Sèries: Wotakoi

Si em coneixeu personalment deveu saber que m'estimo més gaudir d'una obra en el seu format original i, si de cas, veure'n les adaptacions audiovisuals posteriorment. És el camí que acostumo a seguir, però la sèrie de què parlaré avui és una excepció -i en faig moltes, compte, però continuen sent minoria-, perquè es tracta de l'adaptació a anime d'un manga que no he llegit.

L'havia començat a mirar a Amazon Prime Video quan vaig descobrir que aquesta plataforma d'streaming tenia força animació japonesa, i el nom em sonava, però després em vaig dispersar i la vaig abandonar al cap de dos episodis, i no és que no m'agradés. En tot cas, aprofitant que a una amiga li encanta, l'he vist ara sencera, amb ella però cadascú a casa seva, i és hora de parlar-ne.

Wotakoi -contracció de Wotaku ni koi wa muzukashii, que vol dir "L'amor és difícil per als otaku"- és un josei signat pel pseudònim Fujita que es va començar a publicar al Japó com a web manga l'any 2014, a la web Pixiv, i que poc després va tenir la seva versió impresa, que a partir de llavors hi va córrer en paral·lel, a la revista Comic Pool. 

Aquest passat mes de juliol de 2021 va arribar al seu final, amb el volum recopilatori número 11, i tot i que és una obra que s'està publicant en castellà al nostre mercat, com he dit més amunt jo l'he consumit en format audiovisual, gràcies a la sèrie d'11 episodis emesa entre abril i juny de 2018, sumada a les tres OVA que completen l'adaptació del manga, l'última de les quals llançada el 14 d'octubre, poc abans de la publicació d'aquesta entrada.

Pel que fa al seu argument, Wotakoi és la història de quatre personatges que es coneixen a l'oficina on entra a treballar, al primer episodi, l'aparent -però no real- protagonista, la Narumi Momose. Allà hi coneix un parell de superiors, que són la tsundere Hanako Koyanagi i en Tarô Kabakura, que sembla que sigui un paio temible, però només per la seva aparença. A més, es retroba amb un amic de la infantesa, que tampoc no duu gaire temps a l'empresa, i que és en Hirotaka Nifuji.

La Narumi ha canviat de feina, bàsicament, perquè a l'anterior es va descobrir que era una fujoshi, una noia aficionada al BL, allò que abans es deia yaoi, o manganime sobre relacions homosexuals entre nois. I es veu que això li va donar una mala imatge que ara es vol treure de sobre en un nou ambient on té intenció d'amagar-ho. En Nifuji, per altra banda, és un viciat dels videojocs, però no li fa res que se sàpiga i aprofita per jugar cada cop que té una estona lliure. Aquest és dels meus. 

En tot cas, comencen a quedar i com qui no vol la cosa estableixen que estan sortint com a parella, encara que amb aquella parsimònia característica dels mangues carrinclons d'institut en què fer-se un petó era una celebració de mig any plegats i agafar-se les mans feia envermellir els seus personatges. Sincerament, això m'ha sorprès negativament en una història adreçada originalment a dones adultes. 

Els altres dos personatges principals, que són secundaris però fregant el protagonisme, també són parella, però des de fa més temps. Es barallen com gat i gos, però sempre es reconcilien i es nota que s'estimen, i he de dir que són la meva parella preferida. 

A en Kabakura li agrada el manga, però s'avorreix una mica quan les noies es posen a parlar de les seves coses d'otaku -que acostumen a girar al voltant del BL i d'hipòtesis fantasioses sobre els respectius xicots-, mentre que a la Koyanagi li agrada sobretot fer cosplay, i resulta que és famosa en aquest àmbit, però la Momose inicialment no l'havia reconegut perquè acostuma a fer personatges masculins. 

Wotakoi no té una gran trama, es limita a mostrar escenes quotidianes dels seus personatges a l'oficina i a les trobades després de la feina, on les converses i les activitats giren al voltant dels temes otaku que els agraden a cadascun d'ells. 

Així, veurem episodis en què es parla de manga, d'anime, de videojocs, de cosplay, de fantasies i fetitxos... de manera que ens podrem identificar més o menys, segons el dia, amb les nostres tendències particulars. 

Pel que fa al progrés de les relacions, és molt lent, no sembla un tema que preocupi gaire els personatges, encara que de tant en tant es mostren les pors i els dubtes que tenen respecte a això. Que l'amor sigui difícil per a un otaku, com diu el títol, es refereix més aviat a com compaginar aquestes aficions tan "mal vistes" a la societat amb tenir una relació sentimental amb algú i que els gustos particulars no xoquin entre si. 

És un aspecte de la sèrie que m'ha grinyolat força i m'ha semblat poc realista. No faré veure que conec en profunditat la societat japonesa, però tot i que he conegut algunes persones que m'han fet percebre que l'orgull que aquí mostrem com a frikis o otakus allà és una cosa no tan ben vista, no em puc creure que a aquestes altures encara sigui preferible guardar-s'ho per a un mateix. Si no és que es tracta de l'exageració d'un tòpic pel bé de la comèdia, és clar. 

Sigui com sigui, m'ha agradat, encara que no aprofundeixi gaire en res ni hi hagi un festival de referències -alguna sí que hi ha- com el de Hi Score Girl, sèrie que em toca molt més de prop pel tema, i els seus personatges em resulten prou entranyables com per sentir una certa curiositat per la pel·lícula d'imatge real que es va estrenar el 2020 basada en Wotakoi. 

Globalment, però, m'he quedat amb gana. Trobo que són pocs episodis, incloses les OVA -que a sobre no tenen res de les OVA d'antany, que eren capítols més llargs i amb millor animació i dissenys-, tot i que entenc que la poca trama que hi ha tampoc no es podia estirar gaire. Potser aquesta sensació de voler-ne més, però, és una cosa positiva de dir sobre una sèrie. 

  

Lectures: I am a hero

Teòricament no m'agraden gaire, els zombis. No és que em facin por, eh? Però no em criden gaire l'atenció. Segurament és com el tema dels vampirs, que s'han explotat tant que no m'atrauen. 

Això no vol dir, però, que no en pugui consumir algun producte de tant en tant. No serà un The Walking Dead, però sí que m'agraden els jocs de la saga Dead Rising i un manga que és el que ressenyo avui.

Quan Norma Editorial va llançar, ja fa uns anys, el seinen anomenat I am a hero, d'en Kengo Hanazawa, amb aquell pack amb els dos primers números a un preu un pèl reduït, vaig decidir llançar-m'hi de cap, sense saber gairebé res d'aquesta obra que es va serialitzar originalment a la revista japonesa Big Comic Spirits entre 2009 i 2017, amb 22 volums recopilatoris, a més de quatre spin-offs d'un volum cadascun.

En fi, quina és la gràcia d'aquesta manga com perquè l'hagi seguit, m'hagi agradat i ara en parli malgrat que pertany a un gènere que no està entre els meus preferits?

Per començar, el seu protagonista. En Hideo Suzuki, un mangaka fracassat, actualment ajudant d'un altre dibuixant, una mica sonat -té al·lucinacions- i amb una vida que no el satisfà gaire, a més d'una imatge merescuda de friki, inadaptat social i covard.

El cas és que, armat amb el seu rifle, perquè és aficionat a les armes, s'obre camí en un Japó que de sobte està sent envaït per una malaltia que es transmet a través de les mossegades i transforma les persones en una mena de zombis. I és que oficialment no ho són, de zombis, encara que es comportin com a tals, sinó que se'ls anomena ZQN.

En Hideo, malgrat que no té cap qualitat aparent, ens cau simpàtic i apostem per ell, i resulta que té alguna mena d'atractiu, perquè no trigarà a formar trio amb dues noies que, encara que inicialment el rebutgin i només vagin amb ell per una qüestió de supervivència, poc a poc senten simpatia per ell i potser alguna cosa més.

La noia del mig de la imatge és la Hiromi, una adolescent que en Hideo es troba al mig d'un bosc i que és la primera persona no infectada que coneix, i que l'acompanyarà en el seu viatge de supervivència. Van trobant-se amb altres supervivents, ja en forma de grups més o menys organitzats, i en un d'aquests hi ha l'Oda, la noia de la dreta, més gran i que ha estat esclava sexal del grup fins que els altres dos personatges la rescaten.

No vull entrar en més detalls sobre la trama, simplement diré que I am a hero és, a partir de llavors, una història de supervivència de tres personatges que podem considerar els protagonistes, cadascun amb les seves qualitats i els seus defectes, amb elements atractius i també lamentables pel que fa al caràcter, però no hi ha dubte, en cap moment, que el protagonista principal és en Hideo.

Els altres supervivents que anem coneixent al llarg de l'obra, persones que també malden per tirar endavant a través de decisions més o menys nobles, respectables o encertades, són clarament secundaris, si bé n'hi ha de memorables, i que protagonitzaran capítols sencers en què no li veurem el pèl, a en Hideo, com ara en Korori o en Kurusu, entre altres. Fins i tot hi ha una paròdia del mangaka Inio Asano.

Guanyador del premi al Millor Manga a la categoria general dels Premis Shôgakukan el 2012, i amb una pel·lícula d'imatge real de 2015, I am a hero és un manga visualment espectacular, amb un estil de dibuix tirant a realista en el cas dels personatges i directament fotorealista pel que fa a paisatges (urbans i naturals), vehicles i objectes.

Aquest apartat gràfic deliciós ens permet gaudir de la lectura d'alguns capítols en què no hi ha, o gairebé no hi ha, diàlegs, i malgrat que la narració és intencionadament lenta, amb un llenguatge molt cinematogràfic en diversos moments, no ens fa mai la sensació de ser un manga avorrit, de cap de les maneres.

Hi ajuden les escenes gore i els moments delirants, gairebé surrealistes, que esquitxen la història, tant per les al·lucinacions que tenen alguns personatges com pels esdeveniments en què deriva una trama que va més enllà de l'apocalipsi zombi, i que planteja preguntes que no necessàriament tenen resposta.

Al capdavall, és una història sobre supervivència, els límits a què poden arribar les persones per tal d'aferrar-se a la vida, la solidaritat però també la immoralitat d'alguns que s'aprofiten d'una situació adversa per satisfer els seus desitjos més foscos. És un drama amb moments d'humor, que en centrar-se en els personatges pot arribar a amagar que, almenys en teoria, és un manga de terror.

Com a curiositat, com que l'autor va visitar el Saló del Manga de Barcelona, va fer aparèixer la ciutat en un capítol del manga, mostrant uns esdeveniments paral·lels que tenien lloc a la capital catalana, i a més de reconèixer-hi zones, contenidors i icones arquitectòniques gràcies a l'esmentat estil fotorealista, també s'hi poden veure estelades penjades als balcons i un monòleg sobre la independència. Genial.

Evidentment, recomano aquesta obra. Si us passa com a mi, que el gènere dels no-morts, o morts vivents, o zombis, no us crida gaire l'atenció... doneu-li una oportunitat a aquest còmic. La força dels seus personatges, el filtre de pensament japonès, el seu ritme i un dibuix exquisit el fan diferent.