Lectures: Infierno

Ja he dit més d'una vegada que l'ordre amb què consumeixo l'oci no coincideix necessàriament -de fet, no hi coincideix gairebé mai- amb l'ordre en què m'arriba a casa, i els còmics no en són cap excepció. Ni tan sols els volums únics i de lectura amena i ràpida.

Així, el volum de què parlo avui feia anys que el tenia, i tot i que havia llegit altres coses del seu autor, i m'havien agradat, encara no li havia tret el precinte amb què el vaig trobar en una botiga i que ha permès que es conservés com si fos nou de trinca, malgrat que és una edició de 2004.

En aquest cas el llibre es diu Infierno, publicat per La Cúpula i amb almenys una part de les històries rescatades dels anys 80, quan van sortir a la revista El Víbora, i com és habitual amb sentit de lectura occidental, però tampoc no hi trobem casos en què s'esmentin les dretes i les esquerres ni braços nazis equivocats, com passaria amb les edicions que, com a mínim fins ara, s'han fet de la per altra banda excel·lent Adolf, d'Osamu Tezuka.

En fi, que divago: si a Venga, saca las joyas i La gran revelación els relats que ens presentava el mestre Yoshihiro Tatsumi (1937-2015) tenien com a protagonistes personatges desgraciats, tràgics, acabats i s'ambientaven en situacions d'allò més desesperades, a Infierno... també.

Al capdavall, Tatsumi va ser l'impulsor del terme gekiga, diuen, amb què pretenia etiquetar el manga no humorístic, el dramàtic, l'adult, per a una generació d'autors i lectors que s'havien fet grans. Ja ho havia explicat a les anteriors ressenyes sobre obres d'aquest dibuixant.

I és això el que trobem a les seves creacions: històries curtes sobre persones infelices, com el protagonista de la primera història d'aquest recull, un home a punt de jubilar-se, conscient de la seva irrellevància adquirida amb els anys i encarat a un destí infernal tancat en una casa en què només se'l valora pel que aportava econòmicament fins ara, però on no se sent estimat per la seva dona, atès que es tracta d'un matrimoni sense amor. Ell, doncs, decideix buscar la manera de ser feliç una primera i última vegada, sigui fent-li el salt, gastant-se els diners a les apostes o com sigui que pugui fer més mal a la seva dona.

Curiosament, el relat que dona nom al volum és Infierno, una història més llarga en què el protagonista és un fotògraf que va immortalitzar les dantesques escenes de Hiroshima just després de l'explosió de la bomba atòmica, i que es fa famós per una fotografia que després es revela que al darrere té una història macabra, res a veure amb la que la gent va voler creure en un primer moment.

I és curiós, perquè es desmarca de les altres tant pel que fa al tipus d'història com pel fet que no hi surten escenes de sexe, sempre presents en més o menys grau a les altres narracions que s'inclouen al recopilatori, i un dels motius i alhora la via d'escapament de la infelicitat dels personatges.

A banda de les dues històries esmentades, també en trobem sobre la frustració d'un home a qui li falta mitja cama, l'obsessió d'un jove donant d'esperma, la misteriosa història d'un fabricant de màscares de teatre noh -la que m'ha agradat menys, tot sigui dit-, la tendra i alhora trista vida d'un transvestit, la història d'un escriptor i una prostituta que el manté i la tristesa que tots dos senten per la mort del seu gos, el dia a dia del taciturn i estranyot administrador d'una pensió, la malaltissa nostàlgia d'un home respecte al seu poble natal i, finalment, el fenomen de què es testimoni un jove verge que viu sol.

Són relats protagonitzats per homes solitaris, insatisfets per algun motiu (com deia, normalment sexual) i amb unes circumstàncies vitals no gaire encoratjadores, amb secrets i un concepte molt baix de si mateixos, no sé fins a quin punt alter ego de l'autor o quina part autobiogràfica hi pot haver en els temes que toca (potser ho sabré el dia que llegeixi el seu manga autobiogràfic, Una vida errante, que encara no tinc), però en tot cas ens deixen tocats amb la malenconia i la tristesa que destil·len en retratar una part de la societat japonesa que no té res a veure amb la tremendament civilitzada i tecnològicament avançada en què acostumem a pensar.

Pel que fa a l'edició, com per desgràcia és habitual amb aquestes editorials petites, es troba a faltar una traducció de més alt nivell, així com una revisió del text i una retolació més esmerçada, perquè encara que siguin materials reaprofitats sap greu adonar-se, en una de les històries, que s'ha treballat a partir de l'edició francesa per culpa d'algun rètol o l'estranya transcripció d'algun nom.

Tot i així, es tracta d'obres d'un autor importantíssim a la història del manga, ambientades i escrites fa dècades, però igualment interessants per al públic actual. Llàstima, però, que per la seva naturalesa breu i recopilada de diverses maneres segons el país i l'edició sigui difícil seguir el rastre de l'origen de tots aquests relats, tot i que he pogut trobar que alguns són de 1970 i 1971.

En recomano, doncs, la lectura a qualsevol persona interessada en el còmic en general i el manga en particular, perquè tant aquest recull com d'altres del mestre Tatsumi són bons exemples de l'estil que defensava i creava, on un traç senzill i relativament brut i un ritme perfecte permeten a l'autor explicar històries punyents, sovint combinant els diàlegs amb silencis igual d'entenedors.

Sèries: Under the Dome

No acostumo a interessar-me per cap sèrie pel seguiment que la gent en fa a les xarxes socials. Normalment em crida l'atenció la participació d'actors concrets que he vist en d'altres produccions, o el tema, o els seus creadors. 

En el cas d'Under the Dome, però, l'impacte que va tenir en l'audiència la imatge d'una vaca partida per la meitat confesso que va fer que entrés a la pàgina de la Wikipedia dedicada a la sèrie i veiés que tenia uns quants elements que prometien força. Entre els quals, sí, algun intèrpret.

Que entre els productors executius destaqués l'Steven Spielberg i que es basés en una novel·la de l'Stephen King no va fer disminuir precisament el meu interès en aquesta sèrie, de la qual ja s'han emès 2 temporades i, per tant, puc comentar amb una visió més global que si n'hagués vist només una. I certament la meva opinió del producte ha canviat després de veure'n la segona tongada de 13 episodis.

A Under the Dome ens expliquen la història de Chester's Mill, un poble de l'estat de Maine que un bon dia, sense que se sàpiga per què, queda aïllat de l'exterior per una cúpula gegantina i transparent, que apareix (o cau, o s'alça, no ho sabem) on li sembla i provoca coses com la de la impactant imatge de sobre.

Un pilot realment espectacular, que és inevitable que recordi el de Lost, no només pel caos que es genera davant la inesperada situació, sinó també pel canvi que suposa en les vides dels protagonistes, que mentre paeixen el que ha succeït hauran d'aprendre a sobreviure alhora que intenten resoldre el misteri i sortir de la cúpula.

Es podria dir que és un subgènere televisiu, el de col·locar els personatges en una posició inesperada i fantàstica i veure com reaccionen de la manera més realista possible, encara que Under the Dome falla, com més avança més clarament, en aquest aspecte. Però bé, parlem dels personatges principals.

L'home que va fer que mirés la sèrie, en James "Big Jim" Rennie (Dean Norris, l'inoblidable cunyat Hank Schrader de Breaking Bad), és venedor de cotxes de segona mà i un dels que remenen les cireres al poble, i amb l'aparició de la cúpula ha esdevingut el càrrec polític més important d'entre les persones que romanen al municipi.

Convençut que ha estat triat com a líder dels seus conciutadans, i respectat per bona part d'aquests, fa i desfà seguint uns criteris poc ortodoxos i sovint és la figura que més s'assembla a la sempre necessària del personatge malvat, si bé en principi actua amb la millor de les intencions. Sense ell, la sèrie no seria la mateixa.

Però la presència del visitant Dale "Barbie" Barbara (Mike Vogel, el "guaperes" de la sèrie), un veterà de l'exèrcit amb passat tèrbol, li pren protagonisme i aviat es guanya el respecte d'una facció ben important dels chestersmillencs, perquè al cap i a la fi és un líder nat i, encara que ha pres decisions equivocades per tal de sobreviure, és bon paio.

Un altre dels personatges cabdals és la Julia Shumway (Rachelle Lefevre), periodista caiguda en desgràcia que intenta refer la seva carrera a Chester's Mill amb el seu marit, assassinat en circumstàncies estranyes. No triga gaire a enamorar-se d'en Barbie, sentiment mutu, i ràpidament esdevenen la parella atractiva de la sèrie.

La Linda Esquivel (Natalie Martínez) és l'ajudant del xèrif, que esdevé xèrif quan aquest mor, i és un dels meus personatges preferits. Entranyable i bona persona, potser és massa innocent per al càrrec i es deixa manipular fàcilment per part del quasi-dictador Big Jim.

Cal destacar també el grupet dels joves, que són els escollits per la cúpula, encara que no se sap ben bé per a què. Es coneixen com els Four Hands (Quatre Mans), perquè quan toquen la paret invisible es produeixen alguns miracles. Consideren que se'ls ha encarregat la custòdia d'un ou misteriós que troben al bosc.

El grup està format per l'Angie McAlister (Britt Robertson), el seu germà Joe (Colin Ford), l'Elinore "Norrie" Calvert-Hill (Mackenzie Lintz) i en James "Junior" Rennie (Alexander Koch), que és fill d'en Big Jim i provoca recel en els altres pels seus comportaments psicopàtics.

A banda del cameo del mateix Stephen King, a la sèrie apareixen evidentment molts altres personatges i actors (cal destacar, per exemple, la Natalie Zea (The Following) a la primera temporada, o l'Eddie Cahill (en uns quants capítols de Friends) i la Karla Chrome (Misfits) a la segona), però crec que ja he repassat els principals.

A Under the Dome, com deia més amunt, es tracta de veure com s'enfronten a la situació els supervivents de la misteriosa catàstrofe, com gestionen el dia a dia en un poble que ha quedat aïllat de l'exterior i que sembla que des de fora s'ha donat per perdut, perquè la cúpula és indestructible. I no només això, sinó que provoca efectes inexplicables que inclouen plagues, canvis climàtics radicals o variacions electromagnètiques, tot plegat posant en perill els que són al seu interior, alguns dels quals moren durant la sèrie tant per aquests mateixos efectes com per culpa d'altres personatges que actuen sota la pressió de les circumstàncies.

Mentre intenten sortir de la cúpula, però —i aquí hi ha el problema de la sèrie, no pas en uns elements fantàstics que estem disposats a assumir pel gènere a què ens enfrontem—, els personatges actuen d'una manera cada cop menys creïble, canviant de sobte (i sovint) aliances i motivacions i donant-nos la sensació que els guionistes perden les regnes de la història més d'una vegada, sobretot a la segona temporada.

En altres paraules, cada cop hi ha més situacions absurdes i ridícules, mancades de sentit. Per això, i els fans ho han notat i se'n queixen, i per la baixada dels índexs d'audiència, aquesta sèrie que ja duu 2 temporades —perquè la primera, que havia de ser l'única, va agradar més del que estava previst— corre el perill de quedar inacabada. Si continua jo la continuaré mirant per tal de veure'n el final, però també perquè no deixa de ser entretinguda, encara que hagi perdut qualitat.

Actualització: la sèrie ha estat oficialment renovada per a una tercera temporada!

Lectures: Wilson

Després d'uns dies parlant de sèries i fins i tot de cinema tornem al novè art, perquè encara que no ho sembli estic llegint diverses coses a la vegada i això es reflectirà en unes quantes entrades sobre còmics que veurem properament. De moment la de Wilson, un regal de Sant Jordi que vaig posar al capdamunt de la llista i que m'he fet durar, però que no he pogut evitar que s'acabés.

És el tercer còmic d'en Daniel Clowes que llegeixo, fa poc vaig parlar d'Ice Haven, i en aquest cas ho he pogut fer en català, saltant-me la meva norma de llegir en versió original, però en aquest cas, per desgràcia poc habitual, valia la pena. I també ha valgut la pena la lectura d'aquest volum gruixut, sí, de tapa molt gruixuda (sembla que per petició de l'autor), però de poques pàgines (74), que m'he fet durar perquè no se m'acabés la diversió en un dia. 

Què és, Wilson? Doncs és el nom del protagonista de la història, un paio en la quarantena d'anys que va pel món fent les seves reflexions amb un punt de vista pessimista i extremadament cínic i comentaris que potser alguns de nosaltres (com a mínim jo sí) voldríem fer molts cops però que reprimim per educació. Ell no se n'està, i dóna lloc a sobtades i divertides sortides de to com la que veiem en aquesta pàgina que he posat damunt del paràgraf.

Són històries d'una sola pàgina, ideals per a llegir de 4 en 4 o de 5 en 5 abans de dormir, intencionadament reminiscents del format de tira diària típic dels còmics dels Estats Units, però que igual que aquells poden formar perfectament una història que va avançant. 

En Wilson, tornant al que dèiem abans, és bastant malparit, i es nota que estima molt més la seva gosseta Pepper que les persones del seu entorn, però també li veiem la part sensible, les seves ganes de ser bon marit i bon pare (sempre segons els seus curiosos valors), la seva preocupació per la decadència de la societat i el futur dels joves. Un paio normal, amb defectes humans, força mala llet i pocs pèls a la llengua. 

El senyor Clowes ens en parla alternant el dibuix realista amb un de més senzill (i sovint també l'habitual bicolor de l'autor), sense cap motiu aparent, però no es fa gens estrany ni dificulta la lectura o la immersió en la història. 

Wilson, de 2010, la primera novel·la gràfica de Clowes pensada com a tal i no recuperada d'històries aparegudes a la revista Eightball té, malgrat la diferència de format respecte les altres obres de l'autor, el mateix regust, i també ens farà riure, somriure, reflexionar i identificar amb situacions, pensaments o comentaris. Molt recomanable per als seguidors de Daniel Clowes o per als que vulguin iniciar-s'hi. 

Pel que fa a l'edició de La Cúpula, que també n'havia publicat en català Ghost World (Món fantasmal), tècnicament està molt bé, deixant de banda la típica desproporció entre el reduït nombre de pàgines i l'alt preu que hem de pagar per les novel·les gràfiques. I sí, aquest me'l van regalar, però fa mal igualment.

La traducció de Wilson és d'aquelles que esbandeixen els dubtes sobre si s'ha fet des de l'idioma original o des del castellà (pràctica malauradament molt habitual en els còmics en català, i de manera poc dissimulada): en aquest cas és des de l'anglès. Però que es noti no és quelcom positiu, ja que ho dic perquè hi ha calcs de l'anglès que criden força l'atenció. És l'únic punt fosc d'un text, per altra banda, gairebé impecable.