dimarts, 21 de març de 2017

Sèries: This is Us

Quan vaig veure el tràiler d'aquesta sèrie va ser, entre les diverses candidates a sumar-se a la llarga llista de sèries que segueixo, dels que més em van convèncer, dels que més ganes em van fer venir que se n'estrenés el primer episodi i el pogués veure. I veient-lo, segons quins siguin els nostres gustos, sembla que no pugui ser, que aquesta sèrie sobre gent normal i la seva vida diària, sense efectes especials, assassinats o moments constants de tensió, pugui enganxar. 

Però jo tinc gustos molt diversos, i m'agrada també el sentimentalisme, cosa que This is Us, creada per en Dan Fogelman, té de sobres, com anem veient capítol rere capítol. Ara que ha acabat la seva primera temporada, i amb un èxit que ha fet que se l'hagi renovat com a mínim per dues més, en vull parlar.


Estrenada per la cadena NBC i amb un total de 18 episodis per temporada, es tracta d'una sèrie que busca commoure amb la majoria de les seves escenes, tant en un sentit com en l'altre.

És un drama, sens dubte no pas una comèdia -encara que hi ha moments per als somriures-, i apel·la a la nostàlgia en mostrar-nos diverses etapes, amb salts endavant i enrere en el temps en general ben identificables -com més avança la sèrie més fàcil ens resulta saber a quin moment pertany cada escena, sempre entre 1980 i el present-, de la vida d'una família amb la que ens podem més o menys identificar, per bé que mai al 100% per les particulars característiques i la localització. Continuo tenint la teoria, no sé quanta gent m'hi acompanya, que el títol és un joc de paraules i podria significar, també, "This is U.S.".


Els protagonistes són els Pearson, una família formada per la Rebecca (Mandy Moore, vista a A walk to remember), en Jack (Milo Ventimiglia, vist a Herois i Gilmore Girls) i els seus fills Kate, Kevin i Randall, dels quals no poso qui els interpreta perquè durant la infantesa i l'adolescència els veiem amb diverses cares.



El tràiler ens posa bastant en situació, però per si de cas, la premissa és que els tres fills que tenen la Rebecca i en Jack no són els mateixos tres que hi havia a la panxa d'ella, sinó que el tercer és adoptat, després que en perdessin durant el part i decidissin donar una oportunitat a en Randall.

Això permet que la sèrie toqui temes com l'adopció i la qüestió racial, però no seran els únics problemes que contribuiran a donar a This is Us aquest to dramàtic però ensucrat i estranyament agradable. No és una sèrie amb girs de guió i tensió màxima, ja ho he dit, però sí que hi ha cops d'efecte d'una altra mena, i té alguna cosa que enganxa. El millor, però, és que no es tracta d'un culebrot, tot i que podria haver-ho estat. Passem, doncs, a repassar els personatges principals.


En Jack és un tros de pare, un home que s'ha esforçat per guanyar-se la vida i mantenir la seva família, i que a més ha pogut estar al costat dels seus fills sempre que l'han necessitat. També és un marit atent.

Però això no vol dir que no hagi tingut moments més baixos, amb depressió, alcoholisme temporal, i el seu matrimoni també ha passat per discussions i problemes, com és natural. La seva influència en els fills és notable.


Per la seva banda, la Rebecca s'ha vist obligada, també perquè els 80 eren una altra època, a abandonar qualsevol projecte personal per fer de mare les 24 hores del dia, i encara més quan de sobte passa a ser-ho de tres nadons, que esdevenen nens i després adolescents.

Un gran secret que va decidir mantenir en el seu moment s'ha anat convertint en una bola de neu cada cop més grossa i al present li esclatarà a la cara.


Els Pearson van donar als seus fills una infantesa més que bona, però això no garanteix una adolescència i una vida adulta feliç, com veurem en els tres casos.

Un d'ells és el de la Kate (Chrissy Metz), que pateix una considerable obesitat a causa de la seva addicció al menjar. Per a mi és un dels personatges més interessants i tot un encert de la sèrie, perquè tot i que es mostra la seva voluntat de perdre pes també es normalitza el fet que una persona obesa pot ser perfectament atractiva i alguna cosa més que "la grassa".


El seu germà biològic, en Kevin (Justin Hartley), és tot el contrari en aquest sentit: amb un físic agraciat, triomfa en una sitcom fent de Manny, és a dir un nanny masculí, però la troba absurda i decideix deixar-la per dedicar-se a alguna cosa amb més profunditat artística.

Ell mateix s'ha acostumat a ser superficial i comptar amb el seu físic, però està molt unit a la seva germana i poc a poc va polint també la seva personalitat.


Per la seva banda, en Randall (Sterling K. Brown) és un professional d'èxit, es guanya bé la vida i té una bonica família -els seus germans, però, continuen solters als 36-, però tampoc no està exempt de problemes i traumes.

Un d'ells és que té una feina molt estressant, on cada error esborra tots els encerts, però sobretot el que el preocupa últimament és trobar el seu pare biològic, cosa que aconsegueix al primer episodi.


Personalment el meu personatge preferit, en William (Ron Cephas Jones, vist a Mr. Robot i en uns quants papers secundaris en diverses produccions) és el pare d'en Randall i un drogoaddicte en recuperació, però també té càncer terminal.

En Randall el volia trobar per cantar-li les quaranta per haver-lo abandonat quan acabava de néixer, però se'n compadeix i el convida a passar uns dies a casa seva i conèixer la seva família. Amb això es crea una dinàmica que esdevé una de les relacions més boniques de la sèrie.


Perquè This is Us és això: una sèrie sobre relacions. De tota mena: amoroses, paternofilials, fraternals... És una sèrie sobre la família i les diverses configuracions que aquesta pot tenir. Sobre els encerts i els errors, sobre els traumes, els problemes que cal solucionar, aquelles espines clavades...

Tot plegat es podria haver fet de manera que fos un culebrot més, però la particular sensibilitat de la sèrie fa que no caigui en aquest parany i ens atrapi amb altres mètodes, estils i tipus de trames. De les coses més interessants que hi ha a la televisió actualment.


dimecres, 15 de març de 2017

Lectures: El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge

El mestre Haruki Murakami és un dels habituals a les meves lectures. Al llarg de l'any, dels llibres que llegeixo normalment un mínim de dos porten la seva signatura, i això és senyal que m'agrada molt, que és un dels meus preferits, i de fet, com ja he dit alguna vegada, com a escriptor que aspiro a ser jo també hi ha coses que m'agrada com fa i que suposo que m'influeixen o m'influiran en la manera d'escriure, que espero que algun dia la gent pugui apreciar en format paper i amb un registre totalment diferent del que mostro als blogs.


El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge (en japonès Shikisai wo motanai Tazaki Tsukuru to kare no junrei no toshi), publicat originalment el 2013, és l'últim que he llegit d'ell, i com era d'esperar m'ha agradat força.

Però tot i que aquí també hi ha molts elements presents a la seva bibliografia, com sap qualsevol que n'hagi llegit 3 o 4 llibres -per exemple, homes solitaris, jazz i sopars senzills fets amb el que hi ha a la nevera en aquell moment-, un altre dels ingredients habituals -que en aquest cas no m'agrada, però no fa que gaudeixi menys de la lectura de les seves novel·les- és l'element oníric, fantàstic, absurd, surrealista... i en aquest llibre el veurem poc.

Hi és, però molt reduït, gairebé com si l'autor fos incapaç d'escriure una obra sense donar-li com a mínim un toc que trenqui amb el realisme i el costumisme que caracteritzen les seves històries en general. 


De final més aviat obert, aquesta vegada almenys no ens quedem amb un pam de nas davant d'un fet absurd o sobrenatural, ni hi ha foscor com de costum. Senzillament ens explica la història d'en Tsukuru Tazaki, un home de 36 anys que encara arrossega, encara que no n'és del tot conscient, un trauma que es va iniciar en el moment que, quan tenia 20 anys, els altres membres d'una colla de cinc estudiants extremament ben avinguts de la qual formava part el van deixar de banda sense donar-li explicacions.

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge narra una història senzilla, molt Murakami, però com deia més amunt sense -o gairebé sense- l'element surrealista gairebé omnipresent a la seva bibliografia. Potser això decebrà els fans d'aquest vessant, però a mi ja m'ha anat bé una cosa més calmada, sense girs estranys, per una vegada. Trobo que la sensibilitat i la malenconia amb què s'expliquen els dies d'en Tsukuru ho compensen perfectament, i el conjunt hi surt guanyant.





dijous, 9 de març de 2017

Cinema: Logan

Una pel·lícula d'orígens (X-Men Origins: Wolverine, 2009), una de la seva etapa japonesa (The Wolverine, 2013) i ara aquesta sobre la seva vellesa, el seu crepuscle. Totes elles formen part d'una trilogia spin-off de la saga cinematogràfica dels X-Men que es basen, almenys en el concepte, en etapes o còmics concrets del personatge. 

Han estat 17 anys d'en Hugh Jackman fent de Wolverine i 8 de trilogia protagonitzada per ell, que culminen amb aquesta pel·lícula situada en el futur, concretament al 2029, i que posa el punt final no només a l'etapa de l'actor australià en el seu paper més conegut (això ha assegurat, almenys), sinó també a la història dels mutants en versió cinematogràfica. Almenys cronològicament, perquè sens dubte s'acabaran fent més produccions situades al present de l'espectador.


Dirigida per en James Mangold, que també s'havia encarregat de The Wolverine i havia treballat amb en Hugh Jackman a Kate & Leopold, la pel·lícula adopta un to crepuscular, molt adequat per a aquesta mena d'història sobre un personatge envellit, cansat, apartat del món.

Hi veiem un Logan que tot i haver nascut a mitjan segle XIX i haver aguantat bé fins ara, ja no es guareix tan ràpid com abans, de manera que s'està fent vell i les ferides provoquen estralls al seu cos. Ni tan sols les urpes metàl·liques que el caracteritzen li surten tan ràpid ni de manera tan suau com quan era eternament jove.


Però les cicatrius les té també a l'ànima, i és que és pràcticament l'últim mutant que queda en un món en què ja no en neixen (però que recorda els X-Men i fins i tot n'ha fet còmics, esplèndida picada d'ullet a l'espectador), i en què s'ha quedat gairebé sol i tira endavant com a xofer de limusines a la frontera entre els Estats Units i Mèxic.

Sens dubte és la interpretació més interessant i treballada que l'actor ha fet del personatge, tot i que la mena d'història i el to de la pel·lícula ho demanen i hi contribueixen.


No vull entrar en més detalls sobre la trama, però cal esmentar que en aquesta ocasió, com era d'esperar d'altra banda, també es torna a ficar en embolics. Altrament no hi hauria pel·lícula. I concretament el que ha de fer és protegir una nena, la Laura, d'una organització que la persegueix.

Interpretada per la Dafne Keen, hispanobritànica que va debutar a la sèrie espanyola Los refugiados (2015), no en donaré més detalls perquè no vull fer spoilers, però és un personatge d'allò més atractiu i gens indefens.


Logan té elements de gèneres cinematogràfics com el road trip, i la dinàmica d'en Logan i la Laura sens dubte recorda la saga Terminator, que personalment em va tornar a venir al cap en algunes escenes de combat, la persecució d'un poderós enemic i, no crec que per casualitat, el fet que se situï a l'any 2029, el punt de partida dels androides de la llegendària saga. Fins i tot, el fet de veure el protagonista envellit i lluitant contra un rival aparentment superior recorda Terminator Genisys.

No és l'única referència que vaig captar (o em va semblar captar, perquè també pot ser que no fos intencionat per part del director). Per exemple, una escena em recorda la saga Mad Max, però també la localització de la primera part del film.

Però hi ha altres coses, més subtils: el títol del film i el seu to em fan pensar en Rambo i Rocky Balboa, pel·lícules amb què en Sylvester Stallone acabava les particulars històries dels respectius protagonistes després d'una llarga trajectòria, en aquell cas més que la d'en Wolverine, és clar.


Logan és una pel·lícula diferent. És innegable que pertany al gènere dels superherois i que forma part de l'univers cinematogràfic dels X-Men, però també que té un estil propi que ens fa oblidar, en alguns moments, que hi pertany. I tot i així hi encaixa perfectament, sens dubte beneficiada per la seva situació al futur, al punt final de la cronologia, que li permet certes llibertats i que no ens fa enyorar els altres personatges d'aquest panteó tan estimat.

Que no vol dir que no n'aparegui cap: tenim un paper secundari molt interessant del professor Charles Xavier, un envellit Patrick Stewart que durant una bona estona em va tenir amb la mosca al nas pel que fa al càlcul de les edats, però que en afirmar que té 90 anys -en realitat l'actor en té 76- vaig considerar plausible i adequat, si suposem que va néixer el 1939 i que a X-Men: First Class en tenia 23 (aquella pel·lícula ens portava al 1962 i en Charles s'acabava de llicenciar a la universitat, per tant els números surten). 

Els altres personatges, tant els dolents (el ciborg Donald Pierce, interpretat per en Boyd Holbrook) com els bons (el mutant Caliban, amb la cara i la veu de l'Stephen Merchant (Extras)), tenen menys força, però és evident que la culpa la té el poderós atractiu del protagonista i la nena.


No se m'acut un tipus de pel·lícula més adequada per narrar el final de la història d'aquest personatge tan popular, i sembla que ha agradat de manera força universal, fins al punt que hi ha qui la considera la millor de les 10 que formen part de la saga X-Men al cinema.

És coherent, intensa, plena d'acció i més madura que les altres, amb un nivell de vocabulari groller i violència gràfica superior al que havíem vist fins ara. Mentrestant, en Wolverine ha madurat físicament i també accepta la vellesa, de manera que encara sense por el seu crepuscle particular.


A favor:

-Un final rodó per a aquest spin-off cinematogràfic

-La dinàmica dels dos protagonistes és captivadora, amb unes interpretacions excel·lents

-La barreja de gèneres i les referències que hi podem trobar li donen un acabat polit


En contra:

-Potser posa el llistó massa alt i qualsevol nova entrega de la saga, encara que situada en un moment cronològic anterior, quedarà per sota

-Que en Hugh Jackman hagi acabat amb el personatge no vol dir que no se'n facin noves versions amb nous actors en el futur, cosa que sens dubte passarà.




Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails