Cinema: Thor - Ragnarok

No és gaire difícil, anant a la pestanya de Cinema de la part de dalt del blog, veure que moltes de les pel·lícules que critico -a la meva planera i inexperta manera- estan basades en còmics, però de les d'en Thor no n'havia parlat mai.

En part és perquè no en tenia gran cosa a dir, però sobretot perquè, de tot l'Univers Marvel, probablement de les històries que menys m'interessen una és la del Déu del Tro, perquè en general la mitologia nòrdica no és el meu fort i, almenys en els còmics de superherois, confesso que m'estimo més els escenaris urbans.

Tot i així, ara que he vist Thor: Ragnarok, la tercera pel·lícula protagonitzada pel personatge, que també apareix a les dels Avengers, sí que em ve de gust parlar-ne perquè és un film especial, diferent dels altres, veurem si per bé o per mal.

Partint de la premissa que en Thor s'ha passat dos anys buscant Gemmes de l'Infinit per l'espai, el més seriós que passa en aquesta tercera pel·lícula en solitari és que el Ragnarök, l'Apocalipsi d'Asgard, s'acosta i ho fa en la forma d'una temible enemiga interpretada per la Cate Blanchett, no oblidem que guanyadora de dos Òscars, entre altres premis, i que sembla que no fa escarafalls a un film de superherois farcit d'efectes especials i acció desenfrenada.

Amb el nom de Hela, pretén conquerir Asgard i per tal de fer-ho envia a un exili forçat, o més ben dit, expulsa, en Thor, que passa bona part de la pel·lícula a Sakaar, un planeta abocador en què li tocarà fer de gladiador, a més de trobar-se amb un vell amic, com el tràiler es va encarregar de mostrar-nos un cop rere l'altre i, tot i així, com sol passar per a la meva estupefacció, va provocar les rialles dels espectadors el dia de l'estrena tot i la desaparició de l'efecte sorpresa.

Perquè amb Thor: Ragnarok, dirigida per en Taika Waititi, hom riu, i m'hi incloc, però alhora crec que no és així com hauria de ser. No trobo pas malament que hi hagi humor als films de Marvel, però precisament als d'en Thor n'hi havia poc, mesurat i just, i de sobte, de la segona pel·lícula (Thor: The Dark World) a la tercera, el que passem a veure és un producte més similar a Guardians of the Galaxy que al Thor que coneixíem.

No ho dic per l'ambientació espacial -que també s'allunya de la idea que tinc de Thor, tot i que admeto que n'he llegit ben pocs còmics i no sé si acostuma a sortir d'Asgard-, sinó per un augment considerable de les escenes humorístiques i la mena de dinàmiques entre els personatges, amb l'afegit d'alguns secundaris extraterrestres que acaben de reforçar aquesta reminiscència.

A més, no és una pel·lícula dels Avengers, però gairebé: en Thor no treballa en solitari, sinó que compta amb l'ajuda d'en Hulk, la Valkyrie (Tessa Thompson) i un Loki que hi col·labora a contracor i, com sempre, amb plans propis.

Cal reconèixer que tot plegat és divertit, i que la pel·lícula és molt entretinguda i té moments èpics, amb l'espectacle de llum i so que esperaríem d'un film de superherois, i ens prepara per al que trobarem a la propera pel·lícula dels Avengers, anomenada Avengers: Infinity War, per a 2018, però simplement trobo que amb l'humor se n'ha fet un gra massa.

Una altra cosa que ha canviat és una banda sonora de sintetitzadors que recorda els anys 80 -també ho fa la font triada per al títol-, i això naturalment no em molesta, però també dona a tot el conjunt un aire més d'aventura espacial que no pas de les més serioses aventures de personatges de la mitologia nòrdica que almenys jo associo al personatge.

Vull fer un esment especial al divertit Grandmaster, interpretat per en Jeff Goldblum, així com a un parell de picades d'ullet, com l'escena del teatre que es troba en Thor quan torna a Asgard després d'una llarga absència -més que res, qui són els actors- o la metareferència brutal en presentar el cameo del Doctor Strange. 

En qualsevol cas, tot i que em vaig passar bona part de la pel·lícula arrufant el front davant de l'evident canvi de to, el cert és que mirat de manera independent Thor: Ragnarok és un bon producte que encaixa perfectament a l'Univers Marvel, encara que paradoxalment no ho faci del tot en la seva saga.

Cinema: Ghostbusters

Com suposo que li va passar a molta gent, quan es va començar a saber que el projecte de fer un remake de Els Caçafantasmes era seriós i posteriorment se'n va emetre el tràiler fins a la sacietat, les meves expectatives no eren gens bones. 

S'havia especulat amb si es faria o no, però a diferència del que passa amb Back to the Future, en què el creador de la trilogia original, en Robert Zemeckis, afirma que farà tot els possibles per a evitar-ne continuacions o remakes, en el cas de Ghostbusters més o menys tots els implicats tenien ganes de fer una Caçafantasmes III de què s'ha parlat durant molts anys.

No era el cas d'en Bill Murray, l'estrella de la pel·lícula original de 1984, que després de quedar decebut amb la segona, de 1989, anava rebutjant totes les propostes, i sense ell la idea s'anava aparcant, ressuscitant i tornant a aparcar. No és que no en volgués saber res, d'aquell paper: va posar la veu al seu personatge al videojoc Ghostbusters: The Video Game de 2009, però ja des dels anys 80 no volia involucrar-se en una franquícia gaire llarga i, per tant, anava rebutjant guions. 

Un dels protagonistes de les pel·lícules originals, en Harold Ramis, va morir el 2014, i amb això els altres companys es van acabar de destrempar. A més, per decisions dels estudis, i entre una cosa i l'altra, es va decidir oblidar la idea d'una tercera part i recomençar amb una cosa completament diferent, descartant que el director original, l'Ivan Reitman, la dirigís, i amb un repartiment en què els caçafantasmes serien LES caçafantasmes. 

El tràiler va tenir una acollida pèssima: entre els que vam arrufar el front davant de l'enèsim reboot d'una saga clàssica -mal dels nostres temps-, els que no veien clar que el repartiment fos femení -masclisme, vaja- i els que trobaven que l'humor era poca-solta... En resum, que s'ensumava un desastre.

Doncs no ho ha estat. Des del punt de vista econòmic n'han tret benefici, i des del crític sembla que ha agradat força, potser en comparació amb el que s'esperava, encara que tothom està d'acord que no fa gens d'ombra a les originals. 

Abans de donar-ne la meva opinió, però, parlaré una mica de la premissa i els personatges, que és el que al capdavall fa que la nova Ghostbusters sigui el que és.

La primera protagonista que ens presenten és la doctora Erin Gilbert (Kristen Wiig), professora de física a la Universitat de Columbia que vol aconseguir la plaça fixa i que vol oblidar el seu passat, en què s'interessava pels fenòmens paranormals i fins i tot va coescriure un llibre sobre el tema.

La confirmació de l'existència d'aquests fenòmens fa que les seves expectatives laborals desapareixen i, posats a fer, ella esdevé caçafantasmes.

La Melissa McCarthy, la cara més coneguda de les quatre protagonistes, i especialista en comèdia, fa de doctora Abby Yates, la culpable que el vergonyós llibre, del qual és l'altra coautora, torni a estar disponible gràcies a internet.

Ella no ha abandonat els interessos de joventut i continua investigant fantasmes en una escola tècnica on no saben realment a què es dedica el seu departament.

L'acompanya la Jillian Holtzmann (Kate McKinnon), la sonada inventora dels aparells que es fan servir durant la pel·lícula per tal d'atrapar i estudiar els fantasmes.

Un personatge boig, excèntric de fet, que no sembla que tingui por de res ni cap sentit de la prudència.

El grup el completa la Patty Tolan (Leslie Jones), treballadora del metro de Nova York i amant de la història de la ciutat que entra en contacte amb un fantasma a les vies de l'estació en què treballa.

A partir de llavors coneix el trio de caçafantasmes i, malgrat la seva nul·la formació científica, el transforma en un quartet. La Patty posa el contrapunt d'humor racial tòpic al repartiment protagonista.

L'últim dels papers més importants és el del recepcionista Kevin Beckman (Chris Hemsworth, el Thor de les pel·lícules de Marvel), un home atractiu però ben babau que es podria entendre com el capgirament del tradicional i masclista paper de recepcionista agradable a la vista però amb el cap ple de pardals, cosa que no sé si és quelcom per aplaudir o, en fer-nos pensar en aquesta inversió de rols de gènere, perpetua el problema.

Altres cares que veurem, però en papers petits, inclouen noms com el de l'Andy García, que fa d'alcalde de Nova York, els agents secrets Hawkins (Michael Kenneth Williams, l'inoblidable Omar de The Wire i el Chalky White de Boardwalk Empire) i Rourke (Matt Walsh, de Veep)

Ghostbusters uneix, doncs, aquests quatre talents femenins de la comèdia nord-americana actual, totes elles ben conegudes entre altres coses -en alguns casos sobretot- pel late show llegendari Saturday Night Live, i fa que s'enfrontin a l'aparició sobtada de fantasmes i als obstacles que els posa l'Administració, que evidentment vol amagar-ho al públic. 

La pel·lícula té moments divertits, sens dubte, i no es fa pesada ni és dolenta, però com passa per desgràcia massa sovint, al tràiler hi veiem tots els moments més estel·lars i quan veiem finalment el producte sencer ens els sabem de memòria.

Ghostbusters no es trenca gaire el cap, presenta una història amb elements que ja coneixem -de manera que, com que no ens calen les explicacions, tant se val si no tenen fonament científic, ni versemblant ni absurd- i es recolza en les quatre actrius principals, que fan un bon paper però, per al meu gust, sense ser memorable i, sens dubte, no gràcies al doblatge, però això és una cosa que em passa a mi des que veure les pel·lícules en versió original és la norma i doblades, l'excepció. 

Una de les coses que també recolzen una pel·lícula que altrament hauria estat mediocre són, precisament, mèrits dels films originals: espais -la mítica estació de bombers-, velles cares conegudes -cameos dels 3 caçafantasmes que encara viuen, fins i tot en Bill Murray, que amb les seves negatives va impedir una tercera part de la saga original, i d'algun personatge més al final...- i els dos fantasmes més populars de la franquícia, perquè no oblidem que també va tenir una sèrie de dibuixos animats que es va arribar a emetre aquí i que va fer immortals en Babetes i aquella mena de ninot gegant de Michelin, l'Home Núvol, per exemple.

Picades d'ullet que satisfan els fans de les pel·lícules originals però que no provoquen estranyesa en les noves generacions a les quals, sens dubte, s'adreça aquesta nova proposta. 

Com deia més amunt, no ha estat pas un fracàs, en aquest sentit sí que ens ha sorprès, però no és ni de bon tros tan interessant com l'original. Fins i tot sabent que el component nostàlgic juga a favor de la de 1984 i intentant deixar-lo de banda. Per a mi és una comèdia poca-solta de l'estil actual, per a tots els públics, sense complicacions ni excessiva originalitat, que pren com a referent una història clàssica i estimada, però que és completament diferent. 

Haurem de veure com se'n surten amb la propera entrega, perquè la idea és, no ens ha de sorprendre, fer una nova franquícia, i queda clar a l'escena de després dels crèdits que sempre hem d'esperar quan anem a veure una pel·lícula d'aquestes característiques. 

El millor

-Que tot i ser tan diferent en tots els sentits, força gent de les pel·lícules originals hi hagi donat suport, especialment els actors 

-Si podem anar-hi a preu reduït -en realitat sempre es pot, si busquem ofertes i no anem al cine sense pensar- és una comèdia entretinguda que val la pena veure


El pitjor

-Si el tema de la pel·lícula no estigués rescatat d'una saga clàssica dels 80 tan popular, possiblement no funcionaria i ens n'oblidaríem ben ràpidament, d'aquest film

-El cameo d'en Bill Murray, que em fa l'efecte que no dissimula gens les poques ganes que en tenia    

Cinema: The Avengers

Ja he vist, i he trigat una mica, The Avengers, una de les pel·lícules més esperades pels lectors de còmics de superherois dels últims anys. Després de repassar Iron Man i The Incredible Hulk (2008), Iron Man 2 (2010) i Captain America: The First Avenger (2011), i haver vist un cop (suficient) Thor (2011), arribava el moment de veure la pel·lícula que els reunia tots en un projecte de la Marvel que tenia uns quants anys d'existència.

Marvel Studios culminava doncs, aquest 2012, la idea de portar al cinema una reunió de superherois que ja fa dècades que existeix als còmics. Els Avengers es podien veure en pantalla gran per primera vegada i es feia després de construir els seus personatges amb paciència durant els darrers quatre anys, si no comptem Hulk (2003).

Només hi havia una excepció, que és la d'en Hawkeye, interpretar per en Jeremy Renner i sense pel·lícula pròpia ni cap aparició prèvia en cap de les anteriors pel·lícules que han anat formant un Univers Marvel cinematogràfic. És, per aquest motiu, el personatge amb menys profunditat de la plantilla, tot i que se suposa que l'anirem coneixent més en el futur, encara que només sigui a la seqüela d'aquest film, probablement per al 2015.

També ens presentava un personatge conegut dels còmics de l'editorial dels Estats Units, la Maria Hill, que té l'aspecte i la veu de la Cobie Smulders, cara molt coneguda perquè és la Robin Scherbatsky de How I met your mother. Tot i així The Avengers és una pel·lícula sobre aquest grup de superherois i no sobre l'agència S.H.I.E.L.D., de manera que és un paper petit. 

Tampoc no havia tingut pel·lícula pròpia la Black Widow, interpretada per la Scarlett Johansson, però sí que s'havia presentat a Iron Man 2. Personalment em preocupava que fos un personatge poc important dins el grup i que quedés empetitida en un film d'aquestes característiques, però per sort té els seus moments de glòria i demostra les seves habilitats en la lluita cos a cos i les tècniques interrogatòries. 

La Black Widow i en Hawkeye se sumen als més coneguts i importants Capità Amèrica (Chris Evans), Thor (Chris Hemsworth), Iron Man (Robert Downey Jr.) i Hulk (Mark Ruffalo) i tots junts conformen un grup de 6 superherois que s'ha d'enfrontar a una amenaça d'un altre món (no alienígena, sinó d'un altre món) en una trama que és una mena de continuació de Thor. El resultat és un film espectacular en tots els sentits, èpic i divertit en molts moments (gràcies a l'humor de l'Iron Man, sobretot), que tot i que no he llegit gaires còmics dels Avengers considero que és fidel a la seva idea, el seu esperit, i entenc que hagi agradat a la majoria dels seus fans.

A banda de l'esmentada amenaça, un dels problemes a què s'enfronta el nou equip és precisament la formació d'un grup de superherois amb fortes diferències de caràcter i un ego de la mida d'un campanar. Això provoca combats entre els nostres ídols del còmic abans que s'adonin de la necessitat d'unir les seves forces contra l'enemic comú, idea que els intenta transmetre l'ideòleg de tot plegat, un Nick Fury (Samuel L. Jackson) que té els seus propis i qüestionables plans i que hem vist en gairebé totes les altres pel·lícules amb l'objectiu d'anar reunint el grup.

Un dels problemes és, lògicament, la immensa dificultat de contenir la ira d'en Hulk quan el doctor Banner perd els papers i es transforma en el Gegant Verd en contra de la seva voluntat. Però què passa quan ho fa per voluntat pròpia? Doncs que esdevé un poderosíssim aliat. 

Pel que fa a l'argument i sense entrar en spoilers, com he dit abans es reprèn una història que començava a Thor, la pel·lícula i el personatge que personalment m'interessaven menys de tot el conjunt, i per això penso que m'ho podria haver passat millor amb un film que, tot i així, em va divertir força i vaig trobar molt ben fet. 

No era cap sorpresa, però, ja que totes les pel·lícules prèvies ens preparaven per a The Avengers amb escenes dins els crèdits (o al final d'aquests) que donaven pistes no només sobre la seva reunió com a grup, sinó també, en el cas de Thor, per on podrien anar les coses, bàsicament amb el retorn d'en Loki (Tom Hiddleston). 

Però això no és un defecte del film dirigit per en Joss Whedon (creador de Buffy: The Vampire Slayer i guionista de còmics), sinó una qüestió de desinterès meu per en Thor com a personatge i el seu entorn farcit de referències a la mitologia nòrdica. El que sí que és empipador és que en Mark Ruffalo sigui el tercer en interpretar en Bruce Banner / Hulk en 9 anys, després de l'Eric Bana i l'Edward Norton, però això no és pas culpa del senyor Ruffalo, que la crítica i el públic han considerat ràpidament com el millor intèrpret del personatge.

Un altre detall del film que m'agradaria destacar és que deixa ben clar que el tabú cinematogràfic a l'hora de destruir fictíciament la ciutat de Nova York, lògic per altra banda després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, ja ha estat superat, i de quina manera...

The Avengers és possiblement la millor de les pel·lícules possibles d'aquest grup de superherois després d'anys de preparació i de feina ben feta, la culminació d'una idea que per exemple DC Comics no ha estat capaç de posar en pràctica amb la seva Lliga de la Justícia malgrat que és una companyia propietat de la Warner Bros. i en aquest sentit no hi hauria hagut cap problema a l'hora de coordinar estudis. Pesen més la desigual qualitat entre els nous films d'en Batman i el d'en Superman, el fracàs de Green Lantern i l'aparent impossibilitat de fer pel·lícules de la Wonder Woman i en Flash, per exemple.

 

Marvel ha fet bé la seva feina i això ha donat com a resultat una pel·lícula que ha agradat a gairebé tothom, que ha esdevingut ràpidament la de més recaptació de tota la història i que poden gaudir espectadors de tota mena, però que satisfarà sobretot els fans dels còmics en què es basa i especialment aquells que hagin vist les pel·lícules individuals dels seus personatges i tinguin bagatge en aquest sentit.

A més, podran apreciar que el caràcter dels superherois s'ha mantingut en aquest film conjunt i que cap d'ells no queda a l'ombra dels altres, sinó que tots tenen els seus moments, repartits de manera equilibrada.

De cara al futur i abans de la segona cinta dedicada al grup d'herois més forts del món, com s'acostumen a anomenar, estan previstes Iron Man 3 i Thor 2 per al 2013 i Captain America 2 per al 2014. Paciència.