Sèries: Wotakoi

Si em coneixeu personalment deveu saber que m'estimo més gaudir d'una obra en el seu format original i, si de cas, veure'n les adaptacions audiovisuals posteriorment. És el camí que acostumo a seguir, però la sèrie de què parlaré avui és una excepció -i en faig moltes, compte, però continuen sent minoria-, perquè es tracta de l'adaptació a anime d'un manga que no he llegit.

L'havia començat a mirar a Amazon Prime Video quan vaig descobrir que aquesta plataforma d'streaming tenia força animació japonesa, i el nom em sonava, però després em vaig dispersar i la vaig abandonar al cap de dos episodis, i no és que no m'agradés. En tot cas, aprofitant que a una amiga li encanta, l'he vist ara sencera, amb ella però cadascú a casa seva, i és hora de parlar-ne.

Wotakoi -contracció de Wotaku ni koi wa muzukashii, que vol dir "L'amor és difícil per als otaku"- és un josei signat pel pseudònim Fujita que es va començar a publicar al Japó com a web manga l'any 2014, a la web Pixiv, i que poc després va tenir la seva versió impresa, que a partir de llavors hi va córrer en paral·lel, a la revista Comic Pool. 

Aquest passat mes de juliol de 2021 va arribar al seu final, amb el volum recopilatori número 11, i tot i que és una obra que s'està publicant en castellà al nostre mercat, com he dit més amunt jo l'he consumit en format audiovisual, gràcies a la sèrie d'11 episodis emesa entre abril i juny de 2018, sumada a les tres OVA que completen l'adaptació del manga, l'última de les quals llançada el 14 d'octubre, poc abans de la publicació d'aquesta entrada.

Pel que fa al seu argument, Wotakoi és la història de quatre personatges que es coneixen a l'oficina on entra a treballar, al primer episodi, l'aparent -però no real- protagonista, la Narumi Momose. Allà hi coneix un parell de superiors, que són la tsundere Hanako Koyanagi i en Tarô Kabakura, que sembla que sigui un paio temible, però només per la seva aparença. A més, es retroba amb un amic de la infantesa, que tampoc no duu gaire temps a l'empresa, i que és en Hirotaka Nifuji.

La Narumi ha canviat de feina, bàsicament, perquè a l'anterior es va descobrir que era una fujoshi, una noia aficionada al BL, allò que abans es deia yaoi, o manganime sobre relacions homosexuals entre nois. I es veu que això li va donar una mala imatge que ara es vol treure de sobre en un nou ambient on té intenció d'amagar-ho. En Nifuji, per altra banda, és un viciat dels videojocs, però no li fa res que se sàpiga i aprofita per jugar cada cop que té una estona lliure. Aquest és dels meus. 

En tot cas, comencen a quedar i com qui no vol la cosa estableixen que estan sortint com a parella, encara que amb aquella parsimònia característica dels mangues carrinclons d'institut en què fer-se un petó era una celebració de mig any plegats i agafar-se les mans feia envermellir els seus personatges. Sincerament, això m'ha sorprès negativament en una història adreçada originalment a dones adultes. 

Els altres dos personatges principals, que són secundaris però fregant el protagonisme, també són parella, però des de fa més temps. Es barallen com gat i gos, però sempre es reconcilien i es nota que s'estimen, i he de dir que són la meva parella preferida. 

A en Kabakura li agrada el manga, però s'avorreix una mica quan les noies es posen a parlar de les seves coses d'otaku -que acostumen a girar al voltant del BL i d'hipòtesis fantasioses sobre els respectius xicots-, mentre que a la Koyanagi li agrada sobretot fer cosplay, i resulta que és famosa en aquest àmbit, però la Momose inicialment no l'havia reconegut perquè acostuma a fer personatges masculins. 

Wotakoi no té una gran trama, es limita a mostrar escenes quotidianes dels seus personatges a l'oficina i a les trobades després de la feina, on les converses i les activitats giren al voltant dels temes otaku que els agraden a cadascun d'ells. 

Així, veurem episodis en què es parla de manga, d'anime, de videojocs, de cosplay, de fantasies i fetitxos... de manera que ens podrem identificar més o menys, segons el dia, amb les nostres tendències particulars. 

Pel que fa al progrés de les relacions, és molt lent, no sembla un tema que preocupi gaire els personatges, encara que de tant en tant es mostren les pors i els dubtes que tenen respecte a això. Que l'amor sigui difícil per a un otaku, com diu el títol, es refereix més aviat a com compaginar aquestes aficions tan "mal vistes" a la societat amb tenir una relació sentimental amb algú i que els gustos particulars no xoquin entre si. 

És un aspecte de la sèrie que m'ha grinyolat força i m'ha semblat poc realista. No faré veure que conec en profunditat la societat japonesa, però tot i que he conegut algunes persones que m'han fet percebre que l'orgull que aquí mostrem com a frikis o otakus allà és una cosa no tan ben vista, no em puc creure que a aquestes altures encara sigui preferible guardar-s'ho per a un mateix. Si no és que es tracta de l'exageració d'un tòpic pel bé de la comèdia, és clar. 

Sigui com sigui, m'ha agradat, encara que no aprofundeixi gaire en res ni hi hagi un festival de referències -alguna sí que hi ha- com el de Hi Score Girl, sèrie que em toca molt més de prop pel tema, i els seus personatges em resulten prou entranyables com per sentir una certa curiositat per la pel·lícula d'imatge real que es va estrenar el 2020 basada en Wotakoi. 

Globalment, però, m'he quedat amb gana. Trobo que són pocs episodis, incloses les OVA -que a sobre no tenen res de les OVA d'antany, que eren capítols més llargs i amb millor animació i dissenys-, tot i que entenc que la poca trama que hi ha tampoc no es podia estirar gaire. Potser aquesta sensació de voler-ne més, però, és una cosa positiva de dir sobre una sèrie.