dimarts, 20 d’agost de 2019

Cinema: Once Upon a Time in Hollywood

Si em diguessin, sense donar-me més dades, que s'ha d'estrenar una pel·lícula sobre el Hollywood de finals dels seixanta, que dura 169 minuts -segons la font també trobarem 165 i fins i tot 161- i que hi surt en Leonardo DiCaprio pensaria immediatament que es tracta del nou film d'en Martin Scorsese.

Però no ho és. Té un to humorístic, hi surt també en Brad Pitt i es publicita com la novena pel·lícula d'en Quentin Tarantino. Aquest últim fet ja seria prou per fer-m'hi anar -al capdavall, Pulp Fiction és una de les meves pel·lícules preferides-, però quan vaig descobrir, fa mesos, que s'estava rodant, i que la dirigia ell amb un repartiment ple de cares conegudes, a més del seu context històric (de què parlaré més avall), de sobte vaig desitjar que s'estrenés d'una vegada, i per tant no hauria de sorprendre ningú que l'anés a veure el dia de l'estrena i, a més, a la primera projecció. 


Once Upon a Time in Hollywood fa olor d'homenatge des del mateix títol. No se'ns podria escapar la referència a Once Upon a Time in the West i Once Upon a Time in America, del desaparegut Sergio Leone, el mestre de l'anomenat Spaghetti Western, responsable també de l'emblemàtica Trilogia del Dòlar. 

Que en Quentin Tarantino adora aquell gènere i concretament aquell director no és pas nou, ja es notava a Kill Bill sense ser western, i les seves últimes pel·lícules, Django Unchained (2012) i The Hateful Eight (2015) directament ho eren. Ara, però, fa un homenatge al Hollywood dels anys 60 amb una presència del western més tangencial, però evident.


El seu protagonista és en Rick Dalton (Leonardo DiCaprio), un actor conegut especialment per un western televisiu que ja va veure passar el seu moment àlgid i que ara fa de convidat especial en episodis d'altres sèries, sempre fent de dolent que perd contra les noves estrelles del mitjà, després de fracassar en l'intent de fer un pas més en la seva carrera tot saltant al cinema.

Veiem com ara té un nou projecte, però els baixos nivells d'autoestima i confiança en si mateix, a més d'una vida d'excessos, li passen factura, cosa que dona lloc a alguns dels moments més còmics de la pel·lícula, en què el senyor DiCaprio brilla com era d'esperar d'aquest actor tan admirat des de fa anys.


L'acompanya a tot arreu en Cliff Booth (Brad Pitt), el seu doble d'acció des de fa anys i també amic íntim, una autèntica bèstia quan es tracta de lluitar i que, malgrat el que tothom pensa que hauria d'haver fet, ha treballat a Hollywood des d'aquest segon pla, gairebé mai reconegut, en comptes d'actuar. 

No sembla, però, que senti enveja d'en Rick, ni cap ressentiment, tot i que al capdavall és el seu cap i sovint li fa fer d'home dels encàrrecs. Res que no es pugui solucionar amb una sessió de begudes i porros a casa de l'actor quan arriba el vespre.


La tercera cara principal del repartiment és la de la Margot Robbie, que fa de Sharon Tate, la dona d'en Roman Polanski (director, per cert, aquí interpretat de jove per l'Emile Hirsch) que va ser assassinada l'agost de 1969, fa per tant 50 anys, per membres de la secta coneguda com a "família Manson" i liderada per l'icònic Charles Manson. 

Tot i que la pel·lícula té un to marcadament humorístic i tarantinià, el context històric és real i ben fosc, com podem veure, i conèixer aquells tràgics i esgarrifosos fets fa que ens ensumem la tragèdia i estiguem preparats per patir en qualsevol moment. 

La incògnita és com tracta en Tarantino aquesta part si el to és de comèdia, i si hi aplicarà les elevades dosis de violència, gairebé gore, a què ens té acostumats des dels inicis de la seva carrera. La resposta... me l'estalvio, perquè és una sorpresa i no traeix en absolut la resta del film. Per a mi, genial.


Once Upon a Time in Hollywood ens parla del cinema vist des de darrere de les càmeres, de la lluita d'un actor per tornar a ser rellevant, d'una època i uns personatges, alguns de més coneguts que d'altres -els dos protagonistes masculins, per cert, són ficticis, tot i que es basen en diversos personatges reals de l'època-, i ho fa amb l'habitual estil Tarantino.

Converses llargues sobre temes irrellevants, cotxes (una curiositat: el que fa servir el protagonista és el mateix que duia el personatge Mr. Blonde a Reservoir Dogs, propietat d'en Michael Madsen, l'actor que va interpretar aquell personatge i que aquí apareix breument), molta música, moltes paraulotes, peus de dona, i els també habituals cameos, tot i que més que fer aparèixer actors i actrius fent d'ells mateixos, el que fa és donar petitíssims papers a intèrprets que han sortit en films anteriors, com és el cas d'en Kurt Russell o l'esmentat Madsen, per posar només un parell d'exemples, i no oblidem que en Brad Pitt i en Leonardo DiCaprio ja havien sortit respectivament a Inglorious Basterds i Django Unchained.

En el repartiment veiem noms importants que també apareixen molt poca estona, però que segur que no es volien perdre l'oportunitat de sortir en una cinta d'en Tarantino, una afirmació basada en fets com ara que en DiCaprio va acceptar rebre menys calés per la seva feina per poder tornar a treballar amb l'home que el va dirigir a Django: hi veiem, entre altres, el gran Al Pacino, en Timothy Oliphant, la Dakota Fanning, en Bruce Dern, en Damian Lewis, la Lena Dunham o el desaparegut Luke Perry en el seu últim paper, pòstum.  


Una pel·lícula excel·lent, diferent del que el director havia fet fins ara però alhora fidel al seu estil, els seus temes i el seu humor, i que com he dit abans es remarca que és la novena que dirigeix. Pel que sembla, algun cop ha dit que pensava fer 10 films i retirar-se, així que és una mena d'avís que això s'acaba, com també s'acaba rodar en pel·lícula de 35 mm per donar pas a un món del cinema totalment digital, cosa que a ell no li agrada gens i per això es resisteix a abandonar aquest suport per a les seves propostes cinematogràfiques. 

Once Upon a Time in Hollywood, doncs, és un homenatge a una època i a una manera de fer cinema, en el contingut i en el format, i manté la qualitat de l'obra d'en Quentin Tarantino, sembla que tristament poc prolífica, però que sens dubte és història del cinema. 





dimarts, 13 d’agost de 2019

Lectures: Bermudillo, volum 1

Jo em vaig iniciar en el còmic amb en Tintín, que llegeixo des de ben menut, encara que en els darrers anys -fins i tot diria que en les darreres dues dècades- l'hagi tingut molt abandonat. Però bé, entre aquestes aventures i les de l'Astèrix vaig créixer amb el còmic anomenat francobelga, que defineix una escola, un estil de línia clara, colors vius i escenaris més aviat realistes, que comparteix importància amb la nord-americana i la japonesa, encara que no s'exporti tant, ni de bon tros.

A més dels esmentats, podem assignar a aquesta escola altres títols destacats com ara Spirou, Lucky Luke, Els Barrufets, Titeuf Marsupilami, entre molts altres. Però el còmic de què parlo avui pertany a una altra escola, molt menys coneguda però en certa manera similar -tant gràficament com en la publicació original en àlbums d'entre 40 i 60 pàgines i els colors vius-, que és la neerlandesa.


Bermudillo, que en versió original es diu Douwe Dabbert, és un clàssic del còmic neerlandès signat pel dibuixant Piet Wijn (1929-2010) i el guionista Thom Roep (1952), i protagonitzat per un simpàtic i menut ancià que viatja amb un farcellet màgic d'on pot treure qualsevol cosa, però sempre el que necessiti en cada moment.

A l'estat espanyol la col·lecció s'havia publicat per part de Bruguera de manera incompleta i una mica desordenada, i van ser només 6 entregues, en format grapa, de les 9 que hi havia disponibles en aquell moment, l'any 1982. Des de 2015, però, Dolmen Editorial en treu àlbums recopilatoris de tapa dura, cuidades edicions amb nova traducció -que de vegades, poques, té alguna coseta que no acaba de sonar bé, tot s'ha de dir- i tres àlbums originals a cada entrega, i ara que he acabat de llegir el primer llibre és hora de fer-ne la ressenya.


A la història de debut, La princesa mimada (1977), el nostre protagonista triga unes quantes pàgines a aparèixer, i ho fa com a candidat a fer de tutor d'una princesa tremendament consentida que el rei necessita que algú redreci, perquè fins i tot ha provocat un conflicte "internacional" amb el seu comportament.

Amb aquesta primera aventura ja ens fem una idea de la mena de còmic amb què ens trobem: recorda certament el còmic francobelga, però sí que és veritat que el dibuix és més elaborat i que té un missatge, concretament d'optimisme, respecte i superació personal. Tot i així, no s'hi produeixen girs sorprenents ni hi acaba de passar gran cosa, més enllà del conflicte amb el que ja veiem que és l'enemic habitual d'en Bermudillo, en Ludovico de Malaespina, el clàssic dolent una mica sapastre.


A El reino secreto de los animales (1977) en Bermudillo es troba, en un dels seus viatges, un país ocult poblat per animals antropomòrfics que viuen en una societat pacífica, sense conflictes, fins que hi arriba l'humà.

Si fos només el protagonista no hi hauria cap problema, perquè és un bon jan i els animals de seguida se n'adonen i li donen la benvinguda amb una gran festa, però com que l'esmentat Ludovico de Malaespina el perseguia, la trama adquireix un to lleugerament fosc, amb algun moment xocant i tot, que es podria llegir com una denúncia de les catastròfiques conseqüències de l'aparició d'humans en entorns prèviament dominats pels altres animals.


La tercera història del recopilatori és El falso médico (1978), i hi tornem a veure en Bermudillo arribant a un indret, tot i que altre cop triga en aparèixer perquè se'ns explica, abans de res, la situació d'aquell regne, i sense embuts ni subterfugis: el metge del rei l'està drogant per aconseguir que li cedeixi poders de tota mena, tot dins la legalitat, per tal d'acabar esdevenint ell mateix el rei i casar-se amb la filla del monarca actual.

En Bermudillo, justicier per naturalesa, després de veure que la població té por d'aquest baró (sí, metge i baró) que actua en nom del rei des de fa un temps, decideix endinsar-se al castell i investigar què està passant, cosa que dona lloc a una aventura plena de persecucions en un entorn tancat.


Són històries lleugeres, senzilles, d'allò més amenes i amb un dibuix exquisit, que van perfilant en Bermudillo com un ésser astut, especialista en resoldre conflictes de manera pacífica tot emprant el seu enginy i l'ajuda inestimable del seu farcell màgic, però també vulnerable: sovint el deixen inconscient o el capturen, però la seva bonhomia fa que les persones que va coneixent lluitin per ell de la mateixa manera que ell ho fa pels altres.

Tot plegat té, com deia abans, un missatge optimista i alegre, i es llegeix amb ganes. A més, és per a tots els públics, sense complexitats argumentals ni subtextos enterrats. Ja tinc ganes de llegir els volums que segueixen aquest primer recopilatori.

I tinc ganes, concretament, d'arribar la tercer, on hi ha la història que jo de petit tenia en el format antic i que recordava vagament, sobretot una escena colpidora. Esmento això perquè un dia de 2015, intentant aprofitar internet per trobar com es deia el còmic on sortia aquella escena -en aquell moment pensava que l'havia perdut, però va resultar que no-, vaig descobrir que es deia així, Bermudillo, i casualment que Dolmen pensava començar a reeditar, al cap de pocs mesos, en aquests integrals i amb la intenció de llançar el total de 23 àlbums holandesos (originalment serialitzats a la revista Donald Duck abans de passar a ser àlbums, per cert), aquell còmic que jo enyorava sense recordar-ne gaires detalls. Una gran alegria que de moment ja he començat a gaudir de debò.




dimecres, 7 d’agost de 2019

Sèries: Stranger Things (tercera temporada)

Un any més, i una nova temporada d'una de les sèries de més èxit dels darrers anys que toca criticar, i amb molt de gust. Bé, "un any més", no. Aquesta vegada han passat gairebé 2 anys des de l'anterior temporada, però ja se m'entén.

Poca gent queda, de la que segueix sèries de televisió, que no sàpiga què és Stranger Things, que ha envaït fins i tot les botigues de roba protagonitzant no una, sinó diverses samarretes i dessuadores. Un fenomen que va arribar a Netflix el 2016 i que va fascinar el públic, i se'n va parlar tant que aviat va esdevenir un producte de masses.


Doncs bé, la tercera temporada, o Stranger Things 3, com a ells els agrada anomenar-la, potser perquè podria passar com una pel·lícula de diverses hores atès el seu format de pocs episodis -en aquest cas, 8- per temporada, fa el que ja feia la segona, i que és una arma de doble tall: agafa el que ja era excel·lent i ho allarga, sense trair-ne l'essència, de manera que ho continuem trobant excel·lent, a canvi que cada cop costi més que ens sorprengui.

I si de la segona temporada vaig dir, a més d'això, que la vessant terrorífica agafava força, considero que en aquesta tercera part la tendència es manté, i ens trobem davant d'una sèrie clarament de terror, amb els freqüents tocs d'humor mesurat que, en barrejar-s'hi, i també en barrejar-se amb l'estil narratiu, la música, la fotografia i, evidentment, l'ambientació, ens recorden aquella meravellosa època cinematogràfica -i general- que van ser els anys 80.


La premissa d'aquests nous episodis és que el mal, com ja sospitàvem, no ha desaparegut del tot, i aviat sabem que l'altra dimensió en què van tancar el Mind Flayer, el monstre de la segona temporada, s'està tornant a obrir, però que quan l'Eleven el va enviar allà en va quedar una part que ara, l'any 1985 -a la història un any després dels esdeveniments de la segona temporada-, ha posat en marxa el seu pla de controlar éssers vius per tal de recuperar la seva forma i conquerir la nostra dimensió.

Com no podia ser d'una altra manera, els diversos i ben construïts personatges de la sèrie, que començaven a fer vida normal, s'adonen que alguna cosa no va bé i fan el que poden per enfrontar-se a la situació.

 
I ho fan dividits en grups, cadascun dels quals seguint, de manera paral·lela i sense saber-ho, diferents pistes que estan relacionades amb la mateixa amenaça.

Per una banda tenim el curiós equip format per un Dustin i un Steve que s'han fet amics, juntament amb un nou personatge, la Robin (Maya Hawke, filla de l'Uma Thurman i l'Ethan Hawke), que ja és el meu preferit juntament amb en Hopper.

Des de la posició de treballadors d'una botiga de gelats, els dos més grans, i de visitant el més jove, descobreixen un misteriós missatge en rus que intenten desxifrar per tal d'esbrinar què passa en aquest centre comercial nou del poble de Hawkins, cosa que proporciona el component detectivesc juvenil a aquesta temporada.


La pista soviètica també l'acaben seguint els adults, en Hopper i la Joyce, després que el cap de la policia local vagi a fer una ullada a les antigues instal·lacions on s'havia experimentat amb l'Eleven i d'on havien sortit els monstres, a petició de l'aparentment -però justificadament- paranoica mare d'en Will, el nen abduït de la primera temporada.

Allà es troba amb un enemic humà que sembla invencible i que ni el guió intenta evitar que comparem amb en Terminator, i tot estirant el fil troben l'esmentada pista soviètica.


Els altres nois i noies de la colla -només havia esmentat en Dustin- s'hi fiquen més tard, embolicats com estan en els seus problemes d'adolescents, ara que tenen 14 anys, gairebé monotemàtics: conflictes de parella -se n'han format dues, en el darrer any- i el clàssic xoc entre les maneres de fer i pensar d'ambdós gèneres.

Quan s'hi fiquen, però, la trama ja no té marxa enrere, i s'hi fiquen perquè, sense saber res de soviètics ni d'instal·lacions secretes, descobreixen l'enemic o, més ben dit, el seu pla per a aquest nou atac.


Aquest cop té controlat en Billy, el germanastre de la Max, i a través d'ell va formant un exèrcit d'humans-titella, la part més terrorífica i gore d'aquesta temporada que, com deia més amunt, té un to encara més fosc que el de la segona.

Una autèntica història de terror vuitantera, és el que veiem a la tercera d'Stranger Things, amb el regust de l'època i les referències culturals -alguna relliscada en aquest sentit, tot s'ha de dir- a què ens té acostumats la producció dels germans Duffer.

El final, com ja és habitual, podria funcionar com a tancament de la sèrie, però alhora ens suggereix que no ho és, amb un clímax espectacular i un resultat més agre que dolç.


Espectacular, el que estan fent amb aquesta sèrie. Sorprèn? Ja no. És més del mateix? Sí, però repeteixo el que ja vaig dir l'últim cop: ja ens va bé.

Caldrà veure cap a on va la quarta part d'aquesta història, però de moment ens té meravellats amb aquesta reproducció narrativa i formal de la mena de produccions que recordem dels inoblidables anys 80. Una barreja d'aventura, terror, humor i, per què no dir-ho, fanservice -la cançó que canten uns personatges a l'últim episodi ho és de manera descarada- que és una de les grans i encertades apostes de Netflix.





Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails