dilluns, 24 novembre de 2014

Lectures: Monster

He dit alguna vegada que en Naoki Urasawa és un dels meus autors de manga preferits. No és gens original, afirmar això, atès que ho pot dir amb sinceritat bona part dels lectors de còmic japonès d'arreu del món. 

Tanmateix, i per diverses circumstàncies (principalment d'inconstància adquisitiva), fins ara he llegit completes ben poques de les seves obres. Tenint en compte que Cinturó Negre ha quedat cancel·lada de facto només puc col·locar en aquesta llista el gruixut volum Historias cortas de Naoki Urasawa, Pluto i ara, per fi, Monster, un dels treballs que sempre s'esmenten per tal d'acompanyar el nom d'un autor que, fins que no va aparèixer el manga que avui ens ocupa, els catalans associàvem indefectiblement a la història de la Yawara "Ginger" Inokuma. 


Però bé, ja l'he llegit, i ho he fet a través dels 9 volums de l'edició kanzenban o definitiva, de gruix doble, que recopilen els 18 volums originals recopilats al Japó a mesura que s'anava serialitzant a la Big Comic Original entre 1994 i 2001. Si es vol, cadascun d'aquests volums kanzenban conté 4 dels mitjos volums (Biblioteca Manga) amb què Planeta DeAgostini havia publicat anteriorment Monster, una edició que duia per la meitat i que vaig vendre tan bon punt es va estrenar aquesta. Per cert, també n'existeix una sèrie animada, de 74 episodis, que es va emetre en català.

En fi, si us sembla bé entrem en matèria. Monster és la història de tres personatges principals i un fotimer de secundaris i terciaris que giren al seu voltant i donen capes i capes de profunditat al relat. Personatges carismàtics en el bon i en el mal sentit de la paraula, segons el cas, i magníficament caracteritzats com s'espera de qualsevol còmic del senyor Urasawa, que en aquest cas (no sempre és així) fa tant de dibuixant com de guionista en solitari.


D'entre els principals, el protagonista és el doctor Kenzô Tenma, un geni de la neurocirurgia que treballa a l'Hospital Memorial Eisler, de Düsseldorf, a la llavors Alemanya Occidental, el 1986. Surt amb la bella i rica filla del director del centre, l'Eva Heinemann, que ens recorda inevitablement l'arquetip urasawenc (invento la paraula) segons el qual s'han modelat, abans i després, personatges com la Sayaka de Cinturó Negre o la Chôko de Happy!, i viu un ascens meteòric en la seva carrera.

Un mal dia decideix ésser honest amb si mateix —i la professió mèdica— i opera un nen amb una ferida de bala al cap en comptes de l'alcalde de la ciutat, que ha tingut un aneurisma, seguint el just criteri de l'ordre d'arribada i desoint les ordres dels seus superiors. Això, que havia de suposar un gran cop per a la seva carrera, queda eclipsat per les morts sobtades dels seus superiors, un cop de sort que duu en Tenma a esdevenir el cap de cirurgia. Però les conseqüències de l'elecció que va dur a terme aquella nit acaben arribant, i van molt més enllà del que podia esperar.


Perquè gairebé des del primer moment el nen, en Johan Liebert (erròniament transcrit com a "Liebheart"), demostra unes inclinacions assassines que el duen a sembrar el pànic i la mort, circumstància que continua després del salt de 9 anys que fa la història i que ens situa al 1995, ja amb Alemanya unificada. És un personatge intel·ligentíssim, fred i manipulador i exerceix una enorme influència en un munt de gent que està disposada a fer el que sigui per ell, de manera que molts dels crims que tenen lloc a l'obra són, en realitat, executats pels seus titelles.

Podríem dir que Monster és l'odissea del doctor Tenma per tal de "reparar" l'error que va cometre en salvar la vida d'aquest monstre, una missió que el duu a abandonar-ho tot i no pensar en res més, ni tan sols en el que hom qualificaria de més immediat, però que hi va lligat, que és la demostració de la seva pròpia innocència. Una feina gens fàcil perquè, des del punt de vista policial —i amb no poques dosis d'obsessió esbiaixada per part de l'inspector Lunge—, ell és el principal sospitós de la pila d'assassinats que s'han produït des que en Johan va ingressar a l'hospital.


El tercer personatge principal de la història és l'Anne Liebert, la germana bessona d'en Johan, que també havia ingressat a l'hospital però més que res pel xoc traumàtic que li havien provocat els esdeveniments de la fatídica nit en què arrenca el relat.

A l'edat de 19 anys, amnèsica pel que fa a la seva infantesa i amb el nom de Nina Förtner, és una alegre i popular estudiant de dret a la universitat de Heidelberg, però en fer els 20 es veu arrossegada pels inescrutables plans d'en Johan i es va involucrant més i més en la lluita per fer-lo caure, de manera que esdevé la principal aliada d'en Tenma, encara que treballen per separat.


Amb aquests elements la història podria haver estat prou interessant, però l'autor hi va voler donar profunditat i és per això que hi va introduir, gradualment, una colla de personatges de menys categoria, però súmmament interessants, que per la banda dels bons acaben formant una xarxa de col·laboració al voltant d'en Tenma i la Nina/Anne, i per la dels dolents una cosa similar, en forma de misteriosa organització, dirigida o inspirada, segons el cas, per les idees i els plans d'en Johan. Vull esmentar per exemple en Grimmer (a la imatge), el nen Dieter, el temible Roberto o el doctor Reichwein (el doble de la versió del tezukià Professor Mostatxo que l'Urasawa va dibuixar a Pluto).

Pel camí, un camí angoixant i desconcertant tant per a en Tenma com per a nosaltres, anem coneixent esdeveniments del passat, sobretot relacionats amb un diabòlic internat de la part soviètica de Berlín, al seu torn lligat a un misteriós projecte i uns llibres d'il·lustracions que esdevenen, per a en Johan, una mena de Bíblia.


Naoki Urasawa —no és cap sorpresa però a Monster hi tenim potser el més clar exponent— demostra un enorme domini del ritme narratiu, mestria en el dibuix (ja no hi ha ni rastre de les imperfeccions que encara es podien detectar a Cinturó Negre o Master Keaton), control del to que ha de tenir un bon representant del gènere del thriller psicològic, i una documentació exhaustiva, o almenys és la sensació que provoca, pel que fa a la història i l'aspecte dels seus bellíssims i gairebé fotogràfics escenaris.


Amb guardons com ara el de la categoria general del prestigiós Premi Shôgakukan el 2001 o el Gran Premi Osamu Tezuka el 1999, per citar els més reconeguts, és una obra mestra imprescindible a la biblioteca de qualsevol amant del còmic japonès i del còmic mundial, de fet. Una mostra més del motiu pel qual se'l considera un dels millors autors de còmic de l'actualitat, i des de fa anys.

Monster és tot el que he dit més amunt, i també tremendament interessant, i enganxa, però em vull desmarcar dels que l'idolatren cegament perquè, a nivell personal, li trobo alguns defectes. Són defectes segurament menors, que potser fins i tot se'm poden atribuir a mi com a lector, però al capdavall és la meva ressenya i parlo de les coses que a mi m'han agradat i les que no tant.

 
Concretament en són dues: per una banda trobo que el nivell de detall, l'aprofundiment absolut en gairebé tots els personatges que hi surten, és una arma de doble tall. Perquè demostra una cura extremada, un perfeccionisme malaltís i sobretot una voluntat ferma de construir un producte ben acabat, però alhora pot arribar a distreure de la trama principal —prou complicada—, i en més d'una ocasió m'ha fet la sensació, en no veure en Tenma durant diversos capítols, i potser també per l'ambientació europea, que estava llegint alguna de les interessantíssimes històries autoconclusives de Master Keaton, del mateix autor. Com que a Monster no és aquesta la idea, ho considero un punt feble.   

L'altra cosa, i em sembla que això pot empipar més gent, és que després d'anys de marejar el lector —com qualsevol bona obra de misteri— el final és poc clar, poc definit, amb uns quants caps sense lligar i massa obert a interpretacions. No és el primer cop que em passa amb un producte de ficció, i em consta que és quelcom intencionat, però em sento un xic estafat quan després de tenir-me enganxat molt de temps em tanquen la porta als nassos quan m'esperava, i em mereixia, una explicació.

Entenc que de vegades l'explicació es vulgui deixar a la interpretació del lector, si bé no és el meu mètode preferit, però quan això s'uneix a una escena més aviat al·lucinògena i de regust irreal, el mal és doble. Em sap greu, però el final de Monster no m'ha convençut. M'ho he passat molt bé llegint-lo i penso tornar-lo a llegir en el futur, el recomano amb totes les meves forces, però no el puc considerar un còmic perfecte.  

dimecres, 19 novembre de 2014

Lectures: Naruto

Ha acabat al Japó, i com que és una d'aquelles obres que la gent comenta sense tenir en compte que està fent spoilers als que, com jo, tenim costum de seguir els còmics al ritme dels volums traduïts, m'he vist obligat a llegir en pantalla —cosa que no m'agrada, per diverses raons— el tram final per tal d'acabar alhora que els més impacients, i com que ja n'he llegit el final aprofito per a fer la ressenya del conjunt d'un dels meus manga preferits, l'únic shônen realment llarg que he seguit en els darrers anys. 

No ha estat fàcil, llegir-lo. Per una qüestió idiomàtica, perquè vaig començar la col·lecció quan Glénat, en un moviment sorprenent, atès que havia editat altres còmics en català però gairebé sempre amb la tirada que tenien les obres gràcies a la versió animada emesa a Catalunya, va decidir que Naruto, d'en Masashi Kishimoto, també havia de sortir en llengua catalana. 


Comercialment, com tantes altres coses que va fer la ja desapareguda editorial, va ser una mala decisió (mercat petit, mai no se n'havia emès l'anime en català, diversos volums per darrere de l'edició en castellà, etc.), i quan la companyia va perdre les llicències de l'editorial japonesa Shûeisha va ser Planeta DeAgostini, ara Planeta Cómic, qui es va quedar Naruto

Mesos de silenci respecte al que passaria amb l'edició catalana van fer minvar els ja escassos lectors que tenia en aquest idioma, i és natural, perquè no és una empresa excessivament sensible respecte al nostre país i la seva cultura, però al final —diuen les males llengües que un contracte hi obligava— l'editorial barcelonina va anunciar que també continuaria en català i, aquí reconec que em va sorprendre molt positivament, acceleraria la periodicitat d'aquesta edició per tal d'equiparar-la a la castellana, com ha estat el cas. Panini, per la seva banda, es va quedar Bleach, però n'està editant un volum a l'any, allunyant-la cada cop més de l'edició en castellà, en el que sembla una rebequeria que confirmaria els rumors sobre aquesta obligatorietat contractual, segons el meu parer.


Ja em perdonareu la llarga introducció, que encara no acaba, però he pensat que era necessària. El cas és que des del volum 55, que es va fer esperar moltíssim, i si no hi ha cap daltabaix fins el que serà el volum 72 i últim, Naruto duu el segell de Planeta, ara amb el "cognom" DeAgostini però quan acabi, el 2015, amb "Cómic". 

Potser no l'ha llegit gaire gent, en català. Diuen que som un parell de centenars de persones a tot estirar. Però des que va arribar al volum 57, amb què va superar Inu-yasha, va esdevenir el manga més llarg editat mai en català, que es diu aviat. I dubto que n'arribem a veure cap que se li acosti.


Trobo que és important, i me n'alegro, que tinguem en la nostra llengua un dels manga més importants de tots els temps. Potser el qualificatiu de "nou Bola de Drac", que s'ha assignat massa sovint de manera equivocada, pertany amb més motiu a One Piece, que ja fa temps que és el manga més popular i venut de la història, però Naruto no queda gaire enrere. 

No n'hi ha per a menys. Estem parlant d'un títol que s'ha publicat a la Shônen Jump, la revista japonesa de referència pel que fa a shônen o manga per a nois, entre 1999 i 2014, 15 anys gairebé ininterromputs que han donat lloc també a dues sèries d'animació, una colla de pel·lícules i un fotimer de videojocs, entre altres productes com ara spin-offs


I, ara sí, entrem en matèria. Sense rebentar res, caldria parlar de l'argument per si hi ha cap lector del bloc que no el conegui o que en tingui només una idea vaga. 

Naruto és la història de l'aprenent de ninja Naruto Uzumaki, que viu a la Vila Oculta de Konoha, del País del Foc, un dels que formen el món fantàstic i atemporal en què té lloc aquesta llarguíssima i èpica aventura. Comença amb 12 anys, és entremaliat, maldestre i mal estudiant i els altres li fan el buit perquè a dins hi duu segellat el Kyûbi, un monstre que anys enrere va atacar la vila. Però com que té un caràcter alegre mai no defalleix ni perd el somriure, i està convençut que algun dia serà un ninja digne d'esdevenir Hokage o líder dels ninges del País del Foc i obtindrà el reconeixement d'aquells que sempre, per ignorància i por, l'han deixat de banda.

Al seu costat hi ha els altres dos membres de l'Equip 7, o Equip Kakashi, que són en Sasuke Uchiha, un geni, un prodigi, però esquerp i taciturn, i la Sakura Haruno, enamorada d'en Sasuke en secret i amb rampells temibles de què acostuma a ser víctima en Naruto, que li va al darrere malgrat això, de la mateixa manera que considera en Sasuke el seu rival però també el seu millor amic, sentiment no correspost.


El món de Naruto és extremament ric en personatges, tant a Konoha com a la resta de territoris que apareixen durant la història, i l'autor els caracteritza gairebé tots amb un nivell de detall i profunditat, fent que cadascun d'ells sigui únic i prou diferent dels altres, que és un dels punts forts de l'obra i un dels motius pels quals m'agrada tant. 

No és estrany ni infreqüent que durant uns quants capítols no aparegui el protagonista, i en canvi l'acció se centri en els combats d'altres personatges, sovint també en forma de flaixbacs que lliguen amb els esdeveniments del present i alhora ens permeten aprofundir en els anys de joventut dels personatges més veterans. 

  
Són desenes i desenes de personatges prou importants, tots ells amb un o més moments de glòria, en el que es podria dir que és una obra coral, característica que celebro i que trobo a faltar, ho he dit més d'un cop, en d'altres obres similars com ara Bola de Drac, tan centrades en el seu protagonista.

Com que fer una pinzellada dels més importants seria una tasca gairebé impossible, en part perquè la selecció seria massa difícil de dur a terme, sí que esmentaré que els meus preferits són en Shikamaru, la Tsunade, en Rock Lee i la Hinata, tots ells secundaris de luxe.  


Feta aquesta peculiar presentació dels personatges, cal parlar de l'argument o la sinopsi. De què va, Naruto? Doncs és la història del seu protagonista, sí, però en general és la història de la seva missió, que consisteix a recuperar el seu amic Sasuke després que un malentès el converteixi en un temible enemic —és l'únic spoiler que faig, però pertany al tram inicial del còmic—, i pel camí s'enfronta a un seguit d'altres enemics que posen en perill la pau al món. 

Mitjançant la força latent que li proporciona el monstre que duu dins, així com la bonhomia i un coratge que neix del seu caràcter imprudent i despreocupat, i gràcies també al seu optimisme i la seva perseverança, aconsegueix fer créixer sense parar el nombre d'aliats que li faran costat en veure que, efectivament, es va transformant en l'heroi que sempre havia dit que seria. Fins i tot alguns dels seus enemics acaben convençuts per les seves idees i li permeten tirar endavant. 


Però no tot són flors i violes. Hi ha morts, malentesos, moments dramàtics (esquitxats per gags humorístics sàviament col·locats per part de l'autor), i moments de molta tensió. Sobretot, Naruto és un manga de combats èpics, amistat, valors com l'esforç i la lleialtat i un missatge esperançador però no ensucrat, i situat en un món ric en conceptes relacionats amb les jerarquies i tècniques ninja (les jutsu), tan diverses com els seus personatges i les habilitats que aquests tenen. 

Però també és una crítica a la guerra en general, al fet que l'organització del món ninja en què se situa està pensada per a mantenir la pau a través de l'amenaça, les aliances que sempre perjudiquen terceres parts i les mentides, que destrossen famílies i pobles. El cicle inacabable d'odi i venjança és també un dels temes principals d'una obra que té més capes de profunditat del que es podria esperar d'un shônen comercial pensat per a entretenir i prou.

Ara bé, no és un manga perfecte. Li trobo, en principi, dos problemes, o almenys són dos els que a mi m'han semblat les febleses d'una obra mestra: per una banda, l'allargament de la trama fa que en alguns moments sigui difícil de seguir, perquè la complexitat d'una història —i aquesta, per la seva durada i la diversitat dels personatges, ho és— esdevé una arma de doble tall: rica i interessant (fa la sensació que tot estava ben lligat des del principi, i amb tants detalls no era pas feina fàcil) i confusa a la vegada. El mateix es pot dir dels combats: de vegades cal mirar-se'ls dues vegades per tal d'entendre què hi ha passat, al marge de la seva espectacularitat i bellesa. L'altre problema és la tendència de l'autor a recórrer als diàlegs filosòfics, prou ambigus com perquè costin d'entendre i la seva traducció no hagi estat mai fàcil. 


Pel que fa a la trama en si, i com passa sempre en aquests casos, molts seguidors consideren que els últims anys eren sobrers i avorrits. També es diu de Bola de Drac i d'una manera més radical, amb moltíssims lectors i televidents situant el punt ideal de finalització en el moment que en Goku es feia gran, quan l'obra era a un terç del total. Jo, ja ho vaig dir, el situo al final de la saga d'en Cèl·lula.

En canvi, potser perquè sóc de veure les coses amb bons ulls, he gaudit molt amb Naruto fins al final, malgrat les crítiques que feia més amunt, que no han fet que la història em semblés gens avorrida durant el que hauran estat 72 volums. Tanmateix admeto que al final la trama s'ha allargat més del que calia, que semblava que l'autor volgués esprémer l'argument fos com fos, i ja parlant del final pròpiament dit (sense spoilers), trobo que responia a una situació que esperaven els fans, però que a hores d'ara ja no calia. M'ha entretingut i emocionat? Molt. Però reconec que el fil s'ha estirat massa. El final, preciós i ben lligat, ho compensa tot.

Són molts volums per a recomanar una obra a algú que l'ha de començar des del principi, però ho faré igualment, perquè és un shônen amb tots els ingredients que es necessiten per a l'èxit d'aquest demogràfic i més. Per una història més que interessant, un munt de personatges entranyables (i carismàtics enemics que mai no són dolents del tot i ens permeten identificar-nos amb ells fins a cert punt), combats espectaculars, una mitologia rica, sorprenents girs de guió i un dibuix atractiu des del principi fins al final, tot i la clara evolució que hi veiem en comparar els dos extrems. Com a mínim és un dels manga més importants de la història i un fenomen mundial ben justificat.



 

divendres, 14 novembre de 2014

Cinema: Interstellar

A hores d'ara ja hauríeu de saber que en aquest bloc, encara que de vegades ho sembli, no només parlo de còmics i sèries de televisió, i que quan parlo de cinema no ho faig sempre sobre films basats en còmics. Avui en toca un de ciència-ficció esperat per moltíssima gent durant mesos i que ja s'ha estrenat i he pogut veure i gaudir. 

És d'aquelles pel·lícules que impacten, que fan reflexionar i ens obsessionen durant hores. Reconec que el dia que la vaig anar a veure em van acompanyar escenes, conceptes i fins i tot la música del meu estimat Hans Zimmer —que torna a col·laborar amb el senyor Nolan per enèsima vegada— durant hores, i me'n vaig anar a dormir pensant-hi encara.


Interstellar és la nova pel·lícula d'en Christopher Nolan, director de la trilogia del Cavaller Fosc i d'Origen, un altre film dels que fan pensar, discutir i gargotejar explicacions en forma de gràfics. Escrit també per ell mateix i el seu germà Jonathan, ens planteja un punt de partida en què, en un futur proper però hàbilment indeterminat, la Terra ha dit prou i ja no és sostenible, de manera que el progrés de la Humanitat no només ha quedat estancat, sinó que la societat ha tornat a ser eminentment agrària, amb un evident retrocés tecnològic i, per acabar-ho d'adobar (no és un joc de paraules del món de l'agricultura, ho prometo), les plagues i les tempestes de pols estan eliminant l'últim mitjà de subsistència que li queda.


En aquest context la família del protagonista, l'antic pilot de proves de la NASA i ara agricultor Cooper (Matthew McConaughey, sens dubte el gran reclam del repartiment gràcies als seus lloats i premiats papers a Dallas Buyers Club i True Detective), mira de sobreviure com pot, fins que una sèrie d'esdeveniments que primer detecta la seva filla, la Murph (Mackenzie Foy), permet a en Cooper descobrir la ubicació secreta del que queda de la NASA, que després de ser oficialment desmantellada amb l'abandonament del programa espacial té un projecte per a conquistar l'espai que ara és possible gràcies al descobriment d'un forat de cuc unes dècades abans. 


Evidentment el recluten per tal de dur a terme la nova fase de la missió, iniciada deu anys abans, i excitat per la possibilitat de posar en pràctica el seu talent per primera vegada en dècades, en Cooper ha de deixar la família a la Terra per tal de salvar la raça humana.

Fins aquí la premissa, no especialment original, però l'atractiu de la pel·lícula resideix en com es plasma la idea, la seva espectacular estètica i la tensió que ens envaeix en diversos moments del seu extensíssim metratge. 169 minuts que es fan una mica llargs cap al final, quan el clímax s'estira en forma d'escenes paral·leles que avancen lentament, a l'estil del clímax de la citada Origen (o Inception) —que, a més, una escena concreta del final ens recorda—, i apareix la interpretació cinematogràfica de complicats conceptes físics que ens fan sentir idiotes i ens maregen amb les sempre atractives però mentalment esgotadores paradoxes temporals.


Pel que fa a les interpretacions, totes excel·lents i amb cares conegudes entre les quals el ja esmentat McConaughey, però també una Anne Hathaway que des que es va pelar a Les Miserables s'ha aficionat a dur els cabells curtíssims (i que torna a col·laborar amb el senyor Nolan després de fer de Catwoman a The Dark Knight Rises), en Michael Caine (cinquena col·laboració amb el director, comptant la trilogia d'en Batman, Origen i aquesta), en John Lithgow (conegut entre altres coses per la sèrie Caiguts del cel, on feia de marcià), la Jessica Chastain (Zero Dark Thirty), en Casey Affleck, en Topher Grace o en Matt Damon

Com deia al principi, és d'aquelles pel·lícules que impacten, que entretenen i alhora fan pensar, que val la pena tornar a veure adquirint-les en format domèstic, i a mi em va agradar molt, tant que m'uneixo a tots els que la consideren una de les pel·lícules més importants de 2014, encara que li vaig trobar alguns punts febles que ara repassaré.

El millor

  • Les distorsions temporals i els efectes psicològics d'aquestes en els personatges, la part més dramàtica del film
  • La cura amb què es lliga tot al final, encara que al públic estàndard com jo se li escapin del tot alguns conceptes físics (i quàntics!) i el maregin les seves implicacions
  • La prudència, la mesura amb què ens presenten el punt de partida apocalíptic, sense exageracions i sense arriscar-se a fer prediccions basades en anys concrets 

El pitjor

  • L'envelliment d'algun personatge, en termes de maquillatge, està mal executat malgrat l'experiència que a Hollywood tenen en aquest àmbit
  • L'angoixant i innecessari allargament de la seqüència del clímax, metratge que es podria haver emprat en explicar millor alguns conceptes, com ara el pla A i el pla B, sobre els quals pivota la missió
  • Algunes escenes de més acció, més frenètiques, són una mica confuses des del punt de vista narratiu


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails