dissabte, 28 de maig de 2016

Lectures: Batman - Endgame

No sé quantes vegades he dit, aquí al blog i parlant amb diverses persones interessades pel Cavaller Fosc, que l'etapa que tenim en marxa des de la tardor de 2011 a la col·lecció Batman, amb el rellançament de tot l'Univers DC conegut com a The New 52, és de les millors que ha viscut mai el personatge, i com a mínim la més llarga amb tanta qualitat

El que ha fet el tàndem format pel guionista Scott Snyder i el dibuixant Greg Capullo és senzillament espectacular. Aquests dos senyors han sabut renovar en Bruce Wayne i la seva identitat superheroica alhora que respectaven els trets més importants i interessants de l'etapa prèvia al rellançament i ens presentaven històries narrades i dibuixades de manera excel·lent, tot fent agosarades però reeixides aportacions als orígens del personatge, amb sorprenents revelacions sobre relacions familiars incloses. 


Amb el setè recopilatori de la col·lecció, Endgame, que conté els números 35 a 40 de Batman, publicats originalment de desembre de 2014 a juny de 2015, tornem a l'actualitat narrativa després dels dos volums Zero Year, que ens narraven els inicis de la carrera justiciera d'en Bruce Wayne, i un altre, Graveyard Shift, que recopilava números que no encaixaven enlloc més. 

Aleshores, la pregunta ha de ser "on ens havíem quedat?", i l'última aventura que havíem llegit situada a l'actualitat del personatge era... Death of the Family, una espectacular trama, la primera en què els autors tocaven en Joker, en què el Príncep Pallasso del Crim posava el Cavaller Fosc contra les cordes amb una intensitat inèdita. Per a mi entrava a la llista de les millors històries explicades sobre en Joker sense cap mena de dubte.


Doncs bé, aquest cop no m'estendré gaire sobre l'argument concret dels números que ressenyo, però si amb l'última aparició d'en Joker em va fer la sensació que no es podia explicar una història més pertorbadora d'aquest personatge, o que com a mínim costaria molt, m'equivocava: Endgame fa tornar un dels dolents més narrativament potents de la història del còmic amb uns plans encara més retorçats, però sobretot amb una facilitat per a dur-los a terme que ens inquieta durant tot el relat.

Ja s'ha cansat de voler "estimular" la seva nèmesi amb atacs de tota mena i ha decidit que vol eliminar en Batman, de manera que posa tota la carn a la graella i crea un nou gas tòxic que no hi ha manera de contrarestar i que fa anar el protagonista de corcoll, amb escenes en alguns moments una mica confuses que en alguns casos són al·lucionacions i en d'altres, la realitat.


Poques vegades hem vist el Cavaller Fosc tan superat, tan indefens, i això fa que alguns dels seus aliats en pateixin les conseqüències. Però aquesta és una de les característiques que defineixen en Joker: és tan dolent, tan irracionalment terrorífic i imprevisible, que més que patir pel protagonista estem pendents de què passarà a continuació.

I el que passa, sense entrar en spoilers, és que es va acostant el clímax del que el senyor Snyder i el senyor Capullo ens han d'explicar sobre l'enemic número u d'en Batman, i el tenim a l'últim número recopilat en aquest volum. Un combat èpic, brutal, sagnant, amb revelacions devastadores -ja se'ns insinuava a Death of the Family, però en Joker sap moltes més coses de les que hauria de saber-, que es tanca d'una manera que podria ser perfectament el final de la història d'en Batman. Es podria acabar aquí la col·lecció i no passaria res.


Òbviament això no passarà, i de fet ni tan sols s'acaba l'etapa Snyder-Capullo, amb el número 40: ja està disponible un nou recopilatori -sóc jo, que vaig tard-, però per les opinions que n'he llegit sembla que no ha sortit tan bé, aquests senyors no són déus, i per tant pot ser que tingui raó: la cosa es podria acabar aquí perfectament. 

Si us interessa en Batman i no teniu còmics d'aquesta etapa, llegiu-los. Si ja us esteu fent la col·lecció però la voleu deixar pel motiu que sigui, compreu aquest setè volum i deixeu-la llavors. Al capdavall també és una de les millors històries del Príncep Pallasso del Crim que s'han escrit i dibuixat mai. 


dissabte, 21 de maig de 2016

Cinema: X-Men - Apocalypse

Així com en el cas de la pel·lícula X-Men: Days of Future Past vaig llegir la saga de còmics del mateix nom en què es basava per tal de comparar-la amb l'adaptació cinematogràfica, gràcies al fet que eren només 2 números i els tenia, amb la pel·lícula que critico avui la cosa ha anat d'una altra manera.

No en tinc cap còmic i en són un fotimer, per tant m'allibero de la responsabilitat de qualificar el grau de fidelitat del film amb el famós arc argumental que adapta. Opinaré, doncs, basant-me només en les meves sensacions sobre la pel·lícula i en relació amb les anteriors.


X-Men: Apocalypse, a la qual ja s'apuntava al final dels crèdits de la pel·lícula de 2014 (recordeu, a les pel·lícules de superherois quedeu-vos SEMPRE a veure els crèdits), generava expectatives, almenys en mi, pel que fa a la proposta argumental, tenint en compte que els 5 films anteriors -no hi comptaré les d'en Wolverine, però llavors en serien 7- s'havien lligat més o menys a Days of Future Past, amb força problemes de coherència i sobretot edats dels personatges però, cal admetre-ho, d'una manera prou satisfactòria si se li perdonaven unes quantes coses.

Si X-Men: First Class se situava a l'any 1962, en uns orígens que no acabaven de lligar amb el que se'ns havia dit a X-Men (2000) però que donàvem com a vàlids, i la continuació d'aquella història del passat saltava entre 1973 i algun punt dels anys 20 del segle XXI, Apocalypse es col·loca a l'any 1983 i presenta una amenaça terrorífica, gairebé de nivell molt superior al que els personatges podrien abastar.


Es tracta de l'Apocalypse o En Sabah Nur (Oscar Isaac, vist a Show me a hero, A most violent year o Star Wars: The Force Awakens), el primer mutant de la història -al pròleg se'ns mostra l'any 3.600 abans de Crist- i el més poderós, amb un munt de terribles poders físics i mentals.

Despertat l'any 1983 després d'haver estat enterrat viu fa milers d'anys, decideix destruir el món, en decadència segons el seu parer -i no li diríem pas que no-, i crear-ne un de nou i millor. No és el primer dolent de ficció que ha partit d'aquesta premissa, tenim per exemple en Ra's al Ghul a DC Comics, però l'Apocalypse és un ens pràcticament diví i en teoria impossible d'aturar.


L'acompanyen la Psylocke (Olivia Munn), que apareixia breument a X-Men: The Last Stand (2006) intepretada per una altra actriu, la versió jove de la Storm (Alexandra Shipp), i una nova versió de l'Angel (Ben Hardy) que elimina o entra en contradicció amb la de The Last Stand.

És un personatge amb un objectiu clar, i amb un poder gairebé inimaginable, però alhora és immensament atractiu com a dolent perquè no és d'aquells que deixen anar riallades sonores i gaudeixen fent el mal, sinó que actua amb una calma terrorífica i amb una actitud de complir el deure que, sens dubte, hem d'agrair a l'Oscar Isaac, actor de solvència contrastada.


I què se n'ha fet, dels personatges que ja coneixíem? Naturalment tornen en Charles Xavier (James McAvoy), en Magneto (Michael Fassbender), en Hank McCoy/Beast (Nicholas Hoult) i, és clar, la Raven/Mystique, novament amb un paper destacadíssim aprofitant l'enorme fama i popularitat de la Jennifer Lawrence.

Però és clar, la gràcia de situar la història als anys 80 és poder presentar versions joves dels X-Men de les pel·lícules dels anys 2000, i així es fa.


A la ja esmentada Storm se sumen l'Scott Summers/Cyclops (Tye Sheridan) i una altra cara pensada per a atraure el màxim nombre d'espectadors, la de la Sophie Turner (la Sansa de Game of Thrones, per si hi ha cap despistat), que fa de la jove Jean Grey. També hi ha en Kurt Wagner/Nightcrawler (Kodi Smit-McPhee), la versió més gran del qual havia sortit a X2 (2003).

Com ens podem imaginar, la nova amenaça fa que els personatges que ja coneixíem s'hagin de preparar per a un nou combat una dècada després de l'últim enrenou, i que se'n reclutin de nous. Al mig, un Magneto que mira de refer la seva vida sense poder-se escapar dels cúmuls de desgràcies que l'empenyen a ser el temible enemic principal dels X-Men dels còmics clàssics, però encara amb moments de dubte i canvis de bàndol.


I entre els "seminous" tenim en Peter Maximoff/Quicksilver (Evan Peters), que havia sortit breument a Days of Future Past amb una escena memorable, i que aquí en té una altra de similar. No és dels personatges que tenen més protagonisme, però sí que és dels més carismàtics, tot aportant el contrapunt humorístic a una pel·lícula més dramàtica que algunes de les anteriors. Com a mínim és una versió millor que la de Marvel Studios, que es va estimar més centrar-se en la seva germana Wanda/Scarlet Witch, mentre que als films de la Fox s'han quedat en Quicksilver.

En fi, la pel·lícula és, com no podia ser d'una altra manera, molt entretinguda i trepidant, però trobo que comença amb poca força, que es passa de manera molt superficial per algunes qüestions i per la caracterització dels nous personatges i, sobretot, que si a Days of Future Past s'intentava -insisteixo, amb uns quants errors de coherència- lligar amb les pel·lícules dels anys 2000, em temo que hem de considerar l'aparició dels actors i actrius "de sempre" en aquell film com un homenatge-comiat, perquè Apocalypse aposta clarament per trencar amb la trilogia original.

El pitjor, però, és que si First Class se situava a l'any 1962 i aquesta al 1983... no cal ser gaire espavilat per veure que les edats d'aquestes versions del personatges, que al 62 rondaven els 25-30 segons el cas, no s'aguanten per enlloc. Potser algú dirà que als còmics, i en dibuixos animats com Els Simpson, també passen les dècades i els personatges continuen igual, però no és això, companys, no és això.


A favor

-M'agrada més aquesta Jean Grey que la de la Famke Janssen, que tenia un punt de malícia que no m'acabava de convèncer

-El clímax del combat final és el millor de la pel·lícula i recorda, per exemple, el final del combat contra en Cèl·lula de Bola de Drac

-En Michael Fassbender mostra la seva millor interpretació de les 3 que ha fet com a Magneto i esdevé una mostra de la seva qualitat interpretativa sense l'estigma del gènere dels superherois


En contra

-La negació d'esdeveniments del que se suposa que són altres entregues d'una mateixa saga em treu de polleguera

-La incoherència amb les edats ha arribat a un punt ridícul, no només amb els films dels anys 2000, sinó en comparació també amb els situats als 60 i els 70 i interpretats pels mateixos actors i actrius

-Trobo que li costa arrencar, i que els canvis d'alineament d'alguns personatges resulten confusos

-El tema de la persecució i marginació dels mutants potser ja ens ha quedat clar en totes les altres entregues, però s'hi torna a fer èmfasi

-Per a mi, la pitjor de les tres "noves"


diumenge, 15 de maig de 2016

Lectures: Devorar la Tierra

L'interès que des de fa uns anys han mostrat per l'Osamu Tezuka editorials que no són Planeta ni la desapareguda Glénat, que eren les que tradicionalment l'havien publicat, continua ben viu, i la darrera mostra d'això la vam tenir fa uns mesos, quan ECC Ediciones, que ja havia llançat La canción de Apolo i havia reeditat Oda a Kirihito, es va decidir amb un altre volum gruixut que, fins llavors, jo tenia al punt de mira en edició nord-americana i que ara, tot aprofitant una rebaixa -perquè ECC no és precisament una editorial barata-, he adquirit i llegit en castellà.


Devorar la Tierra, no del tot encertada traducció de l'original Chikyû o nomu (amb el kanji 呑む però amb el significat, en qualsevol cas, més d'empassar-se que de menjar), publicat al Japó entre 1968 i 1969, és un manga més del Tezuka adult, allunyat del shônen més comercial amb què es va donar a conèixer, com per exemple la popularíssima Astroboy.

No m'estendré en les etapes del Déu del Manga, ho he fet en moltes altres entrades, i simplement diré que aquesta història, inèdita per a nosaltres fins ara, s'emmarca en el context de les altres obres recuperades per l'editorial i ja esmentades, així com El libro de los insectos humanos i Alabaster (ressenya també meva però en castellà per a un blog col·laboratiu), també de la mateixa etapa però publicades per Astiberri.


S'hi emmarca també per la mena d'història que ens presenta, que en aquest cas és una epopeia de més de 500 pàgines en què el fil conductor és la brutal venjança duta a terme per una dona misteriosa, anomenada Zephyrus, i que té unes ramificacions que proporcionen complexitat a un relat, per altra banda -i com passava amb Alabaster-, no del tot versemblant ni coherent.

Sense voler destrossar gaire l'argument, aviat veurem a què respon exactament el nom de Zephyrus, una femme fatale d'aquelles amb les que, després de llegir diverses obres madures de l'autor, sembla que estava obsessionat.


El principal obstacle de l'esmentada venjança és en Gohonmatsu, un jove interessat únicament en beure quantitats absurdament elevades d'alcohol i immune a les armes femenines. Un paio estrany, bonastre, temerari, forçut i despreocupat que trenca els esquemes de l'altra protagonista i fa que l'obra agafi viaranys inesperats. I precisament en tenir la beguda un paper tan destacat en l'obra trobo que s'hauria pogut traduir el títol d'una manera més ambigua, per exemple Tragar la Tierra, i tothom content.

Naturalment hi ha també altres personatges, però són secundaris, i sovint estan relacionats amb una trama paral·lela que té a veure amb una pell artificial que introdueix un toc de la ciència-ficció més càndida i que contribueix a l'objectiu de la venjança, en últim terme trastocar la civilització o, potser sí, devorar la Terra.

En fi, tot i mostrar una ingenuïtat heretada dels seus temps d'autor de shônen -ingenuïtat que inclou un masclisme involuntari en la perpetuació de tòpics sobre les dones, però també incoherències argumentals i de caracterització dels personatges-, si fem un esforç per a perdonar-li diverses mancances Devorar la Tierra esdevé un manga dels que, ja em perdonareu el trist joc de paraules, es poden devorar fàcilment, llevat que feu com jo i, després de gastar-vos tants calés de cop, us vulgueu dosificar la lectura.






Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails