dimecres, 15 de gener de 2020

Lectures: El marido de mi hermano

A aquestes alçades segur que n'heu sentit a parlar, perquè ha estat un manga molt lloat, tant pel públic com per la crítica, i ha rebut diversos premis, però bé, el cas és que l'he llegit, no he trigat gaire en fer-ho des que es va publicar -cosa atípica en mi-, i volia parlar-ne.


El marido de mi hermano, en japonès Otôto no otto, amb una curiosa sonoritat, es va publicar a la revista de seinen mensual Monthly Action de 2014 a 2017 i va ser recopilada en quatre volums, tot i que l'edició que ens ha arribat en castellà amb el segell de Panini Manga aprofita el format a què tant s'ha aficionat l'editorial darrerament amb el còmic japonès i es presenta en dos llibres de mida més aviat gran i amb gruix doble.

Escrit i dibuixat per Gengoroh Tagame (1964), pseudònim del que es considera l'autor de manga de tema gai més important, aquí fuig del sexe explícit amb què va adquirir la fama en el gènere i ens explica una història per a tots els públics que ha estat tot un èxit i que segurament és de les millors coses que ens han arribat darrerament.


La premissa és l'arribada d'en Mike, un home canadenc, a casa dels Origuchi, una família monoparental formada per en Yaichi i la seva filla Kana. I els visita perquè són la seva família, després que es casés, al seu país, amb en Ryôji, el germà bessó d'en Yaichi.

Però, malauradament, en Ryôji ha mort fa poc i en Mike ha decidit dur a terme tot sol el viatge que havia dit que faria amb el seu difunt marit per conèixer la seva família japonesa, de la qual només li quedaven el germà i la neboda (els pares dels germans Origuchi van morir quan ells eren adolescents). 


El xoc cultural per a en Yaichi és doble, ja que a banda d'haver de tractar amb un estranger que, tot i que és profundament educat i parla japonès, se li instal·la a casa, no acaba de tenir clar què en pensa, de l'homosexualitat, ni sent còmode, al principi, amb veure en Mike com el seu cunyat.

A mesura que passen els capítols aquestes reticències es van esvaint -la nena no en té cap, i gràcies a la puresa de la ment infantil veu de seguida que dos homes es poden estimar i casar-se, així com també dues dones-, i en Yaichi es va relaxant més quan és amb en Mike i va comprenent l'amor que sentia pel seu difunt germà, alhora que és dolorosament conscient que quan va sortir de l'armari se'n va distanciar sense adonar-se'n gaire i això va fer que mai més poguessin tenir una relació normal de germans, problema ara irreparable.


Amb el còmic l'autor aprofita no només per explicar-nos una història commovedora, sinó que també fa pedagogia sobre l'homosexualitat a través tant d'articles que s'intercalen entre alguns episodis com de situacions de la mateixa història, com ara converses i reflexions en alguns moments filosòfiques dels personatges.

Es nota una evolució en el guió, en aquest sentit, perquè aproximadament la primera meitat es dedica a aquesta pedagogia i a mostrar situacions anecdòtiques, mentre que més endavant la trama agafa un to més personal, punyent i dramàtic. 

La lectura de tot plegat és ameníssima, i la simplicitat del dibuix també fa que no ens entretinguem gaire contemplant-lo. No és res de l'altre món, però tampoc no el podem anomenar simplement funcional. 


El marido de mi hermano és una història sobre la família, els diversos tipus de família que hi pot haver i hi ha, i tot i que potser no resulta sorprenent per a algú de ment oberta que visqui en un país occidental més o menys avançat, posat en el context japonès adquireix més importància.

Sigui com sigui, es tracta d'una història molt bonica, molt emotiva i amb algun moment per a deixar anar la llàgrima, si hi som propensos, o per notar un nus a la gola si no és el cas. Absolutament recomanable. També se n'ha fet una adaptació d'imatge real en tres episodis.





dimecres, 8 de gener de 2020

Exposició: Osamu Tezuka, el Déu del Manga

Diria que mai havia fet cap entrada sobre una exposició, però també és veritat que no hi vaig gairebé mai, i que tampoc no se'n fan tantes de relacionades amb els còmics o amb l'oci de què tracto en aquest blog.

Però no és cada dia que el Museu Nacional d'Art de Catalunya té una exposició sobre el Déu del Manga, el desaparegut mestre Osamu Tezuka, així que l'excepcionalitat és benvinguda. 


Osamu Tezuka: El Déu del Manga es va poder visitar del 31 d'octubre de 2019 fins al 6 de gener d'aquest 2020, i va ser possible gràcies a la col·laboració entre el MNAC, Ficomic (precisament s'inaugurava coincidint amb la 25a edició del Manga Barcelona), el prestigiós Festival de la Bande Dessinée d'Angulema i Tezuka Productions. 

La cosa anava més enllà del que podria haver estat una treballada però al capdavall més senzilla exposició d'un Saló del Manga qualsevol, i com a tal es mereixia un escenari a l'alçada. 


Com a admirador de la seva obra i la seva trajectòria, tampoc esperava aprendre res sobre Tezuka, però això no vol dir que no tingués moltes ganes d'anar-hi i veure els més de 200 originals de pàgines d'aquesta figura sense la qual no s'entendria el manga tal com el coneixem, l'home que va influir diverses generacions d'autores i autors de còmic japonès a partir de després de la Segona Guerra Mundial amb la seva llavors innovadora manera de narrar, dinàmica i cinematogràfica, i posteriorment amb la creació de gèneres, l'experimentació i el canvi de to per un de més adult, dramàtic i seriós, a més de les seves importantíssimes aportacions al camp de l'animació.


Uns originals que s'exposaven per primer cop a casa nostra, i per segona vegada a Europa, de fet, on només s'havia pogut veure a l'esmentat festival d'Angulema, la fira del còmic de referència del Vell Continent.


S'hi podia apreciar el traç net del mestre Tezuka, entre altres coses com l'humor autorreferencial, i els rètols que acompanyaven aquests tresors -en català, i per al castellà calia recórrer a la lectura de codis QR, per fi posant la llengua de Catalunya al lloc que li correspon- s'hi podia llegir un munt d'informació de caràcter didàctic, interessantíssima per als neòfits i amè recordatori per als que ja seguíem l'autor, pel que fa a la trajectòria de l'autor, les aportacions de cada títol representat i curiositats de la seva obra, com ara l'anomenat Tezuka Star System.


Evidentment hi havia lloc per a algunes de les seves obres més conegudes i populars, com Astroboy, Black Jack, Hi no tori, però també de les més dures i no tan citades -algunes de les quals igualment publicades en castellà- i, és clar, per a coses inèdites.


Però, sobretot, el millor era la sensació de ser a pocs centímetres de les pàgines originals d'un autor tan important en el còmic japonès, sí, però també mundial, un material que es mereixia ser exposat en un museu -i l'autor també se'n mereix un, i el té-, com ha estat el cas. 


Així s'ha donat a conèixer, de ben segur, a una part del públic que potser s'hi va acostar per curiositat, lectora de còmics o no, i que a partir d'ara ja sap qui és l'Osamu Tezuka. Sembla mentida, però durant massa temps ha estat un autor conegut només pels aficionats al manga, i dins d'aquests tampoc de manera general, però poc a poc, gràcies a iniciatives com aquesta i el ressorgiment de l'interès editorial en la seva obra, aquest problema es va solucionant.


No era una exposició gaire gran, però com a punt negatiu he de dir que em va saber greu que en comprar l'entrada no avisessin que quedava aproximadament una hora per al tancament, així que el darrer tros, precisament el que coneixia menys, el del Tezuka experimental, el vaig haver de veure per sobre, ben ràpidament. Tanmateix, el regust final va ser ben bo i espero que qualsevol que tingués un mínim interès en aquesta llegenda del còmic tingués l'ocasió d'anar a l'exposició.




dimecres, 1 de gener de 2020

Lectures: Discworld - The Colour of Magic

Per a mi, que de petit i adolescent no tenia gaire del que llegia la gent de la meva edat ni estava en contacte amb els meus admirats i estimats frikis, durant molts anys Discworld existia al meu cap com a videojoc, concretament el Discworld II, una aventura gràfica d'aspecte exquisit que vaig conèixer a la PlayStation d'un cosí i que amb els anys em vaig acabar comprant per a la Saturn.

Després vaig descobrir que era una saga de llibres, i l'existència del senyor Terry Pratchett, però per alguna raó tant això com aquell videojoc, que per fi tenia, van passar a la meva enorme llista de coses per al futur.


Fins que fa uns mesos vaig començar a veure la minisèrie de televisió Good Omens, que adapta el llibre del mateix títol coescrit pel famós Neil Gaiman (The Sandman) i el ja desaparegut Pratchett, i vaig veure que m'agradava l'estil, em va semblar que detectava les coses que per eliminació -i per records del videojoc- eren més Pratchett que Gaiman, i vaig decidir que volia llegir la saga Discworld, o almenys començar-la, i veure què tal.

Em vaig comprar, doncs, el primer llibre, The Colour of Magic, de 1983, que és per on generalment es comença, tot i que sembla que no hi ha gaire ordre, i el vaig acabar de llegir dins del 2019 per un parell de dies.

La novel·la ens parla del periple d'un turista gairebé temerari, un administratiu anomenat Twoflower, que visita la perillosa ciutat d'Ankh-Morpork, tot ingenu i repartint imprudentment monedes d'or, que al seu país no tenen tant de valor, i que duu en un bagul amb potes i vida pròpia que l'acompanya i que és un dels personatges cabdals de la història.


Com que si li passés alguna cosa a en Twoflower hi podria haver un conflicte diplomàtic, el mag inútil anomenat Rincewind, que havia acceptat fer-li de guia però l'anava a trair fugint amb la paga, rep l'encàrrec de protegir-lo.

Això es transforma en una trepidant i perillosíssima aventura per aquest riquíssim univers creat per l'autor i amb forma de disc gegantí sostingut per quatre elefants que al seu torn són damunt de la closca d'una tortuga, la (o el) Great A'Tuin.

Un món ple de màgia, éssers fascinants, paisatges impossibles, mercenaris (l'entranyable bàrbar Hrun), dracs, déus i altres elements altament imaginatius que fan que aquesta sigui una lectura agradable i molt amena, tot plegat gràcies també a l'estil proper de l'autor, que té una gràcia i un humor de vegades absurd explicant les coses que reconec que em va arrencar més d'un somriure, i no és fàcil. De moment continuaré llegint les històries d'aquests personatges, no en tinc cap dubte, començant per la segona novel·la, que en realitat forma un tot amb aquesta, i que té el títol de The Light Fantastic.


Pel que fa a adaptacions, a banda d'una aventura de text per a ordinadors simplement anomenada The Colour of Magic i llançada el 1986 per a Amstrad CPC, Commodore 64 i Spectrum, i una novel·la gràfica de 1991-1992, se'n va fer una pel·lícula per a televisió en dues parts (que cobreixen els dos llibres) l'any 2008, amb el títol Terry Pratchett's The Colour of Magic i amb Tim Curry, Sean Astin, Christopher Lee i Jeremy Irons com a noms més destacats.








Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails