Lectures: Els Barrufets - àlbums 1 a 3

Com que properament farem un viatge familiar a Bèlgica, se'm va acudir que, perquè la meva filla estigués mínimament familiaritzada amb alguns dels personatges que es trobarà decorant els carrers de la seva capital, i perquè s'anés habituant a llegir còmics -i a tractar-los correctament-, seria una bona idea anar agafant de la biblioteca els àlbums dels Barrufets.

Són els primers dibuixos animats que recordo, m'agradaven molt de petit, però el cert és que jo mai no n'havia llegit cap còmic, tot i saber que el seu origen era de paper. I, ja que els hem anat agafant en préstec, jo també me'ls he llegit i he pensat que en podria anar parlant aquí, a la secció de lectures. No sempre seran de 3 en 3, probablement no els trobarem tots a la xarxa de biblioteques, o potser sí, encara no ho sé, però de moment començo amb una ressenya triple.

El primer àlbum amb dibuix de Peyo, que coescriu amb Yvan Delporte, publicat en català per Editorial Base, tot i que anys enrere la col·lecció ja l'havia publicat Planeta DeAgostini, és Els barrufets negres, que també inclou les històries El barrufet volador i El lladre de barrufets.

Abans de continuar he de dir que és complicat llegir cronològicament aquest clàssic del còmic francobelga, i és que l'ordre amb què es van recopilar les històries en àlbums no coincideix exactament amb la seva publicació a la revista Spirou, i tenim com a exemple aquesta primera entrega que sí, comença amb la primera aventura en solitari dels barrufets (tot i que els personatges en si ja havien debutat a La flauta dels sis barrufets, una història del còmic Jan i Trencapins), de 1959, però les altres dues pertanyen, respectivament, a 1963 i 1959. Això dona lloc a alguns errors de continuïtat, com ara que els barrufets coneguin l'Azrael abans que en Gargamel. A més, fent una cerca a internet trobem les versions primigènies d'històries que després van ser redibuixades per als àlbums, cosa habitual en els còmics de l'anomenada bande dessinée. 

En fi, la història que dona nom al llibre comença amb una crisi, i és que una mosca pica un barrufet i el transforma en un barrufet negre, que només sap dir "nyac" (en català) i que, quan en mossega d'altres, també els transforma, de manera que es produeix una epidèmia.

Es diu que és un dels primers exemples de zombis a la ficció, curiosament. La història en si tampoc no té gaire més suc, però ens presenta els seus més aviat babaus protagonistes, el poble on viuen, el Gran Barrufet i alguns dels gags recurrents de la sèrie. 

A les dues altres històries, El barrufet volador i El lladre de barrufets, hi tenim respectivament l'obsessió d'un barrufet per volar i tot el que intenta per aconseguir-ho, i un moment molt important: la primera aparició d'en Gargamel, que tot volent crear la pedra filosofal descobreix que un dels ingredients és un barrufet, i coneixe'ls es convertirà en un dels pitjors dies de la seva vida, cosa que motivarà la seva contínua croada per venjar-se d'ells, un dels elements clàssics de la sèrie.

A El senyor de barrufet hi tenim dues històries. A la principal, de 1964, el Gran Barrufet se'n va a buscar fonoll -en comptes d'encarregar-l'hi a un barrufet qualsevol com és habitual- i com que trigarà uns dies a tornar els habitants del poble decideixen celebrar unes eleccions per triar-ne un que mani mentre ell no hi és, amb resultats desastrosos que toquen el tema de l'excés d'ambició, les mentides electorals i el despotisme.

A Barrufonia en do (1965) el barrufet músic, tip que el critiquin perquè diuen -és cert- que toca malament qualsevol instrument, rep l'ajuda d'una misteriosa fada que li proporciona un instrument que provocarà un inesperat efecte al poble, que després tocarà solucionar.

El tercer i últim àlbum de què parlo avui és La Barrufeta, una història de 1967 que presenta el primer personatge femení de la raça, que a mi em sonava dels dibuixos animats que la creava en Gargamel, però tenia ganes de saber com ho explicava el còmic.

I el que m'he trobat és que la història és totalment inacceptable per als estàndards morals de l'actualitat: la seva creació té com a objectiu provocar zitzània en el poble dels barrufets "gràcies" a la naturalesa capriciosa, astuta i traïdora, entre molts altres adjectius que s'expliciten al còmic, del sexe femení.

El personatge, que dona nom a l'anomenat "principi de la Barrufeta" -que descriu aquell fenomen pel qual molts personatges femenins de la ficció tenen com a característica principal el fet de ser l'únic personatge femení d'un grup on tots els altres membres són homes-, resulta molest i no para de causar problemes, i només se'n produeix la redempció quan se li fa una millora estètica. Tot plegat cal dir que fa angúnia, avui dia.

Més bon regust m'ha deixat La fam dels barrufets (1961) en què una nevada i un accident provoquen que els barrufets es quedin sense queviures, i hauran d'empescar-se-les per trobar alguna cosa per endur-se a la boca. 

En fi, ja he tingut un primer contacte amb els còmics dels Barrufets, i m'ha semblat una lectura agradable i lleugera, amb alts i baixos pel que fa a la qualitat o l'interès de les trames, i alguna cosa molt passada de moda i políticament incorrecta com he explicat, però ja no es pot dir que només conec el seu univers de l'adaptació televisiva.
 

Lectures: I am a hero

Teòricament no m'agraden gaire, els zombis. No és que em facin por, eh? Però no em criden gaire l'atenció. Segurament és com el tema dels vampirs, que s'han explotat tant que no m'atrauen. 

Això no vol dir, però, que no en pugui consumir algun producte de tant en tant. No serà un The Walking Dead, però sí que m'agraden els jocs de la saga Dead Rising i un manga que és el que ressenyo avui.

Quan Norma Editorial va llançar, ja fa uns anys, el seinen anomenat I am a hero, d'en Kengo Hanazawa, amb aquell pack amb els dos primers números a un preu un pèl reduït, vaig decidir llançar-m'hi de cap, sense saber gairebé res d'aquesta obra que es va serialitzar originalment a la revista japonesa Big Comic Spirits entre 2009 i 2017, amb 22 volums recopilatoris, a més de quatre spin-offs d'un volum cadascun.

En fi, quina és la gràcia d'aquesta manga com perquè l'hagi seguit, m'hagi agradat i ara en parli malgrat que pertany a un gènere que no està entre els meus preferits?

Per començar, el seu protagonista. En Hideo Suzuki, un mangaka fracassat, actualment ajudant d'un altre dibuixant, una mica sonat -té al·lucinacions- i amb una vida que no el satisfà gaire, a més d'una imatge merescuda de friki, inadaptat social i covard.

El cas és que, armat amb el seu rifle, perquè és aficionat a les armes, s'obre camí en un Japó que de sobte està sent envaït per una malaltia que es transmet a través de les mossegades i transforma les persones en una mena de zombis. I és que oficialment no ho són, de zombis, encara que es comportin com a tals, sinó que se'ls anomena ZQN.

En Hideo, malgrat que no té cap qualitat aparent, ens cau simpàtic i apostem per ell, i resulta que té alguna mena d'atractiu, perquè no trigarà a formar trio amb dues noies que, encara que inicialment el rebutgin i només vagin amb ell per una qüestió de supervivència, poc a poc senten simpatia per ell i potser alguna cosa més.

La noia del mig de la imatge és la Hiromi, una adolescent que en Hideo es troba al mig d'un bosc i que és la primera persona no infectada que coneix, i que l'acompanyarà en el seu viatge de supervivència. Van trobant-se amb altres supervivents, ja en forma de grups més o menys organitzats, i en un d'aquests hi ha l'Oda, la noia de la dreta, més gran i que ha estat esclava sexal del grup fins que els altres dos personatges la rescaten.

No vull entrar en més detalls sobre la trama, simplement diré que I am a hero és, a partir de llavors, una història de supervivència de tres personatges que podem considerar els protagonistes, cadascun amb les seves qualitats i els seus defectes, amb elements atractius i també lamentables pel que fa al caràcter, però no hi ha dubte, en cap moment, que el protagonista principal és en Hideo.

Els altres supervivents que anem coneixent al llarg de l'obra, persones que també malden per tirar endavant a través de decisions més o menys nobles, respectables o encertades, són clarament secundaris, si bé n'hi ha de memorables, i que protagonitzaran capítols sencers en què no li veurem el pèl, a en Hideo, com ara en Korori o en Kurusu, entre altres. Fins i tot hi ha una paròdia del mangaka Inio Asano.

Guanyador del premi al Millor Manga a la categoria general dels Premis Shôgakukan el 2012, i amb una pel·lícula d'imatge real de 2015, I am a hero és un manga visualment espectacular, amb un estil de dibuix tirant a realista en el cas dels personatges i directament fotorealista pel que fa a paisatges (urbans i naturals), vehicles i objectes.

Aquest apartat gràfic deliciós ens permet gaudir de la lectura d'alguns capítols en què no hi ha, o gairebé no hi ha, diàlegs, i malgrat que la narració és intencionadament lenta, amb un llenguatge molt cinematogràfic en diversos moments, no ens fa mai la sensació de ser un manga avorrit, de cap de les maneres.

Hi ajuden les escenes gore i els moments delirants, gairebé surrealistes, que esquitxen la història, tant per les al·lucinacions que tenen alguns personatges com pels esdeveniments en què deriva una trama que va més enllà de l'apocalipsi zombi, i que planteja preguntes que no necessàriament tenen resposta.

Al capdavall, és una història sobre supervivència, els límits a què poden arribar les persones per tal d'aferrar-se a la vida, la solidaritat però també la immoralitat d'alguns que s'aprofiten d'una situació adversa per satisfer els seus desitjos més foscos. És un drama amb moments d'humor, que en centrar-se en els personatges pot arribar a amagar que, almenys en teoria, és un manga de terror.

Com a curiositat, com que l'autor va visitar el Saló del Manga de Barcelona, va fer aparèixer la ciutat en un capítol del manga, mostrant uns esdeveniments paral·lels que tenien lloc a la capital catalana, i a més de reconèixer-hi zones, contenidors i icones arquitectòniques gràcies a l'esmentat estil fotorealista, també s'hi poden veure estelades penjades als balcons i un monòleg sobre la independència. Genial.

Evidentment, recomano aquesta obra. Si us passa com a mi, que el gènere dels no-morts, o morts vivents, o zombis, no us crida gaire l'atenció... doneu-li una oportunitat a aquest còmic. La força dels seus personatges, el filtre de pensament japonès, el seu ritme i un dibuix exquisit el fan diferent.