Sèries: Daredevil (tercera temporada)

Més de 8 anys després de l'entrada que li vaig dedicar a la segona temporada d'aquesta sèrie arriba la tercera. No és que hi hagués cap pausa d'aquelles que de vegades es fan, sinó que a casa ens hem dedicat a altres sèries, tot arraconant les de Marvel per a Netflix, i les hem anat recuperant molt de tant en tant. 

Tant és així, que veient la tercera temporada de Daredevil s'hi feien algunes referències que no recordava, i això és una cosa que em sap greu, però tornar-ne a mirar la segona part no era una possibilitat gaire realista. Però, al capdavall, la història s'ha entès i ha posat fi -almenys de moment- a aquesta cuidada i celebrada adaptació a la televisió d'un dels còmics més populars de Marvel.

Publicada originalment a l'octubre de 2018, la tercera temporada de la sèrie, que acabaria sent l'última, comença amb la presumpció de mort del seu protagonista, tal com van acabar les coses a la sèrie crossover The Defenders (un dels fets que no recordava), almenys per part dels seus amics Foggy Nelson i Karen Page, que li continuen pagant el lloguer amb l'esperança que es faci realitat la llei universal de la ficció: si no hi ha cadàver, la mort no està assegurada.

I és que el cos del seu amic no ha aparegut perquè s'ha estimat més recuperar-se a l'ombra, ajudat pel capellà i la monja que se'n van encarregar després de la mort del seu pare. Tot i així, vol tornar a l'activitat superheroica massa aviat, vol accelerar el seu ressorgiment de les cendres, i les coses no li acaben d'anar bé.

Un dels grans enemics de la ficció televisiva del gènere dels superherois, magníficament interpretat per en Vincent d'Onofrio, torna a agafar protagonisme en aquesta tercera temporada -a la segona movia fils des de la presó i un paper més secundari- amb el seu inoblidable Wilson Fisk, el poderós criminal que ara fa un tracte amb l'FBI per protegir la seva estimada Vanessa i poder continuar la seva condemna en forma d'arrest domiciliari, per a indignació popular.

El cas és que els seus fils de titellaire arriben molt lluny, i els va col·locar fa molt de temps, i és en aquesta temporada que els comença a moure, fent ballar tothom al seu so. Des del punt de vista argumental, és una trama excel·lent i fa admirar encara més aquest dolent formidable.

Perquè no és només que demostri un gran poder amb la seva fortuna econòmica, sinó que exhibeix una gran intel·ligència en fer realitat els seus desitjos i els seus plans a través d'altres persones que té controlades d'una manera o d'una altra, algunes d'elles força elaborades i premeditades. 

En aquest sentit tenim un terrible executor de les seves ordres que fa que en Matt Murdock la balli magra, i provoca, de passada, el descrèdit de la figura d'en Daredevil, acció necessària per als objectius d'en Fisk. 

Això, com és natural, provoca la ira del protagonista, que un cop recuperats tant el cos com la memòria muscular es dedica a repartir llenya per desbaratar els plans de la seva nèmesi, però el camí és dur i exasperant, atès que la via física i la legal -on té l'ajuda del calmat Foggy i la cada cop més descontrolada Karen- no provoquen els resultats desitjats.

La tercera temporada de Daredevil és un gran clímax -quan es va escriure no se sabia que seria l'última, amb el permís de la propera resurrecció de la sèrie a Disney+ amb intenció de reboot però els mateixos intèrprets- per a l'enfrontament entre el superheroi cec i el magnat criminal, amb acció, lluita, sang (molta), renaixements, retrobaments, revelacions de les que canvien la vida i, per als que, a diferència de mi, coneixen bé el personatge dels còmics, picades d'ullet que a mi se m'han escapat en bona part, però que no han fet que gaudís menys d'aquest comiat temporal televisiu d'un personatge que, entre totes les sèries de Marvel per a Netflix, va convèncer prou com per fer-se un lloc a les produccions sota el paraigua de Disney, on ja ha fet algunes aparicions tant al cinema com a la televisió.

Si, per alguna raó, com jo, teniu la sèrie inacabada, feu i feu-vos el favor de recuperar-la, perquè val la pena veure com continua tot plegat. 

Sèries: Daredevil (2a temporada)

La primera temporada de Daredevil, llançada a la plataforma Netflix i per tant amb tots els episodis de cop, va meravellar el món amb una proposta superheroica seriosa, fosca (en to i fotografia), que buscava el realisme malgrat poders especials i combats espectaculars que no trobaríem mai pel carrer i presentava actuacions sòlides i un ritme gairebé noir.

Una sèrie més de l'enorme Univers Cinemàtic Marvel (MCU), però que agafava un personatge que havia tingut una odiada pel·lícula el 2003 i el tornava a posar de moda, ara amb un producte aclamat de manera unànime per crítica i públic per la gran qualitat de tots els seus aspectes. Al seu torn seria la primera llavor de la futura sèrie dedicada als Defenders, amb la segona a Jessica Jones, una altra sèrie excel·lent, i aviat Luke Cage, però en qualsevol cas era probablement la millor sèrie de televisió que s'havia fet mai sobre un còmic del gènere dels superherois, i havia posat el llistó altíssim, també per a ella mateixa de cara a la segona temporada.

Aquest és el que penso que ha estat el seu principal problema, i em sembla que és un sentiment generalitzat o, si més no, és un punt feble que altres crítics, aquests sí, bons en la seva feina, li han trobat.

Però no exactament pels mateixos motius: diuen que els nous secundaris, els antiherois Punisher i Elektra, no aconsegueixen omplir el buit deixat per aquell meravellós dolent que representava el personatge d'en Wilson "Kingpin" Fisk, però tot i estar d'acord amb aquesta afirmació, no trobo que siguin personatges amb poca força. Al contrari, crec que el problema és que en aquesta segona temporada el protagonista queda afeblit per aquestes presències, aquests enemics-aliats, una figura típica dels còmics no només de superherois, sinó també del manga d'aventures.

Per una banda tenim en Frank "Punisher" Castle (John Bernthal), que arrel de la guerra de bandes que ha començat a Hell's Kitchen amb la desaparició d'en Wilson Fisk, aprofita per a combatre aquests grups criminals amb uns mètodes definitius que ja li coneixem dels còmics i que cap superheroi acceptaria, en la innocència habitual del gènere.

És un personatge tràgic que trenca la barrera de l'assassinat per tal de venjar la seva família i que no ens pot provocar sinó simpatia, mentre que els esforços d'en Daredevil per convèncer-lo de seguir el "bon" camí no ens semblen tan atractius com en d'altres ocasions. De fet, té tanta força que Netflix ja n'ha encarregat una sèrie en solitari.

Per si el protagonista no estigués prou ocupat amb això, reapareix a la seva vida l'Elektra Natchios (Élodie Yung), un antic amor de qui es va distanciar per diferències sobre això mateix: l'estreta línia entre acabar definitivament amb els enemics o derrotar-los sense caure en l'homicidi. I la seva tornada també revifa el component romàntic de la sèrie, amb un interessant estira-i-arronsa.

També és interessant el personatge en si, sobretot perquè està construïda de manera que passem d'odiar-la a simpatitzar amb ella. Però és la porta d'entrada a una trama de yakuza que ocupa la segona meitat de la temporada i que a mi, personalment, no em sembla tan atractiva com la potser més lenta, però més original, de la primera temporada.

D'aquells primers episodis recuperem els companys "Foggy" Nelson (Elden Henson) i Karen Page (Deborah Ann Woll), que creixen professionalment i ens impressionen amb les seves noves habilitats -no superheroiques, però-, i atès que en Matt (Charlie Cox) té el plat tan ple, comença a ser incapaç de compaginar les nits de Daredevil i els dies de superadvocat cec, cosa que el fa equivocar-se i el distancia dels seus companys d'una manera aparentment irreparable.

Daredevil continua amb l'estil que la va fer triomfar a la primera temporada, però tot i que la segona també m'ha agradat molt, trobo que té febleses, si comparem les dues tongades d'episodis: dos nous personatges que sense arribar a ser en Wilson Fisk -ni ho han de ser, perquè tampoc no juguen el mateix paper- es mengen el protagonista, gens afavorit en aquesta temporada; un canvi de rumb aproximadament a la meitat de la temporada cap a una trama més típica i tòpica, i evidentment la desaparició de l'efecte sorpresa d'aquells primers episodis.

Ja sabíem el que Daredevil ens podia oferir, i amb quina qualitat ho feia. El problema és que, com que ho sabíem, ja no ens impressiona tant, i el guió, en conjunt, tampoc no acaba d'estar a l'alçada de la primera temporada. Per a mi. Tanmateix, en una sèrie tan bona això significa que en comptes d'un 10 pot tenir un 8,5 o un 9, no ens enganyem. Les interpretacions són tan bones com sempre, i les referències a Jessica Jones i les connexions amb l'Univers Marvel hi són, cosa que ens recorda que aquesta sèrie és una part d'un tot.

No ha estat cap decepció, no vull transmetre aquesta idea, però com deia al principi, la sèrie s'havia posat el llistó massa alt amb els seus primers episodis. A veure què ens espera al futur.