Sèries: The Falcon and the Winter Soldier

Disney+ ha estat, entre altres coses, la plataforma on la companyia ha pogut posar en marxa un conjunt de sèries de televisió basades en personatges de l'Univers Cinematogràfic Marvel ja no com ara Agents of S.H.I.E.L.D., que tenia connexions amb l'MCU al marge d'estar força bé, sinó de dedicades a Avengers (i algun enemic, a més de personatges nous que ja aniran sortint al blog) concrets que han tingut força presència a les popularíssimes pel·lícules basades en aquesta mitologia originària dels còmics, secundaris amb potencial que aquestes produccions miren d'aprofitar.

Jo, però, vaig al meu ritme, miro moltes altres sèries, de les quals bona part també d'altres còmics, i amb les sèries de Marvel de Disney+ -coi, de fet fins i tot amb les de Netflix, que ara passaran a formar part del catàleg de la plataforma d'streaming de la companyia d'en Mickey Mouse- vaig força tard. Fins ara només havia vist Wandavision, de la qual ja vaig parlar, mentre que les altres s'han anat estrenant i deixant-me enrere. Ara, però, ja he vist dues d'aquestes sèries i per fi puc parlar de la segona.

The Falcon and the Winter Soldier, creada per Malcolm Spellman i dirigida per Kari Skogland, ens parla del llegat del Capità Amèrica, després que al final d'Avengers: Endgame l'Steve Rogers desaparegués del panorama i li cedís l'escut a en Sam Wilson, en Falcon.

Uns mesos després d'aquells esdeveniments sabem que el personatge interpretat per l'Anthony Mackie no les té totes, i coneix gent que pensa el mateix, respecte al fet d'adoptar la identitat del Capità Amèrica i representar un país que encara té molts deutes pendents amb les persones negres, però continua servint amb la identitat amb la qual se'l coneixia fins ara.

Tot plegat mentre intenta dur una vida normal i ajudar la seva germana i el negoci familiar a Louisiana, on demostra que ser una persona cèlebre no li ha fet pujar els fums i es considera un més de la comunitat. 

Per la seva banda, en Bucky Barnes (Sebastian Stan, del qual vaig parlar far poc en escriure sobre la minisèrie Pam & Tommy) ha deixat enrere el seu passat com a Soldat d'Hivern, però encara té caps per lligar i va a teràpia obligatòria a canvi de la condonació dels seus crims. 

Així, els destins de tots dos personatges estretament lligats a l'Steve Rogers, i amb opinions diferents sobre el que s'hauria de fer amb el seu uniforme i el seu escut, s'uneix quan emprenen la missió d'aturar uns terroristes anomenats Flag Smashers, que fan servir una versió del sèrum del supersoldat que va donar la força sobrehumana tant al Capità Amèrica com al Soldat d'Hivern.

Els lidera la Karli Morgenthau (Erin Kellyman) i se'ls etiqueta com a terroristes perquè defensen les seves idees a través d'actes violents, però el seu objectiu és d'allò més noble: són ferms defensors de l'statu quo originat amb la desaparició sobtada de la meitat de la població per culpa d'en Thanos a Avengers: Infinity War, després de la qual els governs del món van eliminar les fronteres i fins i tot fomentar la mobilitat de grans grups de població per tal de repartir-la territorialment en una situació beneficiosa per a totes les parts.

Ara que tothom ha tornat, el món és ple de refugiats que "sobren", els de dalt són a punt de legislar perquè siguin retornats als seus països d'origen i els Flag Smashers, els destrossabanderes, volen aturar aquestes deportacions mentre protegeixen els refugiats, que viuen en situació de pobresa de tota manera, robant medicines i el que calgui per a ells. 

El conflicte genera prou soroll perquè els Estats Units s'hi fiquin, i com que en Sam va decidir no esdevenir el Capità Amèrica i donar el seu escut a un museu, al final és en John Walker (Wyatt Russell), un soldat d'elit, i també ros i blanquet, qui passa a ser la nova cara del superheroi més patriota. 

Amb maneres de fer diferents de les del duet protagonista, i amb col·laboracions esporàdiques i accidentals, és un personatge que té una subtrama pròpia, però que ja des de gairebé el principi es pot veure que no evolucionarà bé.

The Falcon and the Winter Soldier, amb 6 episodis, explora les conseqüències d'Endgame per a l'entorn del Capità Amèrica i també arreu del món, però ho fa amb una història sobre identitat, redempció i valors, i que toca temes d'interès social per desgràcia sempre vigents com el racisme, la migració i la guerra.

És una producció de to seriós, per tot això que he explicat, cosa que no significa que no hi hagi moments per a l'humor, especialment en les interaccions entre en Sam i en Bucky, a l'estil de les pel·lícules de parelles de detectius forçats a treballar plegats, però també amb la intervenció d'un Baró Zemo (Daniel Brühl) presoner i obligat a col·laborar amb ells, i a més del retorn d'algun personatge secundari del que no havíem tornat a saber res, evidentment també hi ha espectaculars escenes de combats i explosions de nivell cinematogràfic.

Com a història no és tan apassionant ni enganxa tant, segurament, com la de Wandavision, i encara no la puc comparar amb les de les altres sèries que s'han anat llançant, però trobo que és prou digna -sense conèixer la majoria de referències als còmics on surten aquestes trames- del llegat del meu personatge preferit de Marvel i, pel que sembla, continuarà en una quarta pel·lícula de la saga Captain America. Molt bona notícia.

 

Cinema: Avengers - Endgame

Ja ha arribat el moment. Des de 2008 Marvel ha estat desplegant un pla sense precedents a la història del cinema que consistia a llançar un seguit (més d'una vintena, comptant des d'Iron Man, el 2008) de pel·lícules d'èxit sobre els personatges més emblemàtics de l'editorial de còmics estatunidenca, relacionar-les entre si tal com passa als còmics -és a dir, mantenint la identitat de cadascuna de les parts i tot i així fent que el tot sumés més que les parts, com diu el tòpic-, que això sortís bé i que pel camí es guanyessin un fotimer de calés i milions de persones arreu del món s'acostessin a un univers que abans era cosa de "frikis".

Després d'un any d'Avengers: Infinity War, i en el que inicialment es coneixia com a Avengers: Infinity War - Part 2, ens ha arribat la continuació d'aquella gran batalla, o més aviat la conseqüència, i el que, ja amb el seu nom, es perfilava com el final del camí del grup de superherois més poderós del món (amb permís de la Lliga de la Justícia, si em deixeu reivindicar i escombrar "cap a casa"), almenys en format cinematogràfic.

Avengers: Endgame, dirigida pels germans Anthony i Joe Russo, que ja s'havien encarregat de l'anterior film i de les entregues 2 i 3 de la saga Captain America, espanta una mica abans de començar: 181 minuts de durada, senyores i senyors. 3 hores i 1 minut.

I tot i així no se'm va fer gens llarga, cosa que diu molt sobre la seva qualitat com a producte d'entreteniment. Confesso, però, que vaig haver de sortir de la sala per anar a fer un riu, perquè ja no podia més, però sembla que vaig aprofitar el millor moment per fer-ho i em vaig perdre molt poquet. Segons aquest article (en anglès), vaig encertar un dels moments recomanats.

En fi, deixem les batalletes personals i parlem del film, una aventura espectacular, èpica -adjectiu que es fa servir molt a la babalà, però que en aquest cas no és tan exagerat-, en què els supervivents de l'eliminació del 50% de la vida provocada per en Thanos lluiten amb les conseqüències d'això tan bé com poden, de vegades amb solucions dràstiques que no serveixen de res.

Llavors, i assumint que si llegiu això ja sabeu de què va tot plegat -i, si no, avís d'SPOILERS-, l'única manera de fer tornar els desapareguts si les gemmes de l'infinit ja no hi són és... viatjar en el temps.

Aquesta idea esbojarrada -no tant com intercanviar-se e-mails amb un ós rentador, segur- neix a la ment de l'Scott Lang, l'Ant-Man, que tothom considerava un dels desapareguts, però que en realitat estava atrapat en un reialme quàntic precisament per la desaparició sobtada de la Hope, que l'havia de fer tornar d'un experiment i no ho va poder fer.

Després, convençuts en Bruce Banner i, sobretot, un reticent Tony Stark, que ha pogut formar una família amb la Pepper Potts i ja li va bé com han anat les coses, treballen plegats per fer-ho possible i posar en marxa el pla: visitaran llocs i moments en què saben que hi havia les gemmes i les recolliran per restaurar, amb el seu poder, allò que en Thanos va eliminar.

Això dona l'excusa per al que en el fons és una pel·lícula de viatges en el temps i en què ens divertirem, emocionarem o mossegarem les ungles veient com els personatges volen dur a terme la missió sense interferir gaire en escenes de la seva història que hem vist en films anteriors, sobretot sense interactuar amb ells mateixos, però no hi hauria pel·lícula si fos tan fàcil, de manera que es produiran complicacions de tota mena.

Endgame és una oportunitat, també, per veure desfilar pel seu llarg metratge -així, separat- un seguit de personatges que fa anys que ens acompanyen, alguns més que altres, alguns de més importants que altres, posar totes les peces al seu lloc o fer l'últim gir del cub de Rubik, i oferir un espectacle increïble, un regal -bé, es paga, però ja m'enteneu- als fans, que també riurem amb moments força humorístics i referències a la cultura pop i, com no podia ser d'una altra manera, una batalla final tan llarga com extraordinària, amb tothom aportant el seu gra de sorra, esforçant-se al màxim i deixant-s'hi la pell.

En algun cas de manera literal -pocs, pel que podria haver estat-, però què seria d'un film sobre una batalla èpica si no hi morís ningú? Això dona lloc a un final agredolç, tremendament emotiu, que tanca la pel·lícula amb unes escenes que ens reconforten, això sí, encara que alhora posen en marxa un encès debat sobre les conseqüències dels viatges en el temps, si s'han produït línies alternatives o no, o quantes unitats d'un mateix personatge hi ha, en realitat.

Perquè quan es toca aquest tema, tan explotat a la ficció, hom s'endinsa en un femer. Sempre hi haurà coses que no tenen explicació. Contradiccions, paradoxes, que les ments més simples no podem processar, però al final això no és el més important. El que és important és que els Avengers del cinema han tingut unes excel·lents 4 pel·lícules, i un final més que digne i a l'alçada del que es mereixien els seus fans, amb un gran equilibri entre l'aventura, el drama i l'humor.

Fins i tot tenint en compte les seves imperfeccions, en forma de coses discutibles com ara el poc ús que es fa de la Capitana Marvel, segurament perquè les seves poques intervencions són tan decisives que si s'hagués quedat a la Terra no hi hauria hagut pel·lícula.

Marvel Studios, amb el seu Marvel Cinematic Universe, ha popularitzat fins a uns límits espectaculars un producte que abans no era pas desconegut, ni de bon tros, però que pràcticament es limitava a la seva versió original, en paper, i per tant tenia un sostre alt però visible. Ara tothom sap qui són els Avengers, i segurament n'ha vist les pel·lícules, i li han agradat. Perquè aquesta n'és una altra: es poden fer films de superherois, relacionar-los entre si i que el públic no hi reaccioni amb la calidesa que s'esperava, i si no que l'hi diguin a DC, editorial que personalment m'agrada més, però que no ha sabut fer les coses com calia al cinema -i que consti que a mi m'agraden les seves pel·lícules-, cosa que s'ha agreujat en comparar-se amb la magnífica feina que ha fet la competència. 

Potser no n'acabem de ser conscients, però això de l'Univers Cinemàtic Marvel ha estat un projecte monumental que ha sortit rodó. No guanyarà Oscars, però és Història del cinema. Com a mínim ens deixa amb uns personatges que no oblidarem, i que d'una manera o d'una altra brillen en aquest film, independentment de si en surten vius o no. Per a nosaltres viuran sempre.

Adéu a Stan Lee, una llegenda dels còmics

He estat a punt de posar, al títol, que era una llegenda viva dels còmics, qualificatiu que es feia servir fins ara per referir-se a ell. Perquè fins ahir, 12 de novembre de 2018, era viu. Amb 95 anys, sí, i amb algun ensurt cada cop que ingressava en un hospital -se li va posar un marcapassos el 2012, per exemple-, però anava fent coses, es mantenia actiu i continuava amb els seus mítics cameos, el darrer aquest mateix 2018 a Venom.

Nascut com a Stanley Martin Lieber el 28 de desembre de 1922 -estava a punt, doncs, de fer 96 anys-, és conegut resumidament com el creador de Marvel, dada exagerada i inexacta però comprensible en un moment en què tots els mitjans informen de la desaparició d'una figura tan important.

Va ser, en col·laboració amb dibuixants com els ja desapareguts Jack Kirby i Steve Ditko, el cocreador de mítics superherois i superdolents a partir dels anys 60, que van donar lloc a llegendàries obres, encara supervendes, com The Amazing Spider-man, Fantastic Four, X-Men, The Incredible Hulk, Thor, Daredevil, Iron Man, The Avengers o Ant-man, i també va ser responsable de rescatar el Capità Amèrica, un personatge que havia tingut el seu sentit als anys 40 abans i durant la II Guerra Mundial i que havia estat força abandonat, per tal d'integrar-lo a l'Univers Marvel que estava creant.

Un Univers Marvel que començaria amb el Fantastic Four número 1, de novembre de 1961, i que era la culminació d'un ascens meteòric, com s'acostuma a dir, després que el 1939 Stan Lee entrés a Timely Comics (antic nom de Marvel) com a becari -i per endoll del cap, que era marit de la seva cosina- i, amb 19 anys, es convertís en editor interí, ràpidament convertit en editor sense el provisional cognom gràcies a la seva visió de negoci.

Ell anava escrivint cosetes, ja que el seu somni era esdevenir guionista o escriptor en general, i fins i tot va començar a cocrear personatges, el primer dels quals en Destroyer (1941), però va arribar un moment que es va plantejar deixar-ho estar, atès que no estava del tot satisfet. I llavors, paradoxalment, la competència li va donar l'empenta que necessitava: DC Comics, amb l'editor Julius Schwartz al capdavant, va recuperar i modernitzar personatges clàssics de la companyia i va crear la Lliga de la Justícia, que va debutar el 1960 al número 28 de The Brave and the Bold. Com a reacció, a l'Stan Lee li van encarregar que creés un equip de superherois, que són els esmentats Quatre Fantàstics.

No cal dir que aquell nou còmic va ser tot un èxit, però no es va quedar aquí, sinó que va cocrear, entre moltes altres coses, les que he esmentat més amunt, i va ser així com la refundada Marvel va començar a construir l'imperi que coneixem ara.

El mestre Stan Lee va revolucionar no només el gènere dels superherois, sinó els còmics en general, amb coses tan simples però fins llavors no tingudes en compte com el reconeixement, als crèdits, de tot l'equip creatiu que feia realitat els còmics (retolistes i entintadors inclosos). 

Pel que fa als continguts, va escriure per primer cop personatges que eren molt poderosos, és clar, però que també eren humans -o tenien trets humans-, amb febleses, dubtes, errors, malalties, disputes, preocupacions quotidianes, que fugien dels arquetips clàssics i apel·laven a un públic una mica més madur, adolescents que es podien sentir identificats per primer cop amb aquells personatges, alhora que en les seves històries s'hi reflectien temes d'actualitat.

I quan diem que va crear l'univers Marvel ens referim al fet que tots aquells personatges i grups de superherois es coneixien, i de tant en tant interactuaven, perquè compartien una mateixa realitat. Una idea que va contribuir al seu èxit i que actualment es reflecteix a les exitoses adaptacions cinematogràfiques de l'anomenat Univers Cinemàtic Marvel, que va començar amb Iron Man (2008), i que abans havia consistit en pel·lícules aïllades o sagues independents desenvolupades per estudis com Sony (Spider-man, X-Men...), abans que es creés Marvel Studios per tal de desplegar un pla que integraria una sèrie de col·leccions que havien de fer el salt al cinema, i no hi ha cap dubte que ha estat un èxit espectacular.

Van ser les contribucions inestimables de l'Stan Lee les que van fer de Marvel Comics una editorial tan poderosa, tan popular i, preferències personals a banda, cal reconèixer que va derrotar la seva gran rival, DC Comics, tant en paper com, sobretot, en el salt a l'audiovisual, amb comptades excepcions.

Sens dubte, com passa amb les persones revolucionàries, va inspirar centenars de futurs guionistes, cosa que va garantir que es continuarien fent còmics durant dècades, fins ara i sense perspectiva de desaparició.

Pel que fa a les seves obres concretes, però, i tot i que va estar escrivint guions de còmics durant més temps del que és habitual actualment en una indústria que va massa ràpid, hi va haver un moment que va deixar d'escriure a ritme mensual per a Marvel, empresa que tot i així no va deixar mai de representar. Va ser el 1972, amb el The Amazing Spider-man 110 i el Fantastic Four 125 citats com a últims escrits per ell.

A partir de llavors, tot i que de tant en tant escrivia alguns còmics, sobretot especials o algun projecte curt (fins i tot va crear la col·lecció Just imagine..., en què reimaginava personatges clau de DC, la Distingida Competència!, el 2001), es va dedicar a representar i fer créixer Marvel, i als anys 80 va començar a fer de productor executiu i a sortir en cameos en les adaptacions televisives i cinematogràfiques dels personatges de l'editorial, que encara que sigui ara que viuen el seu moment més dolç, la cosa ve de molt més lluny.

Es va fer un tip d'aparèixer brevíssimament en aquests projectes, de vegades en forma de simple fotografia, també en dibuixos animats quan el producte era d'aquest format (Big Hero 6), posant veu en múltiples videojocs relacionats amb Marvel i tant fent de personatge fictici com d'ell mateix, com passava a la pel·lícula Mallrats (1995), d'en Kevin Smith, propietari de la botiga de còmics Jay & Silent Bob's Secret Stash on es grava el reality show sobre còmics Comic Book Men, que havia visitat alguna vegada, com es pot veure a la imatge de dalt.

No em vull estendre més, que ja m'ha quedat una entrada prou llarga. I, tot i així, no fa justícia a la llarguíssima història d'aquest home i la importància del seu llegat. Queda clar que va revolucionar els còmics, que va fer que el gènere dels superherois es modernitzés -encara que, llegits ara, els seus còmics puguin semblar una mica carrinclons i ingenus- i que sense ell la indústria hauria tirat per una altra banda, si és que acabava sobrevivint fins als nostres dies.

Els seus personatges, les seves creacions i el món del còmic en general ja havien perdut grans figures tant del dibuix com de l'escriptura o de l'edició, però aquesta mort es fa sentir tant per la importància de l'home com per la seva simpatia i la influència que va tenir en tantíssima gent, tant lectors com professionals del còmic. Descansi en pau, que es retrobi amb la seva dona, desapareguda l'any passat també als 95 anys, i... Excelsior!

Cinema: Avengers - Infinity War

Sembla mentida que ja faci 6 anys que un seguit de pel·lícules de superherois van desembocar en la seva reunió.

Allò era la culminació del gran pla de Marvel per portar a la gran pantalla els Avengers, el grup de superherois més popular, amb el permís de la Lliga de la Justícia de la competència. 

Allò ha quedat fins i tot petit, amb el que han continuat fent els de Marvel Studios, amb noves entregues tant dels personatges en solitari (o en companyia d'un o dos dels altres) com dels mateixos Avengers, i també amb l'adaptació de noves franquícies. Tot plegat amb un gran èxit de crítica i públic.

És per això que la tercera pel·lícula del grup de superherois per excel·lència de Marvel, Avengers: Infinity War, dirigida per Anthony i Joe Russo, és una culminació encara més gran del pla que va començar amb Iron Man (2008) i que amb aquest ja suma 19 films. 

Perquè tenir tantes trames en marxa i que encaixin d'una manera tan suau i sincronitzada, alhora que totes les pel·lícules que han conduït a aquest punt s'hagin pogut gaudir de manera gairebé independent, no deu ser gens fàcil.

Tampoc ho deu ser, amb tants personatges i subtrames, i històries de naturaleses tan diverses, fer un film que pràcticament no faci destacar més un personatge que un altre. Tots hi tenen un paper, un moment de glòria, una aportació necessària.

Si de cas, el protagonista és precisament el superdolent, en Thanos. A la recerca de les gemmes de l'infinit, que han anat traient el cap en diverses pel·lícules durant aquests 10 anys de manera més o menys discreta, i que se suposava que acabarien agafant protagonisme -però sense que això ens distragués de les històries que se'ns anaven explicant-, a Infinity War pretén aconseguir les gemmes que li falten i esdevenir l'ésser més fort de l'univers per fer i desfer com li doni la gana.

El problema és que el paio ja era tan fort que cal la col·laboració de tots els superherois de la Terra per aturar-lo, o intentar-ho.

Cosa que per altra banda és una delícia per als fans, i encara que es pugui pensar que alguns personatges no encaixen gaire en una aventura més aviat màgica i espacial, el cert és que, com deia més amunt, tots hi fan alguna cosa important. 

Ho exemplifica un Spider-man fora del seu hàbitat, en una nau espacial, quan diu que per poder ser l'heroi del veïnat hi ha d'haver un veïnat.

Precisament per la naturalesa de la història no estava segur de si la pel·lícula m'agradaria gaire, però sí, m'ha agradat molt.

M'ha agradat tornar a veure els personatges, que s'hagin conegut amb els de la saga Guardians of the Galaxy, que els Avengers continuïn dividits després dels esdeveniments de Captain America: Civil War -l'única que he pogut repassar abans de veure aquesta-, que tot i així alguns personatges es retrobin, els combats, siguin batalles campals o a més petita escala, l'humor, el drama i... el seu final. 

Quin final, senyores i senyors. Quina manera de deixar-nos amb l'ai al cor i amb ganes de més. I llavors recordem que fa uns anys el títol d'aquest film acabava en "Part 1", fins que es va deixar de dir. La segona part, extremament necessària, la tindrem per sort l'any que ve.

Cinema: Spider-man Homecoming

No em fa cap gràcia quan una franquícia que m'agrada pateix el que es coneix com a reboot. Es reinicia, s'esborra el que s'havia dit fins ara i se'n fa una nova versió. No en sóc fan, ja us ho dic ara. I amb les aventures cinematogràfiques de l'Spider-man ja en portem dues.

M'agrada la trilogia protagonitzada per en Tobey Maguire entre 2002 i 2007, i trobava innecessari que el 2012 haguessin de rellançar la saga amb un nou film, The Amazing Spider-man, protagonitzat per l'Andrew Garfield... que al final em va agradar molt, igual que la seva seqüela, The Amazing Spider-man 2 (2014). 

Però el que m'ha tret de polleguera és que molt poc després s'anunciés un altre reboot, encara que està comercialment justificat: quan van començar les pel·lícules de l'Spider-man i els X-Men no existia Marvel Studios i les va fer Sony Pictures, però ara Marvel Studios existeix, ha creat el seu Univers Cinemàtic Marvel (MCU en anglès) i volia recuperar els personatges que pertanyen als còmics de l'editorial.

No és casualitat que la nova pel·lícula, dirigida per en Jon Watts, es digui Spider-man: Homecoming, perquè el personatge "torna a casa" en més d'un sentit: el figurat, perquè Marvel i Sony ara comparteixen els seus drets, i el literal, en tornar de la seva breu aventura amb els Avengers a Captain America: Civil War (2016), en què vam tenir un tast d'aquest nou Spider-man.

Aquest nou Peter Parker (Tom Holland) és més proper al dels còmics en el seu sentit de l'humor, però també més jove, amb 15 anys, i a més és profundament inexpert, irreverent, indisciplinat i temerari, per al meu gust una mica massa. 

Els altres Spider-men (sí, "men") anaven a l'institut en començar les respectives sagues a la pantalla gran, però eren més seriosos i, si bé això els separava de la versió més típica del personatge als còmics, lligava més amb els traumes que havien viscut, com l'orfandat i la mort del seu oncle Ben, qüestions que a Homecoming s'obvien, entenc que perquè es donen per sabudes per part del públic. En part aquesta decisió m'agrada perquè és un reconeixement del llegat de les cintes anteriors, però també contribueix a donar a la pel·lícula un to encara més lleuger.

Continuant amb el reconeixement del que s'havia fet abans, aquest cop no ens posen els típics Follet Verd, Octopuss o Llangardaix, sinó que es recorre a un enemic clàssic, però pel que tenia entès -no sóc cap gran expert en Spider-man- més aviat de segona, interpretat en la seva identitat civil, Adrian Toomes, per un Michael Keaton tan gran com sempre, aquí en el paper de traficant d'armes fetes amb tecnologia Chitauri obtinguda il·legalment.

Com a curiositat, a més que el dia anterior de veure la pel·lícula havia vist The Founder, que protagonitza magistralment, no podia evitar pensar en Birdman, el film que li va retornar la fama que es mereixia i que li va proporcionar un Globus d'Or i una nominació a l'Oscar. Allà també feia, en certa manera, d'home volador.

I és que es tracta del Voltor, amb un aspecte força diferent del que li coneixem dels còmics -almenys els clàssics-, i realment poderós gràcies a l'esmentada tecnologia, que posa contra les cordes l'Spider-man fins a un punt que és a l'alçada dels grans enfrontaments de les pel·lícules de Sony i que ens proporciona moments èpics.

Però és el més interessant de la història, una enemistat clàssica amb component sorpresa. No és una pel·lícula de creixement del protagonista, ni és gaire profunda en general. A més, per tal de caracteritzar-lo hem de suportar unes escenes topiquíssimes d'institut nord-americà en què, com no podia ser d'una altra manera, hi ha la noia teòricament inabastable, la Liz (Laura Harrier), una festa i les dinàmiques de bullying a què ja estem tan acostumats, amb l'inevitable Flash Thompson (Tony Revoloni). Se'n salva, però, el graciós "col·lega" d'en Peter, en Ned (Jacob Batalan). Un repartiment molt multiètnic, per cert.

Per cert, esmento també la Marisa Tomei -que ja havia sortit a Civil War- com a joveníssima Tieta May (l'actriu té 52 anys, però molt ben portats, i continua la tendència a rejovenir el personatge en cada encarnació) i en Kenneth Choi, que fa de director Morita i llegeixo -no me n'havia adonat, és clar- que representa que és descendent d'en Jim Morita, un dels membres dels Howling Commandos, companys del Capità Amèrica a la pel·lícula de 2011, i que el mateix Choi havia interpretat allà i en un episodi de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D.

Em consta que, en general, està agradant -després sortirà gent dient que no val res, com ha passat amb totes les pel·lícules de superherois fins ara-, però per una vegada estic al costat contrari i he de dir que no m'ha convençut gaire. 

Trobo que és una pel·lícula que depèn massa de la relació del protagonista amb els Avengers, ens recorden constantment que els coneix i que hi ha col·laborat, amb força presència d'en Tony Stark i en Happy Hogan, i el pòster espanyol, el que he posat al principi, ho fa d'una manera exagerada i, si se'm permet, poc atractiva des del punt de vista del disseny. 

Els minuts finals de la pel·lícula em fan tenir esperança en què, tot i agradar-me menys que els altres Spider-men de cine, segurament les seqüeles no patiran aquest mal, però de moment Spider-man: Homecoming, tot i que és força entretinguda i espectacular, penso que és una barreja estranya de reboot respectuós amb el llegat, spin-off dels Avengers i reinvenció d'un personatge i un univers que no ho necessitaven. 

Lectures: Marvel Gold Capitán América - La leyenda viviente

És gairebé una llàstima que sigui molt més aficionat a DC que a Marvel. Tot i que també tinc unes quantes coses de la Casa de les Idees, la gran majoria dels meus còmics de superherois pertany a la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman, no precisament ben tractada per les editorials que n'han publicat les edicions en castellà, fins al punt que ja fa uns anys que només els compro en versió original.

Però sense ser-ne client habitual puc veure que Panini fa una bona feina amb el material de Marvel, amb diverses línies per a diversos tipus de públic i formats per a totes les butxaques. Un dels formats que més m'atrauen és el de llibre de tapa dura i moltes pàgines, i l'exemple més clar d'això són els volums més gruixuts de Marvel Gold -línia que també té volums gruixudets de tapa tova-, també coneguts com a Omnigold. 

Són llibres molt gruixuts i cars, normalment a 39,95 € cadascun, però al 32è Saló del Còmic de Barcelona (2014) vaig tenir la sort de trobar el primer dels dedicats al Capità Amèrica a meitat de preu (se'm va escapar, mentre m'ho pensava, el dels 4 Fantàstics) i és així com m'he estrenat en el format.

Com que és un dels personatges de Marvel dels que tinc més coses (repeteixo, no són gaires) i un dels que més m'agraden juntament amb l'Spider-man, m'interessava tenir aquest recopilatori on es recullen les primeres aventures del Capità des de la seva resurrecció durant els primers anys de l'editorial.

Aquest llibre conté, doncs, els números 58 a 99 de Tales of Suspense, el 100 de Captain America -que és on es rebateja la col·lecció que fins llavors oferia 10 pàgines del Capità i 10 de l'Iron Man-, el 114 de Strange Tales, el 13 de Sgt. Fury and His Howling Commandos i el 4 de Avengers, tot plegat publicat originalment entre novembre de 1963 i abril de 1968 i amb un total, portades i algun article explicatiu inclosos, de 568 pàgines.

En aquest recopilatori conegut com a La leyenda viviente -curiosament el títol es repeteix d'un altre material clàssic que Panini ja havia tret, però no hi té res a veure més enllà del protagonista- se'ns explica la recuperació d'un personatge que s'havia creat el 1940 amb intenció propagandística en un moment en què els Estats Units sabien que haurien d'acabar participant a la Segona Guerra Mundial.

Aquells anys de propaganda bèl·lica pura i dura i del Sentinella de la Llibertat atonyinant nazis al camp de batalla van ser tot un èxit, però la idea es va anar gastant, més endavant ja no funcionava de la mateixa manear i la periodicitat de la primera Captain America es va anar estirant, de manera que al final es va cancel·lar la col·lecció als anys 50. Amb el sorgiment de Marvel com a tal es van recuperar alguns personatges de feia dècades, i el venjador de les barres i estrelles va ser un dels escollits, però primer es van fer provatures per tal d'estudiar la reacció dels lectors.

Després de presentar un impostor al 114 de Strange Tales es va decidir recuperar l'autèntic Steve Rogers, tot inventant el seu conegut renaixement causat per la descongelació del bloc de gel on havia passat 20 anys en animació suspesa, i va viure una primera aventura amb els Avengers al número 4 de la col·lecció del grup de superherois més forts del planeta.

I, ara sí, va estrenar col·lecció, tot i que aquesta afirmació té uns matisos: no la va estrenar, sinó que s'hi va ficar al número 58, i a més no n'era l'únic protagonista, ja que la meitat de cada número era per a pàgines de les aventures de l'Iron Man, fins que va arribar el que seria el número 100, que com he dit més amunt va significar un canvi de nom de la revista, des de llavors Captain America.

Què és el que ens trobem en aquest fotimer de números (que semblen més dels que són en realitat, perquè com he dit molts d'ells són "mitjos números")? Doncs al principi aventures contemporànies i autoconclusives del Capità Amèrica en què se'ns explica un cop rere l'altre la seva enorme habilitat en la lluita cos a cos i les meravelles del seu llegendari escut, però després comencen altres històries de més durada, amb trames de 2 o 3 entregues, i més interès argumental.

En aquestes ens trobem dos tipus d'història: les que permeten als seus responsables, l'Stan Lee i en Jack Kirby (amb alguna substitució esporàdica en el dibuix), explicar aventures de la Segona Guerra Mundial amb les més digeribles tècniques narratives del present dels anys 60, on coneixerem el gran enemic del protagonista, en Red Skull, però també algun futur aliat com en Nick Fury; i les que se situen a l'època en què el Capità ja havia superat la congelació, amb nous enemics -sovint vinculats a les missions de S.H.I.E.L.D.- com en Batroc o el Superadaptoide o el ressorgiment d'organitzacions i personatges dels anys de glòria de l'Steve Rogers, com el mateix Red Skull, que curiosament també es va saltar 20 anys sense envellir-ne ni un.

Grans valors universals i absoluts (tot és blanc o negre) en unes propostes sovint ingènues, amb molt de text en què una veu en off ens narra en to altisonant el que de fet ja podem veure a les vinyetes, o els mateixos personatges expliquen en veu alta cadascun dels passos que fan, típic de l'època i hereu de les dècades anteriors, que es començaria a superar als anys 70 a favor d'una manera de narrar més centrada en l'acció i el poder de la part visual dels còmics.

És un material clarament passat de moda si el comparem amb els còmics actuals, però té un innegable valor històric que seria més gran, segons el meu parer, amb la inclusió no de la setantena de números de la segurament insuportable obra original, però sí almenys el número 1 de Captain America, de 1940, tal com es va fer anys enrere a la primera entrega de la Biblioteca Marvel de Planeta DeAgostini, en blanc i negre.

Però si deixem de banda aquest problema, Capitán América: La leyenda viviente m'ha semblat sorprenentment amè, sobretot avançat el llibre, gràcies a la relativa suavitat amb què enllaça el passat i el present del personatge i la profunditat de la caracterització del protagonista, proporcionada pels seus dubtes, remordiments i traumes per la desaparició en combat del seu estimat company Bucky Barnes 20 anys abans, a més de l'inevitable xoc psicològic de viure en un món que ha avançat dues dècades sense ell i al qual, per tant, li costa adaptar-se.

Febleses afegides per l'Stan Lee en un personatge que quan va néixer havia de ser perfecte, però que als anys 60, i seguint la línia marcada pel mateix guionista en tants personatges i grups, havia de ser humanitzat per tal de fer-lo més proper als lectors.

Són aventures d'acció, de recerca de respostes, d'intriga, amb un to com deia abans ingenu i propi del gènere i l'època, plenes de deus ex machina i tecnologia inexistent i insatisfactòriament justificada, i de tòpics gastadíssims sobre la manera de parlar dels estrangers, amb aquells accents exagerats i gens naturals, però que val la pena llegir perquè són històries entretingudes i també perquè representen l'origen del Capità Amèrica tal i com el coneixem.

Tenint en compte això i que l'edició és prou satisfactòria, amb material restaurat, paper blanc i net -tot i que no satinat, o sortiria massa car-, una bona retolació i una traducció no del tot dolenta -però sí amb unes quantes traduccions literals i l'odiós ús relativament freqüent del pretèrit perfet simple per a accions del mateix dia-, espero poder adquirir a bon preu, en algun moment, els altres dos Omnigold del personatge que han sortit fins ara i anar omplint, així, forats a la col·lecció per tal d'aprofundir en la història de l'Steve Rogers al llarg de les dècades.

Sèries: Marvel's Agent Carter

Sempre m'ha xocat que Marvel hagi estat capaç de crear un univers cinematogràfic ("cinemàtic", en diuen) coherent, amb pel·lícules de superherois individuals (Capità Amèrica, Iron Man...) encaminades a una reeixida reunió, Avengers, i amb uns estudis de cine creats expressament (tot i que algunes franquícies com Els 4 Fantàstics, X-Men i Spider-man pertanyen a la Fox, si bé en Peter Parker apareixerà en combinació amb altres superherois gràcies a un recent acord), mentre que DC Comics, que és propietat de Warner Bros., prou coneguda i veterana, n'era incapaç.

Més que res perquè les seves propostes, fora de la trilogia d'en Batman i fa relativament poc el rellançament d'en Superman, no han convençut el públic i per tant no ha pogut fer el mateix que ha fet Marvel. Per acabar-ho d'adobar, les encertades propostes televisives d'Arrow i The Flash, lligades entre si, no s'estan tenint en compte per a Batman v Superman: Dawn of Justice, la pel·lícula que l'any que ve farà de presentació de la Lliga de la Justícia després de moltíssims anys esperant veure l'equivalent dels Avengers de DC al cinema.

 

Marvel té moltíssimes coses a explicar i vol mantenir la coherència, de manera que a banda del cinema, on no tot té cabuda, empra el format televisiu per a anar aprofundint en personatges de segona categoria però que, gràcies a l'impacte que té la cada cop menys petita pantalla, acabem veient durant més temps que els seus companys de la gran. 

La Casa de les Idees té unes quantes sèries per a recuperar secundaris del seu univers cinematogràfic i d'altres per a presentar-ne d'inèdits o rellançar-los, que estrena de manera esglaonada (en el futur immediat tenim Daredevil, Jessica Jones, Iron Fist, Luke Cage i The Defenders), i de moment ja hem vist dues temporades i mitja de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D. i la primera de Marvel's Agent Carter, la que avui ens ocupa.

Protagonitzada per l'agent Peggy Carter, presentada al film de 2011 Captain America: The First Avenger i interpretada per la britànica Hayley Atwell (The Pillars of the Earth, Black Mirror...), va tenir una prova de foc amb el curt Agent Carter, que es va incloure en exclusiva al Blu-ray d'Iron Man 3 i va ser prou ben rebut com per generar la sèrie de televisió, de moment de 8 episodis, estrenada al seu torn al descans de la segona temporada d'Agents of S.H.I.E.L.D., amb la qual té connexions. De fet, va ser allà on el personatge va debutar televisivament en forma de flaixbac.

Perquè recordem que la Peggy Carter pertany a l'època original del Capità Amèrica, els anys 40, i la sèrie se situa per tant poc després de la desaparició en combat de l'Steve Rogers, el 1946. Això permet que Agent Carter, tot i tenir relació amb l'Univers Marvel (de fet l'agència on treballa, la S.S.R., seria absorbida en el futur per S.H.I.E.L.D.), el fet que se situï cronològicament dècades abans li concedeix una àmplia autonomia que trobo que beneficia el producte sense deixar de picar l'ullet als fans de Marvel en general.

Evidentment la protagonista indiscutible és la Peggy Carter, que fa feines d'oficina en aquesta agència secreta perquè, com a dona i sobretot en aquella època, qualsevol altra opció estava descartada d'entrada. Però les seves ganes de viure aventures són satisfetes amb l'encàrrec clandestí d'una missió que precisament va en contra de la que duu a terme la seva agència: ha de recuperar els invents d'en Howard Stark, pare del futur Iron Man, i netejar el seu nom de les acusacions d'haver venut aquestes potencials armes a enemics dels Estats Units. 

Ho ha de fer d'amagat, fent-se passar per la típica secretària que aguanta el flagrant masclisme que imperava en aquells anys i evitant que els seus companys, tots homes, descobreixin que qui saboteja els seus plans, encara que per una bona causa, és aquesta voluptuosa noia que encara gràcies que no ha de fer d'operadora telefònica.

 

Qui li encarrega aquesta missió secreta i l'ajuda tant com pot —en contra de la voluntat de la noia, molt independent— és l'Edwin Jarvis (James d'Arcy), el mític majordom dels còmics dels Avengers que aquí és el d'en Howard Stark. Té un caràcter extremament prudent que xoca amb la iniciativa i el caràcter directe de la Peggy, cosa que ofereix als espectadors els moments més divertits de la sèrie.

El playboy milionari d'en Howard Stark (Dominic Cooper), concepte directament agafat d'en Bruce Wayne i aplicat tant al Tony Stark com al seu pare, hi apareix poques vegades, al cap i a la fi és un fugitiu de la Llei, però quan ho fa també té interessants xocs de personalitat amb la protagonista.

Això no impedeix que ella doni el millor de si mateixa per a netejar el nom d'aquest paio menyspreable en segons quins aspectes, però innocent d'allò que se l'acusa. I ho fa mentre trampeja amb els impediments que li posen, també fent la seva feina de manera honesta, companys com en Jack Thompson (Chad Michael Murray, vist a One Tree Hill), en Daniel Sousa (Enver Gjokaj) i el seu cap, en Roger Dooley (un Shea Whigham que acabàvem de veure a Boardwalk Empire fent un altre personatge d'època, però de la dècada anterior i l'anterior a aquella). 

És clar que també hi ha els enemics que han robat els invents del senyor Stark, i durant la sèrie es van desentrellant el plans d'una organització malvada, com no podia ser d'una altra manera. I com tampoc no podia ser d'una altra manera hi ha personatges amb papers més petits, com l'Angie, l'amiga de la Peggy interpretada per la Lyndsy Fonseca (Kick-Ass, How I met your mother, Desperate Housewives, Nikita..), a més del cameo —inevitable en qualsevol producte audiovisual d'imatge real (i de vegades també d'animació) de Marvel— de l'Stan Lee, el pare de tot això, que ja té 92 anys.

Marvel's Agent Carter és, també, una interessant aproximació clarament noir a una època de l'Univers Marvel amb què encaixa perfectament, amb la fotografia, el vestuari, l'atrezzo i el tipus de trama que caracterizen el gènere. Sumant això a l'àmplia autonomia que esmentava abans, és una sèrie que pot agradar a qualsevol persona aficionada a aquesta mena de relat i sense cap coneixement dels còmics i les pel·lícules d'on surt aquesta sèrie. 

Però és clar, per als que seguim tot aquest univers cinemàtic Agent Carter és això i més, una peça que amb la recuperació d'actors i actrius que havien fet els mateixos papers al cinema (la Peggy, en Howard Stark i també en "Dum Dum" Dugan, per exemple), mantenint així els rostres que associem als personatges —com sembla que tampoc no sap fer DC durant gaire temps—, enriqueix el conjunt de productes de Marvel amb què ens estem deixant bombardejar de bon grat des de fa uns anys.

Cinema: The Avengers

Ja he vist, i he trigat una mica, The Avengers, una de les pel·lícules més esperades pels lectors de còmics de superherois dels últims anys. Després de repassar Iron Man i The Incredible Hulk (2008), Iron Man 2 (2010) i Captain America: The First Avenger (2011), i haver vist un cop (suficient) Thor (2011), arribava el moment de veure la pel·lícula que els reunia tots en un projecte de la Marvel que tenia uns quants anys d'existència.

Marvel Studios culminava doncs, aquest 2012, la idea de portar al cinema una reunió de superherois que ja fa dècades que existeix als còmics. Els Avengers es podien veure en pantalla gran per primera vegada i es feia després de construir els seus personatges amb paciència durant els darrers quatre anys, si no comptem Hulk (2003).

Només hi havia una excepció, que és la d'en Hawkeye, interpretar per en Jeremy Renner i sense pel·lícula pròpia ni cap aparició prèvia en cap de les anteriors pel·lícules que han anat formant un Univers Marvel cinematogràfic. És, per aquest motiu, el personatge amb menys profunditat de la plantilla, tot i que se suposa que l'anirem coneixent més en el futur, encara que només sigui a la seqüela d'aquest film, probablement per al 2015.

També ens presentava un personatge conegut dels còmics de l'editorial dels Estats Units, la Maria Hill, que té l'aspecte i la veu de la Cobie Smulders, cara molt coneguda perquè és la Robin Scherbatsky de How I met your mother. Tot i així The Avengers és una pel·lícula sobre aquest grup de superherois i no sobre l'agència S.H.I.E.L.D., de manera que és un paper petit. 

Tampoc no havia tingut pel·lícula pròpia la Black Widow, interpretada per la Scarlett Johansson, però sí que s'havia presentat a Iron Man 2. Personalment em preocupava que fos un personatge poc important dins el grup i que quedés empetitida en un film d'aquestes característiques, però per sort té els seus moments de glòria i demostra les seves habilitats en la lluita cos a cos i les tècniques interrogatòries. 

La Black Widow i en Hawkeye se sumen als més coneguts i importants Capità Amèrica (Chris Evans), Thor (Chris Hemsworth), Iron Man (Robert Downey Jr.) i Hulk (Mark Ruffalo) i tots junts conformen un grup de 6 superherois que s'ha d'enfrontar a una amenaça d'un altre món (no alienígena, sinó d'un altre món) en una trama que és una mena de continuació de Thor. El resultat és un film espectacular en tots els sentits, èpic i divertit en molts moments (gràcies a l'humor de l'Iron Man, sobretot), que tot i que no he llegit gaires còmics dels Avengers considero que és fidel a la seva idea, el seu esperit, i entenc que hagi agradat a la majoria dels seus fans.

A banda de l'esmentada amenaça, un dels problemes a què s'enfronta el nou equip és precisament la formació d'un grup de superherois amb fortes diferències de caràcter i un ego de la mida d'un campanar. Això provoca combats entre els nostres ídols del còmic abans que s'adonin de la necessitat d'unir les seves forces contra l'enemic comú, idea que els intenta transmetre l'ideòleg de tot plegat, un Nick Fury (Samuel L. Jackson) que té els seus propis i qüestionables plans i que hem vist en gairebé totes les altres pel·lícules amb l'objectiu d'anar reunint el grup.

Un dels problemes és, lògicament, la immensa dificultat de contenir la ira d'en Hulk quan el doctor Banner perd els papers i es transforma en el Gegant Verd en contra de la seva voluntat. Però què passa quan ho fa per voluntat pròpia? Doncs que esdevé un poderosíssim aliat. 

Pel que fa a l'argument i sense entrar en spoilers, com he dit abans es reprèn una història que començava a Thor, la pel·lícula i el personatge que personalment m'interessaven menys de tot el conjunt, i per això penso que m'ho podria haver passat millor amb un film que, tot i així, em va divertir força i vaig trobar molt ben fet. 

No era cap sorpresa, però, ja que totes les pel·lícules prèvies ens preparaven per a The Avengers amb escenes dins els crèdits (o al final d'aquests) que donaven pistes no només sobre la seva reunió com a grup, sinó també, en el cas de Thor, per on podrien anar les coses, bàsicament amb el retorn d'en Loki (Tom Hiddleston). 

Però això no és un defecte del film dirigit per en Joss Whedon (creador de Buffy: The Vampire Slayer i guionista de còmics), sinó una qüestió de desinterès meu per en Thor com a personatge i el seu entorn farcit de referències a la mitologia nòrdica. El que sí que és empipador és que en Mark Ruffalo sigui el tercer en interpretar en Bruce Banner / Hulk en 9 anys, després de l'Eric Bana i l'Edward Norton, però això no és pas culpa del senyor Ruffalo, que la crítica i el públic han considerat ràpidament com el millor intèrpret del personatge.

Un altre detall del film que m'agradaria destacar és que deixa ben clar que el tabú cinematogràfic a l'hora de destruir fictíciament la ciutat de Nova York, lògic per altra banda després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, ja ha estat superat, i de quina manera...

The Avengers és possiblement la millor de les pel·lícules possibles d'aquest grup de superherois després d'anys de preparació i de feina ben feta, la culminació d'una idea que per exemple DC Comics no ha estat capaç de posar en pràctica amb la seva Lliga de la Justícia malgrat que és una companyia propietat de la Warner Bros. i en aquest sentit no hi hauria hagut cap problema a l'hora de coordinar estudis. Pesen més la desigual qualitat entre els nous films d'en Batman i el d'en Superman, el fracàs de Green Lantern i l'aparent impossibilitat de fer pel·lícules de la Wonder Woman i en Flash, per exemple.

 

Marvel ha fet bé la seva feina i això ha donat com a resultat una pel·lícula que ha agradat a gairebé tothom, que ha esdevingut ràpidament la de més recaptació de tota la història i que poden gaudir espectadors de tota mena, però que satisfarà sobretot els fans dels còmics en què es basa i especialment aquells que hagin vist les pel·lícules individuals dels seus personatges i tinguin bagatge en aquest sentit.

A més, podran apreciar que el caràcter dels superherois s'ha mantingut en aquest film conjunt i que cap d'ells no queda a l'ombra dels altres, sinó que tots tenen els seus moments, repartits de manera equilibrada.

De cara al futur i abans de la segona cinta dedicada al grup d'herois més forts del món, com s'acostumen a anomenar, estan previstes Iron Man 3 i Thor 2 per al 2013 i Captain America 2 per al 2014. Paciència.