dimecres, 18 de gener de 2017

Lectures: Bárbara

El mercat del manga al nostre país ha revifat amb força en els darrers anys, però per sort amb més seny que la primera vegada. Un dels efectes positius d'aquest canvi ha estat el renovat interès, tot i que amb molta prudència, per algunes obres del considerat manga clàssic.

Encara hi ha molta feina a fer, sens dubte, però van sortint cosetes, i com sempre el gran beneficiat d'això és el Déu del Manga, Osamu Tezuka, del qual es van reeditant obres en formats més adequats als nous temps i també en van sortint d'inèdites en volums únics (o en dues parts) pensats per a atraure el públic lector de còmics en general, i no tant l'otaku. 


En aquest context pel XXII Saló del Manga va sortir, amb el segell d'ECC, Bárbara, obra de dos volums publicada entre 1973 i 1974 al Japó que ens arriba en una única entrega de més de 400 pàgines i un disseny de portada coherent amb aquesta línia de manga per a públic general, sota la qual ja s'havien editat La canción de Apolo, Devorar la Tierra i Oda a Kirihito (aquesta última una reedició després que fa molts anys l'hagués publicat Otakuland). 

Celebro que es vagi reeditant el que es podia editar millor i que surtin títols mai publicats en castellà del meu autor preferit, i especialment si són de la seva època madura, seriosa, més fosca, com és el cas de Bárbara. A més, en aquesta ocasió m'ha sorprès -perquè ja he llegit força obres d'aquesta època i malgrat que m'agraden acostumen a ser poc realistes i és fàcil perdre'n el fil- que sigui un relat fàcil de seguir i sembli talment una pel·lícula dels anys 70. De fet, s'inspira en l'òpera Les contes d'Hoffmann, de Jacques Offenbach (1881).

  
En fi, en Yôsuke Mikura és un escriptor força conegut que un dia troba pel carrer una noia amb aspecte de vagabunda. Per alguna raó se'n compadeix i se l'endú a casa, on ràpidament descobreix que és deixada, maleducada i una alcohòlica empedreïda, i no precisament la millor companya de pis per a algú que, per la seva professió, necessita calma, tranquil·litat i ordre.

Però no només això, sinó que interfereix en la seva vida social, sigui en celebracions amb col·legues i editors o en cites amb dones, fins al punt que el treu de polleguera, però sense saber per què és incapaç de fer-la fora, i quan després d'una forta discussió i alguna bufetada -que en aquella època no es veia amb l'escàndol que hauria provocat ara- sí que parteixen peres, sempre s'acaben tornant a trobar. Perquè la necessita, i sense adonar-se'n és amb la seva presència, tot fent-li de musa, que li arriba la inspiració per a les seves millors novel·les.


Bárbara està dividit en episodis, cadascun dels quals explica alguna història autoconclusiva dins el conjunt d'aquests anys de convivència entre els dos protagonistes, però cap a la meitat del volum la trama esdevé única i ens prepara per al desenllaç.

És, ja ho he dit més amunt, com mirar una pel·lícula. El mestre Tezuka es posa seriós i no fa conyetes, més enllà de l'aparició d'un col·lega mangaka al final de tot que no revelaré i que seria un cameo, i si una de les característiques de la seva obra és l'experimentació amb la composició de vinyetes i els plans cinematogràfics, aquí veiem fins i tot com provoca el lector dibuixant intencionadament tortes i brutes algunes línies, com si hagués dibuixat aquest manga amb pressa i amb desgana, i ho arribem a pensar, però a l'epíleg explica que tot estava calculat.


Ho fa perquè no ens acabi de quedar clar si les experiències d'en Yôsuke Mikura són reals o imaginàries, o si n'hi ha que són una cosa i d'altres que són l'altra, i en aquest cas, en quina proporció. 

I tot i així insisteixo en què Bárbara és un dels títols de l'època adulta del Déu del Manga amb què menys problemes m'he trobat per entendre el que se m'estava explicant, perquè això és possible fins i tot quan en una història aparentment realista hi apareixen elements fantàstics, si es fa bé com passa amb aquest còmic. 


Però tant és, perquè es tracta d'una història fascinant, amena, que atrapa de seguida, i amb uns protagonistes molt potents. Ell, un cràpula amb fums pel seu èxit literari, i ella una persona caòtica, desvergonyida i misteriosíssima -què és, en realitat?- que, tanmateix, acabem descobrint que ens desperta afecte.

És la història d'aquesta entranyable i alhora incòmoda companya, però també de l'efecte que provoca en els homes -sí, torna el Tezuka obsessionat amb retratar dones dolentes i/o perjudicials per al protagonista masculí, sembla que és un tema recurrent a la seva bibliografia- i dels límits a què els artistes estan disposats a arribar per tal d'aconseguir l'èxit professional.


Pel que fa a l'edició, el preu de 20 euros per 432 pàgines (menys el 5% que ara ja fan a gairebé qualsevol botiga) em sembla raonable -no una ganga-, i la reproducció és una mica millor del que es pot veure en d'altres productes de l'editorial. 

La traducció, per altra banda, també és millor del que em pensava en veure els noms del tàndem que se n'ha ocupat, que pertany a una empresa de traduccions que acostuma a presentar textos que, per dir-ho d'alguna manera, es podrien arreglar. 

He dit "millor del que em pensava", que no vol dir "impecable". Hi veig expressions errònies recurrents, alguns calcs de l'anglès -encara que s'hagi traduït del japonès és un problema molt estès- i certs tics, però és acceptable.

Ja veurem què passa amb la nova edició d'Oda a Kirihito, que ja tinc i que signa el mateix traductor de Fullmetal Alchemist, també membre de l'esmentada empresa, perquè a la història dels germans Elric ho va fer prou malament com perquè dediqués a aquest apartat un bon tros de l'entrada. Creuem els dits. 


dimecres, 11 de gener de 2017

Sèries: Black Mirror (tercera temporada)

Pràcticament un any i mig després de fer l'entrada sobre Black Mirror torno, igual que ha tornat la sèrie, per parlar de la seva tercera temporada. Ja sabem que les sèries britàniques van així, a batzegades, sense cap periodicitat promesa per a les seves temporades. 

Doncs bé, per si hi ha cap despistat, aquesta sèrie de Charlie Brooker reflexiona, en un format antològic en el sentit més estricte de la paraula, amb renovació total d'actors i premisses a cada episodi, sobre els perills de dur la tecnologia massa lluny.


Repasso directament, doncs, els episodis d'aquesta tercera temporada, de 2016, que ha canviat el Channel 4 anglès per la plataforma Netflix nord-americana, i segurament per això la proporció d'actors estatunidencs i britànics ha canviat dràsticament.

Ho podem veure al primer episodi, Nosedive, protagonitzat per la Bryce Dallas Howard, una paròdia de l'obsessió que tenim amb fer fotos de tot i compartir-les a Instagram, barrejada amb el sistema de puntuació de productes online, que aplicada a les persones podria donar lloc a situacions com les que es veuen a l'episodi.


Al segon, Playtest, un guaperes interpretat per en Wyatt Russell (fill d'en Kurt Russell i la Goldie Hawn) fa una última parada a Londres després de viatjar pel món i per tal de fer uns calerons s'apunta a provar un nou videojoc de terror amb realitat virtual que li esborrarà el somriure impertinent.

No cal esforçar-se gaire per veure que és un episodi sobre els límits del realisme als videojocs i, de manera secundària, dels perills d'oferir-se a fer de conillet d'Índies en qualsevol cosa.


L'episodi següent, Shut Up and Dance, té un estil i una ambientació molt més britànics i aquella aura de les sèries angleses que triomfen últimament. Hi trobem el jove Alex Lawther i el més veterà Jerome Flynn (Game of Thrones) com a víctimes d'un xantatge electrònic.

Com és habitual en aquesta sèrie, al principi anem fent conjectures sobre com es desenvoluparan les coses, i aquest episodi sembla que ens faci reflexionar sobre la vulnerabilitat de la nostra vida privada amb l'ús d'internet, i en part és així, però té un brutal gir final que ens deixa amb un pam de nas.


El meu preferit, San Junipero, aquest molt nord-americà per interpretacions i ambientació, és segurament el més "diferent" de tota la temporada, i sembla que es considera el millor. Ens trobem en una discoteca als anys 80 amb les actrius Gugu Mbatha-Raw i Mackenzie Davis i l'ambientació és tan nostàlgica en tots els sentits que és impossible que no se'ns encomani.

La banda sonora, formada per cançons reals d'aquella època i per composicions instrumentals de nova creació -però respectant l'estil- per a la música de fons, em sembla espectacular.



Ara bé, és el que despista més de tots, sabem que d'alguna manera no és un escenari normal, perquè Black Mirror és una sèrie relativament futurista. El que no sabem és què està passant exactament. El desenllaç, no tan sorprenent ni complicat, fa que sigui una història més comuna, no tan trencadora com altres, però sí que segurament és més bonica.


A Men Against Fire sembla que estiguem veient una pel·lícula bèl·lica, amb en Malachi Kirby, la Madeline Brewer (Orange is the New Black) i la Sarah Snook, amb el convidat estel·lar Michael Kelly (House of Cards), i ja suposem que ens parlaran dels avenços tecnològics de la guerra.

Això era segur, però el que no esperem és quins són exactament, més enllà del que és evident, i com sempre ens agafen a contrapeu.


A l'últim episodi (encara que amb Netflix, que els llança tots alhora, això deixa de tenir sentit) tenim ben bé una pel·lícula, gairebé una hora i mitja en què es barregen diferents temes, un episodi ambiciós anomenat Hated in the Nation que lliga un avenç tecnològic ben possible, com és la invenció d'abelles robòtiques per tal de substituir les reals, en perill d'extinció, i evitar un desastre mediambiental, amb el problema de l'assetjament cibernètic.

Ens parla, doncs, de l'ús de la tecnologia per fer el mal, tant físic com psicològic, i de la impunitat amb què tenen lloc campanyes de desprestigi i odi aprofitant la facilitat d'ús de les xarxes socials i la llibertat d'expressió portada a l'extrem. Hi veiem cares conegudes com la Kelly McDonald (Boardwalk Empire), en Benedict Wong (Dr. Strange) o la Holli Dempsey (Derek).


En resum, una nova temporada plena de propostes interessants, amb tots els episodis escrits pel senyor Brooker, creador de la sèrie, però un canvi d'emissora que segur que ha estat el motiu de l'americanització de Black Mirror.

Afortunadament no ha perdut qualitat ni ha canviat l'estil, i ens continua fent reflexionar amb una ciència-ficció que no és tan fictícia ni llunyana en el temps. Absolutament recomanable.



dimecres, 4 de gener de 2017

Harry Potter i Naruto: sospitoses semblances

Ja fa molt de temps que hi penso i que havia decidit fer una entrada al respecte, i cada cop ho veia més clar, fins al punt que no m'estranyaria gens que algú ja se n'hagués adonat i n'hagués parlat. Si és així -que tampoc no em sorprendria, perquè no és que jo sigui cap llumenera-, us asseguro que ni tan sols ho he consultat, així que qualsevol semblança amb entrades de blog similars serà pura coincidència.

El que no sé si és coincidència o hi ha alguna cosa oculta al darrere és el fet que, repassant tota la història de la saga literària Harry Potter i del manga Naruto hi ha unes quantes semblances que m'han anat cridant l'atenció amb els anys i que aquí em disposo a repassar. Ja aviso que, per la naturalesa del tema, hi haurà molts spoilers i de molt importants.


Comencem pel principi de les vides dels seus protagonistes: en Naruto no va conèixer els seus pares perquè es van sacrificar per salvar-lo (i salvar la vila de Konoha) quan era un bebè. D'allò li'n va quedar una marca, en aquest cas un segell de chakra a la panxa que va permetre afeblir l'enemic.


En Harry Potter també va perdre els pares quan era un bebè, i també es van sacrificar per salvar-lo. A ell, però, la marca li va quedar al front, després de repel·lir en Voldemort sense adonar-se'n i fer-li perdre el cos i, per tant, també treure-se'l de sobre temporalment.


Tant a Naruto com a Harry Potter tenim un protagonista clar, que surt al títol de l'obra, però totes dues històries són força corals, és a dir que hi ha molts personatges i de molt pes, on de vegades els secundaris sembla que siguin gairebé protagonistes. Tanmateix, hi ha un clar trio de personatges principals.


Fomenten valors com l'amistat, l'esforç, el treball en equip... i fins i tot coincideixen en què ens mostren els anys de formació dels protagonistes, a Naruto amb l'acadèmia de ninges i els nivells i a Harry Potter amb els cursos de Hogwarts.

I què me'n dieu, de les residències de Harry Potter i els clans de Naruto? A la primera hi ha Gryffindor, Hufflepuff, Ravenclaw i Slytherin, totes elles amb fundadors llegendaris. Hi veig paral·lelismes amb els clans familiars del manga d'en Masashi Kishimoto.

Sense anar més lluny, es considera que a Naruto hi ha 4 clans nobles, més importants que els altres, i un d'ells, el dels Uchiha, més fosc, aïllat i amb membres que tenien tendències malvades... que resulta que no sempre actuaven amb mala fe i, fins i tot, poden despertar moltes simpaties. Algú més veu les semblances entre Slytherin i el clan Uchiha?


Un dels seus membres, precisament, era l'Orochimaru, un ésser caracteritzat amb elements de serp que controla membres d'aquesta espècie i fins i tot s'hi transforma, li'n surten de la boca, en surt ell de dins i altres coses estranyes.


Paral·lelament, un antic membre de la residència Slytherin de Hogwarts és en Voldemort, que a la saga Harry Potter apareix de vegades amb la seva mascota, la serp gegant Nagini, i té trets facials com de rèptil, també.

Acabaré amb una nota més alegre: com acostuma a passar, a les històries comercials, per al gran públic, hi ha històries d'amor. Triangles, especulacions per part dels fans... i a Naruto i Harry Potter no podia ser diferent.


No sé quanta gent volia que en Naruto acabés amb la noia dels seus somnis, la Sakura. Almenys jo no. A mi m'agradava més la tímida Hinata Hyûga, que cada cop que el veia es moria de vergonya. Ja s'ho va fer venir bé, l'autor del manga, per fer que ens l'estiméssim alhora que la vèiem fer-se més forta i superar la seva timidesa.


És una situació i una evolució que em recorda molt la de la Ginny Weasley, que a Harry Potter té la mateixa actitud envers el protagonista -amb alguns xicots entremig, això sí-, i que no és pas la Hermione, que tothom esperava que fos la parella d'en Harry, o almenys és el que semblava que passaria al principi de la història.

Suposo que alguna semblança més hi deu haver, entre les dues històries. Com per exemple que la màgia de Harry Potter s'assembla a les jutsu o tècniques ninja de Naruto, o que tant l'obra de la J.K. Rowling com la d'en Masashi Kishimoto acaben amb un epíleg on veiem els protagonistes de grans i amb fills. Però trobo que ja ha quedat clar el que volia dir. I hi insisteixo: no he mirat si algú més ho pensa, si és tan evident que tothom ho sap o si hi ha hagut plagi en alguna de les direccions.


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails