dimecres, 11 d’octubre de 2017

Sèries: Kingdom

Hi ha sèries que ens podrien passar perfectament desapercebudes perquè no se'n fa gens de publicitat. No pertanyen a grans cadenes, ni a plataformes de televisió a la carta, i si tampoc no arriben doblades és fàcil que no arribem a saber ni tan sols que existeixen.

És el que m'hauria passat amb la sèrie de què parlo avui si no arriba a ser perquè una amiga la veia i, encuriosit, en vaig buscar informació i vaig veure que em podia agradar. I ara que ha acabat, després de tres temporades de 10, 20 i 10 episodis respectivament, li vull dedicar aquest text. 


Es tracta de Kingdom, una sèrie sobre lluitadors d'Arts Marcials Mixtes (MMA fent servir les sigles en anglès) que als Estats Units s'emetia a través del canal de satèl·lit Direct TV, i els torrents de la qual no eren dels més fàcils de trobar.

La sèrie narra els esdeveniments que tenen lloc al gimnàs Navy Street del barri de Venice de Los Angeles, tot alternant escenes de combats molt ben representats amb qüestions de negocis, dinàmiques entre els personatges i els problemes que aquests tenen dins i fora del gimnàs, que no són pocs. 


El gimnàs el va crear l'Alvey Kulina (Frank Grillo), exlluitador que ara es dedica a entrenar els lluitadors més destacats del centre, però que es va retirar amb mal regust i té problemes de depressió i alcoholisme. 

És un paio fet a l'antiga, d'ascendència italiana i amb un caràcter molt fort, de manera que els altres personatges intenten no contrariar-lo gaire.


L'única amb valor per plantar-li cara, i de vegades no se sap qui té més por de qui, és la Lisa Prince (Kiele Sánchez, amb qui en Frank Grillo va coincidir a la pel·lícula The Purge: Anarchy, per cert), la seva parella i la que duu el gimnàs des del punt de vista administratiu.

A més, és una bona representant de lluitadors i aquesta tasca és clau per a bona part dels esdeveniments de la sèrie. 


El triangle es completa, i roça la premissa de culebrot, amb en Ryan Wheeler (Matt Lauria), el lluitador estrella de Navy St. i expromès de la Lisa, que ha estat una temporada a la presó per haver-se deixat endur per la ira -problema que tornarà a sortir avançada la sèrie- i haver apallissat el seu pare fins al punt de deixar-lo tetraplègic

Es comporta d'una manera molt civilitzada amb l'amo del gimnàs, tot i que surt amb la dona que ell estimava i encara estima, i lluita per tornar a tenir una gran carrera després de l'escàndol que el va dur a la garjola.


En Jay Kulina (Jonathan Tucker) és el fill gran de l'Alvey i també és lluitador. Malauradament, i per a vergonya del seu pare, és un cràpula i el seu potencial com a lluitador se'n va en orris perquè s'estima més abandonar-se als excessos. 

Tanmateix, i tot i el seu caràcter impertinent i histriònic, quan s'ho proposa es pot posar en forma i guanyar combats, i guanyar-se el nostre respecte a més de la simpatia que li tenim tot i ser tan salvatge.


L'altre fill, el petit, és en Nate Kulina (Nick Jonas. Sí, el líder dels Jonas Brothers), que també es dedica a la lluita, tot i que no l'apassiona tant com al seu pare i al seu germà. És un noi taciturn i reservat, no trigarem a saber per què, però també és l'ase dels cops perquè acostuma a ser la víctima de les circumstàncies provocades pels altres. 


La mare de tots dos és la Christina (Joanna Going), que ja fa anys que els va abandonar i que ara és una prostituta drogoaddicta, encara que en Jay dedica tots els seus esforços a arrencar-la d'aquest món. 

El personatge evoluciona d'una manera força interessant durant la sèrie, i aconsegueix esdevenir un dels més entranyables, encara que comenci com a una molèstia més que cap altra cosa.


Kingdom és una sèrie en què el pes el tenen sobretot els personatges, més que no pas la trama, i he parlat dels principals. Tampoc és que n'hi hagi gaires de secundaris, però en tenim alguns de destacables, encara que passin per la sèrie en una única temporada, com és el cas de la lluitadora Alicia Méndez (Natalie Martínez, vista a Under the Dome o Secrets and Lies), el graciós i alhora perillós Keith (Paul Walter Hauser), que en Ryan va conèixer en sortir de la presó, el misteriós Dom Ramos (Kirk Acevedo, vist a Oz i 12 Monkeys) o el promotor pocavergonya Garo Kassabian (Bryan Callen, també vist a Oz).

Tot i que és una sèrie sobre lluitadors i testosterona -i amb un masclisme inherent, ens agradi o no, a aquest món, i ben reflectit pel guió i la construcció dels personatges-, no seria just considerar Kingdom una sèrie lleugera, un entreteniment senzill.


Tracta temes que afecten la nostra societat i és força existencialista a través dels problemes dels seus personatges, a més de ser un producte amb uns bons estàndards de qualitat, que sap dosificar els moments de tensió de manera que en diversos capítols, i sobretot al final de les temporades, ens destrossa amb algun gir sorprenent.

No diré que és una sèrie de culte, d'aquelles que inicialment veu poca gent però que es consideren obres mestres imprescindibles de la televisió que hauria de veure tothom, perquè estaria exagerant molt, però és molt més interessant del que semblaria en veure'n els primers episodis i és fàcil empatitzar amb els seus personatges. Es mereix una oportunitat.

dijous, 5 d’octubre de 2017

Lectures: Bôken Shônen

Fa més d'un any vaig tenir l'oportunitat de comprar directament al Japó força volums de manga que altrament m'haurien sortit molt cars, sobretot per l'enviament, però també perquè no eren gens fàcils de trobar per internet. 

Tanmateix, després de tot aquest temps, pràcticament no n'he llegit cap, i ja era hora de començar a solucionar aquest problema. Ho he fet, a més, amb la lectura d'un volum recopilatori d'històries curtes del meu admirat Mitsuru Adachi


Amb el títol de Bôken Shônen, que significaria o bé "nois aventurers" o "noi aventurer", més o menys, aquest volum recopila històries curtes publicades originalment entre 1998 i 2005, un total de 7 relats que es desmarquen de la col·lecció d'històries curtes del mestre Adachi coneguda com a Short Program -i que té un hereu espiritual a Short Game-, però per un bon motiu.

El que tenim aquí no és un recull d'històries curtes sense connexió entre elles i d'interès desigual, com acostuma a passar en aquesta mena de volums, sinó que ens trobem amb un seguit de narracions que tenen en comú adults que, per la raó que sigui, han de fer una mirada retrospectiva al seu passat, a la seva infantesa.


En general són històries força reflexives i quotidianes -en alguns casos fins i tot amb una engruna de fantasia-, amb un component de nostàlgia força elevat, perquè els seus protagonistes tornen a algun escenari de la seva joventut físicament o a través dels records i acostumen a tenir algun afer per resoldre o alguna cosa de la qual es penedeixen, sobretot perquè han abandonat els seus somnis i s'han convertit en "adults avorrits".


Des de l'home de negocis que visita el seu poble per primer cop en molt de temps i recorda l'habitació on acostumava a viure les seves aventures imaginàries fins al pare que no encoratja el somni de ser una estrella de beisbol -estem parlant d'en Mitsuru Adachi, no podia faltar aquest esport- del seu fill perquè ell també, quan era petit, era mal jugador, passant per un parell d'estranys viatges en el temps o la divertida història d'uns segrestadors que es topen amb una curiosa casualitat, entre altres.  


No és gaire habitual que l'autor retrati la vida adulta -quan ho fa recorda molt el desaparegut Jirô Taniguchi-, sabem que està especialitzat -i de quina manera!- en les històries d'adolescents i, en menor mesura, nens. Aquí el que fa és allunyar-se aparentment del terreny en què se sent còmode, però connectant tot sovint amb el passat dels protagonistes, de manera que mai no arriba a caminar per la corda fluixa sense xarxa de seguretat.

Com a resultat tenim un dels seus millors recopilatoris d'històries curtes, sense cap mena de dubte, perquè l'experiment temàtic té una qualitat més que notable i a més no renuncia a l'estil narratiu a què té acostumats als seus seguidors. 


divendres, 29 de setembre de 2017

Sèries: Fargo (3a temporada)

Un altre cas com el de la tercera temporada de Better Call Saul: la vaig seguir al dia, però no ha tingut entrada fins ara perquè hi ha hagut altres prioritats, però no vol dir que hagi deixat la sèrie -ni pensaments- ni que m'hagi cansat de fer-ne entrades.


Fargo continua sent la magnífica sèrie que era quan va començar com a "continuació" estilística, espiritual i nominal de la mítica pel·lícula dels germans Coen de 1995, amb nova història, nous personatges i noves premisses cada temporada. 

Com sempre, hi veiem un seguit de crims, que generalment comencen amb un d'inesperat, producte d'un accident, un malentès o una precipitació, i malgrat el to pausat que ha caracteritzat tant el film original com les tres temporades de la sèrie de la cadena FX, hi ha moments de tensió creixent i acceleració sobtada dels esdeveniments, a més d'una atmosfera angoixant no pas renyida amb algun moment d'humor negre


Tot comença quan en Ray Stussy (Ewan McGregor), agent de la condicional de la Nikki Swango (Mary Elizabeth Winstead), amb qui manté una relació que va contra les normes, demana al seu germà bessó (i per tant també interpretat per l'Ewan McGregor, l'actor més conegut del repartiment de la temporada), que ha tingut molt més èxit que ell econòmicament parlant i es podria dir que és ric, diners per poder-li comprar un anell a la noia.


L'Emmit Stussy, propietari d'una empresa de pàrquings, li diu que no, i això és la gota que fa vessar el got de la paciència d'en Ray, que considera que fa anys el seu germà el va estafar quedant-se una valuosíssima col·lecció de segells que, en vendre-la, li va proporcionar una bona picossada que va poder començar a invertir en els negocis que el farien ric. 

La tragèdia està servida: aprofitant-se d'un altre exconvicte de qui és agent, li encarrega anar a cal seu germà i robar-li l'únic segell que li queda, però el desgraciat perd l'adreça i, valent-se d'una memòria inexacta, va a una adreça similar on, casualment, hi ha un altre home que es diu Stussy i el mata.


La víctima és el padrastre de la Gloria Burgle (Carrie Coon, de The Leftovers), policia d'Eden Valley, poble on se situa l'acció d'aquesta temporada i un exemple més d'un element característic de Fargo, que és el de l'agent de policia honrat/da i incansable i, generalment, el menys humorístic dels personatges, tot i que també caracteritzat pel dialecte habitual a la saga.

Sense saber ben bé què està passant, i en contra de les ordres del seu inepte nou superior -interpretat per en Shea Whigham, vist a Boardwalk Empire-, la Gloria investiga l'assassinat i la relació que té amb els altres Stussy.


Abans de passar a l'últim personatge que vull comentar tenim també en Sy Feltz (Michael Stuhlbarg, també de Boardwalk Empire), el soci de l'Emmit i un dels personatges que més pateixen el seguit de desgràcies que tenen lloc durant aquesta història que més o menys esquitxa tothom i que, com és habitual a Fargo, deixa pocs supervivents.


La segona temporada de la sèrie no tenia un dolent a l'alçada d'en Lorne Malvo (Billy Bob Thornton), de la primera, però en aquesta en tornem a tenir un, i és el misteriós i fredament temible V. M. Varga (David Thewlis, vist a la saga Harry Potter i a Wonder Woman). 

Un paio extravagant, tranquil i d'aspecte i costums desagradables que amb la dentadura postissa que duu l'actor fa que costi molt entendre'l en anglès, però que estic segur que en versió doblada deu perdre molt. En fi, aquest senyor fa dos anys va deixar diners a l'Emmit i ara vol fer servir l'empresa per als seus delictius interessos en contra de la voluntat del seu propietari, a qui domina davant la impotència del personatge interpretat per l'Ewan McGregor.


Com era d'esperar després del que ja coneixem de la franquícia, el tram final és trepidant, un clímax sostingut en què les bales i la sang, i les venjances, agafen més protagonisme, i com a curiositat tenim el retorn d'en Mr. Wrench (Russell Harvard, actor sordmut, germà i fill de sordmuts), que havia sortit a la primera temporada, situada 4 anys abans que aquesta, que s'esdevé a l'època de Nadal 2010-11. 

La tercera temporada de Fargo és esplèndida, i potser el seu únic defecte és que el llistó estava tan alt que, per més bona que sigui, no és res que no haguéssim vist fins ara. No és, per tant, un problema seu, sinó intrínsec a la franquícia: ja no sorprèn. Però això no té per què ser una cosa dolenta, sinó que es podria considerar tot plegat un mateix producte, un seguit d'històries del mateix univers. Que, de fet, és el que és.


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails