Lectures: Els Barrufets - àlbums 15 i 16

Com us vaig anunciar fa uns mesos, i em feia l'efecte que havia passat menys temps, en el tram final de les ressenyes dels àlbums dels Barrufets he passat a parlar de dos llibres en comptes de tres, i els d'avui són els últims en què va participar el seu creador, en Pierre "Peyo" Culliford, perquè el 1992 ens va deixar, per desgràcia, de manera prematura.

A L'estrany despertar del barrufet gandul, un àlbum publicat originalment en francès el 1991, tenim en realitat cinc històries de 8 pàgines cadascuna, i aquest cop la que li dona el nom és la més divertida.

Resulta que els barrufets li volen fer una broma al barrufet gandul, que es passa el dia dormint, i decoren la vila i es disfressen de manera que li fan creure que ha dormit durant 200 anys.

Això dona lloc a uns quants gags molt ben trobats i divertits, he arribat a riure en veu alta i tot, cosa extremament rara en mi quan llegeixo, i una sèrie de bromes creuades que acaben amb en Gargamel esquitxat i tot.

Però a l'àlbum hi ha quatre històries més, trames senzilles però ben trobades en què veiem els barrufets estrenar un trenet per facilitar el transport de provisions, l'arribada d'un drac com a perillosa mascota del barrufet tímid, la creació d'un cos de bombers al poble i el caos provocat per un talp ben miop.

Són històries d'una qualitat, per a mi, superior a les del 14è àlbum, també de cinc històries, que no vol dir que fossin dolentes, però a mi m'han agradat més aquestes.

L'últim àlbum dels barrufets amb la presència del seu creador és El barrufet financer, que té una intrahistòria curiosa, i encara que tampoc és el lloc d'explicar amb detall, direm que hi va haver un canvi d'editorial que incloïa un acord de creació d'un àlbum amb una història sencera (és a dir, res de relats breus) i uns terminis d'entrega força curts.

Això va fer que l'autor compartís guió amb el seu fill Thierry i dibuix amb Alain Maury i Luc Parthoens, però el cas és que al novembre de 1992 es va poder publicar aquest àlbum, malgrat la precària salut de Peyo, i va ser tot un èxit.

En aquesta història, després d'un contacte d'un barrufet amb un mercat humà se li acut introduir els diners a la vila dels barrufets, que fins ara s'han dedicat a les seves coses amb un sistema d'intercanvi de bens i serveis sense establir valors ni monedes de cap mena.

El que ara esdevé el barrufet financer els convenç i comencen a fer servir els diners, mentre el Gran Barrufet no s'hi pot ficar gaire perquè està malalt, i el que comença com una cosa divertida i d'allò més interessant per al lector acaba en un caos que ja es podia esperar, perquè al capdavall és una crítica al capitalisme.

És un concepte que l'autor volia plasmar en un àlbum i que va poder fer just abans de morir, cosa que va passar el 24 de desembre de 1992. 

Hem repassat els seus 16 àlbums, i a partir d'ara veuré si continuo llegint els que van escriure i dibuixar els seus successors, però estic content d'haver fet aquest recorregut pel material original d'una franquícia que, a la televisió, de petit m'agradava molt. Hi he pogut conèixer amb més profunditat barrufets concrets, també els barrufets com a poble, i gaudir d'històries més o menys interessants i divertides d'aquest clàssic del còmic francobelga. Missió complerta.

Lectures: Tokyo Revengers

Fa temps vaig escriure una entrada sobre el primer volum d'un manga, un tipus de publicació que no és habitual en aquest blog a no ser que comenti una col·lecció després de la lectura de cada entrega, que no ha estat el cas. Però em va impressionar prou com per parlar-ne. 

Ara, havent llegit l'obra sencera, és el moment de fer-ne la crítica en el seu conjunt i comparar aquell entusiasme inicial amb la sensació final, que trobo que és interessant.  

De la premissa de Tokyo Revengers i de les circumstàncies de la seva publicació ja en vaig parlar en aquella primera entrada, però suposo que toca fer-ne un breu resum: aquesta obra de Ken Wakui, publicada originalment al Japó entre 2017 i 2022 amb un total de 31 volums recopilatoris, té com a protagonista en Takemichi Hanagaki, un noi que en el moment de morir es trasllada al seu jo de 12 anys abans i, per tal de salvar la seva xicota, que mor al seu present, fa servir aquest poder de viatjar entre la seva època adulta i l'adolescent, i s'infiltra en la banda de delinqüents juvenils que indirectament va provocar l'esmentada tragèdia.

La veritat és que pinta bé, i l'obra té els típics ingredients que fan que un shônen o manga per a adolescents triomfi: un protagonista amb un poder especial, però que progressa malgrat la seva inferioritat física i la manca de coneixements de lluita gràcies a una enorme determinació i una curiosa capacitat d'aixecar-se després dels cops, relacions d'amistat que donen lloc a accions i pensaments d'allò més nobles i, sobretot, baralles, moltes baralles.

És un còmic que ens ha arribat en català en una aposta de Norma Editorial per una obra que no era coneguda ni tenia un anime d'èxit en el nostre idioma, cosa que està molt bé perquè implica un risc, i en una edició equivalent a la castellana, amb el mateix tractament exacte, cosa que cal destacar perquè no totes les editorials actuen de la mateixa manera. 

M'alegro molt d'haver-lo llegit i pertany a un gènere -el de les bandes juvenils- i té una ambientació que són molt del meu gust, però malauradament he de dir que, tot i l'entusiasme amb què vaig ressenyar-ne el primer volum doble, la cosa es desinfla ben ràpid, per al meu gust, i ni tan sols algun volum puntual ni un emotiu i molt interessant -si ens agrada l'acció sense missatge profund- tram final salven Tokyo Revengers, als meus ulls, de ser considerat un còmic decebedor.

És veritat que tenia les expectatives molt altes, que l'obra havia guanyat un prestigiós premi com a millor shônen el 2020 i que és molt popular, però al cap de pocs volums, que llegia amb una periodicitat irregular però, quan els tenia a les mans, devorava, vaig veure que les seves pàgines es passaven a una velocitat inusualment alta. I en aquest cas no ho dic com una prova de la seva amenitat. Ho dic perquè està fet amb vinyetes molt grans, moltes il·lustracions de pàgina sencera o doble pàgina i està molt enfocat en l'acció.

Això no seria un gran problema en si, al capdavall Bola de Drac també és així, però el guió de Tokyo Revengers trobo que fa aigües, i que la seva complexitat neix pels motius equivocats: arriba un punt, amb tants viatges endavant i enrere, i tantíssims personatges amb noms, cognoms, càrrecs dins les bandes i canvis de camisa, que costa seguir la història. 

Jo vaig perdre fa temps el fil de les motivacions de cadascun dels personatges, les seves relacions i el seu passat. Al meu cap es confonen, i tampoc entenc gaire a què es dediquen aquestes bandes més enllà de lluitar les unes contra les altres, de vegades amb resultats tràgics -si bé, normalment, veiem els seus membres endur-se uns cops que no s'entén com se'n surten sense seqüeles físiques i mentals-, amb nanos, no ho oblidem, menors d'edat encara que el dibuix de l'autor els faci semblar deu anys més grans.

I és una llàstima, perquè volia que m'agradés, i a mi el lore de les obres que consumeixo, tant en còmics com en videojocs, m'importa i el tinc en compte, però a Tokyo Revengers, per tot això que he explicat, aviat va deixar de ser un factor per a mi, i la vaig acabar llegint amb el pilot automàtic. 

Com he dit més amunt, té els seus moments, és clar, i potser si un dia en miro l'anime canvio d'opinió, no seria el primer cop, però em sap greu haver de dir que, tot i que fa tres anys em lamentava de no tenir espai a casa per fer-me-la -l'he llegit en préstec-, ara potser ho he d'agrair. Amb una vegada n'he tingut prou.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 15

Fa més de 10 anys es va llançar l'edició definitiva de la primera gran obra d'Akira Toriyama en castellà, i vaig pensar -segur que no vaig ser l'únic- que era una oportunitat perduda de fer-ho, aquest cop, també en català. 

Hem hagut d'esperar molts anys, però el 2022 per fi va arribar el primer número de l'edició equivalent en la nostra llengua. Era un dels mangues que més volia que estiguessin disponibles en català algun dia, essent la base d'un dels dibuixos animats amb els que vaig créixer, i he anat fent les ressenyes de cadascun dels seus volums en aquest blog, segurament no al ritme que es podria esperar amb l'entusiasme amb què vaig rebre la seva estrena, però bé, ja és aquí el meu text sobre el 15è i darrer volum de Dr. Slump. 

És un volum de comiat, però al contrari del que va passar amb el final precipitat de Bola de Drac (precipitat en el sentit que acaba de manera abrupta, no que la sèrie durés poc), sembla que en el cas de l'obra anterior de l'autor se'l devia avisar amb temps, perquè té un capítol final de comiat formal amb el lector. Però ja hi arribarem.

Primer, un parell d'històries curtes d'un sol capítol, de l'estil de sempre, protagonitzades per un estrany teixó que no sap transformar-se fins que l'Arale li n'ensenya i una nova aventura fallida del patètic Superman de la Vila del Pingüí.

A continuació, una història en dues parts ens presenta un personatge que jo recordava de l'anime, però que no tenia ubicat i m'estranyava no haver vist fins ara.

Es tracta del noi de la moto, un motorista que afirma que té una malaltia que li impedeix parar de conduir a risc de morir-se, de manera que sempre va amb la moto amunt i avall, sense posar un peu a terra. L'autor li dona un gir humorístic a aquesta potencialment dramàtica malaltia, i la veritat és que són un parell de capítols divertits. 

Llàstima que el personatge debuti cap al final de l'obra, perquè podria haver estat un personatge d'aparició més o menys recurrent, encara que fos cada uns quants toms. Però bé, almenys el tornarem a veure als capítols finals del manga. 

Després, com que la colla de l'Arale ja ha fet els 18 anys i està acabant el batxillerat, en Tarô, que és més gran, s'adona que s'ha de convertir en un membre útil de la societat i es fa policia. De fet, això passa abans del capítol del noi de la moto, però aquí es reprèn aquesta subtrama perquè arriba un altre nou agent a la comissaria del poble, el motorista Charmy, i esdevé una mena de rival per al fill dels Soramame, que decideix treure's el carnet de conduir cotxes -el mínim que es pot demanar a un agent de policia, oi?-, cosa que fa juntament amb l'Arale.

Ens podem imaginar la mena de situacions esbojarrades de què serem testimonis amb la protagonista involucrada en un context així. Després, l'esmentat Charmy té el seu propi capítol, sense més interferències, i no són poques, que les de la nena robot, precisament.

El mateix autor reconeix, fent ús d'un dels seus habituals cameos a la seva pròpia obra, que se li acaben les idees per tancar el manga, i organitza una altra cursa, recurs ja utilitzat fa temps, però aquesta vegada qui guanyi obtindrà l'alcaldia de la Vila del Pingüí, ara que el seu batlle actual, un pingüí, ha decidit plegar. 

Qualsevol excusa és bona per deixar de pensar històries autoconclusives, i les competicions van molt bé. El Segon Gran Premi de la Vila del Pingüí ocupa 6 capítols, i val a dir que són molt divertits, tant per les maneres amb què pretenen guanyar-lo els seus heterogenis participants, alguns amb habilitats reals de pilot -aquí és on entra en joc, per exemple, el retornat noi de la moto-, d'altres amb enginy i esforç, uns tercers amb velocitat inhumana -ja sabem qui- i uns altres fent ús de poders sobrenaturals d'altri; com per les absurdes proves i els sorprenents obstacles amb què es troben al recorregut. 

Un cop acabat, ara sí, queda un últim capítol una mica poca-solta, cosa que forma part de la conya -o això vull pensar-, però que acaba amb un breu però emotiu comiat per part de tots els personatges que al mestre Toriyama li van caber a la pàgina.

S'acabava així, doncs, un manga que crec que s'hauria de valorar més, un còmic la lectura en català del qual ha estat un somni fet realitat, per a mi. Això ha estat tot, espero que us hagin resultat interessants les meves ressenyes dels volums de Dr. Slump durant aquests tres anys, però ja s'ha acabat, així que... adeu'txa!

 

Lectures: Friday

M'encanta descobrir còmics. N'hi ha moltíssims més dels que puc saber, evidentment, però em refereixo a còmics que em cridin l'atenció.

Com el que us porto avui, que coneixia perquè l'havia vist recomanat i a sobre estava en català, però no me'l vaig comprar perquè quan ho anava a fer vaig haver de triar perquè el pressupost és limitat, així que el vaig acabar agafant de la biblioteca quan el vaig veure i em va tornar a venir al cap.

El seu títol és Friday, que és també el nom de la seva protagonista, però no us penseu pas que és cosina de cap alumna de l'acadèmia Nevermore. 

Aquesta història, nascuda de la ment del reputat guionista Ed Brubaker (un dels més populars del gènere dels superherois, però amb una demostrada capacitat per escriure altres gèneres, especialment el criminal, com és el cas del còmic que ens ocupa), que va trobar en el dibuixant Marcos Martín i la colorista Muntsa Vicente els companys ideals per dur a terme aquest relat que li voltava pel cap des de feia molts anys, ens situa en un poblet d'estil gòtic de la Nova Anglaterra dels anys 70.

La història comença quan la Friday Fitzhugh torna a casa per Nadal, després d'haver-se'n allunyat per començar la universitat, i es retroba amb en Lancelot Jones, el que havia estat durant anys el seu millor amic i company inseparable d'aventures detectivesques fins que es van distanciar, cosa a la qual la nova etapa acadèmica va contribuir.

Però només arribar-hi, en un temporal de neu que confina el poble a casa, es produeix un assassinat que farà tornar la protagonista a les tasques que es pensava que havia deixat enrere com l'etapa adolescent que es pensava que eren.

La història podria ser perfectament un relat de misteri amb una ambientació realista i quotidiana, però de sobte fa un gir sobrenatural que a mi, personalment, em recorda una mica, amb les seves diferències d'època i edat, la sèrie Stranger Things.

I és que al poble realment hi passa alguna cosa, alguna cosa molt fumuda, que ens anirà sorprenent amb cada revelació.

No m'esperava aquest element fantàstic, certament no havia volgut llegir de què anava el còmic, però m'ha agradat molt i trobo que encaixa perfectament amb el to inicial del relat.

La història està formada per 3 volums d'unes 120 pàgines que ens ha portat Mai Més Llibres, i que recullen les 9 entregues amb què es va publicar digitalment als Estats Units a Panel Syndicat entre 2021 i 2024, i després en paper per part d'Image Comics. El 2021 i el 2024 va guanyar el prestigiós premi Eisner en la categoria de Millor Còmic Digital. I ho entenc.

Lectures: Els Barrufets - àlbums 10 a 12

Continuem amb les ressenyes dels àlbums dels Barrufets, com sempre gràcies a la seva disponibilitat a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, sense la qual, per motius d'espai i diners, aquesta lectura d'un clàssic del còmic belga no hauria estat possible.

Així que comencem amb la quarta entrega d'aquesta sèrie de ressenyes, que girarà al voltant dels àlbums publicats originalment com a 10, 11 i 12.

El desè recopilatori s'anomena Sopa de Barrufets i es va publicar originalment en francès el 1976, el mateix any que la seva història principal -perquè cal tenir en compte que una cosa era la publicació en revista i una altra la seva inclusió en àlbum-.

I hi trobem una divertida i prou llarga història sobre un inesperat atac d'en Gargamel al poble dels barrufets, perquè un dia se li presenta a casa un gegant afamat i d'estómac impossible de satisfer i al bruixot se li acut, per treure-se'l de sobre, dir-li que l'únic que li pot omplir la panxa és un plat a base de barrufets, que se les hauran d'empescar per sortir-se'n.

Després, unes quantes pàgines amb gags curts, algunes de les quals amb la Barrufeta, que sembla que no però se suposa que encara viu al poble, com a protagonista. 

Els barrufets olímpics, l'onzè àlbum, fa pensar en unes històries curtes que havíem vist anteriorment, però aquesta vegada és una història de més extensió i dona nom al recopilatori. Publicat el 1983, la primera història, de 1980, ens mostra una competició esportiva organitzada pel Barrufet Forçut, que vol que els seus congèneres estiguin una mica més en forma, però com que són tan babaus ja ens podem imaginar que ens espera un esdeveniment d'allò més accidentat... i amb un participant revelació.

A la segona història, El barrufet de Pasqua (1981), els Barrufet de les Ulleres li vol regalar un ou al Gran Barrufet, però la cosa es complica de seguida quan es produeixen intercanvis d'ous i, com de costum, el caos arriba a la vila. 

Finalment, a El jardí dels barrufets (1982), els nostres estimats follets blaus volen anar de pícnic, però no acaben de trobar el lloc adequat, fins que la Barrufeta en descobreix un de molt atractiu. Tant, que alguna cosa dolenta hi havia d'haver. 

A El bebè barrufet, ja amb el títol ho sabem, tenim un punt d'inflexió amb l'arribada d'un personatge nou d'aquells que ho fan per quedar-se. Es va publicar originalment en francès l'any 1984, el mateix any que l'àlbum que el conté, i posa els barrufets en una situació nova: un nadó, que no se sap d'on ha sortit, arriba accidentalment al poble, i els seus habitants se'n fan càrrec i li van agafant afecte, però el que més se l'estima és el més inesperat de tots.

Una commovedora història que és cronològicament l'última de les que conté aquest dotzè àlbum, i probablement per la seva importància s'endú la portada. A El barrufet inventor, de 1982, aquest descobreix com fer forats perfectes i es dedica a provar-ho en diversos objectes dels seus veïns, cosa que els provoca tota mena de molèsties; a La pintura barrufadora, de 1983, el Gran Barrufet mana als seus barrufets que facin una nova capa de pintura al poble, que es veu deixat, però en Gargamel també remena pintura, una d'invisible que pensa fer servir per atrapar els nostres amics.

Finalment, com que aquest cop el llibre conté quatre històries, tenim La gran barrufesta, també de 1983, en què els barrufets organitzen... una festa, és clar. En Gargamel, que se n'assabenta, idea un pla per colar-s'hi, però li surt molt malament.

Hem repassat tres àlbums d'un cop, com hem fet sempre, que mantenen el nivell vist fins ara. Naturalment, hi ha històries més interessants que altres i la que es mostra en portada i dona el nom a l'àlbum en qüestió ho aconsegueix per alguna raó, i també n'hi ha de més curtes que potser no són tan bones, però ens podem endur més d'una sorpresa en aquest sentit.

 

 

Lectures: Dr. Slump vol. 14

Massa mesos han passat des de l'última ressenya de la primera gran obra d'Akira Toriyama, quan va sortir en català em pensava que me l'hauria de racionar, però ha estat la pròpia vida la que ha fet que n'espaiés les lectures.

Però bé, ja arribem al penúltim volum de Dr. Slump, una catorzena entrega que ja us avanço que m'ha agradat molt, i ara veurem per què.

Segurament és perquè m'agrada quan els personatges que no tenen tant de protagonisme de sobte n'agafen, o en aquest cas el recuperen, com en Sembei, que sí que és cert -s'esmenta en una de les històries- que ha perdut força paper perquè la seva creació, l'Arale, ja fa temps que es va convertir en l'estrella del còmic.

I no és que en aquest recopilatori perdi força, en cap dels sentits de la paraula, però sí que és veritat que veiem "brillar" -amb una interpretació lliure de la paraula- altres personatges. És el que passa, per exemple, a la primera història inclosa, que, de fet, dura tres capítols.

Hi coneixem ni més ni menys que Déu, un personatge que per l'aspecte recorda moltíssim, i sempre amb l'avantatge de saber què vindria després, el Follet Tortuga de Bola de Drac, i és el responsable de l'arribada de la (les) Gatxan a la Vila del Pingüí amb una missió encomanada, tota una revelació de la qual no entraré en detalls per no aixafar res, però dona una capa més a la clàssica història de personatge que arriba a la sèrie i se'n va escaldat.

La segona història, en aquest cas de dues parts, és més aviat commovedora i sí que té l'Arale com a clara protagonista.

És un relat senzill, en què un tigre d'aspecte imponent i amb mala reputació es passeja pel poble mentre els que el coneixen en fugen, però la seva actitud respon a un esdeveniment traumàtic del passat que la nena robot, en una mostra sorprenent d'empatia, intenta pal·liar amb un regal que, això sí, vol imposar a la seva brutal manera.

Després, una venjança contra l'Arale i les Gatxans, que es remunta a uns quants volums enrere, no surt com el seu perpetrador -el protagonista de la història- s'imaginava, però almenys recupera l'esperit escatològic que al llarg de la sèrie ha anat variant en intensitat.

I ara sí, en Sembei torna a ser el personatge principal d'una història en què podem veure'l crear un nou invent d'aquells seus, en aquest cas un aparell per aturar el temps per a tothom tret de qui el fa servir. Com ens agradaria que existís, de tant en tant, oi?

Però, és clar, ell el fa servir per fer trapelleries, algunes amb molta mala bava, i per coses com mirar-li les calcetes a la seva pròpia dona, amb qui, recordem-ho, té un fill, però cadascú amb els seus gustos i les seves tendències. I, com si es tractés d'en Nobita amb un invent d'en Doraemon, per a sorpresa de ningú n'acaba abusant, cosa que té unes conseqüències indesitjades.

Ara bé, després d'una breu història més ximpleta, però divertida, sobre un misteriós i petit objecte volador que porta de corcoll tota la vila, tenim una saga en 6 parts, poca broma, en què el protagonista no és altre que en Tsukutsun, de manera inesperada.

Fa l'efecte que a l'autor li agradava molt aquest personatge, que ja havia tingut pes en algunes històries i, gràcies al seu domini de les arts marcials, donava un impuls al component d'acció d'una sèrie principalment de comèdia, però en aquesta trama acaba d'esclatar.

L'Arale i les Gatxan també hi participen, al capdavall és un relat llarg, però tot plegat neix del segrest de l'Akane quan la confonen amb la princesa del regne de Nanaba -res a veure, per cert, amb l'OVA El secret del castell de Nanaba-, i la decisió d'en Tsukutsun, amb qui estava tenint una cita, d'arriscar la vida per salvar-la.

Això dona lloc a una trepidant aventura plena d'acció, trets, combats i un caràcter aventurer que no és habitual a la sèrie. S'hi pot percebre, més que mai, la progressiva orientació dels interessos de l'autor cap al que després seria la seva obra més coneguda, com ja sabem plena precisament d'això: aventura, combats i explosions.

A banda de tot això, trobo que l'estil del dibuix ja és molt proper al de Bola de Drac, cosa per altra banda natural, perquè és un fenomen que trobem en molts autors d'obres consecutives, però també fa ús d'una composició de pàgina i uns plans que fan, en aquest punt, que Dr. Slump sigui una obra força madura, evolucionada però sense perdre el seu humor, la seva essència, el que la fa tan única. Un penúltim volum refrescant per tot això que explico, però ara sé que només me'n queda un, que llegiré amb certa tristor.

 
 

Lectures: Dr. Slump vol. 13

Massa estava trigant a continuar la lectura de Dr. Slump, i quan me'n vaig adonar vaig decidir que no podia ser, encara menys faltant tan poc per al final.

Avui, doncs, us porto les meves impressions del 13è volum de la primera gran obra d'Akira Toriyama, que ja us avanço que m'ha agradat molt perquè manté el llistó ben alt, en un bon equilibri entre les aportacions que han anat refrescant fins ara la història i els orígens, l'essència de sempre.

El volum comença allà on s'havia quedat el 12è, atesa la partició en 15 volums d'aquesta edició, que era en ple partit de beisbol entre l'institut de la Vila del Pingüí i un d'americà.

Com no podia ser d'una altra manera, la presència d'éssers amb poders sobrenaturals o propis de la condició robòtica a l'equip local fa que el resultat estigui decidit, però la història permet veure alguns gags força divertits.

A continuació tenim un curiós capítol autoreferencial amb preguntes i respostes sobre la sèrie, unes respostes que fa el propi autor a través del seu avatar, que no és que s'estreni precisament, però que en aquest volum veurem diverses vegades i amb un paper força protagonista.

Després, una història autoconclusiva que torna als orígens que dèiem i en el qual veiem en Sembei deixar-se endur per les seves perversions tot entrant en un local prometedor.

Sabem que les coses no acostumen a acabar bé, per a ell, però mai li havia passat res com el que veiem als dos capítols següents, en què una vampira que havíem vist fa temps arriba per endur-se el protagonista nominal del còmic perquè li ha arribat l'hora, i és que efectivament en Sembei la dinya.

La solució la tindrem al segon dels dos capítols, però cal reconèixer que és una mica estúpida i que la premissa era més interessant que la seva resolució.

A hores d'ara ja fa temps que es nota que l'autor se sent còmode amb trames multiepisòdiques, i és que tot i que no és la primera vegada que en veiem, al volum 13 en surten unes quantes, i això sí que és una novetat.

La següent que tenim, de tres parts, també neix de la ment bruta d'en Sembei, perquè la inoportuna interrupció dels plans solitaris de l'inventor per part de l'Arale els transforma tots dos en mosques, i la feina serà seva per tornar a la normalitat. 

Després d'una nova història autoconclusiva per desengreixar, en aquest cas protagonitzada per l'enyorat (?) doctor Mashirito i un nou pla per acabar amb l'Arale la nit de Nadal, en ve una altra de dues parts.

En aquest cas, ens n'anem al futur, al cap de 10 anys, per veure què se n'ha fet, dels nostres amics, un recurs de la ficció tan típic com interessant.

La història estrella del volum, però, té quatre capítols i torna a ser una competició, en aquest cas un torneig de lluita que organitza l'autor després de trobar-se a terra un milió de iens i decidir que en destinarà la meitat als premis del torneig.

Ja sabem com acabarà, els mateixos personatges ho donen per fet, i alguns s'hi freguen les mans, més encara amb els rivals de farciment que s'hi presenten.

Però de vegades hi ha sorpreses, i una d'elles és que l'Arale té greus dificultats davant d'un contrincant que a còpia de fracassos ha anat millorant les seves estratègies, com ja se'ns havia mostrat en algun capítol de fa temps.

El número 13, on ja es veuen clarament coses que veuríem després a Bola de Drac tant pel que fa a l'estil de dibuix com per algun argument, és un volum altre cop rodó, trobo que el mestre Toriyama va aconseguir la recepta adequada per fer evolucionar l'obra mostrar-nos històries amb una durada adequada, sense oblidar l'ocasional trama autoconclusiva, i no sembla que pateixi el mal de tantes altres obres, que perden qualitat cap a la part final -i que és final precisament per això-. Veurem com van els dos últims volums.

Lectures: Els Barrufets - àlbums 1 a 3

Com que properament farem un viatge familiar a Bèlgica, se'm va acudir que, perquè la meva filla estigués mínimament familiaritzada amb alguns dels personatges que es trobarà decorant els carrers de la seva capital, i perquè s'anés habituant a llegir còmics -i a tractar-los correctament-, seria una bona idea anar agafant de la biblioteca els àlbums dels Barrufets.

Són els primers dibuixos animats que recordo, m'agradaven molt de petit, però el cert és que jo mai no n'havia llegit cap còmic, tot i saber que el seu origen era de paper. I, ja que els hem anat agafant en préstec, jo també me'ls he llegit i he pensat que en podria anar parlant aquí, a la secció de lectures. No sempre seran de 3 en 3, probablement no els trobarem tots a la xarxa de biblioteques, o potser sí, encara no ho sé, però de moment començo amb una ressenya triple.

El primer àlbum amb dibuix de Peyo, que coescriu amb Yvan Delporte, publicat en català per Editorial Base, tot i que anys enrere la col·lecció ja l'havia publicat Planeta DeAgostini, és Els barrufets negres, que també inclou les històries El barrufet volador i El lladre de barrufets.

Abans de continuar he de dir que és complicat llegir cronològicament aquest clàssic del còmic francobelga, i és que l'ordre amb què es van recopilar les històries en àlbums no coincideix exactament amb la seva publicació a la revista Spirou, i tenim com a exemple aquesta primera entrega que sí, comença amb la primera aventura en solitari dels barrufets (tot i que els personatges en si ja havien debutat a La flauta dels sis barrufets, una història del còmic Jan i Trencapins), de 1959, però les altres dues pertanyen, respectivament, a 1963 i 1959. Això dona lloc a alguns errors de continuïtat, com ara que els barrufets coneguin l'Azrael abans que en Gargamel. A més, fent una cerca a internet trobem les versions primigènies d'històries que després van ser redibuixades per als àlbums, cosa habitual en els còmics de l'anomenada bande dessinée. 

En fi, la història que dona nom al llibre comença amb una crisi, i és que una mosca pica un barrufet i el transforma en un barrufet negre, que només sap dir "nyac" (en català) i que, quan en mossega d'altres, també els transforma, de manera que es produeix una epidèmia.

Es diu que és un dels primers exemples de zombis a la ficció, curiosament. La història en si tampoc no té gaire més suc, però ens presenta els seus més aviat babaus protagonistes, el poble on viuen, el Gran Barrufet i alguns dels gags recurrents de la sèrie. 

A les dues altres històries, El barrufet volador i El lladre de barrufets, hi tenim respectivament l'obsessió d'un barrufet per volar i tot el que intenta per aconseguir-ho, i un moment molt important: la primera aparició d'en Gargamel, que tot volent crear la pedra filosofal descobreix que un dels ingredients és un barrufet, i coneixe'ls es convertirà en un dels pitjors dies de la seva vida, cosa que motivarà la seva contínua croada per venjar-se d'ells, un dels elements clàssics de la sèrie.

A El senyor de barrufet hi tenim dues històries. A la principal, de 1964, el Gran Barrufet se'n va a buscar fonoll -en comptes d'encarregar-l'hi a un barrufet qualsevol com és habitual- i com que trigarà uns dies a tornar els habitants del poble decideixen celebrar unes eleccions per triar-ne un que mani mentre ell no hi és, amb resultats desastrosos que toquen el tema de l'excés d'ambició, les mentides electorals i el despotisme.

A Barrufonia en do (1965) el barrufet músic, tip que el critiquin perquè diuen -és cert- que toca malament qualsevol instrument, rep l'ajuda d'una misteriosa fada que li proporciona un instrument que provocarà un inesperat efecte al poble, que després tocarà solucionar.

El tercer i últim àlbum de què parlo avui és La Barrufeta, una història de 1967 que presenta el primer personatge femení de la raça, que a mi em sonava dels dibuixos animats que la creava en Gargamel, però tenia ganes de saber com ho explicava el còmic.

I el que m'he trobat és que la història és totalment inacceptable per als estàndards morals de l'actualitat: la seva creació té com a objectiu provocar zitzània en el poble dels barrufets "gràcies" a la naturalesa capriciosa, astuta i traïdora, entre molts altres adjectius que s'expliciten al còmic, del sexe femení.

El personatge, que dona nom a l'anomenat "principi de la Barrufeta" -que descriu aquell fenomen pel qual molts personatges femenins de la ficció tenen com a característica principal el fet de ser l'únic personatge femení d'un grup on tots els altres membres són homes-, resulta molest i no para de causar problemes, i només se'n produeix la redempció quan se li fa una millora estètica. Tot plegat cal dir que fa angúnia, avui dia.

Més bon regust m'ha deixat La fam dels barrufets (1961) en què una nevada i un accident provoquen que els barrufets es quedin sense queviures, i hauran d'empescar-se-les per trobar alguna cosa per endur-se a la boca. 

En fi, ja he tingut un primer contacte amb els còmics dels Barrufets, i m'ha semblat una lectura agradable i lleugera, amb alts i baixos pel que fa a la qualitat o l'interès de les trames, i alguna cosa molt passada de moda i políticament incorrecta com he explicat, però ja no es pot dir que només conec el seu univers de l'adaptació televisiva.
 

Lectures: Dr. Slump vol. 11

Continuem amb les ressenyes després de la lectura de cada volum de Dr. Slump, intentaré que la freqüència d'aquestes entrades, sobretot ara que som relativament a la recta final, no decaigui, i aquest cop toca parlar d'un volum en què es desenvolupa força un personatge molt important que es va presentar a l'anterior.

A l'última entrada sobre la primera gran obra del recentment desaparegut Akira Toriyama vam veure com arribava una de les incorporacions més rellevants de la col·lecció, l'Obotxaman, i en aquest nou volum recopilatori es constata que va ser tot un encert per part de l'autor.

Només començar el volum s'hi enceta una història que s'allargarà durant diversos capítols, cosa que al principi de l'obra no era gaire habitual, però que a mesura que avança ens sorprèn cada cop menys. De fet, la història no comença aquí, sinó que l'anterior recopilatori es tancava amb un cliffhanger. 

Resolt el problema amb què acabava el desè volum d'aquesta edició, som testimonis dels primers dies de l'Obotxaman a la Vila del Pingüí, la seva integració a l'institut -on els companys al·lucinen veient que és tan fort com l'Arale, sense que sospitin que és una còpia d'ella en versió masculina- i el seu enamorament profund de la protagonista, totalment aliena a aquests sentiments a causa del seu caràcter distret i esbojarrat.

Però després tenim una trama d'allò més "boladedraquiana", amb el doctor Mashirito construint, després de diversos intents fallits, un Home de Caramel, el 7, que finalment pot derrotar l'Arale i que també despatxa l'Obotxaman amb un atac que, tal com està escenificat, tornaríem a veure a Bola de Drac uns anys després.

Això té un seguit de conseqüències que donen lloc a capítols molt divertits, perquè després de la victòria aconseguida pel "bàndol dels bons" amb protagonistes inesperades, en Sembei descobreix la veritat sobre el nou vilatà i es proposa arreglar-lo, cosa que el duu a una petita i absurda aventura de viatges temporals, però mentrestant posa el seu cos al cap intacte de l'Arale, que té el seu cos destrossat, i la petita diferència anatòmica que hi ha entre tots dos és la llavor d'una situació que cal evitar.

Passada aquesta "saga de l'Obotxaman", Dr. Slump torna a oferir-nos històries autoconclusives amb l'humor i la mena de gags de sempre, com per exemple un capítol en què, precisament a conseqüència de la reparació dels robots, l'Arale troba una nova manera de desplaçar-se.

També tenim una nova història muda protagonitzada per les Gatxan, que fa molt de temps ja n'havien tingut alguna, però aquí no provoquen el caos, sinó que ajuden un animal. Força entranyable. 

A continuació, torna en Superman després de força temps i, potser per compensar-ho, se'ns ofereixen dos episodis seguits protagonitzats per aquest patètic extraterrestre "justicier", el primer dels quals tot mostrant el seu vessant més malparit i tros de merda que patètic.

On sí que fa una mica més de llàstima és al capítol que tanca el volum, on coneixem, perquè ve de visita a la Terra, el seu germà Shoppaman, que vol aprendre d'ell per emprendre la seva pròpia carrera de superheroi, i en Superman fa mans i mànigues per estar a l'altura de la imatge que el nano té d'ell. 

Un volum, en definitiva, molt interessant i divers, on l'autor no abandona les històries purament humorístiques que caracteritzaven fins ara l'obra, però també flirteja amb trames més llargues i força acció en el que seria, trobo, un assaig del que vindria després amb Bola de Drac, no sé si de manera conscient o no. Sigui com sigui, és un dels millors toms de la col·lecció.

Lectures: El lliri blanc

Des que les aventures de l'Astèrix i l'Obèlix van canviar de mans i es va produir una mena de renaixement d'aquest llegendari còmic francès he estat fidel a la cita biennal de comprar-me'n els àlbums o demanar-los per Reis, i els he llegit al cap de poc i n'he parlat aquí.

Aquesta vegada, no sé per què, l'àlbum de 2023 sí que me'l van portar, els Reis, però no ha estat fins ara que me l'he llegit i em disposo a parlar-ne, tot esperant que a hores d'ara a algú encara li pugui semblar útil i interessant que ho faci.

El lliri blanc és el títol d'aquesta nova aventura dibuixada per Didier Conrad, com veiem des de 2013, amb la conya ja fa més de 10 anys, però a la portada hi veiem una sorpresa, i és que el guió és a càrrec, aquest cop, de Fabcaro, que substitueix temporalment Jean-Yves Ferri, que ha sol·licitat un descans. 

El que ens presenta aquest nou àlbum, però, no patiu, és una nova història en la línia de les que hem estat veient darrerament, no s'aprecia -si més no, jo- un canvi d'estil ni una diferència de qualitat al guió, i és fidel al sentit de l'humor habitual de la sèrie.

La seva premissa recorda la de tot un clàssic d'Astèrix, un còmic de 1970 anomenat La zitzània, però si en aquella ocasió els romans enviaven al llogaret gal un especialista en provocar disputes per tal de poder enxampar els protagonistes i els seus convilatans amb la guàrdia baixa, en aquest cas, amb el mateix objectiu, l'enviat adopta una estratègia totalment oposada: amb els seus consells exageradament optimistes i propis dels típics llibres d'autoajuda que l'àlbum parodia, vol que els gals es relaxin i apaivaguin el caràcter volàtil pel qual són coneguts.

L'Astèrix i l'Obèlix, que són homes amants de la tradició, no estan gaire contents amb el bon rotllo que es respira a la vila, encara que sembli una afirmació contradictòria, i s'encarregaran d'investigar què passa i intentar solucionar una de les conseqüències del canvi provocat al poble per part d'aquest foraster que és el metge Dosventus.  

Sense voler entrar en més detalls de la trama, ens hi trobarem els gags habituals, com els rampells d'ira d'un Obèlix que normalment mostra un caràcter dolç i ingenu, l'aparició obligada dels pobres pirates o les fatídiques trobades del duet protagonista amb els romans que patrullen per la zona.

També, i no esperàvem una altra cosa, paròdies i referències iròniques a fets i situacions de l'actualitat, com ara els esmentats filòsofs de l'autoajuda, però també el mal funcionament de la xarxa ferroviària francesa -amb el qual ens podem, tristament, identificar els catalans- o la insatisfacció en el matrimoni.

A banda d'això, si fins ara havíem tingut un àlbum "a casa" i un "de viatge" de manera alternativa, aquest sisè llibre post-Uderzo fa una barreja de totes dues coses, una proposta refrescant. La traducció, excel·lent com sempre, també ens arrenca algun somriure amb alguna frase lligada a l'imaginari recent català o les lletres adaptades de les cançons d'un Assegurançatòrix al qual es dona força llibertat en aquesta aventura. Parlant de personatges que normalment tenen un paper més testimonial, El lliri blanc ens posa el cap del poble, l'Abraracúrcix, com a tercer membre de l'expedició dels gals de manera excepcional, cosa que també m'ha agradat força.

En definitiva, una molt benvinguda nova aventura de l'Astèrix i l'Obèlix, fidels a la seva cita cada dos anys, i la part positiva que jo hagi trigat mesos a llegir-la és que ara "només" hauré d'esperar un any i mig per a la propera.

Lectures: Dr. Slump vol. 10

Aprofito l'avinentesa de la recent defunció inesperada del mestre Akira Toriyama per reprendre la lectura d'un manga que m'encanta, però que per una raó o una altra tenia una mica abandonat.

Com potser ja sabeu, n'he estat ressenyant els volums de manera individual, tractament que no dono a qualsevol obra, des que vaig començar-ne la lectura, i el desè volum no serà pas una excepció, de manera que aquí el teniu. 

Dr. Slump arriba a la desena entrega d'aquesta edició amb un fet cabdal que ja s'anuncia en portada. No fa tant vam veure com l'autor ens presentava nous personatges fixos, cosa que era ben refrescant, però no ha trigat gaire a arribar-ne un altre dels que ja no marxaran de la sèrie i que és encara més important. 

Però no avancem esdeveniments, perquè abans d'arribar a aquest punt passen altres coses, històries més curtes, sovint autoconclusives. 

No és el cas de la primera, que precisament continua del volum anterior, on comentava que es produïa el primer cliffhanger de la col·lecció, amb l'Arale i les Gatxan acompanyant el rei Nikotxan i el seu ajudant al planeta natal dels extraterrestres.

És allà on podem veure com el sobirà, que ha estat tant de temps allunyat dels seus súbdits i la seva família, descobreix que el planeta Nikotxan ha estat envaït per un cranc gegant que no poden vèncer, i és aquí on s'agraeix la presència de la nena robot i els angelets, perquè fan front a l'enemic amb els seus poders, entre els quals el canó N'txa.

Després d'aquesta història que barreja acció i humor sí que en venen unes quantes d'un sol capítol, començant pel desencertat intent de robatori per part d'una banda que ingènuament entra a cals Tsun i a cals Norimaki, i en la mateixa línia l'arribada d'uns mafiosos que no saben de quin peu calça la nena de les ulleres que es troben al poble. 

A continuació, un nou invent genial d'en Sembei que, espantat perquè pensa que la policia el busca per una de les seves "malifetes", crea en poques vinyetes un casc transformador que després circula per la vila i acaba provocant un desenllaç irònic.

Dura una mica més, dos capítols, una entranyable història en què l'autor reflectia el -suposo- calorós hivern que devien tenir aquell any, i en què l'Arale i les Gatxan troben un ou misteriós del qual acaba naixent un animal ben bufó i fictici, un pinfoca, que la família Norimaki vol retornar als seus destrossats pares tot emprenent un viatge al pol Sud. 

Potser la història més fluixa ve a continuació d'aquesta, i és la d'un aprenent de Pare Noel que fa les seves primeres pràctiques amb resultats desastrosos. Però no patim, perquè ara sí que comença el plat fort del volum.

El doctor Mashirito fa l'única bona feina de la seva vida i crea un robot que és igual que l'Arale, però amb l'aspecte de nen. L'Home de Caramel 4, el que posteriorment es coneixerà com a Obotxaman (diferent de l'"Obocaman" de l'anime en català, però més respectuós amb l'original) ha estat creat per combatre els Norimaki i té una força descomunal, equiparable a la de l'Arale, que s'ho passa d'allò més bé lluitant, per fi, contra algú amb qui no s'ha de contenir. 

Ella s'ho pren com un joc, però l'Obotxaman, que té un caràcter extremament amable i bondadós, pateix perquè es troba entre la lleialtat cap al seu creador, que li ha dit que els Norimaki són dolents, i l'amor a primera vista cap a l'Arale, filla d'una família que li dona una acollida ben càlida. 

I així acabem aquest volum, amb l'arribada d'un nou i important personatge a la Vila del Pingüí, i ja tinc ganes de veure com li van les coses, amb la resta del jovent, al proper volum.