dissabte, 19 d’octubre de 2019

Lectures: Bola de Drac - Aquella vegada que em vaig reencarnar i era en Yamcha

Confesso que, quan vaig saber que existia això -i suposo que li ha passat i li passarà a molta gent-, vaig pensar que era una collonada, i probablement no me l'hauria comprat ni l'hauria llegit si no hagués estat perquè a la feina vaig ser l'encarregat de fer-ne la revisió. 

I va ser tota una sorpresa, un còmic autoconclusiu que, evidentment, s'aprofita de l'èxit d'una saga tremendament popular, llegendària fins i tot, però oficial i amb el tractament que es mereixeria qualsevol altre manga.


Bola de Drac Spin-off: Aquella vegada que em vaig reencarnar i era en Yamcha, és un volum únic de 144 pàgines (i un preu d'acord amb aquest gruix que no arriba al d'un tom japonès estàndard) que recopila material publicat originalment a la revista V-Jump de Shûeisha entre desembre de 2016 i agost de 2017, i que fa poc ens ha arribat en català de la mà de Planeta Cómic.

A la portada ja veiem que d'aquesta història se n'encarrega Dragongarow Lee -tot i que ens hi posen "dibuix" i citen el mestre Akira Toriyama com a responsable de la història original, cap mentida, però en atribuir aparentment només la part gràfica al senyor Lee pot conduir a confusió-, i queda clar que és una paròdia abans que en llegim la primera pàgina.


La història té una premissa d'allò més poca-solta: un adolescent japonès, fan de Bola de Drac, mor d'una manera estúpida caient per unes escales per veure de prop una noia i es reencarna en un altre món -això dels isekai que està tan de moda-, i resulta que aquest món és l'ideat per l'Akira Toriyama.

Ho fa en el cos d'en Yamcha, el personatge més maltractat de l'obra, com hem d'admetre tots els que l'hem seguit. Un lluitador amb una tremenda mala sort i, per tant, gairebé l'últim personatge en què ningú es podria voler reencarnar.
Però el protagonista té un gran avantatge, i és que coneix la història de Bola de Drac a la perfecció, de manera que aprofita la informació que té -i que els altres personatges desconeixen- per prendre decisions més encertades, entrenar-se com a Yamcha, tornar-se un lluitador respectable i canviar moments clau de la seva història, com ara la famosa mort en l'explosió suïcida d'un saibaiman a la saga dels Guerrers de l'Espai. 

És en aquest punt que la premissa ja no sembla tan idiota, o si més no, quan comença a semblar interessant, i certament ho és. 


Perquè ens permet veure com hauria pogut ser la història d'aquest humà que des de pràcticament el principi del manga i l'anime vam veure que no sortia ben parat de cap situació, i posa en pràctica unes conjectures que podrien haver-li passat pel cap a qualsevol fan de l'obra original en un d'aquells debats tan típics dels lectors de còmics.

El volum, com he dit més amunt, és més curt del que és habitual i la història ens deixa amb ganes de més, en esdevenir un més que notable "What if...?" de Bola de Drac, tot plegat acompanyat d'un dibuix que imita el del mestre Toriyama -a les escenes de la seva obra, però no pas a les del món real de l'adolescent- no de manera gairebé indistingible com és el cas d'en Toyotarô a Bola de Drac Super, però sí prou satisfactòriament, i amb el detall que l'estil de l'autor original que recrea és el de l'època que cobreix aquest spin-off  (ja sabem que va evolucionar al llarg dels 11 anys de publicació setmanal al Japó). 

Així doncs, Aquella vegada que em vaig reencarnar i era en Yamcha m'ha semblat un títol sorprenentment bo -no espereu cap meravella, però descartar-lo pels prejudicis seria un greu error-, i és el més semblant a una reparació de la figura d'en Yamcha que veurem mai. 






dissabte, 12 d’octubre de 2019

Cinema: Joker

Ho confesso des del principi: quan vaig saber que es feia una pel·lícula sobre l'enemic per excel·lència d'en Batman no em va fer gaire gràcia, i quan en vaig veure el tràiler encara menys. M'havia plantejat, fins i tot, no anar-la a veure.

Em semblava una pel·lícula que fugia del cànon dels còmics i que aquesta manca de fidelitat no m'agradaria, però després vaig anar canviant d'idea, i vaig decidir anar-la a veure com a producte inspirat en el material original, però diferent i sense cap pretensió de ser història oficial. Com la sèrie Gotham, vaja. 


En la supressió dels meus prejudicis hi ha jugat un paper important, molt important, que l'actor protagonista fos en Joaquin Phoenix, que no estranyarà ningú si s'endú un Oscar per aquest paper -i ja seria la segona estatueta per a un actor que fa de Príncep Pallasso del Crim, encara que en aquest cas no hi hauria, si l'home es manté amb vida, sospites de discriminació positiva (però acceptada) pel que fa a un reconeixement pòstum. 

I després de veure Joker he de dir que m'ha agradat molt, i que malgrat la insistència de DC Comics en torpedinar la possibilitat de construir un univers cinematogràfic coherent, ben al contrari que Marvel, és un film excel·lent que val la pena considerar un producte especial, alternatiu, diferent, si es vol, entre les adaptacions a la pantalla gran dels còmics de l'editorial d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman, entre molts altres.

De fet, documentant-me per completar aquesta entrada he vist que la intenció sempre ha estat que fos un film únic, sense seqüeles, i sense encaixar al DC Extended Universe. Això no significa que la companyia no hagi estat incapaç de crear aquest univers amb èxit. Una cosa no treu l'altra.


En aquesta versió, que dirigeix Todd Phillips amb guió d'ell mateix i Scott Silver, el futur Joker és l'Arthur Fleck, un home que fa de pallasso per encàrrec però que, malgrat que té un humor molt particular i incomprès, sempre ha aspirat a triomfar al món dels monòlegs de comèdia, una aspiració treta de la mítica novel·la gràfica The Killing Joke, únic material original que aprofita i, com veiem, només de manera tangencial.  

En una Gotham maltractada per la pobresa, la delinqüència i el malestar ciutadà l'any 1981 -ens ho diu la Wikipedia, i segurament referències a la pel·lícula que jo no he captat per manca de coneixements-, l'Arthur és un home tímid que té cura de la seva mare (Frances Conroy), anciana i malalta, en un pis minúscul i deteriorat, i té com a únic entreteniment el programa televisiu d'en Murray Franklin (Robert DeNiro). 


A més d'una situació socioeconòmica no gaire envejable, el protagonista pateix una malaltia neurològica que li provoca rialles incontrolades en moments rarament oportuns, i això fa que els altres el defugin, perquè els incomoda, i el considerin un freak

Al llarg de la pel·lícula anirem veient que no és l'únic problema neurològic que pateix, cosa que combinada amb les injustes circumstàncies que li toca viure -i aquí hi ha una crítica a com la societat gira l'esquena als desafavorits i les conseqüències terribles de les retallades econòmiques-, a més de l'adquisició pràcticament involuntària d'una pistola, desemboca en l'espiral de violència que es va preparant des del principi i que cap espectador, ni tan sols els inconscients que l'han anat a veure en família pensant que era un film "normal" de DC, pot rebre amb gaire sorpresa. En Joker és un sonat i és extremament violent, el que passa és que en aquesta història se'ns explica per què i retrata una qüestió tan incòmoda com la de les malalties mentals.


És amb l'esmentada violència que supera la timidesa i les inseguretats i se sent còmode, i en aquest aspecte Joker podria servir com a gènesi d'un personatge que als còmics, tradicionalment i malgrat la seva immensa importància, s'ha presentat com un dolent sense orígens clars, sense un nom civil i sense una justificació gaire profunda de la seva demència, en un dels raríssims casos en què un personatge malvat pot resultar carismàtic tot i que no desperti empatia, atès que no en coneixem els motius.

Aquí sí que se'ns expliquen, és una pel·lícula d'orígens de manual, segurament la que més metratge dedica a explicar-los. I un personatge com en Joker se la mereixia, perquè això no ho tenia ni en format paper, com he dit més amunt, llevat de comptades excepcions i sense aturar-s'hi gaire. A més, són uns orígens tràgics i pertorbadors, a l'altura del que inspira, des de sempre, el personatge. I, ara sí, ens desperta empatia.


Joker és un molt bon film, no en tinc cap dubte, però cal no anar-lo a veure pensant que pretén encaixar amb altres pel·lícules de l'Univers DC com Justice League o la futura The Batman. Només per la seva situació temporal aquest no pot ser el Joker que s'ha enfrontat tants cops a en Batman, i per si igualment això ens ha passat pel cap el mateix guió s'encarrega de recordar-nos-ho d'una manera que m'estimo més no revelar, però que impossibilita qualsevol teoria que no impliqui un Cavaller Fosc menor de 30 anys i un Joker a la setantena com a mínim. Tot i així, hi ha força picades d'ullet.

Estilísticament val a dir que la pel·lícula té personalitat, amb una banda sonora que contribueix magníficament a crear l'ambient de tensió i angoixa a càrrec de Hildur Guðnadóttir, una fotografia més aviat clàssica i un disseny de vestuari que fuig del clàssic lila associat des de sempre al protagonista, mentre que els cabells llargs són un homenatge indiscutible a l'aspecte del Joker del desaparegut Heath Ledger a The Dark Knight (2008) -als còmics mai no els duu així- i alhora una aposta arriscada en un producte que es pretén que el públic no compari amb l'altre. I no ho ha de fer. Són coses diferents i igual de vàlides.






dissabte, 5 d’octubre de 2019

Cinema: Rambo - Last Blood

Després de parlar de la saga Rambo aprofitant l'avinentesa de l'estrena de la seva cinquena part, el que toca ara és parlar d'aquesta nova entrega que confesso que no tenia present que s'estava produint fins que no en vaig veure el pòster en una parada d'autobús. 

Va ser llavors que vaig decidir repassar les quatre primeres entregues, i tot i que no vaig poder veure'n la darrera quan la van estrenar, sí que ho he pogut fer una setmana més tard i vull compartir les meves impressions al respecte.


Rambo: Last Blood, dirigida per Adrian Grünberg i escrita per Matthew Cirulnick i el mateix Sylvester Stallone, es presenta com una entrega crepuscular. La quarta ja ho era, però a l'Sly, que és qui porta tota la franquícia encara que oficialment, a banda d'interpretar-ne el protagonista, només la coescriu i en va dirigir una entrega, li van quedar coses per dir. 

Les diu aquí, en una història situada 10 anys després del seu retorn del sud-est asiàtic, una dècada en què ha viscut en pau a Arizona, al ranxo del seu pare, que no queda clar si encara vivia al final de Rambo. En pau vol dir criant cavalls i fent de voluntari en tasques de rescat a la muntanya, tot i que ja és gran -l'actor té 73 anys, tinguem-ho en compte-, però evidentment amb traumes causats per tot el que ha viscut i una desconfiança considerable pel que fa a tot allò que vagi més enllà del seu ranxo. I no l'hi podem retreure.


A diferència de la segona, la tercera i la quarta pel·lícules, en aquesta l'acció triga força en arrencar, atès que té un to més pausat i tranquil durant força estona, adequat a la nova vida del protagonista i la vellesa, però és evident que en algun moment passarà alguna cosa que despertarà la màquina de matar que duu dins. 

El que passa té a veure amb la Gabriela (Ivette Monreal), la neta de la María (Adriana Barraza), la dona que ha tingut cura del ranxo (i del pare d'en Rambo quan vivia) durant molts anys, i amiga d'en John, que des que va tornar l'ha ajudat a pujar la noia i li ha fet de figura paterna.


El cas és que ella viatja a Mèxic i allà és segrestada per proxenetes d'un càrtel que té com a cares més visibles el català Óscar Jaenada i l'espanyol Sergio Peris-Mencheta, que fan de mexicans per a mi de manera convincent (trobo que més el madrileny que no pas el d'Esplugues), però que no sé si aproven l'escrutini dels nadius. Aquestes tries de casting es complementen amb el personatge de la periodista independent Carmen Delgado, interpretada per una Paz Vega que també fa de mexicana, però que en parlar gairebé sempre en anglès amb el protagonista justifica el fort accent espanyol que té i no s'ha de mullar gaire amb el castellà de Mèxic.

Els esdeveniments són força previsibles, tot s'ha de dir, i aviat ens trobem amb una nova aventura de rescat per part d'aquest exèrcit d'un sol home que és en Rambo, que tot i que sabem que és una autèntica màquina de matar també havia mostrat les limitacions pròpies dels mortals i aquí, que és vell, encara més. Aquesta vegada, però, canviem l'ambientació selvàtica de la majoria dels films de la saga per una d'urbana i també parcialment campestre.


Les coses no li sortiran a la primera, però una de les característiques de l'emblemàtic personatge de l'Stallone és la seva tossuderia, i arriba un punt que la pel·lícula ens regala un munt d'escenes d'acció i de violència extrema per part dels dos bàndols.

És un film cruel amb tots plegats, i ens torna a mostrar com la vida no permet a l'heroi de la guerra del Vietnam -i de les posteriors missions que li hem vist complir amb èxit- gaudir d'uns últims anys de pau i tranquil·litat. I aquest home quan s'enfada és perquè li toquen moltíssim el que no sona, i pobre del qui ho hagi provocat.


No vull entrar en més detalls, però la seqüència final als túnels de sota del seu ranxo, a més de recordar la cacera d'enemics de First Blood, la primera pel·lícula, en un clar homenatge, és d'allò més salvatge i ens demostra que en Rambo no és pas cap babau, sinó que té un enginy extraordinari. Una escena brutal, en poques paraules, per bé que amb un desenvolupament tan ben calculat i encertat per part del protagonista que costa de creure. 

La crítica l'ha destrossat, però no és la primera entrega de la saga que rep aquesta mala acollida. A mi, però, m'ha agradat molt, l'he trobat digna de la història que se'ns havia explicat fins ara i un final a l'altura del personatge... si és que és final, perquè l'Sly té plans per a la franquícia, i es parla d'una preqüela que ens mostraria la seva adolescència. 

No sabem si tornarem a veure el Rambo adult, el final de Last Blood -que de per si és un títol que convida a pensar en un final- és prou ambigu, però si la resposta és afirmativa no pot trigar gaire, perquè per més Stallone que sigui i per més bé que porti la setantena, això tard o d'hora s'haurà d'acabar.




Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails