Lectures: Els Barrufets - àlbums 15 i 16

Com us vaig anunciar fa uns mesos, i em feia l'efecte que havia passat menys temps, en el tram final de les ressenyes dels àlbums dels Barrufets he passat a parlar de dos llibres en comptes de tres, i els d'avui són els últims en què va participar el seu creador, en Pierre "Peyo" Culliford, perquè el 1992 ens va deixar, per desgràcia, de manera prematura.

A L'estrany despertar del barrufet gandul, un àlbum publicat originalment en francès el 1991, tenim en realitat cinc històries de 8 pàgines cadascuna, i aquest cop la que li dona el nom és la més divertida.

Resulta que els barrufets li volen fer una broma al barrufet gandul, que es passa el dia dormint, i decoren la vila i es disfressen de manera que li fan creure que ha dormit durant 200 anys.

Això dona lloc a uns quants gags molt ben trobats i divertits, he arribat a riure en veu alta i tot, cosa extremament rara en mi quan llegeixo, i una sèrie de bromes creuades que acaben amb en Gargamel esquitxat i tot.

Però a l'àlbum hi ha quatre històries més, trames senzilles però ben trobades en què veiem els barrufets estrenar un trenet per facilitar el transport de provisions, l'arribada d'un drac com a perillosa mascota del barrufet tímid, la creació d'un cos de bombers al poble i el caos provocat per un talp ben miop.

Són històries d'una qualitat, per a mi, superior a les del 14è àlbum, també de cinc històries, que no vol dir que fossin dolentes, però a mi m'han agradat més aquestes.

L'últim àlbum dels barrufets amb la presència del seu creador és El barrufet financer, que té una intrahistòria curiosa, i encara que tampoc és el lloc d'explicar amb detall, direm que hi va haver un canvi d'editorial que incloïa un acord de creació d'un àlbum amb una història sencera (és a dir, res de relats breus) i uns terminis d'entrega força curts.

Això va fer que l'autor compartís guió amb el seu fill Thierry i dibuix amb Alain Maury i Luc Parthoens, però el cas és que al novembre de 1992 es va poder publicar aquest àlbum, malgrat la precària salut de Peyo, i va ser tot un èxit.

En aquesta història, després d'un contacte d'un barrufet amb un mercat humà se li acut introduir els diners a la vila dels barrufets, que fins ara s'han dedicat a les seves coses amb un sistema d'intercanvi de bens i serveis sense establir valors ni monedes de cap mena.

El que ara esdevé el barrufet financer els convenç i comencen a fer servir els diners, mentre el Gran Barrufet no s'hi pot ficar gaire perquè està malalt, i el que comença com una cosa divertida i d'allò més interessant per al lector acaba en un caos que ja es podia esperar, perquè al capdavall és una crítica al capitalisme.

És un concepte que l'autor volia plasmar en un àlbum i que va poder fer just abans de morir, cosa que va passar el 24 de desembre de 1992. 

Hem repassat els seus 16 àlbums, i a partir d'ara veuré si continuo llegint els que van escriure i dibuixar els seus successors, però estic content d'haver fet aquest recorregut pel material original d'una franquícia que, a la televisió, de petit m'agradava molt. Hi he pogut conèixer amb més profunditat barrufets concrets, també els barrufets com a poble, i gaudir d'històries més o menys interessants i divertides d'aquest clàssic del còmic francobelga. Missió complerta.

Lectures: Els Barrufets - àlbums 13 i 14

Quan vaig començar a publicar ressenyes dels àlbums dels Barrufets m'ho vaig plantejar en un format de crítiques triples, és a dir de tres àlbums a cada entrada, però el nombre de publicacions de les aventures d'aquests petits follets blaus signades pel seu autor original és de 16, de manera que per a aquest últim tram he decidit fer dues entrades de dos àlbums cadascuna, i aquí teniu la primera.

Els petits barrufets presenta dues aventures de Peyo, la primera de les quals la que dona el nom a l'àlbum, de 1988, i que suposa l'aparició d'uns barrufets una mica més petits i amb roba que recordava vagament de quan mirava la sèrie, però ja cap al final, quan jo era més gran i estava per altres coses. 

Aquí se'ns explica, doncs, com tres barrufets normals es fan accidentalment més joves i, com a bons adolescents, no fan cas dels grans i van a la seva, cosa que condueix també a la creació d'una segona barrufeta. Una molt bona història, una de les més destacades de la col·lecció, en part perquè l'aparició de nous personatges regulars sempre és refrescant.

L'àlbum inclou també El barrufet robot, del mateix any, en què el barrufet inventor, cansat de rebre encàrrecs constantment, crea un robot que li tregui feina de sobre, però això provoca que en Gargamel també en faci un altre amb un malvat pla.  

El 14è àlbum, L'aerobarrufet, de 1990, conté aquesta vegada cinc històries, la primera de les quals, com sempre, és la que dona nom al llibre, però en aquest cas trobo que no és especialment memorable.

Fa temps vam parlar de l'àlbum El barrufonauta, en què un barrufet somiava amb anar a la lluna i els altres li feien creure que ho aconseguia. Doncs bé, continua pensant en separar-se del terra, i aquí fa que el barrufet inventor li fabriqui un avió, amb què casualment aconsegueix salvar la Barrufeta de les grapes d'en Gargamel.

Després, tenim una història en què un pastís encantat pel bruixot transforma els barrufets en pedres, una altra en què un barrufet emmascarat fa trapelleries i fa anar de corcoll la vila, a la següent coneixen un gos amb un misteriós medalló impossible d'obrir, i a l'última els barrufets estan tips dels regals explosius del barrufet bromista i aquest acaba marxant de la vila i ficant-se en un bon embolic.

Cap de les històries és més llarga que les altres, són de vuit pàgines cadascuna, i estan força bé, però potser precisament perquè són totes més aviat curtes no n'hi arriba a haver cap per la qual sigui un àlbum que perduri gaire en el record.

I, ara sí, us emplaço a la propera entrada, en què parlaré -un cop els hagi llegit- dels últims dos volums de les aventures dels barrufets segons el seu creador abans que ens deixés.

 

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 10 a 12

Continuem amb les ressenyes dels àlbums dels Barrufets, com sempre gràcies a la seva disponibilitat a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, sense la qual, per motius d'espai i diners, aquesta lectura d'un clàssic del còmic belga no hauria estat possible.

Així que comencem amb la quarta entrega d'aquesta sèrie de ressenyes, que girarà al voltant dels àlbums publicats originalment com a 10, 11 i 12.

El desè recopilatori s'anomena Sopa de Barrufets i es va publicar originalment en francès el 1976, el mateix any que la seva història principal -perquè cal tenir en compte que una cosa era la publicació en revista i una altra la seva inclusió en àlbum-.

I hi trobem una divertida i prou llarga història sobre un inesperat atac d'en Gargamel al poble dels barrufets, perquè un dia se li presenta a casa un gegant afamat i d'estómac impossible de satisfer i al bruixot se li acut, per treure-se'l de sobre, dir-li que l'únic que li pot omplir la panxa és un plat a base de barrufets, que se les hauran d'empescar per sortir-se'n.

Després, unes quantes pàgines amb gags curts, algunes de les quals amb la Barrufeta, que sembla que no però se suposa que encara viu al poble, com a protagonista. 

Els barrufets olímpics, l'onzè àlbum, fa pensar en unes històries curtes que havíem vist anteriorment, però aquesta vegada és una història de més extensió i dona nom al recopilatori. Publicat el 1983, la primera història, de 1980, ens mostra una competició esportiva organitzada pel Barrufet Forçut, que vol que els seus congèneres estiguin una mica més en forma, però com que són tan babaus ja ens podem imaginar que ens espera un esdeveniment d'allò més accidentat... i amb un participant revelació.

A la segona història, El barrufet de Pasqua (1981), els Barrufet de les Ulleres li vol regalar un ou al Gran Barrufet, però la cosa es complica de seguida quan es produeixen intercanvis d'ous i, com de costum, el caos arriba a la vila. 

Finalment, a El jardí dels barrufets (1982), els nostres estimats follets blaus volen anar de pícnic, però no acaben de trobar el lloc adequat, fins que la Barrufeta en descobreix un de molt atractiu. Tant, que alguna cosa dolenta hi havia d'haver. 

A El bebè barrufet, ja amb el títol ho sabem, tenim un punt d'inflexió amb l'arribada d'un personatge nou d'aquells que ho fan per quedar-se. Es va publicar originalment en francès l'any 1984, el mateix any que l'àlbum que el conté, i posa els barrufets en una situació nova: un nadó, que no se sap d'on ha sortit, arriba accidentalment al poble, i els seus habitants se'n fan càrrec i li van agafant afecte, però el que més se l'estima és el més inesperat de tots.

Una commovedora història que és cronològicament l'última de les que conté aquest dotzè àlbum, i probablement per la seva importància s'endú la portada. A El barrufet inventor, de 1982, aquest descobreix com fer forats perfectes i es dedica a provar-ho en diversos objectes dels seus veïns, cosa que els provoca tota mena de molèsties; a La pintura barrufadora, de 1983, el Gran Barrufet mana als seus barrufets que facin una nova capa de pintura al poble, que es veu deixat, però en Gargamel també remena pintura, una d'invisible que pensa fer servir per atrapar els nostres amics.

Finalment, com que aquest cop el llibre conté quatre històries, tenim La gran barrufesta, també de 1983, en què els barrufets organitzen... una festa, és clar. En Gargamel, que se n'assabenta, idea un pla per colar-s'hi, però li surt molt malament.

Hem repassat tres àlbums d'un cop, com hem fet sempre, que mantenen el nivell vist fins ara. Naturalment, hi ha històries més interessants que altres i la que es mostra en portada i dona el nom a l'àlbum en qüestió ho aconsegueix per alguna raó, i també n'hi ha de més curtes que potser no són tan bones, però ens podem endur més d'una sorpresa en aquest sentit.

 

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 7 a 9

Benvingudes i benvinguts a una altra ressenya triple d'àlbums dels Barrufets, un clàssic del còmic francobelga -bé, si ens posem específics és, concretament, belga- que fins ara no havia llegit en el seu format original, però gràcies a la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona estic podent reparar aquest greuge amb mi mateix.

Aquest cop toca parlar dels àlbums 7 a 9, i com faig sempre comentaré per sobre cadascun dels recopilatoris, així com les històries que contenen, sense entrar en excessius detalls. 

El primer d'aquesta tongada és L'aprenent de barrufet, originalment de 1971, que comença amb la història que dona nom a l'àlbum i que va ser publicada en revista l'any 1970. 

A aquestes altures ja sabem que els barrufets són, en general, una mica babaus, si més no els que podríem anomenar "estàndards", els que no tenen un adjectiu assignat, vaja. En aquest cas, el protagonista és un d'aquest barrufets, que vol emular el Gran Barrufet i fer pocions, però ignorant els advertiments del líder del poble sobre la seva inexperiència, tira endavant igualment i arriba a límits perillosos que provoquen una incòmoda situació que després serà el barrufet més veterà qui haurà de solucionar.

A continuació, Trampes per a barrufets (1968, ja vam establir que l'ordre de les recopilacions no és el de la publicació original a la revista Spirou), una divertida història d'en Gargamel fent paranys específics per a cada barrufet, que és sorprenent perquè, que nosaltres sapiguem, no els hauria de conèixer amb tant de detall, i Romeus i Barrufeta (1971), un seguit de gags de molt poques pàgines en què diferents barrufets fan intents de conquerir el cor de la Barrufeta.

El vuitè àlbum duu el nom de Històries de barrufets, un títol força genèric publicat originalment el 1972 i que té la particularitat que no conté dues o tres històries, com sempre, sinó una cinquantena.

Podria semblar que això resta interès a la trama, perquè tot l'àlbum està format per gags curts d'una pàgina, i he de reconèixer que abans de llegir-me'l em feia una mica de mandra, perquè em venia de gust una història més desenvolupada.

Però em va sorprendre, perquè si bé les històries que ens expliquen Peyo i Delporte fan més o menys gràcia -tot i que això ja depèn del gust del lector-, el cas és que són molt lleugeres i amenes, de manera que la lectura del llibre sencer és d'allò més ràpida. 

Hi veiem els barrufets amb els seus raonaments ingenus, cometent errors, tenint idees de bomber i qualsevol cosa que podem esperar d'ells, i el llegim amb un somriure a la cara.

Finalment, el novè àlbum, i l'últim d'aquesta entrada, és Clar i barrufet i barrufet i català, curiós i òbviament adaptat títol (l'original es diu Schtroumpf vert et vert Schtroumpf) que es va publicar per primer cop el 1973 i que em tenia molt encuriosit respecte a per on anaven les coses.

Reflectint el conflicte sociolingüístic belga entre les comunitats francòfona i neerlandòfona -segons la Wikipedia, és clar, no és que jo hi hagi caigut llegint aquesta història-, ens mostra una mena de guerra civil -o municipal- lingüística entre els barrufets del nord i del sud, que empren el seu particular idioma de manera diferent i es discuteixen per aquesta qüestió.

A la segona història, Els jocs barrufolímpics, esperava trobar-m'hi un altre relat de certa extensió, amb alguna competició esportiva, però no és ben bé això: es tracta d'un recull de gags que tenen a veure amb situacions més o menys esportives protagonitzades pels barrufets, sense més connexió que el tema general, tot i que, de fet, n'hi ha unes quantes que giren al voltant del tir amb arc i la incapacitat d'un dels barrufets per practicar-lo amb un mínim d'encert.

Són, doncs, tres àlbums més dels Barrufets que m'han agradat i que he llegit de gust, i que continuen consolidant aquest univers de personatges i ens ajuden a anticipar quina mena de coses els poden passar, però alhora hi ha marge per sorprendre'ns amb les premisses argumentals que presenten.

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 4 a 6

Continuem amb les ressenyes múltiples dels àlbums dels Barrufets, que a casa han generat una petita febre entre el material en paper, alguna pel·lícula, peluixos i el viatge a Bèlgica a l'estiu.  

I he trigat una mica en fer aquesta segona entrega, perquè aquests còmics sembla que tenen demanda a les biblioteques i per al cinquè i el sisè àlbum m'he hagut d'esperar força, però per fi els he pogut llegir i procedeixo a compartir amb vosaltres les meves impressions al respecte.

El primer dels àlbums que ressenyo avui és L'ou i els barrufets, publicat originalment en francès el 1968, amb guió d'Yvan Delporte i Peyo i dibuixos del segon, i l'encapçala la història que li dona nom, que havia estat publicada en revista per primer cop el 1960 i que en el total cronològic de la sèrie és la tercera, perquè la recopilació en àlbums d'aquestes històries, a banda d'un redisseny per adaptar-se a l'estàndard que coneixem, també va suposar un reordenament dels capítols.

En aquest primer relat hi tenim el clàssic inici d'història dels barrufets en què el Gran Barrufet demana algun ingredient que falta, en aquest cas un ou per a un pastís, i la cosa s'embolica (si no, no hi hauria història), perquè resulta que el que porten és un ou màgic que concedeix qualsevol desig. Ja ens podem imaginar que, atès el nivell d'immaduresa de la majoria d'habitants del poble, el caos està servit. Certament, una història que es llegeix amb un somriure als llavis.

A la segona història, El barrufet sense cua, ens trobem amb un infiltrat, un barrufet aparentment igual que els altres -els "normals", s'entén-, però que s'ha descuidat un petit detall. I és que el nostre entranyable enemic Gargamel torna amb un pla força elaborat per acabar amb els seus odiats i diminuts enemics, però els detalls són importants i li passen factura.

I a la tercera, El barrufet número 100, el Gran Barrufet està neguitós perquè al poble hi ha només 99 barrufets, però en calen 100 per poder dur a terme una important celebració, la festa de la lluna. Un mirall i un llamp s'encarreguen de completar el quòrum, però no sense provocar un problema de comunicació abans d'això.

Passem al segon àlbum d'avui, El gallimarsot, de Peyo i Gos, que en aquest cas conté dues històries. La primera, la del títol, és originalment de 1968 i està protagonitzada per l'animal del títol, que també domina la portada del llibre.

Es tracta d'una mutació provocada per un experiment fallit del Gran Barrufet que encarrega a dos barrufets que facin desaparèixer, però la poca seriositat que caracteritza aquesta espècie fa que la destrucció no sigui completa, ans al contrari, crea un enemic temible dels nostres protagonistes, cosa que dificulta molt la vida al poblat durant uns dies.

La segona història, El barrufamón, de 1969, és més curta i no té en absolut el mateix grau d'interès, tensió ni component aventurer: un dels barrufets s'avorreix i decideix anar a veure món, però accidentalment facilita molt la missió d'en Gargamel... que al seu torn pateix una transformació de caràcter temporal que genera aliances insospitades. 

No està pas malament, és interessant, no vull que sembli que no, però s'entén per què no és la que dona nom al recopilatori.

Finalment tenim l'àlbum anomenat El barrufonauta, una història de 1967 amb guió de Peyo, Yvan Delporte i Gos, i un apartat visual amb l'ajuda de Walthéry i el mateix Gos, en què un barrufet s'encaparra amb viatjar a l'espai i construeix un coet tot esperant que li permeti fer realitat el seu somni.

Com que no funciona, i veient-lo tan deprimit, la resta del poble s'implica en una pantomima per fer-lo feliç, cosa que resulta en una de les històries més divertides que n'he llegit fins ara, i amb un canvi d'escenari refrescant per als barrufets.

La segona història de l'àlbum, que en aquest cas tampoc en té una tercera, és El barrufador de pluja, de 1969, que gira al voltant d'un aparell que permet modificar el clima segons la conveniència dels barrufets, però com passa tantes altres vegades, la cosa se surt de mare i aquests petits i entranyables éssers hauran de fer mans i mànigues per tornar a la normalitat.

En conjunt, es tracta de tres àlbums amb diverses històries que m'han agradat força, i que m'han permès aprofundir en els coneixements de l'obra, que fins fa poc es basaven en els vagues records que tenia d'haver-ne vist la sèrie animada quan era molt petit. I m'alegro d'estar llegint el material original, cosa que continuaré fent, com a mínim, fins que acabi amb els àlbums que va dibuixar el desaparegut Peyo.

Lectures: Els Barrufets - àlbums 1 a 3

Com que properament farem un viatge familiar a Bèlgica, se'm va acudir que, perquè la meva filla estigués mínimament familiaritzada amb alguns dels personatges que es trobarà decorant els carrers de la seva capital, i perquè s'anés habituant a llegir còmics -i a tractar-los correctament-, seria una bona idea anar agafant de la biblioteca els àlbums dels Barrufets.

Són els primers dibuixos animats que recordo, m'agradaven molt de petit, però el cert és que jo mai no n'havia llegit cap còmic, tot i saber que el seu origen era de paper. I, ja que els hem anat agafant en préstec, jo també me'ls he llegit i he pensat que en podria anar parlant aquí, a la secció de lectures. No sempre seran de 3 en 3, probablement no els trobarem tots a la xarxa de biblioteques, o potser sí, encara no ho sé, però de moment començo amb una ressenya triple.

El primer àlbum amb dibuix de Peyo, que coescriu amb Yvan Delporte, publicat en català per Editorial Base, tot i que anys enrere la col·lecció ja l'havia publicat Planeta DeAgostini, és Els barrufets negres, que també inclou les històries El barrufet volador i El lladre de barrufets.

Abans de continuar he de dir que és complicat llegir cronològicament aquest clàssic del còmic francobelga, i és que l'ordre amb què es van recopilar les històries en àlbums no coincideix exactament amb la seva publicació a la revista Spirou, i tenim com a exemple aquesta primera entrega que sí, comença amb la primera aventura en solitari dels barrufets (tot i que els personatges en si ja havien debutat a La flauta dels sis barrufets, una història del còmic Jan i Trencapins), de 1959, però les altres dues pertanyen, respectivament, a 1963 i 1959. Això dona lloc a alguns errors de continuïtat, com ara que els barrufets coneguin l'Azrael abans que en Gargamel. A més, fent una cerca a internet trobem les versions primigènies d'històries que després van ser redibuixades per als àlbums, cosa habitual en els còmics de l'anomenada bande dessinée. 

En fi, la història que dona nom al llibre comença amb una crisi, i és que una mosca pica un barrufet i el transforma en un barrufet negre, que només sap dir "nyac" (en català) i que, quan en mossega d'altres, també els transforma, de manera que es produeix una epidèmia.

Es diu que és un dels primers exemples de zombis a la ficció, curiosament. La història en si tampoc no té gaire més suc, però ens presenta els seus més aviat babaus protagonistes, el poble on viuen, el Gran Barrufet i alguns dels gags recurrents de la sèrie. 

A les dues altres històries, El barrufet volador i El lladre de barrufets, hi tenim respectivament l'obsessió d'un barrufet per volar i tot el que intenta per aconseguir-ho, i un moment molt important: la primera aparició d'en Gargamel, que tot volent crear la pedra filosofal descobreix que un dels ingredients és un barrufet, i coneixe'ls es convertirà en un dels pitjors dies de la seva vida, cosa que motivarà la seva contínua croada per venjar-se d'ells, un dels elements clàssics de la sèrie.

A El senyor de barrufet hi tenim dues històries. A la principal, de 1964, el Gran Barrufet se'n va a buscar fonoll -en comptes d'encarregar-l'hi a un barrufet qualsevol com és habitual- i com que trigarà uns dies a tornar els habitants del poble decideixen celebrar unes eleccions per triar-ne un que mani mentre ell no hi és, amb resultats desastrosos que toquen el tema de l'excés d'ambició, les mentides electorals i el despotisme.

A Barrufonia en do (1965) el barrufet músic, tip que el critiquin perquè diuen -és cert- que toca malament qualsevol instrument, rep l'ajuda d'una misteriosa fada que li proporciona un instrument que provocarà un inesperat efecte al poble, que després tocarà solucionar.

El tercer i últim àlbum de què parlo avui és La Barrufeta, una història de 1967 que presenta el primer personatge femení de la raça, que a mi em sonava dels dibuixos animats que la creava en Gargamel, però tenia ganes de saber com ho explicava el còmic.

I el que m'he trobat és que la història és totalment inacceptable per als estàndards morals de l'actualitat: la seva creació té com a objectiu provocar zitzània en el poble dels barrufets "gràcies" a la naturalesa capriciosa, astuta i traïdora, entre molts altres adjectius que s'expliciten al còmic, del sexe femení.

El personatge, que dona nom a l'anomenat "principi de la Barrufeta" -que descriu aquell fenomen pel qual molts personatges femenins de la ficció tenen com a característica principal el fet de ser l'únic personatge femení d'un grup on tots els altres membres són homes-, resulta molest i no para de causar problemes, i només se'n produeix la redempció quan se li fa una millora estètica. Tot plegat cal dir que fa angúnia, avui dia.

Més bon regust m'ha deixat La fam dels barrufets (1961) en què una nevada i un accident provoquen que els barrufets es quedin sense queviures, i hauran d'empescar-se-les per trobar alguna cosa per endur-se a la boca. 

En fi, ja he tingut un primer contacte amb els còmics dels Barrufets, i m'ha semblat una lectura agradable i lleugera, amb alts i baixos pel que fa a la qualitat o l'interès de les trames, i alguna cosa molt passada de moda i políticament incorrecta com he explicat, però ja no es pot dir que només conec el seu univers de l'adaptació televisiva.