Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 11

Arribem a una nova entrega de la sèrie de ressenyes dedicades a Bola de Drac i concretament a la seva edició definitiva, una entrega en què ens trobem la primera batalla realment èpica d'aquesta aventura ideada pel mestre Akira Toriyama i que pertanyia, també, a la primera etapa en què ens adonàvem que l'humor predominant de la saga donava pas a unes històries més dramàtiques i dures. 

És la saga d'en Cor Petit, iniciada al volum anterior, tot i que al final del novè vèiem la impactant mort d'en Krilín que n'era l'inici tècnicament parlant. A l'11è aquesta història s'acaba, però abans de fer-ho ens regala uns quants moments memorables.

Ja va quedar clar al desè volum que en Cor Petit, aquí ja amb el "cognom" de Gran Rei dels Dimonis però perdent el "Satanàs" de la sèrie animada, no era un enemic com els que s'havien vist fins llavors. Ni tan sols el temible Tao Pai Pai arribava amb la seva dolenteria i la seva crueltat a la sola de les sabates d'aquest paio que és capaç de fer volar una ciutat sencera i derrotar en Goku amb quatre cops.

Ara que ja ha derrocat el Rei del Món (el gos aquell amb ulleres) i ha esdevingut el nou amo i senyor del planeta anuncia que s'ha acabat la repressió de qualsevol mena i que instaurarà un regne de terror. A més, celebrarà la seva arribada al tron amb la destrucció anual d'una ciutat, la primera de les quals la Capital de l'Oest, on viuen els pares de la Bulma.

Repetint l'estructura del que s'havia vist a l'esmentada saga d'en Tao Pai Pai, corresponent a la de la Cinta Vermella, de fet, en Goku torna a la Torre Sagrada per tal de preparar la seva recuperació i el segon assalt del combat, aquest cop ajudat en la primera part de la missió (la de pujar a la torre) pel seu nou amic Iajirobai, que entra en contacte per primer cop amb el que després seria la seva llar.

Aquí el protagonista es recupera amb les mongetes màgiques però també beu l'aigua sagrada, la bona, la de debò, la que 14 homes havien begut abans sense poder sobreviure i que en Goku, pel fet de no ser humà (i en aquest volum veiem aparèixer algunes vegades el goril·la gegant, l'Oozaru, com si l'autor ens estigués donant pistes de l'origen extraterrestre d'en Goku, que veurem d'aquí a molt poc), pot consumir sense perdre-hi la vida, encara que li va d'un pèl. A més, el follet Karín li regala un nou Núvol Kínton, extret del gran núvol groc del qual forma part.

Mentre passa tot això en Ten Shin Han, el lluitador més fort del planeta si no comptem en Goku, que els seus amics consideren mort, acaba l'entrenament per a executar la tècnica temuda per en Cor Petit, la Mafuba o "Olla per tancar el dimoni", però el seu rival el rep enviant-li un nou monstre dels que treu per la boca, en Tambor.

A diferència del que passa a l'anime, on si no recordo malament en Ten Shin Han arriba a dur a terme la tècnica i en Tambor l'entoma per tal de protegir el seu pare/creador, al manga el combat té lloc sense que l'atac ni tan sols s'insinuï, i la derrota del nostre amic de tres ulls és ràpida.

Abans parlàvem d'estructures repetides i la que té lloc en aquesta saga em recorda la que després veurem amb els Guerrers de l'Espai: en Goku és mort/donat per mort, però s'entrena mentre els seus amics intenten derrotar un enemic que els supera àmpliament. En Goku arriba, tots dos cops amb el Núvol Kínton, i venç amb extrema facilitat el primer dels contrincants, meravellant tothom. A continuació té lloc la batalla èpica amb l'enemic més complicat que s'ha trobat mai. Jo hi veig paral·lelismes, penseu-hi.

Aquesta batalla èpica d'en Goku contra en Cor Petit es fa ben curta al manga, i és que si una cosa té el mestre Toriyama és que crea uns combats ben dinàmics, efecte que es perd a l'anime perquè a la televisió tot s'allarga.

El cas és que en Goku agafa en Cor Petit per sorpresa i no només li atura cops que semblaven impossibles d'esquivar, sinó que a sobre li clava uns quants mastegots que el dimoni no s'esperava.

Després d'escalfar-se, tots dos decideixen emprar les seves forces al màxim i és aquí quan la cosa s'equilibra, de manera que tenim un combat igualat i molt mogut en què en Goku fins i tot llança un kamehame-ha de trajectòria modificable que acaba al clatell d'en Cor Petit.

Però al cap i a la fi és un dimoni i no té per què jugar net, així que aprofita un moment de distracció per a amenaçar la vida d'en Ten Shin Han i en Goku s'ha de deixar fer. Ara només li queda un braç bo i l'imprudent d'en Cor Petit es disposa a atacar des de l'aire, però el protagonista s'inventa un altre kamehame-ha amb una sola mà i...

Una de les victòries més mítiques de Bola de Drac, en Goku travessant el cos d'en Cor Petit, escena violenta com n'hi ha poques i una de les poques vegades en què el protagonista ha matat explícitament el seu enemic. 

Abans de dinyar-la, però, en Cor Petit llança ben lluny un últim ou, que aquest cop no crea un monstre com els altres, sinó un fill/reencarnació que aquí veiem en una única vinyeta però que després coneixeríem com en Cor Petit, Jr. 

El món ja respira i celebra que un nen l'hagi salvat, però aquest nen no està content del tot perquè amb la mort d'en Drac Shenron (em nego a anomenar-lo "Xèron") no hi ha cap possibilitat de ressuscitar en Krilín, el Follet Tortuga i en Xaos... o sí?

Perquè el bastó màgic té una utilitat que no coneixíem: si es col·loca a la part de dalt de la Torre Sagrada condueix al palau flotant de Déu, única manera d'arribar-hi fins que més endavant a la sèrie la confiança amb els personatges fa que s'hi pugui arribar amb aparells voladors.

Al palau de Déu coneix el senyor Popo, el majordom, a qui no pot derrotar encara que el seu aspecte el dugui a confiar-se i a fer el fanfarró (quelcom totalment impropi d'en Goku, tot s'ha de dir), però la seva força de voluntat i la seva manera de ser atrauen l'ésser que havia vingut a veure, que resulta que té la mateixa cara que en Cor Petit abans de rejovenir-se amb les boles de drac. 

És un bon cop d'efecte, s'ha de reconèixer, i a més ens serveix per a conèixer la història d'en Cor Petit, lligada com ja sabem a la de Déu. Aquest, abans d'entrenar en Goku, li concedirà el favor excepcional de ressuscitar en Shenron i amb ell els amics desapareguts, però això serà al principi del 12è volum.

Voldria acabar lamentant-me un cop més de l'ocasió perduda que representa una edició batejada com a definitiva però amb una traducció amb moltes mancances i, en aquest volum concretament (encara que no és l'únic cop que ho he pensat), força castellanismes com aquest "m'avergonya" que fa tant mal a la vista.

És una llàstima que no s'aprofités per a retraduir el manga, més enllà d'arreglar quatre cosetes que sí que es van arreglar, i em faig creus que hagi sortit un producte tan poc cuidat en aquest sentit quan, si mirem els crèdits, veiem que fins i tot hi apareixen noms de correctors. També és una llàstima que no cridessin l'equip Marc Bernabé - Verònica Calafell, responsables de la magnífica traducció de l'edició especial del 20è aniversari, per a encarregar-se'n.

Lectures: Batgirl - Knightfall Descends

He dit moltes vegades que la Barbara Gordon és el meu personatge femení preferit de l'Univers DC, i també que la vaig conèixer com a Oracle i en cadira de rodes, de manera que del seu passat com a Batgirl poca cosa havia llegit (problema que intento solucionar, encara que no és fàcil perquè no havia tingut col·leccions pròpies). 

És per això que el rellançament de la seva història amb The New 52 m'està donant l'oportunitat de gaudir de la Batgirl original, i després de l'encertat primer recopilatori d'aquesta nova etapa, que ja vaig ressenyar, arriba la segona part on tot plegat millora, i el llistó ja era ben amunt.

Amb el títol de Batgirl: Knightfall Descends, recopila els números 7 a 12 de la col·lecció, publicats individualment de maig a octubre de 2012, a més del número 0, de novembre de 2012, on se'ns expliquen els orígens del personatge en aquesta nova versió de The New 52, una iniciativa que s'ha fet amb moltes col·leccions de l'Univers DC però que, per desgràcia, no sempre ha arribat als recopilatoris.

De manera totalment encertada, el llibre comença amb el número 0, guionitzat per la Gail Simone i dibuixat per l'Ed Benes, que tornaven a formar equip després de les seves col·laboracions a Birds of Prey, i encara que és un número que em pensava que parlaria de la cirurgia que va permetre a la Babs recuperar l'habilitat de caminar, sorprenentment va per una altra banda i ens explica com va sorgir la idea d'esdevenir la Batgirl i com va començar a col·laborar amb el Cavaller Fosc i el Noi Meravella.

No té res a veure amb com se'ns havia explicat les altres vegades, ni al còmic de debut del personatge, el mític número 359 de Detective Comics de 1967 ni en cap dels recordatoris posteriors, però tot i així està molt ben lligat i és versemblant.

Després d'aquest preludi, que han posat aquí com podria haver anat al primer recopilatori si el còmic hagués estat editat abans del número 1 de la nova etapa, ens trobem amb noves trames de la Batgirl actual, amb el mateix nivell, o fins i tot més, que el que vam veure a The Darkest Reflection, on els guions ja eren responsabilitat de l'esmentada Gail Simone, que aquí repeteix amb l'Ardian Syaf com a dibuixant donant com a resultat uns números interessantíssims.

Perquè malgrat l'impacte de tornar a veure la Barbara Gordon caminant i disfressada de Batgirl, el cas és que s'ha respectat molt tota la seva etapa com a Oracle, ja ho vaig dir. I no només al primer recopilatori, sinó també en aquest segon on la protagonista, que cada cop recupera més la confiança i es va acostumant a la lluita física després d'anys obligada a seure en una cadira de rodes, s'ha de tornar a enfrontar al trauma que la va deixar paraplègica perquè un dels esbirros que acompanyaven en Joker als fets de The Killing Joke reapareix acompanyant un altre paio, anomenat Grotesque i perillós a la seva particular manera.

Com va passar en les altres col·leccions relacionades amb en Batman, a Batgirl també hi ha una entrega dedicada a la famosa Night of the Owls, la saga en què el Tribunal dels Mussols o les Òlibes llançava un atac a gran escala sobre Gotham, de manera que tots els superherois de l'entorn del Cavaller Fosc s'hi veuen implicats d'una manera o d'una altra.

En el cas de la Batgirl ens trobem amb una història molt interessant (però no tan ben inserida com en el cas de Catwoman) que té a veure amb uns fets reals de la Segona Guerra Mundial: el llançament de globus bomba del Japó a Nord-Amèrica. L'excusa està ben trobada i fa que la incursió de Batgirl al crossover sigui original, i a més sense canviar l'equip creatiu que se n'encarrega.

Superat aquest obstacle la trama entra en un nou arc argumental, el que dóna nom al llibre: els nostres superherois no travessen mai la línia que converteix un justicier en un assassí, però hi ha gent decidida a acabar amb la delinqüència de la manera més radical possible, i encara que en certs moments puguem sentir simpatia per aquesta mena d'idees, caçar lladres de cotxes amb paranys per a óssos és quelcom que algú com la Batgirl no pot permetre.

Això la durà a enfrontar-se a Knightfall, un nou enemic que per la seva indumentària recorda l'Azrael, però que no actua sol, perquè al seu costat hi ha un grup de metahumans (persones amb poders) que dificulta molt a la Babs la tasca de vèncer-los.

Encara que, com hem dit, la protagonista ja torna a estar pràcticament al 100%, aquesta vegada l'enemic la supera en molts aspectes i necessitarà ajuda. L'únic punt feble d'aquesta història, però, és que la identitat civil de l'ésser que es fa dir Knightfall, que evidentment intentarà reclutar la Batgirl per a la causa, és fàcil d'esbrinar, tant que fins i tot és possible que fos aquesta la idea de la guionista.

Aquesta ajuda que dèiem és la de la Batwoman, que d'una manera totalment natural i respectuosa amb la seva pròpia col·lecció es creua amb la Batgirl, hi ha una sèrie de malentesos (com podem veure en aquesta portada) i acaben col·laborant per tal de derrotar l'enemic comú.

El recopilatori, a més, i ho dic ara però no és menys important, ens serveix per a saber per què la seva mare els va deixar, tant a ella com al seu pare i el seu germà James Jr., ja que en les escenes de la vida civil de la Barbara recuperem una la pròpia història d'aquest germà que, per fi, se'ns havia explicat en una etapa magnífica del Batman anterior a The New 52, concretament a The Black Mirror, i va ser prou important com per mantenir referències en aquest reset, per sort no total, de l'Univers DC.

Per a mi Batgirl és un dels millors còmics de DC en aquests moments, una de les millors propostes del rellançament, i es nota que la Gail Simone coneixia bé el personatge protagonista després de fer tants guions de Birds of Prey, encara que la seva feina en aquella col·leció a l'etapa immediatament anterior a The New 52 no em convencés gaire. En fi, les noves aventures de la Batgirl són altament recomanables.

Lectures: Catwoman - Dollhouse

Ja ho vaig dir fa gairebé un any: el reinici de les aventures de la Catwoman amb The New 52 és un dels encertats, i me n'alegro perquè és un personatge que m'interessa en tant que un dels amors d'en Batman. Ho va demostrar al molt recomanable Catwoman: The Game i la sensació es reforça amb el segon recopilatori d'aquesta nova etapa.

A Catwoman: Dollhouse, que recopila els números 7 a 12 del volum actual, publicats originalment com a còmics individuals entre maig i octubre de 2012, la felina addicta als béns aliens comença a tenir contacte amb el seu costat bo, perquè la saga que l'ocupa durant aquests números l'enfronta a un temible enemic, de nom "artístic" Dollhouse, que està segrestant prostitutes i prostituts per tal de dur a terme els seus corprenedors plans aprofitant que, per desgràcia, la policia no s'escarrassa gaire en investigar la desaparició de la gent que fa vida al carrer.

Parlant de la policia, i ja ho vam veure al recopilatori anterior, aquí es confirma que no hi ha un pam de net i que l'únic agent honrat de la llei que hi ha és el Detectiu Álvarez, que encara dubta sobre si ha d'ajudar la Catwoman o detenir-la.

Aquí es produeix una violenta trobada entre tots dos, en què la Selina Kyle intenta convèncer-lo que malgrat que és una lladre s'està enfrontant a l'esmentat Dollhouse mentre l'autoanomenada Justícia mira cap a una altra banda. Però es guanyi o no l'Álvarez com a aliat, la protagonista té la resta de la policia en contra.

Encara sort que apareix un altre aliat, aquest inesperat, que respon al sobrenom de Spark i que domina l'electricitat, habilitat molt útil que permet a la Catwoman escapar de la policia i, ja posats, cometre robatoris de més alt nivell en el temps lliure que té entre intents d'aturar en Dollhouse. 

A la seva companya, que li assigna els encàrrecs, no li fa cap gràcia aquesta aliança amb un paio que no se sap d'on ha sortit, però a la protagonista la diverteix i fins i tot li proporciona un company de llit (ja veiem que en Batman no és l'únic), a més d'una ajuda inestimable en la resolució del cas que dóna nom al llibre.

Al mig de tot això, al número 9 es produeix l'encreuament entre Catwoman i la saga Night of the Owls, que sacseja l'Univers Batman i per tant afecta tant les col·leccions del Cavaller Fosc com les dels seus aliats i "enemics". 

Sorprenentment, a diferència del que acostuma a passar en aquests casos, la part de Catwoman està perfectament integrada en la seva pròpia trama, una interrupció que no és ben bé una interrupció i que en aquest cas, en comptes de fer nosa, suma un al·licient a la saga. 

Hi ajuda la coherència de l'equip que fa possible aquests còmics: per una banda el guionista Judd Winick, que mai no em decep, i per l'altra les tasques de dibuix que s'alternen en Guillem March, que havia fet Catwoman: The Game i aquí s'encarrega dels números 9 i 10 i les portades de tots, i l'Adriana Melo, que dibuixa la resta d'entregues amb un estil diferent però prou fidel a l'estil marcat com perquè no faci gens de mal a la vista.

M'està agradant molt la nova etapa de la Catwoman, un encertadíssim enfocament del llegendari personatge en un Univers DC en general força alterat pel rellançament de totes les col·leccions durant la tardor de 2011, com no em cansaré de dir molt afortunat en el cas dels còmics d'en Batman i família.

How I met your mother (vuitena temporada)

Ja ho vaig dir quan vaig fer la ressenya, fa un any, de la setena temporada de How I met your mother: la sèrie s'està allargant innecessàriament. Si tota la sèrie és un gran flaixbac, trobo que és innecessari que dins les temporades n'hi hagi encara més, i això ja va passar a la setena, que començava i acabava amb escenes del casament d'en Barney.

Al final d'aquella temporada vèiem qui era la núvia, i en aquesta vuitena pràcticament no hem avançat gens, perquè tot el que se'ns explica és anterior al dia del casament, que només s'acosta al final de la temporada.

Per tant el casament entre en Barney i (ho sabem des del final de la setena temporada, repeteixo) la Robin s'està ajornant des de ja fa dues temporades, cosa que comença a fer-nos pujar la mosca al nas. Però és clar, per a arribar a aquest punt hem de veure com el nuvi se separa de la que fins ara semblava que havia de ser la seva mitja taronja, la Quinn, amb qui de fet arriba a estar a punt de casar-se abans que tot se'n vagi a fer punyetes.

Per la seva banda l'altra interessada, la Robin, té una relació amb en Nick (Michael Trucco, vist a Battlestar Galactica) que també s'acaba i després de molts estires i arronses la parella Robin-Barney per fi reprèn la seva relació.

I d'un prometatge passem al següent, perquè en Barney està més que disposat a casar-se, però s'havia equivocat de dona i ara, per fi, torna a estar amb qui havia d'estar, encara que això no agradi al protagonista, en Ted, que ja fa anys que ens va dir que la Robin no era la mare dels seus fills, però de tant en tant es torna a penjar d'ella i mareja la perdiu.

Una de les proves d'aquest marejament de la perdiu havia estat la reaparició, al final de la temporada anterior, de la Victoria, amb qui en aquesta vuitena té una relació de pocs mesos que ens deixa amb la sensació que tot plegat ha estat una pèrdua de temps fruit de la manca d'idees dels guionistes o la cada cop més evident prolongació innecessària de la sèrie.

Per la seva banda, en Marshall i la Lily havien estat pares i com és natural el bebè, en Marvin (batejat així en honor al difunt pare d'en Marshall) agafa bona part del protagonisme de les trames que tenen a veure amb aquest matrimoni, com ara una en què se celebra un concurs per tal de decidir qui seria el padrí del nen en cas que els seus pares faltessin.

Paradoxalment també veiem com les seves carreres professionals evolucionen: per una banda veurem un cas cabdal per a en Marshall per tal d'afermar-se en la seva feina d'advocat, una tendència ascendent que donarà problemes al final de la temporada, i per l'altra la Lily, malgrat que ha estat mare, decideix no tornar a fer de professora de llar d'infants, sinó dedicar-se a allò que li agrada de debò.

És gràcies a una reaparició que sí que és benvinguda, perquè el paio ens cau bé i la història té sentit: parlem de The Captain, interpretat per l'entranyable Kyle MacLachlan, aquesta vegada sense la Zoey com a acompanyant, de manera que si en veure'l pensàvem que la rossa (tenyida) protagonista de Once Upon a Time seria una de les exs d'en Ted que es recuperarien per a allargar encara més la trama, excepcionalment ens equivocàvem de mig a mig.

El cas és que l'extravagant personatge ofereix a la Lily una feina com a assessora d'art, una oportunitat que il·lusiona la pèl-roja i que després l'enviarà a Roma durant un any, tan bon punt hagi tingut lloc el casament dels Stinson-Scherbatsky. Una gran oportunitat de feina per a en Marshall que té lloc al final de la temporada posa en perill aquest il·lusionant i alhora trist trasllat, però haurem d'esperar a la novena temporada si volem saber com acaba tot plegat.

Encara que hi ha episodis que per les seves característiques podrien tenir lloc en qualsevol temporada, en general hi ha uns temes constants d'aquesta vuitena fornada de capítols, el més important dels quals, a banda del bebè Marvin, els preparatius per al casament que porten tant de temps anunciant-nos.

Un d'ells, evidentment, és el comiat de solter d'en Barney, un festaire empedreït que no es podia imaginar de cap de les maneres la celebració que li preparen els seus amics, un caos absolut que ens ofereix un dels episodis més bojos de la temporada.

La vuitena temporada de How I met your mother té bons moments i és divertida, però si no s'hagués plantejat la sèrie amb en Ted com a protagonista per sobre dels altres i amb la cerca de la mare dels seus fills com a tema principal no tindríem la sensació que el gran punt feble d'aquests últims 24 episodis ha estat precisament en Ted Mosby.

El protagonista ha començat amb una relació que sabíem que no tenia res a veure amb la cerca de la seva futura muller, i després ha tingut alguna petita relació que tampoc no havia de prosperar (la més divertida de les quals amb la sonada de la Jeanette), però el pitjor de tot ha estat la seva recaiguda pel que fa als sentiments per la Robin. De debò, és un tema que ja cansa.

Només la breu aparició, per fi, de la mare dels seus fills, interpretada per la Cristin Milioti, ens deixa un bon regust després de veure el final de la temporada, però en general ha quedat clar que han estat 24 episodis dedicats a en Barney i la Robin i, en segon terme, el matrimoni Eriksen.

Ara ens queda només la novena temporada, l'última com ja s'ha dit oficialment, i s'entén que serà quan en Ted —segurament no des del primer episodi però pel bé de la popularitat de la sèrie sí en un dels primers— vagi coneixent aquesta noia després de trobar-se-la al casament dels seus amics. Esperem que no s'allargui com un xiclet i que tot plegat no esdevingui un cúmul de situacions sense cap relació amb la missió del protagonista com sembla que ha estat la vuitena temporada.

Lectures: Green Arrow - Triple Threat

Fa uns mesos vaig parlar del primer volum de la nova etapa d'en Green Arrow, corresponent a The New 52, i ja vaig dir que aquest personatge havia estat un dels més renovats de l'Univers DC amb el rellançament de l'editorial, però que tot i així (a mi m'agrada la continuïtat) havia gaudit moderadament del volum.

Malauradament no puc dir el mateix del volum que continua aquesta etapa, Green Arrow: Triple Threat, que reuneix els números 7 a 13 de la col·lecció, editats individualment als Estats Units entre maig i desembre de 2012. 

Si a The Midas Touch ens presentaven un rejovenit Oliver Queen amb tot el seu entorn renovat tant pel que fa a aliats com a enemics, en aquest segon recopilatori continuen apareixent nous enemics i no hi ha ni rastre dels de tota la vida, com tampoc de la família Arrow que fa tant temps que no veiem i que començo a pensar que no tornarem a veure perquè encaixa poc en la vida d'aquest nou Green Arrow.

Tot això, nostàlgia a banda, no és dolent per se, però si la història tampoc no acaba d'enganxar tenim un problema, i és quelcom evident des dels primers números del volum. Comencem amb l'atac que el protagonista rep per part de tres bessones atractives, de nom col·lectiu Skylark, amb qui acaba resolent diferències al llit i que en realitat volien capturar-lo.

Com que és un mestre de la lluita cos a cos se n'escapa amb facilitat, però descobreix una estranya trama de manipulació genètica liderada pel pare de les noies que es resol amb molta espectacularitat i de manera confusa, amb moltes preguntes sense resposta, com ara què volien exactament d'en Green Arrow i per què fan el seu potencial enemic coneixedor d'una situació que saben que voldrà aturar. 

Al número 10, on continua la guionista Ann Nocenti però el dibuixant és el correcte Steve Kurth, hi tenim una història autoconclusiva (un filler que curiosament proporciona la portada al llibre) que destapa una altra trama, en aquesta ocasió una mena de màfia que robotitza persones que volen deixar de patir per culpa de les emocions humanes, i si bé no és un còmic memorable ens permet treure'ns del cap el marejant arc argumental de 3 números de què ja hem parlat. 

Després tornem a tenir un arc de 3 números en què es recupera el dibuixant Harvey Tolibao, bastant detallista però alhora caòtic i amb les proporcions humanes mal aplicades, i que fa viatjar l'Oliver Queen a la Xina per tal de recomprar a un magnat xinès, en Jin Fang, la seva part de les accions de Queen Industries després que a la primera aventura del volum el president de la companyia l'hi prengués i la vengués aprofitant la seva absència. 

A canvi de revendre-li allò que era seu el xinès vol una tecnologia inventada per l'Oliver que li permetria espiar qualsevol habitant del pobladíssim país, i com que aquest s'hi nega entrem en una trepidant aventura de combats continus, més interessant que la primera però igualment confusa (sobretot en l'apartat visual) i que ens presenta una superheroïna xinesa anomenada Suzie Ming. Acaba, però, amb un cliffhanger en què el protagonista per fi es relaciona amb algú de l'Univers DC, concretament en Hawkman.

Un mal volum, que pel que sé ha estat rebut així per la majoria, i sembla que la cosa no millorarà fins el quart, perquè al tercer es veu que la cosa no acaba d'arrencar, tampoc. Ja ho veurem quan surti i me'l compri, però fa massa temps que Green Arrow no em fa vibrar. No s'assembla ni al d'abans ni al de la sèrie Arrow, per tant no entenc què estan fent amb aquesta franquícia.

Lectures: Cinturó Negre (Yawara!) 15

A hores d'ara ja se sap que EDT ens ha estat prenent el pèl amb els suposats endarreriments del volum 20 de Cinturó Negre i que en realitat la col·lecció ha estat cancel·lada per les seves pèssimes vendes. M'entristeix la situació, em decep el poc seguiment per part del públic i m'emprenyen les maneres de l'editorial, que només ho ha reconegut després de moltes preguntes dels lectors, a través d'un comentari de Facebook, com qui no vol la cosa.

Però el cas és que encara hi ha 5 volums que no he ressenyat i en comptes de fer-ho de 3 en 3 com fins ara ho canviaré per ressenyes individuals, començant avui per la del volum 15, amb la idea d'escurçar una mica el temps que passarà entre la darrera ressenya i la continuació de la història quan l'edició italiana, estrenada aquest gener, arribi on ens haurem quedat amb el volum 19, l'últim en català.

El que tenim en aquest 15è volum és un altre campionat de judo, però per tal de no repetir-se gaire el mestre Urasawa ens porta al Mundial de Judo de Iugoslàvia de 1989, esdeveniment que va tenir lloc a la realitat i que ens situa en el temps, també.

Aquest cop, però, dedica més pàgines que altres vegades als problemes personals dels protagonistes, i és que la Ginger continua més amoïnada pels pals a les rodes que el seu avi posa a la seva carrera professional que no pas pel judo en si.

I encara sort que la Fujiko, malgrat que va quedar segona al Campionat Nacional, és convidada per la selecció japonesa com a membre suplent i pot viatjar amb ella, perquè totes dues aprofiten el temps lliure per tal de fer turisme i compres per Belgrad, capital de la llavors Iugoslàvia i actual Sèrbia.

Tot plegat distreu la Ginger una mica, però els combats de judo continuen a la seva agenda i els haurà de disputar, amb més pressió que mai perquè no deixa de ser una estrella de nivell mundial. Això sí, aquest cop participarà a la categoria de menys de 48 kg., ja que ha de renunciar a l'absoluta perquè es disputa el mateix dia, i el seleccionador es passa el mundial rumiant qui representarà el País del Sol Naixent en aquesta categoria, la més vistosa.

El mundial, com és natural, ens permet retrobar-nos amb vells coneguts com la Jodie Rockwell, ja recuperada del tot, que supera no pas sense problemes el campionat en la seva categoria. Aquest cop no s'encreua amb la temible Teleshikova, que l'havia lesionat en els dos combats que el destí els havia fet disputar en el passat, perquè la soviètica es concentra en la categoria absoluta pensant que hi podrà lluitar amb la Ginger.

Una Ginger que, sorprenentment, està passant els seus combats pels pèls, sense aconseguir guanyar-ne cap per ippon, de manera que us podeu imaginar com es posa el seu avi quan és testimoni de la baixa forma de la campiona japonesa.

La protagonista té el cap en una altra banda, i aquest cop no és per la recerca de feina o les discussions amb el seu avi. No ens ho diu mai explícitament, però el que li passa és que troba a faltar en Matsuda.

Ell, per problemes familiars, no ha viatjat a Iugoslàvia representant el diari Every Sport, però la seva companya, la fotògrafa Kuniko, no explica la seva absència de la mateixa manera i fa creure a la Ginger que el periodista ja no està interessat en ella.

Tot i així, superat el tràmit familiar, en Matsuda decideix viatjar a Europa pel seu compte i anar a veure què fa la noia que estima, però diverses circumstàncies d'allò més desafortunades retarden el retrobament d'aquest parell i entristeixen l'enganyada Ginger.

Com no podia ser d'una altra manera en un manga, el fet que la Fujiko viatgi no és gratuït i totes les pistes que l'autor va deixant, sense amagar-les gaire, esdevenen una realitat que representa que és sorprenent: la cinturó blanc lluitarà a la categoria absoluta després que cap de les altres noies, per diferents motius, ho pugui fer.

I de moment, pel que hem vist al volum 15, la Llargaruda va tirant a empentes i rodolons i és l'última esperança, juntament amb la Ginger, d'aconseguir alguna medalla d'or per al Japó. Veurem què passa a la propera entrega.

Lectures: Flashpoint

A aquestes alçades, si seguiu el bloc o us agraden els còmics de superherois, concretament de DC Comics, ja heu sentit a parlar de The New 52 i probablement sabeu que és un rellançament de totes les col·leccions, amb un reset a la numeració, que va tenir lloc durant la tardor de 2011. 

Doncs bé, per tal de donar una explicació a aquest rentat de cara clarament orientat a captar nous lectors i a intentar mantenir els antics sense que s'enfadessin gaire —cosa que s'ha aconseguit amb més o menys èxit segons la col·lecció— DC es va empescar un megaevent d'aquells que redefineixen l'statu quo de l'Univers DC (com també passa a Marvel) cada cert temps, malauradament massa sovint en els darrers anys. 

El seu nom és Flashpoint i el tenia al punt de mira des de feia temps, tot esperant aconseguir-lo a un preu que em semblés acceptable, i vaig tenir la sort de trobar-ho molt rebaixat a l'últim Saló del Còmic. Com acostuma a passar, però, l'esdeveniment està format per una sèrie principal i diverses repercussions en forma de minisèries, i jo m'he concentrat en aquesta sèrie i només una de les obres col·laterals.

Com també acostuma a passar, llegint només Flashpoint en tindríem prou per a gaudir de la història i entendre-la, però les altres sèries complementen i ens ofereixen una diversió de menys nivell que ajuda a situar els personatges afectats en el context de la sèrie principal.

Doncs bé, posem-nos-hi: el cas és que a Flashpoint el protagonista és en Flash, que es troba en un món molt canviat, on ningú no el coneix i on els seus col·legues superherois han estat substituït per versions alternatives (per exemple, en el cas d'en Batman es tracta d'en Thomas Wayne, pare del difunt Bruce Wayne), en el cas que hagin tingut la sort de continuar essent superherois en aquest món.

Però no és una dimensió alternativa d'aquelles que tant agraden als responsables de les grans editorials dels Estats Units, ni un somni, ni un Elsewhere (línia dedicada a oferir històries alternatives, situades fora de l'oficialitat), sinó la realitat. 

Evidentment, en Barry Allen vol descobrir què ha passat i arreglar les coses per tal que tornin a ser com abans, ja que és clar que hi ha hagut una alteració, però alhora es troba amb la necessitat d'enfrontar-se a una amenaça encara pitjor, i és que dues faccions liderades respectivament per la Wonder Woman i l'Aquaman s'estan enfrontant i han destruït pràcticament tota Europa.

Algú els haurà d'aturar, però com més temps passa menys records té en Flash de la línia temporal "correcta", de manera que s'ha d'afanyar. I no li faltarà ajuda, començant per un Batman que creu en el món on va ser ell qui va morir a l'atracament en comptes del seu fill Bruce.

A banda del Cavaller Fosc, que és molt més violent i no té tants escrúpols com la versió que coneixem des de sempre, hi ha en Cyborg, que lidera els herois que volen tornar la pau al planeta, i una colla de personatges menors de l'Univers DC que també han estat redissenyats de cara a aquesta història.

Flashpoint és una lectura recomanable, encara que com he dit abans sigui una excusa per a explicar The New 52, i l'equip que hi ha al darrere és també un dels seus atractius: el popular Geoff Johns com a guionista i l'Andy Kubert, que cada cop m'agrada més, com a dibuixant. No és Blackest Night, però sí que m'ha semblat millor que la relativament decebedora Infinite Crisis i l'embolicada Final Crisis. 

I si sou amants de les paradoxes temporals i tot l'embolic dels canvis que tenen repercussions a tots els nivells, a més de les versions alternatives dels herois de sempre, Flashpoint té tot el que es podria desitjar, encara que potser hauria estat millor que durés uns números més. 

A banda de les 5 entregues que la formen i que es van publicar individualment als Estats Units entre juliol i octubre de 2011, també es poden trobar diverses minisèries llançades durant el mateix període que han estat recopilades en volums assignats a algun dels personatges més importants de l'Univers DC, i com no podia ser d'una altra manera jo vaig triar The World of Flashpoint: Featuring Batman.

I no només perquè és el meu superheroi preferit, sinó perquè investigant vaig llegir que la d'en Batman era l'única sèrie paral·lela que valia realment la pena. Tot i així també hi ha volums dedicats a en Superman, la Wonder Woman, en Green Lantern i naturalment en Flash, per si sou completistes o seguidors d'aquests personatges. 

En aquest volum hi ha, però, històries d'interès molt divers i que, en realitat, tampoc no aporten gran cosa a Flashpoint. Entenc que el seu interès rau en explicar-nos més d'aquestes versions alternatives dels personatges que coneixem, dedicar-los més pàgines, de manera que cadascuna de les quatre té 3 episodis per a aprofundir. 

Però la primera minisèrie recopilada, Batman: Knight of Vengeance, és la que fa que tot el volum valgui la pena, perquè l'aclamat equip format pel dibuixant Eduardo Risso i el guionista Brian Azzarello (100 Bullets, la saga de Batman Broken City...) ens porta un drama ple d'intriga i sorpreses d'aquells que tan bé domina, protagonitzat pel ja esmentat Thomas Wayne com a Batman, que s'enfronta a un particular Joker mentre el trauma per la pèrdua del seu fill no el deixa viure en pau.

Després tenim Deadman and the Flying Graysons, on un Dick Grayson que no ha estat mai en Robin i la seva companyia de circ, amb la presència d'alguns altres personatges de DC, intenten continuar treballant mentre fugen de la guerra que té lloc a Europa, en una història que no està del tot malament. Més avorrides m'han semblat la confusa Deathstroke and the Curse of the Ravager, una història de pirates i superhumans, i Secret Seven, que parla d'alguns dels éssers màgics de l'editorial.