dijous, 26 març de 2015

Lectures: Short Program - Girl's Type

Alguna vegada, en ressenyar lectures del Mitsuru Adachi de més a principis dels 80, m'he referit a un aspecte visual amb elements heretats dels anys 70 i comuns en els autors d'aquella dècada dels pantalons acampanats i la música disco, però poc després d'iniciar-se la serialització d'aquelles obres es veia clarament que l'estil esdevenia el vuitanter més típic del mestre.

Ara bé, si volem veure el Mitsuru Adachi propi dels anys 70 hem de llegir el recopilatori d'històries curtes que es va publicar després dels dos primers Short Program i també del tercer, però amb treballs publicats en revista entre 1977 i 1978.


Llançat el 2009, no es diu Short Program 4, sinó Short Program: Girl's Type, i això potser és significatiu, perquè de fet les històries que conté van ser publicades originalment a la revista setmanal Shôjo Comic i sí, són shôjo o més aviat per a un públic femení, però per enèsima vegada he de dir que, com és habitual en l'autor, les seves històries es troben a la feliç frontera entre el shônen i el shôjo.

Potser penseu que la imatge de la portada —de l'edició bunko, per cert, que és la que tinc— no és gaire setantera, i és cert: pertany al breu Season, l'únic dels relats que és clarament posterior, tot i que no he trobat de quan, i que destaca també perquè és un seguit d'imatges en forma de fotografies, sense ni una paraula, que ens narra el que sembla la història d'amor entre un fotògraf i la seva musa.


Però la que ocupa més pàgines del volum és la primera, distribuïda en 3 episodis, que amb el que podríem considerar el títol comú Isôrô (persona que s'allotja en algun lloc sense pagar) ens presenta una comèdia d'embolics al voltant d'en Ginji, el gorrer del títol, que es presenta a casa d'una coneguda, i conviu amb ella i les seves germanes més joves sense pagar a canvi de treballar als banys públics de la família.


Hi podem veure premisses que l'autor utilitzaria en d'altres obres del futur, i no és difícil veure en la relació del protagonista amb 4 germanes quelcom de semblant a Cross Game, així com els prototips que agraden al senyor Adachi, com la típica nena petita que aviat sent afecte per un personatge allunyat de l'ideal masculí, o la germana gallimarsot, o l'atractiva del grup, que evidentment no vol ni sentir parlar del brut i lamentable noi.


A Koibito Sengen (Declaració d'amor) trobem un protagonista molt diferent dels que tant agraden a l'autor i que es van repetint al llarg de la seva obra. En aquest cas en Tetsu Ishibashi, un alumne aplicat, el millor de la classe, que es queda sol a casa mentre els seus pares marxen uns dies de viatge.

Però no sol del tot, perquè evidentment els homes japonesos són uns inútils totals i algú s'ha d'encarregar de les tasques de la casa, i serà la seva cosina Minami, que s'estarà amb ell aquests dies. La seva missió consistirà, doncs, en ajudar-lo a estudiar tranquil, però també a fer-li obrir els ulls i que visqui una mica la vida. La idea de dos adolescents vivint junts i sols que després veuríem a Miyuki, per exemple.


A Ace Futari (Els dos asos) tenim, per fi, una història de beisbol que fa de fil conductor d'un relat de rivalitat esportiva i amorosa, sana i respectuosa en tots dos casos. Esdevé un treball sorprenentment interessant i, encara que m'he quedat amb ganes de saber-ne més, està prou ben lligat com perquè funcioni per si sol. I, si a algú li hagués interessat continuar-lo, s'hauria pogut fer perfectament.


La darrera història curta del volum és Kimagure Punch (Puny capriciós), també amb la rivalitat com a tema principal, però aquest cop sobretot amorosa, subjacent i, això sí, amb la noia en qüestió sense veu ni vot, d'acord amb el masclisme inherent i segurament inconscient que trobem a tota l'obra del senyor Adachi, especialment en els primers anys però encara ara. També hi ha boxa, una de les disciplines recurrents a les obres del mestre.

Així com en d'altres Short Program no totes les obres m'han agradat, en aquest Girl's Type m'ha sorprès que totes i cadascuna d'elles m'han convençut, i a més tenen un interès històric particular perquè hi podem veure experiments d'en Mitsuru Adachi que, com deia, faria servir en obres posteriors, més llargues i conegudes. Vaja, el que ens acostuma a atraure dels recopilatoris d'històries curtes dels nostres autors preferits. Per cert, jo l'he llegit en japonès, però des de desembre de 2014 el teniu disponible també en italià.


dissabte, 21 març de 2015

Lectures: New York

Ja no sé ni quant de temps feia que no ressenyava un llibre, però sí, estimades lectores i estimats lectors: a banda de llegir còmics i mirar sèries de televisió i pel·lícules també llegeixo llibres sense dibuixets, novel·les i també no-ficció. En aquest cas, però, parlem d'una novel·la que m'ha impactat prou com per a dedicar-li una ressenya.


El primer llibre que llegeixo en anglès aquest any (i espero que n'hi hagi més) és una totxana de 1020 pàgines, almenys en aquesta edició de butxaca (de gavardina), que tanmateix m'ha resultat d'allò més amena i recomanable.

Amb una estructura similar a la d'altres obres del senyor Edward Rutherfurd, aquesta New York és un justificat best-seller que segueix generacions i generacions d'una família, els Master, des de la joventut de Nova York al segle XVII —en què, de fet, encara es deia Nova Amsterdam i la seva població era eminentment holandesa— fins a l'any 2009, el de publicació de la novel·la.

Una família de burgesos que interactua amb altres personatges i famílies (els O'Donnell, els Keller, els Caruso...) de les quals també coneixem algunes generacions, però que aviat veiem que duen a terme un paper més secundari i sempre en relació directa o indirecta amb els Master, els autèntics protagonistes amb el permís de la pròpia ciutat de Nova York.

Al llarg d'aquest relat fascinant veiem com els esdeveniments afecten la vida i els plans dels personatges, des dels anys de colonialisme encara sota el govern britànic fins a la caiguda de les Torres Bessones, passant per la Guerra de la Independència, la Guerra Civil, el boom de la immigració a través d'Ellis Island, el crac del 29 o les profundes transformacions socials dels anys 60. 


Evidentment, el rerefons és una ciutat de Nova York (amb alguna interrupció quan la família viu una temporada a Londres) que creix i evoluciona espectacularment, amb moments més feliços i d'altres de tràgics, que en aquest cas esdevé, com diu aquell tòpic que em fa tanta ràbia en literatura, "un personatge més". 

New York és una novel·la absolutament recomanable per a tots aquells que gaudeixin amb la novel·la històrica (els protagonistes són ficticis, però hi apareixen moltíssims fets i personatges reals) i en particular amb els relats momumentals que segueixen una família en concret, en aquest cas burgesa, però com deia més amunt també tindrem força pàgines d'altres personatges i, gràcies a això, la novel·la s'enriqueix amb el retrat d'altres classes socials, segurament més properes a nosaltres, la gent normal de classe mitjana. 

El senyor Rutherfurd es va documentar exhaustivament per tal de retratar tots els aspectes de la ciutat (arquitectònics, socials, polítics...) al llarg dels segles, i aconsegueix ensenyar-nos la història de la ciutat gràcies a un relat amè i ben lligat, dels que atrapen de seguida i recompensen amb elements que es mantenen amb aparicions esporàdiques al llarg de tota la trama i ens emocionen encara que els personatges no tinguin la mateixa informació que nosaltres, com a lectors, sí que tenim. 

 

dilluns, 16 març de 2015

Visionats: Kokurikozaka kara

Així com Kaze tachinu ha adquirit una gran rellevància no només pels seus mèrits, sinó perquè es tracta de l'última pel·lícula de l'Studio Ghibli dirigida per en Hayao Miyazaki (i la penúltima absoluta de la productora, ara que ha plegat de fer films), hi ha una altra obra, dos anys anterior, que ha passat més desapercebuda per diversos motius, entre els quals la no estrena cinematogràfica a l'estat espanyol (tampoc no s'ha llançat en formats domèstics) o la direcció per part d'en Gorô Miyazaki, el fill del mestre, després que la seva primera obra, Gedo Senki, no acabés de convèncer el públic ni la crítica.

Però que hagi passa més desapercebuda no significa que no sigui una pel·lícula excel·lent de la gent que ens ha fet gaudir amb llargmetratges com El viatge de Chihiro, Mononoke hime, El Castell al Cel, Nausicaä de la Vall del Vent o La tomba de les lluernes. És Studio Ghibli i es nota, i amb això n'hi ha prou.


Kokurikozaka kara (From Up on Poppy Hill en anglès, que seria Des del turó de les roselles) es va estrenar al Japó el 2011 amb direcció de l'esmentat fill primogènit del mestre Miyazaki i guió del mateix Hayao Miyazaki i Keiko Niwa, tot plegat en base al manga shôjo de Tetsurô Sayama i Chizuru Takahashi, publicat a la revista Nakayoshi entre 1979 i 1980 i recopilat en 2 volums.

A l'extensa filmografia de Ghibli, i també en produccions anteriors al naixement de l'estudi, com ara Heidi, Marco o Conan, el noi del futur, es pot apreciar sense gaires dificultats el que és pràcticament una obsessió per temes, escenaris i personatges d'inspiració europea o pseudoeuropea. Això, malgrat que la majoria de llargmetratges s'ambienta en diferents èpoques de la història del Japó, amb la fantasia jugant-hi un paper més o menys important.


Kokurikozaka kara ens situa al Japó de 1963, un any abans de la celebració dels primers Jocs Olímpics de Tòquio (ara sabem que el 2020 hi haurà els segons), i en un context en què en plena recuperació dels devastadors efectes de la 2a Guerra Mundial els estudiants japonesos s'impliquen en causes diverses, en el naixement de l'activisme estudiantil que acabaria en importants revoltes.

Aquesta situació, els efectes de la postguerra i les esmentades Olimpíades, a més d'una banda sonora molt de l'època, són el rerefons històric d'un argument aquest cop realista (en aquest film no veurem cap element fantàstic ni oníric, i això sí que és rar de trobar a les produccions de l'estudi) que té com a protagonistes dos estudiants de batxillerat.


Ella és l'Umi Matsuzaki, que viu en una fonda amb la seva àvia, dos germans petits i un parell d'hostes, mentre que la mare acaba els estudis de Medicina als Estats Units. Entre les tasques que l'Umi duu a terme n'hi ha una d'autoimposada, que és hissar uns banderes de senyalització marítima per al seu pare, que va morir a la Guerra de Corea.

Ell és en Shun Kazama, el responsable del diari de l'institut i un dels líders en la defensa de l'edifici de clubs, que està previst que enderroquin per tal de construir-ne un altre. Ella s'hi veu implicada sense voler-ho i aviat fan amistat i alguna cosa més, que esdevé el nucli de la pel·lícula, encara que hi ha un gir que m'estimo més no esmentar (i que el tràiler rebenta, motiu pel qual no l'he posat).


En part perquè Kokurikozaka kara és un film molt costumista, sense grans esdeveniments i de ritme tranquil que en termes argumentals es recolza únicament en la qüestió de l'edifici i la relació entre els seus dos protagonistes, una relació tòpicament japonesa —o com les relacions romàntiques japoneses tal com ens les han estat mostrant durant dècades al manga i l'anime— en què, si no fos per l'esment verbal explícit, no sabríem si estem davant d'uns amics o d'una parella. Però no és una simple història d'amor, sinó que aquesta es desenvolupa en paral·lel a la cerca dels orígens dels interessats, en un moment clau per a la formació de la personalitat com és l'adolescència.

En fi, no crec que sigui una pel·lícula per a aquells que busquen emocions fortes, castells voladors o ambulants, porcs que piloten avions, nenes que es perden en mons de fantasia o batalles medievals, però si us agraden les històries en què sembla que no hi passi gran cosa, i que tot i així deixen un bon regust, Kokurikozaka kara és d'allò més recomanable.

Alguna cosa ha de tenir, si es va endur un munt de nominacions i premis com ara el de millor animació de l'any per part de l'Acadèmia Japonesa i el mateix guardó al Premi Tokyo Anime el 2012), a més d'haver passat per diversos festivals arreu del món.

El millor

  • El regust de l'Studio Ghibli, al capdavall és una de les seves pel·lícules, es nota i hauria d'agradar als seus seguidors
  • Un relat costumista amb protagonistes sense poders, visions ni odissees, realista i calmat, de tant en tant també està bé

El pitjor

  • Que hagi quedat eclipsada per Kaze tachinu i no tingui gaires possibilitats d'arribar a la gran pantalla del nostre país com altres produccions, sobretot quan ja han passat 3 anys
  • Que pugui fer desconfiar aquells que van quedar decebuts amb Gedo Senki només perquè el seu director és el mateix 


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails