divendres, 26 d’agost de 2016

Compres al Japó

Ja vaig dedicar una entrada a les compres de videojocs que vaig fer al Japó, òbviament a 3 Botons i START, un dels meus altres blogs. Però com que sobretot vaig comprar-hi molts còmics i altres coses relacionades amb el manga i l'anime, com és natural també havia d'escriure una entrada en aquest blog.

En aquest cas no hi ha haver gaires sorpreses ni les possibilitats eren tan àmplies: sabia que els còmics pesen i ocupen lloc a la maleta (sort que el nostre bitllet ens permetia portar dues maletes o bosses de fins a 23 kg. a cadascun, a banda de la motxilla), per tant anava amb unes idees força clares del que volia adquirir. Sí que m'hauria agradat comprar-me coses com ara Galaxy Express 999 o Ashita no Joe, però és que tampoc no tinc lloc a casa per posar-les.


Volia, per exemple, posar-me al dia de Mix (els volums 7, 8 i 9), l'obra en què treballa actualment el meu autor preferit viu, en Mitsuru Adachi, i que fins abans de decidir que enguany anàvem al Japó comprava poc a poc, en encàrrecs amb altres coses, sempre amb l'ai al cor per si m'ho aturaven a duanes. Amb l'enviament els còmics acaben sortint, de mitjana, com els que es publiquen en castellà i català, però comprats directament al Japó són realment barats -el paper també és més dolent, les coses com són-. 

Però ja que hi era volia mirar si trobava altres coses d'aquest autor en diverses botigues com les famoses Mandarake o Book-Off, i gràcies als consells de cerca d'en Marc Bernabé em vaig orientar força: allà cal buscar per editorial, i també segons el format de publicació. Per tant, cal anar-hi amb els deures fets. Així vaig poder, per exemple, comprar-me tres col·leccions senceres del mestre Adachi.


Una va ser Rough, la de natació, que vaig adquirir en format butxaca, millor per al meu espai disponible i, a l'inrevés del que passa amb els llibres aquí, amb un paper més bo que no pas el de l'edició estàndard. No la vaig trobar sencera en un mateix lloc, sinó que em vaig arriscar a anar-me-la fent segons els volums que trobés a cada botiga, i al final, com que des del Japó podia comprar al seu Amazon sense pagar enviament i fer-m'ho portar a la botiga de conveniència que volgués, la vaig completar així.


El mateix va passar amb Niji Iro Tôgarashi, em fa l'efecte que el manga més estrany de l'autor, però com que només eren 6 volums en edició de butxaca vaig pensar "què collons...".


Nine, la seva primera obra en solitari, que en butxaca només són 3 volums, la vaig comprar d'un prestatge de volums a 100 iens, que són els que estan en més mal estat -en comparació amb els altres-, després d'haver-la deixat escapar en un Mandarake en més bon estat, però almenys me la vaig poder fer.


Em faltava també un dels volums únics d'aquest senyor, Bôken Shônen, i també el vaig trobar, de manera que si no vaig errat només em falten Oira Hôkago Wakadaishô, de 2 volums, i H2, que em quedarà com una espina, perquè és la seva obra més llarga, de 34 volums (20 de butxaca, que és com me la compraria), perquè ocupa massa i comprada des d'aquí em sortiria massa cara. 

L'altre gran nom de les compres de còmics del Japó ha estat, i de retop perquè no hi vaig pensar fins tard, la Rumiko Takahashi. Una de les meves autores preferides, en realitat em falten coses com Urusei Yatsura (que no m'hi cap) i Rinne (que no he començat), però almenys volia completar les seves històries curtes, i he pogut.
 

Per una banda tenim Rumic World, en 2 volums reeditats el 1995 com a Kessaku Tanhenshû. Allò que s'havia publicat parcialment en castellà com a El mundo de Rumiko. Doncs bé, en vaig trobar un de segona mà i l'altre el vaig haver de comprar a Amazon.


Per l'altra, les històries curtes que no pertanyen a la col·lecció Rumic World, sinó a Rumiko Gekijô, o Rumic Theater, que comprèn volums únics d'històries curtes, com el publicat en castellà La tragedia de P. Doncs bé, com que l'interès de les editorials barcelonines per les històries curtes d'una autora tan important és sorprenentment nul, m'ho he continuat en japonès. Fa temps vaig adquirir Unmei no tori, i ara que era al Japó m'he fet amb Senmu no inu i Akai hanataba, reeditats, això sí, com a Rumiko Gekijô 2 i 3, i amb el més nou, de 2015, que és Kagami ga kita.


Sense ser històries curtes, però sí una obra menys esmentada habitualment, hi havia la saga de les Sirenes, la Ningyo Series, que vaig comprar directament per Amazon perquè no l'havia vist enlloc. Són 3 volums i per fi la tinc.


En tercera posició en importància tindríem el duet Yudetamago, del qual em vaig comprar uns quants volums de la seva ressuscitada Musculman, ara ja no en català. A casa tenia el 37 i el 38, els dos primers que eren inèdits, i al seu país d'origen vaig comprar els volums 39 a 45. Van pel 55, però no m'hi cabien. Ja els compraré per internet més endavant.


Una de les coses que volia comprar però que no esperava trobar eren els dos volums extres d'Astroboy, aquells que Glénat/EDT deia un cop rere l'altre que acabaria publicant, incomplint les dates també un cop rere l'altre (fins i tot es van mofar de mi quan els vaig preguntar per ells en un Saló del Manga), fins que va tancar sense haver-ho fet. Eren uns volums especialment difícils d'aconseguir per a mi, perquè no estaven en estoc en anglès (o els venien caríssims tot i ser de segona mà) i en japonès per internet no els veia mai. 

No els vaig veure en cap botiga, però casualment els tenien a la del Museu Osamu Tezuka, i no m'ho vaig pensar ni 10 segons. A més, els tindria de primera mà.


També en un museu, en aquest cas el Fujiko F. Fujio, vaig comprar, per la gràcia, el primer volum de Doraemon, amb un material que es va publicar fa mil anys en català en format grapa i en sentit de lectura occidental i, per tant, emmirallat. Els altres 44 no me'ls compraré, no m'hi caben. 


Pel mateix motiu vaig comprar també el primer volum de Bola de Drac, que el tinc en altres idiomes però em faltava en japonès.


El 49 de Crayon Shin-chan, el penúltim dels que va dibuixar el desaparegut mestre Yoshito Usui, inèdit a casa nostra, l'havia d'aconseguir perquè és precisament on es recopila la història en què vaig aparèixer jo, posteriorment adaptada a la sèrie de televisió.

Sí, en Shin-chan surt vestit de torero a la portada, però és el que ens hem d'empassar: els japonesos encara veuen Barcelona -i no són els únics- com una mena de capital del flamenc i tot allò que és espanyol, a més del lloc on hi ha la Sagrada Família.


I una sorpresa agradable: no en coneixia l'existència, però a més de Nausicaä el mestre Hayao Miyazaki havia dibuixat un altre manga, que no va esdevenir mai pel·lícula (sí programa de ràdio, però). Es tracta de Shuna no tabi, un llibre en color, amb il·lustracions precioses i que es pot considerar còmic, tot i que el text és en narració i no en globus. Ja en faré la ressenya quan el llegeixi.


Per acabar amb els còmics, un altre d'inesperat, més que res perquè no hi havia pensat. A l'aeroport de Narita vaig comprar Naruto Gaiden: Nanadaime Hokage to Akairo no Hanatsuzuki, el volum únic que fa d'epíleg de Naruto i que sembla que Planeta no està interessada en publicar. Per 400 iens, perquè a sobre en ser a l'aeroport m'estalviava els impostos, no m'ho vaig pensar gaire.

Però no tot són còmics. També volia veure què hi havia de marxandatge i productes relacionats amb el manga i l'anime. No volia omplir-me la casa de figuretes, tampoc, perquè em manca l'espai per posar-les, però de tota manera em va decebre l'altíssim preu de tot plegat. Brutal. No com al Saló del Manga, on un diorama de 5 centímetres ja val 15 o 20 euros -fa pocs anys es podia comprar per 7 o 8-, però allò que tothom diu "a Akihabara les figures estan tirades de preu" és mentida.


Només me'n vaig comprar una, aquesta d'en Son Goku, perquè hi ha una cadena, Volks, on les figures són de segona mà i en poden tenir diversos exemplars a preus diferents segons criteris, pel que vam suposar, de valoració de la qualitat del pintat, perquè aquesta és una altra: si són noves són per pintar. Almenys moltes d'elles. En fi, aquest Goku em va costar uns 12 euros, i per l'aspecte i la mida estava molt bé. Sí que vaig veure alguna altra ganga -molt comptades-, però havia de pensar en l'espai. 



No són ben bé figures, però vaig comprar 4 gashapons que eren màscares de Musculman per tapar ampolles. De les 10 diferents que hi havia em vaig plantar després de treure aquestes 4, de les quals la del Mongol és la que més m'agrada, i les altres no excessivament. Em vaig quedar sense les d'en Musculman i en Musculator el Gran. 


 

Com podeu veure, és una obra que m'agrada molt. Sempre dic que de petit l'anime de Musculman era el meu preferit, per sobre de Bola de Drac, i que escrivia al meu diari els progressos de la sèrie. És per això que també em vaig comprar aquesta samarreta, que no és res de l'altre món, però entre les que hi havia en aquesta línia que la cadena Uniqlo ja estava liquidant -sembla que va sortir al gener-, era la que m'agradava més. Les altres, en general, tenien dissenys poc atractius i els estampats semblaven de mala qualitat. Una llàstima.


Una altra samarreta que em vaig comprar va ser aquesta de la Lamu que vaig trobar en un Don Quijote, una cadena de supermercats on tenen de tot, ben caòtica. 

Una de les cadenes que més vam veure al Japó va ser Donguri Kyôwakoku, plena de productes oficials de l'Studio Ghibli (i alguna altra franquícia, com ara Moomin). Són coses cares, però no tant com a la botiga del museu.


Hi vam comprar aquests imants per a la nevera basats en El meu veí Totoro i El castell al cel, i també el còmic que esmentava més amunt, Shuna no tabi.


Fora d'allà, concretament a Yodobashi Camera, perquè per alguna raó eren notablement més barats, vam comprar també puzzles d'El meu veí Totoro, Kiki l'aprenent de bruixa i Nausicaä de la Vall del Vent.


I ja per acabar, al Museu Osamu Tezuka, em vaig comprar aquests punts de llibre. No n'havia comprat mai i em va fer una mica de mal, però eren d'obres emblemàtiques per a mi i vaig caure en la temptació d'adquirir-los tots.


No té res a veure amb els còmics ni l'animació, però com que no faré una entrada de 3 Botons i START només per això, poso aquí la foto del joc de cartes de l'UNO edició Super Mario, que ens va fer gràcia.

I això és tot. Potser us pregunteu "on fotrà tot això?", i tindreu raó, perquè he hagut de moure diverses coses per tal de col·locar-ho tot, havia sobrevalorat l'espai lliure que encara tenia, de manera que dins la mala fortuna de no poder anar al Japó cada dos per tres, com a mínim sé que no m'hauré de canviar de pis la propera vegada que compri còmics.




dissabte, 20 d’agost de 2016

Visita al Museu Fujiko F. Fujio (o Museu Doraemon)

Al final del nostre viatge al Japó teníem previst pujar al Fuji de nit i veure-hi sortir el Sol, però per motius de salut (ella tenia una lesió al turmell prèvia al viatge que naturalment no se li va guarir) al final ho vam deixar estar -i sort, perquè vaig agafar un refredat al tram final- i se'ns va obrir un forat que vam aprofitar per a comprar souvenirs, visitar alguna zona menys important i recuperar una idea descartada: visitar el Museu Fujiko F. Fujio, popularment conegut com a Museu Doraemon.

Esdevenia així el tercer museu relacionat amb el manga i l'anime que visitàvem (després dels dedicats a Ghibli i Osamu Tezuka), i malgrat que teníem dubtes sobre si valdria la pena per a dos adults o estava massa dedicat als nens -dubtes que no resolíem buscant-ne opinions i articles de blogs, potser perquè és molt recent (2011, en el 15è aniversari de la mort de l'homenatjat)- ens hi vam arriscar i vam anar-hi. Tot un encert.


Situat a la ciutat de Kawasaki, cal aclarir que està dedicat al mestre Hiroshi Fujimoto (1933-1996), de pseudònim Fujiko F. Fujio, que durant la major part de la seva carrera va treballar en tàndem amb en Motoo Abiko (1934), company d'escola amb qui, després de dècades d'èxit sota el pseudònim conjunt Fujiko Fujio, el 1987 va acabar partint peres, i que es feia conèixer, quan treballava en solitari, com a Fujiko Fujio A. 

Un embolic, oi? Bé, però ho volia aclarir perquè tot i que es reconeix el fet que van treballar junts, el museu està dedicat a un dels dos, i prova d'això és que entre les moltes obres que hi estan representades en falta una de les poques que els catalans coneixem, Hattori el Ninja, perquè quan es van separar el mestre Abiko (Fujiko Fujio A) se la va "quedar" com a creació seva.


En fi, per a mi és innegable que el Museu Fujiko F. Fujio pren com a referència els èxits del Ghibli i l'Osamu Tezuka, i té coses que fan pensar en els altres dos, com ara el sistema de compra, que es podria entendre com un terme mitjà: no cal reservar mesos abans ni es pot comprar l'entrada al moment, sinó que es fa a través de les botigues de 24 hores de la cadena Lawson, en unes màquines, i segons la disponibilitat. Per cert, tenen un preu de 1.000 iens.

Nosaltres les vam comprar per a les 16 hores del dia següent (10 minuts abans encara n'hi havia per a les 16 del mateix dia), i tot i que és un sistema pensat per a controlar l'aforament i garantir que tothom gaudirà del museu sense aglomeracions, la veritat és que a mi em va semblar que hi havia força gent. No va impedir, però, que mirés les coses bé.


Una altra cosa que recorda els altres dos museus són els detalls en el camí de l'estació a l'edifici en qüestió, que nosaltres vam descobrir de tornada, perquè a l'anada vam caminar per l'altra banda del riu.

I als lavabos, una idea que segur que els responsables del museu van treure del dedicat al Déu del Manga.


El que no tenen els altres dos són busos decorats amb els seus personatges, que nosaltres no vam agafar perquè vam decidir estalviar-nos els diners (l'efectiu se'ns acabava) i caminar durant només 15 minuts.


En fi, toca parlar del museu en si. La primera planta ens presenta una mostra de les obres més importants de l'autor, que a banda de Doraemon són, entre altres, Obake no Q-tarô, 21emon, Perman, Umeboshi Denka o Esper Mami, a més de esmentada Kiteretsu Daihyakka, la versió animada de la qual hem pogut veure en català amb un astut canvi de nom: Kiteretsu, el cosí més llest d'en Nobita.

Segurament a causa de la joventut del museu, que enguany celebra el seu 5è aniversari, i també a la internacionalitat d'en Doraemon, a diferència dels altres dos museus ofereix explicacions en anglès a través d'audioguia (gratuïta, per cert), a més del japonès i una versió també en japonès per a nens, que vaig descartar perquè veia que trigaria més en entendre les coses i temia que el temps se'ns tirés a sobre, cosa que va acabar passant igualment. Sigui com sigui, tot un encert, aquest servei, perquè ens va permetre aprendre moltes coses de les obres del mestre i la seva vida.


En aquesta planta no vam fer fotos -llevat de la que acabem de veure- perquè estava estrictament prohibit -això ho van agafar del Museu Ghibli i no del Tezuka, malauradament-, en teoria per preservar els originals exposats, tot i que alguns eren reproduccions, però hi havia una part molt curiosa en què uns hologrames d'en Doraemon, en Nobita i la Dorami ens explicaven el procés de creació d'una pàgina de còmic.


A la segona planta ja ens vam tornar més agosarats i vam fer algunes fotos amb el mòbil (sobretot la Míriam, que té una tendència natural a considerar les normes com a simples recomanacions), i aquesta part sí que estava dedicada en exclusiva a Doraemon i algunes de les seves històries més emblemàtiques, a més d'explicacions sobre les 6 revistes orientades als 6 cursos de primària en què es publicava el manga del gat robot del futur, a cada curs amb unes característiques i acompanyant el creixement dels lectors i les lectores.

Em va agradar força la part en què es mostraven originals en què havia caigut part del text posat per l'editorial i es veia la lletra de l'autor, a mà, sota les marques de la pega.


Va ser també al segon pis on van començar les fotos permeses, perquè hi havia exteriors. La primera, amb una font d'on sortia, després de fer anar una palanca, un Gegant en versió guapota que surt d'una història que sembla que el museu volia destacar força. Fins i tot n'hi havia una figura a la botiga.


La segona, a la biblioteca, amb tots els volums de Doraemon i dels altres títols representatius de l'autor.


Però també en vam haver de robar alguna, com aquesta d'una carta que li va dedicar el seu contemporani i
alhora ídol i influència Osamu Tezuka.


Igual que als museus Ghibli i Osamu Tezuka, l'entrada permetia l'accés a una sala de projeccions en què es podia veure un curt, en aquest cas protagonitzat per en Korosuke de Kiteretsu, però en realitat un gran crossover amb altres personatges populars de l'autor.

Hi vam arribar pels pèls, perquè el temps se'ns acabava i vam haver de fer a corre-cuita les fotos al gran pati exterior ple de figures...


...com ara en Doraemon davant dels emblemàtics tubs del solar...


...la Porta Màgica o altres escenes i personatges. Ja estaven tancant la sala de projeccions quan hi vam arribar corrent. I en acabat, cap a la botiga del museu per comprar-hi alguna coseta.

Una sorpresa agradable, aquest museu. Sí que tenia algunes coses marcadament infantils, però també moltes d'interessants per als adults, tant si en Doraemon ens va enganxar de petits o de més ganàpies (quan es va estrenar a Catalunya la sèrie de televisió, l'any 1994, jo tenia 12 anys), i independentment de si bona part de les obres de què se'ns parla en el millor dels casos ens sonen pel nom o som japonesos i les hem mamat tota la vida. Vaig trobar a faltar, això sí, més espai dedicat a les adaptacions animades de les seves obres.

Si teniu temps en el vostre viatge al Japó no seria una mala decisió moure la visita a aquest museu de la carpeta de plans B a la de visites imprescindibles. No només per la part d'en Doraemon, sens dubte un dels personatges de ficció més populars i recognoscibles de la història, sinó també per tenir un tast de les altres coses que havia fet aquest autor i aspectes de la seva vida i la seva manera de treballar.












dissabte, 13 d’agost de 2016

Visita al Museu Osamu Tezuka

Si el Museu Ghibli era un dels punts de peregrinatge otaku que volia visitar en el meu viatge al Japó, pel que fa al manga el lloc que no em podia perdre era el que protagonitza la crònica d'avui, el Museu Osamu Tezuka, dedicat al Déu del Manga (1928-1989), l'home que va fer que el còmic japonès fos com és ara, una persona incansable que va crear centenars d'obres, entre les quals Astroboy, Black Jack, Hi no tori, Buda, Adolf...


Situat a la petita ciutat de Takarazuka, lloc d'origen del gènere de teatre del mateix nom, en què tots els papers són representats per dones (sembla que al Déu del Manga li encantava i això es va reflectir en obres com Ribbon no Kishi -La princesa caballero en castellà-) i les fans, que corren pel carrer per veure si se les troben -comprovat- també, és un museu acollidor i ple de coses interessants.


En realitat, si des de l'estació de tren agafem el carrer Hana no michi (Camí de les flors), al final del qual hi ha el museu i una mica abans el famós teatre, trobem homenatges a l'obra immortal del mestre.


I abans d'entrar al museu ens estarem uns minuts fent fotos dels preciosos detalls que hi ha a la part de fora, amb la gran estàtua del Fènix -protagonista d'un dels meus manga preferits- com a element més destacat, però també fictícies empremptes de les mans i els peus d'alguns dels personatges més importants de l'extensíssima bibliografia de l'autor.

Un cop dins, l'entrada ja ens deixa bocabadats amb tot de colors i figures, i en aquest museu, al contrari del que passa amb el dedicat a l'Studio Ghibli, es pot fotografiat TOT. El preu, 700 iens per visitant adult, ben assequible.


Superats els primers minuts amb la boca badada, passem a l'espai en què s'exposen, en càpsules de vidre allargades, tot de fotografies de la vida de l'autor, objectes personals, exemples d'obres seves, influències (per exemple, la ja coneguda i innegable de Disney)... que ens permeten repassar la seva història, tot i que els textos estan únicament en japonès.


En aquest punt nosaltres vam aturar el recorregut per a entrar a veure la projecció del dia, que era un curt anomenat Osamu to Musashi, dirigit pel famós director Rintaro, en què se'ns explica amb imatges i molt esporàdics textos sobreposats un relat sobre el petit Osamu i el seu interès pels insectes i dibuixar manga, dues de les seves passions d'infantesa. 


Abans de començar la projecció, però, mirada cap amunt i altre cop al·lucinant amb els dibuixos del sostre.


Tot el museu és ple de detalls: les parets, les portes de l'ascensor i fins i tot els lavabos! Increïble...


El recorregut en el nostre cas va continuar a la planta de dalt, on hi havia l'exposició temporal dedicada a l'Ultraman -personatge pel qual no tinc cap interès-, on vam fer una mica el ximple, després foto a la màquina purikura temàtica i pas per la botiga del museu -cara com totes les botigues de museu, però l'únic lloc on he vist marxandatge del mestre en tot el viatge- on em vaig comprar tots els punts de llibre que hi havia i els dos volums extra d'Astroboy, inèdits en castellà per la desaparició de Glénat/EDT -que havia dit que els publicaria però ho va posposar tant que ens en vam quedar sense- i que no trobava ni en anglès ni en japonès, però en comprar-los allà almenys els tinc nous de trinca.


La part que quedava a la planta de dalt era la biblioteca, on es podien agafar obres de l'autor i llegir-les allà (res de préstecs) i on hi havia exemples de traduccions a diversos idiomes, una zona de jocs senzills d'ordinador, el bar ambientat en Jungle Taitei (Kimba, el lleó blanc) i una paret plena de volums de diverses obres del sensei.


La visita va acabar amb la planta -1, dedicada a l'animació, perquè Osamu Tezuka, a més de ser el pare del manga modern i influència per a generacions d'autors contemporanis i posteriors, també va ser pioner en l'anime tal com el coneixem, entre altres coses en el format de sèrie setmanal, que es va estrenar amb l'adaptació d'Astroboy.


En aquesta planta hi ha un petit taller d'animació que ens permet provar ximpleries que consisteixen en combinar clips d'animació, parts del cos de diversos personatges i coses així en uns ordinadors. Aquesta part me l'esperava diferent. Em sembla que antigament era més analògica i interessant i després la van modernitzar.

Sigui com sigui el museu em va agradar moltíssim, repetiria si tornés al Japó i em va deixar impressionat amb tants detalls, colors, imatges... No se l'hauria de perdre ningú. I si Osamu Tezuka és el vostre dibuixant preferit, o un d'ells, com en el meu cas, encara menys.



Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails