divendres, 5 de febrer de 2016

Cinema: Creed

Aviso des del començament: si normalment tinc tendència a veure amb bons ulls, a trobar-ne els punts forts, qualsevol producte cultural que em posin al davant, quan es tracta d'una saga que m'agrada tant com aquesta no espereu que en digui gaires coses dolentes. 

Ja vaig parlar de la llavors hexalogia Rocky fa temps, més aviat va ser una entrada d'homenatge, i també vaig dir que m'agradava molt -sí, fins i tot la criticadíssima Rocky V-, però sóc conscient que el públic general en té una imatge negativa, que la considera exemple de saga excessivament llarga i decadent i que oblida que la primera part, de 1976, va guanyar 3 Oscars, incloent-hi els de Millor Pel·lícula i Millor Director, d'un total de 10 nominacions. 

Doncs bé, convençut que la sisena part, Rocky Balboa (2006), havia estat el tancament perfecte de l'entranyable història del boxejador més popular (o almenys conegut) del cinema, amb el breu retorn al ring d'un envellit Poltre Italià, i així ho havia assegurat l'Stallone, el passat estiu em va sorprendre descobrir el tràiler de Creed, nom que té una ressonància magnífica per a qualsevol fan de la saga.


El vaig veure mentre feia cua per comprar entrades per a una altra pel·lícula, i la pantalla estava sense so, però quan vaig veure'n la segona meitat em vaig adonar, amb emoció creixent, del que estava passant: una altra pel·lícula de Rocky, i per a mi això era una boníssima notícia. Estava convençut que l'aniria a veure quan sortís, i m'era igual el que en diguessin aquells que recorren al suadíssim tòpic i es fumen del Sylvester Stallone pel botox i la seva manera de parlar, com ja vaig explicar provocada per una paràlisi parcial que té des que va néixer.


Però quan es va començar a dir que estava molt bé, i van arribar els premis i les nominacions, com el Globus d'Or al millor actor secundari per a l'Sly, que també està nominat en aquesta categoria per als Oscar que es decidiran properament, les meves ganes de veure-la encara van ser més grans.

Malgrat que Rocky Balboa (2006) havia de ser el final de la història -fins i tot es deia que la intenció inicial de l'Stallone era matar el personatge-, se'ls ha acudit aquesta barreja de setena part i spin-off més que vàlida per mèrits propis, però que té molt en compte les entregues d'una saga cinematogràfica que enguany fa els 40 anys i hi fa diverses referències.


Aquest cop, amb el director Ryan Coogler darrere la càmera, ens expliquen la història de l'Adonis Creed (Michael B. Jordan, vist d'adolescent a The Wire fent de Wallace), un delinqüent juvenil que un bon dia veu com li canvia totalment el destí quan una vídua, interpretada per la Phylicia Rashad, se l'endú a casa després de dir-li que és el fill il·legítim del llegendari i difunt boxador Apollo Creed.

Anys després, havent-se impregnat de l'herència boxadora del seu pare, decideix dedicar-se a aquesta disciplina com a professional i marxa a Filadèlfia per tal de posar-se a les ordres del millor exboxador viu, una altra llegenda.


Evidentment es tracta d'en Rocky Balboa, un Sylvester Stallone podríem dir que "crepuscular" (ara sí) i que m'agradaria molt que guanyés l'Oscar al Millor Actor Secundari, així com va guanyar el Globus d'Or per aquesta pel·lícula. Si el rep serà un reconeixement al paper que ha dut a terme durant 7 films, sí -i irònicament per l'únic en què fa d'actor de repartiment, tot i que pel que fa a nominacions ja n'havia tingut una per la primera Rocky-, però també perquè la seva interpretació a Creed n'és mereixedora.

El Rocky actual és un home gran que s'ha quedat completament sol i encara enyora l'Adrian, que a Rocky Balboa ja se'ns deia que havia mort de càncer, però que viu tranquil i tira endavant amb el restaurant Adrian's mentre espera que li arribi l'hora, sense perdre l'humor i la bondat que el caracteritzen des de sempre. És un paper entranyable d'un personatge que és conscient de l'edat que té i no se n'amaga, al contrari del que fa l'actor a la vida real.


Com era d'esperar -tampoc no és un film de sorpreses-, al principi es nega a fer d'entrenador de l'Adonis, però ràpidament accepta (cap sorpresa aquí tampoc) i intenta polir-lo mentre l'ajuda a estar a l'altura de les expectatives del cognom Creed, que sovint li pesa fins al punt que es fa anomenar Donnie Johnson, i alhora a crear-se una identitat pròpia i iniciar la seva llegenda particular.

Creed és una pel·lícula de boxa amb els elements característics del gènere i també de la saga a què pertany: superació, valors, esforç, complicacions personals, amor (aquí amb el personatge de la Bianca (Tessa Thompson)) i elements èpics i emotius col·locats en els moments més adequats, per sort sense exagerar en els objectius i mantenint un cert realisme. I els ingredients s'hi han barrejat de manera que amb aquest final s'ha superat el bon regust que ja havia deixat l'anterior entrega. No només als fans com jo, sinó en general.


A més, el protagonista dels sis films anteriors fa un pas al costat i esdevé secundari. Un secundari imprescindible, amb moltíssima força, amb molt de protagonisme, sí, però per primera vegada una pel·lícula del Poltre Italià no gira al voltant d'en Rocky, i així ho reflecteix també el títol. Ara és l'hora, després de molts anys d'haver-lo perdut, de fer-li un homenatge a l'Apollo Creed i d'alguna manera unir en un mateix lluitador el llegat de dos gegants de la boxa.

El final, per a mi una referència directa a dues de les pel·lícules anteriors, té l'enganyosa forma de porta oberta a una nova saga, però tot i que celebro aquest film trobo que ja és hora de deixar-ho estar, amb un tancament perfecte de la trama i el reconeixement de la crítica, i dubto que s'estiri més el fil d'aquesta llegenda del cine. Tal com ha quedat, la història acaba ben amunt.

El millor

-Sap agafar una saga ben finalitzada i donar-li un episodi més que podríem dir que tanca un tema que havia quedat relativament obert, i a sobre ha agradat

-Els homenatges a tota la saga, amb referències visuals i argumentals força concretes que són una delícia per als seguidors de la franquícia

-Aquest cop el protagonista no és en Rocky, però la seva presència és enorme sense restar importància al personatge principal. De fet, un parell de melodies clàssiques de la saga apareixen a Creed en només una ocasió cadascuna

El pitjor

-Que cometin l'error d'allargar la història en el futur, tot i que sembla molt poc probable

-Que la gent tingui prejudicis amb aquesta nova entrega (és a dir, que fa gairebé 10 anys passés de veure Rocky Balboa, que hauria canviat la seva opinió sobre una saga en decadència), i se la perdi

-El combat final, per al meu gust, no és dels més interessants que s'han vist al llarg dels darrers 40 anys 

 




dissabte, 30 de gener de 2016

Lectures: Saga - Volum 5

Per fi, després d'una llarga espera, he pogut comprar i llegir el volum 5 d'aquesta trepidant saga que porta precisament aquest nom, Saga, i és que tot i tenir una periodicitat mensual després de cada tongada de 6 entregues hi ha un descans important, a més que aquest llibre va sortir al novembre i he trigat a trobar-lo a un preu raonable. 

Però ja és aquí, i si estàveu esperant la meva opinió sobre com continuen les aventures estel·lars de l'amor prohibit entre l'Alana i en Marko després de la darrera ressenya, que segur que sí, ha arribat el moment. 


Aquesta vegada els números que conté el recopilatori són del 25 al 30, publicats originalment per Image Comics de febrer a juliol de 2015, i em sembla que no m'estendré gaire, perquè no val la pena entrar en detalls de la trama. 


El quart volum ens deixava amb l'ai al cor perquè les coses es complicaven com mai per a la família protagonista, que es dispersava a les últimes pàgines, i durant aquests 6 números els veurem maldar per retrobar-se, cosa que els personatges secundaris, segons el cas, els intenten ajudar a fer realitat o, ben al contrari, els compliquen amb els seus objectius personals.

És el que passa amb en Dengo, un plebeu del Robot Kingdom, el planeta dels robots amb cap de televisor, que agafa un ostatge reial i la fa ben grossa com a represàlia per una tragèdia personal. Amb les seves accions posa en perill les vides de diversos personatges, però no podem evitar sentir una mica de simpatia, potser compassió, per ell.


El cinquè volum de Saga destaca per l'augment de les complicacions, l'aparició de més personatges secundaris i una dificultat creixent per a tenir clares totes les subtrames a causa de les ramificacions. Potser sóc jo -és ben possible-, però de tant en tant tirava algunes pàgines enrere per saber d'on venia tot plegat. 

De tota manera això no és més que l'acostament al punt àlgid -si és que hi ha un punt àlgid i no ens passarem anys llegint en cada cop més tensió-, i fidel als girs sorprenents l'obra de Brian K. Vaughan i Fiona Staples es reserva unes quantes morts que, en recollir una mica la nostra atenció, ens permeten tornar a tenir una mica el control sobre el que està passant a la història.  


Ja ho deia a la darrera ressenya: Saga no sorprèn tant com al principi, més que res perquè ja sabem el pa que s'hi dóna, però això no vol dir que perdi interès ni capacitat per a impactar: tan bon punt ens posa al davant una tremenda discussió com una batussa, l'atac d'un ésser gegant, estrafolaris planetes i noves races -antropomòrfiques o no- que reflecteixen la riquesa de l'univers imaginat per guionista i dibuixant, un monstre enorme practicant-se una fel·lació a si mateix o un flashback en què veiem en Marko i l'Alana practicant sexe quan ella estava embarassada. 

Són impactes no pas gratuïts, sinó que fan la història més propera, perquè mostren coses ben naturals i amb què ens podem identificar tot i que els personatges siguin tots extraterrestres, bé en forma d'imatges, bé amb diàlegs o reflexions dels protagonistes i els secundaris. I es fa obertament, sense tabús de cap mena però sense que el resultat esdevingui groller. 

Ara toca esperar un altre cop una bona temporada: ja no es fan els recopilatoris en acabar de sortir el sisè número de la tongada, sinó que s'esperen més. El sisè, en principi, no el veurem fins al setembre. 



diumenge, 24 de gener de 2016

Lectures: Batman - Graveyard Shift

Poc a poc em vaig despenjant de l'Univers DC, vaig menys al dia que mai, i tot plegat és culpa del fet que les ofertes que abans em permetien comprar tant, ara són tan escasses que he de deixar escapar moltes coses. Em mantinc fidel a en Batman i companyia, però tot i així he d'esperar rebaixes puntuals, que descobreixo per casualitat o gràcies als sistemes d'avís d'algunes webs, per tal d'aconseguir aquells volums que són a la meva llista de desitjos.


Va ser el cas de Batman: Graveyard Shift, el sisè recopilatori des del reinici The New 52, positivament sorprenent per un motiu: els còmics que conté no pertanyen a cap saga i se'ls van saltar en volums anteriors, però sense que serveixi de precedent -perquè això que hi hagi números que es queden fora de recopilatoris i es perden per sempre és molt habitual- es van recuperar en aquesta entrega, un popurri de còmics sense gaire connexió entre ells ni amb les grans línies argumentals que fan tan gran la dolça etapa que viu el personatge des de 2011, i dels quals en tenia dos que vaig trobar un dia en una botiga on tenien còmics americans, de manera que ara els tinc per desgràcia repetits.


Comença amb el número 0 de Batman, de novembre de 2012, que ens situa als inicis de la carrera del Cavaller Fosc, més o menys a l'època vista a Zero Year - Secret City, amb els primers contactes entre en Bruce Wayne i en Jim Gordon explicats pel tàndem estrella Capullo-Snyder, mentre que la segona part està dibuixada per l'Andy Clarke i escrita per en James Tynion IV, substituts d'alta categoria, i ens fa saltar només un any endavant, cap a la primera vegada que es va encendre el batsenyal i l'efecte que això va tenir en uns joves Dick Grayson, Jason Todd, Tim Drake i Barbara Gordon. Molt emotiu. 

 
A continuació tenim el número 18, de maig de 2013, en què es comencen a analitzar les conseqüències de la nova i terrible mort a la família vista al final de Batman Incorporated. Es fa a través dels ulls de la Harper Row, personatge de creació recent que fa de col·laboradora del reticent Batman i aquí observa com, dominat per la tristesa, comet imprudències i arrisca la vida innecessàriament.

Ens ho expliquen conjuntament l'Scott Snyder i en James Tynion IV amb dibuixos de l'Andy Kubert i l'Alex Maleev, tots quatre noms amb bona reputació.


Als números 19 i 20 de Batman, de juny i juliol de 2013, tornen l'Snyder i en Capullo per a explicar una història en dues entregues que, tot i estar deslligada de les trames en marxa que deia al principi, ofereix una interessant recuperació d'en Clayface, un dolent clàssic que no és dels més recurrents, actualment, però que aquí s'utilitza amb saviesa. 


Celebro que continuï el costum, més aviat recent, de recopilar també les històries extra de poques pàgines que hi ha a molts números de les col·leccions regulars, com en aquest cas la que acompanya el 19 i el 20, signada pels ja esmentats James Tynion IV i Alex Maleev, i que ens explica una missió de caire sobrenatural que duu a terme en Batman amb el suport sobretot moral d'un Superman que l'ha vingut a veure per tal de fer-li costat en un moment personal tan dur. 


Potser la història que menys m'ha agradat del volum és la del Batman Annual número 2, de setembre de 2013, en què se'ns presenta The Anchoress, una enemiga que se suposa que és més antiga que l'asil d'Arkham, en un dia en què en Batman s'ofereix a posar a prova els sistemes de seguretat del centre per a criminals dements. L'escriuen Margerite Bennett i Scott Snyder, i el dibuix és de Wes Craig.


D'octubre de 2014 ens arriba el número 34 de Batman, amb una història autoconclusiva de Matteo Scalera i escrita per l'Scott Snyder i en Gerry Duggan, que explora una variant de la clàssica fórmula dels enemics d'en Batman, que acostumen a dur roba cridanera i cometre crims molt espectaculars: en aquest cas el dolent es fa dir Meek i el seu objectiu és cometre assassinats discrets. Força interessant.


Curiosament el còmic recopilat a continuació, amb què es tanca el llibre, és el 28 de la mateix col·lecció, per tant anterior, publicat de manera individual l'abril de 2014. Aquí, l'Scott Snyder i el fàcilment identificable Dustin Nguyen presenten la identitat superheroica de la Harper Row, que es dirà Bluebird, en una missió que acaba en cliffhanger perquè connecta, ara sí, amb Batman Eternal

Graveyard Shift és un recopilatori d'històries potser prescindibles per al públic general, però no per als fans completistes del personatge com jo: tal vegada el que ens expliquen no és necessari per a seguir la història principal que està fent de Batman una col·lecció de referència en el gènere dels superherois en general i en l'univers Batman en particular, però la complementa d'allò més bé i també ens permet fer un descans i gaudir d'una mirada més introspectiva a un personatge a qui no paren de passar-li coses, i últimament molt dolentes. 

 

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails