Lectures: La fi de la infància

El nom d'Arthur C. Clarke no em resulta en absolut estrany, al capdavall és el pare de 2001: Una odissea  a l'espai i està considerat un dels millor escriptors del gènere de la ciència-ficció, però no n'havia llegit mai res.

Tanmateix, en una de les meves ja cèlebres incursions a la biblioteca per agafar i tornar llibres i deixar-me seduir per les propostes de novetats del catàleg vaig veure l'oportunitat d'estrenar-me amb ell, i a més en català, de manera que, tot i que ni tan sols coneixia l'existència de la novel·la de què parlaré avui, no vaig dubtar ni un moment a agafar-la en préstec. 

La fi de la infància, que Raig Verd ens portava dins de la col·lecció Duna Llibres al desembre de 2023, es va publicar originalment als Estats Units el 1953 i va ser tot un èxit, amb diversos intents d'adaptació al format audiovisual que van culminar amb una minisèrie australo-estatunidenca de 3 episodis l'any 2015.

Però centrem-nos en el que ens importa, que és la novel·la i la seva història. La seva premissa em va atrapar de seguida, i és que una cosa que sempre he pensat sobre els extraterrestres és que, per molt que ens els imaginem com uns humanoides verds amb els ulls grans i negres, no tenen per què tenir aquest aspecte que els assignem per culpa de la caracterització que se n'ha fet durant dècades al cinema, la televisió, els còmics i tota mena de productes de ficció. De fet, opino que fins i tot podríem ser incapaços de detectar-los. Què passaria si no tinguessin una forma que ens resultés tan convenient? I si no ens volguessin atacar, com sempre imaginem? 

Doncs a La fi de la infància, Clarke presenta una premissa d'allò més interessant: la humanitat ha entrat en contacte amb vida extraterrestre, que ha arribat a la Terra i ha acabat amb tots els mals, des de les guerres fins a la pobresa... a canvi de sotmetre-la a una mena d'amable dictadura planetària. Davant de la seva superioritat, qualsevol intent de rebel·lia és senzillament anul·lat, però sense violència.  

La novel·la se centra, però, en un petit grup de protagonistes humans que, per una raó o una altra, i de manera més o menys directa, interactuen amb el representant d'aquests alienígenes. Es fan preguntes, sí, però viuen en una utopia en què tothom es pot dedicar a allò que més li agrada, on els diners no tenen importància, i on les decisions les prenen aquests éssers que, de moment, sembla que no facin res més.

Però hi ha personatges que tenen unes inquietuds que no poden refrenar, i d'altres que no es creuen que els extraterrestres els estiguin ajudant sense una intenció oculta. Tot plegat ens porta a poc a poc al devastador clímax de la història, un relat d'allò més amè -i, com era habitual a l'època en què es va escriure, amb un punt d'ingenuïtat tecnològica que llegit ara és entranyable i sense complicacions- que celebro haver descobert per casualitat, i que segurament em farà buscar més obres del seu autor.