Lectures: Dust 8

Llegir obres d'Osamu Tezuka, sempre és un plaer. Rellegir-les, també. Però hi va haver uns anys en què semblava impossible que poguessin arribar gaires coses inèdites, atesa la poca repercussió del manga clàssic al nostre mercat. Tanmateix, des de fa uns anys això ha canviat, i ara ja no sorprèn tant que surtin còmics signats pel Déu del Manga que no havien vist mai la llum traduïts al castellà. 

Per tant, els mangues d'aquest senyor que surten actualment sense que haguessin tingut edicions prèvies em fan una il·lusió especial, i avui toca parlar d'un altre títol que encaixa en aquesta descripció.

Dust 8, publicada originalment a la revista Shônen Sunday el 1972 i recopilada en dos volums que ens arriben directament en un llibre de tapa dura de 416 pàgines en el format amb què Planeta Cómic està publicant la resta de l'obra del mestre -excepte Adolf, que ara ho està fent en volums estàndard per primera vegada-, és un manga que m'ha anat agradant més a mesura que l'anava llegint. 

Partint d'una premissa de ciència-ficció una mica naïf, podríem dir, l'obra l'acaben conformant episodis autoconclusius que formen part d'una trama més gran. 

La història comença quan un accident d'avió en una illa misteriosa deixa 10 supervivents, que han pogut salvar la vida perquè els han caigut unes pedres que tenen propietats màgiques. El també misteriós senyor de l'illa ordena a un noi i una noia que estan conscients que entreguin aquestes pedres, i quan ho fan perden la vida. Tanmateix, els seus cossos són posseïts per una mena d'esperits, els kikimora, que s'hauran d'encarregar de recuperar les altres 8 pedres dels respectius supervivents, que per alguna raó donen nom al títol del còmic.

Sembla que els kikimora escollits són un matrimoni, de manera que ara que tenen aquests cossos actuen com a tal. Tot i així, mentre que ella vol fer-ne via i recuperar les 8 pedres com més aviat millor, ell s'estima més buscar la manera de guanyar diners per no haver de malviure mentre dura el procés.

Això provoca una mena de competència estranya, ja que ell ofereix als supervivents una manera de continuar vius a canvi de diners, si cal obstaculitzant els intents d'anar per feina d'ella, i acaba semblant que ell és el bo i ella, la dolenta, encara que tinguin el mateix objectiu final. 

Malgrat que tot plegat és, com deia, una mica ingenu, i hi ha moments en què com a lectors ens adonem que la situació es podria haver resolt de seguida sense sortir de l'escena inicial a l'illa o que la "competència" entre els dos protagonistes és força absurda, la trama es divideix en capítols dedicats a cadascun dels "Dust" i això permet a l'autor narrar les circumstàncies de cadascun d'ells, cosa que dona lloc a una obra episòdica que resulta d'allò més interessant.

Cada cop que els kikimora s'acosten a un dels supervivents veiem com aquests són plenament conscients que viuen gràcies a les pedres, de les quals no es pensen separar -quan se n'allunyen una mica comencen a trobar-se malament-, i la reacció de cadascun d'ells davant l'arribada dels missatgers de la mort i l'oferta que els fa el noi (que, per cert, no té nom, com tampoc la seva dona) és la gràcia de Dust 8, que en aquest sentit a mi m'ha recordat una mica, amb totes les enormes diferències que hi ha, la més moderna (i altament recomanable) Ikigami. 

És cert que alguns dels capítols són força més curts que altres -la quantitat de pàgines de cada capítol és irregular-, però els que són més llargs són tots interessants i ens mostren com els supervivents lluiten per fer realitat els seus desitjos o acabar alguna tasca pendent, més altruista o egoista, abans que els arribi una mort de la qual s'havien escapat una vegada, però que saben que no poden tornar a despistar. 

Com a resultat tenim el que en forma de sèrie animada (o d'imatge real) hauria estat la típica producció amb cas/enemic setmanal emmarcat en una missió general, però Dust 8 té una conclusió, encara que, sense voler entrar en spoilers, sigui tan artificial com coherent amb la ingenuïtat a la qual he fet referència diversos cops en aquesta ressenya.

Val a dir que originalment havien de ser 18 episodis, perquè els supervivents dels quals s'havien de recuperar les pedres eren 18, i l'obra, en si, va néixer com a Dust 18, però Tezuka es trobava en un moment de transició entre les seves obres per a públic infantil i l'enfocament al manga per a adults. 

Va ser un canvi que ara valorem i que sens dubte fa que se n'estiguin editant i reeditant obres, i que és indestriable del seu estatus com a autor de còmic, però que llavors el feia patir perquè el públic de l'època no ho va pair de seguida i aquesta obra, concretament, va ser cancel·lada. Sí, el Déu del Manga tampoc n'estava exempt, de les tiranies de les revistes japoneses. Per sort, de cara a la publicació en volums recopilatoris, l'autor va fer una sèrie de canvis argumentals, amb els canvis de dibuix associats, per donar coherència i un caràcter complet al manga que ens ha arribat ara. 

Un manga que, tot i les seves mancances -més que res, aquestes cosetes sobre les quals val més que no ens escalfem el cap si no volem trobar forats pertot arreu-, és força entretingut i ens mostra el patiment de persones amb les seves llums i les seves ombres quan s'enfronten a la mort, de manera que és un drama orientat al públic adult. 

Com a curiositat, el volum inclou, suposo que per decisió editorial perquè per la seva durada no hauria tingut cabuda de manera individual, una història independent anomenada Bakaichi, de 1971, protagonitzada per un noi que viu assetjat pels companys d'institut perquè és extremament baixet i sembla un nen, i que té lloc en un poble on es desenvolupa una trama fantàstica i sobrenatural amb evolucions una mica pertorbadores.

Per ser una història extra col·locada en aquest llibre com a possible única manera que veiés la llum, trobo que està força bé, i també és seinen, manga per a adults, encara que els seus protagonistes siguin estudiants d'institut. 

En conjunt, Dust 8 i aquest benvingut extra del final és un volum recomanable, encara que no sigui de les millors coses que va fer el prolífic Osamu Tezuka, i ja friso per veure què més ens arribarà del que és el meu autor preferit de manga.
 

 

  

Lectures: El gourmet solitario

El manga gastronòmic és un gènere molt popular al Japó, no és perquè sí que el quart -en el moment d'escriure això- manga amb més volums de la història és Cooking Papa, amb 155 des que es va començar a publicar el 1986, i encara dura.

Oishinbo, amb 111 i en marxa des de 1983, manté l'onzena posició, i encara que aquest ha estat publicat en castellà, ha estat en una edició antològica de 7 volums, gruixuts, sí, però només 7. És un tipus de còmic massa arriscat per publicar aquí durant gaire temps, encara que a Catalunya vam poder veure l'anime El gran Sushi, però no ho és tant si es tracta de llibres autoconclusius com el que avui ens ocupa, i menys si el seu autor té la popularitat que té aquí, a Europa.

 

Tant és així que ell ho sabia i ja li semblava bé que es publiquessin les seves obres emmirallades per poder-se publicar en sentit de lectura occidental, cosa que té el curiós efecte de convertir la majoria de personatges en esquerrans, com també és el cas d'aquest còmic.

 

 

És El gourmet solitario, un manga del desaparegut Jirô Taniguchi, del qual ja havia ressenyat Cielos radiantes, Barri llunyà, Hotel Harbour View i El almanaque de mi padre, que es va publicar al Japó el 1997 amb el nom de Kodoku no gourmet, amb guió de Masayuki Kusumi i dibuix del mestre Taniguchi. 

 

Amb una premissa tan senzilla com la d'un comerciant que s'atura a fer un mos després d'una llarga i cansada jornada de feina, és una obra calmada, realista i amb aquell encant propi de la majoria d'obres de Taniguchi, encara que el guió en aquest cas sigui d'una altra persona. 

Amb aquesta excusa se'ns parla d'una pila de plats de la gastronomia japonesa, amb un amor que fa venir encara més gana, tant se val l'hora a la qual llegim les 19 històries -curtetes, de 8 pàgines cadascuna- que conformen el volum.

Tot dibuixat d'una manera exquisida, literalment, i amb un munt d'informació explicada de manera amena i ben encaixada a la història, que més enllà d'aquestes aturades alimentàries tampoc no ens explica gran cosa del seu protagonista, el senyor Inokashira.

Els únics conflictes o problemes que veiem en aquesta història, que no és precisament un thriller, es produeixen quan el protagonista visita una zona que feia temps que no trepitjava i, tot buscant un restaurant que recorda, ja no hi és, o quan en algun lloc no queda algun plat que havia demanat i decideix tastar-ne un altre, però en tots dos casos li sorgeix l'oportunitat de descobrir un lloc o un menjar nou, de manera que són relats que sempre acaben bé.

Amb tot plegat El gourmet solitario ens permet veure l'interior de tota mena de locals gastronòmics tradicionals del Japó, i quan l'Inokashira va pel carrer, contemplar meravellosos paisatges urbans del país del Sol Naixent. Així, retrata també una part de la societat i les tradicions japoneses.

L'obra va ser adaptada en forma de TV Drama, és a dir sèrie d'imatge real, que va començar el 2012 i va acabar el 2017, amb 72 episodis i un especial. També se n'han fet Drama CD, novel·les i fins i tot figures articulades, entre altres productes derivats.

Però no només això: encara que és un volum autoconclusiu, els autors van continuar explicant-ne històries, també a la revista Weekly Spa!, i el 2015 se'n va recopilar un segon volum, que aquí va arribar el 2016 -el primer es va publicar en castellà el 2010- novament sota el segell de l'editorial basca Astiberri, i amb el títol Paseos de un gourmet solitario. Si us heu quedat amb gana després del primer volum, busqueu-lo.
 

Lectures: Infierno

Ja he dit més d'una vegada que l'ordre amb què consumeixo l'oci no coincideix necessàriament -de fet, no hi coincideix gairebé mai- amb l'ordre en què m'arriba a casa, i els còmics no en són cap excepció. Ni tan sols els volums únics i de lectura amena i ràpida.

Així, el volum de què parlo avui feia anys que el tenia, i tot i que havia llegit altres coses del seu autor, i m'havien agradat, encara no li havia tret el precinte amb què el vaig trobar en una botiga i que ha permès que es conservés com si fos nou de trinca, malgrat que és una edició de 2004.

En aquest cas el llibre es diu Infierno, publicat per La Cúpula i amb almenys una part de les històries rescatades dels anys 80, quan van sortir a la revista El Víbora, i com és habitual amb sentit de lectura occidental, però tampoc no hi trobem casos en què s'esmentin les dretes i les esquerres ni braços nazis equivocats, com passaria amb les edicions que, com a mínim fins ara, s'han fet de la per altra banda excel·lent Adolf, d'Osamu Tezuka.

En fi, que divago: si a Venga, saca las joyas i La gran revelación els relats que ens presentava el mestre Yoshihiro Tatsumi (1937-2015) tenien com a protagonistes personatges desgraciats, tràgics, acabats i s'ambientaven en situacions d'allò més desesperades, a Infierno... també.

Al capdavall, Tatsumi va ser l'impulsor del terme gekiga, diuen, amb què pretenia etiquetar el manga no humorístic, el dramàtic, l'adult, per a una generació d'autors i lectors que s'havien fet grans. Ja ho havia explicat a les anteriors ressenyes sobre obres d'aquest dibuixant.

I és això el que trobem a les seves creacions: històries curtes sobre persones infelices, com el protagonista de la primera història d'aquest recull, un home a punt de jubilar-se, conscient de la seva irrellevància adquirida amb els anys i encarat a un destí infernal tancat en una casa en què només se'l valora pel que aportava econòmicament fins ara, però on no se sent estimat per la seva dona, atès que es tracta d'un matrimoni sense amor. Ell, doncs, decideix buscar la manera de ser feliç una primera i última vegada, sigui fent-li el salt, gastant-se els diners a les apostes o com sigui que pugui fer més mal a la seva dona.

Curiosament, el relat que dona nom al volum és Infierno, una història més llarga en què el protagonista és un fotògraf que va immortalitzar les dantesques escenes de Hiroshima just després de l'explosió de la bomba atòmica, i que es fa famós per una fotografia que després es revela que al darrere té una història macabra, res a veure amb la que la gent va voler creure en un primer moment.

I és curiós, perquè es desmarca de les altres tant pel que fa al tipus d'història com pel fet que no hi surten escenes de sexe, sempre presents en més o menys grau a les altres narracions que s'inclouen al recopilatori, i un dels motius i alhora la via d'escapament de la infelicitat dels personatges.

A banda de les dues històries esmentades, també en trobem sobre la frustració d'un home a qui li falta mitja cama, l'obsessió d'un jove donant d'esperma, la misteriosa història d'un fabricant de màscares de teatre noh -la que m'ha agradat menys, tot sigui dit-, la tendra i alhora trista vida d'un transvestit, la història d'un escriptor i una prostituta que el manté i la tristesa que tots dos senten per la mort del seu gos, el dia a dia del taciturn i estranyot administrador d'una pensió, la malaltissa nostàlgia d'un home respecte al seu poble natal i, finalment, el fenomen de què es testimoni un jove verge que viu sol.

Són relats protagonitzats per homes solitaris, insatisfets per algun motiu (com deia, normalment sexual) i amb unes circumstàncies vitals no gaire encoratjadores, amb secrets i un concepte molt baix de si mateixos, no sé fins a quin punt alter ego de l'autor o quina part autobiogràfica hi pot haver en els temes que toca (potser ho sabré el dia que llegeixi el seu manga autobiogràfic, Una vida errante, que encara no tinc), però en tot cas ens deixen tocats amb la malenconia i la tristesa que destil·len en retratar una part de la societat japonesa que no té res a veure amb la tremendament civilitzada i tecnològicament avançada en què acostumem a pensar.

Pel que fa a l'edició, com per desgràcia és habitual amb aquestes editorials petites, es troba a faltar una traducció de més alt nivell, així com una revisió del text i una retolació més esmerçada, perquè encara que siguin materials reaprofitats sap greu adonar-se, en una de les històries, que s'ha treballat a partir de l'edició francesa per culpa d'algun rètol o l'estranya transcripció d'algun nom.

Tot i així, es tracta d'obres d'un autor importantíssim a la història del manga, ambientades i escrites fa dècades, però igualment interessants per al públic actual. Llàstima, però, que per la seva naturalesa breu i recopilada de diverses maneres segons el país i l'edició sigui difícil seguir el rastre de l'origen de tots aquests relats, tot i que he pogut trobar que alguns són de 1970 i 1971.

En recomano, doncs, la lectura a qualsevol persona interessada en el còmic en general i el manga en particular, perquè tant aquest recull com d'altres del mestre Tatsumi són bons exemples de l'estil que defensava i creava, on un traç senzill i relativament brut i un ritme perfecte permeten a l'autor explicar històries punyents, sovint combinant els diàlegs amb silencis igual d'entenedors.

Lectures: The Ghost in the Shell

Si ens fan fer una llista reduïda de les pel·lícules d'animació japonesa més emblemàtiques no només dels anys 90 -època clau per a l'anime, perquè va ser quan realment es va internacionalitzar-, sinó de la història en general, segur que un dels títols que esmentarem serà el del film de Mamoru Oshii, perquè independentment del que en pensem és evident que va ser una fita per al cinema animat, no gaire inferior al que va representar Akira uns anys abans.

Però l'excel·lent pel·lícula del mestre Oshii, de 1995, té el seu origen en un manga del també llegendari Shirow Masamune, encara que quan es parli de Ghost in the Shell normalment la referència sigui aquella primera adaptació animada en comptes del material original en paper.

Serialitzat al Japó a la revista Young Magazine entre 1989 i 1990 i amb el títol de Kôkaku Kidôtai, es tracta d'un còmic que ja havia estat editat en castellà, primer el 1993 en format prestigi (el que es feia abans amb el manga si no era en grapa, però igualment poc encertat en la insistència en tractar el manga com el còmic americà) i després, el 1998, en volum recopilatori de tapa tova, ara ja amb el nom internacional de Ghost in the Shell, tot deixant com a subtítol el Patrulla Especial Ghost de la primera edició.

I aquest volum és el que vam tenir -jo el vaig comprar de segona mà fa uns anys, però no l'havia llegit i me'l vaig vendre quan vaig saber que es reeditaria- fins que l'any passat Planeta Cómic va decidir llançar-ne una nova edició, amb sentit de lectura oriental, tapa dura folrada de pell, nova traducció i el títol de The Ghost in the Shell.

Tot això, i que hi hagués més pàgines en color i que el paper fos satinat, són detalls deixats de banda pels enfurismats fans que només es van fixar en què faltaven dues pàgines de sexe lèsbic, encara que la decisió d'eliminar-les fos del mateix Shirow Masamune.

En general a mi no m'agrada la censura, però una modificació feta pel mateix autor és quelcom que respecto i recolzo. Al capdavall era una escena gratuïta i explícita fins a l'extrem, encara que en la seva absència sí que és cert que a la nova edició es nota un salt. 

En qualsevol cas, aquesta és l'edició definitiva d'un clàssic del manga i és com l'he llegit per primer cop, una assignatura que tenia pendent.

Per si algú no ho sap, The Ghost in the Shell és una obra que pertany al gènere cyberpunk -ja trigava a sortir la parauleta, eh?- i ens situa a la fictícia ciutat japonesa de Niihama o New Port City en un 2029 que ja no ens queda tan llunyà i que, per tant, es comença a veure exagerat en la interpretació que té en aquest manga.

Hi veiem una societat altament cibernetitzada, en què tothom té modificat el cos amb tecnologia en un grau major o menor, però que, lluny de ser una utopia, també té problemes com la pobresa, el crim i la corrupció, en realitat magnificats.

En aquest context, protagonitza la història la Motoko Kusanagi, tota una icona del manga i l'anime, que lidera una unitat d'exmilitars i expolicies en tasques de contraterrorisme cibernètic, tot plegat sota la responsabilitat del vell Aramaki. 

Es coneix com la Secció 9 de Seguretat Pública i entre els seus membres hi ha personatges secundaris destacats, com en Batou, que podríem considerar la mà dreta de la major, o en Togusa, l'ase dels cops i el menys cibernetitzat del grup. 

Però cap d'ells no aconsegueix fer la més mínima ombra a la Motoko, una ginoide de cos sencer, que només conserva el seu cibercervell original, té una força i una agilitat enormes i compta amb l'estimació i el respecte -en els dos sentits de la paraula- dels seus companys.

La trama está estructurada en forma de missions, relacionades amb hackers, polítics corruptes i complots, que donen al manga la forma de recopilatori d'històries curtes, tot i que la situació general evoluciona pel que fa a la desconfiança creixent del govern en aquesta unitat creada al principi de la història.

L'interès que tenen aquestes missions és desigual, i val a dir que sovint es basen en premisses molt complexes i difícils de seguir -havent tingut l'encàrrec de revisar aquesta traducció, i coneixent qui la va signar, sé que no s'hi podia fer gran cosa més-, i les digressions metafísiques i científiques de l'autor, tant en el guió com a les constants notes, no hi ajuden. 

Estem davant d'una obra que no puc dir que sigui amena, de fet és feixuga i m'ha costat de tirar endavant, però des del punt de vista de l'acció -sense pensar gaire en la trama-, un dibuix molt de l'època, atapeït i dinàmic, i el carisma d'uns personatges que segurament ja coneixem de les adaptacions animades i noves obres en paper -que no són poques, comptant també seqüeles, remakes, reboots i tot el que se'ls ha contiinuat acudint en aquests gairebé 30 anys-, recomano que se li doni una oportunitat. En part també perquè les adaptacions n'han agafat coses, però en trobarem d'altres que es van quedar en aquest manga.

Ara entenc, però, per què la referència és la pel·lícula de 1995. Tot i que és més seriosa que aquest manga, que té tocs d'humor, és també molt menys densa. I si, tot i així, ens sembla que encara ho és, una altra opció és el film d'imatge real de 2017, molt criticat però per a mi una bona adaptació d'aquest univers.

Lectures: Hotel Harbour View

De quan jo encara no comprava manga amb regularitat, més ben dit de quan comprava Bola de Drac, Ranma 1/2 i poca cosa més, recordo vagament la publicitat d'alguns volums recopilatoris únics que treia Planeta i que amb els anys van deixar d'estar disponibles, però que per sort, en sentit de lectura oriental i per fi traducció del japonès i no de l'anglès, ara va reeditant poc a poc.

Un d'ells era Hotel Harbour View, obra de la que no sabia absolutament res més fins que fa uns quants mesos la va recuperar, ara per fi completa, i vaig descobrir que el seu dibuixant era ni més ni menys que en Jirô Taniguchi.

A la portada podem veure que aquesta vegada fa els dibuixos del guionista Natsuo Sekikawa, col·laboració que es repeteix en altres manga que s'han publicat en castellà, i potser per això el to de l'obra és tan diferent del de les obres més conegudes del desaparegut mestre.

Cosa que no és pas dolenta, ans al contrari: va bé veure que és capaç de dibuixar qualsevol cosa, i en aquest cas Hotel Harbour View és una delícia per als aficionats al noir, amb els tòpics de paios solitaris, experts en fer anar la pistola i amb l'única feblesa de les femmes fatales, recurrents en quatre de les cinc històries que formen el volum.

Dones que de vegades sembla que siguin la mateixa, però al capdavall són relats diferents i ambientats en escenaris distants. 

Al llarg del llibre veiem situar-se l'acció a Hong Kong, París, Caracas i Tòquio, i se'ns expliquen dues històries d'homes que estan esperant que els vagin a matar -però en contextos diferents-, una sobre una venjança llargament forjada, una altra sobre un assassinat predestinat i finalment una altra, escrita pel francès Alain Saumon i retocada per Sekikawa, que ens mostra la particular visió de la yakuza per part d'un estranger, per a mi la història més fluixa de totes, en part perquè trobo que no acaba d'explicar gaire cosa i quan acaba fa la sensació que hagi de continuar.

Les altres històries val a dir que m'han agradat molt, tot i tenir estereotips del gènere -sospito que sense cap complex- són prou sorprenents en la seva resolució com per deixar-nos satisfets. 

Pel que fa al dibuix, el mestre Taniguchi mostra un estil que encara no és totalment aquell pel qual el coneixíem -parlem d'una obra de 1986-, però ja s'hi veu el seu amor pels rostres d'estil occidental, ben allunyats de l'estil típicament manga, i en aquest cas, perquè el gènere ho requereix, fa gala d'un gran domini de la narrativa cinematogràfica, amb zooms, canvis de pla i moltes escenes silencioses en què el protagonisme el tenen les imatges.

Deia que el dibuix no és el que després el caracteritzaria, o almenys no del tot, però això no vol dir que no trobem, en aquest volum, alguns dissenys detalladíssims i preciosos, i gaudirem especialment d'aquest punt a Good-Luck City, la primera -i inacabada- de les històries que conté el llibre, un experiment en color que es basa en vinyetes verticals on l'únic text és el del narrador, en un quadre de la part de sota de la pàgina. 

En qualsevol cas, Hotel Harbour View, que també és el nom d'un dels relats inclosos, és un Taniguchi diferent, no és el de Barri Llunyà o El almanaque de mi padre, recordem altre cop que els guions els escriu un altre, però que val igualment la pena i que haurien de llegir tant els seus fans com aquells aficionats el gènere policíac-detectivesc.

Lectures: Billy Bat

Sempre que començo la lectura d'un manga d'en Naoki Urasawa sé que tinc a les mans una obra de gran qualitat, i ho continuo pensant quan l'acabo, fins i tot quan el final no em convenç -cas de Monster-. 

Així, comprar el primer número d'una obra seva és sinònim de moltes ganes de posar-me a llegir-la, i quan per les circumstàncies que sigui no puc dedicar-m'hi de manera constant i regular, tard o d'hora m'hi acabo posant i soluciono el problema.

És el que m'ha passat amb Billy Bat, l'obra més recent del mestre Urasawa, que es va serialitzar a la revista setmanal de seinen o manga per a adults Morning entre 2008 i 2016, i que es va recopilar en 20 volums, l'últim dels quals ha estat publicat fa poc en castellà.

Recordo que me'n vaig comprar el primer volum quan es va llançar com a novetat d'un Saló del Manga, però després del 2 ho vaig deixar i vaig trigar uns anys a reemprendre'n la compra. Quan he pogut anar obtenint regularment els volums els he anat llegint a mesura que m'arribaven i el cert és que considero que és un dels millors còmics d'aquest aclamat autor, conegut també per l'esmentada Monster, 20th Century Boys, Pluto, Cinturó Negre, Master Keaton (encara el meu preferit) o Happy!.

En fi, la història de Billy Bat comença quan en Kevin Yamagata, el dibuixant del còmic del mateix nom, protagonitzat per un rat-penat antropomòrfic que és detectiu, descobreix que la inspiració del personatge potser l'ha tret d'una imatge que va veure quan servia, amb l'exèrcit dels Estats Units on va néixer, al Japó ocupat després de la Segona Guerra Mundial.

Com que es vol assegurar que fa les coses bé viatja el 1949 cap allà per demanar permís al creador del personatge, però el que hi troba és un seguit d'assassinats, intrigues i perills relacionats amb el personatge, i que es ramificaran per donar forma al conjunt d'aquest manga.

Altre cop als Estats Units, però, mentre no hi era el seu ajudant, en Chuck Culkin, es va fer càrrec del còmic, i actualment un impostor, que n'agafa el nom i que sens dubte recorda en Walt Disney, s'ha fet ric amb la creació d'una empresa dedicada a l'explotació d'en Billy Bat, amb sèrie d'animació i parcs d'atraccions, a més del còmic que li dibuixa l'autèntic Chuck Culkin en règim de pràctica esclavitud.

Les trames i subtrames relacionades amb l'aspecte empresarial del personatge continuen fins al final de la història, i s'acaben entrellaçant amb el que és l'autèntic gruix de Billy Bat, que és la història de suspens en què ens demanem què és exactament en Billy Bat, des de quan existeix i per què algunes persones el veuen i en reben les profecies, que sempre s'acaben fent realitat.

La història abarca, en general, segles, però es concentra sobretot a la segona meitat del segle XX i la primera del XXI, de manera que no li fa por canviar de protagonista quan ho troba necessari i se'n surt amb èxit, amb l'entrada d'en Kevin Goodman, l'hereu d'en Yamagata i batejat precisament en el seu honor, ja que li va salvar la vida durant l'assassinat d'en Kennedy.

I és que en aquest manga, un de ben complex que segur que requereix una segona lectura sense interrupcions editorials, coneixem molts personatges, tots molt interessants i relacionats d'una manera o d'una altra amb el misteriós Billy Bat, sigui directament o com a membres de llinatges ancestrals.

Però el mestre Urasawa ens regala no només el seu característic i bell dibuix -que ens demostra un cop més que sap dibuixar cares molt diferents i retratar fisinomies no asiàtiques sense problemes-, sinó també un munt de referències a la cultura occidental, la Història i personatges tant en forma de picades d'ullet -l'esmentat Walt Disney, el mateix Billy Bat, que és una referència a en Mickey Mouse i segurament també a en Batman, o també la presència espiritual d'en Michael Jackson- com d'aparicions estel·lars directes, com és el cas de l'Albert Einstein.

Tots aquests i altres detalls, com els fragments de còmics d'en Billy Bat que rebem en pàgines publicades en color -un encert, així com d'altra banda la retolació de l'edició en castellà és nefasta-, són una delícia que ajuda a fer encara més interessant i trepidant aquest thriller que ens manté enganxats amb els seus cops d'efecte i ens genera moltes preguntes però no necessàriament ens en dona les respostes -especialment, les seqüències amb en Billy Bat "en persona" són massa abstractes per al meu gust-.

Tanmateix, la sensació en acabar la lectura de Billy Bat -que no és una obra perfecta, ja que a més de cosetes que ja he comentat trobo que és una mica naïf pel que fa al retrat del còmic com a indústria-, és molt satisfactòria, com després d'un viatge en què ens quedem amb ganes d'haver vist més coses, però que ens ha omplert igualment.

Lectures: Happy!

La publicació del manga de Cinturó Negre o Yawara! va ser una alegria tan gran com la decepció que ens vam endur els que el compràvem quan l'editorial que ens la portava, i a sobre només en català, va plegar i ens vam quedar sense els 10 últims volums.

Dic això perquè l'altra obra del mestre Naoki Urasawa que més se li assembla -tot i que amb aquesta entrada vull, entre altres coses, matisar-ho- és Happy!, publicada originalment a la revista Big Comic Spirits entre 1993 i 1999 i recopilada en 23 volums, que en són 15 en aquesta kanzenban, que per motius laborals he acabat de llegir i, per tant, m'he decidit a dedicar-li aquest text. 

Havent acabat Cinturó Negre, l'autor va rebre l'encàrrec de dibuixar un altre manga "esportiu" -entre cometes perquè el judo, per a mi, no és un esport-, i tal com explica a l'epíleg que trobarem al 15è volum quan surti, no li venia gaire de gust i volia passar a un manga de misteri, que en realitat començaria poc després i duria en paral·lel amb el nom de Monster. Tanmateix, en llegir-lo amb motiu de l'edició definitiva -que és la que ens ha arribat-, li va agradar més del que es pensava, i a mi m'ha passat el mateix.

En fi, Happy! és la història de la Miyuki Umino, una adolescent que a secundària era un prodigi del tennis, però per culpa de la mort dels seus pares s'ha hagut de fer càrrec dels seus germans petits, i per culpa del seu germà gran, causant per un error de la mort dels pares, ara ha de dedicar-se al tennis professional per tal de pagar un deute adquirit per aquest tarambana amb la yakuza. L'alternativa és caure en el pou sense fons de la prostitució.

És abnegada i un tros de pa, i força innocent, perquè les hi fan de tots colors per tal de posar-li pals a les rodes, però per més vegades que caigui sempre s'aixeca. El seu aspecte és gairebé clavat al de la Yawara (Ginger) Inokuma, però a diferència de la judoka -i això és el més interessant, per a mi, d'aquest manga- en comptes de guanyar amb facilitat les seves rivals i ser el típic personatge de manga al qual tot li surt bé, ho passa molt malament i els seus èxits són sempre fruit d'un gran esforç que se suma al seu talent.

La seva rival és la Chôko Ryûgasaki, una noia de casa bona que també és molt bona jugant a tennis. Al contrari que la Sayaka de Cinturó Negre, sempre s'ha dedicat a aquest esport i és des del principi una rival a la mida de la protagonista. De fet, al principi sembla que és millor que ella i tot.

El problema és que fa la seva vida de cara als mitjans de comunicació, que li riuen totes les gràcies en el seu paper de bona noia, mentre d'amagat té una personalitat odiosa i és la que maquina tot de maneres de fer la guitza a la Miyuki, que ni ho sospita i, de fet, la considera una amiga. Però la mà darrere de la injusta impopularitat adquirida per la Miyuki és la de la Chôko.

Tot plegat ve de la gelosia: un dels amics de secundària de la Miyuki és en Keiichirô Ohtori (el del mig de la imatge), fill d'una rica extennista i per tant també de casa bona, que al seu torn era rival de la mare de la Chôko. Doncs bé, tot i així, la Chôko i ell en teoria estan junts, però a la diva no li fa cap gràcia que el seu presumpte xicot tingui tan bona relació amb la Miyuki, que a sobre amenaça amb fer ombra al seu debut com a professional. D'aquí ve tot plegat. És inevitable pensar en el triangle Sayaka-Kazamatsuri-Ginger.

Però els altres personatges de l'obra, secundaris, també són molt interessants i juguen el seu paper en l'odissea de la protagonista. Tenim, per exemple, la Sabrina Nikolic (a la dreta), l'actual reina del tennis femení, la rival a superar per a qualsevol que es vulgui coronar en aquest esport, o la Kikuko Kaku, amiga de la Miyuki i secretament enamorada d'ella, que fa tot el que pot per ajudar-la i contrarestar les malifetes de la Ryûgasaki.

També l'entrenador Thunder Ushiyama, un americà d'origen japonès que va ser expulsat del món del tennis perquè participava en arranjaments de partits amb les seves jugadores. No és que hagi canviat gaire, i és un pervertit, però és un gran entrenador i la mare d'en Keiichirô, que vol fer quedar malament la filla de la seva rival, el contracta per ajudar la Miyuki a obrir-se pas en aquest esport.

Destaco un altre secundari, en Junji Sakurada, que és cobrador del grup mafiós al qual el germà de la Miyuki, desaparegut, deu 250 milions de iens, i que ha de pagar ella. És qui li va al darrere per cobrar, però en el fons té bon cor i poc a poc es deixa captivar per la seva ingenuïtat.

Recorda molt en Matsuda de Cinturó Negre, que per la seva feina incomoda la noia a qui vol caure en gràcia, i és igualment entranyable. Per a mi és un dels millors personatges de Happy!.

La trama avança alternant partits de tennis, dibuixats de manera trepidant, tot s'ha de dir, i els embolics en què es fica -o fiquen- la Miyuki, a més de les accions dels altres personatges, que s'anul·len entre si per tal de crear un equilibri precari en què es mou la pobra Miyuki, gairebé sempre ofegada pels problemes econòmics que té, les exigències dels seus germans petits, la pressió de la yakuza i la mala acollida que té entre el públic.

Tots aquests obstacles fan que Happy! sigui un títol irònic, a més d'un manga molt amè de llegir i amb més profunditat i interès, en realitat, que Cinturó Negre. Té moltes semblances amb aquesta obra en el tipus de paper que fan els seus personatges i l'aspecte físic d'aquests -que a sobre acostuma a coincidir amb el dels que, per personalitat i circumstàncies, ens recorden-, però les diferències són essencials i fan que sigui una obra totalment diferent. Una sorpresa agradable que recomano a tothom, especialment els seguidors del mestre Urasawa.

Malauradament, el ritme de publicació de Happy! en castellà és terrible, i és fàcil sumar dos i dos: com que es va començar a publicar quan Master Keaton encara no havia acabat, van coincidir durant un temps dues obres del mestre Urasawa que, pel seu format, tenien un preu de 15 euros. 

M'imagino que hi va haver seguidors de l'autor que van decidir no començar Happy! fins que no acabessin Master Keaton, i això va fer que les vendes se'n ressentissin. És una teoria, però el cas és que ja fa anys que està en publicació, només va coincidir amb l'altra obra durant un breu període de temps, i és estrany que cada cop es publiquin els volums de manera més espaiada. En el que duem de 2017, per exemple, no n'ha sortit cap.

Però paciència, perquè val la pena, i a més té un tram final molt emocionant i, per a mi, rodó.

Lectures: Bárbara

El mercat del manga al nostre país ha revifat amb força en els darrers anys, però per sort amb més seny que la primera vegada. Un dels efectes positius d'aquest canvi ha estat el renovat interès, tot i que amb molta prudència, per algunes obres del considerat manga clàssic.

Encara hi ha molta feina a fer, sens dubte, però van sortint cosetes, i com sempre el gran beneficiat d'això és el Déu del Manga, Osamu Tezuka, del qual es van reeditant obres en formats més adequats als nous temps i també en van sortint d'inèdites en volums únics (o en dues parts) pensats per a atraure el públic lector de còmics en general, i no tant l'otaku. 

En aquest context pel XXII Saló del Manga va sortir, amb el segell d'ECC, Bárbara, obra de dos volums publicada entre 1973 i 1974 al Japó que ens arriba en una única entrega de més de 400 pàgines i un disseny de portada coherent amb aquesta línia de manga per a públic general, sota la qual ja s'havien editat La canción de Apolo, Devorar la Tierra i Oda a Kirihito (aquesta última una reedició després que fa molts anys l'hagués publicat Otakuland). 

Celebro que es vagi reeditant el que es podia editar millor i que surtin títols mai publicats en castellà del meu autor preferit, i especialment si són de la seva època madura, seriosa, més fosca, com és el cas de Bárbara. A més, en aquesta ocasió m'ha sorprès -perquè ja he llegit força obres d'aquesta època i malgrat que m'agraden acostumen a ser poc realistes i és fàcil perdre'n el fil- que sigui un relat fàcil de seguir i sembli talment una pel·lícula dels anys 70. De fet, s'inspira en l'òpera Les contes d'Hoffmann, de Jacques Offenbach (1881).

  

En fi, en Yôsuke Mikura és un escriptor força conegut que un dia troba pel carrer una noia amb aspecte de vagabunda. Per alguna raó se'n compadeix i se l'endú a casa, on ràpidament descobreix que és deixada, maleducada i una alcohòlica empedreïda, i no precisament la millor companya de pis per a algú que, per la seva professió, necessita calma, tranquil·litat i ordre.

Però no només això, sinó que interfereix en la seva vida social, sigui en celebracions amb col·legues i editors o en cites amb dones, fins al punt que el treu de polleguera, però sense saber per què és incapaç de fer-la fora, i quan després d'una forta discussió i alguna bufetada -que en aquella època no es veia amb l'escàndol que hauria provocat ara- sí que parteixen peres, sempre s'acaben tornant a trobar. Perquè la necessita, i sense adonar-se'n és amb la seva presència, tot fent-li de musa, que li arriba la inspiració per a les seves millors novel·les.

Bárbara està dividit en episodis, cadascun dels quals explica alguna història autoconclusiva dins el conjunt d'aquests anys de convivència entre els dos protagonistes, però cap a la meitat del volum la trama esdevé única i ens prepara per al desenllaç.

És, ja ho he dit més amunt, com mirar una pel·lícula. El mestre Tezuka es posa seriós i no fa conyetes, més enllà de l'aparició d'un col·lega mangaka al final de tot que no revelaré i que seria un cameo, i si una de les característiques de la seva obra és l'experimentació amb la composició de vinyetes i els plans cinematogràfics, aquí veiem fins i tot com provoca el lector dibuixant intencionadament tortes i brutes algunes línies, com si hagués dibuixat aquest manga amb pressa i amb desgana, i ho arribem a pensar, però a l'epíleg explica que tot estava calculat.

Ho fa perquè no ens acabi de quedar clar si les experiències d'en Yôsuke Mikura són reals o imaginàries, o si n'hi ha que són una cosa i d'altres que són l'altra, i en aquest cas, en quina proporció. 

I tot i així insisteixo en què Bárbara és un dels títols de l'època adulta del Déu del Manga amb què menys problemes m'he trobat per entendre el que se m'estava explicant, perquè això és possible fins i tot quan en una història aparentment realista hi apareixen elements fantàstics, si es fa bé com passa amb aquest còmic. 

Però tant és, perquè es tracta d'una història fascinant, amena, que atrapa de seguida, i amb uns protagonistes molt potents. Ell, un cràpula amb fums pel seu èxit literari, i ella una persona caòtica, desvergonyida i misteriosíssima -què és, en realitat?- que, tanmateix, acabem descobrint que ens desperta afecte.

És la història d'aquesta entranyable i alhora incòmoda companya, però també de l'efecte que provoca en els homes -sí, torna el Tezuka obsessionat amb retratar dones dolentes i/o perjudicials per al protagonista masculí, sembla que és un tema recurrent a la seva bibliografia- i dels límits a què els artistes estan disposats a arribar per tal d'aconseguir l'èxit professional.

Pel que fa a l'edició, el preu de 20 euros per 432 pàgines (menys el 5% que ara ja fan a gairebé qualsevol botiga) em sembla raonable -no una ganga-, i la reproducció és una mica millor del que es pot veure en d'altres productes de l'editorial. 

La traducció, per altra banda, també és millor del que em pensava en veure els noms del tàndem que se n'ha ocupat, que pertany a una empresa de traduccions que acostuma a presentar textos que, per dir-ho d'alguna manera, es podrien arreglar. 

He dit "millor del que em pensava", que no vol dir "impecable". Hi veig expressions errònies recurrents, alguns calcs de l'anglès -encara que s'hagi traduït del japonès és un problema molt estès- i certs tics, però és acceptable.

Ja veurem què passa amb la nova edició d'Oda a Kirihito, que ja tinc i que signa el mateix traductor de Fullmetal Alchemist, també membre de l'esmentada empresa, perquè a la història dels germans Elric ho va fer prou malament com perquè dediqués a aquest apartat un bon tros de l'entrada. Creuem els dits. 

Lectures: El fin del mundo y antes del amanecer

No, no és el títol d'un llibre d'en Haruki Murakami. Ho podria ser, però si fos així seria en català. En aquest cas es tracta d'un volum d'històries curtes d'un dels mangaka de moda, i del qual fins ara només havia ressenyat l'única cosa que n'havia llegit, el volum únic Solanin.

Aquesta vegada, també perquè l'alternativa era llegir la seva obra més coneguda, però encara incompleta en la nostra edició, he optat per un altre volum únic, però d'històries curtes, que també ens va portar Norma Editorial. 

El fin del mundo y antes del amanecer, en japonès Sekai no owari to yoake mae, que recull històries curtes publicades prèviament en revistes entre 2005 i 2008, ens ofereix més del que ja havíem vist a Solanin, i això per a mi és bo.

Reflexions desencantades sobre la vida i la societat actual a través de retalls quotidians de diversos personatges repartits en històries curtes molt realistes i quotidianes, i en algun cas fins i tot en segments dins d'aquestes històries curtes.

Tema habitual de l'obra de l'autor, els protagonistes, majoritàriament joves que encara van a l'institut o duen pocs anys al món laboral i encara els queden restes dels somnis que tenien de petits, s'enfronten als desenganys de la vida com poden, cadascú a la seva manera, amb encerts i errors. 

Tot plegat amb un to nostàlgic, colpidor i reflexiu amb què podem connectar fàcilment, diferències culturals a banda, si som tirant a depressius o tenim moments més aixafats en què ens posem a filosofar, en veu alta o per dins. 

Malgrat que amb els reculls d'històries curtes m'acostuma a passar que, en no tenir prou temps de desenvolupament, no me'n recordo al cap de poc d'haver-les llegit i en confonc escenes, sí que m'han agradat especialment la història d'una noia que té un dia lliure i passeja pel barri i la d'un jove mangaka que va a una reunió d'excompanys de primària i recorda moments de la infantesa realment nostàlgics. 

Són els dos relats que més m'han agradat, però en general m'han convençut tots, i això és quelcom poc habitual, fins i tot en el cas de les històries curtes del meu admirat Mitsuru Adachi.

Potser no són històries que m'hagin marcat gaire, i al cap d'un temps no me'n recordaré, però m'han deixat molt bones sensacions i el dibuix del mestre Asano, que aquí tampoc no decep, ofereix moments de profunda bellesa.

Considero que El fin del mundo y antes del amanecer és, doncs, un volum d'històries curtes molt recomanable, d'aquells que val la pena rellegir al cap d'un temps.