dimecres, 16 de maig de 2018

Sèries: The Last Man on Earth

Setembre acostuma a ser el mes en què s'estrenen, o s'estan a punt d'estrenar, les noves sèries amb què les diverses cadenes de televisió nord-americanes pretenen conquistar el públic, i quan s'acosta el moment ens assabentem de les premisses d'aquests nous productes televisius que encara no sabem si ens cancel·laran al cap d'una única temporada o cauran en gràcia i duraran més.

Sempre és arriscat estrenar, hi ha diversos factors que cal tenir en compte, però hi ha propostes que semblen més perilloses i d'altres que tenen tots els ingredients per a triomfar, i tanmateix cada any hi ha sorpreses en un sentit i en l'altre. Doncs bé, la sèrie a què dedico l'entrada d'avui és de les que semblava que no haguessin d'aguantar gaire, però la vaig començar a mirar igualment i, poc a poc, ha anat fent, fins que ara ha estat cancel·lada després de 4 temporades.


Es tracta de The Last Man on Earth, una comèdia post-apocalíptica creada i protagonitzada per en Will Forte.

L'any 2020 coneixem en Phil Miller (que surt del nom d'un dels productors executius i el cognom d'un altre, com a curiositat), que fa el ruc en un pati gegant que té per a ell sol i que és un món en què, després d'un virus letal per a la humanitat, ell és l'únic supervivent.


O això es pensava, perquè tampoc no es podria fer una sèrie gaire llarga basant-se en les idees esbojarrades d'un nen adult que dona per feta la total impunitat dels seus actes, ara que no queda ningú més a la Terra.

El cas és que ja al final del primer episodi coneix la que se suposa que és l'última dona de la Terra, la Carol Pilbasian (Kristen Schaal, especialista en doblatge d'animació, com es pot veure a Bob's Burgers). Sonada a la seva manera, exageradament optimista, amb un sentit de la moda i la gastronomia molt particulars però, sobretot, amb un gran cor, no és exactament la dona dels somnis d'en Phil, però el destí els ha unit com a última parella humana del planeta.


La "mala sort" fa que poc després, però massa tard per a les fantasies d'en Phil, coneguin la Melissa Shart (January Jones, vista a Mad Men, connexió amb la qual es fa un divertit gag més endavant), una dona força més esquerpa que la Carol i gens interessada en un home que té parella, encara que sigui l'últim que queda.


Qui s'hi emparella és en Todd Rodríguez (Mel Rodríguez), un tros de pa sensible, tímid, amable i pacífic que es guanya el cor de tothom, Melissa inclosa, amb la seva encantadora personalitat, llevat del d'en Phil, que al principi n'està gelós i no el suporta.

De fet, els seus intents de fer males passades al rodanxó segon home del grup comencen a construir la mala imatge que els personatges del repartiment s'aniran formant del protagonista, que a més d'egoista i mentider és el típic bromista pesat que no sap quan ha de parar de fer l'imbècil. Tanmateix, en el fons té bones intencions.


El grup l'acaben de conformar l'Erica Dundee (Cleopatra Coleman) i la Gail Klosterman (Mary Steenburgen), que ja viatjaven juntes i que en Phil també intenta entabanar al principi per fer-hi un trio, fins que descobreixen que no està pas sol.

A la colla hi haurà membres temporals, també, així com es produïran altres interaccions amb persones que no n'arriben a formar part, però tampoc és que a cada episodi vagin sortint més supervivents. N'hi ha molt pocs, i els anirem coneixent de manera ben dosificada al llarg de les quatre temporades. Cal destacar breus aparicions estel·lars de noms com Will Ferrell, Jon Hamm (Mad Men), Laura Dern, Kristen Wiig o Martin Short.


El dia a dia del grup consisteix a sobreviure tot buscant queviures i gaudint de moments de pau, però els problemes de convivència -sovint provocats per en Phil, però no sempre- són força constants, a més que, tot i tractar-se d'una comèdia, hi ha també elements de drama, tensió i fins i tot terror.

The Last Man on Earth partia d'una premissa perillosa, que semblava que no hagués de tenir gaire suc, però tot i la cancel·lació val a dir que ha sabut aguantar quatre anys amb uns episodis sorprenentment interessants, gairebé sempre acabats en cliffhanger, en què els personatges han rigut, han patit, s'han adaptat a les circumstàncies i han reflexionat sobre el destí de la humanitat de la qual són els únics representants, o com a mínim dels pocs que queden.


Trobo que és una sèrie diferent, arriscada i segurament no per als gustos de qualsevol, però val la pena donar-li una oportunitat i provar, almenys, tres o quatre episodis abans de prendre una decisió.

I si el protagonista ens resulta carregós -que podria ser, i més d'un es podria desanimar en adonar-se'n- només cal que considerem que aquest sentiment és un reflex del que senten gairebé tots els altres personatges, que també tenen coses a dir.




dimarts, 8 de maig de 2018

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (tercera temporada)

Del que es coneix com a Arrowverse, que són les sèries Arrow, The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow, ha quedat més o menys clar que la més popular és la d'en Barry Allen, seguida per la també aplaudida de la cosina d'en Superman, i a més distància la de l'Arquer Maragda, que té un estil diferent i no per a tots els gustos, i que sospito que agrada força si s'és fan del personatge -molt diferent als còmics, per altra banda-, com és el meu cas, però no tant si no s'hi combrega.

Però la quarta sèrie no té correspondència amb cap còmic, i la protagonitzen literalment personatges secundaris i terciaris que ja no tenien lloc a les sèries originals. Descartats i repescats, vaja. Ja havia explicat a l'entrada sobre la segona temporada que el que tenia pinta de carn de cancel·lació s'havia salvat i havia ofert una sòlida nova entrega, i ara he d'explicar que la cosa continua igual de bé.


Perquè, com qualsevol sèrie que tingui la intenció de sobreviure a les inclements decisions dels directius televisius, DC's Legends of Tomorrow presenta novetats a cada temporada, tant argumentals com de repartiment, sense perdre la seva essència i un objectiu general que dona sentit a tot plegat.

En aquesta tercera temporada el grup ha estat desmantellat i qui s'encarrega de vetllar pel Temps és la nova Oficina del Temps, creada pel seu exlíder, en Rip Hunter, amb l'objectiu de reparar els anacronismes provocats pels viatges en el temps de la colla protagonista i la seva manera de fer maldestra.


Com que són una mica desastre -cal admetre-ho- els Legends estan apartats d'aquestes missions, però poc a poc demostren que poden ser útils i, de vegades en solitari i de vegades en col·laboració amb l'esmentada oficina, a cada episodi viatgen a una època diferent per tal de reparar aquests anacronismes, cosa que, com és habitual, serveix d'excusa per a mostrar-nos els personatges en diversos escenaris de la Història, amb l'inevitable punt còmic.

Tanmateix, aquesta estructura autoconclusiva està acompanyada per una subtrama que és el fil de tota la temporada, i es tracta de la imminent amenaça del dimoni Mallus, empresonat fa temps, que s'aprofita de les disrupcions temporals per anar-se alliberant poc a poc.


Aquest element màgic i sobrenatural permet recuperar el personatge d'en John Constantine (Matt Ryan), l'exorcista-bruixot expert en dimonis que va tenir sèrie pròpia i va ser cancel·lada, però que després d'haver sortit en alguns episodis d'Arrow fa una estada llarga però esporàdica a DC's Legends of Tomorrow, i atesa la naturalesa de l'enemic hi encaixa força bé.

També hi encaixa, però és cert que sempre troben la manera de justificar-nos la seva potser ja pesada presència, en Damien Darhk, que és partidari de posar-los pals a les rodes i provocar més anacronismes per tal de despertar el dimoni.


En el capítol de les novetats del repartiment, però aquest cop protagonista, tenim la Zari Tomaz (Tala Ashe), una musulmana de la Seattle de 2042 -on estan prohibides tant la religió com els metahumans-, hacktivista i amant dels videojocs, que vol venjar la mort del seu germà a mans de la dictatorial A.R.G.U.S. del futur, i que posseeix un dels tòtems que han de servir per a enfrontar-se a en Mallus. Als còmics, per cert, té una identitat molt diferent com a la deessa egípcia Isis.

És un personatge que entra al grup a contracor, i que m'agrada molt -no sé si fins i tot més que la Sara- pel seu caràcter més aviat esquerp, escèptic i menys còmic que el dels altres personatges, però que a poc a poc s'obre i esdevé un membre més dels Legends. I ja he dit que li agraden els videojocs?


La tercera temporada de la sèrie també ens presenta el personatge de l'Ava Sharpe, la directora de l'Oficina del Temps, que al principi col·labora sense gaires ganes amb el grup, però que després, sobretot gràcies a la seva relació personal amb la Sara, esdevé una valuosa aliada.

La trama d'aquesta tongada de 18 episodis, de caire sobrenatural, com ja he dit més amunt, dona protagonisme als tòtems i a la màgia, perquè tenen una relació directa amb en Mallus, i és per això que el personatge de l'Amaya adquireix importància.


I, és clar, la seva relació amb en Nate, que agafa un to més melodramàtic per un seguit de circumstàncies que no revelaré, com tampoc no estic revelant detalls gaire importants de les altres coses.

Com a personatge ella no m'agrada gaire, ni el seu rerefons ni la interpretació, però m'agrada la seva història d'amor amb en Nate, i crec que a la tercera temporada és quan es justifica el seu personatge i fa allò pel que l'havien introduït al repartiment.


No podia faltar, és clar, el crossover amb les altres tres sèries, una altra festa del fanservice que, aquest cop uneix els personatges de les quatre produccions per fer front als seus dobles, provinents de Terra-X, on els nazis van guanyar la II Guerra Mundial.

És una interrupció de la trama que dona un descans i fa gaudir els fans de tot aquest univers, però no té més conseqüències en una temporada prou sòlida, amb noves incorporacions i algunes baixes, i que presenta prou novetats com per assegurar-ne, de moment, l'èxit i la supervivència. Ja l'han renovat per a una quarta temporada.





dimarts, 1 de maig de 2018

Cinema: Avengers - Infinity War

Sembla mentida que ja faci 6 anys que un seguit de pel·lícules de superherois van desembocar en la seva reunió.

Allò era la culminació del gran pla de Marvel per portar a la gran pantalla els Avengers, el grup de superherois més popular, amb el permís de la Lliga de la Justícia de la competència. 


Allò ha quedat fins i tot petit, amb el que han continuat fent els de Marvel Studios, amb noves entregues tant dels personatges en solitari (o en companyia d'un o dos dels altres) com dels mateixos Avengers, i també amb l'adaptació de noves franquícies. Tot plegat amb un gran èxit de crítica i públic.

És per això que la tercera pel·lícula del grup de superherois per excel·lència de Marvel, Avengers: Infinity War, dirigida per Anthony i Joe Russo, és una culminació encara més gran del pla que va començar amb Iron Man (2008) i que amb aquest ja suma 19 films. 


Perquè tenir tantes trames en marxa i que encaixin d'una manera tan suau i sincronitzada, alhora que totes les pel·lícules que han conduït a aquest punt s'hagin pogut gaudir de manera gairebé independent, no deu ser gens fàcil.

Tampoc ho deu ser, amb tants personatges i subtrames, i històries de naturaleses tan diverses, fer un film que pràcticament no faci destacar més un personatge que un altre. Tots hi tenen un paper, un moment de glòria, una aportació necessària.


Si de cas, el protagonista és precisament el superdolent, en Thanos. A la recerca de les gemmes de l'infinit, que han anat traient el cap en diverses pel·lícules durant aquests 10 anys de manera més o menys discreta, i que se suposava que acabarien agafant protagonisme -però sense que això ens distragués de les històries que se'ns anaven explicant-, a Infinity War pretén aconseguir les gemmes que li falten i esdevenir l'ésser més fort de l'univers per fer i desfer com li doni la gana.


El problema és que el paio ja era tan fort que cal la col·laboració de tots els superherois de la Terra per aturar-lo, o intentar-ho.

Cosa que per altra banda és una delícia per als fans, i encara que es pugui pensar que alguns personatges no encaixen gaire en una aventura més aviat màgica i espacial, el cert és que, com deia més amunt, tots hi fan alguna cosa important. 

Ho exemplifica un Spider-man fora del seu hàbitat, en una nau espacial, quan diu que per poder ser l'heroi del veïnat hi ha d'haver un veïnat.


Precisament per la naturalesa de la història no estava segur de si la pel·lícula m'agradaria gaire, però sí, m'ha agradat molt.

M'ha agradat tornar a veure els personatges, que s'hagin conegut amb els de la saga Guardians of the Galaxy, que els Avengers continuïn dividits després dels esdeveniments de Captain America: Civil War -l'única que he pogut repassar abans de veure aquesta-, que tot i així alguns personatges es retrobin, els combats, siguin batalles campals o a més petita escala, l'humor, el drama i... el seu final

Quin final, senyores i senyors. Quina manera de deixar-nos amb l'ai al cor i amb ganes de més. I llavors recordem que fa uns anys el títol d'aquest film acabava en "Part 1", fins que es va deixar de dir. La segona part, extremament necessària, la tindrem per sort l'any que ve.





Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails