dimecres, 1 de juliol de 2015

Cinema: Jurassic World

Abans de començar vull confessar que no esperava que, després de veure aquesta pel·lícula, en faria una entrada. Suposo que ja us imagineu que això és perquè me n'he endut una sorpresa positiva, tot i que també és cert que era conscient que estava agradant força al públic.

També reconec que quan vaig saber que s'estava fent aquesta pel·lícula no m'ho esperava, perquè la franquícia, nascuda d'un llibre d'en Michael Crichton i amb tres films fins llavors, des del celebrat Jurassic Park (1993) fins al menys apassionant The Lost World: Jurassic Park (1997) i el repetitiu i gens innovador Jurassic Park III (2001), s'havia ensorrat del tot i la saga havia romàs tranquil·la durant 14 anys. Ara bé, s'havia estat parlant d'una quarta part des que es va rodar la tercera.

Evidentment, abans de veure la pel·lícula que ens interessa vaig repassar les tres primeres entregues -fins i tot pot ser que la tercera no l'hagués vist mai- per tal de preparar-me per a aquesta intel·ligent barreja de reboot i seqüela, i aquí teniu les meves impressions del film dirigit per Colin Trevorrow.


Jurassic World, que ha trencat el rècord del món de recaptació al primer cap de setmana, l'encerta des del títol: enterra el llast del cognom "Park" i, conservant el nom, ens indica que és alguna cosa diferent, que d'alguna manera se'n vol desmarcar i alhora retre homenatge a les coses positives de la trilogia original. 

No ens enganyem, però: és una pel·lícula d'acció, efectes especials i cap pretensió de realisme, un blockbuster hollywoodià sense complexos, reconegut, però divertit, trepidant i que recupera l'esperit aventurer de la primera part, cosa que es trobava a faltar.

 
A més, Jurassic World s'adreça a diverses menes de públic, nens inclosos -i dins d'aquests, els que a la pel·lícula original érem nens-, perquè hi estan representats en els germans Zach i Gray Mitchell (respectivament Nick Robinson i Ty Simpkins, que de ben segur seran recordats per aquests papers), la supervivència dels quals ens té amb l'ai al cor i alhora ens fa pensar en les pel·lícules d'aventures dels 90 protagonitzades per menors d'edat.

Naturalment, això és només una part del que ens ofereix la pel·lícula, que en realitat té com a protagonistes els dinosaures, uns personatges humans ben construïts i atractius i un ritme perfecte que alterna els moments de tensió amb els d'acció pura i els de calma, sense renunciar a un sentit de l'humor col·locat en les situacions adequades. Potser no és un humor intel·ligentíssim, però és prou divertit com per arrencar rialles en una sala de cinema plena i disposada a col·laborar.


Un element que faltava a la trilogia original, la tensió romàntica o sexual entre dos dels protagonistes, la tenim aquí representada pel xoc entre la testosterona de l'entrenador de velociraptors Owen Grady (Chris Pratt, vist a Guardians of the Galaxy) i la Claire Dearing (Bryce Dallas Howard), la gerent del parc i tieta dels germans Mitchell. Res a veure amb la desaprofitada i estranya tensió entre els personatges de la Laura Dern i en Jeff Goldblum a Jurassic Park


Com a la resta de la saga, aquesta pel·lícula insisteix en uns temes recurrents com ara la idea que ressuscitar (i dissenyar) dinosaures és un error, l'explotació econòmica indiscriminada del concepte -com a cada entrega, amb resultats catastròfics- i el debat sobre els drets dels dinosaures com a animals que són (o potser no, si han estat dissenyats expressament i viuen una segona oportunitat gràcies a la raça humana?).

Ho fa a partir de la premissa que 22 anys després de la fallida visita privada al primer parc, la companyia InGen, que hi estava al darrere, ha aconseguit crear un nou recinte i l'ha obert al públic, finançat en gran part per una sèrie de patrocinadors que són marques del món real que aquí apareixen en un exercici de product placement brutal i alhora justificat per l'argument. Molt intel·ligent. 


Com a qualsevol parc d'atraccions, cal obrir-ne de noves de tant en tant per tal de mantenir l'interès del públic i fomentar-ne el consumisme, i com que tot és qüestió de calés, qui paga mana: el resultat és un nou dinosaure, modificat genèticament amb elements de diversos animals, que es diu Indominus Rex i és encara més gran que el T-Rex. 

La idea és avaluar si ja està preparat per a ser visitat pel públic del parc, però no crec que sigui cap spoiler dir que es descontrola i provoca el caos a tot el recinte, amb morts, ferits i moments de molt patiment, a més d'un final apoteòsic amb combats entre dinosaures inclosos. 


És una història nova, innovadora dins uns límits marcats pel tema i pel fet de no inaugurar cap saga, com he dit abans amb bons personatges, un argument interessant i molta espectacularitat, que no està renyida amb la reflexió sobre l'abast de l'estupidesa humana quan es tracta de fer diners. 

A més, els que gaudim identificant cares ens ho passem molt bé amb un repartiment que, a més dels actors esmentats, inclou en Vincent d'Onofrio (últimament fent de Wilson Fisk a Daredevil, però conegut per moltes altres coses com ara Law & Order), l'Omar Sy (Intouchables, Samba...), en Jake Johnson (New Girl) o la Lauren Lupkus (Orange is the new black).

A favor:

-La pel·lícula és espectacular, una màquina de fer diners que entreté i és raonablement bona

-Cares conegudes i força picades d'ullet a les anteriors pel·lícules en forma de fotos, noms i elements visuals del primer parc

-Els efectes especials tornen a ser dignes, després dels lamentables de Jurassic Park III


En contra:

-El product placement és intencionat i justificat, sí, però tan bèstia que no podem evitar somriure amb sornegueria

-Algunes coses gens realistes, però típiques del gènere, com ara que una dona amb sabates de taló pugui córrer més que un tiranosaure

-No s'amaga que, alhora que una quarta entrega, serà la primera part d'una nova trilogia i això té certs perills    
-Que en BD Wong (el doctor Henry Wu) sigui l'únic personatge -i a sobre secundari- de la primera pel·lícula que s'ha recuperat

dijous, 25 de juny de 2015

Sèries: Arrow (tercera temporada)

Com que després de l'entrada sobre la primera temporada vaig dedicar-ne una segona a l'adaptació televisiva de l'Arquer Maragda suposo que no és cap sorpresa que ara que ha acabat una nova temporada arribi la tercera entrada sobre aquest producte audiovisual més que notable basat en personatges de DC Comics.

Assumiré, com ja vaig assumir al final de la segona, que llegiu això amb coneixement de causa i, per tant, aniré amb menys miraments pel que fa als spoilers que si estigués presentant una sèrie en el seu conjunt o una primera temporada. Aquesta mena d'article és, senzillament, un recull de les meves impressions sobre quelcom que entenc que el lector o la lectora ja ha vist. 

Deia que a la segona temporada Arrow havia continuat fent les coses bé, havia crescut, havia presentat nous personatges i trames més interessants. En general s'havia anat acostant més a les aventures d'en Green Arrow que els fans dels seus còmics coneixem. I en segons quins aspectes la tercera temporada ha evolucionat en el mateix sentit, però també hi ha hagut unes quantes coses que no m'han agradat.


La temporada comença amb les habituals aventures autoconclusives i urbanes del protagonista i els seus aliats, que l'havien ballat magra al final de la segona, però ben aviat arriba una tragèdia, una mort que recol·loca sota la disfressa d'una identitat superheroica la identitat civil que li coneixíem els fans, després de la bifurcació nascuda de la tampoc inadequada sorpresa de guió que es va establir a la primera temporada. La màgia de les adaptacions.

Aquest mort provoca una sèrie de conseqüències que s'estenen durant tota la temporada, i van des de l'esmentat reajustament -i l'entrenament per a arribar-hi, cosa que també propicia l'arribada d'un altre personatge clàssic de DC, en Ted Grant (J.R. Ramírez)- fins al desplegament d'una complicada i exagerada venjança que esdevé el tema principal de la temporada i, per a mi, el seu punt feble.


Abans de tocar aquest tema, però, vull parlar de les coses bones d'aquesta tongada de 23 episodis. A banda de la identificació -tot i que la versió amb la Sara tampoc no em feia nosa- de la per fi ben aprofitada Dinah Laurel Lance amb la Black Canary, en aquests capítols veiem per fi en Roy fent del superheroi que li pertoca, amb el clàssic nom d'Arsenal i la indumentària vermella que sempre l'ha caracteritzat.

Veiem també el sentit del sobrenom de la Thea, "Speedy", i una faceta desconeguda d'en Malcolm Merlyn, a més de la recuperació d'en Vertigo, aquesta vegada amb la cara d'en Peter Stormare (Fargo, Prison Break...), l'aparició de la Cupid (Amy Gumenick) -personatge creat precisament per l'Andrew Kreisberg, un dels responsables de la sèrie, al guió del número 15 de Green Arrow/Black Canary (2009)- i la de la parella formada per en Maseo Yamashiro (Karl Yune) i la seva dona Tatsu (Rila Fukushima), que no és altra que la Katana, una altra vella coneguda de l'Univers DC.


No són pocs els personatges extrets de còmics de fora de l'àmbit immediat de Green Arrow que debuten en aquesta temporada, i un d'ells és en Ray Palmer (Brandon Routh, conegut per haver protagontizat la fallida Superman Returns el 2006), el mític Atom, que aquí compra l'empresa de l'Oliver Queen amb la intenció de sanejar-la, però aporta l'element romàntic en esdevenir el tercer angle del triangle amorós d'una afortunadíssima Felicity.

La tercera és una temporada en què la sèrie continua donant la benvinguda a personatges dels còmics de DC, i on sens dubte hi continua havent les picades d'ullet a aquells que estem més atents als detalls, però amb la introducció d'un d'aquests personatges la cosa degenera i dóna lloc a una segona meitat de temporada per al meu gust poc interessant i sense gaire sentit.


Es tracta d'en Ra's al Ghul (Matt Nable), que des de l'aparició de la seva filla menys coneguda Nyssa i la Lliga dels Assassins sospitàvem que acabaria apareixent a la sèrie. A més, va estar a punt de fer-ho d'una manera espectacular: el mateix Liam Neeson, que el va interpretar a Batman Begins i The Dark Knight Rises, estava disposat a fer-ho, però no va trobar la manera de quadrar horaris amb altres feines.

Una llàstima, perquè hauria estat la primera connexió real entre una pel·lícula i una sèrie basades en còmics de DC, companyia que continua tenint problemes per a crear un univers audiovisual coherent com el de Marvel.


El cas és que la introducció d'aquest potent enemic d'en Batman dóna lloc a un combat memorable que ens va deixar amb l'ai al cor a la pausa d'hivern, però trobo que ha adquirit un pes massa gran, i aprofitant el seu protagonisme han volgut tocar conceptes vistos als còmics del Cavaller Fosc, concretament el de l'obsessió d'en Ra's per tenir un successor, un hereu al capdavant de la Lliga dels Assassins, i casar-lo amb la filla (a la història original, la Talia, que de resultes d'això esdevindria la mare de l'únic fill biològic d'en Batman).

No és que estigui malament reversionar certs esdeveniments, com tampoc no em molesta que s'alterin els orígens o les identitats dels personatges pel bé de l'originalitat d'una adaptació -sempre dic que sóc força flexible en aquest sentit-, però aquest tema l'he trobat molt forçat i tota la saga d'en Ra's al Ghul excessivament llarga, repetitiva i amb moviments previsibles.

S'ha desvirtuat també la idea de la ciutat oculta i tibetana de Nanda Parbat, fins al punt que els trajectes entre Starling City i aquesta localitat són tan freqüents i senzills que gairebé sembla que els personatges agafin el metro i paguin només una zona. 


Pel que fa als flaixbacs, herència de les dues primeres temporades, no m'han agradat gaire. La nova trama de Hong Kong, amb un Oliver obligat per A.R.G.U.S. a dur a terme una missió, no m'ha convençut, m'ha semblat confusa i he d'admetre que precisament perquè no aconseguia concentrar-m'hi no l'he entès gaire.

Si tot plegat estigués pensat per a introduir la Katana, que veurem també a la pel·lícula Suicide Squad el 2016 -amb tots els personatges ja coneguts interpretats per actors de més renom, una altra cagada-, encara tindria una mínima justificació, però hi té un paper molt petit en favor del seu marit, que als còmics és molt menys important.

En qualsevol cas sembla com si, havent mostrat la formació de l'Oliver Queen a l'illa de Lian Yu durant dues temporades, ara la sèrie no sàpiga tirar endavant sense aquests continus flaixbacs, i en aquesta tercera temporada no han estat gaire bons, ni eren necessaris.


El final tampoc no m'ha agradat, i no em sap greu dir-ho: massa allunyat del to de la sèrie -que diuen que a la quarta temporada serà menys fosca- i del caràcter d'aquest Oliver Queen, a més d'inversemblant en l'aspecte sentimental.

Tanmateix ha tingut moments bons, sobretot abans de la saga d'en Ra's al Ghul, i m'han agradat les connexions amb la sèrie The Flash, que va néixer precisament com a spin-off d'Arrow i de la qual vaig parlar fa poc, així com l'evolució de la major part dels personatges, amb un Diggle i una Felicity cada cop més sòlids i importants.

Però la tercera temporada de la sèrie de l'Arquer Maragda s'ha desviat, en la meva opinió, del bon camí per on anava, ha menyspreat algun personatge -hem vist en Roy en un brevíssim moment de glòria i ja li han pres la identitat-, ha fet un pas en fals en presentar l'Atom, que ha esdevingut una mena de còpia barata de l'Iron Man -amb uns efectes especials, per a acabar-ho d'adobar, per sota dels estàndards- i ens ha marejat una mica amb els inacabables problemes del protagonista per a decidir què és, en què creu i quina mena de vida vol portar. Potser amb els 46 primers episodis n'hi havia prou, per a resoldre aquest tema.


dissabte, 20 de juny de 2015

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 33 i 34

Ja està, hi hem arribat. És l'hora de fer la ressenya dels últims dos volums de l'edició definitiva de Bola de Drac, una edició definitiva que, almenys en català, és plena d'errades de tota mena, algunes de les quals evidencien que es va traduir del castellà i que això ja venia de la mítica edició en grapa (i prestigi quan va ser l'hora de la Sèrie Vermella), que potser perquè érem més joves no vam detectar. 

No es va aprofitar per a fer un rentat de cara a la molt mediocre traducció, i me n'he queixat per activa i per passiva, però avui ho torno a fer i al principi de l'entrada perquè no vull acomiadar aquestes ressenyes en un to negatiu, així que primer els pèsols i després les patates.


Ja he dit alguna vegada que a mi, de Bola de Drac, no em sobra res. No sóc d'aquells fans de pa sucat amb oli que malparlen, repetint i repetint tòpics, dels gairebé dos terços de l'obra amb en Goku adult. És la mateixa gent que malparla de Captain Tsubasa perquè la versió televisiva exagerava la durada dels partits. M'agrada tot, encara que també se'm coneix per criticar-ne coses. També vaig dir que, posats a triar un final perfecte, el de la saga d'en Cèl·lula ho era, perquè s'acabava amb un enemic com no n'hi havia hagut cap i el relleu passava del protagonista al seu fill. 

Però no, sigui l'afany de calés de l'autor o les pressions que rebia per tal d'escanyar encara més la gallina dels ous d'or, va sorgir la saga d'en Bû, a la qual va costar arrencar, i on l'autor va recuperar el to humorístic d'antany i va mostrar més signes de cansament que mai a l'hora de dibuixar -regalant-nos de tant en tant, tot sigui dit, algunes escenes espectaculars i il·lustracions memorables-.


A la recta final la cosa es posa seriosa i comença l'acció de debò, com podem veure en escenes com aquesta, en què en Bû es carrega, amb un sol atac, gairebé tots els habitants de la Terra, però abans el mestre Toriyama dóna curs a l'ànsia humorística que se'l menja per dins i ens ofereix un combat entre en Bû i en Gotenks (aquí Gotrancs) amb atacs que rocen l'absurd, i és que no es podia esperar una altra cosa de l'enfrontament entre un monstre boig -i capaç, literalment, de tot- i uns nanos de 7 i 8 anys fusionats i dominats per un enorme poder. 


De fet, i això va ser tot un impacte en el seu moment, són capaços de transformar-se en superguerrers de tercer nivell, suposem que només quan estan fusionats, amb una facilitat insultant per a un Goku que va haver-se d'esforçar terriblement per tal d'arribar-hi. Una altra cosa és com gestionen aquest poder, però, ja que podrien haver guanyat en Bû fàcilment si no haguessin caigut en l'arrogància i un excés de confiança.


El mateix li passa a en Son Gohan, que després d'entrenar amb el Déu Kaitoxin de fa 15 generacions assoleix un nivell de poder que fa innecessària -o això és el que ens diuen- la transformació en superguerrer. Un gir interessant que torna a posar, de retop, el fill d'en Goku en un paper protagonista, després d'haver decebut tothom, en Vegeta i els lectors/espectadors, amb la seva deixadesa en temps de pau.

El veiem acorralar en Bû, però no el remata, potser perquè li surt l'esperit de lluitador que desconeixia que tenia, i després d'absorbir el distret Gotenks també l'absorbeix a ell. En un intent desesperat en Goku proposa al seu propi fill la fusió amb les arracades Pohtala, en teoria irreversible, però no hi són a temps. No queda cap esperança... 


Fins que en Vegeta s'agafa el dia de permís de l'Altre Món i es fusiona amb el seu màxim rival. Junts, com a Vegeku (espero que a la nova traducció es discuteixi, com a mínim, aquest nom), estomaquen en Bû de valent i ens fan vibrar amb l'aliança més espectacular de tota la sèrie, però tampoc no aconsegueixen guanyar-lo. 

És arrogància? En part sí, però hi ha un motiu amagat, i és que tenen el pla de deixar-se capturar per en Bû i alliberar els altres des de dins. Un cop aconseguit, però, l'efecte és diferent del que esperaven: en Bû torna a la seva forma primordial, menys amenaçadora des del punt de vista de l'aspecte -comparable amb l'última fase de les transformacions d'en Freezer-, però formada per maldat pura.


Entre les coses que és capaç de fer, i sense deixar anar ni una gota de suor, hi ha el que veiem en aquesta imatge, un concepte amb què sempre es flirteja fins al límit però que poques vegades arribem a veure plasmat: la destrucció de la Terra. Moren els pocs supervivents que quedaven, i en Chaoz empata a 3 amb en Krilín pel que fa a defuncions. 

Arribats a aquest punt sabem que en algun moment, per desesperada que sembli la situació, les boles de drac hi hauran d'intervenir per tal de posar-ho tot a lloc -poques vegades ha quedat alguna cosa sense solucionar, però hi ha excepcions com la mort de l'A-16-, però s'ha d'admetre que l'explosió de la nostra Mare Terra impacta.


Abans de pensar en les solucions, però, té lloc un combat absolutament èpic, sense contemplacions ni bajanades, entre en Goku -ajudat per en Vegeta, el Bû gras i, sí, en Satan- i aquest petit i malvat Bû, que s'acaba decidint amb una tècnica que feia moltíssim que no vèiem, reservada per a les ocasions més especials i executada per tercera i última vegada, la genkidama o bola d'energia

Moments molt emocionants que recorden coses de tota l'obra, des d'en Goku lluitant sense estar transformat en supeguerrer -obligat per les circumstàncies, és clar- fins a un xoc de raigs d'energia que fa pensar en el final d'en Cèl·lula, a més de l'aparició -el cameo més aviat- de vells amics del protagonista de quan era petit, com l'Upa i el seu pare o el número 8 i la Suno, pràcticament gens envellida i, és clar, l'ús de les boles de drac en ple combat. Pell de gallina.


Llàstima que en Toriyama encara va tenir temps -o el van obligar, que sembla l'opció més probable- d'encetar una nova saga, 10 anys després, que li permetia presentar-nos una Pan de 4 anys, també la Bra (filla de la Bulma i en Vegeta) i un nou Gran Torneig de les Arts Marcials, que es dedueix que és el 27è perquè en Satan i en Bû parlen d'una edició anterior on van participar tots dos fent trampes. 

Un nou torneig que queda interromput -quina sorpresa-, aquí no per l'arribada de cap enemic, sinó per la de l'Ub, un nen que és la reencarnació del Bû malvat, i que en Goku decideix entrenar. I ja està, així s'acaba Bola de Drac, de cop, de sobte, sense avisar. 


L'edició definitiva de Bola de Drac presenta dues diferències amb l'estàndard pel que fa a continguts: per una banda, aquesta última saga interrompuda té un parell de pàgines extra i una vinyeta inèdita protagonitzada per en Vegeta. Per l'altra, el 34è volum acaba amb la versió en còmic de la història d'en John Connor Trunks, el del futur, que havia tingut versió en forma de pel·lícula. 

És una història interessant, molt tràgica també, però queda una mica estranya col·locada aquí, al final de la col·lecció i després d'haver-nos acomiadat en un to feliç que ens deixava amb un somriure a la cara. En fi, així és com acaba l'edició kanzenban de Bola de Drac. Prometo no emprenyar més amb això... però hi haurà més entrades dedicades a l'obra. Esteu avisats/des.






Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails