El mestre Jirô Taniguchi, especialment apreciat a Europa gràcies a unes històries i un estil de dibuix propers al còmic europeu, fins al punt que aquí es publica en sentit occidental, i per tant emmirallat, per petició expressa seva, ens va deixar al febrer a l'edat de 69 anys.
Se l'ha publicat molt, a l'estat espanyol -no tant com al francès, segur-, però Planeta Cómic no ha estat, ni de bon tros, la seva casa d'acollida habitual. Ho és en aquest cas, amb una obra prou coneguda, però que jo no he llegit fins ara, i això ha tingut l'avantatge de permetre'm llegir-ne una edició definitiva, de la col·lecció Trazado, sense pàgines repetides com passava a l'anterior edició recopilada -recordem que la primera vegada que es va publicar va ser en el format Biblioteca Manga, per parts- i amb una excel·lent traducció, a diferència del que ens acostumem a trobar amb els treballs publicats per Ponent Mon, l'editorial que més obres n'ha editat aquí.
El almanaque de mi padre (en japonès Chichi no koyomi) va ser publicada originalment el 1994 i narra la història de l'acostament d'un home de mitjana edat a la figura del seu pare un cop li comuniquen la seva mort, torna al seu poble per a les exèquies i, a través de les converses amb familiars i coneguts que feia molts anys que no veia, descobreix coses del seu pare que no sabia i que l'haurien ajudat a no distanciar-se'n quan, de petit, i arrel del trauma del divorci dels seus pares, el va culpar i a partir de llavors va evitar el contacte amb ell tant com va poder, fins al punt de marxar a Tòquio tan aviat com va poder.
Es podria dir que en un paràgraf he explicat tota la història, però no és ben bé així. L'obra és plena de detalls, matisos, escenes de la infantesa i l'adolescència del protagonista i moments d'allò és emotius i malencònics. I sense que, per la seva naturalesa, hi pugui haver girs sorprenents o grans cops d'efecte, El almanaque de mi padre té escenes punyents emmarcades en un context quotidià que fan que sigui una lectura interessant, i molt trista -és un dels còmics més tristos que he llegit mai-, a més de merèixer que hi tornem de tant en tant.
Li he trobat paral·lelismes amb l'única altra obra que n'he ressenyat en aquest blog, Barri Llunyà, perquè al capdavall els seus protagonistes tornen a la infantesa d'una manera o d'una altra i exploren les relacions amb els seus éssers estimats amb un grau més o menys gran de penediment, però hi ha prou diferències com per poder dir que el mestre Taniguchi no feia sempre el mateix. A més, en la seva extensa bibliografia trobem obres de tota mena, fins i tot de ciència-ficció i de samurais.
El almanaque de mi padre, a més, és interessant per a un lector occidental perquè retrata com és una cerimònia de comiat d'un difunt al Japó, al capdavall tota l'obra té lloc durant la vetlla i durant les primeres hores del dia de la cremació, i en llegir les converses dels personatges coneixem, com el protagonista, com era la vida del finat a través de mirades al passat.
Tot plegat amb el dibuix realista i detallat d'un autor -nascut a Tottori, com el protagonista, per cert- l'estil del qual podríem reconèixer a quilòmetres de distància, però que també demostra que sap caracteritzar els personatges perquè els diferenciem en qualsevol edat, a més de regalar-nos bells paisatges, exteriors o interiors.
El almanaque de mi padre ha desplaçat Barri Llunyà com la meva obra preferida de l'autor, i també ha aconseguit un lloc entre els manga, i còmics en general, que m'enduria a la hipotètica illa deserta. Recomanadíssim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada