dilluns, 28 juliol de 2014

Lectures: La canción de Apolo

Tal com està el mercat del manga a l'estat espanyol, actualment en lleugera recuperació però amb les editorials molt prudents a l'hora de llançar segons què, sempre és una sorpresa i una alegria que alguna es decideixi a publicar qualsevol cosa del Déu del Manga, el meu admirat Osamu Tezuka. 

Durant el XIX Saló del Manga de Barcelona l'actual propietària de la llicència dels còmics de superherois de DC, la barcelonina ECC Ediciones, va anunciar que començaria a tocar còmic japonès i que una de les obres inaugurals d'aquesta línia seria la que avui ressenyo i que abans de saber que es llicenciaria al nostre mercat tenia al punt de mira en la seva edició nord-americana.


Es tracta de La canción de Apolo, o Apollo no uta, una obra que es va serialitzar a la revista setmanal japonesa Shônen King el 1970 i que es va recopilar en tres volums, però que ens ha arribat, en la meva opinió encertadament, en un únic llibre de més de 500 pàgines i un preu, 25 euros, relativament assequible. De fet, El libro de los insectos humanos té gairebé 200 pàgines menys i en val 23.

A més, ens ha arribat en sentit de lectura oriental —quan les editorials que no treuen gaire manga es decideixen per una obra d'origen japonès no sempre en respecten el sentit de lectura, o sigui que hem estat de sort—, i amb una excel·lent traducció que vaig tenir el plaer de revisar.


Però bé, parlem de l'obra en si, que és un seinen (per molt que la revista original fos shônen) que gira al voltant de l'amor d'una manera força original. No és pas un shôjo, ja ho he dit, malgrat que el mestre també va fer obres adreçades al públic femení, però parla igualment de l'amor, encara que des d'una perspectiva diferent, que és el gran atractiu d'aquest còmic.

El seu protagonista, en Shôgo Chikaishi, ha crescut odiant les relacions afectives entre mascles i femelles de qualsevol espècie, i per tal d'intentar guarir-lo l'internen en un centre psiquiàtric on esdevindrà l'objecte de diverses teràpies amb la missió de fer-li passar aquest trauma i que pugui desenvolupar-se com un humà normal i corrent.


El cas és que, per més inversemblant que ens sembli que això ho pugui provocar un electroxoc, una sessió d'hipnosi o la caiguda per un barranc, cada cop experimenta una aventura situada en una època i un lloc diferents, però amb l'amor com a denominador comú. 

La idea és que el noi conegui l'amor i aprengui a reconèixer-ne la importància, i això dóna a l'autor l'excusa per a situar en Shôgo en el que semblen relats curts en un contenidor anomenat La canción de Apolo. Evidentment, que tinguin un mateix protagonista i forma de somnis (tot i que bona part de la història té lloc, també, a l'època "present" i a la "realitat" dels personatges) permet que el conjunt estigui ben lligat, però si no es llegeix una mica seguit pot ser una mica caòtic i desorientador.


Entès com un tot, aquest manga és una sèrie d'històries dramàtiques i fins i tot tràgiques on es parla d'amor i sexe, però sexe com a resultat natural de l'amor (hem vist altres obres on Tezuka el tracta de manera deslligada dels sentiments, també), i alhora és la història d'un noi pertorbat, que se sent (i és) perseguit i mentre evoluciona i va entenent el significat de l'amor arriba un punt que li costa distingir si el que li passa és cert o forma part d'un d'aquests somnis provocats per les circumstàncies més diverses.

Evidentment, i com no podia ser d'una altra manera amb un manga d'aquest senyor, les diverses ambientacions del que se'ns narra permeten a l'autor reflexionar també sobre temes habituals en la seva bibliografia, com la guerra, el medi ambient o els perills de l'excessiva evolució de la tecnologia. I potser no sóc l'únic que ho pensa, però els canvis d'escenari en qüestió de temps i espai m'han recordat una mica Hi no tori, també d'Osamu Tezuka. 


Estem davant d'un manga que ens vol explicar moltes coses i a un ritme molt elevat, i que potser en alguns moments ens sembla desordenat, bigarrat i amb situacions i converses poc realistes (més enllà del fet que es tracta d'una història de fantasia i que té dret a ser-ho). 

Suposo que no sóc l'únic que se n'endurà aquesta impressió, però també és un còmic intens, amè i amb un Tezuka més seriós que mai. De fet, no hi ha ni una de les seves típiques bromes anacròniques i cameos, presents a gairebé totes les seves obres, siguin de comèdia o dramàtiques. Per descomptat, en l'aspecte gràfic posa tota la carn a la graella i ens ofereix el dibuix més realista que li surt, sense deixar de banda els seus experiments en la composició de les pàgines, tot i que aquí són més discrets que en d'altres ocasions.

El cas és que deixant de banda les seves mancances, que jo resumiria en què l'autor va voler tocar un tema profund des d'una perspectiva original i no li va acabar de sortir rodó, en part per les situacions inversemblants que deia, és un manga d'allò més recomanable i que ens deixa amb ganes de tornar-lo a llegir. Al capdavall, és un títol del Déu del Manga.



dimecres, 23 juliol de 2014

Californication (7a temporada)

Fa un parell d'anys vaig publicar una entrada sobre la cinquena temporada de Californication, que arribava després d'haver-ne fet una altra de genèrica, i m'adono que no vaig fer-ne cap sobre la sisena. Però tant se val, perquè ara la sèrie ha acabat definitivament amb la seva setena temporada i comentaré què m'ha semblat el final de les aventures d'en Hank Moody. 


Abans de començar diré que m'ha semblat una molt bona temporada de cloenda per a aquesta sèrie que ens ha mostrat un David Duchovny desfermat, diuen que més proper a la seva personalitat real, i gens semblant al d'Expedient X

Ho penso perquè podrien haver estat 12 episodis més de vida caòtica, pecaminosa i destructiva del protagonista, cagant-la un cop rere l'altre, però aquesta última temporada ha estat la que ha corregit l'actitud i el comportament del senyor Moody, que ja tocava.


Però també m'agrada perquè arrenca amb un gir argumental, un cop d'efecte que és coherent i lògic amb la història d'en Hank: un paio tan tarambana, promiscu i despreocupat no seria estrany que tingués algun altre fill, a banda de la Becca. I, efectivament, en té un d'una relació molt poc anterior a la que va iniciar amb la Karen. 

Es tracta d'en Levon (Oliver Cooper), un nano que només comparteix amb el seu pare biològic, a qui segueix la pista fins que el troba i se li presenta, el seu gust per les dones, com més millor. Ara bé, si en Hank Moody és com un imant per al sexe femení, en Levon el repel amb el seu aspecte descuidat i una actitud de depravat mental i socialment inhàbil que el protagonista mirarà de corregir com a missió principal en aquesta temporada mentre, poc a poc, va acceptant la seva condició de pare del noi i va aprenent a estimar-lo.


La mare de la criatura, com se sol dir, és la Julia (Heather Graham, una de les estrelles convidades de la temporada), higienista dental que esdevé d'aquesta manera la primera baby mama d'en Hank Moody. 

De caràcter dolç i amable, ha criat en Levon tota sola i encara ara el protegeix dels perills que acostuma a atraure ell mateix amb la seva manera de ser. Com que per culpa d'això no ha pogut dedicar-se gaire a trobar parella, la reaparició d'en Hank l'altera i ella, al seu torn, desvia l'atenció de l'escriptor de l'altra missió principal que té en aquesta tongada d'episodis: recuperar la Karen, que amb el seu etern somriure no permet prendre's seriosament les seves paraules de fingit rebuig, d'una vegada per totes. Aquest cop només és una dona la que el desvia del camí, i no és una qualsevol, però cal valorar la resistència d'en Hank perquè, com sempre, li arriben ofertes de totes bandes, però aquesta vegada les rebutja.


L'altra estrella convidada és en Michael Imperioli (The Sopranos), que fa de Rick Rath, el creador de la sèrie on contracten en Hank per a fer de guionista —l'havíem vist fer de tot, per tant només li faltava escriure per a la televisió— després que a la temporada anterior es dediqués a rehabilitar-se de les seves addiccions i a treballar com a biògraf d'un músic sonat. 

En Rick té un caràcter fort, és molt seriós i no l'entusiasma la idea de treballar amb en Hank, però les friccions amb el protagonista augmenten quan aquest li diu que no té cap intenció de tornar amb la Julia però, amb la seva actitud, demostra el contrari.


La trama principal d'aquesta última temporada, però, gira al voltant de la relació entre en Hank i en Levon, deixant en un pla molt secundari la Karen i fent-nos dubtar fins al punt que jo vaig arribar a pensar que ens sorprendrien fent que en Hank acabés amb la Julia. 

Abans de la resolució del triangle amorós, però, i com no podia ser d'una altra manera, es produeix una sèrie de situacions esbojarrades que tot sovint tenen a veure amb l'objectiu de fer que en Levon perdi la virginitat i aprengui a tractar les dones, i en un dels pocs errors que comet el reformat Hank hi acaba barrejant la prostitució, cosa que enfurisma tant la mare del noi com la Karen, que ho suma a la llista de greuges que ha patit per culpa del protagonista, per si el descobriment de l'existència d'una altra família no hagués estat prou.


Pel que fa als divertidíssims Runkle, comencem la temporada veient com els va la vida matrimonial després de la pausa que va significar la relació d'ella amb el productor Stu Beggs, i el cas és que no els va gaire bé: en Charlie té problemes erèctils causats per una baixa autoestima, i a sobre la feina no li acaba d'anar bé i els diners no els arriben per a l'estil de vida a què estan acostumats. Tot plegat els conduirà a una situació impossible: acceptar, o no, el milió de dòlars que l'Stu ofereix a la Marcy per tal de ficar-se al llit amb ella un últim cop. 

La setena i última ha estat una temporada de bones vibracions, amb algun moment d'ai al cor, però en general optimista, positiva i que, com si fos una mena de premi per als seguidors de la història, ha recuperat breument algun personatge de temporades anteriors. A més, té un final feliç i ben lligat que, tal com li havien anat les coses a en Hank Moody —principalment per culpa de la vida disbauxada que comentava més amunt—, podria haver estat perfectament tot el contrari. 

Ha estat, doncs, un comiat excel·lent (encara que no m'hauria fet res que m'haguessin sorprès amb un final no tan feliç i d'amors retrobats) per a Californication, una sèrie ameníssima, de capítols de curta durada i unes transicions d'efecte cremat que trobarem a faltar.





divendres, 18 juliol de 2014

Lectures: Katsu!

Com possiblement ja sabeu, el meu mangaka preferit viu és el senyor Mitsuru Adachi, l'obra més coneguda del qual és, almenys de moment, el meu manga preferit (sí, per sobre de Bola de Drac). Ja he fet ressenyes d'aquesta obra, Touch, així com de Cross Game, Itsumo Misora, Q&A, Jinbe, Slow Step i algunes de les seves històries curtes dins la capçalera Short Program, i tinc la intenció de llegir tot el que ha fet i parlar-ne al bloc. 

Avui canviem el beisbol, el seu esport habitual, per la boxa, un món que m'interessa particularment quan el retraten a la ficció, com he dit algunes vegades (podeu veure, per exemple, l'entrada que vaig dedicar a la saga cinematogràfica Rocky). Per cert, ja havia parlat del volum 1 de l'obra que ens ocupa fa anys, però ara l'he llegit sencera i com cal i, per tant, n'he de tornar a parlar.


Encara que se l'associï —no sense raó— al beisbol, l'autor ha tocat altres esports i entre ells un que apareixia a la seva bibliografia de tant en tant, poquet i en un paper molt secundari en el millor dels casos, però que al final va tenir la seva pròpia obra, aquesta Katsu! que es va publicar setmanalment a la Shônen Sunday entre 2001 i 2005 i es va recopilar en 16 volums, que jo he llegit en japonès en una edició més recent que els presentava de dos en dos.

Com és habitual amb el mestre Adachi el títol conté un joc de paraules: "katsu" significa, entre altres coses, "guanyar", però resulta que també té a veure amb el nom dels seus protagonistes, en Katsuki Satoyama i la Katsuki Mizutani, dos estudiants de primer de batxillerat japonès (15 anys d'edat) que comparteixen classe i ben aviat la passió per la boxa i alguna cosa més.


La història comença quan en Katsuki Satoyama i el seu millor amic, en Kyôta Kawakami, s'apunten al gimnàs de boxa del pare de la Katsuki Mizutani per tal d'impressionar-la, però resulta que la noia veu poc el seu pare, separat de la seva mare, i a més sembla que no li agrada la boxa.

En realitat no és així, sinó que és a la seva mare a qui no li agrada aquest esport (o aquesta disciplina de lluita), mentre que la Katsuki només se sent frustrada perquè és un món d'homes. Però la missió d'acostar-se a la noia que agrada al protagonista i el seu amic no acaba malament del tot, almenys per a en Katsuki: el nano té un talent natural per a la boxa i la seva companya de classe decideix fer-li de mànager per tal de polir-lo i que en el futur esdevingui un professional del pugilisme.


Una mica com després passaria amb l'Aoba de Cross Game, la protagonista femenina de Katsu! també és força bona en aquest esport, però el masclisme de la societat la condemna a mirar-s'ho des de més enllà de les cordes del ring, cosa que no impedeix que la vegem disputar alguns combats d'entrenament i defensar-se amb contundència dels delinqüents que habiten els carrers d'aquesta història, i al principi posar-li les coses difícils a en Satoyama.

El manga és la història de com aquest noi, que entra al món de la boxa pels motius menys nobles, acaba estimant aquesta disciplina i creix com a lluitador fins al punt d'esdevenir la gran esperança del futur del món de la boxa japonesa. Pel camí, a més, tenim l'evident història d'amor entre els dos personatges que donen nom al còmic i que, al seu voltant, acaben generant els típics polígons amorosos de les obres de l'autor, que com ja he dit més d'una vegada són shônen amb elements de shôjo que permeten que qualsevol mena de públic, sigui del sexe que sigui, en pugui gaudir.


Excel·lent creador de personatges, Adachi també ens en presenta uns quants de secundaris en aquesta obra: rivals de la mida d'en Kimoto, amic de la infantesa de la Katsuki, en Misaki, un geni que entra a la boxa després de conquistar el món del beisbol de batxillerat (sí, havia de sortir el beisbol) o l'Uchida, un paio fosc i violent, amic d'en Misaki; però també d'altres d'entranyables, com el pare de la Katsuki, la Chiyaki, germana petita d'en Katsuki (la típica nena amb cues de l'autor), o el pare del protagonista, que descobrim que té un passat com a boxador amb el nom artístic de Rabbit Sakaguchi

Com no podia ser d'una altra manera, a Katsu! també tenim una família atípica, en aquest cas amb la mare del protagonista morta, però el més impactant és el que descobrim en el passat de la història dels Satoyama, que no vull revelar perquè és una de les sorpreses que ens reserva l'obra i un pas més enllà en les originals premisses de les obres d'en Mitsuru Adachi. 


En aquest manga tenim tot allò que podem esperar d'una obra de l'autor: vida estudiantil —poca i molt centrada en el club de boxa de l'institut, aquest cop—, un humor molt particular, una mica de fan service amb les portadetes de la Katsuki amb poca roba i guants de boxa, referències a d'altres obres adachianes, esport (els combats de boxa estan molt ben dibuixats i transmeten perfectament la tensió pròpia d'aquest món), escenes que no necessiten paraules per a dir moltes coses, paisatges urbans i personatges que es fan estimar a través de les seves entranyables relacions. Però a més, i sense que serveixi de precedent, un final tancat, clar i no obert a interpretacions, una pràctica que veiem poques vegades a les obres del mestre però que de tant en tant s'agraeix.

Katsu! és un altre molt bon manga d'en Mitsuru Adachi, m'ha agradat molt, però no tant com Touch i Cross Game. És clar que aquelles obres deixen el llistó massa alt, i fins i tot un més que notable còmic com aquest s'ha de conformar, a la meva llista de preferències entre les obres d'aquest senyor, amb una posició elevada però no mereixedora de medalla. Pels pèls, però. 

Com a curiositat, d'aquest manga no se n'ha fet cap adaptació animada ni d'imatge real, així que si us interessa l'haureu de seguir en paper, sigui en japonès, francès o italià, que són els idiomes en què em consta que s'ha editat.


diumenge, 13 juliol de 2014

Lectures: Popeye d'E. C. Segar, volum 4

Déu n'hi do. Feia més d'un any i mig de l'última ressenya d'una lectura d'en Popeye, i si he trigat tant ha estat perquè he trigat molt a posar-me amb aquest volum, i és que vaig llegint el que em ve de gust a cada moment i, quan un volum és gran i de lectura incòmoda, és més probable que no el devori amb la mateixa gana que altres obres, malgrat que la qualitat d'aquest material sigui, com és el cas, molt alta. Sigui com sigui ja és aquí, ja puc parlar del volum 4 del Popeye d'E.C. Segar.


Amb el títol de Plunder Island, aquesta quarta entrega del material amb què l'editorial nord-americana Fantagraphics recopila tota la part de Thimble Theatre en què apareix en Popeye a les mans del seu creador, l'E.C. Segar, tenim les pàgines dominicals en color del 3 de desembre de 1933 al 7 d'abril de 1935, i les tires diàries de l'11 de desembre de 1933 al 24 de juliol de 1935.


Com ja passava al volum anterior es pot dir que en Wimpy, el boig de les hamburgueses extremadament egoista, barrut i giracamises, és el gran protagonista de les pàgines dominicals, siguin quines siguin les circumstàncies. El senyor Segar sabia que era un secundari molt potent i l'emprava tant com podia, tot i que no va tenir la mateixa sort que en Popeye (que, recordem, havia començat de la mateixa manera) i mai no va esdevenir el protagonista de Thimble Theatre, però llegint aquestes pàgines hom podria pensar el contrari. És com el típic amic a qui fotríem calbots contínuament perquè tot allò que fa ens treu de polleguera, però que tot i així considerem amic nostre.

Precisament les pàgines dominicals són les que donen nom al volum, perquè la història més llarga que hi veiem és la que s'anomena Plunder Island, que duu els personatges a una nova aventura marítima a la recerca d'un tresor, que inclou enfrontaments amb la ja clàssica Bruixa Marina (Sea Hag), que apareix a la portada del llibre. Després sabrem com es gasten els diners del tresor, veurem en Wimpy en més escenes al restaurant, assistirem al retorn del bebè Swee'pea i també a l'activitat en favor dels orfes que duu a terme en Popeye, entre altres coses com ara algun combat de boxa, típic d'aquestes pàgines que es publicaven els diumenges i que seguien línies argumentals independents de les tires diàries.


De fet aquest és un vessant d'en Popeye que ve de lluny i que aquí continuem veient, perquè com sabem és un home que no necessita gaires diners per viure ni té gaire afecte per aquest metall, però en les seves diverses aventures de tant en tant es fa ric i, immediatament, reparteix els diners entre els més necessitats. Fins i tot és capaç de donar-los la roba que duu posada.

A les tires diàries, en blanc i negre, comencem amb una saga en què en Popeye torna a treballar en un diari, però aquest cop no com a reporter, sinó com a editor. L'autor aprofita l'ocasió per retratar en to humorístic la situació dels dibuixants de còmics de l'època, però aviat passa a un altre tema, que té repercussions durant la resta del volum.


Perquè resulta que l'Olive rep una herència força generosa i fa realitat el seu somni d'entrar a formar part de les classes altes, un canvi que en corromp el caràcter i que en Popeye no està disposat a acceptar. La crisi de la "parella" creix considerablement quan, després de salvar una noia que s'ofegava, aquesta s'enamora d'en Popeye i s'identifica com la June Vanripple, una jove personalitat de l'alta societat, filla d'un dels homes més rics del planeta.

Ara que veu perillar l'amor del seu mariner borni —ha calgut l'aparició d'una rival per tal de despertar-li la gelosia—, l'Olive fa tots els possibles per trencar aquesta nova relació, però després dirigeix la seva atenció a un altre objectiu: esdevenir, gràcies als seus calés, una estrella de cinema. El fracàs en aquesta nova empresa fa que la noia adquireixi una estranya malaltia que només es pot guarir amb una fruita que creix al regne de Nazilia, l'inepte rei del qual, en Blozo, reapareix després d'haver debutat abans del volum 4.


Passada aquesta saga, que ocupa uns quants capítols i en el fons revisita velles situacions còmiques amb l'esmentat rei, els seus detractors i els salvatges que viuen a l'illa, en Popeye s'embarca en una nova aventura, aquest cop encarregada pel senyor Vanripple, el seu riquíssim aspirant a sogre.

Ha de descobrir qui està robant a les mines propietat de l'ancià, i per tal de fer-ho s'ha d'infiltrar a la Vall de la Mort, on es fa passar per una dona tot aprofitant que allà no en veuen gaires i no són capaços de descobrir l'engany. Tota una sorpresa, i una font de gags d'allò més divertits, que un home tan mascle com en Popeye no tingui cap problema amb adoptar una actitud femenina (dins els seus límits, és clar). A més, es produeix el retorn del germà de l'Olive, en Castor Oyl, reconvertit en detectiu.


A la història següent (ja em disculpareu per la captura, però aquesta no l'he trobat a internet i sorgeix d'una foto que he fet expressament) els protagonistes s'embarquen, mai més ben dit, en una nova aventura marítima, aquesta vegada a la recerca de la font de la joventut eterna, en la qual estan interessades també la Bruixa Marina i la seva germana, que n'és la propietària.

Punt interessant, perquè la germana de la bruixa té un esbirro enorme, en Toar, que se'ns presenta temible —fins i tot és capaç de trencar-li el coll al gairebé indestructible Popeye— però que en el fons és un tros de pa curt de gambals.


I no sé fins quan continuarà sortint, però a la saga següent, nascuda de la idea de bomber d'en Popeye de crear una mena d'Arca de Noè moderna per tal de descobrir un nou continent i fundar-hi un nou país. 

Una vegada més estem davant d'un molt bon còmic, que continua fent créixer els seus personatges, en presenta de nous d'allò més carismàtics i, malgrat que està dividit en sagues, les enllaça magistralment de manera que el conjunt esdevé fluïd i amè. Espero no trigar tant a llegir el cinquè i penúltim llibre del Popeye d'E.C. Segar.



dimarts, 8 juliol de 2014

Lectures: Green Arrow - Hunters Moon

A les darreres entrades, de fet les de l'últim parell d'anys, dedicades a ressenyar les lectures del Green Arrow contemporani ja he dit més d'un cop que la col·lecció i el personatge no passaven per la seva millor època. 

Sembla que ara la cosa remunta una mica, però encara que els anys 2000 van ser, per a mi, molt bons per a l'Oliver Queen i companyia, molta gent considera —i no descarto fer-ho jo també amb el temps, quan l'hagi llegit— que el millor Green Arrow va ser el del guionista Mike Grell, el dels anys 80 i 90, que es va publicar fa moltíssims anys en castellà com a Flecha Verde a través de la desapareguda Zinco, no van reeditar ni Norma ni Planeta ni ho està fent ECC i que ara, per a fortuna meva, DC Comics sembla que està recuperant en reeditar-ne recopilatoris. 


No sé si tindrà prou èxit com perquè es reeditin els mítics 80 números escrits pel senyor Grell (i demanar que facin el volum sencer ja és una utopia), però de moment amb Green Arrow: Hunters Moon (que també se sol veure escrit com a Hunter's Moon, però no és això el que posa a la portada) tenim els números 1 a 6 de la col·lecció, originalment publicats de febrer a juliol de 1988

De fet, amb aquests números s'iniciava la primera col·lecció d'èxit (va durar 137 números i després se'n va reiniciar la numeració quan en Kevin Smith va recuperar el personatge) protagonitzada per un superheroi que fins llavors havia tingut un paper molt secundari dins l'Univers DC i que anava sobrevivint a base de sèries limitades i aparicions estel·lars en d'altres col·leccions. El miracle va ser possible gràcies a una minisèrie, The Longbow Hunters, precisament escrita i dibuixada per en Mike Grell el 1987 amb grans resultats, fins al punt que encara ara és una referència ineludible dins la història d'en Green Arrow.


Doncs bé, a la col·lecció regular el senyor Grell es va fer càrrec dels guions i va deixar els dibuixos a l'Ed Hannigan i, l'entintat, al desaparegut Dick Giordano, cosa que dona com a resultat un aspecte visual no del tot trencador amb The Longbow Hunters i una composició de vinyetes pròpia d'aquella època i del to seriós i realista que es va voler donar a aquesta etapa.

Són 3 històries de dos capítols, el que veurem aquí, començant per la que dóna nom al recopilatori, on el protagonista i la seva xicota, la Dinah Lance s'identifiquen, precisament pels fets de l'esmentada novel·la gràfica —dels quals encara s'estan recuperant com a parella—, amb el cas de l'Annie Green, terapeuta de la Black Canary que fa 18 anys, quan era petita, va ser l'única supervivent d'una sèrie de tortures i assassinats de nenes per part d'un paio que ha deixat la presó després d'aconseguir que es reobri el seu cas.


A la segona, The Champions, l'Oliver Queen es veu obligat a acceptar un encàrrec que l'enfrontarà amb un altre mercenari en un cas que no li desperta la més mínima simpatia, però que té a veure amb una potencial arma biològica i podria acabar prou malament com per provocar una nova Guerra Mundial.

  
Finalment, a Gauntlets, una sèrie d'assalts a homosexuals crida l'atenció de l'Arquer Maragda i en combatre'ls descobreix que van ben amunt en l'entramat de les bandes de criminals organitzats que contaminen Seattle, la ciutat de la qual és justicier des que s'hi va instal·lar.

Són 3 històries en 6 números que es resolen una mica massa ràpidament, ens deixen amb ganes de més, potser es podrien haver allargat més i que duressin, com a mínim, 3 entregues cadascuna, perquè la impressió que fan, almenys a mi, és que la primera part és una introducció i la segona un desenllaç, sense l'habitual nus.


Ara bé, aquesta sensació queda esmorteïda gràcies a la manera amb què el guionista lliga les històries, que no tenen res a veure entre si però que l'Oliver i la Dinah, el seu nexe comú, ens recorden en fer-ne alguns esments, deixant de banda que també hi ha referències a un trauma que s'arrossega, com deia abans, des de The Longbow Hunters. En realitat, com que l'ambientació és la d'aquella novel·la gràfica, es percep una sensació de continuïtat amb l'univers creat llavors, simbolitzada potser en la floristeria que porta la parella, Sherwood Florist (com veieu una referència més al personatge d'en Robin Hood, per si el propi Green Arrow no era prou).

Green Arrow: Hunters Moon és el primer recopilatori d'una etapa de caire més realista, una etapa fosca i seriosa (a les portades originals fins i tot un missatge la recomanava al públic adult) que, almenys de moment, situa les aventures d'en Green Arrow en un ambient allunyat dels superherois, amb "missions" que podria dur a terme qualsevol detectiu de ficció sense poders ni ginys comprats amb els diners i enemics que, per desgràcia, són del tipus que encara ara podem trobar a la nostra vida quotidiana.


Però també és una etapa que, concordant amb el que havíem vist anteriorment en el Green Arrow de Mike Grell, i per tant mantenint la coherència, retrata un Oliver Queen que no s'assembla gaire al posterior d'en Kevin Smith i successors, que era bromista, alegre i de vegades una mica pesat.

El Green Arrow de Mike Grell és, ja ho havia dit a la ressenya de The Longbow Hunters, un paio dur, una mena de Harry el Brut, amb algunes coses d'antiheroi, també, com per exemple l'absència d'escrúpols a l'hora de matar si ho veu necessari. De fet, hi ha qui diu —i havent-ne vist dues temporades hi estic d'acord— que l'Oliver Queen de la sèrie Arrow s'assembla més a aquest que no pas a la versió moderna, la que veiem als còmics des de l'any 2001.

Haurem de tenir paciència, sembla que tenen previst treure dos recopilatoris a l'any, però a mi aquest tom m'ha agradat força i ja tinc ganes de veure què m'espera a Green Arrow: Here there be dragons, amb els números 7 a 12 de la col·lecció.


dijous, 3 juliol de 2014

Sèries: Penny Dreadful

Vaig descobrir l'existència d'aquesta sèrie poc abans que s'estrenés, per casualitat, quan me'n van parlar dient-me que reunia diversos monstres clàssics de l'imaginari popular, nascuts en la literatura del segle XIX, i en veure el seu repartiment vaig quedar-ne convençut.

Ara que ja s'han emès els 8 episodis de la seva primera temporada (ha renovat per a una segona, de 10), em ve de gust parlar-ne i intentar que, si no l'heu vist o no la coneixeu, li doneu una oportunitat. 


Estrenada a la cadena Showtime (cosa que vol dir que, igual que a l'HBO, no hi ha cap mena de censura pel que fa als nus i la paraula fuck en totes les seves variants morfològiques), Penny Dreadful és un homenatge a les novel·les barates i adreçades a les classes treballadores britàniques que es van serialitzar durant el segle XIX, un format que va veure néixer, per exemple, el personatge d'en Sweeney Todd. 

Curiosament els personatges que la protagonitzen no tenen l'origen en cap penny dreadful, sinó que van néixer en diversos clàssics de la literatura universal del segle XIX. La sèrie, creada per en John Logan (guionista de Gladiator, The Last Samurai, L'aviador o la pel·lícula precisament de Sweeney Todd de 2007), uneix personatges nascuts a les novel·les Dràcula (1897), El retrat de Dorian Gray (1890) o Frankenstein (1818), a més d'introduir-ne d'altres de ficticis, i els situa en una trama ambientada en la Londres victoriana, que és l'època en què van aparèixer dos dels tres llibres esmentats.


La trama, completament original, gira al voltant de l'operació de recerca de la Mina Murray, filla de sir Malcolm Murray, un explorador de l'Àfrica interpretat pel veterà Timothy Dalton (el James Bond d'Alta tensió i Llicència per matar) que viu traumatitzat pels que considera els seus fracassos com a pare i que reuneix al seu voltant una colla de personatges que el poden ajudar en la seva missió.


La més propera és la senyoreta Vanessa Ives (Eva Green, membre del repartiment que més em cridava, sobretot després de veure-la a 300: Rise of an Empire, però que no té una filmografia gaire extensa), una dona jove que viu amb sir Malcolm i del passat de la qual només sabem, al principi, que era la millor amiga de la desapareguda Mina. 

Deixant de banda l'espectacular interpretació de l'actriu, que no té cap problema amb enlletgir el rostre i fer de boja d'una manera molt convincent, el personatge és d'allò més interessant i ja des del primer episodi veiem que té una curiosa relació amb la religió, per dir-ho d'alguna manera. Misteriosa podria ser l'adjectiu que la defineix millor.


A les dues cares ben conegudes que ja he esmentat s'uneix la d'en Josh Hartnett —famós, però no gaire prolífic, almenys en comparació amb les grans estrelles de Hollywood—, que fa d'Ethan Chandler, un pistoler nord-americà que s'ha exiliat a Anglaterra, on es guanya la vida fent teatrets fins que és reclutat pel senyor Murray. 

Valent i amb posat de dur, en el fons és un home sensible i amb els seus traumes i secrets que, quan comencem a dubtar de la importància del seu paper, ens sorprèn amb un gir argumental que promet noves emocions a la segona temporada.


Ja entrant en els rostres menys vistos, tenim per exemple en Victor Frankenstein (Harry Treadaway), un jove científic i amant de la poesia que estudia els límits entre la vida i la mort i la reversibilitat de la segona, que com ja sabem perquè es tracta d'un personatge àmpliament conegut, arriba a demostrar. 

Cal esmentar que les seves creacions formen part dels personatges secundaris de la sèrie i, tal com acaba la primera temporada, la cosa anirà a més de cara a la segona tongada d'episodis.


El bell Dorian Gray és interpretat per en Reeve Carney (que va fer d'Spider-man al musical de Broadway fins el 2013), no pas en Bojan Krkic, i el que n'hem pogut veure en aquesta primera temporada es limita al seu amor per l'art pictòric, els plaers carnals tant amb dones com amb homes i la bellesa en general. 

Se suposa que el personatge es desenvoluparà més durant la propera temporada, però en aquests primers 8 capítols seria el que menys minuts ha tingut d'entre els personatges principals. De moment, això sí, m'ha motivat a llegir El retrat de Dorian Gray.


Entre els secundaris cal esmentar el majordom africà Sembene (Danny Sapani, vist a Misfits), el tràgic i entranyable monstre de Frankenstein (Rory Kinnear), el professor Van Helsing (David Warner) o la prostituta irlandesa Brona Croft (Billie Piper, vista a la Doctor Who moderna), que està a la frontera entre el paper protagonista i secundari, però m'inclino per considerar-la del segon grup.

La qüestió és que el grup principal, amb l'ajuda o els impediments dels secundaris, segons el cas, tira endavant la missió de trobar la Mina i rescatar-la de les urpes d'uns éssers demoníacs que es revelen com a vampirs, però que encara han de donar joc quan arribin els nous episodis. Ara bé, a banda de la missió principal a Penny Dreadful tots els personatges aniran tenint diverses escenes dedicades a aprofundir en la seva personalitat i el seu passat, i en algun cas fins i tot monopolitzaran un episodi sencer. 


He de reconèixer que segons com, el tema dels vampirs no em crida l'atenció, segurament perquè s'ha explotat i pervertit en excés sobretot durant els darrers anys. Jo sóc més de la novel·la original de Dràcula i la pel·lícula de 1992 que l'adaptava amb certes llicències i no m'agraden gaire els experiments.

Ara bé, la proposta té punts molt bons i m'alegro d'haver-li donat l'oportunitat, perquè m'ha deixat molt satisfet: la idea d'unir diversos personatges de ficció en un mateix producte, i que vinguin de novel·les clàssiques de terror del segle XIX, com si es tractés d'una nova versió de The League of Extraordinary Gentlemen, còmic de l'Alan Moore i en Kevin O'Neill que va tenir una criticadíssima adaptació cinematogràfica i que comparteix algun personatge amb la sèrie; l'ambientació victoriana i la trama original que ens proposa Penny Dreadful, reservant-nos sempre sorpreses però fent-nos també picades d'ullet si coneixem els personatges que sí que existien abans de la sèrie; la fotografia, el vestuari, els diàlegs i, sobretot, les excel·lents interpretacions dels actors i les actrius, afectades intencionadament. 

Imprescindible, més que mai, veure-la en anglès, encara que algun dia l'arribi a comprar algun canal en castellà (cosa que encara no ha passat tot i que els dos primers episodis els dirigeixi en Juan Antonio Bayona, el de The Impossible i abans El orfanato, i hi hagi un cameo de la Leticia Dolera al segon d'aquests capítols).






dissabte, 28 juny de 2014

Lectures: Atomcat

Malgrat que d'un temps ençà he començat a comprar i llegir manga en japonès, hi ha coses que, per la seva antiguitat, no es troben fàcilment i no em queda altre remei que adquirir-les en d'altres idiomes. El cas és que el manga que ressenyo avui és el primer que he llegit en anglès, que d'altra banda és una de les maneres més barates d'aquirir còmic japonès gràcies a The Book Depository.


Atomcat m'interessava per diversos motius: per una banda era una paròdia-homenatge d'Astroboy dibuixada pel propi Osamu Tezuka, i per l'altra es va publicar als Estats Units gràcies una iniciativa de micromecenatge duta a terme per l'editorial Digital Manga Publishing a través de la plataforma Kickstarter, i volia saber com eren les seves edicions començant per un volum únic i baratet abans d'embarcar-me en despeses més grans per d'altres obres del Déu del Manga que s'han publicat de la mateixa manera i que precisament perquè van tenir més èxit del que s'esperava han permès la publicació d'altres obres com la que ens ocupa.

Ja que hi som començo amb les impressions sobre l'edició, que trobo correcta però res de l'altre món. Té un aire amateur però alhora benintencionat, amb paper reciclat (en altres paraules, és el mateix que el dels llibres de butxaca), una traducció gosaria dir que bona —tot i que l'anglès no és la meva llengua materna ni en tinc cap títol— i el seu punt més feble és el material de les cobertes: sembla que les hagin folrat i que no hagi quedat net del tot, amb picades pertot arreu.


Atomcat es va serialitzar al Japó entre 1986 i 1987, dos anys abans de la mort de l'autor, i els 7 capítols que la formen es van recopilar en aquest volum únic que es pot adquirir en anglès des d'abril de 2013 i, com sol passar, fins que s'acabin les existències. 

Com deia abans és una paròdia-homenatge, perquè no acaba de fúmer-se del tot d'Astroboy, i alhora fa venir ganes de rellegir l'obra més comercial d'Osamu Tezuka, que precisament va acabar odiant-la per aquest motiu però que, com veiem, al final de la seva vida va decidir homenatjar amb aquest shônen o manga per a nens que, sorprenentment, és d'allò més entretingut.


La premissa no podria semblar més ximple, però al final resulta que està bé i tot: el protagonista de la història és en Tsugio, un nen poruc, fracassat i amb ulleres que llegeix còmics d'Astroboy i viu amb els seus pares, un inventor de pa sucat amb oli que era fan del personatge quan era petit (l'autor ens va indicant contínuament que les aventures del seu personatge més conegut són, a la publicació d'Atomcat, antigues) i una mestressa de casa de constitució enorme i caràcter temible.

Un dia en Tsugio, que pateix l'assetjament —prou moderat com per tenir cabuda en un manga adreçat al públic infantil-juvenil— d'un company de classe hiperdesenvolupat que es coneix amb el nom de Gaddafi, troba un cadell de gat abandonat i moribund i se l'endú a casa. Resulta que s'assembla força a l'Astroboy i decideix posar-li Atom (recordem que en japonès Astroboy és Tetsuwan Atom), i després d'un accident de bicicleta provocat per uns extraterrestres aquests el ressusciten tot agafant com a referència els records d'en Tsugio, que són plens d'històries de l'Astroboy, de manera que us podeu imaginar el resultat final de la "reparació": l'Atom acaba tornant a la vida com a gat robot amb la capacitat de parlar i raonar i poders com els del personatge dels còmics preferits d'en Tsugio.


En Tsugio al·lucina amb el canvi, però decideix mantenir-lo en secret per tal de no cridar l'atenció, si bé fa un bon ús dels nous poders del seu gat durant les aventures en què s'embarca, sovint sense voler, i on trobem altres personatges carismàtics com ara la gata Munch. Històries que acostumen a començar amb recordatoris (una mena d'escenes redibuixades) de situacions del còmic original que els donen l'excusa, i on veurem en Tsugio i l'Atom lluitar contra gats malvats, buscar tresors, defensar-se de la maledicció d'unes mòmies o apagar focs forestals, entre altres coses.

Són aventures senzilles i de to infantil, però també en podem gaudir els adults que ja fa temps que preferim el Tezuka més seriós, el del seinen, i us en dono fe perquè a mi aquest manga m'ha agradat força. Es podria pensar que l'autor, cansat de l'Astroboy, crearia un còmic molt més mediocre que no pas el que tenim amb Atomcat, gens indigne del producte original. Gairebé diria que Atomcat és una petita joia, perquè seria fàcil passar-la per alt i perdre's un bon entreteniment per a tots els públics.

Però a més el mestre Tezuka aprofita, com sempre, per a tocar temes constants en la seva obra, com ara el respecte pels animals o la preservació de la natura. I no crec que vegi fantasmes on no n'hi ha si considero que, de manera intencionada, fa un petit homenatge a Doraemon en emprar com a ingredients un nen amb ulleres que no fa res ben fet, un gat robot que li treu les castanyes del foc mentre intenta animar-lo a valer-se per si mateix i un abusador amb qui el nen protagonista tem trobar-se.


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails