divendres, 18 juliol de 2014

Lectures: Katsu!

Com possiblement ja sabeu, el meu mangaka preferit viu és el senyor Mitsuru Adachi, l'obra més coneguda del qual és, almenys de moment, el meu manga preferit (sí, per sobre de Bola de Drac). Ja he fet ressenyes d'aquesta obra, Touch, així com de Cross Game, Itsumo Misora, Q&A, Jinbe, Slow Step i algunes de les seves històries curtes dins la capçalera Short Program, i tinc la intenció de llegir tot el que ha fet i parlar-ne al bloc. 

Avui canviem el beisbol, el seu esport habitual, per la boxa, un món que m'interessa particularment quan el retraten a la ficció, com he dit algunes vegades (podeu veure, per exemple, l'entrada que vaig dedicar a la saga cinematogràfica Rocky). Per cert, ja havia parlat del volum 1 de l'obra que ens ocupa fa anys, però ara l'he llegit sencera i com cal i, per tant, n'he de tornar a parlar.


Encara que se l'associï —no sense raó— al beisbol, l'autor ha tocat altres esports i entre ells un que apareixia a la seva bibliografia de tant en tant, poquet i en un paper molt secundari en el millor dels casos, però que al final va tenir la seva pròpia obra, aquesta Katsu! que es va publicar setmanalment a la Shônen Sunday entre 2001 i 2005 i es va recopilar en 16 volums, que jo he llegit en japonès en una edició més recent que els presentava de dos en dos.

Com és habitual amb el mestre Adachi el títol conté un joc de paraules: "katsu" significa, entre altres coses, "guanyar", però resulta que també té a veure amb el nom dels seus protagonistes, en Katsuki Satoyama i la Katsuki Mizutani, dos estudiants de primer de batxillerat japonès (15 anys d'edat) que comparteixen classe i ben aviat la passió per la boxa i alguna cosa més.


La història comença quan en Katsuki Satoyama i el seu millor amic, en Kyôta Kawakami, s'apunten al gimnàs de boxa del pare de la Katsuki Mizutani per tal d'impressionar-la, però resulta que la noia veu poc el seu pare, separat de la seva mare, i a més sembla que no li agrada la boxa.

En realitat no és així, sinó que és a la seva mare a qui no li agrada aquest esport (o aquesta disciplina de lluita), mentre que la Katsuki només se sent frustrada perquè és un món d'homes. Però la missió d'acostar-se a la noia que agrada al protagonista i el seu amic no acaba malament del tot, almenys per a en Katsuki: el nano té un talent natural per a la boxa i la seva companya de classe decideix fer-li de mànager per tal de polir-lo i que en el futur esdevingui un professional del pugilisme.


Una mica com després passaria amb l'Aoba de Cross Game, la protagonista femenina de Katsu! també és força bona en aquest esport, però el masclisme de la societat la condemna a mirar-s'ho des de més enllà de les cordes del ring, cosa que no impedeix que la vegem disputar alguns combats d'entrenament i defensar-se amb contundència dels delinqüents que habiten els carrers d'aquesta història, i al principi posar-li les coses difícils a en Satoyama.

El manga és la història de com aquest noi, que entra al món de la boxa pels motius menys nobles, acaba estimant aquesta disciplina i creix com a lluitador fins al punt d'esdevenir la gran esperança del futur del món de la boxa japonesa. Pel camí, a més, tenim l'evident història d'amor entre els dos personatges que donen nom al còmic i que, al seu voltant, acaben generant els típics polígons amorosos de les obres de l'autor, que com ja he dit més d'una vegada són shônen amb elements de shôjo que permeten que qualsevol mena de públic, sigui del sexe que sigui, en pugui gaudir.


Excel·lent creador de personatges, Adachi també ens en presenta uns quants de secundaris en aquesta obra: rivals de la mida d'en Kimoto, amic de la infantesa de la Katsuki, en Misaki, un geni que entra a la boxa després de conquistar el món del beisbol de batxillerat (sí, havia de sortir el beisbol) o l'Uchida, un paio fosc i violent, amic d'en Misaki; però també d'altres d'entranyables, com el pare de la Katsuki, la Chiyaki, germana petita d'en Katsuki (la típica nena amb cues de l'autor), o el pare del protagonista, que descobrim que té un passat com a boxador amb el nom artístic de Rabbit Sakaguchi

Com no podia ser d'una altra manera, a Katsu! també tenim una família atípica, en aquest cas amb la mare del protagonista morta, però el més impactant és el que descobrim en el passat de la història dels Satoyama, que no vull revelar perquè és una de les sorpreses que ens reserva l'obra i un pas més enllà en les originals premisses de les obres d'en Mitsuru Adachi. 


En aquest manga tenim tot allò que podem esperar d'una obra de l'autor: vida estudiantil —poca i molt centrada en el club de boxa de l'institut, aquest cop—, un humor molt particular, una mica de fan service amb les portadetes de la Katsuki amb poca roba i guants de boxa, referències a d'altres obres adachianes, esport (els combats de boxa estan molt ben dibuixats i transmeten perfectament la tensió pròpia d'aquest món), escenes que no necessiten paraules per a dir moltes coses, paisatges urbans i personatges que es fan estimar a través de les seves entranyables relacions. Però a més, i sense que serveixi de precedent, un final tancat, clar i no obert a interpretacions, una pràctica que veiem poques vegades a les obres del mestre però que de tant en tant s'agraeix.

Katsu! és un altre molt bon manga d'en Mitsuru Adachi, m'ha agradat molt, però no tant com Touch i Cross Game. És clar que aquelles obres deixen el llistó massa alt, i fins i tot un més que notable còmic com aquest s'ha de conformar, a la meva llista de preferències entre les obres d'aquest senyor, amb una posició elevada però no mereixedora de medalla. Pels pèls, però. 

Com a curiositat, d'aquest manga no se n'ha fet cap adaptació animada ni d'imatge real, així que si us interessa l'haureu de seguir en paper, sigui en japonès, francès o italià, que són els idiomes en què em consta que s'ha editat.


diumenge, 13 juliol de 2014

Lectures: Popeye d'E. C. Segar, volum 4

Déu n'hi do. Feia més d'un any i mig de l'última ressenya d'una lectura d'en Popeye, i si he trigat tant ha estat perquè he trigat molt a posar-me amb aquest volum, i és que vaig llegint el que em ve de gust a cada moment i, quan un volum és gran i de lectura incòmoda, és més probable que no el devori amb la mateixa gana que altres obres, malgrat que la qualitat d'aquest material sigui, com és el cas, molt alta. Sigui com sigui ja és aquí, ja puc parlar del volum 4 del Popeye d'E.C. Segar.


Amb el títol de Plunder Island, aquesta quarta entrega del material amb què l'editorial nord-americana Fantagraphics recopila tota la part de Thimble Theatre en què apareix en Popeye a les mans del seu creador, l'E.C. Segar, tenim les pàgines dominicals en color del 3 de desembre de 1933 al 7 d'abril de 1935, i les tires diàries de l'11 de desembre de 1933 al 24 de juliol de 1935.


Com ja passava al volum anterior es pot dir que en Wimpy, el boig de les hamburgueses extremadament egoista, barrut i giracamises, és el gran protagonista de les pàgines dominicals, siguin quines siguin les circumstàncies. El senyor Segar sabia que era un secundari molt potent i l'emprava tant com podia, tot i que no va tenir la mateixa sort que en Popeye (que, recordem, havia començat de la mateixa manera) i mai no va esdevenir el protagonista de Thimble Theatre, però llegint aquestes pàgines hom podria pensar el contrari. És com el típic amic a qui fotríem calbots contínuament perquè tot allò que fa ens treu de polleguera, però que tot i així considerem amic nostre.

Precisament les pàgines dominicals són les que donen nom al volum, perquè la història més llarga que hi veiem és la que s'anomena Plunder Island, que duu els personatges a una nova aventura marítima a la recerca d'un tresor, que inclou enfrontaments amb la ja clàssica Bruixa Marina (Sea Hag), que apareix a la portada del llibre. Després sabrem com es gasten els diners del tresor, veurem en Wimpy en més escenes al restaurant, assistirem al retorn del bebè Swee'pea i també a l'activitat en favor dels orfes que duu a terme en Popeye, entre altres coses com ara algun combat de boxa, típic d'aquestes pàgines que es publicaven els diumenges i que seguien línies argumentals independents de les tires diàries.


De fet aquest és un vessant d'en Popeye que ve de lluny i que aquí continuem veient, perquè com sabem és un home que no necessita gaires diners per viure ni té gaire afecte per aquest metall, però en les seves diverses aventures de tant en tant es fa ric i, immediatament, reparteix els diners entre els més necessitats. Fins i tot és capaç de donar-los la roba que duu posada.

A les tires diàries, en blanc i negre, comencem amb una saga en què en Popeye torna a treballar en un diari, però aquest cop no com a reporter, sinó com a editor. L'autor aprofita l'ocasió per retratar en to humorístic la situació dels dibuixants de còmics de l'època, però aviat passa a un altre tema, que té repercussions durant la resta del volum.


Perquè resulta que l'Olive rep una herència força generosa i fa realitat el seu somni d'entrar a formar part de les classes altes, un canvi que en corromp el caràcter i que en Popeye no està disposat a acceptar. La crisi de la "parella" creix considerablement quan, després de salvar una noia que s'ofegava, aquesta s'enamora d'en Popeye i s'identifica com la June Vanripple, una jove personalitat de l'alta societat, filla d'un dels homes més rics del planeta.

Ara que veu perillar l'amor del seu mariner borni —ha calgut l'aparició d'una rival per tal de despertar-li la gelosia—, l'Olive fa tots els possibles per trencar aquesta nova relació, però després dirigeix la seva atenció a un altre objectiu: esdevenir, gràcies als seus calés, una estrella de cinema. El fracàs en aquesta nova empresa fa que la noia adquireixi una estranya malaltia que només es pot guarir amb una fruita que creix al regne de Nazilia, l'inepte rei del qual, en Blozo, reapareix després d'haver debutat abans del volum 4.


Passada aquesta saga, que ocupa uns quants capítols i en el fons revisita velles situacions còmiques amb l'esmentat rei, els seus detractors i els salvatges que viuen a l'illa, en Popeye s'embarca en una nova aventura, aquest cop encarregada pel senyor Vanripple, el seu riquíssim aspirant a sogre.

Ha de descobrir qui està robant a les mines propietat de l'ancià, i per tal de fer-ho s'ha d'infiltrar a la Vall de la Mort, on es fa passar per una dona tot aprofitant que allà no en veuen gaires i no són capaços de descobrir l'engany. Tota una sorpresa, i una font de gags d'allò més divertits, que un home tan mascle com en Popeye no tingui cap problema amb adoptar una actitud femenina (dins els seus límits, és clar). A més, es produeix el retorn del germà de l'Olive, en Castor Oyl, reconvertit en detectiu.


A la història següent (ja em disculpareu per la captura, però aquesta no l'he trobat a internet i sorgeix d'una foto que he fet expressament) els protagonistes s'embarquen, mai més ben dit, en una nova aventura marítima, aquesta vegada a la recerca de la font de la joventut eterna, en la qual estan interessades també la Bruixa Marina i la seva germana, que n'és la propietària.

Punt interessant, perquè la germana de la bruixa té un esbirro enorme, en Toar, que se'ns presenta temible —fins i tot és capaç de trencar-li el coll al gairebé indestructible Popeye— però que en el fons és un tros de pa curt de gambals.


I no sé fins quan continuarà sortint, però a la saga següent, nascuda de la idea de bomber d'en Popeye de crear una mena d'Arca de Noè moderna per tal de descobrir un nou continent i fundar-hi un nou país. 

Una vegada més estem davant d'un molt bon còmic, que continua fent créixer els seus personatges, en presenta de nous d'allò més carismàtics i, malgrat que està dividit en sagues, les enllaça magistralment de manera que el conjunt esdevé fluïd i amè. Espero no trigar tant a llegir el cinquè i penúltim llibre del Popeye d'E.C. Segar.



dimarts, 8 juliol de 2014

Lectures: Green Arrow - Hunters Moon

A les darreres entrades, de fet les de l'últim parell d'anys, dedicades a ressenyar les lectures del Green Arrow contemporani ja he dit més d'un cop que la col·lecció i el personatge no passaven per la seva millor època. 

Sembla que ara la cosa remunta una mica, però encara que els anys 2000 van ser, per a mi, molt bons per a l'Oliver Queen i companyia, molta gent considera —i no descarto fer-ho jo també amb el temps, quan l'hagi llegit— que el millor Green Arrow va ser el del guionista Mike Grell, el dels anys 80 i 90, que es va publicar fa moltíssims anys en castellà com a Flecha Verde a través de la desapareguda Zinco, no van reeditar ni Norma ni Planeta ni ho està fent ECC i que ara, per a fortuna meva, DC Comics sembla que està recuperant en reeditar-ne recopilatoris. 


No sé si tindrà prou èxit com perquè es reeditin els mítics 80 números escrits pel senyor Grell (i demanar que facin el volum sencer ja és una utopia), però de moment amb Green Arrow: Hunters Moon (que també se sol veure escrit com a Hunter's Moon, però no és això el que posa a la portada) tenim els números 1 a 6 de la col·lecció, originalment publicats de febrer a juliol de 1988

De fet, amb aquests números s'iniciava la primera col·lecció d'èxit (va durar 137 números i després se'n va reiniciar la numeració quan en Kevin Smith va recuperar el personatge) protagonitzada per un superheroi que fins llavors havia tingut un paper molt secundari dins l'Univers DC i que anava sobrevivint a base de sèries limitades i aparicions estel·lars en d'altres col·leccions. El miracle va ser possible gràcies a una minisèrie, The Longbow Hunters, precisament escrita i dibuixada per en Mike Grell el 1987 amb grans resultats, fins al punt que encara ara és una referència ineludible dins la història d'en Green Arrow.


Doncs bé, a la col·lecció regular el senyor Grell es va fer càrrec dels guions i va deixar els dibuixos a l'Ed Hannigan i, l'entintat, al desaparegut Dick Giordano, cosa que dona com a resultat un aspecte visual no del tot trencador amb The Longbow Hunters i una composició de vinyetes pròpia d'aquella època i del to seriós i realista que es va voler donar a aquesta etapa.

Són 3 històries de dos capítols, el que veurem aquí, començant per la que dóna nom al recopilatori, on el protagonista i la seva xicota, la Dinah Lance s'identifiquen, precisament pels fets de l'esmentada novel·la gràfica —dels quals encara s'estan recuperant com a parella—, amb el cas de l'Annie Green, terapeuta de la Black Canary que fa 18 anys, quan era petita, va ser l'única supervivent d'una sèrie de tortures i assassinats de nenes per part d'un paio que ha deixat la presó després d'aconseguir que es reobri el seu cas.


A la segona, The Champions, l'Oliver Queen es veu obligat a acceptar un encàrrec que l'enfrontarà amb un altre mercenari en un cas que no li desperta la més mínima simpatia, però que té a veure amb una potencial arma biològica i podria acabar prou malament com per provocar una nova Guerra Mundial.

  
Finalment, a Gauntlets, una sèrie d'assalts a homosexuals crida l'atenció de l'Arquer Maragda i en combatre'ls descobreix que van ben amunt en l'entramat de les bandes de criminals organitzats que contaminen Seattle, la ciutat de la qual és justicier des que s'hi va instal·lar.

Són 3 històries en 6 números que es resolen una mica massa ràpidament, ens deixen amb ganes de més, potser es podrien haver allargat més i que duressin, com a mínim, 3 entregues cadascuna, perquè la impressió que fan, almenys a mi, és que la primera part és una introducció i la segona un desenllaç, sense l'habitual nus.


Ara bé, aquesta sensació queda esmorteïda gràcies a la manera amb què el guionista lliga les històries, que no tenen res a veure entre si però que l'Oliver i la Dinah, el seu nexe comú, ens recorden en fer-ne alguns esments, deixant de banda que també hi ha referències a un trauma que s'arrossega, com deia abans, des de The Longbow Hunters. En realitat, com que l'ambientació és la d'aquella novel·la gràfica, es percep una sensació de continuïtat amb l'univers creat llavors, simbolitzada potser en la floristeria que porta la parella, Sherwood Florist (com veieu una referència més al personatge d'en Robin Hood, per si el propi Green Arrow no era prou).

Green Arrow: Hunters Moon és el primer recopilatori d'una etapa de caire més realista, una etapa fosca i seriosa (a les portades originals fins i tot un missatge la recomanava al públic adult) que, almenys de moment, situa les aventures d'en Green Arrow en un ambient allunyat dels superherois, amb "missions" que podria dur a terme qualsevol detectiu de ficció sense poders ni ginys comprats amb els diners i enemics que, per desgràcia, són del tipus que encara ara podem trobar a la nostra vida quotidiana.


Però també és una etapa que, concordant amb el que havíem vist anteriorment en el Green Arrow de Mike Grell, i per tant mantenint la coherència, retrata un Oliver Queen que no s'assembla gaire al posterior d'en Kevin Smith i successors, que era bromista, alegre i de vegades una mica pesat.

El Green Arrow de Mike Grell és, ja ho havia dit a la ressenya de The Longbow Hunters, un paio dur, una mena de Harry el Brut, amb algunes coses d'antiheroi, també, com per exemple l'absència d'escrúpols a l'hora de matar si ho veu necessari. De fet, hi ha qui diu —i havent-ne vist dues temporades hi estic d'acord— que l'Oliver Queen de la sèrie Arrow s'assembla més a aquest que no pas a la versió moderna, la que veiem als còmics des de l'any 2001.

Haurem de tenir paciència, sembla que tenen previst treure dos recopilatoris a l'any, però a mi aquest tom m'ha agradat força i ja tinc ganes de veure què m'espera a Green Arrow: Here there be dragons, amb els números 7 a 12 de la col·lecció.


dijous, 3 juliol de 2014

Sèries: Penny Dreadful

Vaig descobrir l'existència d'aquesta sèrie poc abans que s'estrenés, per casualitat, quan me'n van parlar dient-me que reunia diversos monstres clàssics de l'imaginari popular, nascuts en la literatura del segle XIX, i en veure el seu repartiment vaig quedar-ne convençut.

Ara que ja s'han emès els 8 episodis de la seva primera temporada (ha renovat per a una segona, de 10), em ve de gust parlar-ne i intentar que, si no l'heu vist o no la coneixeu, li doneu una oportunitat. 


Estrenada a la cadena Showtime (cosa que vol dir que, igual que a l'HBO, no hi ha cap mena de censura pel que fa als nus i la paraula fuck en totes les seves variants morfològiques), Penny Dreadful és un homenatge a les novel·les barates i adreçades a les classes treballadores britàniques que es van serialitzar durant el segle XIX, un format que va veure néixer, per exemple, el personatge d'en Sweeney Todd. 

Curiosament els personatges que la protagonitzen no tenen l'origen en cap penny dreadful, sinó que van néixer en diversos clàssics de la literatura universal del segle XIX. La sèrie, creada per en John Logan (guionista de Gladiator, The Last Samurai, L'aviador o la pel·lícula precisament de Sweeney Todd de 2007), uneix personatges nascuts a les novel·les Dràcula (1897), El retrat de Dorian Gray (1890) o Frankenstein (1818), a més d'introduir-ne d'altres de ficticis, i els situa en una trama ambientada en la Londres victoriana, que és l'època en què van aparèixer dos dels tres llibres esmentats.


La trama, completament original, gira al voltant de l'operació de recerca de la Mina Murray, filla de sir Malcolm Murray, un explorador de l'Àfrica interpretat pel veterà Timothy Dalton (el James Bond d'Alta tensió i Llicència per matar) que viu traumatitzat pels que considera els seus fracassos com a pare i que reuneix al seu voltant una colla de personatges que el poden ajudar en la seva missió.


La més propera és la senyoreta Vanessa Ives (Eva Green, membre del repartiment que més em cridava, sobretot després de veure-la a 300: Rise of an Empire, però que no té una filmografia gaire extensa), una dona jove que viu amb sir Malcolm i del passat de la qual només sabem, al principi, que era la millor amiga de la desapareguda Mina. 

Deixant de banda l'espectacular interpretació de l'actriu, que no té cap problema amb enlletgir el rostre i fer de boja d'una manera molt convincent, el personatge és d'allò més interessant i ja des del primer episodi veiem que té una curiosa relació amb la religió, per dir-ho d'alguna manera. Misteriosa podria ser l'adjectiu que la defineix millor.


A les dues cares ben conegudes que ja he esmentat s'uneix la d'en Josh Hartnett —famós, però no gaire prolífic, almenys en comparació amb les grans estrelles de Hollywood—, que fa d'Ethan Chandler, un pistoler nord-americà que s'ha exiliat a Anglaterra, on es guanya la vida fent teatrets fins que és reclutat pel senyor Murray. 

Valent i amb posat de dur, en el fons és un home sensible i amb els seus traumes i secrets que, quan comencem a dubtar de la importància del seu paper, ens sorprèn amb un gir argumental que promet noves emocions a la segona temporada.


Ja entrant en els rostres menys vistos, tenim per exemple en Victor Frankenstein (Harry Treadaway), un jove científic i amant de la poesia que estudia els límits entre la vida i la mort i la reversibilitat de la segona, que com ja sabem perquè es tracta d'un personatge àmpliament conegut, arriba a demostrar. 

Cal esmentar que les seves creacions formen part dels personatges secundaris de la sèrie i, tal com acaba la primera temporada, la cosa anirà a més de cara a la segona tongada d'episodis.


El bell Dorian Gray és interpretat per en Reeve Carney (que va fer d'Spider-man al musical de Broadway fins el 2013), no pas en Bojan Krkic, i el que n'hem pogut veure en aquesta primera temporada es limita al seu amor per l'art pictòric, els plaers carnals tant amb dones com amb homes i la bellesa en general. 

Se suposa que el personatge es desenvoluparà més durant la propera temporada, però en aquests primers 8 capítols seria el que menys minuts ha tingut d'entre els personatges principals. De moment, això sí, m'ha motivat a llegir El retrat de Dorian Gray.


Entre els secundaris cal esmentar el majordom africà Sembene (Danny Sapani, vist a Misfits), el tràgic i entranyable monstre de Frankenstein (Rory Kinnear), el professor Van Helsing (David Warner) o la prostituta irlandesa Brona Croft (Billie Piper, vista a la Doctor Who moderna), que està a la frontera entre el paper protagonista i secundari, però m'inclino per considerar-la del segon grup.

La qüestió és que el grup principal, amb l'ajuda o els impediments dels secundaris, segons el cas, tira endavant la missió de trobar la Mina i rescatar-la de les urpes d'uns éssers demoníacs que es revelen com a vampirs, però que encara han de donar joc quan arribin els nous episodis. Ara bé, a banda de la missió principal a Penny Dreadful tots els personatges aniran tenint diverses escenes dedicades a aprofundir en la seva personalitat i el seu passat, i en algun cas fins i tot monopolitzaran un episodi sencer. 


He de reconèixer que segons com, el tema dels vampirs no em crida l'atenció, segurament perquè s'ha explotat i pervertit en excés sobretot durant els darrers anys. Jo sóc més de la novel·la original de Dràcula i la pel·lícula de 1992 que l'adaptava amb certes llicències i no m'agraden gaire els experiments.

Ara bé, la proposta té punts molt bons i m'alegro d'haver-li donat l'oportunitat, perquè m'ha deixat molt satisfet: la idea d'unir diversos personatges de ficció en un mateix producte, i que vinguin de novel·les clàssiques de terror del segle XIX, com si es tractés d'una nova versió de The League of Extraordinary Gentlemen, còmic de l'Alan Moore i en Kevin O'Neill que va tenir una criticadíssima adaptació cinematogràfica i que comparteix algun personatge amb la sèrie; l'ambientació victoriana i la trama original que ens proposa Penny Dreadful, reservant-nos sempre sorpreses però fent-nos també picades d'ullet si coneixem els personatges que sí que existien abans de la sèrie; la fotografia, el vestuari, els diàlegs i, sobretot, les excel·lents interpretacions dels actors i les actrius, afectades intencionadament. 

Imprescindible, més que mai, veure-la en anglès, encara que algun dia l'arribi a comprar algun canal en castellà (cosa que encara no ha passat tot i que els dos primers episodis els dirigeixi en Juan Antonio Bayona, el de The Impossible i abans El orfanato, i hi hagi un cameo de la Leticia Dolera al segon d'aquests capítols).






dissabte, 28 juny de 2014

Lectures: Atomcat

Malgrat que d'un temps ençà he començat a comprar i llegir manga en japonès, hi ha coses que, per la seva antiguitat, no es troben fàcilment i no em queda altre remei que adquirir-les en d'altres idiomes. El cas és que el manga que ressenyo avui és el primer que he llegit en anglès, que d'altra banda és una de les maneres més barates d'aquirir còmic japonès gràcies a The Book Depository.


Atomcat m'interessava per diversos motius: per una banda era una paròdia-homenatge d'Astroboy dibuixada pel propi Osamu Tezuka, i per l'altra es va publicar als Estats Units gràcies una iniciativa de micromecenatge duta a terme per l'editorial Digital Manga Publishing a través de la plataforma Kickstarter, i volia saber com eren les seves edicions començant per un volum únic i baratet abans d'embarcar-me en despeses més grans per d'altres obres del Déu del Manga que s'han publicat de la mateixa manera i que precisament perquè van tenir més èxit del que s'esperava han permès la publicació d'altres obres com la que ens ocupa.

Ja que hi som començo amb les impressions sobre l'edició, que trobo correcta però res de l'altre món. Té un aire amateur però alhora benintencionat, amb paper reciclat (en altres paraules, és el mateix que el dels llibres de butxaca), una traducció gosaria dir que bona —tot i que l'anglès no és la meva llengua materna ni en tinc cap títol— i el seu punt més feble és el material de les cobertes: sembla que les hagin folrat i que no hagi quedat net del tot, amb picades pertot arreu.


Atomcat es va serialitzar al Japó entre 1986 i 1987, dos anys abans de la mort de l'autor, i els 7 capítols que la formen es van recopilar en aquest volum únic que es pot adquirir en anglès des d'abril de 2013 i, com sol passar, fins que s'acabin les existències. 

Com deia abans és una paròdia-homenatge, perquè no acaba de fúmer-se del tot d'Astroboy, i alhora fa venir ganes de rellegir l'obra més comercial d'Osamu Tezuka, que precisament va acabar odiant-la per aquest motiu però que, com veiem, al final de la seva vida va decidir homenatjar amb aquest shônen o manga per a nens que, sorprenentment, és d'allò més entretingut.


La premissa no podria semblar més ximple, però al final resulta que està bé i tot: el protagonista de la història és en Tsugio, un nen poruc, fracassat i amb ulleres que llegeix còmics d'Astroboy i viu amb els seus pares, un inventor de pa sucat amb oli que era fan del personatge quan era petit (l'autor ens va indicant contínuament que les aventures del seu personatge més conegut són, a la publicació d'Atomcat, antigues) i una mestressa de casa de constitució enorme i caràcter temible.

Un dia en Tsugio, que pateix l'assetjament —prou moderat com per tenir cabuda en un manga adreçat al públic infantil-juvenil— d'un company de classe hiperdesenvolupat que es coneix amb el nom de Gaddafi, troba un cadell de gat abandonat i moribund i se l'endú a casa. Resulta que s'assembla força a l'Astroboy i decideix posar-li Atom (recordem que en japonès Astroboy és Tetsuwan Atom), i després d'un accident de bicicleta provocat per uns extraterrestres aquests el ressusciten tot agafant com a referència els records d'en Tsugio, que són plens d'històries de l'Astroboy, de manera que us podeu imaginar el resultat final de la "reparació": l'Atom acaba tornant a la vida com a gat robot amb la capacitat de parlar i raonar i poders com els del personatge dels còmics preferits d'en Tsugio.


En Tsugio al·lucina amb el canvi, però decideix mantenir-lo en secret per tal de no cridar l'atenció, si bé fa un bon ús dels nous poders del seu gat durant les aventures en què s'embarca, sovint sense voler, i on trobem altres personatges carismàtics com ara la gata Munch. Històries que acostumen a començar amb recordatoris (una mena d'escenes redibuixades) de situacions del còmic original que els donen l'excusa, i on veurem en Tsugio i l'Atom lluitar contra gats malvats, buscar tresors, defensar-se de la maledicció d'unes mòmies o apagar focs forestals, entre altres coses.

Són aventures senzilles i de to infantil, però també en podem gaudir els adults que ja fa temps que preferim el Tezuka més seriós, el del seinen, i us en dono fe perquè a mi aquest manga m'ha agradat força. Es podria pensar que l'autor, cansat de l'Astroboy, crearia un còmic molt més mediocre que no pas el que tenim amb Atomcat, gens indigne del producte original. Gairebé diria que Atomcat és una petita joia, perquè seria fàcil passar-la per alt i perdre's un bon entreteniment per a tots els públics.

Però a més el mestre Tezuka aprofita, com sempre, per a tocar temes constants en la seva obra, com ara el respecte pels animals o la preservació de la natura. I no crec que vegi fantasmes on no n'hi ha si considero que, de manera intencionada, fa un petit homenatge a Doraemon en emprar com a ingredients un nen amb ulleres que no fa res ben fet, un gat robot que li treu les castanyes del foc mentre intenta animar-lo a valer-se per si mateix i un abusador amb qui el nen protagonista tem trobar-se.


dilluns, 23 juny de 2014

Lectures: Aula a la deriva

El manga que ressenyo avui és un que tenia pendent des de feia molt de temps. De fet, des que el van publicar, però jo tinc el meu ritme i la meva manera de fer les coses. La qüestió és que, esperant esperant, gairebé el van cancel·lar a causa dels seus lamentables resultats comercials i, en un gest que no veiem en pràcticament cap editorial (eh, EDT?), al final els de Ponent Mon el van acabar a canvi, això sí, de fer una tirada limitada a 500 còpies dels seus últims dos volums, i a més a un preu molt superior a l'habitual, d'11,90 a 16 eurassos cadascun d'aquests dos toms.

Una estratègia que castigava els seguidors fidels en fer-los pagar més per culpa del públic que havia fallat, però que també els permetia poder llegir el final d'aquella obra. Una solució dura, impopular, però en qualsevol cas millor que l'alternativa. Curiosament, ni tan sols així hi va haver manera de desfer-se dels volums que sobraven. Jo mateix la vaig adquirir, anys després, sencera en un pack de 30 euros que, si no m'erro, encara deu circular per algunes botigues.


En fi, Aula a la deriva (en japonès Hyôryû Kyôshitsu) és un manga clàssic de Kazuo Umezu (estilitzat com a "Kazuo Umezz") que es va serialitzar a la revista setmanal Shônen Sunday entre 1972 i 1974 i recopilar en 11 volums. L'edició que va arribar en castellà es basava, però, en una nova edició japonesa que transformava aquells 11 números en 6 de molt gruixuts, però tot i així de la mida habitual dels tankôbon. 

És un manga de terror amb escenes tan brutals que dubto que actualment acceptés una revista shônen, és a dir per al públic masculí de primària a batxillerat, però per sort en aquella època va ser possible i queda per a la posteritat. Fins i tot se n'han fet diverses adaptacions, una de les quals una sèrie d'imatge real japonesa (dorama) el 2002. De 2007 a 2011 es va publicar, també, Hyôryû Net Cafe, una mena de versió actualitzada o història molt semblant situada a la societat actual, però d'un altre autor, Shûzô Oshimi (Aku no hana). Un manga que, per cert, ha llicenciat Milky Way.


La premissa d'Aula a la deriva és esbojarrada i inversemblant, però simple: un dia l'escola primària Yamato desapareix de sobte del lloc on estava i deixa enrere un enorme forat. On va? Doncs els seus alumnes i professors troben que a una terra erma fins on arriba la vista i més enllà, un desert que els aïlla del món que coneixien.

No se sap per què, però el cas és que ha succeït i els que es queden tampoc no entenen la situació. El que sí que entenen és que els seus éssers estimats per força han de ser morts. 


El protagonista de la història és en Shô Takamatsu, un nen de sisè de primària que aquell dia havia discutit molt fort amb la seva mare i que ara es troba atrapat en aquest paisatge desolador que, més endavant, es considerarà que és algun punt del futur.

El seu comportament egoista i malcriat canvia ràpidament quan s'adona que ha de sobreviure juntament amb els seus companys i tenir cura dels més petits, tot convertint-se en el líder de facto de la colla de personatges que formen part d'Aula a la deriva.


Perquè els adults que també són traslladats a aquesta època on la Terra apareix devastada embogeixen davant d'una situació que la seva ment racional no pot entendre i esdevenen un perill. més que no pas una altra cosa, per a aquells nens de qui se suposa que s'han de fer responsables.

A partir d'aquí el que ens ofereix el manga és un seguit de situacions duríssimes d'angoixa constant per la supervivència del protagonista i el seu cercle més íntim (els nens i nenes més anònims ens preocupen, naturalment, menys que els que sí que tenen nom), i escenes directament gore.


I més enllà de l'absurditat i la inversemblança del que passa (perquè una cosa és que estiguem davant d'una història de fantasia i una altra que les coses passin perquè sí) el més interessant és veure la reacció de cadascú en aquesta situació d'extrema crisi. 

Mentre uns intenten mantenir la calma i agafar les regnes, liderar i construir, els altres entenen la supervivència d'una manera individual, s'oposen al lideratge del protagonista i són capaços de matar per fer-se amb el poc menjar que queda o, més endavant, quan la desesperació és més accentuada, per una simple diferència de punts de vista.


L'aparició de monstres i malalties sobtades, que agreugen una situació de per si insostenible, és una mostra més que l'autor fa el que li dóna la gana amb Aula a la deriva. Hi pot passar qualsevol cosa, fins i tot que en alguns moments es produeixin absurdíssimes comunicacions entre en Shô i la seva mare —amb qui el protagonista, per cert, "parla" quan fa de narrador en primera persona—, que no ha perdut l'esperança des del Japó "actual" (és a dir, dels anys setanta) i li treu les castanyes del foc en més d'una ocasió en increïbles deus ex machina

Aquest "tot s'hi val", aquestes situacions "perquè sí", són per a mi els punts febles d'una obra per altra banda absorbent i ameníssima, que es llegeix ràpidament i que, malgrat un dibuix massa encarcarat i típic de l'època (que a mi no em tira enrere però que de ben segur va contribuir a les males vendes del còmic), aconsegueix l'objectiu, que és entretenir.


A banda de les exageracions de pura fantasia també hi ha una altra cosa que no m'agrada: no sé si és la traducció (encarcarada i no gaire bona, com és habitual per desgràcia amb aquesta editorial, igual que la retolació, que no té en compte la mida dels globus ni el volum amb què parlen els personatges) o ja era un problema del text original, però el cas és que els nens parlen com adults, fan servir paraules sofisticades, tenen uns coneixements impossibles per l'edat que tenen (recordem que els més grans tenen 12 anys) i fan uns raonaments que van molt més enllà de l'adquisició accelerada de certa maduresa que s'espera o es comprèn en una situació de crisi com la que aquí es retrata. 

Probablement hi ha una mica de tot: és culpa de l'original i la traducció no hi ajuda. Estic disposat a acceptar coses gairebé impossibles, també a entendre que és un manga que només pretén distreure i que no busca el realisme o la versemblança que s'espera i s'exigeix de qualsevol gènere fantàstic de la nostra època, però que no em pugui creure ni la manera de parlar dels personatges em sobrepassa. 

Tot i així m'ha agradat llegir Aula a la deriva, l'he devorat i trobo que fa amoïnar i esgarrifar en segons quines escenes (desmembraments, assassinats, canibalisme...), i com que aquest és l'objectiu de les obres de terror ja està bé. El final, a més, tot i que sembla que fos la solució fàcil per a l'autor, m'ha convençut.




dimecres, 18 juny de 2014

Lectures: Saga - Volum 2

Fa un parell de mesos vaig voler deixar testimoni d'un feliç descobriment al món dels còmics que havia fet mig per casualitat, i que m'havia atrapat amb força fins al punt d'encarregar-ne els altres dos volums recopilatoris disponibles abans d'acabar de llegir el primer. Doncs bé, ha arribat l'hora de ressenyar el segon volum de Saga.


Com que a la primera entrada ja vaig parlar en profunditat dels personatges i l'estil del còmic, aquest cop m'estendré menys i alhora no m'esforçaré massa en evitar spoilers, si sorgeixen, perquè entenc que si llegiu això és que ja heu llegit el primer volum.

En fi, el segon recopilatori inclou els números 7 a 12 de la col·lecció, publicats primer de manera individual als Estats Units gràcies a Image Comics entre novembre de 2012 i març de 2013


El cas és que en aquests números continua la persecució per part de Landfall i Wreath, dos mons enfrontats, dels dos respectius ciutadans que han comès el pecat d'engendrar una filla, i les escenes protagonitzades per l'Alana i en Marko se centren en la fugida per l'espai, tot i que l'acció en aquest sentit disminueix la marxa per tal de posar l'atenció en les relacions personals, en bona part gràcies a l'arribada —ho vèiem al final del volum 1— d'en Barr i la Klara, els pares d'en Marko, i la coneixença, no exempta de friccions, de la seva nora. Per cert, l'idioma que parlen amb el seu fill i entre ells, que ja sortia al primer volum, s'anomena blue però és esperanto, encara que diuen que traduït amb traductor automàtic i per tant amb força errors.

Escenes fresques com els diàlegs que hi tenen lloc, i moments entranyables, sobretot entre l'Alana i el pare d'en Marko, perquè aquest últim se'n va amb la seva mare a rescatar la fantasma Izabel de l'exili a què l'han enviat precisament els pares del protagonista en entrar a la nau i considerar-la una enemiga. Tot plegat tindrà un final agredolç, però no és necessari que jo ho espatlli.


Continuem amb les relacions personals, perquè aquest volum també ens permet, mitjançant flaixbacs, conèixer els detalls de l'improbable enamorament entre un habitant de Wreath i la landfalliana encarregada de vigilar-lo mentre es troba captiu. 

Detalls que contribueixen a implicar-nos en la història, fer-la més creïble i profunda i on podem trobar alguna escena molt pujada de to, però ja vaig dir a l'entrada anterior que el sexe i el fet de cagar eren moments tractats d'una manera ben natural en aquest còmic escrit per Brian K. Vaughan i dibuixat per Fiona Staples


Ara bé, la trama no s'atura del tot i també veiem avançar les històries particulars dels mercenaris encarregats d'acabar amb en Marko i l'Alana i endur-se la seva filla Hazel. Veurem escenes del patètic Prince Robot IV i també d'en The Will, un assassí a sou que cada cop cau millor i que ja des del tram final de l'anterior recopilatori sabem que té un marcat vessant justicier i bondadós, especialment visible en l'autoimposada tasca de protecció de la nena anomenada Slave Girl.

Al volum 2 de Saga sabrem qui és la persona que el va contractar, amb qui es veu les cares per primera vegada, i en conèixer-ne la identitat sabrem també, si recordem el primer volum, quin és l'interès personal d'aquesta dona en caçar la parella fugitiva, en un gir molt ben trobat i lligat. Evidentment també continuen els planetes i els éssers estrafolaris que caracteritzaven la primera part, que la dibuixant presenta fidel al seu estil aparentment senzill però alhora deliciós.

Si l'arrencada del còmic era potent, el segon volum també es devora i fa venir moltes ganes de posar-se amb el tercer, que va sortir fa unes setmanes i que per sort puc llegir quan vulgui perquè el tinc a casa. El problema serà haver d'esperar el quart, de moment sense data de sortida però previsiblement per a 2015, i més quan la publicació de Saga no és estrictament mensual i cal esperar que hi hagi almenys 6 números nous abans que se'n llanci un nou recopilatori. 


 

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails