Lectures: Japón

Amb un títol tan curt i que coincideix amb el nom d'un país no és pas fàcil trobar informació d'aquest còmic sense, és clar, afegir a la llista de termes el nom dels seus autors. Però és el que és, i per això no hi he afegit més dades, al títol de l'entrada.

En tot cas, aquesta és la ressenya d'un manga en un sol volum, dibuixat per en Kentarô Miura, autor de l'èxit Berserk, i escrit pel llegendari Buronson (El puño de la Estrella del Norte, Strain, Heat o Sanctuary), que quan el vaig llegir fa anys no em va deixar una impressió gaire destacable, però que ara, amb una nova lectura. m'ha produït un efecte diferent.

Japón, originalment Japan, es va publicar al Japó 1992 i es va recopilar en un volum únic que el 2002 va editar en castellà la desapareguda MangaLine Ediciones, i sense que sigui cap meravella, perquè no ho és, sí que l'he trobat relativament interessant, com deia, en aquesta segona lectura.

La premissa ens situa a la Barcelona de 1992 -per tant, ja ens podem preparar per llegir un munt de vegades la paraula "Espanya", atès que els Jocs Olímpics i la seva projecció internacional es van aprofitar perquè al món li quedés ben clar que la capital catalana era una ciutat espanyola (noti's aquí el meu sarcasme o ironia, ja no sé quin és quin)-, i el relat està protagonitzat per un membre de la yakuza que hi va tot seguint una reportera de televisió de la qual està enamorat.

Hi veurem, naturalment, la Sagrada Família, amb el detallat dibuix a què ens té acostumats el mestre Miura, però també un gran WTF en forma de nens pidolaires amb la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges (com si formés part de Barcelona) de fons. Els típics nens pobres del poble del Garraf, vaja.

Tòpics que, per sort, no van més enllà ni inclouen flamenc ni corridas, però que ens donen una idea del concepte de Barcelona que tenien (i tenen) molts japonesos. En tot cas l'escenari és el que és simplement perquè es va dibuixar el 1992 i es va aprofitar l'avinentesa esportiva. No té cap més rellevància. El que sí que en té és el fet que la noia està rodant un reportatge sobre com els estrangers veuen els japonesos, que tenen una actitud de superioritat pel poder de la seva economia en aquell moment.

Llavors té lloc un terratrèmol i una anciana misteriosa envia el grup al futur, un món post-apocalíptic que ha desembocat en la caiguda absoluta del Japó, incapaç de subsistir ara que no pot importar productes, i els japonesos s'han escampat pel planeta tot buscant la manera de sobreviure, tractats com a éssers inferiors per part de la resta de la humanitat, que els odia.

Un panorama desolador en què el yakuza empra la seva força física i el seu esperit guerrer per ajudar el grup a sobreviure en aquest escenari tan Mad Max o, sens dubte, El puño de la estrella del norte, que com ja hem dit és una de les obres més conegudes del guionista d'aquest manga.

Malgrat la premissa absurda, és interessant la reflexió que aquest còmic fa sobre la necessitat de controlar l'expansió econòmica desmesurada i sense escrúpols, perquè pot tenir conseqüències terribles per als seus protagonistes i la resta del planeta. Malauradament, i tot i que es tracta d'un còmic amè i de lectura lleugera, amb violents combats marca de la casa, en ser un únic volum fa la sensació que amb més pàgines podria haver donat més de si, i fins i tot sembla que sigui el capítol pilot d'una obra més gran. Però no, la cosa s'acaba aquí. Queda, doncs, com una curiositat creada per dos autors molt populars, una obra menor del seu currículum, però que tampoc representa una pèrdua de temps.

Lectures: Hotel Harbour View

De quan jo encara no comprava manga amb regularitat, més ben dit de quan comprava Bola de Drac, Ranma 1/2 i poca cosa més, recordo vagament la publicitat d'alguns volums recopilatoris únics que treia Planeta i que amb els anys van deixar d'estar disponibles, però que per sort, en sentit de lectura oriental i per fi traducció del japonès i no de l'anglès, ara va reeditant poc a poc.

Un d'ells era Hotel Harbour View, obra de la que no sabia absolutament res més fins que fa uns quants mesos la va recuperar, ara per fi completa, i vaig descobrir que el seu dibuixant era ni més ni menys que en Jirô Taniguchi.

A la portada podem veure que aquesta vegada fa els dibuixos del guionista Natsuo Sekikawa, col·laboració que es repeteix en altres manga que s'han publicat en castellà, i potser per això el to de l'obra és tan diferent del de les obres més conegudes del desaparegut mestre.

Cosa que no és pas dolenta, ans al contrari: va bé veure que és capaç de dibuixar qualsevol cosa, i en aquest cas Hotel Harbour View és una delícia per als aficionats al noir, amb els tòpics de paios solitaris, experts en fer anar la pistola i amb l'única feblesa de les femmes fatales, recurrents en quatre de les cinc històries que formen el volum.

Dones que de vegades sembla que siguin la mateixa, però al capdavall són relats diferents i ambientats en escenaris distants. 

Al llarg del llibre veiem situar-se l'acció a Hong Kong, París, Caracas i Tòquio, i se'ns expliquen dues històries d'homes que estan esperant que els vagin a matar -però en contextos diferents-, una sobre una venjança llargament forjada, una altra sobre un assassinat predestinat i finalment una altra, escrita pel francès Alain Saumon i retocada per Sekikawa, que ens mostra la particular visió de la yakuza per part d'un estranger, per a mi la història més fluixa de totes, en part perquè trobo que no acaba d'explicar gaire cosa i quan acaba fa la sensació que hagi de continuar.

Les altres històries val a dir que m'han agradat molt, tot i tenir estereotips del gènere -sospito que sense cap complex- són prou sorprenents en la seva resolució com per deixar-nos satisfets. 

Pel que fa al dibuix, el mestre Taniguchi mostra un estil que encara no és totalment aquell pel qual el coneixíem -parlem d'una obra de 1986-, però ja s'hi veu el seu amor pels rostres d'estil occidental, ben allunyats de l'estil típicament manga, i en aquest cas, perquè el gènere ho requereix, fa gala d'un gran domini de la narrativa cinematogràfica, amb zooms, canvis de pla i moltes escenes silencioses en què el protagonisme el tenen les imatges.

Deia que el dibuix no és el que després el caracteritzaria, o almenys no del tot, però això no vol dir que no trobem, en aquest volum, alguns dissenys detalladíssims i preciosos, i gaudirem especialment d'aquest punt a Good-Luck City, la primera -i inacabada- de les històries que conté el llibre, un experiment en color que es basa en vinyetes verticals on l'únic text és el del narrador, en un quadre de la part de sota de la pàgina. 

En qualsevol cas, Hotel Harbour View, que també és el nom d'un dels relats inclosos, és un Taniguchi diferent, no és el de Barri Llunyà o El almanaque de mi padre, recordem altre cop que els guions els escriu un altre, però que val igualment la pena i que haurien de llegir tant els seus fans com aquells aficionats el gènere policíac-detectivesc.

Lectures: Happy!

La publicació del manga de Cinturó Negre o Yawara! va ser una alegria tan gran com la decepció que ens vam endur els que el compràvem quan l'editorial que ens la portava, i a sobre només en català, va plegar i ens vam quedar sense els 10 últims volums.

Dic això perquè l'altra obra del mestre Naoki Urasawa que més se li assembla -tot i que amb aquesta entrada vull, entre altres coses, matisar-ho- és Happy!, publicada originalment a la revista Big Comic Spirits entre 1993 i 1999 i recopilada en 23 volums, que en són 15 en aquesta kanzenban, que per motius laborals he acabat de llegir i, per tant, m'he decidit a dedicar-li aquest text. 

Havent acabat Cinturó Negre, l'autor va rebre l'encàrrec de dibuixar un altre manga "esportiu" -entre cometes perquè el judo, per a mi, no és un esport-, i tal com explica a l'epíleg que trobarem al 15è volum quan surti, no li venia gaire de gust i volia passar a un manga de misteri, que en realitat començaria poc després i duria en paral·lel amb el nom de Monster. Tanmateix, en llegir-lo amb motiu de l'edició definitiva -que és la que ens ha arribat-, li va agradar més del que es pensava, i a mi m'ha passat el mateix.

En fi, Happy! és la història de la Miyuki Umino, una adolescent que a secundària era un prodigi del tennis, però per culpa de la mort dels seus pares s'ha hagut de fer càrrec dels seus germans petits, i per culpa del seu germà gran, causant per un error de la mort dels pares, ara ha de dedicar-se al tennis professional per tal de pagar un deute adquirit per aquest tarambana amb la yakuza. L'alternativa és caure en el pou sense fons de la prostitució.

És abnegada i un tros de pa, i força innocent, perquè les hi fan de tots colors per tal de posar-li pals a les rodes, però per més vegades que caigui sempre s'aixeca. El seu aspecte és gairebé clavat al de la Yawara (Ginger) Inokuma, però a diferència de la judoka -i això és el més interessant, per a mi, d'aquest manga- en comptes de guanyar amb facilitat les seves rivals i ser el típic personatge de manga al qual tot li surt bé, ho passa molt malament i els seus èxits són sempre fruit d'un gran esforç que se suma al seu talent.

La seva rival és la Chôko Ryûgasaki, una noia de casa bona que també és molt bona jugant a tennis. Al contrari que la Sayaka de Cinturó Negre, sempre s'ha dedicat a aquest esport i és des del principi una rival a la mida de la protagonista. De fet, al principi sembla que és millor que ella i tot.

El problema és que fa la seva vida de cara als mitjans de comunicació, que li riuen totes les gràcies en el seu paper de bona noia, mentre d'amagat té una personalitat odiosa i és la que maquina tot de maneres de fer la guitza a la Miyuki, que ni ho sospita i, de fet, la considera una amiga. Però la mà darrere de la injusta impopularitat adquirida per la Miyuki és la de la Chôko.

Tot plegat ve de la gelosia: un dels amics de secundària de la Miyuki és en Keiichirô Ohtori (el del mig de la imatge), fill d'una rica extennista i per tant també de casa bona, que al seu torn era rival de la mare de la Chôko. Doncs bé, tot i així, la Chôko i ell en teoria estan junts, però a la diva no li fa cap gràcia que el seu presumpte xicot tingui tan bona relació amb la Miyuki, que a sobre amenaça amb fer ombra al seu debut com a professional. D'aquí ve tot plegat. És inevitable pensar en el triangle Sayaka-Kazamatsuri-Ginger.

Però els altres personatges de l'obra, secundaris, també són molt interessants i juguen el seu paper en l'odissea de la protagonista. Tenim, per exemple, la Sabrina Nikolic (a la dreta), l'actual reina del tennis femení, la rival a superar per a qualsevol que es vulgui coronar en aquest esport, o la Kikuko Kaku, amiga de la Miyuki i secretament enamorada d'ella, que fa tot el que pot per ajudar-la i contrarestar les malifetes de la Ryûgasaki.

També l'entrenador Thunder Ushiyama, un americà d'origen japonès que va ser expulsat del món del tennis perquè participava en arranjaments de partits amb les seves jugadores. No és que hagi canviat gaire, i és un pervertit, però és un gran entrenador i la mare d'en Keiichirô, que vol fer quedar malament la filla de la seva rival, el contracta per ajudar la Miyuki a obrir-se pas en aquest esport.

Destaco un altre secundari, en Junji Sakurada, que és cobrador del grup mafiós al qual el germà de la Miyuki, desaparegut, deu 250 milions de iens, i que ha de pagar ella. És qui li va al darrere per cobrar, però en el fons té bon cor i poc a poc es deixa captivar per la seva ingenuïtat.

Recorda molt en Matsuda de Cinturó Negre, que per la seva feina incomoda la noia a qui vol caure en gràcia, i és igualment entranyable. Per a mi és un dels millors personatges de Happy!.

La trama avança alternant partits de tennis, dibuixats de manera trepidant, tot s'ha de dir, i els embolics en què es fica -o fiquen- la Miyuki, a més de les accions dels altres personatges, que s'anul·len entre si per tal de crear un equilibri precari en què es mou la pobra Miyuki, gairebé sempre ofegada pels problemes econòmics que té, les exigències dels seus germans petits, la pressió de la yakuza i la mala acollida que té entre el públic.

Tots aquests obstacles fan que Happy! sigui un títol irònic, a més d'un manga molt amè de llegir i amb més profunditat i interès, en realitat, que Cinturó Negre. Té moltes semblances amb aquesta obra en el tipus de paper que fan els seus personatges i l'aspecte físic d'aquests -que a sobre acostuma a coincidir amb el dels que, per personalitat i circumstàncies, ens recorden-, però les diferències són essencials i fan que sigui una obra totalment diferent. Una sorpresa agradable que recomano a tothom, especialment els seguidors del mestre Urasawa.

Malauradament, el ritme de publicació de Happy! en castellà és terrible, i és fàcil sumar dos i dos: com que es va començar a publicar quan Master Keaton encara no havia acabat, van coincidir durant un temps dues obres del mestre Urasawa que, pel seu format, tenien un preu de 15 euros. 

M'imagino que hi va haver seguidors de l'autor que van decidir no començar Happy! fins que no acabessin Master Keaton, i això va fer que les vendes se'n ressentissin. És una teoria, però el cas és que ja fa anys que està en publicació, només va coincidir amb l'altra obra durant un breu període de temps, i és estrany que cada cop es publiquin els volums de manera més espaiada. En el que duem de 2017, per exemple, no n'ha sortit cap.

Però paciència, perquè val la pena, i a més té un tram final molt emocionant i, per a mi, rodó.

Sèries: Daredevil (2a temporada)

La primera temporada de Daredevil, llançada a la plataforma Netflix i per tant amb tots els episodis de cop, va meravellar el món amb una proposta superheroica seriosa, fosca (en to i fotografia), que buscava el realisme malgrat poders especials i combats espectaculars que no trobaríem mai pel carrer i presentava actuacions sòlides i un ritme gairebé noir.

Una sèrie més de l'enorme Univers Cinemàtic Marvel (MCU), però que agafava un personatge que havia tingut una odiada pel·lícula el 2003 i el tornava a posar de moda, ara amb un producte aclamat de manera unànime per crítica i públic per la gran qualitat de tots els seus aspectes. Al seu torn seria la primera llavor de la futura sèrie dedicada als Defenders, amb la segona a Jessica Jones, una altra sèrie excel·lent, i aviat Luke Cage, però en qualsevol cas era probablement la millor sèrie de televisió que s'havia fet mai sobre un còmic del gènere dels superherois, i havia posat el llistó altíssim, també per a ella mateixa de cara a la segona temporada.

Aquest és el que penso que ha estat el seu principal problema, i em sembla que és un sentiment generalitzat o, si més no, és un punt feble que altres crítics, aquests sí, bons en la seva feina, li han trobat.

Però no exactament pels mateixos motius: diuen que els nous secundaris, els antiherois Punisher i Elektra, no aconsegueixen omplir el buit deixat per aquell meravellós dolent que representava el personatge d'en Wilson "Kingpin" Fisk, però tot i estar d'acord amb aquesta afirmació, no trobo que siguin personatges amb poca força. Al contrari, crec que el problema és que en aquesta segona temporada el protagonista queda afeblit per aquestes presències, aquests enemics-aliats, una figura típica dels còmics no només de superherois, sinó també del manga d'aventures.

Per una banda tenim en Frank "Punisher" Castle (John Bernthal), que arrel de la guerra de bandes que ha començat a Hell's Kitchen amb la desaparició d'en Wilson Fisk, aprofita per a combatre aquests grups criminals amb uns mètodes definitius que ja li coneixem dels còmics i que cap superheroi acceptaria, en la innocència habitual del gènere.

És un personatge tràgic que trenca la barrera de l'assassinat per tal de venjar la seva família i que no ens pot provocar sinó simpatia, mentre que els esforços d'en Daredevil per convèncer-lo de seguir el "bon" camí no ens semblen tan atractius com en d'altres ocasions. De fet, té tanta força que Netflix ja n'ha encarregat una sèrie en solitari.

Per si el protagonista no estigués prou ocupat amb això, reapareix a la seva vida l'Elektra Natchios (Élodie Yung), un antic amor de qui es va distanciar per diferències sobre això mateix: l'estreta línia entre acabar definitivament amb els enemics o derrotar-los sense caure en l'homicidi. I la seva tornada també revifa el component romàntic de la sèrie, amb un interessant estira-i-arronsa.

També és interessant el personatge en si, sobretot perquè està construïda de manera que passem d'odiar-la a simpatitzar amb ella. Però és la porta d'entrada a una trama de yakuza que ocupa la segona meitat de la temporada i que a mi, personalment, no em sembla tan atractiva com la potser més lenta, però més original, de la primera temporada.

D'aquells primers episodis recuperem els companys "Foggy" Nelson (Elden Henson) i Karen Page (Deborah Ann Woll), que creixen professionalment i ens impressionen amb les seves noves habilitats -no superheroiques, però-, i atès que en Matt (Charlie Cox) té el plat tan ple, comença a ser incapaç de compaginar les nits de Daredevil i els dies de superadvocat cec, cosa que el fa equivocar-se i el distancia dels seus companys d'una manera aparentment irreparable.

Daredevil continua amb l'estil que la va fer triomfar a la primera temporada, però tot i que la segona també m'ha agradat molt, trobo que té febleses, si comparem les dues tongades d'episodis: dos nous personatges que sense arribar a ser en Wilson Fisk -ni ho han de ser, perquè tampoc no juguen el mateix paper- es mengen el protagonista, gens afavorit en aquesta temporada; un canvi de rumb aproximadament a la meitat de la temporada cap a una trama més típica i tòpica, i evidentment la desaparició de l'efecte sorpresa d'aquells primers episodis.

Ja sabíem el que Daredevil ens podia oferir, i amb quina qualitat ho feia. El problema és que, com que ho sabíem, ja no ens impressiona tant, i el guió, en conjunt, tampoc no acaba d'estar a l'alçada de la primera temporada. Per a mi. Tanmateix, en una sèrie tan bona això significa que en comptes d'un 10 pot tenir un 8,5 o un 9, no ens enganyem. Les interpretacions són tan bones com sempre, i les referències a Jessica Jones i les connexions amb l'Univers Marvel hi són, cosa que ens recorda que aquesta sèrie és una part d'un tot.

No ha estat cap decepció, no vull transmetre aquesta idea, però com deia al principi, la sèrie s'havia posat el llistó massa alt amb els seus primers episodis. A veure què ens espera al futur.