divendres, 18 abril de 2014

Lectures: Saga - Volum 1

El còmic nord-americà no és només el de superherois, per bé que és el més conegut i representatiu d'aquell territori, ni tampoc és el de tires diàries com ara Peanuts o Calvin & Hobbes, que també n'és una part important. 

Hi ha altres obres fora del sistema de producció de DC i Marvel, amb un control absolut per part dels seus creadors i amb una durada limitada que permet, algun dia, tenir-les senceres, a diferència del que passa amb el gènere superheroic, on trobem personatges que ja han fet els 75 anys (en Batman enguany, en Superman l'any passat) i tenen més de 1.000 còmics publicats a l'esquena.


No és la primera vegada que parlo, en aquest bloc, d'un còmic nord-americà no de superherois, però com que no passa gaire em fa il·lusió poder-ne ressenyar un altre que se sortiria d'aquest mainstream, tot i que tampoc no es pot dir que sigui un còmic underground

Es tracta del primer volum de Saga, del guionista Brian K. Vaughan (Y, the last man) i la per a mi fins ara desconeguda dibuixant Fiona Staples, una obra l'existència de la qual vaig descobrir per casualitat, ja que Planeta DeAgostini l'edita en castellà, i que vaig adquirir de seguida en la versió original d'Image Comics. El resultat: bé, no havia acabat de llegir els 6 números que inclou el primer recopilatori (publicats originalment de març a agost de 2012) quan vaig encarregar els dos volums següents, que espero amb ganes. Però de moment parlaré d'aquest primer volum.


Definit per part d'alguns com una mena d'Star Wars barrejat amb Cançó de Gel i Foc, aquest còmic comença fort, amb l'escena d'un part en què la mare, mentre renega sense cap mena de censura, compara la situació amb anar de ventre. Genial.

És l'Alana, una habitant del planeta Landfall que s'ha escapat amb el que era el seu presoner, en Marko, d'un satèl·lit de Landfall anomenat Wreath, i hi ha engendrat una filla. Resulta que el planeta i el seu únic satèl·lit estan en guerra i la relació sentimental dels protagonistes no podia ser més desafortunada i desaprovada, de manera que esdevenen fugitius en ple conflicte intergalàctic i, a sobre, amb una nena acabada de néixer a coll.

Per a l'Alana i en Marko la història de Saga és la de la seva odissea, però el punt de vista narratiu es trasllada sovint a uns altres personatges, que són els principals encarregats de donar caça als protagonistes per encàrrec dels respectius mons, que no toleren aquesta unió.

Un és The Will, un mercenari de Wreath que viatja amb un gat enorme capaç de detectar mentides, i l'altre és en Prince Robot IV, un ésser amb cos humanoide i cap de televisor (sí) enviat per Landfall amb la mateixa missió.


Tots dos són, per tant, enemics de l'Alana, en Marko, la seva filla i qualsevol personatge que els vulgui ajudar, però per alguna estranya raó, almenys al primer recopilatori, ens cauen simpàtics perquè, no ens enganyem, són una mica sapastres i no podem dir que siguin dolents purs.

El guió de l'aclamat Brian K. Vaughan aconsegueix ficar-nos ben aviat dins la història, que és ameníssima i amb la tensió meravellosament ben repartida, i que estimem els seus personatges estrafolaris i els seus paisatges fantàstics. Però a més desprèn una gran frescor, amb diàlegs naturals, com he dit abans sense censura, i situacions emocionants, tenses, divertides i fins i tot quotidianes —que sempre he trobat a faltar molt als còmics i a la ficció en general— com ara el sexe tractat d'una manera natural però no gratuïta, l'alletament d'un nadó o una cosa tan necessària i alhora tan oblidada com l'evacuació del ventre.


Per la seva banda, el dibuix de la Fiona Staples certament no entra per la vista des del principi, es veu senzill i amb uns fons més aviat pobres, però és un estil que poc a poc anem assimilant i ens acaba semblant d'allò més adequat per a aquest còmic de fantasia, podríem dir del gènere space opera, que els seus dos responsables afirmen (almenys de moment) que no volen que es dugui al cinema perquè només el còmic proporciona llibertat absoluta a l'hora de crear situacions, mons i personatges.

M'ha semblat, sense haver llegit els dos recopilatoris següents però convençut que m'agradaran, un còmic excel·lent, una arrencada impecable, i no m'estranya que l'any passat guanyés, entre altres guardons, 3 categories dels prestigiosos Premis Eisner, concretament al Millor Guionista, la Millor Nova Sèrie i la Millor Sèrie Regular. Vaja, que és un còmic a tenir en compte.







dissabte, 12 abril de 2014

Personatges televisius que no m'agraden

És fàcil, jo mateix ho he fet alguna vegada, repassar personatges que ens agraden. Es pot fer en general o acotant la selecció i triant, per exemple, els secundaris preferits o els personatges femenins (de còmic o de sèries) que ens cauen millor, però també es pot fer el contrari: parlar de personatges que no ens agraden, que ens cauen malament, que ens fan rabieta, sigui pel motiu que sigui. I això és el que em disposo a fer avui, sense cap ordre, sinó tal com se'm van acudint.

Evidentment no parlaré de personatges que representa que són malvats o que estan dissenyats per a que no ens agradin, això seria massa obvi (i fins i tot seria més interessant parlar de dolents que sí que m'agraden), sinó d'altres que potser són estimats, però que a mi no m'acaben de fer el pes. Seria el cas, per exemple, d'en Tsubasa Ôzora, però a ell ja li vaig dedicar una entrada sencera. Aquí faré un repàs més breu d'uns quants personatges de sèries de televisió que estarien entre els que no m'agraden per un motiu o un altre.


Començarem per un de masculí, en Sheldon Cooper, de The Big Bang Theory. Em fa l'efecte que és un personatge estimat, però a mi em carrega tant com al seu company de pis, en Leonard.

Se suposa que és un geni amb unes habilitats socials gairebé nul·les, incapaç d'entendre el sarcasme i encara menys dur-lo a terme, però sovint les seves actuacions contradiuen aquesta característica (ho considero un error de guió, perquè no és que amb el temps n'hagi après, sinó que ja ho feia a les primeres temporades de la sèrie). A més, per ser un paio tan aferrat a la realitat, trobo que li agraden massa els universos de ficció.

No m'agrada, doncs, com està construït el personatge, i a més tampoc no crec que en Jim Parsons l'interpreti d'una manera en absolut lloable (i tot i així l'han premiat): els seus moviments, la seva manera de parlar, els seus gestos... no deixen de ser un reflex de l'homosexualitat de l'actor, i ja hauríeu de saber que no sóc ni de bon tros enemic dels homosexuals, però en un intèrpret això no s'hauria de notar, sobretot quan dóna vida a un personatge de les característiques d'en Sheldon.


La Sansa Stark, de la saga literària Cançó de Gel i Foc, amb l'adaptació televisiva Game of Thrones té una versió "humana" i és per això que en tenim una fotografia.

El cas és que als llibres més o menys es veu quins personatges estan fets per a caure'ns bé, encara que sigui poc a poc, i quins no. El de la Sansa no sabria en quin sac ficar-lo, però a mi em cau malament. És massa refinada, ploramiques, covarda i bleda, res a veure amb la seva germana petita, l'Arya, i sincerament se me'n fot el que li passi. La seva versió televisiva la retrata perfectament i, per tant, no millora la imatge que en tinc.


Un que sí que tinc clar que la gent estima, i que molts consideren el millor de la seva sèrie, How I met your mother, és en Barney Stinson, un altre amic típicament pesat, que a mi em cansa ben ràpid i que em fa identificar encara més amb el protagonista.

És d'aquelles persones que mai no saben quan han de parar de fer el ruc, que volen arrossegar els altres a fer les activitats que ell considera interessants i/o adequades sense tenir en compte com tinguin organitzat el dia les seves "víctimes" i, per molt que ho faci tot amb bona intenció, no suportaria tenir un amic com ell.


Quan vaig fer l'entrada de Friends ja vaig dir que els 3 nois m'agradaven, que no em podia quedar només amb un d'ells, mentre que amb les noies tenia clar que la meva preferida era la Phoebe. Doncs bé, m'ha costat una mica més decidir quina de les noies em cau pitjor, però guanyaria la Rachel Green.

Ja vaig dir en aquella entrada que sí que evolucionava una mica, el personatge, però que continuava caient-me malament, i és que es tracta d'una noia malcriada, egoista i amb un alt concepte de si mateixa. Evidentment té moments bons, però en general trobo que té una personalitat molt poc atractiva.


Molt semblant és el cas de la Gabrielle "Gaby" Solís de Desperate Housewives, que si llegiu l'entrada veureu com dic clarament que és el que em cau pitjor dels personatges femenins.

Ella també és egoista, capriciosa i, a sobre, manipuladora en el pitjor dels sentits: sempre per al seu propi benefici. N'hi ha que fan les coses perquè el fi justifica els mitjans, però en el seu cas tot se centra en ella, i això és quelcom que no puc suportar.


Més que caure'm malament, el que em passa amb l'Schmidt de New Girl és més o menys el mateix que amb els altres personatges masculins que hem vist més amunt: em cansa. El trobo pesat, i tampoc no el voldria a la meva colla d'amics.

Alhora és un metrosexual amb un alt concepte de si mateix i està obsessionat amb el vestuari, la decoració i tota mena de coses que a mi m'importen tres pebrots.


Grey's Anatomy és una sèrie bastant coral, i una fàbrica de personatges ben definits i caracteritzats, però en teoria la seva protagonista és la Meredith Grey, que no m'ha acabat d'agradar mai, ni el primer dia ni ara que estic acabant de veure la desena temporada de la sèrie.

Mentre altres personatges han destacat per algun motiu i s'han fet estimar, trobo que la que dóna nom a la sèrie és molt plana, no té res d'especial i, el que és pitjor, ella considera que sí. No sé si és un problema de guió, si sóc l'únic que ho percep així o senzillament els han sortit millor tots els altres personatges. 


Per fi arribem, però, a un personatge que odio de debò. La protagonista (almenys així era al principi) de The L Word, la Jenny Schecter, és una paia estranya, sonada, narcisista, egoista i amb un punt malèvol que vull pensar que els guionistes van fer així expressament, perquè si pretenien que trobéssim per on agafar-la es van equivocar de mig a mig.

El més normal en qualsevol obra de ficció és que el protagonista conegui altres personatges i s'integri en una colla preexistent o sigui el detonant de la creació d'una de nova. Però ella no, ella sembra la discòrdia amb la seva actitud i les seves accions i no és difícil odiar-la encara que sigui una mica. Ho trobeu normal? Doncs això és el que fa, i a mi m'és igual que em diguin que és una noia que busca el seu lloc al món, que té els seus traumes, etc. Collonades.

És odiosa, i pel que sembla és un sentiment majoritari entre la crítica i el públic, però tot i que abans he dit que no parlaria de personatges dissenyats per a ser odiats, en aquesta cas faig una excepció perquè no està clar que la creessin amb aquesta idea al cap i perquè, en ser la protagonista, val la pena destacar-la.


En qualsevol sèrie hi ha personatges que m'agraden més i menys, però si hagués de dir tots els que no m'han caigut especialment bé no acabaríem mai, de manera que he fet una selecció dels més destacats, que si m'han vingut al cap deu ser per alguna cosa. Quins són els vostres? N'hi ha cap dels que he dit que vulgueu defensar?


 

dilluns, 7 abril de 2014

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 23 i 24

Ja torno a ser aquí amb una nova entrega de les ressenyes de l'edició definitiva de Bola de Drac, aquest cop amb un canvi de saga que, per una vegada, es va fer de manera gradual, podríem dir fins i tot que amb superposició.

A la darrera entrada sobre aquest manga vam veure com en Goku acabava amb en Frízer, però no del tot, ja que el paio sobrevivia i s'acostava a la Terra disposat a venjar-se de la humiliació que havia patit a mans del primer superguerrer.


Dic "el primer" perquè, com ja sabeu, aquest epíleg de la saga d'en Frízer ens permetria conèixer en Trancs, el segon superguerrer (almenys cronològicament parlant) que veiem al llarg de Bola de Drac. Amb ell el mestre Toriyama introduïa el tema dels viatges en el temps i, de retruc, una sèrie de paradoxes temporals potser no del tot ben resoltes que acostumen a anar associades a aquests plantejaments que, de moment, només trobem a la ficció.


El cas és que el noi es presenta al lloc on aterra la nau d'en Frízer i el seu pare i els despatxa amb una facilitat extrema, i això que l'amenaça aquest cop és més greu que quan en Goku i el tirà espacial es van enfrontar a Nàmec, atès que en Frízer ha estat remodelat amb implants i ha esdevingut un ciborg.

Doncs resulta que en Trancs el fa trossets amb la seva espasa (des del bastó màgic que no vèiem un personatge dels bons fent servir una arma, i és curiós perquè en realitat no la necessita) i després el fa desaparèixer del tot amb un raig d'energia. El seu pare, el rei Cold, també se'n va a l'altre barri ben ràpidament. 


Al principi no sabem qui és, aquest misteriós superguerrer, però desprès de vèncer els enemics fa coneixença amb la colla, que havia anat a veure què podia fer amb en Frízer, i espera l'arribada d'en Goku, per fi retornat a la Terra, i com apunta encertadíssimament en Llop Segarrenc als comentaris amb una nova tècnica que seria cabdal durant la resta de la història: el canvi de lloc instantani.

Una mica apartat de la resta, en Trancs posa a prova el protagonista de Bola de Drac i després li explica tot el que ens faltava saber: ve del futur, és fill de la Bulma i en Vegeta (!) i ha vingut a anunciar l'arribada, al cap de 3 anys, d'uns temibles androides que pràcticament esborraran la raça humana de la Terra.


Això els dóna l'oportunitat d'entrenar-se de valent, però com sempre en Iamxa serà el primer a caure, tot oferint-nos una de les escenes més violentes i desagradables de l'obra. No morirà, però li quedarà un forat a l'uniforme que després el mestre Toriyama oblidarà esporàdicament, si ens fixem en els dibuixos.

Els temibles androides són l'A-19 (el rodanxó, a l'anime amb la veu d'en Carles Canut) i l'A-20 (el vell, amb la veu del malaguanyat Jordi Dauder), construïts pel Dr. Gero, un científic de la Cinta Vermella (magistral la recuperació del concepte per part de l'autor, per cert) que vol venjar-se d'en Goku.


El cas és que comença el combat entre en Goku i l'A-19, però ben aviat el superguerrer perd pistonada, perquè l'afecta una malaltia del cor que en Trancs li havia anunciat —i per a la qual l'havia preparat tot duent-li un medicament— i que s'ha presentat més tard del que esperava. 

Derrotat, en Goku salva la vida gràcies a la intervenció d'en Vegeta, que ens sorprèn a tots amb la seva desitjada transformació en superguerrer, amb la qual derrota l'A-19 en un tres i no res, després de jugar una mica amb ell.

Prenguem una mica d'aire, perquè malgrat el que diguin tots aquells que repeteixen tòpics com ara "Bola de Drac va deixar de molar quan en Goku es va fer gran" o "Nàmec sobrava", jo trobo que la saga dels androides és interessantíssima i trepidant. Per cert, l'Akira Toriyama ha reconegut sempre que alguns personatges i situacions de l'obra tenen influències cinematogràfiques, i estic segur que la saga dels androides beu en bona part de Terminator (la franquícia en general, en aquell moment formada per 2 pel·lícules), encara que a Bola de Drac els que vénen del futur no siguin els androides, sinó un dels personatges de carn i ossos.


Continuem, ja al volum 24: L'A-20 intenta escapar però els altres l'acorralen i hi intervé en Cor Petit, que afortunadament l'autor encara no ha oblidat i que de tant en tant ofereix una mica d'espectacle. Tot plegat és possible gràcies al deus ex machina que en Toriyama ha introduït amb la malaltia d'en Goku, un cop més apartant del mig el personatge teòricament més poderós i permetent, amb això, que els altres agafin una mica de protagonisme.

Poc després es descobreix que l'androide no és altre que el mateix Dr. Gero, i en una nova visita del Trancs del futur (el del present ja ha nascut i té 6 mesos) es produeix un altre descobriment corprenedor: aquests no són els androides que en Trancs coneixia, sinó uns altres.


El relleu té lloc ràpidament quan l'A-20/Dr. Gero aconsegueix arribar al laboratori secret que té a les muntanyes del Nord i reactiva els adormits A-17 i A-18, que sí que són els que fan estralls al futur d'en Trancs, i aquests se li rebel·len, se'l carreguen i activen un tercer i desconegut androide, l'A-16.

En Vegeta, a continuació, pateix una humiliant derrota a mans de l'A-18, l'androide femenina, evidentment molt superior a l'A-19. La intervenció d'en Cor Petit, en Trancs i en Ten Xin Han no serveix de res (no sembla que en Goku hi hagués pogut fer res, tampoc, encara que no s'hagués posat malalt) i en Krilín s'ho mira astorat mentre els androides marxen a la recerca d'en Goku, el seu objectiu. El cert és que tota la seqüència és espectacular, de les que deixen sense respiració, i un cop més cal reconèixer que una altra cosa no, però l'Akira Toriyama és un mestre de les escenes de combat.


La situació és desesperada i, com se sol dir, demana mesures desesperades, de manera que en Cor Petit pren la decisió, segurament influït per l'assimilació d'en Nail a Nàmec, de tornar a ser un amb el Totpoderós. Això ens permet veure'ls junts per primera vegada des del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, un fet que no deixa de ser curiós.

Déu sap perfectament que com a guerrer ja no aporta res i que el resultat de la unió podria acabar amb l'amenaça que plana sobre la Terra, però vol observar una mica més el que passa, i el que passa no és poc.


Perquè si tot just hem tingut un tast del que poden fer els androides, l'autor complica la trama (i la fa encara més interessant) amb l'aparició d'una segona màquina del temps que resulta que havia vingut abans de la primera visita d'en Trancs. 

Com és possible? Una paradoxa de les que deia al principi. I l'ésser llefiscós que sembla que va fer servir la màquina el coneixerem al proper volum i en parlaré, és clar, a la propera ressenya de Bola de Drac. Sigui com sigui el volum 23 i el 24 són d'allò més amens i presenten una saga que durarà força, de fet és la penúltima de l'obra, però que ha tingut un inici excel·lent.

Per cert, he dit més d'una vegada que aquesta edició definitiva està lluny de ser perfecta, en català, i és que la traducció no només és molt millorable pel que fa al sentit, sinó que sovint hi ha faltes d'ortografia i altres problemes que els suposats revisors (a sobre reconeguts als crèdits, cosa que no es fa mai) van deixar passar. Al volum 24 això és més evident que mai, amb moltíssims accents a l'inrevés ("adèu", "de debó", "aixó") que a més es repeteixen, l'ús de la "b" en comptes de la "v" i viceversa i la insistència en els sintagmes "El A-17 i la A-18" (en comptes dels correctes "L'A-17 i l'A-18"), per exemple. Ràbia i llàstima, és el que sento.



dimarts, 1 abril de 2014

How I met your mother (novena temporada)

Hem arribat al final de la sèrie, estimades lectores i estimats lectors. I escric i publico l'entrada sobre la novena i última temporada de seguida que acabo de veure-la, a diferència d'altres vegades. 

Com sempre, entenc que si llegiu una ressenya sobre la 9a temporada d'una sèrie és que ja l'heu vist o no us fan res els spoilers, de manera que avanceu sota la vostra responsabilitat.


Al final de la vuitena temporada ja es veia venir el que seria aquesta: un gran flaixbac al voltant del dia del casament d'en Barney i la Robin, una fórmula que incrementava la sensació que als responsables de How I met your mother se'ls havien acabat les idees i no sabien com allargar més la sèrie.

És probable que això sigui parcialment així, al cap i a la fi hi ha hagut un parell de temporades, concretament la 7a i la 8a (també trobarem amplis sectors dels seguidors de HIMYM que diran que n'hi ha més), que transmetien aquesta sensació. Però no, la novena és una altra cosa. Ha tingut molt de sentit i el seu final ha estat meravellós, una obra mestra que ha donat resposta a un dels punts febles argumentals que semblava que la sèrie tenia. En parlaré al final.


El tema principal, si més no el que ha ocupat més metratge d'aquests últims 24 episodis de la sèrie, ha estat el del casament d'en Barney i la Robin, com deia abans. El final d'un triangle amorós, el final de la vida de disbauxa del faldiller autoanomenat millor amic d'en Ted.

Durant la novena temporada hem tingut un fotimer d'episodis situats a dies, hores i fins i tot minuts del casament pròpiament dit, i això ha donat lloc a trames i gags encertats i divertits en alguns casos, i innecessaris i menys aconseguits en d'altres. També ha permès (o ha possibilitat) la desfilada de diversos personatges, secundaris i més petits encara, a tall de comiat dels fans. 


Però també s'han tractat temes importants. És un punt d'inflexió a les vides de tots ells: dos dels cinc es casen (entre ells), el matrimoni Eriksen es troba en una cruïlla en què o bé en Marshall serà jutge i es trencarà el somni de la Lily de treballar a Itàlia, o bé se n'aniran a Itàlia i en Marshall haurà de rebutjar el càrrec que sempre ha desitjat. I en Ted, el protagonista de la sèrie, ha decidit mudar-se a Chicago perquè, de fet, encara sent algun cosa per la Robin i no pot suportar veure-la amb en Barney. Un altre cop? Sí, amics i amigues, un altre cop.


Ara bé, sabem des del principi de la sèrie que la mare dels seus fills no és ella, encara que als guionistes els agradi marejar la perdiu, i la cara de l'autèntica mare la vam veure per primer cop a l'últim minut de la vuitena temporada.

L'actriu Cristin Milioti interpreta la mare (en coneixem el nom, Tracy McConnell, al final de la novena), que necessitava una presentació encara que en Ted trigui a conèixer-la, i ha estat aquesta la funció de l'última tongada d'episodis de How I met your mother. Si ens l'haguessin mostrat al final de tot no hauria tingut gràcia: l'havíem de conèixer bé. Trobo que ha estat un encert majúscul, haver-ho fet així. En Ted no tenia per què conèixer-la abans, però nosaltres sí.


Ens la presenten, fins i tot li dediquen un episodi a ella sola (i els seus amics), la veiem conèixer els amics d'en Ted, i la veiem també en el futur amb el propi Ted. Ens ho van deixant anar de mica en mica, i sense que ens n'adonem ens convencem que és perfecta per a ell. Comencem la novena temporada sabent quina cara fa, i durant aquests episodis coneixem com és el seu caràcter i com interactua amb el protagonista. Ara ens falta, doncs, veure el dia que es van conèixer. I el veurem, sí, però a l'últim episodi.

Un últim episodi que en realitat són el 23 i el 24 junts, emesos seguits, com és habitual, i que és una autèntica obra mestra. Sense deixar de banda l'humor, està carregat de moments emotius, comiats i alguna sorpresa argumental (hem vist un divorci i una paternitat inesperada). La principal, però, no ho és tant perquè ja ens ho insinuaven en un episodi i corrien teories per internet que li donaven força.


Hi ha un motiu pel qual en Ted, l'any 2030, està explicant als seus fills adolescents com va conèixer la seva mare (i sentim la frase que jo pensava que seria l'última de la sèrie: "and that, kids, is how I met your mother"). Un motiu pel qual és ell sol qui ho està fent, un motiu pel qual (i aquí recuperem el que semblava el punt feble de la sèrie i al final no ho era —o els guionistes se n'han sortit bé i ha passat per bo—) a la història de com va conèixer la seva mare es parla més de la Robin que no pas de la mare.

Arribats a aquest punt no crec que us queixeu d'spoilers, de manera que ho diré més clarament: tenim drama, senyors. I les vegades que hi ha hagut drama en aquesta sitcom s'ha introduït de manera magistral, sense que desafini. Ens han fet estimar el nou personatge i després li han donat un final tràgic, però la sèrie acaba en un to positiu, un final agredolç que explica per què s'ha insistit tant en el tema Ted-Robin.

 
How I met your mother ha estat una comèdia de situació que molts hem comparat amb Friends, no sense part de raó, i crec que serà recordada durant molts anys. Va ser original en el plantejament: per una vegada la principal parella de personatges no es coneixia fins al final, i és cert que això ha permès als seus creadors, Carter Bays i Craig Thomas, estirar i arronsar com han volgut, i més d'una vegada marejar-nos innecessàriament, però també és cert que, a l'escena final, rodada el 2005, es demostra que hi havia un pla i que s'ha dut a terme fins al final, i que tot allò que ens feia ser escèptics o sentir-nos decebuts... era un error de percepció nostre.


El final d'aquesta magnífica —no perfecta, perquè poques coses són perfectes— sitcom és de 10 sobre 10, de fet millor que molts dels seus episodis, però el més important és que dóna totes les respostes que esperàvem, lliga els caps principals i és fidel, en la seva resolució, al caràcter dels seus protagonistes. La trobarem a faltar, How I met your mother. No crec que la nova How I met your dad, que entenc que repetirà la fórmula en bona mesura, sigui ni de bon tros com aquesta. L'empremta que ha deixat HIMYM serà difícil d'esborrar. Fins i tot diria que llegen...dària.




dijous, 27 març de 2014

Cinema: 300 - Rise of an Empire

Reconec que fa molt poc que vaig veure 300, però coneixia la història d'haver-ne llegit el còmic fa anys. De cara a la segona, però, com que la volia veure al cine vaig procedir a visionar la primera part i em va agradar força, però al contrari del que opina la majoria 300: Rise of an Empire em va agradar encara més, i és per això que li dedico una entrada i n'explico els motius.


És poc propi de mi anar a veure l'adaptació cinematogràfica d'un còmic abans d'haver-lo llegit, ho intento evitar, però en aquest cas em salvo d'haver traït els meus principis perquè la pel·lícula es basa en la seqüela del còmic d'en Frank Miller... que està preparant amb el títol de Xerxes des de fa anys i que encara està lluny de publicar-se.

El cas és que no només no tenia cap possibilitat de llegir el còmic abans, perquè no existeix, sinó que a més 300: Rise of an Empire, pel que hi podem veure, pren el seu propi camí argumental i el personatge d'en Xerxes passa a un pla més discret que el que tenia a la primera pel·lícula i al còmic que aquesta adaptava d'una manera tan fidel.


Si aneu a veure-la pensant que us explicaran la història del rei persa Xerxes, doncs, en sortireu decebuts: la seva presència al film és més aviat testimonial i només val la pena veure el que fa immediatament després de la derrota dels espartans a les Termòpiles, és a dir després del final de 300 —i entenc que si llegiu aquesta entrada, que és sobre una "seqüela", heu vist/llegit 300 i no us estic fent cap spoiler—, així com la manera en què va transformar el seu aspecte i va quedar com el coneixem. Una manera, per cert, que si sou fans d'en Batman us semblarà un plagi.


El protagonista de 300: Rise of an Empire és un altre: es tracta d'en Temístocles (el criticat Sullivan Stapleton), un general atenès que una dècada abans dels esdeveniments de 300 va matar el rei de Pèrsia, el pare d'en Xerxes, i que ara que la Grècia encara no unida s'ha de defensar de l'atac dels nombrosíssims perses intenta convèncer els caps de les altres ciutats-estat per tal que s'uneixin per fer front a l'enemic.

El present del film, que ocupa la major part del seu metratge, és paral·lel als fets de la primera part, i fins i tot veurem el protagonista visitant Esparta mentre en Leònides és fora i parlant amb la reina Gorgo (Lena Headey, la Cersei de Game of Thrones, que ara que és més coneguda que quan es va estrenar la primera pel·lícula gaudeix de més protagonisme).


No és una simple artista convidada, la tornarem a veure més endavant i tindrà un paper rellevant en els esdeveniments futurs, que no puc comentar perquè llavors sí que estaria fent un spoiler.

Un dels aspectes que han jugat en contra de la pel·lícula és que es troba a faltar l'actor Gerard Butler, l'esmentat Leònides —hi apareix breument, sí, però no el sentirem parlar—, així com també l'epicitat d'aquella batalla de 300 contra 10.000.

I, naturalment, la manca d'originalitat de la proposta, però això era inevitable: els combats en càmera lenta, la característica fotografia de 300, els diàlegs teatrals, la música anacrònica i la sang i el fetge van impactar positivament la primera vegada, però ara per a molts ha estat més del mateix. Que es canviés el director Zack Snyder (300, Man of Steel...), ara només productor, i que en Noam Murro agafés les regnes per a fer un producte gairebé calcat en molts aspectes tampoc no ha contribuït a guanyar la simpatia del públic envers el film.


Ara bé, 300: Rise of an Empire té quelcom per a mi potentíssim, i és el personatge de l'Artemísia, interpretat per l'estranyament poc prolífica Eva Green, que fa un paper extraordinari i convenç com a dolentíssima. De fet, és un dels personatges malèvols que més m'han agradat de tots els que he conegut mai, i només per això ja hauria quedat content amb la pel·lícula.

Però no, no és l'únic que m'agrada. Potser sí que aquest film sembla més aviat un videojoc, que la violència i els rajos de sang s'han exagerat respecte a la primera part, que no és el mateix 300 contra 10.000 que el que ens trobem aquí. És cert que els fets històrics retratats no s'acaben de correspondre amb la realitat, i que en les espectaculars escenes de combat passen coses inversemblants i exagerades, però m'és igual, perquè a 300 també passava.  


A mi em va divertir, em va agradar molt com narrava fets d'abans, durant i després de la batalla de les Termòpiles (d'aquesta manera, de fet, no podem parlar ni de preqüela ni de seqüela, sinó de... "paral·lela"), i em va semblar un complement perfecte per al producte que és 300. Recordem que tot plegat ve més aviat d'un univers de còmic que no pas de la realitat, coi.

En resum, jo de cinema no hi entenc, no el sé analitzar amb coneixements professionals i no crec que convenci ningú amb aquesta opinió, perquè les crítiques han estat duríssimes de manera gairebé unànime, però tot deixant clar que acostumo a veure les pel·lícules amb bons ulls (al contrari que molta gent que per sistema li troba pegues a tot, sobretot a les adaptacions de còmics), vull remarcar que amb 300: Rise of an Empire m'ho vaig passar bé, que és el que m'importa quan pago per qualsevol producte d'entreteniment.

Repeteix la fórmula de l'èxit de la primera part imitant-la descaradament, però canviant-ne la localització (ara és el mar) i els personatges, i per tant ja no es pot dir que sigui una proposta fresca. I què? Ja m'està bé així. Que no hem dit que narra fets relacionats amb l'altra pel·lícula i també d'altres que tenen lloc de manera paral·lela? Doncs és lògic que l'ambientació sigui la mateixa.




dissabte, 22 març de 2014

Sèries: True Detective

No és cap novetat que moltes sèries de televisió reben la principal publicitat d'allò que s'anomena "boca-orella", i que els que fan servir malament l'expressió rebategen com a "boca-boca" o "boca a boca". Bé, la primera expressió és la correcta (el so no es pot transmetre de boca a boca, cal almenys una orella per a rebre'l), però sigui com sigui és una manera de parlar que apliquem també quan "parlem" a través de les xarxes socials.

Que els nostres coneguts ens recomanin una producció televisiva fa que aquesta tingui molts números de passar a formar part de la nostra llista, però de tant en tant a això se li suma una atenció fora del que és habitual per part dels mitjans especialitzats, que en qüestió de sèries cada cop més són els blocs personals o professionals, i dins d'aquest segon grup trobem aquells redactors que escriuen d'una manera tan envejable literàriament parlant com artificial i plena de tòpics, que ens recorda les crítiques cinematogràfiques de les revistes.

 
No vull divagar més. En qualsevol cas aquesta llarga introducció vol presentar la sèrie de moda, de què segur que heu sentit a parlar (o n'heu llegit coses), que és True Detective, amb una primera temporada de 8 episodis ja emesos per la prestigiosa HBO nord-americana i, segons els seus creadors, un futur en què la idea és que cada temporada giri al voltant d'un cas diferent, amb personatges diferents i actors diferents

Només per això la proposta resulta força original i ens permet considerar aquesta primera temporada com un conjunt independent i deixar-ho aquí, encara que si ens ha quedat un bon regust sens dubte donarem una oportunitat a la segona temporada, arribi quan arribi i la interpreti qui la interpreti.


Abans d'entrar en matèria vull remarcar els punts forts de partida d'aquesta sèrie, o almenys de la seva primera temporada: per començar, una parella d'actors conegudíssims de cinema, concretament l'acabat d'oscaritzar per Dallas Buyers Club Matthew McConaughey (que està rebent tants elogis després que a l'inici de la dècada dels 2010 de lluir músculs a les pel·lícules romàntiques i es posés seriós) i en Woody Harrelson, un actor lleig però més que efectiu, la cara del qual és difícil d'oblidar. Per cert, tots dos van coincidir a la gran pantalla a Surfer, Dude (2008).

També tenim la unitat del conjunt gràcies a l'equip format pel creador i guionista (de tots els episodis) Nic Pizzolato i el director (també de tots els episodis) Cary Joji Fukunaga, que no és gens habitual en cap sèrie i que dóna a True Detective la forma d'una pel·lícula d'unes 7 hores dividida en 8 dosis setmanals.


La manera de narrar els esdeveniments també fuig del que esperaríem d'una sèrie de detectius normal, tot i que és una estructura vista en moltes altres ocasions fora del gènere: la història alterna entre el present de 2012 i el primer cas de la parella protagonista el 1995, encara que després agafa protagonisme també l'any 2002.

Són 17 anys en total, amb salts perfectament perceptibles a través de l'aspecte, més jove o més vell, dels personatges (i en aquest apartat, per cert, s'ha fet una feina magnífica), i en la forma d'un interrogatori que pertany a la investigació d'uns fets que tenen a veure amb aquell cas de 1995.

Cal destacar també que només hi apareix un cas, lluny de la típica estructura d'episodis autoconclusius que acostumen a tenir les sèries del gènere i que, personalment, no m'agrada gaire perquè trobo que enganxa molt menys. I és una llàstima, perquè temàticament aquestes històries m'atrauen, però no si cada episodi tracta un cas diferent. Doncs bé, la sèrie de què parlo avui em satisfà com a mínim en aquest sentit.


Amb un ritme lent —molt lent fins i tot— que després es va animant, True Detective gira al voltant d'un cas d'assassinat ritual amb força simbologia a Louisiana, al sud dels Estats Units, que el poc social, cínic i un xic paranoic detectiu Rust Cohle (Matthew McConaughey) sospita que acabarà estant relacionat amb una sèrie de crims similars, visió que no comparteix el cos de policia a què pertany ni tampoc el seu company Marty Hart (Woody Harrelson), un home més sociable —amb les dones joves fins i tot una mica massa— i a les antípodes del seu caràcter, cosa que fa les llargues hores que comparteixen per motius de feina d'allò més difícils i incòmodes.

 
L'interrogatori del present, cada cop més centrat en un Rust castigat pels anys, ens va insinuant que la investigació actual és precisament sobre alguna cosa grossa que se sospita que va fer després d'una llarga temporada desaparegut, però també ens permet, a través de les preguntes i sobretot les respostes dels dos detectius (especialment interessants quan no coincideixen amb el que ens mostren les imatges), conèixer com va anar aquell cas de 1995.

Un cas tancat prematurament, amb molts responsables sense pagar pel que van fer, i que després sabem que el detectiu Cohle va continuar investigant per la seva banda, perquè resoldre'l va esdevenir el seu únic motiu per viure i la sensació que no es va tancar correctament l'ha torturat durant aquests 17 anys que separen els dos principals punts de referència de la narració.

 
Entre els personatges secundaris, que n'hi ha uns quants i entre els quals veiem algunes cares conegudes (al final de la temporada n'haureu pogut comptar, per exemple, dues de Boardwalk Empire, de la mateixa HBO), destaca la Maggie Hart (Michelle Monaghan), la dona d'en Marty, sens dubte la presència femenina més important de la sèrie.

Precisament les interpretacions de tots plegats constitueixen un altre dels punts més forts de la sèrie, com no podia ser d'una altra manera, i aquesta proposta narrativa que ens fa seguir un cas a partir de tres moments diferents en una línia temporal de 17 anys també desperta el nostre interès i ens condueix al clímax en un augment de ritme que s'ha estat gestant de manera molt gradual, sense que ens n'adonéssim, i que esclata durant tot l'episodi final, deixant pel camí uns quants moments memorables amb sobtades i breus pujades de tensió i una atmosfera asfixiant que hem d'atribuir en part a la fotografia i una banda sonora que apareix i desapareix en els moments adequats.


Dit això, és realment True Detective tan i tan bona, fins al punt que tantes veus aficionades i professionals l'han posat entre el millor que s'ha fet mai a la història de la televisió?

Fa de mal dir, en calent. Cal valorar les coses amb perspectiva, però de moment puc dir que sobre gustos no hi ha res escrit i que no hem de deixar que els altres decideixin el que ens ha d'agradar o no, i certament el ritme lent és quelcom que no està fet per a tothom. Cal tenir en compte, també, que quan tantíssima gent posa pels núvols una cosa és fàcil sentir-se decebut amb el resultat final, en l'anomenat efecte hype.

Havent avisat de tot això, per part meva he quedat molt satisfet amb aquests 8 episodis, m'han agradat molt i probablement em compraré la primera temporada de True Detective quan la llancin en format domèstic, i això que ja fa temps que no em sento gaire inclinat a comprar sèries en DVD. Per si us serveix de referència.





dimarts, 18 març de 2014

Lectures: Action Comics - Bulletproof

Continuo amb la recuperació de lectures de DC Comics després d'haver fet algunes adquisicions que durant mesos s'havien vist interrompudes en paral·lel als meus ingressos, i avui és el torn d'un recopilatori que m'havia plantejat que no compraria per motius econòmics i logístics, però veure'l d'oferta en una de les meves botigues habituals em va convèncer del contrari.


Ja fa més d'un any que vaig ressenyar el volum anterior de la col·lecció Action Comics, el primer de l'era The New 52, i vaig dir que m'havia deixat força satisfet. En la mateixa línia tenim aquest Action Comics: Bulletproof, que reuneix els números 9 a 12 i 0, així com l'Action Comics Annual número 1, tot plegat material que es va publicar originalment en format grapa i de manera individual de juliol a desembre de 2012.


Després d'un primer número on es recupera —després del seu debut a la també concebuda per en Grant Morrison Final Crisis— el Superman de Terra-23, que respon al nom civil de Calvin Ellis i és el president dels Estats Units quan no lluita contra els dolents, el guionista escocès ens continua explicant les primeres aventures d'aquest redissenyat Superman "nostre", en Clark Kent, i ho fa d'una manera força interessant.

Entre altres coses el que proposa en aquests números és la lluita interna que l'encara novell superheroi té respecte a la seva identitat civil, i les mesures que pren per protegir-la, que com veurem arriben a ser molt dràstiques després que tant en Batman com el tossut Nimrod, que ens presentaven al recopilatori anterior, associïn amb certa facilitat el nou superheroi amb el periodista Clark Kent.


Per si tot això no fos un problema prou gran, debuta en aquests nous orígens del personatge un dels seus enemics clàssics, l'Adam Blake o Captain Comet, un paio amb poders mentals que supera amb facilitat en Superman i que va darrere de la neboda de la Lois Lane, que aparentment també és una nutant, una humana evolucionada com aquest temible enemic.

Superades totes aquestes crisis, tant les superheroiques com les identitàries, el retorn de la pau és només una sensació errònia, perquè tal com explica la propietària de l'habitació que té llogada el protagonista (l'autèntica identitat de la qual se'ns revela en aquest volum) les amenaces no han acabat i tot plegat ens deixa amb ganes de llegir la continuació.


La trama ha avançat poc en aquest sentit, perquè a partir de la meitat del volum les coses van cap a una altra banda: l'equip format per en Grant Morrison i en Rags Morales (acompanyat d'altres dibuixants en algunes pàgines) deixa pas a una sèrie d'històries més curtes i dibuixades per altres artistes que comencen amb el número 0 d'Action Comics, on podem veure per exemple el curiós relat d'un nen que recull la capa del superheroi després que aquest la perdi i, així, es converteix en una mena d'heroi més quotidià.

També ens expliquen altres coses, com ara els orígens de la samarreta que duu en Superman, o les repercussions que té la decisió dràstica que esmentava més amunt respecte a la identitat d'en Clark Kent.


Després tenim l'Annual número 1 d'aquesta nova etapa, on el guió passa de les mans d'en Grant Morrison a les d'en Sholly Fisch, i la part gràfica ens l'ofereix el sempre reconeixible Cully Hamner, en el que esdevé una interessant història que recupera un personatge de molt poca importància, aparegut al recopilatori anterior, i el transforma en un nou enemic, en K-Man, que es nodreix de kriptonita i en fa ús per tal d'afeblir en Superman.

L'especial acaba amb unes pàgines d'en Max Landis (guió) i en Ryan Sook (dibuix) dedicades a un altre origen reinventat, el de l'Skull Mask, enemic que suposo que veurem en properes entregues, tot i que no sé si a curt o mitjà termini.


Al llarg d'aquest Bulletproof tenim una mica de tot: en Superman continua acumulant experiència com a superheroi, però alhora encara se'l veu verd, relacionant-se amb els companys de la Lliga de la Justícia gairebé com un igual, amb certa timidesa fins i tot (especialment quan interactua amb en Batman).

Veiem també una mica més del sempre simpàtic Steel, que aquí fa valer la seva importància com a col·laborador de l'Home d'Acer, i com no podia ser d'una altra manera els secundaris de luxe també tenen un cert pes en la història. Parlo evidentment de la Lois Lane, en Jimmy Olsen i en Lex Luthor, aquest últim potser més apagat que al primer recopilatori, però és evident que tornarà amb força en algun moment.

Aquest segon volum del Superman de The New 52 m'ha agradat, ja ho deia al principi, perquè en Grant Morrison —que deixaria la col·lecció poc després— hi continua construint el seu Home d'Acer, amb el nivell de detall que el caracteritza i el seu gran respecte per la història pre-The New 52, però també perquè ens ofereix interessants històries secundàries tant en els números especials com en els complements, per sort recuperats (no sempre es fa quan es recopila la grapa en volum). Val la pena.






Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails