Lectures: El gourmet solitario

El manga gastronòmic és un gènere molt popular al Japó, no és perquè sí que el quart -en el moment d'escriure això- manga amb més volums de la història és Cooking Papa, amb 155 des que es va començar a publicar el 1986, i encara dura.

Oishinbo, amb 111 i en marxa des de 1983, manté l'onzena posició, i encara que aquest ha estat publicat en castellà, ha estat en una edició antològica de 7 volums, gruixuts, sí, però només 7. És un tipus de còmic massa arriscat per publicar aquí durant gaire temps, encara que a Catalunya vam poder veure l'anime El gran Sushi, però no ho és tant si es tracta de llibres autoconclusius com el que avui ens ocupa, i menys si el seu autor té la popularitat que té aquí, a Europa.

 

Tant és així que ell ho sabia i ja li semblava bé que es publiquessin les seves obres emmirallades per poder-se publicar en sentit de lectura occidental, cosa que té el curiós efecte de convertir la majoria de personatges en esquerrans, com també és el cas d'aquest còmic.

 

 

És El gourmet solitario, un manga del desaparegut Jirô Taniguchi, del qual ja havia ressenyat Cielos radiantes, Barri llunyà, Hotel Harbour View i El almanaque de mi padre, que es va publicar al Japó el 1997 amb el nom de Kodoku no gourmet, amb guió de Masayuki Kusumi i dibuix del mestre Taniguchi. 

 

Amb una premissa tan senzilla com la d'un comerciant que s'atura a fer un mos després d'una llarga i cansada jornada de feina, és una obra calmada, costumista i amb aquell encant propi de la majoria d'obres de Taniguchi, encara que el guió en aquest cas sigui d'una altra persona. 

Amb aquesta excusa se'ns parla d'una pila de plats de la gastronomia japonesa, amb un amor que fa venir encara més gana, tant se val l'hora a la qual llegim les 19 històries -curtetes, de 8 pàgines cadascuna- que conformen el volum.

Tot dibuixat d'una manera exquisida, literalment, i amb un munt d'informació explicada de manera amena i ben encaixada a la història, que més enllà d'aquestes aturades alimentàries tampoc no ens explica gran cosa del seu protagonista, el senyor Inokashira.

Els únics conflictes o problemes que veiem en aquesta història, que no és precisament un thriller, es produeixen quan el protagonista visita una zona que feia temps que no trepitjava i, tot buscant un restaurant que recorda, ja no hi és, o quan en algun lloc no queda algun plat que havia demanat i decideix tastar-ne un altre, però en tots dos casos li sorgeix l'oportunitat de descobrir un lloc o un menjar nou, de manera que són relats que sempre acaben bé.

Amb tot plegat El gourmet solitario ens permet veure l'interior de tota mena de locals gastronòmics tradicionals del Japó, i quan l'Inokashira va pel carrer, contemplar meravellosos paisatges urbans del país del Sol Naixent. Així, retrata també una part de la societat i les tradicions japoneses.

L'obra va ser adaptada en forma de TV Drama, és a dir sèrie d'imatge real, que va començar el 2012 i va acabar el 2017, amb 72 episodis i un especial. També se n'han fet Drama CD, novel·les i fins i tot figures articulades, entre altres productes derivats.

Però no només això: encara que és un volum autoconclusiu, els autors van continuar explicant-ne històries, també a la revista Weekly Spa!, i el 2015 se'n va recopilar un segon volum, que aquí va arribar el 2016 -el primer es va publicar en castellà el 2010- novament sota el segell de l'editorial basca Astiberri, i amb el títol Paseos de un gourmet solitario. Si us heu quedat amb gana després del primer volum, busqueu-lo.