En Nappa, de Bola de Drac

Continuo amb la nova secció de personatges, i avui parlaré d'un que no té pràcticament carisma, però que sempre he trobat interessant. Es tracta d'en Nappa, el company d'en Vegeta de Bola de Drac.

Tenia un aspecte imponent, i la seva força era tan gran que ens va transmetre el terror dels protagonistes, que fessin el que fessin no podien aspirar a res més que provocar-li ferides de poca consideració.

Un dels moments més impactants de la sèrie, sens dubte, va ser el sacrifici (literal) d'en Xaos, que va autoimmolarse perquè va pensar que era l'única manera de vèncer en Nappa. L'únic que va vèncer fent això va ser la seva armadura (que no és moc de gall dindi, però que no era l'objectiu), i gastava d'aquesta manera la seva segona i última vida, perquè ja havia mort durant la saga d'en Cor Petit i EN TEORIA no podia tornar a ressuscitar.

Malgrat els esforços d'en Krilín, en Son Gohan, en Cor Petit Jr. i en Ten Shin Han, a més del difunt Xaos, el màxim que van aconseguir va ser deixar-lo en calçotets. Però en Ten Shin i en Cor Petit també van morir lluitant contra ell.

En Nappa era un home que es deixava endur per la fúria, i no li va fer cap gràcia que en Vegeta li ordenés esperar l'arribada d'en Goku per fer més interessant la conquista que tenien pensada. La seva força impressionant, però, va quedar en no-res quan s'acollonia davant del petit Vegeta, i posteriorment amb la derrota clamorosa a mans d'en Goku.

En Goku se'l va ventilar en uns minuts, i després en Vegeta, que el considerava un perdedor (i a sobre en Goku l'havia deixat invàlid) el va rebentar amb un gest de la mà. Brutal. Un dels grans enigmes sobre el personatge és la seva calvície. Sempre s'ha dit que els Guerrers de l'Espai tenien uns cabells indomables, no aptes per fer-hi pentinats que no fossin el natural. Com és que aquest home era calb? No ho era, o almenys no quan en Vegeta era jove:

Hem de deduir, doncs, que es rapava al zero i s'afaitava el cap. Però se suposa que això tampoc no ho hauria de poder fer, ja que no deixa de ser una alteració del pentinat. En fi, un misteri més de la sèrie. Sigui com sigui, d'alguna manera la gent el recorda, perquè se n'han fet conyetes:

Senzillament genial. A la Britney li queda millor això que li han posat que no pas la imatge que va donar en aparèixer pelada així.

Feu-la gran, si no es veu clar. És una figura articulada d'en Nappa... amb el cap d'un conegut actor espanyol. Impagable i friki.

 

I acabem amb un tio disfressat de Nappa. Devia acabar també en calçotets? 

Compres de divendres a la tarda

Avui he fet la ruta de les botigues de còmics de la zona de l'Eixample Dret (Passeig de Sant Joan, Alí-Bei, Via Laietana...) i he comprat algunes cosetes. No són gaires, però mira, m'han fet il·lusió. En primer lloc, al Norma Outlet, he comprat el tercer tom de 17 Años, col·lecció que em van recomanar i que tindrà el seu darrer volum aviat, ara que Mangaline, després d'una pausa, la continua.

El següent i últim lloc on he comprat ha estat Continuarà, que a l'entrada té piles de còmics de saldo, quantitats immenses d'un grapat de volums majoritàriament únics (millor per als que tenim problemes d'espai), que ja em van cridar l'atenció fa temps perquè eren editats per Ponent Mon, que no és una editorial barata, però que m'he decidit a comprar avui, després de saber que es tractava d'autors, si em permeteu el castellanisme, gafapasta, i que estaven molt bé.

Venga, saca las joyas, de Yoshihiro Tatsumi. Me l'he començat a llegir al metro i ja en faré una ressenya quan me l'acabi, però comença d'una manera molt impactant. Segur que se'm farà curtíssim. Pel que acabo de llegir, són històries curtes. Per una banda és una llàstima, però per l'altra també està molt bé.

En la prisión, de Kazuichi Hanawa, un altre recomanat i que té bona pinta. Publicat el 2000, es una obra autobiogràfica en què l'autor parla de la seva estada a la presó per possessió d'armes. I bé, també m'he comprat un caprici que no té res a veure amb els còmics, però en aquest bloc antigament també parlava de videojocs.

 

Una figureta oficial del Koopa Troopa, el meu personatge preferit de l'Univers Mario! Continuarà és l'únic lloc on l'he vist, en tot el Saló del Manga no el vaig trobar, i fins i tot hi ha una col·lecció de figures del Super Mario Kart, joc on els participants eren 8, i de figuretes n'hi ha 7, i quina falta? El Koopa Troopa! Doncs au, me l'he comprat normal, que és com l'he trobat.

Personatges rondinaires

Sempre m'han caigut bé els personatges rondinaires de totes les formes d'entreteniment possibles, entre elles el cinema, les sèries i els programes de televisió o els còmics. I he pensat a fer-ne un recull, una selecció dels que em vénen a la memòria. Comencem:

En Rondinaire, un dels set nans de la Blancaneu

Clint Eastwood, tant a Million Dollar Baby com a Gran Torino

El senyor Fredriksen, d'Up

Al Pacino en el seu paper de Tinent Coronel Frank Slade, a Scent of a Woman

El mític barrufet rondinaire

Oscar the Grouch, de Barri Sèsam

En Shikamaru, de Naruto, probablement el meu preferit

En Vegeta, un altre crack

No podia faltar la senyoreta Rottenmeier, de Arupusu no shôjo Haiji, o Heidi

Una altra llegenda, l'M.A. Barracus de The A-Team

 

En Black Jack, protagonista del manga homònim

I amb aquest onzè personatge s'acaba el meu petit repàs a alguns dels més rondinaires que han passat per les diverses formes d'entreteniment. Són personatges que al principi fan ràbia, o no, però que amb el temps es guanyen l'afecte de l'espectador o lector quan es veu que en el fons tenen bon cor i bones intencions.

De tant en tant hem de poder queixar-nos i veure la part dolenta de les coses, oi? Cal que hi hagi un contrapunt als que van per la vida tan feliços i sense pensar en les possibilitats negatives que totes les coses tenen.

Cinema: This is it

No és un tema del que acostumi a parlar en aquest bloc protagonitzat sobretot pels còmics i les sèries d'animació, però el cas és que la música és un dels meus entreteniments, tot i que no pas el favorit, i dissabte vaig anar a veure una pel·lícula-documental relacionada amb un dels artistes més grans de tots els temps, This is it, que recull (afortunadament en V.O.S.) els assajos de la gira que en Michael Jackson, en pau descansi, no va poder ni començar per culpa de la seva mort sobtada aquest mes de juny.

M'he adonat que força gent no sap exactament què és This is it, de manera que abans de donar-ne l'opinió diré una mica de què va. No és una pel·lícula sobre la vida del Rei del Pop, ni un compendi d'entrevistes, ni un repàs dels moments més importants de la seva carrera. No és res d'això. Tampoc no es parla, ni ho faré jo ara, sobre les acusacions de què va ser absolt i que li van costar probablement la salut. This is it és el material que Jackson va encarregar filmar per tenir documentats els assajos de la que havia de ser la seva última gira, amb 50 concerts a Londres, que van vendre totes les entrades en poc temps.

Aquesta és l'aparició, del mes de març, en què va anunciar els concerts. Està en anglès, però s'entén perfectament. Deia "see you in July", però no va veure néixer aquell mes. Després de la seva mort, que va commocionar el món (no només de l'espectacle), es va decidir que el material enregistrat es muntaria de manera que tingués interès cinematogràfic i s'estrenaria arreu del món als cinemes i durant dues úniques setmanes. El tràiler és aquest:

Al documental podem veure diverses coses que els fans més irreductibles ja es devien imaginar, però que els més normalets com jo o els que no se'n consideren fans segur que no havíem pensat: aquests concerts haurien estat increïbles, s'estava preparant tot amb un afecte que poques vegades s'ha vist en d'altres artistes, i en MJ tenia encara la veu i les cames com quan era jove. Confesso que abans que morís em feia una mica de por que es posés a fer més concerts, després de tants anys semi-retirat, i més quan molts altres cantants que van tenir el seu moment de glòria als anys setanta ara fan més aviat pena. Però esclar, estem parlant de gent com en Serrat, en Raphael o en Camilo Sesto. Michael Jackson és d'una altra dimensió.

Deixo en format panoràmic aquest vídeo que mostra un dels moments més impactants pel que fa a com haurien estat els concerts. També hi podem notar que anar a veure This is it al cine és com anar a un concert lleugerament descafeïnat perquè els decorats i la roba estaven a mig preparar, però un "lleugerament descafeïnat" que ja voldrien molts altres cantants i grups per als seus concerts.

A mi em va agradar molt, la pel·lícula, i no es parla pas de la seva mort, en cap moment. Simplement són uns assajos, el reflex de com estava cuidant en Michael aquesta gira de comiat, de la il·lusió que encara tenia per satisfer els fans, i del que s'ha perdut amb la seva desaparició. Una sensació agredolça, en definitiva.

XV Saló del Manga

Avui, que és dijous, he anat al XV Saló del Manga, amb invitacions cortesia de la feina, com cada any! És la primera vegada que hi vaig un dijous, i l'experiència ha estat tan satisfactòria o més que la de l'any passat, que com que tenia un viatge el cap de setmana hi vaig anar en divendres.

A mi les aglomeracions m'angoixen molt, em fa molta ràbia fer cues i veure la Farga plena de gent em fa pensar que s'ha de ser idiota per no passar l'event a Montjuïc, que és on es fa el Saló Internacional del Còmic de Barcelona, i on tot queda més espaiós. Però en fi, la cosa és que hi he pogut anar avui i he fet les meves voltetes i les meves compres tranquil·lament, sense presses.

La tradicional foto des de la part de dalt

Una troballa nostàlgica. La Xixi de l'època del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials.

Una altra imatge per a la nostàlgia, tot i que no són dibuixos oficials. Si més no, no de la sèrie original. Eren en una parada que venia, entre moltes altres coses, les samarretes dels equips més coneguts de la sèrie, tot i que eren més benintencionats que autèntics. I carets també.

 

Aquesta és la foto entranyable...

Exposició del cèlebre il·lustrador Luís Royo amb motiu de la publicació del seu àlbum Dead Moon, d'inspiració oriental (d'aquí la relació amb aquest Saló especialitzat).

També hi havia una exposició-homenatge al tristament desaparegut Yoshito Usui, el pare de Crayon Shin-chan, autoretratat a la imatge. Una exposició curta, petitona, però que s'agraeix.

Alguns dels dibuixos dedicats que va fer per a Daruma, el lloc on treballo. I dic "alguns" perquè falta, per exemple, el que em va fer a mi i que guardo com un tresor de valor incalculable i que tot i així no vendré mai.

Una petita mostra de l'enorme quantitat de marxandatge que hi ha sobre la sèrie.

Ninotets, videojocs i al fons la història on va aparèixer la gent de Daruma, inclòs un servidor.

Alguns volums originals del còmic. Al darrer publicat fins ara, el 49, a baix de tot a la dreta, és on es recopila la història que, com comentava, em té a mi en forma de cameo.

Mix Connection i Super Shufu Tsukimi-san, dues obres del mestre Usui completament diferents de Shin-chan.

Una làmina d'aquestes que s'anomenen cels i que es fan servir per a l'anime.

Una exposició de quadres inspirats en el Japó. Aquesta és la senyal de terra d'stop, que en japonès m'encanta.

Com sempre, una foto on surto jo, amb una imatge promocional de Dr.Slump de fons.

I ara el que tots estàveu esperant: les meves compres. Doncs el que he comprat ha estat, pel que fa a segona mà, els volums 6 i 7 de 20th Century Boys, el 2 de 17 Años i el 8 de Slamdunk. I de novetats, el volum únic Hitler, la novela gráfica i el 4 de Pluto.

Una figureta d'en Satanàs Cor Petit, Jr., que també fa gràcia de tant en tant...

I una d'una escena d'Astroboy, però m'ha costat decidir-me perquè totes les figures que veig d'aquesta obra m'encanten. Aquesta representa el combat entre l'Astroboy i en Pluto, una història que va inspirar el manga de Naoki Urasawa anomenat precisament Pluto i el volum 4 del qual, si teniu memòria, recordareu que he comprat avui.

I això és tot pel que fa al XV Saló del Manga, on m'ho he passat molt bé un any més. Des que vaig començar a anar-hi, que va ser a la tercera edició, diria que hi he faltat un parell de vegades, però totes les altres m'hi he deixat caure en algun dels dies que estava obert. I que continuï!

Captain Tsubasa: les cares

Sóc de l'opinió que el disseny de personatges de Captain Tsubasa mostra, en comptes d'una evolució lloable, una decadència comparable a la de Bola de Drac cap al final. A les aventures d'en Tsubasa Ôzora i companyia quan són adults els cossos dels personatges han esdevingut enormes muntanyes amb un cap tot petitó al damunt, i això passa amb els personatges que van començar com a nens (cosa que seria fins i tot acceptable), però també amb els que ja eren adults en començar la història.

 

Aquí tenim en Tsubasa en una de les primeres imatges de Captain Tsubasa...

...I aquí, de gran, al principi de Captain Tsubasa: Golden 23, amb els seus amics Genzô Wakabayashi i Tarô Misaki vestits amb la samarreta de la selecció japonesa. En aquest dibuix no és tan evident com en segons quins moments, però amb la figura d'en Wakabayashi sí que queda bastant clar.

Deixant de banda aquest problema, crec que en Yôichi Takahashi és bo diferenciant les cares de les seves "criatures", si més no comparat amb altres. En Mitsuru Adachi, autor que en general m'agrada molt més, és en canvi més feble en aquest sentit, encara que potser les repeticions de cares i estils corporals en les seves obres és quelcom intencionat. No ho sé, però el cas és que el mestre Takahashi sap deixar clar quin personatge estem veient en cada moment, encara que sigui amb subtils diferències de longitud dels cabells. I si no amb una cinta al front, un serrell que tapa un dels ulls o una cicatriu al front.

Tot i així, hi ha patrons que es repeteixen i que és divertit anar trobant. Comencem amb els cabells arrissats, que comparteixen uns quants personatges.

En Teppei Kisugi

La Natsuko Ôzora, mare d'en Tsubasa

En Roberto Hongo

La Kaori Matsumoto, la reclutadora del Toho.

En Makoto Kitazume, entrenador del Toho

Però també els podríem ordenar segons el criteri de les dents, i llavors tenim els següents exemples:

En Hajime Taki

Els bessons Tachibana, els de la Catapulta Infernal.

Per acabar, també hi ha casos en què hom es pregunta si no hi ha cap relació de parentesc entre alguns personatges que en teoria no tenen vincles de sang.

En Kôji Nishio, de l'anomenat Quartet de l'Otomo

En Kozo Kira, entrenador del Meiwa a primària. Potser aquest emparellament està una mica agafat pels pèls, però tenen una retirada.

En Mitsuru Sano, del Hirado

En Munemasa Takagiri, de la Federació Japonesa de Futbol

Tadashi Shiroyama, entrenador del Nankatsu al primer torneig

Yuzo Morisaki, porter del Nankatsu

Com ha quedat demostrat, són diverses les cares que es repeteixen o que tenen moltes semblances, però al mateix temps podem veure'n la diversitat. Si les que es "repeteixen" en són tantes, les que no encara en són més.

Tsubasa Ôzora (Oliver Aton) arreu del món

Suposo que tothom sap que el llegendari Oliver Aton (o Atton), que en realitat es diu Tsubasa Ôzora i que protagonitza Captain Tsubasa i no Campeones (ni Oliver y Benji, com s'anomenava popularment la sèrie), és japonès. Aquí ens va arribar, inaugurant la graella de Telecinco en l'àmbit dels dibuixos animats i repetida moltes vegades tant a La Pantalla Amiga com a Antena 3, La 2 i algunes cadenes especialitzades en dibuixos animats, després de patir canvis de noms en els equips i els jugadors a causa del doblatge adaptat italià, però més o menys a tot el món es van canviar força els originals japonòfons.

La sèrie original, la primera, de 128 episodis, es va dir a l'estat espanyol Campeones (i es coneixia com a Oliver y Benji), mentre que a Sudamèrica era Supercampeones, a l'estat francès Olive et Tom (perquè, a l'inrevés que aquí, allà era Tom Price i Ben Baker, per tant es referien a l'Oliver i al porter) i a Itàlia Holly e Benji, due foriclasse.  Però la cosa no acaba aquí: sense passar a les posteriors sèries animades, que també es deien d'una manera o d'una altra segons el lloc, la primera també es va emetre en països com Alemanya (Die Tollen Fußballstars), Iran (Footbalistha), Brasil (Super Campeões), Estats Units (Flash Kicker), Croàcia (Goool) o els països àrabs (Captain Majid), entre molts altres llocs.

Deixant de banda que des del punt de vista seriós és una llàstima que els canviessin els noms tant a la sèrie, com als jugadors i als equips, és curiós veure tot això. Comparem diverses versions:



Aquest és el primer opening japonès. Si us sona la melodia és perquè aquí almenys va arribar com a BGM, música de fons. Ara veurem l'italià:



Lamentable la veu, eh? Però per a ells deu ser tan mític com per a nosaltres el nostre. En fi, continuem amb el francès:



D'aquí és, doncs, d'on ve la versió espanyola. Però en castellà també hi havia la de Sudamèrica, que en el següent vídeo està muntada amb les imatges de la italiana, però bé:



Molt diferent, oi? L'opening que em sembla molt bonic és el brasiler, amb imatges per cert de l'opening coreà (què hi farem, així estan els vídeos al Youtube):



Però la versió portuguesa, de Portugal, vaja, també ens ha de sonar molt:



El que també és divertit és veure el doblatge polonès, que era traducció simultània. Allà, per cert, la sèrie es deia Kapitan Jastrząb.



I la cançó d'entrada de la versió àrab tampoc no té pèrdua, és enganxadissa i tot:



Acabaré avui, després de tots aquests exemples, que només són una part dels que existeixen, i en properes entregues parlaré d'altres aspectes de la sèrie, com en realitat ja feia de tant en tant. Però abans posaré el vídeo que ens posa els pèls de punta, l'opening tal i com el coneixem:



Encara que sembli increïble no n'he trobat cap versió amb el logo de Telecinco, que és com va començar, però ja fa el fet.