Teòricament no m'agraden gaire, els zombis. No és que em facin por, eh? Però no em criden gaire l'atenció. Segurament és com el tema dels vampirs, que s'han explotat tant que no m'atrauen.
Això no vol dir, però, que no en pugui consumir algun producte de tant en tant. No serà un The Walking Dead, però sí que m'agraden els jocs de la saga Dead Rising i un manga que és el que ressenyo avui.
Quan Norma Editorial va llançar, ja fa uns anys, el seinen anomenat I am a hero, d'en Kengo Hanazawa, amb aquell pack amb els dos primers números a un preu un pèl reduït, vaig decidir llançar-m'hi de cap, sense saber gairebé res d'aquesta obra que es va serialitzar originalment a la revista japonesa Big Comic Spirits entre 2009 i 2017, amb 22 volums recopilatoris, a més de quatre spin-offs d'un volum cadascun.
En fi, quina és la gràcia d'aquesta manga com perquè l'hagi seguit, m'hagi agradat i ara en parli malgrat que pertany a un gènere que no està entre els meus preferits?
Per començar, el seu protagonista. En Hideo Suzuki, un mangaka fracassat, actualment ajudant d'un altre dibuixant, una mica sonat -té al·lucinacions- i amb una vida que no el satisfà gaire, a més d'una imatge merescuda de friki, inadaptat social i covard.
El cas és que, armat amb el seu rifle, perquè és aficionat a les armes, s'obre camí en un Japó que de sobte està sent envaït per una malaltia que es transmet a través de les mossegades i transforma les persones en una mena de zombis. I és que oficialment no ho són, de zombis, encara que es comportin com a tals, sinó que se'ls anomena ZQN.
En Hideo, malgrat que no té cap qualitat aparent, ens cau simpàtic i apostem per ell, i resulta que té alguna mena d'atractiu, perquè no trigarà a formar trio amb dues noies que, encara que inicialment el rebutgin i només vagin amb ell per una qüestió de supervivència, poc a poc senten simpatia per ell i potser alguna cosa més.
La noia del mig de la imatge és la Hiromi, una adolescent que en Hideo es troba al mig d'un bosc i que és la primera persona no infectada que coneix, i que l'acompanyarà en el seu viatge de supervivència. Van trobant-se amb altres supervivents, ja en forma de grups més o menys organitzats, i en un d'aquests hi ha l'Oda, la noia de la dreta, més gran i que ha estat esclava sexal del grup fins que els altres dos personatges la rescaten.
No vull entrar en més detalls sobre la trama, simplement diré que I am a hero és, a partir de llavors, una història de supervivència de tres personatges que podem considerar els protagonistes, cadascun amb les seves qualitats i els seus defectes, amb elements atractius i també lamentables pel que fa al caràcter, però no hi ha dubte, en cap moment, que el protagonista principal és en Hideo.
Els altres supervivents que anem coneixent al llarg de l'obra, persones que també malden per tirar endavant a través de decisions més o menys nobles, respectables o encertades, són clarament secundaris, si bé n'hi ha de memorables, i que protagonitzaran capítols sencers en què no li veurem el pèl, a en Hideo, com ara en Korori o en Kurusu, entre altres. Fins i tot hi ha una paròdia del mangaka Inio Asano.
Guanyador del premi al Millor Manga a la categoria general dels Premis Shôgakukan el 2012, i amb una pel·lícula d'imatge real de 2015, I am a hero és un manga visualment espectacular, amb un estil de dibuix tirant a realista en el cas dels personatges i directament fotorealista pel que fa a paisatges (urbans i naturals), vehicles i objectes.
Aquest apartat gràfic deliciós ens permet gaudir de la lectura d'alguns capítols en què no hi ha, o gairebé no hi ha, diàlegs, i malgrat que la narració és intencionadament lenta, amb un llenguatge molt cinematogràfic en diversos moments, no ens fa mai la sensació de ser un manga avorrit, de cap de les maneres.
Hi ajuden les escenes gore i els moments delirants, gairebé surrealistes, que esquitxen la història, tant per les al·lucinacions que tenen alguns personatges com pels esdeveniments en què deriva una trama que va més enllà de l'apocalipsi zombi, i que planteja preguntes que no necessàriament tenen resposta.
Al capdavall, és una història sobre supervivència, els límits a què poden arribar les persones per tal d'aferrar-se a la vida, la solidaritat però també la immoralitat d'alguns que s'aprofiten d'una situació adversa per satisfer els seus desitjos més foscos. És un drama amb moments d'humor, que en centrar-se en els personatges pot arribar a amagar que, almenys en teoria, és un manga de terror.
Com a curiositat, com que l'autor va visitar el Saló del Manga de Barcelona, va fer aparèixer la ciutat en un capítol del manga, mostrant uns esdeveniments paral·lels que tenien lloc a la capital catalana, i a més de reconèixer-hi zones, contenidors i icones arquitectòniques gràcies a l'esmentat estil fotorealista, també s'hi poden veure estelades penjades als balcons i un monòleg sobre la independència. Genial.
Evidentment, recomano aquesta obra. Si us passa com a mi, que el gènere dels no-morts, o morts vivents, o zombis, no us crida gaire l'atenció... doneu-li una oportunitat a aquest còmic. La força dels seus personatges, el filtre de pensament japonès, el seu ritme i un dibuix exquisit el fan diferent.
Quan Norma Editorial va llançar, ja fa uns anys, el seinen anomenat I am a hero, d'en Kengo Hanazawa, amb aquell pack amb els dos primers números a un preu un pèl reduït, vaig decidir llançar-m'hi de cap, sense saber gairebé res d'aquesta obra que es va serialitzar originalment a la revista japonesa Big Comic Spirits entre 2009 i 2017, amb 22 volums recopilatoris, a més de quatre spin-offs d'un volum cadascun.
En fi, quina és la gràcia d'aquesta manga com perquè l'hagi seguit, m'hagi agradat i ara en parli malgrat que pertany a un gènere que no està entre els meus preferits?
Per començar, el seu protagonista. En Hideo Suzuki, un mangaka fracassat, actualment ajudant d'un altre dibuixant, una mica sonat -té al·lucinacions- i amb una vida que no el satisfà gaire, a més d'una imatge merescuda de friki, inadaptat social i covard.
El cas és que, armat amb el seu rifle, perquè és aficionat a les armes, s'obre camí en un Japó que de sobte està sent envaït per una malaltia que es transmet a través de les mossegades i transforma les persones en una mena de zombis. I és que oficialment no ho són, de zombis, encara que es comportin com a tals, sinó que se'ls anomena ZQN.
En Hideo, malgrat que no té cap qualitat aparent, ens cau simpàtic i apostem per ell, i resulta que té alguna mena d'atractiu, perquè no trigarà a formar trio amb dues noies que, encara que inicialment el rebutgin i només vagin amb ell per una qüestió de supervivència, poc a poc senten simpatia per ell i potser alguna cosa més.
La noia del mig de la imatge és la Hiromi, una adolescent que en Hideo es troba al mig d'un bosc i que és la primera persona no infectada que coneix, i que l'acompanyarà en el seu viatge de supervivència. Van trobant-se amb altres supervivents, ja en forma de grups més o menys organitzats, i en un d'aquests hi ha l'Oda, la noia de la dreta, més gran i que ha estat esclava sexal del grup fins que els altres dos personatges la rescaten.
No vull entrar en més detalls sobre la trama, simplement diré que I am a hero és, a partir de llavors, una història de supervivència de tres personatges que podem considerar els protagonistes, cadascun amb les seves qualitats i els seus defectes, amb elements atractius i també lamentables pel que fa al caràcter, però no hi ha dubte, en cap moment, que el protagonista principal és en Hideo.
Els altres supervivents que anem coneixent al llarg de l'obra, persones que també malden per tirar endavant a través de decisions més o menys nobles, respectables o encertades, són clarament secundaris, si bé n'hi ha de memorables, i que protagonitzaran capítols sencers en què no li veurem el pèl, a en Hideo, com ara en Korori o en Kurusu, entre altres. Fins i tot hi ha una paròdia del mangaka Inio Asano.
Guanyador del premi al Millor Manga a la categoria general dels Premis Shôgakukan el 2012, i amb una pel·lícula d'imatge real de 2015, I am a hero és un manga visualment espectacular, amb un estil de dibuix tirant a realista en el cas dels personatges i directament fotorealista pel que fa a paisatges (urbans i naturals), vehicles i objectes.
Aquest apartat gràfic deliciós ens permet gaudir de la lectura d'alguns capítols en què no hi ha, o gairebé no hi ha, diàlegs, i malgrat que la narració és intencionadament lenta, amb un llenguatge molt cinematogràfic en diversos moments, no ens fa mai la sensació de ser un manga avorrit, de cap de les maneres.
Hi ajuden les escenes gore i els moments delirants, gairebé surrealistes, que esquitxen la història, tant per les al·lucinacions que tenen alguns personatges com pels esdeveniments en què deriva una trama que va més enllà de l'apocalipsi zombi, i que planteja preguntes que no necessàriament tenen resposta.
Al capdavall, és una història sobre supervivència, els límits a què poden arribar les persones per tal d'aferrar-se a la vida, la solidaritat però també la immoralitat d'alguns que s'aprofiten d'una situació adversa per satisfer els seus desitjos més foscos. És un drama amb moments d'humor, que en centrar-se en els personatges pot arribar a amagar que, almenys en teoria, és un manga de terror.
Com a curiositat, com que l'autor va visitar el Saló del Manga de Barcelona, va fer aparèixer la ciutat en un capítol del manga, mostrant uns esdeveniments paral·lels que tenien lloc a la capital catalana, i a més de reconèixer-hi zones, contenidors i icones arquitectòniques gràcies a l'esmentat estil fotorealista, també s'hi poden veure estelades penjades als balcons i un monòleg sobre la independència. Genial.
Evidentment, recomano aquesta obra. Si us passa com a mi, que el gènere dels no-morts, o morts vivents, o zombis, no us crida gaire l'atenció... doneu-li una oportunitat a aquest còmic. La força dels seus personatges, el filtre de pensament japonès, el seu ritme i un dibuix exquisit el fan diferent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada