Compres al Japó

Ja vaig dedicar una entrada a les compres de videojocs que vaig fer al Japó, òbviament a 3 Botons i START, un dels meus altres blogs. Però com que sobretot vaig comprar-hi molts còmics i altres coses relacionades amb el manga i l'anime, com és natural també havia d'escriure una entrada en aquest blog.

En aquest cas no hi va haver gaires sorpreses ni les possibilitats eren tan àmplies: sabia que els còmics pesen i ocupen lloc a la maleta (sort que el nostre bitllet ens permetia portar dues maletes o bosses de fins a 23 kg. a cadascun, a banda de la motxilla), per tant anava amb unes idees força clares del que volia adquirir. Sí que m'hauria agradat comprar-me coses com ara Galaxy Express 999 o Ashita no Joe, però és que tampoc no tinc lloc a casa per posar-les.

Volia, per exemple, posar-me al dia de Mix (els volums 7, 8 i 9), l'obra en què treballa actualment el meu autor preferit viu, en Mitsuru Adachi, i que fins abans de decidir que enguany anàvem al Japó comprava poc a poc, en encàrrecs amb altres coses, sempre amb l'ai al cor per si m'ho aturaven a duanes. Amb l'enviament els còmics acaben sortint, de mitjana, com els que es publiquen en castellà i català, però comprats directament al Japó són realment barats -el paper també és més dolent, les coses com són-. 

Però ja que hi era volia mirar si trobava altres coses d'aquest autor en diverses botigues com les famoses Mandarake o Book-Off, i gràcies als consells de cerca d'en Marc Bernabé em vaig orientar força: allà cal buscar per editorial, i també segons el format de publicació. Per tant, cal anar-hi amb els deures fets. Així vaig poder, per exemple, comprar-me tres col·leccions senceres del mestre Adachi.

Una va ser Rough, la de natació, que vaig adquirir en format butxaca, millor per al meu espai disponible i, a l'inrevés del que passa amb els llibres aquí, amb un paper més bo que no pas el de l'edició estàndard. No la vaig trobar sencera en un mateix lloc, sinó que em vaig arriscar a anar-me-la fent segons els volums que trobés a cada botiga, i al final, com que des del Japó podia comprar al seu Amazon sense pagar enviament i fer-m'ho portar a la botiga de conveniència que volgués, la vaig completar així.

El mateix va passar amb Niji Iro Tôgarashi, em fa l'efecte que el manga més estrany de l'autor, però com que només eren 6 volums en edició de butxaca vaig pensar "què collons...".

Nine, la seva primera obra en solitari, que en butxaca només són 3 volums, la vaig comprar d'un prestatge de volums a 100 iens, que són els que estan en més mal estat -en comparació amb els altres-, després d'haver-la deixat escapar en un Mandarake en més bon estat, però almenys me la vaig poder fer.

Em faltava també un dels volums únics d'aquest senyor, Bôken Shônen, i també el vaig trobar, de manera que si no vaig errat només em falten Oira Hôkago Wakadaishô, de 2 volums, i H2, que em quedarà com una espina, perquè és la seva obra més llarga, de 34 volums (20 de butxaca, que és com me la compraria), perquè ocupa massa i comprada des d'aquí em sortiria massa cara. 

L'altre gran nom de les compres de còmics del Japó ha estat, i de retop perquè no hi vaig pensar fins tard, la Rumiko Takahashi. Una de les meves autores preferides, en realitat em falten coses com Urusei Yatsura (que no m'hi cap) i Rinne (que no he començat), però almenys volia completar les seves històries curtes, i he pogut.
 

 

Per una banda tenim Rumic World, en 2 volums reeditats el 1995 com a Kessaku Tanhenshû. Allò que s'havia publicat parcialment en castellà com a El mundo de Rumiko. Doncs bé, en vaig trobar un de segona mà i l'altre el vaig haver de comprar a Amazon.

Per l'altra, les històries curtes que no pertanyen a la col·lecció Rumic World, sinó a Rumiko Gekijô, o Rumic Theater, que comprèn volums únics d'històries curtes, com el publicat en castellà La tragedia de P. Doncs bé, com que l'interès de les editorials barcelonines per les històries curtes d'una autora tan important és sorprenentment nul, m'ho he continuat en japonès. Fa temps vaig adquirir Unmei no tori, i ara que era al Japó m'he fet amb Senmu no inu i Akai hanataba, reeditats, això sí, com a Rumiko Gekijô 2 i 3, i amb el més nou, de 2015, que és Kagami ga kita.

Sense ser històries curtes, però sí una obra menys esmentada habitualment, hi havia la saga de les Sirenes, la Ningyo Series, que vaig comprar directament per Amazon perquè no l'havia vist enlloc. Són 3 volums i per fi la tinc.

En tercera posició en importància tindríem el duet Yudetamago, del qual em vaig comprar uns quants volums de la seva ressuscitada Musculman, ara ja no en català. A casa tenia el 37 i el 38, els dos primers que eren inèdits, i al seu país d'origen vaig comprar els volums 39 a 45. Van pel 55, però no m'hi cabien. Ja els compraré per internet més endavant.

Una de les coses que volia comprar però que no esperava trobar eren els dos volums extres d'Astroboy, aquells que Glénat/EDT deia un cop rere l'altre que acabaria publicant, incomplint les dates també un cop rere l'altre (fins i tot es van mofar de mi quan els vaig preguntar per ells en un Saló del Manga), fins que va tancar sense haver-ho fet. Eren uns volums especialment difícils d'aconseguir per a mi, perquè no estaven en estoc en anglès (o els venien caríssims tot i ser de segona mà) i en japonès per internet no els veia mai. 

No els vaig veure en cap botiga, però casualment els tenien a la del Museu Osamu Tezuka, i no m'ho vaig pensar ni 10 segons. A més, els tindria de primera mà.

També en un museu, en aquest cas el Fujiko F. Fujio, vaig comprar, per la gràcia, el primer volum de Doraemon, amb un material que es va publicar fa mil anys en català en format grapa i en sentit de lectura occidental i, per tant, emmirallat. Els altres 44 no me'ls compraré, no m'hi caben. 

Pel mateix motiu vaig comprar també el primer volum de Bola de Drac, que el tinc en altres idiomes però em faltava en japonès.

El 49 de Crayon Shin-chan, el penúltim dels que va dibuixar el desaparegut mestre Yoshito Usui, inèdit a casa nostra, l'havia d'aconseguir perquè és precisament on es recopila la història en què vaig aparèixer jo, posteriorment adaptada a la sèrie de televisió.

Sí, en Shin-chan surt vestit de torero a la portada, però és el que ens hem d'empassar: els japonesos encara veuen Barcelona -i no són els únics- com una mena de capital del flamenc i tot allò que és espanyol, a més del lloc on hi ha la Sagrada Família.

I una sorpresa agradable: no en coneixia l'existència, però a més de Nausicaä el mestre Hayao Miyazaki havia dibuixat un altre manga, que no va esdevenir mai pel·lícula (sí programa de ràdio, però). Es tracta de Shuna no tabi, un llibre en color, amb il·lustracions precioses i que es pot considerar còmic, tot i que el text és en narració i no en globus. Ja en faré la ressenya quan el llegeixi.

Per acabar amb els còmics, un altre d'inesperat, més que res perquè no hi havia pensat. A l'aeroport de Narita vaig comprar Naruto Gaiden: Nanadaime Hokage to Akairo no Hanatsuzuki, el volum únic que fa d'epíleg de Naruto i que sembla que Planeta no està interessada en publicar. Per 400 iens, perquè a sobre en ser a l'aeroport m'estalviava els impostos, no m'ho vaig pensar gaire.

Però no tot són còmics. També volia veure què hi havia de marxandatge i productes relacionats amb el manga i l'anime. No volia omplir-me la casa de figuretes, tampoc, perquè em manca l'espai per posar-les, però de tota manera em va decebre l'altíssim preu de tot plegat. Brutal. No com al Saló del Manga, on un diorama de 5 centímetres ja val 15 o 20 euros -fa pocs anys es podia comprar per 7 o 8-, però allò que tothom diu "a Akihabara les figures estan tirades de preu" és mentida.

Només me'n vaig comprar una, aquesta d'en Son Goku, perquè hi ha una cadena, Volks, on les figures són de segona mà i en poden tenir diversos exemplars a preus diferents segons criteris, pel que vam suposar, de valoració de la qualitat del pintat, perquè aquesta és una altra: si són noves són per pintar. Almenys moltes d'elles. En fi, aquest Goku em va costar uns 12 euros, i per l'aspecte i la mida estava molt bé. Sí que vaig veure alguna altra ganga -molt comptades-, però havia de pensar en l'espai. 

No són ben bé figures, però vaig comprar 4 gashapons que eren màscares de Musculman per tapar ampolles. De les 10 diferents que hi havia em vaig plantar després de treure aquestes 4, de les quals la del Mongol és la que més m'agrada, i les altres no excessivament. Em vaig quedar sense les d'en Musculman i en Musculator el Gran. 

 

Com podeu veure, és una obra que m'agrada molt. Sempre dic que de petit l'anime de Musculman era el meu preferit, per sobre de Bola de Drac, i que escrivia al meu diari els progressos de la sèrie. És per això que també em vaig comprar aquesta samarreta, que no és res de l'altre món, però entre les que hi havia en aquesta línia que la cadena Uniqlo ja estava liquidant -sembla que va sortir al gener-, era la que m'agradava més. Les altres, en general, tenien dissenys poc atractius i els estampats semblaven de mala qualitat. Una llàstima.

Una altra samarreta que em vaig comprar va ser aquesta de la Lamu que vaig trobar en un Don Quijote, una cadena de supermercats on tenen de tot, ben caòtica. 

Una de les cadenes que més vam veure al Japó va ser Donguri Kyôwakoku, plena de productes oficials de l'Studio Ghibli (i alguna altra franquícia, com ara Moomin). Són coses cares, però no tant com a la botiga del museu.

Hi vam comprar aquests imants per a la nevera basats en El meu veí Totoro i El castell al cel, i també el còmic que esmentava més amunt, Shuna no tabi.

Fora d'allà, concretament a Yodobashi Camera, perquè per alguna raó eren notablement més barats, vam comprar també puzzles d'El meu veí Totoro, Kiki l'aprenent de bruixa i Nausicaä de la Vall del Vent.

I ja per acabar, al Museu Osamu Tezuka, em vaig comprar aquests punts de llibre. No n'havia comprat mai i em va fer una mica de mal, però eren d'obres emblemàtiques per a mi i vaig caure en la temptació d'adquirir-los tots.

No té res a veure amb els còmics ni l'animació, però com que no faré una entrada de 3 Botons i START només per això, poso aquí la foto del joc de cartes de l'UNO edició Super Mario, que ens va fer gràcia.

I això és tot. Potser us pregunteu "on fotrà tot això?", i tindreu raó, perquè he hagut de moure diverses coses per tal de col·locar-ho tot, havia sobrevalorat l'espai lliure que encara tenia, de manera que dins la mala fortuna de no poder anar al Japó cada dos per tres, com a mínim sé que no m'hauré de canviar de pis la propera vegada que compri còmics.

Crònica del 34è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

Quan fa uns anys em vaig assabentar que encara que tinguessis un blog personal, amb pocs visitants en termes relatius, Ficomic et donava acreditació per als salons, vaig provar sort i la vaig demanar. I me la van concedir unes quantes vegades consecutives. Enguany me l'han denegat, i no vull posar-me a investigar si també ha passat amb altres blogs personals, perquè si no és així m'agafaria la paranoia i encara em faria més ràbia. 

Per tant, aquest cop la cosa ja va començar amb un regust amarg, i és que tot i l'agraïment que sento per les vegades que sí que m'han donat acreditació, que ara me l'hagin denegat també trobo que és lleig. En fi, les circumstàncies van fer que només hi anés un dia i em disposo a explicar com va ser aquesta visita molt més breu que en anteriors edicions tant del Saló del Còmic com del Saló del Manga.

Òbviament, amb només un dia disponible vaig decidir passar d'intentar aconseguir dedicatòries, al capdavall jo als salons hi vaig sobretot per les compres i les exposicions, però de tota manera l'estrella entre els convidats d'aquesta edició era en Frank Miller, i com que el portava ECC Ediciones i el seu sistema per a les signatures sempre havia estat el de "el primer que arribi a l'estand", escarmentat per les males experiències d'anys anteriors ho vaig deixar córrer setmanes abans. 

A la crònica de de l'última edició ja vaig explicar què m'havia passat, i era la tercera mala experiència amb signatures en aquesta editorial, però bé, el cas és que aquest cop han posat seny i han organitzat un sistema de sorteig -amb compra obligatòria per als guanyadors, és clar, com Norma als Salons del Manga-, però no me n'havia assabentat i em va passar el termini. Culpa meva, per badar, però l'editorial fins ara no havia donat motius per pensar que acabaria adoptant aquest sistema, polèmic però que estalvia molt de temps a tothom, tant guanyadors com perdedors, i tampoc no podia estar cercant cada dia informació sobre una possibilitat que no tenia per què donar-se. 

En fi, comencem: la primera exposició que em vaig trobar, tal com vaig entrar, va ser la que ocupava ben bé la meitat del Pavelló 1, on es fan les que corresponen al tema principal de cada edició. Aquest cop tocava el dels cotxes i les motos als còmics, tant en papers purament instrumentals com en casos en què gairebé són protagonistes, per exemple als còmics de curses de competició.

Però no tot eren pàgines emmarcades, sinó que hi havia força cotxes de debò exposats, des dels Seat que representaven els cotxes que apareixien als còmics espanyols a partir dels anys 60 fins a d'altres de més bonics, com el Cadillac dels còmics de Blacksad, o el DeLorean de Back to the Future -que no és còmic, però com si fos de la família-.

Una de les exposicions que s'havien publicitat més era la de les superheroïnes, que m'ha decebut per la seva mida, força reduïda i amb absències importants, però m'ha permès repassar els orígens i les circumstàncies de molts personatges femenins dels còmics de superherois -algunes d'elles no pas del bàndol dels bons, però ho han ficat tot al mateix sac-, el meu preferit el que veieu a la imatge.

Seguida de molt a prop per la Wonder Woman, que és un personatge totalment diferent pel que fa a història, capacitats i ambientació.

Una altra exposició, anomenada Novel·les gràfiques compromeses, mostrava força exemples de còmics -realment pocs eren novel·les gràfiques- espanyols de denúncia social amb temes tan actuals com els desnonaments, la corrupció, el racisme, l'abandonament de la gent gran...

I, és clar, l'altra exposició gran del 34è Saló Internacional del Còmic de Barcelona havia de ser un homenatge al gran mestre Francisco Ibáñez, que va fer 80 anys el dia després que jo en fes 34, i també va fer el cartell d'aquesta edició, senzillament espectacular.

La mostra repassava la seva trajectòria, amb alguns títols que jo no coneixia -tampoc no en sóc cap expert: tinc moltíssims còmics d'ell, però també me'n falten moltíssims-, curiositats sobre la seva infantesa i joventut, homenatges d'altres autors pel 80è aniversari i, per descomptat, un paper protagonista per a en Mortadel·lo i en Filemó, els seus fills predilectes i mundialment famosos.

No tenia temps de veure totes les exposicions, ni m'interessaven totes, però vaig encertar en voler fer un cop d'ull a la que es deia Jo encara diria més: les llengües tintinaires, força amagada, no especialment atractiva des del punt de vista visual, però sí molt interessant: s'hi repassaven algunes de les 112 edicions en diversos idiomes que existeixen, dialectes del francès inclosos, i s'aportaven dades molt curioses sobre les circumstàncies de cadascuna d'elles. Per exemple, la catalana, des de 1964, va ser la primera per a una llengua sense estat propi.

I acabo amb les compres, com sempre. Ja vaig dir l'any passat que el declivi en l'oferta de segona mà era evident, i aquest cop si vaig comprar dos còmics més que l'anterior va ser, senzillament, perquè em faltaven més àlbums de l'Astèrix del que em pensava. Van caure, doncs, L'odissea d'Astèrix i Astèrix, la rosa i l'espasa.

Pel que fa a còmic americà, el volum Cómos y porqués de Y, el último hombre, amb els números 55 a 60 de la col·lecció, de manera que ja només me'n falta un per tenir-la completa i per fi poder-la llegir sencera; i concretament del gènere superheroic el gruixut número 2 d'Universo DC: Robin, amb 20 números de les aventures en solitari d'en Tim Drake -i no tinc cap dels altres que formen la col·lecció de 6 entregues, però me la vull fer tot i la dificultat de trobar-la (està descatalogada), i aquest estava a molt bon preu-, i en anglès el molt més recent Batman and Robin: The Hunt for Robin, amb els números 29 a 34 de la sèrie i Robin Rises: Omega. En aquest cas em falten els dos recopilatoris anteriors i el següent (i últim), però també estava a molt bon preu.

I això és tot, en un Saló diferent dels anteriors, amb només un dia de visita, dia plujós i ben lleig i el regust amarg de la denegació de l'acreditació. Però és un Saló del Còmic, i malgrat que m'ho vaig passar millor i vaig fer més coses als anteriors, no es pot dir que em penedeixi d'haver-hi anat.

Crònica del 33è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

Enguany he tornat a passar pel Saló del Còmic, ja en porto uns quants de consecutius, i com també és habitual em disposo a fer la crònica de com l'he viscut personalment. En general, ja ho avanço, força bé, però m'han decebut un parell de coses que també dic que no tenen res a veure amb la fira en si, sinó amb les expectatives que jo en tenia o amb sistemes organitzatius d'algun estand concret.

Comencem amb les exposicions, la més destacada de les quals, com sempre, la dedicada al tema del Saló d'enguany, que era el còmic fantàstic, que engloba gèneres com la ciència-ficció o la fantasia èpica, dins dels quals trobem tota mena de subgèneres com ara l'exploració de l'espai, els viatges en el temps, les distopies, la vida alienígena, l'espasa i la bruixeria o els mateixos superherois, que no deixen de ser en molts casos producte del que en el fons és ciència-ficció, i en d'altres de la pura màgia, o bé vénen de l'espai. 

L'exposició era enorme, per a estar-s'hi tranquil·lament més d'una hora, però a banda de pàgines d'exemple, la majoria originals cedits, hi havia interessants textos que reflexionaven sobre els principis científics que hi ha al darrere de les propostes de la fèrtil imaginació dels autors de còmic fantàstic, i que els rebatien i els contrastaven amb el que passaria a la realitat o la distància que hi ha entre aquestes idees i el punt on es troba la ciència actual. 

Una mostra completíssima, però amb un únic problema de relativa gravetat: hi havia exemples d'obres de còmics nord-americans, europeus i fins i tot espanyols, aquests darrers una mica agafats pels pèls —perquè parlar del professor Bacteri de Mortadel·lo i Filemó a l'apartat de científics bojos d'una exposició sobre còmics fantàstics és acceptar un pop com a animal de companyia—, però... i el manga? No hi havia ni una sola pàgina de manga, tot i que el còmic japonès ha tocat, evidentment, la ciència-ficció i la fantasia moltíssimes vegades.

També destacaven les primeres que trobaven els visitants en entrar a l'espai visitable, aquesta vegada concentrat en el recinte del Palau número 2 i les seves dues plantes, sense fer ús de l'1. Per una banda hi havia l'exposició dedicada al Capità Amèrica, aprofitant el 75è aniversari del seu naixement (1940).

Probablement el que més va triomfar, però, va ser l'escut que hi havia a terra, que va entusiasmar els visitants més joves en esdevenir una improvisada pista per a lliscar o rodolar. En el meu cas em vaig limitar a fer-m'hi una foto aprofitant que duia la meva samarreta de l'escut del Capità.

També m'havia de fer aquesta fotografia amb la portada del 251 de Batman (1973), còmic històricament important perquè representava el retorn del Joker assassí sanguinari que durant molts anys havia desaparegut i havia estat substituït per un Príncep Pallasso del Crim més per a tots els públics per culpa de la Comic Code Authority, un organisme censor nascut de les paranoies que durant els anys 50 hi havia respecte al còmic i els seus efectes presumptament perjudicials per al públic més jove.

Doncs bé, una mostra amb les mateixes dimensions que les del Capità Amèrica celebrava els també 75 anys del principal enemic d'en Batman, que va debutar a les pàgines del número 1 de Batman, el 1940.   

Bastant apartades de les zones de més trànsit hi havia l'exposició dedicada a The Spirit, còmic que enguany celebra també el 75è aniversari, que el llegendari Will Eisner va publicar entre 1940 i 1952 i que personalment tinc pendent i espero poder-lo anar trobant en biblioteques. 

Allà també n'hi havia una de dedicada a les autores més emblemàtiques de còmic femení durant el franquisme, amb exemples dels gèneres extremament ensucrats i masclistes a què estaven limitades aquestes dibuixants i guionistes que van haver de treballar en aquelles condicions històriques desfavorables.

Altres exposicions que també em vaig mirar van ser la dedicada a l'humorista Perich en el 20è aniversari de la seva mort, la de les il·lustracions de Coromines per a les portades en castellà de la saga literària Cançó de Gel i Foc, que estava acompanyada amb figures basades en la versió televisiva coneguda com a Game of Thrones, la de la saga de videojocs The Legend of Zelda —a la zona de videojocs, on vaig aprofitar per a fer una primera partida al Super Smash Bros. for Wii U, en què no vaig fer-ho malament del tot gràcies a la petita pràctica que he agafat amb la versió per a Nintendo 3DS, que tinc des del meu aniversari—, la d'Anacleto, agente secreto aprofitant que al setembre se n'estrena la pel·lícula d'imatge real o la que repassava breument la història del còmic en català, que particularment vaig trobar massa optimista i amb unes quantes dades de millorable exactitud.

Un dels atractius, per a mi, dels Salons del Còmic, és la possibilitat que els autors convidats dels quals tingui algun còmic me'l dediquin i, si són dibuixants i no només guionistes, m'hi facin algun dibuixet. Amb els anys he tingut en general força èxit, però també alguna decepció, i aquest cop vaig tenir un disgust en veure com, tot i arribar abans que ningú a l'estand d'ECC, em feien anar enrere perquè en teoria s'havia format una cua al carrer des de la matinada amb tot de gent que s'havia posat d'acord. Jo, com que hi havia entrat amb polsera de premsa (però no abans que ells, que consti), me les vaig haver amb desenes d'indignats (i maleducats) fans. 

És curiós, perquè jo he fet cues d'aquestes, potser no de matinada —i caldria veure des de quina hora feia cua realment aquesta gent liderada per una noia molt maleducada i que s'assemblava al ros de Cruz y Raya i un tio que ja tenia vist de la signatura d'en Bryan Lee O'Malley a la Fnac, un paio que sembla el fill del Gran Wyoming i en José Mota (el morè de Cruz y Raya) i que és un professional de les cues amb aires de suficiència—, però n'he fet. I m'he trobat que en obrir-se les portes el que guanyava era el que corria més, i que em quedava sense un bon número i per tant sense dret a dibuix, i l'editorial no s'hi ficava.

Aquest cop l'editorial s'hi va ficar, amb diferents criteris, i es va imposar el que deia que jo havia d'anar enrere i que "sempre" s'havia fet, això de les cues al carrer. Mentida. Entenc la lògica de la indignació dels que havien estat fent cua, i en el seu lloc jo també m'empiparia, però les mentides em rebenten.

Al final va resultar que el dibuixant per al qual jo volia número, en Tim Sale (Batman: The Long Halloween, Batman: Dark Victory i Batman: Haunted Knight), no era el mateix que el que volien ells, però per culpa seva em va tocar el número 18, i l'home, al cap de 5 minuts de començar, va decidir que estava massa cansat per a continuar fent miniesbossos i després del número 9 ens va fer a tots una signatura ràpida, que no tenia ni rúbrica, i cap a casa. 

Per tant, entre uns i els altres vaig tenir una nova mala experiència, la tercera que compto ja amb la mateixa editorial des que es va estrenar en la publicació de còmics, fa 3 edicions. És a dir, quasi cada any hi he tingut alguna decepció. Ho tindré en compte d'ara endavant.

Molt millor va anar la signatura de l'Scott McCloud, de moda ara per l'èxit incontestable de la seva darrera novel·la gràfica, The Sculptor. Vaig fer ben fet en decidir anar a la sessió de signatures de l'estand d'El Corte Inglés, perquè a les botigues no lligades a una editorial sempre va tot millor. 

A més, l'home era molt amable i feia dibuixos per a tothom. Em va saber una mica greu anar-hi amb La revolución de los cómics, un còmic sobre còmics que tinc des de fa 13 anys, i no haver comprat res més de l'autor. No negaré que feia enveja veure a les mans de tothom de la cua el gruixut volum de la novetat que està de moda i amb què molts han descobert ara el nom d'aquest senyor, però vaig decidir no fer una compra impulsiva de 35 euros, aconseguir-lo més endavant pel màxim de 25 que val en anglès (i més quan els còmics en anglès ja no els compro traduïts) i que em signés el que jo ja tenia.

Em vaig endur aquest dibuixet que, tot i ser el que feia a gairebé tothom i tractar-se d'una cosa ràpida, està prou bé, i em va fer il·lusió. Havent estat aquesta la darrera de les dues sessions de signatures que tenia previstes, el regust que em va quedar d'aquest apartat de la meva llista de coses per fer va ser bo. 

Pel que fa a les compres, un dels principals atractius del Saló, aquest cop vaig estar a punt de no fer-ne ni una, només l'últim dia, diumenge, i per casualitat. Continuo trobant a faltar l'estand d'uns francesos que tenien centenars de volums recopilatoris de còmic de superherois en versió original, però a més una de les meves botigues habituals havia tornat al Saló després de faltar-hi l'any passat... i tampoc no tenia res que m'interessés. La tendència de la qual ja em vaig lamentar l'any passat continua.

Les altres botigues tampoc no tenien res del que acostumaven a tenir. Ni tan sols una que ven àlbum europeu em va satisfer: de còmics de l'Astèrix en català en tenia poquíssims i cap no era dels 4 que em faltaven. Els que veieu a la foto, les meves úniques compres, eren d'una altra parada on no comptava trobar res d'això.

Com que no vaig gens bé de diners i en cas de voler comprar alguna novetat ho faré allà on em descomptin més que aquest 5% màxim a què "obliga" la llei, no em sap especialment greu haver marxat pràcticament sense res. Ara bé, tinc molts forats per omplir de col·leccions diverses i no haver trobat gairebé res ha estat una altra decepció.

Tanmateix, en general m'ho vaig passar bé, estic content d'haver-hi anat, he après coses, he tornat a ser conscient de la immensíssima quantitat de còmics i autors que hi ha i que no coneixia —i per una qüestió de diners i espai seria impossible seguir-los tots, fins i tot reduint-los només als que em poden interessar mínimament—, he tornat a sentir parlar autèntics experts en còmics, gent que en sap un munt, i evidentment vull continuar vivint aquesta experiència enriquidora i alhora frustrant. Per tant tornaré a ser al Saló Internacional del Còmic de Barcelona l'any vinent, en què se celebrarà la 34a edició. A veure si llavors tinc més sort en tot.

XX Saló del Manga

Aquesta edició del Saló del Manga ha estat certament especial, no només perquè es tractava de la 20a edició d'una de les fires de manga més importants d'Europa, sinó també perquè ha estat el primer cop que aquest humil bloc, Cementiri de Pneumàtics, ha rebut una acreditació de l'empresa organitzadora, Ficomic, per tal de cobrir l'esdeveniment.

Es diu aviat, 20 edicions d'una fira, i més quan durant les primeres era impensable que la cosa arribés als extrems que ha arribat, amb tantíssima expectació que un dia abans del seu inici les entrades per a dissabte ja s'havien exhaurit. Només això ja és una mostra de l'acollida que té entre els aficionats al còmic i la cultura japonesa no només de Catalunya, sinó de l'estat espanyol sencer.

Ha estat una edició important per l'aniversari en si, i també es podria haver celebrat el 30è de Bola de Drac, però suposo que en haver-se dedicat en les edicions més recents moltes activitats a la gran obra d'Akira Toriyama es considerava redundant. Ara bé, la franquícia Pokémon ha arribat als 18 anys d'edat amb tanta salut com sempre i ha format part durant molt de temps del programa dels salons. L'organització ha tingut l'encert de reconèixer-ho i fer-ho en un espai ben gran, el Palau 1, permetent d'aquesta manera la còmoda circulació de gent per l'interior dels altres espais, sens dubte una millora respecte d'altres edicions.

Els videojocs, que sempre han estat una part molt important dels salons —de vegades esmentada als pòsters i d'altres vegades no— estaven repartits entre un petit espai de Playstations al Palau 2 i l'enorme dedicat gairebé exclusivament a les consoles actuals de Nintendo, amb especial presència de les entregues més recents de Pokémon i un globus gegant d'en Pikachu. Allà mateix, una exposició dedicada a aquest fenomen que contenia, però, il·lustracions de personatges però cap explicació per al públic general com sí que trobem en d'altres homenatges que s'han fet als salons.

A banda d'això, naturalment, l'aniversari del propi Saló també s'havia de celebrar, i es feia amb un recull dels pòsters de cadascuna de les 20 edicions, a més de fotografies d'alguns dels convidats més il·lustres que hi ha hagut, tot plegat un repàs nostàlgic d'aquests 20 anys de fira especialitzada en el còmic i la cultura japonesa.

En aquest sentit, a la part superior del Palau 2, en un altre espai ben ampli, hi havia no només la Sala d'Actes 2, sinó també els tallers i exposicions relacionades amb la cultura nipona, com ara la de bonsais i ikebana i una formada per plafons que repassaven diversos conceptes de la filosofia i la manera de ser dels japonesos.

Al Palau 1, que és on es concentrava la majoria d'estands i exposicions, m'ha agradat especialment la dels segells japonesos inspirats en els manga i anime més influents de les darreres dècades, des de Heidi fins a Naruto, passant per Conan el nen del futur, Mazinger Z, Bola de Drac, Evangelion o One Piece, entre moltes altres obres que han marcat milions de persones, sense exagerar.

I, és clar, també hi havia les exposicions dedicades a alguns dels convidats més importants d'aquesta edició, el més destacat dels quals —amb el permís del mestre Takehiko Inoue, autor de Slam Dunk, Vagabond o Real, convidat per Ivrea— el senyor Takeshi Obata, el dibuixant (no guionista, compte) de Death Note, Bakuman o All you need is kill, entre altres títols que formen part del catàleg de Norma Editorial. D'aquestes obres Bakuman, la meva preferida, no tenia presència en aquesta exposició, però val a dir que fa dos anys, amb motiu de la seva finalització, ja va tenir força protagonisme.

L'altre autor protagonista d'aquest tipus d'exposició era en Kengo Hanazawa, concretament amb l'obra que l'ha fet famós al nostre mercat, I am a hero, un manga que segueixo i que és l'excepció del meu habitual rebuig pel gènere dels zombis, que trobo sobreexplotat i mancat d'interès per norma general. Algun dia parlaré d'aquest manga, però ara no és el moment.

Vaig participar al sorteig que va fer Norma per a la signatura d'aquests dos autors, i em va tocar curiosament la del més desitjat pel públic, en Takeshi Obata. Malauradament no signava volums de manga, només aquesta làmina, però vaig tenir l'oportunitat d'estrènyer-li la mà. Hi havia una visitant estrangera del Saló que pagava fins a 50 euros per tenir el número que donava dret a aquesta oportunitat, i admeto que em va arribar a passar pel cap acceptar-ho, ja que vaig força malament de diners, però ràpidament vaig decidir que no, que la signatura d'un mangaka d'aquest nivell era una ocasió única i difícilment repetible.

Com que per desig exprés de l'autor no se li podien fer fotografies (al Japó és immensament popular i si la seva cara es fes pública no podria sortir mai al carrer sense que l'assetgessin), jo vaig respectar les instruccions. No ho va fer tothom, però hi ha coses amb què no estic d'acord i em semblen malament, com ara el que deia de no signar volums (ignoro qui n'és el responsable últim, però és un requisit absurd), i d'altres que tenen a veure amb els drets de les persones. Tanmateix, després vaig assistir a la trobada amb els fans en què l'autor va respondre preguntes enviades prèviament pels lectors i va ser certament interessant.

Una presència impossible d'obviar ha estat la de l'enorme cap del tità del manga (i anime) Shingeki no Kyojin, publicat en castellà com a Ataque a los titanes, que no segueixo, però que no em passa per alt que és una de les franquícies de més èxit dels darrers anys, i a més d'una manera espectacular, un boom més que evident perquè va passar de zero a cent en un temps rècord. Una autèntica febre, vaja.

Aquí em veieu altre cop, fent una mica el pallasso amb els cabells de cartró (com es diuen, aquestes màscares que no cobreixen la cara? També n'hi ha dels cabells del Goku superguerrer) d'en Seiya de Saint Seiya, que es podien collir del terra al costat d'una petita exposició d'il·lustracions i settei (imatges de referència per als equips d'animació de les productores d'anime) d'aquesta també importantíssima franquícia que enguany ha fet els 28 anys però que es prepara per a, l'any vinent, rebre una pel·lícula d'animació per ordinador que al Japó ja s'ha estrenat.

 

Ara bé, una de les motivacions més importants per a mi pel que fa als salons del manga (i del còmic) són les compres, perquè hi ha molta gent que hi va per a lluir disfresses més o menys elaborades, trobar-se amb altres persones i comprar 4 clauers, però no hem d'oblidar que ambdós salons giren al voltant d'un mitjà, el còmic, i no podem dir que som aficionats al còmic en general ni al manga en particular si no en comprem o llegim de manera habitual.

De botigues de còmics n'hi ha moltes, a Barcelona, però per a mi el Saló del Manga és el moment únic de remenar entre el que ofereixen aquelles que són de fora o que normalment només venen productes per internet, i que tenen exemplars descatalogats o difícils de trobar (i sobretot rebaixats) de col·leccions que segueixo amb penes i treballs.

El cas és que les meves compres en aquest cas han consistit en, per la banda de les novetats o la primera mà, els volums 11 i 12 de Sailor Moon, el 9 i el 10 d'I am a hero i el volum únic Katsura Akira, que recull les col·laboracions entre l'Akira Toriyama (Bola de Drac, Dr. Slump...) com a guionista i en Masakazu Katsura (Video Girl Ai, Zetman, I"s...) com a dibuixant.

De segona mà he adquirit, en alguns casos regatejant una mica i tot, els volums 7 a 10 de Love Hina en català, que m'han permès deixar la col·lecció gairebé acabada, els números 5 a 7 de RG Veda, amb els quals acabo aquesta obra de debut de les CLAMP, i el volum 1 del còmic independent nord-americà Strangers in Paradise, tan i tan recomanat —i guardonat— i que feia tant de temps que volia començar, però no podia perquè almenys el primer volum era introbable en anglès i/o massa car en castellà. De fet, el dia següent vaig comprar-ne 2 volums més (regatejant també), per si de cas em costa trobar-los més endavant, però no apareixen a la foto, feta prèviament.

Així ha estat, doncs, el meu pas pel XX Saló del Manga de Barcelona, la darrera edició d'una fira a la qual assisteixo de manera ininterrompuda des de fa moltíssims anys i que vaig visitar per primer cop, amb alguna pausa en els anys següents, a la tercera edició. Un esdeveniment que he vist créixer, desinflar-se una mica al cap de poques edicions i esdevenir, tot de sobte, un autèntic referent estatal i continental de trobades d'otakus i aspirants a aquest qualificatiu. I des de llavors demostra cada any una salut envejable.

Aquest Saló ha estat, també, l'esdeveniment que ha marcat els 3 anys des que hi vaig conèixer, un 30 d'octubre de 2011, la meva parella, amb qui comparteixo —des de les saludables i lògiques diferències de gustos concrets— l'afició pel manga, l'anime i la cultura japonesa.