dissabte, 9 de novembre de 2019

Cinema: Terminator - Dark Fate

Quan una saga m'agrada en soc un seguidor fidel. Tant se val el que en diguin aquells que mai no estan contents amb les seqüeles, els spin-offs o els productes relacionats. Ho trobo d'un immobilisme poc sa.

Per tant, vaig gaudir de Terminator (1984) i Terminator 2 (1991), però també de Terminator 3 (2003), Terminator: Salvation (2009) i l'esbojarrada -però genial producte de fanservice- Terminator: Genisys (2015), tres continuacions que no van tenir gaire bona acollida.


I que els propietaris dels drets de la franquícia van decidir eliminar del cànon, malgrat que Genisys havia de ser la primera d'una nova trilogia, i fer una nova entrega que reprendria la història després de Terminator 2, d'aquí la marginació dels fets de les altres pel·lícules a "línies temporals alternatives", en paraules de James Cameron, productor d'aquest film i director dels aclamats dos primers.

De fet, suposo que no soc l'únic que en les històries sobre viatges en el temps es perd, troba paradoxes per tot arreu i nota com li surt fum del cap quan intenta debatre esdeveniments, i amb la saga Terminator això em passa molt. En aquesta nova entrega, Terminator: Dark Fate, dirigida per Tim Miller, opten per explicar les incongruències d'una manera ben senzilla.


Els esforços dels protagonistes de T2 van aconseguir evitar que Skynet dugués a terme la rebel·lió de les màquines coneguda com a Dia del Judici, però en el seu lloc va ser una altra intel·ligència artificial, anomenada Legion, la que es va rebel·lar contra els seus creadors i finalment va crear uns altres Terminators.

Excusa barata per allargar la franquícia, no ens enganyem, però als seus fans ja ens va bé, perquè ens dona l'oportunitat de gaudir de més aventures d'aquest univers. En el nou film, doncs, el cíborg assassí enviat des del futur s'anomena Rev-9 (Gabriel Luna) i té unes característiques que recorden molt el T-1000, de metall líquid, de la segona pel·lícula. De fet, hi ha diverses picades d'ullet a la cèlebre seqüela, un film que demostrava que de vegades les segones parts són millors que les primeres.


L'androide té la missió d'acabar amb la Dani Ramos (Natalia Reyes), que viu a Ciutat de Mèxic l'any 2020, que al llarg de la pel·lícula sabrem quin paper juga en tot plegat. D'altra banda, la resistència humana envia, per protegir-la des de l'any 2042, la Grace (Mackenzie Davis), una humana millorada.

Es repeteixen esquemes vistos en altres entregues: persecucions espectaculars en cotxes i camions, trets, explosions, un personatge messiànic, un que el vol matar i un altre que el vol defensar. En definitiva, els ingredients típics d'un film de la saga.


Per apel·lar als fans de tota la vida, i com acostuma a passar últimament amb la resurrecció de sagues cinematogràfiques, s'ha repescat la Sarah Connor (Linda Hamilton), que representa que s'ha dedicat a eliminar aquests nous Terminators que esporàdicament han anat arribant, cosa que havia passat desapercebuda perquè ho feia de manera eficient i en poc temps gràcies a la informació anònima que rebia cada cop que havia d'arribar un nou cíborg.

És un personatge emblemàtic, recuperat per al gaudi del públic, però amb una tràgica trajectòria que remata les penes que ja havia passat a les dues primeres pel·lícules. Fins a aquest punt crec que el text no destrossa res, però ara vindran SPOILERS. Quedeu avisats.


Qui li enviava la informació dels Terminators, es fa evident a mesura que avança la història i no veiem un Arnold Schwarzenegger que el pòster ens prometia, és el T-800, que en teoria havia mort al final de T2, però... resulta que aquest és un altre, i és que per més lògic que ens pugui semblar ara -i és un argument que compro però llavors no se'ns havia acudit-, Skynet havia enviat més d'un androide a matar en John Connor.

Qui ho va aconseguir, se'ns explica aquí, és aquesta altra unitat, que ara es fa dir Carl, s'ha fet vell, té família i explica que això li ha fet penedir-se del que va fer i desenvolupar el que sembla una consciència. Naturalment, a la Sarah li resulta molt difícil de digerir.


Aquesta excusa per repescar també l'amic Arnie l'accepto sense cap mena de problema, i a més és un aliat imprescindible per mirar de fer front a l'aparentment invencible enemic d'aquesta ocasió. Els seus enfontaments són espectaculars, però s'agraeix l'empoderament femení que representen la Grace i una Sarah Connor també envellida, però entrenada i disposada a donar la vida.

Terminator: Dark Fate ha tingut, sembla ser, crítiques que la deixen una mica millor que les anteriors tres pel·lícules, però aquelles han estat destrossades amb el pas del temps, i no dubto que a aquesta li passarà el mateix. En tot cas, sembla que s'ha fumut una patacada comercial, i no espero que en facin continuacions.

Tampoc calen. A mi m'ha deixat prou satisfet, i com que la saga m'agrada, en realitat no m'importa què és canònic i què no. Però tinc clar que qualsevol fan de Terminator, si no és d'aquells intransigents que no volen saber res després de T2, l'hauria de veure.




dilluns, 4 de novembre de 2019

Crònica del 25 Manga Barcelona

Un any més, sense faltar a la cita tot i que aquesta vegada, curiosament i per primer cop després d'anys consecutius en què sí que ho feien, no m'han concedit acreditació (sí que l'hi han donat a la Míriam, la fotògrafa), relato el nostre pas per l'esdeveniment més important del manga a aquesta banda dels Pirineus, que celebra la 25a edició, poca broma, amb el canvi de nom que ja va experimentar el seu germà de còmic general.

FOTOGRAFIES DE LA MÍRIAM PUJOL


Com va passar amb l'antic Saló del Còmic, ara Còmic Barcelona, el del Manga, amb cartell dissenyat per Kenny Ruíz i celebrat entre el 31 d'octubre i el 3 de novembre, aquest any ha estrenat nom, cosa que ha coincidit amb el seu 25è aniversari, que no és poca cosa.

El Manga Barcelona 25 (o 25 Manga Barcelona, no acaba de quedar clar quina és la bona ni tan sols dins la pàgina web oficial) ha estat, doncs, una edició amb una efemèride molt important, i fa girar la mirada enrere i veure que han estat 25 edicions, ja, d'un esdeveniment pel qual no gaire gent devia donar ni un duro quan va començar, però al qual molts hem assistit des del principi (o gairebé, en el meu cas) i de manera ininterrompuda.


Això també significa que començo a tenir una edat, i justament ara -fins i tot una mica tard per als estàndards- m'agafa amb una filla de 2 anys que és tot un trasto i que és la protagonista del nostre pas per esdeveniments d'aquesta mena.

Fa anys vam veure, en un Saló del Manga, un nen disfressat de Son Gohan tal com surt per primera vegada, i sempre hem dit que algun dia ens agradaria copiar la idea. Enguany ha estat possible gràcies a l'habilitat amb el fil i l'agulla de la meva sogra i ens hem endut la nena així.


El que no esperàvem, perquè tampoc no sabíem que hi era ni l'havíem disfressat amb aquesta intenció, era que participaria en un concurs de cosplay infantil, i val a dir que va pujar a l'escenari sense gaires problemes i va fer caure la bava de la gent, tal com ens cau a nosaltres.

El cert és que va atraure mirades durant les diverses hores que vam ser al Manga Barcelona -se'm fa molt estrany anomenar-lo així, si em permeteu dir-ho-, i també li van fer alguna foto persones desconegudes. No és ideal, però aquestes coses acostumen a passar.


I nosaltres també n'hi vam fer moltes, de fotos. De fet, la majoria les protagonitza ella. Aquí la tenim, per exemple, imitant el Kame Hame Ha d'en Goku a la Dragon Ball World Adventure, una zona força gran dedicada a Bola de Drac i el seu univers, on es podia participar en activitats relacionades amb l'obra d'Akira Toriyama.


Nosaltres també ens hi vam voler fer fotos, és clar, perquè encara que siguem ganàpies ens continua agradant.

En realitat no li agrada gaire que li facin fotos, si més no, quan no vol no hi ha manera, però tal com ens imaginàvem -i per això bàsicament assistim ara al Saló- li encanta veure l'ambient, les figures, els estands, la llum i els colors que es poden trobar sempre en aquesta fira.


Dibuixar li agrada molt, i aquí sempre ho pot fer. Novament va ser possible a la Mangateca, que també té pissarres de retoladors, cosa de la qual ella difícilment es cansaria.


També va tenir l'oportunitat de pintar una bossa de tela a l'anomenada Doraemon Square, tot i que es va notar que ja no tenia 1 any i va ser més difícil que es concentrés i fes cas.


Allà també hi havia una zona de photocall amb en Doraemon, en Nobita i la Shizuka, però aquesta última no la vam poder veure, i ens hi vam fer una foto, com l'any passat.

Encara no mira dibuixos d'en Doraemon, tampoc d'en Shin-chan, però els reconeix perquè n'ha vist imatges i en té ninots, i per això vam anar també a la zona dedicada al nen de cinc anys més trapella de Kasukabe.


Se'ns veu una mica lluny, però aquesta és la sala d'estar de la família Nohara, reproduïda per a l'ocasió i on ens van fer també una foto.


Per descomptat, amb el mateix Shin-chan també ens vam poder immortalitzar, a la sortida de "casa seva".


On també ens vam fer una foto en família va ser a l'Espai Nintendo, que aquest cop tenia com a joc estrella el recentment llançat Luigi's Mansion 3, i ens hi vam poder retratar amb chroma key fent el pallasso.


Per descomptat, ens vam fer la tradicional foto davant de l'estand de Selecta Visión, on vam quedar per primer cop l'any 2011 -tot i que llavors encara se celebrava a La Farga de l'Hospitalet-, i com fem des que tenim aquest dimoniet, la vam incloure també a ella.


Vull aprofitar l'avinentesa per dir que la persona que ens va fer les fotos en què sortim tots -llevat de la de Nintendo- va ser la Maria Rosa, que sempre ens dona un cop de mà amb la nena, i aquest cop més encara, sense queixar-se ni un sol cop. Moltes gràcies, si llegeixes això, que ja vas sortir a les fotos de l'any passat, però no et vaig esmentar.

Com he apuntat més amunt, ja no té 1 any, dona molta més feina i el cert és que no ha estat el millor any, a títol individual, pel que fa al Saló, en part per  haver d'estar pendent d'ella i els moments més difícils que ens "regala" quan estem moltes hores junts. Així que els moments de desconnexió que ens proporciona la seva ajuda s'agraeixen molt.


A mi em va resultar particularment difícil mirar bé els estands, perquè hi havia molta gent i amb el cotxet no és fàcil acostar-s'hi, i tampoc no vaig anar a cap xerrada ni presentació de novetats, però com els darrers anys, al final veure l'ambient, i com la nena s'ho passa bé, ho acaba compensant tot.


Vull afegir que, per primer cop, vam comprar el dinar als estands dels restaurants japonesos que sempre hi ha, però que almenys jo sempre havia ignorat deliberadament per prejudicis respecte a la relació qualitat/preu dels llocs de restauració dels esdeveniments massius.


Admeto, però, que aquest cop vam triar aquesta via per comoditat i, tot i que els preus són una mica alts per al meu gust, no és res d'extremament exagerat i el menjar, de fet, és força bo.


Acabo, com sempre, amb les compres, que aquest cop es redueixen a un volum, el primer de Cutey Honey 90's, de Gô Nagai (Mazinger Z, Devilman...), publicació en català d'Ooso Comic que vaig comprar directament a l'estand, on també em van fer el favor de canviar-me el volum únic de Cutey Honey: The Legend que em va arribar malmès fa molt de temps, però que la botiga on el vaig comprar no me'l va voler canviar quan ho vaig demanar.

Un Manga Barcelona diferent, però en la línia del que ja vaig veure l'any passat: continua havent-hi exposicions, xerrades, projeccions, activitats culturals i esportives per a tots els públics i coses per passar-hi força estona i anar-hi diversos dies -cosa que en el meu cas aquest cop no hauria fet de cap de les maneres, en no tenir acreditació-, però cada cop més m'ho miro més des d'una nova perspectiva, sense aquella ànsia de comprar perquè l'espai que tinc és el que és, i sense temps -sent pare d'una nena petita- per passejar per allà al meu ritme i aturant-me l'estona que calgui on calgui. Són uns temps que ja van passar, així que a partir d'ara en gaudiré d'una altra manera.











divendres, 25 d’octubre de 2019

Sèries: 13 Reasons Why (tercera temporada)

Deia fa uns mesos, en parlar de la segona temporada d'aquesta sèrie, que tal com havia acabat la primera era innecessari allargar la història, però que s'havia fet d'una manera encertada i el resultat havia estat una segona part molt bona.

Ara analitzo amb força retard la tercera entrega, que altre cop considerava innecessària quan es va anunciar, però veurem si en aquest cas ha estat un encert o no a mesura que la desgranem. 


Si heu arribat aquí sense haver vist les dues primeres temporades lamento l'spoiler, però també us he de dir que amb aquest pòster es va promocionar la tercera temporada de 13 Reasons Why, de manera que l'interès de la trama recau, aquest cop, no tant en el què, sinó en el qui i el com.

Perquè si l'original proposta de les cintes de la primera part va donar lloc a un judici amb flashbacks a la segona, en aquesta tercera entrega el que tenim és una proposta més convencional en què es tracta de resoldre qui és l'autor d'un assassinat que, en realitat, es revela al segon episodi. Confesso que jo no ho sabia fins que m'hi vaig trobar, però tampoc és la cosa més impactant, de debò.


La temporada comença, però, amb les conseqüències del tiroteig fallit del final de la segona, una tragèdia que es va poder evitar perquè en Clay va tenir la imprudent valentia de convèncer en Tyler de deixar-ho córrer, i li va prometre una ajuda que en aquesta temporada, efectivament, li brinden aquells que saben el que va estar a punt de passar.

Es desfan de les armes i fan torns per estar per ell, de manera que no es trobi mai sol, un mètode que potser caldria fer servir amb qualsevol persona que veiem que no està bé, però que per desgràcia dubto que a la vida real hagi servit per evitar aquestes massacres, que són culpa de la llibertat amb què s'aconsegueixen les armes als Estats Units i una societat que fomenta l'assetjament i l'odi.


Al llarg de la temporada, estructurada amb flashbacks partint d'un present, i també algun flashforward, veurem com el protagonista i els seus amics són interrogats de manera contínua i sovint il·legal per la policia local, liderada per una cara nova -però no pas desconeguda per als que hem vist The Shield o American Crime- com és la d'en Benito Martínez, que fa de xèrif.

Com en una sèrie policíaca o una pel·lícula de crims qualsevol, l'autoritat pregunta i els investigats responen, cadascun amb una coartada per al dia de l'assassinat, però en molts casos no del tot certa, i amb unes mostres de lleialtat envers els amics, sense pensar gaire en les conseqüències personals, que també són per aplaudir, alhora que imprudents.


De la Hannah ja gairebé no ens en recordem, i certament veure-la un altre cop aquí hauria estat excessiu, havent fet de "fantasma" a la segona temporada. Sí que se l'esmenta, i cap al final apareix la seva mare, encara destrossada, que ha mantingut el contacte amb en Clay.

Però la noia era un personatge poderós, i la seva absència provocava un buit que algú havia d'omplir, o intentar omplir.


Aquest paper correspon a l'Ani Achola (Grace Saif), una nova estudiant que ha arribat al poble amb la seva mare, que treballa de criada dels Walker, amb allotjament inclòs.

La proximitat amb en Bryce, juntament amb el seu caràcter xafarder, la converteixen en un personatge irritant, a les antípodes de l'adorable Hannah, però a en Clay li cau bé de seguida, massa i tot.

Al final ella és el fil conductor de tot plegat, encara que el guió s'ocupa de fer-nos anar amunt i avall pel que a la narració, que tot i que des del punt de vista de la fotografia queda ben clar a quin punt de la història correspon cada escena, personalment vaig tenir molts problemes -com a la segona temporada amb fets de la Hannah que se'ns explicaven per primer cop- per calcular el temps que feia que l'Ani havia entrat a l'institut, per exemple.


Confusions narratives a banda, un aspecte que no em va agradar gens va ser l'emblanquiment, la neteja, o com es vulgui anomenar, del personatge d'en Bryce, violador confés però que aquí s'humanitza a través dels flashbacks.

Els malparits aconsegueixen, cal admetre-ho, que ens desperti certa simpatia, a través d'un canvi d'actitud i un penediment evidents, amb la reputació destrossada, mostres de la voluntat de reparar els danys i una vessant tendra com a fill que no hauríem esperat d'ell.

Així com en les anteriors temporades m'he posicionat en contra de les crítiques per suposada apologia del suïcidi o per la brutalitat de l'escena de la violació d'en Tyler, en aquest cas m'he d'alinear amb els que, incrèduls, han vist que la tercera temporada de 13 Reasons Why buscava, i en part aconseguia, fer que un violador ens caigués bé.


És agradable veure com es descriu o es presenta la lleialtat entre el grup del protagonista, i patim amb els personatges quan són el focus de les investigacions policials, però entre l'intent de rentat d'en Bryce, un personatge nou que no em va agradar i la transformació de la sèrie en una simple història de misteri i assassinats, he de dir que la tercera temporada no em va agradar gaire.

La recepció general ha estat força dolenta, amb notes molt baixes, però Netflix n'estrenarà una quarta temporada, que serà l'última, i que ja al final de la tercera veiem per on anirà, perquè el tema del tiroteig fallit no ha quedat tancat del tot. Tant de bo se'n pugui anar deixant-nos un bon regust com a producte, entenent que els temes que tracta, i ja està bé que sigui així, ens regiren l'estómac per força.




Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails