dissabte, 25 de juliol de 2015

Cinema: Els Mínions

Després de dedicar una entrada del meu bloc lingüístic Llengua Podrida a l'estès error de pluralitzar cognoms, i dir que en el cas de la pel·lícula de què parlo avui no es comet aquest error, vaig anar a veure el film en qüestió i me'n van quedar ganes de fer que protagonitzés una nova entrada de les meves humils, senzilles i gens revolucionàries crítiques cinematogràfiques.


Són moltes les pel·lícules d'animació generada per ordinador que s'estrenen als cinemes, i m'agrada veure-les i adonar-me de la immensa qualitat que tenen gairebé totes. M'agrada, també, que no tot es redueixi a Disney, Pixar i Dreamworks. 

I que de tant en tant surtin productes tan destacats i populars com Gru, el meu dolent preferit, que després de les entregues de 2010 i 2014, i tenint uns secundaris com aquests, no ens ha de sorprendre que hagi originat Els Mínions, un intent d'explotar encara més aquesta gallina dels ous d'or que són els menuts personatges grocs i de llenguatge gairebé incomprensible que ens acompanyen des de fa ben bé un lustre i protagonitzen tants articles de marxandatge. 


No ens sorprèn ni ens estranya, doncs, que els seus creadors hagin vist l'oportunitat de continuar esprement la franquícia amb una pel·lícula dedicada als esbirros (això és el que significa en anglès la paraula "minion", gràcia que es perd, com acostuma a passar, en la traducció) de l'antipàtic però entranyable Gru, i ho han fet amb intel·ligència.

Des del punt de vista comercial i aprofitant les tendències actuals ens presenten un spin-off que és alhora una preqüela, la fusió en un producte de dues fórmules que ja fa anys que agraden i que podem veure també, per exemple, a la sèrie Better Call Saul


I què ens explica, doncs, Els Mínions? Doncs unes quantes coses sobre els orígens dels personatges, en aquest cas representats per en Kevin, l'Stuart i en Bob, que no sabíem i que potser no ens havíem preguntat mai: ens diuen que poblen la Terra des de molt abans de l'arribada de l'home, i que a banda de no envellir ni morir tenen l'únic propòsit, dins el desequilibri mental que presenten com a espècie i sense excepció, de servir un gran amo, com més dolent millor. 

Aquest últim punt més o menys ja el sabíem per les dues pel·lícules d'en Gru, però també fa gràcia veure'ls protagonitzar una pel·lícula sencera, passar al primer pla i que siguin els altres, els secundaris. 


A Els Mínions l'acció, després de fer un ràpid repàs al llarg dels segles, transcorre majoritàriament a la Londres de 1968, on se'ls endú des d'Orlando (Florida) la malvada Scarlet Overkill, que té l'objectiu de robar la Corona de Sant Eduard, amb què s'ha coronat els monarques de la Gran Bretanya des de fa segles. 

Això permet una sèrie de gags basats en els tòpics londinencs, i fins i tot la reina Isabel II esdevé un personatge de comèdia en aquesta història esbojarrada, caòtica i que escau perfectament a aquestes populars criatures grogues.  


Pel que fa a la versió catalana, em va sobtar només començar la pel·lícula que aparegués, ben gran, el nom d'en Quim Gutiérrez, que al capdavall posa la veu -amb un estil que a estones em va agradar i en d'altres no suportava- a un personatge secundari, però això és perquè a la versió original és en Jon Hamm, el protagonista de Mad Men, qui ho fa. Per cert, també és en Quim Gutiérrez qui fa la versió castellana del personatge.

Els mínions, però, com que no parlen cap idioma concret, sinó que a totes les versions van deixant anar paraules en anglès, francès, italià i castellà principalment, amb la veu d'en Pierre Coffin, codirector d'aquest film i també els dos d'en Gru, no estan doblats en si. Alguna cosa molt esporàdica diuen en català -o ho sembla-, però és un punt en què no s'ha fet adaptació.  

Val la pena, doncs, aquesta pel·lícula? Jo crec que sí, però potser no se li pot treure suc com per fer-ne una seqüela (si volen, però, la faran), i és possible que malgrat les rialles que provoquen no funcionin tan bé com quan fan d'esbirros, de minions, d'un personatge protagonista. 

A favor:

-Potser sí que era necessària una pel·lícula on els mínions fossin els protagonistes
-És prou entretinguda i ofereix a l'espectador el que n'espera, perquè coneix els personatges o, si més no, com és l'espècie

-Encara que no sigui imprescindible, està feta amb astúcia i no la podem deixar de veure


En contra:

-Com deia més amunt, segurament el suc que se'ls podia treure ja s'ha espremut tot amb aquesta preqüela-spin-off

-Després de veure'ls en dues pel·lícules els coneixem prou bé com per preveure per on aniran les coses

-No funcionen tan bé en solitari com quan ofereixen els esquetxos humorístics disseminats en un producte més gran 





diumenge, 19 de juliol de 2015

El temps no perdona: Stargate

Fa uns mesos vaig dedicar una entrada a Stargate, una franquícia formada per diverses sèries, les dues principals de les quals vaig gaudir a través de 314 capítols. I trobo que ha arribat el moment de veure què se n'ha fet, dels seus actors i les seves actrius més destacats/des, en els anys que han passat des que es van acabar tant Stargate: SG-1 com Stargate Atlantis.


Comencem, però, per la pel·lícula de 1994 que és l'inici de tot. La cara més coneguda d'aquell film era la d'en Kurt Russell, que interpretava el general O'Neill i que des de llavors ha aparegut en diverses pel·lícules, probablement la més destacada Death Proof (2007), d'en Quentin Tarantino, i enguany l'hem pogut veure a Furious 7, amb 64 anys d'edat.


Probablement ha fet més fortuna en James Spader, que al film feia de doctor Daniel Jackson i que, amb un aspecte totalment canviat i actualment 55 anys, hem pogut veure fent d'Alan Shore a The Practice (2003-2004) i Boston Legal (2004-2008), però que també ha interpretat personatges de certa durada a la versió nord-americana de The Office i des de 2013 surt a The Blacklist. A més, és la veu de l'Ultron a Avengers: Age of Ultron.


Passem als intèrprets de les sèries i comencem amb en Richard Dean Anderson, ara amb 65 anys, associat per sempre al seu personatge a McGyver i també al general O'Neill, que va interpretar durant tota la sèrie, fins i tot quan va deixar de sortir-hi habitualment. De fet, també a Stargate Universe, entre 2009 i 2010, va aparèixer un parell de vegades.

Ja fa uns anys que no apareix enlloc, i les últimes vegades que ho havia fet havia estat en forma de cameo, recuperació d'un dels seus dos personatges més coneguts o en papers molt petits. Però si se n'ha parlat en els darrers anys ha estat pel seu notable augment de volum corporal, i no precisament en múscul.


Es conserva millor -també és cert que té 44 anys- en Michael Shanks, l'inoblidable doctor Daniel Jackson televisiu, que igual que el seu company va aparèixer tant a la sèrie principal com a Stargate Atlantis i Stargate Universe.

Tanmateix, ha anat fent cosetes i des de 2012 apareix a la sèrie mèdica Saving Hope, i ha tingut aparicions més breus en diverses altres produccions, que ha compaginat amb tasques de direcció i guió que ja havia dut a terme a la mateixa Stargate: SG-1.


L'Amanda Tapping, la Samantha Carter (no li poso el càrrec perquè al llarg de la història va ascendint), ara té 49 anys i, com els seus companys, va sortir tant a SG-1 com a les altres dues sèries, però a Atlantis s'hi va estar més temps.

A més de sortir en diverses pel·lícules, val a dir que poc conegudes, a la televisió el seu paper recent més llarg va ser a Supernatural, on va aparèixer en 7 episodis entre 2012 i 2013.


Aquest senyor tan de la conya és en Christopher Judge, de 50 anys, que segurament recordareu com l'entranyable (i seriós) Teal'c, ben conegut i important a la saga. Com els seus companys, el personatge de Stargate queda com el més important que ha interpretat. 

Ha anat fent papers poc rellevants, sí, i si mirem la Wikipedia el 2014 va participar en un munt de pel·lícules, i aparicions en trobades amb els fans en diverses convencions frikis.


Stargate: SG-1 va tenir 10 temporades i cap al final hi va haver un relleu parcial, amb l'entrada de personatges nous. Un d'ells va ser la irritant però finalment entranyable Vala Mal Doran, interpretada per la Claudia Black, de 42 anys, que ha aparegut recentment a The Originals, però que destaca sobretot per posar la veu en desenes de videojocs. 


Més canviat veig en Ben Browder, de 52 anys, que feia de Cameron Mitchell i que, curiosament, havia protagonitzat Farscape amb la senyora Black abans de debutar a SG-1 amb ella. 

Com tots els altres, papers breus en alguna sèrie de televisió (es veu que va sortir en dos episodis d'Arrow fent del mercenari Ted Gaynor, però no me n'havia adonat) i pel·lícules desconegudes. 


Notareu que no he parlat del general Hammond, que tenia la cara i la veu d'en Don S. Davis, però és que el pobre home va morir -i es va esmentar a la sèrie anys després que el personatge deixés de sortir-. El va substituir el general Landry, interpretat per en Beau Bridges, de 73 anys, germà gran d'en Jeff Bridges i veterà tant del cinema com de la televisió, que li han donat múltiples premis i nominacions (he de dir que personalment no m'agrada gaire, el seu estil).

Darrerament el més destacat que ha fet ha estat un personatge secundari a Masters of Sex i ha protagonitzat, entre 2013 i la seva cancel·lació el 2015, The Millers.


Passem als de Stargate Atlantis, que ja fa 6 anys que es va acabar, a veure com els ha anat la cosa. A en Joe Flanigan, de 48 anys, que feia de John Sheppard, li hem perdut la pista des de 2013, any en què va sortir a Major Crimes, i si en repassem la trajectòria veiem que li ha passat més o menys com a gairebé tots els altres: el seu personatge a Stargate va ser el cim de la seva carrera. 


La doctora Elizabeth Weir, interpretada per la Torri Higginson, va deixar de sortir a Stargate Atlantis el 2007 i se'n va anar a treballar a NCIS. Des de llavors, ho endevineu? Ha fet poca cosa i no gaire rellevant, a més de celebrar els 45 anys. Aquest 2015 ha sortit en un episodi de Dark Matter.


Un any menys té la Rachel Luttrell, la Teyla, que segons la Wikipedia, a més de no haver fet res de gaire important després de Stargate Atlantis, té la carrera en pausa des de 2013. El 2011, però, va llançar un disc de jazz anomenat I wish you love


El doctor Rodney McKay té la cara d'en David Hewlett, de 47 anys, que té una extensa carrera tant al cinema com a la televisió, però que també des de 2013 sembla pràcticament aturada. Recenment se l'ha vist, igual que la Torri Higginson, a Dark Matter. No deu ser casualitat que els creadors d'aquesta sèrie, en Joseph Malozzi i en Paul Mullie, haguessin treballat a la franquícia Stargate


L'altre científic de Stargate Atlantis era el doctor McKay, al qual donava vida en Paul McGillion, ara de 46 anys, que hem pogut veure recentment en un petit paper a Tomorrowland i que ha sortit, entre altres petits papers, en dos episodis de Supernatural, un el 2009 i l'altre el 2015, fent papers diferents. 


També ha sortit a Supernatural la Jewel Staite (33 anys), la doctora Jennifer Keller, que el 2012 va protagonitzar la sèrie The L.A. Complex, i que entre 2013 i 2014 va sortir a The Killing


Qui més ha sortit a Supernatural? En Robert Picardo (61 anys), el senyor Richard Woolsey, que cap al final de Stargate Atlantis pren un paper més protagonista tot i que ja se'l coneixia d'abans, i el va tornar a interpretar el 2011 a Stargate Universe. Des del final d'Atlantis se l'ha vist, per exemple, a Castle, a The Mentalist o Bones, i properament reprendrà el seu paper de doctor Lewis Zimmerman a la sèrie Star Trake: Renegades


Ens en queda un, i naturalment és en Jason Momoa, de 35 anys, que interpretava el corpulent Ronon Dex i que des del final de la sèrie ha fet coses com el Conan de Conan the Barbarian (2011), la cancel·lada sèrie The Read Road (2014-2015) i, abans d'aquesta, una tal Game of Thrones amb el paper de Khal Drogo durant la primera temporada. 

Tanmateix, s'espera per a l'any que ve el seu paper d'Aquaman a la pel·lícula Batman v Superman: Dawn of Justice

Ja els hem repassat tots i hem vist que, en general, sembla que hi hagi una maledicció, perquè gairebé cap dels actors i les actrius que han participat en algun dels productes de la franquícia Stargate ha tornat a fer res de destacable. Econòmicament profitós segurament sí, però memorable més aviat no. 


dilluns, 13 de juliol de 2015

Sèries: Daredevil

En aquests moments del partit suposo que queda poca gent mínimament aficionada als còmics o als universos de ficció que s'hi generen que no conegui l'Univers Cinemàtic Marvel, un conjunt de productes audiovisuals interconnectats en un grau major o menor i que està donant com a fruits meravelles com les pel·lícules de superherois dels darrers anys, en general al voltant dels Avengers però amb excel·lents resultats també a la televisió. 

Després dels que ja vaig repassar, que són Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D. i Marvel's Agent Carter, la tercera sèrie en arribar ha estat Daredevil, aquest cop no a l'ABC sinó a Netflix, amb els 13 episodis distribuïts de cop i un criteri més permissiu amb el vocabulari (hi sentirem "shit" a tot estirar, però) i la violència, que ha gaudit d'una aprovació entusiasta i unànime per part de crítica i públic des del principi. 


Val a dir que el llistó de les adaptacions d'imatge real del personatge no estava gaire amunt. No en tinc un record especialment dolent -encara que jo sempre em miro les pel·lícules de còmics amb molt bons ulls i tinc el meu criteri personal, mentre que la majoria d'espectadors està formada per gent que sembla que entri al cinema amb ganes de trobar defectes a les pel·lícules-, però es considera que la protagontizada el 2003 per en Ben Affleck (el Batman actual) és una de les pitjors adaptacions cinematogràfiques d'una sèrie de còmics. 

Per tant, suposo que no era exageradament difícil fer-ho millor, però a sobre s'ha presentat un producte excel·lent, només cal veure'n les notes mitjanes a IMDB o, encara més recomanable, visionar els 13 episodis de la primera temporada per tal d'arribar a la conclusió que, com a mínim, el Daredevil televisiu és un dels millors productes basats en còmics que s'han fet mai. Compte. 


La història o la premissa d'en Daredevil ja la coneixem i roman intacta: en Matt Murdock (Charlie Cox, vist a Boardwalk Empire) és un advocat invident per culpa d'un accident que, de retop, li va proporcionar un brutal augment dels seus altres sentits, cosa que complementada amb un rigorós entrenament el converteix en un superheroi de ple dret, sense res a envejar als altres, ni tan sols el sentit de la vista, que compensa amb els altres, com ja he dit potenciats per l'accident. 

Però oblidem les coloraines i els combats hollywoodians, perquè no és això el que ens espera a Daredevil. A The Flash, que fa poc vaig considerar que era probablement la millor sèrie televisiva de superherois i que ara empata amb aquesta, la intenció és una altra. Daredevil és una mena de Batman Begins però en televisió, i si us va agradar l'estil de la primera part de la trilogia del Batman de Christopher Nolan us agradarà aquesta sèrie, que s'hi assembla en més d'un aspecte.


Per exemple, en el to fosc, tant en el sentit figurat com en la fotografia. A Daredevil gairebé tot passa de nit, en carrerons foscos, al capdavall el superheroi és cec i els criteris pels quals es guia són igual de vàlids quan hi ha sol i quan no n'hi ha.

O en el fet que al principi cometi errors, sigui vulnerable i triguem moltíssim a veure-li l'uniforme pel qual el coneixem -i, a sobre, quan el veiem no podem evitar pensar en el d'en Batman-, de manera que durant gairebé tota la temporada en fa servir un de més senzill que sabem que és provisional però amb el qual l'acabem identificant sense adonar-nos-en. 


També és cert que es tracta d'un personatge seriós, taciturn, torturat per dins i amb dubtes sobre el que fa, al qual només se li il·lumina la cara en ocasions comptades, com ara quan és amb el seu amic i company de bufet Foggy Nelson (Elden Henson), el contrapunt humorístic de la sèrie, i tot i així amb més moments dramàtics que de comèdia, perquè es tracta d'una sèrie on el drama pesa molt més que l'humor, a diferència del que acostuma a passar amb els superherois. 


En Foggy, però, no és l'únic que li arrenca un somriure: la infermera Claire Temple (Rosario Dawson, una de les cares més conegudes del repartiment), de paper secundari però que tornarà a la segona temporada, li guareix les ferides que es fa a la seva feina nocturna i li guarda el secret que fora d'ella, almenys quan comença la sèrie, no coneix ningú més. I entre ells hi ha un estira i arronsa romàntic força interessant, també.


Tanmateix esdevé un triangle -i amb un altre angle format per en Foggy Nelson podríem parlar de quadrangle o quadrilàter- si hi afegim la Karen Page (Deborah Ann Woll, vista a True Blood), la secretària d'una empresa que li ha volgut encolomar un assassinat i que passa a ser la secretària del modest bufet d'advocats Nelson & Murdock, a més de ficar-se en diversos problemes a causa de la seva imprudència i la seva ànsia per a descobrir la veritat. 

  
Normalment ho fa acompanyada pel veterà periodista -i vell conegut dels fans de Marvel- Ben Urich (Vondie Curtis-Hall), l'última gran història signada del qual, precisament, havia estat sobre Union Allied, la companyia on treballava la Karen. 

Uns personatges interessants i sòlids que, evidentment, s'havien d'enfrontar als que pertanyen al bàndol dels criminals que ofeguen el barri de Hell's Kitchen, a Nova York, escenari de les aventures d'en Daredevil des que se'n van estrenar els còmics el 1964. 


I un dels enemics clàssics del personatge és en Wilson Fisk (o Kingpin), aquí interpretat per un Vincent D'Onofrio en estat de gràcia, físicament canviat gràcies al cap totalment pelat i l'absència de pèl a la cara, que ha estat el que més m'ha agradat de la sèrie.

El seu home de negocis implacable és un home intel·ligent, calculador i aparentment calmat i fins i tot tímid, amb una to de veu baix i rogallós, però precisament per això quan cedeix als atacs de ràbia fa encara més por. En aquesta temporada veiem també el seu vessant humà, perquè viu una història d'amor amb la Vanessa Marianna (Ayelet Zurer) però també perquè els seus crims i les seves males accions neixen del seu honest -tot i que deformat- convenciment que està salvant la ciutat. Si cal, comprant policies, advocats i jutges, o decapitant gent, però amb la millor intenció del món.


He dit abans que no era una sèrie de superherois plantejada amb un estil hollywoodià. A veure, no cal que ens pensem que es tracta de cinema independent, tampoc, perquè hi ha efectes especials i escenes de lluita molt espectaculars dins d'una intenció realista i amb molts moments en què la lluita no és física, sinó dialèctica i també legal, però està tot tan ben fet i amb tant de gust -fins i tot l'origen dels poders del protagonista és una qüestió sobre la qual es passa de puntetes i el funcionament dels seus sentits amplificats es presenta d'una manera allunyada de les típiques imatges de sònar a què estàvem acostumats també els que hem llegit molt pocs còmics d'en Daredevil- que estic convençut que pot agradar igualment al públic que defuig els productes d'aquest gènere. 

A més, tot i que hi ha un parell de petitíssimes referències als Avengers, és l'obra que té menys connexions amb l'Univers Cinemàtic Marvel, per tant és més per a tots els públics i se'n pot gaudir d'una manera totalment independent.

Les interpretacions són, en general, convincents, tot i que s'ha criticat per exemple la d'en Foggy, i personalment he de dir que de vegades en Charlie Cox em fa pensar que està forçant el seu accent nord-americà (ell és londinenc) i que no vocalitza quan parla ràpid, però no en tinc grans queixes, i sí lloances sobretot, com he dit abans, per a en Vincent D'Onofrio, conegut per exemple per les seves 10 temporades encapçalant Law & Order


Defensa els seus propis interessos com a home de negocis, naturalment, però a Daredevil veiem altres criminals interessants, com en James Wesley (Toby Leonard Moore), mà dreta d'en Fisk, la xinesa Madame Gao (Wai Ching Ho) o el comptable Leland Owlsley (Bob Gunton). 

Llevat d'en Fisk, que a més d'un aspecte imponent té una força gairebé sobrehumana, els altres són criminals poderosos però en el sentit econòmic, lluny dels colors i els poders d'altres dolents de còmic. Potser d'aquests ens en trobarem a la segona temporada, però la primera de Daredevil és una obra mestra de ritme i to perfectes que no s'hauria de perdre ningú.

Ah, i heu vist que al tràiler se'l considera el primer Defender, oi? Això és perquè formarà equip amb altres superherois que en els propers anys també aniran protagonitzant sèries individuals, i que són concretament la Jessica Jones, en Luke Cage i l'Iron Fist. Paciència.



Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails