dimecres, 11 de juliol de 2018

Sèries: Arrow (sisena temporada)

Un any més d'Arrow i torna a tocar fer la ressenya de la nova temporada, que ja és la sisena, i que faig quan l'he acabat de veure, més tard del que tocaria per circumstàncies personals, i ja aviso que aquesta serà la tònica habitual. 

Després d'una cinquena temporada de retorn a la foscor i un cert realisme urbà més adequat per a l'univers d'en Green Arrow que no pas els enemics amb poders màgics, la sisena entrega es mou en el mateix àmbit i sense canviar el to, i ens ofereix el que penso que ha d'oferir la versió televisiva del personatge, assumides les diferències amb la versió original en paper de l'Arquer Maragda.


La cinquena va acabar amb un cliffhanger i les conseqüències són d'allò més importants a la vida del protagonista, que ara es fa càrrec del seu fill, ja granadet, en haver perdut la mare a l'explosió de Lian Yu provocada pel ja desaparegut Prometheus, un formidable enemic.

Durant els primers episodis de la sisena part veurem com l'Oliver deixa de banda el seu paper de Green Arrow i se centra en fer de pare i d'alcalde, mentre un nou Team Arrow, recordem que format per en Mr. Terrific, en Wild Dog, la nova Black Canary i un John Diggle sota la màscara i l'uniforme del seu soci semiretirat. 


En Cayden James, un llegendari hacker interpretat per en Michael Emerson, que havia tingut un paper petitíssim a la temporada anterior, és el causant dels maldecaps de l'Oliver i companyia -en revelar que és la identitat civil de l'Arquer Maragda- durant aproximadament la primera meitat d'aquesta temporada, juntament amb la Black Siren, la versió malvada i de Terra 2 de la Laurel Lance.

Però abans que hi hagi un gir de guió que marcarà la resta de la temporada tenim el ja esperat crossover amb les altres sèries de l'Arrowverse, que són The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow. En aquest cas es diu Crisis on Earth-X.


Resulta que en Barry i l'Iris es casen, cosa que és l'excusa per a la trobada entre les quatre sèries que formen part d'aquest univers televisiu, ben bé com passa als còmics quan hi ha un casament. Però és clar, s'hi havia de posar emoció, i aquí la posa un atac per part de personatges de Terra X, dominada pels nazis.

Típic i tòpic, i segurament aquest no ha estat el crossover més interessant dels que hi ha hagut fins ara, però en la seva quarta part ens ofereix l'esperat casament, en unes altres circumstàncies, on s'apunten també a última hora l'Oliver i la Felicity, ara marit i muller.



Passat aquest parèntesi, a Star City continuen els problemes, i es multipliquen, perquè el hacker Cayden James intensifica la seva ofensiva i a més d'haver-se de defensar de la investigació per part de l'FBI sobre la seva identitat de Green Arrow, l'alcalde Queen viu les hores més baixes de la seva credibilitat com a polític. 

Deia més amunt que hi havia un gir inesperat, i és que aproximadament a la meitat de la temporada un dels membres de l'exèrcit d'en James esdevé, de sobte, el brivall principal.


És en Ricardo "The Dragon" Díaz (interpretat per un Kirk Acevedo que s'ha convertit en un secundari habitual en moltes sèries, com 12 Monkeys o Kingdom), la versió renovada d'un enemic clàssic dels còmics d'en Green Arrow que, amb les seves extraordinàries habilitats com a artista marcial i el seu poder de mafiós que sap el que és començar des de baix, va conquistant la ciutat a tots els nivells.

Igual que en Prometheus a la temporada anterior, posa contra les cordes els protagonistes amb el nivell de corrupció a què aboca la ciutat, i permet que la sèrie mantingui aquesta ambientació urbana i el to relativament realista -no és Daredevil, però suposo que ja se m'entén- que penso que no hauria d'haver abandonat mai.  


Enemics interessants, consolidació de l'essència de la història, sorpreses, drames, grandíssimes dificultats, comiats com el de la Thea, que se'n va amb en Roy, que fa una visita especial després d'haver deixat la sèrie fa anys per problemes de salut, i també alguna tragèdia, perquè ens deixa l'entranyable Quentin Lance a l'últim episodi. Per tot plegat considero que la sisena és una de les millors temporades, per al meu gust, d'Arrow

Acaba amb un cliffhanger, també, per no perdre el costum. La setena ja està programada i hi veurem el protagonista començar amb uniforme taronja, que és com acaba la sisena en fer un sacrifici personal per tal de protegir el seu equip. Perquè per més egoista que sembli de vegades, per més solitari que vulgui fer veure que és, l'Oliver Queen és un líder com cal, i ha acceptat carregar amb tota la responsabilitat. 





 


dimarts, 3 de juliol de 2018

Lectures: A la caça de l'ovella

En Haruki Murakami és un dels meus autors preferits, només cal veure la quantitat de ressenyes que he fet dels seus llibres i que cada any en llegeixo almenys un. Per sort, s'han anat publicant tots en català, i com que n'han estat molts això vol dir que fins ara no n'he hagut de repetir cap, cosa que podré fer en algun moment i que penso fer.

Aquest cop li ha tocat el torn a una novel·la que es va editar per primera vegada en català fa uns mesos, però que és de 1982. Senzillament no havia arribat fins ara, problema que ja ha estat resolt.


A la caça de l'ovella és el tercer llibre de l'anomenada "trilogia d'en Rata", que és una trilogia temàtica però que en realitat no requereix que llegim les tres parts, les dues primeres reunides al llibre Escolta la cançó del vent / Pinball 1973, que vaig ressenyar fa gairebé un any exacte. 

El que passa és que hi apareixen personatges comuns i algun escenari també coincideix, però són històries que es llegeixen de manera independent. Ara bé, si tenim bona memòria -i no és el meu cas, tot i que m'ha agradat retrobar-me amb elements coneguts a la lectura de les altres parts fa un temps- sempre en gaudirem més.


En fi, amb el títol original de Hitsuji o meguru bôken, la novel·la és narrada pel protagonista d'Escolta la cançó del vent i de part de Pinball 1973 i ens situa cinc anys després, cosa que també ajuda a fer net i que no calgui ni llegir-se aquells llibres, ni tenir-los gaire presents en cas que s'hagi fet -però, repeteixo, sempre suma-. 

Ara s'ha divorciat, no ha tornat en cinc anys al poble de la seva infantesa ni a veure els seus amics Rata i Jay (del ja mític Jay's Bar) i a causa (o per culpa) d'una foto que li envia el primer en una carta es veu immers en una missió per trobar una rara i misteriosa ovella en un racó perdut de l'illa septentrional japonesa de Hokkaidô, acompanyat per una noia que acaba de conèixer de la manera més absurda i deixant fins i tot la feina per tal de dur a terme l'aventura.


Sense voler entrar en gaires detalls, i amb la sinopsi en realitat ja feta, només vull afegir que A la caça de l'ovella és el primer relat amb què el mestre Murakami declara que es va sentir satisfet -els dos primers no li agradaven gaire i per això va costar tant que sortissin del Japó, cosa que no va passar fins al 2015-, i tot i que a mi ja em van agradar, el cert és que aquesta tercera part de la "trilogia" es veu més com una novel·la com Déu mana, i no només per la seva extensió més estàndard.

Hi veiem la quotidianitat tan típica de l'autor, els sopars senzills, el tabaquisme dels seus personatges -i gairebé l'alcoholisme, perquè els whiskys i les cerveses volen-, les reflexions d'un protagonista més aviat solitari, la música i en general el realisme màgic que caracteritza tantes de les seves obres. I ens deixa amb un molt bon regust, per bé que amb un sentiment malencòlic, quan després d'una història d'allò més amena i interessant hi posa fi sense estridències ni girs inesperats. 

Com em passa sempre amb aquest novel·lista, i sens dubte això és quelcom bo, en acabar-ne una història ja en vull llegir una altra. I a banda de les que voldria rellegir en tinc una que no he llegit mai, L'elefant desapareix, però per variar una mica hi posaré alguns altres llibres pel mig. 




dimarts, 26 de juny de 2018

Sèries: Timeless

M'agraden molt els viatges en el temps. Vaja, tal com els veig a la ficció. A la vida real no n'he fet mai. Es pot dir que és un dels temes estrella de la ciència-ficció, i dona molt de joc a l'hora d'explicar històries que tinguin aquesta tecnologia com a punt de partida.

També és veritat que quan comencem amb paradoxes el cap em comença a treure fum -és prou conegut, al meu entorn, que roço l'estupidesa- i em perdo, però acabo optant per gaudir de la història sense donar-hi gaires voltes. 


En aquest context, l'estrena el 3 d'octubre de 2016 de la sèrie Timeless, sense pretensions científiques, esdevenia ideal per a aquells que gaudeixen dels viatges en el temps des del punt de vista de l'entreteniment, més que no pas del filosòfic. Ni tan sols el conegut efecte papallona entra gaire en joc en aquesta sèrie, o si més no, ho fa amb resultats molt concrets i en absolut revolucionaris.

S'assembla a DC's Legends of Tomorrow, tot i que sense el component superheroic i deixant la fantasia només en la part dels mateixos viatges temporals. Timeless, creada per Shawn Ryan (The Shield) i Eric Kripke (Supernatural) té un altre tarannà i una altra premissa.

No excessivament original -que ho preguntin als responsables de l'espanyola El ministerio del tiempo, que van presentar una demanda i el cas encara belluga-, però força entretinguda.


Els protagonistes són reclutats per Mason Industries, companyia creadora de la tecnologia de viatges en el temps, sota la supervisió de la NSA (Agència de Seguretat Nacional) per tal d'evitar les activitats amb què l'enemic vol introduir canvis en la Història, normalment acabant amb la vida de personatges clau o salvant-ne d'altres i que no morin quan en teoria havien mort. 

Això dona l'excusa perquè, amb una estructura d'episodis autoconclusius —però sense deixar de banda la subtrama sobre el misteri de la creació de les màquines, les identitats d'alguns personatges i una organització malvada anomenda Rittenhouse—, els protagonistes (amb noms trets de la saga Bill & Ted, per cert) visitin diversos períodes històrics com ara la Guerra de Secessió (o Guerra Civil Americana), l'Alemanya nazi, diverses guerres dels segles XVIII i XIX, l'Oest o pràcticament totes les dècades del segle XX. Els típics, vaja, però donen molt de joc, funcionen i per això ens agraden.


Entrant en els personatges, tenim per exemple la Lucy Preston (Abigail Spencer, vista en alguns episodis de Mad Men), que abans de ser la líder de l'equip era professora d'Història. 

Abans he dit que Timeless no tenia l'element superheroic, però veient la capacitat d'identificar el moment històric de qualsevol data que té aquesta dona es podria dir que potser sí, que és una superheroïna. Després de la primera missió veu que la seva mare ja no s'està morint, però en canvi la seva germana no ha existit mai. És de les poques coses de la sèrie que ens recorden l'esmentat efecte papallona.


En Rufus Carlin (Malcolm Barrett) és programador informàtic i el pilot de la nau Lifeboat que fan servir els protagonistes. És més aviat poruc i sempre fa cara d'amoïnat, però poc a poc va agafant seguretat i es pot comptar amb ell. 

Tanmateix, amaga un secret, i és que alhora que col·labora amb els altres dos membres del grup també els espia, encara que a contracor. Durant els viatges en el temps ha de fer front a diverses situacions d'allò més racistes, i és que la societat en general és racista, però abans ho era encara més.


El tercer membre del trio és en Wyatt Logan (Matt Lanter), un militar al qual van assassinar la dona fa uns anys i que sempre ha desitjat poder viatjar al passat per tal d'evitar-ho, cosa que com és natural té prohibida per les alteracions imprevistes que podria tenir.

Malgrat aquest trauma, pel qual se sent responsable perquè la va deixar sola després d'una discussió, trobo que és un personatge que més enllà de la tristesa subjacent està força bé i no ha perdut la xaveta. Fins i tot se sent atret per la Lucy, un sentiment correspost però no expressat que dona lloc a la tensió romàntica de la sèrie.


No és protagonista, però com si ho fos, en Garcia Flynn (el croat Goran Višnjić, vist a ER i a Extant), un home misteriós de l'Europa de l'Est -que suposadament té accent d'allà, tal com remarquen diverses vegades els personatges, però per a la meva limitada oïda no se li nota gens malgrat que se'n va anar cap als Estats Units de força gran- i que és l'enemic que deia més amunt. 

Vol reescriure la Història perquè la seva dona i la seva filla van ser assassinades després que ell descobrís unes irregularitats entre la NSA i Mason Industries, i s'ho va prendre pitjor que en Wyatt, de manera que farà el que calgui per recuperar la seva família, començant per robar l'altra màquina del temps que hi ha, la Mothership. Només per això ja és un d'aquells enemics que no cauen malament, però l'afinitat amb els protagonistes, si bé no serà mai completa, creixerà de manera gradual.


El rerefons dels personatges és prou interessant, i també en coneixem de secundaris com la mare de la Lucy, la Carol Preston (Susanna Thompson, vist a Arrow), la també programadora de Mason, la Jiya (Claudia Doumit) o l'Emma Whitmore (Annie Wersching, vista a 24 i, com en Goran Višnjić, a Extant), atrapada al segle XIX durant una dècada. 

Timeless, a banda d'ensenyar-nos bocins d'Història de manera amena -o recordar-nos-els si ja els coneixíem- i oferir-nos trepidants aventures i moments tant dramàtics com humorístics (quan els personatges s'atribueixen noms d'altres personatges de ficció en interactuar amb gent de passat ens arrenquen sempre un somriure), va desvelant el misteri de Rittenhouse i la seva relació tant amb els personatges com amb el mateix projecte dels viatges temporals, i per tot plegat trobo que és una sèrie força recomanable. Sense considerar, però, que serà una de les grans recordades d'aquesta dècada. De fet, estic segur que no serà així.


En part, també, perquè ha estat cancel·lada dues vegades: després de la primera temporada, tot i que es va rescatar uns dies després, i altre cop en acabar la nova tongada d'episodis. Com que la segona temporada acaba amb un potent cliffhanger espero que les negociacions per fer-ne un especial final de 2 hores que ho tanqui tot plegat -com s'ha fet amb Sense8, en aquest cas de Netflix i no de la NBC- arribin a port.

 






Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails