diumenge, 17 de gener de 2021

Lectures: Pineapple Army

Naoki Urasawa és un dels autors de manga més aclamats, un autèntic creador d'obres mestres i d'altres que no potser no són mestres, però que mai deceben. Li hem pogut llegir, per exemple, Monster, 20th Century Boys, Pluto, Happy!, Master Keaton o Billy Bat, a més de, per desgràcia parcialment, Cinturó Negre, en aquest cas només en català.

He llegit alguna vegada que aquella llicència va costar d'aconseguir, que l'home no volia que es publiquessin a l'estranger les seves obres més antigues, perquè no les considerava de prou qualitat. No sé fins a quin punt és cert o es tracta d'una teoria que circula i prou, al capdavall no fa tant que se'n van publicar les històries curtes, el material més antic que n'existeix, però al final se'l va convèncer argumentant que a Catalunya les aventures de la Yawara "Ginger" Inokuma triomfarien, i... bé, el manga no va acabar de ser un gran èxit, però si el tenim inacabat va ser per fallida de l'editorial. 
 
En tot cas, avui parlaré d'un manga seu que també és molt difícil que arribem a veure complet aquí, perquè és antic, el traç de l'autor és el dels seus primers anys (quan recorda clarament en Katsuhiro Ôtomo) i es tracta de la seva primera obra llarga, però als anys 90 se'n va arribar a publicar el primer volum traduït.

En aquella època, de còmic japonès se'n publicava poc, moltíssim menys que ara, si més no, i d'una manera completament diferent. Per una banda hi havia Bola de Drac, que s'hauria venut per pàgines si hagués calgut; per una altra, diverses obres que sovint quedaven cancel·lades perquè es publicaven en entregues massa curtes i gens adequades per al còmic japonès, i en trams pensats per tallar-les quan calgués si les coses anaven mal dades, i hi anaven sovint, i per això tantes coses quedaven sense acabar. Hi havia un tercer grup, però, que era el de volums únics, autoconclusius, amb els quals era més difícil enganxar-se els dits, i un d'ells va ser Pineapple Army.

Amb el subtítol de "Instructor de combate", i amb dibuix de Naoki Urasawa i guió de Kazuya Kudô, Planeta DeAgostini va llançar aquest volum de 288 pàgines al desembre de 1993, i no se'n va saber res més, d'aquella col·lecció. De fet, jo vaig poder llegir aquest volum perquè el vaig trobar en una biblioteca, però no l'he vist mai en cap botiga de segona mà i, per descomptat, està més que exhaurit a tot arreu. 

En fi, Pineapple Army es va serialitzar al Japó entre 1986 i 1988 a la revista Big Comic Original, i es va recopilar en 8 volums, però la naturalesa autoconclusiva de les seves històries i les circumstàncies del mercat que explicava més amunt van fer que ens el venguessin com un relat complet, i el cert és que no ens deixa amb l'ai al cor. Se'n pot gaudir perfectament i passar a una altra cosa. En realitat, a França també se'n va publicar només un tom, i als Estats Units tampoc no va tenir gaire èxit, i es va editar en entregues més curtes, després recopilades en un sol volum.

Igual que Master Keaton, obra que començaria just després d'aquesta, ens explica aventures del protagonista, també mig japonès i mig estranger, però en comptes de ser un arqueòleg que fa classes a la universitat i de tant en tant fa servir els seus coneixements com a exmilitar, en Jed Goshi és un exmilitar que després de la guerra del Vietnam actualment viu a Nova York i es dedica a entrenar civils perquè se sàpiguen defensar en cas de tenir problemes, i en això es basen les històries curtes que conté aquest volum i, suposo, els següents.

És una estructura que, si s'ha llegit Master Keaton, es veu que és similar, és innegable que hi ha semblances, fins al punt que entenc que les aventures d'en Taichi Hiraga-Keaton tenen la seva llavor en les que ens expliquen a Pineapple Army, de manera que si us agrada un dels còmics us hauria d'agradar l'altre (ara bé, Master Keaton continua sent el meu manga preferit de l'autor, i hi veiem una clara evolució gràfica, a més d'una gran diversitat d'escenaris a causa de la naturalesa de la història). No es fa, en absolut, repetitiu. Al contrari, que hi hagi diverses històries dona ritme a les pàgines, i anem coneixent coses del passat del protagonista, també.


No tinc gaires coses més a dir sobre la trama. M'imagino que, com en el cas de Master Keaton, i perdoneu que les compari tant, però és normal, hi deu haver alguns temes que evolucionen, encara que amb un sol volum no es pot saber. 

Ens ofereix petites històries d'acció en què persones de tota mena, des d'homes de mitjana edat fins a mestresses de casa, nenes o ancians, demanen ajuda a en Jed i aquest els entrena perquè, un cop acabada la seva intervenció, no tornin a tenir problemes. Una mica com la Super Nanny o els ensinistradors de gossos de la tele, però assegurant-se que els efectes de la seva feina continuen un cop les càmeres han marxat. I, en aquest cas, sense càmeres. I sense ego: és un tros de pa, per més que digui que l'únic que li importa són els diners.

Si us agrada l'autor i trobeu el volum en alguna banda, no us penedireu de llegir-lo. Les seves pàgines estan esgrogueïdes, el sentit de lectura és l'occidental (per tant, està emmirallat) i la traducció és de l'anglès -típic de l'època i evident en alguns moments-, i sempre sabreu que és un manga incomplet, perquè us ho estic dient, però no acaba en cap cliffhanger, així que no el descarteu com a lectura per passar una estona distreta.



diumenge, 10 de gener de 2021

Sèries: Utopia

Això de veure sèries perquè alguna cosa ens en crida l'atenció, sense informar-se'n, té els seus perills, que no són necessàriament trobar que no ens agraden, sinó, encara pitjor, que resulti que estan cancel·lades.

Abans no en començava cap si no duia almenys dues temporades, i això no era cap garantia, però sí que donava més tranquil·litat que començar una sèrie totalment nova. 

Amb la que porto avui no esperava que em passaria això. La vaig veure recomanada per algú i era un remake d'una de britànica, a més d'oferir-se a Amazon Prime Video, però malauradament no continuarà.

Dit això, que hauria de fer també la funció d'advertiment per si algú ha entrat a llegir la crítica per decidir si la vol veure o no, toca parlar de la sèrie en si, i de les bondats que té. 

Utopia és una història que ve d'una sèrie de 2014, l'adaptació estatunidenca de la qual estava prevista per a 2018, per part de l'HBO, però al final se la va quedar Amazon i va acabar sortint en un any d'allò més oportú per a la morbositat, atesa la seva premissa. 

Resulta que una colla de frikis d'un còmic que es diu Distopia creuen que va predir diverses pandèmies, i recentment s'ha descobert que se'n va fer una seqüela no publicada, Utopia, en què es pronostiquen altres malalties que han d'arribar. Això coincideix amb un virus que està matant nens ràpidament, i guiats pel seu esperit aventurer i justicier de pa sucat amb oli, decideixen fer-hi alguna cosa.

Hi ha algú, inicialment no sabem qui, que està fent mans i mànigues perquè aquest còmic no surti a la llum, i està matant tots aquells que n'han vist alguna pàgina. 

La petita colla protagonista està formada per supervivents d'aquesta persecució, i se'ls uneix i els lidera la Jessica Hyde (Sasha Lane), protagonista del còmic que resulta que existeix a la vida real.

Mentrestant, un metge descobreix la vacuna per al virus, que és una grip que havia creat ell mateix per encàrrec fa uns anys, i un magnat de la indústria alimentària pressiona les autoritats perquè aprovin aquesta vacuna i ell la pugui fabricar i distribuir. 

Naturalment, l'home no és aigua clara, i tots els esdeveniments estan relacionats, de manera que la sèrie agafa ben aviat un ritme trepidant, amb girs de guió impactants, moltes morts i moltíssima violència, amb un estil que, almenys a mi, em recorda vagament el de la magnífica Fargo, pel·lícula i sèrie. També pel que fa a la poca versemblança d'alguns esdeveniments, tot s'ha de dir. 

Al repartiment hi ha dues cares conegudes, principalment, que són el magnat Kevin Christie (John Cusack) i el doctor Michael Stearns (Rainn Wilson, vist a Six Feet Under i The Office), mentre que la resta són, podríem dir, cares més noves o, si més no, no tan conegudes pel gran públic.

Ofereixen unes interpretacions ben solvents, tots plegats, però potser per la no continuïtat de la història fa la sensació que els personatges no estan prou desenvolupats, i segurament és així, i és normal, amb una sola temporada.

Tenim en Wilson Wilson (Desmin Borges), un conspiranoic que oferia casa seva als altres, a qui coneixia només telemàticament i sense haver-los vist mai, però a canvi d'unes estrictes comprovacions d'antecedents, la Becky  Todd (Ashleigh LaThrop), una noia dolça que pateix una malaltia sense cura, l'Ian Ackerman (Dan Byrd), un teleoperador més aviat poruc, la Samantha (Jessica Rothe), una noia amb una capacitat de de deducció i una manera de pensar properes a les d'en Wilson, i en Grant Bishop (Javon Walton), un nen que també buscava el còmic d'Utopia.

No triguem a fer-nos-els nostres, però el protagonisme el tenen més aviat l'esmentada Jessica Hyde, una màquina de matar que no està per orgues i que fuig de l'organització que els persegueix a tots plegats però sobretot a ell, i l'Arby (Christopher Denham), un assassí impecable caracteritzat com a asmàtic i aparentment autista (no s'arriba a dir que ho sigui), cosa que crea un contrast que a mesura que avança la sèrie el converteix, probablement, en el personatge més interessant

Sobre la trama no cal dir res més, només que avança a un ritme ràpid, sense que sigui excessiu, i que, això ho he de dir, acaba amb un final que deixa la porta clarament oberta a una continuació que no arribarà, així que ens quedem penjats i amb moltes preguntes. I a l'original britànica li va passar el mateix! 

És la manera que menys m'agrada d'acabar una sèrie, però el cert és que m'ho he passat molt bé veient-la, i malgrat aquest abrupte final i la necessitat de fer aquest advertiment, he de dir que no em penedeixo d'haver-la seguit. 






diumenge, 3 de gener de 2021

Lectures: The Tombs of Atuan

Entre les dues parts de La mort del comanador, de Haruki Murakami, vaig voler estrenar la saga de Terramar, així ho vaig fer i en vaig parlar.

Em va agradar tant, A Wizard of Earthsea, que sabia que no trigaria a llegir el segon llibre de la sèrie, i el vaig començar, fent una excepció a la meva norma de no estar llegint dos llibres alhora, quan encara no havia acabat el segon volum de la novel·la japonesa. D'aquesta manera vaig poder, pels pèls, acaba de llegir el llibre de què parlo avui l'últim dia de l'any. Si no, no em quedava tranquil. 

En tot cas, ja he llegit The Tombs of Atuan, la segona novel·la inclosa al volum The Books of Earthsea que em vaig comprar l'any passat, i que n'és l'edició definitiva, perquè hi apareixen totes les novel·les i tots els relats curts, a més de comptar amb unes il·lustracions fetes pel senyor Charles Vess que l'autora, l'Ursula K. LeGuin, aprovava després d'haver renegat de moltes edicions anteriors que incloïen imatges que ella considerava que no eren fidels al concepte que ella tenia del món de Terramar.

Després dels orígens i les primeres aventures del mag Ged, que protagonitzava la primera novel·la, arribava aquesta nova història, originalment publicada el 1971, en què el protagonisme passava a una noieta, la Tenar, que des de ben menuda se n'havia d'anar a formar-se com a Sacerdotessa Única (fent servir la terminologia de l'edició catalana de la mateixa novel·la, publicada a l'agost de 2020) de les Tombes d'Atuan, l'illa on va néixer justament la nit en què va morir l'anterior sacerdotessa.


El seu és un món en què no es creu en la màgia, on la gent té la pell blanca i no gaire costum de sortir de l'illa. Res a veure, en cap sentit, amb el món que se'ns havia descrit al primer llibre.

Això contribueix a la construcció del ric univers de Terramar, però tot i saber que acabaria trobant connexions entre la visió que en tenia gràcies a la primera història i el que estava veient a la segona, reconec, fins i tot confesso, que aquest relat sobre una noia que viu atrapada per un càrrec que no ha triat i que té molt de poder però no gaire llibertat per fer-lo servir, en un entorn amb unes normes molt fèrries, no m'estava atrapant gaire.

Se m'estava fent una mica llarga tota la descripció dels limitats espais per on es movia, sovint en la foscor més absoluta, així com el funcionament de la societat en què vivia... però després la cosa s'anima, o potser la idea ja era aquesta: transmetre un cert avorriment i una certa angoixa per valorar més, després, els profunds canvis que viu la Tenar, que s'havia quedat fins i tot sense nom, en conèixer un personatge que canviarà la vida de la noia i el ritme de la resta de la novel·la. 

A partir d'aquí, tot s'obre: la Tenar es qüestiona tota la seva vida, i el món s'obre davant dels seus ulls, en un tram final que sembla més aviat la introducció a una nova aventura que no pas el final d'una que està en marxa.

Veurem com evoluciona la saga, no sé quan em retrobaré aquests personatges, però de moment m'he endut una altra alegria, amb aquesta segona novel·la de Terramar, i constato novament que l'autora era una escriptora brillant, capaç de fer amena qualsevol descripció. Ja sé que més amunt he dit que The Tombs of Atuan al principi no m'atrapava gaire i que se'm feia una mica llarga, però això no vol dir que no apreciés que estava ben escrita, i, de tota manera, també em va agradar la trilogia El Senyor dels Anells, i això no treu que consideri que en Tolkien escrivia d'una manera més aviat feixuga, per al meu gust.

La novel·la acaba amb un epíleg en què LeGuin parla del llavors infreqüent protagonisme femení a la novel·la fantàstica, i de com el va voler dotar de realisme, en comptes d'una independència i una fortalesa utòpiques, i insisteix en què quan va escriure A Wizard of Earthsea no va introduir elements del futur de la història d'en Ged pensant en una seqüela, sinó com una manera de construir el personatge. Ens l'haurem de creure, però el cas és que recupera aquella xarxa que va llançar i el que pesca, tot i no tenir-ne intenció quan ho va fer el 1969, és un magnífic segon llibre.
 

 



Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails