dissabte, 30 de maig de 2020

Sèries: The Flash (sisena temporada)

Com cada any, a mesura que van acabant les temporades de les sèries de superherois en marxa, les repasso, i després que li toqués el torn a Arrow, molt més curta que les altres en el seu comiat, les altres també han anat acabant temporada, tot i que en aquest cas el comiat sigui per uns mesos.

S'ha acabat, per exemple, la sisena de The Flash, i toca repassar-la, avisant com sempre que, naturalment, hi haurà spoilers.


La cinquena temporada acabava amb l'emotiu comiat de la Nora i els seus pares, en Barry i la Iris, perquè la noia del futur desapareixia mentre es fonia en una abraçada amb les versions joves dels seus progenitors.

Van tenir una relació curiosa, perquè la van conèixer directament adulta, però la seva desaparició va ser dura igualment, i és que se la van arribar a estimar de debò.


A partir d'aquí la temporada es divideix en tres parts força clares. La primera, en ple dol de la parella West-Allen, enfronta l'equip protagonista a una amenaça provocada per la perillosa evolució de l'experiment d'un científic i antic amic de la Caitlin.

En Ramsey Rosso (Sendhil Ramamurthy, el mític Mohinder Suresh d'Herois) experimenta amb matèria fosca per guarir una malaltia de la sang, però es descontrola i, amb el nom de dolent de Bloodwork, controla la gent i va adquirint poder, incloent-hi en Flash, per tal de no morir de la malaltia que intentava guarir i que també desenvolupa.


Però al final de les anteriors temporades de l'Arrowverse se'ns anticipava el gran crossover que va tenir lloc fa uns mesos, el projecte comú més ambiciós, la Crisis on Infinite Earths, a la qual vaig dedicar una entrada pròpia i on el protagonista havia de tenir un paper clau que li havia de costar la vida, com se'ns havia anat suggerint en temporades anteriors de The Flash.

La culminació d'aquell gran esdeveniment creuat de les sèries de superherois de DC, prou ben construït adaptant-se a les circumstàncies televisives i reeixit malgrat la immensa popularitat del material original en paper, té unes conseqüències devastadores a la sèrie.

 
S'ha creat una nova realitat en què s'han fusionat tots els universos paral·lels, i la Terra de The Flash ha estat prou afortunada de no patir gaires canvis, però els esdeveniments de Crisis on Infinite Earths han afectat l'anomenada Speed Force, la Força de la Velocitat, que està desapareixent i, per tant, en Flash deixarà de tenir poders tan bon punt se li acabi la reserva d'aquesta força que li permet dur a terme la seva tasca superheroica.

El nou enemic, la misteriosa organització Black Hole, motiva la nova subtrama, que va adquirint més importància fins que esdevé el principal problema d'un Team Flash que aquesta vegada compta amb una versió d'en Harrison Wells que té el sobrenom de Nash i que ve d'una Terra no identificada. Com és habitual en aquestes versions alternatives d'en Wells que veiem a cada temporada, no se'l prenen gaire seriosament i comet alguns errors força greus, però a l'hora de la veritat esdevé un aliat inestimable.


Aquesta part de la temporada també té una subtrama per a en Ralph Dibny, que en la seva faceta de detectiu privat, no tant de superheroi, troba finalment la rica desapareguda Sue Dearbon (Natalie Dreyfuss), que els seus pares li havien encarregat buscar, i s'inicia entre ells una relació d'estira i arronsa perquè ella és una hàbil lladre, força mentidera i amb una actitud imprevisible.

Però els coneixedors d'aquests dos personatges ja sabem més o menys per on aniran les coses, tot i que la Sue sigui una versió particular del personatge dels còmics.


Tornant a l'organització Black Hole, es tracta d'un grup de metahumans assassins liderats pel no metahumà Joseph Carver (Eric Nenninger), president de McCullough Technologies, empresa fabricant d'armament.

El cas és que un perillós experiment va atrapar la seva dona, l'Eva (Efrat Dor) en un univers rere els miralls, batejat com a Mirrorverse, del qual vol escapar per venjar-se del seu marit i al qual va a parar la pobra Iris, que és substituïda en aquesta banda dels miralls per una impostora, fet del qual triguen força a adonar-se. L'Eva és la nova versió de l'enemic Mirror Master, que havia tingut una "identitat civil" masculina a la tercera temporada, però que aquí presenta una nova versió provocada per un dels pocs, però com podem veure decisius, canvis que hi ha hagut a la realitat després de la Crisi.


El tram final de la temporada és força angoixant, amb els protagonistes mancats d'idees vàlides per fer front a la situació i rescatar la Iris i altres personatges que pateixen el mateix destí, i un enemic que els té ben atrapats, sense possibilitat d'ordir cap pla amb cara i ulls.

La situació de pandèmia mundial per culpa del coronavirus COVID-19 va fer que no es rodessin els últims episodis de la temporada, així que aquest cop, i sense que serveixi de precedent, ens quedem amb un "continuarà" en un moment molt fumut i el final provisional el tenim a l'episodi 19, en comptes del 22 com era costum fins ara.


La sisena temporada de The Flash no és, en absolut -almenys per a mi-, una mala temporada. Per fi presenta idees noves i no arrossega una mateixa amenaça durant tots els seus episodis. També aprofundeix en la caracterització dels personatges, sobretot els secundaris que fins ara estaven menys aprofitats, i n'introdueix de nous, com l'Allegra García (Kayla Compton).

Però sí que és cert que és una sèrie que ha deixat de sorprendre i que no sembla que tingui gaires coses més per dir. En el seu moment era, amb diferència, la millor sèrie de l'Arrowverse, però ara més o menys totes mostren símptomes de cansament evidents, amb DC's Legends of Tomorrow en bona forma i Batwoman, la més nova, encara definint què vol ser.

De moment, però, hem de veure com acaba de debò la sisena temporada, cosa que podem suposar que serà en els primers episodis de la setena, i cap a on va a partir de llavors.






dissabte, 23 de maig de 2020

Lectures: Cielos radiantes

Em sap greu no escriure més sovint entrades sobre lectures, i no sé si és per això que les visites al blog han passat de ser poques a pràcticament inexistents, per més intrínsecament interessant que pugui ser el tema. Potser el poc públic que tenia hi entrava més per les entrades sobre còmics i llibres que no pas per les de cinema i sèries. 

No ho sé, però el temps de què disposo per llegir és poc, i una col·lecció de còmics o una novel·la em duren força, així que de vegades trio expressament volums únics de còmic perquè tant la seva lectura com la posterior ressenya arribaran abans, i això és el que he fet també ara.


Això no vol dir que no em vingués de gust llegir una nova història del mestre Jirô Taniguchi, del qual he parlat més vegades en aquest blog, quan vaig ressenyar Barri llunyà, El almanaque de mi padre o Hotel Harbour View

D'ell se n'han publicat moltes coses, aquí, i com que soc un garrepa de ca l'ample m'acostumo a comprar tot el que en trobo... quan està en liquidació. Val a dir, en la meva defensa, que els seus còmics tenen preus molt elevats en relació amb la quantitat de pàgines i la qualitat dels materials -potser hi juga un paper la seva consideració gairebé d'autor europeu, o el fet que l'editorial que el publica sigui petita i faci tirades curtes i amb preus poc atractius-, però en tot cas aquesta Cielos radiantes també la vaig comprar així, a preu de saldo, curiosament no gaire després que sortís a la venda.


Amb el títol original de Hare yuku sora i publicat al Japó el 2005, m'adono que és el manga més recent que he llegit del mestre Taniguchi, però la veritat és que tenia un estil tan recognoscible com gairebé immutable amb el pas de les dècades.

La història ens parla de la fatídica trobada de l'adolescent Takuya Onodera i el salaryman Kazuhiro Kubota, que a la primera escena del còmic tenen un terrible accident de trànsit.


El cas és que quan en Kubota es desperta ho fa al cos d'en Takuya, que estava en coma, mentre que el cos de l'oficinista ha mort.

Com és natural, la família d'en Takuya li és estranya, i quan els intenta explicar atribueixen el relat a algun un problema psicològic derivat de l'accident. La cosa es complica, però, quan la consciència d'en Takuya es va despertant poc a poc i en Kubota s'adona que per poder fer el que vol fer s'ha d'afanyar, ja que intueix que al final el nano recuperarà el control complet del seu cos.


Amb aquesta segona oportunitat l'home s'adona de l'error d'haver-se consagrat a la feina i no haver-se plantat davant dels abusos dels seus superiors, cosa que va fer que tingués la dona i la filla desateses, i ara es proposa demanar-los perdó, però amb el cos de l'adolescent no li resultarà fàcil perquè, evidentment, és un cas que costa de creure. Tindrà una gran aliada, però, en la Kaori, la xicota del nano, de ment més oberta.

Mentre dura aquest periple, tant en Kubota com un Takuya que ens donen a entendre que no tenia gaire bona relació amb la seva família reflexionen, aprenen l'un de l'altre i volen esmenar els seus errors, de manera que estem davant d'una història d'aprenentatge.

Hi veig elements de Barri Llunyà i El almanaque de mi padre, en el primer cas per la premissa més aviat paranormal i en el segon pel tractament de la qüestió de la mort i el penediment. Aquí Taniguchi transmet novament el missatge de la necessitat d'aprofitar la vida de manera que no ens hàgim de lamentar de res, i de donar prioritat a les coses que tenen més importància, perquè no les tindrem per sempre, un missatge reforçat a l'emotiu epíleg que trobem al llibre.

 
Deia, en fer la ressenya de El almanaque de mi padre, que era un dels còmics més tristos que havia llegit mai, però Cielos radiantes no es queda pas curt. L'angoixa i la tristesa van creixent a mesura que coneixem la història d'en Kubota -val a dir que la del jove Takuya no té el mateix pes que la de l'home que li ocupa el cos-, i malgrat la situació fantàstica que se'ns planteja, l'autor ho fa amb tanta cura i amb tant domini del ritme narratiu que tot plegat, sumat a alguna escena d'allò més emotiva a la part final, el converteix també en un dels còmics més tristos que he llegit, i ja en van dos d'aquest autor.

En recomano, doncs, la lectura, tot i que, com sol passar amb les publicacions de Ponent Mon, no m'acabo de reconciliar amb alguns detalls negatius, com ara l'estrany ordre dels globus dins de les vinyetes, que sovint fan que costi veure per quina cal començar -no sé si té a veure amb el fet que les obres del mestre Taniguchi es publiquen normalment en sentit de lectura occidental amb les pàgines emmirallades, però diria que no- o una traducció que, sense estar malament, sí que requeriria un repàs en el criteri que fa que, per parlar del mateix moment, s'alterni entre el pretèrit perfet simple -no propi del castellà ibèric estàndard (especifico això abans que se'm queixin els parlants del nord peninsular) per parlar de fets del mateix dia- i el compost.

En tot cas reconec que aquí hi ha deformació professional, ja que em dedico a la revisió de textos de manga, i que en conjunt el resultat és millor que altres vegades. El més important, però, és que l'obra en si és excel·lent.







divendres, 15 de maig de 2020

Sèries: Homeland

Fa poc parlava de 24, una de les sèries d'acció i suspens que més m'han agradat i marcat, i sens dubte una de les més populars del gènere. Han passat uns anys des del seu final, per això en parlava fa uns dies, però ara toca dedicar una entrada a una altra sèrie, similar, que s'ha acabat fa poc.

Tot i que té un estil diferent, els seus creadors són en Howard Gordon i l'Alex Gansa, que van participar activament a la sèrie protagonitzada per en Kiefer Sutherland, i també compta amb una banda sonora a càrrec del compositor Sean Callery, que feia el mateix a 24

  
A banda d'això, Homeland no té més connexions amb aquella sèrie que l'inevitable to patriòtic -però no exempt de crítica a la política estatunidenca- i la mestria a l'hora de dosificar la tensió, amb un ritme excel·lent.

Basada parcialment en la israeliana, però argumentalment diferent, Hatufim ("Presoners de guerra"), de Gideon Raff, aquesta sèrie està protagonitzada per la Carrie Mathison, una agent de la CIA que sospita davant del retorn d'un heroi nacional.


Interpretada per la Claire Danes (l'eterna Julieta de Romeo+Juliet), treballa a la unitat antiterrorista de l'agència d'intel·ligència dels Estats Units i es caracteritza per un trastorn bipolar, que combinat amb una personalitat desobedient i sovint temerària fan que, en general, les seves teories no siguin acceptades i esdevingui el malson dels seus responsables.

Tanmateix, el cas és que té una ment brillant i és capaç de veure coses que no veu ningú més, i és per això que fins i tot quan es fica en embolics protocolaris se n'acaba sortint. 

  
Per la seva banda, en Nicholas Brody (Damien Lewis) és un franctirador que va ser capturat per Al-Qaeda el 2003 i que rescaten vuit anys després i torna als Estats Units com un heroi.

De comportament misteriós, i certament amb més secrets dels que hauria de tenir un personatge que esdevé tan popular al seu país, la Carrie sospita que l'enemic el podria haver convertit, cosa que ja s'anirà veient al llarg dels episodis, però això no impedeix que acabi canviant d'opinió sobre ell com a persona i s'hi acosti.


El veterà Saul Berenson (Mandy Patinkin, el mític Íñigo Montoya de Princess Bride, el seu pas per Chicago Hope (1994-2000) o el seu paper protagonista a Criminal Minds (2005-2007)) és un alt càrrec de la CIA i mentor de la Carrie, la seva protegida.

Confia en ella, però el fa anar de corcoll quan se salta els protocols i va a la seva, encara que sigui amb raó i per una bona causa. És un home molt intel·ligent, calmat i honrat, però si ha de prendre alguna decisió que el faci quedar malament pel bé del seu país ho fa. És el meu personatge preferit, un secundari de luxe d'aquells que tant m'agraden.


Entre els personatges secundaris, però de menys importància que en Saul, destaquen també en Peter Quinn (Rupert Friend, a la dreta de la foto), un agent de la CIA dedicat a assassinar dins els termes de la seva feina, o en Max Piotrowski (Maury Sterling), un expert en vigilància de caràcter tímid en qui la Carrie sempre pot confiar, encara que faci que perillin la seva feina o fins i tot la seva vida.

Després de tres temporades al voltant de la qüestió d'en Brody, en un moviment encertat i reeixit, Homeland es reinventa i presenta temporades centrades en alguna operació de la CIA o dels Estats Units contra enemics normalment situats als països àrabs -però també contra terrorisme nacional-, amb la Carrie i en Saul ocupant diferents càrrecs dins i fora del govern estatunidenc, també com a ciutadans en alguns moments, i amb petits salts temporals entre temporades, que són un total de vuit, amb 12 episodis cadascuna (per tant, 96) emesos entre que va començar el 2 d'octubre de 2011 i va acabar el 26 d'abril d'aquest 2020.


Segons l'interès i el coneixement que tinguem sobre geopolítica trobarem més o menys interessants les trames que la sèrie ens presenta en cada temporada, però com correspon a qualsevol bona història sobre espies -perquè "agents d'intel·ligència" és només un eufemisme per referir-se a aquesta professió- hi ha xerrameca i també acció, corredisses i trets, de manera que en pot gaudir un públic prou ampli.

I al contrari del que passa amb altres sèries, no fa la sensació que Homeland s'allargui innecessàriament, si bé té alts i baixos, amb una vuitena i última temporada que personalment considero magistral

  
És una sèrie que mai havia considerat entre les més interessants de les diverses que segueixo en paral·lel, però ara que s'ha acabat m'adono que la trobaré a faltar, així que la recomano sense cap mena de dubte. 

El buit de 24 que havia omplert torna a estar disponible, i ja veurem quina altra proposta ens el podria omplir. 





 



Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails