dimarts, 18 de setembre de 2018

El temps no perdona: Charmed

A finals dels anys 90, concretament el 1998, va començar una sèrie de la qual jo segurament no era el públic objectiu: protagonistes femenines, bruixeria i fortes dosis de romanticisme. Tanmateix, interessat per una de les seves intèrprets, que ja coneixia de Berverly Hills 90210, m'hi vaig ficar, i el cert és que m'hi vaig enganxar força.

Per alguna raó, i m'hi jugaria alguna cosa que va ser perquè em vaig cansar de mirar les sèries a la televisió, amb les pauses publicitàries, la desinformació sobre quan hi hauria nous capítols i problemes del passat com aquests, el cas és que no vaig arribar a veure les seves dues últimes temporades. Algun dia ho faré, però bé, Charmed va acabar el 2006, han passat 12 anys i m'agradaria saber com els ha anat, a les actrius i els actors que feien els seus papers principals i secundaris.


Comencem amb l'Alyssa Milano, la que feia de Phoebe Halliwell, la germana petita del trio. Ara té 45 anys i igual que abans de Charmed tenia experiència en televisió, per exemple en 40 episodis de Melrose Place entre 1997 i 1998, després també va fer força papers a la petita pantalla, mentre que al cine ha fet papers petits.

Doncs bé, se l'ha pogut veure, per exemple, en 10 episodis de My Name is Earl (2007-2008), el paper principal que va fer a Mistresses (2013-2014), i aquest any ha començat a protagonitzar Insatiable (a la foto).


A la dreta tenim la Holly Marie Combs, la germana mitjana, la Piper, que té 44 anys i no ha fet cine des que el 2001 va aparèixer fent d'ella mateixa a Ocean's Eleven.

A la televisió abans havia sortit a Picket Fences (1992-1996) i el més destacat que va fer després de la sèrie de les germanes embruixades va ser Pretty Little Liars, entre 2010 i 2017 (a la foto). No ha fet gran cosa més, però.


El seu gran amor era en Leo Wyatt, l'àngel interpretat per en Brian Krause, ara amb 49 anys i naturalment l'home de la dreta de la foto.

És una imatge que pertany a la pel·lícula Be Afraid, de 2017, i és que s'ha dedicat sobretot a fer cinema, en projectes no gaire coneguts, això sí. En televisió, després de Charmed, el paper pel qual sens dubte és més recordat, només ha fet alguns petits papers, i a sobre molt esporàdics.


L'altre personatge masculí destacable de la sèrie, i molt interessant, per cert, era en Cole Turner, que tenia la cara i la veu d'en Julian McMahon (ara amb 50 anys) i era el gran amor en aquest cas de la Phoebe.

En aquella època era conegut també pel seu paper de Dr. Doom a les pel·lícules dels 4 Fantàstics, però sens dubte és un actor que associarem sempre a Nip/Tuck, que va coprotagonitzar durant els seus 100 episodis, entre 2003 i 2010. A banda d'això, una mica de cinema (a la foto, a Swinging Safari, de 2018) i a la televisió un paper en 6 episodis de Runaways.


A Nip/Tuck també va sortir, però durant 5 capítols, la Rose McGowan, de 45 anys, que va substituir la Shannen Doherty com a tercera germana, tot i que argumentalment es va presentar com el descobriment d'una quarta germana, de fet mitja germana.

Allò va ser el 2009, i va ser el més llarg que va tornar a fer a la petita pantalla juntament amb els 6 episodis de Chosen del 2014. Al cinema va destacar el 2007, en què estava de moda precisament gràcies a Charmed, pels seus respectius papers al projecte Tarantino-Rodríguez anomenat Grindhouse, amb les pel·lícules Death Proof i Planet Terror. La imatge pertany a la pel·lícula The Sound, de 2017.


He deixat per al final l'actriu per la qual vaig començar a veure la sèrie, i que acabo d'esmentar perquè la Rose McGowan la va substituir. Es tracta de la Shannen Doherty, la inoblidable Prue, que van forçar a abandonar la sèrie perquè era problemàtica -li havia passat el mateix a Beverly Hills 90210- i que actualment té 47 anys.

A la imatge se la pot veure recuperant-se d'un càncer de mama que es va complicar, i la lluita contra el qual ha estat documentant a través de les xarxes socials amb tota mena de detalls, esdevenint d'aquesta manera un altaveu en la lluita contra aquesta terrible malaltia.

Pel que fa a la seva carrera, com que s'està guarint torna a tenir projectes en marxa tant a la televisió com a la gran pantalla, però fins ara ha fet molt poca cosa al cinema, tot i la recordada Mallrats (1995), i a la televisió, després de Charmed, va sortir per exemple en 11 episodis de North Shore i en 8 de la primera temporada de 90210 (2008-2009), que pertany a l'univers de Beverly Hills 90210 i que va representar l'enèsima oportunitat per a l'eterna rebel de treballar amb aquesta gent a qui ja havia donat tants maldecaps.


El 2015, juntament amb la seva amiga de l'ànima Holly Marie Combs, amistat que havia estat la causa de l'enfrontament amb l'Alyssa Milano que va acabar amb l'acomiadament de la Shannen de Charmed, va fer un reality show de 6 episodis anomenat Off the Map with Shannen & Holly.

Doncs bé, hem vist què se n'ha fet, dels personatges principals d'aquella sèrie que algun dia vull tornar a veure des del principi i, per fi, sencera. I, en general, queda clar que va ser el paper més important de les vides d'aquestes actrius.


dijous, 6 de setembre de 2018

Sèries: Designated Survivor

Hi ha sèries que decidim veure per qui hi surt, o pel tema, o perquè ens n'han parlat bé, o perquè formen part d'una franquícia que coneixem d'altres formats. I hi ha sèries que ens enganxen pel seu tràiler. 

El cas de la que avui comento és dels últims, suposo que per la introducció ja es podia suposar. Una premissa efectista que semblava que s'havia de desinflar de pressa en els següents episodis, però no ha estat així. 


Ens agradi o no la política, en especial l'estatunidenca, cal reconèixer que crida molt l'atenció un panorama en què ha explotat el Capitol i han mort tots els representants del poble.

Tots? No, se n'ha salvat un, que era el successor designat, figura que existeix a la realitat i que consisteix en una persona que obté la presidència dels Estats Units en cas que morin el o la comandant en cap actual, qui ostenti la vicepresidència i la resta de membres del gabinet o que formin part de la línia de successió presidencial, i que quan això passi ha de ser lluny i estar fortament protegida, tot plegat per assegurar la continuïtat del govern.


Aquesta persona ha de jurar el càrrec de seguida i assumir les funcions de "la persona més poderosa del món" sense haver tingut temps de pair-ho, encara que les ocasions en què es pot activar aquesta funció són poques (bàsicament els debats de l'estat de la nació, inauguracions i coses així).

I és el que li toca fer al protagonista de la sèrie, en Tom Kirkman, secretari d'Habitatge i Desenvolupament Urbà que en esclatar el Capitoli amb els seus companys dins esdevé President dels Estats Units en funcions sense tenir gaire experiència política, i de fet el president li acabava d'oferir un càrrec inferior en una mena d'acomiadament encobert.


L'agafa per sorpresa i en xandall, i aquí el veiem jurant el càrrec amb l'aspecte d'en Kiefer Sutherland, que òbviament és el protagonista d'aquesta producció que per diversos motius recorda 24, sèrie a la qual no podrem evitar associar-lo per sempre més.

Sense que sigui una història creada ni conduïda pels mateixos responsables, Designated Survivor, creada per en David Guggenheim, fa pensar una mica en aquella mítica producció en part per la banda sonora d'en Sean Callery, que sí que ha treballat a les dues, però sobretot perquè hi tenen lloc situacions de tensió i intrigues que almenys a mi m'han recordat les de 24. Però deixem les comparacions...


...O no, perquè és curiós veure en Kiefer Sutherland fent un paper igualment patriòtic, però tan diferent alhora del Jack Bauer que va immortalitzar.

Aquí, en Tom Kirkman és un polític que en realitat no ho és, i de fet no pertany al sistema bipartidista que domina la política dels Estats Units, sinó que és un independent, i és tremendament honrat. President accidental, s'espera d'ell que faci massa coses, que encari un repte massa gran, mentre la situació es normalitza i es convoquen noves eleccions.

Només començar haurà de fer front a les tasques ordinàries d'un President dels Estats Units qualsevol, però també investigar l'atemptat que va acabar amb la vida dels seus col·legues i, sobretot, esquivar atacs no físics, però de tota mena, que venen dels seus rivals i de tots aquells que, en definitiva, el volen fer caure i reemplaçar-lo per algú amb més experiència, amb més o menys interessos personals implicats.


El "Jack Bauer" de Designated Survivor, i ja paro amb les comparacions -però hi haurà una altra referència el final, ja ho avanço-, aquí és la Hannah Wells (Maggie Q), una agent de l'FBI que ha vist morir el seu amant a l'atemptat i que fa la feina de camp, sovint la feina bruta, contra les ordres dels seus superiors o cometent actes il·legals si és necessari -tal com feia el protagonista de 24- amb la millor de les intencions, gràcies al -o per culpa del- seu caràcter determinat i de vegades insubordinat.


Aquella frase tan típica que diu que darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona és el que podria definir l'Alex, la dona d'en Tom, interpretada per la Natasha McElhone.

Val a dir que considero que és un personatge una mica desaprofitat, perquè es limita a fer de Primera Dama donant suport moral al seu marit, al principi -i durant molt de temps- ple dels lògics dubtes provocats per la seva situació.


L'Aaron Shore (Adan Canto) fa diversos papers a la Casa Blanca, començant pel de Cap de Personal, però la seva idoneïtat és posada en dubte durant la investigació dels atemptats i el seu paper a la sèrie va canviant al llarg dels episodis i sobretot a la segona temporada, on queda potser una mica relegat a un segon pla.


El càrrec de Cap de Personal l'aconseguirà al final l'Emily Rhodes (Italia Ricci), que ja ho era per al senyor Kirkman quan aquest feia de secretari, tot i que a la nova etapa comença com a "assessora especial".

És un personatge una mica inexpressiu -el somriure de la foto el veurem poques vegades- i addicta a la feina, cosa que de vegades la duu a excedir-se i provocar més d'un problema al President malgrat les bones intencions que té.


En Seth Wright (Kal Penn, actor que, curiosament, durant uns anys va treballar també a la Casa Blanca, com el seu personatge) és redactor de discursos i a l'accidental administració Kirkman obté el càrrec de Secretari de Premsa, és a dir la persona que s'ha d'enfrontar diàriament a l'exèrcit de periodistes assignats a la Casa Blanca.

És una persona íntegra, bon jan i trobo que és possiblement el personatge que cau més bé de tot el repartiment.


Els personatges més importants ja han estat descrits, encara que naturalment n'hi ha de secundaris com en Lyor Boon (Paul Costanzo), la Kendra Daynes (Zoe McLellan) o en Mike Ritter (LaMonica Garrett), i alguns convidats especials com la Virginia Madsen o un de la segona temporada que m'estimo més no revelar, però volia destacar, i ara sí que ja acabo amb les referències a 24, la presència de la doctora Andrea Frost, enginyera i emprenedora espacial que esdevé amiga personal del nou president avançada la sèrie.

I ho faig perquè la interpreta la Kim Raver, que feia d'Audrey, el gran amor d'en Jack Bauer al llarg de diverses temporades de la sèrie que ja he esmentat més vegades que no pas la que protagonitza l'entrada d'avui. No hi ha dubte que la bonica relació d'amistat que els uneix és una picada d'ullet als fans d'aquella producció, o dit d'una altra manera, pur fanservice.


A banda de tot això, la trama comença centrada en la resolució de la qüestió dels atemptats mentre el President i el seu equip s'enfronten alhora a problemes quotidians de la política estatunidenca -que potser seria recomanable conèixer d'una manera molt bàsica per seguir-los millor-, però la sèrie va evolucionant cap a una estructura d'episodis autoconclusius, un format que he d'admetre que cada vegada em molesta menys.

I que també augmenta la sensació de tensió, perquè els conflictes es resolen amb un compte enrere -que a Designated Survivor no surt a la pantalla- i no s'allarguen, i n'hi ha de tota mena: des de problemes diplomàtics fins a intervencions militars, amb casos que sovint estan agafats de la realitat, però canviant -de manera una mica ridícula, però que acceptem perquè entenem les precaucions preses- els noms d'alguns països (no tots).

No és que desapareguin les subtrames, i cap al final de la segona temporada el tema més important és una nova conspiració per fer caure en Tom Kirkman, però el cas és que, malgrat que l'episodi pilot prometia un nivell que no es podia mantenir de cap manera, és una sèrie amena, una manera desenfadada d'enfocar un gènere, el de la política, que sense les escenes d'acció que hi ha podria haver fet que Designated Survivor fos més pesada i, per tant, no recomanable per a tots els públics.

Sigui com sigui, després de dues temporades va ser cancel·lada amb un cliffhanger, però he trigat prou en veure-la com perquè, pocs dies després de veure'n l'últim capítol, i en realitat un dia abans que es publiqués aquesta entrada, s'hagi anunciat que Netflix la rescata per a una tercera temporada, aquest cop de només 10 episodis.








dissabte, 25 d’agost de 2018

Visionats: Coco

A casa ens agrada molt, Pixar. En circumstàncies normals anem a veure cada estrena de la productora associada amb Disney al cinema, però l'any passat va néixer la nena, i quan es va estrenar la que ja és la penúltima obra dels creadors de Toy Story, Cars, Inside Out i companyia la nostra obra personal encara no estava en situació de deixar-la gaire estona sense els seus pares -sobretot la seva mare-, i entre una cosa i l'altra ens vam perdre la pel·lícula en pantalla gran.

Però ara, gràcies al format Blu-ray, en què estava escrit que tard o d'hora tindríem la pel·lícula, l'hem vist i ha arribat el moment de fer, per fi, la crítica de Coco.


Basada en el famós Dia dels Morts mexicà, es tracta d'una emotiva i senzilla història que té com a protagonista en Miguel Rivera, un nen de 12 anys que pertany a una família de tradició sabatera i on la música està prohibida des que un dels avantpassats va abandonar la dona i la filla, la Coco del títol, però el nano desitja, en secret, seguir els passos del seu ídol, el cantant Ernesto de la Cruz.

Les circumstàncies el porten a cometre un delicte que fa que esdevingui invisible per als vius, però en canvi pugui interactuar amb els difunts i vagi a parar al Regne dels Morts precisament el dia que ells en tornen per fer la tradicional visita anual als vius. D'allà només en podrà sortir en rebre la benedicció d'algun avantpassat, i ho haurà de fer abans de l'alba o s'hi quedarà per sempre.


La premissa és senzilla, i la pel·lícula no es complica gaire. És una aventura clàssica de retorn a casa, amb simpàtics personatges de tota mena -com l'inoblidable Dante, el gos xoloitzcuintle del protagonista, o el tarambana de l'Héctor- i els obstacles que es podrien esperar, a més de la lluita per fer realitat els somnis. El fet que es desenvolupi en una altra dimensió, entre altres coses, recorda El viatge de Chihiro, i és que també hi trobarem un festival de llum i de color en què veiem l'excel·lent animació de Pixar forçar la màquina al màxim.

Ho dic ara: potser el hype, les altes expectatives després de veure com, sobretot quan es va estrenar, tothom en parlava tan i tan bé, i que es parlava fins i tot de millor pel·lícula de l'estudi, hi han tingut a veure, però el cas és que no puc dir que sigui un dels meus films preferits de Pixar.


No significa que no m'agradi o que m'agradi poc, compte. Però potser m'esperava una trama més complexa, menys previsible -perquè ho és, de previsible- i més adulta, acostumat com estava a algunes pel·lícules adultes d'aquesta gent. No, Coco és un film per a un públic més ampli i jove.

Perquè tot i ser una pel·lícula que pel seu ritme pausat -li costa arrencar- potser avorreix una mica els més menuts, no té la profunditat d'altres històries, i en canvi confia més en els gags. Per altra banda no té una acció trepidant i, per tant, no és de les produccions més divertides de Pixar, de manera que penso que no és per als que busquen un Inside Out ni per als nens de Cars. I tot i així té unes valoracions altíssimes.


Al capdavall, encara que sembli que n'estic parlant malament, trobo que Coco és una història molt bonica, molt tendra, amb algun moment lacrimògen... que per desgràcia també és previsible, tant en el fons com en la forma.

Tanmateix també trobo que té coses molt bones, com el fet que parli de la mort sense tabús i del respecte als ancestres -importantíssim com a missatge per als més menuts-, me'n queda molt bon record i la voldré tornar a veure d'aquí a no gaire temps, potser també perquè Mèxic i la seva cultura m'interessen, perquè hi ha vida més enllà de Tijuana i els deserts, i celebro que se'n faci ressò en una pel·lícula tan popular, guanyadora de premis com el de Millor Pel·lícula i Millor Cançó Original (Recuérdame) als Oscars d'aquest any, entre moltíssims altres premis i nominacions.


Com a curiositat, per primera vegada des de La Sirenita (1989), una pel·lícula distribuïda per Disney no ha arribat en castellà ibèric. Tampoc no s'ha tornat al per a mi infecte castellà neutre, idioma artificial creat per satisfer el públic "hispanoamericà" i comprensible per a l'espanyol en una època en què s'estalviaven diners aprofitant aquell doblatge fet a Los Angeles, que paradoxalment té molts seguidors a l'estat espanyol malgrat que s'allunya del castellà que s'hi parla.

El que s'ha fet aquí és un doblatge en mexicà, però molt net, fàcilment comprensible i molt professional. I trobo que és tot un encert, pel tema que toca. No es va estrenar en català, cosa que també trobo encertada en aquest cas. En un país normal sí que hauria calgut, tal com als Estats Units es va poder veure en anglès, però resulta que aquí, per motius històrics i polítics, sabem castellà, i s'hauria perdut la gràcia de sentir la pel·lícula en mexicà, que és com es gaudeix millor per les circumstàncies excepcionals que l'envolten.


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails