Lectures: Amics i llibres a Jinbôchô

L'altre dia publicava una crítica literària doble amb dos llibres de la mateixa autora, que ja vaig dir que havia agafat el mateix dia de la biblioteca, però en realitat no me'ls vaig llegir seguits, sinó que al mig hi va haver un altre títol, també del mateix dia, i també japonès, però d'un altre autor.

Es tracta d'un escriptor que vaig conèixer fa poc, i el llibre del qual ja vaig tocar aquí, i que havia dit que seguiria de prop. Doncs bé, ho he complert i ja n'he llegit una altra novel·la, que és la que us porto avui. 

Amics i llibres a Jinbôchô, de Satoshi Yagisawa, em recorda l'altre llibre que deia, Els meus dies al cafè Torunka perquè, de fet, tenen un estil i un to força semblants. Si allà teníem com a escenari principal, gairebé un personatge més -quina ràbia quan fan servir aquest tòpic en descriure un llibre, oi?-, una cafeteria mig amagada, aquí el local per on circulen els seus personatges és una llibreria de vell del barri toquiota famós per aquests comerços especialitzats.

Tanmateix, aquest cop hi ha una diferència notable, i és que en comptes de ser tres històries protagonitzades per sengles personatges amb lligams amb l'escenari del títol, aquí la narradora és tota l'estona una dona que dona un cop de mà al seu oncle amb la llibreria quan té temps lliure, perquè es guanya la vida amb una feina que no hi té res a veure.

Aquesta novel·la, de fet, és anterior a la del cafè Torunka, es va publicar al Japó l'any 2011, i no passa res perquè no estan relacionades. On sí que passa és en el fet que he descobert, mentre en buscava el títol original, que és una continuació, de manera que si ho hagués sabut hauria agafat abans el llibre la història del qual continua, que a sobre existeix en català i que es diu Els meus dies a la llibreria Morisaki.

Val a dir, però, que havent llegit Amics i llibres a Jinbôchô no he trobat a faltar res. És una novel·la que es pot llegir de manera totalment independent, i que sí que és cert que fa referència a uns fets del passat que ara que ho sé acabaré llegint a la primera novel·la quan l'enganxi, però que no sospitem que sigui necessari conèixer amb més detalls, sinó que donen el context que donaria qualsevol altra novel·la.

El cas és que, com dèiem, la seva protagonista és la Takako, que quan passa estones a l'esmentada llibreria va tractant tant amb alguns clients peculiars com amb el seu no menys peculiar oncle, un home pencaire i estoic, alhora que ha de resoldre temes de la seva vida sentimental. Fins aquí, tenim una història de vida quotidiana, calmada i japonesa d'aquelles que transmeten calma i bon rotllo. 

Malauradament per als seus personatges, també hi ha drama, i el tram final de la novel·la deixa un regust amarg, un nus a la gola i, suposo, deu fer caure alguna llàgrima en aquella part del públic capaç d'experimentar aquesta mena de reacció. El meu equivalent, si serveix d'alguna cosa, és aquest nus i l'ha aconseguit. Si us agrada la literatura japonesa, no us la perdeu.

 

 

Lectures: Els meus dies al cafè Torunka

Quan estic acabant un llibre tinc més o menys pensat quin vull llegir a continuació, però de vegades me n'entra algun d'inesperat, normalment de la biblioteca. El d'aquesta vegada, però, té un origen diferent: resulta que on treballo es tradueix manga i anime, però també llibres d'altres menes, entre les quals alguna novel·la, i d'aquest, la mostra del qual em va arribar a les mans fa poc, no en sabia res, perquè no havia participat en cap fase del projecte. I va ser una agradable sorpresa veure a l'oficina una novetat de novel·la japonesa en català, de manera que me l'havia d'endur en informal préstec tant sí com no.

Em va fer la sensació que seria molt amè, molt agradable de llegir, i ara que me l'he acabat puc confirmar-ho, perquè quan em posen al davant drames quotidians japonesos, em costa parar.

Els meus dies al cafè Torunka, de Satoshi Yagisawa, es va publicar al Japó com a Junkissa Torunka l'any 2013, i és la tercera novel·la de l'autor, després de les també editades en català Els meus dies a la llibreria Morisaki (2010) i Amics i llibres a Jinbôchô (2011).

Navona Editorial ens les ha portat, com també la tercera, aquest cop amb traducció de Marta Moya, de qui ja vaig parlar perquè vaig ressenyar-ne la primera novel·la com a escriptora, i ha estat aquest proppassat mes de març, per tant el llibre encara conserva certa calor del forn. 

Després d'aquesta introducció suposo que voleu saber de què va, el llibre, així que fil a l'agulla: Els meus dies al cafè Torunka és un relat en tres capítols que gira al voltant d'una petita cafeteria amagada en un carreró de Tòquio, un espai tranquil i tradicional -en el funcionament i en la preparació del producte en què es basa el seu negoci- regentat per un home amb l'ajuda d'un cambrer jovenet i, ocasionalment, la seva filla adolescent. 

A cada capítol l'autor adopta el punt de vista d'un personatge diferent, començant per aquest cambrer, que rep la visita d'una misteriosa clienta que assegura que el coneix d'una altra vida. Després, tenim la història d'un dels clients habituals del cafè i la seva relació amb una altra de les clientes, que ve de lluny i és tangencial, però d'allò més dramàtica.

Per acabar, se'ns explica, a través de la Shizuku, la filla de l'amo, tant la seva pròpia història com la de la família, amb tragèdia inclosa, de manera que acabem tenint una idea del rerefons dels personatges més importants i de la història de la cafeteria i del tranquil barri.

Yagisawa ens ho explica amb un estil senzill, sense floritures, que es llegeix de pressa i amb moltes ganes malgrat el caràcter tranquil que desprenen les històries quotidianes que explica, totes amb un punt més o menys intens de dramatisme pel que fa a les relacions sentimentals, sense oblidar temes com la pèrdua, l'abandó i la mort com a element sempre present en el passat dels personatges. I, encara que sembli mentida amb el que acabo de dir, tot plegat desprèn un bon rotllo que ens deixa molt satisfets quan en llegim l'última pàgina.

M'ha agradat molt, el que he vist aquí, i sens dubte seguiré de prop aquest autor, així que aniré fent una ullada a la biblioteca, aquest cop pública, per veure si en trobo els altres llibres publicats fins ara i, com sempre, si això passa n'acabaré parlant aquí.

 

Adeu a Kentarô Miura

El dia que escric i publico aquesta entrada s'ha conegut la sobtada desaparició, el passat 6 de maig, de l'autor de Berserk, popular obra per la qual era conegut, encara que no era l'única que havia signat i que s'ha publicat al nostre mercat.

Una dissecció aòrtica, segons que informen, ha estat la causant de la defunció inesperada de Kentarô Miura a l'edat de 54 anys, i amb aquesta entrada pretenc fer-ne esment -tot i que en un món on existeix Twitter ja no és notícia- i repassar una mica la seva trajectòria.

Nascut l'11 de juliol de 1966 a la ciutat japonesa de Chiba, dins la prefectura del mateix nom, ja des de petit dibuixava manga i l'ensenyava als companys de l'escola, i a secundària va començar a fer servir materials professionals per als seus còmics, cosa que deixava clara la seva vocació i cap a on tiraria el seu futur.

Als 18 anys va entrar a treballar com a ajudant de George Morikawa, conegut com a autor del popular (al Japó, inèdit aquí) manga de boxa Hajime no ippo, que va començar el 1989 i que encara es publica, amb 130 volums recopilatoris i en marxa. 

El mestre Miura no va arribar a participar en aquell manga, però, perquè el 1988 ja s'havia independitzat com a professional i dibuixaria, amb guió del mític Buronson (El puny de l'estel del Nord) una obra, Oh-Roh, en què el protagonista va a parar a la Mongòlia del segle XIII, recopilada en un únic volum i que aquest mateix any ha estat reeditada al nostre mercat, així com ens ha arribat per primera vegada la seva segona part, de 1989, anomenada Oh-Roh-Den. 

El 1992 es publicaria un altre manga de viatgers en el temps, en aquest cas cap al futur, del qual ja vaig parlar en una entrada i que recentment també ha estat reeditat, Japan. 

Molts anys després, entre 2013 i 2014, se serialitzaria una altra obra que acabaria recopilada en un volum únic, Gigantomachia, publicada aquí per Panini el 2019, però he deixat per al final el que va estar fent en tot aquest temps, i de fet, ja havia començat més o menys a l'època d'Oh-Roh.

 

Parlo, naturalment, de Berserk, sens dubte el seu èxit més gran, l'obra a què va dedicar la vida, amb una lentitud i una quantitat de descansos que formaven la part fosca de la seva llegenda de cara als fans, així com també els múltiples problemes que ha tingut en les seves edicions espanyoles: primer va intentar publicar-lo Planeta, en aquell format antiquadíssim de còmics de 48 pàgines, que va aguantar 10 entregues el 1996, com a Gatsu: El guerrero negro. 

Posteriorment, la barroera MangaLine el va recuperar ja amb el seu títol original el 2001 i en volums, però després d'una primera arrencada va decidir fer-ne una nova edició que, aquest cop sí, va durar 30 volums, fins que l'editorial va plegar. El va heretar Glénat/EDT, que ho va reeditar tot i alhora va anar avançant fins al volum 36 fins que també va haver de tancar les portes. Panini va heretar aquesta sèrie que havia passat per tantes mans i des de fa un temps també n'està traient una edició a la seva línia Maximum, en volums grans i de gruix doble. 

Aquesta dèria per rescatar una obra que es publicava d'una manera tan irregular i tan lenta s'entenia perfectament, perquè Berserk és un manga espectacular tant argumentalment com pel que fa al seu apartat gràfic, que és evident que evoluciona en els 32 anys que havien passat des dels seus inicis. 

La popularitat d'aquest manga de fantasia fosca protagonitzat per un violentíssim mercenari és indubtable, i va provocar -i això al seu torn la va augmentar- la seva adaptació a novel·la (Berserk: El Caballero del Dragón de Fuego), dues sèries d'anime (25 episodis entre 1997 i 1998 i 24 entre 2016 i 2017) i una trilogia de llargmetratges animats entre 2012 i 2013. 

Ara, però, la "maledicció de Berserk", com diu el seu traductor, en Marc Bernabé, ha tingut el pitjor dels girs possibles. L'obra es queda amb 40 volums i una història inacabada, i el seu autor ja no la tornarà a reprendre, així com no ens proporcionarà cap obra més. Descansi en pau.

Lectures: Furari

El mestre Jirô Taniguchi no és un estrany en aquest blog, n'he ressenyat unes quantes obres (Barri llunyà, El gourmet solitario, Hotel Harbour View, El almanaque de mi padre, Cielos radiantes...) i espero poder-ho continuar fent en el futur.

M'agrada força, però reconec que sovint he adquirit les seves obres quan les he trobat de saldo, i és que l'editorial que l'acostuma a publicar al nostre mercat posa uns preus força elevats als seus productes. El cas d'avui no és diferent, perquè es tracta d'un volum únic que vaig comprar a les oportunitats de la mítica botiga Continuarà, de Barcelona, però no ha estat fins ara que l'he llegit.

Furari, a diferència d'altres títols que he ressenyat del desaparegut mestre, és força moderna, de 2011 concretament, i aquí ens va arribar l'any següent, el 2012. 

En 208 pàgines i format de tapa dura, recupera el Taniguchi més quotidià, un gènere que l'home dominava i que transmet calma i reflexió a cada obra seva d'aquestes característiques que en llegim. 

Ja em disculpareu, però no he trobat imatges a internet que em servissin per a il·lustrar l'entrada, així que les he escanejat amb el mòbil del meu volum tan bé com he pogut i preservant la integritat del llibre.

En fi, Furari segueix els passos, literalment, del senyor Tadataka Inô, un home japonès jubilat que el 1799 està jubilat i es dedica a caminar per Tòquio, llavors Edo, tot mesurant distàncies amb les seves passes. És una afició que té, derivada de la que té per l'astronomia i la geografia.

Això el converteix en un altre dels caminants de Taniguchi, incloent-hi el de El caminante i el de l'esmentada El gourmet solitario, que són protagonistes que bàsicament caminen, reflexionen i interactuen amb el seu entorn. En aquest cas, el señor Inô recita poesia mentre camina, juga una estona amb uns nens al fang o entra en algun establiment per prendre una copeta, a més de sortir en alguns capítols amb la seva dona, que veu una mica amoïnada com el seu marit no descansa com correspondria a un jubilat.

Per donar una mica de vida a la trama, l'autor inclou algunes escenes en què el protagonista veu el món a través d'animals, moments d'endormiscament dels quals es desperta al cap d'uns moments.  

Amb aquestes passejades, com a lectors som testimonis de fragments de la quotidianitat d'una societat i d'una època, amb celebracions de festivitats, jocs infantils o l'activitat dels comerciants, que per al públic interessat en la cultura japonesa són força agradables.

Furari no és un manga amb gaire text, i de vegades ens regala alguna imatge paisatgística espectacular com aquesta de les lluernes, però malauradament hi ha una profusió de notes de traducció, per al meu gust no totes necessàries, que entorpeixen la seva lectura en trencar-ne la fluïdesa. Per exemple, les unitats de longitud tradicionals japoneses surten molt sovint en aquest manga, i podem optar per no llegir-ne la conversió al sistema mètric decimal, però també n'hi ha moltes de culturals.

Per acabar amb l'edició, encara que la decisió de repartir les frases entre globus diferents sense punts suspensius en cap lloc sigui estranya, aquesta vegada no he trobat problemes de traducció ni de retolació. Sobre el sentit de lectura occidental, però, en podríem debatre força estona i ja és un tema que fa mandra i tot.

El problema que tinc amb aquest manga, que m'ha agradat però ni de bon tros tant com altres del mestre Taniguchi, és que per posar el seu protagonista en context he hagut de fer una ullada a l'article de la Wikipedia dedicat a ell, on se'ns explica que va ser el cartògraf i agrimensor que va fer possible el primer mapa modern del Japó. És una part que no veiem al manga, on es parla dels mesos anteriors a l'assignament, que és conseqüència d'una afició. 

Això està molt bé, però demana del lector uns coneixements previs. Sense saber si al Japó és una figura tan coneguda que se n'assumeix la biografia bàsica, a Occident trobo que no hauria estat malament un article introductori. Ignoro si a França el té, però l'edició espanyola segur que no.

Lectures: El gourmet solitario

El manga gastronòmic és un gènere molt popular al Japó, no és perquè sí que el quart -en el moment d'escriure això- manga amb més volums de la història és Cooking Papa, amb 155 des que es va començar a publicar el 1986, i encara dura.

Oishinbo, amb 111 i en marxa des de 1983, manté l'onzena posició, i encara que aquest ha estat publicat en castellà, ha estat en una edició antològica de 7 volums, gruixuts, sí, però només 7. És un tipus de còmic massa arriscat per publicar aquí durant gaire temps, encara que a Catalunya vam poder veure l'anime El gran Sushi, però no ho és tant si es tracta de llibres autoconclusius com el que avui ens ocupa, i menys si el seu autor té la popularitat que té aquí, a Europa.

 

Tant és així que ell ho sabia i ja li semblava bé que es publiquessin les seves obres emmirallades per poder-se publicar en sentit de lectura occidental, cosa que té el curiós efecte de convertir la majoria de personatges en esquerrans, com també és el cas d'aquest còmic.

 

 

És El gourmet solitario, un manga del desaparegut Jirô Taniguchi, del qual ja havia ressenyat Cielos radiantes, Barri llunyà, Hotel Harbour View i El almanaque de mi padre, que es va publicar al Japó el 1997 amb el nom de Kodoku no gourmet, amb guió de Masayuki Kusumi i dibuix del mestre Taniguchi. 

 

Amb una premissa tan senzilla com la d'un comerciant que s'atura a fer un mos després d'una llarga i cansada jornada de feina, és una obra calmada, realista i amb aquell encant propi de la majoria d'obres de Taniguchi, encara que el guió en aquest cas sigui d'una altra persona. 

Amb aquesta excusa se'ns parla d'una pila de plats de la gastronomia japonesa, amb un amor que fa venir encara més gana, tant se val l'hora a la qual llegim les 19 històries -curtetes, de 8 pàgines cadascuna- que conformen el volum.

Tot dibuixat d'una manera exquisida, literalment, i amb un munt d'informació explicada de manera amena i ben encaixada a la història, que més enllà d'aquestes aturades alimentàries tampoc no ens explica gran cosa del seu protagonista, el senyor Inokashira.

Els únics conflictes o problemes que veiem en aquesta història, que no és precisament un thriller, es produeixen quan el protagonista visita una zona que feia temps que no trepitjava i, tot buscant un restaurant que recorda, ja no hi és, o quan en algun lloc no queda algun plat que havia demanat i decideix tastar-ne un altre, però en tots dos casos li sorgeix l'oportunitat de descobrir un lloc o un menjar nou, de manera que són relats que sempre acaben bé.

Amb tot plegat El gourmet solitario ens permet veure l'interior de tota mena de locals gastronòmics tradicionals del Japó, i quan l'Inokashira va pel carrer, contemplar meravellosos paisatges urbans del país del Sol Naixent. Així, retrata també una part de la societat i les tradicions japoneses.

L'obra va ser adaptada en forma de TV Drama, és a dir sèrie d'imatge real, que va començar el 2012 i va acabar el 2017, amb 72 episodis i un especial. També se n'han fet Drama CD, novel·les i fins i tot figures articulades, entre altres productes derivats.

Però no només això: encara que és un volum autoconclusiu, els autors van continuar explicant-ne històries, també a la revista Weekly Spa!, i el 2015 se'n va recopilar un segon volum, que aquí va arribar el 2016 -el primer es va publicar en castellà el 2010- novament sota el segell de l'editorial basca Astiberri, i amb el títol Paseos de un gourmet solitario. Si us heu quedat amb gana després del primer volum, busqueu-lo.
 

Visita al Museu Ghibli

Com alguns i algunes de vosaltres ja sabeu, perquè sobretot em llegeix gent que em coneix personalment i/o amb la qual ens seguim a les xarxes socials, aquest any les vacances d'estiu han estat molt especials, ja que m'he casat i he anat de viatge al Japó, somni de feia més de 15 anys.

Una de les visites obligades com a aficionat als còmics i l'animació japonesa era, evidentment, el Museu Ghibli, obert el 2001 a Mitaka, un suburbi de Tòquio. Com ja saben tots aquells que hi han anat, per tal d'entrar-hi cal comprar l'entrada amb mesos d'antelació i estar a l'aguait, perquè des de l'estranger, almenys des de Catalunya, s'ha de fer a través d'una agència concreta de viatges, que s'endú la seva comissió i converteix en 1.500 iens els molt raonables 1.000 que costa en realitat l'entrada a un dels punts de pelegrinatge dels amants de l'animació per a petits i grans. I les entrades volen.

Doncs bé, per fi hi he pogut anar i volia compartir amb els meus lectors i les meves lectores el que m'ha semblat el famós museu.

El camí des de l'estació de Mitaka al museu és molt directe i fàcil, i les ganes d'arribar-hi augmenten a mesura que ens hi acostem, perquè a sobre hi ha rètols i parades de bus on trobem l'omnipresent Totoro, protagonista d'El meu veí Totoro i mascota dels estudis.

Un cop allà, tot i que ja ho havia llegit i no va ser cap sorpresa, estricta política de no fer fotos a l'interior del museu (cap problema amb les terrasses i els patis), però òbviament en vam fer algunes d'amagatotis, i ens van cridar l'atenció -molt amablement, això sí- unes treballadores vestides de blau que trobàvem més sovint que l'esmentat Totoro.

La decoració del museu, amb predomini de la fusta, és -com no podia ser d'una altra manera- d'estil europeu (tots els rètols amb les explicacions només en japonès, això sí), molt bufona i acollidora i més aviat inspirada en el segle XIX, i les seccions són sorprenentment poques però molt interessants. Si serveix com a referència, nosaltres ens hi vam estar aproximadament 2 hores.

Comptant el curt que tocava aquell dia, Mei to Koneko Bus (La Mei i el petit Gatbús), una mena de spin-off de El meu veí Totoro protagonitzat, com diu el títol, per la petita Mei i una cria de Gatbús. Divertit, i segurament el més popular dels 9 que existeixen i que es van alternant segons el dia que es visiti el museu. Llàstima que només es puguin veure allà i no n'existeixi una edició física, però suposo que és un dels al·licients del museu. Llàstima també que només es pugui veure el que toca aquell dia i una sola vegada.

Precisament una de les seccions està dedicada a aquests curtmetratges, mentre que les altres són sobre el procés d'elaboració d'una pel·lícula, amb materials molt interessants exposats, els orígens del cinema en general amb exemples dels diversos sistemes adaptats a l'univers Ghibli, contes infantils il·lustrats per la companyia, i el mític Gatbús que és una zona de jocs infantils... i que des de l'actualització del museu -reobert precisament, i per sort, 13 dies abans de la nostra visita- té també una versió per a totes les edats on vam poder seure.

Un dels llocs més esperats del museu era la seva teulada, on hi ha una reproducció a mida "real" del robot de El castell al cel. Allà sí que hom s'hi podia fer fotos.

I la gran decepció va ser la botiga del museu: tot caríssim, més del que es podia esperar per als estàndards d'una botiga de museu, i massa centrat en el Totoro dels nassos. I n'érem encara més conscients perquè havíem vist productes Ghibli en algunes botigues (imprescindible la cadena Donguri), no diré que barats, perquè no ho eren, però almenys no tan exageradament inflats.

Vam marxar d'allà quan consideràvem que ja ho havíem vist tot i, casualment, a la tarda teníem previst visitar el mirador de la torre Môri, a Roppongi Hills (Tòquio)... on amb el preu de l'entrada s'incloïa una gens petita exposició temporal precisament de l'Studio Ghibli!

No se solapava amb la visita al museu, al contrari: la complementava amb coses molt diferents, com un recull de pòsters de totes les pel·lícules, anuncis en mitjans de comunicació en paper, objectes relacionats amb la producció dels films, marxandatge i articles promocionals de tota mena (i no a la venda, encara que hi havia una botiga oficial d'aquesta exposició amb productes més convencionals i tan inflats com al museu...) i una zona que reflectia l'obsessió del mestre Miyazaki pels vehicles voladors.

Per tant, en realitat vam visitar dos museus Ghibli diferents el mateix dia, i em vaig quedar amb ganes de tornar a veure les pel·lícules que tinc i veure per primer cop les que encara no he vist, algunes de les quals sí que tinc però no he desprecintat. Mateu-me.

Cinema: Stand By Me Doraemon

Fa uns mesos se celebrava el 20è aniversari de la primera emissió de Doraemon, el gat còsmic —títol que, per cert, no té gaire a veure amb l'autèntic origen del personatge— a TV3, per tant puc afirmar que quan es va estrenar en català a mi em va enganxar, amb 12 anys, una mica gran pel que representa que és el públic objectiu de la sèrie.

Tanmateix en vaig gaudir durant molts anys, i amb el pas del temps i l'accés a més informació vaig conèixer la gairebé incalculable importància que al Japó han tingut i tenen, per a diverses generacions, en Doraemon i la seva colla, gràcies al manga del duet Fujiko F. Fujio, en 45 volums publicats de 1969 a 1996, però també una sèrie animada de milers d'episodis en diverses encarnacions, a més de desenes de llargmetratges, molts dels quals també disponibles en català, videojocs i marxandatge per a tots els gustos, que ja fa uns anys que ens comença a arribar gràcies a Luk Internacional, que en té els drets de distribució aquí. 

No les he anat veient, aquestes pel·lícules, i ja fa molts anys que no segueixo els episodis animats (tot i que per motius de feina sí que n'he vist els més recents), però quan vaig saber que ens arribaria el primer film d'animació generada per ordinador o CG del personatge, no per això, sinó pel seu argument, vaig decidir que l'aniria a veure.

Perquè, sense fer spoilers que no faci ja el tràiler que veurem a continuació, la idea que en Doraemon se'n vagi i deixi que en Nobita, per fi, s'espavili sol, era quelcom que volia veure d'aquesta manera. Acaba amb les especulacions sorgides de llegendes urbanes sobre en Nobita en coma i altres paranoies, i de pas fa la funció de tancament —no dubto pas que se'n continuaran fent episodis, però— d'una sèrie que té els fonaments i el secret de la seva longevitat en l'atemporalitat de les històries autoconclusives que explica episodi rere episodi, amb èxit, des de 1973. Any en què, per cert, ja s'havia parlat d'aquest final en un episodi.

Què us sembla? Com a mínim posa la pell de gallina, i suposo que si sou de llàgrima fàcil se us en pot escapar alguna veient el llargmetratge sencer. Per part meva, potser perquè me l'havien pintat d'allò més trista i emotiva i m'esperava quelcom molt més dur, no vaig passar d'un parell de moments d'obstrucció de la gola, però tampoc no considero que sigui un film adreçat especialment als adults que han crescut amb el personatge. 

Els agradarà, sí, però també en gaudiran els més menuts, i sense cap problema, perquè té un to força més infantil que el dels grans èxits del cinema d'animació dels darrers anys, que tenen lectures diverses d'acord amb les diverses edats dels espectadors. 

Stand by me Doraemon, estrenada el 2014 tant al Japó com a Catalunya, es presenta com el final de la història, però dedica un bon tros del seu metratge a recapitular, per si quedava cap despistat a la sala, tot donant la seva versió de l'arribada d'en Doraemon des del segle XXII, la presentació dels invents més destacats del seu univers i les circumstàncies bàsiques d'en Nobita i els seus amics més propers.

En aquest cas no hi ha una aventura d'aquelles que mereixen un tractament especial més enllà dels 10 minuts dels miniepisodis habituals, i que es reserven per a les pel·lícules de dibuixos d'estrena anual, sinó que la trama se centra en un senzill objectiu: en Doraemon ha de fer feliç en Nobita i llavors podrà (i haurà de) tornar al futur.

La felicitat d'en Nobita, almenys a la pel·lícula, es basa en el fet d'assolir la certesa que en el futur es casarà amb la Shizuka, i en Doraemon s'ha d'assegurar que al present canviarà d'actitud per tal que els esdeveniments condueixin a aquest final feliç desitjat. 

Un final que, de fet, provocaria una paradoxa temporal de les més bèsties que he vist mai en el subgènere dels viatges en el temps: si en Nobita no es casa amb la Jaiko, el seu rebesnét Sewashi no existirà i per tant no crearà en Doraemon. No hi pensen, en això, i a la sèrie tampoc, però es marquen com a objectiu aquest escenari ideal i treballen per a fer-lo realitat. 

La conseqüència, perquè ho aconsegueixen i això no és cap secret ni tan sols a la sèrie animada, on ja s'ha establert en repetides ocasions que en el futur en Nobita i la Shizuka seran marit i muller, en Doraemon ha de tornar al futur i marxar del present per sempre més. És lògic, missió acomplerta.

Ara bé, aquest moment trenca el to alegre i infantil de la pel·lícula i la converteix en un drama de proporcions considerables, molt emotiu, que com deia al principi segurament afectarà més aquells que hi vagin sense haver-ne sentit a parlar. Potser és millor així. 

 

Com a curiositat, el pòster japonès d'on surt el català que he posat al principi té llàgrimes als ulls d'en Doraemon, una declaració d'intencions, però la nostra versió surt "censurada" en aquest sentit.

Parlem ara dels aspectes tècnics. Acostumat des de fa anys i panys als llarmetratges d'animació per ordinador i 3D renderitzades, crec que Stand by me Doraemon adapta amb força fidelitat els personatges visualment plans que coneixíem de sempre a l'entorn tridimensional, encara que algun cas no m'ha acabat de convèncer, com en Gegant. 

També trobo que en alguns moments, no en tots, els escenaris tenen poc nivell de detall, com si es tractés d'una pel·lícula feta fa ben bé 10 anys, però potser és una sensació provocada perquè el material original era bidimensional i es volia respectar l'aspecte cartoon, mentre que els films de Pixar o Dreamworks es creen directament en 3D sense que es vulgui fer pensar l'espectador en els dibuixos animats clàssics. Per tant, no ho considero un defecte.

Pel que fa al doblatge, en català afortunadament ens hem estalviat l'Alaska i el seu marit Mario Vaquerizo fent respectivament de la Shizuka i en Nobita adults, estratègia comercialment intel·ligent però discutible des del punt de vista artístic. I en la resta de personatges trobem les veus de la sèrie animada, les actuals (que ja fa uns quants anys que hi són), com és lògic encara que els més vells trobem a faltar la veu original d'en Nobita.

Vull fer esment d'un aspecte que em va agradar, però que es podria haver rematat millor: quan en Doraemon arriba descobreix els dorayakis, i així els anomenen amb tot l'encert, perquè allò de "pastissets de melmelada" o "de xocolata" que sempre s'havia dit a l'anime —i s'entén, perquè de vegades cal adaptar les coses per al públic que no té per què saber res de la cultura japonesa— confon els nens petits i quan proven el dorayaki de debò, farcit de mongetes vermelles azuki, s'enduen una decepció. Ara bé, després s'esmenten un parell de cops més i se'ls anomena "pastissets", difuminant l'efecte corrector. Per sort, però, no es diu de què són, aquests pastissets.

En fi, Stand by me Doraemon és el final d'una història que coneixem des de fa dècades, que ens continuaran explicant a la sèrie animada un cop rere l'altre, amb remakes de les aventures més destacades inclosos, i dosifica correctament l'humor i el drama amb un fil argumental comprensible per part dels més petits, i que als adults no ens farà, tampoc, badallar. Sí que hi trobarem, si som exigents, inconsistències, i somriurem amb sornegueria amb una escena de product placement brutal.

És fidel, amb gags recurrents inclosos, al llegat d'en Doraemon, ambaixador cultural japonès des de 2008 i sens dubte una icona de tot el país, i cap fan del personatge, actual o ja crescudet, se l'hauria de perdre. 

XX Saló del Manga

Aquesta edició del Saló del Manga ha estat certament especial, no només perquè es tractava de la 20a edició d'una de les fires de manga més importants d'Europa, sinó també perquè ha estat el primer cop que aquest humil bloc, Cementiri de Pneumàtics, ha rebut una acreditació de l'empresa organitzadora, Ficomic, per tal de cobrir l'esdeveniment.

Es diu aviat, 20 edicions d'una fira, i més quan durant les primeres era impensable que la cosa arribés als extrems que ha arribat, amb tantíssima expectació que un dia abans del seu inici les entrades per a dissabte ja s'havien exhaurit. Només això ja és una mostra de l'acollida que té entre els aficionats al còmic i la cultura japonesa no només de Catalunya, sinó de l'estat espanyol sencer.

Ha estat una edició important per l'aniversari en si, i també es podria haver celebrat el 30è de Bola de Drac, però suposo que en haver-se dedicat en les edicions més recents moltes activitats a la gran obra d'Akira Toriyama es considerava redundant. Ara bé, la franquícia Pokémon ha arribat als 18 anys d'edat amb tanta salut com sempre i ha format part durant molt de temps del programa dels salons. L'organització ha tingut l'encert de reconèixer-ho i fer-ho en un espai ben gran, el Palau 1, permetent d'aquesta manera la còmoda circulació de gent per l'interior dels altres espais, sens dubte una millora respecte d'altres edicions.

Els videojocs, que sempre han estat una part molt important dels salons —de vegades esmentada als pòsters i d'altres vegades no— estaven repartits entre un petit espai de Playstations al Palau 2 i l'enorme dedicat gairebé exclusivament a les consoles actuals de Nintendo, amb especial presència de les entregues més recents de Pokémon i un globus gegant d'en Pikachu. Allà mateix, una exposició dedicada a aquest fenomen que contenia, però, il·lustracions de personatges però cap explicació per al públic general com sí que trobem en d'altres homenatges que s'han fet als salons.

A banda d'això, naturalment, l'aniversari del propi Saló també s'havia de celebrar, i es feia amb un recull dels pòsters de cadascuna de les 20 edicions, a més de fotografies d'alguns dels convidats més il·lustres que hi ha hagut, tot plegat un repàs nostàlgic d'aquests 20 anys de fira especialitzada en el còmic i la cultura japonesa.

En aquest sentit, a la part superior del Palau 2, en un altre espai ben ampli, hi havia no només la Sala d'Actes 2, sinó també els tallers i exposicions relacionades amb la cultura nipona, com ara la de bonsais i ikebana i una formada per plafons que repassaven diversos conceptes de la filosofia i la manera de ser dels japonesos.

Al Palau 1, que és on es concentrava la majoria d'estands i exposicions, m'ha agradat especialment la dels segells japonesos inspirats en els manga i anime més influents de les darreres dècades, des de Heidi fins a Naruto, passant per Conan el nen del futur, Mazinger Z, Bola de Drac, Evangelion o One Piece, entre moltes altres obres que han marcat milions de persones, sense exagerar.

I, és clar, també hi havia les exposicions dedicades a alguns dels convidats més importants d'aquesta edició, el més destacat dels quals —amb el permís del mestre Takehiko Inoue, autor de Slam Dunk, Vagabond o Real, convidat per Ivrea— el senyor Takeshi Obata, el dibuixant (no guionista, compte) de Death Note, Bakuman o All you need is kill, entre altres títols que formen part del catàleg de Norma Editorial. D'aquestes obres Bakuman, la meva preferida, no tenia presència en aquesta exposició, però val a dir que fa dos anys, amb motiu de la seva finalització, ja va tenir força protagonisme.

L'altre autor protagonista d'aquest tipus d'exposició era en Kengo Hanazawa, concretament amb l'obra que l'ha fet famós al nostre mercat, I am a hero, un manga que segueixo i que és l'excepció del meu habitual rebuig pel gènere dels zombis, que trobo sobreexplotat i mancat d'interès per norma general. Algun dia parlaré d'aquest manga, però ara no és el moment.

Vaig participar al sorteig que va fer Norma per a la signatura d'aquests dos autors, i em va tocar curiosament la del més desitjat pel públic, en Takeshi Obata. Malauradament no signava volums de manga, només aquesta làmina, però vaig tenir l'oportunitat d'estrènyer-li la mà. Hi havia una visitant estrangera del Saló que pagava fins a 50 euros per tenir el número que donava dret a aquesta oportunitat, i admeto que em va arribar a passar pel cap acceptar-ho, ja que vaig força malament de diners, però ràpidament vaig decidir que no, que la signatura d'un mangaka d'aquest nivell era una ocasió única i difícilment repetible.

Com que per desig exprés de l'autor no se li podien fer fotografies (al Japó és immensament popular i si la seva cara es fes pública no podria sortir mai al carrer sense que l'assetgessin), jo vaig respectar les instruccions. No ho va fer tothom, però hi ha coses amb què no estic d'acord i em semblen malament, com ara el que deia de no signar volums (ignoro qui n'és el responsable últim, però és un requisit absurd), i d'altres que tenen a veure amb els drets de les persones. Tanmateix, després vaig assistir a la trobada amb els fans en què l'autor va respondre preguntes enviades prèviament pels lectors i va ser certament interessant.

Una presència impossible d'obviar ha estat la de l'enorme cap del tità del manga (i anime) Shingeki no Kyojin, publicat en castellà com a Ataque a los titanes, que no segueixo, però que no em passa per alt que és una de les franquícies de més èxit dels darrers anys, i a més d'una manera espectacular, un boom més que evident perquè va passar de zero a cent en un temps rècord. Una autèntica febre, vaja.

Aquí em veieu altre cop, fent una mica el pallasso amb els cabells de cartró (com es diuen, aquestes màscares que no cobreixen la cara? També n'hi ha dels cabells del Goku superguerrer) d'en Seiya de Saint Seiya, que es podien collir del terra al costat d'una petita exposició d'il·lustracions i settei (imatges de referència per als equips d'animació de les productores d'anime) d'aquesta també importantíssima franquícia que enguany ha fet els 28 anys però que es prepara per a, l'any vinent, rebre una pel·lícula d'animació per ordinador que al Japó ja s'ha estrenat.

 

Ara bé, una de les motivacions més importants per a mi pel que fa als salons del manga (i del còmic) són les compres, perquè hi ha molta gent que hi va per a lluir disfresses més o menys elaborades, trobar-se amb altres persones i comprar 4 clauers, però no hem d'oblidar que ambdós salons giren al voltant d'un mitjà, el còmic, i no podem dir que som aficionats al còmic en general ni al manga en particular si no en comprem o llegim de manera habitual.

De botigues de còmics n'hi ha moltes, a Barcelona, però per a mi el Saló del Manga és el moment únic de remenar entre el que ofereixen aquelles que són de fora o que normalment només venen productes per internet, i que tenen exemplars descatalogats o difícils de trobar (i sobretot rebaixats) de col·leccions que segueixo amb penes i treballs.

El cas és que les meves compres en aquest cas han consistit en, per la banda de les novetats o la primera mà, els volums 11 i 12 de Sailor Moon, el 9 i el 10 d'I am a hero i el volum únic Katsura Akira, que recull les col·laboracions entre l'Akira Toriyama (Bola de Drac, Dr. Slump...) com a guionista i en Masakazu Katsura (Video Girl Ai, Zetman, I"s...) com a dibuixant.

De segona mà he adquirit, en alguns casos regatejant una mica i tot, els volums 7 a 10 de Love Hina en català, que m'han permès deixar la col·lecció gairebé acabada, els números 5 a 7 de RG Veda, amb els quals acabo aquesta obra de debut de les CLAMP, i el volum 1 del còmic independent nord-americà Strangers in Paradise, tan i tan recomanat —i guardonat— i que feia tant de temps que volia començar, però no podia perquè almenys el primer volum era introbable en anglès i/o massa car en castellà. De fet, el dia següent vaig comprar-ne 2 volums més (regatejant també), per si de cas em costa trobar-los més endavant, però no apareixen a la foto, feta prèviament.

Així ha estat, doncs, el meu pas pel XX Saló del Manga de Barcelona, la darrera edició d'una fira a la qual assisteixo de manera ininterrompuda des de fa moltíssims anys i que vaig visitar per primer cop, amb alguna pausa en els anys següents, a la tercera edició. Un esdeveniment que he vist créixer, desinflar-se una mica al cap de poques edicions i esdevenir, tot de sobte, un autèntic referent estatal i continental de trobades d'otakus i aspirants a aquest qualificatiu. I des de llavors demostra cada any una salut envejable.

Aquest Saló ha estat, també, l'esdeveniment que ha marcat els 3 anys des que hi vaig conèixer, un 30 d'octubre de 2011, la meva parella, amb qui comparteixo —des de les saludables i lògiques diferències de gustos concrets— l'afició pel manga, l'anime i la cultura japonesa.