota manera, mirada com una pel·lícula independent va massa de cara a barraca i pot atabalar una mica.

Al seu favor s'ha de dir que, per un vegada, no dura ni dues hores, que ja tocava, i que per als fans d'aquest univers cinematogràfic és una delícia, com sempre, tornar a veure personatges que coneixia d'altres relats, veure'n coincidir alguns per primer cop i ser testimoni de les conseqüències d'alguns esdeveniments vistos amb anterioritat, perquè el fet que a mi m'hagi enganxat una mica rovellat no vol dir que no hagi copsat cap referència, tampoc.

No estic dient que no m'hagi agradat, la pel·lícula, però no m'ha marcat, en absolut, com d'altres, i no sé si hi ha plans de continuar amb aquesta història, si més no amb la seva protagonista principal, perquè de la Kamala i la Monica ens "prometen" coses en un parell d'escenes, una a l'epíleg i l'altra en una escena durant els crèdits. Veurem cap a on va, tot això.

En qualsevol cas, m'ha agradat tornar a veure aquests personatges, i espero saber-ne més coses en projectes comuns o per separat. És una pel·lícula imprescindible de l'MCU? Probablement no, però tampoc és una pèrdua de temps.

 

Cinema: Captain Marvel

Aviso sempre que si d'alguna cosa hi entenc, i només relativament, pel que fa a còmics és l'Univers DC, però que de Marvel vaig més perdut. Tot i així, segueixo tan religiosament com puc les adaptacions cinematogràfiques, que al final són el meu referent pel que fa al cànon, amb personatges i històries que conec més o menys, segons el cas.

Del personatge anomenat Captain Marvel l'únic que sabia era que era un home i que moria de càncer en una història mítica que fa l'spoiler ja en el títol, per tant... res a veure amb la versió que ens ha arribat ara en forma de pel·lícula. De la qual, per cert, no vaig voler saber res de res abans d'anar-la a veure, perquè volia gaudir-ne amb la ment en blanc.

L'únic que sabia, això sí, era que ens explicaria coses del personatge al qual es fa referència al final d'Avengers: Infinity War, i que ha de ser cabdal a la propera Avengers: Endgame. I que la seva protagonista la interpretava la Brie Larson, guanyadora d'un Oscar a la millor actriu protagonista per Room.

En fi, dirigida pel duet Anna Boden i Ryan Fleck, la 21a pel·lícula de l'anomenat Marvel Cinematic Universe (MCU) fa de pont entre les dues entregues finals (?) dels Avengers cinematogràfics, però alhora és una excel·lent pel·lícula d'orígens i, per fi en aquest ja extens univers fictici, tenim una protagonista femenina, perquè de personatges femenins potents de Marvel al cinema n'hi ha hagut alguns, però fins ara cap no havia protagonitzat cap film, així que podem dir que Marvel ja té la seva Wonder Woman a la gran pantalla.

Poca cosa sabem del passat de la Vers, ella mateixa no en recorda res, però és una kree que s'entrena amb el seu mentor, en Yon-Rogg (Jude Law), i duu a terme missions amb la seva unitat Starforce encaminades a combatre els skrull, la famosa raça alienígena de l'univers Marvel, tan temuda per la seva capacitat d'adoptar l'aspecte de qui sigui i, per tant, uns autèntics mestres de la infiltració.

En una d'aquestes missions la capturen i, mentre escapa, va a parar a la Terra l'any 1995, on coneixerà uns més joves Nick Fury (Samuel L. Jackson) i Phil Coulson (Clark Gregg), agents de S.H.I.E.L.D., mentre intenta impedir que els skrulls aconsegueixin una tecnologia desenvolupada precisament al nostre planeta i intenta esbrinar per què té fragments de records d'una vida a la Terra, cosa que, juntament amb el ritme general, fa que consideri Captain Marvel un dels films d'orígens més ben fets que hi ha.

Espectaculars persecucions, combats amb raigs d'energia que surten de les mans de la Vers i girs de guió que ens mostren que les aparences enganyen i que a les guerres mai no s'hi enfronten el Bé i el Mal absoluts conformen el gruix d'un film que també ens arrenca més d'un somriure amb coses relacionades amb l'ambientació norantera que ara en semblen ridícules, però que van ser el nostre pa de cada dia fa 20 anys, a més d'alguna picada d'ullet autorreferencial o els homenatges (en plural) al desaparegut Stan Lee.

És una pel·lícula, també, que permet que en Samuel L. Jackson s'ho passi bomba amb aquesta versió més alegre -o menys amargada- d'en Nick Fury, que ens regala moments d'humor que agraïm i que expliquen la relació especial que forja amb la protagonista, fet que serà essencial en el futur, com veiem en aquesta recta final d'Avengers. Però també hi ha missatges molt seriosos.

Són missatges de feminisme, i n'hi ha uns quants, i s'hi insisteix, però no queden en absolut forçats. Potser sí que es va forçar que als Estats Units i a Europa la pel·lícula s'estrenés el 8 de març, el dia de la dona, però el que ens explica el guió hi encaixa (i és) ben natural i alhora, per desgràcia, cal anar-ho recordant perquè ens queda molta feina per fer per tal d'assolir un món amb igualtat d'oportunitats per a ambdós gèneres i respecte per al que encara està en inferioritat de condicions.

De fet, el personatge va tenir la seva primera col·lecció pròpia el 1977, Ms. Marvel, que ja contenia un missatge feminista, i des de 2012 és ella la Capitana Marvel, títol que, en masculí, pertanyia al personatge que va morir fa tants anys.

És per això que deia, al principi, que Marvel ja tenia la seva Wonder Woman. No només perquè la Capitana Marvel és un personatge poderosíssim, sinó pel missatge de la seva pel·lícula, que gràcies a això i a la seva qualitat esdevé un referent. No us la perdeu.

Lectures: Marvel Gold Capitán América - La leyenda viviente

És gairebé una llàstima que sigui molt més aficionat a DC que a Marvel. Tot i que també tinc unes quantes coses de la Casa de les Idees, la gran majoria dels meus còmics de superherois pertany a la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman, no precisament ben tractada per les editorials que n'han publicat les edicions en castellà, fins al punt que ja fa uns anys que només els compro en versió original.

Però sense ser-ne client habitual puc veure que Panini fa una bona feina amb el material de Marvel, amb diverses línies per a diversos tipus de públic i formats per a totes les butxaques. Un dels formats que més m'atrauen és el de llibre de tapa dura i moltes pàgines, i l'exemple més clar d'això són els volums més gruixuts de Marvel Gold -línia que també té volums gruixudets de tapa tova-, també coneguts com a Omnigold. 

Són llibres molt gruixuts i cars, normalment a 39,95 € cadascun, però al 32è Saló del Còmic de Barcelona (2014) vaig tenir la sort de trobar el primer dels dedicats al Capità Amèrica a meitat de preu (se'm va escapar, mentre m'ho pensava, el dels 4 Fantàstics) i és així com m'he estrenat en el format.

Com que és un dels personatges de Marvel dels que tinc més coses (repeteixo, no són gaires) i un dels que més m'agraden juntament amb l'Spider-man, m'interessava tenir aquest recopilatori on es recullen les primeres aventures del Capità des de la seva resurrecció durant els primers anys de l'editorial.

Aquest llibre conté, doncs, els números 58 a 99 de Tales of Suspense, el 100 de Captain America -que és on es rebateja la col·lecció que fins llavors oferia 10 pàgines del Capità i 10 de l'Iron Man-, el 114 de Strange Tales, el 13 de Sgt. Fury and His Howling Commandos i el 4 de Avengers, tot plegat publicat originalment entre novembre de 1963 i abril de 1968 i amb un total, portades i algun article explicatiu inclosos, de 568 pàgines.

En aquest recopilatori conegut com a La leyenda viviente -curiosament el títol es repeteix d'un altre material clàssic que Panini ja havia tret, però no hi té res a veure més enllà del protagonista- se'ns explica la recuperació d'un personatge que s'havia creat el 1940 amb intenció propagandística en un moment en què els Estats Units sabien que haurien d'acabar participant a la Segona Guerra Mundial.

Aquells anys de propaganda bèl·lica pura i dura i del Sentinella de la Llibertat atonyinant nazis al camp de batalla van ser tot un èxit, però la idea es va anar gastant, més endavant ja no funcionava de la mateixa manear i la periodicitat de la primera Captain America es va anar estirant, de manera que al final es va cancel·lar la col·lecció als anys 50. Amb el sorgiment de Marvel com a tal es van recuperar alguns personatges de feia dècades, i el venjador de les barres i estrelles va ser un dels escollits, però primer es van fer provatures per tal d'estudiar la reacció dels lectors.

Després de presentar un impostor al 114 de Strange Tales es va decidir recuperar l'autèntic Steve Rogers, tot inventant el seu conegut renaixement causat per la descongelació del bloc de gel on havia passat 20 anys en animació suspesa, i va viure una primera aventura amb els Avengers al número 4 de la col·lecció del grup de superherois més forts del planeta.

I, ara sí, va estrenar col·lecció, tot i que aquesta afirmació té uns matisos: no la va estrenar, sinó que s'hi va ficar al número 58, i a més no n'era l'únic protagonista, ja que la meitat de cada número era per a pàgines de les aventures de l'Iron Man, fins que va arribar el que seria el número 100, que com he dit més amunt va significar un canvi de nom de la revista, des de llavors Captain America.

Què és el que ens trobem en aquest fotimer de números (que semblen més dels que són en realitat, perquè com he dit molts d'ells són "mitjos números")? Doncs al principi aventures contemporànies i autoconclusives del Capità Amèrica en què se'ns explica un cop rere l'altre la seva enorme habilitat en la lluita cos a cos i les meravelles del seu llegendari escut, però després comencen altres històries de més durada, amb trames de 2 o 3 entregues, i més interès argumental.

En aquestes ens trobem dos tipus d'història: les que permeten als seus responsables, l'Stan Lee i en Jack Kirby (amb alguna substitució esporàdica en el dibuix), explicar aventures de la Segona Guerra Mundial amb les més digeribles tècniques narratives del present dels anys 60, on coneixerem el gran enemic del protagonista, en Red Skull, però també algun futur aliat com en Nick Fury; i les que se situen a l'època en què el Capità ja havia superat la congelació, amb nous enemics -sovint vinculats a les missions de S.H.I.E.L.D.- com en Batroc o el Superadaptoide o el ressorgiment d'organitzacions i personatges dels anys de glòria de l'Steve Rogers, com el mateix Red Skull, que curiosament també es va saltar 20 anys sense envellir-ne ni un.

Grans valors universals i absoluts (tot és blanc o negre) en unes propostes sovint ingènues, amb molt de text en què una veu en off ens narra en to altisonant el que de fet ja podem veure a les vinyetes, o els mateixos personatges expliquen en veu alta cadascun dels passos que fan, típic de l'època i hereu de les dècades anteriors, que es començaria a superar als anys 70 a favor d'una manera de narrar més centrada en l'acció i el poder de la part visual dels còmics.

És un material clarament passat de moda si el comparem amb els còmics actuals, però té un innegable valor històric que seria més gran, segons el meu parer, amb la inclusió no de la setantena de números de la segurament insuportable obra original, però sí almenys el número 1 de Captain America, de 1940, tal com es va fer anys enrere a la primera entrega de la Biblioteca Marvel de Planeta DeAgostini, en blanc i negre.

Però si deixem de banda aquest problema, Capitán América: La leyenda viviente m'ha semblat sorprenentment amè, sobretot avançat el llibre, gràcies a la relativa suavitat amb què enllaça el passat i el present del personatge i la profunditat de la caracterització del protagonista, proporcionada pels seus dubtes, remordiments i traumes per la desaparició en combat del seu estimat company Bucky Barnes 20 anys abans, a més de l'inevitable xoc psicològic de viure en un món que ha avançat dues dècades sense ell i al qual, per tant, li costa adaptar-se.

Febleses afegides per l'Stan Lee en un personatge que quan va néixer havia de ser perfecte, però que als anys 60, i seguint la línia marcada pel mateix guionista en tants personatges i grups, havia de ser humanitzat per tal de fer-lo més proper als lectors.

Són aventures d'acció, de recerca de respostes, d'intriga, amb un to com deia abans ingenu i propi del gènere i l'època, plenes de deus ex machina i tecnologia inexistent i insatisfactòriament justificada, i de tòpics gastadíssims sobre la manera de parlar dels estrangers, amb aquells accents exagerats i gens naturals, però que val la pena llegir perquè són històries entretingudes i també perquè representen l'origen del Capità Amèrica tal i com el coneixem.

Tenint en compte això i que l'edició és prou satisfactòria, amb material restaurat, paper blanc i net -tot i que no satinat, o sortiria massa car-, una bona retolació i una traducció no del tot dolenta -però sí amb unes quantes traduccions literals i l'odiós ús relativament freqüent del pretèrit perfet simple per a accions del mateix dia-, espero poder adquirir a bon preu, en algun moment, els altres dos Omnigold del personatge que han sortit fins ara i anar omplint, així, forats a la col·lecció per tal d'aprofundir en la història de l'Steve Rogers al llarg de les dècades.

Cinema: The Avengers

Ja he vist, i he trigat una mica, The Avengers, una de les pel·lícules més esperades pels lectors de còmics de superherois dels últims anys. Després de repassar Iron Man i The Incredible Hulk (2008), Iron Man 2 (2010) i Captain America: The First Avenger (2011), i haver vist un cop (suficient) Thor (2011), arribava el moment de veure la pel·lícula que els reunia tots en un projecte de la Marvel que tenia uns quants anys d'existència.

Marvel Studios culminava doncs, aquest 2012, la idea de portar al cinema una reunió de superherois que ja fa dècades que existeix als còmics. Els Avengers es podien veure en pantalla gran per primera vegada i es feia després de construir els seus personatges amb paciència durant els darrers quatre anys, si no comptem Hulk (2003).

Només hi havia una excepció, que és la d'en Hawkeye, interpretar per en Jeremy Renner i sense pel·lícula pròpia ni cap aparició prèvia en cap de les anteriors pel·lícules que han anat formant un Univers Marvel cinematogràfic. És, per aquest motiu, el personatge amb menys profunditat de la plantilla, tot i que se suposa que l'anirem coneixent més en el futur, encara que només sigui a la seqüela d'aquest film, probablement per al 2015.

També ens presentava un personatge conegut dels còmics de l'editorial dels Estats Units, la Maria Hill, que té l'aspecte i la veu de la Cobie Smulders, cara molt coneguda perquè és la Robin Scherbatsky de How I met your mother. Tot i així The Avengers és una pel·lícula sobre aquest grup de superherois i no sobre l'agència S.H.I.E.L.D., de manera que és un paper petit. 

Tampoc no havia tingut pel·lícula pròpia la Black Widow, interpretada per la Scarlett Johansson, però sí que s'havia presentat a Iron Man 2. Personalment em preocupava que fos un personatge poc important dins el grup i que quedés empetitida en un film d'aquestes característiques, però per sort té els seus moments de glòria i demostra les seves habilitats en la lluita cos a cos i les tècniques interrogatòries. 

La Black Widow i en Hawkeye se sumen als més coneguts i importants Capità Amèrica (Chris Evans), Thor (Chris Hemsworth), Iron Man (Robert Downey Jr.) i Hulk (Mark Ruffalo) i tots junts conformen un grup de 6 superherois que s'ha d'enfrontar a una amenaça d'un altre món (no alienígena, sinó d'un altre món) en una trama que és una mena de continuació de Thor. El resultat és un film espectacular en tots els sentits, èpic i divertit en molts moments (gràcies a l'humor de l'Iron Man, sobretot), que tot i que no he llegit gaires còmics dels Avengers considero que és fidel a la seva idea, el seu esperit, i entenc que hagi agradat a la majoria dels seus fans.

A banda de l'esmentada amenaça, un dels problemes a què s'enfronta el nou equip és precisament la formació d'un grup de superherois amb fortes diferències de caràcter i un ego de la mida d'un campanar. Això provoca combats entre els nostres ídols del còmic abans que s'adonin de la necessitat d'unir les seves forces contra l'enemic comú, idea que els intenta transmetre l'ideòleg de tot plegat, un Nick Fury (Samuel L. Jackson) que té els seus propis i qüestionables plans i que hem vist en gairebé totes les altres pel·lícules amb l'objectiu d'anar reunint el grup.

Un dels problemes és, lògicament, la immensa dificultat de contenir la ira d'en Hulk quan el doctor Banner perd els papers i es transforma en el Gegant Verd en contra de la seva voluntat. Però què passa quan ho fa per voluntat pròpia? Doncs que esdevé un poderosíssim aliat. 

Pel que fa a l'argument i sense entrar en spoilers, com he dit abans es reprèn una història que començava a Thor, la pel·lícula i el personatge que personalment m'interessaven menys de tot el conjunt, i per això penso que m'ho podria haver passat millor amb un film que, tot i així, em va divertir força i vaig trobar molt ben fet. 

No era cap sorpresa, però, ja que totes les pel·lícules prèvies ens preparaven per a The Avengers amb escenes dins els crèdits (o al final d'aquests) que donaven pistes no només sobre la seva reunió com a grup, sinó també, en el cas de Thor, per on podrien anar les coses, bàsicament amb el retorn d'en Loki (Tom Hiddleston). 

Però això no és un defecte del film dirigit per en Joss Whedon (creador de Buffy: The Vampire Slayer i guionista de còmics), sinó una qüestió de desinterès meu per en Thor com a personatge i el seu entorn farcit de referències a la mitologia nòrdica. El que sí que és empipador és que en Mark Ruffalo sigui el tercer en interpretar en Bruce Banner / Hulk en 9 anys, després de l'Eric Bana i l'Edward Norton, però això no és pas culpa del senyor Ruffalo, que la crítica i el públic han considerat ràpidament com el millor intèrpret del personatge.

Un altre detall del film que m'agradaria destacar és que deixa ben clar que el tabú cinematogràfic a l'hora de destruir fictíciament la ciutat de Nova York, lògic per altra banda després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, ja ha estat superat, i de quina manera...

The Avengers és possiblement la millor de les pel·lícules possibles d'aquest grup de superherois després d'anys de preparació i de feina ben feta, la culminació d'una idea que per exemple DC Comics no ha estat capaç de posar en pràctica amb la seva Lliga de la Justícia malgrat que és una companyia propietat de la Warner Bros. i en aquest sentit no hi hauria hagut cap problema a l'hora de coordinar estudis. Pesen més la desigual qualitat entre els nous films d'en Batman i el d'en Superman, el fracàs de Green Lantern i l'aparent impossibilitat de fer pel·lícules de la Wonder Woman i en Flash, per exemple.

 

Marvel ha fet bé la seva feina i això ha donat com a resultat una pel·lícula que ha agradat a gairebé tothom, que ha esdevingut ràpidament la de més recaptació de tota la història i que poden gaudir espectadors de tota mena, però que satisfarà sobretot els fans dels còmics en què es basa i especialment aquells que hagin vist les pel·lícules individuals dels seus personatges i tinguin bagatge en aquest sentit.

A més, podran apreciar que el caràcter dels superherois s'ha mantingut en aquest film conjunt i que cap d'ells no queda a l'ombra dels altres, sinó que tots tenen els seus moments, repartits de manera equilibrada.

De cara al futur i abans de la segona cinta dedicada al grup d'herois més forts del món, com s'acostumen a anomenar, estan previstes Iron Man 3 i Thor 2 per al 2013 i Captain America 2 per al 2014. Paciència.