dimarts, 3 de maig de 2016

Cinema: Captain America - Civil War

L'Univers Cinemàtic Marvel (MCU) continua en expansió i ja ha arribat la darrera entrega d'aquestes grans aventures tan interrelacionades que l'aparició d'uns personatges o uns altres en qualsevol pel·lícula, així com la presentació d'alguns de nous, se'ns fa tan natural com quan passa als còmics, i si a més els films estan agradant tant a la majoria dels espectadors, podem dir sense por d'equivocar-nos que Marvel ha aconseguit l'objectiu: enriquir-se, sí, però també traslladar a la gran pantalla l'esperit dels seus còmics més populars, no només en termes argumentals, sinó també en un sentit narratiu. 


Ho demostra com mai la tercera pel·lícula del Capità Amèrica, anomenada Captain America: Civil War, tot i que després de diversos films individuals d'alguns dels personatges que hi apareixen i de les comunes The Avengers i Avengers: Age of Ultron ja no es pot entendre, ni es pretén, cap pel·lícula sense com a mínim referències als altres personatges.

I aquesta és, en realitat, una pel·lícula dels Avengers. Però és clar, m'imagino que per qüestions de màrqueting i perquè la segona entrega cinematogràfica de les aventures del grup de superherois més poderós i popular de la història del còmic és encara recent, interessava més etiquetar-la com la tercera del Capi. A més, als còmics, la saga Civil War donava molt de protagonisme a l'Steve Rogers, i els altres personatges -molts més que els que veiem en un film que també n'està farcit- hi juguen un paper secundari, de manera que era fàcil associar la guerra civil del títol a un dels seus protagonistes més destacats, i com que l'altre ja té 3 pel·lícules en "solitari", tot plegat esdevé força lògic.


En fi, argumentalment parlant Captain America: Civil War no està basada en la saga del mateix nom de 2006-2007, sinó que hi està inspirada. Hi ha coses molt importants que canvien notablement, i no s'ha amagat, i és normal i comprensible: a la versió original en paper la trama girava al voltant del mateix, que era el debat sobre si calia que els superherois estiguessin controlats

Un debat sorgit d'una important relliscada que havia causat la mort de molts civils, i en aquest sentit, tot i que explicat d'una altra manera, el film té el mateix punt de sortida. Molt lògic, versemblant i lloable, perquè ens fem un tip de veure destrosses provocades pels combats que protagonitzen els nostres herois contra els brivalls més poderosos, però no s'acostuma a tractar la qüestió dels danys "col·laterals". 


I controlats significa també, als còmics, registrats oficialment, amb la revelació d'identitat que hi ha implícita en una cosa així. Un tema dramàtic i impactant als còmics que a la pel·lícula, com que gairebé des del principi es coneix la identitat de gairebé tots els personatges, no tenia sentit, de manera que s'ha deixat de banda.

La història no se'n ressent, perquè al capdavall el tema és un debat en què no tot és blanc o negre, i trobarem arguments a favor d'una posició i de l'altra. Nosaltres i també els personatges que en més o menys mesura malden per prendre una decisió i s'alineen al voltant d'un dels dos representants de cada filosofia.


Per una banda, el conservador Tony Stark (Iron Man) està d'acord amb els governs d'arreu del món, que volen que els éssers amb superpoders (o superarmadures) es facin responsables dels seus actes i segueixin els dictats dels polítics a l'hora de dur a terme les missions, i per l'altra l'Steve Rogers (Capità Amèrica) defensa, fidel als seus valors de sempre, la llibertat absoluta, i és que el seu hiperpatriòtic nom i el disseny del seu uniforme no ens han de fer pensar que es tracta d'un personatge al servei del govern, ans al contrari: ell està a favor dels valors honorables amb què creu que es van fundar els Estats Units. 

A partir d'aquí, el drama està servit: veurem un grup dividit, dos bàndols enfrontant-se, dubtant, fent sacrificis... tot plegat amb la complicació que representa que un nou enemic mogui els fils de l'enfrontament des de l'ombra i que un dels personatges, l'interessantíssim Bucky, generi tanta discòrdia i també ens faci tenir sentiments contradictoris.


Cal destacar que, tot i la potència dels equips, formats per personatges que coneixem bé, es recluten herois nous, que fins ara no formaven part dels Avengers -almenys a les pel·lícules-, com l'Ant-Man i un nou Spider-man joveníssim que és la presentació oficial de l'Spider-man de Marvel Studios, després d'un acord que es va conèixer fa molts mesos, segons el qual Fox podria continuar fent films del personatge però Marvel també tindria dret a explotar cinematogràficament el que, en origen, és seu. Com a nova incorporació tenim també en Black Panther, que tindrà pel·lícula individual en el futur.

Repassat l'argument sense spoilers, només em queda dir que Captain America: Civil War és una pel·lícula, com no podria ser d'una altra manera, espectacular, trepidant i fins i tot emocionant. Són 147 minuts que es fan curts i que són només el pròleg del que ha de venir en els propers anys, sens dubte marcats per les conseqüències de que passa aquí. 

A favor:

-Espectacular, plena d'acció i molt entretinguda

-La introducció dels nous personatges i l'aprofundiment en els que ja coneixíem

-Que s'hagi sabut fer una versió molt diferent de la Civil War dels còmics i que també hagi sortit bé


En contra:

-Personalment, el nou Spider-man no em convenç tant com el de l'Andrew Garfield, que espero que visqui noves entregues amb la Fox, independents de tot això, després de dues pel·lícules molt bones

-Fent balanç, el desenllaç de tot plegat no és tan tràgic com als còmics, que més enllà de la col·lecció principal tenien ramificacions en d'altres, on passaven coses molt grosses


dimecres, 27 d’abril de 2016

Sèries: Vinyl

Després d'haver treballat a The Sopranos i Boardwalk Empire, la barreja dels noms Terence Winter i HBO em resulta prou atractiva com per interessar-me per qualsevol nova producció. Si a això hi afegim en Martin Scorsese (per al qual va escriure el guió de The Wolf of Wall Street, per cert) i un tràiler com el que veurem ara, no ha d'estranyar ningú que esperés amb candeletes, des de mesos abans de l'estrena, l'arribada de la sèrie de què parlo avui.


No és la primera vegada que el llegendari director s'involucra en una producció relacionada amb la música, al capdavall els gàngsters no són l'únic que li interessa. A la seva filmografia trobem, per exemple, els documentals The Last Waltz, No Direction Home: Bob Dylan o George Harrison: Living in the Material World. Per tant, el seu interès per la música en general està més que demostrat. 

Reconec que no he vist cap d'aquests films, i que no tinc ni punyetera idea de música, però això no va ser un impediment perquè m'interessés en la nova sèrie de l'HBO, i menys encara amb els noms de l'esmentat Winter i en Mick Jagger com a cocreadors. A banda, naturalment, d'alguns dels noms del repartiment que em cridaven poderosament l'atenció.


Doncs bé, la història se situa a l'any 1973, a Nova York, i la protagonitza el president de la fictícia American Century Records, una discogràfica a punt de fer fallida i també de ser venuda a una altra companyia.

Sembla l'única solució davant la caiguda imparable de l'empresa, que no s'ha sabut adaptar als nous temps i s'ha mostrat incapaç de fer negoci amb els artistes amb què té contractes, però el seu president es resisteix a fer el pas i decideix donar-li una altra oportunitat a aquest projecte personal i moribund.

El problema és que per tal de dur a terme això amb èxit cal un miracle i també tenir el cap molt clar, cosa impossible donades les circumstàncies en què s'embolica un protagonista que, per si mateix, ja no estava del tot equilibrat.


I aquest protagonista és en Richie Finestra (interpretat per un com sempre intens Bobby Cannavale, vist i premiat a Boardwalk Empire i a la pel·lícula Blue Jasmine, per exemple), addicte a l'alcohol i les drogues, violent i apassionat, que de resultes d'un incident durant el pilot de gairebé 2 hores (dirigit pel mateix Scorsese) entra en una espiral de pèssimes decisions i d'autodestrucció que no l'ajuden, precisament, a dur endavant la titànica tasca de salvar el seu segell discogràfic.


Perquè no és una qüestió de diners, per a ell. La música és la seva vida i perd la paciència quan els altres no entenen el que han de fer per trobar nous artistes i bandes que facin revifar la companyia. Ell, de música, hi entén. I és capaç de salvar ACR, però des del seu punt de vista està envoltat d'inútils.

El que passa, però, és que resulta difícil que el respectin i alhora fer bé la seva feina quan la major part del temps està col·locat, comet greus errors i tracta els altres com si fossin draps bruts. Els alts i baixos del personatge, els intents de posar seny i els moments en què li fotríem un tret al cap per acabar amb el patiment tant d'ell com de la gent del seu voltant fan d'en Richie Finestra un dels protagonistes més interessants que m'he trobat en els darrers temps.


Qui normalment l'ha d'aguantar és la seva dona, la Devon (Olivia Wilde, vista a House, per exemple), exmodel que ara és la mare dels seus dos fills i que va veient progressivament com desapareix l'home de qui es va enamorar en els esbojarrats anys 60. Progressivament, dic, però el cert és que la decadència és pronunciada i aviat veu que s'ha d'allunyar d'aquest paio.


Un altre dels que pateixen més per culpa d'en Richie és en Zak Yankovic (Ray Romano, el de Everybody Loves Raymond), cap de promocions d'American Century però també una mena de millor amic d'en Richie, de qui ha d'aguantar tota mena de porcades.

També és un dels personatges més interessants, perquè no podem evitar sentir llàstima per ell, simpatitzar-hi, encara que cal reconèixer que és una mica aturadet en segons quines situacions, i això és un perill al costat d'algú com en Richie.


Un dels membres del repartiment que més em cridaven l'atenció era la Juno Temple, que aquí fa de Jamie Vine i que tenia vista de petits papers en diverses pel·lícules, perquè la senyoreta Temple és l'eterna secundària, i em va agradar veure-la fitxada a Vinyl.

La Jamie és assistent, noia dels encàrrecs, a la discogràfica, però vol esdevenir A&R (Artists and Repertoire), és a dir una persona que s'encarrega de trobar nous talents i guiar-los en la seva carrera artística dins una companyia.

I la veurem patir molt perquè és doblement discriminada com a principiant i dona, però des del principi queda clar que és bona fent aquesta tasca, que ningú li ha demanat i per tant és purament proactiva, en descobrir la banda al voltant de la qual gira bona part de la trama d'aquesta primera temporada.


Es tracta dels Nasty Bits, una banda de punk rock que en aquella època presenta un estil innovador i no del tot del gust del públic, però són un diamant en brut i això ho saben veure tant la Jamie com en Richie, i no tant els altres responsables d'American Century, més antiquats en la seva manera de pensar.

Resulta que la lidera en Kip Stevens, personatge interpretat per en James Jagger. Sí, és el fill d'en Mick Jagger, líder dels Rolling Stones i, com he dit al principi, un dels responsables de la sèrie. Tot queda en família.


No parlaré de tots els personatges, però volia destacar també en Maury Gold, el propietari d'una altra discogràfica i mentor d'en Richie, que és interpretat per en Paul Ben-Victor, vist a The Wire.

És l'enllaç amb l'element mafiós de la sèrie, perquè com no podia ser d'una altra manera -o potser sí, però no s'ha volgut intentar-, tractant-se d'un producte amb en Martin Scorsese i en Terence Winter implicats, el món del crim organitzat apareix a Vinyl per a complicar les coses. I, personalment, atesos els meus gustos en aquest sentit, ja m'està bé. Altres noms que cal com a mínim esmentar són en Max Casella (vist precisament a The Sopranos i Boardwalk Empire), l'Atoh Essando (que fa d'antic cantant de blues amb la carrera truncada per culpa d'en Richie), en Bo Dietl (el molest semimafiós Joe Corso) o en Jack Quaid (fill a la vida real d'en Dennis Quaid i la Meg Ryan que a Vinyl interpreta un jove A&R caigut en desgràcia).


Les trames dels personatges ajuden a tirar endavant un drama d'època -que també presenta salts enrere en el temps, als anys 60, en els feliços primers anys de la història d'en Richie i la Devon- on també gaudirem de la música, sobretot rock però també disco -són els 70!- i altres gèneres, i la presència de personatges històrics reals (Elvis Presley, David Bowie...) que situen els ficticis en un context més proper i recognoscible per a nosaltres.

Trobo que no cal estar excessivament interessat en la música per tal de gaudir de Vinyl, però si ens agrada mínimament és una sèrie encara més recomanable. Personatges interessants, interpretacions d'alt nivell -en especial en Bobby Cannavale, un crac-, magnífica ambientació i trames que de cara a la segona temporada -en què, per cert, ja no participarà en Terence Winter per "diferències creatives"- prometen noves emocions. De moment tenim aquests 10 episodis i la garantia de qualitat de la cadena HBO, si és que per algun motiu estrany no ens convencen els noms que hi ha davant i darrere les càmeres.




dijous, 21 d’abril de 2016

Lectures: Camelot 3000

Hi ha títols, en qualsevol àmbit de la ficció (pel·lícules, llibres, còmics...), que hom sent o llegeix esmentats contínuament, fins que un dia diu prou i decideix veure de què va, tot plegat. Com és que se'n parla tant. I a mi em passa sovint, perquè no sóc dels que descobreixen les coses quan són noves, no sóc dels que marquen tendències ni res d'això. I per tant és per les reiterades recomanacions dels experts -o com a mínim dels que descobreixen les coses abans que jo- que m'endinso en molts productes considerats clàssics moderns.

Aprofitant que se n'ha fet l'enèsima reedició en castellà i l'editorial que actualment en posseeix els drets se'n feia ressò, vaig decidir que ja era hora de llegir aquest clàssic... i me'l vaig comprar en anglès, més de 10 euros més barat que l'edició espanyola.


Camelot 3000 és una maxisèrie clàssica de DC Comics -sense connexions amb el seu univers de superherois, val a dir- formada per 12 entregues publicades de manera individual, en el seu origen, entre desembre de 1982 i abril de 1985.

La signen els il·lustres Mike W. Barr, guionista de reputació a DC Comics però també, en menor mesura, a Marvel, i Brian Bolland, un dels millors dibuixants de la indústria, lloat per l'altíssim nivell de detall de les seves il·lustracions però també conegut sobretot per les seves memorables portades, ja que de pàgines interiors no n'ha fet gaires. En aquest sentit la seva obra més coneguda segurament és Batman: The Killing Joke, i si no seria la que avui ens ocupa, un privilegi perquè malauradament l'home no és capaç de seguir el frenètic ritme de les publicacions dels Estats Units, però se li perdona per la immensa qualitat de la seva obra.

  
Doncs bé, Camelot 3000 és un dels pocs còmics dibuixats pel senyor Bolland i, encara que no assoleix el nivell que veuríem a la posterior i ja esmentada The Killing Joke -també va ser un altre ritme, és clar, i moltíssimes menys pàgines, a més que en aquell cas sí que es va poder entintar a si mateix-, és una autèntica delícia visual pel seu traç net, però detalladíssim, i el seu domini de l'anatomia i les expressions facials, a més del seu particular i captivador estil per a les ombres. No totes les pàgines permeten apreciar-ho de la mateixa manera, això sí, i m'imagino que els límits d'entrega hi van tenir alguna cosa a veure.

Però... de què va? Doncs el títol ens podria fer pensar el pitjor: una barreja de conceptes de l'estil de Cowboys vs. Aliens o Abraham Lincoln: Vampire Hunter, però en aquest cas traslladant el mite artúric al futur. Bé, és això: l'any 3000 la Terra és víctima d'una invasió alienígena i casualment es desperta, per l'acció d'un noi que descobreix la seva tomba, el rei Artús, i per art de màgia -un cop alliberat el mag Merlí d'una maledicció- els seus Cavallers de la Taula Rodona també es desperten, però en aquest cas en forma de records en persones del present que són reencarnacions.


Noms com Lancelot, Percival, Tristany o la mateixa reina Ginebra són els protagonistes d'aquesta història que és una profunda reinterpretació de la llegenda artúrica, que al cap i a la fi té tantes versions que el canvi d'escenari i moment històric tampoc no resulta tan estrany.

El guionista aprofita l'ocasió per a introduir un tema que llavors devia ser molt més trencador, fins i tot polèmic, com és el de la identitat de gènere, la transsexualitat fins i tot, amb el personatge d'en Tristany, reencarnat en una dona i gens d'acord amb el seu nou cos, però encara enamorat de la seva Isolda.


Així, un cop reunits els cavallers, els reis i el seu nou ajudant, en Tom, aquest valent però reduït grup d'herois i heroïnes esdevé la punta de llança de la defensa d'una Terra que fins ara ha estat incapaç de combatre l'enemic, i és que si bé els protagonistes compten amb l'ajuda de la poderosíssima màgia d'en Merlí, el bàndol contrari es mou segons els designis de la malvada germanastra de l'Artús, la Morgana Le Fay.

La recreació, adaptada a l'any 3000 i a l'escenari còsmic, és una modernització del mite, fortament adaptat, però el cert és que d'escenes de naus espacials disparant raigs làser en veurem més aviat poques. El gruix de l'obra, sens dubte aventurera, es dedica als conflictes individuals i grupals dels personatges, de manera que els acabarem coneixent en profunditat i ens adonarem que, si havíem tingut prejudicis perquè ens pensàvem que el còmic seria una ximpleria futurista, en realitat està força ben equilibrada entre les batalles -gairebé sempre en terra ferma, tot barrejant lluita tradicional i pistoles làser- i les relacions entre els protagonistes.


És cert que la premissa és forçadíssima, i que després de més de 30 anys de la publicació original hi ha coses que a 2016 ja veiem que l'any 3000 segurament no seran com ens les pinten aquí, però la proposta és força original, i la barreja d'elements com el Sant Greal i l'espasa Excàlibur per una banda i la imaginada tecnologia de l'any 3000 per l'altra s'aguanta força bé.

El guió, farcit de tòpics en alguns moments i, com deia fa un moment, forçat en la mateixa premissa és, no obstant això, àgil i molt amè. És particularment interessant veure el personatge de l'Artús, que és ell mateix despertat tants segles després de la seva mort, interactuar amb els altres, la personalitat dels quals és una barreja de pensaments i bagatge dels originals i les reencarnacions, cosa que dóna molt de joc.

Hi podem trobar defectes, és clar, no pretén ser realista com la poc posterior Watchmen -comparable en molts sentits, tant l'època com el format i l'editorial-, però és un clàssic del còmic nord-americà dels anys 80 que té a favor, a banda de la seva qualitat, la independència de l'univers DC dels superherois i el fet que en 12 números, recopilats diverses vegades al llarg dels anys, tenim la història completa, i amb el mateix equip creatiu. Val molt la pena.

 

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails