Sèries: Jessica Jones (tercera temporada)

Podria començar, com tantes altres vegades, dient la lentitud i el retard amb què he consumit la majoria de temporades de sèries de Marvel de Netflix, fins al punt que ja fa temps que no són de Netflix i les he hagut de veure a Disney+, però no ho faré. Bé, en certa manera potser sí que ho he fet.

El cas és que ara toca parlar de l'última temporada d'una d'aquelles sèries, concretament de l'única protagonitzada per una dona, i sense mirar -tampoc en tinc ganes- quina és l'opinió que el públic en té, he de dir que a mi m'ha agradat força. 

La tercera temporada de Jessica Jones es va publicar a Netflix el 14 de juny de 2019, en fa gairebé 6 anys, poca broma, però si una cosa és bona és pràcticament atemporal, i jo no he tingut cap problema pel fet de veure-la ara. Per sort o per desgràcia, aquell grup de sèries no requereixen el visionat de les pel·lícules de l'Univers Cinematogràfic Marvel, ni viceversa, de manera que no per culpa de tenir-la pendent m'he hagut de perdre altres coses.

En fi, aquesta vegada, després del trauma de l'enfrontament amb la seva mare, que era la dolenta de la segona temporada, la protagonista torna a la seva feina d'investigadora privada, dificultada, això sí, pel fet que ara ja és un personatge conegut i qualsevol ús dels seus poders -recordem: superforça i curació ràpida- es mira amb lupa.

Una que pot dur la seva identitat emmascarada en secret, i que per això no s'està de res en la seva croada contra la delinqüència, és la Trish, la millor amiga / germana adoptiva de la Jessica, que després de l'operació a la que es va sotmetre a la segona temporada ha adquirit uns poders que li permeten lluitar de manera efectiva contra "el mal", però és impulsiva, el nou poder li puja al cap i cada cop actua de manera més imprudent i descontrolada en la seva nova feina de justiciera.

Com que la cosa se li escapa de les mans sovint, la Jessica s'hi ha d'enfrontar per mirar d'aturar-li els peus i fer-li entendre allò que l'oncle Ben li va ensenyar a en Peter Parker i que tantes generacions de lectors de còmics i de consumidors de productes audiovisuals de superherois tenim inculcat: un gran poder comporta una gran responsabilitat.  

La Jessica, per la seva banda, intenta dur una vida normal dedicant-se a la seva professió, i també fent els seus descansos, i lligant si s'escau, com li passa amb l'Erik Gelden (Benjamin Walker), un home que resulta que també té un superpoder, tot i que una mica molest: detecta la maldat de les persones tot manifestant un mal de cap directament proporcional al grau d'aquesta maldat. 

Esdevé un personatge secundari interessant que, tot i tenir moltes ombres i un comportament, almenys fins ara, immoral i egoista, serà un aliat de gran valor durant la trama d'aquesta última temporada, començant per ajudar a identificar la persona que apunyala la Jessica ja al primer episodi.

Per la seva banda, en aquests episodis té un paper força important la Jeri Hogarth, que ara dona feina a en Malcolm, el veí exionqui de la Jessica, i que continua mostrant una actitud implacable i mancada d'ètica en nom de la seva eficàcia professional com a advocada.

Tanmateix, una revelació sobre la seva pròpia vida fa que es mostri relativament vulnerable i que es plantegi alguns dilemes morals, si bé li resulta molt difícil lluitar contra la seva pròpia naturalesa. 

Aquests últims 13 episodis ens parlen molt d'això: de moralitat, d'ètica, però també de pèrdua, tragèdia, redempció i l'obtenció del fi per sobre dels mitjans. Trobo que és un comiat digne per a una sèrie que, com les altres de Marvel originades a la plataforma d'streaming, té un desenvolupament pausat, però cru i amb una gran construcció de personatges.

Tal com van les coses ja veiem que la cosa no acabarà bé, si més no, no del tot, i que tots els personatges implicats hauran de pagar un preu força alt per les accions que han dut a terme, tant si les circumstàncies els hi han conduït com si han actuat per egoisme, imprudència o desconeixement. 

Tornarem a veure la seva protagonista? En teoria no, però com que Marvel Studios ja ha integrat en Daredevil al seu univers, i fins i tot s'ha ressuscitat la seva sèrie a Disney+, tampoc no hem de perdre del tot l'esperança de retrobar-nos amb aquesta investigadora sarcàstica i de reduït armari. 

 

Visionats: The Marvels

Ja he dit més d'una vegada, i ho continuaré dient, que per circumstàncies personals això de seguir les pel·lícules de superherois al cinema s'ha acabat, per a mi, almenys durant una temporada. Així, les que vagi tocant aquí aniran inevitablement a la secció Visionats, que diferencio de Cinema, reservada per quan efectivament vaig a veure-les en pantalla gran, i últimament això està sent amb la meva filla gran, que encara és petita de tota manera.

En qualsevol cas, per sort tenim Disney+ i, molt a poc a poc, vaig veient aquelles pel·lícules de l'MCU que surten, i aquest cop li ha tocat el torn a una que va després de Captain Marvel i la sèrie Ms. Marvel.  

The Marvels, film de 2023 dirigit per Nia DaCosta, és la seqüela de Captain Marvel, però també de l'esmentada Ms. Marvel, i en certa manera també neix de Wandavision. Un triple origen que es correspon amb les tres protagonistes d'aquesta història que probablement és de les que més es beneficien d'un context sòlid, però malauradament, en el meu cas, no vaig tenir l'oportunitat de repassar la pel·lícula de la capitana de 2019, si bé tenia més o menys fresca la sèrie de la seva admiradora i superheroïna adolescent interpretada per la Iman Vellani i algun record d'on venia la tercera, la Monica Rambeau (Teyonah Parris).

El cas és que, a diferència dels respectius productes on se'ns explicaven els seus orígens, The Marvels és la seva primera gran aventura juntes -de fet, excepte per al personatge interpretat per la Brie Larson, és la seva primera gran aventura en general-, i té a veure amb un complex concepte de l'entrellaçament quàntic, que aquí es tradueix en el canvi de lloc entre totes tres quan fan servir els poders alhora, siguin on siguin, cosa que dona lloc inicialment a alguns moments humorístics en plena batalla però que també serveix, avançada la pel·lícula, per emprar tàctiques úniques a l'hora de combatre l'enemic.

Tot plegat ha estat provocat per la Dar-Benn (Zawe Ashton), la líder dels Kree, que vol salvar el seu moribund planeta i troba un braçalet com el de la Ms. Marvel, gràcies al qual pot fer grans salts espacials i buscar l'altre. És un d'aquests salts, i les distorsions que provoca, el que crida l'atenció de l'estació espacial S.A.B.E.R., dirigida per en Nick Fury (Samuel L. Jackson), i el punt de connexió de l'accidental grup de superheroïnes i alhora el d'elles amb l'exèrcit enemic.

Així, tenim una pel·lícula de combats còsmics, efectes especials a dojo -alguns dels quals no m'han acabat de convèncer, tot sigui dit- i coreografies d'arts marcials, a més d'un desplegament d'ètnies i paisatges d'allò més sorprenents. 

The Marvels és pràcticament pura acció, amb alguns moments, tampoc gaires, de construcció de la relació entre els personatges, de drama -amb una Carol Danvers que s'enfronta a les conseqüències d'accions del passat- i de situacions més aviat de comèdia -provocades sobretot per diferències culturals, generacionals o planetàries-, de vegades fregant l'absurd (una paraula: gats), una convencionalitat que no és necessàriament bona, no per al film en si, sinó per la comparació amb els productes d'on ve tot plegat, que van ser molt ben rebuts per un motiu o un altre i van ser més trencadors.

La primera pel·lícula era quelcom més emotiu, més reposat tot i que no estava exempt de combats espacials, la sèrie de la Kamala era una història urbana i adolescent i la que tenia un paper més petit de totes tres, la Monica, era una simple humana amb una història d'adquisició de poders inversemblantment pròpia dels còmics de fa dècades, com el propi guió de The Marvels apunta en una picada d'ullet a l'espectador, però també amb un trauma important que s'explica a la sèrie de la Scarlet Witch. 

A banda d'això, trobo que té algunes situacions i explicacions que s'aguanten pels pèls, si és que s'aguanten, i demana de l'espectador més coneixements previs de l'MCU que de costum, que ja és dir. O potser és que s'espera que hagi acumulat tots aquests anys de consum de films i sèries -i ho haurà fet de gust- i el que em passa a mi és que he perdut el ritme i tinc la memòria que tinc, però trobo que, de tota manera, mirada com una pel·lícula independent va massa de cara a barraca i pot atabalar una mica.

Al seu favor s'ha de dir que, per un vegada, no dura ni dues hores, que ja tocava, i que per als fans d'aquest univers cinematogràfic és una delícia, com sempre, tornar a veure personatges que coneixia d'altres relats, veure'n coincidir alguns per primer cop i ser testimoni de les conseqüències d'alguns esdeveniments vistos amb anterioritat, perquè el fet que a mi m'hagi enganxat una mica rovellat no vol dir que no hagi copsat cap referència, tampoc.

No estic dient que no m'hagi agradat, la pel·lícula, però no m'ha marcat, en absolut, com d'altres, i no sé si hi ha plans de continuar amb aquesta història, si més no amb la seva protagonista principal, perquè de la Kamala i la Monica ens "prometen" coses en un parell d'escenes, una a l'epíleg i l'altra en una escena durant els crèdits. Veurem cap a on va, tot això.

En qualsevol cas, m'ha agradat tornar a veure aquests personatges, i espero saber-ne més coses en projectes comuns o per separat. És una pel·lícula imprescindible de l'MCU? Probablement no, però tampoc és una pèrdua de temps.

 

Sèries: Loki

He de reconèixer que, de totes les sèries de Marvel de Disney+, aquesta era la que em feia més mandra. Des del punt de vista del tema, l'ambientació i la història dels personatges, en Thor i companyia, així com la seva interpretació de la mitologia nòrdica, no m'atrauen gaire, o si més no, m'interessen força menys que altres franquícies de la companyia.

Per això, una sèrie dedicada al dolent de les aventures del Déu del Tro era quelcom que no em venia especialment de gust. Però també soc completista amb algunes coses, l'havia de veure i la bona opinió que en tenia la gent va acabar de fer-me'n venir ganes. I ha estat una agradable sorpresa. 

Loki, de títol senzill i directe, és la sèrie protagonitzada pel personatge del mateix nom, però sense haver-me'n informat prèviament em va sorprendre molt positivament -pels motius esmentats més amunt- que no tingués res a veure amb tot això de la mitologia nòrdica. De fet, es toca de passada per parlar del rerefons del personatge, però la cosa no va per aquí, ni de bon tros. 

Creada per Michael Waldron, la sèrie parteix d'una interessant premissa: durant el viatge enrere en el temps dels Avengers a Avengers: Endgame, en Loki roba el Tesseractis i s'escapa de la seva detenció, però en fer-ho s'ha convertit en una versió alternativa de si mateix, en una nova línia temporal. És llavors quan el deté l'Autoritat de les Variacions Temporals (TVA en anglès), encarregada d'evitar línies temporals alternatives, i li ofereix l'oportunitat de col·laborar a canvi de no esborrar-lo de l'existència, que és com es procedeix normalment en aquests casos.

El Loki que protagonitza la sèrie és el de 2012 i, per tant, no ha viscut res posterior a la primera pel·lícula dels Avengers, i tot i que és, en el fons, un brivall, sempre ha buscat el reconeixement dels altres i ha comès maldats perquè s'ha sentit injustament tractat, deixant de banda que té tendència a fer bretolades.

A la sèrie li veiem el costat més humà -si és que això es pot dir d'un déu-, encara que en realitat li convé fer bondat, i esdevenir un agent més de l'AVT, a les ordres i després braç a braç amb en Mobius (Owen Wilson, la cara més coneguda del repartiment, amb permís d'en Tom Hiddleston).

L'ambientació de tot plegat recorda en certa manera la pel·lícula Brazil i mons distòpics de l'estil de 1984, si la jutgem per una tecnologia avançada però d'aspecte intencionadament retro (al capdavall, l'AVT existeix "fora del temps"), la foscor de la fotografia i la sensació d'opressió, clares jerarquies i vigilància constant, de manera que els aficionats a aquesta branca de la ciència-ficció s'hi trobaran com a casa, com és el meu cas.

Però res no és el que sembla, i diversos personatges ens sorprendran a mesura que avanci la trama i es vagi descobrint què hi ha, en realitat, al darrere d'aquest organisme autoritari que decideix qui ha d'existir i qui no.

En Loki, per la seva banda, mostrarà, com deia més amunt, el seu vessant més humà, el veurem vulnerable i obrint-se als altres, començant per una variant seva de gènere femení al voltant de la qual gira la primera temporada i, en menor mesura, la segona.

Al final, s'aplega una petita colla de personatges que ens roben el cor i que lluiten per salvar la mateixa existència de l'univers, en complexes argumentacions de ciència fictícia pròpies del gènere i dels viatges temporals, però que si no ens hi volem trencar el cap -i la gent com jo és millor que no ho faci- podem veure com el que, en realitat, és: una sèrie d'aventures amb missions a través del temps que pot recordar una mica, fins i tot, malgrat les grans diferències, la meva enyorada DC's Legends of Tomorrow. 

És interessant comentar que Loki és la primera sèrie de l'Univers Cinematogràfic Marvel de Marvel Studios per a Disney+ que té segona temporada, i és que en principi les propostes que ens han anat arribant estaven pensades com a minisèries.

Doncs bé, la història se'ns ha presentat aquest cop en dues tongades de sis episodis cadascuna, distribuïts a la plataforma d'streaming des del 2021 i des del 2023 respectivament. I té sentit, perquè la trama té prou entitat com per ocupar aquests 12 episodis. 

No sabem si es farà alguna cosa més amb aquests personatges, ara per ara, però si no, la història ha quedat tancada d'una manera satisfactòria. A més, hem pogut aprofundir en un personatge carismàtic, encara que no sigui el que havíem vist a les últimes pel·lícules de Marvel, sinó una versió de fa molts anys que ha tirat per una altra banda. 

Sèries: Iron Fist (segona temporada)

Vaig amb tant de retard amb les sèries de Marvel, especialment les que originalment va tenir Netflix al seu catàleg, que ja és com quan tens massa panxa per intentar dissimular-la: ho accepto, m'és igual.

Així que no perdré més temps en introduccions i començaré a entrar en matèria, i avui és el torn de la segona i malauradament -per obra de l'adquisició del producte per part de Disney- última temporada d'una de les sèries basades en superherois de còmic que van aportar un to diferent del que estàvem acostumats a veure i continuaríem veient amb els que s'han produït directament per a Disney+ després.

Ja vaig dir en parlar, fa molt de temps, de la primera temporada d'Iron Fist, que no tenia gens de bagatge amb el personatge i el seu còmic original, i no tinc ni idea del grau de fidelitat d'aquesta adaptació respecte al material d'on neix, però tampoc tinc intenció de comprovar-lo.

A mi, malgrat les crítiques que es va endur i reconèixer que de les quatre sèries de Marvel a Netflix era la que menys m'havia agradat, em va satisfer prou i m'alegro que se n'arribés a fer una segona temporada. I què hi trobem?

El tema principal de la temporada, que dono fe que es pot mirar sense recordar gaires coses de la primera si ha passat massa temps com és el meu cas, és l'enfrontament del protagonista amb el seu amic de l'ànima, pràcticament el seu germà, el seu condeixeble de K'un-Lun, en Davos (Sacha Dhawan), que arriba a Nova York disposat a prendre-li a en Danny el poder del Puny de Ferro, que considera que no està fent servir adequadament, que no n'és digne, que se'l mereixia ell, i farà el que calgui per aconseguir el seu objectiu, fins i tot joc brut.

Per tal de donar-se a si mateix una excusa, emprèn una campanya per eliminar la delinqüència, idea molt noble sobre el paper, però dràstica en la seva execució literal, aprofitant l'escalada de violència que s'està produint entre bandes de les Tríades de Chinatown, que troba que en Danny ha combatut de manera poc contundent en les seves sortides nocturnes.

Entre les complicacions afegides a la vida del protagonista trobem l'aliança d'en Davos amb l'antiga amiga i ara ressentida enemiga d'en Danny, la Joy, que fa de sòcia capitalista del projecte de l'enemic de la temporada, i l'aparició d'una dona misteriosa amb un costat diguem-ne fosc d'allò més interessant, que és la Mary (Alice Eve).

No m'aturaré a desgranar la trama, no ho faig mai, però en aquests últims 10 episodis -pels 13 de la primera part- veiem un Danny Rand molt vulnerable, perdut, que busca reinventar-se, però són els secundaris, altre cop, els personatges més interessants, des d'un Ward Meechum en procés de redempció fins al millor duet -i, a més, ja eren els meus personatges preferits per separat- de l'univers Marvel de Netflix.

Les Daughters of the Dragon dels còmics que a l'entrada de la primera temporada ja reclamava poder veure juntes competeixen per fi moltes escenes a la segona temporada d'Iron Fist, després d'haver-se conegut a The Defenders, i és que la Misty Knight, la detectiu de Luke Cage, està de permís però no pot fer els ulls grossos davant dels crims.

La Colleen, amb qui s'entén de meravella, adquireix a més un paper molt més important en aquesta temporada, on no es limita a ser la "parella de". El gir final de la temporada, a més, és excel·lent en aquest sentit.

Una temporada que li ha anat bé a Iron Fist, però que, com els passa a totes les sèries de Netflix basades en còmics del gegant editorial estatunidenc, es percep allargassada en alguns punts, fins i tot tenint menys episodis de l'habitual. I és evident que pretenien fer-ne una de tercera, ateses les escenes finals de l'últim episodi. Malauradament, però, no la veurem.

Sèries: The Punisher (primera temporada)

Arriba un moment que, si la vida no t'ho permet, has d'admetre que no podràs seguir les sèries de televisió quan estan de moda ni, per tant, participar en les converses que els seus seguidors tenen a les xarxes -o a la vida real, que encara existeix-. 

És per això que a casa ens estem prenent amb calma el visionat, per exemple, de les lloades produccions de Marvel per a Netflix i fa molt de temps que no en parlo al blog. Tant, de fet, que aquelles sèries han anat a parar a Disney+ per fer companyia a les que es van fer directament per a la plataforma, algunes de les quals ja han passat per aquí. 

Estrenada al novembre de 2017 -ja veieu la calma amb què ens ho hem pres- i basada en el personatge del mateix nom dels còmics de Marvel, nascut al número 129 de The Amazing Spider-Man el 1974 si voleu la dada friki, la sèrie The Punisher és, originalment, un spin-off de Daredevil, on el personatge apareixia durant la seva segona temporada, de 2016.

Però hi havia moltes coses per explicar d'aquest antiheroi, i la tragèdia que va viure quan li van matar la família com a conseqüència d'uns fets que són el nucli d'una conspiració al voltant de la qual gira, precisament, la trama de la seva primera temporada.

El cas és que la sèrie comença amb en Frank Castle (Jon Bernthal) oficialment mort i fent-se passar per un tal Pete Castiglione mentre es capbussa en la feina, al món de la construcció, per distreure's del dolor que se'l menja per dins.

Poques persones saben que continua viu, molt poques, entre les quals un altre veterà de la guerra de l'Afganistan que duu unes sessions de teràpia de grup, en Curtis (Jason R. Moore), i el misteriós David "Micro" Lieberman (Ebon Moss-Bachrach, un secundari que ja he vist en uns quants llocs), un expert hacker que té proves del que va passar en realitat al país asiàtic i també és oficialment mort (també de cara a la seva família, que vigila amb unes càmeres ocultes), que malgrat una violenta primera trobada acaba aliant-se amb el protagonista per acabar amb els responsables de tot plegat.

La dinàmica entre aquests dos personatges és força interessant, en alguns moments fins i tot divertida, gràcies a la confrontació entre la manera més directa i violenta d'encarar el problema per part del protagonista, un home acostumat al combat, i en Micro, un home normal però molt poderós amb la tecnologia com a arma.

Una altra persona que està determinada a descobrir la veritat sobre aquells fets en què va morir un amic seu és l'agent de Seguretat Nacional Dinah Madani (Amber Rose Revah), que és un personatge prou interessant perquè no es casa amb ningú i alhora fa el que hagi de fer i utilitza qui hagi d'utilitzar per arribar al fons de tot plegat.

A la part més humana de l'entramat de relacions entre els personatges tenim la Karen Page (Deborah Ann Woll), personatge que ja havíem vist a Daredevil, i que ara es preocupa genuïnament per en Frank, que considera amic seu, i l'ajuda en tot allò que pot.

També tenim en Billy Russo (Ben Barnes), excompany d'en Frank a l'Afganistan i gran amic seu que ara encapçala una empresa dedicada a la formació privada de soldats. Un personatge que no sabem ben bé on situar, i que serà dels més interessants a mesura que avanci la trama.

Amb ell acabo el repàs dels personatges, tot i que n'hi ha alguns més i també alguna cara prou coneguda, com la d'en Paul Schulze (The Sopranos, 24...), la Shohreh Aghdashloo o la Mary Elizabeth Mastrantonio.

Parlar més de l'argument de The Punisher resultaria redundant i avorrit, de manera que només hi afegiré que és una producció amb un ritme pausat -això tampoc ha ajudat a que l'acabéssim gaire ràpid, i en aquest sentit aconsello que no es deixi passar gaire temps entre episodis- i una fotografia particular, amb força gra, que a través d'una trama més aviat densa però interessant parla de venjança, família i amistat, així com de les seqüeles de la guerra. I és una sèrie força violenta, esteu avisats.

M'ha deixat un bon regust i ganes de veure'n la segona i última temporada, així com de repassar les dues primeres de Daredevil per refrescar les relacions creuades entre els protagonistes d'ambdues sèries.

Sèries: Hawkeye

Al ritme que vaig podent i amb un ordre marcat per diverses circumstàncies -però em sembla que no és rellevant perquè no es produeixen creuaments ni referències-, poc a poc em vaig posant al dia amb les sèries de superherois de Disney+, i ara li ha tocat el torn a un dels Avengers més discrets, però que s'ha demostrat que era, precisament per això, un bon candidat a protagonitzar un producte televisiu propi i amb una història prou digna i interessant.

Hawkeye és una minisèrie de només 6 episodis i creada per Jonathan Igla i publicada a la plataforma d'streaming entre novembre i desembre de 2021.

Situada un any després dels esdeveniments d'Avengers: Endgame, té com a protagonistes el superheroi del títol, interpretar novament per en Jeremy Renner, i la Kate Bishop, una jove i talentosa tiradora amb arc que l'admira des que el va veure, de petita, lluitant contra els chitauri a Nova York. De fet, la va salvar sense adonar-se'n.

Amb una excel·lent interpretació de la Hailee Steinfeld (nominada a l'Oscar a la millor actriu secundària als 14 anys per True Grit), el personatge va néixer el 2005 al còmic Young Avengers, i ara l'MCU l'ha incorporat amb gran èxit, perquè sembla que ha caigut molt bé al públic, i és que es tracta d'una noia que immediatament resulta simpàtica, amb la seva barreja de vulnerabilitat, confiança en si mateixa i maduresa mental.

Fa el contrapunt humorístic d'en Clint Barton, superheroi veterà i més seriós -afectat encara per la mort de la seva millor amiga, la Natasha "Black Widow" Romanoff- i plegats entren en dinàmiques de les anomenades buddy comedies, les típiques de les parelles policials formades per un veterà fins als pebrots de tot i un company novell que l'atabala amb el seu optimisme i la seva irreverència.

El cas és que es veuen emmerdats en una trama de venjança per part d'una banda criminal, la Tracksuit Mafia, liderada per la Maya López (Alaqua Cox) i formada per esbirros caracteritzats com a eslaus no gaire espavilats, perquè la Kate pren un seguit de males decisions que la converteixen en l'objectiu d'aquests antics enemics d'en Hawkeye quan treballava com a Ronin.

Molt a desgrat seu, davant la insistència de la noia i tenint en compte les circumstàncies, en Clint l'accepta com a companya i plegats miren de descabdellar l'embolic i esbrinar també l'autoria d'un assassinat.

A en Clint això l'agafa de vacances de Nadal amb els seus fills, però s'ha de quedar a la ciutat que mai no dorm per ajudar la Kate, que coneix com a conseqüència de l'assalt a una subhasta il·legal.

Les circumstàncies familiars d'ella són complicades: el seu pare va morir durant la batalla de Nova York i la seva exigent mare, interpretada per la Vera Farmiga, s'ha promès amb un home de calés, en Jack Duquesne (Tony Dalton, el temible Lalo Salamanca de Better Call Saul), i a la Kate el paio no li agrada gens, perquè li sembla molt sospitós.

El resultat de tot això és una minisèrie d'allò més distreta, amb una parella protagonista amb molta química, secundaris entranyables, un parell de cameos excel·lents i una trama i unes subtrames amb girs interessants que es podrien haver estirat més i que sembla que posin les bases d'alguna cosa més gran, però en el moment que escric aquesta entrada els seus responsables encara es mantenen ferms en la intenció de no fer seqüeles d'aquesta sèrie, tal com no n'estan fent de les altres. 

Sí que està previst, de cara al 2023, un spin-off de l'Echo, l'esmentada Maya, però no se sap si tornarem a veure la Kate.

Cinema: Doctor Strange in the Multiverse of Madness

Fa cinc anys i escaig vaig publicar l'entrada sobre la primera pel·lícula d'un personatge de Marvel que s'ha anat fent el seu lloc a l'Univers Cinematogràfic de la companyia amb petites aparicions i intervencions cabdals, però que fins ara només tenia una pel·lícula en solitari.

Ara, i sense deixar d'interactuar amb altres personatges d'aquest ric univers, les seves aventures tenen una seqüela i ha estat l'última pel·lícula que veuré al cine en moltíssim temps, perquè en qualsevol moment arribarà el meu segon plançó i després tocarà seguir les noves propostes a les plataformes de streaming -i amb les petitíssimes finestres amb què es treballa actualment no serà pas cap gran drama-, de manera que també aquesta serà l'última entrada de la secció Cinema en, com a mínim, mesos.

Doctor Strange in the Multiverse of Madness està dirigida per Sam Raimi, i no pas pel director de la primera entrega, Scott Derrickson, i trobo que és una mica poètic perquè ell va dirigir la trilogia de l'Spider-Man dels anys 2000, referenciada a la recent Spider-Man: No Way Home.

El concepte de multivers a Marvel no és pas nou, ni tan sols al cinema/la televisió, i a la darrera pel·lícula de l'Home Aranya se'n va fer un bon ús, i precisament allà hi va tenir un paper cabdal el Doctor Strange, que aquí s'enfronta a més variants del multivers en una trama que l'afecta més directament.

El film comença amb un espectacular in media res, que dona lloc al cap de poc a una altra escena de lluïment d'efectes especials, monstres digitals i destrucció de la propietat urbana, una anticipació del gran ritme que té al llarg dels seus 126 minuts de metratge.

A partir d'aquí vull avisar que, tot i que es tracta d'una seqüela i que no crec que els 24-25 que llegireu aquesta entrada (creieu-me, són els números aproximats que estic veient sobretot quan parlo de cine) ho feu sense tenir el bagatge corresponent i, probablement, ja l'haureu vist i espereu trobar-hi una opinió per contrastar amb la vostra, un mínim d'spoilers sí que hi  haurà, i en aquest cas no es pot dir allò de "al tràiler s'explica", perquè repassant-lo m'adono que aquell muntatge altera les coses de tal manera que és un film molt diferent del que es pot deduir mirant-ne el tràiler.

El cas és que el protagonista, que també és un dels que van desaparèixer durant cinc anys per culpa d'en Thanos i això ha tingut repercussions a la seva vida privada, viu tranquil·lament al seu santuari de Nova York, però un bon dia té un somni en què intenta ajudar una noia, l'América Chávez (Xóchitl Gómez) a trobar el Llibre de Vishanti, que permet al seu posseïdor fer qualsevol encanteri per derrotar l'enemic. 

Resulta, però, que aquesta noia apareix a la realitat fugint d'un monstre i, després que tant l'Strange com en Wong l'ajudin a derrotar aquesta mena de Shuma-Gorath, els explica que té el poder de travessar el multivers. 

Sempre és recomanable anar a veure les pel·lícules sabent d'on venim, però evitant teories i notícies sobre qui hi surt i qui hi deixa de sortir, i m'alegro d'haver-ho aconseguit en aquest cas. D'acord, va ser perquè em vaig trobar amb què de sobte l'estrenaven i m'havia marxat del cap, però agraeixo la sensació que vaig sentir veient certs cameos i no sabent, fins que ho estava veient en directe, quina seria la implicació d'un personatge com la Wanda Maximoff, la Scarlet Witch, que vam deixar levitant al final de la magnífica minisèrie Wandavision. 

No vull, per si casualment algú que llegeix aquesta entrada vol veure la pel·lícula i encara no ho ha fet, revelar res més al respecte, però recordem que el personatge interpretat per l'Elizabeth Olsen està obsessionada amb una realitat que no és la seva. I no vull dir res més.

Al capdavall, Doctor Strange in the Multiverse of Madness és la història d'una guerra, i això garanteix espectaculars combats plens d'efectes especials i moments èpics i heroics, i aquí hi juguen un paper important els companys mags de l'Strange, i els mestres i els estudiants del santuari de Kamar-Taj, que aquest cop apareix relativament poc en comparació amb el primer film.

Però el multivers en si és un concepte que dona molt de joc, i ens permet gaudir de versions alternatives de les coses que ja coneixem, que és quelcom que sempre funciona si està ben fet, i és el cas. També de versions alternatives dels personatges, i sense voler fer spoilers d'alguna de les sorpreses més interessants, aquest film lliga magistralment universos cinematogràfics que fins ara anaven per lliure o, si més no, que no ens havien volgut dir explícitament que formaven part de la mateixa gran família tot i que en la seva versió original en còmic sí que ho fossin. I ja callo.

A banda de combats, festivals visuals i algun moment estranyament absurd i que frega el ridícul -em venen al cap una de les encarnacions del Doctor Strange i el "combat musical"-, i de tocs de cinema de terror innegables, també és una pel·lícula sobre el dol, el dolor de la pèrdua, l'amor incondicional més enllà del que és raonable, i l'acceptació dels propis errors i de la necessitat de tirar endavant i saber-se perdonar un mateix.

El Doctor Strange ha tingut la seva segona pel·lícula en solitari, ja tocava, i se'ns promet que n'hi haurà almenys una altra, però de moment ha aconseguit, si no ho havia fet ja la primera entrega, provocar el meu interès per un personatge que, a priori, i com he dit molts cops en casos similars, no em cridava gens l'atenció perquè a mi la màgia als còmics de superherois m'avorreix una mica. En cinema, com a mínim, m'està encantant.

 

 

Sèries: Luke Cage (segona temporada)

Fa quatre anys i mig que vaig fer la ressenya de la primera temporada d'una de les sèries que conformaven el lloat univers Marvel televisiu, però la vida es complica, i encara que a casa mirem un capítol d'alguna sèrie cada dia, en portem unes quantes alhora i, si se n'hi sumen d'altres, la feina s'acumula.

A més, ara que Disney+ té un altre univers Marvel televisiu -connectat amb el cinematogràfic-, es pot dir que les sèries de Marvel a Netflix han passat de moda. Suposo, doncs, que aquesta entrada la llegiran dos gats en comptes dels quatre habituals, però bé, per fi he vist la segona temporada de la sèrie protagonitzada pel superheroi de Harlem i és hora que en parli, com faré amb les temporades de les altres sèries del seu particular microunivers que vagi veient a partir d'ara, encara que sigui tard. 

Luke Cage rebia la seva segona temporada el juny de 2018 (la primera es va estrenar al setembre de 2016) i representa un canvi narratiu respecte a la primera.

Ara, el protagonista és un ídol i és reconegut com a superheroi, malgrat que mira de portar una vida modesta i vol, com qualsevol persona normal, que el deixin en pau.

Això no vol dir que faci els ulls grossos quan es produeixen crims al seu barri, i com era d'esperar els delinqüents continuen fent de les seves. Aquest cop, però, estableix una aliança amb la detectiu Misty Knight, que tot i perdre el braç dret durant The Defenders, ara en té un de prostètic que l'acosta, en termes de caracterització, a la versió en paper del seu personatge, i que fa que, com a "discapacitada", tingui un estatus força alt a la comissaria, encara que també es va cimentant amb els mèrits que acumula. 

Però només això, una trama de capítols autoconclusius amb casos episòdics, no sostindria la sèrie, i aquest cop ens trobem davant d'una llarga -i lenta- disputa entre la nova "reina de Harlem", la Mariah Dillard, i l'últim membre d'un clan caigut en desgràcia per culpa de la família d'ella.

El jamaicà John "Bushmaster" McIver (Mustafa Shakir), que té la capacitat d'aguantar i recuperar-se de ferides que matarien un home normal i una superforça amb la que pot doblegar en Luke, com evidencien els seus escassos però emocionants enfrontaments.

És, doncs, un rival de la seva mida, però alhora un personatge d'allò més interessant en tractar-se, malgrat els seus mètodes extremament violents, de la víctima d'un greuge. 

L'objectiu de la seva ira és, com hem dit, la Mariah, que regna a Harlem amb una impunitat absoluta, reforçada pels passos que fa per transformar el seu imperi en un de legal. Uns passos que se'n van a fer punyetes quan la invasió d'en Bushmasters l'obliga a posar-se violenta, de resultes de la qual cosa el barri es converteix en un camp de batalla amb incomptables morts. 

Encara que aquests siguin principalment de gent de les files d'un dels dos contrincants, ni la policia ni en Luke Cage ho poden permetre, i és aquest el maldecap dels protagonistes en una temporada argumentalment complexa -en el bon sentit de la paraula- que, per desgràcia, també és l'última, i és una llàstima, perquè hauria estat molt interessant veure cap on orienta els seus esforços un protagonista pacifista malgrat els seus poders, però que al final de la temporada pren una controvertida decisió.

Aquests episodis duen a l'extrem l'acostumat ritme lent, la foscor de les escenes i l'abundància de diàlegs que caracteritzen la Marvel de Netflix en general i Luke Cage en particular. De fet, aquesta lentitud va ser una de les raons per les quals a casa vam aparcar temporalment la sèrie quan era a la meitat. 

En reprendre-la no fa gaire, però, almenys jo he gaudit amb la construcció dels personatges, la trama criminal i policial i els diàlegs, amb força frases lapidàries, que l'acosten al gènere detectivesc, no sense algunes escenes d'acció dignes dels videojocs beat'em up i un punt de trama de culebrot, tot plegat amb una banda sonora farcida de soul, jazz o hip-hop que ajuda a acabar d'ambientar aquesta història com una d'essencialment negra. 

Cinema: Spider-Man - No Way Home

He anat seguint les pel·lícules de l'Univers Marvel majoritàriament al cinema, sempre que he pogut, i quan no les he vist a casa. Abans que existís Marvel Studios ja mirava films basats en els personatges del gegant editorial rival de DC Comics, i he de dir que el meu coneixement sobre aquest univers és en molt bona part gràcies a aquestes adaptacions, de manera que no se'm pot considerar un expert. 

Però això no vol dir que no m'agradin molt, i com no podia ser d'una altra manera volia, i les circumstàncies ho han permès, que anés a veure la tercera pel·lícula de l'Spider-Man actual, una autèntica festa del fan service de la qual volia gaudir havent repassat les dues adaptacions anteriors, fora de Marvel Studios, que van ser la trilogia Spider-Man de Sam Raimi (2002, 2004 i 2007) i les dues entregues de The Amazing Spider-Man dirigides per Marc Webb (2012 i 2014, que romanen com les meves preferides, i la segona la vaig comentar). 

A més, per fi he vist l'oscaritzada pel·lícula d'animació Spider-Man: Into the Spider-Verse, i és amb aquest bagatge -millorable, però és el que he pogut acumular havent reaccionat tard- que he anat a veure l'esperat nou film en què s'havien de fer referències a tot aquest univers cinematogràfic particular de l'Home Aranya, i de les quals no he pogut evitar, per desgràcia, gaires spoilers pel que fa a aparicions especials per culpa de l'era Twitter en què vivim, que fa que ens assabentem tant del que volem com del que no.

Spider-Man: No Way Home s'estrenava als nostres cinemes el passat 16 de desembre amb direcció, novament, de Jon Watts, que ja s'havia encarregat de Spider-Man: Homecoming (2017) i Spider-Man: Far From Home (2019), la segona de les quals amb una escena post-crèdits al·lucinant en què es revelava la identitat civil de l'Spider-Man i, a més, qui ho feia era un J. Jonah Jameson interpretat per en J. K. Simmons, actor que es va fer força popular -tot i no ser llavors tampoc un desconegut- quan l'any 2002 va posar cara i veu al personatge a la primera pel·lícula de l'Home Aranya de la trilogia de Sam Raimi (i repetiria el 2004 i el 2007). 

Per tant, els que no en sabíem res ens vam quedar de pasta de moniato, i poc després es va començar a escampar que la següent pel·lícula del superheroi novaiorquès interpretat per en Tom Holland tindria a veure amb el multivers i hi apareixerien els universos de les altres versions cinematogràfiques de l'Spider-Man, amb un degoteig de noms prou ràpid com perquè, personalment, em fes un tip de silenciar termes a Twitter. 

Perquè bona part de la gràcia de la idea, que no era fàcil tenint en compte la gent i els estudis implicats, era fer una cosa que no s'havia fet mai i que això l'espectador s'ho trobés a la gran pantalla arribat el moment, però ja sabem que mantenir el misteri, el secret, és gairebé impossible en aquests temps.

En fi, No Way Home arrenca en el punt en què ens deixava aquell brutal cliffhanger de l'escena de després dels crèdits de Far From Home: s'ha revelat que en Peter Parker és l'Spider-Man i, a sobre, tot apunta a què ha assassinat un nou superheroi, que nosaltres sabem que era el dolent de la pel·lícula anterior, de manera que tota l'atenció mediàtica recau sobre aquest adolescent de Queens i el seu entorn. 

Això li complica, i molt, la vida d'estudiant normal i corrent que vol dur quan no ha de fer de superheroi, i de retop també al seu millor amic, en Ned, i la seva xicota, l'MJ, fins i tot en qüestions acadèmiques de les que poden canviar la vida d'una persona. 

Disposat a fer el que calgui perquè els seus éssers estimats no hagin de pagar per culpa seva, recorre al Doctor Strange, que coneix perquè va ser aliat seu durant tota la saga d'en Thanos a Avengers, i li demana que hi faci alguna cosa amb la seva màgia. Concretament, que esborri de la ment de tothom que en Peter Parker és l'Spider-Man.

Evidentment, la cosa surt malament i dona lloc a la catàstrofe que constitueix el nucli de la trama del film, del qual a partir d'ara no explicaré més detalls. 

Sens dubte, hi ha espectaculars combats i un festival d'efectes especials, però el festival més gran és el del fan service, és a dir aquelles coses que es fan per acontentar els seguidors, i d'això Spider-Man: No Way Home n'és plena. 

No seré jo qui reveli noms, tot i que estiguin més que escampats, però trobarem intèrprets de les versions cinematogràfiques anteriors del món del superheroi aràcnid, que no fan que sigui imprescindible repassar-les, però que sempre ajuden a identificar més ràpidament cares i referències. Són coses que van molt més enllà del cameo i que traspuen tant d'humor com complicitat amb l'audiència, que almenys a la sessió a la que vam anar nosaltres botava, aplaudia i ovacionava algunes de les escenes més esperades. Hi va haver, fins i tot, qui va deixar anar alguna llàgrima. No vaig ser jo, em sap greu decebre-us.

Per a mi, aquesta expectativa i el resultat final, molt satisfactori, tot s'ha de dir, deixa la trama en si una mica en segon pla, una mica com passava amb Terminator Genisys, film pel que sembla odiat per la gent, però que a mi em va agradar molt i que en barrejar versions d'una mateixa franquícia em va venir al cap inevitablement mentre veia la pel·lícula de què parlo avui.

En tot cas, hi ha una trama, i no és altra que la necessitat de fer tornar els "convidats" al seu univers particular, cosa que en Peter duu a terme amb la inestimable ajuda de l'MJ i en Ned, que li fan de suport tant logístic com moral a l'hora de localitzar els "objectius" i arreglar la situació. 

No vull que s'interpreti malament, però almenys a mi em va interessar molt més tota aquesta situació de somni, de What if...? -parlant en termes de Marvel-, que la història en si. Però el cas és que n'hi ha, i ofereix moments espectaculars, dramàtics, èpics i un final agredolç que veurem cap on va en un futur encara incert pel que fa tant al personatge com a la versió. 

En tot cas, ja hi ha hagut tres films individuals del nou Spider-Man i, sense ser la meva versió preferida -ho era la de l'Andrew Garfield-, me n'ha millorat la percepció respecte a les dues primeres entregues.

Cinema: Eternals

Si normalment quan parlo de pel·lícules basades en còmics de Marvel no em poso les ulleres de crític que busca les mil traïcions al material original, perquè com a lector he estat tradicionalment més de DC i el poc que sé de Marvel es nodreix bàsicament d'adaptacions audiovisuals, ja aviso que no coneixia -ni conec- absolutament res del material que va inspirar la darrera superproducció de Marvel Studios, un dels pilars del que es coneix com a Fase Quatre. 

Per tant, no valoraré la fidelitat respecte als còmics on surten aquests personatges perquè no tinc cap referència, però de tota manera tampoc és el meu estil com a crític de pa sucat amb oli que soc. No em queixo ni tan sols quan es tracta d'adaptacions de còmics que conec bé, perquè entenc que les adaptacions són això: adaptacions. Amb aquest disclaimer previ i també el de que no faré spoilers més enllà dels indispensables per descriure els personatges i la premissa de tot plegat, comencem. 

Eternals és una pel·lícula dirigida per Chloé Zhao (Nomadland), que en coescriu el guió, i està basada en els personatges del mateix nom, uns extraterrestres humanoides creats el 1976 pel llegendari Jack Kirby, ja desaparegut. 

Tractant-se de personatges relativament desconeguts, Marvel Studios ha optat per presentar-ne la versió cinematogràfica en conjunt, en comptes d'anar fent-ne pel·lícules individuals -cosa que tampoc no crec que sigui l'objectiu més endavant, tot s'ha de dir-, i és inevitable recordar i comparar-los amb els Avengers, que ja van tenir prou protagonisme durant anys i que es van acomiadar amb un pel·licularro el 2019.

Se'ns explica que van arribar a la Terra aproximadament l'any 5.000 abans de Crist, amb l'objectiu de protegir la Humanitat d'uns mostres anomenats Deviants. Al llarg de la pel·lícula som testimonis de flashbacks de diversa durada -mai no són gaire llargs- que els situen en diversos punts de la Història duent a terme aquesta tasca, però des del segle XVI consideren que la missió està acomplerta i esperen ordres de tornar a casa, tot fent vides aparentment normals entre els humans dels quals imiten els costums per tal de passar desapercebuts, malgrat les seves vida i joventut eternes. 

El gruix de l'acció se situa a l'actualitat, en què arriben nous Deviants i els membres de la colla, dispersos pel planeta i distanciats també pel que fa al contacte, s'han de tornar a aplegar per fer front a la nova amenaça. 

I toca parlar una mica dels protagonistes del film: destaquen especialment l'Ikaris (Richard Madden, el Robb Stark de Game of Thrones), a l'esquerra de la imatge, i la Sersi (Gemma Chan), a la dreta. Ell té uns poders similars als d'en Superman, atès que pot volar -al capdavall es basa en el personatge mitològic d'Ícar- i llançar raigs pels ulls, mentre que ella és capaç d'alterar la matèria. 

Tenen una relació sentimental de les complicades, de la qual anem sabent més coses a mesura que avança la pel·lícula, però no hi ha dubte que, si bé és una història força coral, aquests dos són els personatges amb més pes de la trama.

També tenim en Gilgamesh, o Gil (Don Lee, de Train to Busan), corpulent i amb una força física tremenda, i la Thena (Angelina Jolie, un dels dos noms amb més caixet del repartiment), la deessa guerrera de la mitologia grega, una autèntica addicta a la lluita que pot crear armes amb energia còsmica del no-res. 

Mantenen una bonica amistat que serà cabdal a partir d'un gir de la història que els durà a viure junts, apartats de la resta, durant segles, però tots dos, de manera individual, també tenen moments estel·lars.

Que hi hagi parelles de personatges -no necessàriament romàntiques, com hem vist amb els immediatament anteriors- em va molt bé perquè aquesta part de la crítica no s'allargui gaire, però els últims amb els que ho puc fer són la Makkari (Lauren Ridloff), amb velocitat sobrehumana, i en Druig (Barry Keoghan), capaç de manipular les ments. 

I queden els que he d'esmentar per separat, començant per en Kingo (Kumail Nanjiani, vist a Silicon Valley), que dispara boles d'energia amb les mans i que posa un destacat contrapunt humorístic en una pel·lícula que també té els seus moments de comèdia, com és habitual a Marvel, sigui quina sigui la gravetat de les amenaces a què s'enfronten els personatges dels seus films. En el seu cas, a més, juga força amb els tòpics indis -malgrat que l'actor és paquistanès-, accentuats al present. 

Admeto que em descol·loca una mica el personatge de l'Sprite (Lia McHugh), eterna amb aspecte de nena que pot crear il·lusions útils a l'hora d'escapar-se dels atacs d'un enemic superior, i que té un caràcter esquerp i es mostra desencantada amb la Humanitat. Al present viu amb la Sersi a Londres. 

A continuació vull parlar d'en Phastos (Brian Tyree Henry), inventor d'estris tecnològicament avançats amb la capacitat de fer unes particulars presentacions i materialitzacions al respecte, que desitjaria poder ensenyar als humans per tal que la civilització avancés més de pressa, però els altres el convencen que es dosifiqui en aquest sentit. Es declara contrari a la violència, a la qual només recorre si és estrictament necessari.

Acabo el repàs de personatges amb l'Ajak (Salma Hayek, l'altra actriu amb més caixet del repartiment), capaç de guarir qualsevol ferida, però sobretot la líder del grup i l'enllaç amb els Celestials, que serien els éssers còsmics per als quals treballen els Eternals.

Una líder ha de fer front a situacions complicades, i també es pot equivocar en les seves decisions, com anirem veient en un relat farcit de dilemes ètics que acompanyen i donen profunditat a les espectaculars escenes de combat que, per cert, tenen uns efectes especials exquisits.

Eternals narra la lluita de segles dels seus protagonistes contra els perillosos Deviants, que han tornat amb més poder que mai, però quan coneixem l'autèntic objectiu de la seva missió la pel·lícula agafa un to molt més fosc i dramàtic que la fa encara més interessant. 

Sense conèixer res d'aquests superherois primigenis més enllà del que he vist durant el film, trobo que és una de les històries més interessants de Marvel, i em sap greu llegir que la seva acollida no ha estat bona (de fet, crec que l'opinió popular al respecte està molt polaritzada). 

Però m'és igual, perquè a mi m'ha agradat molt, i coses com les referències a DC -és la primera vegada que Marvel reconeix la Distingida Competència en una pel·lícula, mentre que als productes de DC passa no sovint, però sí de tant en tant-, el somriure que no podem evitar en veure dos actors de Game of Thrones (no ho he dit perquè té un personatge molt secundari, però hi surt en Kit Harington, el Jon Snow televisiu) i sentir-los dir el nom de la Sersi, o el fet que hi apareguin el primer superheroi obertament gai i la primera superheroïna sordmuda de l'Univers Cinematogràfic Marvel, li donen punts extra.