diumenge, 10 de desembre de 2017

Lectures: Un món feliç

Sovint es compara 1984, de George Orwell, amb una novel·la anterior, d'Aldous Huxley, que també ens parla d'una societat futura fermament estructurada i angoixant, però d'un tarannà totalment diferent. Si més no, el cas és que en parlar d'una s'acaba parlant també de l'altra.

Jo les havia llegit totes dues fa anys, però com que tinc una memòria tan dolenta per als arguments que em permet tornar a gaudir de les coses amb el temps, i de pas analitzar-les amb un punt de vista diferent, vaig decidir que immediatament després de rellegir 1984 passaria a la relectura de la novel·la de què avui parlaré.


Un món feliç, publicada originalment el 1932, i per tant anterior a 1984, és una novel·la de ciència-ficció que, en comptes d'una distopia, un dels subgèneres habituals d'aquest tipus de relat, ens presenta una utopia, un món en què tot va sobre rodes, en què no hi ha cap problema perquè està dissenyat de manera que això sigui (pràcticament) impossible.

Hi veiem una societat marcadament jerarquitzada a l'Anglaterra del segle XXVI, amb unes normes molt estrictes però orientades, aquest cop, a la felicitat generalitzada. Per tal d'aconseguir-ho la ciència ha avançat fins al punt que l'espècie humana ja no es reprodueix de manera sexual, sinó que tothom és dissenyat i neix sense passar per un part, i per tal d'assegurar l'estabilitat de la civilització hom és educat durant el son des de la més tendra infantesa i condicionat de manera que considera els trets de la seva classe social els únics que podria tenir i els únics que podria desitjar, alhora que se sotmet als de dalt i menysprea els de baix com la cosa més natural del món, perquè en aquest relat ho és.

La família i la religió ja no existeixen i les necessitats de tothom estan cobertes, així com els possibles desitjos satisfets, de manera que mai no es produeixi cap cas de malestar o infelicitat per part de ningú.


Que bé, oi? Això és el que podríem pensar, però... què passa quan un personatge, el protagonista Bernard Marx, pertany a una classe social segons els registres però durant el seu creixement fetal hi va haver un error que li va donar un aspecte físic inferior als dels seus companys? Què passa quan algú, malgrat tots els condicionaments, té unes inquietuds que no pot satisfer ni amb la droga diàriament subministrada que en teoria garanteix que qualsevol preocupació desapareix en qüestió de segons?

A més, per tal d'aconseguir aquesta societat perfectament engranada s'han hagut de fer sacrificis: s'ha hagut de limitar el progrés científic perquè no anés per camins que no interessaven, s'ha suprimit, com dèiem, la religió, i sobretot s'ha acabat amb les passions i els malestars que són els que fan, per contrast, que valorem realment la felicitat i la visquem plenament quan la tenim.

En definitiva, per tal d'aconseguir la societat perfecta s'ha construït una societat asèptica i mancada de vida. Per això, perquè la felicitat artificial també pot esdevenir angoixant, Un món feliç es pot considerar una utopia i alhora una distopia. En qualsevol cas, és una lectura ameníssima, amb un to irònic, i no m'estranya que es consideri una de les millors novel·les del segle XX.

diumenge, 3 de desembre de 2017

Lectures: Billy Bat

Sempre que començo la lectura d'un manga d'en Naoki Urasawa sé que tinc a les mans una obra de gran qualitat, i ho continuo pensant quan l'acabo, fins i tot quan el final no em convenç -cas de Monster-. 

Així, comprar el primer número d'una obra seva és sinònim de moltes ganes de posar-me a llegir-la, i quan per les circumstàncies que sigui no puc dedicar-m'hi de manera constant i regular, tard o d'hora m'hi acabo posant i soluciono el problema.


És el que m'ha passat amb Billy Bat, l'obra més recent del mestre Urasawa, que es va serialitzar a la revista setmanal de seinen o manga per a adults Morning entre 2008 i 2016, i que es va recopilar en 20 volums, l'últim dels quals ha estat publicat fa poc en castellà.

Recordo que me'n vaig comprar el primer volum quan es va llançar com a novetat d'un Saló del Manga, però després del 2 ho vaig deixar i vaig trigar uns anys a reemprendre'n la compra. Quan he pogut anar obtenint regularment els volums els he anat llegint a mesura que m'arribaven i el cert és que considero que és un dels millors còmics d'aquest aclamat autor, conegut també per l'esmentada Monster, 20th Century Boys, Pluto, Cinturó Negre, Master Keaton (encara el meu preferit) o Happy!.


En fi, la història de Billy Bat comença quan en Kevin Yamagata, el dibuixant del còmic del mateix nom, protagonitzat per un rat-penat antropomòrfic que és detectiu, descobreix que la inspiració del personatge potser l'ha tret d'una imatge que va veure quan servia, amb l'exèrcit dels Estats Units on va néixer, al Japó ocupat després de la Segona Guerra Mundial.

Com que es vol assegurar que fa les coses bé viatja el 1949 cap allà per demanar permís al creador del personatge, però el que hi troba és un seguit d'assassinats, intrigues i perills relacionats amb el personatge, i que es ramificaran per donar forma al conjunt d'aquest manga.


Altre cop als Estats Units, però, mentre no hi era el seu ajudant, en Chuck Culkin, es va fer càrrec del còmic, i actualment un impostor, que n'agafa el nom i que sens dubte recorda en Walt Disney, s'ha fet ric amb la creació d'una empresa dedicada a l'explotació d'en Billy Bat, amb sèrie d'animació i parcs d'atraccions, a més del còmic que li dibuixa l'autèntic Chuck Culkin en règim de pràctica esclavitud.

Les trames i subtrames relacionades amb l'aspecte empresarial del personatge continuen fins al final de la història, i s'acaben entrellaçant amb el que és l'autèntic gruix de Billy Bat, que és la història de suspens en què ens demanem què és exactament en Billy Bat, des de quan existeix i per què algunes persones el veuen i en reben les profecies, que sempre s'acaben fent realitat.


La història abarca, en general, segles, però es concentra sobretot a la segona meitat del segle XX i la primera del XXI, de manera que no li fa por canviar de protagonista quan ho troba necessari i se'n surt amb èxit, amb l'entrada d'en Kevin Goodman, l'hereu d'en Yamagata i batejat precisament en el seu honor, ja que li va salvar la vida durant l'assassinat d'en Kennedy.

I és que en aquest manga, un de ben complex que segur que requereix una segona lectura sense interrupcions editorials, coneixem molts personatges, tots molt interessants i relacionats d'una manera o d'una altra amb el misteriós Billy Bat, sigui directament o com a membres de llinatges ancestrals.


Però el mestre Urasawa ens regala no només el seu característic i bell dibuix -que ens demostra un cop més que sap dibuixar cares molt diferents i retratar fisinomies no asiàtiques sense problemes-, sinó també un munt de referències a la cultura occidental, la Història i personatges tant en forma de picades d'ullet -l'esmentat Walt Disney, el mateix Billy Bat, que és una referència a en Mickey Mouse i segurament també a en Batman, o també la presència espiritual d'en Michael Jackson- com d'aparicions estel·lars directes, com és el cas de l'Albert Einstein.

Tots aquests i altres detalls, com els fragments de còmics d'en Billy Bat que rebem en pàgines publicades en color -un encert, així com d'altra banda la retolació de l'edició en castellà és nefasta-, són una delícia que ajuda a fer encara més interessant i trepidant aquest thriller que ens manté enganxats amb els seus cops d'efecte i ens genera moltes preguntes però no necessàriament ens en dona les respostes -especialment, les seqüències amb en Billy Bat "en persona" són massa abstractes per al meu gust-.


Tanmateix, la sensació en acabar la lectura de Billy Bat -que no és una obra perfecta, ja que a més de cosetes que ja he comentat trobo que és una mica naïf pel que fa al retrat del còmic com a indústria-, és molt satisfactòria, com després d'un viatge en què ens quedem amb ganes d'haver vist més coses, però que ens ha omplert igualment.


diumenge, 26 de novembre de 2017

Lectures: Astèrix a Itàlia

Continuen sense fallar: el guionista Jean-Yves Ferri i el dibuixant Didier Conrad presentaven el 19 d'octubre el seu tercer àlbum de l'Astèrix dos anys després del darrer, que al seu torn arribava dos anys després del primer. 

Sembla que aquesta és la periodicitat, i aquesta vegada el vaig comprar el dia que sortia a la venda, beneficiant-me de pas d'una promoció que feia que abans de Reis valgués 9,95 en comptes dels caríssims 12,95 a què ja ens hem acostumat a pagar els còmics en format àlbum europeu. Sigui com sigui ha estat ara que he pogut acabar de llegir-lo, i en vull parlar.


Astèrix a Itàlia, un títol d'estil molt clàssic, va ser publicat en francès amb el nom d'Astérix et la Transitalique, segurament més descriptiu del que trobem al seu interior, perquè aquest cop el gal menut, ros i assenyat i el més babau, alt, pèl-roig i gras del seu company tornen a viatjar -després d'haver-se mogut més a prop del poble a El Papir del Cèsar- i ho faran per la península itàlica.

Però a diferència d'Astèrix i els Pictes no van a l'encontre d'una civilització desconeguda, sinó que la premissa és molt més lleugera i, al capdavall, la història menys profunda. Tanmateix, reprèn la tradició de la sèrie de proporcionar-nos de tant en tant un àlbum de caràcter més esportiu o competitiu.


Astèrix a Itàlia té un punt de partida tan senzill com una cursa de carros organitzada per un senador romà acusat de malversar fons, i ho fa amb la intenció de crear una distracció per al poble -possible crítica a l'esport com a "opi del poble"-, mentre que el Cèsar ho veu com una oportunitat de fer valer l'honor de Roma amb un campió que ho tindrà tot fàcil per arrasar en la competició.

L'Obèlix, fent cas de la predicció d'una endevina, es compra un carro i tot seguit li arriba un anunci de la competició -una casualitat una mica agafada pels pèls, tot s'ha de dir-, i l'Abraracúrcix, el cap, els dona la seva benedicció a ell i l'Astèrix perquè hi participin, perquè el pilot serà l'Obèlix, però evidentment l'Astèrix l'acompanyarà fent de coauriga. 


A partir d'aquí, el còmic ens relata l'accidentada cursa, i pel camí coneixem participants de diversos pobles, amb la seva divertida caracterització física i dialèctica. A més, el viatge serveix d'excusa perquè coneguem diversos pobles d'Itàlia, en el que sens dubte és una picada d'ullet i un reconeixement dels autors a aquells pobles d'Europa que són dins un estat format per diverses nacions -recordem que Itàlia es va unificar no pas abans del segle XIX-, a més que el dibuixant original, Albert Uderzo, era fill d'immigrants del Vèneto, una de les nacions sense estat més destacades de l'actual Itàlia.

Com no podia ser d'una altra manera, aquestes trobades amb competidors i amables amfitrions estan plenes de tòpics tractats amb humor, noms de personatges amb significat graciós i també alguna cara conegudíssima d'italians més o menys honorables, però no vull rebentar la sorpresa.

El cas és que tenim un nou àlbum de l'Astèrix, i he tornat a gaudir molt amb el dibuix de Conrad, que recupera les innovacions que vam veure a Astèrix i els Pictes -plans curts, profunditat...- i havia aparcat una mica al següent àlbum, però pel que fa al guió... bé, com deia més amunt, és una història lleugera, en absolut avorrida, però es podria dir que no hi passa gran cosa. És simpàtica i entretinguda, però no crec que superi les dues anteriors.


Com a curiositat, tot i que no ho vaig veure en el seu moment, durant el període promocional de l'obra es va fer pública una portada provisional que teniu aquí dalt. Això era durant el mes de setembre, en ple compte enrere per al referèndum d'autodeterminació de Catalunya de l'1 d'octubre. No cal dir que, casualitat o no, aquest "quan ens en anem?!" -que alguns van pensar que era el títol del nou àlbum- va caure bé en determinat sector de la població.



Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails