XX Saló del Manga

Aquesta edició del Saló del Manga ha estat certament especial, no només perquè es tractava de la 20a edició d'una de les fires de manga més importants d'Europa, sinó també perquè ha estat el primer cop que aquest humil bloc, Cementiri de Pneumàtics, ha rebut una acreditació de l'empresa organitzadora, Ficomic, per tal de cobrir l'esdeveniment.

Es diu aviat, 20 edicions d'una fira, i més quan durant les primeres era impensable que la cosa arribés als extrems que ha arribat, amb tantíssima expectació que un dia abans del seu inici les entrades per a dissabte ja s'havien exhaurit. Només això ja és una mostra de l'acollida que té entre els aficionats al còmic i la cultura japonesa no només de Catalunya, sinó de l'estat espanyol sencer.

Ha estat una edició important per l'aniversari en si, i també es podria haver celebrat el 30è de Bola de Drac, però suposo que en haver-se dedicat en les edicions més recents moltes activitats a la gran obra d'Akira Toriyama es considerava redundant. Ara bé, la franquícia Pokémon ha arribat als 18 anys d'edat amb tanta salut com sempre i ha format part durant molt de temps del programa dels salons. L'organització ha tingut l'encert de reconèixer-ho i fer-ho en un espai ben gran, el Palau 1, permetent d'aquesta manera la còmoda circulació de gent per l'interior dels altres espais, sens dubte una millora respecte d'altres edicions.

Els videojocs, que sempre han estat una part molt important dels salons —de vegades esmentada als pòsters i d'altres vegades no— estaven repartits entre un petit espai de Playstations al Palau 2 i l'enorme dedicat gairebé exclusivament a les consoles actuals de Nintendo, amb especial presència de les entregues més recents de Pokémon i un globus gegant d'en Pikachu. Allà mateix, una exposició dedicada a aquest fenomen que contenia, però, il·lustracions de personatges però cap explicació per al públic general com sí que trobem en d'altres homenatges que s'han fet als salons.

A banda d'això, naturalment, l'aniversari del propi Saló també s'havia de celebrar, i es feia amb un recull dels pòsters de cadascuna de les 20 edicions, a més de fotografies d'alguns dels convidats més il·lustres que hi ha hagut, tot plegat un repàs nostàlgic d'aquests 20 anys de fira especialitzada en el còmic i la cultura japonesa.

En aquest sentit, a la part superior del Palau 2, en un altre espai ben ampli, hi havia no només la Sala d'Actes 2, sinó també els tallers i exposicions relacionades amb la cultura nipona, com ara la de bonsais i ikebana i una formada per plafons que repassaven diversos conceptes de la filosofia i la manera de ser dels japonesos.

Al Palau 1, que és on es concentrava la majoria d'estands i exposicions, m'ha agradat especialment la dels segells japonesos inspirats en els manga i anime més influents de les darreres dècades, des de Heidi fins a Naruto, passant per Conan el nen del futur, Mazinger Z, Bola de Drac, Evangelion o One Piece, entre moltes altres obres que han marcat milions de persones, sense exagerar.

I, és clar, també hi havia les exposicions dedicades a alguns dels convidats més importants d'aquesta edició, el més destacat dels quals —amb el permís del mestre Takehiko Inoue, autor de Slam Dunk, Vagabond o Real, convidat per Ivrea— el senyor Takeshi Obata, el dibuixant (no guionista, compte) de Death Note, Bakuman o All you need is kill, entre altres títols que formen part del catàleg de Norma Editorial. D'aquestes obres Bakuman, la meva preferida, no tenia presència en aquesta exposició, però val a dir que fa dos anys, amb motiu de la seva finalització, ja va tenir força protagonisme.

L'altre autor protagonista d'aquest tipus d'exposició era en Kengo Hanazawa, concretament amb l'obra que l'ha fet famós al nostre mercat, I am a hero, un manga que segueixo i que és l'excepció del meu habitual rebuig pel gènere dels zombis, que trobo sobreexplotat i mancat d'interès per norma general. Algun dia parlaré d'aquest manga, però ara no és el moment.

Vaig participar al sorteig que va fer Norma per a la signatura d'aquests dos autors, i em va tocar curiosament la del més desitjat pel públic, en Takeshi Obata. Malauradament no signava volums de manga, només aquesta làmina, però vaig tenir l'oportunitat d'estrènyer-li la mà. Hi havia una visitant estrangera del Saló que pagava fins a 50 euros per tenir el número que donava dret a aquesta oportunitat, i admeto que em va arribar a passar pel cap acceptar-ho, ja que vaig força malament de diners, però ràpidament vaig decidir que no, que la signatura d'un mangaka d'aquest nivell era una ocasió única i difícilment repetible.

Com que per desig exprés de l'autor no se li podien fer fotografies (al Japó és immensament popular i si la seva cara es fes pública no podria sortir mai al carrer sense que l'assetgessin), jo vaig respectar les instruccions. No ho va fer tothom, però hi ha coses amb què no estic d'acord i em semblen malament, com ara el que deia de no signar volums (ignoro qui n'és el responsable últim, però és un requisit absurd), i d'altres que tenen a veure amb els drets de les persones. Tanmateix, després vaig assistir a la trobada amb els fans en què l'autor va respondre preguntes enviades prèviament pels lectors i va ser certament interessant.

Una presència impossible d'obviar ha estat la de l'enorme cap del tità del manga (i anime) Shingeki no Kyojin, publicat en castellà com a Ataque a los titanes, que no segueixo, però que no em passa per alt que és una de les franquícies de més èxit dels darrers anys, i a més d'una manera espectacular, un boom més que evident perquè va passar de zero a cent en un temps rècord. Una autèntica febre, vaja.

Aquí em veieu altre cop, fent una mica el pallasso amb els cabells de cartró (com es diuen, aquestes màscares que no cobreixen la cara? També n'hi ha dels cabells del Goku superguerrer) d'en Seiya de Saint Seiya, que es podien collir del terra al costat d'una petita exposició d'il·lustracions i settei (imatges de referència per als equips d'animació de les productores d'anime) d'aquesta també importantíssima franquícia que enguany ha fet els 28 anys però que es prepara per a, l'any vinent, rebre una pel·lícula d'animació per ordinador que al Japó ja s'ha estrenat.

 

Ara bé, una de les motivacions més importants per a mi pel que fa als salons del manga (i del còmic) són les compres, perquè hi ha molta gent que hi va per a lluir disfresses més o menys elaborades, trobar-se amb altres persones i comprar 4 clauers, però no hem d'oblidar que ambdós salons giren al voltant d'un mitjà, el còmic, i no podem dir que som aficionats al còmic en general ni al manga en particular si no en comprem o llegim de manera habitual.

De botigues de còmics n'hi ha moltes, a Barcelona, però per a mi el Saló del Manga és el moment únic de remenar entre el que ofereixen aquelles que són de fora o que normalment només venen productes per internet, i que tenen exemplars descatalogats o difícils de trobar (i sobretot rebaixats) de col·leccions que segueixo amb penes i treballs.

El cas és que les meves compres en aquest cas han consistit en, per la banda de les novetats o la primera mà, els volums 11 i 12 de Sailor Moon, el 9 i el 10 d'I am a hero i el volum únic Katsura Akira, que recull les col·laboracions entre l'Akira Toriyama (Bola de Drac, Dr. Slump...) com a guionista i en Masakazu Katsura (Video Girl Ai, Zetman, I"s...) com a dibuixant.

De segona mà he adquirit, en alguns casos regatejant una mica i tot, els volums 7 a 10 de Love Hina en català, que m'han permès deixar la col·lecció gairebé acabada, els números 5 a 7 de RG Veda, amb els quals acabo aquesta obra de debut de les CLAMP, i el volum 1 del còmic independent nord-americà Strangers in Paradise, tan i tan recomanat —i guardonat— i que feia tant de temps que volia començar, però no podia perquè almenys el primer volum era introbable en anglès i/o massa car en castellà. De fet, el dia següent vaig comprar-ne 2 volums més (regatejant també), per si de cas em costa trobar-los més endavant, però no apareixen a la foto, feta prèviament.

Així ha estat, doncs, el meu pas pel XX Saló del Manga de Barcelona, la darrera edició d'una fira a la qual assisteixo de manera ininterrompuda des de fa moltíssims anys i que vaig visitar per primer cop, amb alguna pausa en els anys següents, a la tercera edició. Un esdeveniment que he vist créixer, desinflar-se una mica al cap de poques edicions i esdevenir, tot de sobte, un autèntic referent estatal i continental de trobades d'otakus i aspirants a aquest qualificatiu. I des de llavors demostra cada any una salut envejable.

Aquest Saló ha estat, també, l'esdeveniment que ha marcat els 3 anys des que hi vaig conèixer, un 30 d'octubre de 2011, la meva parella, amb qui comparteixo —des de les saludables i lògiques diferències de gustos concrets— l'afició pel manga, l'anime i la cultura japonesa.

Lectures: Bakuman

Quan vaig saber que els autors de Death Note estaven creant un altre manga d'èxit (encara que no vaig llegir Death Note fins que la nova obra ja s'estava publicant aquí), evidentment m'hi vaig interessar, i més després de llegir-ne el primer capítol gràcies a la seva distribució gratuïta per part de Norma Editorial, fa alguns Salons del Manga. 

Però no m'ho puc fer tot i ho vaig deixar per a més endavant. Fa un any, pel XVIII Saló del Manga, en vaig adquirir uns quants volums a bon preu i llavors ja m'hi vaig posar seriosament, de manera que en aquest XIX Saló del Manga, quan ha sortit el 20è i últim volum, me l'he pogut acabar més o menys al mateix temps que la resta de lectors, que tal com gestiono jo les col·leccions és una gran fita.

Takeshi Obata (dibuix) i Tsugumi Ohba (guió) tornaven amb una nova proposta atípica però molt allunyada de la inquietant Death Note. Es tracta de Bakuman, de vegades Bakuman., amb un punt al final, una història sobre manga o, més ben dit, creadors de manga, que es va publicar al Japó a la revista Shônen Jump entre 2008 i 2012 i va generar una sèrie animada en 3 temporades de 25 episodis cadascuna i fins i tot un videojoc per a la Nintendo DS.

En aquesta obra els protagonistes són en Moritaka Mashiro, de sobrenom "Saikô", i l'Akito Takagi, també anomenat "Shûjin", i la història comença quan tots dos comparteixen aula a segon de secundària, amb 14 anys. Un dia en Mashiro, que dibuixa molt bé, està fent un retrat de la noia que li agrada, la Miho Azuki, i en Takagi, que ho veu, li proposa formar un tàndem de dibuixant i guionista i triomfar com a autors de manga.

Tot i que inicialment en Mashiro refusa la proposta, atès que el seu oncle va fracassar com a mangaka i va acabar deprimit i morint per excés de feina, una nova motivació l'empeny a acceptar-la: com que l'Azuki casualment està intentant fer carrera al doblatge, ell vol crear un manga que s'adapti a una sèrie animada on ella interpreti la protagonista femenina, i enduts per la passió de la joventut es prometen mútuament que quan això passi ell li demanarà matrimoni.

Un somni molt concret i —de manera molt agafada pels pèls— compartit per la noia, que també per casualitat havia estat enamorada en secret d'en Mashiro des de feia temps, encara que a classe no parlessin mai. Accepta la proposta del noi amb la condició que no surtin com una parella normal, i que tampoc no es vegin ni pràcticament parlin per telèfon fins que no assoleixin l'objectiu, tot pel bé de la concentració en les respectives carreres.

La premissa és clara i molt interessant, encara que com he dit hi hagi coses que no acabin de ser versemblants, però a partir d'aquí ens trobem el llarg camí que haurà de recórrer aquest duet que es farà anomenar Ashirogi Muto (una reordenació de kanjis que significa alguna cosa així com "que els somnis d'en Mashiro, l'Azuki i en Takagi es facin realitat") i, si bé pot semblar que un manga sobre creadors de manga no és el tema més apassionant del món, en realitat Bakuman enganxa de mala manera tot i les grans quantitats de text i les llargues reflexions que caracteritzen l'obra de Takeshi Obata i Tsugumi Ohba, com vam poder veure a Death Note.

Els veurem enfrontar-se a moltes dificultats: les reticències dels editors de la Shônen Jump (sí, s'ha d'escombrar cap a casa) a l'hora de permetre que uns adolescents intentin compaginar els estudis i la dura feina d'un autor de manga, la dificultat d'aconseguir prou èxit com per a ser considerats candidats a dur una sèrie setmanal, la manca d'idees trencadores, l'imprevisible grau d'acceptació del públic que pot conduir a la cancel·lació d'una obra que teòricament tenia tot el que calia per a triomfar, les dates d'entrega...

I la competència, és clar, perquè a la Shônen Jump hi publiquen diversos autors cada setmana, però els Ashirogi Muto tenen un clar rival des del principi, que és l'Eiji Niizuma, un geni que va aconseguir l'èxit abans que ells i que a sobre treballa en solitari i produeix noves obres d'enorme acceptació sense esforçar-s'hi gaire. 

L'objectiu del duet, doncs, serà no només aconseguir un anime on pugui participar l'Azuki, sinó també assolir el número 1 a la llista de popularitat i superar, en qualsevol cas, en Niizuma, que al seu torn també els admira i els considera els rivals a batre.

Bakuman és una obra plena de personatges secundaris i rivals de bon rotllo, de competència sana. Hi coneixerem molts autors, assistents i editors relacionats amb els protagonistes d'una manera o d'una altra, però no hi ha dolents ni patirem per la integritat física de cap dels personatges. Té un to completament diferent del de Death Note, aquí la gent no mor ni s'odia. Sí que hi ha un personatge, avançada la història, que trenca una mica aquesta bassa d'oli, però no es pot considerar un dolent.

Encara que els protagonistes són en Saikô i en Shûjin, els secundaris també es fan estimar molt, ens amoïnen, els animem i en alguns capítols fins i tot esdevenen protagonistes temporals. Cal destacar, entre altres (n'hi ha moltíssims), l'apassionat Fukuda (que lidera el grup de joves autors que bateja amb el seu propi nom), la inicialment freda i desconfiada Aoki, el gras i desgraciat Nakai, el mandrós Hiramaru, o els editoris Hattori i Aida. 

Esment apart es mereix la Kaya, la millor amiga de l'Azuki, que esdevé ben aviat la xicota d'en Takagi i un suport d'incalculable valor per al duet protagonista, tant en tasques de la llar (en aquest cas de l'estudi on treballen) com en senzilles missions que li encomanen i que normalment corresponen als assistents professionals de mangaka. És un personatge que sorprèn per com canvia i es fa estimar a mesura que avança l'obra, un canvi de percepció que en els primers capítols no podem ni sospitar.

Bakuman ens mostra com els Ashirogi Muto esdevenen autors de manga d'èxit i es guanyen el respecte de col·legues i superiors, com es fan grans a mesura que passen els anys, com creix també la seva amistat i sí, també hi apareixen històries d'amor, a banda de la principal. Al shônen també s'hi poden explicar sentiments romàntics, encara que sigui en un format tan extremat com el que decideixen adoptar en Mashiro i l'Azuki. 

Però un dels punts forts d'aquesta obra, atípica com les que creen els seus protagonistes (que no deixen de ser en certa manera uns alter ego dels autors de la pròpia Bakuman i Death Note), és que explica com mai no s'havia vist la indústria del manga des de dins, per molt que els autors s'hagin afanyat a declarar que les coses no passen com es descriuen a la seva obra. Si més no hi coneixem els processos de publicació d'un manga, com funcionen les enquestes que en determinen la continuïtat o la cancel·lació, i amb quina mena de problemes s'han d'enfrontar tant els dibuixants i guionistes com els editors que els supervisen i els responsables de la redacció de les revistes on se serialitza un manga al Japó abans de passar a volum recopilatori.

A mi, com a mínim, això em sembla un gran al·licient i suma interès a una història en general versemblant (si deixem de banda la relació Mashiro-Azuki), amena, que té el ritme adequat i s'acaba quan s'ha d'acabar, sense prolongacions innecessàries que podrien haver repercutit negativament en la seva qualitat (com va passar amb Death Note i aquí es denuncia en forma d'insinuació, o almenys ho sembla). Pel que fa al dibuix, té un to més informal que el de l'anterior obra del tàndem Obata-Ohba, però és perfectament adequat al tipus d'història i s'hi pot apreciar igualment una atenció als detalls que fa esgarrifar. Només un exemple: en un prestatge ple de volums de manga podrem apreciar-los individualment i fins i tot reconèixer a quina obra del món real corresponen.

Bakuman demostra que un gran shônen pot durar dues desenes de volums i no allargar-se durant anys i panys, no contenir cap nu ni tan sols parcial, ni cap mort, i tot i així triomfar entre el públic. És un dels manga amb què he gaudit més els últims anys, ho confesso. No és perfecte, però. Se m'acut que un dels seus defectes és el paper secundari i servicial que hi tenen els seus personatges femenins, però en aquest sentit Ohba i Obata han millorat respecte a Death Note. També hi ha qui no s'ha quedat satisfet amb un final que és previsible, sí, però que a mi ja m'ha agradat així. De debò, val la pena.

Si us heu quedat amb ganes de més, Norma Editorial també n'ha llançat dues guies de personatges amb informació exhaustiva, anomenades Charaman i PCP, pensades per a encabir als cofres que ha anat regalant al llarg de la col·lecció.