Tatuatges de l'Astroboy!

Sovint dic que jo no em faria un tatuatge. Principalment perquè fan mal i jo tinc molt poca tolerància al dolor, però també perquè crec que amb el temps es fan malbé i, què coi, són imatges que un ha de dur a sobre per tota la vida. Si me'n fes algun, probablement seria d'algun manga del mestre Tezuka. Però no sóc el primer a qui se li ha acudit.

Aquest em fa l'efecte que és un tatuatge d'aquells de mentida, però no ho sé. Potser és per la intensitat del color. Sigui com sigui el que se'n pot dir és que agafa l'estil del remake americà de la sèrie d'animació.

Jo diria que això també és una cama, però en aquest cas depilada. El dibuix ja m'agrada més, i han deixat sense pintar la "pell" de l'Astroboy perquè, al cap i a la fi, representa que la té de color carn. Molt ben pensat.

Més fàcil de veure o d'ensenyar que els altres, aquest del braç, però també de pitjor qualitat gràfica.

En aquest cas el dibuix no mata, però el que em sembla més curiós és la forma de... la cama? O quina part del cos és?

Per anar tancant el tema, aquest del famós nen robot en acció. Sembla acabat de fer, i no té gaire bona pinta.

Aquest no és l'Astroboy, sinó un intent de Black Jack. Bastant mal fet, per cert. I mira que és una cosa que has de portar tota la vida, però hi ha tatuadors i tatuadors. Un altre motiu que no m'anima gaire a tatuar-me res. Volia posar aquesta imatge com a exemple, però, de que també hi ha tatuatges basats en altres obres i personatges del Déu del Manga, i no només de l'Astroboy. Però en realitat no he trobat cap mostra més d'això que dic, en part perquè segurament n'hi ha poques excepcions.

Què em faria jo, si pogués? Potser algun Astroboy, sí, però primer de tot un Fènix.

O un Shunsaku Ban:

Visionats: Cross Game (anime), episodi 1

Tan bona impressió em va deixar la lectura del primer volum de Cross Game que, a banda de decidir que me la faré en francès, he volgut veure el primer episodi de la versió animada que, com vaig dir ahir, tot just ha començat aquest any i no porta ni 40 capítols al Japó. El subtitulat, com acostuma a passar, és lamentable pel que fa a la traducció, però aquí el teniu per si el voleu veure, encara que la imatge està molt pixelada (sempre el podeu veure millor aquí):

Després de veure el capítol, emotiu també com el manga, penso que està bé que hagin triat acabar-lo justament quan passa el que passa, però per fer-ho s'han saltat una cosa, un partidet de beisbol, que cronològicament al manga va abans.

Si a això hi sumem el fet que tot ens ho expliquen molt ràpid, molt acceleradament (no saltant-se coses, però a un ritme que no és gens el del manga ni el de les obres d'Adachi en general), jo crec que podrien haver reservat el moment impactant per al segon episodi com a mínim. Al manga et foten la patacada bastant aviat, però cap al final del volum. No calia que a l'anime passés al primer episodi, però en fi, és una bona versió televisiva i la continuaré veient, suposo.

Lectures: Cross Game 1

Continuo amb la lectura de primers volums de les obres del geni Mitsuru Adachi  gràcies als escanejos traduïts a l'anglès, i aquest cop he decidit llegir-me el primer número del còmic en què treballa actualment, Cross Game, un nou manga de beisbol que aquest 2009 ha guanyat el premi Shogakukan al millor manga shônen, guardó que ja havia obtingut el seu autor per partida doble el 1983, amb Touch i Miyuki.

El protagonista d'aquesta història commovedora és en Kô Kitamura, fill d'una família que regenta una botiga de material esportiu, que té com a millor amiga la Wakaba Tsukishima (que no dissimula el fet que està enamorada d'ell), una veïna que va néixer el mateix dia que ell i que va a la mateixa escola que ell. Tots dos van a cinquè de primària i viuen una vida força tranquil·la. Ella té tres germanes i li falta la mare, que va morir. Ell té tots dos pares vius, però és fill únic, i a banda d'ajudar a la botiga la seva única activitat extraescolar és practicar el bateig a les instal·lacions que té la família Tsukishima, que alhora té una cafeteria.

En Kô s'acaba ficant en contra de la seva voluntat a l'equip de beisbol de la classe, una colla d'inútils que el volen només perquè és molt bo amb el bat, però el nano no té cap experiència en el beisbol i ni tan sols ha practicat mai allò tan típic de rebre amb el guant els llançaments del seu pare. Qui sí que té experiència amb el beisbol és la germana de la seva amiga, l'Aoba, un any més petita que ells (les germanes Tsukishima són les dues esmentades més una de força més gran i la petitona, encara al jardí d'infants), una noia bastant xicotot que sembla que odia en Kô, però no ens abandona en cap moment la sensació que malgrat les aparences es formarà un particular triangle amorós entre els joves estudiants.

Però... ah... és un còmic d'en Mitsuru Adachi i aquest home sempre ens en té reservada alguna de grossa. Una punyalada a l'esquena, ja en aquest primer volum. No vull dir més.

Novament una història de l'Adachi que m'encanta. No m'estranya que li hagin donat un premi, perquè torna a demostrar que sap com narrar una història quotidiana i al mateix temps commovedora. Podríem pensar que es repeteix, que a Cross Game hi veiem els elements de sempre (el beisbol, l'amic sobrealimentat, el brètol que en el fons té bon cor, l'home vidu, la vida dels estudiants,  les vinyetes sense text que només enfoquen el paisatge o les seqüències en què els personatges parlen sense parlar,etc.), i no ens estaríem equivocant, però com que la cosa funciona tan bé  segurament el públic es queda amb ganes de més, l'home repeteix la fórmula i triomfa. Perquè és un mestre. No perd  les seves habilitats amb el pas dels anys, per molt que es "repeteixi".

I l'obra ha tingut prou èxit, com era d'esperar, com perquè se'n fes una versió animada. S'ha començat a emetre al Japó aquest mateix any i de moment se n'han emès 36 episodis. Continua, igual que el manga, que el mes passat va veure aparèixer el 16è volum des que es va començar a publicar de manera serialitzada a la revista Shônen Sunday (naturalment) el 2005.

Si voleu fer-li una ullada, a més que us agradarà, ho podeu fer en anglès a través de les esmentades scanlations, en francès de la mà de Tonkam o en italià per part de Flashbook.

Lectures: Oda a Kirihito

Potser és perquè la lectura de Touch i la seva ressenya em van deixar exhaust com passa amb els bons llibres, que després de llegir-los sembla que qualsevol cosa que vingui després la compararem amb l'obra mestra que acabem de consumir i la tractarem injustament, però l'únic que podia llegir (o acabar de llegir, en aquest cas) després d'allò era una obra d'Osamu Tezuka. Avui he acabat, per fi, després de molts intents en moments equivocats (de nit ja no aguanto tant llegint com quan era petit), Oda a Kirihito, l'últim còmic del Déu de Manga que em faltava llegir dels editats per la difunta Otakuland.

Com és (o era) habitual a les edicions d'Otakuland, la portada no respectava el disseny original, cosa que no trobo especialment greu, almenys no tant com la part de les lletres, molt poc professional, en la meva opinió.

Originalment anomenada Kirihito Sanka, aquesta obra del Tezuka més seriós es va publicar a la revista japonesa Big Comic entre 1970 i 1971. Ja he parlat altres vegades de la seva època de crisi, en què tot allò que havia inventat i tot l'èxit que havia tingut als 50 i 60 estava desapareixent per donar pas a nous autors i còmics que s'enfocaven a un públic més madur, que creia que Tezuka no es podia adaptar als nous temps. Oda a Kirihito és la seva resposta, una reinvenció exitosa que el fa encara més gran. Hi veiem, i és curiós perquè el propi Tezuka era llicenciat en Medicina, una profunda crítica al corrupte sistema sanitari japonès, tema recurrent tant en Tezuka (amb obres com la famosíssima Black Jack) com en les d'altres autors (Say Hello to Black Jack, Team Medical Dragon...).

A Oda a Kirihito assistim a l'odissea del doctor Kirihito Osanai, que les passa canutes, però canutes-canutes (per no dir una altra paraula acabada en "utes") per culpa del professor Tatsugaura, que investiga la rara malaltia de Monmo i fa servir el seu subordinat de conillet d'índies perquè se'l vol treure de sobre.

Com es veu a la imatge, la malaltia de Monmo transforma els trets de les persones pràcticament en els d'un gos, i en els pitjors casos condueix inevitablement fins a la mort. El professor Tatsugaura defensa que és una malaltia contagiosa, mentre que el doctor Osanai creu que depèn de factors de l'entorn, i com que el professor el que vol és aconseguir el títol de president del Col·legi de Metges del Japó farà el que sigui per no quedar en ridícul, que és com quedaria (o això creu) si reconegués que el seu subordinat té raó. Per treure-se'l de sobre l'envia a investigar la malaltia en un lloc on sap que l'agafarà, i és llavors quan comencen les desventures d'aquest jove metge que per culpa dels trepes que hi ha al podrit sistema sanitari japonès ho perd tot.

Aquesta pàgina és un bon exemple del que fa Tezuka en aquest còmic més que en molts altres dels que va dibuixar. El Déu del Manga és, entre altres coses, conegut per les innovacions que va introduir en la manera de narrar del còmic japonès, i les representacions d'estats psicològics que fa sobretot en els seus manga per a adults com aquest són dignes de destacar. A la pàgina de mostra veiem una... metàfora?... dels dilemes i maldecaps del doctor Urabe, un personatge curiosament odiós fins a la mort pels seus actes però que no cau malament del tot quan mostra la seva millor cara.

Que no és aquesta, per cert. Doncs bé, com dic ha estat avui mateix que m'he acabat el tercer volum dels tres que conformen la col·lecció en la seva edició d'Otakuland, i m'ha agradat molt. Difícilment em pot decebre, el mestre Tezuka. En aquest cas, a més, dins el que cap l'edició de la barroera editorial no està del tot malament. Encara no és al nivell de cap de les altres cases editores, però ha demostrat que ho sap fer molt pitjor. 

Tampoc no és la meva obra preferida d'Osamu Tezuka, no vull enganyar ningú, però m'ha entretingut molt i m'ha tingut enganxat al destí dels diversos personatges que prenen el paper protagonista en cada moment. Perquè malgrat el títol, el protagonista no és (o no és només) en Kirihito Osanai, sinó que en diversos capítols ni tan sols el veiem aparèixer i el narrador ens explica què estan fent els altres personatges importants, com l'esmentat malvat doctor Tatsugaura, l'ambigu doctor Urabe, la Izumi (promesa d'en Kirihito) o la monja Helen Freeze.

Tots són personatges molt interessants i en aquesta obra hi ha poc espai per a la comèdia i els moments humorístics. Tal com passava amb Ayako, és una història duríssima on ho passen malament tant els personatges (fins i tot els dolents) com el lector. Molt recomanable, com qualsevol cosa del mestre, i una nova crítica als problemes de la societat, que sempre està bé.

Lectures: Touch

Ja havia comentat els primers volums d'aquesta col·lecció, però vaig deixar de fer-ho i em vaig concentrar en acabar de llegir-me-la, tenint al cap la idea de fer una ressenya de tota l'obra quan me l'acabés, i això és el que faré ara amb el que —ja ho puc dir un cop arribat al final— és el meu manga preferit. És Touch, de Mitsuru Adachi, per a mi el millor mangaka viu.

Molts dels milers de lectors que em seguiu habitualment ja deveu conèixer l'obra, la versió animada de la qual es va emetre en castellà a Telecinco fa segles sota el nom de Bateadores, però la publicació del manga (almenys de forma completa) en castellà és bastant recent. I jo, que no veia la sèrie de petit, tot i que coneixia un fet cabdal i tràgic que hi succeeix gràcies a la poca vista que té tothom qui escriu una sinopsi del còmic, l'he gaudit a través de la versió en paper, que és l'original.

Com que vull parlar meravellosament bé d'aquest manga, abans de continuar m'aturaré en l'únic punt negatiu que té, que en realitat no se li pot retreure com a obra: l'edició en castellà per part d'Otakuland és absolutament lamentable. S'eleva el nom del traductor fins al punt que surt en portada, una cosa que no fa ningú més, però és que la seva feina no és tampoc per celebrar, ni molt menys. Una traducció dolenta, sincerament, amb molts diàlegs que no s'acaben d'entendre, faltes d'ortografia, gramaticals, sintàctiques, localismes andalusos, conyes de Chiquito de la Calzada (amb tots els respectes pel mestre, però trobo que estan fora de lloc perquè aquestes coses sempre acaben passant de moda, i quan es va traduir Touch ja havia passat de moda aquest senyor), llatinades mal emprades ("al ipso facto", per exemple)... A l'edició li falta com a mínim una revisió, que no trobem tampoc en els textos que surten tant al primer volum com a l'últim.

Si mirem la feina pròpiament dita de l'editorial la cosa no millora: el disseny de portada és senzillíssim, la retolació horrorosa (lletra poc professional, paraules tallades de qualsevol manera, paraules que han quedat juntes perquè, un cop més, falta una revisió...), tot són escanejos i en alguns moments es nota més del que és normal... i bé, 11 megavolums en comptes dels 26 normals originals són una bona idea, i el preu, 12 euros per llibre, hauria estat bé si l'edició fos bona. Afortunadament la segona meitat de la col·lecció me la vaig acabar quan la FNAC liquidava els manga d'Otakuland, ja descatalogats, i els de Touch els tenia a 6,90 cadascun. Jo ja me l'havia començat i era millor això que res, però trobo recomanable fer-se amb l'edició francesa o la italiana, i qui sàpiga japonès, evidentment, amb la japonesa.

Aquesta és la portada del volum 1, on veiem que l'editorial va optar per deixar el títol amb què es coneixia l'anime. Em sembla un error (un més), perquè després de tants anys la gent que volia veure-la publicada ja sabia que originalment es deia Touch, i de tota manera (i per sort) a l'interior els personatges tenen els noms originals. Es podria haver optat senzillament per posar "Touch" en gran i "Bateadores" en petit, contràriament al que van fer. A més, els protagonistes del còmic, tot i que també els toca el torn de bateig, com a tots els jugadors d'un equip de beisbol, són estrelles des del monticle, són "Lanzadores". En fi, una edició molt amateur per a una obra grandíssima. Desconec com era l'edició de Norma, de molts anys abans, que va quedar inacabada després de 12 entregues que cobrien el material dels 3 primers volums originals.

Entrant ja en matèria, Touch és l'obra mestra de Mitsuru Adachi, un mestre de la narració d'històries quotidianes i gran coneixedor del beisbol i la vida als instituts japonesos. Es va publicar a la revista Shônen Sunday entre 1981 i 1986, recopilant-se en 26 volums. Més endavant es reeditaria en 11 toms gruixuts (que és d'on parteix, almenys pel que fa a divisió, l'edició que he llegit jo) i l'última ha estat la kanzenban o edició perfecta, de 12 toms amb pàgines en color. El manga va ser un èxit total i va guanyar el 1983 el Shôgakukan Manga Award en la categoria de shônen, empatant amb Miyuki, també d'en Mitsuru Adachi!

La sèrie d'animació que, com és lògic, se'n va fer, va durar 101 capítols entre 1985 i 1987, i va ser una de les apostes de Telecinco traduïda com a Bateadores en aquells gloriosos primers anys de la cadena, en què arribava molt d'anime, i molt mític. Touch també va veure el naixement de 3 pel·lícules d'animació, dos especials televisius (i totes cinc peces han estat publicades per Jonu Media i actualment es poden trobar en un pack, juntes) i una pel·lícula d'imatge real, aquesta el 2005.

L'opening de la sèrie de dibuixos. Doncs bé, tot això ve d'un manga magnífic, el que tot just vaig acabar de llegir ahir. El mestre Adachi demostra el que deia fa un moment, que és un autèntic mestre de les històries quotidianes, i sap trobar l'equilibri perfecte entre els elements romàntics, els esportius, l'humor i el drama. Tan aviat trobem vinyetes sense text com diàlegs colpidors, i si en algun moment pensem que Touch és un altre manga en què el beisbol està en segon pla mentre el més important és l'amor, Adachi ens sorprèn amb una bona colla de capítols seguits on pràcticament només veiem aquest per a mi apassionant esport que a casa nostra no té gaire tirada.

Aquí tenim un moment de drama, després d'un esdeveniment terrible. I això Adachi t'ho deixa anar per sorpresa (poca sorpresa, d'altra banda, quan tothom t'ha explicat de què va Touch sense gaire tacte, però la primera vegada que els japonesos ho van llegir devia impactar moltíssim) després d'escenes humorístiques de l'estil de les tires còmiques diàries com Peanuts, còmic en què sovint penso llegint les obres d'Adachi-sensei.

I què puc dir del dibuix? Els traços em recorden els de la mestra Rumiko Takahashi, amb qui per cert va col·laborar fa poc, però té una manera de dibuixar les cares molt característica. On m'encanta i em deixa bocabadat, però, és en els paisatges urbans: carrerons, racons de l'institut, semàfors, rius... tot. Vinyetes sense personatges que serveixen de transició entre diferents accions. Els personatges són absolutament rodons, tenen molta personalitat i, per més malvats que puguin arribar a semblar alguns, sempre hi ha alguna cosa que justifica el seu comportament i t'acaben caient simpàtics.

Aquest és un exemple del que deia. Eijiro Kashiwaba, entrenador substitut de l'equip del Meisei, un autèntic fill de puta que m'ha acabat caient bastant bé. És el doble de Risto Mejide, no només pel seu aspecte.

I de què va Touch, al cap i a la fi? Si encara queda algun lector que no conegui la sèrie, a més d'animar-lo a llegir-la, li diré que és una preciosa història d'amor i de beisbol, amb la mateixa importància. I per si de cas en faré una sinopsi diferent de la que es fa habitualment, evitant certs spoilers: en Kazuya i en Tatsuya són dos germans bessons, estudiants de batxillerat, i la seva millor amiga és la veïna Minami, que coneixen des que van néixer. Tots dos estan enamorats d'ella, i tothom dóna per fet que en Kazuya, el noi perfecte (popular, educat i estrella de l'equip de beisbol de l'institut), serà l'elegit per la Minami, que per altra banda tampoc no ajuda a pensar el contrari perquè sempre està renyant (i s'ho mereix) en Tatsuya, que només s'assembla al seu germà físicament: no practica cap esport, és un gandul i un pervertit.

En Kazuya és l'esperança de l'Institut Meisei d'arribar per primera vegada a la seva història al Kôshien, la fase final del campionat nacional de beisbol de batxillerat del Japó, un objectiu complicat com ell sol, però que al cap i a la fi és com classificar-se per a la Champions sense pretensions de guanyar-la. Sembla que això és el somni de tots els japonesos, perquè és un tema habitual als manga, i cada edició és televisada i seguida per tota la població del País del Sol Naixent. Com dic, el somni no és guanyar el torneig, sinó arribar-hi.

Una imatge de l'estadi Kôshien, seu dels Hanshin Tigers de la lliga japonesa de beisbol i alhora de la fase final del campionat nacional.

El drama, en forma de tragèdia devastadora, afegirà dificultat al ja complicat objectiu, però la vida continua i els personatges hauran de superar els obstacles propis de l'adolescència i l'esport en una història apassionant i entendridora que recomano a tothom.

Us deixo amb aquesta bonica escena de la part final del manga. Serveix d'alguna cosa demanar desitjos als estels fugaços?

Relectures: Bola de Drac (edició definitiva), número 1

Bé, no he amagat mai que Bola de Drac és un dels meus manga preferits. Podrà ser acusat de moltes coses, té molts punts febles, però va marcar la meva infantesa i la de milions de persones. Un manga èpic amb uns personatges amb molta força i moments inoblidables que de tant en tant repasso en aquest bloc.

Però tot això té origen en un còmic, com tots sabem, i ara que fa poc vaig adquirir la col·lecció completa de l'edició definitiva tota de cop és el moment de fer ressenyes de cada volum que vaig llegint. Comencem, com és natural, pel primer tom dels trenta-quatre que formen aquesta última edició, la primera en català en format volum, per cert.

Al títol he posat que era una relectura, i ho és, perquè abans de comprar la col·lecció sencera ja tenia el número 1, que per tant ara el tinc per partida doble (si algú el vol l'hi regalo, per cert). Però el terme "relectura" no només té aquesta implicació, sinó que potser és el que m'ha fet llegir aquesta primera entrega amb tanta desgana.

Se m'ha fet feixuc, aquest inici de la llegenda de Bola de Drac. Suposo que cadascú té els seus gustos i no ens acabarem de posar d'acord sobre quina és la millor etapa de l'obra. A mi, personalment, m'encanten els torneigs de les Arts Marcials. Els tres primers que es van veure, concretament, perquè són els únics que es van desenvolupar amb normalitat. En general, però, es diu que el que molava era quan en Goku era petit, que Bola de Drac Z (producte televisiu, ja que al manga no hi va haver canvi de nom) no valia gaire.

 

 

Jo no hi estic del tot d'acord, però sí que amb el pas d'en Goku al món adult es va perdre bona part de la innocència de la sèrie i algunes coses no van tornar a ser les mateixes, especialment l'humor de moltes situacions. En fi, no em vull allargar. Al primer volum d'aquesta edició de Bola de Drac assistim a la presentació d'en Goku, com coneix la Bulma, en Mutenroshi i l'Ulong, a més d'en Iamxa, en Puar i la Xixi. És un moment cabdal de la història, no només perquè n'és el principi, però a mi se'm fa pesat. Segurament és perquè he intentat fer-me la col·lecció cada cop que en sortia una edició, i sempre la deixava inacabada, però el principi, evidentment, sempre l'he tingut i és el que he llegit més. 

Podríem dir que me'l sé de memòria. A més, hi ha poca acció i molta xerrera. A partir del volum 2 la cosa s'anima amb l'arribada d'en Krilín i l'entrenament amb el Follet Tortuga de cara al 21è Gran Torneig de les Arts Marcials, etapa que se'm farà més amena. 

D'aquest primer tom he de dir, també, que l'edició està molt ben feta, amb paper de qualitat i moltes pàgines en color, a més d'un recull de portadetes dels episodis que sortien a la revista original. Això d de les pàgines en color s'anirà perdent en successius toms, fins i tot n'hi ha un que no té cap pàgina en color, però com que es respecten tal i com estaven a l'edició original de la Shônen Jump, si n'hi havia, n'hi havia, i si no, no. És el que hi ha. L'únic punt negatiu que li trobo és que no s'ha fet una nova traducció, s'ha reaprofitat la primera, la de la sèrie blanca, que ja té uns anyets i uns quants defectes que es podrien haver corregit. N'hi ha un de molt gros molt més endavant, a veure si quan hi arribi em sorprenen i l'han retocat.

De tota manera, em ve molt de gust repassar la història d'en Goku i els seus amics, perquè sempre hi ha parts que tenim menys vistes i recordem menys, o fins i tot que no hem arribat a llegir mai perquè les vam veure directament a la tele.

Estàtues de còmic, idea impensable a casa nostra

A casa nostra el còmic cada cop s'està veient amb més bons ulls, però molt gradualment i sempre segons quin. No entraré en el debat sobre la novel·la gràfica i el còmic, però queda molt bé que els diaris parlin del còmic de tapa dura, gruixut, car i d'algun autor desconegut, mentre que llegir qualsevol altra cosa és infantil i una pèrdua de temps, a més de perillós per a la salut mental.

En d'altres països europeus la cosa és molt diferent, especialment a l'estat francès i al belga, productors d'importantíssimes obres del Novè Art. I al Japó, evidentment, on és una de les indústries més importants. Precisament allà no és estrany que, quan hi ha una col·lecció de molt d'èxit, al poble natal del seu autor s'aixequin, per exemple, estàtues dels seus personatges.

Aquí en tenim una del Detectiu Conan, a Hokuei, el poble del seu autor, Gôshô Aoyama.

I una altra on va passejant amb la Ran. Però són només dues de les que hi ha, i estem parlant d'un autor viu i una obra que no és cap obra mestra, senzillament un manga de moltíssim d'èxit.

També tenim la del Fènix del mestre Osamu Tezuka, situat a la ciutat de Takarazuka, on es va criar i on hi ha un museu dedicat a la seva vida i obra.

O l'estàtua de l'Astroboy, potser el seu personatge més conegut, que es va fer pel centenari de l'escola on va estudiar de petit el Déu del Manga, a Osaka.

L'estàtua d'en Ryôtsu Kankichi, el protagonista de Kochikame, el manga més longeu de la història (en aquests moments porta 167 volums recopilatoris), al barri-ciutat de Katsushika, a Tòquio. 

L'estàtua de Gundam que hi ha a Tòquio.

L'altra que hi havia, perquè la van desmuntar ràpidament, a Odaiba, i a escala real!

I acabo amb aquesta estàtua de Tetsujin 28-go, Ironman 28 en castellà, un manga i un anime que personalment desconeixia completament i que ha vist la creació d'una estàtua gegant del seu protagonista aquest mateix 2009.Com deia, aquestes coses aquí són impensables. Us imagineu un monument al Mortadelo i el Filemón a la ciutat natal i de residència del mestre Ibáñez, és a dir Barcelona? Jo no.

Edito: em comenta l'Eli, i en parla al seu bloc, que en una urbanització prop de Valls hi ha un Mazinger Z gegant. Aplaudeixo la iniciativa, però em reitero en què estaria bé que els ajuntaments promoguessin aquestes coses i les posessin en llocs més visibles!