dilluns, 1 setembre de 2014

Sèries: Fargo

Suposo que no sóc l'únic que, en saber que es feia una sèrie basada en Fargo, l'aclamada comèdia negra dirigida pels germans Coen el 1996, vaig pensar que no era bona idea. Suposo que no sóc l'únic que es va equivocar, però en la meva defensa he de dir que de seguida que en vaig començar a llegir comentaris vaig saber que la decisió encertada era veure-la.

No només per un repartiment amb algunes cares conegudes com Billy Bob Thornton, Martin Freeman (el Bilbo Baggins de la trilogia El Hòbbit, a més del Dr. Watson de la sèrie Sherlock), Kate Walsh (Grey's Anatomy), Colin Hanks (la viva imatge del seu pare, Tom Hanks, que ja vam veure a Dexter) o Bob Odenkirk (l'inoblidable Saul Goodman de Breaking Bad, que de fet tindrà spin-off propi); sinó també perquè la proposta era prou interessant: Fargo, la sèrie, té com a productors executius els mateixos Coen, se situa al mateix univers que el film, té una banda sonora que recorda la de la pel·lícula (i, de fet, la cançó de l'ending n'és una versió) i manté el mateix to de comèdia negra molt de l'estil dels Coen i que va convertir el llargmetratge de mitjan anys 90 en un dels més ben rebuts de la història del cinema.


La pregunta que em voltava pel cap, el que em feia dubtar, era "cal veure la pel·li abans o després?". La resposta —i per a mi era important perquè si bé havia vist la pel·lícula a l'adolescència (època en què no em va impressionar en excés) no en recordava res— és que no és necessari veure-la, però si ho fem millor que sigui abans, ja que a la sèrie hi ha una petita referència que no s'entendrà si no s'ha vist.

Ara bé, encara que argumentalment no estan connectades (el film se situa l'any 1987 i la sèrie el 2006) i els personatges són completament diferents, es gaudeix més dels episodis de la versió televisiva tenint present la pel·lícula. De fet, hi ha alguns homenatges directes: embarassos, un personatge pusil·lànime que ho embolica tot plegat en una dinàmica que recorda, i molt, la que mantenien al film els personatges interpretats per la Frances McDormand i en William H. Macy, i el particular "dialecte" de l'univers Fargo amb exemples com el "yah" que, diuen, ve de la influència dels escandinaus establerts en aquella zona dels Estats Units, a més de clàssics com el "real good, then" per a acomiadar-se o l'expressió, inseparable de la noció del film dels germans Coen, "Aw, jeez".

 
També tenim l'escena d'un accident de cotxe que serà l'inici de les investigacions que es duen a terme a la trama i que ens fan pensar inevitablement en una escena similar del film. En una altra es produeix un tens i incòmode intercanvi entre un policia i el conductor del cotxe que ha aturat. Coses així són les que fan que valgui la pena haver vist la pel·lícula abans de la sèrie, i ajuden a donar als dos productes un univers compartit, però repeteixo: no és necessari per a entendre-la. Depèn de si teniu 98 minuts lliures i els voleu gastar veient un bon film.

En fi, la història en aquest cas, com deia, se situa al 2006, i igual que la pel·lícula afirma que està basada en fets reals, només que amb els noms canviats. Evidentment, és mentida, però també això forma part de l'homenatge a l'obra dels Coen. L'acció se situa a Bemidji, Minnesota, i la trama arrenca quan els seus dos personatges principals es coneixen, casualment, a la sala d'espera d'un hospital.


Un d'ells és en Lester Nygaard (Martin Freeman), un venedor d'assegurances pusil·lànime, contínuament humiliat per la seva pròpia dona i amb un caràcter tirant a woodyallenesc (més aviat prudent, poc disposat a reaccionar als insults per covardia, dels que s'ofeguen en un got d'aigua...) que, de fet, és similar al del seu personatge a la trilogia El Hòbbit i també, però en menor mesura, al del doctor Watson de Sherlock.

No és un protagonista que caigui especialment bé. Al principi simpatitzem amb les seves desgràcies quotidianes, però a mesura que avança la història i veiem com se'n va sortint i com es transforma en una persona completament diferent abandonem progressivament qualsevol sentiment positiu envers ell.


L'altre és en Lorne Malvo (Billy Bob Thornton), un assassí a sou que és a Bemidji de pas i que, interpretant el que li sembla d'una conversa casual amb en Lester, provoca una sèrie d'assassinats tant a través de les seves accions com de les seves paraules.

És un dels dolents més interessants que he vist a la ficció en els últims anys, i el senyor Thornton el clava, perquè amb el seu aspecte de babau (quin pentinat, per l'amor de Déu!) i un to inquietantment tranquil té la capacitat de ficar la por al cos de qualsevol i aconseguir el que vol d'aquesta persona sense proferir cap amenaça explícita. Brutal.


La policia que investiga la sèrie de crims iniciada en aquella nefasta conversa és l'ajudant del xèrif Molly Solverson (Allison Tolman), que fa un paper similar al de la Frances McDormand a la pel·lícula: amb un posat tranquil i que no destil·la precisament una gran intel·ligència, aviat veiem com és el personatge amb els instints més fins i l'únic que té les coses clares des del principi.

De fet, és el personatge que identificarem com "el bo", el que volem que se surti amb la seva, aquell amb el qual ens identifiquem, malgrat que no és un paper que estaria a la frontera entre el protagonista i el secundari.


De fet sí que hi ha un altre personatge que té les sospites ben encaminades, i és en Gus Grimly (Colin Hanks), un discret policia de Duluth que té una topada amb en Lorne Malvo que el deixa alterat i inquiet fins que troba en la Molly algú amb qui compartir aquesta angoixa, ja que a la seva comissaria no se'l prenen seriosament.

Després d'haver-lo vist fent un paper malvat a Dexter he trobat força interessant que el fill d'en Tom Hanks fes un personatge tan bonifaci i entranyable a Fargo, i a més ens cau bé de seguida. En bona part perquè és vidu i ha criat sol la seva filla Greta (Joey King), que posa per sobre de qualsevol altra cosa, fins i tot la seva feina de policia.


Entre els secundaris, que en són uns quants i tots excel·lents, hi ha en Bill Oswalt (Bob Odenkirk), un actor que pel que se n'ha vist fins ara sembla ideal per a aquests papers de comèdia negra. Aquí interpreta un superior de la Molly que només vol estar tranquil i no complicar-se la vida.

No és pas mala persona, però sí una mica curt de gambals. És tossut i malgrat les proves que li va presentant la Molly no vol veure la realitat i s'estima més considerar el cas tancat per la via fàcil, però amb una mica d'insistència se'l pot convèncer.


Igual que al film, Fargo és el municipi on està establerta l'organització criminal més temuda de la regió, i des d'allà envien una parella d'assassins a buscar en Lorne Malvo, atès que una de les morts que provoca perjudica en certa manera l'organització.

El duet, format per Mr. Numbers (Adam Goldberg, a la dreta) i Mr. Wrench (Russell Harvard, a l'esquerra), recorda en certa manera el que formaven al film l'Steve Buscemi (per cert, aquí el cap d'en Lester Nygaard, en Bo Munk, té un aspecte que s'hi inspira segur que intencionadament) i en Peter Stormare, i afegeix un toc d'humor a la sèrie amb la sordesa del senyor Wrench i la manera com la gestionen tots dos.


Sens dubte els que aporten més humor, però, són els agents de l'FBI que apareixen cap al final de la temporada i que interpreten els còmics Keegan-Michael Key i Jordan Peele, actors de comèdia que han treballat junts en diverses produccions.

També riurem, i patirem, amb l'Stavros Milos (Oliver Platt), el ric propietari d'uns grans magatzems que es veu obligat a contractar en Lorne Malvo per tal d'acabar amb les amenaces anònimes que està rebent.


Fargo és més que una sèrie "inspirada en la pel·lícula", com es vol vendre. És un homenatge al film dels germans Coen, un homenatge argumental (per les referències), d'estil i musical que es beneficia del coneixement de la pel·lícula de 1996, però que s'aguanta sol i que és, en si mateix, una petita obra mestra de la televisió en general i del gènere detectivesc en concret. Igual que em va passar amb True Detective —una altra sèrie que canviarà personatges, actors i entorns a cada temporada— estic convençut que quan surti en format domèstic me la compraré.

L'experiment ha funcionat tan bé, amb un munt de nominacions i premis —va guanyar el de millor minisèrie als darrers Emmy, per exemple— i el públic meravellat (els guions i les interpretacions són excel·lents, i ja no oblidarem els noms de Bemidji i Duluth, com tampoc les campanetes de trineu que sonen de tant en tant i ens fiquen la por al cos), que el seu creador, el senyor Noah Hawley, ja n'ha anunciat una segona temporada que començarà a la tardor de 2015 (sí que haurem d'esperar!) i que se situarà al 1979 al voltant d'un cas a què es fa referència diverses vegades durant aquesta primera temporada de 10 episodis, amb el pare de la Molly, en Lou Solverson (Keith Carradine, també vist a Dexter) —que a la primera temporada interpreta un policia retirat que duu un petit diner—, com a protagonista, evidentment amb la cara d'un actor més jove. Jo ja en tinc ganes.




dimecres, 27 agost de 2014

Lectures: Yû Yû Hakusho

Malgrat que és un dels manga més populars de la història (un dels 10 més venuts dels serialitzats a la revista Shônen Jump com a mínim), i que se'n va emetre la versió animada en català, fins fa poc jo era un complet ignorant de Yû Yû Hakusho, més enllà de conèixer-ne l'existència i prou.

No en mirava la sèrie de dibuixos, ho reconec, però quan va sortir el manga tampoc no m'hi vaig interessar, en part perquè esperava que sortís en català. N'hi havia precedents, amb Kimagure Orange Road, que sí que van editar en català només perquè uns anys enrere s'havia emès en la nostra llengua, tot i que era una obra enyorada sobretot per una generació que l'havia vist i llegit en castellà. També és cert que obres com Ranma 1/2, que milers de persones vam seguir al 33, podrien haver sortit en català quan Glénat va tenir aquella època pletòrica en què ens anava portant còmic japonès en el nostre idioma, però el cas és que Yû Yû Hakusho no va tenir la mateixa sort.


Van passar els anys i Glénat, que ara es diu EDT i ha deixat de publicar manga, va perdre totes les llicències de manga de l'editorial japonesa Shûeisha i va haver de desfer-se, tot liquidant-les, d'un munt d'obres que cap altra editorial d'aquí no va voler comprar. Va ser el cas del manga que ens ocupa, escrit i dibuixat pel senyor Yoshihiro Togashi (Hunter x Hunter), i va ser així com me la vaig anar comprant.

En total són 19 volums que recullen el material serialitzat a la Shônen Jump entre 1990 i 1994, un shônen més aviat curt i que podria haver donat molt més de si, però que tot i haver-se acabat de manera precipitada (i criticadíssima) m'ha deixat molt bon regust i en conjunt he de dir que m'ha agradat més que no pas els 15 volums que duc llegits de Hunter x Hunter, una obra amb sagues d'interès molt irregular.


En fi, la història de Yû Yû Hakusho comença quan el seu protagonista, en Yûsuke Urameshi, el brètol més temut de l'institut Sarayashiki, mor atropellat en salvar un nen, escena molt típica del manga i l'anime, sincerament no sé per què als autors japonesos els agrada tant aquesta situació. Per cert, la seva mare és una alcohòlica que el va tenir quan només tenia 14 anys.

Com que era un brètol però s'ha sacrificat per salvar una vida, a l'Altre Món no saben si enviar-lo a l'Infern, on havia d'anar en principi, o a l'equivalent japonès del Cel, i al final ni una cosa ni l'altra: li proposen recuperar la vida a canvi d'esdevenir detectiu espiritual i resoldre casos, doncs, relacionats amb els esperits.


Qui el guia en tot aquest procés és la Botan, una noia de cabells blancs (o grisos clars) que viatja damunt d'una mena d'escombra voladora i li va encarregant, en nom d'en Koenma (el fill del personatge mitològic del Rei Enma, vist també a Bola de Drac), les diferents missions que duu a terme i que donen al principi del manga una estructura d'històries autoconclusives, d'un o dos capítols com a màxim.

Aquestes primeres aventures donen a en Yûsuke cada cop més habilitats i li desperten la força espiritual que té dins (sobretot aprèn i desenvolupa el seu atac característic, el Reigan, un raig energètic que surt del seu dit), però també li permeten conèixer alguns personatges que es quedaran al seu entorn fins al final de l'obra.


Un d'ells és en Hiei, un dimoni baixet, però esquerp, molt violent i amb poders sobrenaturals atorgats pel seu tercer ull, a més de velocitat sobrehumana, habilitat amb l'espasa i atacs d'energia basats en el foc. A mesura que avança el manga coneixerem el seu tràgic passat, que en part justifica la seva manera de ser.


En Kurama és molt més amable, de fet és un dimoni que ha posseït un humà i s'ha acostumat a la vida a la nostra dimensió, però quan lluita és tan terrible com qualsevol altre, i el seu poder és el de dominar les plantes i transformar-les en armes letals.


Amb qui ja es coneixia abans és amb en Kazuma Kuwabara, considerat el segon brètol més temible de l'institut, que considera en Yûsuke el rival a batre, cosa que no aconsegueix mai ni de bon tros malgrat que té un físic més imponent, i que acaba considerant un amic. 

En Kuwabara esdevé un company inseparable d'en Yûsuke ben aviat i és el quart membre de la colla que forma el protagonista amb ell i els dos dimonis esmentats més amunt. Aparentment és el més feble, i és més irreflexiu encara que en Yûsuke, però és extremadament resistent als cops i posseeix un sisè sentit que el fa apte per al desenvolupament de poders espirituals al llarg de l'obra. El típic brètol entranyable.


No és una lluitadora (si bé quan s'emprenya envia en Yûsuke a can Pistraus d'una bufetada), però la Keiko Yukimura, amiga de la infantesa del protagonista i es podria dir que la seva xicota, és també un personatge important dins la trama, tot i que sense passar mai de secundari. 

Un cop està format el quartet de lluitadors, amb en Hiei i en Kurama reconvertits d'enemics a aliats, les trames del manga comencen a ser més llarga i aviat s'entra en la dinàmica dels tornejos de lluita o, en el seu defecte, les competicions, que a Bola de Drac ja s'havia demostrat que agradaven especialment el públic. 


El més espectacular, i de fet ocupa uns 6 volums dels 19 que formen el manga, és el Torneig Infernal, que enfronta en Yûsuke i companyia a un seguit d'equips de dimonis, cada cop més perillosos (però entre els quals hi ha també personatges entranyables que acaben bé amb els protagonistes), i ens permet veure com es llueixen tots quatre, però també la Genkai, l'anciana que en un punt anterior de la història entrena els encara verds Yûsuke i Kuwabara. 

Ara bé, el més destacable d'aquest torneig és en Toguro, un dimoni espectacular i sens dubte un dels personatges més carismàtics, aquí en sentit negatiu, que ha creat el senyor Togashi.


Una de les coses que més m'han agradat d'aquests combats, que l'autor presenta amb el seu propi estil però sense res a envejar als d'Akira Toriyama pel que fa a espectacularitat i interès, és que si per una banda sabem que en Yûsuke és qui ha d'acabar sempre amb l'enemic més fort, els altres tres personatges tenen moments de glòria i els veiem evolucionar, inventar nous atacs, potenciar els ja existents i renéixer de les seves cendres un i altre cop.

Acabat aquest torneig, segurament la saga més coneguda del manga (i l'anime), el nou enemic és l'amenaça d'invasió demoníaca del món terrenal per part d'en Sensui i els seus esbirros, cosa que dóna lloc a un seguit de combats ja no sobre una tarima, sinó en terreny obert i marcats per les característiques especials de cadascun dels seus enemics. Una trama que va guanyant en interès a mesura que avança, però que no arriba al nivell d'espectacularitat de l'anterior.


Després d'això i de tants esforços per impedir que s'obri un túnel entre el món demoníac i l'humà, els protagonistes es veuen involucrats en les disputes territorials dels líders dels dimonis, i ben aviat al mestre Togashi se li acut resoldre-ho amb un altre torneig de lluita que promet enfrontaments interessantíssims, però quan tot just començava en va tenir prou i va deixar la saga inacabada, explicant-ne la resolució a través de diàlegs després d'una el·lipsi i dedicant els pocs capítols restants del manga a tancar històries personals i tornar als orígens: la resolució de casos d'investigació espiritual. 

Aquest final precipitat ha estat durament criticat i s'acostuma a considerar el gran defecte de Yû Yû Hakusho, així com la baixada de qualitat en el seu dibuix. Personalment no hi estic del tot d'acord: és cert que deixar una saga quan tot just arrencava i tancar-la així és lamentable, i potser és perquè estava preparat per al pitjor, però en certa manera també és original. 


Pel que fa a la presumpta baixada de qualitat del dibuix, no entenc les queixes: té vinyetes millors i pitjors, una constant durant els 19 toms que no trobo que s'agreugi de manera perceptible al final, però continua sent molt millor que el de Hunter x Hunter, obra que l'autor dibuixa des de 1998 i que 16 anys després encara duu només 32 volums recopilats, amb moltes (i llargues) pauses, i un dibuix molt més senzill. D'acord, és un dropo, però és evident que amb Yû Yû Hakusho es va buidar, la seva salut se'n va ressentir (o això deia) i amb la seva següent obra llarga s'ho està prenent, en tots els sentits, amb moltíssima més calma.

El cas és que a mi Yû Yû Hakusho m'ha agradat força, entenc que el 1993 guanyés el Premi Shôgakukan al millor shônen i en recomano la lectura, que és molt amena. Sense ser perfecta, i tenint en realitat alguns defectes evidents, hi ha de tot: combats, personatges entranyables que evolucionen al llarg de l'obra, enemics espectaculars, humor i drama, a més de tòpics del shônen com ara la companyonia i l'esforç, que sempre agraden. Ara bé, actualment és molt díficil trobar-ne els packs de liquidació i els dos primers volums són objecte d'especulació en no haver format part d'aquests packs. 


divendres, 22 agost de 2014

Lectures: Green Arrow - The Kill Machine

A l'última ressenya que vaig fer del Green Arrow modern ja vaig dir que es començava a apreciar una lleugera millora després de literalment anys de decadència. Uns anys (tampoc no gaires, eh? Potser dos o tres) en què no he gaudit llegint les aventures del que és el meu segon personatge preferit del còmic de superherois (després d'en Batman) i en què l'he vist ficar-se en sagues que no aportaven res a la seva història.

El reinici de l'Univers DC conegut com a The New 52 tampoc no li va fer cap favor: els còmics eren insípids, caòtics i poc memorables, i els nous personatges no permetien oblidar, ni de bon tros, el repartiment que havia format part de l'entorn de l'Arquer Maragda, tant en el bàndol dels bons com en el dels dolents, durant anys i panys.


Doncs bé, tot això canvia amb l'arribada del quart volum, Green Arrow: The Kill Machine, que conté els números 17 a 24 de la col·lecció, editats individualment d'abril a desembre de 2013, a més del 23.1, un especial de l'esdeveniment que DC Comics va dur a terme amb el nom de "Villains Month", o Mes dels Dolents, on cedia el protagonisme a un dels brivalls de cada col·lecció afectada.

N'havia llegit coses bones, sabia que en aquesta quarta entrega era on començava el bon Green Arrow, però m'ha agradat encara més del que m'esperava. Hi ha un canvi total d'equip, entra el tàndem format per en Jeff Lemire (guió) i l'Andrea Sorrentino (dibuix) i el resultat és el millor Green Arrow en molts anys. 


I és així per diversos motius. Per una banda, i ja que és el primer que crida l'atenció veient-ne una mostra, l'aspecte visual: l'estil realista i gairebé fotogràfic del dibuixant italià, la composició de pàgina i l'ús de les ombres que aplica ell mateix com a entintador és senzillament espectacular, tant que no hi fa res que treballi amb paletes de colors molt reduïdes, al contrari. És una delícia per a la vista.

Pel que fa al guió, després de diverses arrencades en fals el que aconsegueix el nou responsable de la part escrita és una mena de reinici en què es queda el mínim imprescindible d'elements dels tres recopilatoris anteriors, agafant allò que li agrada i eliminant, mitjançant el guió, el que li sobra. I la premissa que proposa és el que crec que hauria d'haver estat el número 1 de la col·lecció, no el 17. 


Al seu Green Arrow li acaben de prendre el que ja estava perdent, poc a poc, en els últims mesos: l'empresa, el finançament de la seva tasca justiciera, el que li restava d'estil de vida i fins i tot el que ell creia que era la història de la seva família. 

També li passen coses bones: obligat per les circumstàncies, i havent-se de reinventar sense el suport econòmic de Queen Industries i la seva divisió tecnològica Q-Core, es crea l'anomenat Team Green Arrow, format per ell i dos assistents tècnics (un de l'etapa anterior i un de nou, exemple dels ajustaments que deia abans que hi fa Lemire). A The Kill Machine tot canvia, en definitiva, incloent-hi els detalls de l'origen del personatge. 

Ho fa amb l'aparició de dos nous i potents personatges, en Magus i en Komodo, una aparició que al principi ens desorienta tant com a l'Oliver Queen, però que a mesura que anem llegint els còmics entendrem sense problemes. I no són potents només pel seu carisma, que també, sinó perquè involucren el protagonista en una odissea a la recerca d'una relíquia anomenada The Green Arrow, que és una de les que busca un grup anomenat The Outsiders (res a veure amb la formació superheroica pre-The New 52 que es deia aixi).


Una aventura no volguda en què l'Arquer Maragda segueix a contracor les indicacions d'en Magus i troba en l'anomenat Komodo un rival que possiblement està un pèl per sobre d'ell, però les ramificacions d'aquesta saga el duen més enllà i és llavors quan els fans del personatge, que en aquest punt estem gaudint amb la història, veiem que assoleix una nova fita: la saga no només és bona, sinó que recupera personatges de l'era anterior a The New 52, amb un origen nou, sí, però excel·lent de totes maneres. 

Hi ha alguna lleugera referència als aliats, de fet només una, en forma d'esment a en Roy Harper —una relació que, en el que duem de nou Univers DC, encara no s'ha explicat massa—, però el que aquí recuperem són 3 enemics clàssics com són la Shado, en Richard Dragon i en Count Vertigo.

 
Precisament aquest últim és el gran protagonista de la segona meitat del recopilatori, i on més brilla l'art de l'Andrea Sorrentino en plasmar en la col·locació i la forma de les vinyetes l'efecte vertiginós dels poders del personatge. 

De fet, l'especial 23.1 que esmentava al principi està protagonitzat per aquest enemic de tota la vida d'en Green Arrow, un número que explica el seu nou origen i que, tanmateix, lliga perfectament amb la resta del volum i és, en el fons, part de la mateixa història.

Green Arrow: The Kill Machine està tan ben fet, enganxa tant, arregla tants problemes que arrossegava la capçalera, que gairebé no ens adonem que la trama queda inacabada i que haurem d'esperar uns mesos per tal de veure com es tanca (o continua) aquesta història que promet noves emocions en el futur, i que en aquest llibre acaba amb l'aparició d'un personatge creat a la sèrie de televisió. L'espera, a mi, se'm farà llarga.






Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails