dimarts, 16 setembre de 2014

Lectures: Jimmy Corrigan - The Smartest Kid on Earth

Quan em compro una novel·la gràfica, allò que el mestre Alan Moore anomena "un còmic car de tapa dura", sé que segurament estic davant d'una obra de gran qualitat, però per la qual he hagut de pagar més diners que de costum i, al contrari del que passa amb les col·leccions regulars, la diversió em durarà poc. 

És per això que trigo en llegir-les, però alguns casos són extrems, com el de Jimmy Corrigan: The Smartest Kid on Earth, que probablement vaig comprar fa més de 4 anys —no trobo el registre de la compra ni a Amazon ni a The Book Depository— i fins ara no m'he decidit a llegir. Si que recordo, i això fa que el meu delicte sigui més greu, que és l'edició en tapa tova i va costar pocs diners.


Publicada originalment l'any 2000 i amb en Chris Ware com a autor, aquesta guanyadora de diversos premis de prestigi recopila material aparegut entre 1993 i el mateix 2000 a la revista Acme Novelty Library, del mateix autor, una publicació alternativa i experimental de gran èxit.

En condicions normals parlaria de Jimmy Corrigan: The Smartest Kid on Earth com d'una novel·la gràfica protagonitzada per un paio fracassat, marginat i mereixedor de la nostra més profunda misericòrdia, i de còmics així ja n'hi ha uns quants. El que caracteritza aquesta obra, però, és l'originalitat amb què la presenta el seu autor.


El primer que crida l'atenció de Jimmy Corrigan és el disseny de les seves pàgines, apaisades i plenes de vinyetes de diferents mides que en molts casos donen un aspecte bigarrat al conjunt tot descrivint els més mínims moviments dels personatges, gairebé com si veiéssim fotogrames d'una pel·lícula.

S'alternen amb d'altres que es podrien qualificar d'splash pages, on un dibuix ocupa tota la pàgina, però també trobem alguns moments (sobretot al principi) en què caldrà que girem el llibre. Ara bé, això no és res comparat amb altres sortides de l'autor com ara una pàgina formada per petites postals del fictici poble de Waukosha amb minúsculs i sarcàstics textos a la part de darrere, o bé els diagrames i fins i tot retallables amb què ens deixa astorats de tant en tant.


Chris Ware juga amb els recursos visuals que li permet el llenguatge del còmic i n'inventa de nous (se m'acut per exemple la manera d'amagar la cara dels personatges poc importants, o els flaixbacs en tinta blava sobre fons blanc, dos exemples no necessàriament nous ni trencadors), però també ho fa amb el text que ens podem trobar, a més dels globus habituals, en forma d'instruccions en una font petitíssima, en grans cartells amb les paraules "and", "so" o "later" que ens enganyen sobre la importància del que veurem a continuació, o en la narració en off escrita a mà que trobem en algunes parts de la història.

Pel que fa a l'argument, que de vegades queda en un segon pla per culpa de la distracció provocada per tot el que he exposat més amunt, no deixa de ser interessant: el llibre ens explica per una banda els dies en què el patètic protagonista, de trenta-tants anys mal portats, una mare que no para de trucar-lo a qualsevol hora i de nul èxit amb les dones coneix per fi el seu pare, que el va abandonar quan era petit. El veurem interactuar amb ell, però també serem testimonis de la tristor de la seva vida quotidiana i de la fèrtil imaginació amb què reacciona davant d'alguns dels fets amb què es troba.


El cas és que aquests fets, que estan basats parcialment en la vida del propi autor —que no va conèixer el seu pare fins que no estava dibuixant el còmic (alguns analistes insisteixen a afirmar que tot el còmic està basat en la trobada, malgrat que el senyor Ware explica al final del mateix llibre que allò va passar en ple procés)— s'alternen amb els d'un altre Jimmy Corrigan que va viure part de la seva infantesa a la Chicago de 1892-93, època en què es va celebrar l'Exposició Universal de la capital d'Illinois. 

Al principi aquests canvis d'escenari i personatge ens desorienten una mica, i també hi ha algunes escenes situades en una granja que almenys jo no he sabut relacionar amb la resta i que podrien ser perfectament somnis, però el Jimmy Corrigan orfe de mare i amb un pare poc afectuós de finals del segle XIX i el dels (segons els meus càlculs) anys 80 del XX tenen una relació que descobrim més endavant.


El to malencònic de la història es reforça amb els colors plans i l'ús dels silencis i les expressions facials del protagonista (l'actual i el del passat), i naturalment també amb els canvis de ritme i d'escenari. Fa la sensació que l'autor fa el que vol amb Jimmy Corrigan: The Smartest Kid on Earth, de fet hi ha moments d'absurd i gairebé de surrealisme, però aquells que tenen més capacitat d'anàlisi que jo han sabut llegir-hi símbols, metàfores i missatges que a mi se m'escapen. Em tranquil·litza saber, però, que hi ha algunes coses, com ara la lesió eterna del peu del Jimmy adult, que no s'arriben a explicar i que no és culpa meva que no s'entenguin.

El que puc dir és que jo he gaudit molt amb aquesta lectura, tant per la història pròpiament dita com pel seu alternatiu aspecte visual, però si teniu la capacitat d'analitzar-la a nivells més profunds suposo que us ho passareu encara millor. 


El cas és que m'ha fet venir ganes de llegir una altra obra de l'autor, Building Stories, serialitzada també a l'Acme Novelty Library, que com podeu veure a la foto esdevé, en la seva presentació, molt més experimental que Jimmy Corrigan. Sembla mentida, però és un còmic. Format per enquadernacions en tapa tova i dura, desplegables, pòsters i diaris que expliquen les històries d'un edifici i es presenten en una capsa de cartró que recorda els jocs de taula. Impressionant.


dijous, 11 setembre de 2014

Lectures: Earth 2 - The Tower of Fate

Ha passat més d'un any des que vaig fer la ressenya del primer recopilatori d'Earth 2, i això és així en part perquè he trigat molt a comprar-me el segon (esperava trobar-lo d'oferta), però també perquè he acumulat tantes entrades que les he programat de manera que aquesta, com moltes altres, es publica aproximadament un mes i mig després d'haver-la escrit.

En qualsevol cas ja és aquí la meva opinió d'aquest Earth 2: The Tower of Fate, que reuneix els números 7 a 12 de la col·lecció (de febrer a juliol de 2013) a més del 0, de novembre de 2012, tots ells amb guió de James Robinson i dibuix o bé de Nicola Scott o bé de Yildiray Cinar (i Tomas Giorello al 0).


Si Earth 2: The Gathering era una impressionant introducció i posada en escena en què es revelaven les noves i rejovenides encarnacions dels superherois que coneixíem de la JSA, però en versió The New 52, The Tower of Fate... continua en la mateixa línia, perquè està bàsicament dedicat a la presentació d'un altre dels personatges clàssics de la formació, en aquest cas amb identitat civil completament nova.


Es tracta del Dr. Fate, un clàssic de la JSA que evidentment també havia d'aparèixer en aquesta etapa de The New 52, però aquí, com deia, té una nova identitat, que és la d'en Khalid Ben-Hassin, un doctor en arqueologia que, pel que ens expliquen, ja havia assumit l'uniforme fa un temps, però el cost que això havia tingut per a la seva salut mental va fer que ho deixés córrer.

Entre els superherois confesso que els que menys m'agraden són els que fan servir la màgia. N'hi ha molts, amb les seves respectives col·leccions i un microunivers de relacions comunes que sovint s'esmenta en els còmics de personatges més convencionals, que davant la presència d'enemics amb aquesta mena de poders es queden una mica sense saber com reaccionar, però per més que estigui acostumat a veure'ls de tant en tant... no m'acaben de fer el pes. Qüestió de gustos. Tanmateix entenc l'aparició del Dr. Fate i la seva presentació és prou entretinguda, a més de ser un nou origen, cosa que pot ser molt útil per als nous lectors i que no fa gens de nosa quan tampoc no coneixies ni estimaves gaire el personatge original. 


No és que el guionista deixi completament de banda els ja coneguts Flash, Green Lantern i Hawkgirl per tal de centrar-se només en el Dr. Fate, perquè per exemple l'Alan Scott alterna les seves connexions esporàdiques amb el tema principal del llibre i la investigació dels fets relacionats amb l'atemptat en què va morir el seu xicot, tasca en què l'ajuda una Hawkgirl que al seu torn esdevé el canal a través del qual coneixem el nou personatge, i en Flash continua creixent com a personatge, tot inspirant en Khalid, mentre s'enfronta amb dificultats a l'enemic principal del volum, en Wotan, i als perills que conté la torre on l'obliguen a entrar per tal de trobar el casc del Dr. Fate.

Però sí que tot plegat representa una mena de pausa del que ens estaven explicant fins ara, perquè encara no tenim una nova JSA completament reunida. I a més ens obren noves línies argumentals en revelar, per exemple, que l'Steppenwolf, el líder de la invasió terrestre que Apokolips va intentar fa uns anys (i que va ser sufocada gràcies al sacrifici d'en Superman, la Wonder Woman i en Batman), continua a la Terra. O la rivalitat entre el comandant Khan, responsable del departament d'éssers amb poders de l'exèrcit mundial, i el malvat Terry Sloan, l'home més intel·ligent del planeta, rivalitat que fa l'efecte que acabarà molt malament.

Així, The Tower of Fate continua desenvolupant els personatges, n'introdueix de nous (o més aviat ens presenta les seves versions de The New 52) i ens mostra com van aprenent a dominar els seus poders i a enfrontar-se a les amenaces que només poden eliminar tot combinant unes habilitats que els converteixen en les noves meravelles de la Terra, però que no els han garantit encara l'aprovació unànime de les autoritats i la ciutadania. La introducció de la col·lecció, doncs, s'allarga, però s'anuncia clímax de cara al tercer recopilatori, que espero tenir i llegir aviat.


dissabte, 6 setembre de 2014

Lectures: Saga - Volum 3

Ja he arribat a aquell punt que em feia por. El punt en què he llegit tot el material que hi ha recopilat de l'obra brillantment escrita per Brian K. Vaughan i meravellosament il·lustrada per Fiona Staples. I el pitjor és que dubto que el proper volum surti en el que queda d'any, tenint en compte que cada recopilatori inclou 6 números i quan escric aquestes línies només n'hi ha 3 més de fets. A més, sembla que els autors es prenen uns mesos de descans després de cada tongada de 6 números.


En fi, que el volum 3 de Saga inclou els números 13 a 18 (d'agost de 2013 a gener de 2014) de la col·lecció publicada per Image Comics, un fenomen aclamat per crítica i públic que, tal com va la història i amb la llibertat que tenen els seus responsables, podria acabar aviat o, al contrari, d'aquí a uns quants anys. El seu nom, però, no convida a esperar-ne la conclusió en el futur a mitjà termini.

I en el fons és millor així, perquè després de les ganes amb què vaig llegir el segon volum, em vaig contenir expressament durant un temps tot i tenir a casa aquest tercer que, ara sí, ja he consumit. I passant-m'ho tan bé amb aquests còmics, per què desitjar-ne el final?


Si aquell volum ens deixava en un moment de molta tensió, aquí retrocedim una mica per tal de veure com s'ha arribat en aquell punt, que promet un clímax que, sí, veurem en aquest tercer, però als darrers números que conté. 

Abans és temps de parar de panteixar, amagar-se dels perseguidors, descansar, relaxar-se i també pensar en el pla a partir d'ara. De moment, després de la mort del pare d'en Marko, tant ell i l'Alana i la Hazel, com la fantasma Izabel i la mare del protagonista, la Klara, s'estan a casa (més aviat el far) d'en D.Oswald Heist, l'autor del llibre amb què es van enamorar els amants perseguits, i això ens permet ser testimonis de moments familiars, discussions filosòfiques i d'altres de més pràctiques, perquè en Marko i l'Alana han de pensar què faran a partir d'ara.


Un tema que angoixa la noia, que l'intentarà evitar amb els mètodes més eficaços, com podem veure en aquesta vinyeta, una mostra del to sexual que adopta de vegades aquest còmic, sempre de manera justificada però sense complexos a l'hora de dir les coses pel seu nom. I en aquest tercer volum n'hi ha moltes, d'escenes explícites en vocabulari (com aquesta) o en fets (especialment les del Príncep Robot IV).

En aquestes i altres situacions es manifesta la frescor i la naturalitat del text, que he remarcat des de la primera ressenya, i que ens permet identificar-nos amb una història per altra banda plena d'éssers, escenaris i màgies que desborden imaginació i que de cap manera podríem considerar del nostre món. 

El senyor Vaughan fa que ens creguem la història talment com si estigués ambientada al nostre barri, perquè els personatges tenen comportaments i converses tan realistes i de vegades plenes de paraulotes com les nostres, independentment del nombre d'ulls que hi hagi a la seva cara o de si tenen banyes o ales a l'esquena. Són personatges reals, parlen com nosaltres i la teatralitat, a Saga, brilla per la seva absència.

 
Ara bé, tot i que els protagonistes són clarament en Marko i l'Alana, des del principi ens han presentat secundaris d'immens carisma, i no els ha abandonat mai durant gaires pàgines malgrat la immensa quantitat de personatges que hi apareixen. Aquí destaquen sobretot en The Will i la Gwendolyne, l'ex d'en Marko i qui li va encarregar la feina de trobar-los. 

Les escenes que comparteixen traspuen una evident tensió romàntica que anirem veient si és o no en els dos sentits, però també s'enfronten a les seves pròpies dificultats (en aquest cas uns paràsits que provoquen al·lucinacions) i continuem desitjant que els surtin les coses bé encara que siguin els perseguidors dels protagonistes.


No hi juga pas un paper petit, en aquest sentit, la Sophie, que és la nena esclava rebatejada així després que en The Will s'entestés a alliberar-la. Ella i la Lying Cat (aquí sabem que és femella) esdevenen les mascotes de l'estranya parella, però per molt rebufones que siguin protagonitzen alguns dels moments més terrorífics del volum. 


Un volum on també coneixem dos periodistes, l'Upsher i en Doff, que de retruc són parella, que investiguen la veritat sobre aquesta persecució de l'Alana i en Marko que amaga més d'un secret, i el freelancer que els envien, The Brand, perquè els tanqui la boca. Igual que en The Will també té un animal curiós, però en el seu cas és una mena de Sant Bernat. 

El guionista obre d'aquesta manera noves línies argumentals que segur que desplegarà amb la mateixa mestria que fins ara, sense interferir negativament en les altres, però el volum 3 és sobretot el volum de l'esperada reunió en un mateix lloc (com ja ens avançava un flash forward al final del segon) els perseguidors i els perseguits, però en circumstàncies inesperades que fan que tot plegat tingui encara més interès. Un bon clímax, sí senyor. No de la història en general, sinó d'aquesta mena de primer acte que acabaria en aquest llibre.


Aquesta tercera entrega recopilada de les aventures de la parella interplanetària i la seva filla, la Hazel —que continua obrint i tancant els capítols amb la seva narració en off des del futur—, té la mateixa empenta que les dues anteriors i administra, també, els moments de tensió i els de calma, l'humor i el drama (hi ha morts), les intrigues i el sexe, amb molta saviesa. I el guionista és tan bo que fins i tot ens fa gaudir de la narració quan ens mostra els personatges passant l'estona amb jocs de taula. 

Saga enganxa, estimades lectores i estimats lectors, i cada cop estic més content d'haver descobert aquest còmic que de moment m'ha ofert 18 números absolutament amens i perfectes. No és casual ni sorprenent que també aquest any als premis Eisner s'hagi endut guardons al millor guionista i la millor sèrie regular (ambdós per segon cop consecutiu) i la Fiona Staples s'hagi estrenat amb el premi a la millor artista/pintora.




Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails