Lectures: Els Barrufets - àlbums 10 a 12

Continuem amb les ressenyes dels àlbums dels Barrufets, com sempre gràcies a la seva disponibilitat a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, sense la qual, per motius d'espai i diners, aquesta lectura d'un clàssic del còmic belga no hauria estat possible.

Així que comencem amb la quarta entrega d'aquesta sèrie de ressenyes, que girarà al voltant dels àlbums publicats originalment com a 10, 11 i 12.

El desè recopilatori s'anomena Sopa de Barrufets i es va publicar originalment en francès el 1976, el mateix any que la seva història principal -perquè cal tenir en compte que una cosa era la publicació en revista i una altra la seva inclusió en àlbum-.

I hi trobem una divertida i prou llarga història sobre un inesperat atac d'en Gargamel al poble dels barrufets, perquè un dia se li presenta a casa un gegant afamat i d'estómac impossible de satisfer i al bruixot se li acut, per treure-se'l de sobre, dir-li que l'únic que li pot omplir la panxa és un plat a base de barrufets, que se les hauran d'empescar per sortir-se'n.

Després, unes quantes pàgines amb gags curts, algunes de les quals amb la Barrufeta, que sembla que no però se suposa que encara viu al poble, com a protagonista. 

Els barrufets olímpics, l'onzè àlbum, fa pensar en unes històries curtes que havíem vist anteriorment, però aquesta vegada és una història de més extensió i dona nom al recopilatori. Publicat el 1983, la primera història, de 1980, ens mostra una competició esportiva organitzada pel Barrufet Forçut, que vol que els seus congèneres estiguin una mica més en forma, però com que són tan babaus ja ens podem imaginar que ens espera un esdeveniment d'allò més accidentat... i amb un participant revelació.

A la segona història, El barrufet de Pasqua (1981), els Barrufet de les Ulleres li vol regalar un ou al Gran Barrufet, però la cosa es complica de seguida quan es produeixen intercanvis d'ous i, com de costum, el caos arriba a la vila. 

Finalment, a El jardí dels barrufets (1982), els nostres estimats follets blaus volen anar de pícnic, però no acaben de trobar el lloc adequat, fins que la Barrufeta en descobreix un de molt atractiu. Tant, que alguna cosa dolenta hi havia d'haver. 

A El bebè barrufet, ja amb el títol ho sabem, tenim un punt d'inflexió amb l'arribada d'un personatge nou d'aquells que ho fan per quedar-se. Es va publicar originalment en francès l'any 1984, el mateix any que l'àlbum que el conté, i posa els barrufets en una situació nova: un nadó, que no se sap d'on ha sortit, arriba accidentalment al poble, i els seus habitants se'n fan càrrec i li van agafant afecte, però el que més se l'estima és el més inesperat de tots.

Una commovedora història que és cronològicament l'última de les que conté aquest dotzè àlbum, i probablement per la seva importància s'endú la portada. A El barrufet inventor, de 1982, aquest descobreix com fer forats perfectes i es dedica a provar-ho en diversos objectes dels seus veïns, cosa que els provoca tota mena de molèsties; a La pintura barrufadora, de 1983, el Gran Barrufet mana als seus barrufets que facin una nova capa de pintura al poble, que es veu deixat, però en Gargamel també remena pintura, una d'invisible que pensa fer servir per atrapar els nostres amics.

Finalment, com que aquest cop el llibre conté quatre històries, tenim La gran barrufesta, també de 1983, en què els barrufets organitzen... una festa, és clar. En Gargamel, que se n'assabenta, idea un pla per colar-s'hi, però li surt molt malament.

Hem repassat tres àlbums d'un cop, com hem fet sempre, que mantenen el nivell vist fins ara. Naturalment, hi ha històries més interessants que altres i la que es mostra en portada i dona el nom a l'àlbum en qüestió ho aconsegueix per alguna raó, i també n'hi ha de més curtes que potser no són tan bones, però ens podem endur més d'una sorpresa en aquest sentit.