dissabte, 18 de febrer de 2017

Lectures: Pride of Baghdad

Sovint m'assabento de l'existència de còmics perquè llegeixo que han guanyat algun premi important o veig que tothom en parla, o són la nova obra d'un guionista o dibuixant que m'agrada, i els apunto a la llista de desitjos. És el cas que avui ens ocupa, perquè ja seguia el seu guionista, el gran Brian K. Vaughan (per Y, the last man, però després l'he continuat llegint a Saga i Paper Girls), i el còmic va ser tema de conversa en el seu moment, tot i que les crítiques estan dividides. 

Fa segurament més d'un any (no trobo l'e-mail de confirmació d'enviament) vaig comprar, per fi, el còmic que avui ressenyo, i ha estat ara que l'he llegit... o devorat, mai més ben dit.


Pride of Baghdad, amb guió de l'esmentat Brian K. Vaughan i dibuixos de Niko Henrichon, és una novel·la gràfica -en aquest cas sens dubte: no són números recopilats, sinó una història autoconclusiva que ni tan sols té capítols- publicada originalment el 2006 i basada en uns fets que van tenir lloc l'any 2003 a la capital de l'Iraq, on van quedar alliberats uns lleons del zoo de la ciutat en ple atac de l'exèrcit estatunidenc.

Sense entrar en detalls sobre el desenllaç d'aquells fets reals, el còmic és una faula, és a dir un relat protagonitzat per animals amb què es pretén simbolitzar amb al·legories una situació amb la intenció de transmetre un missatge.

No ens volen donar lliçons, però, en aquest cas, sinó fer-nos reflexionar i trobar paral·lelismes entre les situacions que viuen els lleons protagonistes i aspectes de la conflictiva història de la Humanitat en general i de la Invasió de l'Iraq (2003-2011) en particular.


El cas és que un bombardeig per part dels caces americans destrossa el zoo i els lleons es troben, de sobte, lliures, una situació nova per a ells, que fa molts anys que viuen en captivitat. El grup està format per la Safa, vella lleona que sí que recorda la vida salvatge de la seva joventut, la Noor, lleona jove i amb empenta i ambició, en Zill, el mascle que per edat és al mig de les dues i ara és la parella de la Noor però sembla que abans ho era de la Safa, i el petit Ali, fill de la Noor, que és el contrapunt innocent i pur de la bandada (pride en anglès, evidentment amb un joc de paraules amb el significat d'"orgull").


Quan es troben davant la possibilitat d'anar per on vulguin i fer virtualment el que vulguin es queden desconcertats, perquè no hi estan acostumats, perquè esperen massa de la nova situació o perquè es mostren prudents sobre els "perills" de la llibertat, segons el cas.

Li passa a la Safa, la més veterana, que recorda com la vida salvatge era una lluita contínua per la supervivència, mentre que al zoo no hi havia emocions, però estaven segurs i correctament alimentats. La Noor es vol menjar el món i avorreix qualsevol mena de captivitat, i en Zill és més de la política del peix al cove. Per al petit, és clar, tot és nou i excitant.


Una de les coses més interessants del còmic és com els diàlegs dels animals -els lleons interactuaran amb altres espècies- ens resulten d'allò més humans, amb inquietuds, reflexions i discussions com les nostres, però sense oblidar que són animals i tenen els coneixements que tenen.

Tot flueix perfectament, encara que hi ha alguna escena que m'ha semblat excessivament humana -concretament una del passat de la Safa, molt colpidora-, i la lectura és ràpida, tant que fins i tot és fàcil acabar pensant que ho és massa.


Bona part de la culpa la té el fet que en realitat no hi ha gaire text, i que Pride of Baghdad és una obra farcida de grans vinyetes, imatges a doble pàgina i molta acció. Això no fa que sigui un còmic menys interessant, però no és d'aquells que podem fer durar gaire.

El dibuix del senyor Henrichon, per altra banda, és preciós, espectacular tant en composició com en color, malgrat que resulta inevitable pensar en The Lion King a causa del disseny dels lleons.


Així doncs, la novel·la gràfica presenta uns personatges del regne animal amb una manera de pensar i actuar que es pot interpretar com diverses ideologies del món humà i els posa en un entorn real d'una guerra real, tot mostrant com s'hi enfronten i, de passada, un dels aspectes d'aquell conflicte bèl·lic.

El guionista no es posiciona, no veurem tendenciós el relat, però sí que hi ha una pregunta subjacent: val la pena la llibertat a qualsevol preu, encara que no l'aconseguim amb els nostres mitjans?






diumenge, 12 de febrer de 2017

Lectures: Historias cortas de Satoshi Kon

Fa uns anys -com passa el temps!- vaig fer la ressenya de l'obra més coneguda del desaparegut director d'anime Satoshi Kon (1963-2010), era Regreso al mar i es tractava d'una història autoconclusiva que em va agradar molt. 

Ja vaig dir llavors que tenia pendent comprar (o rebre com a regal, que és el que va passar amb el temps) l'altre volum que n'havia editat Planeta en el seu projecte de recuperar o editar per primer cop, segons el cas, l'escassa producció de còmic d'aquest mestre que sobretot feia anime, i el cas és que he trigat, però per fi m'hi he posat i l'he llegit.


Historias cortas de Satoshi Kon, en un format semblant al de les del mestre Urasawa, és a dir no gaire gran, però gruixut i amb tapa dura, és un títol molt descriptiu del que trobarem al llibre, que són relats curts i autoconclusius amb què l'autor experimentava i s'anava fent un lloc a la indústria, tot i que és ben sabut que aviat es va decantar per l'anime. 

Des del punt de vista de la seva carrera va ser un encert, perquè hi va triomfar, però això no vol dir que els seus manga siguin menys interessants. Altrament no s'entendria que Planeta hagi publicat posteriorment Opus i Seraphim 266613336WINGS, dues obres inacabades també a l'edició original japonesa. I els recopilatoris d'històries curtes de vegades són irregulars i realment se'n salven poques, però trobo que no és el cas i que aquest recopilatori és més que notable.


Com que les seves pel·lícules en general són conegudes pel seu caràcter oníric, fantàstic i una mica surrealista, confesso que em feia por que aquest recull d'històries curtes també fos així. No perquè em sembli malament, sinó perquè com que sóc una mica curt de gambals m'estimo més llegir històries senzilles d'entendre.

És el que trobem en aquest llibre, en realitat. Relats senzills, molts dels quals protagonitzats per nens i adolescents en aventures de tota mena, des de les quotidianament esportives fins a complots per desemmascarar pares infidels, passant per escenes d'estiueig, conflictes monumentals a l'institut, els plans per a estrenar-se d'uns estudiants a punt de graduar-se i altres fragments costumistes, però sempre animats i de ritme ràpid, i molt japonesos.


També hi ha lloc per a la bogeria, però és una bogeria nascuda de l'accident més normal del món, com pot ser que una llitera amb una anciana se'n vagi camí avall i faci tota mena de destrosses sense que a la senyora li passi res, en unes pàgines que com ja vèiem a Regreso al mar demostren que el mestre Kon tenia una manera de narrar molt cinematogràfica.

Això no vol dir que en aquestes històries escrites i dibuixades als anys 80 no hi hagi experiments amb altres gèneres.

Podríem dir que hi ha una mica de ciència-ficció post-apocalíptica, i al darrer relat recopilat, que té dues parts i és el més llarg, més aviat distòpica amb les desventures d'uns joves una mica rebels en un Japó fortament policial (obra més fosca i que ens deixa amb malestar).


A més, però també hi apareix la fantasia amb la història d'una família que compra una casa a preu de ganga i descobreix que hi ha fantasmes, i l'autor prova el manga de samurais amb un relat en què en plena persecució en el context d'una batalla tant un bàndol com l'altre s'han d'enfrontar a un "monstre".

A Historias cortas de Satoshi Kon, com acostuma a passar amb aquests recopilatoris quan es tracta d'obres seminals, veiem en general un traç que encara havia de millorar, tampoc no gaire diferent del de Regreso al mar, a la ressenya del qual ja vaig comentar que es notava que el mestre Kon havia estat ajudant del gran Katsuhiro Ôtomo, però queda ben clar que és un dibuix dinàmic, amb molt de ritme i una excel·lent composició de pàgines i vinyetes.


En alguns casos, però, l'esforç és especialment visible, com a la història de samurais que esmentava, amb un nivell de detall que aporta la seriositat normalment associada al gènere, malgrat que en aquest cas sigui un relat de samurais una mica especial.

Majoritàriament es tracta d'històries, amb independència del seu gènere, de lectura ràpida gràcies al seu ritme, i també amb un punt entranyable.

Són de llargada, estil i qualitat diversos, però el conjunt aprova amb molt bona nota, i insisteixo en què això no és quelcom habitual en aquests reculls. En altres paraules, es tracta d'un volum molt recomanable.





dilluns, 6 de febrer de 2017

Sèries: The Affair

Sovint comencem a mirar sèries exclusivament per la gent que hi surt, i quan vaig veure el tràiler d'aquesta vaig tenir clar que la veuria precisament per aquest motiu, encara que l'argument també em va semblar actractiu.

Es tractava d'una història amb dos clars protagonistes que estaven interpretats per en Dominic West (en McNulty a The Wire) i la Ruth Wilson (l'Alice Morgan de l'altament recomanable Luther), dos intèrprets britànics que canviaven l'accent de manera convincent per explicar-nos l'aventura de dos nord-americans de soca-rel. 


Que el tema dels afers extramatrimonials està molt suat, i ho sabia, però igualment volia veure aquests dos actors que m'agradaven interpretant uns papers més "mundans" que aquells pels quals els coneixia. 

El que no esperava, però, era que The Affair ens ho explicaria adoptant dos punts de vista, corresponents a dos personatges en cada episodi, dels mateixos fets, cosa que dóna vida a un argument, com deia, tan suat, i contribueix a donar forma de thriller o producte de suspens a aquesta sèrie que, a mesura que van avançant les temporades, i més endavant amb algun flashforward -en català prolepsi-, va adoptant un to cada cop més fosc. 


En fi, a la sèrie els protagonistes són en Noah Solloway, un escriptor que lluita per tenir èxit, i l'Alison Lockhart, cambrera en un restaurant del poble d'estiueig de Montauk (Nova York) on els Solloway van de vacances i on viuen els rics i estirats sogres d'ell, interpretats per la cara de periquito de la Kathleen Chalfant i pel més conegut John Doman -que curiosament era superior d'en McNulty a The Wire i que podem veure a Gotham fent de Carmine Falcone-, aquest sí un escriptor de tant d'èxit que és ric i tot. Tant ella com ell odien el seu gendre, que no és de casa bona.

L'afer dels dos protagonistes és tempestuós i, com acostuma a passar en aquests casos, destrossa les respectives famílies i provoca una sèrie de conseqüències que contaminen l'amor que es tenen aquests dos personatges, de manera que a mesura que avança la sèrie es plantegen si ha valgut la pena. De fet, només comporta desgràcies. 


Un dels principals secundaris de la sèrie és la dona d'en Noah, la Helen (Maura Tierney), un personatge irritant que quan protagonitza mig capítol m'acostuma a avorrir, però que darrerament s'ha guanyat una mica la meva simpatia. 

Per part d'en Noah també tenim els seus quatre fills, dos d'adolescents i dos de petits. Els grans, evidentment, són els que donen més problemes, especialment la Whitney (Julia Goldani Telles). 


L'altre secundari important és en Cole Lockhart (Joshua Jackson, una altra cara coneguda), el marit de l'Alison, de caràcter esquerp però que també, amb el pas del temps, veiem que és un home honest i noble. 

Precisament un dels punts forts del guió és que poc a poc ens fa passar de donar suport a l'amor passional dels dos protagonistes a entendre el dolor dels enganyats, i ens fa canviar totalment de bàndol més endavant.

Cal esmentar de passada el seu germà Scott (Colin Donnell) i convidats de les temporades 2 i 3 com la Luisa (Catalina Sandino Moreno, nominada a l'Oscar a la Millor Actriu el 2004 per María, llena eres de Gracia), la Julliette (la francesa Irène Jacob, tot un referent) o en John Gunther (Brendan Fraser). 


El cas és que la sèrie creada per la Sarah Treem i en Hagai Levi aconsegueix enganxar-nos a la història des del principi i ens demostra temporada a temporada com sí que es pot allargar la trama de manera coherent i justificada, i la tècnica narrativa de canviar el punt de vista a mig episodi en cadascuna de les entregues és totalment encertada i ens permet fixar-nos no només en els canvis en els diàlegs segons qui protagonitzi aquell segment, sinó també en altres detalls com la roba o els escenaris, encara que les diferències siguin una mica exagerades respecte a com veiem les coses cadascú a la vida real.

La intriga de la sèrie va augmentant i a la tercera temporada esdevé pràcticament un thriller psicològic, i no decauen les interpretacions que han proporcionat a The Affair nombroses nominacions i premis, entre els quals els Globus d'Or a la Ruth Wilson i la mateixa sèrie el 2015 i a la Maura Tierney com a secundària el 2016, i dos anys consecutius el premi al millor actor als Satellite Awards per a en Dominic West. 


El ritme de The Affair és més aviat lent, sí, i la premissa pot semblar (ho és) poc original, però la manera amb què se'ns explica aquesta història i les conseqüències que té la decisió de deixar-se endur de dos personatges que s'atrauen de manera irresistible però no haurien d'estar junts fan de la sèrie una de les més interessants que s'emeten actualment.


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails