dimarts, 25 d’abril de 2017

Cinema: Ghost in the Shell (2017)

Era d'esperar. Com sempre que s'adapta un còmic a pel·lícula, compta amb un seguit de detractors predisposats a que no els agradi "per si de cas", i quan vaig acabar de veure l'adaptació d'imatge real del manga clàssic de Masamune Shirow -en realitat, però, més aviat l'adaptació de la pel·lícula animada que en va fer després el gran Mamoru Oshii-, vaig sentir a la filera del darrere del cinema un "és molt més dolenta del que m'esperava". Que no canvia la meva experiència, però fot ràbia.

El projecte ja va començar amb polèmica per l'elecció de la Scarlett Johansson com a protagonista, interpretant la nominalment japonesíssima protagonista Motoko Kusanagi. D'acord, però... quanta gent l'hauria anat a veure si hagués estat una pel·lícula japonesa en comptes d'americana? 


De fet, el seu personatge a Ghost in the Shell canvia de nom i es diu Mira Killian, tot i que la Motoko Kusanagi, sense voler entrar en spoilers, hi apareix. I argumentalment està justificat i ben lligat. És perfectament vàlid, vaja.

La ja mítica Secció 9 que hem pogut veure tant al manga, com al film animat de 1995 i a les sèries de televisió, apareix en papers secundaris -ja ho eren, de fet- amb un repartiment multiètnic, però en aquest cas, i curiosament, mantenint els noms.


Tenim un Togusa de Singapur (Chin Han), un Ishikawa mig hispà (que resulta que és interpretat per l'australià amb arrels fijianes Lasarus Ratuere), un Batou danès (Pilou Asbæk, l'Euron Greyjoy de Game of Thrones) -que aquest té un paper molt més important, com ja passa als altres productes de l'univers Ghost in the Shell- i, exclusiva de la pel·lícula, la doctora Ouelet, interpretada per la francesa més internacional, la Juliette Binoche


El cas del seu líder, el vell Aramaki, és especial: l'interpreta un japonès, el grandíssim Takeshi Kitano, un dels meus directors preferits, que com ja havia passat a l'americana Brother, dirigida per ell mateix, parla en japonès amb personatges que li contesten en anglès. Feliç bilingüisme que sobta una mica, això sí, però al capdavall la pel·lícula se situa en una ciutat futurista i indeterminada, tot i que clarament asiàtica.

Una de les crítiques prèvies que va rebre la pel·lícula era precisament el seu "blanqueig", però tractant-se d'un producte de Hollywood era d'esperar i, veient el resultat, tampoc no ha quedat tan malament. Sembla que l'esmentat Mamoru Oshii va més que aplaudir el paper de la Scarlett Johansson, acostumadíssima a les pel·lícules d'acció i no precisament mala actriu.


Amb referències visuals a pel·lícules com Blade Runner o Matrix (torneu a mirar la foto d'en Takeshi Kitano) i al gènere del cyberpunk en general, Ghost in the Shell un aspecte esplèndid, i la recreació de la pell sintètica de la protagonista elimina els dubtes sobre la "precisió anatòmica" de la seva contrapartida animada al mateix temps que, amb el conjunt del film, demostra un gran nivell en el disseny de producció

Pel que fa a l'argument, és el que jo considero una bona adaptació del material original que, repeteixo, és més aviat la pel·lícula animada de 1995, al seu torn adaptació del manga de Shirow. 


Dic que és una bona adaptació perquè, havent-la repassat fa molt poc, he pogut veure els elements que en bevien directament i els que no. Un grapat d'escenes pràcticament calcades es combinen amb un argument força diferent, amb elements comuns i perfectament fidels a l'univers GITS -en realitat hi ha coses agafades de la seqüela, Ghost in the Shell 2: Innocence, i de la sèrie Ghost in the Shell: Stand Alone Complex-, sí, però una història diferent al cap i a la fi, i això es veu als primers minuts de la pel·lícula. 

En altres paraules, s'explica una altra cosa però d'una manera i amb unes referències que encaixen perfectament amb l'estil de l'obra original. També és una trama més senzilla, no tan recarregada com al film animat i sens dubte molt menys que al densíssim manga original, però jo ho trobo encertat i, tot i així, conté més elements per a la reflexió, més filosofia -la franquícia reflexiona constantment sobre les fronteres entre les persones i les màquines, la identitat, la privacitat, etc.-, que la immensa majoria de grans produccions d'acció hollywoodianes.


A mi m'ha agradat, encara que com he dit i repetit moltes vegades tinc tendència a ser benèvol amb tot el que veig i llegeixo, però penso de debò que aquesta gent que va al cinema (o mira les pel·lícules amb qualsevol mètode) i no li agrada res s'ho hauria de fer mirar una mica.

Adaptar és agafar un producte i presentar-lo d'una altra manera, no cal copiar fotograma per fotograma -tot i que alguna vegada s'ha fet-. D'acord, Ghost in the Shell blanqueja els protagonistes a canvi d'aconseguir més públic -i paradoxalment sembla que no ha fet gaire benefici-, suavitza la trama i canvia moltes coses de la història, a més d'afegir informació que a la pel·lícula de 1995 no se'ns dóna. 

Però si ens la mirem com el que és, un film nord-americà basat en un producte japonès, una gran producció pensada per a atraure el màxim nombre d'espectadors, hauria de ser més fàcil perdonar-li les llicències que es pren i l'allunyament de la trama específica de l'obra original. Potser el seu únic problema és que existeix el film d'anime i és inevitable comparar les dues coses.

A favor:

-Espectacular, i amb unes bones interpretacions

-Les escenes tretes de la pel·lícula de 1995 i picades d'ullet com els apartaments Avalon, títol d'una altra pel·lícula d'en Mamoru Oshii

-La banda sonora, en diversos moments homenatge a la de Kenji Kawai per a la cinta de 1995, i de fet els crèdits comencen amb una cançó emblemàtica extreta directament d'allà, dels crèdits de l'anime

-Que sigui tan entretinguda i interessant malgrat les múltiples llicències argumentals que es pren

-La manera com es justifica al guió el protagonisme de la Scarlett Johansson


En contra:

-Com totes les adaptacions, i especialment les que es prenen llicències, tenia detractors predisposats des del primer minut

-La polèmica sobre el seu repartiment, trobo que exagerada i injusta amb el film en si

-Alguns efectes especials en el moviment de cíborgs malmesos encara es nota massa que sorgeixen d'un ordinador

-La desaparició de les llaunes de San Miguel a l'escena del vaixell i la seva substitució per una marca asiàtica




dimecres, 19 d’abril de 2017

Els meus dibuixos animats preferits de petit

Suposo que més o menys tothom mirava dibuixos animats quan era petit, i fins i tot ara, encara que sigui per acompanyar els fills o en forma de pel·lícules d'animació, ja sense aquella freqüència diària i obsessiva que caracteritzava el nostre consum televisiu a la infantesa.

En el meu cas, he estat pensant en els dibuixos que més m'agradaven i he volgut fer una selecció de només 5 títols, cadascun amb alguna anècdota personal.


D'Artacan y los tres mosqueperros, estrenada al Japó el 1981 per Nippon Animation amb el títol de Wanwan Sanjushi, va arribar a Televisió Espanyola el mateix any que vaig néixer jo, el 1982, i diuen que quan era un bebè ballava al parc -el dels bebès, no l'espai públic- quan en sentia la cançó. Ara em posa la pell de gallina, però no ballo, perquè de fet ja no ballo amb res.

De la sèrie en si en tinc records molt vagues, cares, personatges com la Milady (la gata) o el Cardenal Richelieu, però es basa en la novel·la d'Alexandre Dumas Els tres mosqueters, que és un dels meus llibres preferits. 


Com és natural, es va suavitzar per tal de convertir-la en una sèrie infantil, amb animals antropomòrfics, i com vaig saber en llegir el llibre es van canviar molts elements argumentals per tal de fer-los més "per a tots els públics", ja que a la novel·la hi ha morts, traïcions i infidelitats que haurien estat fora de lloc en uns dibuixos animats.


Els Bobobobs és una sèrie catalana, de BRB Internacional per a TV3, que va constar de 26 episodis emesos el 1988. Es basava en una sèrie de llibres i còmics infantils dels holandesos Henk i Nerida Zwart, i narrava les aventures d'uns éssers que viatjaven per l'espai de camí a la Terra.


Com que ja era més gran la recordo millor, i m'agradava moltíssim. Recordo amb nostàlgia el meu àlbum de cromos de la sèrie, que no era de Panini, sinó que el patrocinava la marca de llet Letona, i em feia una il·lusió tremenda -crec que no m'ha passat amb cap altra col·lecció d'aquest tipus- aconseguir els que em faltaven, després de molt de temps -magnificat per l'edat- imaginant com seria aquell número que no tenia. 

També recordo que amb una nou, plastilina, escuradents i un tros de tela o plàstic la meva mare em va fer una rèplica de la nau dels Bobobobs. Quins records!


Un altre clàssic és David el gnomo, una creació del llegendari Claudio Biern Boyd que es va estrenar el 1985 i es basava en els llibres holandesos d'il·lustracions Die Kabouters. La banda sonora és una de les més populars de la infantesa de la meva generació, i encara ara quan la sento (i l'escolto, perquè normalment ho faig expressament) se'm posa la pell de gallina i un calfred em recorre l'espinada.


No en recordo gran cosa, tampoc, perquè era molt petit quan la mirava, però era una sèrie amb un apartat visual preciós i un missatge de respecte a la natura. Me'n fascinaven l'enorme guineu, les galtes vermelles dels gnoms i els lletjos trols. En tenia ninots de goma, d'aquests dibuixos animats, però el més destacat eren els trols, molt més grans i pesats. Em sona que existia també l'esmentada guineu, però no la vaig tenir mai.


Més conscient de les coses, ja a la preadolescència, em vaig enganxar moltíssim a Musculman, al Japó Kinnikuman. Una sèrie de lluita lliure humorística, surrealista tot sovint i amb moments lacrimògens i tràgics que fomentava valors com l'amistat i l'esforç, més enllà dels prejudicis contra el manga i l'anime.


Amb moments èpics, combats espectaculars, humor, drama i un reguitzell de secundaris interessantíssims, puc afirmar que era el meu anime preferit de petit, i em tenia tan obsessionat que n'escrivia els esdeveniments al meu diari. Anys després en vaig poder llegir la versió original, el còmic.


No sabia si afegir-la, perquè és potser massa òbvia i segur que tothom l'esmentaria, però evidentment Bola de Drac és una de les meves sèries de dibuixos preferides. Ara i sempre.

És innegable que va ser tot un fenomen social també al nostre país -o especialment al nostre país, on va triomfar abans que als Estats Units però també que a la resta de l'estat espanyol-, i jo en vaig viure la febre amb l'anime, els còmics, tot el marxandatge possible i la reproducció de combats a l'escola.


Aventures, humor i sobretot lluita, molta lluita, en una sèrie que amb el temps va evolucionar d'una manera que no va agradar a tothom, però que no va fer que per a mi deixés de ser la Bola de Drac de sempre. 

Malgrat les crítiques dels adults de llavors, també fomentava valors relacionats amb l'amistat, l'esforç i la defensa del Bé contra l'amenaça del Mal, i sens dubte ens va deixar un fotimer de grans moments, cadascú sap quins el van marcar més, personatges, tècniques i escenaris inoblidables.

Com que m'he imposat una llista de 5 sèries he hagut de deixar fora algunes obres que espero tornar a veure algun dia, segurament acompanyat de la meva descendència, i com a mínim vull esmentar títols com La vuelta al mundo de Willy Fog, Captain Tsubasa o la saga Érase una vez... També són alguns dels dibuixos animats que més m'agradaven de petit.



dijous, 13 d’abril de 2017

Les millors tècniques de Bola de Drac

Al llarg dels anys que vam veure la sèrie animada i vam llegir els còmics de Bola de Drac, i encara ara quan ho tornem a fer, som testimonis d'un seguit d'esdeveniments que coneixem de memòria, però també de tècniques de tota mena que ens han fet pensar coses molt diverses, entre les quals que ens agradaria saber-les executar.

Amb aquesta entrada el que faré és dir 5 tècniques que m'agradaria molt poder emprar a la vida real, tot i que suposo que no diré res que no pugui pensar la majoria de gent que llegeixi aquesta selecció alhora personal i lògica.


Naturalment, la més pràctica i desitjada és la de volar, una tècnica que al manga en japonès es va batejar com a bukûjutsu, és a dir "tècnica de la dansa a l'aire", i que vam començar a veure amb en Ten Shin Han i en Chaoz com a tal, descomptats, naturalment, els animals antropomòrfics i els monstres que per naturalesa podien volar.

En Goku va trigar a aprendre-la, el mateix Krilín la va mostrar primer, però amb l'entrada a l'etapa de Bola de Drac Z més o menys tothom la va anar dominant i va passar de ser una manera de surar a l'aire i moure's sense tocar el terra a esdevenir un mitjà de desplaçament rapidíssim, que desprenia un rastre d'energia i tot. En qualsevol cas, m'encantaria poder-ho fer i estalviar temps i diners en els meus desplaçaments.


En segon lloc triaria el Kamehameha, l'atac de nom inspirat en diversos reis hawaians i que consisteix en l'alliberament sobtat de l'energia acumulada a través de les mans. Un atac imitat també a la saga Street Fighter del món dels videojocs i que és la més emblemàtica de Bola de Drac.

Però, igual que el Goku de la imatge, m'agradaria saber-la fer servir per a coses útils, com ara fer un forat necessari o fer caure una paret que igualment s'havia d'enderrocar. Una cosa massa bèstia tampoc, que no pretenc matar ningú. 


El Taiyôken o "Puny del Sol", tradicionalment traduït al català com a "Mossegada del Sol", trobo que seria una tècnica força interessant de dominar, i m'agrada perquè és una de les que imita en Krilín, un dels meus personatges preferits, i a ell li va molt bé per tal d'escapar-se de situacions que el superen.

No crec que em servís de gaire fer-li això a algú que no volgués que m'aturés pel carrer, al capdavall podria fugir en aquell moment però tard o d'hora es produiria una situació violenta. En canvi, si justament el dia que vaig d'il·legal al metro hi ha una batuda de revisors i em claven una multa ja és mala sort, i m'ha passat. En aquests cas, o quan se m'acosten comercials o captadors de socis, no em faria res emprar la tècnica.


La multiplicació de cos o Shishin no ken d'en Ten Shin Han no li va servir per derrotar en Goku a la semifinal del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials perquè se li dividia també la força en 4 parts, però trobo que seria útil per a dur a terme moltes tasques alhora, sempre que no requerissin gaire força.

Tampoc no és que en tingui tanta com per dividir-la en 4, no em convé pas, però i si pogués anar a treballar i alhora jugar a videojocs mentre també llegeixo i vaig a visitar algú?


I tornem al tema dels desplaçaments, perquè m'agradaria poder volar, i de pas gaudir del trajecte, però moltes vegades voldríem ser en un altre lloc en qüestió d'un minut o menys, i en aquest cas no serviria de res volar. No n'hi hauria prou.

Per això, i com a últim recurs, deixant de banda que en teoria només funciona si anem on hi ha una persona que coneixem -i a la sèrie de vegades se saltaven aquesta norma-, a més del perill de materialitzar-nos dins d'una paret o davant d'un camió en marxa, no em faria res saber fer el canvi de lloc instantani (Shunkanidô en japonès) per a comprar ous a l'últim minut abans que tanquin o arribar a la parada del bus abans que se m'escapi. Com veieu, no n'abusaria.

Quines són les vostres tècniques preferides de Bola de Drac? Com les faríeu servir?


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails