dimarts, 26 de juliol de 2016

Sèries: DC's Legends of Tomorrow

El que ja fa temps que es coneix com a Arrowverse ja ha incorporat, de fet, la seva quarta sèrie amb Supergirl, però abans que això passés, i d'una manera molt més evident, va arribar la tercera, i és que els seus personatges principals procedien, gairebé exclusivament, d'Arrow i The Flash


DC's Legends of Tomorrow fa una proposta que als còmics s'ha vist sovint, i és encertat que en un univers televisiu de ficció basat en còmics també es faci, però no em consta cap precedent en aquest sentit: agafa personatges secundaris de les esmentades Arrow i The Flash i els dóna una sèrie, com a equip, en què encaixen i poden desplegar el carisma que com a personatges de menor importància a les sèries que els van veure néixer no podien mostrar amb tants minuts de metratge i tant de protagonisme.


Els recluta en Rip Hunter (Arthur Davill), un viatger del temps que s'ha rebel·lat contra els seus amos i col·legues per tal de canviar una Història en què la seva dona i el seu fill moren assassinats en un any 2166 apocalíptic a mans del dictador immortal Vandal Savage


Un personatge interpretat per en Casper Crump, és un personatge que, de fet, ja havia donat problemes a Arrow i The Flash en un magnífic crossover, però que aquí és el principal enemic de la sèrie i el motiu pel qual els personatges viatgen en el temps.


Com deia més amunt, en Rip Hunter recluta els protagonistes, casualment secundaris de les altres sèries o directament personatges desapareguts però convenientment recuperats. Una selecció forçada on hi ha, per exemple, la Sara Lance (Caity Lotz), la germana de la Laurel, que ja havia sortit a Arrow com a Black Canary però que, després de cedir aquella identitat a la seva germana, aquí fa de White Canary i busca el seu lloc al món. 


Un altre conegut d'Arrow és en Ray Palmer (Brandon Routh), l'Atom, que també tenia potencial però el seu paper va quedar molt reduït a la sèrie en què va debutar. A DC's Legends of Tomorrow, però, fa un paper una mica babau i és l'ase dels cops, en contraposició amb el galant que vèiem a Arrow.


El professor Martin Stein (Victor Garber) i en Jefferson Jackson (Franz Drameh), que junts donen vida al superheroi conegut com a Firestorm, s'havien estrenat a The Flash, i aquí continuen la seva entranyable dinàmica d'estira i arronsa generacional.


Dolents a The Flash, representa que en Rip Hunter tria per a l'equip també en Leonard Snart o Captain Cold (Wentworth Miller) i en Mick Rory o Heat Wave (Dominic Purcell), uns brivalls simpàtics que aquí mostren la seva faceta més humana, tot i que a contracor.

No se li va escapar a ningú que aquests dos actors eren la parella protagonista de Prison Break, i aquí hi fan més d'una referència, fins i tot una de directa: hi ha un moment que l'Snart diu "this isn't my first prison break" ("No és la meva primera fuga de la presó"). Discret? No, però m'encanta. 


L'equip queda complet amb la parella formada per en Carter Hall o Hawkman (Falk Hentschel) i la Kendra Saunders o Hawkgirl, també de The Flash però vells coneguts de l'Univers DC, destinats a estar junts però a també a morir i reencarnar-se una vegada rere l'altra per culpa d'en Vandal Savage.

Són els únics que el poden matar definitivament, però no és gens fàcil, i la seva motivació per a formar part d'un equip que té com a missió acabar amb ell no podria ser més alta.


El cas és que tots plegats viatjaran a bord de la Waverider per diversos moments de la Història per tal d'intentar acabar amb els plans d'en Vandal Savage i canviar el curs dels esdeveniments. Com ens han explicat en un fotimer de relats de ciència-ficció dedicats als viatges en el temps, tot això provoca una sèrie de paradoxes, a més que els fets sempre troben la manera d'acabar passant.

Per tant, DC's Legends of Tomorrow és una sèrie farcida de moments en què les explicacions teòriques ens faran rodar el cap, però també n'hi ha d'humor, de drama i d'acció pura. Això no és Daredevil, i podríem considerar-la de "sèrie B" dins les adaptacions televisives dels còmics de superherois, però tot i els moments poca-soltes i el to lleuger en general, és un producte entretingut que dóna vida de manera intel·ligent a secundaris que pràcticament havien desaparegut i que ens ofereix les sempre interessants visites a èpoques pretèrites i futures, que provoquen més d'un moment divertit dins una obra en principi dramàtica. 

dissabte, 16 de juliol de 2016

Cinema: Buscant la Dory

Normalment faig les crítiques de pel·lícules quan les acabo de veure, prop del dia de l'estrena, però aquest cas és diferent per diversos motius: no tenia pensat fer-la i, a més, la redacto i la publico setmanes després, en part perquè, com que últimament no he pogut llegir gaire i per tant no tinc gaires ressenyes de lectures previstes, no vull que totes les entrades siguin de sèries de televisió. 

El cas és que, com que de tota manera em va sorprendre positivament, vull transmetre les meves impressions de la seqüela/spin-off d'un clàssic de Disney Pixar com és Buscant en Nemo, una pel·lícula que sens dubte busca treure tot el suc possible de l'èxit d'una altra, tendència cada cop més exagerada al cinema, però que aquesta vegada trobo tot un encert.


13 anys després de Buscant en Nemo, un dels films de més èxit de la productora Pixar, ens arribava Buscant la Dory, dirigida per Andrew Stanton, com l'original, i no se'ns pot retreure gaire el fet que sentíssim pudor de seqüela/spin-off innecessària. Al cap i a la fi la primera pel·lícula funcionava sola i no hi havia cap necessitat d'allargar aquell microcosmos amb la típica història en solitari del típic secundari pesat. 

Però no podem retreure tampoc a Pixar que hagi volgut fer el que han fet tantes altres companyies, i el resultat és sorprenentment bo. Per començar, jo la Dory no la suportava gaire com a secundària de Buscant en Nemo, amb la seva brevíssima memòria com a gag recurrent, però en solitari -i amb en Nemo i en Marlin de secundaris aquest cop- m'ha agradat molt.


Ja no podem donar-ho per fet, encara hi ha algunes excepcions sonades, però en general el cinema d'animació es pot anar a veure en català -sens dubte amb l'immortal estigma que fa que a la sala siguem 4 gats-, i tal com es va poder fer amb la primera pel·lícula -que després en DVD va tenir una edició especial amb àudio en català, castellà i anglès i portada catalana, però en canvi a la versió amb caràtula castellana no duia el català entre els idiomes doblats-, Buscant la Dory s'ha pogut, i quan escric això encara es pot, veure en la llengua en què escric els meus blogs.

En fi, la pel·lícula ens explica el periple del peix cirurgià blau indopacífic femella a la recerca dels seus pares, dels quals es va separar de ben petita per culpa del seu problema amb la memòria. És l'excusa per a què emprengui un viatge en què retrobarem vells amics, però també en farem de nous i molt interessants.


Destaca entre ells el pop Hank, un pop vermell del Pacífic oriental, rondinaire (a la versió original amb veu de l'Ed O'Neill, el Jay Pritchett de Modern Family, sèrie en què també veiem en Ty Burrell, que fa de Phil Dunphy i aquí posa veu a una beluga que també col·labora en l'aventura) però bon jan en el fons, combinació sempre entranyable i que a més, aquí, ofereix alguns dels moments més divertits de la pel·lícula.

Com he dit abans, en Nemo i el seu pare Marlin també hi surten, i no només en forma de cameo o enllaç amb Buscant en Nemo, sinó fent de secundaris al llarg de tot el film. A més, no ho vaig trobar forçat, sinó una magistral conversió de protagonistes a secundaris, i viceversa, intercanviant-se els papers amb la Dory respecte a la primera entrega.


Buscant la Dory no ens presenta un món de peixos i altres animals marins de comportament humà, bufons, divertits i amb enginyoses analogies amb la manera de viure que tenim les persones. Tot això ja ho coneixíem de Buscant en Nemo i per tant no es pot dir que sigui un producte del tot original, però en aprofundir en un personatge secundari i donar-li tanta vida, a més de mostrar moments per a les rialles, la tensió i la tristesa en una aventura molt entretinguda, penso que és un afegit encertat i li dono la benvinguda sense cap mena de dubte.

A favor:

-Interessant per si mateixa i independent de la pel·lícula de la qual és seqüela i alhora spin-off

-Entretinguda, divertida i emotiva

-La Dory de petita és adorable, i de secundària potser una mica pesada al primer film passa a protagonista entranyable en aquest

-El personatge d'en Hank i la transformació de secundaris en protagonistes i viceversa


En contra:

-Malgrat la qualitat de l'animació i la producció, sempre es valorarà en relació amb Buscant en Nemo

-El risc que els passi pel cap fer un spin-off d'en Hank i, ara sí, la vessin



diumenge, 10 de juliol de 2016

Sèries: Supergirl

Des del seu retorn a l'Univers DC, a la col·lecció Superman/Batman que va durar de 2003 a 2011, el personatge de la Supergirl m'ha interessat força. He de dir, però, que després de començar la seva col·lecció en solitari, per circumstàncies econòmiques personals i la coincidència de la pèrdua dels drets de DC per part de Planeta no vaig poder-la continuar, i la veritat és que no en sé gaire, de la Kara Zor-El. 

Però em resultava simpàtica, i quan vaig saber que en farien una sèrie de televisió vaig decidir, òbviament, que la seguiria. Més encara quan dels seus tres creadors, els senyors Ali Adler, Greg Berlanti i Andrew Kreisberg, els dos últims eren responsables també d'Arrow i The Flash


Curiosament, però, no s'emetria a la cadena CW, com les altres dues, sinó a la CBS. Ja des del principi, i amb les informacions que n'anaven sortint, es veia que el seu públic objectiu seria femení. Arrow ja ho era, amb un repartiment masculí atractiu i musculós, amb tendència a anar sense samarreta, però en el cas de Supergirl més aviat en el sentit de presentar una protagonista lluitadora i poderosíssima, amb què el públic femení es podia identificar.

El to de la sèrie també és marcadament més femení que en el cas de les seves "cosines", tant per l'ambientació com per la mena d'històries i les relacions entre els personatges. No era, però, cap problema per a mi, i de seguida m'hi vaig enganxar. 


La protagonista, naturalment, és la Kara Zor-El, la cosina d'en Superman enviada a la Terra més tard que ell tot i que era més gran, però el seu viatge accidentat va aturar el seu envelliment i ara sembla que sigui ella la petita. 

La seva identitat civil és la de Kara Danvers, interpretada per la Melissa Benoist, que tenia vista del seu petit paper secundari a Whiplash, i que fa una Supergirl molt simpàtica, adorable i sensible, amb dubtes i problemes del primer món. Com li passa al seu cosí, a la feina no la identifiquen amb la nova superheroïna de National City només perquè duu ulleres, i per tant la cara i la veu són totalment irrellevants. Convencions dels còmics...


A la feina té com a company i millor amic en Winslow "Winn" Schott, Jr. (Jeremy Jordan), l'informàtic o expert en tecnologia que li dissenya el vestit i l'ajuda en tot el que pot. El podríem considerar gai si no fos perquè... està enamorat d'ella, un sentiment no correspost (i tampoc conegut).


Ella s'enamora d'en James "Jimmy" Olsen (Mehcad Brooks), una versió clarament diferent del millor amic d'en Superman que coneixem dels còmics i molt orientada com a regal visual del públic femení. Aquí també és periodista i amic de l'Últim Fill de Krypton, però ha arribat a National City i esdevé un dels aliats de la Cosiníssima.


I la seva cap és la irritant Cat Grant, experiodista de xafarderies del Daily Planet que ara té el seu conglomerat de comunicació anomenat CatCo. La Kara és la seva ajudant, i la tracat com si fos un drap brut, sense saber que en realitat és la Supergirl que admira i en què basa la seva estratègia comunicativa des de la seva aparició pública. 

Malgrat les meves reticències inicials he d'admetre que la Calista Flockhart la interpreta d'una manera que acaba sent fins i tot simpàtica a la seva manera. 


Però la Supergirl, quan es posa l'uniforme i surt a lluitar amb els dolents o a salvar persones de diverses catàstrofes, no ho fa pel seu compte, sinó que col·labora amb el D.E.O. o Department of Extranormal Operations, que dirigeix en Hank Henshaw (David Harewood, vist a Homeland) i on treballa també l'Alex Danvers, la seva germana adoptiva, interpretada per la Chyler Leigh, coneguda per haver estat la Lexie Grey de Grey's Anatomy, un dels meus personatges preferits.

A mesura que van avançant els episodis la trama es posa una mica més seriosa, sobretot amb l'arribada de dolents kryptonians, però Supergirl és, com deia més amunt, una sèrie marcadament femenina i, a més, té un to molt més alegre i despreocupat que els de les més fosques Arrow i The Flash.


Cosa que no vol dir que sigui menys interessant, i de fet és plena de referències de tota mena a còmics de DC tant de la família d'en Superman com d'altres, i malgrat que es tracta d'una sèrie de la CBS finalment es va aconseguir fer un crossover amb la visita d'en Flash. Ara que ha estat renovada per a una segona temporada però a la CW, aquests creuaments els veurem més sovint. 

Supergirl ja forma part del que es coneix com a Arrowverse, però és diferent. Té una personalitat pròpia que en alguns moments, per la lleugeresa de les trames i uns efectes especials que cal reconèixer que no són gaire bons, podria semblar un punt feble, però el cas és que a mi m'ha agradat força, al públic en general també i ha revifat un personatge que també es mereixia hores de presència televisiva. 



 




Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails