Per a mi, que de petit i adolescent no tenia gaire del que llegia la gent de la meva edat ni estava en contacte amb els meus admirats i estimats frikis, durant molts anys Discworld existia al meu cap com a videojoc, concretament el Discworld II, una aventura gràfica d'aspecte exquisit que vaig conèixer a la PlayStation d'un cosí i que amb els anys em vaig acabar comprant per a la Saturn.
Després vaig descobrir que era una saga de llibres, i l'existència del senyor Terry Pratchett, però per alguna raó tant això com aquell videojoc, que per fi tenia, van passar a la meva enorme llista de coses per al futur.
Fins que fa uns mesos vaig començar a veure la minisèrie de televisió Good Omens, que adapta el llibre del mateix títol coescrit pel famós Neil Gaiman (The Sandman) i el ja desaparegut Pratchett, i vaig veure que m'agradava l'estil, em va semblar que detectava les coses que per eliminació -i per records del videojoc- eren més Pratchett que Gaiman, i vaig decidir que volia llegir la saga Discworld, o almenys començar-la, i veure què tal.
Em vaig comprar, doncs, el primer llibre, The Colour of Magic, de 1983, que és per on generalment es comença, tot i que sembla que no hi ha gaire ordre, i el vaig acabar de llegir dins del 2019 per un parell de dies.
La novel·la ens parla del periple d'un turista gairebé temerari, un administratiu anomenat Twoflower, que visita la perillosa ciutat d'Ankh-Morpork, tot ingenu i repartint imprudentment monedes d'or, que al seu país no tenen tant de valor, i que duu en un bagul amb potes i vida pròpia que l'acompanya i que és un dels personatges cabdals de la història.
Com que si li passés alguna cosa a en Twoflower hi podria haver un conflicte diplomàtic, el mag inútil anomenat Rincewind, que havia acceptat fer-li de guia però l'anava a trair fugint amb la paga, rep l'encàrrec de protegir-lo.
Això es transforma en una trepidant i perillosíssima aventura per aquest riquíssim univers creat per l'autor i amb forma de disc gegantí sostingut per quatre elefants que al seu torn són damunt de la closca d'una tortuga, la (o el) Great A'Tuin.
Un món ple de màgia, éssers fascinants, paisatges impossibles, mercenaris (l'entranyable bàrbar Hrun), dracs, déus i altres elements altament imaginatius que fan que aquesta sigui una lectura agradable i molt amena, tot plegat gràcies també a l'estil proper de l'autor, que té una gràcia i un humor de vegades absurd explicant les coses que reconec que em va arrencar més d'un somriure, i no és fàcil. De moment continuaré llegint les històries d'aquests personatges, no en tinc cap dubte, començant per la segona novel·la, que en realitat forma un tot amb aquesta, i que té el títol de The Light Fantastic.
Pel que fa a adaptacions, a banda d'una aventura de text per a ordinadors simplement anomenada The Colour of Magic i llançada el 1986 per a Amstrad CPC, Commodore 64 i Spectrum, i una novel·la gràfica de 1991-1992, se'n va fer una pel·lícula per a televisió en dues parts (que cobreixen els dos llibres) l'any 2008, amb el títol Terry Pratchett's The Colour of Magic i amb Tim Curry, Sean Astin, Christopher Lee i Jeremy Irons com a noms més destacats.
Després vaig descobrir que era una saga de llibres, i l'existència del senyor Terry Pratchett, però per alguna raó tant això com aquell videojoc, que per fi tenia, van passar a la meva enorme llista de coses per al futur.
Fins que fa uns mesos vaig començar a veure la minisèrie de televisió Good Omens, que adapta el llibre del mateix títol coescrit pel famós Neil Gaiman (The Sandman) i el ja desaparegut Pratchett, i vaig veure que m'agradava l'estil, em va semblar que detectava les coses que per eliminació -i per records del videojoc- eren més Pratchett que Gaiman, i vaig decidir que volia llegir la saga Discworld, o almenys començar-la, i veure què tal.
Em vaig comprar, doncs, el primer llibre, The Colour of Magic, de 1983, que és per on generalment es comença, tot i que sembla que no hi ha gaire ordre, i el vaig acabar de llegir dins del 2019 per un parell de dies.
La novel·la ens parla del periple d'un turista gairebé temerari, un administratiu anomenat Twoflower, que visita la perillosa ciutat d'Ankh-Morpork, tot ingenu i repartint imprudentment monedes d'or, que al seu país no tenen tant de valor, i que duu en un bagul amb potes i vida pròpia que l'acompanya i que és un dels personatges cabdals de la història.
Com que si li passés alguna cosa a en Twoflower hi podria haver un conflicte diplomàtic, el mag inútil anomenat Rincewind, que havia acceptat fer-li de guia però l'anava a trair fugint amb la paga, rep l'encàrrec de protegir-lo.
Això es transforma en una trepidant i perillosíssima aventura per aquest riquíssim univers creat per l'autor i amb forma de disc gegantí sostingut per quatre elefants que al seu torn són damunt de la closca d'una tortuga, la (o el) Great A'Tuin.
Un món ple de màgia, éssers fascinants, paisatges impossibles, mercenaris (l'entranyable bàrbar Hrun), dracs, déus i altres elements altament imaginatius que fan que aquesta sigui una lectura agradable i molt amena, tot plegat gràcies també a l'estil proper de l'autor, que té una gràcia i un humor de vegades absurd explicant les coses que reconec que em va arrencar més d'un somriure, i no és fàcil. De moment continuaré llegint les històries d'aquests personatges, no en tinc cap dubte, començant per la segona novel·la, que en realitat forma un tot amb aquesta, i que té el títol de The Light Fantastic.
Pel que fa a adaptacions, a banda d'una aventura de text per a ordinadors simplement anomenada The Colour of Magic i llançada el 1986 per a Amstrad CPC, Commodore 64 i Spectrum, i una novel·la gràfica de 1991-1992, se'n va fer una pel·lícula per a televisió en dues parts (que cobreixen els dos llibres) l'any 2008, amb el títol Terry Pratchett's The Colour of Magic i amb Tim Curry, Sean Astin, Christopher Lee i Jeremy Irons com a noms més destacats.
Vaig ensopegar amb una reedició barata d'aquesta obra i vaig decidir portar-la a casa i iniciar-me amb Pratchett. La cosa va acabar llegint 4 o 5 novel·les seves per arribar a la conclusió que no, que no m'entra. Sempre comença fent-me gràcia però m'acaba avorrint. Tant humor absurd em cansa, a la llarga, i això que els llibres no són massa llargs. També és cert que els llibres de Discworld van per sagues, les bruixes, la guàrdia, etc, i les sagues no es corresponen a la cronologia de publicació. I com que sóc molt tossut, em vaig entestar a llegir-los cronològicament, en contra de les indicacions dels experts en la matèria. Probablement els primers no són els millors, però aquí em vaig quedar, almenys per ara. Com que hi ha moltes coses per llegir, de moment he desistit, però ves a saber quan Pratchett es tornarà a creuar en el meu camí. Per cert, què tal The Good Omens? Recomanable?
ResponEliminaVes a saber, jo només he llegit aquest i potser no me n'agraden més, o no m'agraden tant com em sembla ara, senzillament.
EliminaJo soc com tu, però, i prefereixo llegir les coses en l'ordre original de publicació. Al capdavall, el seu autor ho va fer així i hauríem de ser capaços de dur les diferents sagues en paral·lel al cap. Però ja ho aniré veient. Les 41 novel·les, però, dubto que me les llegeixi.
Good Omens, que només n'he vist la sèrie, en realitat no l'he acabat encara, però els 3 capítols que he vist (de 6 que en té) m'han agradat força, i com dic tenen un humor que és fàcil identificar amb Pratchett, si bé la temàtica d'àngels i dimonis la veig més pròpia del seu altre coautor, en Neil Gaiman.