El vídeo que veieu a continuació, que espero que veieu sencer tot i que són més de cinc minuts, és un dels moments més inoblidables de la història dels dibuixos animats al nostre país, és un "plora Catalunya" que la nostra generació no oblidarà mai.
La mort d'en Satanàs Cor Petit Jr. a Bola de Drac Z ens semblava impossible quan la vam veure la primera vegada, perquè si ell la dinyava desapareixia Déu i de pas les boles de drac, de manera que no es podia fer res per ressuscitar cap dels morts en el combat contra els guerrers de l'espai. Després vam veure com se solucionava el problema, però sigui com sigui aquest és un moment lacrimògen dels que marquen per sempre.
Fa temps que volia crear aquesta secció, però després de veure el que vaig veure ahir em vaig animar a dur-ho a terme.
Al món de la traducció és conegut que l'editorial Planeta ha començat a fugir de l'ús de paraules que puguin dur a confusió els lectors sudamericans, un públic que d'altra banda havia llegit sempre còmics editats per Planeta i no crec que s'hagués queixat mai de l'ambigüitat que aquests mots i verbs tenen en aquelles terres.
El cas és que, segons les directrius de l'editorial barcelonina, s'han d'evitar especialment els verbs "acabar" i "coger", per les connotacions sexuals que poden tenir segons on. Això obliga els traductors a empescar-se maneres d'evitar aquests verbs tan útils, però s'ha de saber fer.
Al número 570 de Batman (octubre de 1999) és evident que no es va saber fer. El material és d'una època en què Planeta encara no exigia anar amb compte amb el verb "acabar", de fet en aquell temps els drets de publicació de DC els tenia Norma, però ara que els té Planeta i s'ha animat a reeditar el mític material de la macrosaga No Man's Land ha aplicat, com ja fa amb el manga, el mateix criteri. I una de les conseqüències és aquest "vengo de darme cuenta" que es podria haver salvat amb un "Por cierto..." o alguna construcció similar.
Ahir, mentre llegia el volum 17 de Naruto, em vaig trobar una vinyeta molt curiosa on el protagonista es vol comprar una màscara d'aquelles que venen a les fires japoneses. Doncs bé, si mireu quines hi ha trobareu un parell de referències a obres clàssiques de manga de la Jump i també de la nostra terra, que a sobre, igual que Naruto, han estat publicades en català.
Va, una mica d'ajuda per part meva: a l'esquerra de tot i l'última màscara de la dreta de la filera de dalt.
Avui he fet unes compres, però no posaré fotos de les portades dels còmics que he adquirit perquè en són molts i fa massa mandra... M'hi he deixat una quantitat de diners considerable, però calia fer aquesta despesa perquè demà, dia 1 de juliol, és quan s'aplica l'increment de preus dels manga en català de Glénat (tema del que parlaré aviat, però ja avanço que em sembla bé), i ho fa de manera retroactiva, és a dir, no només amb els números nous, sinó amb tots els que s'han publicat fins ara. Això sí, només en el cas dels toms que valien 5 euros. Els que en valen 10 (Kimagure Orange Road, Musculman...) o 7 (Cinturó Negre) es queden igual.
Les col·leccions que m'afecten a mi són Naruto i Inu-yasha, de manera que he anat a la meva botiga habitual i m'he comprat vuit volums de cadascuna de les dues col·leccions. He descartat comprar-me l'últim número publicat de cadascuna precisament perquè ja duu el nou preu de 6,50 euros i per tant ja no calia córrer. A més, d'aquí a que arribi el moment de llegir-me'ls... potser els he trobat de segona mà i tot. Som-hi, doncs:
-Inu-yasha: 28, 36, 37, 38, 39, 40, 41 i 42. El 28 perquè pel sant me'n van regalar uns quants però a la botiga no hi era aquest tom en concret, així que se'l van saltar.
-Naruto: 28, 29, 30, 31, 32, 33 i 34.
-52: 24, 25, 26, 27, 28 i 29. Aquests són de la DC, no són manga, però els he comprat perquè ja tenia pensat fer-ho per avançar una mica, que com diu el nom de la col·lecció n'hi ha 52 i ja fa temps que s'està publicant la supersaga següent, de manera que vaig molt endarrerit.
I això és tot. Només començar el mes (de fet, ni tan sols ha començat) ja m'he gastat tot el que em podia gastar en còmics. A veure si em puc moderar a l'hora d'anar de rebaixes de DVD's a partir de demà...
Ahir va desaparèixer en Michael Jackson, el Rei del Pop, a l'edat de 50 anys a causa d'una aturada cardíaca, i des d'aquest bloc sobre còmics vull fer-li un homenatge des d'aquesta perspectiva, i és que en Michael era un gran aficionat al Novè Art, fins al punt que tenia una extensíssima col·lecció de còmics i d'objectes relacionats amb ells, i també havia estat pensant en comprar la Marvel als anys 90. Ja he parlat de la relació entre els videojocs i ell al meu altre bloc, però aquí tocarem el tema dels còmics.
Aquí el tenim comprant a la seva botiga de còmics habitual, l'anomenada Golden Apple, on comprava d'una tacada molt més que jo, acompanyat pels seus fills.
Una estàtua d'ell mateix que es fa fer construir disfressada de Batman, o potser la va disfressar ell posteriorment, això ja se m'escapa.
I aquesta estàtua gegant d'en Superman també li pertanyia. Era un dels objectes, juntament amb entre altres coses les màquines recreatives, que deien que subhastaria per necessitat econòmica.
A la visita que va fer a la Marvel, quan meditava si comprar-la o no, juntament amb el creador de tot aquell univers, el mític Stan Lee.
Però també va sortir en alguns còmics, més enllà de les paròdies de la revista MAD. En primer lloc, quan era petit el vèiem a la portada del número 3 de Marvel Comics Spoof, de 1973.
Al número 2 de Longshot, de 1985, també hi apareixia, tot i que no he estat capaç de trobar-ne cap pàgina escanejada.
El 1987 protagonitzava la versió en còmic 3D de la també pel·lícula en 3D Captain EO, a l' Eclipse 3D Special 18. El film es va poder veure durant uns quants anys als parcs d'atraccions de Disney d'arreu del món, i estava dirigit per en Francis Ford Coppola i produït per en George Lucas.
Aquí no es pot apreciar, però la pel·lícula estava feta completament en 3 dimensions.
I finalment, el 1991 sortia, al número 36 de Rock'n'Roll Comics, un còmic on es narrava la seva vida.
No és que sortís, doncs, en gaire còmics, però sí que tenia una estreta relació amb Els Simpson.
Aquesta és la famosa cançó Do the Bartman, que surt al disc de 1990 The Simpsons Sing the Blues, i està coescrita per en Michael. Per cert, al minut 4:50 en Bart diu "Eat your heart out, Michael".
No és cap secret que és un dels ídols de l'únic fill masculí de la família Simpson, tot i que més endavant, en episodis més recents de la sèrie, es va fer alguna broma relacionada amb la polèmica manera en què l'artista conduïa la seva vida durant els darrers anys. En fi, tornem al que dèiem. En Michael el tenim també al mític episodi de l'aniversari de la Lisa, el primer de la tercera temporada:
El personatge d'en Leo Kompowsky era un sonat que es creia en Michael Jackson, fins al punt que sabia imitar-ne la veu. Tot i així, en realitat la cançó no la va cantar l'autèntic MJ, tot i que la va escriure ell, sinó un imitador. El Rei del Pop, molt fan d'Els Simpson, va voler-hi aparèixer, però per contracte tenia prohibit cantar-hi, de manera que va posar la veu al personatge que es creia ell, però la cançó no la va poder cantar. A més, als crèdits hi apareix com a John Jay Smith.
Però també hi ha una referència claríssima en forma d'homenatge a un dels seus discos al número 20 de Simpson Comics.
I sense que siguin còmics, però sí dibuixos animats, va protagonitzar una sèrie de 23 episodis entre 1971 i 1973 amb el seus germans, The Jackson 5ive:
En un terreny que ja s'allunya bastant dels còmics però en el fons és animació, i en aquest bloc hi té cabuda també, si ho recordeu, tot el que sigui cinema i animació, tenim el següent videoclip:
És de la cançó Speed Demon, de la pel·lícula Moonwalker. A banda d'un Michael Jackson amb un aspecte d'allò més sa, hi veiem una barreja d'imatge real amb animació d'estil plastilina. Al tema, per cert, hi ha qui hi veu una metàfora sobre com l'artista es volia escapar de tot allò que el pogués distreure de la seva feina i de la manera com volia fer-la.
Amb aquestes imatges, doncs, acomiado l'article que és el meu tribut comiquer personal al desaparegut Rei del Pop.
Després d'haver llegit molt el mestre i déu Tezuka, gràcies a l'interès que ha anat despertant amb els anys especialment a les editorials Planeta i Glénat, un dia vaig rebre amb alegria la notícia de la publicació de la que es considera, sense ésser-ho, la seva primera obra, La Nueva Isla del Tesoro (Shin Takarajima en japonès), de 1947. Però el llibre autoconclusiu es va retardar bastant i el meu acte d'endur-me'l previ pagament encara més.
Avui, per fi, he acabat de llegir-me els interessants extres que inclou l'edició de Glénat, si bé la història pròpiament dita la vaig acabar ahir. Bé, abans de res he de dir que no recomano la seva lectura als profans en Tezuka, encara que fos presumptament la seva primera obra (en realitat no ho va ser, però sí que és el primer manga amb una història més o menys llarga que es va publicar, i va iniciar el boom del manga després de la Segona Guerra Mundial i que encara ara dura).
Per què no la recomano a aquesta mena de lectors? Perquè no és cap secret que es tracta d'una història innocent i infantil, molt d'aquella època. El dibuix no el podem jutjar, perquè és un remake fet pel mestre Tezuka amb la veterania que tenia als anys 80. Aquest fet em va decebre quan el vaig saber, però després s'explica per partida doble: primer ho fa el senyor Alfons Moliné, un home que he de confessar que no sé a què es dedica, però que sembla que té cert prestigi des de fa molts anys a l'hora de fer articles introductoris de col·leccions de manga, sens dubte gràcies a la seva indiscutible experiència. Tant respecte li deuen tenir que els seus textos no passen mai per cap procés de revisió, cosa que tinc comprovada de cada cop que l'he llegit i que es nota bastant a El Gran Libro de los Manga, de l'editorial Glénat. Ei, ho dic de bon rotllo, però les coses com són.
D'altra banda tenim l'explicació de l'Osamu Tezuka, que es lamenta d'haver-ho hagut de fer així. Ras i curt: la impressió d'aquell exitosíssim llibre va ser horrorosa, l'editor li havia retocat moltes coses que afectaven directament al desenvolupament de la història i els originals que els autors acostumen a conservar de les seves obres... tristament s'havien perdut, de manera que quan van poder convèncer-lo d'incloure aquesta història en una antologia d'obres seves el mestre Tezuka hi va posar la condició de refer-la per recuperar la idea original, i la va haver de tornar a dibuixar.
Val la pena fer gran la imatge per veure les tècniques narratives que debutaven al món del manga amb aquesta obra del seu déu particular. Tezuka era un amant del cinema i amb aquests zooms innovadors, per exemple, es feia bastant evident.
Pel que fa a la història, com deia és molt innocent, però per als que coneixem el mestre des de fa temps té molt d'interès, en primer lloc per veure els seus orígens (que continuen a les també editades Lost World, de 1948, i Metrópolis, de 1949) i en segon lloc... perquè és Tezuka! Però també hi veiem aparèixer els primers personatges-actors de la seva extensíssima bibliografia, concretament el personatge d'en Pete, que seria rebatejat com a Ken'ichi posteriorment, i un vell amb bigoti que erròniament el senyor Moliné identifica amb el famós Higeoyaji o Shunsaku Ban (el Professor Mostatxo d'Astroboy i molts altres papers que ha "representat" en les obres de Tezuka), però que n'és un prototip clar.
Recomano, doncs, aquest volum únic als seguidors d'Osamu Tezuka, també per l'imprescindible extra del diari del debut del mestre, on veiem que malgrat que l'anomenem "Déu del Manga" era una persona humana i a la seva vida quotidiana feia coses que ens faran riure més d'una vegada, i també veurem que la pobresa de la postguerra era clarament palpable al seu entorn. Per als altres, per als que han sentit a parlar d'aquest autor tan i tan influent i es volen aventurar a conèixer-lo, no aconsellaria aquesta obra. Potser és millor que s'endinsin primer en el seu univers més "modern" i, quan ja se l'estimin, que serà aviat, recuperin aquest La Nueva Isla del Tesoro.
I després de tants dies arriba per fi la segona entrega dels moments inoblidables que s'han produït a les nostres sèries d'animació preferides. Continuem amb Captain Tsubasa:
Preciós moment en què en Hikaru Matsuyama (rebatejat a Itàlia, i per extensió aquí, com a Philip Callahan) ha de dir adéu a la seva enamorada, la Yoshiko. No és en Hikaru un personatge amb sort. Als dos tornejos que veiem durant la primera sèrie es queda a les portes de la final, primer en no poder transformar un penal per culpa d'un canvi de porter a última hora, en el partit contra el Meiwa, i al segon torneig senzillament perquè el Furano s'enfrontava al Nankatsu i, evidentment, en Tsubasa no podia quedar eliminat a les semifinals... Doncs bé, a sobre li marxa la noia...
