dilluns, 26 de setembre de 2016

Sèries: Stranger Things

De tant en tant sorgeixen sèries que, sense haver tingut una campanya promocional gaire potent, les veu tothom gràcies al boca-orella, i quan vaig tornar de les vacances em vaig adonar que just abans de marxar se n'havia estrenat una que s'havia convertit, sense cap mena de dubte, en la sèrie de l'estiu.

No només perquè es tractava de l'enèsim encert de la cada cop més prestigiosa Netflix, sinó perquè tenia unes característiques, uns ingredients, ideals per a triomfar entre un ampli sector del públic. Així doncs, la vaig voler veure de seguida i avui en parlo. 


Dirigida pels germans Duffer, especialistes en ciència-ficció i terror, Stranger Things deixa ben clares les seves intencions des del pòster, molt d'estil "neovuitanter", que recorda experiments com el de la pel·lícula de 2011 Super 8, és a dir l'ambientació dels anys 80 per tal de submergir l'espectador encara més en un tipus de relat que va triomfar especialment en aquella època.

En els 8 episodis de la primera temporada d'aquesta sèrie, que ha obtingut unes notes espectaculars, el que se'ns explica és una història que podria haver estat perfectament presentada en aquella dècada de blockbusters cinematogràfics, tant pel gènere com per un estil que imita expressament el d'aquella època des del punt de vista estètic, sonor i visual -si deixem de banda l'alta definició i uns efectes especials que, a diferència dels d'aquells anys, no ens fan riure ara-. Però és feta d'ara, i això té una màgia especial perquè activa l'efecte nostàlgia amb la nostra complicitat.



Aquest retorn al passat, tot allò que es pot qualificar de vintage o retro, sobretot enfocant-ho als anys 1980, ha estat present amb molta força en els darrers temps a la nostra societat, tant pel que fa a productes audiovisuals (videojocs inclosos) com en moda o decoració, i els responsables de la sèrie se n'aprofiten legítimament per tocar-nos la fibra sensible, apel·lant a la nostra obsessió per uns temps enyorats.

És un artifici, com també ho són les evidents -i les no tan evidents- referències a pel·lícules dels anys 70 i 80 com The Goonies, E.T., Encontres a la tercera fase, Ulls de foc i en general els gèneres d'aventures, misteri i terror que es van convertir en clàssics per a tota una generació signats per gent com l'Steven Spielberg o l'Stephen King, tant per qüestions argumentals com per algunes converses dels seus personatges, per exemple sobre Star Wars. Potser hi ha qui troba que aquesta estratègia és tramposa, però les inspiracions també omplen Kill Bill, d'en Quentin Tarantino, i bé que ens va agradar. Per tant, per a mi, i per a molta gent, no hi ha cap problema.


En fi, la trama de Stranger Things, situada al 1983, comença amb la misteriosa desaparició d'un nen, en Will Byers (Noah Schnapp), que l'espectador sap que és víctima d'un atac sobrenatural, però la resta de personatges no en té ni idea i, és clar, es tracta com una desaparició normal, tot i que té lloc en un poble on mai no havia passat una cosa així.

En condueix la cerca el cap de policia Jim Hopper (David Harbour, una d'aquelles cares que ens resulten familiars per un munt de papers secundaris que ha fet, entre altres a la pel·lícula Suicide Squad), un paio faldiller i aparentment irresponsable que aviat es transforma en un agent de policia seriós i en l'heroi de la sèrie.


És per la insistència, però, de la mare del nen desaparegut, la Joyce Byers (Winona Ryder, la cara més coneguda d'un repartiment de desconeguts i un feliç retorn al primer pla de la fama per part d'aquesta senyora).

Els fets sobrenaturals que comencen a tenir lloc a casa seva la fan actuar, des del punt de vista dels altres, com una boja, i per tant és lògic que el seu patiment sigui doble. Personalment em convenç molt la interpretació del personatge, que és alhora fràgil i valent com qualsevol mare davant d'una situació perillosa per a un dels seus fills.


També estan afectats per la desaparició d'en Will els seus amics, però en aquest cas creuen fàcilment, a causa de la innocència intrínseca de la seva edat i la seva afició pels jocs de rol, en els fenòmens paranormals que van sorgint en relació amb la desaparició.

El divertit però marginat grup, que ens fa pensar en els esmentats Goonies, està format per en Lucas (Caleb McLaughlin), en Mike (Finn Wolfhard) i en Dustin (Gaten Matarazzo, amb una malaltia dels ossos anomenada disostosi clidocranial, que fa que li faltin les dents de davant i que caracteritza també el seu personatge). És la connexió de la sèrie amb el nen o nena que tots duem dins i que als anys 80 (o als 90, si llavors érem massa petits) gaudia amb les pel·lícules d'aventures d'aquesta mena.


Paral·lelament a tot això, una nena misteriosa i amb poders mentals, coneguda com a Eleven o "El" (Millie Bobby Brown), s'escapa d'unes instal·lacions secretes -on es duen a terme investigacions conduïdes pel doctor Martin Brenner (Matthew Modine, l'altre nom conegut de la sèrie) i ronda pel poble fins que els nois l'amaguen mentre intenten descobrir qui és, què pot fer i com els pot ajudar a recuperar el seu amic.

L'El és un dels personatges principals de la sèrie, i està íntimament relacionada amb els misteris que es produeixen al poble.


I, com no podia ser d'una altra manera en un producte inspirat en els anys 80, hi ha el típic grup dels grans de l'institut, encapçalat pel "guaperes" Steve (Joe Keery) i la seva xicota Nancy (Natalia Dyer) -germana gran d'en Mike-.

Marginen els que són diferents, com acostuma a passar, i això afecta la millor amiga de la Nancy, la Barb (Shannon Purser) però també en Jonathan Byers (Charlie Heaton), germà gran del desaparegut Will i adolescent tímid i introvertit. Els rols d'aquests personatges, però, fan importants canvis al llarg de la temporada.


Stranger Things parteix d'una premissa i uns ingredients ideals per a agradar al públic, i estilísticament és excel·lent, però amb això no n'hi hauria prou per a assolir l'èxit que ha aconseguit. Les interpretacions són molt bones, la música encaixa perfectament en el gènere i l'època, i la trama avança a un ritme que també emula el d'aquells anys i que col·loca de manera intel·ligent els moments de tensió i calma, i empra correctament, sense abusar-ne d'una manera ridícula, els elements fantàstics.

Hi haurà una nova temporada, que tal com acaba la primera potser no seria del tot necessària, però estic segur que els germans Duffer sabran com allargar la història sense trair aquest excel·lent producte amb què, sens dubte, han aconseguit la fama.




dimarts, 20 de setembre de 2016

Lectures: Underground

Per Sant Jordi em van regalar un nou llibre del meu autor preferit, en Haruki Murakami. N'he ressenyat altres obres, en aquest blog, com ara 1Q84, Despietat país de les meravelles i la fi del món, Homes sense dones o De què parlo quan parlo de córrer

Poc a poc vaig comprant o fent-me regalar (més aviat això) els llibres d'ell traduïts al català que no tinc, però en continuen sortint, i entre els que em faltaven hi havia aquest, que no és una novel·la, ni un assaig, sinó un recull d'entrevistes, cosa que no sabia prèviament però que no ha estat cap problema. Al contrari, ha estat una sensació refrescant perquè m'ha permès llegir l'autor en un altre gènere. 


Amb el títol Underground, i subtítol Els atacs amb gas sarín al metro de Tòquio i la psique japonesa, publicat originalment com a Underground al Japó entre 1997 i 1998, no és un llibre d'història sobre el que va passar el 20 de març de 1995, en què un atemptat amb gas sarín al metro de Tòquio va matar 12 persones, en va ferir desenes més i va deixar seqüeles en ben bé 5.000 altres víctimes.

El que és aquest llibre és un recull d'entrevistes a testimonis i persones directament afectades per tal de donar a conèixer com va anar exactament aquell dia fatídic, que els mitjans de comunicació van intentar oblidar tan aviat com van poder, i sense donar gaire informació sobre el punt de vista de les víctimes. Quelcom impensable als nostres diaris i canals de televisió, cada cop més sensacionalistes, però típic de la mentalitat japonesa de no voler parlar dels errors i voler tirar endavant com si no hagués passat res.


L'autor, que denuncia aquesta actitud, va decidir fer entrevistes a totes aquelles persones que hi van accedir, i aquest cop sense afegir-hi res de collita pròpia, deixant de banda la ficció que tan bé domina, transcriu el resultat d'aquestes converses sense donar gaire la seva opinió, de manera que en el fons ens presenta les històries del que podrien ser personatges de les seves obres, però amb la diferència que són testimonis reals.

Personalment jo havia sentit a parlar d'aquell atemptat, però per a mi només era una dada històrica, quelcom que em podia sortir en un concurs de preguntes. Amb la lectura del llibre m'he fet més a la idea, i sobretot havent estat aquest estiu al metro de Tòquio, de la gravetat dels fets i el caos i el pànic que es van generar quan de sobte els passatgers dels vagons afectats i alguns que esperaven a les andanes van començar a trobar-se malament perquè uns energúmens van rebentar unes bosses amb gas líquid en plena hora punta.


Aproximadament a la primera meitat del llibre, però, el mestre Murakami fa una llarga reflexió sobre els esdeveniments, però sobretot fa una crida a que se'n parli i es busquin els responsables tant de l'atemptat en si com dels errors que es van cometre en la gestió de la tragèdia, i tot seguit dóna pas a una segona part, no inclosa a l'original de 1997 però si en una edició posterior -a nosaltres, evidentment, ens ha arribat la versió sencera-, que és encara més interessant perquè recull els testimonis de membres de la secta Aum Shinrikyô, que va reivindicar l'atac, i ens permet conèixer d'aquesta manera el punt de vista de persones que, d'una altra manera, podríem considerar simples sonats.

Segurament no estarem d'acord amb la seva manera de pensar i no ens identificarem amb els motius que els van portar a fer-se membres d'una secta i renunciar a la societat "normal", però com a mínim els podem reconèixer com a éssers humans que són i ens replantejarem si realment se'ls ha de considerar persones amb el cervell rentat.

Al capdavall, entenc que el que pretenia l'autor amb aquesta part del llibre era que no es culpabilitzés la secta en conjunt, sinó els autèntics responsables, ja que la majoria de membres d'Aum sembla que ni tenien coneixement dels plans d'atemptar al metro ni consideren que fos correcte.


dimecres, 14 de setembre de 2016

Sèries: Daredevil (2a temporada)

La primera temporada de Daredevil, llançada a la plataforma Netflix i per tant amb tots els episodis de cop, va meravellar el món amb una proposta superheroica seriosa, fosca (en to i fotografia), que buscava el realisme malgrat poders especials i combats espectaculars que no trobaríem mai pel carrer i presentava actuacions sòlides i un ritme gairebé noir.

Una sèrie més de l'enorme Univers Cinemàtic Marvel (MCU), però que agafava un personatge que havia tingut una odiada pel·lícula el 2003 i el tornava a posar de moda, ara amb un producte aclamat de manera unànime per crítica i públic per la gran qualitat de tots els seus aspectes. Al seu torn seria la primera llavor de la futura sèrie dedicada als Defenders, amb la segona a Jessica Jones, una altra sèrie excel·lent, i aviat Luke Cage, però en qualsevol cas era probablement la millor sèrie de televisió que s'havia fet mai sobre un còmic del gènere dels superherois, i havia posat el llistó altíssim, també per a ella mateixa de cara a la segona temporada.


Aquest és el que penso que ha estat el seu principal problema, i em sembla que és un sentiment generalitzat o, si més no, és un punt feble que altres crítics, aquests sí, bons en la seva feina, li han trobat.

Però no exactament pels mateixos motius: diuen que els nous secundaris, els antiherois Punisher i Elektra, no aconsegueixen omplir el buit deixat per aquell meravellós dolent que representava el personatge d'en Wilson "Kingpin" Fisk, però tot i estar d'acord amb aquesta afirmació, no trobo que siguin personatges amb poca força. Al contrari, crec que el problema és que en aquesta segona temporada el protagonista queda afeblit per aquestes presències, aquests enemics-aliats, una figura típica dels còmics no només de superherois, sinó també del manga d'aventures.


Per una banda tenim en Frank "Punisher" Castle (John Bernthal), que arrel de la guerra de bandes que ha començat a Hell's Kitchen amb la desaparició d'en Wilson Fisk, aprofita per a combatre aquests grups criminals amb uns mètodes definitius que ja li coneixem dels còmics i que cap superheroi acceptaria, en la innocència habitual del gènere.

És un personatge tràgic que trenca la barrera de l'assassinat per tal de venjar la seva família i que no ens pot provocar sinó simpatia, mentre que els esforços d'en Daredevil per convèncer-lo de seguir el "bon" camí no ens semblen tan atractius com en d'altres ocasions. De fet, té tanta força que Netflix ja n'ha encarregat una sèrie en solitari.


Per si el protagonista no estigués prou ocupat amb això, reapareix a la seva vida l'Elektra Natchios (Élodie Yung), un antic amor de qui es va distanciar per diferències sobre això mateix: l'estreta línia entre acabar definitivament amb els enemics o derrotar-los sense caure en l'homicidi. I la seva tornada també revifa el component romàntic de la sèrie, amb un interessant estira-i-arronsa.

També és interessant el personatge en si, sobretot perquè està construïda de manera que passem d'odiar-la a simpatitzar amb ella. Però és la porta d'entrada a una trama de yakuza que ocupa la segona meitat de la temporada i que a mi, personalment, no em sembla tan atractiva com la potser més lenta, però més original, de la primera temporada.


D'aquells primers episodis recuperem els companys "Foggy" Nelson (Elden Henson) i Karen Page (Deborah Ann Woll), que creixen professionalment i ens impressionen amb les seves noves habilitats -no superheroiques, però-, i atès que en Matt (Charlie Cox) té el plat tan ple, comença a ser incapaç de compaginar les nits de Daredevil i els dies de superadvocat cec, cosa que el fa equivocar-se i el distancia dels seus companys d'una manera aparentment irreparable.

Daredevil continua amb l'estil que la va fer triomfar a la primera temporada, però tot i que la segona també m'ha agradat molt, trobo que té febleses, si comparem les dues tongades d'episodis: dos nous personatges que sense arribar a ser en Wilson Fisk -ni ho han de ser, perquè tampoc no juguen el mateix paper- es mengen el protagonista, gens afavorit en aquesta temporada; un canvi de rumb aproximadament a la meitat de la temporada cap a una trama més típica i tòpica, i evidentment la desaparició de l'efecte sorpresa d'aquells primers episodis.


Ja sabíem el que Daredevil ens podia oferir, i amb quina qualitat ho feia. El problema és que, com que ho sabíem, ja no ens impressiona tant, i el guió, en conjunt, tampoc no acaba d'estar a l'alçada de la primera temporada. Per a mi. Tanmateix, en una sèrie tan bona això significa que en comptes d'un 10 pot tenir un 8,5 o un 9, no ens enganyem. Les interpretacions són tan bones com sempre, i les referències a Jessica Jones i les connexions amb l'Univers Marvel hi són, cosa que ens recorda que aquesta sèrie és una part d'un tot.

No ha estat cap decepció, no vull transmetre aquesta idea, però com deia al principi, la sèrie s'havia posat el llistó massa alt amb els seus primers episodis. A veure què ens espera al futur.


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails