dimarts, 21 de juny de 2016

Sèries: The Flash (segona temporada)

Vaig dir, en fer la ressenya de la primera temporada de The Flash, fa aproximadament un any, que era per a mi la millor sèrie televisiva de superherois que s'havia fet mai. Ho mantinc, però al cap d'un mes d'haver-ho afirmat vaig trobar una altra producció amb què empatava, i considero l'empat ben vàlid perquè són prou diferents en to, estil, característiques i objectius. 

Doncs bé, si amb aquella primera tongada d'episodis del Flash de Barry Allen vaig vibrar amb el to dinàmic, l'humor ben dosificat i la intel·ligent desfilada de personatges i noms que coneixia dels còmics, en aquesta segona la cosa ha continuat en la mateixa direcció però amb més empenta que mai, i per tant la meva opinió de la sèrie, si canvia, només és en el bon sentit.


L'arribada d'un nou dolent, en Zoom (per motius obvis no poso qui l'interpreta, encara que en general en tractar-se de l'entrada d'una segona temporada hi pugui haver més spoilers), canvia moltes coses a The Flash, sense que se'n perdi la personalitat. 

Per una banda representa un desafiament angoixant i gairebé insuperable, i canvia l'estructura de "dolent per setmana" amb què s'havia configurat la primera temporada. Cosa lògica, també. Aquest cop veurem altres enemics, però gairebé sempre enviats pel superdolent, que no trigarà gaire, tampoc, a presentar-se a la Terra 1. 


Perquè ja ens ho insinuaven al final de la primera temporada: hi ha una Terra 2, que pertany a un univers paral·lel, i allà és on actua el malvat Zoom, també amb supervelocitat, més que en Flash i tot. I ara ha arribat per atacar els personatges que coneixíem de la primera temporada, els de la "nostra" Terra. 

S'obre, doncs, gairebé literalment un infinit nombre de possibilitats, i a la segona temporada han presentat l'encantadorament retrofuturista Terra 2 però sobretot alguns dels seus personatges, que són contrapartides o més aviat versions diferents dels que ja coneixíem. 


Els que tenim un contacte bàsic amb l'Univers DC coneixíem el personatge de la Killer Frost, capaç de llançar gel, però molt recentment, el 2013, se'n va crear una tercera versió amb el nom civil de Caitlin Snow, una versió alternativa de la qual era la de científica de S.T.A.R. Labs, i així és com l'hem conegut a la sèrie. Ara, amb Terra 2, li hem conegut l'altra vessant. 

És un dels exemples, perquè també hi ha el doppelgänger d'en Cisco, en Reverb, i allà en Barry i l'Iris estan casats. Cap sorpresa, en aquest sentit. A Terra 1, però, la relació entre aquests dos personatges també progressa, malgrat que ens presenten el personatge de la Patty Spivot (Shantel VanSanten), parella del protagonista a la versió dels còmics de The New 52. 


De Terra 2 també vénen personatges clàssics de debò, de l'anomenada Era Daurada (Golden Age) dels còmics, que acostumem a veure als còmics de la Justice Society i que sovint són versions antigues de superherois i superheroïnes redissenyats posteriorment. 

Un d'ells, i a The Flash havia de sortir -ja vam veure'n pistes al final de la primera temporada- és en Jay Garrick (Teddy Sears, vist a Masters of Sex), que és el Flash original. Arriba a Terra 1 fugint d'en Zoom, que l'ha deixat sense poders. Però no és l'únic: també coneixerem una xocant versió bona -però cínica i antipàtica igualment- d'en Harrison Wells, que arriba demanant ajuda per tal de rescatar d'en Zoom la seva filla, la Jesse "Quick" (Violett Beane), un altre nom conegut pels fans de la JSA.


I si bé The Flash té com a protagonista el segon Flash de la història, en Barry Allen, hi ha moltes característiques, i fins i tot enemics -en Zoom, per exemple- que vénen de la gloriosa etapa d'en Geoff Johns com a guionista dels còmics, en què el nom sota la disfressa era el de Wally West, de manera que no ens ha de sorprendre -si de cas, positivament- que la segona temporada ens el presenti, encara que en una versió de moment massa civil, interpretat per en Keiynan Lonsdale i en comptes de ser nebot de l'Iris sigui el seu germà perdut, del qual el bonastre Joe no sabia res perquè la seva exdona, en separar-se, no li havia dit que estava embarassada.

Tinc l'esperança que a la tercera temporada s'estiri aquest fil, perquè a més tal com acaba la segona qualsevol cosa és possible. No crec que hi hagi una substitució d'en Barry per en Wally, perquè el segon Flash és, amb diferència, el més popular dels que hi ha hagut -i en Wally va ser en principi eliminat a The New 52-, però crec que poden coexistir perfectament. I també penso que de la Jesse "Quick" en sentirem a parlar.


La segona és prou interessant, però. Molt, de fet. En un paral·lelisme amb Arrow trobem els continus enfrontaments (i derrotes) amb un únic enemic principal i poderosíssim, però també crossovers amb aquella sèrie de la qual va ser spin-off i amb el nou spin-off de les dues, DC's Legends of Tomorrow, múltiples referències a l'Univers DC -i gràcies a la trama també a la seva multiversalitat- i la continuació d'un desenvolupament de personatges que ja era esplèndid a la primera temporada. 

Almenys de moment, perquè tot pot canviar, continuo pensant que és una sèrie excel·lent, una delícia per als coneixedors del material original i també per als que no llegeixen còmics, i el millor que s'ha fet juntament amb Daredevil, a més que no li he vist ni un defecte. Potser en trobaria si analitzés les paradoxes temporals que sempre impliquen les trames amb viatges en el temps, però amb la meva limitadíssima intel·ligència la feina és meva per entendre el que passa, per tant no gosaré criticar-ne res.



 

dimecres, 15 de juny de 2016

Sèries: Arrow (quarta temporada)

Continuo amb les entrades sobre temporades d'Arrow i, havent arribat a aquest punt, amb la presentació de personatges ben enrere en el passat i les característiques pròpies de la sèrie ja superades i conegudes, faré un breu repàs del que ha estat aquesta quarta temporada d'una sèrie que sens dubte ha incrementat la popularitat i el coneixement del públic no habituat als còmics d'un personatge veteraníssim de DC.

Deia a l'entrada sobre la tercera temporada que se suposava que la quarta havia de tenir un to menys fosc. Bé, el primer episodi sí que sembla sortit de Desperate Housewives, amb un to gairebé paròdic d'aquesta sèrie i de la mateixa Arrow, però després la cosa afortunadament canvia, i molt. 


Ho fa amb l'arribada d'en Damien Darhk, interpretat pel sempre calmadament terrorífic Neal McDonough, un personatge que ja s'havia esmentat a la tercera temporada i que, tot i que als còmics té un altre origen i una altra història -de fet, no és ni de Green Arrow-, representa que havia estat rival d'en Ra's al Ghul -un altre que pertany a uns còmics diferents- pel lloc de... Ra's al Ghul.

El cas és que té poders màgics mentals com la telecinesi o una certa invulnerabilitat, i fa anar de corcoll els protagonistes, més ben preparats, entrenats i experimentats que mai però també més superats que no els havíem vist en cap moment de la sèrie per culpa de la naturalesa desconeguda d'un enemic que, amb els seus poders, la seva intel·ligència i un exèrcit de soldats anomenats "Fantasmes", manipula tota la ciutat amb aires, objectius i recursos de superdolent conquistador del món.


Durant la sèrie, però, encara hi ha certes connexions amb tot allò que té a veure amb en Ra's al Ghul, i una d'elles és la utilització, en benefici dels protagonistes, d'un dels pous de Llàtzer amb què el dolent rejoveneix i allarga la vida durant segles. En aquest cas fan tornar a la vida la Sara, tot i que la principal utilitat argumental d'aquesta "correcció d'una correcció" és que pugui ser un dels personatges d'un altre spin-off, del qual ja parlaré, anomenat DC's Legends of Tomorrow.


No és l'única "correcció", però. Amb la presumpta mort d'en Ray Palmer (Atom), la ciutat de Starling City es canvia el nom, cosa que havia suggerit ell, pel de Star City, com als còmics, i si la Felicity sempre havia fet un paper molt semblant al de la Barbara Gordon des que es va haver de retirar forçadament del seu paper de Batgirl, en aquesta temporada ja no intenten ni dissimular-ho: es queda en cadira de rodes i li posen un sobrenom, Overwatch, després de descartar el d'Oracle perquè "ja està agafat".

Tanmateix, aquí també fan, tot i que de manera parcial, una "correcció de la correcció", un gir exageradament optimista que contrasta, però, amb el declivi de la relació entre l'Oliver i la superhacker, que jo no m'havia arribat a creure mai.


Les referències a l'Univers DC en general, de les quals ja hem esmentat una, continuen, així com els crossovers amb The Flash i la nova DC's Legends of Tomorrow, i hi veiem noves i breus aparicions de personatges d'altres còmics, amb versions particulars, com The Calculator, la Vixen o en Mr. Terrific, aquí (encara?) civil.

Però a la quarta temporada d'Arrow també hi ha lloc per a la tragèdia. Des del final del primer episodi ens fan un teaser amb una escena de cementiri que es resoldrà més endavant i que ens tindrà amb l'ai al cor, però al final sorpresa: mor la Laurel i amb això es carreguen del tot la "correcció" que havien fet eliminant la Sara i posant sota la disfressa de Black Canary la seva legítima propietària. Un cop d'efecte brutal, però.

La meva sensació durant tota la temporada és que el superenemic únic d'aquesta tongada d'episodis substitueix, sí, el monotema de l'esmentat Ra's al Ghul, que va ocupar la tercera, per construir-ne un altre. A més, introdueix l'element màgic en un microunivers que no hi està preparat, cosa que per una banda està bé, perquè descol·loca els herois i els posa en dificultats desconegudes i els fa desesperar-se com mai, però per l'altra fa que Arrow perdi l'encant del subgènere urbà i relativament realista de superherois que tenia fins ara.


I és l'excusa per a uns flashbacks més pesats, molestos i avorrits que mai, perquè l'Oliver torna a a Lian Yu per enèsima vegada i casualment veiem com hi va entrar en contacte amb la màgia. Parlant de màgia, gràcies a això també s'ha pogut fer un petit crossover amb el personatge d'en Constantine, que va veure cancel·lada la seva sèrie molt abans d'acomiadar-se del públic en aquesta.

Veurem què ens ofereix la cinquena temporada després que els protagonistes hagin hagut de fer front a uns desafiaments inèdits i hagin perdut molt més del que estaven disposats a aguantar. De moment, el "Team Arrow" acaba la quarta temporada desmembrant-se. Hi haurà neteja? Tornarà tothom o només alguns?




 

dijous, 9 de juny de 2016

Lectures: The Grapes of Wrath

La meva primera lectura en anglès d'aquest any -espero que n'hi hagi més- és la d'un clàssic de la literatura nord-americana del segle XX, una novel·la que acostuma a sortir a les posicions més altes dels llistats dels millors llibres d'aquell país, també considerada dins la prestigiosa categoria de "Gran Novel·la Americana", i tenia com a referència del mateix autor el molt més prim, però igualment popular, Of mice and men, del qual ja vaig parlar. 

Aquella novel·leta de 1937 també ens parlava de treballadors durant la Gran Depressió, però amb aquest volum de més de 500 pàgines el senyor John Steinbeck, Premi Nobel de Literatura el 1962 en bona part gràcies al llibre que ressenyo avui, va buidar el pap de valent contra el sistema que va dur el poble estatunidenc a una llarguíssima i profunda crisi econòmica i social, des del crac borsari de 1929 fins a finals dels anys 30. 


The Grapes of Wrath, publicat per primer cop el 1939, narra les desventures de la família Joad, que viu a Oklahoma i treballa unes terres que pertanyen a un propietari a la desgraciada època de l'anomenat Dust Bowl, de contínues tempestes de sorra que feien malbé les collites.

Com si amb aquestes desgràcies climatològiques no n'hi hagués prou, ells i moltíssimes altres famílies es veuen obligats a marxar dels camps que han treballat des de fa generacions perquè els propietaris han entegat les terres als bancs. Se'n van cap a Califòrnia, on diuen que hi ha feina a dojo, i pel camí els veurem superar, amb prou feines, un obstacle rere l'altre.

Normalment amb els ulls d'en Tom Joad, el jove protagonista, que fa poc ha sortit de la presó després d'haver-s'hi estat per haver mort un altre home en una baralla per culpa de les seves explosions de mal geni, però també hi ha molts moments en què aquest protagonista passa a ser un secundari o fins i tot gairebé no apareix.


De vegades el protagonista és un paisatge bellament descrit -m'acostumen a avorrir els textos excessivament descriptius, però Steinbeck ho fa amb mestria, amb una prosa ameníssima- o una situació concreta, sense personatges definits, però en general seguim els membres de l'esmentada família.

A mesura que avancen en el seu camí cap al modest somni que consisteix en trobar feina i aconseguir, en el millor dels casos, una casa en propietat, els Joad s'adonen que res no era tan bonic com els ho pintaven i s'empassaran una decepció rere una altra, tocaran fons diverses vegades i fins i tot els visitarà la tragèdia.


L'autor, que amb The Grapes of Wrath fa una brutal denúncia dels mètodes dels poderosos i una defensa de la trepitjadíssima classe treballadora, va declarar que amb aquest llibre volia angoixar el lector, i certament ho aconsegueix. Arriba a descriure d'una manera certament versemblant la desesperació, la gana, la pobresa i les millors i les pitjors reaccions que aquesta situació provoca en les persones.

Amb una narrativa meravellosa fa un retrat detalladíssim del viatge, els sentiments i la quotidianitat d'aquesta desgraciada família, una entre milers i milers, i ens transmet durant tot el relat la sensació que està a punt de passar-ne alguna de grossa, que quan les coses sembla que han d'anar bé es torçaran i que tot plegat acabarà malament. Una lectura absolutament recomanable, i si podeu en anglès, idioma original. A mi això, a més de la manca de temps, m'ha fet trigar molt en acabar de llegir-lo, però n'he gaudit cadascuna de les pàgines.


Com a curiositat, a més d'estrenar-se una pel·lícula amb el mateix nom l'any 1940 amb en Henry Fonda fent de Tom Joad, entre 1989 i 1990 se'n va representar una obra de teatre. La curiositat és que el seu protagonista era en Gary Sinise (Forrest Gump, CSI: NY...), que el 1992 seria un dels protagonistes de la pel·lícula d'Of mice and men.


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails