dijous, 2 d’abril de 2020

Lectures: Tòquio Blues (Norwegian Wood)

Cada any llegeixo almenys un llibre d'en Haruki Murakami, un dels meus escriptors preferits. En tinc tot el que ha sortit en català -que és tot el que ha escrit, o gairebé- i no són obres que acostumi a deixar a la pila de pendents gaire temps. Ara, però, mentre espero que els dos llibres de La mort del comanador surtin en edició de butxaca (que ja ni són llibres petits ni especialment barats, però sempre és millor que res quan es tracta de retallar en diners i espai), volia rellegir la primera novel·la que en vaig tenir, una de les primeres que es van publicar en català, i gràcies a la qual jo, com tants altres, vaig conèixer l'autor japonès.

Donada la meva mala memòria per als arguments, que per a repassar obres és un avantatge perquè sempre em fa la sensació que són noves, sobretot després de tants anys, llegir aquest llibre ha estat com si ho fes per primera vegada, i com que en el seu moment no en vaig fer ressenya ara, per fi, la puc fer.


Tòquio Blues, amb el subtítol Norwegian Wood -com es va publicar en anglès, i més fidel a l'original Norway no mori- és una novel·la de 1987 (amb primera edició en català el 2005) que, sobretot ara que he llegit pràcticament tot el que va escriure Murakami tant abans com després d'aquest llibre, m'adono que és especial.

Ho és perquè, a diferència d'altres obres signades per ell, té un to més realista, no recorre a escenes fantàstiques ni oníriques, ni a un final estrany, sobtat o màgic, tècnica que a mi no m'agrada gaire tot i tractar-se, com deia, d'un dels meus escriptors preferits.

En aquest llibre, que és un gran flashback que fa el protagonista des dels seus 37 anys fins a l'època en què començava la universitat en plena època de protestes d'estudiants a finals dels anys seixanta, se'ns explica una tristíssima i tràgica història d'amor, amb un to molt malencònic, i enganxa de mala manera, però sense recórrer a més artificis.


Ell, de nom Toru Watanabe i amb un caràcter tranquil i reservat, com la majoria de protagonistes murakamians, que s'endevina que almenys en aficions i maneres de pensar tenen trets autobiogràfics de l'autor, està marcat per l'amor que sent per la Naoko, xicota del seu millor amic mort, un amor que no es pot acabar de materialitzar perquè ella s'ha hagut d'aïllar del món a causa del trauma que arrossega per aquell esdeveniment, tot i que també li agradaria poder estar amb en Watanabe.

Ell, carregant-se de paciència, mira de tirar endavant i passa els dies amb la màxima normalitat possible, i interactua amb algunes -no gaires- persones que el fan créixer i evolucionar en un sentit o un altre, incloent-hi una altra noia, la Midori, però sempre amb l'ombra de la Naoko ben present.


Tot plegat, realment interessant i sense ni un moment fluix, s'explica amb un estil planer i amb una gran sensibilitat, amb les referències a la cultura popular occidental a què ens té acostumats l'escriptor, i una quotidianitat que ens permet identificar-nos amb el protagonista, diferències culturals i d'història personal a banda.

El 2010 se'n va fer un llargmetratge dirigit per Trần Anh Hùng que tinc ganes de veure aviat, ara que encara tinc fresca la novel·la, per valorar l'adaptació.

En qualsevol cas puc dir que Tòquio Blues és, sens dubte, un dels meus llibres preferits d'en Haruki Murakami. I això no és poca cosa.


dijous, 26 de març de 2020

Sèries: Arrow (vuitena temporada)

La sèrie que va començar el que es coneix com a "Arrowverse", és a dir l'univers DC en versió televisiva, força ben lligat però totalment independent del DC Extended Universe cinematogràfic, ha arribat enguany al seu final, i com que he fet entrades sobre cadascuna de les seves temporades no podia deixar la seva conclusió sense un article.

Vaig voler publicar primer, però, l'entrada sobre el gran crossover de les sèries de la temporada actual, no només perquè l'encreuament era prou important com per tractar-lo de manera individual, sinó també perquè l'última temporada d'Arrow no s'entén sense ell, està condicionada pels seus esdeveniments, i parlar-ne en un altre ordre no tindria gaire sentit.


Amb 10 episodis en comptes dels 23 (22 a la setena) habituals, i per tant amb la sensació que li haurien clavat la tisorada abans, però que han allargat la història perquè pogués acabar en plena Crisis on Infinite Earths i deixant un bon regust, la vuitenta temporada d'Arrow és certament més interessant que les anteriors, o almenys que algunes de les anteriors, perquè com ja vaig comentar la setena m'havia acabat avorrint, mentre que la sisena havia representat, per al meu gust, una remuntada.

En aquesta continuen els flashforwards que ens expliquen les aventures dels fills adults de l'Oliver Queen, i continuen sense entretenir-me gaire, però per sort el pes el duu el present.


Un present excepcional en què el protagonista ha d'acceptar que morirà i ho ha de fer entendre als altres, que tot i així -i com es podia esperar- no el pensen deixar sol en les missions que li encarrega el Monitor i que el duen a situacions estranyes com ara reviure un mateix dia diverses vegades per tal que en tregui un aprenentatge o conèixer els esmentats fills del futur, portats al present pel misteriós ésser còsmic.

Al final, la temporada situa l'Oliver i els seus aliats fora de la zona de comfort, i l'excusa argumental permet que revisitin escenaris i es retrobin amb personatges del conjunt de la sèrie, en el que acaba sent un comiat que l'espectador fidel agraeix.


També se li pot agrair el to lleugerament èpic que impregna la breu temporada, si bé hi ha algunes situacions més aviat aleatòries que es justifiquen amb l'element fantàstic que forma part de la Crisi, i que aquí explica resurreccions i altres girs de guió.

Arrow, aquest cop, és probablement la sèrie més afectada pel crossover i més lligada als seus esdeveniments, i -si esteu llegint això ja no crec que puguem parlar d'spoilers- la profecia es compleix i el protagonista cau tot fent un paper heroic que el redimeix de tots els seus errors passats, tant de quan era un noi ric i despreocupat com de la seva primera i sanguinària etapa com a justicier.


El vuitè dels deu episodis és on s'acaba la connexió de la sèrie amb l'encreuament i on l'Oliver troba el seu final, i els dos capítols que queden ens mostren les conseqüències del final de la Crisi.

Tanmateix, el més important de la temporada és el sacrifici del primer superheroi de la DC televisiva unificada, i un comiat emotiu per a aquesta sèrie, la més veterana de l'Arrowverse, que ha tingut alts i baixos, però que ha acabat amb un registre satisfactori.





dijous, 19 de març de 2020

Sèries: Crisis on Infinite Earths

Ja fa anys que segueixo les sèries televisives basades en còmics de DC, i en vaig ressenyant les temporades a mesura que acabo de veure-les. I ja s'ha convertit en costum que en algun moment diverses d'aquestes sèries es creuin per oferir-nos l'esperat crossover anual, amb més o menys encert i interès.

Tard o d'hora, però, havia d'arribar el gran crossover, el que duu el nom del que probablement és el crossover més famós de la història dels còmics, encara que argumentalment s'hi basi d'una manera força superficial perquè les circumstàncies de les trames de cadascuna de les sèries són diferents de les versions en paper de 1985-1986. I com que ha estat més important i impactant que les altres vegades, tot i que no és una sèrie en si mateix es mereixia una entrada pròpia al blog, en comptes de l'habitual menció als articles sobre cadascuna de les temporades de les sèries.


Crisis on Infinite Earths ha marcat els inicis de les temporades d'Arrow (que ja acabava l'anterior amb una clara orientació a l'esdeveniment), The Flash i Supergirl, mentre que DC's Legends of Tomorrow bàsicament començava durant el crossover i Batwoman es troba en la seva primera temporada, de manera que abans de veure's afectada per Crisis on Infinite Earths havia pogut desenvolupar-se força.
 
Ja ens en donaven pistes a les acaballes de les respectives anteriors temporades, però el cas és que un ésser anomenat Monitor (LaMonica Garrett) arriba per avisar que la realitat és a punt de desaparèixer, i que per tal d'evitar-ho hauran de morir en Flash i en Green Arrow.


L'Oliver Queen està obligat a ajudar en Monitor, atès que precisament al crossover anterior, Elseworlds, va demanar-li ajuda perquè no morissin en Barry i la Kara (Supergirl), i a canvi el misteriós ésser li va dir que un dia li hauria de tornar el favor. Doncs bé, ha arribat el moment.

Mentrestant, en Flash pot veure milers de milions de possibles futurs i l'únic en què no desapareix la realitat és aquell en què ell mor, s'hi resigna i intenta preparar els seus éssers estimats per a aquesta certesa i per a la defensa de Central City quan ell no hi sigui.


L'onada d'antimatèria va esborrant terres del multivers i això tard o d'hora s'acaba sabent a les diferents sèries, algunes de les quals situades en universos paral·lels, amb personatges que es troben només de tant en tant, precisament als crossovers, i per tal de fer front a l'Anti-Monitor, l'ésser contrari a en Monitor, han d'unir forces els Models ("Paragons" en anglès) dels valors Coratge, Honor, Humanitat, Esperança, Destí, Veritat i Amor, que són òbviament personatges que ja coneixem, almenys en la seva majoria.
 
No cal entrar en gaires detalls més perquè no es tracta de fer un resum de tot això, que a més té una certa complexitat, però a partir d'aquí els herois i les heroïnes el que fan és seguir les directrius del Monitor, tot qüestionant allò que no els sembla bé i salvant tanta gent, sigui de l'univers que sigui, com poden.
 
 
Això, i les escenes de destrucció en els casos que no es poden evitar, dona l'oportunitat de mostrar breument terres que no s'havien vist fins ara, i esdevé un festival del fanservice que fa caure la bava a qualsevol amb un mínim coneixement de DC Comics i les seves adaptacions prèvies. 

Voleu un Superman interpretat per en Brandon Routh (que a l'Arrowverse és en Ray Palmer) com va fer a la pel·lícula Superman Returns (2006)? Aquí el trobareu. O veure quina fila fa actualment en Tom Welling, en Clark Kent de Smalville (2001-2011)? I no molaria que sortís el ja ancià Burt Ward, el Robin de la sèrie Batman de 1966, en una Terra-66? O veure, per fi, en Kevin Conroy, la veu del Batman de la sèrie animada i de molts videojocs, interpretant el personatge també amb el cos i la cara? I què us semblaria, la primera connexió oficial (ja era hora, tot i que és molt poc i massa tard) entre l'Univers DC televisiu i el cinematogràfic?
 
 
Tot això i molt més, incloent-hi cameos del guionista del còmic original, en Marv Wolfman, i d'altres personatges televisius de DC del passat i del present -perquè ara també hi ha sèries de DC que no formen part de l'Arrowverse, com per exemple Black Lightning, Titans o la futura Stargirl, és el que trobem en aquest gran encreuament de personatges, vides i universos que s'han anat formant durant anys i que ara han confluït en una gran festa televisiva basada en les creacions de la rival de Marvel. 

La història com a tal probablement té llacunes i l'execució dels efectes especials té el nivell habitual en aquestes sèries televisives que no destil·len -no ho han fet mai- qualitat cinematogràfica, però el crossover és trepidant i un plaer per als coneixedors del material amb què treballa. Es pot veure sol? Suposo que sí, però aquells que no estaven veient almenys les tres sèries principals de l'Arrowverse (Arrow, The Flash i Supergirl) es perdran coses, o no entendran per què els personatges que sí que segueixen es troben momentàniament en una trama que interromp la seva. 
 
 
Així, Crisis on Infinite Earths és un premi a la fidelitat dels seguidors d'aquestes sèries, i si se'n veuen d'altres i es coneixen coses que faciliten el reconeixement dels convidats i les picades d'ullet, encara millor. Exactament com quan hi ha encreuaments als còmics.




Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails