Lectures: Tokyo Revengers

Fa temps vaig escriure una entrada sobre el primer volum d'un manga, un tipus de publicació que no és habitual en aquest blog a no ser que comenti una col·lecció després de la lectura de cada entrega, que no ha estat el cas. Però em va impressionar prou com per parlar-ne. 

Ara, havent llegit l'obra sencera, és el moment de fer-ne la crítica en el seu conjunt i comparar aquell entusiasme inicial amb la sensació final, que trobo que és interessant.  

De la premissa de Tokyo Revengers i de les circumstàncies de la seva publicació ja en vaig parlar en aquella primera entrada, però suposo que toca fer-ne un breu resum: aquesta obra de Ken Wakui, publicada originalment al Japó entre 2017 i 2022 amb un total de 31 volums recopilatoris, té com a protagonista en Takemichi Hanagaki, un noi que en el moment de morir es trasllada al seu jo de 12 anys abans i, per tal de salvar la seva xicota, que mor al seu present, fa servir aquest poder de viatjar entre la seva època adulta i l'adolescent, i s'infiltra en la banda de delinqüents juvenils que indirectament va provocar l'esmentada tragèdia.

La veritat és que pinta bé, i l'obra té els típics ingredients que fan que un shônen o manga per a adolescents triomfi: un protagonista amb un poder especial, però que progressa malgrat la seva inferioritat física i la manca de coneixements de lluita gràcies a una enorme determinació i una curiosa capacitat d'aixecar-se després dels cops, relacions d'amistat que donen lloc a accions i pensaments d'allò més nobles i, sobretot, baralles, moltes baralles.

És un còmic que ens ha arribat en català en una aposta de Norma Editorial per una obra que no era coneguda ni tenia un anime d'èxit en el nostre idioma, cosa que està molt bé perquè implica un risc, i en una edició equivalent a la castellana, amb el mateix tractament exacte, cosa que cal destacar perquè no totes les editorials actuen de la mateixa manera. 

M'alegro molt d'haver-lo llegit i pertany a un gènere -el de les bandes juvenils- i té una ambientació que són molt del meu gust, però malauradament he de dir que, tot i l'entusiasme amb què vaig ressenyar-ne el primer volum doble, la cosa es desinfla ben ràpid, per al meu gust, i ni tan sols algun volum puntual ni un emotiu i molt interessant -si ens agrada l'acció sense missatge profund- tram final salven Tokyo Revengers, als meus ulls, de ser considerat un còmic decebedor.

És veritat que tenia les expectatives molt altes, que l'obra havia guanyat un prestigiós premi com a millor shônen el 2020 i que és molt popular, però al cap de pocs volums, que llegia amb una periodicitat irregular però, quan els tenia a les mans, devorava, vaig veure que les seves pàgines es passaven a una velocitat inusualment alta. I en aquest cas no ho dic com una prova de la seva amenitat. Ho dic perquè està fet amb vinyetes molt grans, moltes il·lustracions de pàgina sencera o doble pàgina i està molt enfocat en l'acció.

Això no seria un gran problema en si, al capdavall Bola de Drac també és així, però el guió de Tokyo Revengers trobo que fa aigües, i que la seva complexitat neix pels motius equivocats: arriba un punt, amb tants viatges endavant i enrere, i tantíssims personatges amb noms, cognoms, càrrecs dins les bandes i canvis de camisa, que costa seguir la història. 

Jo vaig perdre fa temps el fil de les motivacions de cadascun dels personatges, les seves relacions i el seu passat. Al meu cap es confonen, i tampoc entenc gaire a què es dediquen aquestes bandes més enllà de lluitar les unes contra les altres, de vegades amb resultats tràgics -si bé, normalment, veiem els seus membres endur-se uns cops que no s'entén com se'n surten sense seqüeles físiques i mentals-, amb nanos, no ho oblidem, menors d'edat encara que el dibuix de l'autor els faci semblar deu anys més grans.

I és una llàstima, perquè volia que m'agradés, i a mi el lore de les obres que consumeixo, tant en còmics com en videojocs, m'importa i el tinc en compte, però a Tokyo Revengers, per tot això que he explicat, aviat va deixar de ser un factor per a mi, i la vaig acabar llegint amb el pilot automàtic. 

Com he dit més amunt, té els seus moments, és clar, i potser si un dia en miro l'anime canvio d'opinió, no seria el primer cop, però em sap greu haver de dir que, tot i que fa tres anys em lamentava de no tenir espai a casa per fer-me-la -l'he llegit en préstec-, ara potser ho he d'agrair. Amb una vegada n'he tingut prou.

 

Lectures: Tokyo Revengers vol. 1

Normalment m'espero a haver llegit una obra sencera abans de fer-ne una entrada, i encara que també hi ha algun cas excepcional en què la repasso de volum en volum (o de dos en dos), el que no és tan habitual és que parli del primer volum sense previsió concreta sobre el futur.

Avui, però, vull dedicar una entrada a la ressenya de la primera entrega d'un manga que m'ha captivat, i que penso continuar llegint, però del que probablement no tornaré a parlar fins que s'acabi. Ja veurem com va tot, però, i potser canvio d'opinió. De moment, en qualsevol cas, aquí teniu les meves impressions sobre el primer volum.

Que és un primer volum que en realitat recopila el material de dos toms estàndards japonesos, i de mida gran, A5, imitant -com és de justícia- l'edició en castellà que Norma havia presentat uns mesos abans. Sí, això significa que no parlo de l'edició espanyola, sinó de la catalana, tota una sorpresa i una gran alegria que vam tenir els aficionats catalans al manga, i que és una de les diverses obres en la nostra llengua que Norma Editorial ha anunciat i ja ha començat a publicar.

En el meu cas, però, va ser una mica dolorós. Perquè la premissa de l'obra m'atreia, i quan va sortir en castellà em va saber greu haver de deixar-la córrer per manca d'espai a casa, però quan es va saber que sortiria en català aquesta sensació va ser encara més dolorosa. Tanmateix, el que sí que puc fer és llegir-la en préstec, ja que es tradueix a Daruma, on treballo, i tinc aquesta oportunitat. Ara que he devorat el primer volum doble, doncs, és hora de parlar-ne.

La premissa de Tokyo Revengers, de Ken Wakui, comença forta: després d'assabentar-se que la noia amb qui sortia a secundària ha mort de manera col·lateral per culpa d'una disputa entre bandes criminals, en Takemichi Hanagaki cau a les vies del tren per una empenta i, en comptes de passar-li la vida per davant dels ulls en un instant, les imatges es concentren en l'època en què anava a secundària i no tenen cap pressa per acabar.

Arriba un moment que s'adona que no és això el que li està passant, sinó que realment és dins del seu cos de 14 anys, però amb la consciència i els records dels 26 que té a l'actualitat.

És un gir al concepte d'isekai, amb el qual s'etiqueten les obres de manga i anime en què el protagonista, normalment en el moment de la seva mort o en cas d'estar en coma, va a parar a un altre món, que sol ser de fantasia o virtual. 

En el cas de Tokyo Revengers, però, parlem del mateix món, només que al passat. Un cop en Takemichi paeix el que està vivint, i després d'un esdeveniment concret, s'adona que pot provocar canvis en el futur amb el que faci en aquesta època, i descobreix la manera de moure's entre 2005 i 2017, el present de l'obra. 

El cas és que, per motius que no vull revelar, aquesta aventura acaba esdevenint una missió, que és la d'evitar la mort de la Hinata, la noia que mor al principi de la història, i per fer-ho haurà d'infiltrar-se a la banda que la provoca en el futur, la Tokyo Manjikai o Toman. 

La trama avança a molt bon ritme i, malgrat l'innegable element de fantasia que conté, el cas és que l'acció té lloc en un context toquiota urbà de bandes criminals d'adolescents, un tema que m'atrau des de fa molt de temps -segurament pel meu interès en la saga de videojocs Kunio-kun-, però del qual no ens han arribat gaires obres. 

En aquesta, la primera del gènere en publicar-se en català, trobem un seguit de personatges ben construïts, començant per un protagonista que se serveix dels coneixements que té per intentar que les coses vagin segons com li interessa per tal de salvar la noia, però que al capdavall és un pelacanyes i l'única arma que té, a banda dels records, és la determinació, de manera que s'endú una pallissa rere l'altra i és víctima dels abusos dels nois més grans i perillosos.

El manga, que té un estil de dibuix que afavoreix la caricaturització d'algunes situacions, és més aviat, però, dramàtic, i s'hi poden veure coses força dures, però les dinàmiques de les organitzacions criminals, les relacions que s'estableixen entre els seus personatges, la qüestió dels viatges en el temps i la relació causa-efecte (que de moment es presenta d'una manera molt simplificada, cosa que els que traiem fum pel cervell amb aquestes coses agraïm) entre el que fa en Takemichi i el que passa al futur, i els valors típics del shônen o manga per a nens i adolescents -sí, malgrat el to d'algunes de les coses que veiem o llegim és un còmic per a aquest públic objectiu-, com ara l'amistat, l'honor o la superació personal, atrapen de mala manera i és fàcil que en devorem les pàgines.

No és estrany, doncs, que el 2020 rebés el premi Kôdansha en la categoria de millor shônen, ni que se n'hagin fet adaptacions a sèrie animada, pel·lícules d'imatge real i fins i tot mangues spin-off signats per altres autors. És un dels grans èxits dels últims anys, i per part meva continuaré llegint el còmic a mesura que se'n vagin publicant entregues. Altament recomanat. I no menystinguem que és d'allò més refrescant que es publiquin en català coses que no venen d'una tradició animada al nostre país i que, per tant, no deixen de ser una aposta.

Lectures: Héroes

L'aparició d'un nou manga de l'Inio Asano, autor que he ressenyat diverses vegades en aquest blog (Solanin, Antología de Inio Asano, El barrio de la luz, El fin del mundo y antes del amanecer, Reiraku...), sempre és excitant, i quan en rebo algun volum no trigo a llegir-me'l -excepte en el cas de les seves obres més llargues, que pel que sigui tinc pendents-, i aquest nou tom únic no ha estat pas l'excepció, si bé ha trencat la meva predicció, feta a l'entrada sobre Antología, que la següent entrada d'un manga d'aquest autor seria sobre un altre recull d'històries curtes, que de fet encara tinc pendent i que, ara sí, serà el proper que en llegeixi.

Ja avanço, però, que no té res a veure amb els altres còmics d'ell de què he parlat, i no entraria a la categoria d'obres seves sobre la societat japonesa actual que fan que se'l consideri, sovint, "la veu d'una generació". No, el còmic d'avui és una cosa més aviat estranya. 

Héroes, en japonès Yûsha-tachi, és un relat que ocupa tot el volum, es va publicar al seu país d'origen el 2018 i en 176 pàgines en format A5 de tapa tova i pàgines en bitò, i ens explica de manera cíclica els moments posteriors a la derrota del malvat Tenebrós per part d'un conjunt d'herois improbables.

Éssers que semblen rescatats de mangues infantils, alguns d'ells animals antropomòrfics, d'altres criatures d'aparença monstruosa, i que comencen cada capítol lamentant (o no) la mort d'un d'ells en l'enèsim combat contra un enemic incorpori que per una raó o altra s'allibera del seu segell al final de cadascun d'aquests capítols. 

Entre aquesta defunció i l'alliberament del malvat -curiosament, un moment sempre elidit- tenen lloc algunes converses que defineixen les relacions entre els personatges o ens mostren les opinions i els sentiments que desperten entre els altres, però el cas és que aquesta estructura es va repetint, amb algunes vinyetes pràcticament calcades, i la plantilla d'herois es va reduint. 

Al tram final hi ha un estrany -des del punt de vista argumental- relleu de personatges on el guió pren força més interès, però com que ja és un epíleg tot plegat acaba sense que ens quedi un regust de satisfacció gaire notable. 

Héroes és una obra curiosa, estranya com ja he dit, i allunyada de l'Inio Asano que jo coneixia fins ara. El reconec en la mala bava que hi ha en alguns diàlegs, però no és un tipus d'història que m'hagi omplert, i sens dubte és, amb diferència, el còmic seu que menys m'ha agradat. 

Probablement m'ha faltat trobar-li lectures subjacents, o no m'ha convençut aquesta paròdia estranya del concepte d'herois, però el cas és aquest: sense trobar-lo dolent com per treure-me'l de sobre, sí que és cert que ocuparia l'última posició entre tot el que he llegit de l'autor.

Lectures: Utena

D'aquí a uns mesos tornarà a estar d'actualitat una obra que fa molts anys, concretament 21, es va començar a emetre en la seva versió animada en català al K3. Un anime popular i recordat amb afecte, que jo també vaig veure en el seu moment i que tenia component misteriós i una narrativa complexa que tot i així no afectaven la seva qualitat i el seu interès.

Doncs bé, se'n tornarà a parlar perquè n'arribarà una nova edició del manga -malauradament, altre cop només en castellà-, després que entre 2001 i 2002 se n'editessin els 5 volums que la formen. Fa uns anys vaig dedicar-li una entrada en un altre lloc, i la vull recuperar ara, perquè al capdavall el text és meu i de tota manera el reformulo per a aquest blog personal. 

Utena: la chica revolucionaria és un manga de Chiho Saitô i Be Papas publicat en forma de sèrie setmanal a la revista Ciao entre 1996 i 1998 al Japó, i que va tenir una adaptació a sèrie animada de 39 episodis, un llargmetratge animat, dos manga spin-off d'un volum cadascun i un videojoc per a la Saturn. 

Aquí ens va arribar el manga original, a més d'un que adaptava la pel·lícula, a més de l'esmentada sèrie, que sí que vam poder gaudir en català. Pel que fa al manga, però, en tinc una opinió força diferent. 

La protagonista de la història és la Utena Tenjô, una noia de 14 anys que va a una acadèmia d'elit i que duu un informe de noi, almenys a la part de dalt, i representa un rol de gènere que és inevitable que ens faci pensar en la Lady Oscar, de la magnífica La Rosa de Versalles. 

De petita, als 7 anys, va estar a punt de morir i un home la va salvar i li va llepar les llàgrimes, cosa profundament fastigosa que tot i així a ella l'ha fet somiar amb aquell príncep salvador, el "Príncep de les Llàgrimes", des de llavors. De fet, rebre'n cartes durant aquests anys hi ha contribuït. És per això que actua com ell, té una actitud tradicionalment masculina i vol salvar qui necessiti la seva ajuda. 

He dit que anava a una acadèmia d'elit, però hi va perquè és l'origen de les cartes que ha anat rebent del seu Príncep de les Llàgrimes, i allà hi coneix la misteriosa i taciturna estudiant Anthy Himemiya, a més de desfermar la passió de les alumnes femenines tant amb la roba de noi com quan, ocasionalment, es posa l'uniforme oficial previst per a les noies. 

Doncs bé, a l'acadèmia Ohtori, ja de per si elitista, hi ha un grup encara més selecte d'estudiants, el Consell, que fa ús d'unes instal·lacions exclusives i que celebra uns duels en què es disputa la Núvia de la Rosa, que és, efectivament, l'Anthy. El guanyador dels duels, en què acostuma a tenir avantatge el campió vigent, perquè de dins del cos de l'Anthy en surt l'Espasa de Déu, s'endú (o manté) la noia com a esclava. 

Així, el caràcter salvador de la Utena i la situació que es troba a l'acadèmia fan que, amb la voluntat de protegir l'Anthy, entri en aquesta dinàmica de duels per guanyar i actuar segons aquell ideal de comprar esclaus per alliberar-los que segur que ens ha passat alguna vegada pel cap. 

Però, és clar, a partir de llavors ha d'acceptar tots els desafiaments i guanyar-los perquè no li prenguin l'Anthy. L'objectiu de tot plegat és obtenir el poder per "revolucionar el món", un concepte abstracte que no s'acaba d'explicar, i a mesura que el manga avança malbarata espai amb històries protagonitzades per personatges secundaris -difícils de situar cronològicament respecte a la trama- i d'altres de curtes i més humorístiques on el pes el té el mico Chu-chu, mascota que viu amb la Utena i l'Anthy

Com a successió de combats, a l'anime n'hi ha més i tenen molt més atractiu en estar animats, és clar, però tampoc no és que a la sèrie de televisió la trama s'acabi entenent del tot, o si més no està oberta a interpretacions, com passa amb Evangelion. 

No és una obra senzilla d'entendre, ja dic ara que jo no en seguia gaire el fil, tot i que m'agradava, però el manga és encara més confús, i els simbolismes fàl·lics, incestuosos i abusius que hi trobem el compliquen. Per acabar-ho d'adobar, l'edició del manga no és de les millors que li he vist a Norma Editorial -tot i que entenc que eren els seus primers anys de volum japonès estàndard, format que li va costar adoptar-, amb algunes tintes massa fluixes i un horrible efecte moiré que si bé trobem en altres obres del seu segell encara ara, a Utena era constant. 

Un manga sens dubte emblemàtic de finals dels 90, que espero que millori l'apartat tècnic en aquesta nova i esperada edició -i, posats a fer, se'n renovi la traducció, però vists altres casos amb aquesta editorial no crec que s'hi destinin recursos-, però que pel que fa a la història a mi no em va agradar, no la vaig trobar fluida i és d'aquells casos en què trobo que l'anime és força millor. Tant és així que me la vaig acabar venent, un cop la vaig acabar de llegir. 

Per tant, personalment no la recomano, almenys en format manga. De tant en tant hi ha coses que no m'agraden, a mi, que m'ho empasso tot, i també ho he de poder dir.

 

Lectures: El barrio de la luz

Quan va caure a les meves mans un altre volum únic de l'Inio Asano em pensava, i la sinopsi hi ajuda, que era un altre recull d'històries curtes, com ho era el més que notable El fin del mundo y antes del amanecer, però en realitat no és així.

El que és aquest El barrio de la luz, publicat originalment entre 2004 i 2005 i en castellà el 2017 amb el segell de Norma Editorial, és un recull d'històries, sí, però transcorren de manera paral·lela i en un mateix espai, en aquest cas un complex residencial construït sobre el que abans havia estat un poble.

Els seus habitants, almenys els que se'ns mostren, duen vides aparentment normals, però amaguen profunds traumes o secrets inconfessables, i estan relacionats entre si d'una manera entre directa i tangencial, amb diferents graus al mig. Però l'autor passa d'una història a una altra, i en alguns casos torna a algunes de les que havia canviat per unes altres, d'una manera fluïda, gens forçada.

Probablement la trama més important del volum és la del nen que organitza els suïcidis que formen part d'una onada de morts que té lloc al complex -i el pare del qual coneix un dels policies que la investigaran, amb un passat que connecta amb la seva situació actual-, una pertorbadora història protagonitzada per un nen que, per altra banda, és força normal i que, de fet, només dóna un cop de mà a persones que ja tenien la decisió presa.

El noi té una tendra relació amb una veïna una mica més gran que ell, que al seu torn està traumatitzada per una brutal agressió que va patir fa temps, mentre que l'home que n'és responsable ens mostra la seva cara més tendra fent de pare d'una nena juntament amb un altre home que, igual que ell, podria ser el seu pare biològic.

Més lleugeres i potser menys interessants hi ha les converses quotidianes de dues adolescents, però no per això lluny de les reflexions típiques del mestre Asano sobre la vida i els somnis que no es fan realitat, o la història una mica surrealista d'un nen que parla com un adult per un motiu que es revela cap al final.

El barrio de la luz potser no arriba al nivell d'excel·lència d'altres obres de l'autor, obres posteriors, però és prou representativa del seu estil, tant gràfic -preciós, com sempre- com narratiu, i hi apareixen els temes habituals de la seva bibliografia, reflexions sobre la vida amb un to malenconiós i de gran sensibilitat.

Com a fals recopilatori d'històries curtes, a més, és un format força curiós i fluid, com si es tractés de la versió en paper d'una pel·lícula realista que anés canviant d'escenes, de manera que el recomano tant als fans d'Inio Asano com a qualsevol que es vulgui acostar a un manga diferent en més d'un sentit.

Lectures: Solanin

D'un temps ençà s'ha estès entre els lectors de manga una desmesurada afició per les obres de l'Inio Asano, un autor que fins no fa gaire ens deia tan poc com tantíssims altres dels que treballen a la indústria del còmic japonès, que són uns quants. No se'n parlava, vaja. De fet, se n'havia publicat en castellà el volum únic Nijigahara Holograph i havia estat un fracàs, però no us amoïneu, que de seguida que l'autor es va posar de moda aquell volum es va exhaurir de cop (i ara s'ha reeditat sota el segell d'una altra editorial).

I dic que és una afició desmesurada perquè ara sembla que a tothom li agrada moltíssim i el coneixia de sempre. Però també perquè l'anunci de la publicació d'una de les seves obres, Umibe no onna no ko (La chica a la orilla del mar) per part de la petita Milky Way va generar una excitació i una febre que van impedir als lectors veure la terrible qualitat de la traducció. Val a dir que els lectors de manga de l'estat espanyol estan poc atents a aquestes coses, no s'hi fixen gaire. Són molt de queixar-se però d'això no en diuen res. És clar que tampoc no saben que ells mateixos escriuen malament. 

Jo, que em dedico a la revisió de manga, m'hi fixo potser massa i tots els errors que veig em couen, però allò era tan dolent que vaig haver de tornar el primer volum a la botiga. No podia més. 

És per això que, quan es va saber que Solanin la llicenciava Norma Editorial i que la traducció seria d'en Marc Bernabé, que és qui en va parlar per primer cop al seu blog MangaLand, i la Verònica Calafell, em vaig posar molt content perquè s'obria la possibilitat de gaudir d'una obra del tan elogiat Asano amb una traducció feta ni més ni menys que pel millor tàndem traductològic de manga que tenim. Tant de bo hagués pogut ser així amb Umibe no onna no ko, però l'hauré d'intentar llegir en japonès barallant-me amb els kanji sense furigana, perquè és un seinen o manga per a adults i no hi ha altre remei. 

Per cert, abans parlava dels lectors de manga de l'estat espanyol i les seves queixes, sovint mal orientades: abans de la portada definitiva de Solanin Norma en va fer pública una altra, en realitat no gaire diferent d'aquesta, que va indignar els otakus i va provocar queixes i mofes massives. Aquesta actitud, en contrast amb la manca d'exigència amb coses realment importants com els textos, em fa vergonya aliena.

Però feta la denúncia passem a parlar de l'obra que protagonitza l'entrada, un seinen realista i preciós que té com a personatges principals els dos membres d'una parella jove, la Meiko i en Taneda, que miren de tirar endavant a Tòquio, llicenciats universitaris de fa poc, ella tancada en una oficina i ell amb contracte temporal en una empresa de disseny i amb un grup musical que comparteix amb excondeixebles seus.

Tots dos, i els seus amics, s'enfronten a les dificultats de la vida adulta amb què tots ens hem trobat quan deixem de ser estudiants i ens diuen que ara ens hem d'espavilar sols. Alguns, als 32 anys, estem igual o pitjor i sense cap perspectiva de millora, mentre que en el cas dels personatges d'aquest manga, que es troben a la primera meitat de la vintena, la situació és menys preocupant. Tanmateix pateixen, i nosaltres amb ells, perquè encara que siguin japonesos és fàcil identificar-se amb el seu dia a dia gràcies al to realista i quotidià que hi imprimeix l'autor, que tampoc no renuncia a pinzellades d'un humor molt particular que fa de contrapès a una història en general malencònica i dramàtica.

Una part molt important de les cabòries dels protagonistes, i especialment de la protagonista principal, la Meiko, són les relacions romàntiques, i els dubtes existencials que l'oprimeixen. Això, juntament amb l'important paper que la música té en aquesta història en concret (potser l'ingredient amb què menys us identifiqueu si, com em passa a mi, no us dediqueu a aquest sector), fa pensar en Nana. Almenys a mi. De fet hi ha molts paral·lelismes, que es van fent evidents a mesura que l'obra avança i s'acosta al final.

Alguns recursos narratius, un cop d'efecte brutal —que ens fa reinterpretar el punt de llibre que Norma regalava durant el XX Saló del Manga— i el contrast entre el realisme gairebé fotogràfic dels escenaris i el particular disseny dels personatges, inconfusiblement asanians, m'han recordat també les obres d'en Mitsuru Adachi. Per tant, entre això i el que he dit al paràgraf anterior us podeu imaginar que Solanin m'ha agradat moltíssim.

No seria recomanable, ni cal, entrar en detalls de la trama de Solanin, un excel·lent slice of life publicat entre 2005 i 2006 al Japó a la revista setmanal Young Sunday, recopilat en dos volums (aquí un de gruixut i mida doble A2) i tota una mostra que determinades etapes de la vida són iguals tant aquí com a l'altra punta del món (el primer món, s'entén).

Ens identificarem amb els seus personatges, potser amb algunes circumstàncies d'un d'ells i unes altres d'un altre, però els primers anys de la vida adulta comporten uns reptes força concrets, d'autoafirmació, de prendre decisions dràstiques, de trobar el nostre lloc a la vida i enfrontar-nos a problemes que uns anys enrere vèiem llunyans, com d'un altre món. I això és així sigui quin sigui el nostre cognom o la forma dels nostres ulls. Que Inio Asano l'hagi encertat tant a l'hora de retratar-ho és el que fa de Solanin una obra tan recomanable. Per cert, l'any 2010 se'n va fer una pel·lícula d'imatge real.

Lectures: Thermae Romae

El seinen, o manga per a públic masculí jove adult, té entre els seus subgèneres un que considero que és difícil de fer bé, i és el de l'humor. Un còmic d'humor per a adults, no perquè contingui sexe i/o violència sinó perquè les situacions facin gràcia als lectors més madurs i deixin freds els més menuts, no és una cosa fàcil de fer.

Ho demostra per exemple Las vacaciones de Jesús y Buda, o Saint Oniisan, l'altre manga d'aquest gènere en publicació per part de Norma Editorial, que ja vaig comentar que no trobava en absolut graciós, només entretingut i prou. En canvi, el que ressenyo avui, ja finalitzat amb 6 volums, són figues d'un altre paner: aquest és el seinen humorístic bo del catàleg de l'editorial.

I és que Thermae Romae tenia els ingredients per a triomfar, principalment una magnífica pensada de la seva autora, la Mari Yamazaki: unir dues civilitzacions allunyades en l'espai i sobretot el temps per allò que tenen en comú, que és la cultura dels banys públics.

Què passaria si un arquitecte romà de termes del segle II d.C. anés a parar al Japó actual a través de l'aigua de la banyera i es trobés envoltat d'una raça desconeguda que ha aplicat als banys públics avenços tecnològics inimaginables per a ell? 

La resposta a aquesta pregunta és el que conforma els 6 volums d'aquesta obra que va començar com una premiada història curta i que des de llavors s'ha endut el guardó Manga Taishô, ha tingut una sèrie animada en flash de 6 episodis el 2012, una pel·lícula d'imatge real aquell mateix any i una càlida acollida durant la seva serialització a la revista Comic Beam entre 2008 i 2013.

Entrant més en matèria, el seu protagonista és en Lucius Quintus Modestus, un arquitecte de termes dels darrers anys del govern d'Adrià que veu com la cultura termal està en decadència a la Roma del seu temps i ell mateix, com a professional, es va quedant sense idees. 

Un dia, accidentalment, es transporta al Japó modern en el primer d'un munt de viatges involuntaris que li permetran agafar idees per a solucionar problemes concrets amb què es troba, i de seguida esdevé gairebé una personalitat dins la societat romana i gaudeix del favor de l'emperador. 

L'estructura de la història és de capítols autoconclusius, però després n'hi comença a haver de dues o tres parts, i a la darrera meitat de l'obra ja ens trobem una trama contínua, perquè després que el protagonista vistiti diversos espais japonesos relacionats amb els banys (no tot són sento ni onsen) en troba un on fa certes amistats que esdevenen personatges secundaris recurrents i donen vida a la trama abans que aquesta perdi embranzida.

El resultat és un manga ben pensat, molt divertit —he rigut en veu alta més d'un cop, i això és raríssim en mi— i documentat (l'autora, que ha viscut fora del Japó durant bona part de la seva vida, és una enamorada de la civilització de l'Antiga Roma i els articles inclosos a la col·lecció ho demostren), que no busca la versemblança d'una obra normal de ciència-ficció de viatges temporals, però que es beneficia de la variant més divertida del subgènere: els desplaçaments involuntaris d'un personatge del passat al nostre present i la perplexitat que li provoca tot allò que hi descobreix. 

Una premissa que hem vist en d'altres històries, especialment al cinema, però que a Thermae Romae rep una capa d'originalitat que fa que no la puguem considerar gaire o gens inspirada en cap obra en concret. Si voleu un manga d'humor adult, doncs, us recomano sense cap dubte aquesta història, que a més té una extensió més que assequible.

Lectures: Hellboy integral vol. 1

Vaig conèixer l'existència d'en Hellboy, ja em perdonareu el sacrilegi, gràcies a l'estrena de la primera pel·lícula d'imatge real, de 2004, protagonitzada per un Ron Perlman que físicament li feia molta justícia ja abans del procés de maquillatge. 

Sabia que n'existia un còmic, que venia d'un còmic, vaja, però durant anys no m'hi vaig interessar perquè —no tinc cap problema amb reconèixer-ho— no tinc prou diners, temps ni espai per a llegir tots els còmics del món. Ni tan sols els més importants. 

Però l'edició, per part de Norma Editorial i a partir de 2010, dels gruixudíssims integrals amb 4 àlbums cadascun, que surten més bé de preu que la Library Edition americana en què s'inspiren (i que duu 2 àlbums per entrega), i la coincidència amb l'últim dia del soci decent de la Fnac (5% directe en llibres i 5% extra indirecte) a més d'alguns cupons de descompte i targetes regal que tenia, em van fer decidir a comprar-me el primer volum de Hellboy, l'obra mestra de Mike Mignola, en castellà i no en anglès com ja fa anys que consumeixo la majoria de còmics escrits originalment en aquest idioma.

I el que he trobat en aquest volum de tapa dura folrada de tela i cinta marcapàgines és la recopilació de material publicat entre 1994 i 2000, en el que serien els àlbums Semilla de destrucción, Despierta al demonio, El ataúd encadenado i La mano derecha del destino.

Els dos primers títols corresponen a dues històries llargues, originalment publicades en diverses entregues, en què se'ns expliquen dos casos relacionats entre si i se'ns fan les primeres pinzellades de l'origen del protagonista, un dimoni invocat el 1944 per un equip de nazis liderat pel monjo rus Rasputín, teòricament mort el 1916, que renega del seu llinatge i el seu destí i després d'haver estat recollit i criat pels Aliats forma part de l'Agència d'Investigació i Defensa d'allò Paranormal, AIPD segons les sigles en castellà, BPRD en anglès.

A la primera el guió és del mític John Byrne, que poc a poc va deixant pas a un Mike Mignola que no gosava fer-ho ell sol, i després ja s'encarrega de la seva creació en solitari. No hi aprecio gaire diferència, per tant la transició és bona, i a més el que crida l'atenció és l'estil gràfic del senyor Mignola, basat en línies rectes, pocs detalls i un ús magistral de les ombres, una mica com el Frank Miller de Sin City.

És un curiós exemple d'un estil més aviat senzill però extremament poderós i atractiu, que unit a un bon ritme narratiu i interessants propostes argumentals fan de Hellboy un còmic més que destacable que hem de diferenciar clarament del còmic estatunidenc de superherois. Perquè sembla que pertanyi a aquest gènere, però no és així.

Per començar, el publica Dark Horse, editorial no precisament desconeguda però sí allunyada del tipus de material que neix de DC i Marvel, i les seves inspiracions no tenen res a veure amb les dels superherois: a Hellboy hi ha una barreja d'elements extrets sobretot de les històries de terror del senyor H.P. Lovecraft (1890-1937), del qual confesso que no he llegit mai res, però també d'altres mitologies que han fascinat l'autor al llarg dels anys i que li permeten narrar històries de més o menys llargada però sempre en un context paranormal, amb monstres, vampirs, homúnculs, esperits i tota mena d'éssers d'altres mons.

Parlant de més o menys llargada, els dos darrers àlbums que pertanyen a aquest primer integral són en realitat recopilacions d'històries curtes, també de diversa extensió, en què veiem uns quants casos a què s'ha enfrontat en Hellboy al llarg de dècades de carrera com a investigador paranormal. No s'inclouen per ordre de publicació, però en realitat tant és, perquè cadascuna d'elles se situa en un lloc i una època diferents i això no afecta la comprensió de la història.

Com li passa a l'autor, a mi també m'agraden més aquestes històries curtes, algunes més interessants que d'altres, perquè les llargues m'han semblat més complicades, més abstractes en segons quins plantejaments, i he gaudit més amb els casos de menys importància, tot i que n'hi ha alguns que aprofundeixen en l'origen del protagonista i, per tant, es poden considerar molt rellevants.

Ja tinc ganes de llegir més d'aquests integrals, conèixer millor els personatges i la mitologia de tot plegat, però de moment m'he endut un bon regust amb aquesta primera entrega. Com a mínim he conegut un protagonista que m'agrada força, cosa gens fàcil (sóc més de secundaris, i aquí també n'hi ha d'interessants però, almenys al primer volum, encara s'han d'explotar). M'ha captivat el contrast entre, per una banda, el seu aspecte i el seu poder latent, i per l'altra la bondat del seu cor, el seu humor irònic i la fal·libilitat, que l'humanitza encara més.

Pel que fa a l'edició, s'inclouen unes 100 pàgines d'extres (esbossos, textos de l'autor, un parell d'històries curtes de promoció...), el llibre sembla que aguanta bé i el detall de la cinta marcapàgines és d'allò més agradable. La traducció... bé, potser per defecte professional no acabo de trobar bé res del que em cau a les mans, però en general està bé. El problema és que hi ha alguns errors sistemàtics, com "hubiera" quan hauria de ser "habría" i, en els temps verbals, el pretèrit perfet simple per parlar d'accions del mateix dia i que per tant s'haurien d'expressar amb el pretèrit perfet compost. Per desgràcia, és el pa de cada dia.

En general, però, és una molt bona edició, molt recomanable, encara que no ens permetrà tenir-ho tot: Hellboy no ha acabat, després del tercer integral n'ha sortit un altre àlbum individual, i suposo que caldrà esperar uns quants anys fins que el material publicat permeti recopilar un quart llibre gruixut com aquests.

A més, l'èxit d'aquest còmic ha generat una franquícia que inclou col·leccions paral·leles o spin-offs no incloses als integrals, dos llargmetratges d'imatge real, dues pel·lícules animades, novel·les, videojocs i marxandatge.

De fet, la bola s'ha fet tan gran que el seu creador, en Mike Mignola, ha hagut de deixar en mans d'altres dibuixants algunes de les entregues que llegiré als propers integrals i ja fa uns anys que bàsicament s'encarrega només dels guions, precisament la tasca que al principi li feia tanta por. Malgrat tot, sembla que l'èxit de l'obra no ha disminuït i, per tant, mentre el públic estigui content, significa que el producte és en bones mans.

Lectures: Bakuman

Quan vaig saber que els autors de Death Note estaven creant un altre manga d'èxit (encara que no vaig llegir Death Note fins que la nova obra ja s'estava publicant aquí), evidentment m'hi vaig interessar, i més després de llegir-ne el primer capítol gràcies a la seva distribució gratuïta per part de Norma Editorial, fa alguns Salons del Manga. 

Però no m'ho puc fer tot i ho vaig deixar per a més endavant. Fa un any, pel XVIII Saló del Manga, en vaig adquirir uns quants volums a bon preu i llavors ja m'hi vaig posar seriosament, de manera que en aquest XIX Saló del Manga, quan ha sortit el 20è i últim volum, me l'he pogut acabar més o menys al mateix temps que la resta de lectors, que tal com gestiono jo les col·leccions és una gran fita.

Takeshi Obata (dibuix) i Tsugumi Ohba (guió) tornaven amb una nova proposta atípica però molt allunyada de la inquietant Death Note. Es tracta de Bakuman, de vegades Bakuman., amb un punt al final, una història sobre manga o, més ben dit, creadors de manga, que es va publicar al Japó a la revista Shônen Jump entre 2008 i 2012 i va generar una sèrie animada en 3 temporades de 25 episodis cadascuna i fins i tot un videojoc per a la Nintendo DS.

En aquesta obra els protagonistes són en Moritaka Mashiro, de sobrenom "Saikô", i l'Akito Takagi, també anomenat "Shûjin", i la història comença quan tots dos comparteixen aula a segon de secundària, amb 14 anys. Un dia en Mashiro, que dibuixa molt bé, està fent un retrat de la noia que li agrada, la Miho Azuki, i en Takagi, que ho veu, li proposa formar un tàndem de dibuixant i guionista i triomfar com a autors de manga.

Tot i que inicialment en Mashiro refusa la proposta, atès que el seu oncle va fracassar com a mangaka i va acabar deprimit i morint per excés de feina, una nova motivació l'empeny a acceptar-la: com que l'Azuki casualment està intentant fer carrera al doblatge, ell vol crear un manga que s'adapti a una sèrie animada on ella interpreti la protagonista femenina, i enduts per la passió de la joventut es prometen mútuament que quan això passi ell li demanarà matrimoni.

Un somni molt concret i —de manera molt agafada pels pèls— compartit per la noia, que també per casualitat havia estat enamorada en secret d'en Mashiro des de feia temps, encara que a classe no parlessin mai. Accepta la proposta del noi amb la condició que no surtin com una parella normal, i que tampoc no es vegin ni pràcticament parlin per telèfon fins que no assoleixin l'objectiu, tot pel bé de la concentració en les respectives carreres.

La premissa és clara i molt interessant, encara que com he dit hi hagi coses que no acabin de ser versemblants, però a partir d'aquí ens trobem el llarg camí que haurà de recórrer aquest duet que es farà anomenar Ashirogi Muto (una reordenació de kanjis que significa alguna cosa així com "que els somnis d'en Mashiro, l'Azuki i en Takagi es facin realitat") i, si bé pot semblar que un manga sobre creadors de manga no és el tema més apassionant del món, en realitat Bakuman enganxa de mala manera tot i les grans quantitats de text i les llargues reflexions que caracteritzen l'obra de Takeshi Obata i Tsugumi Ohba, com vam poder veure a Death Note.

Els veurem enfrontar-se a moltes dificultats: les reticències dels editors de la Shônen Jump (sí, s'ha d'escombrar cap a casa) a l'hora de permetre que uns adolescents intentin compaginar els estudis i la dura feina d'un autor de manga, la dificultat d'aconseguir prou èxit com per a ser considerats candidats a dur una sèrie setmanal, la manca d'idees trencadores, l'imprevisible grau d'acceptació del públic que pot conduir a la cancel·lació d'una obra que teòricament tenia tot el que calia per a triomfar, les dates d'entrega...

I la competència, és clar, perquè a la Shônen Jump hi publiquen diversos autors cada setmana, però els Ashirogi Muto tenen un clar rival des del principi, que és l'Eiji Niizuma, un geni que va aconseguir l'èxit abans que ells i que a sobre treballa en solitari i produeix noves obres d'enorme acceptació sense esforçar-s'hi gaire. 

L'objectiu del duet, doncs, serà no només aconseguir un anime on pugui participar l'Azuki, sinó també assolir el número 1 a la llista de popularitat i superar, en qualsevol cas, en Niizuma, que al seu torn també els admira i els considera els rivals a batre.

Bakuman és una obra plena de personatges secundaris i rivals de bon rotllo, de competència sana. Hi coneixerem molts autors, assistents i editors relacionats amb els protagonistes d'una manera o d'una altra, però no hi ha dolents ni patirem per la integritat física de cap dels personatges. Té un to completament diferent del de Death Note, aquí la gent no mor ni s'odia. Sí que hi ha un personatge, avançada la història, que trenca una mica aquesta bassa d'oli, però no es pot considerar un dolent.

Encara que els protagonistes són en Saikô i en Shûjin, els secundaris també es fan estimar molt, ens amoïnen, els animem i en alguns capítols fins i tot esdevenen protagonistes temporals. Cal destacar, entre altres (n'hi ha moltíssims), l'apassionat Fukuda (que lidera el grup de joves autors que bateja amb el seu propi nom), la inicialment freda i desconfiada Aoki, el gras i desgraciat Nakai, el mandrós Hiramaru, o els editoris Hattori i Aida. 

Esment apart es mereix la Kaya, la millor amiga de l'Azuki, que esdevé ben aviat la xicota d'en Takagi i un suport d'incalculable valor per al duet protagonista, tant en tasques de la llar (en aquest cas de l'estudi on treballen) com en senzilles missions que li encomanen i que normalment corresponen als assistents professionals de mangaka. És un personatge que sorprèn per com canvia i es fa estimar a mesura que avança l'obra, un canvi de percepció que en els primers capítols no podem ni sospitar.

Bakuman ens mostra com els Ashirogi Muto esdevenen autors de manga d'èxit i es guanyen el respecte de col·legues i superiors, com es fan grans a mesura que passen els anys, com creix també la seva amistat i sí, també hi apareixen històries d'amor, a banda de la principal. Al shônen també s'hi poden explicar sentiments romàntics, encara que sigui en un format tan extremat com el que decideixen adoptar en Mashiro i l'Azuki. 

Però un dels punts forts d'aquesta obra, atípica com les que creen els seus protagonistes (que no deixen de ser en certa manera uns alter ego dels autors de la pròpia Bakuman i Death Note), és que explica com mai no s'havia vist la indústria del manga des de dins, per molt que els autors s'hagin afanyat a declarar que les coses no passen com es descriuen a la seva obra. Si més no hi coneixem els processos de publicació d'un manga, com funcionen les enquestes que en determinen la continuïtat o la cancel·lació, i amb quina mena de problemes s'han d'enfrontar tant els dibuixants i guionistes com els editors que els supervisen i els responsables de la redacció de les revistes on se serialitza un manga al Japó abans de passar a volum recopilatori.

A mi, com a mínim, això em sembla un gran al·licient i suma interès a una història en general versemblant (si deixem de banda la relació Mashiro-Azuki), amena, que té el ritme adequat i s'acaba quan s'ha d'acabar, sense prolongacions innecessàries que podrien haver repercutit negativament en la seva qualitat (com va passar amb Death Note i aquí es denuncia en forma d'insinuació, o almenys ho sembla). Pel que fa al dibuix, té un to més informal que el de l'anterior obra del tàndem Obata-Ohba, però és perfectament adequat al tipus d'història i s'hi pot apreciar igualment una atenció als detalls que fa esgarrifar. Només un exemple: en un prestatge ple de volums de manga podrem apreciar-los individualment i fins i tot reconèixer a quina obra del món real corresponen.

Bakuman demostra que un gran shônen pot durar dues desenes de volums i no allargar-se durant anys i panys, no contenir cap nu ni tan sols parcial, ni cap mort, i tot i així triomfar entre el públic. És un dels manga amb què he gaudit més els últims anys, ho confesso. No és perfecte, però. Se m'acut que un dels seus defectes és el paper secundari i servicial que hi tenen els seus personatges femenins, però en aquest sentit Ohba i Obata han millorat respecte a Death Note. També hi ha qui no s'ha quedat satisfet amb un final que és previsible, sí, però que a mi ja m'ha agradat així. De debò, val la pena.

Si us heu quedat amb ganes de més, Norma Editorial també n'ha llançat dues guies de personatges amb informació exhaustiva, anomenades Charaman i PCP, pensades per a encabir als cofres que ha anat regalant al llarg de la col·lecció.

Lectures: Saint Oniisan (Las vacaciones de Jesús y Buda)

Quan en Marc Bernabé va recomanar aquest manga al seu bloc, ja fa tirant a 5 anys, em van venir ganes de llegir-lo i al final Norma Editorial el va llicenciar i el va començar a publicar pel Saló del Còmic de l'any passat, el 2012. 

No el vaig comprar de seguida, perquè el primer que em va xocar negativament va ser el seu preu: 8 euros per volum, que és el més habitual, per només 128 pàgines, res a veure amb les 180-200 que acostuma a tenir cada entrega de manga de les que actualment valen els 8 euros estàndard.

Hi ha qui diu que és pel material amb "reflexos elèctrics" de la camisa, però jo no ho trobo justificat perquè de tota manera és un material molt fràgil que de seguida s'arruga pels extrems del llom i que en general s'ha de tractar amb molt de compte. Si el preu es deu a això, doncs, per a mi no calia escarrassar-s'hi tant. I les 8 pàgines en color del principi tampoc no són excusa, Sailor Moon també les té i val 8 euros tot i que té 230 pàgines.

Però som-hi, parlem del manga en si: iniciat el 2007 amb el nom original de Seinto Oniisan o Saint Oniisan, i internacionalment conegut com a Saint Young Men, la nostra edició tradueix el títol francès i es diu Las vacaciones de Jesús y Buda, cosa que excepcionalment em sembla encertada perquè és molt més descriptiva que les altres versions.

I és que ens trobarem això: Jesús i Buda baixen a la Terra i es posen a viure entre els mortals al poble de Tachikawa (Japó) en el que són unes llargues vacances que aprofitaran per a veure de primera mà tot el que els pot oferir el Japó modern, com si fossin uns turistes privilegiats que poden passar-hi tant de temps com vulguin i amb les despeses a càrrec del Cel. 

S'allotjaran en un petit apartament que compartiran com si fossin dos joves normals i corrents, i la gran majoria dels gags tindran lloc o bé a casa seva o bé pel seu barri, tot i que també faran alguna excursió més lluny per tal de visitar allò que visitaria qualsevol viatger que anés al País del Sol Naixent. Els seus deixebles respectius, que els van a veure sovint, també tenen força pes en els acudits.

Però és clar, volen passar desapercebuts i no cridar gaire l'atenció, i s'ha de dir que ho aconsegueixen, encara que sigui inversemblant que, sense anar disfressats, ningú no els relacioni amb les figures històriques que són en realitat.

Un gag recurrent són les samarretes que duen, sempre blanques i amb alguna inscripció relacionada amb les seves religions respectives (encara que en aquesta imatge en Buda curiosament no en dugui cap). La d'en Jesús, però, suposo que l'agafeu.

En fi, Las vacaciones de Jesús y Buda és un manga humorístic de Hikaru Nakamura (no ho havia dit) que gira al voltant dels gags, de les situacions absurdes amb què es troben els protagonistes en enfrontar les seves religions a la vida real, situacions divertides que es complementen amb les circumstàncies de la seva relació, molt amistosa però en alguns aspectes incompatible (en Jesús és un malgastador, mentre que en Buda és extremament estalviador, per exemple). Ara, tots dos s'assemblen en el fet que són molt naïfs i pusil·lànimes.

Hi ha molts gags que demanen del lector certs coneixements de les dues religions representades per aquests personatges, i ens faran més gràcia si els entenem de seguida, però el problema més gran ve per una altra banda: molts d'aquests acudits són visuals, o són jocs de paraules que van acompanyats d'una imatge, i es perden en la traducció, que m'imagino que fa el que pot per tal de salvar la situació però no sempre se'n surt, de manera que almenys en el meu cas sovint he pensat que era imbècil per no entendre el que estava llegint.

El resultat és que el trobo un manga entretingut i recomanable (tot i que caríssim, ja ho he dit), però m'ha fet somriure poques vegades i riure encara menys, malgrat que a totes les ressenyes en parlen com si n'hi hagués per a pixar-se de riure. Reconec que no sóc de riure fàcil quan llegeixo, però amb Las vacaciones de Jesús y Buda el que més penso és "se suposa que això ha de fer riure?", i com acabo de dir estic segur que té a veure amb la dificultat de traduir els jocs de paraules, que en japonès deuen funcionar molt millor. 

Quan escric això he llegit els 5 primers volums i acaba de sortir en castellà el sisè, que tinc però encara no he llegit. No hi fa res: no hi ha cap trama que s'hagi de seguir, tots els capítols són autoconclusius i el que he dit, tant pel que fa a les històries com en relació al tipus d'humor, s'aplicarà segurament en el tom 6 i els que hagin de venir (al Japó de moment n'hi ha 8).

En altres paraules, si no sou completistes i simplement us fa gràcia fer un tast d'aquest manga, que al Japó es ven moltíssim i el 2009 va guanyar el Premi Cultural Osamu Tezuka a la millor història curta (que ja no és curta), podeu agafar qualsevol dels seus volums i llegir-lo sense trobar a faltar cap dels anteriors o posteriors. I si us agrada, llavors sí, compreu-vos-els tots, que a més és una col·lecció amb un ritme de publicació molt assequible (de moment en castellà surten bimestralment, però atraparem l'edició japonesa, més lenta, aviat).

Greus errors de traducció al volum 2 de Sailor V

No tenia intenció de comentar el segon volum de Sailor V, perquè d'aquesta nova edició de Norma Editorial, igual que passa amb Sailor Moon, el que m'interessa des del punt de vista del bloc és analitzar l'edició en si mateixa, no pas el contingut. 

Potser ja en parlaré argumentalment quan acabi de llegir l'obra completa, però la meva intenció inicial era analitzar el primer tom de cadascuna d'aquestes dues obres tan relacionades. Lamentablement, la gravetat dels errors de traducció que he detectat al segon volum de Sailor V fa que dediqui una entrada de la secció Traducció a la conclusió d'aquesta obra.

No tinc res a dir de la qualitat tècnica del volum: bon paper, tinta ben reproduïda (una relliscada, però, en una de les últimes pàgines), 6 pàgines en color al principi que després no es repeteixen en llocs on és evident que en l'edició original hi havia color però que no fan menys atractiu un volum de gairebé 300 pàgines per 8 euros... Tot força bé, vaja. 

La traducció, però, és força dolenta. Si al volum 1 la traductora de Sailor Moon feia equip amb una altra noia i jo comentava que això empitjorava el resultat respecte al que s'havia vist a l'obra principal, retiro les meves paraules: no era culpa d'haver treballat a quatre mans, ja que aquí torna a traduir ella sola i el producte final és el pitjor dels tres que he llegit fins ara (Sailor Moon 1, Sailor V 1 i Sailor V 2). Tornen les frases ambigües, les incoherències, la sensació de poca naturalitat i que alguna cosa falla, i els errors de la mida d'un campanar com els que he detectat i posaré aquí. 

Ja cap al final del volum, i possiblement abans n'hi ha d'altres, em va cridar l'atenció el contingut d'aquest globus. Concretament el sintagma "mi yo de la época Edo". Respresenta que la Minako està rodant una pel·lícula ambientada a la Xina antiga, i que faci referència al període Edo japonès (1603-1868) no té gaire sentit. He volgut veure com era en japonès i he trobat això:

En aquest munt de paraules la clau és al principi de la cinquena línia (des de la dreta, és clar): "edokko", diu, i buscant la diccionari he après una nova paraula que la traductora no devia conèixer: "toquiota autèntica", "persona nascuda i criada a Tòquio". I és l'opció per la qual han optat també les scanlations i la que té sentit. De debò que no li sonava estranya, la frase? I ara l'altre error garrafal, pura matemàtica:

Al mateix capítol, on potser la traductora tenia un dia especialment dolent, trobem això: "[...] China, el coloso de Asia, de unos 44 millones y medio de km² y una población que ronda los cuatro mil millones". I ara la versió original:

No cal tenir gaire nivell de japonès per a entendre els números, de debò. Aquí hi diu 28 milions de km² (que per cert és un error de l'autora, ja que segons la Wikipedia no arriba als 10 milions), però no sé d'on surt el 44 que posa la traductora. I el que és pitjor: la població xinesa és la més gran del món amb diferència i continua creixent, però 4.000 milions de xinesos no hi ha, això ho sap tothom. N'hi ha 1.300 milions, aproximadament, i això és el que diu el text original japonès.

Jo no sóc traductor, tinc el nivell N2 de japonès (el segon més alt, que encara no permet llegir manga en versió original sense mirar el diccionari de tant en tant) per pura xamba (i no és modèstia), però qualsevol lector amb una mica d'atenció al detall s'adona de la presència de coses que no sonen naturals o que, per context i fins i tot cultura general, no poden ser. La solució, a banda de treballar amb bons traductors, que trobo que no ha estat el cas, seria fer un procés de revisió que en aquest cas no s'ha fet, i tractant-se d'un producte de la categoria de Sailor Moon o Sailor V aquesta deixadesa és el pitjor error de tots.