dimecres, 22 octubre de 2014

Sèries: Masters of Sex

Quan vaig saber de l'existència d'aquesta sèrie el seu títol em va provocar escepticisme, ho reconec. Sense saber-ne res més em pensava que seria un despropòsit al voltant de les relacions sexuals dels seus personatges, com un True Blood però sense l'excusa dels vampirs. Basant-me en el que n'he sentit dir, perquè aquesta sí que no l'he vist.

Després vaig saber que era una sèrie d'època, un period drama que diuen en anglès, protagonitzada per dos personatges reals, els sexòlegs William Masters i Virginia Johnson, i basada en la biografia Masters of Sex: The Life and Times of William Masters and Virginia Johnson, the Couple Who Taught America How to Love, de Thomas Maier, publicada el 2009.


Perquè Masters of Sex és una sèrie sobre sexualitat, no sobre sexe gratuït. És la història del ginecòleg que va decidir estudiar la fisiologia del sexe —en uns temps en què això es considerava una aberració— i la seva ajudant, i les complicacions que els va suposar abans d'esdevenir la parella d'investigadors que va revolucionar aquest àmbit del coneixement i va acabar amb els tabús estúpids que el dominaven.

De moment se n'han emès 2 temporades, totes dues a Showtime, per tant no hem de témer absolutament cap censura pel que fa a paraules fortes i escenes de nus. Que podrien ser frontals, perquè la cadena ho permet, però curiosament no n'ha sortit ni un.  


En qualsevol cas el protagonista és el doctor William "Bill" Masters (el gal·lès —que broda l'accent nord-americà— Michael Sheen, amb una extensa carrera al teatre i que sens dubte serà recordat pel seu rol actual), un esquerp, seriós i prestigiós ginecòleg obsessionat amb el seu treball que comença a estudiar, d'amagat, la fisiologia del sexe.

Encara que a mesura que els seus estudis secrets es van descobrint la gent es pensa que és un pervertit que només vol mirar gent practicant sexe, en realitat l'estudia amb el màxim rigor i sense que aparentment li interessi més enllà del seu valor científic. La interpretació del senyor Sheen és excel·lent, remarcable, perquè aconsegueix fàcilment que un personatge que no ens cau gaire bé per culpa del seu comportament de vegades despòtic ens trenqui les defenses les rares vegades que el veiem mostrar símptomes d'humanitat i enfonsar-se. També és cert que va tenir una infantesa duríssima i això el va marcar. 


La Virginia Johnson (Lizzy Caplan, força desconeguda abans de la sèrie però un dels motius pels quals vaig decidir veure-la) és mare de dos fills, separada i comença a treballar com a secretària del doctor Masters, però lluita per adquirir un paper més important en la investigació que el seu superior duu a terme i també per a obtenir, al mateix temps, el reconeixement d'en Bill per la seva vàlua en un període —de moment de finals dels anys 50 a principis dels 60— en què el rol de la dona al món laboral es reduïa pràcticament a les infermeres i les secretàries. De fet, sense ella i el seu toc femení i sobretot humà l'estudi no hauria pogut tirar endavant.

Des de fora, que una noia jove i bonica treballi amb un paio que es dedica a mirar com fornica la gent condueix sovint a les malinterpretacions, però quan en Bill i la Virginia duen el seu estudi més enllà i comencen a experimentar esdevenint ells mateixos els subjectes la cosa es complica sentimentalment parlant. Gràcies a la química de la parella protagonista és d'aquells casos en què gairebé desitgem que es produeixi la infidelitat...


...Malgrat que al tercer angle del triangle hi ha l'absolutament adorable i dolça Elizabeth "Libby" Masters (Caitlin Fitzgerald), la típica mestressa de casa nord-americana que viu per al seu marit i el seu ideal de família, calla quan s'adona de les coses que no li agraden i fa sempre bona cara. I que tot i així, del seu marit, només rep indiferència. És fàcil simpatitzar amb ella i voler-la adoptar.

Encara que a la primera temporada és aquest el paper que duu a terme i ens fa sentir culpables per desitjar que en Bill i la Virginia s'entenguin més enllà del que és estrictament el seu estudi, a la segona el personatge desenvolupa noves capes de profunditat i durant uns capítols fins i tot arriba a relliscar al nostre pedestal quan veiem senyals de racisme en el seu comportament, un racisme —molt estès i present encara a l'època retratada, fins i tot en els seus vessants paternalistes— que després esdevé curiositat i que, gràcies a la màgia dels guionistes, oblidem tan ràpidament com l'havíem detectat. 


D'entre els molts personatges secundaris que podria esmentar en vull destacar un que em cau especialment bé i que és la Betty DiMello (Annaleigh Ashford), la prostituta amb qui en Bill tenia un acord per tal de poder espiar les relacions sexuals que s'esdevenien al bordell on ella treballa quan encara no tenia l'aprovació de la universitat per al seu escandalós estudi.

És un paper petit que després evoluciona i es manté durant les dues temporades emeses fins ara. Suposo que els guionistes van detectar que queia bé i ens la van mostrar també en escenes pròpies que no tenen res a veure amb la trama principal. Ho celebro.


Entre els secundaris vull esmentar igualment el rector Barton Scully (Beau Bridges, vist a les últimes temporades d'Stargate SG-1), la seva dona Margaret (Allison Janney, per ara l'única actriu de la sèrie que ha guanyat un premi, concretament el de millor actriu convidada als Emmy 2014), el faldiller però més endavant bon paio Dr. Austin Langham (Teddy Sears), la mare d'en Bill, l'Estabrooks "Essie" Masters (Ann Dowd, vista en un petit paper a True Detective i un de principal a The Leftovers), la també esquerpa doctora Lillian DePaul (Julianne Nicholson, vista a Boardwalk Empire) i més endavant el cameraman Lester Linden (Kevin Christy) o la fràgil Barbara (Betsy Brandt, la Marie Schrader de Breaking Bad).

Masters of Sex és una de les sèries actuals amb què més gaudeixo. També ho farà qualsevol seguidor de Mad Men, amb la qual sovint s'ha comparat encara que les seves trames siguin tan diferents. El fidel retrat d'una època (jo no la vaig viure, però resulta convincent), tant pel que fa a ambientació com pels canvis històrics que s'hi produeixen, les històries personals d'uns personatges magníficament interpretats per part de tots els actors i totes les actrius, i el fet que estigui basada en fets reals —amb llicències que han enfurit alguns seguidors a la segona temporada— fan d'aquesta sèrie un producte més que recomanable. 


A més, mai no és sobrer que ens expliquin unes quantes coses sobre la sexualitat que ens pensàvem que sabíem però que en realitat estan tacades de prejudicis i tabús que ni tan sols el tàndem Masters-Johnson va aconseguir eliminar del tot.  

Feu-me cas, és televisió de la bona. Destaca fins i tot entre les cada cop més abundants sèries televisives de gran qualitat, que d'uns anys ençà ens criden més l'atenció que qualsevol gran producció cinematogràfica. 


divendres, 17 octubre de 2014

Lectures: Miyuki

Feia temps que no ressenyava cap lectura del mestre Mitsuru Adachi, el meu autor viu preferit, però això no significa que no n'hagi estat llegint alguna cosa gairebé en tot moment. Ara, però, he acabat la lectura d'una de les seves obres més importants i ha arribat l'hora de ressenyar-la.

Em vaig enfrontar a la lectura de Miyuki, serialitzada de manera quinzenal a la revista Shônen Big Comic entre 1980 i 1984 (amb un total de 12 volums, 5 gruixuts a l'edició que llegit jo), amb moltes expectatives. No només perquè el 1982 va guanyar, juntament amb l'altra gran obra del seu autor, Touch, el Premi Shôgakukan, sinó també perquè diverses opinions la consideraven fins i tot millor que aquesta, que va esdevenir el meu manga preferit, sense cap mena de dubte, tan bon punt el vaig acabar de llegir.


De fet ja n'havia llegit el primer volum (gruixut) escanejat i en anglès, ho podeu veure aquí, però al cap d'uns anys me la vaig acabar comprant en japonès i així és com l'he llegit. De la sinopsi, encara que ja n'havia parlat, n'he de tornar a fer un repàs perquè, naturalment, no puc parlar de l'obra completa sense fer-ho. 

Miyuki és una de les poques obres del mestre Adachi que no tenen un component esportiu, que només apareix, d'una manera completament secundària, quan cap al final debuta un personatge que és futbolista, però no en veurem més. 


Aquest manga és una comèdia romàntica i de joventut centrada sobretot en la vida que fan els seus protagonistes a l'institut Seika i a les seves respectives llars, tot plegat saltejat amb els períodes de vacances i les activitats que hi duen a terme i cobrint aproximadament 4 anys, que són els que va ocupar la creació i la publicació de l'obra.

És un dels primers i més importants exponents del tema estrella de la bibliografia de Mitsuru Adachi: la joventut japonesa, que sempre ha retratat (i encara ho fa, superada la seixantena) d'una manera desconec si realista, però si més no versemblant, entranyable i malencònica.


Un altre dels elements més típics de l'autor que veiem a Miyuki és el de les estructures familiars poc comunes: en obres posteriors l'hem vist diversos cops dibuixant pares o mares vidus, formant noves parelles a partir de progenitors que havien perdut la parella anterior i fins i tot narrant-nos històries d'amor entre padrastres i fillastres. Doncs bé, és a Miyuki on estira més les possibilitats de les famílies atípiques, i és que els protagonistes són dos adolescents que viuen sols, amb el pare treballant a l'estranger i les respectives mares mortes en diversos moments del passat (tenim, doncs, un doble vidu i un cúmul de tragèdies familiars).

Aquestes desgràcies donen el to malencònic a una història d'amor que, normalment i a través de capítols gairebé sempre autoconclusius, pren l'aspecte d'una comèdia estudiantil per tal de desenvolupar la trama, que no és en absolut complicada, atès que no és res més que un triangle amorós, polígon si es vol perquè va implicant més personatges.


El protagonista masculí és en Masato Wakamatsu, un nano normal, que no destaca en res i que només vol, com els seus amics, gaudir de la joventut sense amoïnar-se gaire pels estudis i aconseguir una xicota com més atractiva millor.

Està enamorat de la Miyuki Kashima, companya de classe pretesa per més d'un personatge, però no deixa de ser un adolescent i davant de qualsevol noia atractiva la mirada el traeix. Al principi diversos equívocs de caire eròtic esdevenen obstacles per tal d'acostar-se a la Miyuki, però és un recurs que l'autor abandona progressivament.


L'esmentada Miyuki Kashima és la noia més popular de la classe, és atractiva i extremament dolça. Per alguna raó, possiblement perquè el llistó de la classe està molt baix, li agrada en Masato, i no li costa gaire perdonar-lo cada cop que, per culpa dels equívocs que deia, que el fan quedar com un pervertit, s'estronquen els intents d'establir una relació més propera.

No triga gaire a començar a sortir amb ell d'aquella manera tan subtil que veiem sovint als còmics japonesos. Sense dir les coses en veu alta, sense dur a terme mostres físiques d'afecte, però convidant-lo a fer coses junts, sacrificant-se per ell i tractant-lo, sense ser-ho, com la típica esposa servicial que veiem també sempre al manga, que d'altra banda retrata la societat masclista japonesa que, almenys als anys 80, devia estar encara vigent en la seva versió més profunda i aturada en el temps.


La Miyuki Wakamatsu és la germanastra d'en Masato, un any més jove, i al principi del manga torna al Japó després de 6 anys vivint amb el pare a l'estranger. Com que el seu propi germà no la reconeix, el primer cop que la veu li tira la canya, però desfet el malentès inicial la continua mirant amb uns ulls que no són propis d'un germà.

Per l'actitud d'ella no ens hauria d'estranyar, ja que després de viure tant de temps fora de la discreta societat japonesa està acostumada a canviar-se de roba davant d'ell, fer-li petons a la galta i abraçar-lo, però aquí entrem en el que, almenys a mi, em provoca un conflicte i em distancia de la història per manca de versemblança: d'acord, durant molts anys no s'han vist, a sobre no hi ha lligams de consanguinitat perquè quan la seva mare es va casar amb el pare d'en Masato ja tenia la Miyuki d'un matrimoni anterior, i es podria argumentar que els 6 anys que van estar separats eren claus per a l'assimilació mútua com a germans (independentment de la relació sanguínia), però em costa d'empassar que a qualsevol dels dos li pugui arribar a passar pel cap.


Deixant això de banda, que per a mi representa un esforç, Miyuki és una bellíssima història d'amor amb situacions i escenes magistrals, missatges subtils, silencis calculats, poques però contundents paraules, Mitsuru Adachi en estat pur, vaja, tot plegat amanit amb un reguitzell de secundaris (per posar alguns exemples el pervertit pare de la Miyuki Kashima, que tot i estar casat va al darrere de la Miyuki Wakamatsu, el professor solter que fa la gara-gara obertament a la germaneta d'en Masato, i l'autoproclamat millor amic d'aquest, l'ultrarepetidor Ryûichi Masaki, que esdevé pretendent de la noia des del primer dia), personatges pesats però entranyables que donen el toc d'humor a la sèrie i l'equilibren per tal d'arrossegar-la al terreny del shônen o manga per a nois.

Al llarg de l'obra veiem créixer els personatges, però sobretot evolucionar la relació entre en Masato i les seves Miyuki. Amb la seva xicota la cosa no acaba de tirar endavant perquè el nano està massa pendent de la seva germana, fet que tothom interpreta com la voluntat de protegir-la dels borinots que l'envolten (i que ella no espanta perquè el seu caràcter alegre i obert li impedeix aturar els peus a ningú), però que sens dubte és motivat per la gelosia.

Tots dos saben que "no es poden casar" (de fet, ella sembla que ignora que no comparteix ni una mica de sang amb ell, però igualment el tracta com un germà normal i corrent), però es resisteixen a deixar de ser la persona més important del món per a l'altre i, a la pràctica, fan de marit i muller perquè viuen sols sota el mateix sostre i la Miyuki, igual que la seva homònima, fa el paper d'esposa servicial que prepara el bany i els àpats al marit que es passa les hores lliures mirant la tele o llegint revistes.


Però és clar, aquesta plàcida situació (que en el fons fa que tots dos pateixin) no es pot sostenir per sempre. Els anys passen, les persones maduren i els germans algun dia s'han de separar. En Masato, gairebé des del principi, té una xicota que desvia la seva atenció de la germana tal com aquesta frena el seu progrés amb la xicota, però no li fa gràcia la idea que la Miyuki Wakamatsu arribi a tenir un xicot algun dia. La vol per a ell, igual que ella el vol per a si mateixa, però és ell qui té parella. Com a germà hauria de voler el millor per a ella, però... és així, com la veu? Com un germà? Tal com es tracten, actuen i raonen, la seva relació no podria ser més ambigua.

Reconec que de tots els triangles amorosos que he vist a la ficció, i específicament al manga, és un dels més originals i magistralment narrats amb què m'he trobat. Lluny dels relats incestuosos de mal gust, el mestre Adachi presenta les situacions amb delicadesa i gairebé fa que oblidem que la premissa és inversemblant, però el cas és que ho és, i crec que és per això que, al contrari que altres fans de l'autor, considero que Touch està per sobre.

Perquè em puc creure aquella història d'amor. Em puc creure que d'entre dos bessons una noia pugui estar enamorada del que, aparentment, és menys bon partit, sobretot si ha mostrat senyals en aquest sentit des del principi. Em puc creure que de vegades el més popular no sigui el que guanya. Però no que un germà i una germana es vegin mútuament com un home i una dona. Per molt que hagin estat separats durant uns quants anys i es retrobin en els anys en què la sang els bull més, l'educació està per sobre dels lligams genètics. La família és la família.


Si heu llegit fins aquí potser penseu que Miyuki no m'ha agradat gaire. No és aquest el missatge que volia transmetre amb la ressenya del manga. M'ha agradat, i molt. Malgrat tot, malgrat que el final no és el que jo hauria triat. M'ha agradat, potser en el segon o, com a mínim, el tercer lloc pel que fa a les obres d'aquest senyor. Això és molt, em podeu creure. De fet, una cosa no treu l'altra, i ho podeu veure a l'entrada sobre la més polèmica Jinbe.

En recomano sens dubte la lectura, al capdavall és un clàssic del manga on trobareu els elements típics d'en Mitsuru Adachi, que repetiria amb èxit al llarg de les dècades. També és interessant veure l'evolució del dibuix, subtil però clara un cop comparem les primeres pàgines, més setanteres i similars a Hiatari Ryôkô! (1979-1981), amb les últimes, amb un estil clavat al de Touch (1981-1986).

Per cert, Miyuki va tenir una sèrie animada de 37 episodis (1983-1984), un llargmetratge animat el 1983 i una pel·lícula d'imatge real el 1986, per si us interessa veure'n les altres encarnacions.






diumenge, 12 octubre de 2014

Cinema: Boyhood

Com potser heu vist, a Cementiri de Pneumàtics normalment no hi parlo de cinema, i quan ho faig és per parlar de pel·lícules basades en còmics, però també he dedicat entrades a films "normals". El d'avui no és un llargmetratge gaire normal, però ja m'enteneu. Senzillament és prou especial com per dedicar-li una entrada i comentar les meves impressions al respecte, perquè des que en vaig conèixer l'existència tenia moltes ganes de veure'l.


Tal com ens han estat venent, Boyhood és una pel·lícula que narra la transformació de nen a adult d'un noi interpretat pel mateix actor durant els 12 anys que va durar el rodatge del film. En realitat van ser 11 anys i escaig i quan representava que tenia 6 anys en realitat tirava cap als 8 —ja m'ho havia semblat en veure les primeres escenes del film—, però aquests petits detalls no fan menys impressionant la fita.


No ha de ser gens fàcil mantenir en marxa un projecte basat en filmar una setmana a l'any durant gairebé 12 anys, amb el compromís de llarguíssima durada dels actors —sobretot els infants, l'evolució de la qualitat interpretativa dels quals és un misteri—, sense poder signar contractes tan llargs perquè una llei impedeix fer-ho, i amb uns productors al darrere que estan invertint en un producte del qual no en trauran res, si és que n'arriben a treure res, fins al cap de 12 anys.

D'històries de llarga durada captades pel cinema n'hi ha moltes. Des de les sagues amb diverses entregues i en què amb el pas dels anys veiem l'envelliment dels intèrprets (el mateix Richard Linklater, el director de Boyhood, és responsable de la saga Before, que acompanya la mateixa parella durant un sol dia els anys 1995, 2004 i 2013) fins a documentals episòdics que segueixen les vides dels seus protagonistes en entregues que apareixen cada cert temps. També hi ha hagut abans films rodats durant diversos anys, però Boyhood trenca el rècord —el duplica— pel que fa a la durada del rodatge.


Tot plegat té un pes innegablement important en l'interès que ha despertat el film, molts dels seus espectadors hem d'admetre que l'hem volgut veure principalment per aquesta curiositat morbosa, però si la pel·lícula fos dolenta no hauria tingut aquest ressò. Parlem de l'argument, doncs, ja que al cap i a la fi es tracta d'una història de ficció.

Amb un to costumista i unes interpretacions d'allò més creïbles i naturals, Boyhood se centra en la vida de l'Olivia (una estupenda —com sempre— Patricia Arquette que veiem prendre algunes decisions errònies pel que fa a l'estilisme capil·lar, cosa que com a seguidor de Medium jo ja havia lamentat), mare separada, i els seus dos fills, en Mason (Ellar Coltrane) i la Samantha (Lorelei Linklater, filla del director).


Tanmateix, encara que la importància del paper de l'Olivia és evident, i en el fons la cinta també és la història de com lluita per pujar els nens i treure's una carrera en aquestes difícils circumstàncies per tal de fer un salt en la qualitat de la vida de la família, el protagonista és en Mason, un nano somiador, inconformista i observador que creix veient les relacions sentimentals i matrimonials fracassades de la seva mare i acaba esdevenint un apassionat de la fotografia més aviat solitari i meditabund.

Veiem envellir la Patricia Arquette, que passa d'actriu encara jove i atractiva a fer goig malgrat els signes evidents del pas del temps i els augments i les pèrdues de pes que ha patit en aquests anys. I l'Ethan Hawke, precisament un dels dos protagonistes de la saga Before, que fa de Mason Sr., el pare que veuen cada quinze dies i que interpreta el típic paper de col·lega i ens cau bé de seguida, però que s'estalvia les dificultats amb què s'enfronta ella per tal de tirar endavant la família, i a causa de les circumstàncies no es veu obligat a renyar mai els fills.

No ens arribem a assabentar de què va provocar la separació amb l'Olivia, amb qui manté força cordialitat, però acaba la pel·lícula i ens adonem que no té importància, que no ho hem trobat a faltar. Dit tot això, i sense restar importància a l'interès que té observar l'envelliment dels adults, el més impactant és veure créixer en Mason Jr. (i la seva germana, que queda en un segon pla però en gairebé 12 anys també canvia tant com es pot esperar d'una nena, és clar).


La història, de fet, és tan senzilla, humana i creïble —amb els tòpics de la cultura estatunidenca que hem vist tantíssimes vegades i que entenc que es basen en la realitat, com ara els balls de graduació i altres clixés— que gairebé sembla un documental. Per a ser-ho de debò només falta que els personatges parlin amb un entrevistador que queda fora de càmera. No hi ha drames excessius, girs cruels del destí ni escenes que ens facin somriure amb condescendència o exclamar "va, home, va!"

Els anys van passant d'una manera fluïda, i ho fan sense posar rètols en pantalla ni números en boca dels personatges: veiem créixer els nens, envellir els adults —sense complexos, perquè aquí es tracta de notar-ho— i fem un càlcul que queda confirmat (o rebatut) per elements com ara la música que sona a la ràdio, el llibre de la saga Harry Potter de moda a cada moment o les videoconsoles amb què juguen els personatges més joves. Per cert, durant tota la infantesa en Mason Jr. demostra més d'un cop que és seguidor de Bola de Drac. Em va agradar, aquest detall.


Probablement la història que ens expliquen a Boyhood ho és tant, de senzilla, costumista i natural, que analitzada sense tenir en compte el procés de producció i les característiques que han atret l'atenció de tantíssima gent acabaria essent un producte entretingut i prou.

Però és clar, destriar-la del fet que hi passen gairebé 12 anys de debò, oblidar que el pas del temps (que en d'altres produccions és fingit) és ben real, és pràcticament impossible. També és difícil oblidar el mèrit que té fer-la sense que canviïn l'estil o les maneres d'un director que, al capdavall, és un ésser humà i ha envellit igual que els intèrprets.

I aquest factor influeix, ens agradi o no, en la percepció que tenim del conjunt. Estic dient que no n'hi ha per tant? No, estic dient que potser no cal qualificar-la d'obra mestra absolutament commovedora, que és com ens la venen. Ara bé, èpica com a treball cinematogràfic? Sí. Única? També. Val la pena, la història, més enllà de la qüestió dels 12 anys? És clar que sí. Altrament no se'ns farien curts els 165 minuts que dura. Ni hauria acumulat aquest nombre creixent de nominacions i premis, el més destacat el de millor director al Festival de Berlín. Arribarà als propers Oscars?




 


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails