dimarts, 5 de maig de 2015

Cinema: Avengers - Age of Ultron

A diferència del que va passar amb el debut cinematogràfic dels Avengers, el 2012, aquest cop he vist la seqüela el dia de l'estrena, i després dels nous films individuals dels personatges i les sèries de televisió que hi estan relacionades el cert és que en tenia moltes ganes.

Així, doncs, em disposo a donar la meva opinió d'un film que, ja ho avanço, no sé si trobo millor o pitjor que el primer, però que té molts punts forts especialment en aspectes que afavoreixen l'equilibri i en d'altres que s'acostumen a oblidar.


Avengers: Age of Ultron, que a casa nostra s'ha estrenat un dia abans que als Estats Units, arrenca amb l'assalt a una base de Hydra descoberta per S.H.I.E.L.D., com es podia veure a l'episodi de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D. emès immediatament abans de l'estrena de la pel·lícula.

Reprèn una situació que ve de la primera pel·lícula i alhora un tema, el de l'experimentació amb humans per part de l'agència d'inspiració nazi, que enllaça amb l'esmentada i exitosa sèrie televisiva. Aquí s'acaben les connexions, però, perquè encara que m'hauria agradat molt no hi ha cap cameo dels personatges de la cada cop menys petita pantalla, llevat del baró von Strucker i d'altres que ja fa temps que apareixen en els dos formats, com en Nick Fury (Samuel L. Jackson) i la Maria Hill (Cobie Smulders).


No és un defecte en si mateix, sinó una petita decepció personal, per tant no l'hi tindrem en compte. Deia més amunt que té molts punts forts, ja no en aspectes importants com la trama, sinó en l'increment dels moments de descans, gairebé civils, que sempre agraden als fans, o en divertits gags disseminats per la pel·lícula, aspectes que ajuden a digerir les enormes quantitats d'acció de vegades gairebé caòtica que, en el fons, són l'atractiu més gran del film.

Però tot plegat no és res més que la proverbial calma que precedeix la tempesta, cap sorpresa en aquest sentit. I la tempesta és de les bones, perquè aquesta vegada l'enemic a què s'han d'enfrontar els Avengers, superada la qüestió de Hydra, ve de dins. 


Es tracta de l'Ultron (James Spader), el fallit resultat de l'experimentació amb intel·ligència artificial per part d'un Tony Stark que, en actuar pel seu compte, pràcticament destrueix el grup tot sembrant la desconfiança mútua entre els seus membres.

Si a The Avengers l'enemic venia directament de l'univers d'en Thor, aquest cop és clarament de la franquícia Iron Man, amb els protagonistes lluitant contra un exèrcit de robots liderats per aquest Ultron disposat a eliminar la raça humana per tal d'aconseguir la seva versió de la pau. No és el primer dolent de còmic en proposar una cosa així, de fet.


El tràiler ens dóna una bona idea del que ens trobarem a la pel·lícula, tot i que, com sempre, no deixa gaire lloc per a les sorpreses. Tanmateix, els seguidors dels còmics del grup de superherois més poderós del món —encara que ho siguin, com jo, a un nivell molt modest— ja saben qui és qui i més o menys què acabarà passant amb determinats personatges.


Parlant de personatges, entrem en un dels punts que més m'han agradat de la pel·lícula. Se'n presenten de nous, amb uns coneixements bàsics del còmic sabem qui són, però hi ha coses interessants des del punt de vista cinematogràfic: en Quicksilver (Aaron Taylor-Johnson, protagonista de Kick-Ass) i la Scarlet Witch (Elizabeth Olsen, germana petita de les bessones Olsen, sí), dos Avengers clàssics, ja havien sortit l'any passat a X-Men: Days of Future Past!

Com ja sabem, l'Univers Cinemàtic Marvel (MCU en anglès) està agafant forma d'una manera més que lloable, tot surt rodat, però hi ha algunes franquícies que al cinema pertanyen a la Fox, com són Els 4 Fantàstics, l'Spider-man (que ja hi ha un acord per tal que pugui aparèixer també als films dels estudis de la Marvel) i els X-Men, i és per això que la Fox no pot tocar els personatges de Marvel Studios i viceversa. Amb els bessons Maximoff s'ha fet una excepció, ja que són de tota la vida mutants deixebles d'en Magneto... però també, posteriorment, membres dels Avengers.


A banda de la presentació d'aquests dos personatges del país fictici de Sokovia ben carismàtics, que es guanyen la simpatia de l'espectador, un altre encert de Avengers: Age of Ultron és l'aprofundiment en la història dels personatges que no han tingut pel·lícula pròpia. 

Poc a poc s'han de construir, aquests personatges, per tal d'equilibrar-se amb aquells que ja coneixem bé, com són el Capità Amèrica (Chris Evans), l'Iron Man (Robert Downey, Jr.) i en Thor (Chris Hemsworth). Ho han anat fent en petites dosis, però en aquest film guanyen metratge i protagonisme la Black Widow (Scarlett Johansson), en Hawkeye (Jeremy Renner) i en Hulk (Mark Ruffalo), que sí que ha tingut pel·lícules individuals, però amb canvi d'actor cada vegada i amb una primera part gairebé considerada fora del cànon, de manera que també rep aquest tractament privilegiat en la interessant relació amb la Black Widow, tant en la seva forma verda i musculada com en la de l'introvertit físic Bruce Banner.


Pel que fa a la pel·lícula en general, en Joss Whedon ens torna a oferir espectacle en estat pur, entreteniment de més de 2 hores i 20 minuts (cal veure els crèdits, com sempre) que semblen 1 hora i mitja, i un grapat de combats tan poc respectuosos amb l'entorn —edificis, vehicles i, sobretot, població civil— que ens fan preguntar-nos, exagerant una mica, si el resultat hauria estat gaire diferent en cas que els Avengers haguessin deixat fer l'enemic. 

En qualsevol cas, el ritme és l'ideal per a una pel·lícula d'aquestes característiques, i hauria de satisfer, del tot o parcialment, qualsevol que hagi gaudit amb la primera part i, naturalment, dels films individuals dels personatges que n'han tingut.

A favor:

-Més humor que a la primera part, i li va molt bé. Sovint es veu a venir, però fa gràcia de totes maneres
-En Thor i l'Iron Man fardant de xicota i, per una vegada en aquesta mena de situacions (per desgràcia ho hem de celebrar), fent referència únicament a les seves capacitats intel·lectuals

-L'aparició, encara que sigui en cameo, de diversos personatges secundaris que no esperàvem necessàriament. Es nota, per exemple, l'èxit de la sèrie Marvel's Agent Carter. Pràcticament només hi falten les esmentades xicotes del punt anterior

-Que temàticament derivi d'Iron Man i es distanciï una mica de Thor, franquícia que personalment m'atrau menys

-La jugada amb en Paul Bettany, que fins ara no vèiem però sí sentíem com a veu d'en J.A.R.V.I.S. Genial. 


En contra:

-És una apreciació personal, ja ho he dit al principi, però si no havien d'aparèixer físicament, almenys m'hauria agradat sentir els noms d'alguns personatges de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D.

-Que calgui esperar fins al 2018 per a la seqüela, Infinity War, que a sobre es dividirà en dues parts, la segona de les quals prevista per a 2019 

-La destrucció de ciutats i la implícita pèrdua de milers de vides recorda massa els esdeveniments del primer film. Sembla que, ara que ja cou menys la ferida de l'11-S, cal mostrar edificis ensorrats i gent ferida i plena de pols

 

dijous, 30 d’abril de 2015

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 31 i 32

Abans intentava fer entrades ressenyant els volums de l'edició definitiva de Bola de Drac intentant que en sortissin com a màxim una al mes, per tant dosificant-les, però en els darrers mesos havia tingut tantes idees i havia redactat tantes coses que al final, entre una entrega i l'altra, passa molt més temps. 

El cas és que també el ritme de lectura d'aquesta obra ha disminuït i és per això que fins ara, quasi 6 mesos després de l'anterior, no publico la penúltima ressenya, la dels volums 31 i 32. Intentaré que per a la propera i final no hagueu d'esperar tant, que sé que se us fa difícil viure sense llegir el que jo penso de l'obra més coneguda de l'Akira Toriyama.


Havíem vist com l'inicialment (molt inicialment) prometedor 25è Gran Torneig de les Arts Marcials se n'anava a can Pistraus perquè era interromput per una nova amenaça, cop d'efecte interessant però que en el fons era una manera de no resoldre un campionat que, atesa la força dels personatges principals de l'obra, ja no tenia gaire sentit. 


Quan gairebé tots els lluitadors n'han marxat, només queda determinar el vencedor entre els participants que queden, i tot plegat acaba en una battle royale entre l'Emmascarat (en realitat en Son Goten i en Trunks disfressats), l'A-18 i un Satan que s'ho mira sense acabar-s'ho de creure. 

Però pel bé de l'humor que l'autor volia imprimir en aquesta saga les coses li tornen a sortir bé al campió vigent, que revalida, de miracle, el títol i l'afecte del públic. 


Però mentre en Son Gohan se les heu amb en Dabra, en un combat força igualat, en Vegeta es deixa dominar per en Babidí per tal de treure tota la força que té dins i superar, per fi, en Goku. 

Per tal de provocar el combat que està esperant des de fa tants anys, des que va acabar aquell en què hi havia en joc el destí de la Terra i que en Goku va perdre però des de fora va semblar un empat, el príncep dels Guerrers de l'Espai duu a terme una malèvola acció que ens impacta, perquè ja no l'esperàvem, per més que digués que ell tenia els objectius de sempre, després de veure'l alineat amb els bons de la sèrie durant anys.


No té gaire sentit a aquestes alçades, però el cas és que veiem el "combat de tornada" d'aquell moment tan èpic de Bola de Drac, aquesta vegada sense l'assistència d'en Son Gohan, en Krilín i en Iajirobai. Ara els dos guerrers de l'espai són superguerrers, i de segon nivell, però el resultat és el mateix: guanya en Vegeta. Amb males arts, sí, però guanya en Vegeta. 0-2.

El cas és que entre aquest combat i el d'en Son Gohan contra en Dabra s'allibera una quantitat d'energia suficient per a despertar el temible i misteriós monstre , que per fi veiem al volum 31 d'aquesta edició.


Un monstre d'aspecte còmic i gens intimidatori, que potser per això fa encara més por quan ens adonem que pot vèncer tant en Dabra com en Son Gohan amb un parell de moviments devastadors. Té una facilitat extrema per a fer qualsevol cosa, regenerar-se i executar qualsevol tècnica que acabi de veure. És, en el fons, un mag, igual que els seus creadors. 


El 31 de l'edició definitiva és un volum de lluïment d'en Vegeta, cosa que com a fan del personatge celebro, perquè no només el veiem vèncer en Goku un altre cop, sinó que després es redimeix assegurant que ha acceptat ser dominat per en Babidí per tal d'utilitzar-lo i lluitant de manera valenta contra en Bû i sacrificant-hi la vida en un altre moment d'allò més èpic, especialitat del personatge.

En Goku, quan recupera el coneixement, s'adona que contra en Bû, que està aterrint el planeta amb les seves matances indiscriminades, que considera un joc, no podran guanyar amb mètodes convencionals com ara entrenar més, i se li acut una estratègia.


Mentrestant, per tal de guanyar una mica de temps i provar-se a si mateix, s'enfronta al monstre i presenta l'espectacular tercer nivell de superguerrer, clarament reconeixible gràcies al creixement notable dels cabells i la desaparició de les celles. 

El combat contra en Bû és d'allò més entretingut, però la transformació d'en Goku consumeix massa energia i, com que és mort, això li redueix dràsticament el permís d'un dia al món dels vius, de manera que abandona (què t'està passant, Goku? Dos abandonaments i una derrota en pocs còmics!) i, un cop s'assegura que el seu pla es durà a terme, torna a l'Altre Món.


Allà coincideix amb en Son Gohan, que no és mort, encara que tothom s'ho pensi, sinó que s'entrena d'una manera força inesperada amb el Déu Kaitoxin, en Kiwito i l'entranyable Déu Kaitoxin de fa 15 generacions, que se suposa que li despertarà la força oculta (sembla que l'Ancià de Nàmek no l'hi va acabar de treure tota). 

Veurem com evoluciona aquest tema, però de moment fa l'efecte que el mestre Toriyama, després de decebre tothom amb el Son Gohan quasi adult, no sap què fer amb el personatge.


Mentre va passant tot això, en Bû continua matant i al món, que ha abandonat l'esperança davant d'un ésser que fa quedar en Cèl·lula en ridícul, només li queda l'opció d'en Satan, inconscient com sempre però encara més preocupat per la seva imatge. 

S'empesca els ardits més ridículs per tal d'acabar amb en Bû, però sorprenentment en descobreix un vessant benèvol que li roba el cor, i també a nosaltres els lectors. Ara bé, la tranquil·litat dura ben poc...


Perquè després d'una sèrie de tragèdies d'un to que no té res a veure amb el que duia la saga fins en aquest moment, en Bû es deixa dominar per la ira i del seu interior sorgeix un altre Bû, escarransit, de pura maldat, que venç el rodanxó amb extrema facilitat i se'l menja. Aquesta nova unió, però, té un altre aspecte, que és el del Bû musculat, que a la propera entrega veurem com n'és, de terrible.


L'esperança l'hem de posar en el pla d'en Goku, que és la fusió d'en Trunks i en Son Goten, amb el nom de Gotrancs en aquesta edició però probablement Gotenks quan es tradueixi per a Bola de Drac Color emprant un nou criteri. 

Els nanos, indisciplinats, aconsegueixen crear aquest poderosíssim personatge després de diversos intents infructuosos, i el veurem combatre al proper volum. Ara ja hem oblidat els vacil·lants inicis d'aquesta saga, i la comèdia del Gran Torneig de les Arts Marcials. Ja som de ple en una guerra contra un nou enemic, amb els protagonistes esforçant-se al màxim i superant-se mútuament, cadascun pels seus motius, però amb resultats esperançadors per al bé comú. 







dissabte, 25 d’abril de 2015

Lectures: Jaco, the Galactic Patrolman

Bola de Drac és segurament la responsable que s'hagi arribat a editar manga en català, i durant molts anys va ser l'única obra d'origen japonès que es podia llegir en la nostra llengua, a banda d'experiments incomplets com Doraemon, Shin-chan o Detectiu Conan

Passats els anys bojos de la ja desapareguda Glénat, que ens en va dur un grapat més, actualment els únics manga que podem llegir en català són reedicions de Bola de Drac o nous títols derivats d'aquesta franquícia —i no perquè Planeta sigui una editorial excessivament compromesa amb la cultura catalana, sinó perquè sap que a Catalunya és així com s'ha de fer, i prou beneficis que li aporta—. 

No va aplicar el mateix criteri a la també tradicionalment catalana Dr. Slump (una oportunitat única perduda quan va sortir l'edició definitiva només en castellà ja fa una pila d'anys), i ni tan sols els volums únics o els recopilatoris d'històries curtes del mestre Akira Toriyama han rebut aquest, per desgràcia, privilegiat tractament.


És per això que, quan es va començar a promoure Jaco, the Galactic Patrolman com una preqüela de Bola de Drac, si bé em va empipar perquè està una mica agafat pels pèls i és evident l'estratègia comercial que hi ha al darrere, val a dir que, havent llegit la història, el cert és que la idea té gràcia, encara que la manera d'encaixar les dues obres fregui el travesser. I, per sobre de tot, si això ha servit per a fer de Jaco el primer manga d'Akira Toriyama en català que no és Bola de Drac, benvinguda la idea.

Entrant en matèria, Jaco es va serialitzar a la revista setmanal Shônen Jump, la mateixa que va veure en el seu dia Bola de Drac i Dr. Slump, durant el 2013, i era la primera obra d'uns quants capítols, concretament 12, que dibuixava el mestre Toriyama des de Sand Land (2000). 


No serà el primer cop que digui que el mestre Toriyama fa molts anys que demostra que és un dropo, col·labora en pocs projectes i quan ho fa tria la via fàcil. En aquest cas, que ell mateix avança que podria ser l'última vegada que dibuixa un manga, opta pel format digital a l'hora de dibuixar tant personatges com escenaris, i el resultat és millor del que podríem pensar, amb una cella alçada.

Com a mínim és millor que els últims trams de Bola de Drac, que fan una mica de vergonya i tot, i malgrat que sí que es nota alguna cosa diferent, quelcom massa net com per ser fet a mà, el resultat final és agradable i queda clar que l'autor no ha perdut ni el seu estil, ni la seva mestria a l'hora de narrar aventures de caràcter amable i amb escenes d'acció. 


Pel que fa al guió, bé, és una mena d'història a què ja ens té acostumats. Una trama senzilla protagonitzada per en Jaco, patruller galàctic (concepte que es va estrenar a les històries que va guionitzar per a Katsura Akira) que arriba a la Terra amb la nau avariada per tal d'avisar de l'arribada d'un monstre temible que ha de destruir el planeta, cosa que segons com jutgi els humans potser acaba fent el mateix Jaco.

Mentre pensa la manera de reparar la seva nau fa amistat amb el vell enginyer ermità Ômori, i també la Tights, una noia amb una feina ben curiosa i unes connexions familiars que no revelaré aquí. No se'n pot dir gaire cosa més sense rebentar la història (ja és prou spoiler que sapiguem d'entrada que és una preqüela de Bola de Drac), però els lligams, que a banda d'estar agafats pels pèls impliquen l'alteració forçada de certs elements de la història oficial de l'obra més famosa d'Akira Toriyama, ens arrenquen un somriure. 


El volum acaba amb la història extra Bola de Drac - (minus), que explica els últims dies del planeta Vegeta i ens proporciona informació sobre els progenitors d'en Goku, la mare del qual, amb el nom de Gine, apareix aquí per primera vegada. L'apartat gràfic, per cert, és obra de la Naho Ooishi, autora de Bola de Drac SD, el famós Episode of Bardock (després adaptat a OVA) i l'adaptació a manga del lamentable OVA de 2008, encara que no surt acreditada com a tal ni trobareu fàcilment la confirmació per internet d'això que estic dient (jo mateix em vaig cansar d'intentar trobar-ho), però em podeu ben creure: l'estil és clarament el seu.

En definitiva, Jaco, the Galactic Patrolman és un bon volum autoconclusiu de l'Akira Toriyama, que és incapaç de deixar de fer referències a la seva obra més popular (i fins i tot n'hi ha una a Dr. Slump, a veure si la trobeu), ardit comprensible, atès que això augmenta l'atenció que atrauen les seves noves obres. 

Tanmateix Jaco, que fuig del simple cameo (per cert, en català s'hauria de dir "camafeu") i incongruències a banda intenta donar un sentit a la connexió amb Bola de Drac —que, per cert, s'ha estès als videojocs amb la presència d'en Jaco i fins i tot a la propera pel·lícula que veurem, la de la resurrecció d'en Freezer—, resulta que és un manga que funciona per si mateix i es pot llegir des d'aquest punt de vista. És entretingut, divertit i visualment agradable. No està gens malament.


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails