diumenge, 30 d’agost de 2015

Lectures: Homes sense dones

I la segona ressenya literària seguida, entre entrades i entrades de sèries i pel·lícules, és per al llibre d'en Haruki Murakami que m'he llegit més recentment. Com que és el més nou que n'ha sortit en català, a més, suposo que és de relativa actualitat.


Ens diuen a la contraportada d'aquest llibre que Empúries va publicar el març d'aquest 2015, a temps per a què me'l regalessin uns amics per l'aniversari, que Homes sense dones recull relats en què les dones són "les grans protagonistes absents", però això no és ben bé així en tots els casos.

El que apareix en portada és el títol d'un dels 6 contes que trobem en aquest llibre editat al Japó el 2014, però el que en realitat tenen en comú les seves històries són els protagonistes masculins que, per un motiu o un altre, pateixen per una dona que en general ja no és al seu costat: algunes s'han mort, d'altres han marxat, unes terceres els tenen dominats d'alguna manera...

No es pot dir que totes les històries siguin d'homes sense dones, ni que en totes la infidelitat hi sigui present. És un tema recurrent, i en un dels contes l'autor arriba a dir, per boca d'un dels personatges, que les dones tenen un òrgan que els permet mentir amb naturalitat. Entre la infidelitat, les mentides, els abandonaments sobtats i altres comportaments estranys el cert és que fa un retrat del sexe femení no gaire afavoridor, i no m'estranyaria que algunes lectores (i alguns lectors) considerin el Murakami d'Homes sense dones un pèl masclista. 

Però hi donem la interpretació que hi donem, aquest llibre no deixa de ser una mostra més del domini dels diàlegs, la quotidianitat amb detalls duts a l'extrem, el surrealisme -aquí, en un dels relats, ofereix una reinterpretació de La metamorfosi de Kafka, que fins ara era un autor de referència per al japonès però mai tant com al relat Samsa enamorat- i la descripció de les relacions entre homes i dones que ja li coneixíem a un dels autors contemporanis més respectats i de més èxit. Com sempre, agradarà a qualsevol seguidor d'en Haruki Murakami amb el seu "més del mateix" que tan bé li funciona.

dilluns, 24 d’agost de 2015

Cinema: Terminator Genisys

Volia deixar de parlar de cinema una temporada, que darrerament és tot molt audiovisual i ressenyo poques lectures (també és cert que per diverses circumstàncies estic llegint poc), però després de veure la cinquena pel·lícula de la franquícia Terminator no em podia estar de parlar-ne, perquè trobo que té molt de suc, tant si ens ha agradat com si no. 

Aviso que, tot i que normalment no faig spoilers, per les característiques d'aquesta pel·lícula i malgrat que m'esforçaré en evitar-ho és més que possible que implícitament reveli detalls que potser no voleu conèixer. Certament recomano veure-la sense tenir ni idea de què ens trobarem, però també m'agradaria que llegíssiu l'entrada.


I ja ho avanço: Terminator Genisys, dirigida per l'Alan Taylor, no ha agradat, en general. A més, ha fet calés però sembla que no prou com per a cobrir les despeses de màrqueting, de manera que estem parlant d'un fracàs comercial i de crítica. El públic, en canvi, és més benèvol -si ens hem de refiar del 6,9 que té, quan escric aquestes línies, al portal IMDB-. 

Popularment coneguda també com a Terminator 5, arriba 6 anys després de la quarta entrega, una Terminator Salvation dedicada a explicar-nos durant 2 hores i de manera exclusiva els esdeveniments del futur de què tantes vegades -però amb tan poc metratge- se'ns havia parlat als films anteriors. Probablement innecessària, però complementària, no va agradar, i tampoc no es pot dir que Terminator 3: Rise of the Machines (2003) triomfés gaire, en explicar amb un to gairebé autoparòdic com en John Connor es limitava a retardar el Dia del Judici. 


Terminator Genisys comença amb tota la pinta d'un remake: ens situem al futur, a la Los Angeles de 2029, veiem unes quantes escenes d'acció i ens expliquen el dia de la victòria de la resistència humana, liderada per en John Connor. Res que no sabéssim, però amb cares noves i detalls inèdits. 

Llavors el remake se'n va al 1984, època de la primera pel·lícula de la saga, i veiem repetides -gairebé calcades, però òbviament filmades de nou- algunes escenes mítiques que formen part de la història del cinema. La recreació d'un Arnold Schwarzenegger molt més jove del que és actualment (ja ha fet els 68 anys), per exemple, és espectacular, molt millor que el truc del doble que es va fer servir a Terminator Salvation. Que també és un truc, però en aquests 6 anys s'ha pogut millorar molt la tècnica i queda del tot creïble.


Però un dels grans atractius de Terminator Genisys és que, després de no tenir res a veure amb Salvation, l'Arnold Schwarzenegger torna a actuar a la saga, i aquest cop interpreta un envellit T-800 conegut com a "Pops", o Avi, que protegeix la Sarah Connor des de 1973. 

Què ha passat, aquí? Deixant de banda la interessant idea que els Terminators poden envellir -tot i que si són màquines de matar dissenyades per tal de dur a terme una feina ràpidament no haurien de tenir aquesta "capacitat"-, que no deixa de ser una intel·ligent manera de fer tornar l'exgovernador de Califòrnia tot acceptant l'edat que té, la pel·lícula és alhora un remake, una seqüela i un reboot, tot junt. Com? Doncs molt "senzill": fent ús d'un vell recurs del gènere dels viatges en el temps com és la creació de línies temporals alternatives. 


Un esdeveniment sobtat en el moment d'enviar en Kyle Reese (Jai Courtney) al passat des de 2029 per tal de salvar -i fecundar- la Sarah Connor (Emilia Clarke, la Daenerys de Game of Thrones) de 1984 provoca canvis en la història que coneixem: la Sarah Connor que veiem aquí està preparada, s'entrena des que tenia 9 anys i l'acompanya l'esmentat T-800.

Entre els canvis veiem esdeveniments de les dues primeres pel·lícules barrejar-se i oferir una sèrie de situacions que satisfan teories d'aquelles que en anglès es coneixen com a "what if...?", o "què passaria si..?", un exercici interessant però que en realitat és part d'un homenatge a aquelles dues primeres parts que sí que es consideren bones i clàssics del cinema. També n'hi ha en forma de frases recurrents, perquè no hi falten el "come with me if you want to live" o el "I'll be back", és clar, però en realitat ja les podíem esperar perquè sempre hi han estat, llevat de la quarta part, que no contenia pràcticament ni un gram d'humor.


Per tant, Terminator Genisys no elimina -almenys per a mi- les pel·lícules anteriors. No és un reboot, o no és únicament un reboot -que ho és, perquè a sobre pretén ser la primera part d'una trilogia-, sinó que juga amb els ingredients de la franquícia, de manera una mica tramposa si es vol, i ens ofereix un producte a mig camí entre la continuació i un rentat de cara per a nous públics que no han crescut amb la història que fins ara era oficial.

És clar que els crítics més despietats -i els no tan despietats també- la destrossen en considerar que és l'enèsima mostra dels problemes del cinema blockbuster, és a dir la dèria dels reinicis, les seqüeles i la utilització de la nostàlgia i la febre retro com a excusa per a repetir idees i esquemes. No diré que no és així, la cinquena Terminator, però jo m'ho vaig passar molt bé veient-la i, com que tenia fresques les quatre anteriors, encara em va agradar més. Té defectes, i tant, i planteja preguntes que de moment queden sense resposta ("qui va enviar l'Avi al passat?" o "Com és que coneixen els esdeveniments de la línia fins ara oficial?", per exemple), però estic content d'haver-la vist. 

A favor:

-El retorn d'en Schwarzenegger i l'explicació que es dóna al seu aspecte envellit

-El caràcter alternatiu de la línia temporal que se'ns ensenya permet considerar vàlids els fets que fins ara eren canònics

-Els moments d'homenatge a les dues primeres pel·lícules, encara que molts espectadors els veuran com a simples còpies mancades d'originalitat

-En J.K. Simmons, actor cada cop més respectat, fent un paper petit i secundari malgrat el seu caixet

-L'Emilia Clarke com a Sarah Connor


En contra:

-Després de la segona pel·lícula, cada nova entrega es pot considerar innecessària per a una història ben tancada el 1991, en tant que no ha aportat res de nou. Una línia temporal alternativa es pot ficar al mateix sac.

-En el mateix sentit, que si els ho permeten serà la primera de tres pel·lícules, i per tant la cosa no queda tancada aquí, com suggereix l'escena durant els crèdits

-Un profund gir en els esdeveniments que, a més de rebentar-se als tràilers -no els mireu-, espatlla un mite de la saga pel bé de l'espectacularitat argumental  

-Els maldecaps que sempre generen les paradoxes temporals, i Terminator és una saga plena d'aquestes situacions impossibles 




dimarts, 18 d’agost de 2015

Sèries: True Detective (segona temporada)

Quan es va fer la primera temporada de True Detective no se sabia -o no s'havia difós- que la intenció era que hi hagués més temporades. Més endavant, quan es va fer públic aquest pla, es va dir que seria una sèrie antològica, és a dir que cada temporada tindria un escenari, uns personatges i un moment diferents. 

Després de l'èxit de la primera història, protagonitzada pels molt cinematogràfics Woody Harrelson i Matthew McConaughey, en anunciar-se la segona temporada hi havia unes expectatives altíssimes, i ara que ha acabat vull emetre'n el meu veredicte.


Es va especular molt amb quins intèrprets agafarien el relleu dels dos esmentats més amunt, semblava que tothom volia sortir en aquesta aclamada sèrie -es va arribar a parlar d'en Brad Pitt o la Cate Blanchett, pe exemple- i fins i tot se'n van fer paròdies amb muntatges sobre el pòster de la primera temporada, però finalment els escollits van ser en Vince Vaughn i, després, en Colin Farrell i la Rachel McAdams, tots tres cares ben conegudes del cinema.

Un trio protagonista, amb un quart membre de menys caixet, en Taylor Kitsch, que ens feia fregar les mans per tal de veure quina mena d'història ens explicaven aquest cop el guionista Nic Pizzolatto i diversos directors, amb en Cary Joji Fukunaga desvinculat de la direcció -havia dirigit els 8 episodis de la primera temporada- i dedicant-se a ser productor executiu, com els senyors McConaughey i Harrelson.


Ens enganyen amb un parell de flaixbacs i una breu entrevista i ens pensem que es repetirà l'estructura de salts temporals, un interrogatori policial que fa de fil conductor de tota la temporada i converses llangoroses, però no és així. La segona temporada de True Detective va per un altre camí.

Això no ha agradat als crítics, que van posar als núvols aquells primers 8 episodis per un estil i uns temes poc digeribles però que -malgrat que vaig dir i mantinc que em va agradar molt- no eren per a tothom, i tanmateix quedava molt bé parlar-ne als mitjans especialitzats pedants i gafapasta com si fos la millor sèrie que s'havia fet mai. En canvi, la més accessible -però argumentalment també molt complexa- segona temporada ha estat rebuda amb més fredor... i tot i així detecto que ha agradat més al públic.


Entrant en matèria, aquesta vegada l'acció se situa al moment present i a la fictícia ciutat californiana de Vinci, un abocador industrial podrit de corrupció en què tres detectius i un mafiós dels temps moderns són més aviat víctimes de les conseqüències de l'assassinat d'un d'aquests polítics corruptes.

Odiats pels seus respectius cossos policials i departaments, en Ray Velcoro (Colin Farrell), l'Antigone "Ani" Bezzerides (Rachel McAdams) i en Paul Woodrugh (Taylor Kitsch) reben l'encàrrec d'investigar l'assassinat del polític Ben Caspere, però des del principi tenen la sensació que han caigut en un parany.


Per la seva banda, el mafiós -però aspirant a legitimitzar els seus negocis- Frank Semyon (Vince Vaughn) ha perdut, amb aquest assassinat, milions de dòlars en efectiu que volia invertir en la construcció d'una línia d'alta velocitat. Per tant, decidit a recuperar els seus calés en veure's estafat pels que havien de ser els seus socis, també vol saber qui s'ha carregat el polític.

La investigació s'allarga, les ramificacions argumentals de cada personatge resulta que estan relacionades amb l'assassinat d'una manera o d'una altra i se succeeixen les traïcions i les complicacions, mentre se'ns expliquen les circumstàncies, més aviat tràgiques, de cadascun dels personatges principals.


Per exemple d'en Woodrugh, un veterà de l'Iraq amb tendències suïcides que amaga un secret, per a ell terrible, i que vaga com una ànima en pena, amb cara de no haver dormit des de fa mesos. De fet tots ells n'amaguen, de secrets: el de la Bezzerides no vull revelar-lo, se sap més endavant, però en canvi el d'en Velcoro el coneixem des del principi: la seva ara exdona va ser violada i ell va acollir amorosament aquell fill la paternitat del qual no està comprovada, però es va encarregar de matar el violador gràcies a la informació que li va passar en Frank, que des de llavors li va fent "encàrrecs".

Són personatges molt ben construïts, al contrari que els més superficials de la primera temporada, amb profunditat, amb llums i ombres, secrets, conductes decadents i autodestructives però alhora una immensa voluntat de viure i sortir-se'n, que intenten fer la seva feina tot i saber que el cas que investiguen és un vesper i que aquells que els l'han encarregat són molt probablement el mateix enemic.


La segona temporada de True Detective fuig de l'estranya trama retorçadament religiosa dels primers 8 episodis i ens presenta una història de tall més clàssic, de gènere negre o detectivesc pur, noir modern -perquè es fan servir arquetips del gènere, entorns foscos i frases lapidàries inclosos-.

També hi veiem una atmosfera opressiva, un cas complicat -i que ens perd en molts moments- i converses transcendentals, per tant queda alguna cosa del que es podria considerar l'estil de la sèrie, però en general és tota una altra cosa.

Aquells que no van poder amb la primera temporada segurament sí que gaudiran d'aquesta, i els que sí que vam trobar-la magnífica també considerarem més que digna la segona temporada, fins i tot millor, o més aviat un producte diferent que no cal comparar amb l'altre. Llevat, és clar, que siguem d'aquests crítics destructius que veuen malament tot el que no sigui l'obra original.


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails