dijous, 17 d’agost de 2017

Sèries: Iron Fist

Després de Daredevil, Jessica Jones i Luke Cage només quedava veure una sèrie per tal de conèixer els quatre protagonistes de la producció que els uniria tots en una nova proposta de Marvel i Netflix, The Defenders, i era la que menys em cridava l'atenció.

Iron Fist, al capdavall, parla d'un personatge del qual no sabia absolutament res. En Daredevil l'he vist, per descomptat, en molts còmics. La Jessica Jones i en Luke Cage, en molt menor mesura i com a secundaris en altres còmics, també els coneixia, però d'Iron Fist no en sabia absolutament res. No és estrany, tampoc, perquè sóc lector sobretot de DC Comics i perquè, en general, estic lluny de ser un expert en la matèria.


Amb un punt de partida potser suat -però estem parlant de còmics, i si ens posem a simplificar també Luke Cage i Jessica Jones es redueixen a persones amb superforça i/o invulnerabilitat-, a Iron Fist ens expliquen la història del seu protagonista, que torna a Nova York després de 15 anys d'absència en què se'l donava per mort al mateix accident aeri en què van morir els seus pares.


En Danny Rand (Finn Jones) va sobreviure i el van acabar de criar i formar uns monjos de K'un-lun, que li van ensenyar kung-fu. Superant les proves més difícils es va convertir en l'Iron Fist, títol que li proporciona un poder místic amb què se suposa que ha de protegir la localitat secreta del Tibet.

Però en algun moment va decidir abandonar el seu deure i tornar a Nova York, on hi ha la companyia de la seva família, per reclamar allò que és seu i tornar a la seva antiga vida. En Danny és innocent, ingenu fins i tot -no tant, però, com es podria esperar d'algú que ha passat l'adolescència i part de la vida adulta lluny de la civilització occidental, incongruència que li trobo-, i alhora confia potser excessivament en les seves habilitats i els seus poders.


També confiava massa en què el rebrien amb els braços oberts els membres de la família Meachum, encapçalada per en Harold, el millor amic del seu pare, que resulta que va morir poc després de l'accident.

Ni el desequilibrat Ward (Tom Pelphrey) ni la influenciable Joy (Jessica Stroup, vista a The Following), amics d'infantesa d'en Danny, es mostren gaire contents de la seva tornada, un cop se la creuen, perquè troben que amenaça el que han estat construint a l'empresa que duia el nom dels Rand però era, al cap i a la fi, de les dues famílies.


El pare dels germans, el ja esmentat Harold (David Wenham) va morir, efectivament, de càncer, però va ressuscitar, cosa que només saben en Ward i The Hand, la malvada organització que ho va fer possible a canvi que ell, des de l'ombra, mogués els fils de l'empresa a favor dels interessos d'aquest grup que ja havia sortit a Daredevil, igual que Madame Gao (Wai Ching Ho), la seva cara visible.

És un personatge interessant pel seu caràcter explosiu i la maldat que traspuen les seves accions i la seva manera de parlar, i per a mi una de les interpretacions destacades de la sèrie.


Acabo el repàs dels personatges més importants amb la Colleen Wing (Jessica Henwick, vista a Game of Thrones), la sensei del dojo Chikara, on entrena alumnes d'arts marcials. Ella és una gran experta en la lluita, també amb la katana, i després d'unes quantes trobades de desconfiança esdevé una aliada de vàlua incalculable per al protagonista.

Val a dir que, a més d'un dels personatges més interessants de la sèrie, és considerada per molts com la revelació d'Iron Fist, i sens dubte és la meva preferida. Com a curiositat, als còmics va néixer el 1974 a la col·lecció que breument va protagonizar l'Iron Fist, Marvel Premiere, i es va fer amiga de la detectiu Misty Knight (que a la televisió veiem a Luke Cage), amb qui portava una agència d'investigació privada, i poc després crearien el duet de lluitadores contra el crim Daughters of the Dragon, nom que si hem estat atents hem sentit a la sèrie en una picada d'ullet.  


Un extra necessari: com era d'esperar, el personatge de la Claire Temple (Rosario Dawson) també apareix a Iron Fist, i és que es tracta del nexe entre els futurs companys de The Defenders, però aquí té un paper força destacat i fins i tot s'estrena com a lluitadora.

Pel que fa a l'argument, gira al voltant del destí d'en Danny com a protector de K'un-Lun i enemic jurat de The Hand, i encara que els combats, els ninges i tot plegat són ingredients típicament de pel·lícula de sèrie B -no oblidem que el personatge va néixer als còmics l'any 1974, en ple auge del cinema asiàtic d'arts marcials-, trobo que en aquesta sèrie està fet amb bon gust i narrat d'una manera que, tot i uns primers episodis de ritme més aviat lent, permet gaudir-ne sense provocar cansament, alternant escenes de reflexió, planificació, combats trepidants i construcció de relacions entre personatges.


Com que anava endarrerit amb Luke Cage no vaig veure aquesta sèrie quan es va estrenar, al març, sinó que ho he fet a l'agost, i la vaig acabar pocs dies abans que s'estrenés The Defenders. En qualsevol cas no sabia ni que havia estat destrossada per la crítica, encara que, per sort, entre els fans han sortit unes quantes veus que la defensen, i ja hi podeu sumar la meva.

Bàsicament se li retreu, a banda de partir del tòpic de l'orfe ric que torna a casa i combat el mal (vist amb els personatges d'en Batman i en Green Arrow, per exemple), que, a diferència de les altres tres sèries, que encaixaven en aquest microunivers sense deixar de tenir personalitat pròpia i destacar per algun motiu (realisme i foscor a Daredevil, estil noir a Jessica Jones i celebració de la cultura negra a Luke Cage), Iron Fist no aporta res de nou. I aquest és el problema: comparar-la amb les altres i esperar que també sigui trencadora. No cal.

Que no és tan profunda com les altres, i que per la seva naturalesa és més lleugera i fantàstica? Sí. Que si ens obliguessin a descartar una de les quatre segurament seria aquesta? També. Avorrida i amb males interpretacions, que també ho he llegit? Rotundament, no. Jo la trobo bona, i algú més ho deu haver pensat si ja està confirmada la segona temporada. Però segurament el problema és que se n'esperava massa.



divendres, 11 d’agost de 2017

Lectures: Saga - Volum 6

Cada cop la cosa és pitjor, pel que fa a la continuïtat amb què puc llegir aquesta grandíssima obra. Fa més d'un any i mig de l'última ressenya, però per fi arriba la de la lectura del sisè volum recopilatori de Saga, i ja tinc la vista posada al setè.


Aquí hi ha recopilats els números individuals 31 a 36, llançats originalment entre novembre de 2015 i abril de 2016, aquesta vegada sense pauses pel mig, i com he estat fent últimament no entraré en gaires detalls sobre la trama, perquè no es tracta de fer-ne un resum.


Continua complicant-se la cosa amb les ramificacions derivades del precari equilibri de relacions entre els personatges (traïcions, venjances, aliances impossibles...), que em fan desitjar cada cop més llegir-me la història sencera i ben seguida quan hagi acabat per tal de gaudir-ne al màxim, i que alhora ja em fan gaudir en adonar-me que, encara que durant moltes pàgines no apareguin els protagonistes, els secundaris estan tan ben fets que l'interès no es perd ni en una vinyeta. `

És una de les grans qualitats d'aquesta obra que continua guanyant gairebé tots els premis del món del còmic als que és candidata, el més destacat dels quals el de millor sèrie regular als prestigiosos Premis Eisner des de 2013 fins a 2017, amb l'única interrupció de 2016.


Però, ara sí, tornant als protagonistes, l'Alana i en Marko, continuen en la seva epopeia per reunir-se com a família i sobretot recuperar la Hazel, que aquí, gràcies a un salt temporal endavant, veiem més gran, ja parlant alhora que llegim l'excel·lent narració en off de la seva versió adulta.

Encara és el centre de tota la trama, la seva existència considerada aberrant no ha parat de provocar conseqüències i és el que motiva aquesta complexa història que potser sí que té coses de Star Wars i Game of Thrones, com es deia des del principi amb finalitat comercial. 


Però al mateix temps és una cosa totalment diferent, amb personalitat pròpia, ben original, que número rere número aconsegueix enganxar-nos, que vulguem deixar de dosificar-nos la lectura i fins i tot rellegir-ho tot plegat per tal d'admirar altre cop el magnífic dibuix de la Fiona Staples i els genials diàlegs d'en Brian K. Vaughan

Han passat 36 números i Saga no mostra símptomes d'esgotament, però tampoc de trobar-se al seu tram final. Continua meravellant i, pel camí, podem contemplar un reguitzell de personatges, éssers i paisatges increïbles, a més d'escenes impactants -i necessàries en aquest món tan reprimit en què vivim- com, en aquest cas, nuesa integral frontal o sexe homosexual.

Per descomptat, el recopilatori acaba amb un cop d'efecte que em fa voler encara més trobar una oferta del setè volum, disponible des del març.






dissabte, 5 d’agost de 2017

Cinema: Spider-man Homecoming

No em fa cap gràcia quan una franquícia que m'agrada pateix el que es coneix com a reboot. Es reinicia, s'esborra el que s'havia dit fins ara i se'n fa una nova versió. No en sóc fan, ja us ho dic ara. I amb les aventures cinematogràfiques de l'Spider-man ja en portem dues.

M'agrada la trilogia protagonitzada per en Tobey Maguire entre 2002 i 2007, i trobava innecessari que el 2012 haguessin de rellançar la saga amb un nou film, The Amazing Spider-man, protagonitzat per l'Andrew Garfield... que al final em va agradar molt, igual que la seva seqüela, The Amazing Spider-man 2 (2014). 


Però el que m'ha tret de polleguera és que molt poc després s'anunciés un altre reboot, encara que està comercialment justificat: quan van començar les pel·lícules de l'Spider-man i els X-Men no existia Marvel Studios i les va fer Sony Pictures, però ara Marvel Studios existeix, ha creat el seu Univers Cinemàtic Marvel (MCU en anglès) i volia recuperar els personatges que pertanyen als còmics de l'editorial.

No és casualitat que la nova pel·lícula, dirigida per en Jon Watts, es digui Spider-man: Homecoming, perquè el personatge "torna a casa" en més d'un sentit: el figurat, perquè Marvel i Sony ara comparteixen els seus drets, i el literal, en tornar de la seva breu aventura amb els Avengers a Captain America: Civil War (2016), en què vam tenir un tast d'aquest nou Spider-man.


Aquest nou Peter Parker (Tom Holland) és més proper al dels còmics en el seu sentit de l'humor, però també més jove, amb 15 anys, i a més és profundament inexpert, irreverent, indisciplinat i temerari, per al meu gust una mica massa. 

Els altres Spider-men (sí, "men") anaven a l'institut en començar les respectives sagues a la pantalla gran, però eren més seriosos i, si bé això els separava de la versió més típica del personatge als còmics, lligava més amb els traumes que havien viscut, com l'orfandat i la mort del seu oncle Ben, qüestions que a Homecoming s'obvien, entenc que perquè es donen per sabudes per part del públic. En part aquesta decisió m'agrada perquè és un reconeixement del llegat de les cintes anteriors, però també contribueix a donar a la pel·lícula un to encara més lleuger.


Continuant amb el reconeixement del que s'havia fet abans, aquest cop no ens posen els típics Follet Verd, Octopuss o Llangardaix, sinó que es recorre a un enemic clàssic, però pel que tenia entès -no sóc cap gran expert en Spider-man- més aviat de segona, interpretat en la seva identitat civil, Adrian Toomes, per un Michael Keaton tan gran com sempre, aquí en el paper de traficant d'armes fetes amb tecnologia Chitauri obtinguda il·legalment.

Com a curiositat, a més que el dia anterior de veure la pel·lícula havia vist The Founder, que protagonitza magistralment, no podia evitar pensar en Birdman, el film que li va retornar la fama que es mereixia i que li va proporcionar un Globus d'Or i una nominació a l'Oscar. Allà també feia, en certa manera, d'home volador.


I és que es tracta del Voltor, amb un aspecte força diferent del que li coneixem dels còmics -almenys els clàssics-, i realment poderós gràcies a l'esmentada tecnologia, que posa contra les cordes l'Spider-man fins a un punt que és a l'alçada dels grans enfrontaments de les pel·lícules de Sony i que ens proporciona moments èpics.

Però és el més interessant de la història, una enemistat clàssica amb component sorpresa. No és una pel·lícula de creixement del protagonista, ni és gaire profunda en general. A més, per tal de caracteritzar-lo hem de suportar unes escenes topiquíssimes d'institut nord-americà en què, com no podia ser d'una altra manera, hi ha la noia teòricament inabastable, la Liz (Laura Harrier), una festa i les dinàmiques de bullying a què ja estem tan acostumats, amb l'inevitable Flash Thompson (Tony Revoloni). Se'n salva, però, el graciós "col·lega" d'en Peter, en Ned (Jacob Batalan). Un repartiment molt multiètnic, per cert.


Per cert, esmento també la Marisa Tomei -que ja havia sortit a Civil War- com a joveníssima Tieta May (l'actriu té 52 anys, però molt ben portats, i continua la tendència a rejovenir el personatge en cada encarnació) i en Kenneth Choi, que fa de director Morita i llegeixo -no me n'havia adonat, és clar- que representa que és descendent d'en Jim Morita, un dels membres dels Howling Commandos, companys del Capità Amèrica a la pel·lícula de 2011, i que el mateix Choi havia interpretat allà i en un episodi de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D.


Em consta que, en general, està agradant -després sortirà gent dient que no val res, com ha passat amb totes les pel·lícules de superherois fins ara-, però per una vegada estic al costat contrari i he de dir que no m'ha convençut gaire

Trobo que és una pel·lícula que depèn massa de la relació del protagonista amb els Avengers, ens recorden constantment que els coneix i que hi ha col·laborat, amb força presència d'en Tony Stark i en Happy Hogan, i el pòster espanyol, el que he posat al principi, ho fa d'una manera exagerada i, si se'm permet, poc atractiva des del punt de vista del disseny. 

Els minuts finals de la pel·lícula em fan tenir esperança en què, tot i agradar-me menys que els altres Spider-men de cine, segurament les seqüeles no patiran aquest mal, però de moment Spider-man: Homecoming, tot i que és força entretinguda i espectacular, penso que és una barreja estranya de reboot respectuós amb el llegat, spin-off dels Avengers i reinvenció d'un personatge i un univers que no ho necessitaven. 


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails