dilluns, 23 de novembre de 2020

Visionats: Ant-Man and The Wasp

Fa algunes entrades vaig fer una crítica d'una de les dues pel·lícules de Marvel que no havia pogut veure al cinema perquè la paternitat ho va impedir, i que tenia pendents tot i que tampoc no afectaven gaire el gran esquema de l'univers de ficció que els ha creuat tots amb excel·lents resultats.

Era Black Panther, que ens presentava un personatge secundari als Avengers però amb una rica història pròpia que va ser tot un encert explicar en un film especial per més d'una raó, i ara és el torn de la seqüela d'una proposta refrescant de la qual vaig parlar fa uns anys, i que per fi he pogut veure com continuava. 

Ant-Man and the Wasp, seqüela evidentment d'Ant-Man, es va estrenar el 2018 i va ser dirigida, com la primera part, per Peyton Reed, amb la voluntat de continuar explicant les aventures de l'Scott Lang (Paul Rudd) i companyia fora del crossover amb els altres superherois, atès l'èxit que va tenir la primera entrega.

Tal com passava amb aquella, però, i és quelcom que podem celebrar, aquesta també funciona de manera independent. No cal ni tan sols que sapiguem res del que l'Scott feia amb els seus companys temporals. L'única cosa, això sí, i amb un impacte important a la seva vida, és el fet que se suposa que està sota arrest domiciliari per haver violat els acords de Sokovia, que no permeten actuar els superherois pel seu compte sense la supervisió del govern. A banda d'això, que en tot cas es fa servir com a punt de partida i proporciona diversos gags humorístics al film, no cal saber res més.

En fi, aquesta nova pel·lícula té com a premissa el descobriment, per part d'en Hank Pym (Michael Douglas) i la seva filla Hope van Dyne (Evangeline Lilly) de la possibilitat d'anar a rescatar del regne quàntic la seva mare, la Janet (Michelle Pfeiffer), que s'hi va perdre el 1987. 

Malgrat la relació tensa que mantenen amb l'Scott en haver-los afectat també a ells l'arrest domiciliari, el cas és que per capricis del guió ell esdevé fonamental per a l'intent de rescat de l'antiga superheroïna, i posen mans a l'obra fins que comencen -altrament el film no tindria interès- els obstacles.

El principal són les interferències de la Ghost (Hannah John-Kamen), una noia amb molècules inestables que vol fer servir la tecnologia dels Pym per guarir-se, ja que li queda poc temps de vida, i la tercera part del triangle és el traficant Sonny Burch (Walton Goggins), que els havia de vendre una peça, però que veu que li interessa més robar-los tot el que ells ja tenen.

Tot plegat fa que Ant-Man and the Wasp esdevingui una pel·lícula amb acció, combats, persecucions pels carrers de San Francisco i, com la primera part, un festival d'efectes especials de qualitat i sense excessos que giren al voltant de persones, vehicles i objectes que es fan petits o grans i tornen a la normalitat, segons la conveniència del moment. 

El film també aprofundeix una mica -tampoc no ens penséssim- en la poc explorada relació sentimental entre l'Scott i la nova coprotagonista, la Hope, que a la primera part ja vaig dir que estava poc aprofitada, però que no hi havia dubte que això es corregiria en el futur, i és que la segona part de la història ja no és un film d'orígens, de manera que hi ha lloc perquè el protagonisme el dugui aquesta parella que forma tàndem superheroic, ella com a Vespa

En aquesta aventura també hi ha molts moments d'humor, i la química entre l'Scott i la Hope és innegable, però sobretot deixa enrere antigues i no tan antigues maneres de gestionar la igualtat de sexes en posar-los en una situació d'importància i rellevància equiparables, i deixar en ridícul l'home de tant en tant, a més de no pintar-lo en absolut com un home baronívol -i, fins i tot, en un moment determinat de la història fent-lo adoptar una gesticulació més femenina sense manies ni brometes per part de ningú-, ajuda a equilibrar una mica les coses d'una manera que trobo encertada i força feminista. Mostra d'això és, també, el disseny del pòster i les seves variants. 

No puc parlar d'humor sense parlar d'en Luís (Michael Peña), que ja vaig destacar el 2015 i que torno a destacar ara. No és pas perquè sí que, després de l'èxit de la primera pel·lícula, el personatge, nascut allà, passés a formar part també dels còmics.

I és que l'exconvicte ara duu una empresa anomenada poc dissimuladament X-Con, que fa de consultora de seguretat tot aprofitant els coneixements dels seus treballadors, expresidiaris, però també ajuda els protagonistes com pot, i les seves relliscades eleven el to humorístic d'una pel·lícula que, seguint l'estil de la primera, té més part de comèdia del que és habitual a Marvel. Aquí el veiem tornar a fer una digressió de les seves, amb sincronització de llavis a les imatges on surten altres personatges, que converteixen l'escena en la meva preferida del film.

Ant-Man and the Wasp és una excel·lent continuació d'una història que podria semblar menor, i segurament en el gran esquema de l'Univers Cinematogràfic Marvel ho és, però deixar-la passar per això seria un error.

És divertida, espectacular en una dosi adequada, trepidant i refrescant, sense gaire càrrega dramàtica ni múltiples coneixements com a requisit previ per gaudir-ne. És un complement i alhora funciona perfectíssimament en solitari. No us la perdeu.
 



 



dilluns, 16 de novembre de 2020

Lectures: Batman & Robin Eternal vol. 2

No m'agrada que passi això. Que m'adoni que toca ressenyar un nou volum d'alguna obra de la qual vaig parlar per última vegada fa tant de temps, en aquest cas més de 2 anys. I això també significa que he hagut de repassar el que havia llegit fins ara. Això m'anirà passant amb altres còmics, no en tinc cap dubte, i és que com he dit més d'una vegada, ja no es veuen tantes ofertes de còmic en anglès a Amazon des que el gegant del comerç electrònic va comprar The Book Depository, botiga online d'on em nodria abans.

Però aquest cas ha estat diferent. Quan vaig fer l'entrada sobre el primer volum de Batman & Robin Eternal ja tenia el segon, però em vaig anar distraient amb altres coses i, si ja la primera part la vaig ressenyar el 2018, mesos més tard, per al volum 2 de la maxisèrie hem hagut d'esperar a ara, finals de 2020. En fi, repassat el primer recopilatori, per fi he llegit el segon i últim. 

El volum que tanca la maxisèrie de 26 números publicats en 6 mesos conté les grapes individuals Batman & Robin Eternal 13 a 26, originalment de febrer a maig de 2016, atès que era una col·lecció setmanal. La història general és responsabilitat de l'excel·lent tàndem de guionistes format per en James Tynion IV i l'Scott Snyder, tot i que els guions corresponen a diverses persones, i malauradament -i entenc que és inevitable quan es vol fer una sèrie setmanal- el ball de dibuixants és constant i distreu una mica.

En tot cas, si a la primera part de la sèrie se'ns presentava la inquietant premissa d'una traficant de persones que les criava des de petites després de provocar-los traumes i acollir-les, i després les "dissenyava" per encàrrec, i la relació que hi havia entre això i els Robins, aquí, òbviament, la història queda tancada.
 


En aquesta segona part tenim els protagonistes, els companys d'un Batman que només apareix a les escenes del passat -perquè al present està inactiu en haver perdut en Bruce Wayne la memòria després de l'arc argumental Endgame de Batman-, seguint la pista d'aquesta nova i temible malvada, la Mother, mentre ella activa els seus programats "fills" per atacar l'ara espia Dick Grayson, en Red Hood i en Red Robin, que col·laboren amb la Bluebird (Harper Row) i la Cassandra Cain, reintroduïda a l'Univers DC de The New 52 en aquesta maxisèrie precisament, sense cap relació amb el seu paper de Batgirl de fa anys.

Són, aparentment, personatges secundaris d'aquesta història, però també els més interessants, perquè de totes dues se'ns explica el traumàtic passat, sempre lligat a la Mother, i és que al capdavall es van veure involucrades en tot això, al volum 1, perquè eren objectius que l'enemiga volia eliminar. 

Complica, i molt, les coses el fet que la Mother tingui el control mental dels seus "fills", que pot activar com si fossin cèl·lules dorments quan li interessa. Això, combinat amb algun secret que no revelaré i que relaciona els personatges d'una manera que no s'esperaven, és la tempesta perfecta i dona lloc a enfrontaments d'allò més dramàtics i cruels.

En aquesta última part de la història, acorralada pels superherois, la Mother decideix fer neteja i iniciar un nou mètode de control d'adolescents d'arreu del món, i això desborda els protagonistes, que han de recórrer a tots i cadascun dels aliats disponibles.

Així, veiem desfilar també personatges com la Spoiler, la Helena Bertinelli o la Batwoman, a més d'altres de menors que ja se m'escapen una mica perquè estic desconnectat de DC des de fa temps, però no se'ls dona, tampoc, gaire més importància.

A Batman & Robin Eternal el protagonisme el tenen, per una banda, els tres primers Robins -en aquesta nova realitat de The New 52 la Stephanie Brown, la Spoiler, no ho va ser mai, de manera que en Damian és el quart, i no el cinquè, Noi Meravella-, que per culpa dels tractes del seu mentor i la Mother en el passat es qüestionen la seva identitat i el seu propòsit, i per l'altra les esmentades Harper i Cassandra, tot aprofundint en el passat de la primera i presentant-nos, orígens inclosos, la segona. 

Batman & Robin Eternal ens convida a gaudir d'una trepidant saga amb un nombre respectable -però no excessiu- de personatges implicats, es permet reintroduir-ne un parell -l'esmentada Cassandra Cain i també l'Azrael, un Jean-Paul Valley que no havia sortit fins ara a The New 52- i reescriure el passat d'alguns d'ells, o donar-nos-en detalls que no coneixíem i que ens deixen tan estupefactes com als afectats.

És una mica tramposa a l'hora de suggerir la implicació d'en Batman en l'encàrrec d'un nou company a la Mother -vull pensar, i així ho interpreto, que formava part del seu pla de derrotar-la-, i alguna imatge busca generar-nos dubtes sobre el Cavaller Fosc que no hauríem d'haver tingut mai. Per sort, tot plegat serveix per reconciliar en Bruce Wayne amb els seus deixebles, als quals no té costum de dir-los coses gaire agradables, però que també, ho sabem i no en tenim cap dubte, estima com si fossin -i, segons com, ho són-, els seus fills.





dilluns, 9 de novembre de 2020

Sèries: Stargirl

Amb la saturació, per què no dir-ho, de sèries de televisió sobre superherois de DC Comics, o més ben dit l'anomenat Arrowverse, no tenien cabuda al meu temps lliure altres produccions basades en personatges de la mateixa editorial que poc a poc s'han anat estrenant, i que tenia en compte per a moments més calmats.  

Donada la situació de pandèmia mundial que vivim, que ja va afectar el final de les últimes temporades emeses, tot es retarda, i ara que el ritme setmanal d'aquelles sèries ens ha donat una mica de descans i també estan trigant a arribar les noves temporades, encara que per motius tràgics, ha arribat el moment de veure aquestes altres sèries de DC que van tenir el seu moment de creuament -brevíssim, a Crisis on Infinite Earths- amb les de l'Arrowverse, però que no hi pertanyen ben bé i que tenen un altre estil visual, així com menys episodis i un regust diferent. 

Avui parlo, ja es veu al títol, de Stargirl, estrenada originalment a la plataforma de streaming DC Universe, i aquí disponible a l'HBO. De moment se n'ha fet una temporada, de 13 episodis, entre maig i agost d'aquest 2020, i està previst que l'any vinent arribi la segona, aquest cop directament a la cadena The CW, i no pas a la plataforma de DC.

Creada pel guionista superestrella dels còmics Geoff Johns -que també va crear la protagonista en la seva versió en paper-, encarregat dels guions de diversos episodis, Stargirl és una sèrie que destaca, entre les seves "cosines", pel to adolescent que té. 

No ho dic, ni s'ha d'interpretar així, com una cosa dolenta. Al contrari, és un canvi d'estil que hem d'agrair, però no vol pas dir que es tracti d'una sèrie lleugera i enfocada a les relacions romàntiques. En absolut. Té un to més adolescent perquè la seva protagonista i bona part del repartiment són adolescents. 

És l'excusa, també, per fer net respecte al llegat de dècades de la JSA, la Justice Society of America, el primer grup de superherois de la història dels còmics (que va debutar al número 3 d'All Star Comics, de 1940), en plantejar-nos que els seus membres originals van ser assassinats fa 10 anys i que és el torn que les seves identitats emmascarades les assumeixi una nova generació. Com podem veure, i especialment quan aquesta tragèdia és la primera seqüència de la sèrie, aquest to adolescent té matisos. a Stargirl hi ha morts, tant al principi com durant la temporada i a l'episodi final.

La protagonista de la història és la Courtney Whitmore (Brec Bassinger), una estudiant d'institut que es muda amb la seva mare, el seu nou marit i el fill d'aquest, al poble de Blue Valley, d'on és originalment la mare.

Només començar el curs en un institut on encara no hi coneix ningú, descobreix al soterrani de casa la vara còsmica, l'arma o instrument que duia el malaguanyat Starman, i resulta que la vara s'activa quan ella l'agafa, tot revelant que l'ha triat com a successora.

I és que el seu padrastre, en Pat Dugan (Luke Wilson, la cara més coneguda del repartiment), resulta que havia estat l'ajudant de l'Starman, i es va encarregar de mantenir els uniformes i els accessoris dels difunts membres de la JSA amagats a casa seva. No gaire ben amagats, és evident.

Ell mateix havia dut amb orgull una identitat secreta, la de Stripesy, i ara, en veure com la seva fillastra es pren seriosament el paper de Stargirl tot i no tenir experiència ni més entrenament que el d'haver estat animadora, participa a contracor en les aventures, però aquest cop com a S.T.R.I.P.E., el robot gegant pilotat i fabricat per ell mateix aprofitant el seu negoci de reparació de cotxes clàssics.

Tot això, d'amagat de la mare d'ella, la Barbara (Amy Smart, l'altra cara coneguda), i en Mike (Trae Romano), el fill d'ell. Esmento la família també perquè és la protagonista de les escenes familiars típiques de l'imaginari audiovisual estatunidenc, però el més interessant és com es desenvolupa la relació de la Courtney i en Pat, inicialment difícil perquè ella comença la sèrie obessionada amb el pare que les va abandonar fa 10 anys i que, a sobre, està convençuda que era l'Starman

El cas és que en un primer episodi que d'alguna manera condensa amb èxit les fases d'origen i primer enfrontament superheroics, la llavor de la nova JSA es topa amb un membre de la ISA, la Injustice Society of America, que havia acabat amb l'Starman i companyia una dècada enrere.

I aquest membre és en Brainwave (Christopher James Baker), i és important que sigui ell, perquè té poders mentals i pot llegir la ment de la gent, de manera que aviat sap qui és la misteriosa nova superheroïna que fa servir la vara d'un dels seus vells rivals.

És el més poderós del grup de dolents de la sèrie, però les circumstàncies de guió el deixen, amb encert, apartat durant bona part dels episodis, de manera que els altres, que són l'Icicle (Neil Jackson), en Gambler (Eric Goins), l'Sportsmaster (Neil Hopkins), la Tigress (Joy Osmanski), la nova Fiddler (Hina Khan) i en Dragon King (Nelson Lee) poden tenir moments per brillar.

No queda clar, però, qui és l'autèntic líder de la banda, tot i que hi ha papers més destacats que altres. Sembla, però, que sigui l'Icicle, en Jordan Mahkent, que lidera el projecte anomenat The New America, amb què pretén crear uns Estats Units idíl·lics. 

És una d'aquelles coses ingènues, simplistes, poc versemblants, que té la sèrie, però que formen part de la cultura dels còmics de superherois, sobretot quan es tracta de donar un component humà, un objectiu noble però amb mitjans equivocats, als enemics dels protagonistes.

En tot cas, resulta que entre la Courtney i en Pat descobreixen que la ISA ha tornat, que s'ha establert a Blue Valley, amb els seus membres integrats a la societat i fins i tot a l'institut, i que en porta alguna de cap. 

Però ells, tots dos sols, no podrien enfrontar-s'hi amb possibilitats de vèncer, així que recluten -per iniciativa d'ella, no pas del sempre prudent padrastre, i de dins de l'institut- les noves encarnacions d'alguns dels desapareguts membres de la JSA, concretament la Wildcat (Yolanda Montez, interpretada per la Yvette Monreal), una noia que practica la boxa i que va caure en desgràcia per la cruel difusió d'unes fotos comprometedores que s'havia fet per al seu xicot; la Dr. Mid-Nite (Beth Chapel, paper dut a terme per l'Anjelika Washington), una noia marginada però tremendament simpàtica i innocent; i en Hourman (Rick Tyler, interpretat per en Cameron Gellman), aquest sí fill del Hourman original, i aquí representat com un adolescent problemàtic per culpa del seu tràgic passat, amb tots dos pares assassinats per la ISA.


A mesura que la sèrie avança, amb els episodis titulats amb noms dels protagonistes o dels enemics, es van construint els personatges principals i es va desenvolupant la trama, que com deia més amunt és més aviat simple: la Injustice Society vol posar en marxa un pla per alterar el comportament de la gent, i els inexperts nous membres de la JSA fan el que poden per anar sabotejant els seus plans.

Hi ha combats -amb uns efectes especials que evidencien que es tracta d'un producte televisiu, malgrat que la fotografia enganyi una mica en adoptar un estil més cinematogràfic-, se'ns presenten els orígens dels personatges més importants d'una manera breu però satisfactòria, i en cap moment sembla que la trama s'estanqui. Stargirl té un bon ritme, a canvi de fer-nos empassar diversos moments en què les "casualitats" juguen un paper important, amb aquella posada en escena i teatralitat pròpies del gènere, si exceptuem estils més personals com el d'en Christopher Nolan a la seva trilogia d'en Batman, o a les pel·lícules d'en Superman i la Justice League d'en Zack Snyder.

No esperem, doncs, un producte espaterrant que se citarà en el futur com una de les adaptacions audiovisuals més importants de la història del còmic, i pot semblar que la qualifico de lleugera i ingènua, però no és el cas. Stargirl és diferent, és entreteniment senzill, directe, refrescant, que no demana coneixements previs dels còmics en els quals es basa.

I és una adaptació que podem donar per bona, no només per la bona acollida que ha tingut, sinó perquè se n'encarrega l'esmentat Geoff Johns, un pes pesant de DC Comics, implicat en diversos graus en altres produccions, com ara les sèrie de The Flash i Arrow, o les pel·lícules Aquaman i Wonder Woman 1984. No és un qualsevol, coneix el producte i l'estima, tant gràcies a la creació del còmic Stars and S.T.R.I.P.E. (1999-2000) com per haver guionitzat pràcticament tot el que va sortir de la JSA entre 2000 i 2009. I es nota. 

En definitiva, la sèrie és un excel·lent punt de partida per conèixer almenys la versió moderna d'un grup de superherois amb molta tradició, però amb una publicació interrompuda molts cops i amb la més popular JLA, creada al capdavall com a modernització del concepte, robant-li bona part de l'atenció del públic general. No crec que això canviï amb la sèrie, però és molt millor que res.
 







 



Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails