divendres, 9 de desembre de 2016

Sèries: The Fall

Així com a la darrera dècada ens ha quedat clar, tant als aficionats a les sèries de televisió com als que no ho eren especialment, que a la "petita" pantalla s'estan fent coses de tanta qualitat com al cinema, sovint fins i tot més, també es va fent palès que fora dels Estats Units, concretament al Regne Unit, s'estan fent coses d'una qualitat superior

Són sèries que fugen de les presses de la indústria i permeten als seus creadors, encara que als espectadors ens impacienti, treballar al seu ritme i fer-se càrrec personalment del guió de tots els episodis, fins i tot de la direcció, si s'escau. Això es tradueix en sèries curtes, amb temporades de pocs episodis i mesos -i fins i tot anys- de distància entre una temporada i la següent. 


És el cas de The Fall, la sèrie de què vull parlar avui, creada per l'Allan Cubitt i protagonitzada per la Gillian Anderson (Expedient X) i en Jamie Dornan (50 Shades of Grey), dos enemics que alhora tenen punts en comú i s'atrauen d'una manera tan inexplicable com forta, i no pas en un sentit romàntic.

Es tracta d'una sèrie policial que ha tingut 3 temporades i que en comptes de recórrer a l'estructura d'episodis autoconclusius fa ús, per a mi molt més encertat, d'una sola història al llarg del temps. En aquest cas el que tenim és la investigació, retratada amb un nivell de minuciositat i detall altíssim -suposo que amb una feina de documentació espectacular al darrere per tal de fer-ho amb el màxim realisme-, d'uns assassinats en sèrie que tenen lloc a Belfast, capital d'Irlanda del Nord.


El seu responsable, ho sabem des del primer episodi perquè el protagonisme és compartit, és el psicòleg especialitzat en dol Peter Paul Spector, que a les nits es dedica a seguir dones que encaixen en un perfil concret i, quan en té l'ocasió, entra a casa seva, les estrangula i les renta. 

Un paio fred, calculador, inexpressiu, intel·ligentíssim, que és capaç de fer el paper de treballador normal i corrent i bon pare de família, però que té aquesta desviació que al llarg de la sèrie anirem veient d'on ve i sobre la qual, no és cap sorpresa, anirà perdent el control. 


La seva nèmesi és la detectiu superintendent Stella Gibson, arribada de Londres (i l'actriu fa un accent convincent perquè, en realitat, hi va créixer abans d'anar-se'n als Estats Units), implacable, freda i amb tendència a fer servir els homes com si fossin mocadors d'un sol ús, costum que també anirem veient que té a veure amb traumes de la seva infantesa, que també provoquen l'especial animadversió i alhora atracció que sent per l'assassí, i que al mateix temps fan que els únics moments d'humanitat i calidesa que li veiem siguin envers les víctimes, totes dones.

I si en Paul provoca víctimes en el sentit més precís de la paraula, la vida d'alguns homes que cauen al parany de la Stella també empitjora notablement, com és el cas de l'ajudant del cap de policia Jim Burns (John Lynch) i el sergent Tom Anderson (Colin Morgan), però també el d'un altre al principi de la sèrie sobre els detalls del qual no vull entrar.


Una de les víctimes, tot i que d'una altra manera i sense saber-ho, és la Sally Ann Spector (Bronagh Waugh), la dona d'en Paul i mare dels seus dos fills, abnegada i totalment enamorada d'un home que, sense que ella ho sàpiga, té un tipus de dona preferit a les antípodes d'ella.


Però no són les que hem vist fins ara, ni les víctimes (mortals o no), les úniques dones amb la vida alterada per culpa de l'estrangulador de Belfast. També la Katie Benedetto (Aisling Franciosi, vista a la cancel·lada Legends i a l'últim episodi de la sisena temporada de Game of Thrones), la mainadera dels fills del protagonista, adolescent i enamorada d'en Paul.

No és un spoiler gaire greu dir que s'assabenta de les "aficions" del seu estimat, però quan ho fa el seu amor irracional no disminueix, ans al contrari. Tampoc quan veu que en Paul la rebutja un i altre cop, i és que les dones que li agraden a ell tenen el doble de l'edat de la Katie, personatge secundari d'altra banda més interessant del que semblava al principi.


The Fall té uns personatges molt ben construïts, explica els avenços i els retrocessos de la investigació amb un ritme molt pausat, amb una banda sonora discreta, pràcticament inexistent, i aconsegueix -sense que ens adonem com ho fa- que una part de nosaltres empatitzi amb un assassí en sèrie que no té res a veure amb en Dexter de la sèrie del mateix nom, que només matava gent que més o menys s'ho mereixia, però alhora volem que la policia l'atrapi encara que el personatge de la Stella sigui tan difícil d'estimar com el mateix Paul.

És per això que la sèrie es desmarca d'altres produccions similars, i és que la fórmula d'un sol cas al llarg de tota una temporada o tota una sèrie és poc habitual, però cada cop menys original, i la dualitat de perspectives, fent omniscient l'espectador mentre observa les accions d'una policia que no té la mateixa informació, juntament amb els personatges profunds, les interpretacions impecables -mireu-la en versió original i enamoreu-vos, com jo, de l'accent nord-irlandès- i l'atenció al detall i al realisme fan de The Fall una sèrie de les que valen la pena.


 



dissabte, 3 de desembre de 2016

Lectures: L'Evangeli segons Jesucrist

He fet ressenyes de diversos llibres del desaparegut mestre José Saramago, però no tenia ni tinc pas la intenció de fer-ho amb tots els que en llegeixi. Era el cas del que protagonitza aquesta entrada, perquè no pensava que, pel tema que li deduïa, en pogués parlar per dir res d'interessant.

De fet, no sé fins a quin punt és interessant res del que escric, però aquesta novel·la m'ha sorprès positivament i m'han agafat ganes de parlar-ne. No és que n'esperés res de dolent, però el títol em feia pensar que potser sí, que aquest cop m'avorriria una mica. Però és clar, un senyor que em va fer llegir un llibre sobre el trasllat d'un elefant i divertir-me m'ho pot fer empassar tot. 


Fins i tot L'Evangeli segons Jesucrist (1991), a mi, que no tinc formació religiosa. Però és clar, això no vol dir que no m'interessi el tema, aquest i el de qualsevol altra religió, com a bases de la civilització i, en el pitjor dels casos, relats que -amb tot el respecte per a les persones que hi creuen- considero de ficció però alhora influents com no n'hi ha d'altres.

En fi, també sospitava, perquè en realitat no existeixen evangelis escrits pel mateix Jesús, que aquesta versió dels "fets" que el Nobel de Literatura portuguès presentava com a versió "definitiva" del mateix interessat seria un relat ple del seu humor característic, sorneguer, irònic i sarcàstic, i humanitzant els personatges al màxim. I així ha estat. 


Amb el títol original O Evangelho segundo Jesus Cristo, i provocant una forta i previsible polèmica pel tema que tractava i per la lliure interpretació de la història "oficial" que incloïa, es considera una de les seves millors novel·les, i certament a mi també m'ho ha semblat.

A les pàgines amb l'estil clàssic de l'autor, amb llargues frases unides per comes -de tant en tant un punt- i els diàlegs marcats per majúscules en comptes de quedar separats del text, pràcticament cap punt i apart i tot i així molt amenes -marca de la casa-, Saramago relata basant-se en els textos ja coneguts però afegint-hi molta collita pròpia, interpretació lliure, humor i crítica, la vida de Jesús des que va néixer fins que va morir a la creu. 

És un Jesús insegur, rebel envers els seus pares -que aquí ho són tots dos, de pares biològics, tot i la intervenció divina-, poc disposat a acceptar l'encàrrec de Déu fins al punt de posar en dubte tot el que aquest li diu, molt més humà i no tan "Fill de Déu", aspecte que es veu més aviat al tram final, però personalment trobo molt més interessant aquesta versió que la que estem acostumats a veure, llegir i sentir explicar. 

No en desapareixen els missatges positius de la religió que respectuosament critica l'autor, i tanmateix la idea general, per bé que alterada -i qui sap si no més propera a la realitat del que va passar que no pas l'oficial-, ens entra molt millor i esdevé el que crec que Saramago pretenia: una novel·la més de les seves, però amb un protagonista i una ambientació especials. Al capdavall, una de les característiques de l'autor són les seves curioses premisses.



diumenge, 27 de novembre de 2016

Lectures: Wonder Woman de Brian Azzarello i Cliff Chiang

Sovint em queixo que les ofertes dels recopilatoris de còmics de superherois en anglès ja no són tan bones i tan freqüents com fa uns anys, i que és per això que trigo a comprar-me les coses, de manera que les llegeixo amb massa separació respecte a la publicació original dels números individuals. Però de vegades això té avantatges.

És el cas dels còmics de què parlaré avui, ja que en aquest cas ressenyo una etapa sencera, que he pogut llegir quan els volums que la formen han baixat dràsticament de preu. Es tracta de la Wonder Woman del guionista Brian Azzarello i el dibuixant Cliff Chiang, aclamada per mèrits propis i des que va començar un clàssic modern i una etapa de referència per a aquest personatge que va néixer gairebé fa tant com els altres dos membres de la "Trinitat" de DC Comics, el 1941, creada per un psiquiatre anomenat William Moulton Marston que volia enviar, amb ella, un missatge a favor de la dona i que elles acabessin dominant el món.


Quan DC Comics va decidir rellançar totes les seves col·leccions la tardor de 2011, amb l'anomenada The New 52, alguns personatges van patir més canvis que altres, i el de la princesa amazona va ser un dels casos en què es va fer més net, en aquest cas, pel que sembla, de manera encertada, tot i que no exempta de polèmica inicial.

Perquè resulta que el mestre Azzarello, un dels guionistes estrella del còmic nord-americà, va decidir que el seu mític origen com a figura de fang ja no era canònic i en va pensar un altre, que canviava la perspectiva i la convertia, de fet, en una semideessa, cosa que de retop canviava la seva relació amb les companyes amazones, ara molt més hostils envers la protagonista.


Però no només això, sinó que també ens explica, al llarg de 35 números -a més del 0 i el Secret Origins-, un relat farcit de referències de la mitologia clàssica, cosa que no és nova a la història de la Wonder Woman, només cal veure l'etapa clàssica del gran George Pérez, però que el guionista amenitza al màxim amb una narració dinàmica, versions modernes dels personatges i fins i tot un toc de soap opera que hi encaixa perfectament, sense convertir aquests còmics en quelcom banal i lleuger.

No vull entrar en detalls sobre la trama per tal de no fer spoilers, però la premissa és que Zeus ha desaparegut i els seus germans, els seus fills i la seva dona es disputen el tron vacant de l'Olimp. Aquesta guerra intestina posa en perill tots els candidats, però també enfanga qualsevol possible hereu, com és el cas del fill nonat d'una humana, la Zola, personatge de nova creació que aviat esdevé d'allò més entranyable.


La Diana s'erigeix en la seva protectora, però aviat es veu ella mateixa immersa en aquesta disputa cruel i sanguinària que es complica i ramifica amb la profecia que diu que un dels fills de Zeus acabarà amb el principal candidat al tron, l'Apol·lo, que no sospita que aquest podria ser un altre, un fill oblidat del déu suprem que veurem més endavant.


Tot això, com deia, narrat d'una manera amena, com ja esperava del senyor Azzarello, que fins i tot diria que dissenya un dels personatges, l'Ares o déu de la Guerra, a la seva imatge. O potser és cosa del dibuixant, ignoro si per decisió pròpia o a petició del guionista.

En fi, si l'esment de la mitologia clàssica us crida poc l'atenció, perquè certament hi ha gent que troba aquest tema avorrit, traieu-vos del cap el pensament. Aquesta etapa de Wonder Woman fa sortir el panteó grec d'una manera fresca i captivadora, poques vegades m'he trobat tan temptat de llegir uns còmics tots seguits, sense dosificar, i aprofita per a tocar temes que per desgràcia encara són d'actualitat, però en què el guionista es posiciona en defensa de la dona davant les agressions masclistes, físiques o verbals. Contempleu aquesta magnífica pàgina:


Acabo comentant l'apartat visual d'aquests còmics, a càrrec d'en Cliff Chiang, que té un estil aparentment senzill, no excessivament espectacular i amb una paleta de colors reduïda, però dinàmic tot i l'ús de línies força rectes i un traç gruixut, que recorda més aviat els còmics independents, o si més no fora del gènere de superherois -de fet en tornaré a parlar aviat, quan llegeixi una nova obra d'aquest estil que també dibuixa ell-, però que després de les reticències inicials encaixa molt bé amb la història.


Recomano moltíssim, doncs, aquesta etapa de la superheroïna primigènia, que malgrat haver viscut diverses bones etapes a la seva història de 75 anys i amb l'esperança que la incipient carrera de la seva versió cinematogràfica -per fi!- li proporcioni la popularitat mundial que es mereix, no és tan fàcil trobar grans còmics imprescindibles com sí que passa amb els seus companys Batman i Superman. Doncs bé, aquest n'és un.




Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails