dilluns, 19 de novembre de 2018

Cinema: Bèsties fantàstiques - Els crims de Grindelwald

Fa dos anys s'estrenava Bèsties fantàstiques i on trobar-les, una pel·lícula de l'univers Harry Potter però totalment original, sense estar basada en cap llibre, sinó que agafava l'autor d'un dels llibres d'estudi esmentats a Hogwarts i explicava una història ambientada als anys 20 del segle XX, tot contribuint a detallar una part de la mitologia de la saga.

Era una manera evident de fer calés aprofitant l'èxit del fenomen literari i cinematogràfic amb una preqüela i alhora spin-off, sí, però era divertida i espectacular, i va agradar. 

Ara, i reconec que no n'estava al cas tot i que el final d'aquell film ja ho anunciava (la paternitat m'obliga a concentrar-me en una afició i actualment són els videojocs), se n'ha estrenat una segona part, i en vull parlar, malgrat que de la primera pel·lícula no en vaig fer entrada.


Bèsties fantàstiques: Els crims de Grindelwald, dirigida per David Yates i amb guió altre cop de la mateixa J. K. Rowling, autora de les novel·les de mags adolescents que han conquistat lectors de totes les edats, se situa uns mesos després del final de la primera part, amb el trasllat del presoner Gellert Grindelwald del Estats Units -on tenia lloc el primer film- al Regne Unit, per tal que respongui als crims de què se l'acusa al Vell Continent.

Evidentment, i pràcticament no es pot considerar spoiler, ajudat per alguns dels seus seguidors aconsegueix escapar durant el trasllat fallit i esdevé la principal amenaça per a la Conselleria d'Afers Màgics, el Voldemort d'aquella època, per entendre'ns.


Concretament, el perill que volen combatre és la intenció que té de reclutar per al seu bàndol de supremacistes mags en Credence (Ezra Miller), segons una profecia -element que ja apareixia a la saga original, per cert- l'últim d'un llinatge de mags que fins ara, tal com havíem vist al primer film, havia viscut sense saber que tenia aquest poder.

La solució, per a la Conselleria, és matar aquest jove mag pretès per en Grindelwald amb èxit es considera impossible, així que posar-li pals a les rodes és la segona millor opció. Ell, acompanyat de la Nagini (Claudia Kim), futura serp d'en Voldemort, només vol saber la seva autèntica identitat i busca els seus orígens a París.


El perill més gran d'en Grindelwald, màgia a banda, és la seva capacitat de seducció de les masses amb un discurs populista i catastrofista, ja que considera que s'ha donat massa poder i importància als muggles i que són els mags els qui han de governar el món, però ho explica amb frases farcides de paraules boniques com "amor" i "llibertat", que convencen més d'un mag amb problemes i, cal reconèixer-ho, converteix el personatge excel·lentment interpretat per en Johnny Depp en un dolent d'allò més interessant, amb idees amb les quals podem estar parcialment d'acord i que ens fan reflexionar. És aquest, doncs, el perill més gran que encarna.


En aquesta pel·lícula, ateses les circumstàncies, apareix un Dumbledore molt més jove amb la cara d'en Jude Law, però a priori no pot participar en la batalla per motius personals i secrets, i per això encarrega al seu exalumne Newt Scamander que protegeixi en Credence, tot desobeïnt, doncs, una Conselleria, que vol una solució més dràstica i definitiva.

La representen, per cert, personatges com en Theseus Scamander (Callum Turner), germà d'en Newt, i la Leta Lestrange (Zoë Kravitz), promesa d'ell i excompanya de Hogwarts del protagonista i encara enamorada secretament d'ell.

Però en Newt ja el coneixem de la primera pel·lícula, n'era el protagonista tal com ho és en aquesta, malgrat que aquest cop la història és força més coral, i a ell només li interessen les bèsties fantàstiques i no vol ficar-se en política, encara que això el perjudiqui.


Ara bé, com que la proposta del seu exprofessor no implica la mateixa violència que un assassinat hi accedeix a contracor, motivat també per la possibilitat de retrobar-se amb la Tina Goldstein (Katherine Waterstone), i acompanyat pel fidel muggle Jacob (Dan Fogler) se'n va a la capital francesa.

Ja he explicat més que prou de la premissa del film, així que només em queda comentar que Els crims de Grindelwald, tot i que ha rebut algunes crítiques negatives per suposadament complicar massa l'argument amb la intenció de plantar elements per a futures entregues, és un film espectacular -no faltarà l'aparició d'alguna bèstia màgica, encara que ja no són el focus de la història-, ameníssim, ple d'acció i amb més picades d'ullet als coneixedors de Harry Potter que no pas hi havia a la primera pel·lícula, i precisament aquest augment en la complexitat de la seva narrativa -que sí, que és una mostra de com pensen esprémer una saga que en principi tindrà 5 entregues- pren una rellevància superior.


A diferència de Bèsties fantàstiques i on trobar-les, que tenia un to més alegre, amb una missió que consistia a recapturar bèsties màgiques que s'havien escapat de la maleta del protagonista i les situacions còmiques que això provocava, i només cap al final adoptava un caràcter més seriós, a Els crims de Grindewald la cosa té un to marcadament fosc des del principi, amb més violència, morts i misteri.

Ens manté enganxats al desenvolupament de les subtrames amb un estil similar al que vèiem a les darreres entregues de Harry Potter -en això i en l'atenció al detall es nota que tot plegat ho escriu la mateixa persona- i ens deixa amb ganes de més perquè, efectivament, fa aquella sensació de ser "la pel·lícula del mig" d'una trilogia, amb un relat inacabat. Només que, com ja he dit, la intenció és que sigui una pentalogia.

Haurem d'esperar al 2020 per veure com continua la cosa, però de moment s'han posat les bases per a una saga d'allò més interessant que espero que continuï així de bé i que algun dia, potser el 2024, ens ofereixi una conclusió satisfactòria. Crec que, en ser una història més madura, acompanya perfectament els fans de la saga adolescent original que hi van créixer, incloent-hi aquells que en vam gaudir quan ja érem adults, però que ens vam sentir rejovenits temporalment amb Harry Potter.





dimarts, 13 de novembre de 2018

Adéu a Stan Lee, una llegenda dels còmics

He estat a punt de posar, al títol, que era una llegenda viva dels còmics, qualificatiu que es feia servir fins ara per referir-se a ell. Perquè fins ahir, 12 de novembre de 2018, era viu. Amb 95 anys, sí, i amb algun ensurt cada cop que ingressava en un hospital -se li va posar un marcapassos el 2012, per exemple-, però anava fent coses, es mantenia actiu i continuava amb els seus mítics cameos, el darrer aquest mateix 2018 a Venom.


Nascut com a Stanley Martin Lieber el 28 de desembre de 1922 -estava a punt, doncs, de fer 96 anys-, és conegut resumidament com el creador de Marvel, dada exagerada i inexacta però comprensible en un moment en què tots els mitjans informen de la desaparició d'una figura tan important.

Va ser, en col·laboració amb dibuixants com els ja desapareguts Jack Kirby i Steve Ditko, el cocreador de mítics superherois i superdolents a partir dels anys 60, que van donar lloc a llegendàries obres, encara supervendes, com The Amazing Spider-man, Fantastic Four, X-Men, The Incredible Hulk, Thor, Daredevil, Iron Man, The Avengers o Ant-man, i també va ser responsable de rescatar el Capità Amèrica, un personatge que havia tingut el seu sentit als anys 40 abans i durant la II Guerra Mundial i que havia estat força abandonat, per tal d'integrar-lo a l'Univers Marvel que estava creant.


Un Univers Marvel que començaria amb el Fantastic Four número 1, de novembre de 1961, i que era la culminació d'un ascens meteòric, com s'acostuma a dir, després que el 1939 Stan Lee entrés a Timely Comics (antic nom de Marvel) com a becari -i per endoll del cap, que era marit de la seva cosina- i, amb 19 anys, es convertís en editor interí, ràpidament convertit en editor sense el provisional cognom gràcies a la seva visió de negoci.

Ell anava escrivint cosetes, ja que el seu somni era esdevenir guionista o escriptor en general, i fins i tot va començar a cocrear personatges, el primer dels quals en Destroyer (1941), però va arribar un moment que es va plantejar deixar-ho estar, atès que no estava del tot satisfet. I llavors, paradoxalment, la competència li va donar l'empenta que necessitava: DC Comics, amb l'editor Julius Schwartz al capdavant, va recuperar i modernitzar personatges clàssics de la companyia i va crear la Lliga de la Justícia, que va debutar el 1960 al número 28 de The Brave and the Bold. Com a reacció, a l'Stan Lee li van encarregar que creés un equip de superherois, que són els esmentats Quatre Fantàstics.


No cal dir que aquell nou còmic va ser tot un èxit, però no es va quedar aquí, sinó que va cocrear, entre moltes altres coses, les que he esmentat més amunt, i va ser així com la refundada Marvel va començar a construir l'imperi que coneixem ara.

El mestre Stan Lee va revolucionar no només el gènere dels superherois, sinó els còmics en general, amb coses tan simples però fins llavors no tingudes en compte com el reconeixement, als crèdits, de tot l'equip creatiu que feia realitat els còmics (retolistes i entintadors inclosos). 

Pel que fa als continguts, va escriure per primer cop personatges que eren molt poderosos, és clar, però que també eren humans -o tenien trets humans-, amb febleses, dubtes, errors, malalties, disputes, preocupacions quotidianes, que fugien dels arquetips clàssics i apel·laven a un públic una mica més madur, adolescents que es podien sentir identificats per primer cop amb aquells personatges, alhora que en les seves històries s'hi reflectien temes d'actualitat.


I quan diem que va crear l'univers Marvel ens referim al fet que tots aquells personatges i grups de superherois es coneixien, i de tant en tant interactuaven, perquè compartien una mateixa realitat. Una idea que va contribuir al seu èxit i que actualment es reflecteix a les exitoses adaptacions cinematogràfiques de l'anomenat Univers Cinemàtic Marvel, que va començar amb Iron Man (2008), i que abans havia consistit en pel·lícules aïllades o sagues independents desenvolupades per estudis com Sony (Spider-man, X-Men...), abans que es creés Marvel Studios per tal de desplegar un pla que integraria una sèrie de col·leccions que havien de fer el salt al cinema, i no hi ha cap dubte que ha estat un èxit espectacular.

Van ser les contribucions inestimables de l'Stan Lee les que van fer de Marvel Comics una editorial tan poderosa, tan popular i, preferències personals a banda, cal reconèixer que va derrotar la seva gran rival, DC Comics, tant en paper com, sobretot, en el salt a l'audiovisual, amb comptades excepcions.


Sens dubte, com passa amb les persones revolucionàries, va inspirar centenars de futurs guionistes, cosa que va garantir que es continuarien fent còmics durant dècades, fins ara i sense perspectiva de desaparició.

Pel que fa a les seves obres concretes, però, i tot i que va estar escrivint guions de còmics durant més temps del que és habitual actualment en una indústria que va massa ràpid, hi va haver un moment que va deixar d'escriure a ritme mensual per a Marvel, empresa que tot i així no va deixar mai de representar. Va ser el 1972, amb el The Amazing Spider-man 110 i el Fantastic Four 125 citats com a últims escrits per ell.


A partir de llavors, tot i que de tant en tant escrivia alguns còmics, sobretot especials o algun projecte curt (fins i tot va crear la col·lecció Just imagine..., en què reimaginava personatges clau de DC, la Distingida Competència!, el 2001), es va dedicar a representar i fer créixer Marvel, i als anys 80 va començar a fer de productor executiu i a sortir en cameos en les adaptacions televisives i cinematogràfiques dels personatges de l'editorial, que encara que sigui ara que viuen el seu moment més dolç, la cosa ve de molt més lluny.

Es va fer un tip d'aparèixer brevíssimament en aquests projectes, de vegades en forma de simple fotografia, també en dibuixos animats quan el producte era d'aquest format (Big Hero 6), posant veu en múltiples videojocs relacionats amb Marvel i tant fent de personatge fictici com d'ell mateix, com passava a la pel·lícula Mallrats (1995), d'en Kevin Smith, propietari de la botiga de còmics Jay & Silent Bob's Secret Stash on es grava el reality show sobre còmics Comic Book Men, que havia visitat alguna vegada, com es pot veure a la imatge de dalt.


No em vull estendre més, que ja m'ha quedat una entrada prou llarga. I, tot i així, no fa justícia a la llarguíssima història d'aquest home i la importància del seu llegat. Queda clar que va revolucionar els còmics, que va fer que el gènere dels superherois es modernitzés -encara que, llegits ara, els seus còmics puguin semblar una mica carrinclons i ingenus- i que sense ell la indústria hauria tirat per una altra banda, si és que acabava sobrevivint fins als nostres dies.

Els seus personatges, les seves creacions i el món del còmic en general ja havien perdut grans figures tant del dibuix com de l'escriptura o de l'edició, però aquesta mort es fa sentir tant per la importància de l'home com per la seva simpatia i la influència que va tenir en tantíssima gent, tant lectors com professionals del còmic. Descansi en pau, que es retrobi amb la seva dona, desapareguda l'any passat també als 95 anys, i... Excelsior!







dissabte, 3 de novembre de 2018

XXIV Saló del Manga de Barcelona

Un any més hem visitat el Saló del Manga de Barcelona, en la seva 24a edició, i com ha estat costum durant les últimes edicions, gràcies a l'acreditació proporcionada per Ficomic

Són molts anys anant a la gran festa dels amants del còmic i l'animació provinents del Japó i, encara que l'actitud i les expectatives canviïn d'acord amb les noves etapes de la vida, és un esdeveniment que no ens volem perdre, així que, com cada any, en parlaré una mica.


M'agrada anar-hi per veure-hi l'ambient, per gaudir de l'ocasió, des de la distància, de ser testimoni de la passió de les noves generacions d'otakus a l'hora de disfressar-se (cosplay), emocionar-se amb les compres i celebrar aquesta afició no només pel "manganime", sinó tot el que l'envolta, cultura japonesa inclosa.

Jo ja pràcticament no compro res (aquest any, només una samarreta que ni tan sols té a veure amb els còmics), i enguany no he anat a cap signatura d'exemplars -l'única que m'interessava, la de la Paru Itagaki (Beastars) s'havia assignat mitjançant un sorteig del qual no m'havia assabentat-, i tot i que de jove tampoc no em disfressava, perquè és quelcom que no m'agrada, sí que recordo la il·lusió em feia poder anar al Saló i compartir amb milers de desconeguts aquella sensació de participar en un esdeveniment que tenia lloc un cop l'any i que havíem estat esperant amb candeletes des de l'anterior edició.


Ara les prioritats són unes altres, en bona part per l'arribada de la nostra filla, que l'any passat ja va anar al Saló del Manga, però només tenia dos mesos i gairebé no es va adonar de res. Aquest cop ha pogut participar en activitats pensades per als més menuts i representades per en Doraemon i en Shin-chan, sempre presents en aquest espai anomenat Manga Kids.


Concretament eren tallers de pintar samarretes, i encara que no vam deixar que les pintés de debò, ella es pensava que sí, i potser algun dia en podrà pintar una altra que ens van donar en blanc per fer a casa.


Una cosa que sabia que li agradaria eren els centenars de figures que hi ha a la venda en molts estands, cridaneres formes i colors d'objectes decoratius, no pas per jugar, que li criden l'atenció i que, igual que a casa, només li deixàvem mirar.

Al capdavall, ella ja en té prou, perquè és com la Dory de Buscant en Nemo (i seqüela-spin-off) i, almenys de moment, oblida ràpid les coses que volia.


Com he dit més amunt en altres paraules, al Saló del Manga ara jo hi vaig més com a espectador o observador, tant de l'ambient i les persones com del que allà s'hi ven i exposa, objectes que no compraré, però que em prenc com a peces de museu i em fan passar l'estona.

També m'agrada anar a les exposicions, que aquest cop es concentraven als palaus 4 i 5, com passa al Saló del Còmic, cosa que no recordo si a l'edició de 2017 del Saló del Manga ja s'havia començat a fer o encara se'n trobaven algunes en d'altres espais.


La que més em cridava l'atenció, la principal, era sobre l'antropomorfització, la representació d'històries humanes a través d'animals amb trets de persona, que duia el nom de Llenguatge, objectes i bèsties, una col·laboració entre Ficomic i el Japan Media Arts Festival que mostrava exemples de còmics com Beastars o Blacksad, però també vídeos i instal·lacions audiovisuals, en què animals i fins i tot objectes adquireixen propietats humanes.


Ens vam fer una foto també al photocall de l'Espai Daruma, projecte nascut de l'empresa on treballo, que aquest cop tenia l'estand més ben situat (més visible i fàcil de trobar) que altres vegades, i on s'oferien tallers d'escriptura japonesa i de cal·ligrafia i altres activitats relacionades amb el manga, l'anime i la cultura japonesa en general.


En una altra banda vaig trobar aquest altre "photocall", entre cometes perquè cridava menys l'atenció el fet que hi havia un forat per posar-hi la cara, i m'hi vaig haver de fer una foto perquè, com a fan de la saga Dragon Quest, vaig ser el revisor d'un seguit de materials relacionats amb aquesta franquícia que s'han traduït a l'esmentada Daruma -on treballo fent, precisament, aquestes coses-, de manera que m'havia de fer una foto amb una de les coses que més feina ens van donar a tots plegats, però que com a seguidor dels videojocs més m'han fet gaudir, com és l'Enciclopèdia de Monstres.


I acabo amb la tradicional foto que ens fem sempre davant de l'estand de Selecta Visión, on vam quedar per veure'ns en persona per primera vegada l'any 2011, i aquest any és el segon que hi podem portar la nostra creació particular, la ja no tan petita Sara.

Ja veurem si això del manga i l'anime li crida l'atenció a mesura que es faci gran, però si és així continuarem anant-hi i oficialitzarem el relleu, perquè, com deia en Jackie Chun...







Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails