dimecres, 22 de maig de 2019

Sèries: Game of Thrones

Els que em coneixen saben com els odio, els spoilers. Alguna vegada he notat que em bullia la sang en sentir com algú parlava tranquil·lament sobre esdeveniments que em rebentaven alguna sorpresa d'un producte de ficció, i reconec que soc molt sensible amb això, fins al punt que em molesta fins i tot que em diguin si alguna cosa val la pena o no, abans de poder-ho comprovar jo mateix. Em condiciona, em predisposa.

Doncs bé, la sèrie de què vull parlar avui, que ja ha acabat, la vaig començar a veure molt abans que no em pensava, com també vaig decidir llegir els llibres en què es basa abans -en aquest cas podem treure el "molt"- del que tenia previst, precisament perquè en vaig sentir uns spoilers terribles en un curs per a aturats que feia. I amb els anys, especialment a la recta final, he vist que mai un producte audiovisual havia estat tan perillós per als que odiem que ens rebentin els arguments.


Parlo de Game of Thrones, segurament la sèrie més mainstream que s'ha emès mai, tot i que parteix d'una sèrie de novel·les que inicialment eren "de nínxol", per a frikis, i gosaria dir que aquesta evolució equival a la que en el seu moment van viure els llibres de la saga d'El senyor dels anells i les seves corresponents adaptacions cinematogràfiques. 

Que gent amb poca cultura de sèries faci spoilers és comprensible -no perdonable-, i amb una producció amb tants milions de seguidors juguem amb foc, però m'ha decebut veure gent amb més bagatge deixant anar coses a primera hora del dia després d'emetre's els episodis, com si tothom pogués -i volgués- quedar-se despert de matinada veient els capítols en directe.

En fi, feta la meva llarga queixa inicial, començo a parlar d'aquesta obra que, sens dubte, és ja Història de la Televisió, un altre gran èxit de la cadena HBO, que ara sembla que no tingui res més, però que no hauríem d'oblidar que és responsable de coses com The Sopranos, Six Feet Under, Sex and the City, Boardwalk Empire, The WireDeadwood i moltes altres.


Em resulta difícil parlar d'aquesta sèrie sense fer spoilers, tot i que a aquestes alçades no sé si això encara té cap importància, però almenys no vull que sigui una simple sinopsi, així que no m'endinsaré en una descripció dels personatges més importants com altres vegades. Senzillament donaré una visió general de l'obra, del que representa i de l'impacte que ha tingut no sé si a tot el món, però almenys a Occident.

Tot ve de la saga de novel·les escrites per en George R. R. Martin anomenada Cançó de gel i foc, en marxa des de 1996 i amb 5 llibres publicats fins ara, que n'han de ser 7, però aquests dos últims es retarden un i altre cop, i no sembla que l'autor tingui cap pressa per fer-los realitat. Un fenomen de masses sens dubte impulsat per aquesta adaptació televisiva, que va començar el 2011 i que hem d'atribuir, com a creadors, als senyors David Benioff i D. B. Weiss.


Considerades del gènere de la fantasia èpica, amb una ambientació d'estil medieval sense correspondre a cap país del món real, i per importància i alt nivell de descripció -densitat del text, si voleu- de persones, fets i llocs, similar -però molt més violenta, pujada de to i cruel- a l'esmentada trilogia del mestre J. R. R. Tolkien, que evidentment és una influència per a Martin, aquestes novel·les narren la lluita de diverses famílies per l'anomenat Tron de Ferro, amb enfrontaments constants siguin en forma de maniobres polítiques o de combats reals als camps de batalla.

Amb un nombre de personatges immens ja en la categoria de principals, però encara més gran en el de secundaris, el punt de vista de la narració va canviant de persona i se'n va construint el perfil, de manera que el lector es pot posicionar perfectament amb uns o altres, o també -suposo que és el més habitual- tenir un grup de preferits i un altre d'odiats. Tanmateix, l'obra sembla orientada a fer que simpatitzem amb la Casa Stark i, de manera individual, amb la Daenerys Targaryen, que és l'hereva legítima al tron, però que viu a l'altra punta del món perquè a la seva família l'hi van usurpar.


És, sens dubte, el personatge que més crida l'atenció, especialment perquè a partir d'un moment determinat l'acompanyen uns dracs, espècie considerada extingida quan comença la història. I aquest és l'únic spoiler que faré.

Doncs bé, la lectura dels llibres és tan densa com fascinant, amb unes descripcions riquíssimes en tota mena de detalls, i mestria a l'hora de mostrar els fets de manera que sempre volem saber-ne més. Com han de ser els bons llibres, vaja. De fet, tot plegat està tan ben pensat i lligat que l'autor ha escrit altres llibres basats en aquest univers, amb llegendes i històries a les quals a l'obra principal només es fan referències.


L'adaptació televisiva, per força, canvia aquesta estructura de mostrar el punt de vista d'un sol personatge cada cop, però tant se val, perquè construeix els personatges amb prou solidesa i aconsegueix el mateix efecte de generar simpaties i antipaties, i alhora dosificar cadascuna de les trames de manera que no arribem mai a avorrir-nos de cap d'elles.

I, és clar, és una producció espectacular, amb uns estàndards de qualitat propis del cinema -res que no sigui habitual, però, en tantíssimes sèries de l'actualitat- i uns efectes visuals, per altra banda, que poques vegades es veuen a la "petita" pantalla.


Té l'interès de veure, també, com s'han adaptat en imatges i sons coses que fins llavors només coneixíem en forma de text, així com gaudir de les interpretacions per part d'actrius i actors que, en aquests 8 anys, ens han regalat unes actuacions esplèndides.

El problema és que quan la sèrie va atrapar els llibres va haver de començar a "inventar" -ho poso entre cometes perquè l'autor de les novel·les ha treballat a la sèrie i sempre ha dit que tenia pensat més o menys com acabava tot plegat-, i especialment a l'última temporada ha sorgit una legió d'indignats amb com estaven anant els esdeveniments.

Personalment, trobo que l'únic que passa és que s'han explicat ràpidament, en comptes d'amb el ritme pausat -de vegades, molt- de temporades anteriors, però crec que això és més un problema de voler acabar la sèrie que no pas de la qualitat de la història, i que els esdeveniments finals han sorprès de manera negativa molta gent que es posicionava amb un personatge que ha tingut un gir de guió brutal que no ha agradat. Respecto totes les opinions, però sembla que està de moda afirmar que la 8a temporada és una porqueria i, posats a fer, que les dues anteriors, també. I com que ja no estaven basades en cap novel·la, la crítica ferotge estava servida.

 
Sigui com sigui, Game of Thrones ha estat, no crec que sigui exagerat dir-ho, una de les sèries de televisió més importants de la història, com a mínim del que portem de segle de ben segur, i ha generat una quantitat de productes paral·lels, marxandatge, homenatges i tota mena de referències, com ara els mems, que no ens els acabaríem mai.

Amb uns personatges magníficament construïts, una ambientació tòpica però efectiva, sorpreses argumentals -ningú està completament salvat, ningú!- i moments inoblidables fets realitat per interpretacions excel·lents -amb alguna cara coneguda i d'altres que ho són per sempre gràcies a la sèrie-, ha estat un fenomen social amb un impacte que no crec que ara mateix puguem calcular. Totalment recomanable, i això que no és una de les meves sèries preferides.




dimecres, 15 de maig de 2019

Els 5 moments més violents de Bola de Drac

L'obra més coneguda del mestre Akira Toriyama és quelcom que els nostres pares van haver d'acceptar que formaria part de les nostres vides, els agradés o no, perquè era una força imparable dins el món de l'entreteniment, amb una influència que gairebé 30 anys després que es comencés a emetre la sèrie animada a Catalunya encara es nota. 

I el cas és que no els agradava gaire, perquè era una sèrie (i un còmic) amb un cert nivell de violència, que augmentaria a mesura que el seu protagonista anava madurant i seria constant a la seva vida adulta. Doncs bé, avui torno amb una nova llista de Bola de Drac, que ara ja feia més d'un any que no en feia, i la protagonitzaran els moments que a mi em semblen més violents. Els repasso per ordre cronològic.


La mort és una cosa habitual a Bola de Drac, però la innocència de les primeres aventures es va començar a perdre amb la primera que vam veure, la d'en Bora, el pare de l'Upa.

L'estereotípic indi americà que vivia tranquil·lament al peu de la Torre d'en Karin es va enfrontar a en Tao Pai Pai i va ser travessat per la seva pròpia llança en perdre estrepitosament contra l'assassí a sou. Va ser la primera mort que vam veure i la manera com es va produir va contribuir a l'impacte.


Malgrat que l'assassinat del General Blue amb la llengua també va esdevenir un clàssic del palmarès d'en Tao Pai Pai, no em va impactar tant com el trencament intencionat i antiesportiu de la cama d'en Yamcha per part d'en Ten Shin Han al 22è Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai.

En si, una lesió així no és especialment greu, però el rival l'acabava de deixar inconscient, ell tenia els ulls en blanc i la cama se li va doblegar d'una manera molt lletja.


Saltem al següent campionat, perquè tot i que ja havíem vist morir en Krilín (bé, l'havíem vist mort, i al capdavall va ser d'un cop de peu al cap), i en Goku travessar en Cor Petit per la panxa després d'un violent combat, el que em va fer tornar a estremir va ser el tram final de la final del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials.

Allà, el fill-reencarnació del dimoni va aprofitar un moment en què en Goku badava i celebrava la victòria abans d'hora per foradar-li el pit amb un raig llançat amb la boca. Una ferida lletja i gravíssima, que va fer molta sang, a més d'agafar-nos a tots plegats per sorpresa.


No he posat a la llista la primera mort d'en Krilín pels motius ja explicats, però la segona, a mans d'en Freezer, va ser molt desagradable, i un dels moments que més m'han impactat, a mi, de Bola de Drac.

Fent servir els seus poders, el tirà galàctic feia elevar en Krilín des de lluny i, tot tancant el puny, el petit cos del millor amic d'en Goku s'inflava i explotava. Ens va glaçar la sang i va fer que en Goku, de tanta ràbia, es transformés en superguerrer per primera vegada.


En Yamcha torna a protagonitzar un moment dels que considero més violents, perquè quan els primers androides van arribar, el van agafar per sorpresa i l'A-20, en realitat el Doctor Gero, li va travessar el pit amb la mà.

Ja havíem vist parts del cos perforades, és clar, i també havíem vist en Yamcha perdre i fins i tot morir, però aquí, tot i que no va perdre la vida -gràcies al poder de les mongetes senzu-, el vam veure patir de valent amb una perforació que segurament es percep com a més violenta en ser feta amb una mà que no pas si hagués estat la conseqüència d'un raig d'energia.

Aquests són, doncs, els cinc moments que he triat com a més violents de tota la història de Bola de Drac, almenys pel que fa al manga, que és el que més domino. Quins són els vostres?





dimecres, 8 de maig de 2019

Lectures: Batman - Extrañas apariciones

A l'últim Còmic Barcelona vaig fer només un parell de compres, però una d'elles la volia llegir com més aviat millor. Al capdavall, feia temps que no tenia nou material clàssic -sí, ja ho he dit bé- d'en Batman, i en trobar aquest volum de segona mà no ho vaig dubtar gens.

Es tracta d'una etapa cèlebre a la llarga història del personatge, i en el seu moment se'm va escapar l'edició de Planeta, quan aquesta tenia els drets de DC Comics, però ara he aconseguit la nova, la d'ECC -sí, ha estat en castellà, perquè l'edició en anglès no està disponible-, i l'he pogut llegir.


Amb el títol de Grandes Autores de Batman: Steve Englehart y Marshall Rogers - Extrañas apariciones, conté els números 469 a 476, 478 i 479 de Detective Comics, publicats originalment entre maig de 1977 i abril de 1978. La recopilació -també en anglès- se salta el 477, se suposa que perquè no té relació amb la resta de les trames, però aquestes coses em fan ràbia, com a completista. 

Llegeixo, tot sigui dit, que en aquell número només hi havia dues pàgines noves, i que per motius de calendari de diversos dels artistes implicats va haver de ser una reimpressió del número 408, així que per una vegada està justificat. Però crec que aquí podrien haver inclòs les dues pàgines noves.

En fi, les expectatives eren molt altes, perquè d'aquesta etapa se n'ha dit també "el Batman definitiu" i va ser una influència tan gran que alguna història va aparèixer a la famosa sèrie animada dels anys 90, així com també alguns dels seus elements van formar part d'un primer projecte de pel·lícula que després, amb canvis i lletges omissions pel que fa als reconeixements, es va convertir en la Batman d'en Tim Burton.

Calia, doncs, llegir el volum tenint en compte aquest efecte, i que estem parlant d'uns còmics dels anys 70 i, per tant, no s'havia produït encara l'evolució a la narrativa dels còmics que arribaria sobretot a partir dels anys 80. Comencem.


Tot i el nom del volum, l'etapa comença amb els guions del senyor Englehart, sí, però el dibuix correspon no pas a en Marshall Rogers, sinó al mític Walt Simonson. Fet aquest aclariment, argumentalment parlant ens presenta el Doctor Phosphorus, personatge fruit d'un accident nuclear, i esdevé el típic número de presentació d'un dolent nou, que és molt de quarta categoria a la història del Cavaller Fosc, però que sí que ha anat sortint molt de tant en tant.

Comencen també, això sí, les subtrames que conformen la saga recopilada: per una banda tenim el polític corrupte Rupert Thorne, que sota coacció, cal dir-ho, dificulta les activitats d'en Batman des del punt de vista administratiu, i per l'altra l'inici de la relació entre en Bruce Wayne i la Silver St. Cloud, una de les parelles mítiques del personatge.


Caracteritzada pels seus cabells blancs, probablement és el seu primer gran amor des de la Catwoman i la Talia Al Ghul, que al final serien les més importants, però és un personatge conegut pels fans d'en Batman i és aquí que es produeix el seu debut. 

És interessant, perquè en Bruce Wayne, en el seu paper de "playboy milionari", ha conegut moltes dones, però d'aquesta n'està enamorat de debò, i això suposa un conflicte evident per a la seva doble vida. Les conseqüències de tot plegat el destrossen anímicament, cosa que és una de les subtrames d'aquesta etapa.


En anglès el volum es diu "Strange Apparitions", que és un joc de paraules amb en Hugo Strange, enemic clàssic però que aquí, a partir del 471 -on s'incorpora ja el dibuixant Marshall Rogers, per cert- sortia per primera vegada des de la seva suposada mort al número 46 de la col·lecció, el desembre de 1940, i per tant 37 anys abans. Déu n'hi do.

Doncs bé, aquí s'empesca un pla per acabar amb en Batman i suplantar-lo, i en descobreix la identitat i el cert és que el posa contra les cordes, però després fa un seguit d'aparicions fantasmagòriques que són les que donen nom al conjunt, fet que es perd en traduir-ho tot plegat al castellà.


Un altre retorn després de molts anys és el d'en Deadshot, amb l'aparença moderna, totalment canviada respecte del frac i el barret de copa del 59 de Batman (1950), un canvi que s'esmenta. El número no té una especial rellevància més enllà d'això, és un enfrontament que es resol durant les seves pàgines, però també és un punt d'inflexió en la relació del protagonista i la Silver. 

Arriba després d'un nou enfrontament amb un dels -ara sí- grans enemics, com és el Pingüí, que no destaca gaire i té un desenvolupament classicot més propi dels inicis de la franquícia, el típic robatori amb enigma que seria, precisament, més adequat si hagués estat un cop preparat per l'Enigma.


Després tenim un parell de números on apareix, per fi, en Joker, que havia tret el cap en petites escenes i que aquí esdevé el protagonista dels nous maldecaps d'en Batman, encara que amb una premissa ben poca-solta: ha enverinat els peixos de Gotham perquè tinguin la seva cara i pretén que li paguin drets d'imatge. 

La persecució d'en Batman i algunes frases lapidàries del Príncep Pallasso del Crim, però, salven una mica aquesta proposta poc esfereïdora tenint en compte el personatge que és.


I si als dos primers números del recopilatori el dibuixant no era en Marshall Rogers, als dos últims qui ha marxat és el guionista, que deixa pas a en Len Wein, que escriu una història en dues parts en què coneixem el tercer Clayface, en Preston Payne, un personatge tràgic, alhora que mostra també alguns moments sorprenentment -i per a mi exageradament- viscerals d'un Batman afectat per la qüestió de la Silver St. Cloud.

S'acaba amb aquest número, doncs, el que es coneix com a Strange Apparitions, que tindria una continuació el 2005 a la minisèrie de 6 números Dark Detective, inclosa al volum de Planeta però no al d'ECC. Una minisèrie, per cert, que novament el senyor Englehart denuncia que es va fer servir per al guió de Batman Begins, però sense tenir-los a ells en compte.


Strange Apparitions és un conjunt d'històries que, com que no les vaig viure a l'època i tampoc no tinc materials immediatament anteriors o posteriors d'en Batman per comparar estils i tons com per valorar fins a quin punt van ser revolucionàries, no puc dir que m'hagin impressionat excessivament, encara que sí que m'han agradat.

Però sí que, sota alguns aspectes ingenus herència dels anys 50 i 60 -l'època més ridícula del personatge per culpa de la censura- puc apreciar-hi un to més fosc, comença a haver-hi temes més seriosos i, sobretot, cal destacar la mestria amb què el guionista enllaça les trames d'un o dos números no només mitjançant les subtrames que es desenvolupen al llarg de tot el conjunt, sinó també fent que interactuïn o que treguin el cap personatges que esperen el seu moment per actuar, una tècnica narrativa que fa que Strange Apparitions esdevingui una etapa cohesionada encara que en realitat estigui formada per històries de poca durada. Així doncs, molt recomanable







Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails