dimecres, 9 de gener de 2019

Visionats: Black Mirror - Bandersnatch

Quan parlo d'una sèrie ho faig a la secció Sèries, però en aquest cas la nova entrega de Black Mirror ha arribat en format pel·lícula, i en no ser al cinema va a Visionats. Però és una pel·lícula amb un format diferent, que ha fet embogir els seus seguidors, i que tot i així encaixa bé en aquesta proposta televisiva que reflexiona sobre la tecnologia i el seu ús i abús per part de les persones.


Black Mirror: Bandersnatch és una pel·lícula, doncs, dirigida per David Slate, que es presentava al desembre com el típic episodi especial nadalenc de la sèrie, però del qual la gent va començar a parlar més que de costum per la seva naturalesa.

I és que permet a l'espectador prendre decisions amb el comandament del televisor -suposo que en d'altres dispositius es pot fer d'una altra manera- que afectaran el desenvolupament de la història.


Una mena de Tria la teva aventura, saga de llibres juvenils a la qual recorda de manera constant i inevitable, però en format audiovisual, que ens arrenca un somriure i ens fa voler veure si hem triat bé o no, i sentir curiositat per com hauria estat si haguéssim triat diferent.

La trama ja està pensada perquè ens equivoquem en alguns punts, la història retrocedeixi -convertint el que hem vist en un somni del protagonista, per exemple- i puguem veure el camí alternatiu, de vegades fins i tot veurem cap a on ens vol orientar i d'altres descobrirem com ho feia per acabar-nos portant a un altre carreró sense sortida, però ens hi divertim des del primer moment, en què hem de decidir quins cereals pren el protagonista.


Que és un noi, l'Stefan Butler (Fionn Whitehead) que viu amb al seu pare (Craig Parkinson) i que és programador aficionat de videojocs l'any 1984, a Anglaterra, bon moment per a la retroinformàtica en aquell país. Doncs bé, resulta que presenta un projecte de videojoc anomenat com la pel·lícula, basat en un llibre que tenia la seva mare, i la companyia Tuckersoft, per a la qual desenvolupa jocs també el seu ídol, en Colin Ritman (Will Poulter), es compromet a publicar-lo.

Davant la decisió de fer-ho a casa o a les oficines trobem la primera dicotomia important, perquè tindrà conseqüències cabdals, i anirem jugant amb una trama amb moments realment pertorbadors mentre experimentem aquesta manera diferent -no totalment original, perquè ja s'havia fet, i hi ha moltíssims videojocs que plantegen coses similars- el consum d'un film.


Bandersnatch, pel que fa a la trama, mostra principalment les dificultats que l'Stefan té amb la finalització del seu projecte, assessorat sovint pel misteriós Ritman, i pel camí gaudim de les típiques picades d'ullet a altres episodis de Black Mirror, algunes de més evidents que les altres, a més d'una ambientació visual i sonora vuitantera que trenca amb el difús "futur proper" habitual de la sèrie, però enllaça una mica amb el celebrat episodi San Junipero, que al seu torn no estava ambientat en realitat als anys 80, però ja se m'entén.

Val a dir, però, que la gràcia del capítol o la pel·lícula -depèn de què considerem que és- rau en la interactivitat de tot plegat, però com a història potser no és res de l'altre món.


Tanmateix, els seguidors de la sèrie (i els que no ho són també, per què no?) gaudim amb la proposta i ens ho passem bé intentant trobar el final "correcte" entre els que es poden generar, perquè n'hi ha més d'un. Això fa que no sapiguem quanta estona trigarem en acabar Bandersnatch, i aquest cop Netflix evita mostrar-nos-ho a la pantalla.

El que també ens arrencarà un somriure és el trencament de la quarta paret, com se sol dir, en alguns moments de la trama, en un exercici autorreferencial i metarreferencial que fa d'aquest film interactiu quelcom una mica diferent de propostes similars.



Com a curiositat per acabar, llegeixo -perquè no em vaig quedar a veure-ho- que els crèdits d'un dels finals contenen uns sorolls que recorden molt els que feien les cintes dels microordinadors de 8 bits si es posaven en un reproductor de so en comptes de l'aparell lector que els convertia en dades, i es va descobrir que en un emulador del ZX Spectrum creava un codi QR... que porta a una pàgina web creada expressament per a l'ocasió, d'on es pot descarregar el Nohzdyve, un dels jocs ficticis que apareixen a Bandersnatch, per tal de jugar-hi en un emulador d'Spectrum o un Spectrum real. Genial.

Potser és l'episodi menys Black Mirror de la franquícia, potser no és la història més interessant ni ens fa reflexionar sobre l'ús de la tecnologia aquesta vegada, però per tot el que he explicat és evident que val la pena provar-lo, i aviat ens hi enganxarem i, si cal, hi tornarem.






dilluns, 31 de desembre de 2018

Lectures: L'elefant desapareix

Aquest any no he llegit gaires llibres. És una llàstima, perquè sí que és veritat que tinc menys temps lliure que abans, però també ho és que he establert unes prioritats diferents a l'hora d'aprofitar-lo, i la lectura, tant de llibres com de còmics, se n'ha ressentit.

És per això que m'agrada acabar l'any publicant una ressenya de l'últim llibre que he llegit, que he acabat avui mateix, 31 de desembre de 2018, i que a més pertany a un dels meus autors preferits, del qual acostumo a llegir dos llibres cada any.


Després d'A la caça de l'ovella, que vaig comentar fa temps, ha estat el torn de L'elefant desapareix, en aquest cas un recull de relats curts, uns més que els altres, en què els seguidors del mestre hi veiem tot allò que esperaríem d'ell, és a dir històries que barregen quotidianitat i absurd amb aquell to indiferent del narrador, com si fos la cosa més normal del món, a què l'escriptor japonès ja ens té acostumats.


Són relats publicats en revistes japoneses entre 1980 i 1991, però van ser recopilats tots 17 amb aquesta selecció per primer cop als Estats Units el 1993 com a The Elephant Vanishes, per això a la portada japonesa s'hi fa referència.

Històries com la d'una dona que fa 17 dies que no aconsegueix dormir, un corrector que treballa en un curs de redacció de cartes, un home i les seves reflexions sobre el promès de la seva germana, un altre que busca el seu gat (relat que esdevindria la llavor del primer capítol de la novel·la Crònica de l'ocell que dóna corda al món), un divorci provocat per l'encàrrec d'uns pantalons tradicionals alemanys, un atracament per gana extrema i sobtada o la d'un elefant que desapareix misteriosament proporcionen aquesta nova i amena lectura que no decep.


El que sí que m'ha decebut una mica és la manca d'una revisió final que hauria detectat problemes a la traducció, com ara correccions a mig camí (aquest "va començàr" que deu venir d'un canvi de criteri entre "començà" i "va començar"), la manca de comes davant de "però", errors tipogràfics com aquest "per parlat", inconsistències amb els temps verbals en algun relat, errors més greus com l'embolic entre la referència a esdeveniments de 15 anys enrere i el fet que el personatge tingués 15 anys (amb aquesta edat no hauria d'anar a la universitat) o la insistència en la fórmula "tot el que" en comptes de "l'únic que", que fa pensar en un calc de l'anglès. 

Afortunadament no ho és, hi ha hagut canvi de traductor però s'ha fet des del japonès, com ha de ser i no sempre és. El que passa és que m'empipa aquesta deixadesa, i més quan no es tracta d'una primera edició, sinó que és l'edició de butxaca. 

Malgrat això, és una lectura d'allò més recomanable que els fans del senyor Murakami agrairem. 




diumenge, 23 de desembre de 2018

Cinema: Aquaman

Abans de començar he de fer un advertiment: no el conec gaire, l'Aquaman. Vull dir que sé qui és, és clar, i l'he vist en alguns còmics que tinc de la Lliga de la Justícia, o en algun crossover o especial, però no he llegit cap còmic de la seva col·lecció -tampoc és que l'hagin recopilat gaire, tot s'ha de dir- i en general els temes aquàtics, tant en cinema com en televisió, novel·les i videojocs (les pantalles d'aigua, per exemple, dels jocs d'en Mario), no m'atrauen gaire.

Per tant, soc un profund desconeixedor d'aquest superheroi, i en versió cinematogràfica l'havia vist, és clar, a Justice League, però com que no en sé gran cosa no puc saber si la pel·lícula de què parlo avui és fidel, respectuosa o una bona adaptació dels còmics. Dit això, començo.


Aquaman, dirigida per en James Wan, és la primera de les pel·lícules de l'anomenat DC Extended Universe en estrenar-se, sense comptar, és clar, les d'en Superman i la Wonder Woman, perquè el nou Batman no n'ha necessitat -en tindrà una properament- perquè el públic el conegués, prou popular eren tant ell com la trilogia dirigida per en Christopher Nolan, que no pertany a aquest univers DC cinematogràfic unificat, d'acord, però és recent i el públic la té prou fresca.

En fi, segurament s'haurien d'haver fet les pel·lícules individuals tant d'aquest personatge com d'en Flash i en Cyborg abans de fer Justice League, perquè el públic els conegués bé i es pogués interessar més en la proposta conjunta, tal com va fer amb tant d'èxit Marvel, perquè entenc que part del relatiu fracàs de l'equivalent de DC als Avengers del cinema és això: la gent, el gran públic, no coneixia tres dels personatges de l'equip. Almenys no les seves versions de la gran pantalla. 


En fi, l'Arthur "Aquaman" Curry, interpretat per en Jason Momoa (Stargate Atlantis, Game of Thrones...), el teníem prou vist de la pel·lícula en què compartia destí, a contracor, amb el Cavaller Fosc i companyia, per tant ja l'havíem vist lluitar, n'havíem admirat els músculs i sabíem que es movia lliurement per l'aigua.

Aquí, d'això, en veurem encara més, és clar, però també els seus orígens, explicats, val a dir, d'una manera una mica precipitada: és el fill d'un humà (Temuera Morrison) i una reina d'Atlantis que fuig del seu matrimoni concertat i troba en aquest vigilant de far l'amor autèntic, i que interpreta una tal Nicole Kidman.


L'Arthur, des de ben petit, ha estat capaç de comunicar-se amb les criatures marines, i sabem que mentre creix li expliquen que en realitat és l'hereu del tron d'Atlantis, però ell no en vol saber res, d'això, i es conforma amb la vida tranquil·la que duu al costat del seu pare, tot i que de tant en tant surt a fer de superheroi solitari després d'haver-se estrenat en aquest ofici amb la Lliga de la Justícia i aprofitant la seva força sobrehumana, la capacitat de respirar sota l'aigua i la velocitat que pot assolir dins aquest mitjà.


Però un dia la princesa Mera (Amber Heard) d'un dels regnes que formen Atlantis surt a buscar-lo per demanar-li ajuda en la guerra que el rei actual, l'Orm, està preparant contra els habitants de la superfície, que contaminen el mar sense parar. 

Com es podia esperar, encara que ell inicialment s'hi nega, la pel·lícula no tindria sentit si la cosa es quedés així, i després d'una sèrie d'esdeveniments accedeix a acompanyar-la i mirar de derrotar el seu germanastre. 


El tal Orm té la cara d'en Patrick Wilson (Watchmen), i tot i que oficialment la causa per la qual lluita és noble i pot despertar la nostra simpatia en el fons, si no en la forma, és també força evident que el mou l'ambició personal de ser el governant de tots els mars i tenir el títol d'Ocean Master.

Té una tècnica extraordinària i serà el primer que posarà el protagonista contra les cordes, i fins i tot més que això, i per tant esdevé l'enemic principal del film.


Però la trama no és tan simple ni directa, i les complicacions de tot plegat porten l'Aquaman i la també poderosíssima i hàbil Mera a anar a la recerca d'un element que hauria de permetre al legítim rei derrotar el seu germà, fer-se amb el tron i aturar aquesta guerra entre els dos mons als que pertany.


A banda d'aquestes intrigues de palau, però d'una manera que hi està relacionada i ben trenada, tenim també l'aparició d'en Black Manta (Yahya Abdul-Mateen II), un enemic tan clàssic de l'Aquaman que fins i tot jo el coneixia. 

Hi té un paper més aviat secundari, perquè el tema principal és un altre, però promet, i espero que la cosa aguanti prou com perquè tornem a veure l'Aquaman i aquest enemic en almenys una futura seqüela.


Esmento que també hi veurem els actors Willem Dafoe i Dolph Lundgren, i no entraré en més detalls, tot i que crec que he fet el mínim d'spoilers possible, i ara toca parlar de les meves impressions del film. 

Doncs bé, tenint en compte que l'ambientació submarina em cridava poc l'atenció i que no coneixia el personatge, no esperava gaire d'aquest film, però m'ha agradat força, prou com per estar convençut que m'hauria agradat també si hagués conegut bé l'Arthur Curry i les seves aventures abans de veure aquesta adaptació del seu món.

No és el superheroi més conegut de l'Univers DC, és clar, però sens dubte el film, agradi o no -i quan escric això no sé si ha agradat, però ja compto que no, perquè sembla que en general no agrada cap de les pel·lícules de DC, o gairebé cap-, ara se'l coneixerà molt més.


Una producció espectacular visualment, tant pels bellíssims i corprenedors paisatges subaquàtics com pels efectes especials, i una història que enllaça orígens -d'una manera una mica precipitada, com dic al principi, però alhora s'evita dedicar una hora sencera del metratge a la formació del superheroi, cosa que fa que altres films de DC siguin una mica lents- amb una trama trepidant, interessant i sense cap moment que ens pugui avorrir de cap de les maneres.

No sé què en pensaran els fans, però a mi em sembla que no se li pot demanar res més. Espero que les properes propostes de la DC cinematogràfica, començant per Shazam! l'any vinent i un 2020 carregadet, estiguin a un nivell similar. Si és així, la cosa -que, hi insisteixo, a mi ja m'està agradant molt- pot remuntar també per a la majoria del públic.





Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails