diumenge, 1 març de 2015

Lectures: Batman Eternal vol. 1

Des que DC Comics li va agafar el gust a les col·leccions setmanals amb 52 (2006-2007) i la continuació Countdown to Final Crisis (2007-2008), n'ha fet algunes més (i més que en vindran), però la que avui ressenyo és la primera dedicada a en Batman, i per tant em tocava de prop i me l'havia de fer.

Amb la previsió de 60 números, jo l'estic seguint en gruixuts recopilatoris i com que l'únic que ha sortit quan escric aquestes línies és el primer, el que he llegit han estat els 21 primers números de la col·lecció, que conformen un interessantíssim i trepidant pròleg que, de fet, es podria considerar una història completa amb un cliffhanger.


Batman Eternal és una monumental història d'en Batman i els seus aliats i enemics que compta amb la participació dels que remenen les cireres a l'univers del personatge des de fa temps, com els guionistes Scott Snyder i James Tynion IV, amb un exèrcit de dibuixants que permeten tirar endavant aquest projecte amb d'entregues tan frenètiques, i trobo que se'n surten molt bé. 

La idea és que, sota la supervisió d'aquests dos guionistes, que de tant en tant escriuen algun número —tot i que normalment només donen la idea general—, els altres escriptors es dediquin a aspectes diferents de la història i de la ciutat de Gotham, cadascun amb el seu to, però amb un resultat força coherent i cohesionat.

En aquests primers 21 números, publicats originalment entre el 9 d'abril i el 27 d'agost de 2014, trobem diversos arcs argumentals que giren al voltant d'una premissa, la catàstrofe amb desenes i desenes de víctimes mortals presumptament causada per un personatge que estimem, que forma part d'una complexa trama amb orígens incerts però que té a veure amb una guerra de bandes (amb el retorn d'un mafiós clàssic que no m'estranyaria que tingués la intenció d'aprofitar la popularitat de la sèrie Gotham), i també amb activitats paranormals que tenen lloc als baixos (literalment) fons de la ciutat.


Però el que és més inquietant és que tot plegat comença amb un flashforward en què veiem un Bruce Wayne derrotat, amb una Gotham destruïda al fons i unes terrorífiques paraules, pronunciades per un personatge que no veiem, que afirmen que el protagonista ha perdut tots els seus aliats, caldrà veure si en sentit figurat o amb enterraments inclosos.

Batman Eternal es desplega alhora que les col·leccions mensuals, i ho fa de manera independent, però no és pas un Elseworlds o història alternativa, sinó que fa contínues referències als fets establerts i, segons sembla, les col·leccions mensuals del Cavaller Fosc i els seus companys reprendran esdeveniments que tenen lloc aquí, es veuran afectades doncs pel que passi en aquesta sèrie setmanal. De fet, tota la saga Zero Year de Batman s'ha dedicat a parlar dels orígens del personatge, de manera que la trama "present" no avançava, perquè el senyor Snyder ja comptava amb Batman Eternal i ho tenia tot molt ben pensat.  


Com deia abans, aquest primer recopilatori és una mena de pròleg o introducció, però també es pot entendre com una trama completa que, això sí, acaba de manera que n'hem de llegir la continuació. El que vull dir és que malgrat les línies argumentals que transcorren en paral·lel, i que de vegades no sembla que tinguin relació, i malgrat que de vegades sembla que tot plegat sigui una excusa per a fer aparèixer tots els personatges possibles (tant aliats com dolents), el cas és que desprèn una sensació d'unitat que espero que no m'abandoni quan llegeixi els altres dos recopilatoris que hi haurà.

A més, aquests esforços per a fer aparèixer tots els personatges possibles són benvinguts, perquè a banda de legitimar el que se'ns havia estat explicant fins ara a les col·leccions mensuals, també ho fa amb els esdeveniments pre-The New 52 i aprofita, de passada, per a recuperar algun personatge que des del reinici encara no havia sortit, i a mi m'ha fet il·lusió perquè ja començava a considerar-lo eliminat de la continuïtat oficial. 

En resum, una molt bona història d'en Batman, amb alts i baixos segons la trama concreta i l'equip creatiu i segons els nostres gustos personals (a mi particularment allò paranormal a l'univers Batman no m'ha acabat mai d'agradar), que no deixa de ser un moviment comercial recolzat en la seva periodicitat anormal, però que en aquest cas ens ofereix un producte que val la pena i amb un ritme narratiu que ens farà venir ganes de no dosificar-nos el material de lectura.



dimarts, 24 febrer de 2015

Lectures: Hiatari Ryôkô!

Fa uns mesos ressenyava la meva lectura més recent del meu autor preferit, Miyuki, i ara torno perquè ja he llegit una altra de les seves obres, aquest cop més curta però força similar en més d'un aspecte.

Sobretot el gràfic, perquè Hiatari Ryôkô! coincideix temporalment amb aquella altra obra d'en Mitsuru Adachi en haver-se publicat de 1980 a 1981, aquest cop a la revista Shôjo Comic i posteriorment en 5 volums recopilatoris, 3 a l'edició bunko que em vaig comprar jo.


Comença amb un estil força setanter, amb els personatges molt esprimatxats i esvelts i uns pentinats típics de l'època, que ens fan pensar en altres manga com els dels primers anys de la Rumiko Takahashi, però després evoluciona i esdevé el característic dels anys 80 que trobem en d'altres obres de l'autor, clavat al de Miyuki i com els inicis de Touch

És inevitable comparar Hiatari Ryôkô! amb Miyuki, perquè encara que aquell manga es publiqués en una revista de shônen i aquest en una de shôjo (o manga per a noies) en realitat, com sabem els fans del mestre Adachi, és difícil veure les diferències que permeten posar una etiqueta a una obra i l'altra a l'altra. 


Perquè l'autor, als còmics per a nois, es recolza força en l'aspecte romàntic, i en els que en teoria són per a noies el comportament dels personatges, siguin masculins o femenins, no canvia tant, com tampoc la mena de bromes i la manera de narrar les històries. Per tant, sobretot quan parlem d'en Mitsuru Adachi, que una obra seva es consideri shônen o shôjo és una qüestió d'etiquetes basada en el públic objectiu de la revista original.

Hiatari Ryôkô! no és una excepció, encara que hi ha qui considera que la diferència és que la protagonista en aquest cas és una noia. No hi estic d'acord: veig igualtat en el protagonisme de tots dos. Un  Yûsaku Takasugi i una Kasumi Kishimoto que físicament semblen talment en Masato Wakamatsu i la seva germana Miyuki, però que en caràcter no podrien allunyar-se'n més.


Ell, que per una vegada no és el típic protagonista entranyable i alhora sapastre i pervertit, fa batxillerat a l'institut Myôjô, on esdevé membre del club d'animadors, perquè considera la seva missió personal ajudar els altres quan veu que s'esforcen en allò que fan. Aquest aspecte humà i amable es reforça amb l'acollida del gat Taisuke, que és la mascota animal de Hiatari Ryôkô! i un altre element típicament adachià.

La Kasumi també estudia en aquell centre i té un caràcter una mica esquerp que li posa les coses difícils quan, tot i tenir un xicot, en Katsuhiko, que no veu mai perquè treballa a l'estranger, comença a abaixar barreres i fixar-se en el seu nou company tant d'institut com de la pensió Hidamari, regentada per la seva tieta vídua.


El nucli de la història és, doncs, l'evolució dels sentiments de la Kasumi, i potser si ho agafem per aquí sí que podríem pensar que és un shôjo. També hi ajuda —tot i que en Mitsuru Adachi és una constant— que el protagonista masculí no és explícit pel que fa als seus sentiments, ni tampoc manifesta gaire interès per cap noia en particular.

Però hi ha un contrapès, que és el dels companys de residència i institut, els necessaris i habituals personatges secundaris que condimenten l'obra. En aquest cas són en Shin Mikimoto (a la imatge, al mig), un pervertit pagat de si mateix que està enamorat de la bonica i tímida Keiko, una altra companya de classe que, al seu torn, es fixa en en Takasugi; en Takashi Ariyama, el típic noi corpulent (gros) i bona persona; i en Makoto Aido, que té un paper molt petit i fa una mica d'angúnia. Lamentablement l'extensió de l'obra no permet a l'autor aprofundir gaire en aquests personatges, si més no amb el mateix nivell d'atenció.


Així, el que ens ofereix Hiatari Ryôkô! és una comèdia d'institut amb un fort vessant romàntic i l'estil pausat, subtil i delicat d'en Mitsuru Adachi, que per cert a la primera part del còmic ens despista una mica amb el beisbol, que aviat deixa de banda, desconec si per un canvi d'opinió o perquè des del principi havia de ser una subtrama purament decorativa.

Res que no hagi dit més o menys altres vegades: es tracta d'un retrat malencònic de la joventut japonesa de l'època amb humor i alguns moments més reflexius i seriosos i una estructura episòdica que no impedeix veure l'evolució de l'autèntica trama. 


Sobre el final, que evidentment no rebentaré... és obert, però alhora l'autor deixa les coses prou encarrilades com perquè ens puguem imaginar com acaba. En aquest cas fer-ho així queda fins i tot millor, més realista que no pas un gran salt endavant en els esdeveniments. I tanmateix ens arriba de cop. És difícil d'explicar, s'ha de llegir.

La versemblança de la història, per altra banda, m'ha convençut més que la de Miyuki, obra com ja vaig explicar premiada i considerada per molts fins i tot millor que Touch, opinió que no comparteixo tot i que també em va agradar molt. Ara bé, Hiatari Ryôko! és més senzilla pel que fa a l'argument, no hi ha cops d'efecte ni grans girs. És més costumista, però no més avorrida. És diferent i alhora similar. Val la pena.

Pel que fa a les adaptacions, el 1982 se'n va fer un dorama o sèrie d'imatge real de 19 episodis, i de 1987 a 1988 hi va haver una sèrie animada de 48 episodis seguida d'un llargmetratge de dibuixos animats. Amb el nom d'Alegre juventud es va poder veure als anys 90 a Telecinco, amb noms occidentalitzats i molta censura, i després la desapareguda Jonu Media en va treure la pel·lícula en DVD.



divendres, 20 febrer de 2015

Pronòstics personals per als Premis de l'Acadèmia (Oscars) 2015

Tal com vaig fer l'any passat, torno a fer un pronòstic personal dels Premis de l'Acadèmia, els 87ens, els que corresponen a les pel·lícules de 2014, encara que en alguns casos s'estrenen a l'estat espanyol tot just ara, o ho van fer amb el 2015 ben començat. Però el 2015 del títol fa referència a que la cerimònia se celebra el 2015 i els meus pronòstics els faig aquest any, que quedi clar.


La cerimònia d'entrega dels Oscar enguany tindrà lloc el 22 de febrer, i vull fer els pronòstics tot remarcant, novament, que no sóc cap expert en cinema, ni cap crític professional, ni m'heu de fer gaire cas. Només són les meves impressions basades en les pel·lícules que sí que he vist i en d'altres consideracions com ara allò que agrada a Hollywood o no, i quan ja s'hagi emès la cerimònia veurem si l'he encertat gaire. L'any passat vaig encertar força, però també és cert que no em vaig mullar en gaires categories.


Comencem amb la categoria de Millor Pel·lícula, que crec que es disputaran (em penso que el percentatge dels resultats de les votacions no s'arriba a fer públic, de manera que no sabrem realment quines hauran tingut més opcions) Birdman i Boyhood.

La primera per la seva qualitat intrínseca —encara que estic veient que no és del gust de tothom— i la força del protagonista, i la segona per un format trencador i una aposta arriscada que ha meravellat el món del cinema. Em sorprèn que American Sniper hagi rebut la nominació en aquesta categoria i no en la de Millor Director, és estrany i per tant no li veig gaires opcions. The Theory of Everything i The Imitation Game són biografies cinematogràfiques molt bones, però ja als Globus d'Or van ser nominades i prou (i ja se sap que els Oscar imiten força el que passa en aquells guardons).

The Grand Budapest Hotel és una molt bona comèdia magníficament ambientada i interpretada i amb un repartiment farcidíssim de cares conegudes, però no la veig vencent les meves dues principals candidates, Whiplash és una història de superació personal de les que agraden a Hollywood, i comparteixo la sensació de tenir ganes de tornar-la a veure de seguida que vaig sortir del cine que es veu que ha tingut més gent, però crec que tindrà el mateix problema, la competència, i finament Selma, estrenada als Estats Units molt poc abans que es fessin públiques les nominacions, trobo que hi ha entrat de miracle —al capdavall en anteriors edicions s'ha parlat de films molt bons que quedaven fora precisament per haver-se estrenat massa a prop dels Oscar— i entenc la nominació com una manera de compensar la poderosíssima productora Oprah Winfrey per l'absència d'El majordom l'any passat. Ara bé, la pel·lícula en si és bona i, per desgràcia de manera necessària, torna a tractar la qüestió del racisme i la desigualtat entre races.


En la categoria de Millor Actriu Protagonista té tots els números la Julianne Moore, l'Alzheimer prematur és un tema molt fotut, però també agrada el típic viatge de redescobriment i superació personal, i la Reese Witherspoon podria aconseguir el seu segon Oscar en la seva segona nominació. O no, perquè potser això li treu opcions si hi apliquem el criteri de compensacions que sovint regeix aquests guardons.

La Rosamund Pike fa un interessant paper a Gone Girl, pel·lícula que no té cap més nominació i això ha indignat els seus defensors, però és la primera vegada que opta a aquest premi. Ara bé, n'ha rebut moltíssims per aquest mateix paper. Si la descarto, però, és per la presència de la Julianne Moore, que en el fons el que té a favor és el convincent retrat d'una malaltia duríssima en una persona massa jove, però la pel·lícula, Still Alice, no té cap més nominació i, per a mi, tampoc no és especialment remarcable. Així, seria d'aquells casos en què el tema del film juga molt a favor de la valoració d'una intèrpret que, d'altra banda, ja era reconeguda habitualment per la seva bona feina. Considero, doncs, que la cosa estarà entre la senyora Moore i la Witherspoon, i crec que guanyarà la pèl-roja.

Veig amb menys opcions la Marion Cotillard i la Felicity Jones em fa la sensació que no guanyaran, perquè la primera ja va guanyar amb la seva primera nominació i ara hi opta per una pel·lícula estrangera —encara que em convenci el seu paper de dona amb depressió que perd la feina en unes circumstàncies per desgràcia ben actuals— i la segona és jove i ha fet el seu primer gran paper a The Theory of Everything. Ara bé, és un tipus de paper semblant al de la Jennifer Connelly, que es va endur l'Oscar (a la millor actriu secundària, això sí) per A Beautiful Mind (2001).


Pel que fa al Millor Actor Protagonista sembla força probable que guanyarà, i trobo que seria de manera merescuda, en Michael Keaton, que a més no havia estat mai nominat (i si la seva carrera ha estat ben reflectida en la del seu personatge no ens hauria d'estranyar). El Globus d'Or recolza aquesta predicció.

Els altres candidats tenen circumstàncies a favor i en contra, que repasso a continuació: en Benedict Cumberbatch convenç amb la seva interpretació de l'Alan Turing, i emociona en alguns moments, però no deixa de ser una interpretació similar a la que l'ha fet tan popular com a protagonista de la sèrie Sherlock. En Bradley Cooper està aconseguint el mateix que en Leonardo DiCaprio: moltes nominacions (en aquest cas 3 de consecutives) però cap estatueta, i si en la categoria equivalent femenina guanya la Reese Witherspoon i fa un 2 de 2 m'imagino que en Cooper s'emprenyarà encara més. És un bon actor, però la competència és forta i enguany, com deia, el guanyador és bastant predictible, i en cas que no guanyi ell hi ha un clar aspirant a prendre-li el premi.

Perquè l'Eddie Redmayne fa aquella mena de paper que emociona el públic, que des de la seva concepció té tots els números d'endur-se un Oscar —i des que vaig veure The Theory of Everything ja no tinc tan clar que hagi de guanyar el senyor Keaton—, donant vida al científic Stephen Hawking i la seva terrible malaltia degenerativa. Ho fa d'una manera impecable i m'inclino per ell si no guanya en Michael Keaton, i a l'Acadèmia li agraden aquests papers. Als Globus d'Or es van repartir els premis perquè, allà sí, aquesta categoria està separada en Drama i Comèdia. Finalment l'Steve Carell fa dues coses bé en aquest sentit: actor típicament de comèdia (The 40-year-old Virgin, The Office...) que passa al drama i un maquillatge transformador. Són ingredients que acostumen a funcionar, i la seva interpretació d'un milionari extravagant està prou bé, però no crec que guanyi.


En el cas de Millor Actriu Secundària m'agradaria que guanyés l'Emma Stone perquè fa una molt bona interpretació i li tinc simpatia, però és la seva primera nominació, és jove i en aquests casos el premi acostuma a anar cap a una altra persona, si bé tampoc no seria excessivament sorprenent que guanyés ella, que considero la segona canditata amb més opcions. No crec que sigui la Meryl Streep, però, perquè se l'ha nominat molt (sembla que sigui obligatori) i també se l'ha premiat molt. A Into the woods ha demostrat un altre cop que sap cantar i actuar, però no fa res que no estiguem acostumats a veure.

La interpretació de la Keira Knightley a The Imitation Game tampoc no em sembla trencadora ni especialment memorable i la Laura Dern fa un paper massa petit a Wild, que fins i tot em fa preguntar-me si està realment justificada la seva candidatura. Probablement guanyarà la Patricia Arquette pel seu paper a Boyhood, que ja li va donar el seu primer Globus d'Or. I no em farà res. Però hem de tenir en compte que és la seva primera nominació en una carrera sense gaires èxits pel que fa a guardons. Si va aconseguir un 1/1 als Globus d'Or, per què no als Oscar?


La categoria de Millor Actor Secundari també és difícil de predir, tot i que sembla que els que tenen més possibilitats són l'Edward Norton i en J.K. Simmons. El primer, que ja havia tingut dues nominacions als anys 90, torna després de molts anys a optar a un Oscar i ho fa amb una bona actuació i una carrera pleníssima de premis i nominacions.

El segon es va endur el mateix premi als Globus d'Or i a Whiplash fa un paper d'aquells que li surten tan bé, de geniüt implacable, i arribem a pensar que és l'autèntic protagonista, que és el millor que li pot passar a un actor de repartiment. Pe a mi és el candidat més clar i de manera merescuda, mentre que els altres candidats els veig amb menys possibilitats: l'Ethan Hawke a Boyhood fa el mateix que a la trilogia Before, del mateix director Richard Linklater, en Mark Ruffalo ja havia tingut una nominació a la mateixa categoria —tanmateix considero que es mereix aquest segon intent—, i tampoc no li falten reconeixements en una carrera plena d'èxits, però crec que estaria en tercera posició pel que fa a opcions.

Finalment el veteraníssim Robert Duvall, ja nominat per El padrí (1972), The Apostle (1997) i Civil Action (1998), i guanyador de l'Oscar al Millor Actor el 1983 per Tender Mercies, ja ha estat com podem veure prou reconegut i no pot jugar la carta d'actor veterà que no ha rebut premis. A més, la rellevància de la seva pel·lícula, The Judge, on fa un commovedor paper d'ancià orgullós en un moment molt feble de la seva vida, ha estat clarament inferior.


En la categoria de Millor Pel·lícula d'Animació la cosa no està tan clara com l'any passat, que era evident que guanyaria Frozen i així va ser, perquè la proposta de Disney, Big Hero 6, és més que notable, però als Globus d'Or Com ensinistrar un drac 2 ja li va passar la mà per la cara.

Trobo que té menys opcions la japonesa Kaguya-hime no monogatari, de l'Studio Ghibli (que des del premi per El viatge de Chihiro ha estat present en més d'una edició, sense endur-se'n cap més), inèdita a casa nostra, perquè ha estat un èxit de crítica però la trobo massa folclòricament japonesa per a endur-se el premi. Els Boxtrolls, interessant proposta de stop motion en 3D, i l'europea Song of the Sea, senzillament no les veig perquè estic segur que la cosa es mourà entre les dues pel·lícules esmentades al primer paràgraf.

Millor Director

Els mèrits de Boyhood, sense que la pel·lícula sigui la millor, que per a mi no ho és tot i que val molt la pena, donen moltes opcions a en Richard Linklater, en bona part perquè va ser una arriscada aposta personal, però l'Alejandro González Iñárritu no em sorprendria com a guanyador per Birdman. Són dues potents candidatures que deixen enrere en Wes Anderson (The Grand Budapest Hotel), en Bennett Miller (Foxcatcher) i en Morten Tyldum (The Imitation Game).

Millor Guió Original

Així com el format de Boyhood dóna moltes opcions a la pròpia pel·lícula i al seu director, la història tampoc no és extraordinària, de manera que no crec que guanyi l'Oscar al Millor Guió, i tenen més opcions Foxcatcher, The Grand Budapest Hotel i Nightcrawler, però crec que es repetirà el cas dels Globus d'Or i serà per al senyor Iñárritu i companyia gràcies a Birdman.

Millor Guió Adaptat

Bona part de les candidates en aquesta categoria ho és també a la de millor pel·lícula, de fet el 80% (American Sniper, The Theory of Everything, The Imitation Game i Whiplash), i l'altra és Inherent Vice. No goso fer un pronòstic gaire ferm, veig la cosa igualada i tampoc no trobo fàcil analitzar el guió d'una pel·lícula destriant-lo de la resta d'elements, però no em sorprendria gens que fos The Imitation Game o potser The Theory of Everything, força més emotiva, si bé podria ser perfectament Whiplash també com una manera de compensar el fet que és poc probable que guanyi el de millor pel·lícula.

Millor Banda Sonora Original

Crec que hauria de guanyar la d'Interstellar, d'en Hans Zimmer, gran oblidada dels Oscar especialment quan l'any passat la per a mi inferior Gravity optava a gairebé tot, però la de The Imitation Game, d'Alexandre Desplat, també em va agradar molt. Ara bé, als Globus d'Or va guanyar la de The Theory of Everything, de Jóhan Johannsson.

Pel que fa a les altres categories no he vist cap de les nominades a Millor Pel·lícula de Parla no Anglesa, ni cap documental, ni cap curt animat o d'imatge real, ni sóc cap entès ni tinc criteri per a jutjar la feina dels editors i mescladors de vídeo i so, però els Oscars al Millor Disseny de Producció i el Millor Vestuari crec que seran per a The Gran Budapest Hotel o Into the Woods, mentre que el maquillatge no em faria res que fos per a Guardians of the Galaxy, pel·lícula que també es podria endur el de Millors Efectes Visuals, en una dura competició amb Interstellar. Pel que fa a la Millor Fotografia, sense haver vist 3 de les 5 candidates, aposto per Birdman i el seu famós (i fals) pla seqüència, a més d'altres efectes visuals.

En resum:

Categoria Aposta Desig
Millor pel·lícula Birdman / Boyhood Birdman / Whiplash
Millor director Richard Linklater Richard Linklater / Alejandro G. Iñárritu
Millor actor protagonista Michael Keaton / Eddie Redmayne Michael Keaton
Millor actriu protagonista Julianne Moore Julianne Moore / Reese Witherspoon
Millor actor secundari J.K. Simmons / Edward Norton J.K. Simmons
Millor actriu secundària Patricia Arquette Emma Stone / Patricia Arquette
Millor pel·lícula d'animació Big Hero 6 / Com ensinistrar un drac 2 Big Hero 6 / Com ensinistrar un drac 2
Millor guió original Birdman Birdman
Millor guió adaptat The Imitation Game The Imitation Game
Millor banda sonora The Imitation Game / The Theory of Everything Interstellar





Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails