Lectures: Despietat país de les meravelles i la Fi del Món

Quan em vaig fer regalar aquest llibre seguint l'únic criteri que empro en comprar o demanar obres d'en Haruki Murakami, és a dir que em falti, he d'admetre que, segurament pel seu llarg títol, em va recordar El salze cec i la dona adormida i em pensava que seria també un recull de contes, però no, no ho és. I ara en parlaré una mica, després d'haver fet la ressenya de De què parlo quan parlo de córrer no fa gaire.

Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, escrita el 1985 i pel que sembla l'obra que va fer famós internacionalment l'escriptor, és com deia una novel·la i llegint-ne la sinopsi de la contraportada em va decebre que s'anunciés una forta presència d'elements surrealistes, perquè no en sóc gaire fan.

Pot semblar contradictori que digui que Murakami és un dels meus autors preferits tot i saber que sempre hi ha un cert surrealisme en el que escriu, amb més o menys pes segons l'obra, però segons com ho planteja em pot agradar que recorri a aquest estil.

En el cas de l'obra que al Japó es va publicar en dues parts com a Sekai no owari to haado-boirudo wandaraando el que ens trobem són en realitat dues històries en una, explicades de manera paral·lela alternant-se a cada capítol, i el que és més important, lligades d'alguna manera (ho anem veient a mesura que avancem en la lectura), com passava amb la trilogia 1Q84. 

Cap dels personatges que hi apareixen no té nom propi, i en una de les històries, situada en algun moment inconcret del temps que després anem veient que es correspon amb l'època de publicació original de l'obra (mitjan anys 80 del segle XX), el protagonista és un calcutec (professió inventada que té a veure amb complicats processaments de dades a través de la ment) que es fica en un embolic que no comprèn, i que és el típic alter ego de Murakami, que trobem en gairebé totes les seves obres. Sí, ho heu endevinat: és un expert en jazz i té mà per a la cuina, entre altres característiques recurrents. 

A l'altra el que tenim és un home que s'ha mudat a una ciutat utòpica i més fantàstica, on duu a terme un curiós ofici, però que no recorda com era el món on vivia abans.

És aquesta segona història la que es pot categoritzar com una mica més surrealista, perquè no només és atemporal, sinó que hi viuen una mena d'unicorns peluts i el protagonista treballa de lector de somnis (que no entén). 

I m'ha agradat molt més que no em pensava quan em vaig adonar que seria una novel·la més surrealista que les altres que he llegit del senyor Murakami, que com he dit diverses vegades m'agrada com escriu però no com acaba les seves narracions, perquè explica històries que m'enganxen però les acostuma a acomiadar amb alguna escena surrealista que no em convenç. 

El final de Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, un llibre que es podria considerar en certa manera de ciència-ficció, també m'ha agradat, és menys obert que el d'altres novel·les de l'escriptor japonès i sens dubte menys del que esperava d'una novel·la d'aquestes característiques, de manera que m'ha deixat amb bon gust de boca. Probablement és un dels llibres de Haruki Murakami que més m'han agradat, si us sóc sincer. 

Només una cosa: a diferència de la resta de llibres de l'autor que s'havien publicat abans, en aquest cas la traducció és obra de la Imma Estany (no de l'Albert Nolla, que té un estil que per cert m'agrada molt més) i per desgràcia s'ha fet des de l'anglès (confirmat per l'editorial a petició meva), cosa que es nota sovint al llarg del text quan trobem expressions calcades de la llengua de Shakespeare, com ara "tros de pastís" (piece of cake) com a sinònim de "fàcil", "tot el temps" (all the time) per a dir "des del principi", "deixeu que us senti tocar l'instrument" (let me hear you play the instrument) quan hauria de ser alguna cosa com ara "toqueu l'instrument, sisplau" o "vianants innocents" (innocent pedestrians) en comptes de "gent normal". I així, moltes. Una llàstima, sobretot quan l'explicació de l'editorial és que en aquell moment el traductor habitual no estava disponible. No n'hi ha més, de traductors de japonès? Jo en conec uns quants.

Greus errors de traducció al volum 2 de Sailor V

No tenia intenció de comentar el segon volum de Sailor V, perquè d'aquesta nova edició de Norma Editorial, igual que passa amb Sailor Moon, el que m'interessa des del punt de vista del bloc és analitzar l'edició en si mateixa, no pas el contingut. 

Potser ja en parlaré argumentalment quan acabi de llegir l'obra completa, però la meva intenció inicial era analitzar el primer tom de cadascuna d'aquestes dues obres tan relacionades. Lamentablement, la gravetat dels errors de traducció que he detectat al segon volum de Sailor V fa que dediqui una entrada de la secció Traducció a la conclusió d'aquesta obra.

No tinc res a dir de la qualitat tècnica del volum: bon paper, tinta ben reproduïda (una relliscada, però, en una de les últimes pàgines), 6 pàgines en color al principi que després no es repeteixen en llocs on és evident que en l'edició original hi havia color però que no fan menys atractiu un volum de gairebé 300 pàgines per 8 euros... Tot força bé, vaja. 

La traducció, però, és força dolenta. Si al volum 1 la traductora de Sailor Moon feia equip amb una altra noia i jo comentava que això empitjorava el resultat respecte al que s'havia vist a l'obra principal, retiro les meves paraules: no era culpa d'haver treballat a quatre mans, ja que aquí torna a traduir ella sola i el producte final és el pitjor dels tres que he llegit fins ara (Sailor Moon 1, Sailor V 1 i Sailor V 2). Tornen les frases ambigües, les incoherències, la sensació de poca naturalitat i que alguna cosa falla, i els errors de la mida d'un campanar com els que he detectat i posaré aquí. 

Ja cap al final del volum, i possiblement abans n'hi ha d'altres, em va cridar l'atenció el contingut d'aquest globus. Concretament el sintagma "mi yo de la época Edo". Respresenta que la Minako està rodant una pel·lícula ambientada a la Xina antiga, i que faci referència al període Edo japonès (1603-1868) no té gaire sentit. He volgut veure com era en japonès i he trobat això:

En aquest munt de paraules la clau és al principi de la cinquena línia (des de la dreta, és clar): "edokko", diu, i buscant la diccionari he après una nova paraula que la traductora no devia conèixer: "toquiota autèntica", "persona nascuda i criada a Tòquio". I és l'opció per la qual han optat també les scanlations i la que té sentit. De debò que no li sonava estranya, la frase? I ara l'altre error garrafal, pura matemàtica:

Al mateix capítol, on potser la traductora tenia un dia especialment dolent, trobem això: "[...] China, el coloso de Asia, de unos 44 millones y medio de km² y una población que ronda los cuatro mil millones". I ara la versió original:

No cal tenir gaire nivell de japonès per a entendre els números, de debò. Aquí hi diu 28 milions de km² (que per cert és un error de l'autora, ja que segons la Wikipedia no arriba als 10 milions), però no sé d'on surt el 44 que posa la traductora. I el que és pitjor: la població xinesa és la més gran del món amb diferència i continua creixent, però 4.000 milions de xinesos no hi ha, això ho sap tothom. N'hi ha 1.300 milions, aproximadament, i això és el que diu el text original japonès.

Jo no sóc traductor, tinc el nivell N2 de japonès (el segon més alt, que encara no permet llegir manga en versió original sense mirar el diccionari de tant en tant) per pura xamba (i no és modèstia), però qualsevol lector amb una mica d'atenció al detall s'adona de la presència de coses que no sonen naturals o que, per context i fins i tot cultura general, no poden ser. La solució, a banda de treballar amb bons traductors, que trobo que no ha estat el cas, seria fer un procés de revisió que en aquest cas no s'ha fet, i tractant-se d'un producte de la categoria de Sailor Moon o Sailor V aquesta deixadesa és el pitjor error de tots.

Ja són ganes d'enredar

Ara que m'estic llegint el segon volum dels sis que conformen la reverenciada primera etapa d'en Popeye a la tira còmica Thimble Theatre, creada per E.C. Segar, a banda de passar bones estones de lectura també em trobo coses dignes de compartir, i en aquest cas hi ha un tema de traducció d'aquells que em fan empipar. 

Sempre m'he manifestat en contra de fer servir expressions "de moda" en les traduccions, perquè d'aquí no gaire temps grinyolaran. Aquesta, "liarla parda", de fet ja no està ni tan sols de moda. He de reconèixer que no sé des de quan es fa servir, però segur que l'abril de 1931, quan es va publicar aquesta vinyeta, no l'emprava ningú. 

En aquella època naixia la II República i no es publicaven en castellà els còmics d'en Popeye, però segurament a la versió en anglès hi havia alguna expressió que ara sonaria carrinclona i crec que s'hauria d'haver optat per una expressió equivalent en castellà... d'aquella època. Ara bé, si en la versió original no hi havia cap expressió que cridés l'atenció per obsoleta, l'elecció del traductor és, llavors, encara més desencertada, perquè a més de caduca era innecessària.

Un bilió és un bilió

Avui torno amb el tema de les traduccions, però en aquest cas no està directament relacionat amb els còmics. Resulta que quan tanques el correu de Hotmail vas a parar a la web MSN, on tenen noticies i articles, sempre bastant poc treballats i tocant temes que no són precisament notícies fresques. Avui m'ha cridat l'atenció que es fessin ressò de la llista que elabora Forbes sobre els personatges de ficció més rics, una llista que és més antiga que l'anar a peu, però els redactors d'MSN devien avorrir-se i l'han descobert ara.

Aquí tenim un exemple de personatge fastigosament ric, l'Scrooge McDuck, en castellà Tío Gilito, que neda en l'abundància, literalment. Doncs bé, la llista traduïda per MSN diu que la seva fortuna es calcula en 33,5 bilions de dòlars. Malgrat que l'euro és més fort que el dòlar i els americans han de posar més dòlars que nosaltres euros per comprar les coses, és una quantitat exagerada. Són 33,5 milions de milions. Ningú no té aquesta fortuna, ni en Gates. 

L'exfumador Bruce Wayne també és immensament ric, amb uns 6,5 bilions segons la llista. Una altra quantitat exagerada, són sumes que podem trobar a les arques dels estats més rics, però no les d'un particular.

En Tony Stark tindria, en el seu cas, una mica més que la identitat civil d'en Batman: 8,8 bilions.  Aquests només són tres exemples, i per molt que siguin personatges de ficció, a la llista en surten uns quants més que superen el bilió de dòlars de fortuna. 

Si mirem la llista de les persones reals més riques del planeta, en primer lloc hi tenim Carlos Slim Helu, un mexicà que amb els seus més de 53.000 milions de dòlars ha desbancat fa poc en Bill Gates, que en té 50.000. Amb 25.000 hi ha en novena posició l'Amancio Ortega, el narcotr... l'amo d'Inditex. A la quarta posició hi ha un indi, sí, un senyor d'un país pobre. El Florentino Pérez, per cert, surt al lloc 677, amb 1.800 milions de dòlars. 

Sí, a la llista les quantitats estan expressades en bilions, però... és en anglès! En anglès, "billion" significa "mil milions"! Això ho sap tothom, o gairebé tothom. I qui no ho sap se n'hauria d'adonar quan en anglès es parla de la població de la Terra en bilions. Sabem que som 7.000 milions de persones aproximadament, no 7 bilions. Per tant, si no ho recordem de quan ens ho van explicar a l'escola, i els redactors de l'MSN se suposa que van anar a l'escola, hem de lligar caps amb el tema de la població de la Terra. Com anomenen els bilions, els americans? "Trillions". Això és un embolic, perquè per a nosaltres un trilió és un milió de bilions, o sigui, 1.000.000.000.000.000.000, però si ells han decidit que compten diferent, a l'hora de traduir ho hem de tenir en compte. El problema és que se sol traduir malament i la gent ho assumeix malament.

Em sembla que no...

Suposo que això és qüestió de gustos, però vull pensar que som majoria els que pensem que a l'hora de traduir còmics, encara que es pugui ser una mica creatiu, no és adequat fer servir frases de moda i menys si són coses massa locals. Malauradament no tothom pensa el mateix, i ens trobem amb algunes frases o expressions del per altra banda estimat Chiquito de la Calzada en còmics que són obres mestres com Touch, en edicions de pa sucat amb oli.

M'imagino que heu fet gran la imatge i heu llegit la pàgina. No hi ha res que us hagi grinyolat? Bé, espero que ho hàgiu vist de seguida, perquè trobo que canta massa. A veure, no és una "chiquitada", però això del "va a ser que no" té l'origen (o el boom, almenys) en un anunci de televisió espanyol i a més ja ha passat de moda. Fa temps, en realitat. 

Crec que haurien d'haver traduït el més que probable "I... don't think... so!" per "No... lo... creo" o alguna cosa semblant. Perquè aquest còmic, que per cert és de la minisèrie The Four Horsemen, conseqüència de 52 (aviat en parlaré), el voldrem llegir d'aquí a uns anys i encara ens farà més mal a la vista. Aquest no és un dels casos en què queda clar que Planeta no té revisors en el procés de traducció del còmic de superherois, ho sabem per altres cagades, però si tingués gent dedicada a això hauria d'haver avisat el traductor que ha anat massa lluny amb la seva creativitat. Ei, són opinions. 

Problemes amb el teclat a la Policia de Gotham

Ahir vaig trobar una nova perla de traducció d'aquestes que tant m'agraden a mi, i certament ha estat reveladora. Sabeu que no em tallo a l'hora de criticar Planeta, tant per les decisions editorials que pren com per les traduccions dels seus còmics, especialment els del gènere superheroic. Doncs bé, ahir rellegint el volum Gotham Central: Servir y Proteger, concretament al final de la premiada història Media Vida, vaig trobar això:

Bé, suposo que heu fet gran la imatge i heu llegit l'escena (i si no, feu-ho, que no l'he escanejat perquè m'agradi fer malbé els llibres). El cas és que la Josie diu que la "s" del teclat no va, i que això no li permet escriure "Dues Cares". En Crispus Allen li suggereix escriure-ho amb dues "o". Com? Què hi té a veure? Ah! Calla, que ni sigui que a l'original el problema era amb la "w", i com que "two" i "too" sonen gairebé igual... la idea del detectiu Allen no és tan descabellada. 

Quin és el problema d'aquesta traducció? Que la traductora del volum, una dona que desenvolupava un càrrec de certa importància a Planeta i que ja va plegar, va voler adaptar la part de la queixa de la Josie seguint uns criteris que em temo que eren atzarosos, però es va trair ella mateixa deixant la part d'en Crispus com en anglès. Una autèntica cagada que va quedar impune, com tantes altres. Com hauria estat una possible adaptació ben feta en castellà? Se'm va acudir estirar un fil i... bingo!

No vaig trobar la versió descarregable en anglès, però al cap i a la fi és bastant probable que la conya original fos com he dit abans. Millor encara: vaig trobar una altra versió en castellà, que en el fons era el que més m'encuriosia: la de Norma. L'antiga edició d'aquesta història que es va publicar poc abans que Planeta adquirís els drets dels còmics de DC. 

Aquí, com suposo que heu pogut veure, se soluciona d'una manera més pràctica: falla la lletra "c" i l'Allen proposa emprar la "k". Així de fàcil, senyores i senyors. Però què va fer Planeta? Retraduir el còmic, que em sembla molt lloable: parteix de l'idioma original i de pas dóna feina a una persona. Bé, en realitat ja era una treballadora de l'editorial. Això explicaria moltes coses.

Com aquesta pífia ja llegendària on rebategen la Wonder Woman, atribuïble sens dubte a un caprici del corrector del Word, que de vegades ja fa aquestes coses, però... ep! Una revisió de tant en tant no estaria gens malament! 

Norma també em semblava molt criticable quan editava DC, i és que es passava amb els preus, eren tan exagerats que no convidaven a comprar res. Ara Planeta s'hi està acostant, però, oferint cada cop menys pàgines pel mateix preu o cobrant més diners per les mateixes pàgines, qualsevol de les dues opcions és bona. Però resulta que, tot i els preus i un paper que no feia tan bona olor com els còmics de Planeta, Norma cuidava més les traduccions. Amb el temps, quan he hagut de comprar alguna cosa de DC publicada per Norma perquè Planeta havia passat de reeditar-la, m'he adonat que no trobava tants errors de traducció ni tants calcs de l'anglès. 

Repeteixo: està molt bé fer una nova traducció, una nova retolació i tot el que vulgueu. Però s'ha de fer bé, no empitjorar-ho. Sabeu el més graciós? Quan es tracta del manga, Planeta és extremadament exigent amb què es respectin els seus criteris de traducció, i en canvi a l'hora de reeditar material antic de manga per tal de fer-ne aquestes valorades edicions definitives amb pàgines en color i tot plegat.. no retoca res! Els errors de les èpoques en què l'editorial no era tan exigent els continuem trobant en les noves edicions! O sigui, només retradueixen o revisen el que ja estava bé! Quins collons que tenen!

Els traductors també necessiten descansar...

Disculpeu, en primer lloc, que hagi estat tants dies sense escriure, intentaré que no torni a passar o que passi el mínim possible. M'estava reservant per a la ja esmentada megaressenya de Batman, però avui he trobat una cosa que és objecte de la secció de Traducció, al Gotham Knights número 3, de maig de 2000. 

Us poso en context: en aquest número, en Batman intenta salvar tantes vides com pot, com fa sempre, però és conscient que no pot ser a tot arreu, ni tan sols amb l'ajuda dels seus fidels aliats. Això fa que la feina feta li sembli insuficient, i no és un home que accepti fàcilment que no pot fer més, per tant ell continua i mira poc cap a la seva pròpia salut. 

Fixeu-vos en el primer quadre de text de pensament, però també en el segon per tal de situar-ho encara més en context. Diu "sabe que abandonar el resto, aplazarlo indefinidamente, es una invitación al desastre". Jo hi he estat donant voltes i no entenia a què es referia aquest "resto", així que per context del còmic i de la història del personatge he entès que era una mala traducció de l'anglès "rest", que vol dir "descans".

Però encara n'hi ha més, tot i que en aquest cas exigeix menys reflexió. Aquest personatge amb qui en Batman s'imagina que s'enfronta és un cadàver, i ara el veurem des d'una altra perspectiva:

Llegiu el que diu (en aquest cas no cal fer la imatge més gran) i mireu sota l'aixella dreta del cadàver. És evident que és una dona, i en posteriors vinyetes queda més clar encara, però el traductor va ser enganyat per la neutralitat adjectival de l'anglès. Tot i que després ja va veure que era una noia perquè fins i tot el personatge ho deia en veu alta per riure's del fet que en Batman no pogués vèncer una persona del "sexe feble", ell no va repassar la seva traducció allà on l'havia cagat, no. La va entregar  i es va quedar tan ample. Com dic, els traductors també necessiten descans, però massa cops el que he vist i he dit és que caldria un procés de selecció de personal més exigent. 

No paga la pena, Batman...

Ah, quant de temps sense fer una entrada sobre males traduccions... Però esclar, les he de trobar, i el cas que presentaré avui és flagrant. Amb la quantitat de gent que busca feina i que té la formació adequada per traduir còmics de l'anglès, i un tio posa això que veurem i es queden tan amples, probablement conservant-li també el lloc de feina. 

 

L'haureu de fer gran. Aquesta tira correspon a l'última pàgina del Detective Comics 50, d'abril de 1941, i veiem com en Batman li diu a en Robin que el crim no paga. I ho diu després d'haver derrotat els dolents de torn. Per tant, sembla contradictori. No és una frase que es faci servir gaire, però quan s'utilitza es vol dir que els criminals no paguen realment per allò que fan. I pel context de la història no té cap sentit.

Què passa, doncs? Què diu, la Reial Acadèmia Espanyola? Vegem-ho:

pagar.

(Del lat. pacāre, apaciguar, calmar, satisfacer).

1. tr. Dicho de una persona: Dar a otra, o satisfacer, lo que le debe.

2. tr. Dicho de los géneros que se introducen: Dar derechos.

3. tr. Satisfacer el delito, falta o yerro por medio de la pena correspondiente.

4. tr. Corresponder al afecto, cariño u otro beneficio.

5. prnl. Prendarse, aficionarse.

6. prnl. Ufanarse de algo, hacer estimación de ello.

El punt 3 és el que jo deia, però no hi trobo cap definició que s'ajusti al cas que descric. En realitat faig tota aquesta investigació per documentar la qüestió, però de seguida que ho vaig llegir em vaig adonar de què passava i què volien dir. En anglès, "crime doesn't pay" vol dir que el crim no val la pena. I en català també es pot dir "no paga la pena", però en castellà no, i menys encara deixar-ho en "no paga", perquè no té sentit, i si en té algun és tot el contrari.

El traductor d'aquest còmic es va quedar tan ample, va entregar la feina, la van publicar i dubto que ningú li fes cap retret. És vergonyós.

Sentir o escoltar?

He posat en d'altres ocasions exemples de males traduccions de còmics d'en Batman, i de fet en el mateix volum (el tom 6 del col·leccionable Batman: El Caballero Oscuro) hi ha més mostres dels errors que he esmentat anteriorment, però també s'han de destacar els encerts i n'he trobat un.

No és una cosa per a aplaudir, en realitat és el mínim que es pot esperar d'una traducció, que sigui correcta, però malauradament estic massa acostumat a veure com es comet aquest error, tant en els textos com en la llengua oral.

Un altre cop us recomano que feu gran la imatge per poder-la llegir bé. Concretament m'interessa l'últim globus. És un exemple que serveix per veure la diferència que hi ha entre "escoltar" i "sentir". És desgraciadament habitual confondre tots dos verbs en castellà, l'idioma d'aquest còmic (originalment el 573 de Batman, de febrer de 2000 i encara dins la macrosaga No Man's Land). Se sol sentir o llegir "¿Has escuchado eso?", "¡No se escucha!" i frases similars. I és incorrecte. A més, en català això no té cap raó de ser, però també passa en el cas de la gent que parla en català amb les estructures calcades del castellà.

Per què no està bé? Perquè "escoltar" (escuchar) implica voluntat i "sentir" (oír) no. A la vinyeta que mostro se'n fa un bon ús i com que són dins la mateixa frase no s'equivoquen, però massa sovint sí que ho fan. Fixem-nos que diu "No te escucha, ni siquiera nos está oyendo". Això vol dir que no li està fent cas, però que de fet tampoc no hi sent.

De la mateixa manera es cometen errors a la inversa, encara que estan més acceptats per costum. Quan es diu "oye" per cridar l'atenció d'algú, el que s'està fent és ordenar-li que hi senti, i és tan absurd com dir-li "ve" quan volem que miri alguna cosa, però en aquest cas no es fa i tothom recorre al "mira". Tot i així, és el mateix.

Tampoc no vull anar de llest, em baso en alguna cosa. Vegem les definicions dels diccionaris respecte a aquests verbs:

oír.

(Del lat. audīre).

1. tr. Percibir con el oído los sonidos.

2. tr. Dicho de una persona: Atender los ruegos, súplicas o avisos de alguien, o a alguien.

3. tr. Hacerse cargo, o darse por enterado, de aquello de que le hablan.

4. tr. Asistir a la explicación que el maestro hace de una facultad para aprenderla. Oyó a Juan. Oyó teología.

5. tr. Der. Dicho de la autoridad: Tomar en consideración las alegaciones de las partes antes de resolver la cuestión debatida.

 escuchar.

(Del lat. vulg. ascultāre, lat. auscultāre).

1. tr. Prestar atención a lo que se oye.

2. tr. Dar oídos, atender a un aviso, consejo o sugerencia.

3. intr. Aplicar el oído para oír algo.

4. prnl. Hablar o recitar con pausas afectadas.

Ja ho veieu, això és el que diu la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua. He marcat en negreta els exemples on es diferencia millor. En resum, "sentir" és una cosa física, és la capacitat de percebre sons, el fet de no ser sord, i "escoltar" és fer ús d'aquesta capacitat per aconseguir rebre una informació. En el cas dels "oye" que comentava no ho consideren un error, però és una reflexió meva. Que s'hagi acabat acceptant no vol dir que no sigui, en realitat, un ús erroni.

No poso les definicions en català perquè malgrat que hi ha gent que no fa servir correctament els verbs, són casos de calc del castellà que criden molt l'atenció i que en general la gent percep com a erronis, de manera que no crec que sigui necessari alertar-ne. I pel que fa a l'altre ús, sabem que ningú no diu "sent-hi", sinó "escolta", que en castellà hauria de ser "escucha".

Ser o no ser: aquesta és la qüestió

Potser m'he passat d'original en el títol, però m'ho han posat en safata. Tal com vaig prometre fa un parell de dies, no he trigat pràcticament gens en decidir-me a parlar d'un altre problema de traducció que he trobat llegint còmics d'en Batman, però és un tema que podem fer extensiu a qualsevol còmic, sèrie de televisió o pel·lícula traduïts al castellà des de l'anglès. Vegem-ho:

La seqüència correspon al número 571 de Batman, de novembre de 1999, dins la macrosaga No Man's Land. Si no ho podeu llegir bé a simple vista, feu clic sobre la imatge i es farà més gran. El que diu és que en Bane "solia ser", "solía ser" en castellà. A veure, és un problema que em fa una ràbia particular, des de sempre, perquè no entenc com és que la gent no se n'adona. El verb auxiliar "soler" implica una freqüència, força alta, però una freqüència al cap i a la fi. Mai un estat continuat.

Tu pots dir "solia anar" (hi anava sovint), "solia quedar amb ell" (hi quedava sovint), però no "solia ser el seu xicot" (era el seu xicot sovint). Hi ha accions que eren o no eren. Que en anglès "used to be" sigui correcte, igual que ho és "when we first met" (que no s'ha de traduir mai com a "quan ens vam conèixer per primera vegada", ja que la gent es coneix un sol cop), és una cosa, però en castellà sempre es tradueix com a "solía ser" i és incorrecte. En general, i aquí justifico el títol de l'article, "used to be" normalment significa "era". Durant un temps, de manera contínua.

A l'escena que he posat la solució era "antes gobernabas en Gotham". Què fem amb la repetició de després, que la noia fa servir per remarcar aquest passat? Fàcil: "Antes". A més, si es coneix el context de l'obra, que hauria de ser imprescindible per poder-la traduir, quedaria millor "una vez gobernaste en Gotham. / Una vez." Perquè qualsevol seguidor de les aventures del Cavaller Fosc sap que en Bane va deixar en Batman invàlid, i efectivament va dominar la ciutat (fixeu-vos que no dic "dominava"), però va ser només durant uns mesos. No va ser prou temps com per poder parlar de la continuïtat que implica un "gobernabas".

Així doncs, faig una crida des d'aquí perquè qualsevol traductor eviti aquestes expressions incorrectes i que cap lector no les hereti a l'hora de redactar els seus textos o parlar.

Traducció: vergonya se n'haurien de donar

Em sembla molt curiós que, essent l'anglès un idioma que coneix moltíssima més gent que el japonès, hi hagi tantíssimes traduccions més aviat pobres, on es nota quin és l'idioma original si s'és una mica observador. No trigaré gaire a donar-ne un altre exemple, potser serà demà mateix, no cal esperar una setmana, però el que comento ara el vaig trobar a l'especial No Man's Land número 0, de desembre de 1999.

Novament feu-la gran per poder-la llegir bé. La cosa està en què la Talia Al Ghul, la que és per a mi la parella perfecta d'en Bruce Wayne (amb caràcter, coneix el seu secret, és forta com per poder-se defensar i per tant no és la típica nòvia civil que qualsevol enemic pot matar... i sí, també és dolenta, però és un detall sense importància), li diu que és una desgràcia per als seus professors, els seus pares (això es veia a la vinyeta següent), etc. La paraula em va sobtar perquè no acaba de definir l'efecte que provoques en els altres quan actues d'una manera poc digna. Ah! Tot seguit vaig recordar el moment en què vaig aprendre una cosa:

La paraula que comença amb "f" i acaba amb "ucking" ja la coneixia i té molts usos morfosintàcticament parlant, però no sabia (ja em perdonareu perquè en anglès em defenso però no tinc ni el First), que "disgrace" volia dir "vergonya". No "desgràcia". De manera que des d'aquell dia ho sé i quan vaig veure la mala traducció d'aquest text la vaig captar de seguida.

Em sembla increïble que amb tanta gent que tradueix anglès no facin unes proves una mica més dures, perquè la traducció dels còmics de superherois generalment està plena de coses d'aquestes, i ja he dit abans que no trigaré gaire en posar una altra d'aquestes perles, amb un tema que em toca el voraviu especialment.

Traducció: no m'acaba d'agradar

Fa temps que volia crear aquesta secció, però després de veure el que vaig veure ahir em vaig animar a dur-ho a terme.

Al món de la traducció és conegut que l'editorial Planeta ha començat a fugir de l'ús de paraules que puguin dur a confusió els lectors sudamericans, un públic que d'altra banda havia llegit sempre còmics editats per Planeta i no crec que s'hagués queixat mai de l'ambigüitat que aquests mots i verbs tenen en aquelles terres.

El cas és que, segons les directrius de l'editorial barcelonina, s'han d'evitar especialment els verbs "acabar" i "coger", per les connotacions sexuals que poden tenir segons on. Això obliga els traductors a empescar-se maneres d'evitar aquests verbs tan útils, però s'ha de saber fer.

Al número 570 de Batman (octubre de 1999) és evident que no es va saber fer. El material és d'una època en què Planeta encara no exigia anar amb compte amb el verb "acabar", de fet en aquell temps els drets de publicació de DC els tenia Norma, però ara que els té Planeta i s'ha animat a reeditar el mític material de la macrosaga No Man's Land ha aplicat, com ja fa amb el manga, el mateix criteri. I una de les conseqüències és aquest "vengo de darme cuenta" que es podria haver salvat amb un "Por cierto..." o alguna construcció similar.

Actualització: poc després de veure aquella aberrant traducció em vaig trobar el mateix cas, però encara més cridaner, corresponent al Detective Comics 737, també d'octubre de 1999.

Aquí no calien gaire filigranes de traducció per tal d'evitar la paraula maleïda. Només era qüestió de posar-hi "¿Me has llamado pastelito?".