dimecres, 18 de juliol de 2018

El temps no perdona: My Name is Earl

Fa uns anys vaig ressenyar una sitcom original, molt recomanable malgrat la seva cancel·lació, i ara hi he pensat i, com que ja en vaig parlar quan feia anys que s'havia acabat, entre una cosa i l'altra ha fet 9 anys del seu final, de manera que és hora de veure què se n'ha fet, dels seus personatges.

Com a recordatori, My name is Earl era la història d'un home que es dedicava a reparar els greuges comesos sobre altres persones acompanyat pel seu germà babau i amb un cercle de secundaris petit però entranyable. Vegem, ara, a què es dediquen i quina cara fan.


Comencem, és clar, amb el protagonista. En Jason Lee, que ara té 48 anys, era un habitual de les pel·lícules d'en Kevin Smith abans de dur a terme el seu rol televisiu -i general- més conegut, i hi tornaria a col·laborar un any després del final de My name is Earl amb Cop Out, però entre els seus papers des de llavors destaquen la tercera vegada que feia la veu del personatge protagonista d'Alvin and the Chipmunks i l'aplaudida pel·lícula Growing Up Smith, de 2017, a la imatge.

En televisió ha anat fent més coses, com ara 20 episodis de Memphis Beat (2010-11), 3 d'esporàdics a Raising Hope (2010-13) també creada per en Greg García, responsable de My Name is Earl, o una altra veu per a animació a We Bare Bears des de 2015.


El seu inoblidable germà, en Randy, que en realitat es diu Ethan Suplee i ara té 42 anys, també era un dels col·laboradors habituals d'en Kevin Smith, per tant My Name is Earl era una reunió d'antics col·legues amb en Jason Lee, però després se l'ha pogut veure, pel que fa a cinema, en un petit paper a The Wolf of Wall Street (2013), The Trust (2016) i properament a Motherless Brooklyn, pel·lícula farcida d'actors molt coneguts.

En televisió va fer, després de la sèrie, 4 episodis de Raising Hope, els 10 de la cancel·lada Jennifer Falls, les dues temporades de Chance (2016-17) i un episodi de la ressuscitada Twin Peaks (2017, a la imatge).


L'exdona de l'Earl, la Joy, interpretada per la Jaime Pressly, que ara té 40 anys, poc cinema destacable va fer després de la sèrie en què sens dubte va tenir el seu paper més conegut, però a la televisió se l'ha pogut veure més.

Ha sortit, per exemple, igual que els dos actors ja esmentats, a Raising Hope en 3 episodis entre 2011 i 2013, va protagonitzar entre 2011 i 2012 l'única temporada de la cancel·lada I Hate My Teenage Daughter i ja duu 57 episodis com a personatge habitual de Mom, des de 2014. A més, el 2017 va sortir en un capítol de The Guest Book (a la imatge), una altra sitcom del creador de My Name is Earl.


A la sèrie estava casada amb en Darnell, que interpretava l'Eddie Steeples, ara amb 44 anys, i no es pot dir que en general hagi tingut gaire carrera, ni després de la sèrie ni abans.

En Greg García el va recuperar, això sí, per a Raising Hope, també en papers esporàdics, i després a The Guest Book, on en el seu cas duu a terme un paper recurrent, del qual veiem aquí una imatge.


Acabem, perquè el repartiment tampoc no donava per a gaire gent més, amb la Catalina, la Nadine Velázquez, ara amb 39 anys i per tant la més jove del repartiment.

Ha anat fent alguna pel·lícula, res de gaire rellevant, i a la petita pantalla -les polzades són igual, perquè les del cinema sempre seran més grans- se l'ha pogut veure en un episodi de Raising Hope, en 26 de The League (2009-2015), en 6 de Hart of Dixie (2011-12), 18 de Major Crimes entre 2013 i 2017 i el més recent, Six (2017), una sèrie cancel·lada al cap de dues temporades i a la qual pertany la imatge.


Us deveu haver fixat en què tots cinc han aparegut en almenys un episodi de Raising Hope. En realitat hi van fer papers petits tots ells, i no coincidien, però al 19è capítol de la tercera temporada els van reunir i se'ls va poder tornar a veure plegats en una entrega amb múltiples referències a la sèrie on van treballar junts per primera vegada com a quintet.

Tot un homenatge als fans de My Name is Earl, que es mereixien alguna cosa així per compensar una mica la injusta cancel·lació d'aquella divertida sèrie, que ni tan sols amb un cliffhanger intencionat per tal de forçar la renovació -sempre amb humor i bon rotllo- va aconseguir continuar en antena.








dimecres, 11 de juliol de 2018

Sèries: Arrow (sisena temporada)

Un any més d'Arrow i torna a tocar fer la ressenya de la nova temporada, que ja és la sisena, i que faig quan l'he acabat de veure, més tard del que tocaria per circumstàncies personals, i ja aviso que aquesta serà la tònica habitual. 

Després d'una cinquena temporada de retorn a la foscor i un cert realisme urbà més adequat per a l'univers d'en Green Arrow que no pas els enemics amb poders màgics, la sisena entrega es mou en el mateix àmbit i sense canviar el to, i ens ofereix el que penso que ha d'oferir la versió televisiva del personatge, assumides les diferències amb la versió original en paper de l'Arquer Maragda.


La cinquena va acabar amb un cliffhanger i les conseqüències són d'allò més importants a la vida del protagonista, que ara es fa càrrec del seu fill, ja granadet, en haver perdut la mare a l'explosió de Lian Yu provocada pel ja desaparegut Prometheus, un formidable enemic.

Durant els primers episodis de la sisena part veurem com l'Oliver deixa de banda el seu paper de Green Arrow i se centra en fer de pare i d'alcalde, mentre un nou Team Arrow, recordem que format per en Mr. Terrific, en Wild Dog, la nova Black Canary i un John Diggle sota la màscara i l'uniforme del seu soci semiretirat. 


En Cayden James, un llegendari hacker interpretat per en Michael Emerson, que havia tingut un paper petitíssim a la temporada anterior, és el causant dels maldecaps de l'Oliver i companyia -en revelar que és la identitat civil de l'Arquer Maragda- durant aproximadament la primera meitat d'aquesta temporada, juntament amb la Black Siren, la versió malvada i de Terra 2 de la Laurel Lance.

Però abans que hi hagi un gir de guió que marcarà la resta de la temporada tenim el ja esperat crossover amb les altres sèries de l'Arrowverse, que són The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow. En aquest cas es diu Crisis on Earth-X.


Resulta que en Barry i l'Iris es casen, cosa que és l'excusa per a la trobada entre les quatre sèries que formen part d'aquest univers televisiu, ben bé com passa als còmics quan hi ha un casament. Però és clar, s'hi havia de posar emoció, i aquí la posa un atac per part de personatges de Terra X, dominada pels nazis.

Típic i tòpic, i segurament aquest no ha estat el crossover més interessant dels que hi ha hagut fins ara, però en la seva quarta part ens ofereix l'esperat casament, en unes altres circumstàncies, on s'apunten també a última hora l'Oliver i la Felicity, ara marit i muller.



Passat aquest parèntesi, a Star City continuen els problemes, i es multipliquen, perquè el hacker Cayden James intensifica la seva ofensiva i a més d'haver-se de defensar de la investigació per part de l'FBI sobre la seva identitat de Green Arrow, l'alcalde Queen viu les hores més baixes de la seva credibilitat com a polític. 

Deia més amunt que hi havia un gir inesperat, i és que aproximadament a la meitat de la temporada un dels membres de l'exèrcit d'en James esdevé, de sobte, el brivall principal.


És en Ricardo "The Dragon" Díaz (interpretat per un Kirk Acevedo que s'ha convertit en un secundari habitual en moltes sèries, com 12 Monkeys o Kingdom), la versió renovada d'un enemic clàssic dels còmics d'en Green Arrow que, amb les seves extraordinàries habilitats com a artista marcial i el seu poder de mafiós que sap el que és començar des de baix, va conquistant la ciutat a tots els nivells.

Igual que en Prometheus a la temporada anterior, posa contra les cordes els protagonistes amb el nivell de corrupció a què aboca la ciutat, i permet que la sèrie mantingui aquesta ambientació urbana i el to relativament realista -no és Daredevil, però suposo que ja se m'entén- que penso que no hauria d'haver abandonat mai.  


Enemics interessants, consolidació de l'essència de la història, sorpreses, drames, grandíssimes dificultats, comiats com el de la Thea, que se'n va amb en Roy, que fa una visita especial després d'haver deixat la sèrie fa anys per problemes de salut, i també alguna tragèdia, perquè ens deixa l'entranyable Quentin Lance a l'últim episodi. Per tot plegat considero que la sisena és una de les millors temporades, per al meu gust, d'Arrow

Acaba amb un cliffhanger, també, per no perdre el costum. La setena ja està programada i hi veurem el protagonista començar amb uniforme taronja, que és com acaba la sisena en fer un sacrifici personal per tal de protegir el seu equip. Perquè per més egoista que sembli de vegades, per més solitari que vulgui fer veure que és, l'Oliver Queen és un líder com cal, i ha acceptat carregar amb tota la responsabilitat. 





 


dimarts, 3 de juliol de 2018

Lectures: A la caça de l'ovella

En Haruki Murakami és un dels meus autors preferits, només cal veure la quantitat de ressenyes que he fet dels seus llibres i que cada any en llegeixo almenys un. Per sort, s'han anat publicant tots en català, i com que n'han estat molts això vol dir que fins ara no n'he hagut de repetir cap, cosa que podré fer en algun moment i que penso fer.

Aquest cop li ha tocat el torn a una novel·la que es va editar per primera vegada en català fa uns mesos, però que és de 1982. Senzillament no havia arribat fins ara, problema que ja ha estat resolt.


A la caça de l'ovella és el tercer llibre de l'anomenada "trilogia d'en Rata", que és una trilogia temàtica però que en realitat no requereix que llegim les tres parts, les dues primeres reunides al llibre Escolta la cançó del vent / Pinball 1973, que vaig ressenyar fa gairebé un any exacte. 

El que passa és que hi apareixen personatges comuns i algun escenari també coincideix, però són històries que es llegeixen de manera independent. Ara bé, si tenim bona memòria -i no és el meu cas, tot i que m'ha agradat retrobar-me amb elements coneguts a la lectura de les altres parts fa un temps- sempre en gaudirem més.


En fi, amb el títol original de Hitsuji o meguru bôken, la novel·la és narrada pel protagonista d'Escolta la cançó del vent i de part de Pinball 1973 i ens situa cinc anys després, cosa que també ajuda a fer net i que no calgui ni llegir-se aquells llibres, ni tenir-los gaire presents en cas que s'hagi fet -però, repeteixo, sempre suma-. 

Ara s'ha divorciat, no ha tornat en cinc anys al poble de la seva infantesa ni a veure els seus amics Rata i Jay (del ja mític Jay's Bar) i a causa (o per culpa) d'una foto que li envia el primer en una carta es veu immers en una missió per trobar una rara i misteriosa ovella en un racó perdut de l'illa septentrional japonesa de Hokkaidô, acompanyat per una noia que acaba de conèixer de la manera més absurda i deixant fins i tot la feina per tal de dur a terme l'aventura.


Sense voler entrar en gaires detalls, i amb la sinopsi en realitat ja feta, només vull afegir que A la caça de l'ovella és el primer relat amb què el mestre Murakami declara que es va sentir satisfet -els dos primers no li agradaven gaire i per això va costar tant que sortissin del Japó, cosa que no va passar fins al 2015-, i tot i que a mi ja em van agradar, el cert és que aquesta tercera part de la "trilogia" es veu més com una novel·la com Déu mana, i no només per la seva extensió més estàndard.

Hi veiem la quotidianitat tan típica de l'autor, els sopars senzills, el tabaquisme dels seus personatges -i gairebé l'alcoholisme, perquè els whiskys i les cerveses volen-, les reflexions d'un protagonista més aviat solitari, la música i en general el realisme màgic que caracteritza tantes de les seves obres. I ens deixa amb un molt bon regust, per bé que amb un sentiment malencòlic, quan després d'una història d'allò més amena i interessant hi posa fi sense estridències ni girs inesperats. 

Com em passa sempre amb aquest novel·lista, i sens dubte això és quelcom bo, en acabar-ne una història ja en vull llegir una altra. I a banda de les que voldria rellegir en tinc una que no he llegit mai, L'elefant desapareix, però per variar una mica hi posaré alguns altres llibres pel mig. 




Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails