Cinema: Zootròpolis 2

Més cinema a la pantalla gran, un àmbit en què aquest any hem fluixejat una mica, però també més cinema familiar, que ara amb el petit de la casa amb 3 anys i mig ja podem fer-ho i no hem de demanar tants cops favors als avis perquè se'l quedin quan anem al cine amb la gran, com per exemple va passar amb el final de Wicked, que no era apta per al nen.

Ja havíem repassat a casa la primera pel·lícula d'això que ja és una saga -la Disney que no feia seqüeles numerades per al cinema va desaparèixer amb Frozen II-, film que jo havia vist només un cop, a l'avió de camí al Japó en el meu viatge de noces l'any 2016. A casa, fa poc, la vam poder repassar en català, i els nens la van poder veure, de fet, per primera vegada, en preparació per a l'estrena d'aquesta segona part que, ara sí, hem vist en una sala de cinema i, és clar, en el nostre idioma. 

Zootròpolis 2 està dirigida per Jared Bush i Byron Howard, aquest últim ja codirector de la primera part amb Rich Moore, i s'ha estrenat al novembre d'aquest 2025 amb una recaptació espectacular, cosa que tampoc ens hauria de sorprendre. Al capdavall, és Disney. 

Disney d'animals, en aquest cas, no de "princeses", de manera que es tracta d'un film animat que, per estil i temes, podria haver signat qualsevol de les productores d'animació habituals. Però bé, centrem-nos en el que importa, que és el resultat d'aquesta pel·lícula. 

Després de la resolució d'un escàndol de corrupció gràcies a la conilla Judy i el seu improbable aliat, la guineu estafadora Nick, a la pel·li anterior, ara ell també s'ha fet policia, però com que són dos animals petits en un món dominat per animals més grans, els tenen clarament marginats dins del cos de policia de Zootròpolis.

A més, no s'acaben d'entendre i els envien a teràpia de "parella" policial, cosa que no ajuda a millorar la reputació que tenen dins del cos. Tot i així, i malgrat les ordres de ser discrets i no prendre decisions pel seu compte, la pel·lícula no existiria si obeïssin el seu desesperat cap, i tots dos es veuen embolicats en un cas de restauració de la imatge dels rèptils, foragitats de la ciutat fa molt de temps i aquí representats per un tercer personatge principal, la serp Gary, que esdevé l'enemic públic número u i que els nostres protagonistes intenten ajudar a fer justícia, cosa que els torna a posar en un bon merder, com a la primera pel·lícula.

Per tot plegat, és certament un film del gènere conegut en anglès com a buddy cop, és a dir de parelles policials en què els seus membres tenen caràcters i maneres de fer oposats, però que col·laboren en una missió que els va molt gran.

Zootròpolis 2 trasllada perfectament aquesta mena de pel·lícules que ens porten als anys 80 i 90, però amb la gràcia i els gags que esperem d'un film animat protagonitzat per animals antropomòrfics, i amb la recuperació de personatges secundaris de la primera part que contribueixen a l'humor que destil·la la història. 

Com sol passar, aquestes diferències entre els dos protagonistes es van llimant, i en aquesta segona pel·lícula en Nick i la Judy deixen de ser els aliats improbables que eren a la primera i es fan amics de debò, un procés entendridor de veure mentre avança la trama, sense abandonar les picabaralles amistoses, que romanen.

Amb tot plegat, el film, que també té molta acció i persecucions, i tots els gags relacionats amb les diverses espècies animals que ens puguem imaginar, és d'allò més entretingut i aporta coses a la franquícia -que, recordem, també té una sèrie d'animació curta-, així que no és sobrer en absolut. 

És d'aquells casos en què no era necessari fer una segona part, però que un cop presentada val la pena. Veurem què passa amb la tercera, que se'ns insinua a l'escena post-crèdits que a hores d'ara no hauria de caldre que ningú ens digui que hem d'esperar gairebé sempre, però que encara hi ha inconscients que es perden en marxar amb massa pressa de la sala.

 

Cinema: Elio

Com he dit més d'un cop últimament, enguany estic veient molt poques pel·lícules, però molt poques. I es dona la circumstància que, quan escric això, estem a finals de juliol i només n'he vist 7, de les quals... 4 al cinema! 

Són majoria, doncs, i en part és perquè en un mateix cap de setmana en vaig veure dues, de les quals parlo també en entrades consecutives del blog, essent la primera Superman, de la qual vaig parlar en aquesta entrada, i l'altra la que us porto avui, una que vam anar a veure en família i que s'estrenava alhora que l'adaptació més recent de les aventures del superheroi més famós de tots els temps a la gran pantalla. 

Elio és el nom de la darrera proposta de Pixar, que continua tan prolífica com sempre i ens estrena una pel·lícula cada any. Doncs bé, la d'aquest 2025 ens trasllada a l'espai, amb guió de Julia Cho, Mark Hammer i Mike Jones i direcció de Madeline Sharafian, Domee Shi i Adrian Molina. 

El títol d'aquest llargmetratge que, com de costum amb aquest estudi, s'ha estrenat en català, és el nom del seu protagonista, un nen que -com no podia ser d'una altra manera amb Disney posant-hi els calés- és orfe després que els seus pares morissin en circumstàncies que no ens diu el guió, i viu amb la seva tieta. 

Ella es diu Olga i és comandant a les Forces Aèries dels Estats Units d'Amèrica, però va haver d'abandonar el seu somni d'entrar al programa aeroespacial com a astronauta per fer-se càrrec del seu nebot.

Tanmateix, la relació amb ell no és fàcil, atès que no acaba d'entendre els seus comportaments i, sense voler-ho, el nen la fica en més d'un embolic. Malgrat els malentesos i les discussions, ens queda clar en tot moment que l'estima i que faria qualsevol cosa per ell.

Ell és un nano considerat raret pels seus companys, i és normal que sigui més aviat introvertit, atès el que va passar amb els seus pares, però un dia troba una raó per il·lusionar-se amb la vida, i és la possible existència de vida extraterrestre.

Des de llavors, viu obsessionat amb el somni que l'abdueixin i poder conèixer de primera mà aquest mite de la nostra societat. I, evidentment, perquè hi hagi pel·lícula aquests somnis s'han de fer realitat. Però si no voleu que us aixafi res més, us convido a deixar de llegir, perquè aquest cop no seré capaç de parlar del film sense fer gaires spoilers.

L'Elio, efectivament, arriba a conèixer un munt d'extraterrestres, que van trobar el disc daurat de la sonda Voyager 1 llançada el 1977 amb mostres de la cultura del nostre planeta. Però, més important que això, troba un lloc on vol estar, on se sent important i comprès.

Amb una naturalesa pròpia de la infantesa que el fa estar totalment obert a qualsevol cosa nova, l'Elio està vivint el seu somni, però també hi farà els amics que no té al seu medi natural.

Sobretot, en Glordon, una mena de llimac sense ulls que es troba en una situació similar a la seva, per circumstàncies diferents, i que ajuda la pel·lícula a tractar temes habituals dels films de Pixar, com la família, la dificultat per encaixar i l'amistat. 

Amb el seu sorprenent viatge i alguna decisió poc reflexiva -també pròpia de l'edat-, l'Elio provoca una crisi interplanetària que és el conflicte principal del film, deixant de banda el personal, però no en continuo parlant perquè trobo que ja he dit prou coses de la seva trama. 

Un cop més, Pixar no decep -almenys a mi- i ens porta una història que s'afegeix al seu ja extens i estimat recorregut, amb personatges que passen a formar part del seu univers, mai més ben dit. 

 

Cinema: Lilo & Stitch

El cine és una cosa que, com he comentat alguna vegada darrerament, hem deixat molt abandonada a casa, l'etapa vital és la que és, i quan hi anem és bàsicament quan hi ha alguna proposta que podem anar a veure amb la nostra filla gran (i el petit, d'aquí a no gaire). 

Però no deixa de ser cinema, i també ens agraden, les pel·lícules "infantils", i com que a casa no hem estat aliens a la febre per l'Stitch que ha inundat tota mena de botigues i materials en els darrers anys, estava cantat que aniríem a veure al cinema l'enèsima adaptació a imatge real d'un clàssic de Disney. 

Lilo & Stitch, de Dean Fleischer Camp, ha arribat aquest 2025 com a remake en format d'imatge real de la pel·lícula animada del mateix nom de 2002, una de les poques que van tenir èxit en aquell període més discret de Disney durant els anys 2000. De fet, va tenir una seqüela i també una sèrie per a la televisió, i com he dit més amunt, una quantitat incalculable de marxandatge basat en el perillós però bufó alienígena que roba el protagonisme a la resta del repartiment.

De fet, encara que no fa gaire que vaig tornar a veure l'original, sense buscar-ne informació no hauria estat capaç de saber que a la proposta que ens acaba d'arribar es fan alguns petits canvis respecte al film de 2002, i fins i tot s'hi afegeixen personatges de la sèrie. Però bàsicament és una nova versió de la mateixa història, ara amb persones de debò i alienígenes animats per ordinador.

L'adaptació, doncs, és molt fidel a la història original, tot fent ús de la tecnologia actual per introduir els personatges no humans d'una manera versemblant, sense que grinyolin, en una barreja d'intèrprets de carn i ossos com la que podem trobar, per exemple, a la trilogia de pel·lícules d'en Sonic, a la qual també s'assembla en el fet que ens trobem davant d'un ésser blau i peludet d'un altre planeta perseguit per les autoritats -i altres agents- mentre els aliats humans el protegeixen i el consideren part de a família. 

Però tornem a la pel·lícula que ens ocupa, que és la de l'arribada a la Terra, per desterrament, d'un perillós i indestructible experiment biològic que és el que tots plegats anomenem Stitch, i que malgrat el seu comportament animal i destructiu és un ésser molt intel·ligent, astut i tremendament adorable.

És fàcil dir-ho des de fora, com a espectadors, però l'únic que fa és intentar divertir-se, tot i que d'una manera tan poc discreta i provocant tants desperfectes que esdevé un maldecap sobretot per a la Nani (Sydney Elizebeth Agudong), la germana gran de la Lilo (Maia Kealoha), la nena de sis anys que adopta l'Stitch tot pensant que és un gos i que immediatament el converteix en el seu millor i únic amic.

Perquè la nena, òrfena des de fa poc, té problemes amb les altres nenes de l'illa hawaiana de Kaua'i, que la troben estranyota i li fan la guitza, davant de la qual cosa la petita de vegades reacciona amb violència. Les coses a casa no van gaire bé, amb l'esmentada germana gran mirant de guanyar-se la vida com pot, deixant de banda els estudis, per mantenir-la i fer-li de mare tot i ser, ella també, òrfena i adulta des de no fa gaire.

Les trapelleries i la destrucció involuntària de l'Stitch empitjoren la imatge d'aquesta família trencada davant dels serveis socials, que amenacen amb separar les germanes, i la cosa es posa prou dramàtica per ser una pel·lícula de Disney -on, novament, com dicta la norma no escrita, falten el pare, la mare o, com en aquest cas, tots dos-, com a contraposició a la bogeria i les pallassades de l'alienígena.

Que no és l'únic, perquè també arriben empaitant-lo el seu creador, el científic boig Dr. Jumba Jookiba (Zach Galifianakis) i l'agent expert en la Terra Wendell Pleakley (Billy Magnussen, vist a Made for Love), una parella d'allò més còmica que altera la seva aparença per no cridar l'atenció, però que amb les seves maneres extraterrestres proporcionen alguns dels moments més divertits del film.

L'atenció al detall d'aquesta adaptació va més enllà de la recreació estètica dels dissenys de l'animació, i s'hi recuperen unes quantes de les veus de l'original, aportant aquí també la cara, en alguns casos en personatges diferents, com la Tia Carrere, la senyora Kekoa del servei socials, que a la de 2002 i a la seva seqüela va posar la veu a la Nani, o l'Amy Hill, que aquí fa de Tūtū, la veïna de la Lilo i la Nani, i que al film de 2002 i a la sèrie feia un altre personatge. 

Hi ha més casos així, però el més destacat és el d'en Chris Sanders, que a més d'escriure i dirigir el llargmetratge original, també hi feia la veu de l'Stitch, rol que ha repetit aquest 2025. 

En definitiva, la nova Lilo & Stitch és una magnífica adaptació a imatge real del material original, en un moment en què la tecnologia permet fer-ho com cal, i que a més de ser una aventura amb molt d'humor, té com a tema principal la família, ohana, en totes les seves formes. La família de sang, la d'acollida, la que es pot arribar a formar amb amics i veïns...

Val a dir, però, que a diferència de l'original, aquesta versió no ha tingut doblatge català, cosa que és una llàstima i una oportunitat perduda.

Diuen que aquestes adaptacions de Disney a imatge real no estan funcionant gaire bé, però aquesta de moment ja ha fet molts calés, i a banda d'això trobo que és un producte molt sòlid que no decebrà els fans de la franquícia. Si us en considereu, no us la perdeu.

 

 

 

 

 

Sèries: Jessica Jones (tercera temporada)

Podria començar, com tantes altres vegades, dient la lentitud i el retard amb què he consumit la majoria de temporades de sèries de Marvel de Netflix, fins al punt que ja fa temps que no són de Netflix i les he hagut de veure a Disney+, però no ho faré. Bé, en certa manera potser sí que ho he fet.

El cas és que ara toca parlar de l'última temporada d'una d'aquelles sèries, concretament de l'única protagonitzada per una dona, i sense mirar -tampoc en tinc ganes- quina és l'opinió que el públic en té, he de dir que a mi m'ha agradat força. 

La tercera temporada de Jessica Jones es va publicar a Netflix el 14 de juny de 2019, en fa gairebé 6 anys, poca broma, però si una cosa és bona és pràcticament atemporal, i jo no he tingut cap problema pel fet de veure-la ara. Per sort o per desgràcia, aquell grup de sèries no requereixen el visionat de les pel·lícules de l'Univers Cinematogràfic Marvel, ni viceversa, de manera que no per culpa de tenir-la pendent m'he hagut de perdre altres coses.

En fi, aquesta vegada, després del trauma de l'enfrontament amb la seva mare, que era la dolenta de la segona temporada, la protagonista torna a la seva feina d'investigadora privada, dificultada, això sí, pel fet que ara ja és un personatge conegut i qualsevol ús dels seus poders -recordem: superforça i curació ràpida- es mira amb lupa.

Una que pot dur la seva identitat emmascarada en secret, i que per això no s'està de res en la seva croada contra la delinqüència, és la Trish, la millor amiga / germana adoptiva de la Jessica, que després de l'operació a la que es va sotmetre a la segona temporada ha adquirit uns poders que li permeten lluitar de manera efectiva contra "el mal", però és impulsiva, el nou poder li puja al cap i cada cop actua de manera més imprudent i descontrolada en la seva nova feina de justiciera.

Com que la cosa se li escapa de les mans sovint, la Jessica s'hi ha d'enfrontar per mirar d'aturar-li els peus i fer-li entendre allò que l'oncle Ben li va ensenyar a en Peter Parker i que tantes generacions de lectors de còmics i de consumidors de productes audiovisuals de superherois tenim inculcat: un gran poder comporta una gran responsabilitat.  

La Jessica, per la seva banda, intenta dur una vida normal dedicant-se a la seva professió, i també fent els seus descansos, i lligant si s'escau, com li passa amb l'Erik Gelden (Benjamin Walker), un home que resulta que també té un superpoder, tot i que una mica molest: detecta la maldat de les persones tot manifestant un mal de cap directament proporcional al grau d'aquesta maldat. 

Esdevé un personatge secundari interessant que, tot i tenir moltes ombres i un comportament, almenys fins ara, immoral i egoista, serà un aliat de gran valor durant la trama d'aquesta última temporada, començant per ajudar a identificar la persona que apunyala la Jessica ja al primer episodi.

Per la seva banda, en aquests episodis té un paper força important la Jeri Hogarth, que ara dona feina a en Malcolm, el veí exionqui de la Jessica, i que continua mostrant una actitud implacable i mancada d'ètica en nom de la seva eficàcia professional com a advocada.

Tanmateix, una revelació sobre la seva pròpia vida fa que es mostri relativament vulnerable i que es plantegi alguns dilemes morals, si bé li resulta molt difícil lluitar contra la seva pròpia naturalesa. 

Aquests últims 13 episodis ens parlen molt d'això: de moralitat, d'ètica, però també de pèrdua, tragèdia, redempció i l'obtenció del fi per sobre dels mitjans. Trobo que és un comiat digne per a una sèrie que, com les altres de Marvel originades a la plataforma d'streaming, té un desenvolupament pausat, però cru i amb una gran construcció de personatges.

Tal com van les coses ja veiem que la cosa no acabarà bé, si més no, no del tot, i que tots els personatges implicats hauran de pagar un preu força alt per les accions que han dut a terme, tant si les circumstàncies els hi han conduït com si han actuat per egoisme, imprudència o desconeixement. 

Tornarem a veure la seva protagonista? En teoria no, però com que Marvel Studios ja ha integrat en Daredevil al seu univers, i fins i tot s'ha ressuscitat la seva sèrie a Disney+, tampoc no hem de perdre del tot l'esperança de retrobar-nos amb aquesta investigadora sarcàstica i de reduït armari. 

 

Cinema: Mufasa

Vivim una època de revivals de tota mena, al món del cinema (i el de la televisió), i Disney ja fa temps que s'ha apuntat a aquesta moda, tant en forma d'en altres temps impensables seqüeles cinematogràfiques de les seves obres com en noves versions d'imatge real dels seus films més celebrats.

La pel·lícula de què vull parlar avui és d'aquest tipus, però a més fa de seqüela-preqüela d'un dels seus grans èxits, tot donant el protagonisme a un personatge que vam conèixer en una història on feia de secundari.

Mufasa, pel·lícula de 2024 dirigida per Barry Jenkins i escrita per Jeff Nathanson, és, com diu el nom, la història del difunt pare d'en Simba. Com deia més amunt, fa de preqüela i de seqüela de The Lion King, però concretament de l'adaptació d'imatge real -bé, CGI- de 2019.

Això és possible perquè el punt de partida és el moment en què la Kiara, la filla d'en Simba i la Nala, es queda a càrrec d'en Rafiki, en Pumba i en Timón quan els seus pares es preparen per al naixement del seu germanet. Però el 90% llarg de la trama correspon a la llegenda del seu avi Mufasa, que li explica el savi mandril i conforma el gruix de la pel·lícula.

Hi coneixem la infantesa del protagonista, que arrel d'una catàstrofe natural queda apartat de la seva família i n'ha de fer una de nova, on destaca el seu nou germà Taka, i el veiem convertir-se en el jove lleó que després seria rei de la seva bandada i de tots els animals de l'entorn, tot adquirint la noblesa que el caracteritzava.

En tractar-se d'una preqüela hi ha coses que, evidentment, no ens poden sorprendre, com ara la seva supervivència davant de qualsevol dels perills que el veiem afrontar, el més destacat dels quals l'atac d'uns lleons blancs que desfermen una guerra territorial, o l'establiment de relacions amb altres personatges que coneixem d'haver-los vist de grans.

No obstant això, aquesta és la gràcia de les preqüeles: veure d'on ve tot allò que coneixem, i trobo que Mufasa fa una excel·lent feina de configuració del món i les circumstàncies que el públic ja porta a la motxilla cultural, amb picades d'ullet incloses, tant visuals com sonores, a més d'un component tràgic en l'evolució de cert personatge, no menys dolorós per conegut.

Com a punts potser negatius, si n'hem de trobar algun, podríem esmentar uns temes musicals que no tenien cap possibilitat ni d'acostar-se als mítics del film de 1994 (i la seva adaptació de 2019) i uns trencaments de la quarta paret per part d'en Timón i en Pumba que, si bé entenc que formen part del seu paper còmic, penso que desentonen una mica en aquest relat dramàtic.

Una història, en definitiva, d'aquelles que ningú havia demanat, que no són en absolut necessàries, però que suposa -almenys per a mi- una aposta encertada que contribueix al lore d'una de les pel·lícules més llegendàries de la companyia, i una de les meves preferides. Explica els orígens d'uns personatges que al film original de 1994 tenien un paper important, però no protagonista, i dota de contingut el missatge de la importància del llegat dels ancestres que ens transmetia aquella producció. Si us va agradar i encara us agrada, no us perdeu Mufasa.

Cinema: Vaiana 2

Després de perdre-li la por amb Frozen II, Disney continua fent seqüeles numerades per al cinema de les seves pel·lícules, i aquest cop li ha tocat a una de les més populars dels últims anys, que arriba després de força expectació i que ja s'ha pogut veure -i en escriure aquestes línies encara es pot veure- als cinemes i en la nostra llengua.

Vaiana 2 arriba 8 anys després de la primera part, sembla mentida que hagin passat tants anys, amb un equip de direcció totalment canviat i format per David Derrick Jr., Jason Hand i Dana Ledoux Miller, tot i que en tasques de guió repeteix Jared Bush, aquest cop acompanyat de la codirectora esmentada més amunt.

Llegeixo que originalment havia de ser una sèrie de televisió que faria de seqüela de l'exitosa pel·lícula que ens va presentar els personatges, però després va evolucionar en un altre llargmetratge que és el que ens ha arribat ara, i ha estat una sort, perquè així ha obtingut la notorietat que es mereix.

Després de l'aventura de la primera part, en què la seva rebel·lia li va permetre arribar més lluny que cap altre habitant de l'illa de Motunui, la Vaiana és, tres anys després, una ídol a casa seva, respectada i gairebé venerada pels adults, imitada pels infants i adorada per la seva germana petita, nou membre de la família a Vaiana 2.

Va fent excursions per tal d'explorar el món, però la pau no podia durar gaire, o no hi hauria pel·lícula, i en una visió un dels seus ancestres li dona la clau per trobar altres pobles, que és alhora el somni de la protagonista i un esdeveniment necessari, diu, per a la supervivència de Motunui.

Haurà de salpar, doncs, ara en una missió concreta, i per mantenir les coses fresques, atès que una segona part d'una història no pot sorprendre, ja, pel que fa a personatges i ambientació, aquesta vegada ho farà acompanyada d'alguns dels seus veïns, que aporten la força, la producció alimentària i l'enginyeria naval necessàries -segons el criteri de la Vaiana- per dur a terme l'aventura amb un mínim de garanties.

Però no serà pas una aventura alegre i feliç, malgrat els moments d'humor -torna a brillar especialment el gall Heihei, mascota disneiana ja inoblidable- i les cançons que esquitxen l'enèsim musical de la companyia, sinó que les coses s'enredaran, i d'una manera que va més enllà de les típiques complicacions que fan que una història tingui interès.

Serà necessària -i gens sorprenent, donada la importància del personatge- la participació d'en Maui per poder dur a terme la missió, tot i que al principi es mostra reticent a tornar-se a creuar a la vida de la Vaiana, almenys davant de la perillosa amenaça actual.

La pel·lícula ens ofereix aventures, humor, cançons -el temps ho acabarà de confirmar, però em temo que no són tan memorables com les de la primera part, tal com li va passar a Frozen II- i també una mica de drama i tensió.

És un film divertit, força amè i no es fa gens llarg, i sempre és agradable tornar-se a trobar personatges dels quals només coneixíem una història, de manera que els veiem evolucionar i aprofundim en la seva caracterització, però si li hem de trobar algun defecte, a aquesta segona part, jo crec que seria la superficialitat amb què es descriuen els secundaris i uns enemics que podrien haver donat més de si, però que malauradament es queden en un estat massa abstracte en el cas del principal, en Nalo, i massa ambigu en el del secundari, la Matangi.

Veurem si això canvia a la possible tercera part que se'ns insinua al final d'aquesta, però per a això encara han de passar uns anys. De moment, gaudim d'aquestes dues entregues de les aventures de la Vaiana.

Sèries: Daredevil (tercera temporada)

Més de 8 anys després de l'entrada que li vaig dedicar a la segona temporada d'aquesta sèrie arriba la tercera. No és que hi hagués cap pausa d'aquelles que de vegades es fan, sinó que a casa ens hem dedicat a altres sèries, tot arraconant les de Marvel per a Netflix, i les hem anat recuperant molt de tant en tant. 

Tant és així, que veient la tercera temporada de Daredevil s'hi feien algunes referències que no recordava, i això és una cosa que em sap greu, però tornar-ne a mirar la segona part no era una possibilitat gaire realista. Però, al capdavall, la història s'ha entès i ha posat fi -almenys de moment- a aquesta cuidada i celebrada adaptació a la televisió d'un dels còmics més populars de Marvel.

Publicada originalment a l'octubre de 2018, la tercera temporada de la sèrie, que acabaria sent l'última, comença amb la presumpció de mort del seu protagonista, tal com van acabar les coses a la sèrie crossover The Defenders (un dels fets que no recordava), almenys per part dels seus amics Foggy Nelson i Karen Page, que li continuen pagant el lloguer amb l'esperança que es faci realitat la llei universal de la ficció: si no hi ha cadàver, la mort no està assegurada.

I és que el cos del seu amic no ha aparegut perquè s'ha estimat més recuperar-se a l'ombra, ajudat pel capellà i la monja que se'n van encarregar després de la mort del seu pare. Tot i així, vol tornar a l'activitat superheroica massa aviat, vol accelerar el seu ressorgiment de les cendres, i les coses no li acaben d'anar bé.

Un dels grans enemics de la ficció televisiva del gènere dels superherois, magníficament interpretat per en Vincent d'Onofrio, torna a agafar protagonisme en aquesta tercera temporada -a la segona movia fils des de la presó i un paper més secundari- amb el seu inoblidable Wilson Fisk, el poderós criminal que ara fa un tracte amb l'FBI per protegir la seva estimada Vanessa i poder continuar la seva condemna en forma d'arrest domiciliari, per a indignació popular.

El cas és que els seus fils de titellaire arriben molt lluny, i els va col·locar fa molt de temps, i és en aquesta temporada que els comença a moure, fent ballar tothom al seu so. Des del punt de vista argumental, és una trama excel·lent i fa admirar encara més aquest dolent formidable.

Perquè no és només que demostri un gran poder amb la seva fortuna econòmica, sinó que exhibeix una gran intel·ligència en fer realitat els seus desitjos i els seus plans a través d'altres persones que té controlades d'una manera o d'una altra, algunes d'elles força elaborades i premeditades. 

En aquest sentit tenim un terrible executor de les seves ordres que fa que en Matt Murdock la balli magra, i provoca, de passada, el descrèdit de la figura d'en Daredevil, acció necessària per als objectius d'en Fisk. 

Això, com és natural, provoca la ira del protagonista, que un cop recuperats tant el cos com la memòria muscular es dedica a repartir llenya per desbaratar els plans de la seva nèmesi, però el camí és dur i exasperant, atès que la via física i la legal -on té l'ajuda del calmat Foggy i la cada cop més descontrolada Karen- no provoquen els resultats desitjats.

La tercera temporada de Daredevil és un gran clímax -quan es va escriure no se sabia que seria l'última, amb el permís de la propera resurrecció de la sèrie a Disney+ amb intenció de reboot però els mateixos intèrprets- per a l'enfrontament entre el superheroi cec i el magnat criminal, amb acció, lluita, sang (molta), renaixements, retrobaments, revelacions de les que canvien la vida i, per als que, a diferència de mi, coneixen bé el personatge dels còmics, picades d'ullet que a mi se m'han escapat en bona part, però que no han fet que gaudís menys d'aquest comiat temporal televisiu d'un personatge que, entre totes les sèries de Marvel per a Netflix, va convèncer prou com per fer-se un lloc a les produccions sota el paraigua de Disney, on ja ha fet algunes aparicions tant al cinema com a la televisió.

Si, per alguna raó, com jo, teniu la sèrie inacabada, feu i feu-vos el favor de recuperar-la, perquè val la pena veure com continua tot plegat. 

Cinema: Inside Out 2 (Del revés 2)

Si bé Disney ha estat tradicionalment reticent a fer seqüeles de pel·lícules (almenys per al cinema), però últimament s'hi ha animat, a Pixar mai li ha sabut greu recuperar històries d'èxit i ampliar-les per mirar de repetir el triomf, satisfer el públic i continuar obtenint beneficis.

Després que diverses de les seves pel·lícules es convertissin en sagues, ara ha estat el torn d'Inside Out, en català coneguda també com a Del revés, que 9 anys després de la seva estrena el 2015 torna amb la continuació de les aventures de la Riley i les seves emocions.

Inside Out 2 o Del revés 2, dirigida pel debutant Kelsey Mann en comptes d'en Pete Docter, director de la primera part, ha arribat després de molt de temps d'expectació des que se'n va confirmar la producció, i és que Inside Out, per bé que no era dels films més digeribles pel públic infantil i no es pot dir en veu tan alta allò de "les pel·lis de Pixar són per a petits i grans" -i el mateix passa amb aquesta segona entrega-, va agradar molt, en el seu moment, pel retrat que feia de les emocions d'una nena a través de personatges que les representaven i estaven instal·lats al seu cap.

Què ens podia oferir, doncs, aquesta nova pel·lícula? De manera molt intel·ligent, el que fa és entrar en una nova etapa de la vida de la protagonista humana del primer film, la Riley, només dos anys després, però dos anys cabdals perquè, amb 13 d'edat, ja és adolescent.

Amb l'adolescència arriba la pubertat, el perillós però temptador botó vermell de la consola de control de les emocions que se'ns mostrava ja al final de la primera pel·lícula, i que era una pista del que vindria, perquè és això: ara la Riley ha començat a sentir coses que quan era una mica més petita no es podia ni imaginar, i això li provoca canvis d'humor i preocupacions que els seus pares sabien que tard o d'hora arribarien, però que mai són agradables per a ningú.

Ara bé, no es tracta de fer un relat humorístic convencional d'aquesta part de la vida de les persones, tampoc a l'altra pel·li, sinó que, com podíem esperar, Pixar ho fa a través dels personatges que ja coneixíem i que representen les emocions bàsiques de la noia, que van una mica perduts en aquesta nova etapa, però també amb l'arribada de nous personatges que personifiquen les noves i més complexes emocions que donen sentit a la pel·lícula.

Aquestes són la Vergonya, l'Ansietat, l'Enveja i l'Ennui, la paraula francesa per a avorriment, però és el que s'ha decidit des de traducció i ho haurem d'acceptar, així com la llicència popular que s'ha permès en fer servir l'adverbi casi en comptes del correcte quasi o gairebé. Com a mínim, aquest cop no s'han hagut de lamentar quadros, barcos ni enterros.

En fi, els quatre nous personatgets, amb aspecte de titelles de Jim Henson, com les emocions originals, tenen els seus moments per brillar i els seus gags, però també un líder clar, que és l'Ansietat, així com la Joia ho és del grup original, i aquesta adopta un paper antagonista al film perquè, ara que les quatre noves emocions s'han instal·lat a l'interior de la Riley, desplacen per la força les emocions bàsiques que hi havia fins ara, un reflex dels canvis que està experimentant la noia amb l'arribada de la gran P.

A banda de tot això, que és el reclam de la pel·lícula, a l'exterior veiem com és la vida de la Riley més enllà d'ella mateixa i som testimonis de com es replanteja conceptes com l'amistat, perquè ara té dubtes sobre els seus propis principis i objectius, ja que en entrar a l'institut properament el que vol és el que vol tothom: ser acceptada, no tal com és, sinó com ens diu la societat que hem de ser, i això provoca un terrabastall amb les seves amigues dels últims anys.

Inside Out 2 explora aquesta mena de conflictes, aquest ritus de creixement propis de l'adolescència, i veurem com, a través de les metàfores imaginatives del món de l'interior de la Riley, es va decidint el seu destí i quin dels dos grups d'emocions és el que prevaldrà. 

Com deia més amunt, la pel·lícula, encara que transmeti emotius missatges a través de personatges bufons i colorits que viuen aventures amb mil obstacles i força moments d'humor, pot arribar a fer-se llarga per als infants, és quelcom que vaig sentir expressat en veu alta al cinema veient la primera part i m'ha tornat a passar ara, perquè no l'acaben d'entendre, i és que estem parlant, al capdavall, de sentiments complexos, més encara que a la primera Inside Out, i en general tenim tendència a veure audiovisual animat amb criatures només per les idees preconcebudes que tenim tots plegats respecte al format. 

A l'altra banda d'això, és clar, tenim una nova pel·lícula de dibuixos animats més que vàlida per als adults, que en són, trobo, el target principal. De fet, no és estrany que se'ns faci algun nus a la gola amb segons quines situacions amb què ens podem identificar o que estem vivint o sabem que viurem aviat amb la nostra canalla.

Inside Out 2 és una coherent continuació del que ja havíem vist, amb algunes idees noves pel que fa a la representació de les emocions, els sentiments i els pensaments, i sempre és agradable retrobar-se amb mons que ens van deixar un bon regust en el passat. Si li hem de trobar algun punt feble, però, tenim el típic de les seqüeles d'obres sorprenents: que la posada en escena ja no ens sorprèn, perquè ja l'esperàvem així. Tot i aquest inevitable "defecte", penso que és una excel·lent segona part que cap dels fans de la primera s'hauria de perdre.

Sèries: Loki

He de reconèixer que, de totes les sèries de Marvel de Disney+, aquesta era la que em feia més mandra. Des del punt de vista del tema, l'ambientació i la història dels personatges, en Thor i companyia, així com la seva interpretació de la mitologia nòrdica, no m'atrauen gaire, o si més no, m'interessen força menys que altres franquícies de la companyia.

Per això, una sèrie dedicada al dolent de les aventures del Déu del Tro era quelcom que no em venia especialment de gust. Però també soc completista amb algunes coses, l'havia de veure i la bona opinió que en tenia la gent va acabar de fer-me'n venir ganes. I ha estat una agradable sorpresa. 

Loki, de títol senzill i directe, és la sèrie protagonitzada pel personatge del mateix nom, però sense haver-me'n informat prèviament em va sorprendre molt positivament -pels motius esmentats més amunt- que no tingués res a veure amb tot això de la mitologia nòrdica. De fet, es toca de passada per parlar del rerefons del personatge, però la cosa no va per aquí, ni de bon tros. 

Creada per Michael Waldron, la sèrie parteix d'una interessant premissa: durant el viatge enrere en el temps dels Avengers a Avengers: Endgame, en Loki roba el Tesseractis i s'escapa de la seva detenció, però en fer-ho s'ha convertit en una versió alternativa de si mateix, en una nova línia temporal. És llavors quan el deté l'Autoritat de les Variacions Temporals (TVA en anglès), encarregada d'evitar línies temporals alternatives, i li ofereix l'oportunitat de col·laborar a canvi de no esborrar-lo de l'existència, que és com es procedeix normalment en aquests casos.

El Loki que protagonitza la sèrie és el de 2012 i, per tant, no ha viscut res posterior a la primera pel·lícula dels Avengers, i tot i que és, en el fons, un brivall, sempre ha buscat el reconeixement dels altres i ha comès maldats perquè s'ha sentit injustament tractat, deixant de banda que té tendència a fer bretolades.

A la sèrie li veiem el costat més humà -si és que això es pot dir d'un déu-, encara que en realitat li convé fer bondat, i esdevenir un agent més de l'AVT, a les ordres i després braç a braç amb en Mobius (Owen Wilson, la cara més coneguda del repartiment, amb permís d'en Tom Hiddleston).

L'ambientació de tot plegat recorda en certa manera la pel·lícula Brazil i mons distòpics de l'estil de 1984, si la jutgem per una tecnologia avançada però d'aspecte intencionadament retro (al capdavall, l'AVT existeix "fora del temps"), la foscor de la fotografia i la sensació d'opressió, clares jerarquies i vigilància constant, de manera que els aficionats a aquesta branca de la ciència-ficció s'hi trobaran com a casa, com és el meu cas.

Però res no és el que sembla, i diversos personatges ens sorprendran a mesura que avanci la trama i es vagi descobrint què hi ha, en realitat, al darrere d'aquest organisme autoritari que decideix qui ha d'existir i qui no.

En Loki, per la seva banda, mostrarà, com deia més amunt, el seu vessant més humà, el veurem vulnerable i obrint-se als altres, començant per una variant seva de gènere femení al voltant de la qual gira la primera temporada i, en menor mesura, la segona.

Al final, s'aplega una petita colla de personatges que ens roben el cor i que lluiten per salvar la mateixa existència de l'univers, en complexes argumentacions de ciència fictícia pròpies del gènere i dels viatges temporals, però que si no ens hi volem trencar el cap -i la gent com jo és millor que no ho faci- podem veure com el que, en realitat, és: una sèrie d'aventures amb missions a través del temps que pot recordar una mica, fins i tot, malgrat les grans diferències, la meva enyorada DC's Legends of Tomorrow. 

És interessant comentar que Loki és la primera sèrie de l'Univers Cinematogràfic Marvel de Marvel Studios per a Disney+ que té segona temporada, i és que en principi les propostes que ens han anat arribant estaven pensades com a minisèries.

Doncs bé, la història se'ns ha presentat aquest cop en dues tongades de sis episodis cadascuna, distribuïts a la plataforma d'streaming des del 2021 i des del 2023 respectivament. I té sentit, perquè la trama té prou entitat com per ocupar aquests 12 episodis. 

No sabem si es farà alguna cosa més amb aquests personatges, ara per ara, però si no, la història ha quedat tancada d'una manera satisfactòria. A més, hem pogut aprofundir en un personatge carismàtic, encara que no sigui el que havíem vist a les últimes pel·lícules de Marvel, sinó una versió de fa molts anys que ha tirat per una altra banda. 

Sèries: Moon Knight

A casa fa poc que ens hem començat a posar les piles amb les sèries de Marvel de Disney+, i és per això que anirem veient, aquí al blog, entrades força seguides dedicades a aquestes produccions.

La sèrie que porto avui està basada en les aventures d'un personatge del que no sabia absolutament res. No soc especialista en Marvel, però hi ha molts noms que com a mínim conec, i en aquest cas ni tan sols podia dir això, abans de saber que existia la sèrie. Sigui com sigui, amb el protagonista que té, i no només per completisme, l'havia de veure.

Moon Knight és una minisèrie de només 6 episodis creada per Jeremy Slater basant-se en el personatge que va debutar al número 32 de Werewolf by Night, el 1975, i compta al seu repartiment amb les cares molt conegudes de l'Ethan Hawke i, com a protagonista, l'Oscar Isaac, un dels meus actors preferits.

El primer episodi ens presenta l'Steven Grant, un treballador del Museu Britànic de Londres que desitja convertir-se en guia, atesa la seva obsessió amb l'Antic Egipte, però té un caràcter tímid i una mica sapastre.  

El que li provoca els principals problemes i inconveniències a la vida quotidiana i a les relacions amb els altres, però, és que sovint, quan dorm, es desperta en llocs inesperats on no recorda haver anat, i té força llacunes de memòria i records que no hauria de tenir.

Resulta, com anem descobrint, que té un trastorn dissociatiu de la identitat, i que interactua, quan es mira al mirall, amb un alter ego que es fa dir Marc Spector i que és la identitat civil del Moon Knight, màquina de matar que és l'avatar del deu egipci Khonshu, el deu de la lluna. 

A partir d'aquí, i sense tenir del tot el control de la situació en cap moment, el protagonista es veu embolicat en una trama en què l'enemic, en Harrow (l'Ethan Hawke), pretén purgar la humanitat -el típic objectiu benintencionat però mal executat- amb l'ajuda de la deessa Ammit, a qui pretén ressuscitar.

Com a personatge secundari tenim la Layla El-Faouly (May Calamawy), dona d'en Marc Spector -i desconeguda al principi per a la personalitat de l'Steven Grant- que a mesura que avança la sèrie demostra que és més que una acompanyant o ajudant, però no en revelarem res més.

A banda de les seqüències d'acció i els canvis sobtats d'una personalitat a una altra, Moon Knight ens ofereix moments confusos en què ens plantegem quina és, la personalitat real del protagonista, si és que n'hi ha cap que es pugui considerar així, i també si tot el que veiem són coses que li passen de debò o producte del seu trastorn.

En qualsevol cas, la salut mental és clau en aquesta història de superherois poc convencional, cosa que dona originalitat a la proposta, però el seu final deixa caps sense lligar, i en el moment de publicació d'aquesta entrada només se sap que a can Marvel els agradaria continuar fent aparèixer el personatge, potser en pel·lícules de l'Univers Cinematogràfic Marvel, potser en una segona temporada de la sèrie, cosa que en principi no estava prevista, però com que Loki ja n'ha estat una excepció, mai se sap.

De moment, però, tenim una minisèrie amena i molt ben interpretada, com no podia ser d'una altra manera especialment amb el senyor Isaac implicat, que aquí hi fa dos personatges marcadament diferents i, fins i tot, amb accents diferents per decisió pròpia. Només per veure'l a ell ja val la pena, cosa que no em sorprèn.

Cinema: Wish

Veure pel·lícules al cinema amb la freqüència anterior a tenir descendència de poca edat és complicat, de fet impossible, i s'agreuja quan es tracta de films que no són aptes o de l'interès de la canalla. Afortunadament, quan es tracta d'animació, la cosa esdevé combinable i és per això que acostumem a poder gaudir al cinema de les estrenes més sonades amb la nena.

Ha estat el cas de la més recent de les pel·lícules de Disney, que enguany ha celebrat el centenari amb una proposta que, a més d'explicar una història, fa alguns autohomenatges i picades d'ullet a l'audiència coneixedora. Parlem-ne. 

Wish, en la versió catalana subtitulada com a El poder dels desitjos, és la nova pel·lícula de Disney, l'aposta de la companyia per a aquesta campanya de Nadal, i la dirigeixen Chris Buck i Fawn Veerasunthorn, amb guió d'Alison Moore i Jennifer Lee (aquesta última responsable del guió de Frozen i Frozen II a més de codirigir-les amb l'esmentat Chris Buck).

Anunciada al gener de 2022, la pel·lícula ens arribava el passat 24 de novembre amb una proposta d'estil clàssic i múltiples referències als 100 anys d'història de Disney, però potser ja és hora que parlem de l'obra en si.

La seva protagonista, l'Asha, és una noia de 17 anys que viu amb la seva cabreta Valentino, la seva mare i el seu avi, que justament fa els mateixos anys que Disney, tot i que no ho sembla pas ni pel seu aspecte ni per la seva agilitat. Tampoc per la gran diferència d'edat respecte de la seva neta, però qui sap, potser va ser pare molt tard. No s'explica, en tot cas.

La història té lloc al fictici regne de Rosas -així, en castellà-, un país insular fundat al Mar Mediterrani pel rei fetiller Magnífico, juntament amb la reina Amaya, com a paradís on els desitjos dels seu habitants són custodiats per ell i fets realitat de manera aleatòria en unes cerimònies mensuals que tothom espera amb ànsia i on pot ser agraciat en qualsevol moment de la seva vida... si té sort.

Resulta que la pel·lícula arrenca amb l'entrevista que ha de fet l'Asha com a candidata a aprenenta de maga amb el rei, i és en aquest context que se'ns explicarà com funciona, això dels desitjos, i on començarem a sentir, si no ens havia passat abans, l'olor de socarrim que fa tot plegat.

Sense voler entrar en més detalls de la trama per no aixafar res, només afegiré que Wish és un film sobre l'esperança, la llibertat, el preu de la pau i la capacitat d'entomar la vida tal com ve, sense enganyar-nos pensant que tot seran flors i violes i que tot anirà bé, encara menys perquè ho digui una figura autoritària.

Per fer front al conflicte que es desplega a la pel·lícula, l'Asha compta amb l'ajuda d'un estel que baixa del cel per proporcionar-li el recolzament de la seva màgia, un fet inaudit que dona lloc a l'aventura sense la qual la història no tindria gaire sentit.

És l'inevitable company-mascota de les obres de Disney, amb el permís de la cabra Valentino, és clar, però també hi trobarem molts tòpics i elements comuns amb les produccions de la totpoderosa companyia, a més de moltes referències a la seva pròpia història, que poden ser més o menys subtils, visuals, dins dels diàlegs o més directes i òbvies. 

A més de l'estel i la cabreta, l'Asha compta també amb els seus amics, una colla de set personatges, un dels quals amb tendència a esternudar, un altra de més tímida... -calen més pistes per agafar la referència?- que reaccionen de maneres diferents davant de les revelacions que els fa la protagonista.

Ens trobem, doncs, davant d'una simpàtica producció que, a més, homenatja l'evolució de la pròpia animació com a mitjà barrejant tècniques clàssiques i l'ús d'ordinadors, cosa que resulta en una mena de cel shading que no havíem vist en pel·lícules de Disney, i que cadascú decidirà si li agrada més o menys. 

Sigui com sigui, és la pel·lícula de Disney de 2023 i sembla que no ha funcionat gaire bé a les taquilles, però no és això el que ens importa a nosaltres. Si us agrada l'univers de la companyia, aneu a veure-la, o espereu que la pugin a Disney+, però sobretot quedeu-vos fins al final dels crèdits.