diumenge, 18 de juny de 2017

Sèries: The Leftovers

A mesura que avançava a la sèrie m'anava convencent que no en faria cap entrada al blog. La tercera i última temporada reforçava aquesta decisió, i és que parlar-ne no és gens fàcil. Parlar-ne amb un mínim d'interès per al lector, és clar. 

Però ha acabat i he decidit que sí que vull escriure sobre The Leftovers, una sèrie de l'HBO que sens dubte no ha adquirit la repercussió d'altres sèries de masses, la febre de productes com Lost, del mateix creador, en Damon Lindelof (juntament amb en Tom Perrotta, autor de la novel·la original), però que s'assembla força a aquesta i, deixant de banda complicades anàlisis típiques d'erudits que podeu trobar a la xarxa, en parlaré a la meva manera.


La premissa de la sèrie és d'allò més atractiva: un bon dia, el 2% de la població mundial -que sembla poc, però són 140 milions de persones- desapareix de cop. Literalment. Allà on era, estigués fent el que estigués fent. Un desastre, una tragèdia. Els supervivents, els "leftovers", encara se'n fan creus 3 anys després. Al capdavall, és un esdeveniment inexplicable, i res no ens tortura tant com no entendre les coses.

No tothom s'ho ha pres de la mateixa manera, això de no saber què ha passat amb els éssers estimats. De fet, una cosa d'aquesta dimensió no és estrany que hagi provocat el sorgiment de diversos cultes religiosos, element molt important en una sèrie amb un component tan elevat de misteri, que ens fa tantíssimes preguntes i no sembla que ens en vulgui donar respostes.


Un dels cultes, el més destacat, és el dels Guilty Remnants, els adeptes del qual van vestits de color blanc, fumen i no parlen. Consideren que la Desaparició Sobtada, la "Sudden Departure" en anglès, és un càstig de Déu i que han de creure més.

Tenen una actitud no violenta, però són víctimes dels atacs dels altres, que com acostuma a passar reneguen de qualsevol secta, contradicció molt típica tenint en compte que, de fet, totes les religions es podrien considerar sectes.


Però els Guilty Remnants són un element secundari de la sèrie. Els protagonistes són personatges individuals, les seves relacions i la seva manera d'afrontar la pèrdua i la situació actual. Destaca per sobre dels altres en Kevin Garvey, Jr. (Justin Theroux), cap de policia del poble de Mapleton que intenta fer vida normal i té dos fills, en Tom (Chris Zylka) i la Jill (Margaret Qualley).

És fàcil identificar-se amb ell, perquè és el més normal del repartiment, però evoluciona d'una manera molt interessant especialment a la tercera temporada, punt sobre el qual no em vull estendre.


La seva dona, la Laurie (Amy Brenneman), es va fer dels Guilty Remnants, deixant enrere la seva família, un acte egoista que tanmateix no evita que sentim simpatia també per ella, que també evoluciona d'una manera interessant al llarg de la sèrie.


Tornant al tema de la religió, tenim en Matt Jamison (Christopher Ecclestone), el capellà del poble, que des de la Desaparició Sobtada es dedica a publicar un pamflet fent acusacions als "pecadors" que segons ell van ser castigats amb la desaparició. Com a resultat, aquest és l'aspecte amb què acostuma a circular.

La seva dona, la Mary (Janel Moloney), està en estat vegetatiu des de fa anys per culpa d'un accident provocat per les desaparicions, i ell en té molta cura, però fora d'això el personatge al principi no té gaire més interès. En guanyarà, sens dubte, i sobretot a la tercera temporada.


La germana d'en Matt, la Nora Durst (Carrie Coon, vista recentment també a la tercera temporada de Fargo), és probablement el personatge més popular juntament amb en Kevin. Almenys és una de les meves preferides, tot i que desconec si és una sensació general.

Li van desaparèixer el marit i els dos fills, per tant ens podem imaginar com n'està, de traumatitzada. Al principi de la sèrie treballa al Departament de la Desaparició Sobtada, una organització que s'encarrega d'estudiar cas per cas si les persones afectades poden rebre una pensió compensatòria i altres beneficis.


Finalment, en Kevin Garvey, Sr. (Scott Glenn, vist a Daredevil), és el pare d'en Kevin i antic cap de policia del poble. Va ser ingressat en una institució per les veus que assegurava que sentia, i a la primera temporada no passa de ser un sonat més, però el seu paper agafa importància a la tercera temporada, on està enorme.

M'he esplaiat en els personatges que considero més importants, però es mereixen una menció especial la Patti Levin (la líder dels Guilty Remnants de Mapleton, interpretada per l'Ann Dowd), la família Murphy, amb la presència de la Regina King, o el paper de la Liv Tyler, que no m'agrada gaire però que curiosament es diu Meg Abbott (la Liv Tyler va sortir en una entranyable pel·lícula anomenada Inventing the Abbotts, on duia el mateix cognom, però malauradament no el mateix nom).

En fi, The Leftovers és una sèrie amb molts misteris, un experiment televisiu que va a la seva, que trenca esquemes -per exemple, cada temporada té un opening diferent i a la tercera depèn de l'episodi-, i que es permet dedicar capítols sencers a un sol personatge, deixar preguntes sense resposta i tenir-nos confosos durant tota la sèrie, on passen coses que es poden caracteritzar de paranormals, i tot i així en cap moment d'aquest sostingut What the fuck? ens vénen ganes de deixar-la estar. Enganxa, és de les millors coses que s'han fet a la televisió en els darrers anys -i amb una excel·lent banda sonora d'en Max Richter- i dóna joc a l'hora de proposar teories. Una reminiscència a més petita escala del que vam poder veure a Lost.



dilluns, 12 de juny de 2017

Sèries: Arrow (cinquena temporada)

Una temporada més d'Arrow, la sèrie més veterana de les que es basen en els còmics de DC, la iniciadora de l'anomenat Arrowverse, que ja inclou, a més de la primigènia, The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow

Sèries que van començar més o menys bé, però que s'han consolidat, mentre que Arrow ha tingut alts i baixos, correccions, correccions de les correccions i algunes etapes una mica estranyes. La quarta temporada va fer un gir a la foscor del qual la cinquena no ha sortit, fins i tot hi va introduir la tragèdia, però em sobrava una mica l'element màgic, que ja vaig comentar que no considerava gaire adequat per al personatge, i per sort a la cinquena aquest ingredient ha desaparegut.


Després del final agredolç de la temporada anterior, amb la mort de la Laurel i el desmembrament del Team Arrow, l'Oliver Queen ara és l'alcalde de Star City i està en principi retirat de les tasques de vigilant. 

Tampoc no sembla que vulgui fer gaire cas del consell de la Felicity pel que fa a formar un nou equip, però al final accepta, tot i que el període de formació serà dur per al ja conegut Mr. Terrific (Echo Kellum), en René Ramírez o Wild Dog (Rick González), en Ragman (Joe Dinicol) i l'Evelyn Sharp (Madison McLaughlin). 


Més endavant, i continuant amb les correccions i les correccions de les correccions del personatge de la Black Canary, que sembla que no s'acabin de decidir amb quina versió fer servir i com s'anomena la seva identitat civil, s'uneix al nou grup, on també hi ha problemes, la Dinah Drake (Juliana Harkavy), una metahumana amb el poder del crit del canari (quina casualitat!) que té el nom de la Black Canary original dels còmics, després reconvertida en mare de la Dinah Laurel Lance, a la televisió predecessora d'ella. Un embolic, vaja.

M'agrada la nova Black Canary, tot i que s'ha aprofundit poc en el seu passat com a policia, i per als fans de la Katie Cassidy, tranquils, que com que ara existeixen diversos universos, l'actiu torna a aparèixer, tot i que en una versió dolenta. 


Per la seva banda, la Felicity flirteja amb Helix, un grup de hacktivistes que és molt útil per als protagonistes en un moment determinat, especialment per rescatar un John Diggle que, turmentat per haver matat el seu germà, no vol lluitar contra un injust empresonament sorgit d'un muntatge. 

El problema és que aquests grups de hackers anònims tenen el seu particular codi i quan les seves accions entren en conflicte amb les del Team Arrow la noia es veu obligada a decidir a quin bàndol pertany. 


Si la Felicity és una mena de versió de la Barbara Gordon en la seva identitat d'Oracle, no pas de Batgirl, un altre element de l'univers Batman que ja fa temps que es fa servir a Arrow és el de la família Al Ghul, però en aquest cas sobretot perquè fa la seva aparició televisiva la Talia Al Ghul, la filla més coneguda d'en Ra's, interpretada en aquest cas per la Lexa Doig.

No té gaire rellevància, en realitat, però la veiem als seus flashbacks ajudant l'Oliver a abraçar la seva part fosca, amb què començaria les seves activitats de justicier assassí, a més de saber que també va entrenar el gran enemic d'aquesta temporada.


Es tracta d'en Prometheus, un enemic que tradicionalment és d'en Batman, però que va perjudicar tràgicament la família Queen al volum Justice League: Cry for Justice i que aquí té una identitat civil diferent, que no revelaré tot i que la vaig trobar especialment fàcil d'endevinar. 

Es dedica a matar civils llançant-los shuriken, però després veiem que té fixació amb en Green Arrow, i és l'enemic més temible a què s'han enfrontat des de l'època d'en Merlyn, i sense recórrer a la màgia. En aquest sentit ho he trobat refrescant, atès el camí que havia agafat la sèrie a la quarta temporada.


El que no canvia són els pesats flashbacks, que trenquen el ritme i que en aquest cas ens expliquen una cosa que no ens havien explicat, és cert: el pas de l'Oliver per la Bratva, la màfia russa, i la seva definitiva conversió en Arrow, després Green Arrow. 

El més interessant d'això és l'aprofunditat en el personatge de l'Anatoli Knyazev (el txec David Nykl, amb un rus prou creïble si no fos per alguna errada clamorosa que el delata), que ja havia sortit breument a la primera etapa de l'Oliver a l'illa de Lian Yu. També tenim com a convidat especial el llegendari Dolph Lundgren, que fa de Konstantin Kovar. 


Finalment volia esmentar el crossover multitudinari de quatre parts (oficialment 3, però no és ben bé així) Invasion!, amb els personatges de The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow, de tema alienígena i, per tant, segurament amb els personatges d'Arrow més fora de lloc que els altres. Però bé, almenys fa que tots plegats es coneguin en pantalla i per als seguidors dels còmics de DC és una delícia.

La cinquena temporada d'Arrow m'ha agradat més que la quarta. Hi ha molts canvis, però també coses que tornen al seu lloc, de manera que el resultat final és una barreja del millor d'abans amb el millor d'ara, com quan un equip esportiu fa canvis encertats a la plantilla. 

Hem vist també l'Oliver lluitant per la justícia de manera pública, com a alcalde, com ha intentat refer la seva vida sentimental amb èxit desigual, una nova Black Canary i un enemic formidable. No se li pot demanar gaire més. Bé, sí, un final que ens deixa amb l'ai al cor fins a la propera temporada, i ens l'ha donat.


dimarts, 6 de juny de 2017

Lectures: L'Avi

No sé si us ha passat mai, però de vegades hi ha llibres que, pel motiu que sigui, us costa acabar. En el cas del protagonista d'aquesta entrada el motiu ha estat que m'he dedicat a altres coses, últimament, i per més amè que fos no avançava gaire, a un ritme de 5-10 pàgines al dia, una estoneta abans de dormir. 

Però quan m'hi he pogut posar una mica més, l'últim terç l'he llegit ben ràpid i m'ha deixat les bones sensacions que abans, per causes alienes a la qualitat intrínseca del llibre, no experimentava.


L'avi, a la meva edició -crec que aconseguida per 4 duros en alguna parada de les que algunes botigues posaven al carrer amb llibres de liquidació, o bé el dia que van repartir llibres gratuïtament a la redacció de l'Avui, quan hi vaig fer de becari- amb el subtítol Francesc Macià: una vida de llegenda, va guanyar el Premi Néstor Luján de novel·la històrica l'any 2000 i es va publicar el 2001.

Feia tants anys que el tenia pendent que quan per fi l'he llegit, en ple 2017, les seves pàgines ja estaven molt esgrogueïdes, però tant li fa. M'ha agradat més que no em pensava -no en tenia cap expectativa concreta, de fet, ja que no he llegit ni tan sols la famosa trilogia 1714 del seu autor, Alfred Bosch-, i m'ha permès conèixer la figura d'un dels polítics més populars del nostre país, un Francesc Macià que tots coneixem de nom, però del qual potser no sabem gaires coses.


El que fa Bosch a L'Avi és imaginar una autobiografia del que va ser President de la Generalitat del 14 de desembre de 1932 fins al 25 de desembre de 1933, dia en què va morir -fins ara, com ens recorda l'autor a l'epíleg, l'únic President del nostre país que ho ha fet mentre tenia el càrrec-, se suposa que molt documentada, però naturalment amb el recurs de la ficció, encara que fidel a la personalitat que entenc que devia quedar per a la posteritat amb el testimoni d'aquells qui el van tractar.

Així, en el format d'una mena de monòleg que Francesc Macià dedica a un dels seus fills, mort quan era un infant i la gran tragèdia de la seva vida -tot i que va rebre altres cops de naturalesa similar-, repassa la història d'aquest polític cabdal que va passar de tinent coronel a l'exèrcit espanyol a polític que volia salvar Espanya i, després, empès per les circumstàncies com tants milions d'independentistes després d'ell, a defensor de la República Catalana, que va arribar a proclamar el cèlebre 14 d'abril de 1931, quan es proclamava també l'espanyola.


Pel camí ens explicarà, a través de la seva simulada ploma, els seus anys de joventut a Vilanova i la Geltrú, la formació a l'exèrcit, la coneixença amb la Geni, la seva dona i amor de la seva vida, la paternitat i la seva entrada tardana a la política, primer a contracor i després esdevenint un dels polítics més apassionats, respectats i admirats de l'època, fins i tot per part dels seus rivals. 

Abans de la caiguda de la monarquia borbònica, però, també se'ns narra el famós complot de Prats de Molló de 1926, amb què pretenia oposar-se a la dictadura de Primo de Rivera amb un exèrcit ridícul, acció que va tenir unes repercussions simbòliques que, sens dubte, el van col·locar anys més tard, ja a la vellesa -per això el sobrenom d'"Avi", allà on va arribar-. I coneixem la seva opinió sobre altres personalitats de l'època, amb curiositats com la tírria que li tenia al després màrtir Lluís Companys, amb qui compartia partit. Ben curiós.

Tot plegat és una lliçó d'història amb un punt de vista únic i per tant absolutament parcial, és clar, però no pretén fer-nos creure una altra cosa. Però és Història, i el personatge queda descrit d'una manera entranyable, i al capdavall va tenir una vida digna de ser novel·litzada, que és el que va fer l'Alfred Bosch. 


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails