dimecres, 27 agost de 2014

Lectures: Yû Yû Hakusho

Malgrat que és un dels manga més populars de la història (un dels 10 més venuts dels serialitzats a la revista Shônen Jump com a mínim), i que se'n va emetre la versió animada en català, fins fa poc jo era un complet ignorant de Yû Yû Hakusho, més enllà de conèixer-ne l'existència i prou.

No en mirava la sèrie de dibuixos, ho reconec, però quan va sortir el manga tampoc no m'hi vaig interessar, en part perquè esperava que sortís en català. N'hi havia precedents, amb Kimagure Orange Road, que sí que van editar en català només perquè uns anys enrere s'havia emès en la nostra llengua, tot i que era una obra enyorada sobretot per una generació que l'havia vist i llegit en castellà. També és cert que obres com Ranma 1/2, que milers de persones vam seguir al 33, podrien haver sortit en català quan Glénat va tenir aquella època pletòrica en què ens anava portant còmic japonès en el nostre idioma, però el cas és que Yû Yû Hakusho no va tenir la mateixa sort.


Van passar els anys i Glénat, que ara es diu EDT i ha deixat de publicar manga, va perdre totes les llicències de manga de l'editorial japonesa Shûeisha i va haver de desfer-se, tot liquidant-les, d'un munt d'obres que cap altra editorial d'aquí no va voler comprar. Va ser el cas del manga que ens ocupa, escrit i dibuixat pel senyor Yoshihiro Togashi (Hunter x Hunter), i va ser així com me la vaig anar comprant.

En total són 19 volums que recullen el material serialitzat a la Shônen Jump entre 1990 i 1994, un shônen més aviat curt i que podria haver donat molt més de si, però que tot i haver-se acabat de manera precipitada (i criticadíssima) m'ha deixat molt bon regust i en conjunt he de dir que m'ha agradat més que no pas els 15 volums que duc llegits de Hunter x Hunter, una obra amb sagues d'interès molt irregular.


En fi, la història de Yû Yû Hakusho comença quan el seu protagonista, en Yûsuke Urameshi, el brètol més temut de l'institut Sarayashiki, mor atropellat en salvar un nen, escena molt típica del manga i l'anime, sincerament no sé per què als autors japonesos els agrada tant aquesta situació. Per cert, la seva mare és una alcohòlica que el va tenir quan només tenia 14 anys.

Com que era un brètol però s'ha sacrificat per salvar una vida, a l'Altre Món no saben si enviar-lo a l'Infern, on havia d'anar en principi, o a l'equivalent japonès del Cel, i al final ni una cosa ni l'altra: li proposen recuperar la vida a canvi d'esdevenir detectiu espiritual i resoldre casos, doncs, relacionats amb els esperits.


Qui el guia en tot aquest procés és la Botan, una noia de cabells blancs (o grisos clars) que viatja damunt d'una mena d'escombra voladora i li va encarregant, en nom d'en Koenma (el fill del personatge mitològic del Rei Enma, vist també a Bola de Drac), les diferents missions que duu a terme i que donen al principi del manga una estructura d'històries autoconclusives, d'un o dos capítols com a màxim.

Aquestes primeres aventures donen a en Yûsuke cada cop més habilitats i li desperten la força espiritual que té dins (sobretot aprèn i desenvolupa el seu atac característic, el Reigan, un raig energètic que surt del seu dit), però també li permeten conèixer alguns personatges que es quedaran al seu entorn fins al final de l'obra.


Un d'ells és en Hiei, un dimoni baixet, però esquerp, molt violent i amb poders sobrenaturals atorgats pel seu tercer ull, a més de velocitat sobrehumana, habilitat amb l'espasa i atacs d'energia basats en el foc. A mesura que avança el manga coneixerem el seu tràgic passat, que en part justifica la seva manera de ser.


En Kurama és molt més amable, de fet és un dimoni que ha posseït un humà i s'ha acostumat a la vida a la nostra dimensió, però quan lluita és tan terrible com qualsevol altre, i el seu poder és el de dominar les plantes i transformar-les en armes letals.


Amb qui ja es coneixia abans és amb en Kazuma Kuwabara, considerat el segon brètol més temible de l'institut, que considera en Yûsuke el rival a batre, cosa que no aconsegueix mai ni de bon tros malgrat que té un físic més imponent, i que acaba considerant un amic. 

En Kuwabara esdevé un company inseparable d'en Yûsuke ben aviat i és el quart membre de la colla que forma el protagonista amb ell i els dos dimonis esmentats més amunt. Aparentment és el més feble, i és més irreflexiu encara que en Yûsuke, però és extremadament resistent als cops i posseeix un sisè sentit que el fa apte per al desenvolupament de poders espirituals al llarg de l'obra. El típic brètol entranyable.


No és una lluitadora (si bé quan s'emprenya envia en Yûsuke a can Pistraus d'una bufetada), però la Keiko Yukimura, amiga de la infantesa del protagonista i es podria dir que la seva xicota, és també un personatge important dins la trama, tot i que sense passar mai de secundari. 

Un cop està format el quartet de lluitadors, amb en Hiei i en Kurama reconvertits d'enemics a aliats, les trames del manga comencen a ser més llarga i aviat s'entra en la dinàmica dels tornejos de lluita o, en el seu defecte, les competicions, que a Bola de Drac ja s'havia demostrat que agradaven especialment el públic. 


El més espectacular, i de fet ocupa uns 6 volums dels 19 que formen el manga, és el Torneig Infernal, que enfronta en Yûsuke i companyia a un seguit d'equips de dimonis, cada cop més perillosos (però entre els quals hi ha també personatges entranyables que acaben bé amb els protagonistes), i ens permet veure com es llueixen tots quatre, però també la Genkai, l'anciana que en un punt anterior de la història entrena els encara verds Yûsuke i Kuwabara. 

Ara bé, el més destacable d'aquest torneig és en Toguro, un dimoni espectacular i sens dubte un dels personatges més carismàtics, aquí en sentit negatiu, que ha creat el senyor Togashi.


Una de les coses que més m'han agradat d'aquests combats, que l'autor presenta amb el seu propi estil però sense res a envejar als d'Akira Toriyama pel que fa a espectacularitat i interès, és que si per una banda sabem que en Yûsuke és qui ha d'acabar sempre amb l'enemic més fort, els altres tres personatges tenen moments de glòria i els veiem evolucionar, inventar nous atacs, potenciar els ja existents i renéixer de les seves cendres un i altre cop.

Acabat aquest torneig, segurament la saga més coneguda del manga (i l'anime), el nou enemic és l'amenaça d'invasió demoníaca del món terrenal per part d'en Sensui i els seus esbirros, cosa que dóna lloc a un seguit de combats ja no sobre una tarima, sinó en terreny obert i marcats per les característiques especials de cadascun dels seus enemics. Una trama que va guanyant en interès a mesura que avança, però que no arriba al nivell d'espectacularitat de l'anterior.


Després d'això i de tants esforços per impedir que s'obri un túnel entre el món demoníac i l'humà, els protagonistes es veuen involucrats en les disputes territorials dels líders dels dimonis, i ben aviat al mestre Togashi se li acut resoldre-ho amb un altre torneig de lluita que promet enfrontaments interessantíssims, però quan tot just començava en va tenir prou i va deixar la saga inacabada, explicant-ne la resolució a través de diàlegs després d'una el·lipsi i dedicant els pocs capítols restants del manga a tancar històries personals i tornar als orígens: la resolució de casos d'investigació espiritual. 

Aquest final precipitat ha estat durament criticat i s'acostuma a considerar el gran defecte de Yû Yû Hakusho, així com la baixada de qualitat en el seu dibuix. Personalment no hi estic del tot d'acord: és cert que deixar una saga quan tot just arrencava i tancar-la així és lamentable, i potser és perquè estava preparat per al pitjor, però en certa manera també és original. 


Pel que fa a la presumpta baixada de qualitat del dibuix, no entenc les queixes: té vinyetes millors i pitjors, una constant durant els 19 toms que no trobo que s'agreugi de manera perceptible al final, però continua sent molt millor que el de Hunter x Hunter, obra que l'autor dibuixa des de 1998 i que 16 anys després encara duu només 32 volums recopilats, amb moltes (i llargues) pauses, i un dibuix molt més senzill. D'acord, és un dropo, però és evident que amb Yû Yû Hakusho es va buidar, la seva salut se'n va ressentir (o això deia) i amb la seva següent obra llarga s'ho està prenent, en tots els sentits, amb moltíssima més calma.

El cas és que a mi Yû Yû Hakusho m'ha agradat força, entenc que el 1993 guanyés el Premi Shôgakukan al millor shônen i en recomano la lectura, que és molt amena. Sense ser perfecta, i tenint en realitat alguns defectes evidents, hi ha de tot: combats, personatges entranyables que evolucionen al llarg de l'obra, enemics espectaculars, humor i drama, a més de tòpics del shônen com ara la companyonia i l'esforç, que sempre agraden. Ara bé, actualment és molt díficil trobar-ne els packs de liquidació i els dos primers volums són objecte d'especulació en no haver format part d'aquests packs. 


divendres, 22 agost de 2014

Lectures: Green Arrow - The Kill Machine

A l'última ressenya que vaig fer del Green Arrow modern ja vaig dir que es començava a apreciar una lleugera millora després de literalment anys de decadència. Uns anys (tampoc no gaires, eh? Potser dos o tres) en què no he gaudit llegint les aventures del que és el meu segon personatge preferit del còmic de superherois (després d'en Batman) i en què l'he vist ficar-se en sagues que no aportaven res a la seva història.

El reinici de l'Univers DC conegut com a The New 52 tampoc no li va fer cap favor: els còmics eren insípids, caòtics i poc memorables, i els nous personatges no permetien oblidar, ni de bon tros, el repartiment que havia format part de l'entorn de l'Arquer Maragda, tant en el bàndol dels bons com en el dels dolents, durant anys i panys.


Doncs bé, tot això canvia amb l'arribada del quart volum, Green Arrow: The Kill Machine, que conté els números 17 a 24 de la col·lecció, editats individualment d'abril a desembre de 2013, a més del 23.1, un especial de l'esdeveniment que DC Comics va dur a terme amb el nom de "Villains Month", o Mes dels Dolents, on cedia el protagonisme a un dels brivalls de cada col·lecció afectada.

N'havia llegit coses bones, sabia que en aquesta quarta entrega era on començava el bon Green Arrow, però m'ha agradat encara més del que m'esperava. Hi ha un canvi total d'equip, entra el tàndem format per en Jeff Lemire (guió) i l'Andrea Sorrentino (dibuix) i el resultat és el millor Green Arrow en molts anys. 


I és així per diversos motius. Per una banda, i ja que és el primer que crida l'atenció veient-ne una mostra, l'aspecte visual: l'estil realista i gairebé fotogràfic del dibuixant italià, la composició de pàgina i l'ús de les ombres que aplica ell mateix com a entintador és senzillament espectacular, tant que no hi fa res que treballi amb paletes de colors molt reduïdes, al contrari. És una delícia per a la vista.

Pel que fa al guió, després de diverses arrencades en fals el que aconsegueix el nou responsable de la part escrita és una mena de reinici en què es queda el mínim imprescindible d'elements dels tres recopilatoris anteriors, agafant allò que li agrada i eliminant, mitjançant el guió, el que li sobra. I la premissa que proposa és el que crec que hauria d'haver estat el número 1 de la col·lecció, no el 17. 


Al seu Green Arrow li acaben de prendre el que ja estava perdent, poc a poc, en els últims mesos: l'empresa, el finançament de la seva tasca justiciera, el que li restava d'estil de vida i fins i tot el que ell creia que era la història de la seva família. 

També li passen coses bones: obligat per les circumstàncies, i havent-se de reinventar sense el suport econòmic de Queen Industries i la seva divisió tecnològica Q-Core, es crea l'anomenat Team Green Arrow, format per ell i dos assistents tècnics (un de l'etapa anterior i un de nou, exemple dels ajustaments que deia abans que hi fa Lemire). A The Kill Machine tot canvia, en definitiva, incloent-hi els detalls de l'origen del personatge. 

Ho fa amb l'aparició de dos nous i potents personatges, en Magus i en Komodo, una aparició que al principi ens desorienta tant com a l'Oliver Queen, però que a mesura que anem llegint els còmics entendrem sense problemes. I no són potents només pel seu carisma, que també, sinó perquè involucren el protagonista en una odissea a la recerca d'una relíquia anomenada The Green Arrow, que és una de les que busca un grup anomenat The Outsiders (res a veure amb la formació superheroica pre-The New 52 que es deia aixi).


Una aventura no volguda en què l'Arquer Maragda segueix a contracor les indicacions d'en Magus i troba en l'anomenat Komodo un rival que possiblement està un pèl per sobre d'ell, però les ramificacions d'aquesta saga el duen més enllà i és llavors quan els fans del personatge, que en aquest punt estem gaudint amb la història, veiem que assoleix una nova fita: la saga no només és bona, sinó que recupera personatges de l'era anterior a The New 52, amb un origen nou, sí, però excel·lent de totes maneres. 

Hi ha alguna lleugera referència als aliats, de fet només una, en forma d'esment a en Roy Harper —una relació que, en el que duem de nou Univers DC, encara no s'ha explicat massa—, però el que aquí recuperem són 3 enemics clàssics com són la Shado, en Richard Dragon i en Count Vertigo.

 
Precisament aquest últim és el gran protagonista de la segona meitat del recopilatori, i on més brilla l'art de l'Andrea Sorrentino en plasmar en la col·locació i la forma de les vinyetes l'efecte vertiginós dels poders del personatge. 

De fet, l'especial 23.1 que esmentava al principi està protagonitzat per aquest enemic de tota la vida d'en Green Arrow, un número que explica el seu nou origen i que, tanmateix, lliga perfectament amb la resta del volum i és, en el fons, part de la mateixa història.

Green Arrow: The Kill Machine està tan ben fet, enganxa tant, arregla tants problemes que arrossegava la capçalera, que gairebé no ens adonem que la trama queda inacabada i que haurem d'esperar uns mesos per tal de veure com es tanca (o continua) aquesta història que promet noves emocions en el futur, i que en aquest llibre acaba amb l'aparició d'un personatge creat a la sèrie de televisió. L'espera, a mi, se'm farà llarga.






diumenge, 17 agost de 2014

Lectures: Batman Zero Year - Secret City

Des de 1987 es considera que l'origen canònic dels còmics d'en Batman és a l'arc argumental Year One, escrit per en Frank Miller i dibuixat per en David Mazzucchelli als números 404 a 407 de Batman. Molts còmics posteriors també considerats imprescindibles han establert les seves premisses basant-se en el que va dir Miller o, si més no, evitant contradir-ho. 

Això no obstant, ara que el Batman posterior a The New 52 està essent definit pel tàndem Scott Snyder / Greg Capullo, ha arribat el moment de donar una altra versió del seu origen, que tampoc no és que trenqui del tot amb Year One.


És això el que començarem a trobar al quart volum del nou Batman, Zero Year - Secret City, que conté els números 21 a 24 del vol. 2 de Batman, publicats originalment de manera individual entre agost i desembre de 2013.

Si us hi heu fixat, respecte el recopilatori anterior hi ha un salt de tres números (del 18 al 20) que, pel que sembla, es quedaran sense recopilar i em faran la punyeta perquè els hauré de buscar. En fi, és un recopilatori de només 4 números, però que conté el guió sencer del número 21 com a extra i algunes coses més que comento més avall.


Zero Year - Secret City comença amb un flashforward dins el flaixbac (curiós concepte) en què trobem en Batman observant una Gotham de regust gairebé post-apocalíptic, que és el que es troba quan torna a la seva ciutat natal després d'uns anys d'absència.

Una escena que anirem veient com evoluciona, perquè l'acció, que en general té lloc 6 anys abans dels fets que havíem seguit fins ara, gira al voltant de l'enfrontament entre el Cavaller Fosc, encara en formació i sense l'uniforme de ratpenat humà, i el primer gran dolent que aterreix Gotham.


Aquest no és altre que en Red Hood, l'original, no pas en Jason Todd ressuscitat, i si coneixem una mica la història d'en Batman sabem qui hi ha, en realitat, sota la caputxa. O, més ben dit, sabem en què es convertirà l'home que hi ha sota la caputxa, i de qui mai no arribem a veure l'autèntic rostre.

La croada personal d'en Bruce Wayne contra el crim —repeteixo: encara no Batman— té un primer rival molt potent, i és que es tracta més aviat d'una secta liderada per un paio que té tots els seus membres dominats mitjançant el xantatge. Per tal de fer-los front, el protagonista empra tota mena de màscares i la tecnologia més avançada, a més de l'assistència del fidel majordom Alfred.


El llegendari i estimat personatge secundari, que l'ha esperat durant tants anys, és la veu de la seva consciència i li aconsella que deixi estar el seu esbojarrat somni de fer de justicier, tot i que la tossuderia de l'hereu dels Wayne és superior i l'ancià no té altre remei que ajudar-lo en tot allò que pugui, cosa que el duu a patir com un descosit cada cop que master Bruce fa una sortida. 

En aquestes converses el senyor Snyder estableix, a més de la relació amb el seu majordom, les motivacions del que, durant les pàgines d'aquest volum, esdevindrà el Cavaller Fosc. I, de regal, crea un personatge inèdit que és en Philip Kane, l'oncle d'en Bruce per part de mare, que s'ha fet càrrec de Wayne Enterprises en aquests anys d'absència del seu legítim hereu. No és el primer cop que el guionista es treu de la màniga un parent nou d'en Batman, i malgrat els diversos graus d'impacte de les sorpreses he de dir que és un recurs que m'ha agradat, tal com l'ha executat.


Aquest primer tram de Zero Year - Secret City dóna un nou origen al titular de la col·lecció, un nou origen que altres còmics van explicar al número 1, o al 0, amb l'arribada de The New 52, i que aquí ha esperat un parell d'anys. Era més important mantenir la sensació de continuïtat amb l'etapa prèvia i explicar històries noves com la del Tribunal dels Mussols o les Òlibes i la del retorn d'en Joker. 

Ara que ja s'ha fet, Scott Snyder es permet narrar la seva versió de com va començar la carrera justiciera d'en Batman, sense trencar amb el que es va establir fa dècades, però explicant-ho a la seva manera, fascinant com sempre i amb un ritme narratiu excel·lent, i recollint conceptes que va proposar al número 0, que per cert no tinc perquè no ha estat recopilat. 


Algunes escenes d'aquest Zero Year - Secret City són evidents homenatges a altres autors, com podem veure a la portada original del número 24, sens dubte inspirada en el 27 de Detective Comics, de 1939, que és on va néixer el personatge gràcies a la col·laboració del guionista Bill Finger i el dibuixant Bob Kane. 

També trobarem el remake de les mítiques escenes del petit Bruce Wayne caient a la cova i del ratpenat trencant la finestra (directament de Batman: Year One), amb què la sensació de continuïtat, de validesa de tot allò que hem vist anteriorment —que s'acostuma a perdre cada cop que es fa un reinici—, és encara més gran. Tot això, gràcies a la mestria amb què es fa, permet també que el nou origen, el proposat pel guionista actual, esdevingui canònic al seu torn i presenti un Batman que al principi treballa de dia, amb vinyetes de colors clars, en contraposició als orígens que ens l'acostumen a presentar en l'eterna foscor.


Naturalment aquests números també mostren les primeres aparicions de personatges, aliats i enemics, que aniran apareixent en el futur, com ara en James Gordon o l'Edward Nigma, també conegut com a Enigma (Riddler en anglès), que és el protagonista del cliffhanger amb què acaba el llibre que ressenyo.

He dit al principi que Batman: Zero Year - Secret City era un recopilatori de només 4 còmics, i és cert, però han tingut el "detall" d'incloure-hi les històries secundàries (no sempre les podem veure) escrites per l'Scott Snyder i en James Tynion IV i dibuixades per en Rafael Albuquerque, on ens presenten altres aspectes de la formació del protagonista. A més, el número 24 és molt més gruixut del que és habitual, o sigui que entre una cosa i l'altra no ens deixa amb gust de poc.

Que no vol dir que no ens quedem amb moltes ganes de saber què passa a continuació, però caldrà tenir molta paciència.



Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails