dilluns, 26 d’octubre de 2020

Sèries: Modern Love

A mesura que entrem a la vida adulta de debò, no la legal, sinó la que ens fa acumular responsabilitats, sobretot durant la paternitat o maternitat, veiem com el temps lliure se'ns escapa com sorra entre els dits, i el poc que tenim s'esmicola i es transforma en estonetes ben curtes repartides al llarg del dia. Ja no hi ha temps per fer coses que durin gaire, ni per comprometre's a llegir gaires llibres, veure gaires pel·lícules ni seguir sèries gaire llargues.

És per això que, igual que amb els videojocs, m'encaparro amb continuar l'estil de vida d'abans, però cada cop soc més conscient que és millor que em centri en experiències més breus, i per això agraeixo que existeixin els videojocs curts i les minisèries, històries tancades que requereixen una inversió de temps raonable, com la recentment ressenyada Sharp Objects. O les sèries de pocs episodis, i curtets, com la que vaig descobrir navegant per Amazon Prime Video i, veient-ne el repartiment i el tema, va passar a formar part de la meva llista immediatament, i ara en vull parlar. 


Amb un títol aparentment tan ensucrat com Modern Love, que sembla una barreja de les ja acabades Modern Family i Love, el que tenim aquí és una sèrie antològica de vuit episodis autoconclusius i un tema en comú. Per cert, mentre escric això he descobert que està prevista una segona temporada, però això no treu que sigui un producte que no té res a veure amb les grans sèries de més de 20 episodis i un mínim de tres quarts d'hora de durada que ens comprometen durant anys. 

Escrita i dirigida per John Carney (Once, Begin Again, Sing Street...), i basada en casos reals dels quals es parlava en una columna del diari de The New York Times, la sèrie explora l'amor en diverses formes. Dit així continua semblant ensucrat, però en realitat no ho és gens. Almenys, tal com ho veig jo.


Sí que són històries boniques, entranyables, com la de la noia (Cristin Milioti) que té en el conserge de l'edifici on viu (Laurentiu Possa) un àngel de la guarda i un amic que alhora és una figura paternal. Això, sense ser romàntic, és amor. 

Que també n'hi ha, d'episodis que exploren l'amor de parella, és clar. De fet, són majoria. Però sempre són casos diferents, amb algun tema que els fa especials i que ens convida a reflexionar. 


Un dels punts atractius de la sèrie, com deia a la introducció, són algunes cares molt conegudes, com és el cas de l'Anne Hathaway, que al seu episodi interpreta una noia amb transtorn bipolar, i com això afecta a les seves relacions amb els homes. 

És un dels que ens poden fer reflexionar, i és que després d'una primera cita, si no se'n produeix una segona i una de les persones s'ha comportat d'una manera estranya o il·lògica, no sabem què hi ha al darrere d'això, i de vegades pot ser una cosa greu que no pot controlar i de la qual no tenim ni idea.


També d'amor de parella, però en una etapa diferent de la vida, tenim la història d'un matrimoni interpretat per dues cares també molt conegudes, la de la Tina Fey i la d'en John Slattery, que s'està fent miques i va a teràpia per veure si hi ha alguna cosa a fer. 

No és fàcil, i si un dels dos no creu gaire en la teràpia encara menys, però la solució pot sorgir de la proposta més absurda. 


Un altre tipus d'amor és el que veiem en la família que es crea entre la parella formada pels personatges de l'Andrew Scott i en Brandon Kyle Goodman i l'Olivia Cooke, una sense sostre que està embarassada però no es considera preparada per ser mare i ells estan desesperats per aconseguir l'adopció, que no arriba mai, d'un nadó. 

La vida de tots plegats canvia des que es coneixen, perquè s'està amb ells durant la recta final de la gestació, i s'estableixen uns vincles que aniran més enllà del que inicialment s'imaginaven.


En Dev Patel i la Catherine Keener protagonitzen la història d'una reportera que entrevista el creador d'una app per trobar parella, i intercanvien experiències personals en què, en els seus casos i per motius diferents, però ben plausibles i amb què ens podem identificar, algun gran amor no va ser possible per algun malentès o un error. 

El seu, el segon, és el meu episodi preferit, i el que menys m'agrada és el d'una noia que comença a quedar amb el seu cap amb intencions molt diferents de les que semblaria, i no m'agrada perquè, tot i estar basada teòricament en fets reals, la trobo poc versemblant. També hi veiem una bonica i trista història d'amor en la vellesa i una altra, que segurament és la segona que menys em convenç, sobre una inesperada i accidentada primera cita entre un paio normal i una noia que se suposa que està, per dir-ho ràpid i malament, per sobre d'ell pel que fa a l'aspecte físic. 

Són, en total i fins que no arribi la segona temporada, vuit històries d'amor en diverses formes, amb interpretacions convincents i històries amb les que ens podem identificar segons les experiències que hàgim tingut. Totes amb molt bon gust, amb la dosi adequada de drama i humor i, hi insisteixo, gens d'ensucrament. Ja tinc ganes de saber què ens espera a la segona tongada, sense data quan escric això. 




 





dilluns, 19 d’octubre de 2020

Sèries: Sharp Objects

Avui tornaré a parlar d'una sèrie que he vist motivat exclusivament per qui hi sortia, sense saber res del seu argument. Tant se val, de fet, per què ens acostem a un producte, sobretot si ens acaba satisfent com és el cas.

Una sèrie on sortís l'Amy Adams (a aquestes alçades ja no ens ha de sorprendre que cap estrella de la gran pantalla treballi a la televisió, perquè en els darrers 20 anys la qualitat i el prestigi del format han pujat moltíssim, i ja hi hem vist passar gent del nivell de la Meryl Streep) era una sèrie que havia de veure, atès que és una de les meves actrius preferides, i si l'acompanyava com a secundària la veterana Patricia Clarkson, encara més. 


Parlo de Sharp Objects, una minisèrie de 8 episodis basada en el llibre homònim de 2006 de Gillian Flynn que es va estrenar a HBO el 2018. Sí, la tenia pendent i he trigat força en veure-la, però ja ho he fet i és el moment de parlar-ne.

Dirigida per Jean-Marc Vallée, que també va ser el director de la primera temporada de Big Little Lies, explica la història d'una reportera, la Camille Preaker (Amy Adams), que envien a cobrir, al seu poble natal, Wind Gap (Missouri), l'assassinat d'una adolescent i la desaparició d'una altra aprofitant que coneix el terreny.


Allà es retroba amb la seva mare, l'Adora (Patricia Clarkson), la rica del poble, que viu en una mansió, només vol ser adorada -no pretenia fer un joc de paraules- i que tot giri al seu voltant, a més de tenir un comportament sobreprotector i vetllar per la bona imatge de la família per damunt de tot. Viu, doncs, per les aparences, en un poble conservador i aficionat a les xafarderies, típic del Midwest estatunidenc.

És un retrobament incòmode, perquè mai no han tingut bona relació, per culpa dels caràcters incompatibles i el fet que sembla que el pare de la Camille mai va formar part de la família, i ella se sent tan obligada a allotjar-se en aquella casa d'on va fugir tan aviat com va poder com la seva mare a acollir-la, ara que viu tranquil·lament amb la seva filla adolescent i el seu marit, l'Alan (Henry Czerny), que no és pare de la Camille, però sí de la germana que havia tingut i que va morir quan eren petites.


Però la reportera ha tornat al poble per fer la seva feina, cosa que és percebuda com una mostra de fredor perquè sembla que no l'afectin els esdeveniments, però a més, com que és una dona adulta, fa el que vol, a l'hora que vol i quan vol, tot això de passar-se el dia bevent, fent preguntes sobre els assassinats i voltant de nit enfurisma la seva mare, així com incrementa la llegenda que es va crear al seu voltant, quan va adquirir l'aura de noia misteriosa i perillosa abans de marxar del poble.

A mesura que avancen els episodis anem coneixent, mitjançant continus flashbacks i breus flaixos, coses del terrible passat de la protagonista, i és que el seu alcoholisme i les autolesions que li descobrim tenen motivacions i culpables. Es tracta, doncs, d'un personatge trencat, lluny de la perfecció que acostumem a atribuir als personatges que lideren els repartiments de les sèries. Ens compadirem d'ella, sí, però també la respectarem i li farem costat, amb la certesa que la gent no té ni punyetera idea de la vida dels altres i s'afanya, tot i així, a jutjar-los. 


L'aparent fredor o el distanciament de la Camille de la gent d'un poble on no hauria volgut tornar mai es relaxen amb la seva germanastra, l'Amma (Eliza Scanlen), amb qui abans havia tingut poca relació per la gran diferència d'edat que tenen, però en aquesta nova etapa la va coneixent millor i, tot i que és rebel, mentidera i provocadora, la protagonista pateix per ella perquè no sap allunyar-se de la seva mare com sí que va fer ella i, en realitat, té el perfil de víctima potencial de l'assassí que volta pel poble.

Pel que fa al cas, tot i que com a reportera la Camille s'ha de limitar a informar -cosa que representa un obstacle per al secretisme amb què necessiten treballar les autoritats-, és inevitable que tingui les seves teories i, amb la perspectiva que li han donat els anys d'allunyament del poble, no es deixa endur pels prejudicis que duen la resta del poble, policia inclosa, a fer acusacions fàcils. 


En això té un aliat en el detectiu Richard Willis (Chris Messina), que envien des de Kansas City a ajudar la policia local de Wind Gap, i no és gaire benvingut. Al poble els forasters no agraden, però precisament són ells els que poden mirar les coses amb uns ulls frescos, no contaminats.

És interessant també la relació que desenvolupen la Camille i ell, plena de matisos i no pas tan previsible com es podria esperar, i és que ella és una persona amb tants problemes, o almenys amb uns problemes tan greus, que no és gens fàcil relacionar-s'hi gaire íntimament. Però bé, no vull revelar més coses en aquest sentit.


Sharp Objects és un excel·lent thriller psicològic, amb unes interpretacions d'altíssim nivell adequadament reconegudes per premis i nominacions, un misteri que es va descabdellant però que té com a protagonista no una detectiu, sinó una reportera, el tràgic i interessantíssim rerefons de la qual es va explicant constantment i alhora sense entorpir el desenvolupament de la història. 

El tram final és d'allò més tens, i el camí per arribar-hi està farcit de moments de calma i d'altres de molt angoixants, afegint a tot plegat una violència força gràfica i un estil narratiu que contribueix a fer l'atmosfera pesada, amb grans resultats. Si us agraden les històries de suspens, doneu-li una oportunitat.






  


diumenge, 11 d’octubre de 2020

Lectures: El espejo

El 2016 vaig tenir l'oportunitat d'anar al Japó, i a més de visitar el país que feia tantíssim que volia trepitjar per l'interès cultural que hi tinc, també hi vaig fer moltes compres, de videojocs però sobretot de còmics.

Em vaig posar força al dia pel que fa a la bibliografia dels meus admirats Mitsuru Adachi i Rumiko Takahashi, comprant-hi coses que aquí no hi eren, i que no semblava que haguessin d'arribar. En el cas de l'autora de Ranma 1/2, Inu-yasha, Maison Ikkoku o The One Pound Gospel, una de les últimes compres qe hi vaig fer va ser un recopilatori d'històries curtes que es deia Kagami ga kita, que sent de 2015 m'estranyava que no hagués publicat ningú a l'estat espanyol. I ha anat passant el temps, i no l'havia llegit encara, i al final ha passat: ha calgut esperar cinc anys, però s'ha traduït i publicat en castellà.


Amb el títol en castellà de El espejo, aquest recull  no és el primer de l'autora que ens arriba, però sí el primer en moltíssims anys, i a més no ens han arribat tots, així que no crec que cometés cap error de judici quan vaig comprar-me'l en japonès, perquè no les tenia totes amb què acabés arribant i tenia motius per pensar-ho. 

En fi, al final l'he llegit en castellà -queda per al futur fer-ho en japonès per repassar i aprendre- i procedeixo a fer-ne la ressenya, per una vegada que llegeixo una cosa quan surt i la puc comentar quan està en el seu moment de més rellevància.


El recull conté sis històries, una de les quals... especial, que apareix al final i de la qual parlaré després, així que podríem dir que en realitat en són cinc. Totes comencen amb algunes pàgines reproduïdes en color, cosa que abans no s'estilava -i, no ens enganyem, ara tampoc- i que agraeixo, perquè m'ha sorprès positivament, ja que fa moltíssims anys que a les revistes japoneses de manga hi apareixen, però quan passen a volum recopilatori passen a estar en un blanc i negre brut, i és així com ens arriben. No en aquest cas, que en japonès també conserven el color en el seu pas al volum recopilatori o tankôbon.

A la primera, que coincideix en títol amb el del volum i és de 2014, tenim uns estudiants, noi i noia, que són "posseïts" per uns miralls circulars que se'ls instal·len a les mans i que tenen la funció d'absorbir els monstres que representen la part negativa de les persones, però quan ho fan, tot i proporcionar un noble servei a la societat, es troben malament, i arriba un dia que per la raó que sigui decideixen negligir la seva tasca i són assassinats. El relat explora per què els passa això i presenta un misteri que potser canvia el seu punt de vista sobre les coses que els han passat. 


A Muñeca vengativa (2013) l'amargat autor de manga que n'és el protagonista rep una figura misteriosa que representa que pot maleir qui ell vulgui, només dient-ne el nom i guixant-li un ull, i durant el desenvolupament de la història, probablement la més fluixa i sense girs sorprenents, veiem com es tradueixen aquestes malediccions i com es relacionen amb les frustracions i les enveges del mangaka.


A Las mil caras de las estrellas (2014) el to terrorífic que recorda la Rumiko Takahashi més fosca és substituït per l'humor que la caracteritza a la majoria de les seves obres, i ens presenta una actriu que, a la vigília de gravar l'últim episodi de la seva primera sèrie d'èxit, fuig perquè ha comès un assassinat... o això és el que es pensa.


Qué flores tan bonitas (2003) combina misteri, humor i una mica de terror en narrar-nos la "persecució" d'una dona per part d'una planta, que s'està estenent pel barri i que sembla que a tothom li agradi, però que a ella li provoca rebuig. 

Aconsegueix mantenir l'interès per la resolució del misteri, però trobo que la manera com es descabdella al final és una mica decebedora, massa humorística i sense conseqüències reals. 


A with CAT, de 1999 i la més antiga del volum amb diferència, tenim l'estira i arronsa en la relació entre dos adolescents, noia i noi, des que eren petits, per culpa del gat d'ella i la tírria que ell els té als felins. Això, quan en el present de la història el gat el posseeix, dona joc a situacions de comèdia d'embolics marca de la casa que recorden obres com Ranma 1/2. Em fa la sensació que amb aquesta premissa, i segons com, l'autora la podria haver convertit en una història més llarga, però en realitat ja està bé així.  


Finalment, i espero que em disculpeu la pàgina de scanlation, però és que no n'he trobat cap en japonès -tot i que potser millor i tot, perquè si algú no sap aquest idioma pot fer-se una idea de com és la història-, tenim l'especial que deia al principi, My Sweet Sunday, un relat de 2009 escrit i dibuixat, com se sol dir, a quatre mans, amb el meu admirat Mitsuru Adachi, en què els dos mestres alternen pàgines per explicar en paral·lel com va ser la seva entrada al món del manga, primer com a lectors i després com a autors, i com es van conèixer, també primer com a lectors i després personalment, i van forjar una mena d'amistat basada en el respecte i l'admiració mutus, tot sota el paraigua de les revistes de l'editorial Shôgakukan on sempre han treballat. 

Per cert, aquesta és una història que també està inclosa al volum 1 -i de moment únic, perquè la té aturada- d'Idol A, del mestre Adachi, però que ara he llegit per primer cop traduïda. I tot i no atrapar tant com les altres, penso que és interessantíssim que autors tan estimats creïn relats autobiogràfics, i en aquest cas té l'al·licient que es tracta d'una col·laboració especial. 


El espejo, doncs, és un esperat nou volum d'històries curtes del geni que és la Rumiko Takahashi, probablement la dona més treballadora -i diuen que rica- de la indústria del manga, amb una carrera de dècades a l'esquena i responsable d'un èxit rere l'altre, gairebé sempre amb sèries força llargues. 

Jo ja no vaig llegir Rin-ne (2009-2017, 40 volums), perquè no em cabia a casa i tampoc no m'agradava tant la seva ambientació, i des de 2019 dibuixa una altra sèrie regular, MAO, però m'interessen molt les seves narracions curtes, i en tinc de pendents, perquè com deia no tots els reculls han arribat aquí (ens falten Senmu no Inu (1997), Akai hanataba (2005), Unmei no tori (2011) i Majô to dinaa (2019), a més de bona part de les que pertanyen a la "saga" d'històries curtes Rumic World, aquí publicades fa moltíssims anys de manera incompleta i en aquell format tan dolent que eren les entregues de poques pàgines, de quan el mercat estava verdíssim), així que, esperonat per la satisfacció d'aquesta lectura (sense que cap de les històries em sembli espaterrant), espero posar-me aviat a llegir aquests volums japonesos que tinc per casa.   






Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails