Cinema: Elio

Com he dit més d'un cop últimament, enguany estic veient molt poques pel·lícules, però molt poques. I es dona la circumstància que, quan escric això, estem a finals de juliol i només n'he vist 7, de les quals... 4 al cinema! 

Són majoria, doncs, i en part és perquè en un mateix cap de setmana en vaig veure dues, de les quals parlo també en entrades consecutives del blog, essent la primera Superman, de la qual vaig parlar en aquesta entrada, i l'altra la que us porto avui, una que vam anar a veure en família i que s'estrenava alhora que l'adaptació més recent de les aventures del superheroi més famós de tots els temps a la gran pantalla. 

Elio és el nom de la darrera proposta de Pixar, que continua tan prolífica com sempre i ens estrena una pel·lícula cada any. Doncs bé, la d'aquest 2025 ens trasllada a l'espai, amb guió de Julia Cho, Mark Hammer i Mike Jones i direcció de Madeline Sharafian, Domee Shi i Adrian Molina. 

El títol d'aquest llargmetratge que, com de costum amb aquest estudi, s'ha estrenat en català, és el nom del seu protagonista, un nen que -com no podia ser d'una altra manera amb Disney posant-hi els calés- és orfe després que els seus pares morissin en circumstàncies que no ens diu el guió, i viu amb la seva tieta. 

Ella es diu Olga i és comandant a les Forces Aèries dels Estats Units d'Amèrica, però va haver d'abandonar el seu somni d'entrar al programa aeroespacial com a astronauta per fer-se càrrec del seu nebot.

Tanmateix, la relació amb ell no és fàcil, atès que no acaba d'entendre els seus comportaments i, sense voler-ho, el nen la fica en més d'un embolic. Malgrat els malentesos i les discussions, ens queda clar en tot moment que l'estima i que faria qualsevol cosa per ell.

Ell és un nano considerat raret pels seus companys, i és normal que sigui més aviat introvertit, atès el que va passar amb els seus pares, però un dia troba una raó per il·lusionar-se amb la vida, i és la possible existència de vida extraterrestre.

Des de llavors, viu obsessionat amb el somni que l'abdueixin i poder conèixer de primera mà aquest mite de la nostra societat. I, evidentment, perquè hi hagi pel·lícula aquests somnis s'han de fer realitat. Però si no voleu que us aixafi res més, us convido a deixar de llegir, perquè aquest cop no seré capaç de parlar del film sense fer gaires spoilers.

L'Elio, efectivament, arriba a conèixer un munt d'extraterrestres, que van trobar el disc daurat de la sonda Voyager 1 llançada el 1977 amb mostres de la cultura del nostre planeta. Però, més important que això, troba un lloc on vol estar, on se sent important i comprès.

Amb una naturalesa pròpia de la infantesa que el fa estar totalment obert a qualsevol cosa nova, l'Elio està vivint el seu somni, però també hi farà els amics que no té al seu medi natural.

Sobretot, en Glordon, una mena de llimac sense ulls que es troba en una situació similar a la seva, per circumstàncies diferents, i que ajuda la pel·lícula a tractar temes habituals dels films de Pixar, com la família, la dificultat per encaixar i l'amistat. 

Amb el seu sorprenent viatge i alguna decisió poc reflexiva -també pròpia de l'edat-, l'Elio provoca una crisi interplanetària que és el conflicte principal del film, deixant de banda el personal, però no en continuo parlant perquè trobo que ja he dit prou coses de la seva trama. 

Un cop més, Pixar no decep -almenys a mi- i ens porta una història que s'afegeix al seu ja extens i estimat recorregut, amb personatges que passen a formar part del seu univers, mai més ben dit.