diumenge, 14 desembre de 2014

El final de Sons of Anarchy

Vaig fer una entrada de la sèrie fa temps, quan se n'havien fet 6 temporades i ja se sabia que la setena seria l'última. Ja vaig descriure i homenatjar Sons of Anarchy, i també els seus personatges, però també vaig dir que comentaria la temporada final quan s'hagués emès i l'hagués vist i és el que em disposo a fer, i de gust. 

Ho vull fer en línies generals, perquè ja no cal descriure personatges ni punts de partida. Vull parlar d'aquest gran clímax de 13 episodis de més d'una hora de durada que volia resoldre la complicadíssima situació que s'havia generat durant la sisena temporada.


És l'anàlisi de la temporada final i alhora del seu final pròpiament dit, indistingibles l'un de l'altre. Els 13 episodis han format part d'un mateix tancament monumental i, per tant, podeu interpretar el títol d'aquesta entrada com us sembli millor.

Si la sisena temporada, per al meu gust, estava formada sobretot per episodis on no hi passava gran cosa —al marge de moments molt puntuals— i només la salvava l'espectacular, impactant, sanguinari i cruel final, a la setena i última vaig començar amb les mateixes sensacions.


Perquè com a espectadors sabíem que tot havia de girar al voltant d'una venjança tremenda, però la major part dels protagonistes no tenia ni idea que les víctimes d'aquesta venjança no eren les adequades, i quan tenim tantes ganes que es descobreixi la veritat sentim desesperació a mesura que van passant els episodis i no sembla que les coses s'hagin d'arreglar. A sobre, alguna subtrama una mica confusa i fluixa agreuja la sensació d'impaciència i impotència.

Era inevitable, però, que les coses anessin per on havien d'anar, i si ens ho mirem amb fredor tot el caos provocat per les mentides i la confusió i els assassinats equivocats ha fet més que interessant aquesta temporada final. Ha estat una saborosa amanida que ens preparava per a un plat final consistent en carn més aviat crua.


Com deia més amunt, la 7a temporada no era sinó la continuació lògica, les conseqüències del que havia passat al final de l'anterior. Venjança, mentides, assassinats, conseqüències de les conseqüències, traïcions, veritats més punyents que una ganivetada a la jugular, i ganivetades literals a la jugular com a conseqüència d'aquestes veritats.

Ha estat una temporada amb moltíssima violència explícita, més que mai i roçant el gore, i el mateix podem dir del nombre i la importància dels morts, especialment cap al final, que torna a justificar que Sons of Anarchy es pugui considerar una mena de tragèdia grega. Qui no mor, acaba devastat per dins.


Però no tot són coses dolentes. Hi ha lloc també per a estranyes aliances, relacions impossibles i la redempció de personatges que miren de compensar els seus errors i s'esforcen per a esdevenir necessaris per al seu entorn, com és el cas de la Wendy, que odiàvem al principi de la sèrie i s'ha guanyat el cor de tots nosaltres en aquests 13 episodis.


D'altres, en canvi, cauen en desgràcia, i fins i tot el protagonista, que era (relativament) el de més bon cor d'un repartiment on cap personatge no era clarament bo ni clarament dolent, es transforma per culpa de les circumstàncies en allò que més odiava, no gaire lluny d'en Clay. Parlant de personatges, veiem uns quants convidats especials que no s'han volgut perdre l'oportunitat de sortir en almenys un episodi d'una sèrie que encara guanya adeptes i que ja fa temps que és un referent del gènere.

Cal destacar, i a aquestes alçades no crec que es pugui considerar spoiler, en Michael Chiklis, protagonista de The Shield, la sèrie anterior dels responsables d'aquesta, que era l'únic dels seus actors importants que no havia sortit encara a SOA. I amb un paper més decisiu del que semblava. Ha estat tot un detall cap als fans d'aquella sèrie.


Pel que fa a l'episodi final, sense sortir del to habitual ni trair el caràcter de la sèrie, recorda els westerns i qualsevol pel·lícula amb un antiheroi com a protagonista que només pensa en solucionar els problemes de la manera més intel·ligent possible, sense pensar ni per un moment en les conseqüències que les seves accions tindran sobre ell mateix.

L'escena final és impactant i alhora relativament previsible, perquè sabíem que no podia acabar d'una altra manera. A nivell d'execució, direcció i efectes especials per desgràcia —i per sorpresa— no acaba d'estar a l'altura, però pel que fa al guió no se li pot retreure res. I ens deixa amb una estranya sensació de tristesa i alhora satisfacció, perquè no ens han pres el pèl en absolut, tot i que no ha estat la millor temporada de la sèrie. Tanmateix, la trobarem a faltar.


dimarts, 9 desembre de 2014

Lectures: Katsura Akira

L'anunci de la llicència d'aquest volum per part d'Ivrea va sorprendre tothom, perquè Planeta Cómic (ara hem de començar a dir-li així) era la que ens estava portant tota l'obra d'Akira Toriyama, i amb especial intensitat enguany, que se celebren els 30 anys del naixement de Bola de Drac.

Però el cas és que l'editorial d'origen argentí, que va heretar de la desapareguda EDT el títol Zetman, de Masakazu Katsura, va adquirir els drets de publicació en castellà d'aquesta obra que, en realitat, dibuixava el senyor Katsura a partir dels guions d'en Toriyama. I malgrat els meus dubtes, perquè Ivrea acostuma a oferir edicions tècnicament excel·lents, però amb traduccions força dolentes, me'l vaig comprar.


I n'he quedat molt satisfet, d'aquest Katsura Akira, que ens ha arribat al cap de molt pocs mesos de la seva edició japonesa. El seu gran atractiu, la col·laboració entre dos pesos pesants del manga com són el creador de Bola de Drac i Dr. Slump i el de Video Girl Ai, I"s o Zetman, dóna com a resultat un producte molt millor del que podríem esperar basant-nos en la prudència recomanable davant de qualsevol moviment comercial com aquest i, sobretot, perquè del mestre Toriyama ja fa molts anys que no n'esperem res més que obres menors. 

Tampoc no és que Katsura Akira sigui cap meravella, cap imprescindible, i de fet ens el venen com "les històries curtes" en què aquests autors han col·laborat, però en realitat només n'hi ha dues, la primera de les quals d'un sol episodi i la segona formada per tres entregues. Vegem-les una mica per sobre.


La primera és la més poca-solta, un one-shot publicat a la revista Jump SQ el 2008 amb el nom de Sachie-chan Gû!, aquí Sachie Goo!!, en què uns extraterrestres que semblen pops recluten al Japó dos joves, la Sachie del títol i en Zarido, perquè els ajudin a fer front a uns bandits.

És una història principalment humorística amb un dibuix força exagerat i allunyat de l'estil habitual d'en Masakazu Katsura (malgrat que les expressions facials són marca de la casa), i en general senzill com la pròpia trama. Entretinguda, però no especialment memorable, i tot i així enllaça amb la següent amb la presentació dels patrullers galàctics, que tenen molt més pes a la següent història.


Jiya, obra de 3 episodis publicada entre 2009 i 2010 a la revista setmanal Young Jump, està protagontizada per un d'aquests patrullers galàctics, en Jiya, que arriba a la Terra per tal d'esbrinar què ha passat amb un dels seus companys, però es troba amb què el planeta ha estat envaït per unes puces gegants que obeeixen el malvat vampir Vanpa.

Al principi el protagonista coneix els humans Kaede i Kyûmonji, que són una noia rica i presumida i el seu devot xofer, i d'ells aprèn alguns dels costums de la Terra, que l'ajudaran en la seva recerca.

 
És una història de ciència-ficció amb molta més acció, un dibuix amb molt més detall i algunes escenes pujades de to —més enllà del que es podria acceptar en un manga que pertany al demogràfic shônen, és a dir un públic masculí d'entre 10 i 18 anys, com és el cas—, sense deixar de banda els gags pensats per tal de treure ferro a les situacions a què ens té acostumats el mestre Toriyama, l'estil del qual percebem contínuament encara que no s'encarregui de la part gràfica.

Perquè aquest és el punt fort de Katsura Akira, allò que la fa tan recomanable: és cert que només són dues històries, que les va dibuixar en Katsura perquè, com ens expliquen en una doble entrevista inclosa al final del volum —on som també testimonis de l'amistat que uneix els dos mangaka des de fa tres dècades—, en Toriyama va cedir a la petició de l'editor a canvi que el dibuixant fos algú altre (es continua guanyant la fama de mandrós), però també és cert que aquest tom no desentona gens al costat dels altres volums únics del pare de Bola de Drac, que són Cowa!, Kajika, Nekomajin i Sand Land, si més no en el sentit que es tracta de dues noves històries creades per ell.


El dibuixant és un altre, i li veiem l'estil (el mateix personatge d'en Jiya fa pensar en Zetman, mentre que com no podia ser d'una altra manera hi ha les calces i els culs tan típics de tota l'obra d'en Katsura tant a Sachie Goo!! com a Jiya), però l'estil narratiu és el d'en Toriyama, els dissenys originals també (i el seu col·lega l'intenta imitar amb cert èxit sense arribar a perdre el propi estil), i la sensació general és precisament d'estar llegint un manga de l'Akira Toriyama. Tenint en compte que no totes les seves històries curtes han estat recopilades, el fet que almenys dues de les fins ara inèdites hagin rebut un tractament especial i ens hagin arribat és una gran notícia.

Per tant, els fans d'aquesta llegenda del còmic mundial han de llegir Katsura Akira, que ens ha arribat en una edició força correcta (llàstima de les pàgines en color, que rebem en blanc i negre), i també han de saber que els patrullers galàctics tornen properament a Jaco: The Galactic Patrolman (2013), amb l'edició de Planeta Cómic de la que sí que és una obra escrita i dibuixada per l'Akira Toriyama i que, sorprenentment, arribarà també en català.

A banda de tots aquests al·licients, Katsura Akira és, sobretot gràcies a Jiya, un volum més que entretingut, extremament amè i un exemple de fusió perfecta de dos estils, el resultat més que satisfactori d'una col·laboració excepcional.

dijous, 4 desembre de 2014

Lectures: Hellboy integral vol. 1

Vaig conèixer l'existència d'en Hellboy, ja em perdonareu el sacrilegi, gràcies a l'estrena de la primera pel·lícula d'imatge real, de 2004, protagonitzada per un Ron Perlman que físicament li feia molta justícia ja abans del procés de maquillatge. 

Sabia que n'existia un còmic, que venia d'un còmic, vaja, però durant anys no m'hi vaig interessar perquè —no tinc cap problema amb reconèixer-ho— no tinc prou diners, temps ni espai per a llegir tots els còmics del món. Ni tan sols els més importants. 


Però l'edició, per part de Norma Editorial i a partir de 2010, dels gruixudíssims integrals amb 4 àlbums cadascun, que surten més bé de preu que la Library Edition americana en què s'inspiren (i que duu 2 àlbums per entrega), i la coincidència amb l'últim dia del soci decent de la Fnac (5% directe en llibres i 5% extra indirecte) a més d'alguns cupons de descompte i targetes regal que tenia, em van fer decidir a comprar-me el primer volum de Hellboy, l'obra mestra de Mike Mignola, en castellà i no en anglès com ja fa anys que consumeixo la majoria de còmics escrits originalment en aquest idioma.

I el que he trobat en aquest volum de tapa dura folrada de tela i cinta marcapàgines és la recopilació de material publicat entre 1994 i 2000, en el que serien els àlbums Semilla de destrucción, Despierta al demonio, El ataúd encadenado i La mano derecha del destino.


Els dos primers títols corresponen a dues històries llargues, originalment publicades en diverses entregues, en què se'ns expliquen dos casos relacionats entre si i se'ns fan les primeres pinzellades de l'origen del protagonista, un dimoni invocat el 1944 per un equip de nazis liderat pel monjo rus Rasputín, teòricament mort el 1916, que renega del seu llinatge i el seu destí i després d'haver estat recollit i criat pels Aliats forma part de l'Agència d'Investigació i Defensa d'allò Paranormal, AIPD segons les sigles en castellà, BPRD en anglès.

A la primera el guió és del mític John Byrne, que poc a poc va deixant pas a un Mike Mignola que no gosava fer-ho ell sol, i després ja s'encarrega de la seva creació en solitari. No hi aprecio gaire diferència, per tant la transició és bona, i a més el que crida l'atenció és l'estil gràfic del senyor Mignola, basat en línies rectes, pocs detalls i un ús magistral de les ombres, una mica com el Frank Miller de Sin City.


És un curiós exemple d'un estil més aviat senzill però extremament poderós i atractiu, que unit a un bon ritme narratiu i interessants propostes argumentals fan de Hellboy un còmic més que destacable que hem de diferenciar clarament del còmic estatunidenc de superherois. Perquè sembla que pertanyi a aquest gènere, però no és així.

Per començar, el publica Dark Horse, editorial no precisament desconeguda però sí allunyada del tipus de material que neix de DC i Marvel, i les seves inspiracions no tenen res a veure amb les dels superherois: a Hellboy hi ha una barreja d'elements extrets sobretot de les històries de terror del senyor H.P. Lovecraft (1890-1937), del qual confesso que no he llegit mai res, però també d'altres mitologies que han fascinat l'autor al llarg dels anys i que li permeten narrar històries de més o menys llargada però sempre en un context paranormal, amb monstres, vampirs, homúnculs, esperits i tota mena d'éssers d'altres mons.


Parlant de més o menys llargada, els dos darrers àlbums que pertanyen a aquest primer integral són en realitat recopilacions d'històries curtes, també de diversa extensió, en què veiem uns quants casos a què s'ha enfrontat en Hellboy al llarg de dècades de carrera com a investigador paranormal. No s'inclouen per ordre de publicació, però en realitat tant és, perquè cadascuna d'elles se situa en un lloc i una època diferents i això no afecta la comprensió de la història.

Com li passa a l'autor, a mi també m'agraden més aquestes històries curtes, algunes més interessants que d'altres, perquè les llargues m'han semblat més complicades, més abstractes en segons quins plantejaments, i he gaudit més amb els casos de menys importància, tot i que n'hi ha alguns que aprofundeixen en l'origen del protagonista i, per tant, es poden considerar molt rellevants.


Ja tinc ganes de llegir més d'aquests integrals, conèixer millor els personatges i la mitologia de tot plegat, però de moment m'he endut un bon regust amb aquesta primera entrega. Com a mínim he conegut un protagonista que m'agrada força, cosa gens fàcil (sóc més de secundaris, i aquí també n'hi ha d'interessants però, almenys al primer volum, encara s'han d'explotar). M'ha captivat el contrast entre, per una banda, el seu aspecte i el seu poder latent, i per l'altra la bondat del seu cor, el seu humor irònic i la fal·libilitat, que l'humanitza encara més.

Pel que fa a l'edició, s'inclouen unes 100 pàgines d'extres (esbossos, textos de l'autor, un parell d'històries curtes de promoció...), el llibre sembla que aguanta bé i el detall de la cinta marcapàgines és d'allò més agradable. La traducció... bé, potser per defecte professional no acabo de trobar bé res del que em cau a les mans, però en general està bé. El problema és que hi ha alguns errors sistemàtics, com "hubiera" quan hauria de ser "habría" i, en els temps verbals, el pretèrit perfet simple per parlar d'accions del mateix dia i que per tant s'haurien d'expressar amb el pretèrit perfet compost. Per desgràcia, és el pa de cada dia.


En general, però, és una molt bona edició, molt recomanable, encara que no ens permetrà tenir-ho tot: Hellboy no ha acabat, després del tercer integral n'ha sortit un altre àlbum individual, i suposo que caldrà esperar uns quants anys fins que el material publicat permeti recopilar un quart llibre gruixut com aquests.

A més, l'èxit d'aquest còmic ha generat una franquícia que inclou col·leccions paral·leles o spin-offs no incloses als integrals, dos llargmetratges d'imatge real, dues pel·lícules animades, novel·les, videojocs i marxandatge.

De fet, la bola s'ha fet tan gran que el seu creador, en Mike Mignola, ha hagut de deixar en mans d'altres dibuixants algunes de les entregues que llegiré als propers integrals i ja fa uns anys que bàsicament s'encarrega només dels guions, precisament la tasca que al principi li feia tanta por. Malgrat tot, sembla que l'èxit de l'obra no ha disminuït i, per tant, mentre el públic estigui content, significa que el producte és en bones mans.




Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails