Lectures: Els Barrufets - àlbums 15 i 16

Com us vaig anunciar fa uns mesos, i em feia l'efecte que havia passat menys temps, en el tram final de les ressenyes dels àlbums dels Barrufets he passat a parlar de dos llibres en comptes de tres, i els d'avui són els últims en què va participar el seu creador, en Pierre "Peyo" Culliford, perquè el 1992 ens va deixar, per desgràcia, de manera prematura.

A L'estrany despertar del barrufet gandul, un àlbum publicat originalment en francès el 1991, tenim en realitat cinc històries de 8 pàgines cadascuna, i aquest cop la que li dona el nom és la més divertida.

Resulta que els barrufets li volen fer una broma al barrufet gandul, que es passa el dia dormint, i decoren la vila i es disfressen de manera que li fan creure que ha dormit durant 200 anys.

Això dona lloc a uns quants gags molt ben trobats i divertits, he arribat a riure en veu alta i tot, cosa extremament rara en mi quan llegeixo, i una sèrie de bromes creuades que acaben amb en Gargamel esquitxat i tot.

Però a l'àlbum hi ha quatre històries més, trames senzilles però ben trobades en què veiem els barrufets estrenar un trenet per facilitar el transport de provisions, l'arribada d'un drac com a perillosa mascota del barrufet tímid, la creació d'un cos de bombers al poble i el caos provocat per un talp ben miop.

Són històries d'una qualitat, per a mi, superior a les del 14è àlbum, també de cinc històries, que no vol dir que fossin dolentes, però a mi m'han agradat més aquestes.

L'últim àlbum dels barrufets amb la presència del seu creador és El barrufet financer, que té una intrahistòria curiosa, i encara que tampoc és el lloc d'explicar amb detall, direm que hi va haver un canvi d'editorial que incloïa un acord de creació d'un àlbum amb una història sencera (és a dir, res de relats breus) i uns terminis d'entrega força curts.

Això va fer que l'autor compartís guió amb el seu fill Thierry i dibuix amb Alain Maury i Luc Parthoens, però el cas és que al novembre de 1992 es va poder publicar aquest àlbum, malgrat la precària salut de Peyo, i va ser tot un èxit.

En aquesta història, després d'un contacte d'un barrufet amb un mercat humà se li acut introduir els diners a la vila dels barrufets, que fins ara s'han dedicat a les seves coses amb un sistema d'intercanvi de bens i serveis sense establir valors ni monedes de cap mena.

El que ara esdevé el barrufet financer els convenç i comencen a fer servir els diners, mentre el Gran Barrufet no s'hi pot ficar gaire perquè està malalt, i el que comença com una cosa divertida i d'allò més interessant per al lector acaba en un caos que ja es podia esperar, perquè al capdavall és una crítica al capitalisme.

És un concepte que l'autor volia plasmar en un àlbum i que va poder fer just abans de morir, cosa que va passar el 24 de desembre de 1992. 

Hem repassat els seus 16 àlbums, i a partir d'ara veuré si continuo llegint els que van escriure i dibuixar els seus successors, però estic content d'haver fet aquest recorregut pel material original d'una franquícia que, a la televisió, de petit m'agradava molt. Hi he pogut conèixer amb més profunditat barrufets concrets, també els barrufets com a poble, i gaudir d'històries més o menys interessants i divertides d'aquest clàssic del còmic francobelga. Missió complerta.

Lectures: Els Barrufets - àlbums 10 a 12

Continuem amb les ressenyes dels àlbums dels Barrufets, com sempre gràcies a la seva disponibilitat a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, sense la qual, per motius d'espai i diners, aquesta lectura d'un clàssic del còmic belga no hauria estat possible.

Així que comencem amb la quarta entrega d'aquesta sèrie de ressenyes, que girarà al voltant dels àlbums publicats originalment com a 10, 11 i 12.

El desè recopilatori s'anomena Sopa de Barrufets i es va publicar originalment en francès el 1976, el mateix any que la seva història principal -perquè cal tenir en compte que una cosa era la publicació en revista i una altra la seva inclusió en àlbum-.

I hi trobem una divertida i prou llarga història sobre un inesperat atac d'en Gargamel al poble dels barrufets, perquè un dia se li presenta a casa un gegant afamat i d'estómac impossible de satisfer i al bruixot se li acut, per treure-se'l de sobre, dir-li que l'únic que li pot omplir la panxa és un plat a base de barrufets, que se les hauran d'empescar per sortir-se'n.

Després, unes quantes pàgines amb gags curts, algunes de les quals amb la Barrufeta, que sembla que no però se suposa que encara viu al poble, com a protagonista. 

Els barrufets olímpics, l'onzè àlbum, fa pensar en unes històries curtes que havíem vist anteriorment, però aquesta vegada és una història de més extensió i dona nom al recopilatori. Publicat el 1983, la primera història, de 1980, ens mostra una competició esportiva organitzada pel Barrufet Forçut, que vol que els seus congèneres estiguin una mica més en forma, però com que són tan babaus ja ens podem imaginar que ens espera un esdeveniment d'allò més accidentat... i amb un participant revelació.

A la segona història, El barrufet de Pasqua (1981), els Barrufet de les Ulleres li vol regalar un ou al Gran Barrufet, però la cosa es complica de seguida quan es produeixen intercanvis d'ous i, com de costum, el caos arriba a la vila. 

Finalment, a El jardí dels barrufets (1982), els nostres estimats follets blaus volen anar de pícnic, però no acaben de trobar el lloc adequat, fins que la Barrufeta en descobreix un de molt atractiu. Tant, que alguna cosa dolenta hi havia d'haver. 

A El bebè barrufet, ja amb el títol ho sabem, tenim un punt d'inflexió amb l'arribada d'un personatge nou d'aquells que ho fan per quedar-se. Es va publicar originalment en francès l'any 1984, el mateix any que l'àlbum que el conté, i posa els barrufets en una situació nova: un nadó, que no se sap d'on ha sortit, arriba accidentalment al poble, i els seus habitants se'n fan càrrec i li van agafant afecte, però el que més se l'estima és el més inesperat de tots.

Una commovedora història que és cronològicament l'última de les que conté aquest dotzè àlbum, i probablement per la seva importància s'endú la portada. A El barrufet inventor, de 1982, aquest descobreix com fer forats perfectes i es dedica a provar-ho en diversos objectes dels seus veïns, cosa que els provoca tota mena de molèsties; a La pintura barrufadora, de 1983, el Gran Barrufet mana als seus barrufets que facin una nova capa de pintura al poble, que es veu deixat, però en Gargamel també remena pintura, una d'invisible que pensa fer servir per atrapar els nostres amics.

Finalment, com que aquest cop el llibre conté quatre històries, tenim La gran barrufesta, també de 1983, en què els barrufets organitzen... una festa, és clar. En Gargamel, que se n'assabenta, idea un pla per colar-s'hi, però li surt molt malament.

Hem repassat tres àlbums d'un cop, com hem fet sempre, que mantenen el nivell vist fins ara. Naturalment, hi ha històries més interessants que altres i la que es mostra en portada i dona el nom a l'àlbum en qüestió ho aconsegueix per alguna raó, i també n'hi ha de més curtes que potser no són tan bones, però ens podem endur més d'una sorpresa en aquest sentit.

 

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 1 a 3

Com que properament farem un viatge familiar a Bèlgica, se'm va acudir que, perquè la meva filla estigués mínimament familiaritzada amb alguns dels personatges que es trobarà decorant els carrers de la seva capital, i perquè s'anés habituant a llegir còmics -i a tractar-los correctament-, seria una bona idea anar agafant de la biblioteca els àlbums dels Barrufets.

Són els primers dibuixos animats que recordo, m'agradaven molt de petit, però el cert és que jo mai no n'havia llegit cap còmic, tot i saber que el seu origen era de paper. I, ja que els hem anat agafant en préstec, jo també me'ls he llegit i he pensat que en podria anar parlant aquí, a la secció de lectures. No sempre seran de 3 en 3, probablement no els trobarem tots a la xarxa de biblioteques, o potser sí, encara no ho sé, però de moment començo amb una ressenya triple.

El primer àlbum amb dibuix de Peyo, que coescriu amb Yvan Delporte, publicat en català per Editorial Base, tot i que anys enrere la col·lecció ja l'havia publicat Planeta DeAgostini, és Els barrufets negres, que també inclou les històries El barrufet volador i El lladre de barrufets.

Abans de continuar he de dir que és complicat llegir cronològicament aquest clàssic del còmic francobelga, i és que l'ordre amb què es van recopilar les històries en àlbums no coincideix exactament amb la seva publicació a la revista Spirou, i tenim com a exemple aquesta primera entrega que sí, comença amb la primera aventura en solitari dels barrufets (tot i que els personatges en si ja havien debutat a La flauta dels sis barrufets, una història del còmic Jan i Trencapins), de 1959, però les altres dues pertanyen, respectivament, a 1963 i 1959. Això dona lloc a alguns errors de continuïtat, com ara que els barrufets coneguin l'Azrael abans que en Gargamel. A més, fent una cerca a internet trobem les versions primigènies d'històries que després van ser redibuixades per als àlbums, cosa habitual en els còmics de l'anomenada bande dessinée. 

En fi, la història que dona nom al llibre comença amb una crisi, i és que una mosca pica un barrufet i el transforma en un barrufet negre, que només sap dir "nyac" (en català) i que, quan en mossega d'altres, també els transforma, de manera que es produeix una epidèmia.

Es diu que és un dels primers exemples de zombis a la ficció, curiosament. La història en si tampoc no té gaire més suc, però ens presenta els seus més aviat babaus protagonistes, el poble on viuen, el Gran Barrufet i alguns dels gags recurrents de la sèrie. 

A les dues altres històries, El barrufet volador i El lladre de barrufets, hi tenim respectivament l'obsessió d'un barrufet per volar i tot el que intenta per aconseguir-ho, i un moment molt important: la primera aparició d'en Gargamel, que tot volent crear la pedra filosofal descobreix que un dels ingredients és un barrufet, i coneixe'ls es convertirà en un dels pitjors dies de la seva vida, cosa que motivarà la seva contínua croada per venjar-se d'ells, un dels elements clàssics de la sèrie.

A El senyor de barrufet hi tenim dues històries. A la principal, de 1964, el Gran Barrufet se'n va a buscar fonoll -en comptes d'encarregar-l'hi a un barrufet qualsevol com és habitual- i com que trigarà uns dies a tornar els habitants del poble decideixen celebrar unes eleccions per triar-ne un que mani mentre ell no hi és, amb resultats desastrosos que toquen el tema de l'excés d'ambició, les mentides electorals i el despotisme.

A Barrufonia en do (1965) el barrufet músic, tip que el critiquin perquè diuen -és cert- que toca malament qualsevol instrument, rep l'ajuda d'una misteriosa fada que li proporciona un instrument que provocarà un inesperat efecte al poble, que després tocarà solucionar.

El tercer i últim àlbum de què parlo avui és La Barrufeta, una història de 1967 que presenta el primer personatge femení de la raça, que a mi em sonava dels dibuixos animats que la creava en Gargamel, però tenia ganes de saber com ho explicava el còmic.

I el que m'he trobat és que la història és totalment inacceptable per als estàndards morals de l'actualitat: la seva creació té com a objectiu provocar zitzània en el poble dels barrufets "gràcies" a la naturalesa capriciosa, astuta i traïdora, entre molts altres adjectius que s'expliciten al còmic, del sexe femení.

El personatge, que dona nom a l'anomenat "principi de la Barrufeta" -que descriu aquell fenomen pel qual molts personatges femenins de la ficció tenen com a característica principal el fet de ser l'únic personatge femení d'un grup on tots els altres membres són homes-, resulta molest i no para de causar problemes, i només se'n produeix la redempció quan se li fa una millora estètica. Tot plegat cal dir que fa angúnia, avui dia.

Més bon regust m'ha deixat La fam dels barrufets (1961) en què una nevada i un accident provoquen que els barrufets es quedin sense queviures, i hauran d'empescar-se-les per trobar alguna cosa per endur-se a la boca. 

En fi, ja he tingut un primer contacte amb els còmics dels Barrufets, i m'ha semblat una lectura agradable i lleugera, amb alts i baixos pel que fa a la qualitat o l'interès de les trames, i alguna cosa molt passada de moda i políticament incorrecta com he explicat, però ja no es pot dir que només conec el seu univers de l'adaptació televisiva.
 

Lectures: Astèrix i els Pictes

Fa uns mesos em vaig assabentar de la imminent aparició d'un nou àlbum de les aventures de l'Astèrix, esdeveniment que no era pas nou i que ja havia viscut abans, però aquesta vegada era diferent: per primer cop es posaria a la venda una entrega d'aquest còmic tan important per al sector dibuixada i guionitzada per un tàndem diferent del que el va crear.

Quasi 54 anys després del seu debut (Astèrix va començar a la revista Pilote el 29 d'octubre de 1959), per al 35è àlbum de la col·lecció Didier Conrad agafava el relleu d'Albert Uderzo (de 86 anys, que el 2008 va decidir no dibuixar més) en les tasques gràfiques i Jean-Yves Ferri s'encarregava dels guions que el veterà Uderzo havia estat escrivint en solitari des de la mort del co-creador de l'obra, el guionista René Goscinny, el 1977.

La bona notícia de l'aparició d'un nou còmic a nivell mundial el 24 d'octubre de 2013 va ser rebuda amb reticències parcials per part del públic. És natural: als Estats Units la indústria del còmic, concretament la del gènere dels superherois, funciona de manera que els autors originals s'encarreguen del principi de les col·leccions, que són propietat de l'editorial, i després els dibuixants i els guionistes canvien sense parar, però al Japó i a Europa això no és gens habitual.

N'hi ha casos, sens dubte amb obres no tan importants com aquesta, però en canvi ens sembla més normal que Hergé expressés el desig que no es continuessin les aventures d'en Tintín després de la seva mort, i així ha estat, encara que fa poc es va anunciar que l'any 2052 possiblement hi haurà un nou àlbum per tal d'evitar que després de 70 anys de la mort de l'autor la seva creació passi a ser de domini públic. Tanmateix es veu que també es pot evitar amb algun subproducte com ara un spin-off o una producció animada, de manera que ja ho veurem.

Algunes persones veien l'arribada del primer còmic d'Astèrix sense cap dels seus creadors pràcticament com un sacrilegi, i no gosaven comprar-lo, però siguem raonables: si els hereus de Goscinny i l'encara viu dibuixant original hi estan d'acord, i a més Uderzo ha col·laborat en la creació de l'àlbum dibuixant l'Obèlix de la portada i fent tasques de supervisió, tot assegurant-se que l'esperit de l'obra no es perdia, el canvi de mans no és cap gran drama. Al capdavall el senyor Uderzo ja és molt gran i s'ha de reconèixer que en els seus àlbums en solitari (a partir de La Gran Rasa, de 1980) es notava l'absència del seu difunt company, amb casos especialment greus com el molt fluix El cel ens cau al damunt (2005).

En fi, aquest canvi tan "traumàtic" jo el vaig veure com una oportunitat de tornar a llegir aventures fresques de l'Astèrix i l'Obèlix, després de l'àlbum esmentat i uns quants anys d'homenatges i recopilatoris d'històries curtes que feien que, a banda d'El cel ens cau al damunt, no hi hagués hagut una història llarga des de 2001. I com si m'haguessin llegit la ment, els meus oncles me'l van regalar amb sorpresa inclosa.

Els senyors Conrad i Ferri havien vingut a Barcelona a presentar l'àlbum i els meus oncles van aprofitar l'avinentesa per a comprar-me'l i fer-me'l dedicar, i tan bon punt me'l van fer arribar el vaig llegir, de manera que avui el ressenyo.

La sensació en fullejar Astèrix i els Pictes és que no hi ha hagut canvi de dibuixant. Amb la lectura sí que s'aprecien detalls que criden l'atenció, com ara un ús més conscient de la profunditat de l'espai, amb personatges clarament en primer pla i d'altres més al fons, fins i tot amb vinyetes on veiem els personatges més a prop del que era habitual en Uderzo. Però potser és quelcom que sorgeix de l'anàlisi obligada que fem quan ens trobem amb un canvi creatiu com aquest, no ho sé.

En qualsevol cas és un estil molt respectuós amb el d'Uderzo (suposo que la capacitat d'imitar-lo era un requisit sine qua non, al cap i a la fi el dibuix —o els canvis en el dibuix— és el que fa que el gran públic s'acosti a un còmic o se n'allunyi), i si no ens hi fixéssim gaire i ens diguessin que l'autor és el de sempre potser ens ho creuríem. Però sí que hi ha diferències, com ara un traç més dinàmic o les pupil·les de l'Astèrix, que són més grans.

Pel que fa a la història, que és el que realment importa (encara que, com deia, tendim a analitzar les obres més per l'aspecte que pel contingut), a mi m'ha agradat força i fins i tot se m'ha fet curta, cosa que en part atribueixo al fet que m'ha agradat i en part a la "mania" del còmic europeu de llançar històries de poques pàgines (i molt cares en la seva relació pàgines/preu) amb una periodicitat desesperant.

Aquesta vegada comencem amb un punt de partida original, però que dóna molt de joc, com és la inusual nevada que arriba al poblet gal on viuen els nostres protagonistes i els seus també conegudíssims veïns. Però no és una simple curiositat climàtica, sinó que permet l'arribada d'un glaçó gegant que conté un escocès (un picte, vaja) congelat.

Un cop el descongelen i el desperten els revela el seu nom, Mac Ollac, i els explica que el cap d'un clan rival el va llançar al riu per tal de desfer-se d'ell, esdevenir el líder dels pictes i casar-se amb la Camamilla, la seva xicota. L'Astèrix i l'Obèlix, que no dubten mai a l'hora d'emprendre un viatge i una aventura, l'acompanyaran i l'ajudaran a posar les coses al seu lloc, i pel camí coneixeran els pictes (que tenen noms amb significat, igual que els gals i els romans) i la seva mascota, un avantpassat del monstre "actual" del Llac Ness.

Tot plegat dóna lloc a una sèrie de situacions divertides, com ara les que sorgeixen del xoc cultural que es produeix quan els gals coneixen els pictes, però també tòpics de la col·lecció com la trobada amb els pirates, les discussions entre l'Astèrix i l'Obèlix quan el segon es comporta com un nen petit, o l'inevitable i esperat tiberi de l'última vinyeta. Els romans, curiosament, juguen aquesta vegada un paper molt petit.

És un àlbum continuista, sí, però amb les històries de l'era de Goscinny. Potser no arriba al nivell del que creava l'aclamat i difunt guionista, però hi ha consens amb el fet que supera els àlbums en solitari d'Uderzo. On també veig consens, i això sí que m'emprenya, és amb què aquest continuisme es considera un error. Què esperava, la gent? Que Ferri i Conrad revolucionessin Astèrix? A mi ja m'està bé que el facin tornar al camí d'on s'havia desviat (si bé és cert que més d'un dels àlbums d'Uderzo m'havia agradat prou), i per mi que la cosa continuï igual amb el proper àlbum, previst per al 2015.