dissabte, 23 de maig de 2015

Lectures: Short Game

Quan fa uns quants mesos, potser prop d'un any, es va saber que sortiria a la venda un nou volum d'històries curtes d'en Mitsuru Adachi, evidentment jo, com tots els seus fans, em vaig posar molt content.

Aquesta vegada, però, no seria un Short Program, no seria el cinquè volum d'aquesta col·lecció de recopilatoris d'obres breus del meu autor de manga viu preferit. Potser en esperit sí, però com que gairebé totes les seves històries són de beisbol -tot i que centrades més aviat en les conseqüències d'aquest esport en els seus protagonistes, no tant en el beisbol en si-, es va decidir que el seu títol seria Short Game


Llançat al desembre de 2014, me'l vaig comprar de seguida i tenia ganes de saber què hi havia, exactament, al seu interior. La informació que se n'havia difós, fins i tot en japonès, era escassa, però tot apuntava a que seria un recull d'històries curtes inèdites, tant de modernes com d'antigues. 

Al final no ha estat així: hi trobem relats dibuixats entre 2010 i 2014 en diverses revistes de l'editorial Shôgakukan, a més d'un de ben curt que en principi és de 1986. No és fàcil, tampoc, trobar informació ni gaires imatges de les obres que conté, ja em disculpareu.

A la primera, Relief, se'ns explica la curiosa història d'una amistat en què res no és el que sembla: el jugador escanyolit que sembla l'esclau d'un altre té un passat que justifica la situació actual, que a sobre no és tan dura com sembla. 

A continuació, la curtíssima Super-Nonfiction: Yûgengaisha Adachi Pro, un deliri de l'autor, que esdevé el protagonista i es retrata a si mateix, com veurem més vegades al llarg del volum, com un dropo. Més interessant és Dôkyûsei, amb un tema recurrent a l'obra del mestre Adachi, concretament al relats curts: una reunió d'exalumnes és l'escenari per a rememorar els temps del club de beisbol, amb remordiments, retrets, celebració del que va sortir bé i anàlisi de la situació actual dels seus membres, que marxaran de la trobada amb alguna sorpresa.


Després d'una altra poca-soltada que porta per títol Meitantei Gopeeji, una altra excusa de l'autor per a mostrar-se poc treballador d'una manera intencionadament humorística, aquest cop amb la misteriosa desaparició d'objectes que, en no ser-hi, no cal dibuixar, tenim Full Count, la història d'un rocambolesc intent de robatori que s'aguanta pels pèls i que potser és el menys sòlid dels relats del volum (amb l'excepció dels protagonitzats per l'autor, és clar).

El mateix Adachi torna amb Tori no ichi, en què el pes el té un joc de paraules en una història que passa sense pena ni glòria, i després ja tenim un dels dos títols coneguts del recopilatori, sobretot perquè quan es van publicar originalment se'n va fer ressò com a possibles noves obres llargues de l'autor. 


És Asaoka Kôkô Yakyûbu Nisshi - Over Fence, de 2011, amb un capítol publicat, i sense continuació encara. Tal com es desenvolupa la història s'entén per què es considera un manga la serialització del qual està en pausa, però no finalitzada. 

Des del punt de vista de la mànager del club de beisbol de l'institut de batxillerat Asaoka anem coneixent els membres de l'equip i la peculiar història que hi ha al darrere de cadascun d'ells. Però amb prou feines en descobrim l'interessant origen i tot s'acaba. Ja amb Idol A vam veure com tres episodis d'aquella obra apareixien en un recopilatori, concretament Short Program 3, però després en va arribar a sortir un volum sencer que té un número 1 ben maco al llom (i que de moment no té companyia). Què passarà amb aquesta altra obra? 



L'avantpenúltima poca-soltada de l'autor, Gag Touch, és fins i tot graciosa, perquè és una mena de paròdia ràpida de la seva obra més coneguda, Touch, però després trobem l'altre títol relativament famós, Yuku toshi kuru toshi, que s'assembla força a Relief, en el sentit que torna a explorar les trobades d'exmembres d'un club de beisbol amb un aire de nostàlgia i el sorgiment de retrets i mals rotllos amb un gir més dolç.

El volum acaba amb dues brevíssimes històries més, altre cop amb l'autor com a protagonista. A la primera, Ame ni mo makezu, es queixa de les dures condicions de treball en la seva professió, i a la segona, Yonpeiji no mirai, s'imagina ell mateix en un futur llunyà. 

Què m'ha semblat Short Game, doncs? La resposta no és fàcil: em va agradar molt més Short Program: Girl's Type, això ho tinc clar. També sóc conscient que, per a sorpresa meva, aquest volum no té furigana (la guia de lectura dels kanji que apareix al shôjo i al shônen però no al manga per a adults, si bé aquest no és necessàriament un seinen però en aquest sentit se l'ha tractat com a tal), i m'ha costat molt més de llegir, tot i que em començava a acostumar a consumir les obres d'en Mitsuru Adachi en l'idioma original. Per tant, la lectura ha estat menys amena, però per motius aliens a la pròpia obra.

Ara bé, tenint en compte tots els factors, i si intento analitzar el volum pel seu contingut, sí, potser no és dels millors que té l'autor. Tanmateix, poca-soltades a banda, que al capdavall no ocupen gaires pàgines, les altres històries són interessants, en alguns casos més que en els altres. N'hi ha dues o tres que valen força la pena, però és dolorós que Asaoka no hagi continuat, que no sigui una obra amb noves entregues cada cert nombre de mesos. De moment està aturada, i amb el tastet que ens ofereix el seu primer (i de moment únic) capítol ens vénen moltes ganes de saber què passarà després. I no sé si això és bo o dolent.



diumenge, 17 de maig de 2015

Sèries: Gotham

Probablement heu llegit diverses vegades, a les meves ressenyes i crítiques, que m'agrada que l'adaptació audiovisual d'un còmic o una col·lecció de còmics es prengui llicències, sempre respectant el material original, per tal de trobar un equilibri entre el que n'esperen els fans i el que pot fer gaudir el públic general, que no té el mateix bagatge. 

He celebrat en gairebé totes les adaptacions que he vist que la tendència sigui aquesta, però de tant en tant hi ha algun producte que em decep en aquest sentit. Sé que el cas d'avui és especial, perquè conec força bé l'univers Batman i el nivell d'exigència és superior, però trobo que, malgrat aquesta consideració, es pot afirmar que amb Gotham s'ha anat més enllà de l'adaptació per a tota mena de públics i s'ha creat un producte innegablement exitós des del punt de vista comercial (aviat va renovar per a una segona temporada), però no gaire fidel al delicat material de què partia.


Quan es va començar a promoure reconec que em va agafar per sorpresa: no sabia que s'estava preparant aquesta sèrie. I si em va excitar saber que ens n'arribava una d'en Flash -que es va anunciar més o menys a la mateixa època i que repassaré aviat-, ja us podeu imaginar com em va fer sentir el primer tràiler d'una sèrie basada en la ciutat on viu i treballa el meu superheroi preferit.



El cert és que el tràiler està fet amb mala intenció, amb ganes de provocar-nos la pell de gallina més bèstia de les nostres batvides. Les expectatives que creava, doncs, eren molt altes.

La premissa era d'allò més encertada, almenys per a mi: tot i que en Batman és un dels pocs protagonistes que també són els meus personatges preferits (generalment sóc home de secundaris), Gotham és plena de personatges extremament carismàtics i em va agradar molt que la història se situés durant la infantesa d'en Bruce Wayne i donés el protagonisme a en Jim Gordon, el futur Comissari Gordon que tots coneixem i estimem.


En James Gordon (Ben McKenzie, vist a The O.C.) és, en aquesta versió i en aquest moment cronològic, un detectiu acabat d'incorporar al corruptíssim Departament de Policia de la Ciutat de Gotham (GCPD en les seves sigles en anglès) i des del principi té la intenció de depurar-lo i netejar-ne el nom, tasca que ni tan sols als còmics, amb el personatge consolidat i respectat, no hem acabat de veure mai acomplerta del tot. 

Està promès amb la Barbara Kean (Erin Richards), però aquesta Barbara Sr. és molt diferent de la versió que vam veure als còmics i que The New 52 va recuperar: no té res a veure amb la muller patidora i negligida per en Jimbo, al qual acaba abandonant de manera justificada i amb qui va tenir dos fills. Personalment no m'agrada el que han fet amb aquest personatge. Sembla poc probable, per cert, que la versió televisiva de la capitana Sarah Essen (Zabryna Guevara) esdevingui algun dia la segona dona d'en Jim.


En Harvey Bullock (Donal Logue, vist a Sons of Anarchy o Vikings) és també un dels policies més coneguts pels lectors de les col·leccions del Cavaller Fosc. Lleugerament diferent de la versió que en coneixíem, aquí és un home resignat a entrar en la dinàmica de la corrupció, però poc a poc el veurem deixar-se seduir pels ideals del seu nou company.

Dels personatges que veurem, aquest és el primer que suposa un problema de caracterització: quan en Batman és adult i a la quarantena, el detectiu Bullock deu tenir uns 10 anys més que ell a tot estirar. Aquí és més gran que en Jim (a l'inrevés que als còmics) i té unes quantes dècades més que l'hereu dels Wayne. 


El personatge que completaria la tríada principal de la sèrie és l'Oswald Cobblepot, el futur Pingüí, que aquí interpreta amb un estil propi i encertadament amanerat el senyor Robin Lord Taylor, la revelació de la sèrie i un dels papers més celebrats.

Com sabem, en el futur esdevé el senyor del crim a la ciutat i un dels enemics emblemàtics d'en Batman, que la balla magra perquè l'home és hàbil a l'hora d'amagar les proves dels seus delictes, com correspon a un bon mafiós.


Parlant de mafiosos, abans de l'auge del Pingüí sabem, per còmics emblemàtics com The Long Halloween, que el crim organitzat estava dominat bàsicament per dos homes, que són en Salvatore "Sal" Maroni (a l'esquerra, interpretat per en David Zayas, vist a Dexter) i en Carmine Falcone (John Doman, vist a The Wire i The Affair). 

Aquí, aquests senyors que també són una mica massa grans respecte a en Bruce Wayne, i que interpreten criminals italoamericans sense que cap dels dos actors tingui aquest origen ni aconsegueixi imitar-ne l'accent, tenen un paper molt important, perquè amb la seva guerra de bandes, en realitat obra del Pingüí, fan anar de corcoll la policia.


I si aquestes dues eren les cares més conegudes del repartiment, hi podem comptar també la de la Jada Pinkett Smith, la senyora d'en Will Smith, que interpreta el personatge original de la María Mercedes "Fish" Mooney, aspirant a liderar una família mafiosa de Gotham. 

És un personatge que no m'agrada gens, no perquè no surti als còmics, sinó per la interpretació teatral (i en aquest cas no en un sentit positiu com el de l'Oswald) i exagerada que en fa la intèrpret. Representa que ha de ser temible, però a mi no em desperta cap emoció. 


No sorprendrà ningú, més aviat és una picada d'ullet, la presència d'un forense de la GCPD anomenat Edward Nygma (Cory Michael Smith), que amb uns mínims coneixements de l'univers Batman sabrem que esdevindrà l'Enigma o Riddler. Aquí el retraten, lligams inventats amb la policia a banda, com un home extremament intel·ligent i addicte a les endevinalles, més o menys el que havíem vist a les versions anteriors del personatge.


Havia deixat més aviat per al final, expressament, en Bruce Wayne (David Mazouz, el nen de Touch, no l'anime basat en el manga de Mitsuru Adachi, sinó la sèrie fallida d'en Kiefer Sutherland després de la vuitena temporada de 24).

Ens han explicat l'assassinat dels seus pares en un carreró tot sortint del teatre o el cinema (segons la versió) centenars de vegades, i això com a mínim es respecta a Gotham, on en comptes de tenir uns 8 anys en té 12 (l'actor en té 14, però sembla més petit), i la seva formació com a detectiu comença abans d'hora, tot i que per sort encara no fa peses. En algunes ressenyes inicials algú el va considerar el més gran problema de la sèrie, i en part hi estic d'acord: no n'és el protagonista, però com menys surti, millor. No és el moment. 


I si hi ha un Bruce Wayne hi ha d'haver un Alfred Pennyworth, el lleial majordom, que aquí, un cop més i per no trencar la tradició, no té un aspecte ni de bon tros semblant al dels còmics. Cap de les versions d'imatge real no se li acosta, a "a l'autèntic". 

En aquest cas l'interpreta en Sean Pertwee, un londinenc de dilatada carrera que segurament quedarà en el record del públic nord-americà (i el d'aquí) per aquest paper. El seu Alfred potencia més el vessant d'exmilitar (esmentat de tant en tant als còmics) i oblida el de iaieta de davantal i safata amb te i pastes, però tampoc no és un problema gaire greu. Senzillament, per una qüestió de gustos personals, m'hauria agradat veure un Alfred més proper al dels còmics. 

 
I ja per acabar el repàs de personatges amb imatge, tenim la Selina Kyle, la futura Catwoman, interpretada per la ballarina Camren Bicondova (no m'he equivocat, és Camren), que és un xic més gran que en Bruce. No em desagrada la idea que es coneguin de petits, honestament, i el personatge és prou fidel a la personalitat que li coneixíem. 

També coneixerem altres personatges, en papers més petits, com en Victor Zsasz (Anthony Carrigan), l'ajudant del Fiscal del Districte Harvey Dent (Nicholas d'Agosto) —una gran cagada pel que fa a l'edat, ja que hauria de ser de la generació d'en Bruce—, els mítics Crispus Allen (Andrew Stewart-Jones) i Renee Montoya (Victoria Cartagena) o la Leslie Thompkins (Morena Baccarin, vista a Homeland, Stargate: SG-1, Firefly...), que és la caracterització que menys m'agrada, perquè s'inventen una relació sentimental inexistent als còmics que m'indigna sobretot perquè representa que és de la generació de l'Alfred, però aquí és jove i pertany a una altra. 


En papers encara més petits, apareixent sovint en un o dos episodis a tot estirar, tenim altres noms que estimulen els coneixedors del material original, de vegades amb nous orígens, o amb referències a fills que sabem que de grans seran enemics d'en Batman. 

No em fa res que s'inventin nous orígens, ho he dit moltes vegades, però en alguns casos Gotham fa alteracions molt grans del cànon i trobo que el motiu pel qual es fan, que és tenir una excusa per a emprar determinats noms, està injustificat. Per tal de recuperar un exemple esmentat més amunt, si la Leslie Thompkins no ha de ser la senyora que feia de mare postissa d'en Bruce com a contrapartida femenina de l'Alfred, per a mi no calia que sortís. 


Deixant de banda aquests problemes, Gotham és una sèrie entretinguda i amena, que pot satisfer perfectament els amants del gènere policial amb elements gairebé fantàstics i una fotografia fosca rematada per uns escenaris, sobretot en plans de la ciutat sencera, més falsos que una moneda amb la cara d'en Popeye. Per als fans d'en Batman amb un cert bagatge, les referències són un estímul i tot plegat és un al·licient.

Les interpretacions són bones en general, però hi ha alguns casos innecessàriament sobreactuats, i la sèrie té idees originals que, encara que de vegades contradiguin la cronologia oficial, tampoc no em fan empipar. Ara bé, si amb la tolerància que tinc —no entenc la gent que va a veure pel·lícules de superherois i en surt indignada perquè no li han fet una adaptació exacta dels còmics— hi ha coses que m'han tret de polleguera, és senyal que Gotham va una mica massa lluny pel que fa a llicències artístiques. 


A veure què passa amb la segona temporada, i sé que no em faran cas, però m'estimaria més que en Bruce Wayne i l'ombra d'en Batman fossin referències esporàdiques i indirectes i que la sèrie se centrés en els seus autèntics protagonistes en aquest moment històric: la policia de Gotham i els delinqüents, alguns dels quals, de fet, tampoc no haurien de començar a aparèixer perquè, com opina una bona part de la població gothamita, és precisament l'home disfressat de ratpenat gegant qui atrau aquesta mena d'enemics, i aquí encara no existeix.

En definitiva, Gotham no és pas una mala sèrie si l'entenem com una adaptació molt lliure del llegat que han deixat desenes i desenes de dibuixants i guionistes al llarg de més de 75 anys, però com a versió televisiva d'un còmic he vist coses millors. Fins i tot la sèrie d'imatge real d'en Batman dels anys 60, malgrat l'estètica camp i el to humorístic, gens fidels al producte original, era més "Batman".




dilluns, 11 de maig de 2015

Sèries: Better Call Saul

Quan un producte ha tingut l'èxit de crítica i públic de Breaking Bad, sèrie que em va impactar fins al punt que gairebé 2 anys després del seu final encara em sembla la millor que he vist mai, és normal que es vulgui mantenir viva la gallina dels ous d'or. 

Tanmateix, encara que comprenguem aquestes coses, quan es va saber que hi hauria un spin-off de la sèrie centrat en el personatge secundari d'en Saul Goodman no sé vosaltres, però a mi em va agafar un atac d'escepticisme. Perquè Breaking Bad és un drama i en Saul el personatge que li dóna el contrapunt humorístic. No va durar gaire, però, ja que hi estava ficat en Vince Gilligan, el creador de la sèrie original, i encara que això no és cap garantia tenint en compte exemples del passat, vaig decidir ser optimista. 


Si me'n quedava cap dubte, en veure el primer dels 10 episodis que han format la primera temporada (mesos abans que s'estrenés ja s'havia renovat per a una segona de 13 capítols), que va trencar rècords pel que fa a estrenes de sèries en televisió per cable, em va quedar clar que Better Call Saul era una altra meravella.

Era com si Breaking Bad no s'hagués acabat. O dit d'una altra manera, com si em donessin una mica més d'aquella droga que em van retirar al setembre de 2013, i ja em perdonareu el símil, però en aquest cas és del tot encertat.


També és encertada la premissa de la sèrie: situada l'any 2002, 6 anys abans dels fets de la sèrie mare, té l'objectiu d'explicar-nos com en Saul Goodman va arribar a ser l'advocat de les pàgines grogues, anuncis de televisió de baix pressupost i criminals per clients que vam conèixer a Breaking Bad

Interpretat, com no podia ser d'una altra manera, pel genial Bob Odenkirk, aquí sabem que es diu James McGill i que s'ha tret el títol d'advocat a distància després d'anys de treballar com a noi dels encàrrecs al poderós bufet on el seu germà gran és un dels socis. 

El problema és que només aconsegueix casos de defensor que se li assignen, és a dir que fa d'advocat d'ofici, i els acostuma a perdre, cosa que no l'ajuda precisament a pair els discrets pagaments que en treu.


El germà és en Charles "Chuck" McGill (Michael McKean), en el present de la sèrie de baixa i tancat a casa com un ermità per culpa d'una hipersensibilitat electromagnètica, malaltia oficialment no reconeguda, que ell assegura que té i que el protagonista reconeix com a real o, com a mínim, té prou seny com per no posar-ho en dubte davant de l'afectat.

Considerat un advocat de primera i respectat pels seus socis i subordinats, depèn d'en Jimmy per als subministraments de tota mena de productes de primera (i segona) necessitat en un entorn sense electricitat. Tanmateix, el mira de dalt a baix i menysprea els seus vacil·lants intents de forjar-se una carrera com a advocat. 


A les oficines de Hamlin, Hamlin & McGill en Jimmy hi té una única aliada, la Kim Wexler (Rhea Seehorn), de qui està enamorat. Fa anys que espera rebre un ascens i ser més respectada com a advocada, però un altre dels socis, en Howard (Patrick Fabian), la menysprea gairebé tant com fa amb el protagonista. 


Però així com ella aguanta la situació amb resignació i esforç, el futur Saul Goodman intenta trobar dreceres i guanyar-se bé les garrofes des del primer minut. Basant-se en les ensarronades que se li acudien quan era jove, estafes que li van proporcionar tants diners com desprestigi de cara al seu germà, aviat acaba establint indesitjades connexions amb els baixos fons d'Albuquerque, Nou Mèxic. 

Aquesta és la primera connexió amb Breaking Bad, i també alguna cara que torna, com la d'en Tuco Salamanca (Raymond Cruz). 


També torna l'entranyable (?) Mike Ehrmantraut (Jonathan Banks), el temible assassí a les ordres del senyor Fring, que aquí fa de l'implacable vigilant del pàrquing dels jutjats en què el protagonista aparca el cotxe cada dia. 

Secundari a Breaking Bad i secundari a Better Call Saul, és en aquest spin-off que el personatge brilla. Fins ara sabíem que era un expolicia convertit en l'esbirro d'un traficant de drogues, però ara els seus creadors (i el seu magnífic intèrpret) li han donat diverses capes de profunditat i humanitat, que és una cosa que a Breaking Bad només intuïem, en el millor dels casos. Sens dubte és un dels punts més forts de la sèrie.


Ens feia por que Better Call Saul fos una comèdia (ja que el seu protagonista era el pallasso de la sèrie original) i desprestigiés la franquícia? Estàvem molt equivocats, doncs. La nova sèrie és també un drama, el drama d'un personatge que combat amb el seu humor, la seva astúcia i la seva vèrbola les dificultats amb què es troba.

El veurem lluitar per fer les coses bé, buscar casos dignes de defensar com a advocat, i també com no paren de trepitjar-lo i empènyer-lo a acostar-se més al seu jo anterior, l'estafador, que no pas al seu admirat germà. I, és clar, se suposa que amb els futurs nous episodis el veurem convertir-se en el Saul Goodman que coneixíem. 

De moment, amb els 10 episodis de la seva sèrie, i igual que passa amb el vell Ehrmantraut, veiem com ens l'humanitzen i fan infinitament interessant un personatge que, a Breaking Bad, no passava de ser el que deia abans, el contrapunt humorístic. Amb Better Call Saul la franquícia creix i ho fa d'una manera impecable. Absolutament recomanable. Llevat que sigueu dels que no han pogut amb el ritme pausat, de tensió creixent i explosiva de la sèrie original, que cada cop em trobo més persones decebudes per aquella sèrie tan recomanada i les expectatives que els seus fans els hem anat creant. 


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails